ANY XLVII Núm. FEBRER DEL 1937 Sot BVTLLETI · que indiquen els plecs; tècnica arcaica, com la...

ANY XLVII FEBRER DEL 1937 Núm. Sot

BVTLLETIDEL CENTRE EXCURSIONISTADE CATALUNYA CLVB D'ESO.VPDE CATALV YA

SUMARI: L'Art romànic al Pirineo, per seny i les Guílleríes, per L. SOLÉ I SA -JOSEP PUIG 1 CADAFALCH. - - Francesc BARIS. — La Paret Nord de l'Eíger, perCarreras i Candi, per PELEGRI CASA- EUGENI MORA 1 OBRADOR.— Bibliogra-DES I GRAMATXES. — El relleu del Mont- fia. — Noticiari.

L'ART ROMÀNIC AL PIRINEU (1)

LES grans serralades, els Alps i els Pirineus, han guardat restes deles antigues arquitectures clesaparegucles en la plana. Els Pirineus,

sobretot en les seves valls assutegades acolliren de bona hora, des delsegle ix, monestirs construïts en els més vells estils medievals. Enla part occidental on no arribaren les invasions musulmanes, es con-servaren sense interrupció els bisbats visigòtics.

A Cuixà (Pirineus orientals, prop d'Oleta) en el vessant nord; aRipoll, en el vessant sud; a Sant Pere de Roda, gairebé en la carenano lluny del cap de Creus, on la nostra muntanya baixa fins a la mar,hi florí una arquitectura en qué sobre plans carolígins, es construïrenobres amb mètodes i formes vinguts de Còrdova ; en ells dominen elsarcs de ferradura musulmans.

Els documents fixen la data d'aquesta onada d'art andalús que vea Catalunya més d'un segle i mig després d'ésser Barcelona recon-querida pels Emperadors francs. No s'enllaça anib les efímeres cor

-reries musulmanes (le conquesta, no és cleguda a una acció assimila-(lora, sinó a l'esplendor de la cort cordovesa, sota Abderrahaman III

(912-961) i Alhekem II (961-976), els regnats clels quals foren depau i de concòrdia.

El tipus més complet cl'aquest estil és l'església abacial de SantMiquel de Cuixà, basílica anib trancepte i amb cinc absis, el pla (le laqual és cona el de la catedral cl'Orleans, de Sant Remigi de Reims ianiil aparell de pedra cony l'usual de Còrdova i arcs de ferradura mu-sulmans. Aquest és l'art que precedeix immediatament a l'aparició deI 'art romànic.

(i) ):Is gravats intercalats &' text, així conc alguns fotogravats de les làmines que il-lustren aquest article, ens han estat amablement facilitats per l'Institut d'Estudis Catalans.

3o BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Gairebé al mateix temps en qué s aixequen les esglésies mossàrabsarriben al Pirineu fórmules que vénen (lel costat d'Orient, a través

de la Lombardiai seguint la costade Provenca. Sónles d'un art inter-nacional que té elsseus orígens enles antigues i dar-reres capitals ini-perials: Ràvena i1VIilà, i que f io-rirà en tota l'Eu-ropa llatina i esconservarà resis-tent a la ruïna enels dos gransinuntanyams cl el'Europa Occiden-tal: els Alps i elsPirineus. Aquest

Sant Pere de Casserres (Guilleries). Secció transversal que art, el primer artmostra les naus amb volta de canó reforçades per arcs tor als

romanc, té CaraC-ters diversos : els temples amb pla de basílica simple són fets amb car

-reu petit, trencat a cops (le maça, sense ús de cap eina tallant, l'exteriorés llis sense altre ornament que les lesenes —petites faixes sortints

—ornamentades junt a la cornisa amb menudes arquacions; l'interior sen-se cap ornament corpori guarda la severitat de les línies de construcció.

No arriben a la serralada pirinenca totes les variacions d'aquestart que ve a Occident com per onades successives. Així la forma pri-mària en qué els absis dels temples s'ornen exteriorment d'arcadesque hom troba als Alps ia les planes lomhardes noapareix a Catalunya. Unasegona onada porta la for- m e ema (le petites basíliquesen qué les arcades es par-teixen en clos petits arquets llis `'^ ^'ornant l'absis, mentre elsmurs de la nau es con- Església de Sagàs (Lluçanès). Absis amb arquacions

Serven llisos. Aquesta for- entre les faixes lonibardes.

ena que es troba també entots els vessants dels Alps, és la primera que arriba a les valls altesdel Pirineu en esglésies cobertes de fusta com Sant Pere del Burgali Sant Vicenç d'Estamariu, mentre que en els colls i en les terresbaixes tenen la coberta ami) volta de canó cona a la Clusa i Sant Esteve

L'ART ROMANIC AL PIRINEU 31

del Monestir, les dues al Rosselló, i a Amer, Santa Cecília de Mont-serrat i Castellcir en la Catalunya del sud del Pirineu.

Les dobles arquacions que pro-venen d'una arcada, divisible endues fàcilment, augmenten en nom

-bre. L'esgïésia del monestir de SantMartí del Canigó és un exempled'aquest art primitiu que a poc apoc va oblidant l'origen dels seuselements arquitectònics. Aquesta es-glésia pirinenca del començamentdel segle xi és del major interès.Hi intervé, entre els monjos fun-claclors, un lombard i efectivamentla seva construcció presenta unaforma mixta de l'arquitectura ca-talana cine les cobreix amb volta(le canó. La coberta de fusta, de pla de l'església triangular

poc pes, pot sostenir-se amb colom- de Planés (Conflent)

nes, mentre cine per a sostenir les voltes de canó, extremadament pe-sades, cal pilars amples i feixucs. A Sant Martí de Canigó la volta decanó catalana és sostinguda sobre columnes lombarcles.

Al començament del segle xi ens arriba una nova onada artística,que ve de Milà, la darrera capital (le l'imperi d'Occident, centre viudel culte i de la litúrgia. La innovació és una faixa de fornacles queforma a la par alta dels absis una corona enfondida. La seva formaes conserva també a la vegada als Alps i als Pirineus i llurs estreba

-cions. A casa nostra en tenim, entre altres, uns exemples a Palau-Saverdera i a Sant Pere de Casserres. Es curiós que s'engendri una

forma mixta entre aquesta fornia de cor-nisa i la cl'arquacions geminades que estroba a la vegada als Alps (Spiez) i alscontraforts pirinencs (Sagàs).

A mesura que passen els anys, l'artromànic esdevé niés complex: arquacionsA i fornacles conviuen i s'escampen al llargdeis murs laterals. Apareixen nous ele-ments de composició cons e! transceptei la cúpula ; el temple occidental sembla

Secció transversal de l'església una església a la qual s'ha empeltat un

de Cervià (Gironès). Volta de santuari bizantí. Les fornies de les vol-

canó lleugerament apuntada. tes es compliquen : al costat de les decano es presenten les (l'aresta. Lesglésia esdevé niés gran. de siluetaInés complicarla i més umogucla, en la qual es destaca la cúpula. L'obramuntanyana simple es transforma en obra monumental.

El primer art romànic en l'àrea immensa que ocupa es divideix

Pla de l'església d'Ur (Cerdanya)amb tres absis en creu.

32 BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

en dues escoles, una en la que perdura la coberta de fusteria, ]'altraen qué domina la volta. Dintre cl'aquesta escola es troben les esglésiespirinenques. Enumerar-les fóra llarg i inútil. Citem les dues gransesglésies construïdes sota l'abaciat d'Oliva, el gran organitzador i civi-litzador de la Catalunya del primer terç del segle xi : Santa Maria deRipoll i Sant Miquel de Gui-xà. Santa Maria de Ripollés tuna gran basílica de cincnaus amb transcepte i set ab-sis ; dos campanars fan guar-

o -O

Pla de l'església de Sant Pere deBesalú. Absis amb girola i absi-

diols oberts en el mur.

da als costats de la seva façana de ponent, una cúpula corona el creuer.A Sant Miquel de Cuixà, en el segle xi l'Abat Oliba bastí de noui amplià l'antiga església mossàrab que es torna una nova obraarquitectònica alub girola, set absis, anió un narthex que té una cripta,i amb campanars que capcen els extrems del transcepte.

