Apunts Comptabilitat Financera II 2010-11

APUNTS DE L'ASSIGNATURA

Anàlisi d'estats comptables

Grau d'Administració d'Empreses

Grau d'Economia

Grau d'International Business Economics

Grau de Ciències Empresarials)

Comptabilitat Financera II

Llicenciatura en ADE

Índex

1.Introducció a l'anàlisi d'estats financers

2.Estats financers

3.Anàlisi del balanç de situació (I): Introducció

4.Anàlisi del balanç de situació (II): Les ratios

5.Anàlisi del compte de pèrdues i guanys

6.Rendibilitat, autofinançament i creixement

7.Anàlisi del fons de maniobra

8.Anàlisi amb dades sectorials

9.Anàlisi d'estats financers consolidats

10.La inflació i els seus efectes en l'anàlisi d'estats financers

11. Anàlisi internacional d'estats financers

12. Anàlisi integral d'estats financers

Bibliografia general

1. Introducció a l’anàlisi d’ estats Financers

2

1.Introducció a l’anàlisi d’estats financers

Objectius:

Es pretén que l’estudiant, amb l'estudi d'aquest tema:

- Sàpiga en què consisteix i per què serveix l'anàlisi d'estats financers o anàlisi

econòmico-financera.

- Identifiqui els usuaris potencials d'aquest conjunt de tècniques d'anàlisi.

- Identifiqui els principals punts dèbils de les empreses.

- Sàpiga els aspectes més rellevants a incloure en el procés de formulació del

diagnòstic d'una empresa.

- Conegui quines informacions han de complementar els comptes anuals per

formular un diagnòstic complet de l'empresa.

- Sigui conscient de les limitacions de l'anàlisi d'estats financers.

1.1. Concepte i objectius de l'anàlisi d'estats financers

L'anàlisi d'estats financers, també conegut com anàlisi econòmicofinancera, anàlisi de

balanços o anàlisi comptable, és un conjunt de tècniques utilitzades per diagnosticar la

situació i les perspectives de l'empresa amb la finalitat de poder prendre decisions

adequades. D'aquesta forma, des d'una perspectiva interna, la direcció de l'empresa pot

anar prenent les decisions que corregeixin els punts dèbils que poden amenaçar el seu

futur, al mateix temps que treu profit dels punts forts perquè l'empresa assoleixi els seus

objectius. Des d'una perspectiva externa, aquestes tècniques també són de gran utilitat per

a totes aquelles persones interessades a conèixer la situació de l'empresa i la seva

evolució previsible. En aquest tema es presenta la importància que té aquest tipus

d'anàlisi per al diagnòstic òptim i per a la direcció de qualsevol empresa. També

s'indiquen altres dades que són necessàries per poder formular un diagnòstic econòmico-

financer correcte i complet.

1.2. Els problemes de les empreses i les seves causes

Normalment, es justifiquen les crisis de les empreses amb causes relatives ,a l'evolució

general de l'economia, davant la qual poca cosa es pot fer. És a dir, es parteix de la base

que les causes són externes a l'empresa. Sense cap mena de dubte, l'evolució negativa

dels aspectes externs condiciona el funcionament de qualsevol empresa. Hi ha una gran

correlació entre la marxa general de l'economia i l'evolució dels resultats de les

empreses. Tanmateix, es tracta d'adaptar-s'hi o de treure'n el màxim profit. A més, s'ha

de reconèixer que també cal tenir en compte la importància dels problemes interns que

poden ser resolts per la pròpia empresa. És a dir, no tots els mals vénen de fora. En

general, es pensa que les empreses suspenen pagaments o fan fallida, en la majoria dels

casos, per la incompetència dels seus dirigents. Evidentment, aquesta és una afirmació


3

de tipus general i no es pot aplicar a totes les situacions de crisi empresarial. La manca

d'un diagnòstic empresarial correcte és indicativa d'incompetència. L'absència d'un

diagnòstic correcte de l'empresa és el que impedeix afrontar punts dèbils que a mig

termini enfonsen l'empresa. Quan no es detecten a temps aquests problemes, i no es

prenen les mesures precises, l'empresa pot entrar en situacions de difícil sortida.

1.3. Anàlisi i diagnòstic empresarial

El diagnòstic de l'empresa és la conseqüència de l'anàlisi de totes les seves dades

rellevants i informa dels seus punts forts i dèbils. Perquè el diagnòstic sigui útil, s'han de

donar les circumstàncies següents:

- S'ha de basar en l'anàlisi de totes les dades rellevants.

- S'ha de fer a temps.

- Ha de ser correcte.

- Ha d'anar acompanyat immediatament de mesures correctives adequades per

solucionar els punts dèbils i aprofitar els punts forts.

Quan no es donen totes les circumstàncies anteriors, ens trobem davant una situació

d'incompetència.

Així, es poden produir les manifestacions d'incompetència següents:

- Hi ha incompetència perquè no es diagnostica. Això succeeix quan la direcció

no analitza la situació i l'evolució de l'empresa per detectar els problemes que

requereixin mesures correctives abans que no sigui massa tard. Aquí podem

plantejar-nos qüestions com les següents:

Quantes empreses decideixen les inversions que cal efectuar, o la seva política

financera, sense tenir en compte el diagnòstic de la seva situació i evolució

econòmico-financera?

Quantes empreses venen a crèdit als seus clients sense analitzar-ne a fons els

comptes?

Quants directors de sucursals d'entitats de crèdit dediquen un temps insuficient al

diagnòstic i seguiment econòmico-financer dels seus clients?

Quants inversors compren accions d'empreses de les quals no coneixen els comptes

anuals?

Quants treballadors s'incorporen a una nova empresa sense que se n'analitzin

prèviament els comptes anuals?

- Hi ha directius que diagnostiquen però que ho fan incorrectament per manca

de dades o per altres causes.

- Uns altres directius diagnostiquen correctament però el diagnòstic arriba tard,

quan ja no s'hi pot fer res. Un dels requisits necessaris perquè això no passi és

que la comptabilitat sigui tan precisa com sigui possible i que no s'obtingui

amb retard. Sobre aquest respecte podem preguntar-nos:


4

Quantes empreses no porten la comptabilitat al dia?

Quantes empreses no es refien totalment de les dades obtingudes a través de la

comptabilitat?

Quantes empreses no sotmeten els seus comptes anuals a l'auditoria externa?

- Finalment, hi ha directius que diagnostiquen correctament i a temps, i malgrat

això, les mesures correctives arriben tard o són inadequades per la manca de

coherència amb el diagnòstic efectuat.

Quantes vegades es prenen mesures que són més una fugida endavant que un intent

de solucionar els problemes reals?

Quants directius prenen mesures intentant protegir-se ells mateixos en comptes

d'enfrontar-se als problemes reals?

Quantes vegades no es fa el que se sap que s'ha de fer per por dels traumes i

conflictes?

El diagnòstic dia a dia de l'empresa és una eina clau, tot i que no és l'única, per a la

gestió correcta de l'empresa. El diagnòstic de l'empresa ajuda a aconseguir els que es

podrien considerar, d'acord amb Ferruz, els objectius de la major part de les empreses:

- Sobreviure: seguir funcionant al llarg dels anys, atenent tots els compromisos

adquirits.

- Ser rendibles: generar els beneficis suficients per retribuir adequadament les

inversions precises.

- Créixer: augmentar les vendes, la quota de mercat i els beneficis.

El diagnòstic s'ha d'elaborar de forma continuada a fi que els directius coneguin en cada

moment l'estat en què es troba l'empresa. Perquè el diagnòstic sigui complet, s'han

d'analitzar com a mínim les àrees següents:

- Organització.

- Econòmico-financera.

- Màrqueting i comercial.

- Industrial i tecnològica.

- Factor humà.

En l'àrea d'organització s'han d'estudiar els objectius de l'empresa, l'estructura jurídica,

l'estil de direcció, l'organigrama, els sistemes d'informació, els circuits administratius, el

sistema de control intern, la planificació i el control, les relacions de l'empresa amb altres

per mitjà d'acords o de participacions accionarials, etc.

L'àrea econòmico-financera requereix l'anàlisi de la situació .financera i els resultats

econòmics (balanços de situació, comptes de resultats, pressupost de tresoreria). Aquesta

és l'anàlisi d'estats financers, objecte del present llibre.

En l'àrea de màrqueting i comercial s'ha d'investigar l'evolució del mercat i de la

competència, com també l'efectivitat del pla de màrqueting de l'empresa (preu, producte,


5

publicitat, distribució, relacions públiques).

Des del punt de vista industrial, s'ha d'analitzar la tecnologia, la capacitat productiva, la

productivitat, la qualitat del producte i de l'atenció al client, el procés de fabricació, etc.

Finalment, també s'ha d'analitzar la situació del factor humà (clima laboral, motivació,

absentisme, etc.).

Per tant, l'anàlisi d'estats financers és una part de l'anàlisi global que cal efectuar en tota

l'empresa. L'anàlisi contínua de les àrees anteriors pot permetre conèixer l’ estat en què es

troba l'empresa i la seva possible evolució. Així serà factible prendre les mesures que

garantiran un futur viable per a l'empresa.

1.4. Dades complementàries a l'anàlisi d'estats financers

A més dels estats financers esmentats en el punt anterior, l'anàlisi econòmico-financera

s'ha de complementar amb l'estudi de les dades següents, que en moltes ocasions permet

detectar punts forts o dèbils difícils de percebre per mitjà dels estats esmentats:

- Informacions de tipus general:

L'empresa es veu afectada per la marxa general de l'economia. Per aquest motiu, convé

analitzar dades sobre la conjuntura econòmica com poden ser les que apareixen en la

premsa, o els informes elaborats per l' OCDE, pel Fons Monetari Internacional (FMI), pel

Banc Mundial, per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), pels ministeris del Govern de

l'Estat, per les conselleries de les comunitats autònomes, pels serveis d'estudi

d'ajuntaments, pels serveis d'estudi d'entitats de crèdit, cambres de comerç,

organitzacions patronals, revistes i premsa especialitzada, etc.

- Informacions sectorials:

Així mateix, l'empresa estarà molt influïda per l'evolució del sector en què opera. En

aquest sentit, s'han d'estudiar les dades que, sobre aquest sector, apareguin en la premsa o

emetin els gremis, les cambres de comerç, els bancs i caixes d'estalvis, les empreses

d'informes comercials, 1'INE, els organismes internacionals, les comunitats autònomes,

les revistes de premsa especialitzada, etc.

- Informacions relacionades amb l'empresa:

De la pròpia empresa no només s'han d'analitzar els comptes anuals. També convé

conèixer la màxima informació possible en matèria de temes legals, generals, financers,

comercials, tecnològics i de recursos humans, s'han de tenir en compte, ja que poden

afectar la situació econòmico-financera de l'empresa.

A més de les dades anteriors, és interessant visitar l'empresa i mantenir entrevistes amb

els seus principals directius per completar la informacio.

1.5. Limitacions de l'anàlisi d'estats financers


6

Com succeeix amb qualsevol conjunt de tècniques aplicables a la gestió empresarial,

l'anàlisi d'estats financers té diverses limitacions que s'han de tenir en compte:

- Se sol basar en dades històriques, per la qual cosa a vegades li manca la perspectiva

suficient sobre cap on va l'empresa.

- Les dades de les empreses solen referir-se a la data de tancament de l'exercici,

normalment el 31 de desembre de cada any. En moltes empreses, la situació a final de

l'exercici no és prou representativa perquè hi ha grans estacionalitats en les vendes, en la

producció, en les despeses, en els cobraments o en els pagaments.

- Tal com es comenta més àmpliament al tema 2, de vegades les empreses manipulen les

seves dades comptables, amb la qual cosa deixen de representar adequadament la

realitat.

- La informació comptable no sol estar ajustada per corregir els efectes de là inflació, raó

per la qual algunes partides, com els immobilitzats, les existències, el capital i les

reserves o les amortitzacions no sempre són representatives de la realitat.

- No sempre és possible obtenir dades del sector en què opera l'empresa a fi de poder fer

comparacions.

Aquestes limitacions justifiquen que sempre es prenguin amb precaucions les

conclusions de l'anàlisi d'estats financers.

1.6. Resum del tema

Al llarg de les pàgines anteriors s'ha posat de manifest la importància de l'anàlisi d'estats

financers o econòmico-financera per a tota empresa que vulgui prosperar a mig termini i

a llarg termini. També s'ha assenyalat que aquest tipus d'anàlisi és una part integrant de

l'anàlisi que s'ha d'efectuar per confeccionar el diagnòstic integral d'una empresa.

Per elaborar aquest diagnòstic integral s'han d'analitzar, a més dels comptes anuals d'una

empresa, tota una sèrie d'informacions relacionades amb els aspectes organitzatius,

jurídics, comercials, tecnològics, laborals, etc.

El diagnòstic s'ha de fer de forma periòdica, com si es tractés d'una revisió, a fi de poder

adoptar a temps les mesures que resolguin els punts dèbils, treient partit dels punts forts.

L'anàlisi d'estats financers té diverses limitacions que cal considerar quan es prenen

decisions que s'hi basen.

1.7. Glossari de termes utilitzats en el tema

Anàlisi d'estats financers: També anomenada anàlisi econòmico-financera, anàlisi de

balanços o anàlisi comptable, és un conjunt de tècniques utilitzades per diagnosticar la

situació i les perspectives de l'empresa a fi de poder prendre decisions adequades.

ASNEF: Associació Nacional d'Entitats de Finançament. Aquesta Associació manté un

registre en què consten les empreses que han incomplert les condicions convingudes en

operacions de finançament amb alguna de les seves associades.

Auditoria de comptes: Revisió dels comptes anuals realitzada per una persona experta

independent.

Autofinançament: Fons generats per l'empresa que s'hi reinverteixen.


7

Capital social: Fons aportats pels accionistes o socis i que no tenen la consideració de

deutes.

Central de Balanços del Banc d'Espanya: Òrgan dependent del Banc d'Espanya que

recull en les seves bases de dades comptes anuals d'empreses i n'elabora anàlisis

econòmico-financeres a nivell individual, sectorial o global.

Central de Riscos del Banc d'Espanya: Òrgan dependent del Banc d'Espanya que recull

en les seves bases de dades informació sobre l'endeutament i els avals que tenen les

empreses en el conjunt del sistema financer del país i facilita aquesta informació a les

entitats de crèdit que la sol.liciten amb autorització dels clients corresponents.

Cicle de vida d'un producte: Etapes per les quals passa un producte des que neix fins

que es deixa de produir i comercialitzar. Aquestes etapes són les d'introducció,

desenvolupament, maduresa i declivi.

Comptes anuals: Són el principal producte de la comptabilitat financera i estan integrats

pel balanç, el compte de pèrdues i guanys i la memòria.

Control intern: Activitats desenvolupades per l'empresa per garantir la salvaguarda dels

actius i per optimitzar els procediments administratius.

Control pressupostari: Conjunt de tècniques utilitzades per formular informes

previsionals de balanços, comptes de pèrdues i guanys, tresoreria i altres estats; com

també per controlar el compliment i les desviacions d'aquestes previsions.

Cost: Consum requerit per a l'obtenció d'un producte o servei.

Cost fix d'estructura: Cost que no segueix una relació directa amb el nivell d'activitat

de l'empresa.

Cost variable: Cost que segueix una evolució directa amb el nivell d'activitat de

l'empresa.

Concurs de creditors: Situació que es produeix quan una empresa no pot atendre els

seus deutes (pot tractar-se d’una suspensió de pagaments o d’una faliida).

Fallida: Situació que es produeix quan els deutes superen els actius de 1' empresa.

Inflació: Increment en el nivell general de preus dels productes.

Marge: Diferència entre ingressos i costos.

Morós: Client que incompleix les condicions de cobrament pactades.

Pla de màrqueting: Eina que utilitza el departament de màrqueting per integrar la seva

estratègia amb les seves activitats i el seu pressupost. Està integrat per la política de

producte, preu, distribució, promoció, publicitat i relacions públiques.

Pressupost: Informe expressat en unitats monetàries sobre els plans d'acció de

l'empresa per al futur.

Producte Interior Brut: Indicador de l'activitat econòmica realitzada en un país.

Quota de mercat: Part de les vendes d'un determinat sector econòmic que produeix una

empresa.

RAI: Registre d'Acceptacions Impagades en què consten totes aquelles persones o

empreses que no han atès al seu venciment efectes acceptats.

Rotació: Relació entre les vendes i un determinat concepte de balanç de situació.

Suspensió de pagaments: Situació que es produeix quan una empresa no pot atendre els

seus deutes a curt termini.


8

1.8. Bibliografia d'ampliació

En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats, es recomanen els

textos següents:

Amat, O.: "Anàlisi integral d'empreses", Profit Editorial, Barcelona, 2008. Capítol 1.

Rees, W.: "Financial analysis", Prentice Hall, Londres, 1990, capítol 1.

2. Estats Financers

9

2.Estats financers

Objectius:


- Revisi els conceptes bàsics relatius als comptes anuals: balanç de situació,

compte de resultats i memòria.

- Revisi els aspectes principals de les normes de valoració aplicades als

conceptes inclosos en els comptes anuals.

- Conegui les pràctiques que algunes empreses realitzen per a la manipulació

dels comptes anuals.

- Conegui els formats més habituals de l'estat de fluxos de tresoreria i de

l'estat del valor afegit i comprengui la seva importància amb vista a poder

confeccionar un diagnòstic econòmico-financer complet.

2.1. Balanç de situació

2.1.1. Concepte

Els comptes anuals, integrats pel balanç de situació, el compte de pèrdues i guanys i la

memòria, són la base de l’anàlisi d’estats financers. No només són d’interès els

comptes tancats al final de l’exercici econòmic sino que també se solen analitzar els

comptes intermedis elaborats a final de cada mes o de cada trimestre.

El balanç de situació és un estat comptable que reflecteix la situació patrimonial de

l’empresa. Aquesta situació es compón dels béns, drets, deutes i capital que té

l’empresa en un moment concret. Els béns i els drets integren l’actiu del balanç de

situació. El capital i els deutes formen el patrimoni net més passiu del balanç .

Des d'un altre punt de vista, l'actiu reflecteix les inversions que ha efectuat l'empresa; i

el patrimoni net més passiu d'on han sortit els fons que han finançat aquestes

inversions.Tot seguit, en la figura es detalla un exemple de balanç de situació.

En l'exemple de la figura citada es poden apreciar les principals característiques dels

balanç de situació:

- Sempre es refereix a una data determinada.

- S'expressa en unitats monetàries.

- El total de l'actiu sempre és igual al total del patrimoni net més passiu. D'aquí li

ve el

nom de balanç, que procedeix de balança.

De tota manera, el balanç anterior no està ordenat correctament, d'acord amb els criteris

que s'exposen en l'apartat següent.

2. Estats Financers

10

Balanç de SituacióBalanç de Situació

En què ha invertit l’Empresa?En què ha invertit l’Empresa? D’on s’ha obtingut la Financiació?D’on s’ha obtingut la Financiació?

ActiuActiu

Caixa 200Bancs 400Clients 1.000Maquinària 1.400Terrenys 3.000Existències 2.000

TOTAL ACTIU 8.000

Caixa 200Bancs 400Clients 1.000Maquinària 1.400Terrenys 3.000Existències 2.000

TOTAL ACTIU 8.000

A continuació es detalla un exemple de Balanç de Situació:A continuació es detalla un exemple de Balanç de Situació:

Balanç de Situació a 31 de DesembreBalanç de Situació a 31 de Desembre

Capital Social 4.000Proveïdors 2.000Creditors 500Reserves 500Préstecs Bancaris 1.000

TOTAL PN + PASSIU 8.000

Capital Social 4.000Proveïdors 2.000Creditors 500Reserves 500Préstecs Bancaris 1.000

TOTAL PN + PASSIU 8.000

ACTIUACTIU PN + PASSIUPN + PASSIU

PN + PassiuPN + Passiu

Anàlisi d’estats financers (009)

ESTATS FINANCERSESTATS FINANCERS

2.1.2. Ordenació del balanç de situació

Segons el Pla General de Comptabilitat, el balanç de situació pot presentar-se segons el

model normal, si es tracta de grans empreses, o el model abreujat, si es tracta de pimes.

Això no obstant, amb vista a l'anàlisi, és convenient reagrupar els comptes tal com s'ex-

posa en la figura seguent:

2. Estats Financers

11

ORDENACIÓ DEL BALANÇORDENACIÓ DEL BALANÇ


De Menor

a Major

Liquidesa

De Menor

a Major

Liquidesa

De Menor

a Mayor

Exigibilitat

De Menor

a Mayor

Exigibilitat

ActiuActiu PN +

Passiu

PN +

Passiu

-

Fix

Circulant

+

-

Fix

Circulant

+

-No exigible oCapitals propisExigibles a llarg terminiExigible a curt termini

+

-No exigible oCapitals propisExigibles a llarg terminiExigible a curt termini

+



En l'actiu, normalment, s'ordenen tots els elements de menys a més liquiditat. La

liquiditat és la major o menor facilitat que té un bé per convertir-se en diners. Els

diners en caixa són el màxim exponent de la liquiditat.

En canvi, els elements del patrimoni net més passiu s'ordenen de menys a més

exigibilitat. Un element serà més exigible com més curt sigui el termini en què venç. El

capital és un dels elements menys exigibles. En canvi, els deutes amb proveïdors solen

ser exigibles a un termini molt curt.

Hi ha altres països, com els Estats Units i la majoria dels d'Amèrica del Sud, per

exemple, en què se segueixen els mateixos criteris d'ordenació però al revés, ja que els

actius s'ordenen de més a menys liquiditat i els patrimoni net més passius de més a

menys exigibilitat.

També es poden diferenciar dins de les masses patrimonials de l'actiu les que són

funcionals (imprescindibles per a l'activitat ordinària de l'empresa) i les que són

extrafuncionals (no directament necessàries per a l'activitat ordinària). Per exemple, la

maquinària sol ser funcional. En canvi, una empresa que comercialitza mobles i que té

uns terrenys amb què no desplega cap activitat, els consideraria com extrafuncionals.

Els actius extrafuncionals són els que es poden vendre quan a l'empresa li cal liquiditat

urgent per anar endavant. En l'esquema de la figura seguent es resumeixen els grups

patrimonials anteriors.

2. Estats Financers

12

Funcional

Extrafuncional

Funcional

Extrafuncional

Existències

Realitzable

Disponible

Existències

Realitzable

Disponible

Funcional

Extrafuncional

Funcional

Extrafuncional

A llarg termini

A curt termini

A llarg termini

A curt termini

Rec

urs

os

Per

man

ents

Rec

urs

os

Per

man

ents

MASSES PATRIMONIALSMASSES PATRIMONIALS

ActiuActiu PN + PassiuPN + Passiu

No

C

.N

o C

.C

orre

nt

Corre

nt

Exigible

Exigible

No exigibleNo exigible



Per completar aquest apartat, tot seguit s'indica la composició de les distintes masses

patrimonials del balanç d'acord amb el Pla General de Comptabilitat (model normal i

model abreujat):

- Actiu no corrent: s'hi inclouen tots els actius que es creu que romandran en

l'empresa més d'un any:

- Immobilitzacions intangibles,

- Immobilitzacions materials,

- Immobilitzacions financeres, i

- Despeses a distribuir en diversos exercicis.

-

A més, pot ser útil anar més enllà de la informació que proporciona el balanç i dividir

tot l'immobilitzat entre el que és d'explotació (o funcional) i el que no ho és.

L'immobilitzat funcional és aquell que l'empresa utilitza per dur a terme la seva activitat

típica. Les instal.lacions tècniques i la maquinària són exemples d'actius funcionals. En

canvi, uns terrenys que l'empresa ha adquirit per especular i intentar obtenir resultats

extraordinaris són actius no funcionals.

- Actiu corrent: està integrat per aquells actius que, en principi; no tenen caràcter de

permanència en l'empresa ja que el seu termini d'estada en l'empresa és inferior als

dotze mesos. Per analitzar-lo és útil dividir-lo en tres masses patrimonials:

- Existències: són els materials i productes que l'empresa processa i/o

comercialitza.

- Realitzable: per eliminació, està format per aquells actius que no formen part

de les existències ni del disponible:

2. Estats Financers

13

o Deutors.

o Inversions financeres temporals.

o Ajustaments per periodificació.

o També inclou els conceptes de tresoreria quan la seva disponibilitat no

sigui immediata (comptes d'estalvi bancaris, per exemple).

- Disponible: es compon del diner i dels comptes en entitats de crèdit que

tinguin disponibilitat immediata (com els comptes corrents, per exemple).

No exigible: aquesta massa patrimonial, també anomenada recursos propis o capitals

propis, es compon de tots els elements que no tenen la consideració de deutes.

Exigible a llarg termini: està integrat per tots els deutes amb un termini de venciment

superior als dotze mesos com les provisions per a riscos i despeses, i els creditors a llarg

termini.

Exigible a curt termini: inclou els deutes el termini de venciment dels quals no supera

els dotze mesos. A efectes d'aprofundir l'anàlisi, pot ser interessant dividir els deutes a

curt termini entre els que tenen un cost financer (emissions d'obligacions i deutes amb

entitats de crèdit, per exemple) i els que no tenen cost financer (com són normalment els

deutes amb administracions públiques, remuneracions pendents de pagament,

ajustaments per periodificació, etc.). En cas que l'empresa hagi negociat amb alguna

administració pública l'ajornament del seu deute per impostos o seguretat social,

s'inclourà el nominal corresponent en el grup de deute amb cost financer, ja que en

aquest tipus d'ajornaments es pacta un interès que l'empresa deutora ha de pagar.

2.1.3. Normes de valoració

La valoració correcta dels actius i passius és un requisit indispensable perquè la

informació continguda en el balanç sigui fiable.

Totes les empreses han de valorar les seves transaccions d'acord amb les normes

contingudes en el Pla General de Comptabilitat. Tot seguit, s'exposen les més

significatives:

- La norma general és que tots els béns es valoren al preu d'adquisició o al cost

de producció, llevat que el preu de mercat sigui inferior, cas en el qual

s'utilitza aquest darrer criteri.

- El preu d'adquisició inclou l'import facturat pel venedor més totes les despeses

addicionals que es produeixin com són despeses de duanes, despeses

d'instal•lació, muntatge, assegurances de transport, etc.

En cas que l'IVA que grava l'adquisició no sigui recuperable, també s'inclourà en el

valor d'adquisició. La norma anterior canvia quan es tracta d'operacions de leasing en

què l'IVA no és deduïble ja que en aquest cas l'import es reflectirà en la partida de

tributs del compte de pèrdues i guanys.

2. Estats Financers

14

- El cost de producció s'aplica quan el bé l'ha produït la pròpia empresa i inclou

les primeres matèries, els costos directament imputables i la part proporcional

dels costos indirectes de l'empresa.

- Les despeses que suposin un augment de la capacitat, productivitat o

prolongament de la vida útil, s'afegeixen al valor del bé.

- En l'immobilitzat es poden incloure les despeses financeres corresponents al

seu finançament, fins a la posada en condicions de funcionament d'aquest

immobilitzat.

- En els edificis, hi haurà de constar per separat el valor del terreny i el de

l'edifici.

- Les despeses d'investigació i desenvolupament poden activar-se si estan

individualitzades per projecte i hi ha raons d'èxit fonamentades.

- Les despeses d'investigació i desenvolupament activades, i les aplicacions

informàtiques s'hauran d'amortitzar en un màxim de cinc anys. Els drets de

traspàs també s'han d'amortitzar.

- Els drets sobre béns en règim d'arrendament financer (leasing) s'hauran

d'activar quan no hi hagi dubtes que s'exercitarà l'opció de compra.

- Les pèrdues reversibles (insolvència, depreciació, etc.) dels actius es

reflectiran en comptes de deterioraments.

- Les pèrdues irreversibles dels immobilitzats es reflectiran per mitjà de

comptes d'amortitzacions.

- En el preu d'adquisició dels valors mobiliaris s'inclouran els drets preferents

de subscripció i les altres despeses de l'operació. Els interessos o dividends

meritats en el moment de l'adquisició es comptabilitzaran en comptes a part.

En cas de venda de drets preferents de subscripció, el seu cost es deduirà del

preu d'adquisició dels valors corresponents.

- Els valors mobiliaris es comptabilitzaran al final de l'exercici a preu de cost

(empreses del grup), a cost amortitzat (inversions mantingudes fins el

venciment) o de mercat (cartera de negociació i disponibles fins el

venciment). Si els valors no cotitzen, s'utilitzaran criteris valoratius racionals

admesos en la pràctica.

