Setmanari d’informació i de cultura religiosa 20 novembre 2016Any XXXVII Núm. 1.939 2,70 eurosOO

L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA CELEBRA LA SETMANA DE LA BÍBLIA PRÈVIA AL DIUMENGE DE LA PARAULA

Recuperar la centralitat de la Paraula

Articles de Jaume Pujol, Josep Maria Soler, Esperança

Amill, Javier Velasco, Núria Calduch-Benages, Núria Illas,

Joan Viñas, Joan Maria Vernet, Jaume González Padrós

Suplement central i pàgines 15, 16 i 21

«Per Pasqua posarem en marxa un nou portal multimèdia»

DARIO EDOARDO VIGANÒ

Prefecte de la Secretaria per a la

Comunicació de la Santa Seu

P 26 Ramon RipollLa família Miranda-Roset al Castell de Subirats.

Famílies en missió

P 3-6

totes les seguretats i per això els altres sovint se’ls miren amb estranyesa. A la taula rodona sobre laïcat missioner que es va fer pel Domund a Tarragona, Mons. Sebastià Taltavull deia: «Hi ha molts laics treballant en una Església que mira cap endins.» El sentit era afermar la idea que l’Església no ha de ser autoreferencial sinó que ha de tenir una disposició en sortida i, per tant, missionera. També va dir que allò que dóna credibilitat i revela el rostre misericordiós de Déu és el testimoni. Una de les participants a la taula, Virginia Cuenca, que juntament amb el seu marit havien estat missioners al Brasil, afegia que la vocació missionera «és una gràcia, un regal». I que ells «intentaven portar llum, amor i pau». Una altra família que havia anat a Mèxic, soste-nia que la pregària familiar era «el nostre recurs i la nostra força» i que «l’experiència els havia fet créixer com a família i que se sentien més lliures en tornar». Oriol Sabé —amb la seva dona s’ocuparan de gestionar una casa d’acollida per a ni-nis— opina que els laics missioners són una «realitat propera, visible, atraient».

Sebastià Taltavull Anglada

Bisbe auxiliar de BarcelonaAdministrador apostòlic

de Mallorca

20 novembre 20163Opinió

Editorial

Un nou llindar

Famílies missioneresMoltes persones han pensat en algun

moment de la seva vida en anar-se’n de missions. Avui se sap que el missioner o

la missionera ja no és exclusivament un sacerdot o un religiós, ni tampoc necessàriament un laic amb una peculiar consagració o una família que ha estat enviada pel moviment del qual forma part. Cada vegada hi ha més cristians sense ad-jectius que, fruit de la seva condició de batejats i sovint en família, desitgen lliurar uns anys de la seva vida als altres en un país de missió que, en aquest moment, no ha de ser necessària-ment del tercer món: Europa i, especialment, llocs com Catalunya són també avui dia terres de missió. Amb l’agreujant que aquí el cristia-nisme o no es coneix o es veu des de prejudicis infundats. El papa Francesc a l’Amoris laetitia parla d’«agents missioners orientats a conversar amb els matrimonis sobre les seves dificultats

i els seus anhels» (229) i sosté també que «els fills que creixen en famílies missioneres, sovint es tornen missioners si els pares saben viure aquesta tasca de manera que els altres els sentin propers i amigables, per tal que els fills creixin en aquest estil de relacionar-se amb el món, sense renunciar a la seva fe i a les seves convicci-ons» (cf. 289).En aquest número de Catalunya Cristiana, el nostre redactor Joan Andreu Parra s’ocupa d’aquest tema tan de present i de futur. Entre-vista Lola Golmayo, doctora en Física i investi-gadora al CSIC que presideix la coordinadora d’Associacions de laics missioners. Ella mateixa als 48 anys va marxar amb una associació missio-nera laica al Txad, on va estar-s’hi tres anys. Gol-mayo respon a preguntes que tots ens podem fer sobre la situació econòmica d’aquests agents missioners, afirma que són persones que deixen

La redacció us proposa

Jornada històrica al Sant Crist de BalaguerMissa d’acció de gràcies per la concessió del títol de basílicaP 9

Ajudar la infància vulnerable a créixerNous espais del Centre Socioe-ducatiu Poblenou de la Funda-ció Pere TarrésP 24

Juan Manuel Cotelo al Cafè YoucatEl cineasta comparteix amb els joves la seva experiència ma-trimonialP 11