En aquest període l'estil florí per tot el Pirineu en variants i unidesde tota mena : basíliques simples cobertes amb voltes de canó i d'aresta,basíliques amb transcepte, basíliques amb cúpula ; petites esglésiescirculars; esglésies de pla triangular com les de Planés; esglésies quesemblen transplantades de Bizanci, gairebé quadrades, coronades perla cúpula ; basíliques amb el transcepte capçat con': les esglésies delMont Athos; grans basíliques amb tota mena de sistemes de coberta,

LimmnFLi'f.FnUZOU FLiFNZOULiOZLi47Li

C. de 1'1. d'E.

SANT MARTÍ DE CANIGÓ ABANS DE LA RESTAURACIÓ,FORMA DE CONSTRUCCIÓ EN LA QUAL LA VOLTA REPOSA SOBRE COLUMNES LOMBARDES

L'ART ROMANIC AL PIRINEU 33

en les quals s'ha suhstitl.lit el vell i simple santuari pel santuari formatdel transcepte i dels absis coronats anll) cúpula oriental.

En aquests edificis el color hi tenia la seva importància. Moltesvegades eren pintats anll) mangre els punts de les façanes; materials

Sant Climent de Taüll (Pallars Sobirà). Croquis de les encavallades de la coberta de fusta

de color diversos (lava, marbre, etc.), donaren una lleugera policromiaa l'exterior ; l'emblanquinat era comú, sobretot a l'interior ; en l'en

-lluït sovint s'hi pintava la representació geomètrica (le l'aparell de lapedra.

Els absis, i de vegades tots els murs de l'església, eren pintats ambrepresentacions diverses. En l'absis, sobretot, es seguia la tradició derepresentar-hi la visió de Déu entre els símbols dels evangelistes sobreun fris amb els apòstols. La composició tenia moltes variants, peròen elles domina una concepció de la figura molt diferent de la clàs-sica; ara és simétrica i enterca, estilitzada, geomètrica. La pintura era


executada per capes llises i contornejada cle grosses línies fosques,que indiquen els plecs; tècnica arcaica, com la composició iconogrà-fica, més propera de la de les esglésies subterrànies de Capadòcia o dela pintura copta que de la pintura bizantina coetània. En aquests edi-ficis l'escultura ocupa un lloc modestíssim. Algun que altre capitell

Perspectiva de Sant Pere de Roda. Hom pot veure l'abundor de columnes a la nau central.

barroer en les escasses columnes ; qualque ornament perdut, en algunfinestral.

Ami) tot, al Pirineu, en el vessant nord, s'inicia, en començar elsegle x tina escola d'escultura que orna taules d'altar i que en l'any1021 esculpeixen la llaucla, datada per una inscripció, cle Sant Genisles Fonts. Aqueix obrador treballa per a diverses esglésies de l'època,del nord cle Catalunya, i estén la seva influència cap a França. Lesseves obres, però; no formen part orgànica de d'edifici, en el qual estroben cons incrustades.

L'art primer romànic que domina durant els segles x i xi es trans-forma a la fi d'aquest segle i es converteix en una nova modalitatartística : el segon art romànic. Són diverses les característiques d'a-

L'ART ROMANIC AL PIRINEU 3Ç

questa transformació. El canvi de l'art (le treballar la pedra, el de laforma i dimensions de l'aparell, la propagació (le les columnes i la clel'escultura. La transforma-ció no es verifica en uninstant i les obres procluï-des comencen sense altradiferència que la de l'apa-rell. Certes valls del Piri-ncu augmenten de poblaciói s'hi edifiquen en aquestaépoca noves esglésies ;així a la Vall d'Aran, ones construeix un tipus ar-caïtzant d'esglésies que escomençà ami) el propòsitde cobrir-les amb fusteria,com les que existeixenencara a les valls de Taülli Bol, i a mitja obra esdecidí cobrir -la anib volta.La vacillació hi ha restatclara i visible. Totes lesvariants de l'evolució esreflexen a la serra piri-renca: la de les esglésiescobertes amb volta llisacona la dè Marcevol; lesde volta de canó reforça-des per arcs torals corn lesde Cervià i Salardú; lesde volta d'aresta cona lesd'Esterri d'Aneu i Ovar-ra; les ele pla crucial comles de Sant Genís les Fonts ; les de tres absis formant creu com lesd'Ur i Sant Pol (Sant Joan de les Abadesses).

La columna es propaga després als edificis; tota cantonada, totpilar sortint són substituïts per columnes. Aquesta substitució fa can-viar l'aspecte dels edificis i els enriqueix considerablement : Sant Perede Roda, a muntanya, Elna i Sant Miquel del Fluvià al pla represen-ten el primer intent.

Floreix després en els capitells i en els portals l'escultura. L'escolacidl Pirineu és potser l'arrel profunda de l'arbre esponerós. Tolosa,Moissac, Leou, Santiago, són els llocs de la florida primera. Ellarepresenta un progrés en la técnica del picapedrer i en els coneixe-ments iconogràfics; l'habilitat d'execució acompanya l'ornamentaciócomplicada.

BUTLLETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Els tenles ornamentals vénen de l'Orient, principallnent tramesospels texits i els voris. Neix al mateix temps una iconografia complexa,sàvia i rica que aprofita les miniatures dels antics manuscrits i en laqual, per tant, aflueixen corrents diversos. Les fonts d'aquesta imat-geria són l'Antic Testament, l'Evangeli, les miniatures del calendarilitúrgic, les faules i els bestiaris ; la història i la tradició, la ciència i lallegenda del temps, poques vegades els autors llatins, com Prudenci,més sovint els tenles iconografies de les arquetes de vori. Aquests te-mes originen les múltiples fornies dels capitells, i omplen els timpansdels portals. Alguna vegada, com al portal (le Ripoll, és tota una homí-lia que l'escultor lii desenrotlla aprofitant les miniatures de les Bíbliesque es feien a l'escriptori del nostre gran monestir.

Els plans i estructures del primer romànic es transformen per laintroducció de les colunines i cle l'escultura a les esglésies del segonromànic i en un gran nombre d'esglésies l'evolució es redueix a això.En altres s'hi introdueixen innovacions, ja per raons de construcciója per raons litúrgiques. Així la girola en els absis de Sant Pere deRoda, Sant Pere de Besalú i Sant Joan de les Abadesses.

L'arquitectura roniànica en el segon període fa una nova creació:la dels claustres grandiosos ap ili columnes de variants capitells, quesón el centre de les catedrals i dels monestirs : veritables enciclopèdiesdels coneixements del temps. Els claustres d'Elna i de Ripoll en sónun exemple pirinenc.

Amb tot i que aquest període ele l'arquitectura romànica floreixen el Pirineu, és el primer període el característic de les esglésies mun-tanyenques. Raons històriques i geogràfiques expliquen el fet: elPirineu és el lloc que resta lliure de la invasió musulmana i ell foutambé el (le la primera colonització. La Muntanya és després la granreserva; ho és de l'energia material, ho és també dels caràcters humansi ho ha estat ele totes les creacions de L'home, principalment de l'Ar-quitectura.

JOSEP PUIG I CADAFALCIi1935

IN MEMORIAM

FRANCESC CARRERAS I CANDI

AMB la desaparició del bon amic Carreras, podent afirmar que s'haproduït la pèrdua cl'un dels homes de més ' intensa i constant

actuació.El temps, que es mostra avar per als qui d'ell es refien, li concedí

allò que nega inexorablement a la major part dels qui treballen. ll'altramanera no es pot comprendre cons podia donar bon acabament a tantes

<oz

'-o'U

os-.z

(,)

FRANCESC CARRERAS 1 CANDI 37

i tan variades coses en què esmerçà la seva prodigiosa activitat, quecra una de les característiques que més el distingien. En el nostre can

-frare no const_ttüluna "pose" sinó unasegona naturalesa ;és per això que maino es mostrà atrafe-gat, sinó sempreponderat, seré, en totel que emprenia. Resfilés lluny de seili-ldar-se als clàssicsarderiones, de tottemps i llocs, delsquals els poetes sa

-tírics (le Roma jafeien burla ; ni menysd'aq•uclls constantsprojectistes que essolen quedar a migcamí, si algun n'em-prenen. Li era igual-ni e n t desconegutaquell lema dels man-drosos cine s'espan-ten davant el treball,i "deixen per a l'en

-denià" el que avuipodrien fer...