- Les existències poden valorar-se segons els mètodes FIFO (PEPS o primer

entrat, primer sortit), o mitjana.

2.2. El compte de pèrdues i guanys

2.2.1. Tipus de comptes de pèrdues i guanys

El funcionament de l'empresa genera la percepció d'uns ingressos i la realització

d'unes despeses. De la diferència entre aquests dos conceptes s'obté el resultat del

període:

RESULTAT = INGRESSOS - DESPESES

2. Estats Financers

15

2.2.2. Ordenació del compte de pèrdues i guanys per a l'anàlisi

D’acord amb el PGC cal presentar totes les despeses i ingressos en forma de llista i

classificant les despeses per funció, tal com indiquem tot seguit:

- Vendes netes: Inclouen els ingressos per l'activitat pròpia de l'explotació de

l'empresa dels quals es dedueixen els descomptes i les bonificacions en factura i els

impostos sobre aquestes vendes.

- Despeses variables o proporcionals de fabricació: Són totes les despeses de

fabricació directament imputables a les vendes, és a dir la primera matèria, la mà

d'obra directa de fàbrica i les despeses directes de fabricació. En aquest apartat, el

consum de primeres matèries o d'altres existències es calcula a partir de les compres i

de la variació d'existències.

- Despeses variables o proporcionals de comercialització: Són totes les despeses de

comercialització directament imputables a les vendes, és a dir els ports de venda, les

comissions, etc. Al conjunt de despeses variable, se l'anomena sovint cost de vendes

o cost dels productes venuts.

- Amortitzacions: Són les del període en concepte de desgast de l'immobilitzat

material i immaterial.

- Despeses d'estructura: Són totes aquelles despeses provocades per l'estructura de

l'empresa i no imputables a les vendes. Les despeses d'estructura s'anomenen sovint

despeses fixes en contraposició a les despeses proporcionals que són variables en

relació amb les vendes. Els sous dels departaments de comptabilitat, personal,

gerència són exemples de despeses d'estructura. Aquestes despeses d'estructura

poden desagregar-se en les distintes funcions de l'empresa (aprovissionament,

fabricació, administració, comercialització, direcció, etc.).

- Altres ingressos i despeses: Són tots els ingressos i despeses d'explotació que no es

poden incloure en cap dels grups que s'estudien en aquest punt. Per exemple,

subvencions d'explotació, ingressos de l'economat de l'empresa, etc.

- Despeses financeres: Aquest grup inclou totes les despeses i ingressos financers de

l'empresa. Així, no només s'han d'agrupar les despeses bancàries (interessos i

comissions) sinó també els interessos financers cobrats per l'empresa, els descomptes

per pagament immediat a favor o en contra, el cost dels timbres dels efectes

comercials, etc.

- Impost de societats: És l'impost sobre el benefici del període, que és diferent de la

resta de tributs (Impost d'Activitats Econòmiques, per exemple) que paga l'empresa i

que solen tenir la consideració de despeses d'estructura.

L’impost sobre el Valor Afegit normalment no té la consideració de despesa (l' IVA

suportat) ni d'ingrés (I'IVA transferit). Les retencions en concepte d'Impost sobre la

Renda de les Persones Físiques estan incloses en els sous i salaris corresponents.

A partir dels grups anteriors, el compte de pèrdues i guanys s'estructura com es mostra

en la figura seguent.

2. Estats Financers

16

Vendes netes

- Despeses proporcionals de fabricació

- Despeses proporcionals de comercializació

= Marge brut

- Amortitzacions

- Despeses d’estructura

- Altres ingressos i despeses

= Benefici abans d’impostos i interessos

- Despeses financeres

= Benefici abans d’impostos

- Impost de societats

= Benefici net

Vendes netes

- Despeses proporcionals de fabricació

- Despeses proporcionals de comercializació

= Marge brut

- Amortitzacions

- Despeses d’estructura

- Altres ingressos i despeses

= Benefici abans d’impostos i interessos


= Benefici abans d’impostos

- Impost de societats

= Benefici netCO

MP

TE

D

E R

ES

UL

TA

TS

CO

MP

TE

D

E R

ES

UL

TA

TS



Les diferències existents entre els diversos formats de compte de pèrdues i guanys

afecten la forma de classificar els ingressos i les despeses, ja que el resultat final és el

mateix en tots.

En cas que l'empresa analitzada tingui resultats excepcionals, aquests

s’inclouràn en el resultat d’explotació.

D'aquesta manera, ja s'han preparat els resultats per a l'anàlisi, que s'estudiarà més

endavant.

El compte de pèrdues i guanys analític proporciona diversos tipus de marges o resultats

intermedis:

- Valor afegit: que és igual al valor de la producció menys les compres, més o menys

la variació d'existències i menys les despeses externes i d'explotació. Aquest valor

afegit generat per l'empresa és el que ha de permetre retribuir el personal, les

institucions financeres, l'administració en concepte d'impostos, els accionistes i a

més ha de poder dotar els fons precisos per a l'autofinançament.

- Resultat brut d'explotació: és igual al valor afegit menys les despeses de personal,

més altres ingressos i menys altres despeses.

- Resultat net d'explotació: es calcula restant les amortitzacions de l'immobilitzat i les

provisions per insolvències de tràfic al resultat brut d'explotació.

- Resultat de les activitats ordinàries: s'obté restant al resultat net d'explotació les

despeses financeres, sumant-hi els ingressos financers i restant-ne les provisions

financeres. Aquest resultat és el que sol tenir més transcendència perquè és el que

aconsegueix l'empresa amb la seva activitat típica.

- Resultat abans d'impostos: és igual al resultat de les activitats ordinàries més o

2. Estats Financers

17

menys els resultats extraordinaris. En analitzar aquest resultat s'ha de tenir present

que els resultats extraordinaris no solen tenir continuïtat en el temps, ja que són

atípics.

- Resultat després d'impostos: o resultat net que s'obté restant (si hi ha benefici) o

sumant (si hi ha pèrdues), l'Impost de Societats al resultat abans d'impostos.

A més, per aprofundir l'anàlisi econòmica pot ser interessant calcular les partides

següents:

- Marge brut: es calcula restant a les vendes netes els costos de materials, els costos

industrials de vendes (mà d'obra de fabricació, per exemple) i els costos de

distribució de vendes (ports, comissions de venedors, per exemple):

Vendes netes

- Compres d'existències comercials, primeres matèries i altres aprovisionaments

+/- Variació d'existències

- Mà d'obra de fabricació

- Costos indirectes de fabricació

- Costos comercials i de distribució de les vendes

Marge brut

Per obtenir els imports d'alguns dels conceptes anteriors és possible que calguin dades

elaborades per la comptabilitat analítica, ja que la comptabilitat general normalment

només facilita les despeses segons la seva naturalesa i no segons la seva vinculació a la

producció o a la comercialització. També és útil dividir tots els costos que intervenen en

el càlcul del marge brut entre els que són de fabricació i els que són de comercialització.

- Resultat abans d'interessos i impostos (benefici abans d'interessos i impostos o

BAII): aquest resultat, que no inclou els resultats extraordinaris, coincideix amb el

resultat de les activitats ordinàries.

2.3. Estat del valor afegit

A partir de les dades incloses en el compte de pèrdues i guanys es pot elaborar l'anomenat

Estat del valor afegit. Es dedueixen dels ingressos els consums de primeres matèries i de

mercaderies, els serveis exteriors (aigua, llum, gas, assegurances) i els treballs realitzats

per altres empreses (reparacions, subcontractació).

Si del valor afegit total en deduïm els resultats excepcionals obtenim l'anomenat valor

afegit d'explotació.

Amb el valor afegit brut generat es pot pagar el personal de l'empresa, les entitats de

crèdit pels préstecs concedits, els impostos, i destinar fons a dotar provisions i

amortitzacions, con també a reserves i dividends.

2. Estats Financers

18

ESTAT DEL VALOR AFEGITESTAT DEL VALOR AFEGIT

Ingressos (vendes, treballs realitzats per a

l’immobilitzat, subvencions, altres ingressos)

- Consums de primeres matèries i mercaderies

(compres +/- variació d’existències)

- Treballs, serveis i subministraments exteriors

- Altres despeses de gestió corrent

= Valor afegit brut

- Amortitzacions i provisions

= Valor afegit net

Ingressos (vendes, treballs realitzats per a

l’immobilitzat, subvencions, altres ingressos)

- Consums de primeres matèries i mercaderies

(compres +/- variació d’existències)

- Treballs, serveis i subministraments exteriors

- Altres despeses de gestió corrent

= Valor afegit brut

- Amortitzacions i provisions

= Valor afegit net



DESTÍ DEL VALOR AFEGITDESTÍ DEL VALOR AFEGIT

Valor afegit brut

- Despeses de personal


- Impostos

- Amortitzacions

- Provisiones

= Benefici net

- Dividends

= Reserves

Valor afegit brut

- Despeses de personal


- Impostos

- Amortitzacions

- Provisiones

= Benefici net

- Dividends

= Reserves



Resumint, el valor afegit informa dels recursos que genera una empresa en afegir valor a

allò que adquireix d'altres empreses. EL valor afegit obtingut serveix per retribuir el

personal, les entitats de crèdit, els accionistes i per autofinançar-se.

L'obtenció i anàlisi de l'estat del valor afegit ajuden a ampliar la informació relativa als

resultats de la gestió econòmica de l'empresa i al repartiment del valor generat. De tota

manera, cal tenir en compte Ia diferència entre els objectius de màxim benefici i màxim

valor afegit, ja que la consecució del segon no sempre ajudarà a l'obtenció del màxim

2. Estats Financers

19

benefici. Per exemple, la decisió de subcontractar, a través d'una empresa externa, una

fase del cicle productiu per reduir els costos totals d'un producte pot augmentar el

benefici, tot i que significarà una reducció del valor afegit.

2.4. Memòria, informe de gestió i informe d'auditoria de

comptes

Per comprendre millor el balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys d'una

empresa cal analitzar els informes següents.

2.4.1. Memòria

La memòria proporciona una informació imprescindible per analitzar els comptes d'una

empresa. De tots els seus apartats destaquen, pel seu interès amb vista a l'anàlisi, els

següents:

- Bases de presentació dels comptes anuals: Per conèixer el grau d'acompliment

de la imatge fidel, dels principis comptables, de l'agrupació de partides i els

elements recollits en diverses partides.

- Distribució de resultats: La proposta de distribució de resultats pot

complementar l'anàlisi de les reserves i de la política de dividend. A més, en

cas que es reparteixin dividends a compte, inclourà un pressupost de tresoreria

que complementarà l'anàlisi de la liquiditat.

- Normes de valoració: per conèixer els criteris comptables aplicats en la

valoració d'actius, passius, ingressos i despeses.

- Despeses d'establiment, immobilitzat immaterial, immobilitzat material,

inversions financeres: aquests apartats proporcionen informació molt detallada

sobre l'evolució i el contingut dels actius immobilitzats.

- Existències: les dades addicionals que aporta sobre les existències poden

utilitzar-se en analitzar-ne la gestió.

- Fons propis, subvencions, provisions, deutes no comercials, garanties

compromeses amb tercers i altres passius contingents: aquestes dades són útils

quan s'analitza la composició del no exigible i exigible de l'empresa.

- Situació fiscal: dades complementàries per a l'anàlisi de la fiscalitat de

l'empresa.

- Ingressos i despeses: en aquest apartat es proporcionen dades sobre les

transaccions amb empreses del grup i associades, transaccions en moneda

estrangera, distribució geogràfica dels ingressos, evolució de la plantilla,

resultats extraordinaris i resultats d'exercicis anteriors o posteriors. Amb

aquestes informacions, així com amb les que s'inclouen en l'apartat d'altres

informacions i esdeveniments posteriors al tancament, es pot aprofundir més

l'anàlisi econòmico-financera de 1' empresa.

- Quadre de finançament: aquest estat (vegeu el tema 7) és imprescindible per

analitzar els moviments de fons (inversió, finançament, variació del capital

corrent o fons de maniobra) que s'han produït en l'empresa.

2. Estats Financers

20

Amb aquesta informació es comenten, completen i s'amplien les dades incloses en el

balanç de situació i el compte de pèrdues i guanys.

2.4.2. Informe de gestió

Aquest informe equival al que moltes empreses denominen informe o memòria anual

que presenten als seus accionistes en la junta general o als seus inversors potencials.

Les dades que conté (esdeveniments posteriors al tancament, evolució previsible de la

societat, activitats en matèria d'investigació i desenvolupament i adquisició d'accions

pròpies) amplien la informació que proporcionen els comptes anuals i, per tant, són de

gran utilitat.

2.4.3. Informe d'auditoria de comptes

Aquest informe ajuda a avaluar la fiabilitat i les limitacions dels comptes anuals d'una

empresa. Les empreses obligades a auditar-se són les mateixes que no oden formular el

balanç abreujat, es a dir les que durant dos exercicis consecutius superen dos dels tres

límits següents:

- Actius superiors a 2,37 milions d’euros.

- Vendes superiors a 4,75 milions d’euros.

- 50 treballadors.

La fiabilitat dels comptes anuals augmenta quan es disposa d'un informe d'auditoria

amb opinió favorable i sense excepcions (és a dir, sense cap objecció). En canvi, quan

l'opinió dels auditors és desfavorable o conté objeccions significatives, la fiabilitat es

redueix en gran mesura. El mateix succeeix quan els auditors no manifesten cap opinió

sobre els comptes en el seu informe a causa dels problemes inherents a la comptabilitat

de l'empresa.

L'informe dels auditors és una carta adreçada a qui ha encarregat l'auditoria

(normalment, el consell d'administració o els accionistes) que conté les parts següents:

- Identificació de l'empresa auditada.

- Abast de l'auditoria: comptes auditats i normes d'auditoria aplicades. També

s'indiquen les normes d'auditoria que no s'han pogut utilitzar.

- Opinió: l'opinió pot ser favorable sense objeccions, favorable amb objeccions,

denegada o desfavorable. Quan hi hagi objeccions, l'analista haurà d'avaluar-ne la

importància per estimar la fiabilitat dels comptes anuals.

- Paràgraf d'èmfasi: ocasionalment l'auditor pot posar de relleu circumstàncies

significatives, tot i que aquestes no afectin la seva opinió perquè no tinguin la

consideració d'objeccions.

- Informe de gestió: comentari sobre la concordança o no d'aquest informe amb els

comptes anuals.

2.5. Estat de fluxos de tresoreria

2. Estats Financers

21

2.5.1.Concepte

L'estat de fluxos de tresoreria informa de les transaccions que afecten el disponible de

l'empresa. Per tant, ajuda a avaluar la capacitat de l'empresa per generar tresoreria.

També és útil per avaluar les possibilitats d'èxit, supervivència o fracàs d'una empresa .

Des d'una perspectiva econòmico-financera, l'èxit d'una empresa es mesura basant-se

en els beneficis i tresoreria que és capaç de generar.

Pot calcular-se amb dades històriques o amb previsions d'exercicis futurs. En aquest

segon cas, l'estat previsional de fluxos de tresoreria, també anomenat pressupost de

tresoreria o de caixa, és molt útil per a l'anàlisi financera, ja que permet estimar els

dèficits o superàvits de tresoreria que ha de tenir l'empresa a curt termini, i per tant

actuar en conseqüència.

En la seva forma més simple, el pressupost de tresoreria d'un període determinat es

confecciona afegint al saldo inicial de disponible els cobraments previstos i restant-ne

els pagaments previstos del període considerat (setmana, quinzena, mes o any). El

període mínim que abasta el pressupost de tresoreria per a l'anàlisi d'estats financers sol

ser l'any, tot i que pot estar dividit per mesos, o fins i tot per períodes més curts com

setmanes o fins i tot dies.

En fer el pressupost de tresoreria és útil distingir els cobraments i pagaments

d'explotació dels que no són d'explotació. Els d'explotació són aquells moviments de

tresoreria directament relacionats amb l' activitat pròpia de l'empresa (cobrament de

clients, pagament a proveïdors, pagament de despeses de l'explotació, etc.). És a dir, són

els cobraments i pagaments relacionats amb els ingressos i despeses d'explotació. Els

moviments de tresoreria que no són d'explotació són tots els altres (cobraments per

préstecs, ampliacions de capital, inversions en immobilitzat, devolucions de préstecs,

pagaments de dividends o relacionats amb activitats extraordinàries). En definitiva, els

moviments de tresoreria que no són d'explotació són els vinculats a inversions,

operacions financeres (excepte les despeses i ingressos financers) i a activitats

extraordinàries.

Aquest darrer pressupost de tresoreria permet tenir més dades per a l'anàlisi ja que està

més desglossat. En aquesta línia és interessant el pressupost de tresoreria amb el format

que segueix, ja que proporciona informació detallada dels moviments de tresoreria

generats tant per les activitats ordinàries, com per la resta d'activitats de l'empresa, les

d'inversió i finançament.

2. Estats Financers

22

Operacions d’explotació:

+ Cobraments de clients

+ Cobraments d’altres deutors

- Pagaments a proveïdors

- Pagaments al personal

- Tributs

- Pagaments a altres creditors

Operacions financeres derivades:

+ Cobraments d’interessos i de dividends

- Pagaments d’interessos i de comissions

Operacions inusuals (són activitats ordinàries però poc freqüents):

+ Cobraments rebuts

- Pagaments rebuts

Impost sobre beneficis:

- De l’exercici anterior

- Lliuraments a compte

(a) Fluxos nets de tresoreria de les activitats ordinàries

Operacions d’explotació:

+ Cobraments de clients

+ Cobraments d’altres deutors

- Pagaments a proveïdors

- Pagaments al personal

- Tributs

- Pagaments a altres creditors

Operacions financeres derivades:

+ Cobraments d’interessos i de dividends

- Pagaments d’interessos i de comissions

Operacions inusuals (són activitats ordinàries però poc freqüents):

+ Cobraments rebuts

- Pagaments rebuts

Impost sobre beneficis:

- De l’exercici anterior

- Lliuraments a compte

(a) Fluxos nets de tresoreria de les activitats ordinàries



+ Aportacions dels accionistes

+ Emissió d’obligacions

+ Obtenció de préstecs

- Compra d’accions pròpies

- Dividends pagats als propietaris

- Reembossament d’obligacions i de préstecs

(b) Fluxos nets de tresoreria per activitats de financiació

+ Cobraments per vendes d’immobilitzat

+ Cobraments per vendes d’inversions financeres

+ Cobraments per subvencions de capital

- Pagaments per compres d’immobilitzat

- Pagaments per compres d’inversions financeres

- Pagaments per compra o absorció d’altres empreses

(c) Fluxos nets de tresoreria per activitats d’inversió

(a) + (b) + (c) = Flux net total de tresoreria

+ Aportacions dels accionistes

+ Emissió d’obligacions

+ Obtenció de préstecs

- Compra d’accions pròpies

- Dividends pagats als propietaris

- Reembossament d’obligacions i de préstecs

(b) Fluxos nets de tresoreria per activitats de financiació

+ Cobraments per vendes d’immobilitzat

+ Cobraments per vendes d’inversions financeres

+ Cobraments per subvencions de capital

- Pagaments per compres d’immobilitzat

- Pagaments per compres d’inversions financeres

- Pagaments per compra o absorció d’altres empreses

(c) Fluxos nets de tresoreria per activitats d’inversió

(a) + (b) + (c) = Flux net total de tresoreria



2.5.2. Flux de caixa

El pressupost de tresoreria permet aproximar-se al concepte de flux de caixa. EL flux

de caixa (cash flow, en anglès) és el diner que genera l'empresa amb la seva activitat

ordinària (o d'explotació).

2. Estats Financers

23

El flux de caixa pot calcular-se de diverses maneres. Els dos mètodes més utilitzats

són els següents:

- Flux de caixa (financer): s'obté restant els pagaments d'explotació als cobraments

d'explotació. El saldo és el flux de caixa generat per l'explotació de l'empresa:

Cobraments d'explotació - Pagaments d'explotació= = Flux de caixa financer

El càlcul i l'anàlisi de l'evolució del flux de caixa financer ajuden a diagnosticar la

capacitat de l'empresa per afrontar els seus deutes, per la qual cosa és un complement

imprescindible de l'anàlisi del balanç de situació, com es veurà posteriorment.

- Flux de caixa (econòmic): S'obté sumant al benefici net (en principi, el

d'explotació) l'amortització del període, ja que és una despesa que no es paga. També se

solen afegir les provisions. Lògicament, el benefici net més les amortitzacions i les

provisions representaran l'efectiu que ha generat l'empresa en el període corresponent,

en el supòsit que es cobrin tots els ingressos i es paguin totes les despeses.

2. Estats Financers

24

Benefici net d'explotació + Amortitzacions=

= Flux de caixa econòmic

Fixeu-vos que en la majoria dels casos els dos fluxos de caixa no coincideixen, ja que el

primer es basa en moviments d'efectiu (cobraments i pagaments) i el segon en el

principi de la meritació (ingressos i despeses pagables). De fet, només coincidirien en

aquella empresa que cobrés i pagués al comptat tots els seus ingressos i les seves

despeses d'explotació. Més endavant s'analitzaran els dos fluxos de caixa.

Últimament s'ha debatut sobre quin dels dos fluxos de caixa té més interès a efectes de

l'anàlisi d'empreses. La resposta depèn del que es vulgui analitzar, atès que ambdós

fluxos informen sobre aspectes diferents .

La importància de l'anàlisi de flux de caixa prové del fet que mesura la capacitat de

generació de fons que té l'empresa per mitjà de la seva activitat ordinària. Per tant, és

una mesura de les possibilitats d'autofinançament. De totes maneres, s'ha de recordar

que tant les amortitzacions com les provisions que s'afegeixen al benefici per a

l'obtenció del flux de caixa econòmic, tard o d'hora poden afectar la tresoreria de l'em-

presa quan es reponen els actius immobilitzats o es deixen de cobrar de clients morosos,

per exemple.

2.6. Manipulacions comptables i maquillatge de comptes

anuals

Desgraciadament, la informació comptable no sempre és fiable, fet pel qual cal prendre

les precaucions oportunes per evitar efectuar anàlisis incorrectes per causa de problemes

en les dades usades. La manca de fiabilitat de la informació comptable s'origina per

motius diversos:

- En alguns casos, per desconeixement de la normativa comptable. Això es pot

resoldre per mitjà de l'auditoria de comptes, però la realitat és que en l'actualitat

moltes empreses no s'auditen, com ja s'ha posat de manifest en el tema anterior. A

més, en força ocasions l'auditor no emet cap opinió per falta de dades o per alguna

altra causa justificada, o bé emet una opinió desfavorable o favorable però amb

objeccions significatives. Un altre problema addicional és que de vegades els

informes d'auditoria no són tan clars i transparents com haurien de ser . Aquest

problema no és exclusiu dels informes d'auditoria ja que, sovint, tampoc la

informació continguda en la memòria i en l'informe de gestió no és tan clara com

seria desitjable .

- En altres casos, per la manipulació de les xifres per ocultar 1a realitat a Hisenda, a

les entitats de crèdit o fins i tot als accionistes. Com a mostra, és interessant el

comentari següent, aparegut en un diari en què s'han omès els noms de les empreses

implicades:

2. Estats Financers

25

«La sessió del consell d'administració es va iniciar a les cinc de la tarda. En la

«cuina» de l'empresa, els primers executius i l'equip d'auditors donaven els

últims tocs als comu.m. Es van discutir els serrells fins al darrer moment. ...

Conclusió: els consellers de l'empresa van rebre els comptes ben passades les

vuit de la tarda.»

El maquillatge comptable en relació amb Hisenda es fa per reduir el pagament

d'impostos de manera fraudulenta, i mai recomanable. Consisteix a efectuar ajustaments

com els següents:

- Reduir actius com ara existències, clients, o immobilitzats amb amortitzacions

o provisions excessives.

- Reduir existències amb canvis en els criteris de valoració.

- Reduir reserves i/o el resultat de l'exercici.

- Ocultar vendes o elevar despeses per reduir el benefici.

- Retardar la comptabilització de vendes o avançar la comptabilització de

despeses.

- Inflar les amortitzacions o les provisions.

- Considerar con despeses del període inversions en concepte d'immobilitzat.

- Endarrerir vendes o avançar despeses.

- Transferir resultats d'una empresa a una altra a l'interior d'un grup

empresarial.

- Introduir transaccions amb accionistes que no responen a la realitat.

En canvi, el maquillatge de la informació comptable que es presenta a les entitats de

crèdit, que tampoc no s'hauria de fer mai, consisteix a fer precisament el contrari del que

s'exposa al paràgraf anterior.

Atès que per formular un diagnòstic encertat s'ha d'utilitzar informació que representi la

realitat de forma adequada, cal disposar de dades reals sense cap tipus de maquillatge.

Si això no és possible, la veracitat i utilitat de l'anàlisi d'estats financers seran molt

reduïdes.

2.7. Resum del tema

Els comptes anuals de dos o tres anys, com a mínim, integrats pel balanç de situació, el

compte de pèrdues i guanys i la memòria, conjuntament amb l'estat de fluxos de

tresoreria, són la primera matèria bàsica que cal utilitzar en l'anàlisi d'estats financers.

Aquests comptes s'han d'ordenar d'acord amb uns criteris determinats per poder procedir

a analitzar-los. En el balanç s'ordenen els actius de menys a més liquiditat i els

patrimoni net més passius de menys a més exigibilitat. El compte de resultats s'ordena

verticalment deduint les despeses de les vendes per arribar als successius marges i

resultats.

Els informes anteriors s'han de completar amb la memòria, l'informe de gestió i

l'informe dels auditors de comu.m.

L'estat del valor afegit amplia la visió sobre com genera el seu resultat l'empresa i com

el distribueix, a partir dels diversos ingressos i les diverses despeses.

2. Estats Financers

26

El flux de caixa, tant el financer com l'econòmic, ajuda a avaluar la liquiditat de

l'empresa i la seva capacitat de generació de fons.

Els estats comptables esmentats poden utilitzar-se tant quan es refereixen a exercicis ja

tancats, i per tant amb dades històriques, com quan es refereixen a exercicis futurs, i per

tant amb dades provisionals.


Actiu extrafuncional: Actiu no imprescindible per al desenvolupament de les activitats

ordinàries de l'empresa.

Activitat extraordinària: Activitat atípica realitzada per l'empresa. Són exemples

d'activitats extraordinàries els ingressos de loteries, les pèrdues per sinistres com ara

incendis, els beneficis per la compra/venda d'immobilitzat en empreses que no es

dediquen habitualment a aquesta activitat.

Activitat ordinària: Activitat típica i que forma part de l'objecte social de l'empresa.

Balanç de situació: Estat que reflecteix el patrimoni (béns, deures, deutes i capitals

propis) de l'empresa.

Capital propi: Capital social més reserves i resultats de l'exercici i d'anys anteriors.

També rep les denominacions de capitals propis, fons propis o no exigible.

Compte de pèrdues i guanys: També denominat compte de resultats, és un estat que

informa dels ingressos, de les despeses i dels resultats de 1' empresa.

Cost de les vendes: També denominat cost dels productes venuts, és la diferència entre

les vendes i les despeses variables corresponents a aquestes vendes.

Despeses fixes: Són les que, durant un període determinat, són independents del nivell

d'activitat de l'empresa. També es denominen despeses d'estructura.

Despeses variables: També denominades despeses proporcionals, són les que mantenen

una relació directament proporcional amb l'activitat, de producció i/o de venda, de

l'empresa.

Disponible: Diners en caixa i comptes bancaris que es poden utilitzar sense cap

restricció.

Estat de fluxos de tresoreria: Informe sobre cobraments i pagaments de l'empresa

referit a un període determinat.

Estat del valor afegit: Informe sobre la diferència entre els ingressos, les compres de

primeres matèries, els serveis exteriors i els treballs realitzats per altres empreses.

Proporciona informació sobre el valor generat per l'empresa.

Exigibilitat: Termini en què s'ha d'atendre un determinat deute.

Exigible: Deute que té l'empresa. Quan el termini de venciment és superior als dotze

mesos es denomina exigible a llarg termini. En canvi, si el termini de venciment és

inferior als dotze mesos es denomina exigible a curt termini o passiu corrent.

Flux de caixa econòmic: Suma del benefici i d'aquelles despeses que no suposen

desemborsos com són les amortitzacions i certes provisions. Informa dels recursos

generats per l'empresa.

Flux de caixa financer: Diferència entre cobraments i pagaments referida a un període

determinat. També rep la denominació de flux de tresoreria.

Immobilitzat: Actiu fix o que romandrà més d'un any en l'empresa.

Informe de gestió: Complement dels comptes anuals que informa de les perspectives

2. Estats Financers

27

de l'empresa i d'altres aspectes rellevants per formar-se una idea més completa de la

seva situació i evolució previsible.

