ANYS 30 I

POSTGUERRA

Cèlia Garcia i Laura Juncà

ELEGIES DE LA REPRESA,VI (ROSA LEVERONI)No em preguntis, amor, per què t'estimo,si no trobo raons. ¿Però podriadir­te del rossinyol la meravellani el batec de la sang, ni la seguradolcesa de l'arrel dins de la terra,ni aquest plorar suau de les estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent misterid'unes ales signant l'atzur en calma,o el fluir de la font, o de la brancaaquest respir beat quan l'aire passa?...No em preguntis, amor, per què t'estimo,si et tenia dins meu i ni sabriaja veure't com a tu, perquè respiresdintre del meu respir, si dels meus somnisets l'únic somni viu que no podriaarrabassar la Mort...

L’AUTOR I L’OBRA

Autora: Rosa Leveroni.

Va nèixer el 1910 i va morir el 1985.

Influència de Carles Riba.

Pertany al llibre Presència i record publicat l’any 1952.

ESTRUCTURA EXTERNA

Una sola estrofa de setze versos sense rima regular.

Versos decasíl∙labs menys l’últim que és hexasíl∙lab.

Força encavalcaments tan de tipus abrupte com de tipus suau.

TEMÀTICA I ARGUMENT

Tema: la intensitat de l’amor que sent la protagonista vers l’home estimat. 

El poema està dividit en tres parts:

Primera part: composta pels dos primers versos. Demana que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.

No em preguntis,amor, per què t’estimo, si no trobo raons.

Segona part: del segon vers fins el vers 10. L’autora es fa altres preguntes que tampoc tenen explicació com per exemple el fluir de la font.

¿Però podria dir­te del rossinyol la 

meravellani el batec de la sang, ni la 

seguradolcesa de l'arrel dins de la 

terra,ni aquest plorar suau de les 

estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent 

misterid'unes ales signant l'atzur en 

calma,o el fluir de la font, o de la 

brancaaquest respir beat quan l'aire 

passa?...

Tercera part: del vers 11 fins al final.

  El jo poètic torna a recordar que no troba arguments per expressar­ho i també li diu que ell és la seva vida i que per ella ell mai morirà.

No em preguntis, amor, per què t'estimo,

si et tenia dins meu i ni sabria

ja veure't com a tu, perquè respires

dintre del meu respir, si dels meus somnis

ets l'únic somni viu que no podria

arrabassar la Mort...

ESTRUCTURA INTERNANo em preguntis, amor, per què 

t'estimo,si no trobo raons. ¿Però podriadir­te del rossinyol la meravellani el batec de la sang, ni la seguradolcesa de l'arrel dins de la terra,ni aquest plorar suau de les estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent misterid'unes ales signant l'atzur en calma,o el fluir de la font, o de la brancaaquest respir beat quan l'aire passa?...No em preguntis, amor, per què 

t'estimo,si et tenia dins meu i ni sabriaja veure't com a tu, perquè respiresdintre del meu respir, si dels meus 

somnisets l'únic somni viu que no podriaarrabassar la Mort...

AnàforaPolisíndetonFigura 

etimològicaAntítesiPersonificaci

ó

CONCLUSIONS

Expressió dels seus sentiments d’incapacitat per argumentar els motius del seu amor.

La pèrdua a la que fa referència aquesta elegia és el pas del temps des d'una etapa feliç.

Ens vol demostrar que hi ha coses en el món que no tenen explicació

ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICSEntre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorançad'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes, sinó la difícil duresa del temps que fa navegables els records i desterra imatges.No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,sinó el crit de zel fluvial... 

Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, zenit del meu cor i de les marxes mutables, ets tu, Pàtria! l món m’oculta l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada, però no deixen d'arribar­me les barques que endoles clandestinament.... 

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom.aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, i em sorprenc a les platges cercant les ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.  

Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel d’un continent d’agulles, comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...

Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant, ¿què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada, assetjat per atlètiques aromes, dins les tardes de cavalls i arcs iris? També sabria plorar­te, sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades...Plor i sanglot potser, però l'enyorança no. ¿Com puc enyorar­te si no t'has desprès de mi, si ets tan forta d'existència com l’amor en el refugi dels cossos?.................................................................

Tu ets la terra, l'arbre, el foc. Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda, el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba nova. Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del 

futur, per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...

L’AUTOR I L’OBRA Autor: Agustí Bartra.

Exiliat a Amèrica entre els anys 1939 i 1970.

El poema va ser escrit l’any 1940 i pertany al seu poemari L’arbre de foc.

Aquesta obra ha estat traduïda a diferents idiomes

Premi Fastenrath dels Jocs Florals de l'exili.

Obra post simbolista del Modernisme.