El nostre Carre-ras era, per natura- Francesc Carreras i Candi (1862-1937)

lesa, excursionista,en el propi sentit d'aquesta paraula, i tal coro l'entenien els (le la genera-ció dels Villanueva, Piferrer, Aguiló, Verdaguer, Domènech, Fonti Sagué, etc. Les seves excursions prenien 1'utilíssim caire de "viatgeliterari" als arxius i biblioteques, sense oblidar les belleses naturals, elsmonuments, els costums, el folklore, ni res del que pogués proporcionar-li el noble plaer del deleetando pariterque mon codo. No sempre li forenplaneres aquestes excursions ; però, mai no s'aturava clavant les dificul-tats i entrebancs que sovint li harraven el pas, víctima d'incomprensionsi anales voluntats. No perdia l'esma ni es desencoratjava, i tenia comsegur viàtic en les seves peregrinacions literàries, la paciència o lapruclència ; i així vencia sempre i aconseguia donar acabament als seuspropòsits. No li fou mai tan esquerpa la naturalesa quan volia guanyaralgun cim, per alterós que fos, com el que demostraven certs homes1, encinibellats" en certs dipòsits diplomàtics. De molt d'interès hauria


estat si hagués deixat escrita una recensió dels episodis pintorescos quedurant la recerca i estudi dels documents que li era necessari consultaro copiar, li ocorregueren. En una ocasió, en cert arxiu notarial —i node casa nostra— el destorbaren en la seva feina els insectes, que ambbona pau i companyonia convivien amb els vells protocols, segurs iconfiats que ningú no els destorbaria en llur existència... Em contà elfet sense escarafalls, amb la bonhomia que el caracteritzava.

Per una luctuosa coincidència hein de lamentar la simultània pèrduaen els nostres dies de dos excursionistes d'excepcionals característiques,cis quals, alnb llur actuació, omplen una época en el nostre excursio-nisme. L'un d'ells fou un exquisit artista, poeta, músic, erudit, arnantde les flors, i cl'un esperit franciscà, que també estimava els animalets'`que no fan mal". Amb el llapis i el paper recorregué la nostraTerra i les contrades que immortalitzà Cervantes. L'altre, era un polí

-graf, conreador de les Inés variades disciplines, el qual peregrinà permolts llocs, amh paper i ploma, a la recerca de dades per tal que acla-rissin molts indrets foscos (le la nostra Història i che les Tradicions pà-tries. No es pot desconèixer que l'Apel•les Mestres i En Carreras iCandi foren dues culminants personalitats en l'Excursionisme genuina-ment nostre. Dues vides paralleles que es trobaven per assolir idènticideal.

Vaig conèixer el nostre desaparegut solitari farà cosa d'una cinquan-tena d'anys. En una de les nueves excursions per la contrada elnpordanesa, que presideix majestuosament l'església (le Castelló d'Empúries,i en el lloc més enlairat d'aquesta històrica vila, vaig trobar admirant,com jo mateix, la superba obra de] campanar i el panorama que desd'allí es desplega magnífic, un noi de tretze a catorze anys, d'aspectesenyorívol, delicat de faccions, que em recordà un dels retrats en nii-niatura del nostre Rodes o d'cn Raynolds.

Passat algun tenips, vaig trobar -nie novament amb aquell "noi delcampanar de Castelló d'Empúries" al local (le la Associació Catala-nista d'Exeursions Científiques. Era un dels socis Inés joves quanlli ingressà el (ha 14 de desembre del 1881 ; aleshores tenia dinou anys.Per tant, un dels pocs actuals cinquantenaris mantenidors del foc sa-grat del nostre fogar pairal.

No oblidaré l'entusiasme que, en una ocasió, ens manifestà quesentia per tal che poder veure les pintures murals de Pedret, que el pareele la nostra Arqueologia, Josep Puigarí i Llobet, assenyalà, ja fa moltsanys, com un exemplar dels nostres primitius d'excepcional interés.Durant els dies 29 al 31 de maig del 1887, es realitzà l'excursió a l'es-mentat lloc. En aquell temps no era cosa planera excursionejar pels pocavinents llocs de l'Alt Berguedà i del Lluçanès, degut a la manca decarreteres i d'hostatges decents. La nostra visita —afirmava en Carre-ras— tindria transcendència, temps a venir, per a la conservació d'undels exemplars més notables de les nostres pintures murals que s'estavaacabant de perdre en la solitària i gairebé abandonada esglesiola que

FRANCESC CARRERAS 1 CANDI 39

contenia aquella joia arqueològica, tal vegada la niés antiga dels nostrespriluitius. Com és salut, la millenària pintura representa la paràbola(le les Cinc Verges Prudents i de les Cinc Fàtues (Evangeli de Sant\'lateu, XXV.—i i 2). L'esmentada excursió fou la inaugural de lesmultes que després realitzà en Carreras i Candi.

Les condicions ben tost revelades en el nostre company el portarena ocupar llocs (le treball en la Junta Directiva de la Associació Catala-nista d'En•clu•sions Científiques. Fou elegit secretari primer el 14 dedesembre del 1888, càrrec que li fou novament conferit en la JuntaGeneral d'igual nies del 1890. Es digna de remarcar aquesta data,històrica per a la nostra entitat, perquè recorda un de'.s períodes deivajor importància que hagué de passar l'Excursionisme, car pertany altemps crític en què es gestionava la fusió de les dues entitats consabucles.No fou planera la missió confiada als que havien de portar-la a terme,els quals es veieren obligats a treballoses gestions per a no fracassar enllur propòsit, havent d'apaivagar resistències i contrariar personalismes.Carreras i Candi recordava aquells dies difícils en qué perillà l'exis-tència de l'Excursionisme, i retreia amb complaença que, cona a secre-tari primer de la Catalanista, actuà en l'acte de la fusió d'ambdues:\ssociacions, esdeveniment que tingué lloc un bon dia del i8gi. En laJunta Directiva interina de la Catalani.ia exercí de secretari segon finsla definitiva de les societats fusionades.

Constituït el nostre CENTRE, en Carreras i Candi col•aborà en tots elstieballs. Així el troben formant part de la Comissió de Publicacions,la qual dintre l'actuació del CENTRE és la de major importància. En la.unta General del 19 de juny del 1907 fou elegit vocal (le la Directiva;en la del 12 de juny del 1912, Vice-President, i del nies de juny al 5(le novembre del 191.3, actuà de President, per dimissió del titular.

Els càrrecs de caràcter oficial que exercí (entre aquests el ele regidorde l'Ajuntament de la nostra ciutat), els de caràcter literari i els queper la seva situació al món dels negocis li foren confiats, no el privarenele continuar les seves aficions als estudis dels problemes històrics (le laTerra ni deixà de recórrer-la. Allò que estimà, sempre continuà fent-neobjecte ele les seves preferències, la qual cosa 1i serví de repòs en laformidable activitat que li era congènita. No oblidà el CENTRE. Respon

-gué a les suggerències que per a la seva valuosa cooperació li erensollicitades, cons ho demostra els treballs que hi dedicà. Hem de remar-car la Memòria que com a Secretari de la Ca'/alalrista llegí l'any iágo,a la qual seguiren els articles que es publicaren en. aquest BUTLLETÍ.deis quals assenyalem els següents:

Lo Palau Reial y la obra de la Sèu, regnant Martí I. — Home-natge a la Memòria del Rei Martí. — El castell de la Roca del Vallès,

vol. I. — Restos romans a Traujà en lo terne d'Argentona, vol. III. -Excursió al Pallars Jussà o inferior y a Gerri de la Sal. VI. Pàg. 173•—Algunes notes històriqucs modernes del monestir (le Gerri. VII,1.28. — Excursió a Isona, Mur i Mevà. VII. 241, 285. — Monedes

40 BU I-LETI DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

incuses (le Prats (le Rey y Cervera. VIII. 70. — Lo priorat (le Bon-repòs y les pretensions de la mitra cl'Urgell en I,86. IX. 118, 137. -

Excursió a la casa romana d'Ocata (Masnou). XIV. 25. — Excursióals orígens (le la Riera (l'Argentona. XIII, XIV. — Excursió a Capri.XVII. — Sant Martí y la sua catalana espasa. XVIII. — La cava-lleria catalana y Sant Jordi en lo segle XIII. XVIII. — Excursionsper la Catalunya aragonesa y Província d'Osca. XVIII. -- Osca.Excursió artística per la ciutat. XIX. — Geografia General de Cata-lunya. XX. — Recorrent la comarca cle Somontano. XX: — La Barbo-tania o Barbatania. Es ethnicament catalana ? XX. — Excursió a Al-quezar. XXI. — Excursió a la "I)omus" cle la Espinçella, a Viladrau.XXII. 324. — Sant Jordi y lo simbòlich <lrach. XXII. — Una excursióper la Barbatania. XXII. — La "Creu Coberta" de Barcelona. XXIV.—Recort y esperança. XXV. 145. — Introducció de la festa de SantJordi en la Corona d'Aragó. Pág. 113. 1916. 1

Excursió retrospectiva a la vella Barcelona. Pàgs., 141, 257, 281.317. 1916. - Cartografía Catalana, Pág. 51. 1919. — Una exposicióde plans de Barcelona. Pàg. 113. 1920. — La Vidriera de Sant Jordi,de Clerrnont Ferrand. Pàg. 187. 1926. — Les Dreçanes barcelonines.Sos inventaris i restauració. Pàgs. 13, 6o, 91, 138, 183, 210. 1928. —Colonm i altres corsaris, atacant les costes catalanes. Pàg. 241. 1927.