Javier Iguíñiz, president sortint de Pax RomanaExplica que «l’Evangeli és tan radical que és difícil de supor-tar»P 13-14

Portadors de bondat i tendresaAquest és el tresor que portem. Quan es tanca simbòlicament la Porta San-ta de l’Any de la Misericòrdia, queden ben obertes les portes del nostre cor per seguir sentint-nos afectats per la misèria dels altres i per la nostra prò-pia fragilitat, tan necessitada de misericòrdia. Misèria i cor, en una unitat compacta, portadors de bondat i tendresa, perquè no hem de separar mai l’amor als germans de l’amor misericordiós de Déu envers la humanitat.Fa un any el papa Francesc deia que «travessarem la Porta Santa en la ple-na confiança de saber-nos acompanyats per la força de Crist Ressuscitat que continua sostenint la nostra peregrinació». Ara, després d’un any ens hem de demanar què hem fet i què estem disposats a seguir fent. Hem progres-sat en estimació als altres, als més pobres? Ens ha «tocat» el cor la seva angoixosa situació? Hem exercit les obres de misericòrdia? Hem recorregut les etapes que el papa Francesc ens assenyalava per arribar a la meta de la misericòrdia amb compromís i sacrifici? Aquestes etapes de «no jutjar», de «no condemnar», de «perdonar», de «donar», les hem aconseguides?També ens deia que, «tancant la Porta Santa, tindrem abans de res senti-ments de gratitud i de reconeixement cap a la Santíssima Trinitat per ha-ver-nos concedit un temps extraordinari de gràcia». I, ens exhortava així: «Com desitjo que els anys per venir estiguin impregnats de misericòrdia per poder anar a l’encontre de cada persona portant la bondat i la tendresa de Déu! Que a tots, creients i llunyans, pugui arribar el bàlsam de la misericòr-dia com a signe del Regne de Déu que està ja present enmig de nosaltres.»Per això diem que el Jubileu «no es jubila», que el temps de la misericòrdia no s’acaba, que no té data de caducitat, sinó que és l’eix transversal que comprèn tota la vida de cada cristià i de l’Església sencera, encarnada com Jesús, en el cor de la nostra societat per comunicar-li la joia de l’Evangeli en una trobada amb Ell renovada cada dia.

JO SOL NO PUC, MARE,M’AJUDES?

NO PODEM, CRIDEMEL PARE.

QUE VINGUIN ELS FILLSGRANS PERQUÈ NOENS EN SORTIM.

QUAN HAN VINGUT L’AVII L’ÀVIA, HEM FET PROU FORÇA!

4 / 5 20 novembre 2016

Joan Andreu Parra

«La nova evangelització es farà, sobretot, pels laics, o no es farà.» Aquest és el colofó que els bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola van posar al document Els cristians laics, Església en el món, que just aquest novembre fa 25 anys que va ser escrit. I aquesta és la missió que han fet seva diversos laics que creuen en una Església en sortida i que, per tant, necessàriament ha de portar el qualificatiu de missionera.

En aquest número hem volgut fixar-nos en aquest laïcat que aban-dona seguretat i comoditats, que carrega amb la família i es posa mans a l’obra. Un matrimoni en missió a la República Dominicana, un altre a les terres de Lleida i una família al Penedès són els testimonis que reco-llim, de tres bisbats diferents. Són tres històries de positivisme i de satisfacció per haver pogut, finalment, fer con-vergir la professió en la vocació i la missió pastoral. «Ens sentim cridats a l’acollida de joves i pastoral», expli-quen el matrimoni Sabé-Carbonell, insatisfets per les feines anteriors en què «no podíem evangelitzar».

El procés de fer una experiència missionera va ser «molt natural» per a la Maria Palau i en Roger Marco. Tots dos eren de parròquia i quan van començar la relació de parella tenien clar que «volíem posar Déu enmig nostre», expliquen. «La idea d’anar a missions es va transformar en un procés de discerniment on anàvem constatant que Déu ens acompa-nyava... Per què no tornar aquella generositat que se’ns havia donat fins aquell moment?», recorden que es van plantejar abans d’anar a l’Amè-rica Llatina.