Liquiditat: Proximitat d'un actiu a la seva conversió en diners.

Maquillatge de comptes: Manipulació dels comptes anuals amb l'objectiu d'enganyar

tercers.

Memòria: Part integrant dels comptes anuals que serveix per complementar i ampliar la

informació del balanç de situació i del compte de pèrdues i guanys.

Normes de valoració: Criteris utilitzats per assignar un valor objectiu als conceptes

inclosos en els comptes anuals d'una empresa.

Pressupost de tresoreria: Informe sobre els fluxos de caixa positius i negatius que

s'espera que tingui l'empresa en un període futur.

Realitzable: Actius integrats en el actiu corrent d'una empresa que no formen part ni de

les existències ni del disponible, com són els clients, els efectes a cobrar i inversions

financeres a curt termini.

Recursos permanents: També denominats passius fixos, estan compostos pel capital

propi de l'empresa més els deutes a llarg termini.

Valor afegit: Diferència entre els ingressos que genera una empresa i els consums de

primeres matèries, els serveis exteriors i els treballs realitzats per altres empreses. Indica

la capacitat de generació de valor que té una empresa.


En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats es recomanen els

textos següents:

ACCID: “Pla General de Comptabilitat”, Associació Catalana de Comptabilitat i

Direcció, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Barcelona, 2009.

Amat, O.: "Anàlisi integral d'empreses", Profit Editorial, Barcelona, 2008. Capítols 2 i 3.

Arimany, N. i Viladecans, C.: "Estat de canvis en el patrimoni net i estat de fluxos

d'efectiu", ACCID, Barcelona, 2010.

3. Anàlisi del balanç de situació (I): Introducció

28

3.Anàlisi del balanç de situació (I): Introducció

Objectius:


- Tingui nocions preliminars sobre com diagnosticar la situació patrimonial i

financera de l'empresa.

- Conegui com avaluar aspectes com ara el nivell de solvència de l'empresa,

l'adequació entre la proporció de capital i els deutes.

- Sàpiga aplicar les tècniques introductòries, com són els percentatges i els

gràfics, per interpretar el contingut del balanç de situació.

- Sàpiga preparar i interpretar estats simplificats d'origen i aplicació de

recursos.

3.1. Objectius de l'anàlisi del balanç de situació

L'anàlisi del balanç o del patrimoni de l'empresa és el primer pas de l'anàlisi d'estats

financers i permet avaluar aspectes com els següents:

- Situació de liquiditat o capacitat de pagament: Es podran atendre els pagaments a

curt i a llarg termini? La capacitat de pagament es denomina també solvència, que

pot analitzar-se des d'una perspectiva a curt termini o a llarg termini.

- Endeutament: És correcte l'endeutament quant a qualitat i quantitat?

- Independència financera: Té l'empresa prou independència financera de les entitats

de crèdit i d'altres creditors?

- Garantia: Té prou garanties patrimonials de cara a tercers?

- Capitalització: L'empresa està prou capitalitzada? És correcta la proporció entre

capitals propis i deutes?

- Gestió dels actius: És eficient la gestió dels actius en què inverteix l'empresa?

- Equilibri financer: EL balanç està prou equilibrat des d'un punt de vista

patrimonial i financer?

Normalment, l'anàlisi del balanç es fa a partir de balanços de situació històrics

referents als dos o tres últims anys de l'empresa. No obstant això, també és molt útil

analitzar el balanç previst per als pròxims exercicis. Així es podrà analitzar no només

d'on ve i com està avui l'empresa, sinó també cap on va. La utilització de comptes

previsionals permet aprofundir en les mesures que a una empresa li convé adoptar per

reconduir des d'avui el seu futur.


29

3.2. Aspectes previs

Abans d'iniciar l'anàlisi del balanç cal tenir en compte els aspectes següents:

- Fiabilitat de les dades del balanç: Com a pas preliminar a l'anàlisi del balanç, s'ha de

comprovar que les dades són fiables. En aquest sentit, la màxima fiabilitat la

proporcionen els comptes anuals auditats que compten amb un informe favorable i

sense objeccions del'auditor. En cas que els balanços no siguin fiables, les conclusions

de l'anàlisi sempre seran errònies.

- Normes de valoració utilitzades: S'han de conèixer els criteris seguits per a la

valoració dels conceptes inclosos en els comptes anuals. En alguns casos les alternatives

existents poden generar importants diferències en els comu.m. A aquests efectes, es pot

recordar que la legislació comptable permet certs marges de maniobra quant a la

valoració de partides com són diversos immobilitzats, les amortitzacions, les

existències, les provisions per insolvències, la provisió per pensions, etc. Diversos

estudis demostren que les entitats de crèdit valoren de manera distinta empreses

idèntiques que han seguit criteris comptables autoritzats diferents. Aquests estudis

posen de manifest que els analistes de riscos de les entitats de crèdit valoren més

positivament una empresa que augmenta més el seu benefici perquè aplica criteris

comptables -que tot i que són autoritzats, són menys conservadors- i amortitza menys

els seus immobilitzats, per exemple. En canvi, una altra empresa idèntica que ofereixi

un benefici inferior perquè hagi estat més conservadora en el càlcul de les seves

amortitzacions, tendeix a ser considerada pitjor pels analistes de riscos.

- Composició i qualitat de les masses patrimonials: Atès que l'anàlisi d'estats financers

s'elabora essencialment a partir de les masses patrimonials, no s'ha de perdre de vista la

composició i qualitat de cada una d'elles. La informació sobre aquests detalls pot

modificar l'opinió que se'n tingui. Per exemple, dues empreses poden tenir els mateixos

deutes a curt termini i uns actius corrents idèntics en import total. En canvi, la valoració

de les dues empreses seria diferent si una té un actiu corrent compost essencialment per

existències, mentre que l'altra el té integrat per saldos en comptes corrents bancaris.

Aquesta segona empresa tindrà un actiu corrent de millor qualitat des del punt de vista

de la seva capacitat de pagament.

- Efecte de la inflació en els comptes anuals: L'increment dels preus, combinat amb el

principi del preu d'adquisició, provoca molt sovint que els valors de partides com són

immobilitzat, existències o els capitals propis tinguin un valor comptable inferior al

real. Aquesta circumstància s'ha de tenir en compte, sobretot quan s'analitzin empreses

que tinguin una certa antiguitat. En aquest sentit és recomanable disposar de

valoracions pericials de les partides que es veuen més afectades pels efectes de la

inflació, com ara l'immobilitzat o les existències. Més endavant, s'analitzen amb més

detall aquestes qüestions (tema 10).

- Criteris comptables del país de l'empresa a analitzar: Els criteris comptables, tant els

principis com les normes de valoració, varien d'un país a un altre. Per tant, abans de

procedir a analitzar els comptes d'una empresa d'un altre país és convenient estudiar els

seus criteris comptables. Normalment, les qüestions que originen diferències entre els

diversos països són les següents :


30

- Immobilitzat material.

- Arrendament financer.

- Investigació i desenvolupament.

- Fons de comerç.

- Ajustaments per inflació.

- Valoració d'existències.

- Resultats per diferències en moneda estrangera.

- Plans de pensions.

- Diferències entre comptabilitat i fiscalitat.

- Normes d'auditoria i consolidació de comu.m.

- Grups d'empreses: Quan s'analitza una entitat que forma part d'un grup d'empreses és

imprescindible aplicar també les tècniques d'anàlisi d'estats financers als comptes

consolidats del grup. Aquesta recomanació es basa en el fet que:

- Sovint s'efectuen transaccions entre les empreses d'un grup a preus diferents als de

mercat per transferir resultats d'unes empreses a unes altres per generar resultats

ficticis. En consolidar, s'eliminen totes les transaccions internes, amb la qual cosa es

pot disposar de comptes més representatius. - Les empreses d'un grup poden fer-se

préstecs entre elles. Per tant, per formar-se una idea de la situació patrimonial i

financera cal conèixer les dades del grup.

Aquesta qüestió, atesa la seva importància, s'estudia amb més detall al tema 9.

- Valors mitjans: Quan s'extreguin dades dels balanços, s'ha de procurar que siguin

realment significatives, i no només el reflex d'una situació en un moment poc

representatiu. Per exemple, pot passar que els imports de certs comptes (estocs, clients,

caixa i bancs, o capital social, per exemple) a final d'any no siguin representatius perquè

tinguin valors poc normals. En aquest cas, s'han de prendre els valors de diversos

moments de l'any al final de cada trimestre o al final de cada mes, per exemple) i

calcular la mitjana. Si no es fa així, es podria arribar a conclusions errònies. Aquesta

problemàtica és més accentuada en les empreses que tenen una estacionalitat important,

ja sigui en vendes o en producció.

- Estats comptables intermedis: A fi que la informació utilitzada sigui tan recent com

sigui possible, val la pena, pel potencial predictiu que tenen , disposar dels anomenats

estats comptables intermedis. Aquests són els estats que algunes empreses, com les que

cotitzen en borsa, preparen durant l'exercici, normalment referits a cada un dels

trimestres de l'any. Per tant, són estats (balanç i compte de pèrdues i guanys, més

informacions sobre l'evolució dels negocis) que cobreixen períodes inferiors als dotze

mesos.

- Diferències sectorials: Tot i que en els temes següents es parlarà de dades ideals, en

general s'ha de tenir en compte que cada sector econòmic té unes característiques

diferencials que obliguen a distingir cada empresa segons el sector en què operi. Per tant,

tots els plantejaments ideals que es tractaran a partir d'aquí s'han de qüestionar per a cada

empresa i s'ha de comprovar si són vàlids realment. Més endavant, en el tema 8,


31

s'estudien les tècniques d'anàlisi d'estats financers amb la utilització de dades sectorials.

- Dimensió d'empresa: EL mateix comentari que acabem de fer és aplicable a la

dimensió de l'empresa. No és el mateix una empresa gran que una de petita,

independentment que pertanyin al mateix sector o no.

- Zona geogràfica: També la zona geogràfica en què operi l'empresa pot diferenciar

empreses del mateix sector i de la mateixa dimensió. No és el mateix una empresa que

està situada al cinturó industrial d'una gran ciutat que una altra situada en una zona

relativament despoblada i allunyada de nuclis urbans.

3.3. Càlcul de percentatges

Quan el balanç de situació ja està degudament ordenat i preparat per a l'anàlisi, es

comença pel càlcul dels seus percentatges. Aquestes tècniques es coneixen també amb la

denominació d'anàlisi vertical, que consisteix a calcular el percentatge que representa

cada grup patrimonial en relació amb el total de l'actiu.

A la figura següent s'hi detalla un balanç amb els seus percentatges calculats.

ANÀLISI DEL BALANÇ DE SITUACIÓANÀLISI DEL BALANÇ DE SITUACIÓ

CÀLCUL DE PERCENTATGESCÀLCUL DE PERCENTATGES



Mil. u.m. %Mil. u.m. %

Fix 45 58

Existències 18 23

Realitzable 8 11

Disponible 6 8

Total 77 100

Fix 45 58

Existències 18 23

Realitzable 8 11

Disponible 6 8

Total 77 100

Mil. u.m. %Mil. u.m. %

No exigible 22 29

Exigible Ll.T. 10 13

Exigible C.T. 45 58

Total 77 100

No exigible 22 29

Exigible Ll.T. 10 13

Exigible C.T. 45 58

Total 77 100


Un cop s'han calculat els percentatges, ja es poden obtenir les primeres conclusions, a

partir dels principis orientatius de tipus general següents:

1. L'actiu corrent ha de ser superior, i si és possible gairebé el doble, a l'exigible a

curt termini. Això és necessari perquè l'empresa no tingui problemes de liquiditat i

pugui atendre els seus pagaments. En relació amb aquest principi es poden detectar

tres situacions:


32

- L'actiu corrent és gairebé el doble de l'exigible a curt termini: Correcte. En principi,

l'empresa no té problemes de liquiditat. Aquesta situació, a l'igual de les dues

següents, ha de confirmar-se amb l'anàlisi del pressupost de caixa.

- L'actiu corrent és bastant menys del doble de l'exigible a curt termini: Precaució.

L'empresa pot tenir problemes de liquiditat i fer suspensió de pagaments. Aquest

problema s'agreuja quan l'actiu corrent és inferior a l'exigible a curt termini, ja que el

fons de maniobra (actiu corrent menys exigible a curt termini) és negatiu. Això és el

que s'anomena suspensió de pagaments tècnica o teòrica. Si persisteix aquesta

situació pot desembocar en l'estat de suspensió de pagaments, que declararà el jutge

de Primera Instància del seu domicili. Aquesta situació, l'ha de sol•licitar l'empresa

per protegir-se dels seus creditors quan, tot i que posseeixi béns suficients per cobrir

tots els seus deutes, prevegi la impossibilitat de fer-ho en les dates dels venciments

respectius.

Quan es desitja millorar aquesta situació, s'han de prendre mesures per reduir els

deutes a curt termini, com són:

- Ampliar el capital.

- Reduir el pagament de dividends i augmentar l'autofinançament.

- Reconvertir el deute a curt termini en deute a llarg termini.

- Avançar la transformació dels actius corrents, com ara clients o existències, en

diners.

- Vendre actius immobilitzats per generar liquiditat.

- L'actiu corrent és bastant superior al doble de l'exigible a curt termini:

Atenció. És possible que l'empresa estigui infrautilitzant els seus actius

corrents i n'obtingui poca rendibilitat perquè en tingui en excés. Davant aquest

tipus de situació, convé avaluar la possible conveniència de reduir els excessos

d'existències, realitzable o de disponible.

2. El realitzable més el disponible han d'igualar, aproximadament, l'exigible a curt

termini. Amb aquest principi es matisa l'anterior, ja que és possible que una

empresa tingui un actiu corrent molt elevat però en forma d'estocs i, per tant, no

tingui efectiu per poder atendre els pagaments. L'empresa es trobarà en alguna de les

tres situacions següents:

- El realitzable més el disponible igualen, aproximadament, l'exigible a curt termini:

Correcte. En principi, l'empresa no tindrà problemes de liquiditat.

- El realitzable més el disponible són menys que l'exigible a curt termini: Precaució.

És possible que l'empresa tingui problemes per atendre els pagaments.

En la mateixa línia indicada anteriorment, quan es desitja millorar aquesta situació

cal prendre mesures per reduir els deutes a curt termini, com són:

- Ampliar capital.

- Reduir el pagament de dividends i augmentar l'autofinançament.

- Reconvertir el deute a curt termini en deute a llarg termini.

- Avançar la transformació dels actius corrents, com ara clients o altres crèdits a

curt termini, en diners.

- El realitzable més el disponible excedeixen l'exigible a curt termini: Atenció. És


33

possible que l'empresa infrautilitzi les seves inversions en realitzable o disponible.

Per tant, davant aquesta situació convé avaluar la possible conveniència de reduir els

excessos de realitzable o de disponible.

3. Els capitals propis han de ser del 40 % o el 50 % del total del patrimoni net més

passiu. Aquest percentatge de capitals propis és precís perquè l'empresa estigui

prou capitalitzada i el seu endeutament no sigui excessiu. A l'igual dels principis

anteriors, es poden produir tres situacions:

- Els capitals propis representen entre el 40 % i el 50 % del patrimoni net més

passiu: Correcte. En principi, l'empresa està prou capitalitzada.

- Els capitals propis representen menys del 40 % del patrimoni net més passiu:

Precaució. L'empresa està descapitalitzada i, per tant, excessivament endeu-

tada. En definitiva, li falta capital i li sobren deutes.

La descapitalització es pot produir com a conseqüència de pèrdues importants i/o

continuades, fet que pot conduir a la necessitat de reduir el capital. Aquesta té caràcter

obligatori quan les pèrdues hagin disminuït la massa de capitals propis per sota de les

dues terceres parts de la xifra de capital i hagi transcorregut un exercici social sense que

s'hagin recuperat aquests capitals propis .

Quan els capitals propis són negatius, situació que es produeix quan les pèrdues

acumulades superen el capital i reserves, es diu que l'empresa està en una situació de

fallida tècnica. En aquest cas els deutes superen els actius, fet que genera una situació

insostenible llevat que s'adoptin mesures urgents per millorar la situació. Si no posa

remei a aquesta situació, l'empresa es pot veure abocada a que el jutge en declari l'estat

de fallida, fet que pot portar al tancament de l'empresa.

Aquesta problemàtica es pot evitar si l'empresa amplia el capital a temps, i pren mesures

per poder generar beneficis.

- Els capitals propis representen més del 50 % del patrimoni net més passiu:

Atenció. Possiblement, l'empresa té un capital excessiu, fet que pot represen-

tar un esforç important per als accionistes, i potser 1'infrautilitzi i no

n'obtingui una bona rendibilitat.

Amb relació als principis anteriors, la millor situació de totes és la primera. La pitjor

situació és la segona. La tercera situació, tot i ser negativa, és fàcilment resoluble ja que

es deu al fet que sobren recursos i el que s'ha de fer és invertir-los convenientment.

En l'exemple que s'ha vist al principi d'aquest punt, l'empresa presenta la situació

següent:

- Té problemes de liquiditat i pot fer suspensió de pagaments ja que l'actiu

corrent és inferior a l'exigible a curt termini (42 % enfront de 58 %) i el

realitzable més el disponible és molt inferior a l'exigible a curt termini (19 %

enfront de 58 %).

- Està descapitalitzada, és a dir, excessivament endeutada ja que el no exigible

o capitals propis (29 %) és molt menys de la meitat del patrimoni net més


34

passiu.

Per evitar la suspensió de pagaments, aquesta empresa haurà de fer el següent:

- Augmentar els capitals propis per reduir l'elevat endeutament.

- Vendre aquells actius fixos que no siguin imprescindibles per al

desenvolupament normal de l'activitat. Amb els recursos generats es podrien

reduir els deutes, sobretot els de curt termini.

- Millorar la relació entre l'actiu corrent i exigible a curt termini per solucionar

els problemes de liquiditat. Una alternativa consistiria a reconvertir el deute a

curt termini traspassant-lo a llarg termini.

3.4. Gràfic del balanç

A partir dels percentatges calculats, es pot obtenir el gràfic del balanç. El gràfic es fa

amb un rectangle dividit en dues parts iguals. Considerant que l'alçada del rectangle és

100 ja es poden introduir els percentatges calculats. Veure figura:


NO C.NO C.

No ExigibleNo Exigible

29%29%

Exigible Ll.T. 13%Exigible Ll.T. 13%

Exigible C.T.Exigible C.T.

58%58%

ExistènciesExistències

23%23%

Realitzable 11%Realitzable 11%

Disponible 8%Disponible 8%

58%58%

REPRESENTACIÓ

GRÀFICA

REPRESENTACIÓ

GRÀFICA



Amb el gràfic del balanç s'arriba a les mateixes conclusions que s'han apreciat a partir

dels percentatges. En canvi, el gràfic permet obtenir una visió més clara dels problemes i


35

és recomanable per a l'elaboració d'informes.

3.5. Evolució dels balanços en el temps

Els percentatges i el gràfic també poden fer-se sobre diversos balanços d'una mateixa

empresa. D'aquesta forma, es pot comprovar l'evolució dels diferents grups patrimonials

al llarg del temps. A aquesta anàlisi se l'anomena dinàmica o horitzontal perquè tracta

més d'un balanç. De l'anàlisi d'un sol balanç, se'n diu anàlisi estàtica.

Els gràfics de diversos balanços es poden presentar de diverses maneres (veure la figura

següent):

- En percentatges (part inferior de la figura següent).

En la figura es pot veure com han augmentat considerablement els deutes a curt

termini i conseqüentment s'han reduït els capitals propis. D'altra banda, els estocs

han crescut mentre que el fix i el realitzable més el disponible s'han reduït.

En conjunt, l'empresa està en pitjor situació de liquiditat i endeutament en l'any N

que en l'any N-1.

- En percentatges i en unitats monetàries (part superior de la figura).

El gràfic en unitats monetàries ha de tenir una alçada proporcional a l'import total

en unitats monetàries de l'actiu. Així, es pot veure el creixement de l'actiu i del

patrimoni net més passiu a través del temps, a més del pes relatiu dels

percentatges.


36


Valors absoluts (u.m.)Valors absoluts (u.m.)

Valors relatius (%)Valors relatius (%)


31/12 Any N-1 31/12 Any N-1

31/12 Any N 31/12 Any N

31/12 Any N-1 31/12 Any N 31/12 Any N 31/12 Any N-1

Anàlisi estàticAnàlisi dinàmic

Anàlisi estàticAnàlisi dinàmic

Fixu.m.Fix

u.m.

Existènciesu.m.

Existènciesu.m.

Realitzable+

Disponibleu.m.

Realitzable+

Disponibleu.m.

Fixu.m.Fix

u.m.

Existènciesu.m.

Existènciesu.m.

Realitzable+

Disponibleu.m.

Realitzable+

Disponibleu.m.

Capitalpropiu.m.

Capitalpropiu.m.

Exigible acurt termini

u.m.


u.m.

Capitalpropiu.m.

Capitalpropiu.m.


u.m.


u.m.


%


%Exigible a

curt termini%


%

Capitalpropi

%

Capitalpropi

%

Capitalpropi

%

Capitalpropi

%

Fix%

Fix%

Existències%

Existències%

Realitzable+

Disponible%

Realitzable+

Disponible%

Fix%

Fix%

Existències%

Existències%

Realitzable+

Disponible%

Realitzable+

Disponible%



3.6. Estructura del balanç ideal

A nivell general, el balanç ideal que ha de procurar tenir tota empresa és el següent:

- Empreses industrials: Aquest tipus d'empresa es caracteritza per l'elevada inversió en

actiu fix i la possibilitat d'accedir al finançament a llarg termini. El seu balanç ideal

podria ser com el que adjuntem en la figura següent (dreta).

En la figura es pot comprovar que:

- L’actiu corrent és, aproximadament, el doble que l’exigible a curt termini.

- El realitzable més el disponible equivalen a l’exigible a curt termini.

- El no egigible representa entre el 40% i el 50% del patrimoni net més passiu

total.

- Empreses comercials: En aquestes empreses, l’actiu fix sol ser poc important perquè no

precisa equip productiu. Consegüentment, les empreses comercials no acostumen a

disposar de crèdits a mig i llarg termini. El seu balanç ideal és com el que adjuntem a la

part esquerra de la figura.


37



RealitzableRealitzable

Balanç idealEmpresa Comercial

Balanç idealEmpresa Comercial

Balanç idealEmpresa Industrial

Balanç idealEmpresa Industrial

Actiu

no C.

Actiu

no C.


Actiu

no c.

Actiu

no c.


RealitzableRealitzable

DisponibleDisponible DisponibleDisponible

Ac

tiu

Co

rren

t

Rec

urs

os

Per

man

ents

No

Exigible

No

Exigible

No

Exigible

No

Exigible

Exi

gib

le a

C.T

.

Ac

tiu

Fix

Exigible

a C.T.

Exigible

a C.T. Exigible

a C.T.

Exigible

a C.T.

Exigible

a Ll.T.

Exigible

a Ll.T.

3.7. Introducció a l'estat d'origen i aplicació de recursos

L'estat d'origen i aplicació de recursos, també anomenat estat de fonts i utilitzacions, és

un instrument útil per analitzar els balanços de situació, ja que posa de manifest les

variacions que s'hi han produït durant un determinat període de temps. Permet

respondre a qüestions com les següents:

- Quines inversions s'han fet?

- Quin finançament s'ha utilitzat?

- Com es reparteix el finançament utilitzat entre accionistes, beneficis no

repartits i deute?

- Quina part del finançament obtingut és a curt i a llarg termini?

- Hi ha un equilibri raonable entre les inversions efectuades i el finançament

utilitzat?

L'estat d'origen i aplicació de recursos es confecciona a partir de dos balanços d'una

mateixa empresa, i consisteix en la integració de totes les variacions que s'han produït

en l'actiu i en el patrimoni net més passiu .

A continuació, es detalla la confecció d'un estat simplificat d'origen i aplicació de

recursos amb un exemple:

1. Calen dos balanços d'una mateixa empresa (veure figura següent). En el primer

balanç ja s'ha d'haver distribuït el resultat de l'any (augmentant o disminuint les

reserves i augmentant els deutes a curt termini amb Hisenda, en concepte d'Impost de


38

Societats, i amb els accionistes, en concepte de dividends pendents de pagament).

2. Es calculen els augments i disminucions produïts entre els dos balanços (veure

figura). Noteu que les variacions de l'actiu sempre han d'igualar les variacions del

patrimoni net més passiu.

3. Es confecciona l'estat d'origen i aplicació de recursos (veure figura) posant a

l'esquerra els augments d'actiu i les disminucions de patrimoni net més passiu (que són

les aplicacions dels recursos) i a la dreta els augments de patrimoni net més passiu i les

reduccions d'actiu (que són els orígens dels recursos).

A l'esquerra s'anoten també les pèrdues de l'exercici (perquè originen disminucions de

recursos, que és el contrari del finançament) i a la dreta les amortitzacions i beneficis

de l'exercici.

En l'exemple que estem estudiant, l'estat d'origen i aplicació de recursos serà el que

s'adjunta en la figura següent.

De l'estat anterior es pot concloure que aquesta empresa ha invertit sobretot en actiu fix

i l'ha finançat bàsicament amb deutes a curt termini, la qual cosa, en general, és

negativa. En principi, l'actiu fix ha de ser finançat amb capitals propis o amb exigible a

llarg termini.

L'estat d'origen i aplicació de recursos serveix per veure en què ha invertit l'empresa

(actiu fix, actiu corrent, devolució de deutes, pèrdues) i com l'ha finançat (capital,

deutes, beneficis, amortitzacions, venda d'actius). D'aquesta forma, es pot comprovar si

el creixement i el seu finançament són equilibrats o no. En termes generals, una

empresa creix equilibradament quan els augments d'actius corrents i deutes a curt ter-

mini són similars, amb tendència a ser més elevats els primers que els segons. A1

mateix temps, els augments de passius fixos són similars als dels actius fixos, amb

tendència a ser més elevats els primers que els segons, a fi de disposar del fons de

maniobra suficient. Quan es compleixen aquestes condicions, es diu, sempre en termes

generals, que l'empresa té un estat d'origen i aplicació de recursos adequadament

proporcionat.

També és interessant calcular l'estat d'origen i aplicació de recursos detallant les

variacions que s'han produït en cada compte del balanç (en lloc d'utilitzar els grups

patrimonials solament). D'aquesta forma, l'estat d'origen i aplicació de recursos

subministra més informació.

En el tema 7 s'aprofundeix aquest tema amb l'anomenat quadre de finançament, que és

la variant de l'estat d'origen i aplicació de recursos inclosa en el Pla General de

Comptabilitat.


39

ACTIUACTIU PN + PassiuPN + Passiu


E O A FE O A FE O A F

Balanç de Situació a 31/12 (N-1)Balanç de Situació a 31/12 (N-1) Balanç de Situació a 31/12 (N)Balanç de Situació a 31/12 (N)

Fix 7Existències 2Realitzable 4Disponible 4

17

No exigible 10Exigible a Ll.T. 2Exigible a C.T. 5

17

Fix 17Existències 3Realitzable 6Disponible 2Pèrdues (!!!) 4

32

No exigible 12Exigible a Ll.T. 4Exigible a C.T. 12Amortitzac.

acum. (!!!) 4

32



Augments i DisminucionsAugments i Disminucions

Fix 10Existències 1Realitzable 2Disponible -2Pèrdues 4

15

No exigible 2Exigible a Ll.T. 2Exigible a C.T. 7Amortitzac.

acum. 4

15

APLICACIÓAPLICACIÓ ORIGENORIGEN

E O A FE O A F

Fix 10Existències 1Realitzable 2Pèrdues 4

17

No exigible 2Amortitzac.

acum. 4Exigible a Ll.T. 2Exigible a C.T. 7Disponible 2

17

3.8. Resum del tema

L'anàlisi del balanç de situació amb ajut de tècniques com ara percentatges o gràfics,

permet avaluar la situació patrimonial i financera de l'empresa i ajuda a respondre

qüestions com ara:

- L'empresa, està prou capitalitzada?

- Es poden atendre els pagaments a curt termini?

L'estat d'origen i aplicació de recursos informa de les inversions que ha fet l'empresa i

d'on ha obtingut el finançament. Per tant, permet avaluar el nivell d'equilibri de la

política d'inversions i de finançament.

En el pròxim tema s'aprofundeix aquesta temàtica amb l'ajut de les ratios.


Anàlisi horitzontal: Tècnica que consisteix en la comparació de l'evolució del pes de

cada partida d'un exercici a un altre.