El darrer record que conservo del nieu hon amic i confrare, i quem'afligeix profundan-lent, és el de la conversa que sostinguérem a l'Ate-neu Barcelonès. En aquella conversa m'exposà els treballs que teniafets en la preparació (l'un llibre en el qual tractava dels Ibers, i en elque es proposava desfer les errades afirmacions en què han incorregutels autors que s'han ocupat (l'aquest poble. Per mitjà cl'tu-f cicle deconferències, i com a clarrer comiat a la llarga col•laboració amb elCENTRE, n'lii volgué donar les primícies (.'aquest llibre. Era un treballde la seva vellesa, fruit de continuats estudis i d'investigació a les fontson els autors esmentats no havien acudit. L'obra porta per títol Iberis-llte i Toponímia ibèriques coinparades an cb les teories ro,nanitzadores1' redolninauts. En les vetlles dels dies 16 de gener, 20 de febrer i 13 demarc del 1935, el senyor Carreras i Candi donà les conferències ofer-tes, en les quals exposà els punts tractats en l'obra esmentada, (que serápòstuma. En aquelles conferències evidencià l'esforç formidable d'in-vestigació, de crítica i (l'erudició posada a contribució per tal d'aclarirla fosquedat que, encara en molts punts, envolcalla l'origen i fets(l'aquell antic poble.

Llarga i profitosa fou la vida cle l'enyorat amic. Un repòs i paueterns li siguin el premi ben guanyat. (I)

PELEGRÍ CASADES I GRAMATXES

(i) La mort del nostre consoci Francesc Carreras i Candi estronca lamentablement unavida de producció constant en els camps històric, excursionista i filològic (i podríem afe-gir-hi: filatèlic) que el seu vell amic Casades i Gramatxes posa (le relleu en aquestes notes.El Bu-rLLETÍ, per tal (le retre un l,nmenatge niés complet al seu collaborador, es pro-posa publicar en un dels números pròxims una bibliografia el niés completa possible del'obra del malaguanyat company que acaba de desaparèixer.—N. de la I2.

EL RELLEU DEL MONTSENY 1 LES GUILLERIES 41

EL RELLEU DEL MONTSENY

I LES GUILLERIES (')

L'EVOLUCIÓ MORFOLÓGICA

Es primeres excursions per les amples valls del Maresme o els1_.i fondals encaixats de les Guilleries . produeixen la sensació dunainonotomia morfològica enervant que arriba a cansar; sovint fatigat(le la repetició inalterable de les rieres saulonenques o dels alzinars ipinedes dels baguenys s'acaba per cercar un corriol que meni a la ca-rena, i un cop obert l'horitzó, bentost l'atractiu insuperable de la blavormediterrània que perfila el Maresme o els cingles i penyals de lesGuilleries acaben anió l'esperit analític niés impermeable a les sensa-cions de la naturalesa. Es únicament després de recórrer aquests mas-sissos palezoics i de generalitzar les observacions, que comença a cop

-sar-se una sèrie de trets morfològics que per llur repetició acabendesvetllant l'interès. Una observació acurada descobreix aviat, a lesvalls granítiques del Maresme, per exemple, l'existència o inillor 1'al-ternància de congostos i replans emplaçats a les mateixes altures i en-cara no és rar trobar als cimals de les carenes altiplans minços que debell antuvi no atreuen l'atenció, però que després lloni pot relacionaranib els dels vessants veïns i establir-ne l'exacta correspondència. Apoc a poc en eixamplar les observacions hcin es dóna compte que cadacongost o cada replà, cada relleix o cada canvi de pendent del flancd'una muntanya, niés que una forma purament local i d'escàs relleues tracta de fets generalitzats, la investigació dels quals revesteix in-terès extraordinari.

No és d'estranyar, certament, que la morfologia d'aquests illassis-sos sigui encara per encetar ni que certes característiques hagin pas-sat desapercebudes. La finor d'observació que es requereix en aquestsindrets repugna al geòleg tectonicista, àvid de les mutacions ràpidesele terrenys i de les tectòniques conipleties o esmortueix encara mésl'estllilul ele l'estratígraf i del paleontòleg, malgrat que el morfologis-ta descobreixi en els niés petits relleus dels massissos paleozoics, ho

-niogenis i nionòtons, l'historial geològic niés inescrutable.Els treballs de camp efectuats el 1935 per les Guilleries, Montseny

i Maresme ens han demostrat a bastament l'existència dels anomenatsrelleus policíclics, comprovats per la presència de nombroses superfí-cies d'erosió, tema d'actualitat del qual s'han ocupat els recents con-gressos de Geografia de París i Varsòvia. La troballa, però, d'un cas

(i) Extracte del capítol d'una monografia dedicada a l'estudi morfològic del Montsenyi Guilleries.


(rapant per la seva claredat i que pot constituir a casa nostra un exern-ple model d'aquests tipus d'estudis morfològics, ens ha fet creure enla conveniència (le donar-ne un avenç.

Els factors del niodclat.—No cal pas insistir en la teoria del feno-men ben sabuda del geògraf. L'acció erosiva, lenta i continua delscorrents fluvials excava i suavitza el pendent longitudinal del riu, deforma que si el nivell de base de la desembocadura no sofreix caposcillació vertical, el corrent assoleix prompte el perfil d'equilibri queve representat per la coneguda corba paral)òlica o la clromocrònica.La persistència cl'un mateix nivell de base va acvnnpanyada d'una ma-duració progressiva del relleu de tota la conca hidrogràfica ; el thalwegi els vessants són d'escàs pendent i àclhuc seguint el procés evolutiu laniajor part de la vall esdevé un veritable planell de feble pendent querep el nom de superficie d'erosió.

Si l'estabilitat afecta a tota una clovella continental, lentament cadavall va trobant llur perfil d'equilibri. Al propi temps els vessantss'eixamplen progressivament i les crestes divisòries atacades per cadaflanc són substituïdes per carenes suaus cada cop niés baixes i pia

-neres. Les superficies cl erosió de les valls veïnes acaben fusionant-sei a poc a poc tot el país esdevé un planell feblement inclinat solcat úni-canlent per valls amplíssimes i superficials reduïdes a simples ondu-lacions. Amb això el relleu assoleix la fase senil i el país esdevé unapeneplaaa. Si cap nova sotragada no ve a alterar aquest equilibri, elsrius s'escolen mandrosament pel planell, gairebé sense força erosiva,sense arrossegar sediments, esmussant únicament els caires sortints,accentuant cada cop niés la senilitat del relleu.

Però si un canvi sobtat de nivell de base eleva la desembocadura,es trenca bruscament l'equilibri i tota la xarxa hidrogràfica es rejovc-neix. En augmentar el pendent, la clenuclació es vigoritza i reprènactivament el seu ritme començant per la part inferior del curs, queés on hi ha hagut la desnivellació. A partir d'aquest punt, l'erosió espropaga ràpidament i remunta vall amunt, enfondint el llit del riu,el qual s'encaixa en gorges estretes que fendeixen els suaus planellsde la vall madura d'antany. Cada estrebada, doncs, procluúla per lavariació del nivell de base és una ona que es propaga vall anrtuit i restaimpresa en el relleu en accelerar o relentir l'erosió; així els replans ipendents suaus assenyalen la presència ele valls senils; les gorges ivertents abruptes, la represa d'un nou cicle d'erosió.

Quan el nou nivell de base del cicle erosiu que comença frueixd'una certa estabilitat, l'erosió ascendent té temps d'assolir la part su-perior de la vall i excavar al serf torn el corresponent perfil d'equilibri.Aleshores, les gorges s'eixamplen, l'erosió ataca activament els ves-sants i la' nova vall en clilntar-se rossega els replans de la vall antiga.Seguint el procés de maduració, l'atac dels vessants acaba destruintles restes senils de la val] anterior. Un pendent continu s'estableix en


aquest cas des de les capçaleres al fons del thalweg, i si la destruccióha estat completa. res no assenyala la desaparició «un cicle anterior,del qua] la vall actual és el descendent directe. Sovint, però, un petitcanvi de pendent a mig aire dels vessants és l'indici que permet ende-vinar un relleu antic. En el perfil transversal de la vall sol traduir-seen una convexitat que determina un esperó rocós, un caire sortint ouna aresta que és fàcil retrobar an)b poques diferències d'altitud atot el llarg de la vall ; i encara a les recolzades, als llocs més resguar-dats (le l'erosió, un relleix a voltes, insignificant, un replà minç a puntd'esmicolar -se, situat en la línia (le ruptura del pendent, és el millortestimoni (le la presència (l'una vall anterior ja desapareguda.