En el cas de la família Miranda-Roset, en què els progenitors fa anys que es dediquen professionalment a l’Església —l’Ignasi com a periodis-ta i la Montse com a llicenciada en Esade—, han hagut de sumar en la decisió els seus cinc fills: «Entenem la transmissió de la fe com la pleni-tud de la nostra unió matrimonial. Cal dir, però, que primer de tot som una família: els nostres fills són la nostra prioritat. Són petits encara per participar en la decisió, però són els principals beneficiats d’aquesta missió familiar», argumenten.

El cas de la Clara Carbonell i l’Oriol Sabé també és un projecte de famí-lia. «La Clara a la nostra primera cita —recorda l’Oriol—, ja em va menci-onar que, en un futur, voldria crear una família acollidora (UCAE, Unitat Convivencial d’Acció Educativa), és a dir, prestar en format familiar el servei que fan els centres de menors tutelats». La idea va prendre forma quan el germà de l’Oriol, en Joan Sabé, que ja era treballador apostòlic en el bisbat de Solsona, els va comen-tar que el bisbe volia crear una casa cristiana d’acollida per a ninis [joves que ni treballen, ni estudien].

L’actitud missionera del laïcat porta l’Evangeli a les fronteres existencialsFamílies en sortida

La Maria Palau Melet (Benicarló, 1983) i en Roger Marco Casanovas (Sant Vicenç dels Horts, 1983) just acabats de casar van marxar de missió a la República Dominicana per tres anys. Des del 2012 són a la serralada central del país, a la diòcesi de San Juan de la Maguana. Allà gestionen una escola rural amb alumnes de vuit comunitats disperses de la conca alta del riu San Juan.

Davant la realitat que els mestres no pujaven a les comunitats a fer classe, el bisbat va decidir construir aquesta escola en règim de semiinternat, a la qual els alumnes arriben dilluns i marxen divendres. «És un pro-jecte molt atractiu i bonic perquè és educatiu. A més, el fet de conviure amb els alumnes ofereix un plus: el

BISBAT DE TORTOSA

Acompanyar els joves i les comunitats rurals a la República Dominicana

nostre rol es va modificant de mestre, de pares, d’amic, de cuiner, de catequista, de monitor...», expliquen la Maria i en Roger. El matrimoni ja està a punt de complir el seu compromís temporal: «La idea és tornar i començar de nou a casa nostra», asseguren.

Al principi, va ser el bisbat de San Juan de la Maguana qui donava una ajuda econòmica al matrimoni, a part de casa i cotxe, «però ja fa més de dos anys que vam aconseguir que el Ministeri d’Educació pagués un sou a la Maria com a orientadora i, per tant, ja no necessitem l’ajuda del bisbat», aclareix en Roger.

Podeu llegir el relat periòdic de les seves experiències i reflexions al blog elspeusdelmissatger.com.

Preparar-se per saltar al buit

La vocació missionera és una gràcia, coincideixen a assenyalar les persones consultades. I, de bracet a aquest regal, hi va el fet d’abandonar les seguretats i les comoditats que sovint s’han viscut abans d’optar per aquest camí. És durant aquest procés del dis-cerniment de la crida missionera que és recomanable formar-se i deixar-se assessorar.

«Gràcies a l’associació OCASHA - Cristians amb el Sud vam poder prepa-rar-nos per fer aquesta experiència. El procés dura un any aproximadament, primer comences amb uns caps de setmana de formació i, quan ja fas el pas de marxar, realitzes un curs de mis-sionologia de tres mesos a Madrid», detallen la Maria i en Roger que, en el seu cas han anat a un país del Sud.

Els Miranda-Roset, que gestionen el Castell de Subirats, han dedicat uns mesos a «explorar el terreny i a parlar amb el rector emèrit, amb l’adminis-trador parroquial, amb el bisbat i amb

l’ajuntament. Així, hem dissenyat un projecte pastoral obert i integrador», indiquen. Tot això es complementa amb el fet que l’Ignasi Miranda s’està preparant per al diaconat i amb l’es-tudi de la història i la vida del castell, «cosa que ens permet fer una atenció més cultural».

Malgrat que la Clara i l’Oriol no han fet una preparació específica, «Déu ha volgut que tinguéssim els estudis i titulacions adients. La Clara és treba-lladora social i jo sóc educador social amb experiència en CRAE (Centres Residencials d’Acció Educativa). Tots dos som monitors en el lleure, cate-quistes, amb titulació com a família col·laboradora/acollidora, venim de famílies cristianes que ens han ense-nyat a implicar-nos a la parròquia i amb el proïsme», destaca l’Oriol.