40

Anàlisi vertical: Tècnica que consisteix en analitzar el percentatge que representa cada

massa sobre el total del balanç. També s'utilitza amb el compte de pèrdues i guanys.

Capitalització: Procés d'incorporació de recursos aportats pels accionistes o generats

per la pròpia empresa per al finançament de les seves inversions.

Consolidació de comptes: Integració de comptes anuals de dues o més empreses per

obtenir les corresponents al grup.

Descapitalització: Procés de reducció del pes dels capitals propis en l'empresa a través

de l'increment dels deutes.

Estat d'origen i aplicació de recursos: Informe sobre les variacions produïdes en els

actius i patrimoni net més passius d'una empresa durant un període determinat. Pot

confeccionar-se segons diversos models, un d'ells és el que inclou el Pla General de

Comptabilitat.

Fallida: Situació que es produeix quan els deutes superen els actius de 1' empresa.

Fons de maniobra: Diferència entre l'actiu corrent i els deutes- a curt termini.

Independència financera: Situació en què l'empresa gaudeix d'autonomia suficient

davant entitats de crèdit i altres creditors.

Quadre de finançament: Estat d'origen i aplicació de recursos inclòs en el Pla General

de Comptabilitat que informa de les inversions i del finançament utilitzat per l'empresa

en un període determinat, distingint la variació produïda en el fons de maniobra.

Solvència: Capacitat de pagament de deutes.

Suspensió de pagaments tècnica: Situació que es produeix quan el fons de maniobra

d'una empresa és negatiu.



textos següents:

ACCID: “Anàlisi d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció,

Revista de Comptabilitat i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona, 2005.

Amat, O. (2008): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit Editorial, Barcelona, 2008.

Capítol 5.

4. Anàlisi del balanç de situació (II): Les ratios

41

4.Anàlisi del balanç de situació (II): Les ratios

Objectius:


- Completi el coneixement sobre les tècniques d'anàlisi de balanç de situació

iniciades en el tema anterior.

- Conegui les principals ratios a utilitzar en l'anàlisi del balanç de situació.

- Tingui clares les tècniques a utilitzar per avaluar la liquiditat, la

capitalització, l'endeutament, la rotació d'actius i els terminis de cobrament

i pagament.

- Conegui el poder predictiu que poden tenir les ratios.

4.1. Concepte i ús de les ratios

Una ratio és el quocient entre magnituds que tenen una certa relació i per aquest motiu es

comparen. Per exemple, si es divideix el benefici net obtingut per l'empresa per la xifra

de capitals propis d'aquesta mateixa empresa, s'obté la ratio de rendibilitat dels capitals

propis:

Les ratios no se solen estudiar soles, sinó que es comparen amb:

- Ratios de la mateixa empresa per estudiar-ne l'evolució.

- Ratios pressupostades per l'empresa per a un període determinat. Així, es pot

comparar el que l'empresa s'havia marcat com a objectiu amb la realitat.

- Ratios ideals de tipus general per comprovar en quina situació es troba l'empresa en

relació amb el que es considera ideal o raonable. Per exemple, si en un moment

donat es considera que la rendibilitat ideal dels capitals propis ha d'oscil.lar al voltant

del 14 % i l'empresa que s'està estudiant la té del 8 % indica que està obtenint una

rendibilitat baixa.

- Ratios de tipus sectorial per comprovar si l'empresa obté la rendibilitat que hauria

de tenir en funció del sector econòmic en què opera. Per exemple, si l'empresa obté

una rendibilitat dels capitals propis del 8 % però en el seu sector la mitjana és del 15

% vol dir que aquesta empresa està obtenint una rendibilitat baixa. L'anàlisi amb

ratios per sectors es tracta més a fons en el tema 8.

- Ratios dels principals competidors de l'empresa. A l'empresa, li pot interessar

comparar les seves ratios amb les dels seus competidors més directes. Per això, pot

obtenir els comptes anuals dels seus competidors en el Registre Mercantil

corresponent, en cas que aquests hi hagin dipositat els seus comu.m. Certs tipus de

societats tenen els seus propis registres, com són les cooperatives, per exemple, que

estan en les delegacions del Ministeri de Treball o de les conselleries de Treball de

la comunitat autònoma corresponent.


42

Quan es fan servir ratios, cal anar amb compte amb les magnituds que tenen signe

negatiu ja que poden distorsionar la realitat i portarnos a conclusions errònies. Per

exemple, si es calcula la ratio de rendibilitat dels capitals propis en una empresa que té

pèrdues i que ha fet fallida, és a dir, que té els fons propis amb signe negatiu, s'arribaria

al contrasentit d'una ratio de rendibilitat amb signe positiu. Seria així perquè en dividir

una xifra amb signe negatiu per una altra de signe negatiu el resultat té un signe positiu.

4.2. Principals ratios per analitzar balanços

Hi ha infinitat de ratios, però perquè l'anàlisi sigui operatiu ha de limitar-se'n l'ús, que

vol dir que per a cada empresa, en funció de la seva situació concreta i dels objectius de

l'anàlisi, s'han de seleccionar aquelles ratios que siguin més idònies.

A continuació, farem una exposició de les principals ratios per estudiar la liquiditat,

l'endeutament, l'eficiència dels actius i els terminis de cobrament i pagament. Per a

aquelles ratios que sigui possible, s'indicarà quin és el seu valor mitjà desitjable, des

d'una perspectiva purament orientativa ja que tot depèn del sector i de les

característiques concretes de l'empresa.

4.2.1. Ratios de liquiditat

Per diagnosticar la situació de liquiditat de l'empresa, és a dir, la possibilitat de poder

afrontar els pagaments a curt termini, a més de confeccionar l'estat de fluxos de

tresoreria, ja sigui històric o previsional (vegeu el tema 2), es poden utilitzar les ratios

següents (veure figura):


43

- Ratio de liquiditat: És igual a l'actiu corrent dividit per l'exigible a curt termini.

L'exigible a curt termini, també denominat passiu corrent, està integrat pels deutes a

curt termini.

Perquè l'empresa no tingui problemes de liquiditat, el valor de la ratio de liquiditat ha

de ser pròxim a 2, aproximadament, o entre 1,5 i 2. En cas que aquesta ratio sigui

inferior a 1,5 indica que l'empresa pot tenir més probabilitat de fer suspensió de

pagaments. Potser podria pensar-se que amb una ratio de liquiditat d' l ja s'atendrien

sense problemes els deutes a curt termini. Tanmateix, la possible morositat de part de la

clientela i les dificultats en vendre totes les existències a curt termini aconsellen que el

fons de maniobra sigui positiu, i per tant, que l'actiu corrent sigui superior als deutes a

curt en un marge suficient des d'una perspectiva conservadora. Aquesta situació depèn

de com cobra i com paga l'empresa, ja que en sectors en què es cobra molt ràpid i es

paga molt tard es pot funcionar sense problemes tenint un fons de maniobra negatiu.

Un exemple típic del sector que funciona així és el de les grans superfícies de

distribució alimentària (hipermercats). Una situació similar és la que es produeix en les

companyies asseguradores.

Si la ratio de liquiditat és molt superior a 2 pot significar que es tenen actius corrents

ociosos i, per tant, es perd rendibilitat.

Per ponderar adequadament la situació de liquiditat s'ha de tenir en compte la possible

existència de pòlisses de crèdit o classificacions de descompte d'efectes, no utilitzades

en la seva totalitat, ja que indiquen que l'empresa té possibilitats de disposar de

liquiditat addicional. El mateix passaria amb els actius immobilitzats no funcionals

fàcilment vendibles en un moment concret. Això també afecta les dues ratios següents.

Amb relació a les existències, és convenient analitzar-ne la qualitat quant a més o

menys facilitat per convertir-se en vendes.

Un altre aspecte a tenir en compte en aquesta ratio, a l'igual de les dues ratios següents,

és la qualitat del realitzable quant a termini de cobrament i quant a importància dels

impagats.

Un cas particular és el de les empreses de serveis (consultories, hotels, per exemple)

que treballen amb existències nul-les o molt reduïdes. En aquests sectors, la liquiditat

s'avalua perfectament amb la ratio de tresoreria, que s'analitza a continuació.

- Ratio de tresoreria: És igual al realitzable més el disponible dividit per l'exigible a

curt termini.

Per no tenir problemes de liquiditat, el valor de liquiditat d'aquesta ratio ha de ser 1,

aproximadament. Si és inferior a 1, l'empresa pot fer suspensió de pagaments perquè no

tingui els actius líquids suficients per atendre els pagaments. Si la ratio de tresoreria és

molt superior a 1, indica la possibilitat que es tingui un excés d'actius líquids i per tant

se n'estigui perdent rendibilitat.

Són aplicables a aquesta ratio els comentaris que s'han fet en la ratio anterior amb

relació a la velocitat amb què es cobra i amb què es paga.

Si una empresa té la ratio de liquiditat igual a 2 (correcte) però la ratio de tresoreria és

de 0,3 (perill de suspensió de pagaments) indica que l'empresa pot fer suspensió de

pagaments perquè tingui un excés d'existències i li manqui realitzable i disponible.

- Ratio de disponibilitat: És igual al disponible dividit per l'exigible a curt termini.


44

A1 disponible, també se li poden afegir aquelles inversions financeres temporals que

l'empresa podria convertir en diners en un o dos dies.

Aquesta ratio, a l'igual de l'anterior, també rep la denominació de prova de l'àcid, o

acid test en anglès. És difícil estimar un valor ideal per aquesta ratio, ja que el

disponible (sense incloure aquells comptes bancaris que no siguin de lliure disposició

perquè estiguin afectes a garanties) sol fluctuar al llarg de l'any i, per tant, s'ha de

procurar prendre un valor mitjà. No obstant, es pot indicar que si el valor de la ratio és

baix es poden tenir problemes per atendre els pagaments. Per contra, si la ratio de

disponibilitat augmenta molt poden existir disponibles ociosos i, per tant, perdre'n

rendibilitat. Com a valor mitjà òptim es podria indicar per a aquesta ratio el de 0,3,

aproximadament, ja que facilita informació sobre si es poden atendre sobradament

pagaments importants, com són pagues dobles, per exemple.

En empreses que no tinguin una forta estacionalitat en els seus cobraments i

pagaments, aquesta ratio es pot complementar amb el de dies de disponible per

afrontar els pagaments. Es tracta d'una ratio que es calcula dividint el disponible pels

pagaments, per tots els conceptes, que s'efectuen en un any i multiplicant per 365 .

Aquesta ratio indica, de forma orientativa, ja que tant el disponible com els deutes a

pagar de forma immediata fluctuen considerablement al llarg de l'any en la majoria

d'empreses, el nombre de dies en què es poden atendre els pagaments amb el

disponible existent. És a dir, dóna una mitjana dels dies que es pot resistir sense tenir

cap cobrament addicional. Una forma alternativa de calcular la ratio és posant en el

denominador solament els pagaments d'explotació, en lloc de la totalitat de pagaments.

- Ratios de fons de maniobra: Aquestes ratios es calculen dividint el fons de maniobra

(actius corrents menys deutes a curt termini) pels actius o pels deutes a curt termini.

Aquesta ratio informa del pes que representa el fons de maniobra amb relació a l'actiu.

No és possible indicar el valor adequat, en termes generals, d'aquesta ratio, ja que depèn

totalment del sector en què operi 1' empresa.

El valor adequat, en general, d'aquesta ratio, oscil•la entre 0,5 i 1, per aconseguir que el

fons de maniobra sigui suficient per oferir seguretat que es podran atendre els deutes a

curt termini. Si el valor de la ratio és negatiu, pot ser que l'empresa tingui dificultats per

atendre els seus deutes a curt termini, encara que converteixi en diners tot el seu actiu

corrent.

4.2.2. Ratios d'endeutament

Les ratios d'endeutament s'utilitzen per diagnosticar sobre la quantitat i qualitat del

deute que té l'empresa, com també per comprovar fins quin punt s'obté el benefici

suficient per suportar la càrrega financera de l'endeutament.

- Ratio d'endeutament: És igual al total dels deutes dividit pel patrimoni net més

passiu. De vegades, es calcula també posant el total de l'actiu en el denominador, que

lògicament no modifica el resultat de la ratio.

El valor òptim d'aquesta ratio se situa entre 0,4 i 0,6. En cas que sigui superior a 0,6

indica que el volum de deutes és excessiu i l'empresa està perdent autonomia financera

enfront de tercers o, que és el mateix, s'està descapitalitzant i funcionant amb una


45

estructura financera més arriscada. Si és inferior a 0,4 pot ocórrer que l'empresa tingui

un excés de capitals propis. Com es veurà més endavant, en moltes ocasions és rendible

tenir una certa proporció de deute.

De totes maneres, hi ha situacions en què una empresa no pot tenir cap deute amb cost

financer. Per exemple, quan el benefici abans d'interessos i impostos és negatiu i no hi ha

perspectives que la situació pugui canviar a curt termini. En aquest cas, només es pot

tenir aquell deute que no generi despeses financeres (com el deute no vençut en concepte

d'impostos o de Seguretat Social, per exemple). Si una empresa que té pèrdues abans

d'interessos i impostos obté préstecs bancaris, encara perdrà més diners com a

conseqüència de les despeses financeres.

- Ratio d'autonomia: És una ratio molt similar a la d'endeutament i divideix els

capitals propis pels deutes.

El valor òptim d'aquesta ratio oscil•la entre 0,7 i 1,5, d'acord amb les proporcions

proposades per a la ratio d'endeutament.

- Ratio de garantia: Mesura el pes del deute, ja que divideix l'actiu real pels deutes.

L'actiu real s'obté restant al total de l'actiu els anomenats actius ficticis (despeses

amortitzables, accions pròpies, accionistes capital pendent de desemborsar). Els actius

ficticis es dedueixen per obtenir l'actiu que pot utilitzar-se per afrontar els deutes.

Aquesta ratio també rep la denominació de distància amb relació a la fallida. A mesura

que es redueix la ratio, i sobretot quan s'acosta a 1, la fallida s'aproxima. Quan és

inferior a 1 l'empresa està en fallida tècnica.

- Ratio d'immobles lliures de càrregues: En el numerador es posa la part dels

immobles i altres actius hipotecables que no estan gravats per cap hipoteca o càrrega

similar. En el denominadores posa la totalitat d'aquest tipus d'actiu, tant si estan gravats

com si no.

A mesura que el valor d'aquesta ratio sigui més elevat, indicarà que l'empresa té més

possibilitats d'oferir garanties per a endeutaments addicionals.

- Ratio de qualitat del deute: Es calcula dividint l'exigible a curt termini pel total

dels deutes.

Com més petit sigui el valor d'aquesta ratio, significa que el deute és de millor qualitat

pel que fa al termini. Cal tenir en compte que moltes empreses, o bé per la seva reduïda

dimensió o per l'activitat que desenvolupen, tenen dificultats per accedir al finançament

a llarg termini i als mercats bursàtils, això explica que tinguin un deute eminentment a

curt termini.

Un bon complement d'aquestes ratios d'endeutament consisteix en la preparació d'un

quadre en què s'identifiquen els deutes de l'empresa, ordenats per venciments, indicant

costos (taxa anual equivalent o TAE) i altres característiques (tipus de prèstec,

garantia,...). L'ordenació per venciments pot permetre agrupar els deutes segons els seus

venciments (30 dies, 60 dies, 90 dies, 120 dies, 180 dies, 1 any, 2 anys, 3 anys, etc.).

Un complement de la ratio anterior és el que divideix el passiu fix o recursos

permanents, que està integrat pels capitals propis i el deute a llarg termini, pel patrimoni

net més passiu total. És un indicador del pes dels recursos permanents sobre el


46

finançament total obtingut i ha de ser suficientment elevat, d'acord amb l'actiu fix i el

fons de maniobra que calguin.

- Ratio de capacitat de devolució dels préstecs: Es calcula dividint el benefici net

més les amortitzacions pel total dels préstecs rebuts. Com més gran sigui el valor

d'aquesta ratio més capacitat es tindrà per poder tornar els préstecs ja que el numerador

reflecteix el flux de caixa que genera l'empresa.

Aquesta ratio es basa en la creença que els préstecs s'han de tornar amb el flux de caixa

generat per l'empresa, mentre que els deutes amb proveïdors s'han de tornar amb els

cobraments a clients.

- Ratio de despeses financeres sobre vendes: Hi ha diverses ratios que, tot i que

requereixen dades del compte d'explotació, permeten comprovar si l'empresa pot

suportar l'endeutament que té .

Una d'aquestes ratios és la que es calcula dividint les despeses financeres per la xifra de

vendes:

Aquesta ratio també es pot calcular deduint els ingressos financers de les despeses

financeres.

Quan la ratio anterior és superior a 0,02 indica que les despeses financeres són

excessives. Quan el valor està entre 0,015 i 0,02, és indicatiu de precaució, i quan és

inferior a 0,015 vol dir que les despeses financeres no són excessives amb relació a la

xifra de vendes. Tal com ja s'ha indicat, aquestes pautes són de tipus general ja que en

sectors que treballen amb molt marge (com certes empreses del sector de serveis, per

exemple) es podran suportar despeses financeres superiors. En canvi, en empreses que

treballen amb un marge molt curt, com els supermercats, per exemple, les despeses

financeres han de ser més reduïdes.

- Ratio del cost del deute: Es divideixen les despeses financeres pel saldo mitjà del

deute amb cost (préstecs bancaris i descompte comercial, per exemple).

Com més petit sigui el valor d'aquesta ratio més barat serà el deute remunerat que

té l'empresa, i per tant, serà el reflex d'una situació millor. Aquesta ratio ha de

comparar-se amb el cost mitjà del diner durant el període, per comprovar si el

finançament té un cost raonable.

- Cost mitjà del patrimoni net més passiu: Una altra ratio a utilitzar, i que també ha

de ser reduïda, és la que compara les despeses financeres i els dividends pagats als

accionistes amb el total del patrimoni net més passiu. Aquesta ratio dóna informació

sobre el cost mitjà del patrimoni net més passiu.

En cas que no es paguin dividends o es pagui un import inferior al desitjat pels

accionistes, es pot posar en el numerador el dividend desitjat pels accionistes.

D'aquesta forma, se sap el cost mitjà del patrimoni net més passiu en el supòsit que

l'empresa pogués satisfer les pretensions dels seus propietaris.

La situació òptima és que la ratio sigui tan reduïda com sigui possible, i sobretot que

sigui inferior al rendiment que s'obté de l'actiu.

El cost mitjà del patrimoni net més passiu calculat com s'acaba d'exposar porta a un

concepte que ha despertat l'interès dels analistes en els darrers anys . Es tracta del


47

VAE o valor afegit econòmic (traduït de l'anglès EVA, economic value added), que es

calcula deduint els impostos i el cost del patrimoni net més passiu al benefici abans

d'interessos i impostos (BAII):

Benefici abans d'interessos i impostos

- Impost de Societats

- Patrimoni net més passiu x Cost mitjà del patrimoni

net més passiu

Valor afegit econòmic

El VAE és un indicador de la capacitat de l'empresa de poder retribuir

adequadament els que l'estan finançant i per generar recursos addicionals per

autofinançar-se.

- Cobertura de despeses financeres: També és útil calcular la ratio que divideix el

benefici abans d'interessos i impostos (BAII) per les despeses financeres.

Pel que fa a aquesta ratio, l'ideal és que sigui tan alta com sigui possible i, per

descomptat, més gran que 1 per no tenir pèrdues.

En definitiva, per poder diagnosticar sobre l'endeutament de l'empresa es poden

calcular ratios com les anteriors. Més endavant, aquest tema s'amplia amb l'estudi del

palanquejament financer (vegeu el tema 6).

4.2.3. Ratios de rotació d'actius

Permeten estudiar el rendiment que s'obté dels actius. Les ratios de rotació es calculen

dividint les vendes per l'actiu corresponent. EL valor ideal de les ratios de rotació és

que siguin tan elevades com sigui possible. Vegem les més utilitzades:

- Rotació de l'actiu no corrent: S'obté dividint les vendes per l'actiu no corrent.

Com més alt sigui el valor d'aquesta ratio vol dir que es generen més vendes amb

l'actiu fix. Atès que les vendes es produeixen per l'actiu funcional, és interessant

obtenir la ratio que divideix les vendes per l’actiu fix funcional.

En avaluar la gestió de l'immobilitzat se'n pot calcular l'antiguitat mitjana dividint

l’amortització acumulada per l’ amortització anual.

- Rotació de l'actiu corrent: Per obtenir el seu valor es divideixen les vendes per l'

actiu corrent.

Amb l'actiu corrent també pot calcular-se la rotació dels seus elements funcionals

dividint les vendes per l’actiu corrent funcional.

- Rotació dels estocs: S'obté dividint les vendes pel valor dels estocs.

A l'igual de les ratios anteriors, com més alta sigui la rotació d'estocs, significa que es

generen més vendes amb menys inversió (en estocs en aquest cas). Perquè la ratio

sigui més il•lustrativa, s'han de prendre les vendes a preu de cost (o el cost de

vendes), ja que l'estoc està valorat a aquest preu.

En el tema 7 s'exposen més ratios per avaluar la gestió de les existències.


48

- Rotació de clients: Es divideixen les vendes pel saldo de clients. A aquest últim

saldo s'afegeixen tots els comptes que representen crèdits als clients (efectes a cobrar,

efectes descomptats pendents de venciment, efectes en gestió de cobrament).

El valor d'aquesta ratio ha de ser el més elevat possible perquè la inversió efectuada en

clients generi la màxima venda possible.

També pot calcular-se l'invers d'aquesta ratio per obtenir la inversió que s'ha d'efectuar

en clients per cada unitat monetària de venda.

Coherentment amb el que s'ha indicat per a la ratio de rotació de clients, aquesta última

ratio ha de ser tan reduïda com sigui possible.

L'estudi de les ratios de rotació es fa analitzant-ne l'evolució durant diversos anys. La

situació ideal és que les ratios de rotació augmentin. Així, cada cop es necessitarà una

inversió més petita en actiu per al desenvolupament de l'activitat. Per tant, en tenir

menys actius hi haurà menys patrimoni net més passius, és a dir menys deutes i menys

capitals propis, i l'empresa podrà ser més eficient. En el tema 7 s'aprofundeix l'estudi de

les ratios relacionades amb les existències.

4.2.4. Ratios de gestió de cobrament i de pagament

Aquestes ratios serveixen per comprovar l'evolució de la política de cobrament i

pagament a clients i proveïdors, respectivament.

- Ratio de termini de cobrament: Indica el nombre mitjà de dies que es tarda a

cobrar dels clients. Es calcula dividint els saldos que reflecteixen crèdits amb relació

als clients (saldo de clients, efectes a cobrar i efectes descomptats pendents de vèncer i

deduint-ne les bestretes de clients) per la venda mitjana diària.

Com la venda mitjana diària és igual a les vendes anuals dividides per 365, aquesta

ratio també es pot presentar dividint el saldo de clients per les vendes anuals i

multiplicant-ho tot per 365.

En el numerador de la ratio s'han d'incloure tots els deutes dels clients. Per evitar

distorsions és recomanable afegir 1'IVA (Impost sobre el Valor Afegit) transferit a

clients en el denominador, ja que en el numerador els comptes van amb l'IVA.

Com més petit sigui el valor d'aquesta ratio, indica que es cobra abans dels clients, la

qual cosa és desitjable per a qualsevol empresa. Per ampliar la informació sobre la

política de cobrament de l'empresa és recomanable calcular aquesta ratio per a distints

segments de la clientela, com els clients nacionals i els d'exportació, per exemple.

També val la pena obtenir un desglossament del saldo dels comptes a cobrar en funció

de l'antiguitat (fins a 30 dies, de 30 a 60 dies, de 60 a 90 dies, de 90 a 120 dies, etc.) i

en funció de si han vençut o no.

Aquestes informacions poden complementar-se amb ratios que informen dels impagats

(morositat puntual) i la insolvència definitiva dels clients. La ratio d’impagats s’obté

dividint l’ import dels impagats del període per les vendes, la data de cobrament de les

quals vencia en el període. La ratio d' impagats ha de ser tan reduïda com sigui

possible i, igual com el termini de cobrament, s'ha de comparar amb les dades mitjanes

del sector d'activitat de l'empresa.

Per altra banda, la ratio d’insolvències definitives es calcula dividint els incobrables


49

definitius del període per les vendes definitives. El valor d'aquesta ratio també ha de

ser tan reduït com sigui possible. El valor d'aquestes ratios s'haurà de comparar amb

les dotacions a la provisió per insolvències per comprovar que són suficients.

- Ratio de termini de pagament: Es calcula dividint el saldo de proveïdors per les

compres anuals, i multiplicant per 365. Igual com amb el termini de cobrament, s'ha

d'afegir l'IVA suportat en el denominador perquè sigui comparable amb el numerador.

Reflecteix el nombre de dies mitjà que es tarda a pagar als proveïdors.

Com més alt és el valor d'aquesta ratio, implica que es tarda més a pagar als proveïdors,

amb la qual cosa aquests proporcionen més finançament i, per tant, és positiu. No

obstant, de la situació anterior cal distingir aquella que es produeix pel retard en el

pagament en contra del que s'ha acordat amb els proveïdors. Aquesta darrera situació és

totalment negativa per la informalitat que reflecteix i pel desprestigi que ocasiona. A

més, pot provocar el tall de subministrament per part dels proveïdors. És recomanable

comparar el valor de la ratio amb la mesura del sector.

Una altra ratio interessant és la que divideix la inversió en clients amb la inversió en

proveïdors en un moment concret, a fi de comprovar que part de la inversió en clients

la financen els proveïdors.

A fi de tenir les mínimes necessitats de finançament addicionals, el que interessa és que

aquesta ratio sigui elevada. En empreses com ara les cadenes de supermercats, aquesta

ratio és bastant superior a 1, fet que explica que tinguin excedents generats per

l'explotació per invertir-los.

Finalment, també es pot calcular la part de la inversió en existències que financen els

proveïdors dividint el total de proveïdors pel total de les existències.

Com més alt sigui el valor de la ratio serà indicatiu que els proveïdors financen una

part més gran de la inversió en existències.

En el tema 7 s'ampliarà l'anàlisi d'aquestes parts del balanç amb l'estudi del fons de

maniobra.

4.3. El poder predictiu de les ratios

Diversos estudis basats en tècniques estadístiques i l'anomenada anàlisi discriminant

demostren el poder de predicció que tenen les ratios.

Aquestes anàlisis poden fer-se amb enfocaments unidimensionals, és a dir, utilitzant

ratios individualment, o amb enfocaments multidimensionals, que utilitzen diverses

ratios de forma simultània.

4.3.1. Enfocament unidimensional

Consisteix a considerar cada ratio com independent de les altres. S'aconsegueixen dues

mostres d'empreses, unes que han tingut problemes financers importants i unes altres

que no n'hagin tingut. Aquests estudis intenten detectar les ratios que discriminen de

forma més clara les empreses que gaudeixen de bona salut financera en relació amb les

empreses que sofreixen fortes tensions de liquiditat i suspenen pagaments o fan fallida.

Així, una investigació de Beaver va demostrar (vegeu la figura següent) que a partir de


50

la ratio Deutes/Actiu, que és la ratio d'endeutament, es podria anticipar si l'empresa

tindria una gran probabilitat de suspendre pagaments abans de 5 anys i en cas afirmatiu

quants anys tardaria a arribar a aquesta situació.

Com es pot apreciar en la figura següent, si una empresa té una ratio de Deutes/Actiu

de 0,65 vol dir, segons l'estudi esmentat, que té una gran probabilitat de suspendre

pagaments dins d'uns dos anys.

Seguint amb el mateix estudi, una empresa que tingui la ratio Deutes/Actiu inferior a

0,37 té una gran probabilitat de no fer suspensió de pagaments abans de 5 anys.

Una altra forma d’anàlisi unidimensional consisteix en la cerca de valors de ratios que

permetin classificar una empresa com a sanejada o amb problemes. Per exemple, en un

estudi realitzat amb empreses espanyoles (Amat, 1990) es va detectar, entre més de

quaranta ratios, que n’hi havia cinc amb un gran poder predictiu (vegeu la figura

següent).

En aquest estudi, igual com els que es descriuran posteriorment, s’utilitza alguna de

les ratios que s’analitzen amb més detall en els temes 5 i 6, perquè són ratios centrades

en el compte de pèrdues i guanys o en la rendibilitat i l’autofinançament.