Però moltes vegades no s'assoleix la llarga estabilitat del nivell (lebase que es requereix per a la total destrucció del cicle anterior. Enaquest cas el nou cicle erosiu que havia començat a excavar la vall, noté temps d'arribar al cien i establir el corresponent perfil d'equilibri,car un altre cicle més vigorós, i al qual deu subordinar-se novamenttota la conca, comença ran de la desembocadura. Així l'erosió ascen-dent que havia començat a solcar un nou llit, s'atura abans d'acabarla seva obra i deixa per tant intactes els planells antics (le la partsuperior de la vall ; un canvi brusc de pendent en el perfil longitudinaldel riu assenyala l'entrada a la gorja entallada per l'erosió ascendent.D'aquesta fornia en el perfil longitudinal els canvis de pendent regis-tren ami) tota fidelitat els més petits moviments d'una dovella conti

-nental. Per aquesta raó, en remuntar un d'aquests engorjats escume-jants que delaten la vigoria de l'erosió i la jonevesa del relleu, es trobaal final la sorpresa (le l'aparició (l'una àmplia val] de fons pla i pendentsuau. prolongada enllà damunt del congost per replans extensos ; doscicles en diversos estadis evolutius conviuen en aquest cas ; l'un, en pleestat de maduresa, lentament atacat per l'altre en plena vigoria jove

-nívola.La repetició del ritme determina 1'encaixament progressiu dels suc-

cessius cicles d'erosió. Amb això la vall esdevé una inmensa graderiaen la qual els replans corresponents a cada cicle s'escalonen a diversesalçàries, i donen origen a una mena (le vall composta formada perl'acumulació de les restes de cicles anteriors; és l'anomenat relleu/'olicíclic.

Però és sabut cine no totes les ruptures de pendent del perfil del,in són degudes a la mateixa causa: cal descartar -ne les de naturalesaestructural. La presència d'una ])anda (le roques dures determina sem-pre una gorja, car el riu desgasta més lentament les roques, i, a lavegada, produeix un ressalt en el pendent lonitudinal, sense que liihagi hagut variació del nivel] de base. D'aquí la dificultat d'estudiaraquests fenòmens i de restituir els cicles d'erosió en els llocs on l'al-ternanca (le bancs durs i tendres planteja a cada instant la influència(le l'estructura. D'aqu , . també, l'interès enorme dels massissos paleo-zoics, granítics o esquistosos, aparentment monòtons, on cada accident

44 BUTLLET.' DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

del terreny, cada replà, cada canvi de pendent és un indici segur pera la reconstrucció histórica (le! massís. El granit i les pissarres vénena ésser materials extraordinàriament plàstics on les més petites varia-cions del poder erosiu (le la vall resten reflectides exactament. Totrelentiment erosiu determina un pendent suau dels vessants i del thal-weg ; un accelerament de la força gliptogènica ocasiona, en canvi, unesperé rocós en el vessant, la gorja corresponent i un major pendentdel llit del riu. Aquests són, doncs, els elements de treball amb elsquals es pot verificar la restitució paleomorfològica indispensable pera comprendre el relleu actual ; 1 únicament tenint en compte aquestsantecedents, es pot entendre la morfologia cl'un massís, en el quall'homogeneïtat rocosa deixa sense explicació possible la convivènciad'elements topogràfics en diversos estadis evolutius.

Pene planes fòssils.—Difícilment poden trobar-se en una petita re-gió més hells i variats exemples d'aquests fenòmens morfològics quea les Guilleries i Montseny (i). Vegeu sinó la magnífica peneplaníciepretriàsica del Pla de la Calma i Matagalls que corona els cims delMontseny, i l'anterior a 1'Encèn, que s'estén pel- les carenes de les Gui-lleries (Sant Martí Sacalm, Montdois, Vallclara, etc.). Es tracta de ve-ritables i extensos plans de diversos quilòmetres quadrats que la veupopular designa ja amb el mot significatiu de calina.

Les extenses superfícies d'erosió que hi ha als cims del Montsenypermeten imaginar-nos i reconstruir ainb força precisió la primitivapeneplana formada al final del paleozoic a causa d'un perllongat pe-ríode d'estabilitat. Les terres que al finir de l'era primària s'estenienper tot el litoral de Catalunya i enllà de la Mediterrània foren arra-sades, tot just emergides, a consegi:iència dels moviments hercinians, iredtüdes a un estat perfecte de peneplana. Els complexos i variatsmoviments tectònics que posteriorment han afectat al nostre país, hantrencat la peneplana fossilitzada sota sediments posteriors i per aques-ta causa avui en trobem solament alguns fragments respectats per ladenudació.

Les àmplies superfícies d'erosió de les Guilleries, separades nomésper valls angostes que les han fendit profundament, permeten aixímateix restituir ami) precisió admirable la primitiva peneplana pre-eocènica. De tal forma, que no és difícil trobar un punt de mira situata la mateixa altura (le la planicie que en superposar en l'horitzó lasèrie de carenes paral .leles que amaguen entre elles les fondalades deles valls, produeixi la impressió d'estar contemplant intacta una pene-plana de prop de cinquanta quilòmetres de longitud. L'observació nohaurà estat infructuosa, car sovint després d'haver practicat l'ascensiódes d'un d'aquests fondals de les Guilleries hom es sent defraudat encercar endebades als cims la superfície d'erosió, la calma, que des de

(1) L. Solé. Notes geo-mo:folbgiques sobre les Guilleries. Publ. ïnstit. Catal. Histo-ria Nat. Barcelona, 1936.

CI, de II d'E. C.

MONESTIR DE RIPOLL. PORTAL DE L'ESGLÉSIA AMB IMATGERIA INSPIRADA

EN LES MINIATURES RÍIILIQUES


lluny ha cregut endevinar -bi. I així després d'una vall, una altra, eldesengany arriba a produir l'obsessió del miratge desèrtic ; de lluny,la planicie perfecta, de prop solament el fil (l'una carena rectilínia. L'ex-plicació és senzilla. El clima càlid i humit de les Guilleries descomposaràpidament el granit en terres saulonenques, en greca segons el lien-guatge popular, que s'esbalcen lentament, omplen les valls i desfigureni emmascaren la topografia antiga. Per això si en lloc de cercar in-írtilment els replans eir el massís granític incapaç de sostreure's a larápida disgregació química s'observen les clapes pissarrenques endu-rides pel metamorfisme, destaquen tot seguit en la mateixa línia decarenes de tot el massís, esplèndides calmes d'alguns quilòmetres qua-drats que, vistes des del cine, arriben àdhuc a fer desaparèixer la sen-sació de paisatge muntanyenc.

I és que el granit i les pissarres resulten ésser al clima mediterranide distinta capacitat modeladora, la qual cosa té una valor extraordi-nària en el desenvolupament i conservació dels diversos cicles erosius.Les roques dures com els esquistos metamòrfics són treballades difí-cilment per l'erosió; si el cicle és de curta durada prou feines si deixala seva petja en el rocam dur; d'aquesta forma poden passar desaper-cebudes algunes de les fases evolutives d'un massís esquistós. Encanvi, quan l'acció erosiva ha estat duradora i intensa, resta gairebéindeleblement reflectida en els massissos pissarrencs ; l'acció posterior(le les aigües gairebé no fa més que corroir els antics planells, peròdifícilment pot ésser borrat el pas d'un estadi de peneplanització. Enels massissos granítics succeeix tot el contrari. Els antics replans atacatsràpidament per les aigües que s'emporten la presa, desapareixen tan-tost un nou cicle vigorós comença. En canvi aquests massissos vénena ésser cony una pasta eummotlladora de delicada plasticitat per alscicles (l'escassa potència, cons sol succeir anib els que s'han desenvo-lupat després del període miocènic, els quals resten ben impresos enel inoclelat de les valls granítiques. Per bé que, malauradament, s'es-horren amb la mateixa facilitat que apareixen i així, malgrat la plas-ticitat modeladora del granit, sovint es troben grosses dificultats pera restituir fidelment els cicles d'erosió d'un batolit granític.