Satisfaccions i dificultats, a la balança

«No oblidarem mai les cares de fe-licitat quan uns alumnes van veure el

SABÉ-CARBONELL «Europa i, especi-alment, llocs com Catalunya són avui dia terres de missió»

MIRANDA-ROSET «Al Castell de Subirats hem dissenyat un projecte pastoral obert i integrador»

PALAU-MARCO «Allò més bonic és viure enmig d’ells, els seus problemes i alegries també són teus»

En primer pla

BISBAT DE SOLSONA

Una llar d’acollida per a joves que vulguin ordenar la seva vida

L’Oriol Sabé, de 26 anys i la Clara Carbonell, de 27 anys, fa poc més d’un any que estan casats i tenen un fill en camí (la Vinyet o en Lluc). Viuen a la rec-toria de Vila-sana (Pla d’Urgell), un espai que estan acabant d’arreglar per acollir joves desemparats que necessitin guiatge i amb la possibilitat de conèixer la fe cristiana. L’experiència anterior de l’Oriol, que havia treballat a centres de menors tutelats, l’ha portat a concloure que cal acompanyar els joves un cop surten d’aquests centres ja que no tenen on anar.

«Som una família cristiana amb les portes obertes a joves amb poques xarxes familiars, sense recursos econòmics, que vulguin un canvi a la seva vida. Els ajudarem a trobar pau, estudiar o cercar feina, adquirir hàbits domèstics i tot, complementat per l’amor que Déu ens transmet i beneeix la nostra tasca», subratllen l’Oriol i la Clara.

«Ja hem tingut algunes entrevistes o sabem de joves que els podria interessar venir, tot i que ens està costant difondre el projecte a les persones que els podria servir», admeten a la vegada que asseguren que «l’horitzó temporal és fins que Déu vulgui».

Tant l’Oriol com la Clara cobren un sou del bisbat i no paguen lloguer per la rectoria on viuen.

Teniu més informació al telèfon 973 673 275 i a l’e-mail joriolsabe@gmail.com.

BISBAT DE SANT FELIU

Un projecte pastoral del Castell de Subirats estant

La família de l’Ignasi Miranda (periodista a Ràdio Estel) i la Montse Roset fa poc que viu al Castell de Subirats. Es tracta d’una propietat del bisbat de Sant Feliu elegida per aquest matrimoni que ja feia uns anys que preveien la possibilitat de «gestionar un espai com ara un santuari, un convent o una parròquia, davant la gran necessitat que hi ha a l’Església de donar un ús a les construccions que van quedant buides».

No dubten a qualificar aquesta missió «de testimoni de fe i d’evangelització». «Volem ajudar les persones a trobar Déu, en el cas de les allunyades, i a aprofundir la relació amb ell, en el cas de les més convençudes». I amb un horitzó temporal a llarg termini, ja que estan traslladant els nens, reformant el castell i integrant-se a una nova població.

En el seu cas no perceben cap remuneració líquida, però no cal que paguin lloguer per viure a la rectoria. «Assumim les despeses dels subministraments, de neteja, de mante-niment i d’algunes inversions. La infraestructura que se’ns ha cedit permet que hi duguem a terme algunes activitats per les quals tenim alguns ingressos, com ara les visites turístiques, el lloguer de sales o el servei de la cafeteria i càtering. En aquest sentit, és un projecte que assumim econòmicament al nostre compte i risc», descriuen l’Ignasi i la Montse.

Teniu més informació al web www.castelldesubirats.cat.

mar per primera vegada... Ara bé, res no es pot comparar a ensenyar a llegir a un alumne!», evoquen la Maria i en Roger. Tots dos han comprovat que «gràcies a internet, la família i els amics els sents a prop, en canvi t’ado-nes que trobes a faltar menjar més variat o una dutxa d’aigua calenta de tant en tant...». Inesperadament, una gran dificultat ha estat l’adap-tació: «Malgrat que a la República Dominicana parlen castellà i és una cultura llatina, és un altre vocabulari, una altra manera de relacionar-se, una cultura molt d’aparentar... Però de mica en mica t’adones que no-

saltres tenim el rellotge i ells tenen el temps, que són molt acollidors... i comences a estimar.»