ESTRUCTURA EXTERNA

Estructura irregular de versos polimètrics i lliures. 

Alguns versos rimen sense seguir cap combinació i que donen certa sonoritat al poema. 

Predominen els versos d’art major No consta d’encavallaments.

TEMÀTICA I ARGUMENT

Tema: la tristesa que sent l’autor per la seva separació de la pàtria catalana.

El poema està dividit en cinc parts:Primera part: primera estrofa: 

L’autor admet el seu dolor per separar­se de Catalunya.

Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança

d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes, 

sinó la difícil duresa del temps que fa navegables els records i desterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines 

i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,sinó el crit de zel fluvial... 

Segona part: segona estrofa. L’autor explica la importància  de la seva pàtria per ell i que, tot i trobar­se separats en la distància, no deixa d’afligir­se per ella

Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, zenit del meu cor i de les marxes mutables, ets tu, Pàtria! 

l món m’oculta l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada, 

però no deixen d'arribar­me les barques que endoles clandestinament.... 

Tercera part: tercera i quarta estrofa. 

  El poeta ens informa que es troba en el continent Americà i recorda que se sent com un estrany.

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom.

aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, 

i em sorprenc a les platges cercant les ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora. 

 

Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades 

columnes dels temples de palmeres 

sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel d’un continent d’agulles, comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...

Quarta part:   cinquena 

estrofa.   És una crida 

directa a la pàtria recordant­li el seu dolor. Torna a recordar el seu enyor.

Oh Pàtria que tant se t'ha estimatflautejant, ¿què faig aquí, com sempre fugitiude tota arribada, assetjat per atlètiques aromes,dins les tardes de cavalls i arcs 

iris?També sabria plorar­te, sanglotar damunt les mansestimades que també duen anellsnòmades...Plor i sanglot potser, peròl'enyorança no. ¿Com puc enyorar­te si no t'hasdesprès de mi, si ets tan forta d'existència coml’amor en el refugi dels cossos?

Cinquena part i clímax del poema: última estrofa. 

  El poeta expressa el gran desig que la nació catalana revisqui d’ “entre les escumes”. Per a ell, Catalunya ho és tot.

Tu ets la terra, l'arbre, el foc. Invenciblement s'ha d'anaraixecant el so de la tevacaiguda, el violat pes jove de la teva 

llibertatha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba nova. Jo només visc per l'entradalluminosa dels teus ocells alsgraners del futur, per la resurrecció exacta de 

la teva veu entre les escumes...

ESTRUCTURA INTERNAEntre aquell febrer i aquest novembre, 

no vull l'enyorançad'ulls immòbils i lentes llàgrimes que 

necessita orfeons i corrandes, sinó la difícil duresa del temps que fa 

navegables els records i desterra imatges.

No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines 

i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,

sinó el crit de zel fluvial... 

Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, 

zenit del meu cor i de les marxes mutables, 

ets tu, Pàtria! l món m’oculta l'uniforme de la teva 

tristesa ennoblida i callada, però no deixen d'arribar­me les barques 

que endoles clandestinament....

Paral∙lelismeApòstrofe

Em saps perdut per les illes, mossegant

la delicada arrel del teu nom.aquí, on Àfrica i els ciclons es 

citaren, i em sorprenc a les platges cercant 

lesruïna d'un palúdic àngel de 

madrèpora.  

Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades 

columnesdels temples de palmeres sentint com el meu cor accedeix a 

lasirga cruel d’un continent 

d’agulles,comprenent el rictus secret 

d'aquestesroques tan fabulosament 

allunyades delspins... 

PerífrasiPolípot

Oh Pàtria que tant se t'haestimat flautejant, ¿què faig aquí, com semprefugitiu de tota arribada,assetjat per atlètiques aromes,dins les tardes de cavalls iarcs iris? També sabria plorar­te,sanglotar damunt les mansestimades que també duenanells nòmades...Plor i sanglot potser, peròl'enyorança no. ¿Com puc enyorar­te si not'has desprès de mi, si ets tan forta d'existènciacom l’amor en el refugi delscossos?

ApòstrofeInterrogació 

retórica

Tu ets la terra, l'arbre, el foc. Invenciblement s'ha 

d'anar aixecantel so de la teva caiguda, el violat pes jove de la 

teva llibertatha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba 

nova. Jo només visc per 

l'entradalluminosa dels teus ocells 

alsgraners del futur, per la resurrecció exacta 

de la tevaveu entre les escumes...

Asíndeton

CONCLUSIONS

Presentació dels seus sentiments de tristor, enyorança i amor cap a la seva pàtria. 

Mitjançant el vers lliure l’autor exalta els valors positius d’esperança, la solidaritat i la llibertat. 

Segueix l’estil característic de les odes.