Malgrat l'interès despertat en els analistes per aquests tipus d'estudis, les principals

crítiques que rep l'anàlisi unidimensional se centren en la dificultat d'efectuar un

diagnòstic homogeni per a una empresa quan diverses ratios indiquen resultats

diferents i en el fet que no tenen en compte les relacions de dependència entre les

diferents ratios.


51

EXEMPLE DE VALORS DE DIFERENTS RÀTIOS QUE AJUDEN A PREDIR LA

PROBABILITAT D’ÈXIT O FRACÀS D’UNA EMPRESA

EXEMPLE DE VALORS DE DIFERENTS RÀTIOS QUE AJUDEN A PREDIR LA

PROBABILITAT D’ÈXIT O FRACÀS D’UNA EMPRESA

RàtiosRàtios EmpresesEmpreses EmpresesEmpresessanejadessanejades ambamb problemesproblemes

Actiu circulant

Deutes a curt termini

Capitals propis

Actiu

Benefici net

Actiu

Benefici net

Vendes

Benefici net

Capitals propis

Superior o igual a 1,47 Inferior a 1,47







4.3.2. Enfocament multidimensional

Aquest tipus d'anàlisi afavoreix una avaluació global de la situació de l'empresa amb la

utilització simultània de diverses ratios. Les més usades es basen en l'anàlisi

discriminant que cerca un indicador sintètic que permeti diferenciar les empreses sanes

de les empreses en perill.

Entre els estudis d'aquest tipus són molt coneguts els d'Altman per predir la probabilitat

que té una empresa de fer suspensió de pagaments. Altman, per mitjà de la investigació

d'un gran nombre d'empreses va trobar un índex que pot ser utilitzat per predir aquesta

probabilitat. L'índex Z es calcula a partir de les ratios següents (veure figura següent).

Segons el valor de Z es pot estimar la probabilitat de suspensió de pagaments. Així, si

Z és més gran que 3 no hi ha perill de suspensió. Si Z està entre 1,8 i 3, la situació és

dubtosa. Si és inferior a 1,8 hi ha una gran probabilitat de suspendre pagaments.

El model d'Altman és molt útil perquè relaciona la possible suspensió de pagaments

amb diverses causes, com són la situació de liquiditat, la política de retenció de

beneficis, el marge que obté l'empresa, els capitals propis que té i el volum de vendes.


52

Fons de Maniobra Benefici retingut o Reserves

Z = 1,2 + 1,4

Actiu Actiu

Benefici abans int. i impostos Capitals propis

+ 3,3 + 0,6

Actiu Deutes

Vendes

+ 1

Actiu



Tambè s’han fet estudis similars a Catalunya. Un d'ells (Amat, 1990) permet apreciar

la salut econòmico-financera d'una empresa a partir de la fórmula que apareix en la

figura següent.

Quan el valor de la fórmula anterior és positiu indica que l'empresa té una gran

probabilitat de gaudir de bona salut econòmico-financera. En canvi, quan el valor és

negatiu, hi ha una elevada probabilitat que l'empresa suspengui pagaments o passi per

una situació similar.

En definitiva, aquests tipus de models, que han d'adaptar-se a les característiques de

cada moment econòmic, país i sector, han demostrat amb la seva validesa que les ratios

poden ser utilitzades per predir l'evolució futura de l'empresa. Algunes entitats de crèdit

les utilitzen con un complement de l'anàlisi dels seus comptes anuals.

De totes formes, alguns autors com Argenti qüestionen aquest tipus d'anàlisi i arriben a

la conclusió que és més útil analitzar les decisions que provoquen desastres en les

empreses, en lloc de confiar en el poder predictiu de les ratios . En definitiva, aquesta

línia d'investigació proposa d'utilitzar l'anàlisi multivariant, ja que fa servir combina-

cions de variables per fer prediccions, però de tipus qualitatiu en lloc de quantitatiu .


53

Actiu circulantZ = -4,2 + 1,35 +

Deutes a C.T.

Capitals propis+ 6,5 +

Passiu

Benefici net Benefici net+ 7 + 5

Actiu Capitals propis



4.4. Resum del tema

Les ratios ajuden a aprofundir l'anàlisi d'estats financers. Tenint en compte que hi ha

infinitat de ratios, en aquest tema s'han exposat les més rellevants per a l'avaluació dels

factors següents:

- Endeutament i capitalització.

- Costos financers.

- Gestió d'actius.

- Gestió de cobrament i pagament.

Tot i que per a algunes ratios s'han indicat possibles valors ideals, aquests són molt

relatius ja que han de contrastar-se amb el sector i la forma de treballar de l'empresa.


Anàlisi discriminant: Tècnica estadística de tipus paramètric que consisteix a

identificar en quines ratios, i per a quins valors, es produeixen diferències importants

entre empreses que un temps després fan fallida o suspenen pagaments i empreses que

no han tingut problemes d'aquest tipus.

Anàlisi multidimensional: Aquest tipus d'anàlisi afavoreix una avaluació global de la

situació de l'empresa amb la utilització simultània de diverses ratios. Les més

utilitzades es basen en l'anàlisi discriminant que busca un indicador sintètic que permeti

diferenciar les empreses sanes de les empreses en perill.


54

Anàlisi unidimensional: Consisteix a considerar cada ratio com independent de les

altres. S'aconsegueixen dues mostres d'empreses, unesque hagin tingut problemes

financers importants i unes altres que no els hagin tingut. Aquests estudis intenten

detectar les ratios que discriminen de forma més clara les empreses que gaudeixen de

bona salut financera amb relació a les empreses que pateixen fortes tensions de

liquiditat i suspenen pagaments o fan fallida.

Classificació de descompte d'efectes: Autorització fins a un cert límit, pactada amb

antelació, per portar efectes a cobrar a una entitat de crèdit. Aquesta anticiparà a

l'empresa l'import que el client ha de pagar al venciment de l'efecte. L'entitat de crèdit

s'encarrega de cobrar del client. En cas que aquest no atengui el seu deute, l'empresa

que ha portat aquest efecte al descompte respondrà davant l'entitat de crèdit. Té la

consideració de deute a curt termini per la part utilitzada.

Disponibilitat: Efectiu i comptes corrents bancaris.

Palanquejament financer: Ús de deute per incrementar la rendibilitat dels capitals

propis.

Pòlissa de crèdit: Autorització fins a un cert límit, pactada amb antelació, per tenir un

descobert en compte amb una entitat de crèdit. Té la consideració de deute a curt

termini per la part utilitzada.

Ratio: Quocient entre dues magnituds.

Rendibilitat: Relació entre els beneficis i una massa patrimonial del balanç de

situació.

Rotació: Proporció que representen les vendes sobre una determinada partida,

normalment de l'actiu del balanç. En principi interessa que sigui tan elevada com sigui

possible.

Taxa anual equivalent (TAE): Taxa que representa el cost real anual d'una font de

finançament o bé la rendibilitat anual d'una inversió.



textos següents:

Amat, O. (2008): “Anàlisi integral d’empreses”, Profit Editorial, Barcelona, 2008,

Capítol 5.

Rees, B.: "Financial analysis", Prentice Hall, Londres, 1990, capítols 3 i 4.

En relació a la formulació de models de predicció de l'èxit o el fracàs empresarial es

poden consultar, a més de manuals d'estadística, obres com les següents:

Altman, E.: "Complete financial distress: A complete guide to predicting, avoiding and

dealing with bankruptcy", John Wiley and Sons, Nova York, 1983.

Gallizo, J.L.: "Avenços en la investigació de ràtios financeres. La dinàmica de ràtios", a

"Anàlisi d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Revista de

Comptabilitat i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona, 2005, pàg. 123-148.

5. Anàlisi del compte de pèrdues i guanys

55

5.Anàlisi del compte de pèrdues i guanys

Objectius:


- Sàpiga per què es confecciona l'anàlisi del compte de pèrdues i guanys.

- Conegui les tècniques que cal utilitzar per a l'anàlisi econòmica o del

compte de pèrdues i guanys.

- Sàpiga avaluar l'evolució dels ingressos, despeses, marges i resultats.

- Sàpiga calcular el llindar de rendibilitat i les principals ratios que ajuden a

avaluar el compte de pèrdues i guanys.

5.1. Objectius de l'anàlisi del compte de pèrdues i guanys

En els temes anteriors s'ha analitzat el balanç, tant des d'una perspectiva patrimonial per

avaluar temes com ara la proporció entre capital i deutes, com des d'una perspectiva

financera, amb el càlcul de ratios de termini de cobrament i pagament o de liquiditat, per

exemple.

Un dels objectius de qualsevol empresa lucrativa és guanyar diners. Fins i tot en les

empreses no lucratives, o en les empreses públiques, no existeix la possibilitat de perdre

massa diners, per la qual cosa també hi ha objectius relacionats amb els resultats mínims

que cal aconseguir. L'anàlisi econòmica ajuda a verificar com genera resultats una

empresa i com es poden millorar. Per fer-ho, les dades de base són en els comptes de

pèrdues i guanys, també denominats comptes de resultats.

Aquesta anàlisi es concentra en els resultats ordinaris ja que els extraordinaris, pel fet de

ser atípics, no solen ser representatius de la gestió desenvolupada per l'empresa. L'anàlisi

dels resultats ordinaris permet avaluar bàsicament qüestions com les següents:

- Evolució de la xifra de vendes global i per productes.

- Evolució del marge brut global i per productes.

- Evolució de les despeses d'estructura i finançament.

- Càlcul de les vendes precises per cobrir despeses i per comprovar la viabilitat

econòmica de l'empresa.

- Si s'analitzen comptes de resultats previsionals d'exercicis futurs es podrà

intentar optimitzar l'evolució del resultat futur.

Tot seguit, s'estudien les tècniques més útils per a la realització d'una anàlisi

econòmica. Aquestes tècniques es poden aplicar a comptes de resultats històrics

(d'exercicis anteriors) o previsionals (d'exercicis futurs).

5.2. Càlcul de percentatges i gràfics


56

El primer pas de l'anàlisi econòmica és el càlcul dels percentatges dels resultats

ordinaris. Per calcular-los, s'obté el percentatge que representen les despeses i els

beneficis sobre les vendes.

El compte de resultats en percentatges, si es calcula per a diversos exercicis, permet

veure clarament l'evolució de les despeses i dels beneficis (veure figura).

Any N Any N+1 Any N+2 Any N+3Any N Any N+1 Any N+2 Any N+3

Vendes 100,0 100,0 100,0 100,0- Cost de vendes 80,9 81,1 81,4 84,4

Marge brut 19,1 18,9 18,6 15,6

- Despeses fixes 3,7 3,6 3,6 3,6- Amortització 4,8 4,3 4,8 4,8

BAII 10,6 11,0 10,2 7,1

- Despeses financeres 0,6 0,5 0,6 0,6

BAI 10,0 10,5 9,6 6,5

- Impostos 5,4 5,3 4,9 3,3

Benefici Net 4,6 5,2 4,7 3,2

Vendes 100,0 100,0 100,0 100,0- Cost de vendes 80,9 81,1 81,4 84,4

Marge brut 19,1 18,9 18,6 15,6

- Despeses fixes 3,7 3,6 3,6 3,6- Amortització 4,8 4,3 4,8 4,8

BAII 10,6 11,0 10,2 7,1

- Despeses financeres 0,6 0,5 0,6 0,6

BAI 10,0 10,5 9,6 6,5

- Impostos 5,4 5,3 4,9 3,3

Benefici Net 4,6 5,2 4,7 3,2


ANÀLISI DEL COMPTE DE RESULTATSANÀLISI DEL COMPTE DE RESULTATS

PERCENTATGESPERCENTATGES

En els comptes de resultats anteriors s'observa una caiguda del benefici net en relació

amb les vendes per l'augment del cost de vendes, ja que les altres despeses pràcticament

no han variat. Únicament s'han reduït els impostos sobre els beneficis.

Igual com amb els balanços, amb els comptes de resultats en percentatges es poden

obtenir gràfics.

Una altra manera d'analitzar l'evolució de les distintes partides del compte de pèrdues i

guanys consisteix a considerar com de base 100 cada una de les partides del primer any.

Així, es multiplica l'import d'una partida en un any, es divideix per l'import d'aquest

concepte en l'any base i es multiplica per 100. D'aquesta forma es pot comparar el

creixement o decreixement de cada una de les partides.

5.3. Anàlisi de les vendes amb ratios

L'evolució de les vendes és una variable clau per al diagnòstic econòmic d'una empresa.

De totes maneres, pot ser erroni considerar-la com l'única variable important a seguir,

que és el que passa de vegades en algunes empreses , ja que impedeix detectar a temps

altres problemes importants.

Les vendes poden analitzar-se a través de ratios com les següents:

- Ratio d'expansió de vendes: Es calcula dividint les vendes d'un any per les de l' any


57

anterior. Com més elevada sigui aquesta ratio, millor. Si es fa amb unitatsmonetàries, en

cas que sigui inferior a 1 més el percentatge d'inflació,significa que les vendes decreixen.

Per exemple, si el percentatge d'inflació és del 5 % anual, perquè les vendes creixin, la

ratio d'expansió devendes haurà de ser superior a 1,05. En aquest punt cal tenir en

compteque la inflació no afecta tots els sectors de la mateixa manera. Per tant,s'haurà de

conèixer quina és la inflació del sector al qual pertany l'empresa que s'analitza. També és

útil comparar el valor d'aquesta ratio amb l'increment de preus de venda que ha realitzat

l'empresa durant l'exercici corresponent.L'expansió de vendes es pot calcular també per

productes o per segments de clientela. Ratios similars es poden calcular substituint les

vendes pel valor afegit o per qualsevol marge o benefici..

- Ratio de política d'increment de preus de venda: Divideix l'increment mitjà de preus

de venda de l'empresa en un període determinat per la inflació produïda en el mateix

termini.

Una ratio similar és la que es pot obtenir si en el denominador de la ratio anterior es

posa l'increment mitjà de preus de venda que han tingut els competidors.

- Ratio de vendes per treballador: Divideix les vendes en unitats monetàries o en

unitats de producte pel nombre mitjà de treballadors i ha de ser al més elevat possible.

De manera similar es pot calcular el valor afegit per treballador.

- Ratio de quota de mercat: Aquesta ratio reflecteix la part del mercat en què opera

una empresa que és atesa per aquesta empresa. S'obté dividint la xifra de vendes de

l'empresa per la del sector en el mateix període.

Aquesta ratio, a l'igual de l'anterior, es pot calcular en unitats físiques o en unitats

monetàries. Així mateix, totes dues es poden obtenir per a les vendes globals de

l'empresa o per a cada un dels productes o famílies de productes. L'evolució de la quota

de mercat que aconsegueix una empresa és un dels indicadors que millor informa del

creixement que està experimentant amb relació a la marxa del seu sector .

- Ratio de participació de cada producte en el total de vendes: Es calcula per a cada

producte dividint les vendes de cada un per les vendes globals en unitats monetàries.

També es pot calcular per famílies de productes, per canals de distribució o per zones de

venda.

Aquesta ratio indica el pes que representa un producte determinat en el total de les

vendes de l'empresa. També es pot calcular una ratio similar dividint les vendes dels

productes llançats durant l'any per les vendes totals. Així, es mesura el nivell de

renovació de la gamma de productes que té l'empresa, que en principi ha de ser elevat.

Aquesta anàlisi es pot complementar amb l'anàlisi de l'etapa del cicle de vida en què es

troba cada producte. Les principals etapes són la d'introducció, la de desenvolupament,

la de maduresa i la de declivi, i és convenient tenir productes en cada una de les etapes,

sobretot en les tres primeres.

5.4. Anàlisi del marge per productes

Aquesta anàlisi es fa per veure quin és el marge brut que genera cada tipus de producte

venut per l'empresa. Així, es pot comprovar quins productes interessa vendre més

perquè tenen un marge superior.


58

Igualment, es pot detectar que hi ha productes que tenen un marge brut negatiu i que,

possiblement, s'haurien de rebutjar, si no és que la situació es pugui corregir, ja que com

més es venguin més pèrdues produiran. Aquesta mesura seria lògica llevat que aquests

productes tinguessin un interès estratègic especial per a l'empresa.

En la següent, es mostra un compte de resultats detallat a nivell de productes.

Prod. A Prod. B Prod. C TotalProd. A Prod. B Prod. C Total

COMPTE D’EXPLOTACIÓ PER PRODUCTESCOMPTE D’EXPLOTACIÓ PER PRODUCTES

ANÀLISI DEL COMPTE DE RESULTATSANÀLISI DEL COMPTE DE RESULTATS

Vendes 400 600 200 1.200Despeses imput. a prod. -380 -430 -205 -1.015Materials 115 205 90Mà d’obra 190 110 75Despeses de fabricació 10 20 5Comissions 40 60 20Ports de venda 10 15 5Publicitat 15 20 10

Marge Brut 20 170 -5 185

- Despeses d’estructura -108

BAII 77

- Despeses financeres -80

BAI -3

- Impost Societats 0

Benefici Net -3

Vendes 400 600 200 1.200Despeses imput. a prod. -380 -430 -205 -1.015Materials 115 205 90Mà d’obra 190 110 75Despeses de fabricació 10 20 5Comissions 40 60 20Ports de venda 10 15 5Publicitat 15 20 10

Marge Brut 20 170 -5 185

- Despeses d’estructura -108

BAII 77

- Despeses financeres -80

BAI -3

- Impost Societats 0

Benefici Net -3


En aquest compte de resultats es pot comprovar que el producte més rendible és el B.

Per contra, el producte C genera un marge brut negatiu, per la qual cosa s'haurà

d'estudiar la seva possible eliminació o les mesures a adoptar per millorar-lo. En

principi, són rendibles aquells productes que generen, com a mínim, una unitat

monetària de marge brut que permetrà començar a cobrir les despeses d'estructura i

financeres.

Aquest tipus d'anàlisi és més útil encara si es poden incloure abans del marge brut les

despeses financeres i d'estructura que siguin imputables a algun producte en especial.

Així es pot estimar més exactament quins ingressos i despeses ocasiona cada producte.

Es pot fer un estudi similar si el compte de pèrdues i guanys es desglossa per famílies de

producte, per botigues (en una empresa comercial), per oficines (en una entitat de

crèdit) o bé per zones geogràfiques. Per exemple, s'utilitza força el compte de pèrdues i

guanys en què es distingeixen els resultats que provenen del mercat nacional dels que

provenen de l'exportació.

5.5. Càlcul del llindar de rendibilitat

El punt d’ equilibri

S'entén per punt d'equilibri, punt mort o llindar de rendibilitat, aquella xifra de vendes

en què l'empresa ni hi perd ni hi guanya; és a dir, quan l'empresa cobreix únicament


59

totes les seves despeses.

Evidentment, és molt important saber on és el seu punt d'equilibri, ja que si no ven per

sobre d'aquest nivell és segur que tindrà pèrdues i, en la mesura en què vengui per

sobre, tindrà beneficis.

El punt d'equilibri es pot expressar en unitats de producte o bé en unitats monetàries. A

més, el punt d'equilibri es pot calcular tant per a la totalitat de l'empresa, com per a un

servei o producte concret.

Elements que intervenen en el càlcul del punt d'equilibri

Els conceptes que s'utilitzen i, per tant, s'han de tenir clars per calcular el punt

d'equilibri, són:

- Costos fixos. Són aquells que tindrà independentment del fet que vengui o no

vengui i de la quantitat que vengui. Per exemple, el lloguer que paga per

l'edifici que ocupa, l'haurà de pagar -i la mateixa quantitat- tant si ven com si

no ven, tant si ven molt com si ven poc.

- Costos variables. Són aquells que estan en funció de les vendes. Per exemple,

les comissions que paga als comissionistes estaran en funció del que venguin.

Les primeres matèries consumides dependran del nivell de producció.

- Unitats venudes. És la quantitat que es ven. Si s'expressa en unitats de

producte, serà la quantitat de productes venuts. Si s'expressa en unitats

monetàries, coincidirà amb l'import de les vendes.

Càlcul del punt d'equilibri

Hi ha una fórmula que ens permet calcular directament la venda que s'ha de fer per no

perdre ni guanyar, és a dir, per calcular el punt d'equilibri. Aquesta fórmula és la

següent:

Punt d'equilibri = Costos fixos / 1- (costos variables-Import de les vendes)

Per exemple: Si té unas vendes de 1.000, els costos fixos són de 300 i els variables de

500. És a dir, els costos fixos suposen el 30 % de les vendes i els variables el 50 %. EL

punt d'equilibri serà:

Punt d'equilibri = 300 / (1- (500 /1000)) = 300 / (1-0,50) = 300 / 0,50 = 600

Per tant, haurà de vendre, almenys, per valor de 600 per no obtenir ni beneficis ni

pèrdues.

Això es pot comprovar fàcilment mitjançant el raonament següent:

- Les despeses variables suposen el 50 % de les vendes. Per tant, si ven 600, les

despeses variables seran de 300.

- Les despeses fixes seran de 300, que sumades a les 300 de les despeses

variables seran 600, que és el que la fórmula donava com a punt d'equilibri.


60

5.6. Anàlisi de les despeses

A més de les tècniques desenvolupades en els apartats anteriors es poden calcular

diverses ratios per analitzar les despeses. Qualsevol tipus de despesa es pot comparar

amb les vendes.

També es pot calcular el creixement o decreixement de qualsevol despesa amb relació a

exercicis anteriors.

Algunes despeses es poden comparar amb el nombre de treballadors, o amb el nombre

de clients o de productes.

Amb relació a la productivitat de la plantilla també és interessant calcular la ratio

d'absentisme (dividint les hores perdudes per vagues o malalties per les hores totals),

que hauria de ser tan reduïda com fos possible. En la majoria de sectors se sol

considerar normal un absentisme del 0,03 o 0,04. Es a dir, entre un 3 i un 4 % anual.

L'anàlisi de les despeses és el primer pas per intentar reduir-les. Aquesta activitat és

una de les que qualsevol empresa no ha de deixar de realitzar de manera continuada.

Tot seguit es facilita una llista de les mesures típiques de reducció de despeses.

1. Mesures relacionades amb el balanç de situació:

1.1. Reducció d'actius

- Reduir actius fixos:

- Subcontractar etapes del cicle productiu

- Llogar equips productius

-Reduir existències:

- Augmentar la freqüència de l'aprovisionament de primeres matèries

- Comprar només el que es necessita

- Comprar de forma cooperativa

- Just in time, Kanban (tècniques japoneses per reduir existències)

- Reduir el nombre de components

- Que emmagatzemi el proveïdor

- Reduir el termini del cicle productiu

- Fer tirades més curtes

- Flexibilitzar la producció

- Produir mentre es transporta

- Connectar compres, producció, estoc i vendes

- Liquidar mercaderies deteriorades o obsoletes

-Reduir saldos de clients:

- Reduir els terminis que van des de la comanda al lliurament del gènere i des

del lliurament del gènere fins a la facturació

- Seleccionar clients

- Revisar periòdicament mitjans, condicions i terminis de pagament dels clients

- Comprovar que els venedors coneixen i apliquen les condicions de cobrament

aprovades

- No pagar comissions als venedors fins que no es cobri dels clients

- Repercutir en els venedors una part de les vendes no cobrades

- Informatitzar la gestió de crèdit a clients

- Avisar el client abans del venciment del deute


61

- Utilitzar el factoring i l'assegurança de crèdit

- Vigilar el compliment del termini del pagament immediat

- Optimitzar la gestió de tresoreria:

- Reduir el nombre de comptes bancaris

- Evitar saldos contraris

- Negociar millors condicions amb els bancs

- Controlar les condicions aplicades pels bancs

- Connectar informàticament amb els bancs

- Optimitzar mitjans de pagament a proveïdors per allargar el termini

- Millorar condicions de pagament a proveïdors, obtenir descomptes o

ajornaments

1.2. Selecció de fonts de finançament més barates

- Reducció del finançament aliè amb cost:

- Ampliar capital

- Augmentar autofinançament (beneficis retinguts)

- Utilitzar solament el deute imprescindible (pòlissa de crèdit en lloc de

préstec)

- Ampliar al màxim el deute gratuït (ajornar pagaments sense cost)

- Demanar subvencions oficials

- Reduir el cost del deute:

- Negociar i vigilar condicions amb els bancs

- Oferir als bancs allò que ells valoren i que a l'empresa no li costa res

(domiciliació de nòmina, assegurances socials, impostos, exportació)

- Calcular el compte de pèrdues i guanys empresa-banc

- Demanar préstecs als accionistes o als treballadors

- Seleccionar sempre el finançament més econòmic (en termes de costos reals)

- Aprofitar els avantatges fiscals de certs deutes (leasing)

2. Mesures relacionades amb el compte de pèrdues i guanys

2. 1. Incrementar les vendes per poder diluir l'efecte de les despeses fixes

2.2. Reducció del cost de vendes

- Comprar en cooperativa amb altres empreses

- Negociar i controlar condicions òptimes amb els proveïdors

- Controlar la qualitat a les instal•lacions del proveïdor

- Enviar als proveïdors planificacions anuals de compres per aconseguir

descomptes

- Simplificar el procés productiu

- Formar el personal en l'ús de màquines i de primeres matèries

- Prevenció i avaluació de la qualitat de primeres matèries, disseny del

producte, procés productiu

- Contractar assessors energètics que cobren en funció dels estalvis que

aconsegueixen

- Convertir deixalles en energia

- Optimitzar embalatges i envasos a partir del que el client valora

- Carregar als clients els costos de transports

- Optimitzar les trameses

- Controlar transports urgents


62

2.3. Optimització de costos de personal

- La selecció de personal és una inversió

- Cobrir només els llocs necessaris

- Invertir en formació

- Limitar les hores extres

- Analitzar a què dediquen el seu temps tots els treballadors

- Pactar objectius a aconseguir

- Incentivar els treballadors (materialment i immaterialment)

- Crear els màxims centres de responsabilitat

- Analitzar l'absentisme

- Augmentar els sous basant-se en augments de la productivitat

- Fer participar els treballadors dels resultats de l'empresa

- Evitar reunions ineficaces

- Preparar les reunions amb antelació per rendibilitzar-les

- Fer només els viatges estrictament necessaris

- Utilitzar les videoconferències per reduir costos de viatges i temps de

desplaçament

- Controlar mitjans de transport, hotels i despeses d'estada per evitar que es

malgasti

- Utilitzar targetes de crèdit per evitar bestretes de viatges i aprofitar

assegurances de viatges

2.4. Reducció de costos d'estructura

- Implantar el pressupost base zero (objectiu: malgastament zero)

- Tenir només l'estructura necessària i cercar economies d'escala

- Renegociar lloguers amb els propietaris: llogar espais sobrants

- Controlar el material d'oficina que consumeix cada departament

- Assignar el material d'oficina i les fotocòpies a cada centre de responsabilitat

- Instal•lar centrals telefòniques que controlin les trucades que fa cada

treballador

- Tancar línies fora de l'horari de treball de l'empresa

- Utilitzar fax sempre que pugui substituir el telèfon

- Utilitzar els mitjans de correu òptims quant a tarifes i terminis de lliurament

- Utilitzar interruptors de llum automàtics

- Posar sortides de calor a les portes d'entrada de l'edifici per reduir consum de

calefacció

- Preveure i controlar la raonabilitat dels costos jurídics

- Dissenyar el control intern de l'empresa per a la salvaguarda de tots els actius

- Assegurar correctament tots els riscos (incendi, robatori, inunda ció,

trencament de vidres, responsabilitat civil, pèrdua de beneficis, accidents,

seguretat social, automòbil, transport, defensa jurídica, assistència en viatges)

- Planificar els impostos de l'empresa

- Aprofitar al màxim les desgravacions i deduccions

5.7. Anàlisi de la productivitat, l'eficàcia i l'eficiència

Altres tipus de ratios són les que intenten avaluar la productivitat, l'eficàcia i


63

l'eficiència .

Les ratios de productivitat comparen els resultats obtinguts (beneficis, vendes, unitats

produïdes o venudes, o clients, per exemple) amb les despeses (o recursos) utilitzats.

La situació òptima és que aquestes ratios siguin tan elevades com sigui possible.

També es fan servir sovint les ratios d'utilització de la capacitat productiva (dividint la

capacitat utilitzada per la capacitat disponible), que han de ser tan elevades com sigui

possible.

Aquesta ratio també es pot calcular per a la maquinària, com per exemple amb les

hores/màquina.

Per mesurar l'eficàcia es comparen els resultats previstos (beneficis, vendes, producció,

clients, etc.) amb els resultats realment obtinguts.

Aquestes ratios d'eficàcia interessa que tinguin un valor igual a 1 o inferior a 1.

Una anàlisi similar és la que es pot fer introduint els resultats que estan aconseguint els

millors competidors. Es posa en el numerador aquest tipus de dades dels millors

competidors, sempre que siguin comparables per les seves característiques.