La Clara i l’Oriol encara estan fent els primers passos i asseguren estar molt satisfets de «poder entregar la vida al Senyor, treballant per l’Esglé-sia, pels altres i fent créixer la nostra família. Estem convençuts que a me-sura que el projecte avanci i acollim joves ens sentirem molt realitzats». Preveuen dificultats en la selecció dels joves que acolliran ja que «no poden tenir problemes de conducta o de drogodependència greus [en aquests casos, han d’anar a un recurs especia-

litzat]. Han d’acceptar un canvi molt gran a la seva vida (treballar, estudis, rutines, etc.) quan, molts d’ells, estan acostumats a no fer res d’això. La por a la incertesa, a l’abandonament d’allò que és conegut i trencar amb una vida anterior pot fer que molts joves es facin enrere», expliquen.

Per la seva banda, l’Ignasi i la Montse han comprovat que la prime-ra dificultat és vèncer les reticències inicials dels bisbats i les congregacions ja que, davant un convent, santuari o parròquia, «pensen en una monja o en un prevere. En canvi, els arriba una dona casada, que va dirigir una

empresa de 50 treballadors, i els diu que vol fer com de “monja” al costat del seu marit, que serà diaca —riuen—. Un cop superada aquesta primera sorpresa i vençudes les resistències, els fruits i satisfaccions, per totes du-es bandes, han estat molt més grans del que podíem imaginar. La sinergia és espectacular. La tasca que fem és apassionant. Al Senyor li dónes un i et retorna cent», defensen.

El carisma laïcal

«El més bonic de ser missioner és viu-re enmig d’ells, els seus problemes són els teus problemes i les seves alegries són les teves alegries», sosté en Roger Marco. En el cas d’aquest matrimoni, han pogut aportar la seva professió a la missió: «La Maria és psicòloga i ha pogut fer acompanyament als nois i noies i a les famílies dels alumnes. Jo sóc arquitecte tècnic i amb l’ajuda dels alumnes hem pogut construir una pista esportiva, la granja, la nova cuina i la nova biblioteca», continua.

L’Oriol Sabé opina que els laics missioners són una «realitat propera, visible, atraient» i que trenquen amb la idea «que els missioners són aquells que van al tercer món. Realment Europa i, especialment, llocs com Catalunya són avui dia terres de missió. Amb l’agreujant que el cristianisme o no es coneix o se li té odis i prejudicis infundats». «Volem ser radicals —re-marca—, en el sentit de tornar a les arrels i posar la nostra mirada en Crist.»

«La gent allunyada de la fe, quan se sent acollida per un matrimoni, viu el moment com una novetat que desperta, com a mínim, curiositat. A més, quan diem que l’Ignasi es pre-para per al diaconat, encara es fan més preguntes. D’altra banda, en el nostre cas i per l’experiència de la Montse en màrqueting, apliquem els nostres coneixements a la gestió pastoral, enfocada en el visitant i en la idea de facilitar-li l’apropament a la fe», destaca la família Miranda-Roset.

En primer pla6 20 novembre 2016

J.A.P.

La Coordinadora d’Associacions de Laics Missioners (CALM), que presideix Lola Golmayo, és la veu del laïcat missioner davant la Comissió Episcopal de Missions i de les Obres Missionals Pontifícies (OMP). Segons aquest darrer organisme, uns 700 laics missioners (el 6,74% de tots els missi-oners espanyols) porten l’Evangeli als territoris de missió. La proliferació, a partir dels anys seixanta, d’associa-cions i congregacions que enviaven grups de laics missioners, va fer ne-cessària per a l’Església la interlocució amb un únic agent. Més enllà d’aques-ta representativitat, la CALM pretén que les diferents associacions «ens coneguem i puguem discutir aquells temes que ens afecten: formació, seguretat social o altres aspectes com la repressió sobre el laïcat missioner», explica Golmayo.

En què es diferencia la tasca missionera del laic i la del con-sagrat?

El principal paper del laic és ser Església en el món. Aquí som laics cristians en la nostra feina, en la nos-tra família, al metro o en el lleure. Es tracta de dur tot això cap allà. El que passa és que en les missions sovint tenim una tasca específica participant en alguna feina que les diòcesis o les congregacions hagin sol·licitat, tant des del punt de vista professional (agronomia, escola, sanitat) com pas-toral (formació de líders, catequesi).

«A missions es va a servir i a compartir, no a compadir-se dels pobres», ha dit. Hi ha un cert ro-manticisme redemptor quan es pren aquesta opció?