Cicles d'erosió.-La xarxa hidrográfica de les Guilleries i Mont-seny constituïda immediatament després de l'enfonsament de bona

part de massís hercinià catalana-balear amb la consegüent formacióde la fossa del Vallès, s'ha tingut d'encaixar forçosament en les duespeneplanes velles que acabem de descriure ; però en fendir el sòcol pa-leozoic no ho ha fet d'una manera lenta i contínua, sinó a estrebades,cada una de les quals ha restat impresa en el traçat dels thalwegs idels vessants; els successius cicles (l'erosió que delaten clarament elsreplans penjats i les gorges d'unió (raccoderirnertt) s'han encaixat pro-gressivament i han originat en més (l'un cas un típic relleu policíclic.Aquest encaixament dels diversos cicles d'erosió pot estudiar-se per-


fectanlent en la major part de les valls principals del Montseny iGuilleries ; replans dels thalwegs ami) exacta correspondència amb elsrelleixos dels vessants s'observen visiblement a la vall de la Tordera,Riera Major, riera d'Ossor, etc., però diverses circumstàncies hancoincidit a fer de la riera d'Arbúcies un exemple modèlic. En un prò-xim article tractaren) d'esbrinar en quines condicions s'ha excavataquesta vall.

L. SOLÉ I SABARÍS

LA PARET NORD DE L' EIGERR3974 m.)

REGIÓ DE LA JUNGFRAU

pODRíEM qualificar aquesta paret de la prova niés difícil per a l'alpi-nista. Les seves temptatives cl escalada i les consegüents desgrà-

cies fatals han apassionat vivanient 1'ópinió alpinista de tot Europa ifins s'ha arribat a l'extrem que el Consell del Cantó de Berna n'haprohibit legalment tot intent d'ascensió per considerar que l'assolimentd'aquesta paret és quasi tot cosa de sort. Técnica extremada, valor,resistència i força són ací coses secundàries. Els imponderables, la ca-sualitat, la sort de no ésser colpit per perills objectius (allaus, pedres,etcètera), són tan grans que aquesta escalada gairebé ja no entra en elterritori de l'alpinisme.

Això fa niés emocionant encara la ressenya de les dues temptativeshagudes tens ara, les quals resultaren anib la mort de tots els parti-cipants.

Quan l'hivern prematur del 1936 cobrí anib la seva mortalla blanca,la grandiosa nnuntanya abrigà les primeres víctimes de la seva paret N.Dos joves (le Munic, després d'haver estat vistos 1.200 ni. sobre elseu punt de partida i quan sols els faltava el darrer terç de l'ascensió,si bé el niés difícil, desaparegueren i quedaren per sempre més en elsi de la muntanya.

Passà l'hivern i el proper estiu uns conipanys seus tractaren (lerecollir llurs cossos de la salvatge paret.

Tota muntanya, tota paret, tota cresta, ha dormit el seu sonmi mil-lenari fins que desperta per la iltun que hi reflecteix el muntanyencque la desitja.

L'amenaçadora paret N. de 1'Eiger ha dominat, des de sempre, els

LA PARET NORD DE L'EIGER 47

homes que habitaren el Grifndelwald. Per a Ics generacions (le pastorsi camperols fort sempre un objecte quasi sagrat al qual voltaven d'unapor supersticiosa.

Fins ja entrada la clarrera dècada fou també per als alpinistesnomés que un magnífic espectacle de la grancliositat cle les muntanyes.A 3.974 ni. d'alçària el cim (le 1'Eiger al cel del Berner Oberland(Terra alta (le Berna), i.800 m., es dreça la paret N. sobre les pletesd'Alpigler. S'ha dit sovint de moltes parets dels Alps que eren lesmés altes. Sols aquesta imponent paret és realment sense mixtificaciói inassolida. Está construida (le roca i sols la suavitzen algunes, poques,taques i tires de glaç i té una verticalitat imposant, cons sols la pot tenirla roca.

Qui sap qui fou el primer que amb la vista cercà una via a travésdels seus abismes. Pocs s'hi Hauran apropat amb la creença d'unavictòria. L'any 1932 fracassà ]'intent d'uns francesos. El mateix any(los coneguts alpinistes suïssos acompanyats de dos famosos guies cleZermatt, pujaren per primera vegada a l'Eiger pel Nord, però la paretencara quedava indòmita.

Després de la primera temptativa de la paret, els guies suïssosdemanaren a la superioritat d'ésser rellevats del deure d'haver d'assis-tir els accidentats cine hi poguessin haver a la paret N. a causa del pe-rill que representa.

Així i tot dues cordades s'apresten a fer una temptativa definitiva.Dos muntanyencs de Berchtesgaden i dos tirolesos. El r8 de juliol, ales dues de la matinada comencen la fatal ascensió. Fins a lespoques paraules que cridà als guies suïssos un dels participantssols sabem de la terrible tragèdia allò que fou observat des de la vallper molts observadors amb binocles, a través de la boira i dels núvols.

i8 juliol.—Les cordades ascendeixen, bastant separades, la partinferior (le la paret. Cap al vespre la distància es fa menor. Un d'ells,al capvespre resulta ferit, probablement per una pedra al cap. Aixòsenibla haver tingut lloc entre el cap de neu inferior i superior llocmolt dificil. Es pogué observar que hagué d'ésser ajudat pels seuscompanys, i un poc més amunt instal-len el seu primer bivac (3.2oo ui.).Tiren una corda a la segona cordada, que no senibla pujar gaire bé, idesprés pugen el ferit.

19 juliol.—La paret está coberta de boira i sols permet de tempsen temps una curta ullada. Tots quatre segueixen pujant, el ferit tam-bé senibla rutllar. L'avanç és, però. incomparablement més lent queel dia anterior i es poden observar en tots els símptomes de cansanci.L'avanç en alçada fins al segon bivac és sols d'uns ioo ni. (contragairebé 1.000 m. el dia anterior).

S'installen al costat dret de la congesta (3.300 nl.), la qual está alpeu del sinistrament estimbat, últim terç de la paret cle 1'Eiger. (Al cos

-tat dret de la mateixa congesta foren vistos per darrera vegada lacordada de l'any 1935).


20 juliol.—A les 7 del matí surten del seu bivac dos companys.Immòbils romanen clues hores a la congesta, probablement esperantels seus camaracles. Parlen sovint amb els altres, que encara estan dinsun forat cle la neu. Fins al cap d'una estona no estan tots quatre juntsi emprenen llavors la retirada. La baixada per la congesta superiorl'efectuen anib força rapidesa. El difícil graó fins a la congesta infe-rior, que els costà cinc hores de pujada, els costa moltes maniobresainb les corcles. Es ja cle nit quan tornen a acampar en bivac. Hanbaixat 3oo ni., i encara els queden uns croo m. de cingle sota d'ells.

21 juliol.—El temps canvia. La muntanya s'emboira. Els quatrehaixen aprofitant els graons de pujada. Arriben al pas cle través. Acíla muntanya els ha parat el parany i són inútils tots els intents depassar per la cornisa cap a la dreta: No tenen prou pitons, la roca haesdevingut relliscosa i difícil, les forces probablement també estan ex-haurides. Es ja el quart dia que lluiten per la vida sobre la paret. Lesprecioses hores del matí s'escolen en els intents infructuosos per a ferla cornisa. El temps empitjora. I llavors prenen la terrible decisió debaixar el surplonib de sota d'ells cl'uns ioo ni. amb rappel de corda.I comencen. I ara —és migdia— senten crits i jodels prop seu. Unguardavies del carril de la Jungfrau ha sortit per un forat que deltúnel dóna a la paret. Alegrement li contesten tots i li diuen que estanbé. Els crits i la proximitat d'éssers humans els ha d'haver aparegutcom una salvació. Però l'Eiger interposa la negra cortina de núvols icobreix la terrible tragèdia de la diabòlica paret.

. A mitja tarda el guardavies torna a sortir a la paret. Procedentsde la boira sent crits d'auxili. 1 ara intervé amb meravellosa celeritatl'equip de salvament. Uns guies suïssos estan per casualitat a l'estacióEigergleischer, quan reben per telèfon la nova del perill que travessenels ardits escaladors. Aviat surten pel forat que ve del túnel. Intentenpujar per la paret tot desafiant la pluja de pedres, que els cauen asobre. Inútil, una segona catàstrofe fóra inevitable. D'un relleix insig-nificant cle roca està aferrat desesperadament un home; sota d'ell., sos

-tingut per la corda penja tui mort. Els guies poden canviar amb elsupervivent unes paraules a través dels udols de la tempesta i de lespedres.

—Tres homes són morts, se'ns van acabar els pitons per a fer latravessa.

—Pots aguantar una altra nit?—No!Es impossible emprendre res. L'Eiger udola, es fa de nit i a con-

tracor els guies han d'abandonar el pobre muntanyenc en el seu relleixde roca com si estés condemnat a mort.

Ja és hora que es refugiïn al túnel si els guies no volen desaparèi-xer, també.