Les ratios anteriors interessa que siguin inferiors a 1. Exemples d'empreses que poden

utilitzar ratios com les anteriors serien cadenes de botigues, entitats de crèdit o

companyies asseguradores per avaluar l'eficàcia de la seva xarxa de botigues o oficines .

Per avaluar l'eficiència es comparen les despeses que es preveia tenir amb les despeses

realment produïdes. Una empresa serà més eficient quan aconsegueixi els seus objectius

(és a dir, sigui eficaç) tenint les mínimes despeses possibles.

Aquesta ratio ha de ser inferior o igual a 1.

Per a empreses que facturin als seus clients per hores, o qualsevol altre tipus d'unitat

física similar, es poden comparar les hores facturades amb les hores treballades. A

aquestes últimes s'afegeixen els temps morts.

Amb aquesta ratio, que interessa que sigui pròxima a 1, es pot mesurar l’eficiència de la

mà d’obra.

En definitiva, es poden calcular aquelles ratios que es considerin més interessants d’acord

amb les particularitats de cada empresa.

5.8. Avaluació del nivell de qualitat

Cada vegada s'utilitzen més els indicadors relacionats amb la qualitat, a pesar que per

calcular-los cal una informació que en la major part no es troba en els comptes de

pèrdues i guanys . Aquests indicadors mesuren el nivell de qualitat aconseguit (% de

clients satisfets, per exemple) i els costos relacionats amb la qualitat (costos de mala

qualitat dividit per les vendes, per exemple).

En principi, per a totes les ratios anteriors, el preferible és que tinguin un valor tan reduït

com sigui possible. Atesa la importància que tota empresa ha d'assignar a la consecució

de la qualitat total, o del nivell màxim possible de qualitat, és convenient acompanyar

amb indicadors com els anteriors l'anàlisi d'estats financers.

5.9. Resum del tema

L'anàlisi econòmica ajuda a conèixer com es generen els resultats per mitjà de l'evolució


64

dels ingressos i de les despeses.

Les tècniques que s'utilitzen són els percentatges, els gràfics, les ratios, l'anàlisi per

productes i el llindar de rendibilitat.

Així com en analitzar balanços es proposaven alguns valors recomanables per a algunes

de les ratios, sempre matisables en funció de l'empresa i del seu sector, pel que fa a

l'anàlisi del compte de resultats, l'avaluació és molt més simple, ja que es tracta

d'augmentar ingressos i reduir despeses. En definitiva, es tracta de comprovar l'evolució

dels resultats i de les causes que els milloren o empitjoren.


Anàlisi econòmica: Anàlisi dels comptes de pèrdues i guanys d'una empresa.

Cicle de vida del producte: Etapes per les quals transcorre un producte des que és

concebut fins que deixa de produir-se.

Cobertura del llindar de rendibilitat: Relació entre les vendes reals aconseguides per

l'empresa i el llindar de rendibilitat.

Expansió de vendes: Creixement de les vendes d'un exercici a l'altre.

Llindar de rendibilitat: Nivell de vendes que permet igualar-les als ingressos de forma

que el resultat de l'empresa és zero. També s'anomena punt mort o punt d'equilibri.

Marge brut: Diferència entre els ingressos per vendes i les despeses proporcionals de

fabricació i comercialització.

Nivell de renovació de la gamma: Pes que tenen les vendes dels productes nous en les

vendes totals de l'empresa.

Palanquejament operatiu: Amplificació del benefici que es produeix com a

conseqüència dels increments de venda, un cop assolit el llindar de rendibilitat.

Quota de mercat: Part de la facturació del sector que aconsegueix l'empresa

analitzada.



textos següents:


Capítols 6 i 8.

Rabaseda, J.: "La interpretació dels resultats d'una empresa“ a "Anàlisi d’empreses”,

Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Revista de Comptabilitat i Direcció,

núm. 2, monografia, Barcelona, 2005, pàg. 179-204.

Zairi, M.: «Measuring performance for business resuits», Chapman Hall, Londres, 1994

7. Anàlisi del fons de maniobra

65

6. Rendibilitat, autofinançament i creixement

Objectius:


- Tingui clar per què s'analitza la rendibilitat d'una empresa.

- Conegui les tècniques d'anàlisi de la rendibilitat de l'empresa i altres

qüestions que s'hi relacionen directament, com són el palanquejament

financer, l'autofinançament i la capacitat de creixement.

- Comprengui les variables que influeixen en l'evolució de la rendibilitat.

6.1. Estudi de la rendibilitat

L'anàlisi de la rendibilitat permet relacionar el que es genera a través del compte de

pèrdues i guanys amb el que es necessita, d'actius i capitals propis, per exemple, per

poder desenvolupar l'activitat empresarial.

Les principals ratios que s'analitzaran depenen de quatre variables: actiu, capitals propis,

vendes i benefici. Mitjançant aquestes quatre variables, es poden obtenir les ratios de

rendiment, rendibilitat, marge, palanquejament i rotació (vegeu la figura següent).

RENDIBILITAT, AUTOFINANÇAMENT I CREIXEMENTRENDIBILITAT, AUTOFINANÇAMENT I CREIXEMENT

ActiuActiu

CapitalCapital

VendesVendes

BeneficiBenefici

PalanquejamentPalanquejament

RotacióRotació

RendimentRendiment

MargeMarge

RendibilitatRendibilitat

ANÀLISI DE LA RENDIBILITATANÀLISI DE LA RENDIBILITAT


Així, la rotació, com ja s'ha estudiat anteriorment, compara les vendes amb l'actiu. El

marge es pot calcular dividint el benefici per les vendes. La rendibilitat és la relació

entre benefici i capitals propis. EL palanquejament compara l'actiu amb els capitals


66

propis. El rendiment és el benefici dividit per l'actiu.

6.1.1. Rendibilitat econòmica o rendiment

La rendibilitat econòmica o rendiment és la relació entre el benefici abans d'interessos i

impostos i l'actiu total. Es pren el BAII per avaluar el benefici generat per l'actiu

independentment de com es finança, i per tant, sense tenir en compte les despeses

financeres. L'estudi del rendiment permet conèixer l'evolució i els factors que incideixen

en la productivitat de l'actiu de l'empresa.

La ratio de rendiment també és denominada ratio de rendibilitat econòmica o ROI (de

l'anglès return on investments, rendibilitat de les inversions), ROA (de l'anglès return

on assets, rendibilitat dels actius) o ROCE (de l'anglès return on capital employed,

rendibilitat dels actius emprats).

Com més elevat sigui el rendiment, millor, perquè indicarà que s'obté més productivitat

de l'actiu. Per exemple, suposem una empresa que l'any (N-1) va tenir un rendiment del

0,157 i l'any (N), del 0,133. La caiguda de la ratio de rendiment significa que aquesta

empresa perd rendibilitat del seu actiu.

El rendiment pot comparar-se amb el cost mitjà del patrimoni net més passiu de l'em-

presa, o cost mitjà del finançament, i es tracta d'aconseguir que el rendiment de l'actiu

superi el cost mitjà del finançament (interessos del deute més dividends desit jats pels

accionistes):

Rendiment de l'actiu > Cost mitjà del finançament

Quan es compleixen les condicions anteriors, el benefici de l'empresa és suficient per

atendre el cost del finançament. En cas contrari, el benefici és insuficient i no es

podran atendre els costos financers del deute més els dividends desitjats pels

accionistes.

El rendiment també es pot estudiar dividint el benefici abans d'interessos i impostos

per l'actiu funcional.

D'aquesta forma s'analitza el rendiment d'aquella part de l'actiu que s'utilitza per a

l'explotació o per a les activitats ordinàries de l'empresa.

Una altra forma alternativa de calcular el rendiment és calculant-1o després

d'impostos: el benefici net més les despeses financeres dividit de l’actiu.

Alguns analistes calculen el rendiment de l'actiu net. És a dir, deduint de l'actiu el

finançament automàtic que proporcionen els proveïdors:

EI rendiment es pot dividir en dues ratios que explicaran millor les causes de la seva

evolució. Si multipliquem la ratio de rendiment per la de Vendes/Vendes. A continuació

variem l'ordre dels factors sense que alteri el producte.D'aquesta forma s'aconsegueix

explicar el rendiment a través de dues ratios. La primera és la rotació de l'actiu i la

segona és el marge que s'obté de les vendes.

A través de l'evolució de les dues ratios anteriors s'aprecia que el rendiment ha caigut a

causa d'una rotació de l'actiu i d'un marge de les vendes inferiors.

Per augmentar el rendiment, s'haurà d'augmentar el preu de venda dels productes i/o

reduir els costos i així s'aconseguirà que la ratio de marge pugi. Una altra alternativa

seria augmentar la rotació venent més i/o reduint l'actiu.

alex

Resaltado

alex

Resaltado


67

Des d'aquest punt de vista, hi ha dues vies molt diferenciades per augmentar el

rendiment:

-Una alternativa seria millorar el rendiment per mitjà de productes de gran qualitat

que podrien vendre's a preus elevats i que, tot i que tinguessin una rotació baixa,

podrien generar un bon marge:

Rotació baixa x Marge molt elevat = Bon rendiment

Aquesta és l'estratègia seguida, per exemple, pels comerços molt especialitzats, o per

les empreses de perfumeria i confecció d'alta qualitat.

-L'alternativa contrària seria ajustar els preus de venda per vendre el màxim nombre

d'unitats que permetrien una rotació elevada que compensaria l'escàs marge:

Rotació elevada x Marge baix = Bon rendiment

Aquesta estratègia de rotació és la que segueixen les grans superfícies de distribució

alimentària com els hipermercats, per exemple.

Entre les dues alternatives citades es poden dissenyar polítiques intermèdies:

Rotació acceptable x Marge acceptable = Bon rendiment

En alguns països, com els Estats Units, per exemple, la maximització d'aquesta ratio és

una de les màximes prioritats de les empreses. En canvi, en altres, com Japó, per

exemple, l'increment de la quota de mercat és més rellevant .

6.1.2. Rendibilitat financera

La rendibilitat financera, o rendibilitat pròpiament dita, és la relació entre el benefici

net i els capitals propis.

Aquesta ratio també és denominada ROE (de l'anglès return on equity, rendibilitat del

capital propi). La rendibilitat financera és, per a les empreses lucratives, la ratio més

important ja que mesura el benefici net generat amb relació a la inversió dels

propietaris de l'empresa. Sense cap dubte, excepte rares excepcions, els propietaris

d'una empresa hi inverteixen per obtenir-ne una rendibilitat suficient. Per tant, aquesta

ratio permet mesurar l'evolució del principal objectiu de l'inversor.

A mesura que el valor de la ratio de rendibilitat financera sigui més elevat, millor serà

la rendibilitat financera de l'empresa. En qualsevol cas, com a mínim, ha de ser

positiva i superior a les expectatives dels accionistes. Aquestes expectatives se solen

representar amb l'anomenat cost d'oportunitat, que indica la rendibilitat que deixen de

percebre els accionistes per no haver invertit en altres alternatives financeres de risc

similar. També és útil comparar la rendibilitat financera que obté una empresa amb la

rendibilitat de les inversions amb risc gairebé nul, com és el Deute Públic, per

exemple.


68

6.1.3. Descomposició de la rendibilitat financera

Igual com s'ha fet amb el rendiment, la rendibilitat financera també es pot explicar a

partir de diverses ratios.

Es pot descompondre la rendibilitat financera en 3 ratios si la multipliquem per

Vendes/Vendes i per Actiu/Actiu:

ROE = Marge x Rotació x PalanquejamentROE = Marge x Rotació x Palanquejament

ROE = x x =ROE = x x =Benefici Net Vendes Actiu

Recursos Propis Vendes Actiu

Benefici Net Vendes Actiu

Recursos Propis Vendes Actiu

Benefici Net

Recursos Propis

Benefici Net

Recursos PropisROE = =ROE = =

RENDIBILITAT

Descomposició del ROE

RENDIBILITAT

Descomposició del ROE

ROE = x x =ROE = x x = Benefici Net Vendes Actiu

Vendes Actiu Recursos Propis

Benefici Net Vendes Actiu

Vendes Actiu Recursos Propis



En aquesta descomposició, la primera ratio és de marge, la segona de rotació, i la

tercera de palanquejament. Si es vol augmentar la rendibilitat financera es pot:

1. Augmentar el marge: Elevant preus, potenciant la venda d'aquells productes que

tinguin més marge, reduint les despeses, o amb una combinació de les mesures

anteriors.

2. Augmentar la rotació: Venent més, reduint l'actiu o amb ambdues accions.

3. Augmentar el palanquejament: Això significa, encara que sembli un contrasentit,

que s'ha d'augmentar el deute perquè la divisió entre l'actiu i els capitals propis sigui

superior. Aquesta qüestió s'analitza a fons en l'apartat següent.

Encara es poden fer descomposicions més detallades de la rendibilitat financera. En la

descomposició següent es divideix la rendibilitat financera en cinc ratios en multiplicarla

per Vendes/Vendes, Actiu/Actiu, BAII/BAII i BAI/BAI (veure figura següent). Amb

aquesta descomposició, denominada Mètode Parés, es pot explicar l'evolució de la

rendibilitat financera a partir de la rotació, el marge, el palanquejament financer i l'efecte

fiscal.

La rotació i el marge ja s'han estudiat en punts anteriors. El palanquejament financer

relaciona el deute amb les despeses financeres que ocasiona. Perquè la proporció entre el

deute i les despeses financeres corresponents sigui favorable, el producte de les dues


69

ratios ha de ser superior a 1. Això és així, perquè les dues ratios estan multiplicant les

altres tres i, si són superiors, la rendibilitat financera augmentarà. Aquesta qüestió

s'aprofundeix en l'apartat següent (6.2).

L'efecte fiscal mesura la repercussió que té l'impost sobre el benefici en la rendibilitat

financera de l'empresa.

Perquè la rendibilitat financera augmenti, cada una de les ratios anteriors ha de créixer.

Aquesta descomposició permet explicar com es genera la rendibilitat financera.

En funció del sector en què operen cada una de les tres empreses anteriors es podria

avaluar quina de les tres situacions és més favorable.

Les ratios de rendibilitat, a pesar que són de les més utilitzades pels analistes, tenen

també algunes crítiques com aquestes :

- De vegades s'utilitzen per avaluar la gestió empresarial en períodes molt curts de

temps, quan en realitat són indicadors més pensats per calcular-los en diversos

moments del temps i així poder analitzar la marxa d'una empresa a llarg termini.

- Són ratios que utilitzen en el numerador dades referides a un determinat període

ignorant el que ha succeït o succeirà en altres períodes.

6.2. Palanquejament financer

El palanquejament financer s'estudia quan s'avalua la relació entre el deute i els capitals

propis per una banda, i l'efecte de les despeses financeres en els resultats ordinaris, per

l'altra. En principi, el palanquejament financer és positiu quan l'ús de deute permet

augmentar la rendibilitat financera de l'empresa. En aquest cas, el deute és convenient

per elevar la rendibilitat financera.

Quan una empresa amplia el seu deute disminueix el benefici net perquè augmenten les


70

despeses financeres.

D'altra banda, en utilitzar més deute disminueix la proporció de capitals propis i, per

tant, el denominador de la ratio de rendibilitat financera disminueix, amb la qual cosa pot

augmentar aquesta ratio.

Perquè això sigui així, els capitals propis han de disminuir proporcionalment més que el

benefici net.

Una de les maneres de comprovar si una empresa té un palanquejament financer positiu

és utilitzant les dues ratios següents:

Actiu BAI

Rec. Propis BAII

Actiu BAI

Rec. Propis BAII

> 1:L’Efecte Palanquejament és

Positiu, el Deute incrementa

la Rendibilitat.

> 1:L’Efecte Palanquejament és

Positiu, el Deute incrementa

la Rendibilitat.

xx= 1:L’Efecte Palanquejament és

Neutral, el Deute no afecta a

la Rendibilitat.

= 1:L’Efecte Palanquejament és

Neutral, el Deute no afecta a

la Rendibilitat.

< 1:L’Efecte Palanquejament és

Negatiu, el Deute minva la

Rendibilitat.

< 1:L’Efecte Palanquejament és

Negatiu, el Deute minva la

Rendibilitat.

RENDIBILITAT

Efecte Palanquejament

RENDIBILITAT

Efecte Palanquejament



Com s'ha vist en el punt anterior (6.1.3), aquestes dues ratios estan incloses en la

descomposició de la rendibilitat. Perquè la rendibilitat financera augmenti per mitjà de

l'ús del deute, el producte d'aquestes dues ratios ha de ser superior a 1. Arribats en aquest

punt convé aclarir que no sempre que el palanquejament financer sigui positiu el deute és

beneficiós per a l'empresa, ja que el palanquejament financer només informa de si l'ús

del deute fa elevar la rendibilitat financera o no. En canvi, el palanquejament financer no

té en compte si el deute és excessiu o si es pot tornar o no. De vegades suspenen

pagaments, per problemes de liquiditat, empreses que obtenen rendibilitats elevades.

Quan el producte de les dues ratios és inferior a 1 significa que el deute no li convé a

l'empresa perquè en redueix la rendibilitat financera.

Una altra manera de veure si una empresa pot tenir un palanquejament financer positiu

és comprovant si el cost del deute és inferior al rendiment de l'actiu.

Tornant a considerar algunes de les ratios estudiades en el tema 4, pel que fa a

l'endeutament, se'l pot diagnosticar de forma global a partir de l'anàlisi de les ratios

incloses en la figura següent.


71



Ràtio Forma de càlcul Valor òptimRàtio Forma de càlcul Valor òptim

EndeutamentEndeutament

Qualitat del

deute

Qualitat del

deute

Capacitat de reemborsamentde préstecs

Capacitat de reemborsamentde préstecs

Palanquejament

financer

Palanquejament

financer

Despeses

financeres

Despeses

financeres

Total deute

Total actiu

Total deute

Total actiu

Exigible a C.T.

Total deute

Exigible a C.T.

Total deute

Benef. net + Amortitz.

Préstecs rebuts

Benef. net + Amortitz.

Préstecs rebuts

Despeses financeres

Vendes

Despeses financeres

Vendes

Entre 0,5 i 0,6Entre 0,5 i 0,6

En general, com més baix sigui, millor

En general, com més baix sigui, millor

Com més alt,

millor

Com més alt,

millor

Inferior a 0,02Inferior a 0,02

Superior a 1Superior a 1BAI Actiu

xBAII C. Propis

BAI Actiux

BAII C. Propis

Hi ha altres maneres d'analitzar el palanquejament d'una empresa:

- Comparant la ratio de rendibilitat dels capitals propis amb la ratio següent:

Benefici net + Despeses financeres

Capitals propis + Deute remunerat

Quan la rendibilitat dels capitals propis supera la ratio anterior, l'empresa té un

palanquejament financer positiu.

- Comparant el rendiment de l'actiu (BAII / Actiu) amb el cost anual del deute

remunerat (Despeses financeres / Deute remunerat). Quan el primer supera el segon, el

palanquejament financer és positiu per a l'empresa:

6.3. Autofinançament

L'autofinançament, integrat pels recursos invertits en l'empresa generats per ella

mateixa, és una de les claus per a la bona marxa de qualsevol empresa.

La capacitat d'autofinançament és resultat de la suma del benefici net i les

amortitzacions (o flux de caixa, vegeu el tema 2) i per la política de distribució del

benefici que segueix l'empresa. L'autofinançament és la part del flux de caixa que es

reinverteix en la pròpia empresa. Com més gran sigui l'autofinançament significa que

l'empresa té una independència financera respecte a tercers més notable (propietaris,

creditors, bancs, etc.).

En aquesta part de l'anàlisi és interessant avaluar la política de distribució de beneficis

que ha realitzat l'empresa en els últims anys. Aquesta és una informació de gran interès


72

per a les entitats de crèdit en avaluar una empresa . Cal comprovar la coherència del

repartiment de dividends i de la dotació de reserves amb relació a la situació de

l'empresa. Per exemple, en períodes en què l'empresa està creixent i efectuant inversions

importants sembla raonable repartir pocs dividends.

Per diagnosticar l'autofinançament, es poden utilitzar les ratios següents:

- Ratio d'autofinançament generat: és el flux de caixa dividit per les vendes.

Com més elevada sigui aquesta ratio indica que l'empresa genera més fons amb les

vendes.

Una ratio semblant a l'anterior és la que divideix el flux de caixa pel total de l'actiu.

A l'igual de la ratio anterior, com més elevat sigui el seu valor, serà indicatiu d'una

situació més favorable.

- Ratio de política de dividend (també denominat payout, en anglès): Divideix els

dividends pel benefici net del mateix període.

Com més elevada sigui la ratio, menys autofinançament tindrà l'empresa. En general,

interessa que sigui elevada, des de la perspectiva de la solvència financera de

l'empresa. De totes maneres, en general, si els interessos de l'empresa són diferents dels

dels seus accionistes serà per una visió excessivament de curt termini. De fet, els

beneficis no repartits van a reserves i, per tant, permetran possiblement pagar més

dividends en el futur.

En avaluar la política de dividends de l'empresa també cal tenir en compte els factors

que l'afecten, tals com les expectatives dels accionistes, la fiscalitat, l'estructura

financera de l'empresa o la rendibilitat obtinguda per l'empresa .

- Ratio de política d'autofinançament: Divideix el dividend pel flux de caixa.

Com més alta sigui la ratio, menys autofinançament tindrà l'empresa. Tant en aquesta

ratio com en l'anterior, s'han d'equilibrar els interessos de l'empresa amb els dels

accionistes, que no sempre coincideixen.

- Ratio d'autofinançament de les inversions: Divideix l'autofinançament per les

inversions efectuades en el mateix període.

Com més alt sigui el valor de la ratio, més positiu serà per a la tranquil.litat financera

de l'empresa.

6.4. Creixement de l'empresa: capacitat i tipologia

6.4.1. Capacitat de creixement

El creixement de l'empresa, ja sigui en vendes, actius o en quota de mercat, per

exemple, no sempre és recomanable. Qualsevol empresa té una determinada capacitat

financera de creixement, en funció d'aspectes

com ara el flux de caixa que genera, la política d'autofinançament que desenvolupa o la

seva estructura financera, per exemple.

Per conèixer aquesta capacitat de creixement es poden utilitzar models com el de

Higgins , que es basa en les variables següents per estimar la capacitat de creixement


73

d'una empresa:

M (1 - D) x E Capacitat de creixement = ---------------------------

1 / R - M (1 - D) x E- Benefici net sobre vendes que genera

l'empresa (M = Benefici net/Vendes).

- Tant per u de beneficis que reparteix en forma de dividends

(D = Dividends / Benefici net).

- Estructura financera (E = Actiu / Capitals propis). - Rotació de

l'actiu (R = Vendes / Actius).

Mitjançant la fórmula anterior es pot estimar el percentatge anual de creixement en

vendes que pot tenir una empresa en el supòsit que no hi hagi ampliacions de capital ni

subvencions per finançar-ne el creixement. És el que es denomina el creixement

autosostingut.

Per a una empresa que tingui les dades següents:

M = 0,10

D = 0,40

E = 1,5

R = 0,5

La capacitat de creixement anual, aplicant el model de Higgins, seria del 4,7 %.

Si, mantenint totes les altres dades, M passa a 0,15, la capacitat de creixement serà del

7,2 %.

Si, mantenint totes les altres dades, D passa a un 0,20, la capacitat de creixement serà

del 6,4 %.

Si, mantenint totes les altres dades, I passa a 2,2, la capacitat de creixement serà del 7,1

%.

Si, mantenint totes les altres dades, R passa a 0,67, la capacitat de creixement serà del

6,4 %.

Si es combinen els quatre canvis anteriors, la capacitat de creixement serà del 21,3 %

anual.

Aquest tipus de model ofereix l'avantatge d'il•lustrar la relació causa-efecte existent

entre una sèrie de polítiques desenvolupades per l'empresa i la seva capacitat de

creixement.

6.4.2. Tipologia del creixement empresarial

Basant-nos en tots els temes que s'han estudiat fins aquest punt, es poden distingir les

principals formes de creixement de les empreses. Dels diversos tipus de creixement que

existeixen, tots són perillosos excepte l'equilibrat i l'extern.

El creixement excessivament ràpid pot conduir l'empresa a la suspensió de pagaments

per causa de l'increment dels deutes i a l'obtenció de pèrdues per causa de les despeses

financeres. El mateix es podria dir de la fugida cap endavant. En ambdós casos, el que

convé és reduir el ritme de l'expansió.

El creixement amb una estructura excessiva pot conduir l'empresa a una situació de


74

pèrdues continuades i difícils de resoldre llevat que es faci una reestructuració de les

despeses fixes o s'incrementi la facturació.

El creixement dèbil pot posar l'empresa en una situació poc competitiva perquè generi

recursos insuficients com per autofinançar les inversions i retribuir adequadament els

accionistes. En aquesta situació, pot ser convenient actuar sobre els factors que poden

incrementar les vendes i els beneficis.

6.5. Ratios de borsa

Quan s'analitza una empresa que cotitza en borsa, a més d'utilitzar-se força ratios de les

explicades en apartats anteriors, com les relacionades amb la rendibilitat o amb els

dividends, també s'utilitzen diverses ratios específiques entre les quals destaquen les

següents:

- Comparació entre valor de mercat i valor comptable de l'acció: El valor de mercat

és l'última cotització de l'acció. El valor comptable d'una acció és igual al capital més

reserves dividit pel nombre d'accions. Dels capitals propis, que són iguals a l'actiu

menys els deutes, se solen deduir els actius ficticis (despeses amortitzables, per

exemple) per utilitzar un valor més adient amb la situació real.

Quan el valor de la ratio és elevat indica, o bé que l'acció està cara a la borsa, o bé que

el valor comptable o valor en llibres està infravalorat.

- Ratio preu benefici: També denominat PER (de l'anglès price earnings ratio)

divideix l'última cotització de l'acció d'una empresa pel seu benefici per acció.

El benefici per acció s'obté dividint el benefici net total de l'empresa pel número

d'accions que integren el capital social.

Si el PER és alt indica que les accions estan cares i que potser ha arribat el moment de

vendre-les. En canvi, quan el PER és baix indica que les accions estan barates.

- Multiplicador del cash flow: Es calcula dividint l'última cotització de l'acció pel

flux de caixa (benefici més amortitzacions) per acció.

La interpretació d'aquesta ratio és similar a la del PER.

- Dividend per acció: S'obté dividint el dividend pagat en l'últim exercici pel número

d'accions. Per a l'accionista convé que sigui tan alt com sigui possible.

- Rendibilitat per dividend: Es divideix el dividend per acció per l'última cotització

de l'acció. Des de la perspectiva de l'accionista també ha de ser elevat.

Una ratio similar és la que divideix el mateix numerador pel valor nominal de les

accions, o pel valor comptable d'una acció.

6.6. Resum del tema

L'estudi de la rendibilitat, l'autofinançament i el creixement ajuda arelacionar conceptes

i tècniques exposats en temes anteriors ja que integren el balanç de situació amb el


75

compte de pèrdues i guanys.

Les descomposicions de ratios permeten avaluar els factors que incideixen en els

temes que interessa analitzar. Així, el rendiment de l'actiu depèn del marge i la rotació.

D' altra banda, la rendibilitat financera és conseqüència del marge, la rotació, el

palanquejament i l'efecte fiscal.

El palanquejament financer informa de l'efecte que té el deute en la rendibilitat

financera. Quan el palanquejament financer és positiu, la rendibilitat financera

augmenta amb l'ús del deute. De totes maneres, el palanquejament no informa de la

quantitat o qualitat del deute, ni de les seves possibilitats de devolució. Per tant, per

avaluar l'endeutament cal utilitzar un conjunt de ratios.

L' autofinançament és un indicador de la independència financera que té una empresa,

com a conseqüència dels recursos generats que reinverteix. Aquesta independència

depèn de la seva política de dividends, que ha d'equilibrar els interessos de l'empresa

amb els dels seus accionistes, que de vegades no coincideixen.

L'anàlisi dels comptes anuals permet formar-se una opinió sobre com creixen les

empreses, ja que moltes vegades no ho fan de forma equilibrada, la qual cosa fa

perillar-ne el futur.

Les ratios bursàtils poden aplicar-se a empreses que cotitzen en borsa per tenir

informació sobre si les accions estan cares o barates i sobre altres aspectes com són la

rendibilitat o la política de dividends.


Autofinançament: Part del flux de caixa generat per l'empresa que es reinverteix.

Capacitat de creixement: Importància dels recursos generats per l'empresa amb

relació a les seves necessitats financeres.

Cost mitjà del finançament: Cost mitjà del passiu.