No diria romanticisme, però sí un enamorament previ, sobretot, a la tornada. Després, allà, t’adones que, per exemple, l’africà és com l’euro-peu: té les seves virtuts i els seus defec-tes, ni són sants, ni són tan diferents de nosaltres. Els veus més germans del que els veiem aquí. I un missioner ha de pensar en qui està lluny, amb el qui conviurà com a germà. D’això en diria fraternitat cristiana.

Com s’evangelitza en el segle XXI en territoris de missió?

Principalment amb el testimoni. Cal anunciar el que vius: el laic no dedica la seva vida a predicar, la seva tasca és en el treball, en el contacte amb la gent.

«Cal tenir un punt de bogeria per fer una cosa així», explica la missionera laica Virginia Cuenca. Quins són els motius que porten un laic o una família a fer una experiència de missió?

Des del punt de vista d’aquí, sí que hi ha una mica de bogeria. Ets una mica un bitxo raro perquè deixes to-ta la seguretat que tens aquí. I això, en la situació actual, sobretot quan arrossegues fills, i no saps com serà el

«El laic missioner és una mica un bitxo raro perquè deixa totes les seguretats»Lola Golmayo, presidenta de la Coordinadora d’Associacions de Laics Missioners

futur, doncs efectivament cal tirar pel dret i dir «responc a aquesta vocació».

Desaconsellen que sigui una opció de fugida personal. Se

lecció prèvia de les persones. Primer has de veure que aquella sortida neix d’una vocació missionera cristiana. Òbviament, no pot ser una fugida per-què no tens feina o ho estàs passant malament. Hi ha un procés de forma-ció en totes les associacions en el qual realment se’t demana que tinguis una estabilitat emocional. De vegades la vida allà és dura i a més et pot anar una mica malament. També convé un cert coneixement del que aniràs a fer, perquè és important respectar el que ja s’hi està fent, no marxar com a salvador o com un messies.

Pel que fa a abandonar la feina actual i deixar de cotitzar, es pot dir que hi ha indefensió quan es pren aquesta opció?

Sí que hi ha indefensió. Fa uns anys, la Conferència Episcopal i OMP van aconseguir que els laics missioners i el voluntariat en general poguessin con-tinuar cotitzant al conveni especial d’emigrants, sense que hi hagi més un contracte laboral. Aquest conveni et dóna dret a cotitzar per a la jubilació i amb el mínim, però no per a l’atur. En la majoria de casos, això ho cotit-za l’associació perquè, normalment, el laic missioner no està retribuït. Enguany hem aconseguit una gran millora, també gràcies a OMP, perquè hem aconseguit una assegurança de viatge amb una asseguradora que ha rebaixat molt la prima per individu. Aquesta assegurança, que és necessà-ria per llei, cobreix l’estada dels tres o quatre anys que estaràs desplaçat. OMP s’ha compromès a pagar-ne un terç i la Conferència Episcopal l’al-tre terç, de manera que l’associació només ha de pagar el terç restant. A poc a poc es van aconseguint algunes millores i cal reconèixer que l’Església oficial ens ha donat un gran cop de mà en això.

Lola Golmayo va ser missionera laica al Txad del 1994 al 1997. La imatge, amb els seus companys del claustre de professors del liceu on va impartir classes, és de l’últim any en missió.

Golmayo es va encarregar de moderar la taula rodo-na «Missio-ners laics» que va tenir lloc en la setmana d’actes del Domund a Tarragona.

MC

S A

rque

bisb

at d

e Ta

rrag

ona

seleccionen les persones abans d’enviar-les a la missió? Cal com-plir alguns requisits?

Totes les associacions fan una se-

PerfilLola Golmayo (El Ferrol, 1946) és doctora en Física i va ser investiga-dora al Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Amb 48 anys va marxar amb una associació com a missionera laica al Txad, on va passar tres anys. «Vaig descobrir la vocació missionera fent un stage als Estats Units. No vaig poder anar-hi abans perquè tenia compromisos amb la meva feina. Al Txad vaig fer classes de física i matemàtiques en un liceu que es posava en marxa», ens explica.Golmayo valora l’experiència del treball amb els joves i amb els com-panys del claustre de professors com a «preciosa». A la tornada, gràcies al fet de ser funcionària, es va poder reincorporar al seu lloc de treball, ara bé, reconeix que «em va costar una mica»: «De vegades l’adaptació és dura perquè en la missió has viscut una altra cosa i els problemes d’aquí els veus com una nimietat.»