22 juliol.—A les 5, els guies reemprenen llur tasca. Fan un granesforç i en una hora pugen de través paret amunt uns 200 ni. El dar-

ItE E

Sqp

m a

l

S u

C)U U

CU 5^

ti U

^ C

,

y

^ ^

NO

yU'

v á

r 'u

St

a..b

U a

U .0

5)O

(nN

•^ r

n

bC

C1 m

C ., C

VU

O

U ^

^m

U U

rU_u) y

x a'

ti a

J

o

`n

I5 U

(5-5

F

w

O C

w 0

.C

a,n

ul

wC j^

n Z

V(5-.-)r-

^

UL•.^

LON–

O

Q

A baix, a l'esquerra: 21d'agost 1935: comerç del'ascensió, cordada Meh-ringer-Sedlmayr; 1 = bivacel 22; 11 = bivac el 23; 111 =bivac el 24. La creu supe-rior indica l'espai on forenvistos per darrera vegadael 24 d'agost després d'unanit tempestuosa. — A baix,a la dreta: 18 juliol 1936:començ de l'ascensió de lesdues cordades Hinterstois-ser-Kurz i Rainer-Angerer.R. B.=bivac de reconeixe-ment, assolit a les 8 h.; T=travessa difícil, que endues hores els portà a lacongesta inferior (S 1); as-censió per dificil graó (St)a la congesta inferior (S 2)en 5 hores, i transversal-ment cap al vivac primer.(1). El 19 de juliol ascensiófins al bivac segon (2). El20 juliol: cerquen els cos-sos desapareguts l'any an-terior i abandonen el pro-jecte d'acabar el darrerterç de l'ascensió. A les 12,comença el descens del bi-vac 2 al 1, i d'aquest fins albivac 3, que assoleixen ales 20h. 30. El dia2l, alma-ti, baixada per la congestaSI i intent de la travesa T.A causa del canvi deltemps, intenten baixar di-rectament. Comencen almigdia; abans de les 15 h.ja havien inort 3 homes.F. punt que assoliren elsguies suïssos que intenta-ren el salvament de ToniKurz, el qual mori a sobremateix.

CI. NickIes (Interteken)

EL MARCAT DE LES RUTES ES

DEU A I.A REVISTA «SPORT»

(ZURICH).

7 q 7.``^r r ' T a^M:1 . G^^

LA PARET NORD DE L'EIGER 49

ver deis quatre escaladors sois está uns 40 metres sobre d'ells. Peròaquests 40 m. són un surplomb únic, terrible. Com per miracle sentenla veu del de dalt, i ara creuen que el podran salvar.

—Auxili ! —diu eles de dalt.—Tingues paciència, et salvarem —contesten els guies.—On són els teus companys ?—Tots morts.—Quan ?—Ahir. Estic sol. L'un caigué ahir avall, fins al fons de tot. L'ai

-tre morí glaçat allà dalt, el darrer penja aquí sota.Els guies no poden intentar voltar el surplomb perquè la roca está

plena de verglas i neu. Pregunten al ele dalt si pot tallar la corola queel Lliga amb el mort, i ami) cert esforç ho aconsegueix amb el piolet.El cadáver no es inou, car està glaçat a la paret. Fins al cap d'unaestona no es desfà i llavors vola per sobre el cap deis guies 1.000 me-tres cap al fons. Per indicació deis guies comença a desfilar heroi

-cament la corola; sois pot treballar amb una mà i les dents, perquèl'altre braç el té glaçat, per haver perdut el guant. Moltes hores duràl'horrible treball i la temor. Els guies aguanten tot aquest temps sobrela relliscosa neu sense protecció.

Per fi, el cordill penja sobre els seus caps. Falta sois un tros curt.—Allarga dos metres niés —li criden.I ho fa. Per fi els arriba el cordill, i ha quedat restablerta la comu-

nicació ami) la vida. Podran salvar-lo?Per mitjà del cordill que ha fet, els guies li fan pujar dues cordes

lligades, pitons i mosquetons. A la fi, després ele quatre hores de treball.comença a baixar per la corda. Desfà petits allaus que cauen sobre elssalvadors. A poc a poc, metre per metre va baixant. Encongit, penjaenlaire, lliure.

Ara arriba al nus que uneix les cines corcies. No pot passar el nuspel mosquetó. Tan a prop és deis guies, que amb la punta deis pioletsli toquen les puntes deis cramnpons.

Els guies li criden que passi el nus i estará salvat.Ho prova una i una altra vegada, àdhuc ajudant -se amb les dents i

tot. A indicació deis guies llença el piolet. El vent el fa oscillar enforma de pèndol. Més allauetes cauen i els guies es poden aguantaramb molta dificultat. I tot d'una el darrer deis escaladors exhala unscrits i deixa caure el seu cos enclavant. L'últim supervivent és mort ipenja en la paorosa alçada lliurement mogut pel vent. La corda elsosté pel cos, i braços i carnes pengen.

L'Eiger volgué també conservar la seva darrera víctima.—Fou el niés trist moment de la nieva vida —escriu un dels

guies—. Els vegí escalar i no puc més que alabar els braus minyons.Es amh homes com ells que l'Alpinisme ha escrit les seves pàgines deglòria.

EUGENI MORA I OBRADOR

50 BUTLLE,I DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

BIBLIOGRAFIATRENS, MANUEL. — Ferrer Bassa i

les Pintores de Pedralbes. — Ins-titut d'Estudis Catalans. — Memò-ries (le la Secció Històrico-Ar-queològica. — Barcelona, 1936.Encertadíssiiva ha estat la publica-

ció del volum dedicat a l'estudi delgran pintor trescentista i (le la sevaobra, que ara ens ha dat !'Institutd'Estudis Catalans, amb una pre-sentació acuradíssima. que fa del vo-lum una exquisitat bibliogràfica. Lapersonalitat de l'autor és per si solauna garantia per a la qualitat del'obra.

Portats per la valor de l'obra, vol-dríem abocar en aquesta Nota (mi-grada, ja que altra cosa no podemoferir) tot el que ens suggerí tanprofitosa lectura. Ens dol haver (ledir, d'una forma eixarreïda, quel'autor ha acomplert la difícil tascaque li fou encomanada d'una faisóinsuperable, i que el seu treball dó-na Inés del que permet el sean títol,i que deixa esgotada la matèria. Noens podem conformar amh tan pocacosa. Per això, tan sumàriament corosigui possible, apuntarem els puntsprincipals que conté el llibre (le Mos

-sèn Trens.Comença recordant la fundació

del monestir, obra verdaderamentrègia, com és la que manà fer Eli-senda de Montcada, esposa de Jau

-me 11, gran amador de les Arts Be-lles, que revela la unitat i ponderaciódel nionument, en el seu conjunt ien les seves parts, una continuaciód'execució (le qué sols els templesgrecs ens (Inflen mostra.

Amb extrema sutilesa l'autor va ala recerca de les escasses dades bio-gràfiques del nostre Ferrer Bassa, in'aconsegueix algunes clarícies; iposa fora de dubte que es forma aItàlia, i que fou el pintor de la CasaReial aragonesa. Ho demostren elsencàrrecs (l'Alfons III i de Pere III,

en recomanar-li aquest darrer la pin-tura de dos retaules (opero {'ulc-her-rima), per a la capella del palau (leSaragossa, i tres per a la Seu deLleida, etc., la qual cosa demostraque era el millor retaulista del seutemps. Malauradament, res no es con-serva (le l'obra pictórica del mestre(le Pedrabes ni del seu ajudant. Ar-nau, fill seu.

Per estranya sort, no queden usésque les pintures murals (le la cape-lla de Sant Miquel del monestir (lePedralbes, contractades per la reinaElisenda el 1343 i acabades el i346.Aquest fet compensa, en el possible,la destrucció dels retaules de la Ca-pella de Santa Agata, del Castell (lePerpinyà, (le la Seu (le Lleida i d'al-tres. Fou infortunat després de mortcom ho fou en vida, no massa folgadaeconòmicament ni molt plaenta ambla seva família.

Malgrat això, entre els tripijocs(le cada dia, en Ferrer Bassa ésobligat a pintar la capella (le Pe-dralbes, possiblement ajudat pel seufill. Morí no massa després del 14d'abril del 1348, ja malbaratada laseva herència. Es tot el que ha po-gut esbrinar l'il.lustre monografistasobre la vida i obra del mestre.

Compensa aquesta forçada migra-desa documental, el formidable tre-hall personalíssim (le Fautor. Exa-iuina detalladament l'estat actual deles pintures i el procediment empratpel pintor, i fa ressaltar la importàn-cia excepcional de l'obra en descriu

-re-la, i hi exposa la impressió quecausa. Certament, són úniques, per-què (le l'època a què pertanyen nose'n coneixen d'altres enlloc. Són lesúniques pintures murals antigues al'oli conservades fins als nostresdies.