Creixement autosostingut: Creixement que pot assolir una empresa sense

ampliacions de capital ni subvencions. Per tant, és un creixement finançat

exclusivament amb beneficis no repartits i amb endeutament, d'acord amb la política

financera adoptada.

Efecte fiscal: Relació entre el benefici abans d'interessos i impostos i el benefici abans

d'impostos. S'utilitza per avaluar la incidència de l'impost de societats en la rendibilitat

dels capitals propis.

Fugida cap endavant: Tipus de creixement que es troba en empreses amb problemes

financers. Consisteix a créixer molt per sobre del que seria prudent en lloc de resoldre

els problemes previs existents.

Multiplicador del cash flow: Relació entre el preu de mercat d'una acció i el flux de

caixa per acció.

Palanquejament: Relació entre els deutes i el capital propi. EL palanquejament

financer és positiu quan, augmentant els deutes, s'aconsegueix que la rendibilitat dels

capitals propis s'incrementi.

Pay-out: Relació entre el dividend i el benefici net generat per l'empresa.

PER: Relació entre el preu de mercat d'una acció i el benefici per acció.

Rendibilitat econòmica o rendiment: Relació entre el benefici abans d'interessos i

impostos i el total de l'actiu.


76

Rendibilitat financera: Relació entre el benefici net i els capitals propis.

ROA (return on assets, en anglès): Vegeu rendibilitat econòmica.

ROE (return on equity, en anglès): Rendibilitat financera o rendibilitat dels capitals

propis.

ROCE (return on capital employed, en anglès): Vegeu rendibilitat econòmica.

ROI (return on investments, en anglès): Vegeu rendibilitat econòmica.

ROS (return on sales, en anglès): Relació entre el benefici net i les vendes. De vegades

es calcula també amb el benefici abans d'interessos i impostos.



textos següents:

Amat, O.: "Anàlisi integral d'empreses", ACCID - Profit Editorial, Barcelona, 2008.

Capítols 6 i 9.

Gironella, E.: "El palanquejament financer: De com un augment de l'endeutmaent pot

millorar la rendibilitat financera d'una empresa“ a "Anàlisi d’empreses”, Associació

Catalana de Comptabilitat i Direcció, Revista de Comptabilitat i Direcció, núm. 2,

monografia, Barcelona, 2005, pàg. 69-90.


77

7.Anàlisi del fons de maniobra

Objectius:


- Aprofundeixi aspectes relacionats amb l'anàlisi de la gestió del corrent, tant en

l'actiu com en el patrimoni net més passiu.

- Sàpiga calcular el cicle de maduració i el cicle de caixa per conèixer les

necessitats de finançament a curt termini.

- Sàpiga calcular el fons de maniobra que necessita una empresa.

- Comprengui la influència exercida en les necessitats de fons de maniobra per la

gestió dels actius i passius corrents.

- Sàpiga preparar i interpretar el quadre de finançament i analitzar les variacions

de capital corrent.

7.1. Concepte i importància del fons de maniobra

L'estudi del fons de maniobra, diferència entre l'actiu corrent i l'exigible a curt termini, és

una etapa indispensable de l'anàlisi financer, ja que permet conèixer l'estructura

patrimonial que més convé a una determinada empresa. Tal com s'ha indicat

anteriorment, el fons de maniobra, també denominat capital corrent, capital de treball o

fons net de rotació, es calcula de la manera següent:

Fons de Maniobra = Actiu corrent - Exigible a curt termini

Mentre que per a certes ratios que s'han estudiat en temes anteriors, com en el tema 4,

per exemple, es proposaven valors ideals que només eren acceptables en general,

l'estudi del fons de maniobra concreta per a cada empresa la seva situació ideal

específica.

Tenir un fons de maniobra suficient és una garantia per a l'estabilitat de l'empresa ja

que, des del punt de vista del finançament, és aquella part de l'actiu corrent que es

finança amb recursos permanents.

El fons de maniobra també es pot calcular restant l'actiu fix als capitals propis més

l'exigible a llarg termini i a mig termini.

Fons de maniobra = Capitals propis + Exigible a llarg t.

- Actiu no corrent

O el que és el mateix:

Fons de maniobra = Recursos permanents - Actiu no corrent


78

En general, el fons de maniobra ha de ser positiu ja que si no fos així, resultaria que

l'actiu fix estaria finançat amb exigible a curt termini, fet que augmentaria la

probabilitat de suspendre pagaments .

El fons de maniobra ha de ser positiu perquè hi ha una part de l'actiu corrent, com

l'estoc de seguretat o el saldo mínim necessari de disponible, que per causa de la seva

permanència en el temps es podria considerar com una inversió a llarg termini.

Precisament, aquesta part de l' actiu corrent, que en certa manera és una inversió a llarg

termini, s'ha de finançar amb recursos permanents, és a dir, s'ha de finançar amb fons de

maniobra positiu.

En el tema 3 es deia que, en general, l'actiu corrent havia de ser pròxim al doble que

l'exigible a curt termini.

El principi anterior, que és vàlid en general, no és aplicable a totes les empreses, el fons

de maniobra pot ser negatiu.

Si el fons de maniobra és negatiu, segons el principi esmentat, l'empresa està en perill de

suspensió de pagaments. Malgrat això hi han casos d’empreses amb fons de maniobra

negatiu sense perill de suspensió de pagaments. Per tal de conèixer en cada cas concret

quina és l'estructura de balanç més convenient, s'ha d'estudiar no només la relació entre

l'actiu corrent i els deutes a curt termini sinó també les velocitats a les quals es mouen

aquestes masses patrimonials.

En general però, el fons de maniobra no ha de ser negatiu, en prevenció de problemes

de liquiditat.

7.2. Les necessitats del fons de maniobra

7.2.1. Cicle de maduració i cicle de caixa

L'estudi del cicle de maduració de l'empresa és un pas previ per conèixer el fons de

maniobra necessari.

El cicle de maduració és el termini, en dies, que transcorre des que es compra la primera

matèria fins que es cobra del client, passant pel procés de producció, emmagatzematge i

venda. Qualsevol empresa ha d'estar interessada a fer que aquest termini sigui tan curt

com sigui possible per reduir les seves necessitats de finançament.

En un hospital, aquest cicle s'inicia quan el pacient (usuari) entra en el centre

d'assistència i finaliza quan es cobra de la Seguretat Social, de la Mútua o del propi

pacient, un cop donat d'alta; o a mesura que es va facturant, si es tracta d'una estada

llarga.

La mala gestió del cicle de maduració provoca importants tensions financeres a les

empreses, per la qual cosa és convenient implementar totes les mesures oportunes

perquè aquest cicle sigui tan curt com sigui possible. De fet, una de les claus del miracle

japonès rau en les tècniques com ara el just in time que permeten reduir els terminis de

les existències .

Si es tracta d'una empresa comercial, com que no hi ha producció, el cicle s'inicia amb

l'emmagatzematge de productes acabats. En molts subsectors del sector serveis, com que

no tenen estocs, no se sol utilitzar aquest tipus d'anàlisi.


79

Cicle de Producció

Cicle de MaduracióCicle de Maduració

Cicle de CaixaCicle de Caixa

Cicle de MaduracióCicle de Maduració

Recepció dematerials

Recepció dematerials

CICLE DE MADURACIÓCICLE DE MADURACIÓ

Estoc deprimeres matèries

Estoc deprimeres matèries

Pagament aproveïdors

Pagament aproveïdors

Pagament de mà d’obrai despeses de fabricacióPagament de mà d’obrai despeses de fabricació

Dies d’estoc deproducte en cursDies d’estoc deproducte en curs

CICLE DE CAIXACICLE DE CAIXA

Estoc deproductes en curs

Estoc deproductes en curs

Estoc deproductes acabats

Estoc deproductes acabats ClientsClients

S’inicia laproduccióS’inicia laproducció

Finalitza laproduccióFinalitza laproducció

Venda alclient

Venda alclient

Cobramentdel client

Cobramentdel client

Pagament de despesesde venda

Pagament de despesesde venda

Cobramentde clients

Cobramentde clientsCompresCompres VendesVendes

Termini de pagamenta proveïdors

Dies d’estoc deproducte acabatDies d’estoc deproducte acabat

Termini de cobramentde clientsTermini de cobramentde clients

Dies d’estoc deprimeres matèries

Dies d’estoc deprimeres matèries


ANÀLISI DEL FONS DE MANIOBRAANÀLISI DEL FONS DE MANIOBRA

En l'esquema anterior es pot comprovar l'existència d'un termini entre que s'adquireixen

els materials i es cobra dels clients. Això significa que sol haver-hi un interval en el cicle

en el qual l'empresa només fa que invertir fons per als pagaments de l'explotació

(compres, sous, altres despeses, etc.) fins que al final del cicle ho comença a recuperar

amb els pagaments dels clients. Aquest interval és el cicle de caixa (veure figura

anterior).

El nombre de dies del termini de pagament a proveïdors es resta perquè el termini

esmentat és el finançament automàtic que se n'obté. A aquest finançament també podrien

afegir-s'hi els deutes habituals amb Hisenda i els corresponents a altres despeses de

l'activitat ordinària de l'empresa.

Exemples:

- Una empresa facilita les dades següents:

Nombre de dies de les primeres matèries en el magatzem = 28

Nombre de dies que dura la producció (prod. en curs) = 20

Nombre de dies dels productes acabats en magatzem = 30

Termini de pagament a proveïdors = 15

Termini de cobrament de clients= 60

El cicle de caixa serà:

28 dies + 20 dies + 30 dies - 15 dies + 60 dies = 123 dies.

Per tant, aquesta empresa tarda 123 dies entre els primers desemborsaments de


80

l'explotació i els cobraments dels clients. Per poder suportar aquesta situació cal tenir

un fons de maniobra positiu.

- Un supermercat facilita les dades següents:

No hi ha producció ja que únicament comercialitza.

Nombre de dies d'emmagatzematge de les mercaderies

(productes acabats) = 15

Les vendes es cobren al comptat

El termini de pagament a proveïdors = 45

El cicle de caixa serà:

15 dies - 45 dies = -30 dies.

En aquest cas, atès que el cicle de caixa és negatiu, s'obté més finançament de

proveïdors que el que es necessita per a la inversió en circulant. Per tant, el fons de

maniobra pot ser negatiu. Aquesta circumstància se sol donar també en empreses de

venda per correspondència, companyies d'assegurances i empreses de premsa amb

subscriptors, si cobren les subscripcions per endavant.

Lamentablement, en empreses d'alguns d'aquests sectors amb cicles de caixa tan

favorables, com certs comerços, per exemple, de vegades es practica l'estafa del

«nazareno». Aquesta pràctica consisteix a obrir un comerç en un local de lloguer

comprant a crèdit als proveïdors i venent el gènere cobrant al comptat als clients. El

delinqüent desapareix uns dies abans del venciment de les primeres factures dels

proveïdors.

En aquells sectors en els quals el cicle de caixa és molt favorable, el creixement sol

generar sobrants de liquiditat, que és el contrari del que succeeix en els altres sectors.

7.2.2. Càlcul de les ratios de terminis

Per calcular cadascun dels terminis del cicle de caixa s'ha de dividir la inversió

corresponent (el saldo de clients més els efectes en el cas del termini de cobrament, per

exemple) pel moviment anual d'aquesta inversió (les vendes per aquest termini) i tot això

multiplicat per 365 dies. De la mateixa manera es calcularia el termini de pagament, com

ja es va estudiar en el tema 4.

El nombre de dies mitjà que estan emmagatzemades les primeres matèries es calcula a

partir del saldo mitjà d'estoc de primeres matèries, que es divideix per les compres

anuals i es multiplica tot per 365.

Aquest termini es pot comparar amb el termini mitjà que tarden els proveïdors a

subministrar les primeres matèries. En teoria haurien de ser força similars en línia amb

les noves tendències en la gestió d'estocs , tot i que per evitar trencaments d'estoc convé

prendre les precaucions oportunes.

Per als terminis d'emmagatzematge dels productes en curs i acabats s'ha de dividir pel

cost de fabricació anual i pel cost de vendes, respectivament, ja que aquests estocs estan

valorats a preu de cost.


81

En la ratio anterior, al cost de vendes se li han de deduir les despeses proporcionals de

vendes que es produiran quan es venguin els productes acabats, ja que són costos no

inclosos en el valor dels productes acabats en el magatzem.

Rotació de primeres matèriesRotació de primeres matèries

Estoc mitjà primeres matèriesx 365

Consum P.M.

Estoc mitjà primeres matèriesx 365

Consum P.M.

Rotació de productes en cursRotació de productes en curs

Estoc mitjà productes en cursx 365

Cost fabricació anual

Estoc mitjà productes en cursx 365

Cost fabricació anual

Rotació de productes acabatsRotació de productes acabats

Estoc mitjà productes acabatsx 365

Cost de les vendes

Estoc mitjà productes acabatsx 365

Cost de les vendes



La inversió necessària per finançar el cicle de caixa va augmentant a mesura que el

procés de producció i comercialització va avançant.

En iniciar-se el cicle s'ha d'invertir en les primeres matèries emmagatzemades. Quan

s'inicia la producció, la inversió en primeres matèries va acompanyada de les despeses

de fabricació i de la mà d'obra directa que augmenten a mesura que avança el procés

productiu. En finalitzar la producció, i mentre no es vengui, s'ha d'invertir en els

productes acabats que incorporen les primeres matèries, mà d'obra directa i despeses de

fabricació, és a dir, el cost de vendes menys les despeses proporcionals de venda. Un

cop s'ha produït la venda, i mentre no es cobri del client,s'ha d'invertir en el cost de

vendes, que inclou també les despeses proporcionals de venda, com ara les comissions

dels venedors o els transports, per exemple.

El crèdit de proveïdors i el termini de pagament de les despeses de l'explotació és un

finançament instantani que redueix les necessitats financeres del cicle de caixa, és a dir,

les necessitats del fons de maniobra.

A la inversió anterior, caldria afegir els saldos de tresoreria mínims que s'han de

mantenir per poder afrontar tots els pagaments.

7.2.3. Càlcul del fons de maniobra necessari per mitjà del

pressupost de tresoreria

Per calcular el fons de maniobra que necessita una empresa per finançar la gestió del seu

circulant es poden seguir diversos mètodes. EL més recomanable, perquè és més senzill i

a la vegada més exacte, és el que es basa en el pressupost de tresoreria de les activitats


82

ordinàries.

És un mètode molt senzill i consisteix a confeccionar un pressupost de caixa de les

activitats ordinàries per als pròxims 12 mesos (vegeu el tema 2).

Basant-se en els fluxos nets de tresoreria previstos per al pròxim any es pot conèixer si

cal finançament addicional per al circulant o no. Caldrà, per tant, tenir en compte també

el saldo de disponible al principi del període i el saldo de disponible mínim necessari al

final del període estudiat.

Fluxos de tresoreria de les activitats ordinàries

+ Saldo inicial de disponible

- Saldo final mínim necessari de disponible

Necessitat o sobrant addicional del fons de

maniobra

Fluxos de tresoreria de les activitats ordinàries

+ Saldo inicial de disponible

- Saldo final mínim necessari de disponible

Necessitat o sobrant addicional del fons de

maniobra



Si el resultat d'aquest càlcul és negatiu, indicarà que a l'empresa li farà falta finançament

addicional per al seu fons de maniobra necessari. Això és el que sol passar en empreses

que tenen cicles de caixa en què paguen als proveïdors molt abans de cobrar dels

clients.

En canvi, si el resultat és positiu, l'empresa tindrà sobrants de fons de maniobra que

podrà invertir, per exemple, en inversions financeres temporals. Com ja s'ha indicat, és

habitual trobar aquesta situació en empreses amb cicles de caixa molt favorables, com

les cadenes de supermercats i les grans superfícies.

Atès que en el mètode exposat només s'han tingut en compte els moviments de

tresoreria relacionats amb les activitats ordinàries, si l'empresa ha de realitzar

transaccions extraordinàries o altres moviments relacionats amb inversions en

immobilitzat o amb préstecs, ho haurà de tenir en compte quan estimi les seves

necessitats financeres.

7.2.4. Càlcul del fons de maniobra necessari amb el mètode dels

dies de venda a finançar

Aquest sistema alternatiu, també l'utilitzen els analistes. Com que es basa en dades

mitjanes, en lloc de basar-se en previsions de moviments de tresoreria, els resultats no


83

solen coincidir amb els del sistema exposat en l'apartat anterior. EL càlcul té les etapes

següents:

Primera etapa: Càlcul dels terminis que formen el cicle de caixa:

- Estoc de primeres matèries.

- Estoc de productes en curs.

- Estoc de productes acabats.

- Finançament a clients.

- Finançament de proveïdors i altres despeses de l'explotació.

Segona etapa: Conversió dels terminis anteriors en dies de venda a preu de venda.

Tercera etapa: Càlcul del nombre de dies de venda a preu de venda a finançar.

Quarta etapa: Conversió en unitats monetàries dels dies a finançar per obtenir les

necessitats del fons de maniobra.

Vegem amb un exemple el funcionament d'aquest mètode:

Suposem una empresa que vol conèixer el seu fons de maniobra necessari, per la qual

cosa facilita les dades següents:

- Vendes anuals: 200.000.000

- Terminis del cicle de maduració:

Primera matèria: 10 dies

Producte en curs: 20 dies

Producte acabat: 25 dies

Termini pagament a proveïdors: 60 dies

Termini pagament de despeses: 10 dies

Termini cobrament de clients:90 dies

- La primera matèria és el 20 % del preu de venda.

- La mà d'obra directa i les altres despeses representen el 60 % del preu de venda.

Com que es coneixen els terminis que formen el cicle de maduració ja es poden convertir

en dies de venda a preu de venda. Per tant, s'ha de multiplicar cada un dels terminis del

cicle de maduració pel percentatge que representi la seva inversió respecte de les vendes.

Així, les primeres matèries representen el 20 % de les vendes. Els productes en curs,

productes acabats i clients representen el 80 % de les vendes (20 % de primera matèria,

més 60 % de mà d'obra directa i altres despeses).

Els proveïdors representen el 20 % de les vendes i les despeses el 60 %:

Primera matèria: 10 dies x 0,20 = 2 dies

Producte en curs: 20 dies x 0,80 = 16 dies

Producte acabat: 25 dies x 0,80 = 20 dies

Clients: 90 dies x 0,80 = 72 dies

Proveïdors: 60 dies x 0,20 = 12 dies

Despeses: 10 dies x 0,60= 6 dies


84

Seguidament, podem passar a la tercera etapa i calcular el nombre de dies a finançar, és a

dir el cicle de caixa, però en dies de venda:

Primera matèria +2 dies

Producte en curs +16 dies

Producte acabat +20 dies

Clients +72 dies

Proveïdors -12 dies

Despeses -6 dies

Dies de venda a finançar +92 dies

Finalment, ja es poden calcular les necessitats del fons de maniobra multiplicant el

nombre de dies de vendes a finançar per la venda diària:

Vendes anuals 200.000.000Venda diària = = = 547.945 u.m./dia

365 dies 365

Vendes anuals 200.000.000Venda diària = = = 547.945 u.m./dia

365 dies 365

Nombre de dies de venda Venda= x

a finançar diària

Nombre de dies de venda Venda= x

a finançar diària

Fons de maniobra

necessari

Fons de maniobra

necessari

= 92 x 547.945 u.m./dia =

= 50.410.940 u.m.

= 92 x 547.945 u.m./dia =

= 50.410.940 u.m.



Per tant, aquesta empresa té unes necessitats aproximades de fons de maniobra de

50.410.940.

L'import calculat, al qual cal afegir el disponible mínim necessari, ve a representar la

diferència entre l'actiu corrent i el passiu corrent, tenint en compte solament les

activitats ordinàries:


85

Actiu circulant (existències, clients)

- Passiu circulant (proveïdors, despeses

d’explotació)

Fons de maniobra necessari sense tenir en

compte el disponible mínim necessari

+ Disponible mínim necessari

Fons de maniobra necessari

Actiu circulant (existències, clients)

- Passiu circulant (proveïdors, despeses

d’explotació)

Fons de maniobra necessari sense tenir en

compte el disponible mínim necessari





7.2.5. Càlcul del fons de maniobra necessari amb el mètode basat en

els comptes de gestió del circulant

El càlcul amb aquest mètode pot fer-se amb les dades de l'últim balanç o amb les

previsions a un any vista. En el primer cas, facilitarà les necessitats del fons de

maniobra actuals. En canvi, en el segon cas, informarà de les necessitats del fons de

maniobra que tindrà l'empresa dins d'un any. EL procés seguit és el següent:

Primera etapa: Càlcul de tots els actius corrents del balanç que formen part dels

conceptes que intervenen en el cicle de maduració. Entre aquests s'inclouen els estocs,

saldos de clients i efectes a cobrar de clients. També cal tenir en compte el disponible

mínim necessari.

Segona etapa: Càlcul de tots els deutes del balanç que formen part del cicle de

maduració, com els proveïdors i altres deutes d'explotació a curt termini.

Tercera etapa: El fons de maniobra necessari és la diferència entre els actius corrents i

exigibles a curt termini anteriors:


86

Estocs

+ Clients

+ Efectes a cobrar


- Proveïdors

- Deutes d’explotació

= Fons de maniobra necessari

Estocs

+ Clients

+ Efectes a cobrar


- Proveïdors

- Deutes d’explotació

= Fons de maniobra necessari



El fons de maniobra que necessita una empresa per no tenir problemes de liquiditat és

el fons de maniobra necessari. El fons de maniobra que realment té una empresa en el

seu últim balanç és el denominat fons de maniobra aparent. Normalment, els dos fons

de maniobra no coincideixen (vegeu 7.3). Si s'analitzen els resultats de l'últim mètode

estudiat per calcular el fons de maniobra necessari es podrà comprovar que són

diferents del fons de maniobra aparent, perquè en l'actiu corrent hi haurà actius que no

s'han considerat en la primera etapa (inversions financeres, crèdits concedits no

relacionats amb les activitats ordinàries, disponible, etc.) i en l'exigible a curt termini hi

haurà deutes que no s'hauran inclòs en la segona etapa (creditors, préstecs bancaris,

etc.).

7.3. Relació entre el fons de maniobra aparent i el necessari

El fons de maniobra aparent és el que l'empresa té realment i que es pot obtenir de

l'últim balanç de situació. Com ja es va veure anteriorment, el fons de maniobra

aparent es calcula restant l'exigible a curt termini a l'actiu corrent o bé restant 1' actiu

fix als recursos permanents.

Actiu corrent - Exigible a curt t.

Fons de maniobra

Recursos permanents - Actiu fix

En definitiva, el fons de maniobra aparent és la part de recursos permanents que no

finança l'actiu fix.

En canvi, el fons de maniobra necessari, que es calcula com s'ha estudiat a l'apartat

7.2.3, és el que realment necessita l'empresa per finançar la seva explotació.

Si el fons de maniobra aparent, que és el que realment té l'empresa, és inferior al fons de

maniobra necessari, que és el que hauria de tenir, hi ha un dèficit de fons de maniobra i


87

caldrà buscar-se finançament addicional. En cas contrari, hi ha un superàvit de fons de

maniobra, com s’es veu a la figura següent:

Fons de Maniobra aparent

- Fons de Maniobra necessari

Saldo

Fons de Maniobra aparent

- Fons de Maniobra necessari

Saldo

Negatiu: hi ha dèficit

de Fons de Maniobra.

Positiu: hi ha superàvit

de Fons de Maniobra.



Si tots dos fons de maniobra, aparent i necessari, coincideixen, la situació és correcta.

Quan hi ha dèficit de fons de maniobra s'ha de prendre alguna de les mesures següents o

una combinació de diverses mesures per evitar la suspensió de pagaments i els

problemes de liquiditat:

- Reduir els terminis del cicle de maduració per disminuir les necessitats de fons

de maniobra . És a dir:

- Intentar que les primeres matèries, les emmagatzemin els proveïdors.

- Reduir els dies del cicle de producció.

- Reduir les existències de productes acabats.

- Facturar abans als clients.

- Cobrar abans dels clients .

- Negociar amb els proveïdors terminis de pagament més llargs.

- Augmentar el capital propi o l'exigible a llarg termini.

- Vendre actiu fix.

- Reduir l'exigible a curt termini.

Si hi ha superàvit del fons de maniobra, el principal problema existent és que poden estar

infrautilitzats alguns elements de l'actiu corrent. En aquest cas, s'haurien de prendre

algunes de les mesures següents:

-Rendibilitzar al màxim la inversió en actiu corrent.

-Reduir els capitals permanents.

L'evolució de les necessitats del fons de maniobra es pot controlar amb l'estudi del cicle

de maduració i de caixa i amb la ratio següent:


88

Necessitats de fons de Necessitats de fons de maniobra

maniobra sobre vendes =

Vendes

Aquesta ratio relaciona les vendes amb les necessitats de fons de maniobra (o fons de

maniobra necessari) per finançar-les. Per reduir els problemes de liquiditat és interessant

que la ratio anterior sigui tan petita com sigui possible.

7.4. Resum del tema

La liquiditat d'una empresa depèn de molts factors. Un dels més rellevants és la gestió

del seu circulant. És a dir, dels seus actius corrents i els seus deutes a curt termini. Per

avaluar aquesta gestió i les seves necessitats de fons de maniobra es poden utilitzar les

tècniques següents:

- Cicle de maduració i cicle de caixa.

- Pressupost de caixa de les activitats ordinàries.

- Dies de venda a finançar.

- Fons de maniobra aparent.

- Variació de tresoreria basant-se en els recursos generats per les operacions,

canvis en el capital circulant i altres recursos i aplicacions a llarg termini.

En principi, es pot afirmar que a tota empresa li interessa tenir un cicle de maduració tan

curt com sigui possible perquè les seves necessitats de capital circulant siguin reduïdes.

La situació ideal és la d'aquelles empreses que aconsegueixen tenir un cicle de caixa en

el qual entre proveïdors i clients financen amb escreix les activitats d'explotació. Així, hi

haurà sobrants de finançament que es podran destinar a altres conceu.m.


Caixa aplicada a les operacions: És la caixa generada per les operacions quan té signe

negatiu.

Caixa generada per les operacions: Són els recursos generats per les operacions als

quals s'afegeixen les variacions en els components del capital circulant.

Capital circulant: Vegeu fons de maniobra.

Cicle de caixa: Termini que transcorre des que es paguen les primeres matèries fins que

no es cobra dels clients.

Cicle de maduració: Termini que transcorre des que entren les primeres matèries en

l'empresa fins que no es cobra dels clients.

Fons de maniobra aparent: 0 fons de maniobra pròpiament dit, encontraposició al fons

de maniobra necessari. És la diferència entre l'actiu corrent i els deutes a curt termini.

Fons de maniobra necessari: Necessitats financeres que genera l'explotació de

l'empresa. Depèn de la gestió de les primeres matèries, dels productes en curs, dels

productes acabats, dels terminis de cobrament de clients i dels terminis de pagament a

proveïdors.


89

Quadre de finançament: Estat d'origen i aplicació de recursos que posa de manifest les

variacions produïdes en el fons de maniobra o capital circulant.

Recursos generats per les operacions: Resultat corregit per determinar un concepte

equivalent al flux de caixa d'explotació. Aquests ajustaments tenen a veure bàsicament

amb aquelles transaccions que són conseqüència de correccions valoratives d'actius no

corrents o passius a llarg termini, les despeses o els ingressos que no hagin suposat

variació del capital circulant i els resultats obtinguts en l'alienació d'elements de

l'immobilitzat.

Recursos aplicats en les operacions: Són els recursos generats per les operacions quan

tenen signe negatiu.



textos següents:


Arimany, N. i Viladecans, C.: "Estat de canvis en el patrimoni net i estat de fluxos

d'efectiu", ACCID, Barcelona, 2010.

9. Anàlisi d’estats financers consolidats

90

8.Anàlisi amb dades sectorials

Objectius:


- Sàpiga com obtenir ratios mitjanes dels diversos sectors empresarials.

- Sàpiga com utilitzar aquestes ratios mitjanes quan efectuï una anàlisi

d'estats financers.

- Sàpiga com obtenir les ratios ideals de cada sector.

- Sàpiga com incrementar el potencial de l'anàlisi d'estats financers amb la

utilització de les ratios ideals del sector corresponent.

- Conegui les limitacions que té tota la informació de tipus sectorial.

8.1. La influència del sector econòmic en els estats financers de

l'empresa

En repetides ocasions, al Ilarg dels temes anteriors, s'ha fet referència a la importància

que té la comparació de les dades de l'empresa a analitzar amb les de les empreses del

mateix sector , i tamany similar si és possible. La marxa de l'economia en general no

afecta per igual tots els sectors. En l'actualitat, hi ha sectors que ho tenen molt difícil per

sobreviure, i en canvi, hi ha sectors que ho tenen més fàcil.