Eruditíssim és l'estudi sobre clsassumptes que formen el programaiconogràfic. El contracte del pintor

BIBLIOGRAFIA

amb l'abadessa es complí amb excés,puix que hi ha més representacionsde les convingudes.

L'estudi deis quadres, de les figu-res deis sants i deis detalls ornamen-tals donen peu a l'autor per a posarde manifest la seva formidable prepa-ració. L'opinió que té formada ,obrela filiació de l'obra de] mestre dePedralbes, li permet afirmar que hade trobar-se en l'escola Sienesa,principalment, i Pisana, en segon ter-me, i fa ressaltar les característiquesd'aquestes i d'altres escoles italianescle l'època, en les quals les influèn-cies bizantines i neoalexandrines hisón evidents —niés que les sugges-tions franco-gòtiques o anglo gòti-ques—. Retreu a l'estudi les figures,agrupacions, actituds, escenografiesdeis fons, colors, etc., que minuciosa-nient explica, de les obres de Cava-Ilini, Simone, Martini, Lorenzetti,etcètera, i no admet que Cimabue oGiotto haguessin inspirat a FerrerBassa en la seva obra. No fou unplagiari d'aquells mestres, sine unimitador, la qual cosa pot afirmarcomparant les respectives obres, sin-gularment en les figures deis Santsi (le les Santes que assenyala i quecompara.

Justament pot concloure com asíntesi del seu estudi crític, que elsecret de les pintures de Pedralbesrau cn què són les cíniques pinturesmnurals trescentistes de Catalunya;les úniques executades a l'oli, consi-derades gairebé corn un miracle d'artitalià, obrat al bell nliq de la nostratarro. Es evident que tot és italia-uitzat en les pintures de Pedralbes;la qual cosa no exclou que es re-cerquin les influències deis pintorsque decoraren el palau dels Papes aAvinyó, no essent estrany a aquellesel nostre Mestre, tota vegada que,cono recorda l'autor, deuria veure lespintures murals deis mestres italiansque decoraven l'esmentat palau, quana Catalunya, en el segle xiv, gene-ralment ja no s'usava tal pintura,tan característica del temps romànic.Manuel Trens fa ressaltar, en exactai gràfica expressió, que el pintor"és un català que pinta en italià",potser per "lluir-se més ", o per sin-

gularitzar-se, puix que, pròpiament,era un pintor de retaules molt sol-licitat per reis i magnats niés queun pintor mural, a la qual pintura nodeuria donar, potser, igual impor-tància. Aquest concepte permet al'autor assenyalar els defectes quelia notat en ]'obra, objecte dei seuestudi, i els atribueix a la imitaciódeis tipus trescentistes italians. Noobstant, les qualitats personals i elsmèrits de Ferrer Bassa no quedenen oblit, si lié qualifica l'obra dePedralbes de grandiós esboranc enla nostra història artística, que des-prés es_ va cloure ai.rafant el pintorinnovador, i es perdé gairebé tota laseva obra, que quan no fou adoptadaera ben pròpia, i que culminà en elmillor estil gòtic.

ll•lustren l'obra la còpia de 41 do-cuments, alguns inèdits; 125 làminesde colors i fotografies; •^ plans, i labibliografia.

Sigui'm permès acabar client :"Per molts anys, illustre mestre,pugueu donar-nos tan bones obres."

P. C. i G.

BIBLIOTECAVOLUMS INGRESSATS DARRERAMENT

PER COMPRA

MONTPENSIER, DUQUE DE. — En In-do-China. llis cacerías, mis <'ia-jes. — Barcelona. — Edit. Mauc-ci. — 1 97 PP•

RASMUSSEN, KNUD. — De la Groen-landia al. Pacífico. Dos años deintimidad con tribus esquimalesdesconocidas. — Barcelona. -Edic. y Publ. Iberia. — Parts. i."y .2.a

SOLÀ, FORTIÀ. — La mare de Déudel Remei (Caldes de Mo:tb,rl.-Barcelona. — La Bona Pa*.'la. —1936. — 145 PP•

SOLÀ, FORTIÀ. — La Surta Majes-tat de Caldes de Montbmii. Mono-grafia Històrica. — Barcelona.-La Bona Parla. — 1934. — 212 pp.

VALLVÉ, MANUEL. — Barcelona. -Obra ilustrada con 206 huecogra-bados. — Barcelona. — Edit. S.A. — 1929. — Colección Los Be-llos Países.


PER DONATIU

BACARDÍ Y DE JANER, BALTASAR DE.—Itinerario del viaje verificado alOriente por D.... — Barcelona.— Narciso Ramírez y Cía.

—1870. — 58 pp. (senyor Danés).CABANILLES, 1OHANNIS. — MUSici

organici. Jollannis Cabanilles(1644-1712). — Opera onnnia uuiiepri.urrun in lace¡.... — Barcelona.— Institut d'Estudis Catalans.

—1936. — Vol. III (de l'Institut).CLOSAS I MIRALLES, JOSEP. — La

Colla de la Fou de Bor. — Bar-celona. — Hostench. — 1936. —31 pp. (de l'autor).

COMPAÑIA DE LOS FERROCARRILES DEMADRID A ZARAGOZA Y A ALICAN-TE. — Libro de Oro de la Corn

-/'añía. — Año 1936. — Madrid. —Rivadeneyra. — 326 pp.

ESTUDIS UNIVERSITARIS CATALANS.-Honrenatge a Antoni ,Rubió iLluch. — Vol. XXI-XXII. —1936.

GUIDE 1LLUSTRÉ DU TURISME A BAR-CELONE. — Barcelone. — Sociétéd'Atraction des Etrangers. — liopp. (X. X.).

MONTOLIU, MANUEL DE. — .-Iriban 2

la Catalunya del sen temps. --Barcelona. — Institut d'EstudisCatalans. — 1936. — 366 pp. (del'Institut).

PUCFIADES, JOSEP M. — La densi-tat de població al Vallès i la sevadistribució altinrètrica. Càlculsmurjoonètrics del Vallès. — Gra

-nollers. — Agrupació Excursio-nista.— 1936. — 35 pp. (de l'autor).

PUCHADES, JOS EP M. — La llarga-da dels rius catalans. — Grano-

llers. — Gràfics Amador Garrell.—1936 (de l'autor).

ROSSELL, JOSEP. — El rodal de Sa-badell. Rccull orientador, històric

i descriptiu dels nostres voltauts.—Sabadell. — Joan Sallent.

—178 pp. (de l'autor).SERVICIO METEOROLÓGICO ESPAÑOL. —

Resumen de las observacionesefectuadas durante el año 1929.—Madrid, 1935.

TRENS, MANUEL. — Ferrer Bassa iles pintures de Pedralbes. — Bar-celona. — 1936. — Institut d'Es-tudis Catalans. Memòries de laSecció Històrico-Arqueològica. -VI.

NOTICIAR!UNA ASCENSIO D'HIVERN A LA DENT

DEL CAIMAN. — Dos alpinistes ge-novesos, Raymond Lambert i Mar-cel Gallay, el dimecres, cha 20 degener, feren la primera ascensiód'hivern a la Dent del Caiman, dinsles agulles de Chalnonix. Sortirendel refugi Requin a les dues del ma-ti, arribaren al Coli superior delPlan a les 9 h., 3o m., al cim delCrocodile (3.640 m.) , a les ii h., ala bretxa Crocodile- Caiman, a les 14hores, 15 ni., al cim del Cain an(3.554 m.), a les iç h., 45 m. Ales 16 h., 45 ni., deixaren el cim iretornaren pel mateix camí (le l'ana-

da, amb el següent horari : 18 h., 15minuts, cim del Crocodile ; 19 h., so-ta l'Agula del Plan, i entraren alrefugi Requin a les 23 h., 30 nl.

CAMPIONAT DEL MÓN D'ESQUIS GRANFONS (5o KMS.).—El dia 18 de febreres celebrà a Chamonix el Campio-nat del neón d'Esquís gran fons enun recorregut ele cinquanta quilòme-tres.

Solament prengueren la sortida 23dels 45 inscrits. En primer lloc esclassificà el finlandès Nemi, el qualféu el recorregut en tres hores tren-ta-sis minuts i cinquanta segons.

Redacció : Carrer del Paradís, 10, principal. — Barcelona — Telèfon 19385

ANY XLVII Núm. FEBRER DEL 1937 Sot BVTLLETI · que indiquen els plecs; tècnica arcaica, com la...

Documents

Transcript of ANY XLVII Núm. FEBRER DEL 1937 Sot BVTLLETI · que indiquen els plecs; tècnica arcaica, com la...