La informació d'empreses d'un determinat sector pot ajudar a conèixer quines són les

ratios mitjanes del sector i també les ratios ideals, que són les que estan aconseguint les

empreses més exitoses.

En els temes anteriors s'han proporcionat pautes de tipus general per interpretar els estats

financers. Com ja s'ha advertit en repetides ocasions al llarg d'aquest llibre, aquestes

dades ideals eren vàlides per a la majoria de les empreses, però no per a totes.

Per aquest motiu, en el tema setè s'ha comprovat com el fons de maniobra necessari s'ha

de calcular de forma específica per a cada empresa per conèixer quina és la relació que hi

ha d'haver entre l'actiu corrent i l'exigible a curt termini. Aquesta relació condiciona de

forma decisiva l'estructura adequada del balanç de cada empresa.

De la mateixa manera, les dades de tipus general s'han de complementar amb l'estudi de

les sectorials. No podem oblidar que les condicions de pagament i cobrament, el cicle de

producció, la competència, etc., estan molt influïts pel sector concret en què treballa

l'empresa.

La influència del sector no només afecta el balanç de situació, sinó també el compte de

resultats. En conseqüència, els comptes anuals s'han d'analitzar en funció de les dades del

sector que, a més, des de fa alguns anys són més accessibles i de més qualitat.


91

8.2. Obtenció de ratios mitjanes del sector

8.2.1. Les ratios mitjanes del sector

En cada país hi ha diverses bases de dades amb informació sobre els comptes anuals

d'empreses dels diversos sectors de l'economia. Les més importants són les de la Central

de Balanços del Banc Central de cada país. A Espanya, és en el Banc d'Espanya i en els

Registres Mercantils on es dipositen els comptes de les societats. Les dades de la

Central de Balanços també estan segmentades per comunitats autònomes . En la mesura

que augmenti el nombre d'empreses que envien les seves dades a la Central de

Balanços del Banc d'Espanya, anirà augmentant la representativitat de les dades. A més,

hi ha altres institucions que publiquen estudis sobre ratios de diversos sectors: Cambres

de Comerç, Borses de Valors, l'Associació per al Progrés de la Direcció,CEOE, CEAM,

CIDEM, etc.

Quan tenim accés a ratios mitjanes d'empreses del mateix sector i tamany ja les podem

comparar amb les de l'empresa seleccionada:

- Quan s'analitza una empresa s'han de calcular les ratios de les quals es coneix el

valor mitjà en el sector per poder comparar-les.

- Si alguna de les ratios de l'empresa difereix sensiblement del valor mitjà del sector

s'han d'investigar les causes de les diferències. Quan les diferències són negatives

poden apuntar problemes que pateix l'empresa.

Una altra possibilitat és comparar l'evolució d'una ratio en l'empresa a analitzar amb la

mitjana de les empreses que tenen la ratio més alta del sector i amb la mitjana de les

empreses que tenen Ia ratio més baixa.

De totes formes, abans de treure conclusions cal recollir dades sobre la mostra emprada

per obtenir les dades mitjanes. Això permetrà avaluar la representativitat de la mostra

en funció del nombre d'empreses, localització, tamany, etc. També és convenient

indagar sobre la fiabilitat de les dades de les empreses incloses en la mostra.

Finalment, és recomanable que les dades mitjanes obtingudes corresponguin a una

mostra d'empreses integrada per empreses de tamany similar al de l'empresa a

analitzar. Aquesta recomanació parteix del fet que en la majoria de sectors la forma de

funcionar de les empreses pot variar considerablement segons el seu tamany.

8.2.2. El model d'anàlisi de Ia Central de Balanços del Banc

d'Espanya

El model utilitzat per la Central de Balanços del Banc d'Espanya té les parts següents:

- Balanç de situació: El balanç manté l'estructura bàsica dels models del Pla General

de Comptabilitat i té la particularitat que els deutes a curt termini de tipus no financer

(proveïdors, creditors i ajustaments de periodificació de passiu) es dedueixen de l'actiu

corrent. Per tant, en l'exigible a curt termini del passiu queden bàsicament els préstecs a

curt termini i els efectes descomptats.

- Compte de resultats: Segueix el model, amb petites reclassificacions, del compte


92

de pèrdues i guanys analític del Pla General de Comptabilitat.

- Autofinançament: Calcula separadament l'autofinançament de cada període de la

forma següent:

+ Resultat net total

+ Dotació amortitzacions

+ Dotació provisions d'explotació i insolvències

+ Dotació provisions d'immobilitzat i extraordinàries

+ Beneficis diferits

= Recursos generats

- Impost de Societats

- Distribució de dividends

= Autofinançament

- Estat d'origen i aplicació de recursos: Segueix l'estructura del quadre de

finançament del Pla General de Comptabilitat. En les variacions del capital circulant

distingeix les que són d'explotació (clients, existències i proveïdors) i les del disponible,

de les altres.

- Distribució de rendes: En aquest apartat informa dels imports percebuts per:

- Personal

- Estat

- Prestamistes

- Accionistes

- Autofinançament

- Ratios: En aquest apartat calcula una sèrie de ratios dividides entre les relacionades

amb rendibilitat, marge i rotació, i les d'estructura financera i autofinançament.

- Altres dades d'interès econòmic: Finalment, s'aporten indicadors relacionats amb

macromagnituds econòmiques (útils a efectes de la Comptabilitat Nacional), ratios de

competitivitat i ocupació, i dades sobre transaccions de tipus internacional. D'aquests

indicadors, els que tenen interès per a l'anàlisi d'estats financers ja s'han tractat en temes

anteriors.

En definitiva, amb tota aquesta informació es pot elaborar una anàlisi completa dels

estats financers mitjans de cada un dels sectors dels quals informa la Central de

Balanços.

8.3. Obtenció de ratios ideals del sector

Per obtenir les dades ideals que han d'intentar tenir les empreses d'un sector concret es

pot procedir de la manera següent:


93

-S'han d'aconseguir els comptes anuals, si és possible auditats, del màxim nombre

d'empreses del sector. És imprescindible obtenir dades d'empreses que tinguin

excel.lents resultats econòmics (beneficis elevats, increments de vendes, liquiditat,

etc.) i d'empreses que tinguin problemes econòmico-financers.

Una limitació a això és que a pesar de l'obligatorietat que tenen la majoria

d'empreses de dipositar els seus comptes anuals en el Registre Mercantil, no totes les

empreses compleixen aquest requisit; i les que ho fan no sempre ho fan de forma

correcta .

-S'han d'estudiar les característiques comunes de les empreses amb bons resultats. De

la mateixa manera s'ha de procedir amb les que tenen problemes. En definitiva, es

tracta de realitzar una anàlisi discriminant que identifiqui aquelles variables que

permeten diferenciar les empreses exitoses de les que no ho són. Aquestes

característiques comunes han de fer referència a aspectes com ara:

- liquiditat

- endeutament

- palanquejament financer

- rotació

- vendes

- beneficis

- rendiment

- rendibilitat

-

-Les dades ideals de cada sector seran les característiques comunes de les empreses

amb millors resultats econòmics i sense problemes financers.

Un cop es disposa de les ratios ideals d'un determinat sector es pot efectuar la

comparació amb les ratios de l'empresa. Lògicament, quan el valor d'una ratio en

l'empresa analitzada estigui més pròxim al de les empreses amb problemes que al de

les empreses exitoses, pot indicar algun punt dèbil important. En l'exemple de la

figura següent s'observa que l'empresa analitzada té una liquiditat molt menor a la

que tenen les empreses exitoses. En canvi, sembla que en els últims anys la seva

liquiditat s'aproxima a la de les empreses amb problemes.


94

3 -

2 -

1 -

0 -

Actiu corrent

Passiu corrent

I I I I I I

1 2 3 4 5 6

Mitjanaempresesamb més èxit

Empresaanalitzada

EVOLUCIÓ DEL VALOR DE UN RÀTIO EN EL SECTOR (EMPRESES AMB MÉS ÈXIT I

EMPRESES AMB PROBLEMES) I EN L’EMPRESA ANALITZADA

EVOLUCIÓ DEL VALOR DE UN RÀTIO EN EL SECTOR (EMPRESES AMB MÉS ÈXIT I

EMPRESES AMB PROBLEMES) I EN L’EMPRESA ANALITZADA

Mitjanaempreses ambproblemes

Any


ANÀLISI SECTORIALANÀLISI SECTORIAL

Quan es disposa de les ratios ideals d'un determinat sector, s'han de comparar amb

les de l'empresa a analitzar. A la figura següent es pot analitar una empresa que té

una situacio patrimonial i económica més feble que les millors empreses del sector.

Valor del ràtio per a Valor ideal del ràtio Ràtio l’empresa a analitzar en el sector

Valor del ràtio per a Valor ideal del ràtio Ràtio l’empresa a analitzar en el sector

Actiu corrent1,2 1,9

Exigible a curt

Realitzable + Disponible0,3 0,7

Exigible a curt

Exigible Total1,9 1

Capitals Propis

Rotació d’estocs 6 6

Termini de cobrament 42 dies 35 dies

Benefici Net0,01 0,09

Vendes

Despeses Personal0,26 0,21

Vendes

Actiu corrent1,2 1,9

Exigible a curt

Realitzable + Disponible0,3 0,7

Exigible a curt

Exigible Total1,9 1

Capitals Propis

Rotació d’estocs 6 6

Termini de cobrament 42 dies 35 dies

Benefici Net0,01 0,09

Vendes

Despeses Personal0,26 0,21

Vendes


ANÀLISI SECTORIALANÀLISI SECTORIAL

8.4. Limitacions de l'anàlisi amb dades sectorials


95

Tal com es detalla a continuació, sovint no és possible obtenir informació sectorial, o bé

la que s'obté no es pot utilitzar, per la qual cosa aquest tipus de comparació perd sentit:

- L'economia està integrada per centenars de subsectors dels quals en força casos

no hi ha informació en les centrals de balanços, per la qual cosa moltes

empreses no tenen la possibilitat de comparar les seves dades amb les del

sector.

- La informació de tipus sectorial, pel que fa als estats financers, és considerada

sovint poc fiable perquè es basa en les dades oficials de les empreses, que no

sempre coincideixen amb les reals.

- Hi ha empreses que realitzen activitats que corresponen a diversos sectors

diferents, per la qual cosa no és possible assimilar-les a cap sector concret.

- Hi ha empreses que, tot i que poden ser assignades clarament a un sector,

treballen de tal forma que la comparació amb les dades mitjanes del sector no

és representativa. Per exemple, en el sector hoteler és molt diferent que l'edifici

sigui de propietat o estigui en règim de lloguer ja que condiciona totalment

l'estructura del balanç de situació i algunes de les despeses del compte de

pèrdues i guanys.

- En molts sectors es poden produir circumstàncies que fan que les dades no

siguin comparables. Per exemple, en un sector molt intensiu en actiu fix, és

molt diferent el balanç d'una empresa acabada de crear i que per tant, ha

adquirit els terrenys, edificis, etc., recentment, que el d'una empresa centenària

que potser tindrà una bona part de l'immobilitzat totalment amortitzat i valorat

a cost històric. Un altre factor de diferenciació pot provenir del fet que se

subcontracti més o menys el procés productiu.

- Hi pot haver manca d'homogeneïtat en la informació per les diferents

polítiques comptables de les empreses pel que fa a normes de valoració de les

transaccions efectuades .

En definitiva, quan es disposa de dades sectorials és convenient analitzar la composició

i el procés seguit per obtenir-les amb la finalitat de dictaminar-ne la fiabilitat i utilitat.

8.5. Resum del tema

Al llarg de les pàgines anteriors s'ha exposat com obtenir i utilitzar les ratios mitjanes i

ideals d'un determinat sector. Aquestes dades són imprescindibles per millorar la

qualitat de l'anàlisi d'estats financers.

Si al llarg dels últims anys s'han generalitzat les comparacions de tot tipus amb les

empreses d'un mateix sector, és lògic que aquest corrent també hagi arribat a l'anàlisi

d'estats financers.

Els valors mitjans i ideals del sector en què opera l'empresa permeten detectar punts

forts i dèbils de l'empresa a analitzar.

De totes maneres, quan s'utilitzen aquests tipus de dades s'ha de comptar amb les

prevencions i limitacions exposades i que condicionen la utilitat de l'anàlisi sectorial.


96


Benchmarking: Terme anglès que significa procés continuat d'avaluació de les

pràctiques, els mètodes i els productes de les empreses d'un determinat sector per

identificar-ne les millors i aplicar-les en l'empresa pròpia.

Ratios mitjanes: Mitjana del valor d'una determinada ratio per a un conjunt

d'empreses, pertanyents normalment a un determinat sector de l'economia.

Ratios ideals: Mitjana del valor d'una determinada ratio per a un conjunt d'empreses

caracteritzades pels seus bons resultats econòmicofinancers, pertanyents normalment a

un determinat sector de l'economia.


En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar les qüestions exposades, es

recomanen els textos següents:

Departament d’Industria: “Anàlisi dels estats financers de l’indústria catalana. Any

2008”, Generalitat de Catalunya, 2010.

Oliveras, E. i Moya, S.: "Utilització de dades sectorials per a complementar l'anàlisi

d'estats financers", a “Análisi d’empreses”, Revista de Comptabilitat i Direcció, núm.

2, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Barcelona, 2005.


97

9. Anàlisi d'estats financers consolidats

Objectius:


- Conegui les condicions que han de complir els grups de societats per tenir

l'obligació de consolidar els comptes anuals.

- Conegui les situacions que dispensen els grups de societats de l'obligació de

consolidar.

- Conegui, a nivell introductori, les bases dels mètodes i procediments de

consolidació.

- Conegui els models de comptes anuals consolidats.

- Sàpiga la incidència de les partides específiques que sorgeixen quan es

consolida, a efectes de l'anàlisi d'estats financers.

9.1. Grups obligats a consolidar

L'existència o no de l'obligació de consolidar depèn de diverses variables:

- grau de control sobre les participades,

- relació de grup,

- dimensió del grup,

- forma jurídica de la societat dominant,

- nacionalitat de les societats del grup,

- dificultats objectives que impedeixin la consolidació i

- sector al qual pertanyin les societats del grup.

Seguidament, s'inicia l'estudi de cada una d'aquestes circumstàncies a fi de delimitar

quan s'ha de consolidar obligatòriament .

9.1.1. Tipus de societats: dominants, dependents, multigrup i

associades

Abans de delimitar les condicions que permeten conèixer si un grup ha de consolidar o

no, és útil definir els tipus de societats que hi poden haver a efectes de la consolidació:

- dominants,

- dependents,

- multigrup i

- associades.

Societat dominant

La societat dominant, com es dedueix del seu propi nom, és la que té el control real, o el

domini, d'una altra. Més concretament, una societat dominant és la societat mercantil


98

que, essent sòcia d'una altra societat, mercantil o no, es trobi amb relació a aquesta en

algun del casos següents:

- posseeixi la majoria dels drets de vot, no la majoria de les accions, ja que hi ha les

accions sense vot i l'autocartera que tampoc no dóna dret a vot,

- tingui la facultat de nomenar o de destituir la majoria dels membres de l'òrgan

d'administració (habitualment, el consell d'administració),

- pugui disposar, en virtut d'acords pactats amb altres socis, de la majoria dels drets

de vot,

- hagi nomenat exclusivament amb els seus drets de vot la majoria dels membres

de l'òrgan d'administració, que exerceixen el seu càrrec en el moment en què s'han

de formular els comptes consolidats i durant els dos exercicis immediatament

anteriors. Aquest supòsit no donarà lloc a la consolidació si la societat els

administradors de la qual han estat nomenats està vinculada a una altra en virtut

d'algun dels casos previstos en els dos primers que s'han exposat.

L'existència d'alguna de les circumstàncies anteriors és el que pot evidenciar que una

empresa en domina realment una altra i que, per tant, hi ha una direcció única.

Als drets de vot esmentats s'afegiran els que corresponguin a altres societats

dominades por aquesta, com també a altres persones que actuen en nom propi però

per compte d'alguna d'aquestes societats. Per tant, per determinar el nombre de drets

de vot se sumaran:

+ Drets de vot de la societat dominant

+ Drets de vot de societats dominades directament o indirectament per la societat

dominant

+ Drets de vot d'altres persones que actuen per compte de la societat dominant o

de societats dominades per aquesta

Nombre de drets de vot que té la societat dominant

A aquests efectes, el nombre de vots que correspon a la societat dominant, amb

relació a les societats que en depenen indirectament, serà el que correspongui a la

societat dependent que participi directament en el seu capital social. Per tant, s'utilitza

el criteri de control efectiu per sobre del percentatge de participació que podria

resultar de calcular el producte dels percentatges parcials. Per exemple, si l'empresa A

té el 60 % dels drets de vot de l'empresa B, i aquesta té el 55 % dels drets de vot de

l'empresa C, es considera que:

- A posseeix, encara que sigui indirectament, el 55 % dels drets de vot de l'empresa

C.

- Aquesta participació es calcula a partir del control efectiu (55%) i no del

producte dels percentatges parcials (60 % multiplicat per 55 % que és igual al 33

%).

- A domina C i, per tant, les tres empreses integren el grup de societats que haurà

de consolidar els seus comptes (veure figura següent).

Com s'ha indicat anteriorment, la societat dominant ha de ser mercantil. Per tant,


99

no estan obligades a consolidar les empreses següents, encara que dominin

societats dependents:

- Empresaris individuals.

- Societats civils.

- Fundacions.

- Comunitats de béns.

- Partits polítics.

De tota manera, convé recordar que a les societats dominades no els afecta la forma

jurídica que tinguin per delimitar si se'ls aplica o no l'obligació de consolidar.

Societats dependents

Les societats dominades o dependents són aquelles que es troben amb relació a la

dominant en algun dels casos exposats en l'apartat anterior, així com les successivament

dominades per aquestes, sigui la que sigui la seva forma jurídica i amb independència

del seu domicili social. L'obligatorietat de consolidar també arriba a les societats

dependents que siguin a la vegada dominants d'altres. En aquest cas, aquestes últimes

també s'han d'incloure en els comptes consolidats de la primera societat dominant.

Societats multigrup

Les societats multigrup són aquelles societats no incloses com a societats dependents,

que són gestionades per una o diverses societats del grup, conjuntament amb una altra o

unes altres que li són alienes. S'entén que hi ha gestió conjunta quan, a més de la

participació en el capital social, en els estatuts socials s'estableixi la gestió conjunta o bé

hi hagi pactes que permetin als socis l'exercici del dret de veto en la presa de decisions

socials. Per tant, en les societats multigrup hi ha una direcció col.legiada.

El cas més habitual de societat multigrup és el d'aquella societat participada per dos


100

socis que tenen el 50 % del capital cadascú, o per tres socis que tenen cada un el 33 %

del capital social esmentat.

Un cop es demostra que hi ha relació de grup entre la societat dominant i una o més

societats dependents, les societats multigrup s'han d'incloure en els comptes

consolidats. En definitiva, l'existència de societats multigrup, per ella mateixa, no

obliga a consolidar.

Societats associades

Les societats associades són aquelles en les quals hi ha una relació d'influència notable

en la gestió, sense arribar al domini. Més concretament, són aquelles societats que no

tenen la consideració de dependents però una o diverses societats del grup posseeix una

participació, que es creu duradora, d'almenys el 20 per cent d'alguna altra. Si l'empresa

participada cotitza en borsa, la participació mínima per ser considerada associada és del

3 per cent.

Perímetre de consolidació

Un grup de societats, a efectes de la consolidació de comptes, està format per la

societat dominant i per una o diverses societats dependents. Per tant, les societats

multigrup i les associades no estan integrades en el grup.

El grup de societats més les societats multigrup integren el conjunt consolidable.

Finalment, el conjunt consolidable més les societats associades constitueixen el

perímetre de consolidació (veure figura següent).

PERÍMETRE DE CONSOLIDACIÓPERÍMETRE DE CONSOLIDACIÓ

Dominant

Dependent

Multigrup

Associades

Dominant

Dependent

Multigrup

Associades

GrupGrupGrupConjunt

Consolidable

ConjuntConjunt

ConsolidableConsolidable

PerímetrePerímetrePerímetre


CONSOLIDACIÓ DE BALANÇOSCONSOLIDACIÓ DE BALANÇOS

Tal com s'ha indicat anteriorment, perquè hi pugui haver l'obligació de consolidar hi ha

d'haver primer un grup de societats. De tota manera, les normes de consolidació afecten

totes les societats incloses en el perímetre de consolidació.


101

9.1.2. Obligació de consolidar

L'obligació de consolidar afecta aquells comptes de la societat dominant, que sigui

mercantil i espanyola, i de les dependents, ja siguin mercantils o no i ja siguin

espanyoles o no, tancats després del 31 de desembre de 1990. Les societats multigrup i

les societats associades també han d'aparèixer en els comptes consolidats. Tanmateix,

tal com s'ha indicat en l'epígraf anterior, l'existència de societats associades o multigrup

no dóna lloc, por ella mateixa, a l'obligació de consolidar. Per tant, és l'existència de

grup (dominant i dependents) la que determina l'obligació de consolidar.

Exemples:

- Una societat tenedora que posseeix diverses participacions en diverses societats

associades o multigrup, sense que n'hi hagi cap de dominant: no hi ha obligació

de consolidar.

- Una societat tenedora que posseeix participacions en una o diverses societats

dependents i en una o diverses d'associades o multigrup: hi pot haver obligació

de consolidar.

- La societat dominant no és mercantil: No hi ha obligació de consolidar.

- La societat dominada no és mercantil, però la dominant sí que ho és: Hi pot

haver obligació de consolidar.

- La societat dominant és espanyola i mercantil: Hi pot haver obligació de

consolidar.

- La societat dominant és mercantil però no espanyola: No hi ha obligació de

consolidar.

- La societat dominada és estrangera i, per tant, té el domicili social a l'estranger,

però la dominant és espanyola: Hi pot haver obligació de consolidar.

- Una societat A té tres participacions del 49 % en tres societats B, C i D i no té

la majoria dels òrgans d'administració corresponents: no hi ha obligació de

consolidar.

- El mateix cas de l'exemple anterior però una de les societats participades té el

51 % d'una altra societat E no inclosa en les anteriors: poden haver de

consolidar la que té la participació del 51 % i la participada, és a dir C i E.

- La societat dominant A té una partipació del 60 % en una societat dependent B i

dues participacions del 20 % en dues societats associades C i D. Una d'aquestes

societats associades té una participació del 51 % en una altra societat E: cal

consolidar tant el grup, com les associades i la dominada per una d'aquestes.

Els comptes consolidats i l'informe de gestió del grup s'han de sotmetre a l'aprovació de

la junta general ordinària de la societat dominant al mateix temps que els comptes

anuals i l'informe de gestió d'aquesta societat. La junta general ordinària de la societat

dominant és també la que ha de designar els auditors dels comptes i de l'informe de

gestió del grup. A més, aquests comptes consolidats, l'informe de gestió del grup i 1'

informe dels auditors de comptes s'hauran de dipositar en el Registre Mercantil i

publicar-se, tal com s'ha de fer per als comptes anuals de les societats anònimes.

Aquesta obligació de formular els comptes anuals consolidats i l'informe de gestió


102

consolidat no eximeix les societats que integren un grup de formular per separat els seus

propis comptes anuals i l'informe de gestió.

S'ha de tenir present que la societat dominant ha d'incloure en els seus comptes

consolidats no només les societats que domina directament, sinó també les que dominen

aquestes successivament.

Les normes que s'exposen en aquest tema no només afecten els grups que estan obligats

a consolidar sinó també qualsevol empresari, persona física o jurídica dominant, que

voluntàriament formuli i publiqui comptes consolidats.

De totes maneres, aquestes normes no són aplicables als grups de societats per als quals

hi hagi disposicions específiques, en matèria de consolidació de balanços. Aquest és el

cas, per exemple, de les entitats de crèdit a les quals s'aplica la normativa específica del

Banc d'Espanya que conté disposicions relatives a la consolidació dels comptes de les

entitats de crèdit.

9.1.3. Dispensa de l'obligació de consolidar

En canvi, no hauran de consolidar les societats que estiguin en les circumstàncies que

s'exposen en aquest apartat, llevat que la dominant o alguna de les dominades hagin

emès valors (accions, obligacions, pagarès, etc.) admesos a negociació en un mercat

bursàtil.

Les condicions a complir per tenir la dispensa de l'obligació de consolidar són:

- No se sobrepassin, en el conjunt de les empreses del grup (dominant i dependents,

fins i tot les dependents que puguin ser excloses de la consolidació però sense incloure

les societats multigrup i associades), uns determinats límits que s'exposen a

continuació:

-No serà obligatori consolidar quan el conjunt de les societats del grup, incloent-hi les

dependents que no estan obligades a incloure's en la consolidació, no sobrepassin en la

data de tancament de l'exercici de la societat dominant dos dels límits imposats per a la

formulació del compte de pèrdues i guanys abreujat:

- actiu no superior a 9,5 milions d’euros,

- vendes no superiors a 19 milions d’euros i

- un nombre mitjà de treballadors no superior a 250. Per determinar aquest

nombre mitjà es consideraran totes aquelles persones que tinguin o hagin tingut

una relació laboral amb les societats del grup durant l'exercici, classificades

segons el temps durant el qual hagin prestat els seus serveis.

Quan un grup en la data de tancament de l'exercici de la societat dominant passi a

complir dues de les circumstàncies abans indicades, o bé deixi de complir-les, aquesta

situació només serà efectiva si es repeteix durant dos exercicis consecutius.

- Quan la societat dominant sotmesa a la legislació espanyola sigui al mateix temps

subsidiària d'una altra que es regeixi per la legislació d'un altre estat membre de la CEE,

si aquesta última societat en posseeix la totalitat de les participacions socials o si en

posseeix el 50 per 100 o més, i els socis minoritaris (amb un 10 per 100 com a mínim)


103

no sol.liciten la formulació de comptes anuals consolidats sis mesos abans del tan-

cament de l'exercici. En qualsevol cas, s'han de complir els requisits següents:

- Que la societat dispensada de consolidar, així com totes les seves filials, es consolidin

en els comptes d'un grup major, pel mètode d'integració global.

- Que la societat espanyola dispensada de consolidar indiqui en els seus comptes la

menció d'estar exempta de consolidar, el grup al qual pertany, la raó social i el domicili

de la societat dominant.

- Que els comptes consolidats de la societat dominant així com l'informe de gestió i el

certificat dels auditors es dipositin, traduïts al castellà, en el Registre Mercantil on tingui

el seu domicili la societat dispensada de consolidar.

- Quan l'empresa dominant no té la consideració de societat mercantil (és el cas de la

societat civil o de la persona física) tampoc no hi ha obligació legal de consolidar. En

canvi el fet que l'empresa dominada sigui mercantil o no, no afecta l'obligació de

consolidar.

Independentment del fet que no s'hagi de consolidar perquè la dominant no sigui

societat mercantil, la relació de grup s'ha de posar de manifest en la comptabilitat. Per

fer-ho, s'han de fer servir en les comptabilitats de cadascuna d'aquestes empreses

comptes específics que posin de manifest que es tracta de transaccions amb empreses

del grup, multigrup o associades.

Tot i que quan es consolida s'han d'incloure les empreses associades o les empreses

multigrup, perquè hi hagi l'obligació de consolidar hi ha d'haver, a més, societats

dependents (encara que es poguessin excloure de la consolidació per causa justificada).

Hi ha altres circumstàncies en les quals es poden deixar d'incloure en els comptes

consolidats algunes de les societats dominades:

- Quan una o més de les societats dominades siguin poc significatives amb relació a

la imatge fidel que han d'expressar els comptes consolidats. Aquesta circumstància

suposa una aplicació del principi d'importància relativa. En cas que s'excloguin diverses

societats per aquest motiu, caldrà que es comprovi que el conjunt és poc significatiu i no

cada una de forma aïllada.

- Quan la informació necessària per formular els comptes consolidats només es pugui

obtenir incorrent en despeses molt elevades o amb un retard que impossibiliti la

formulació d'aquests comptes en el termini legal establert. Aquesta circumstància, a

l'igual de l'exposada en el paràgraf anterior, pot comportar interpretacions subjectives

per manca de concreció.

- Quan hi hagi societats dominades en les quals hi hagi restriccions importants i

permanents (inactivitat prolongada, insolvència, intervenció judicial, etc.) que dificultin

substancialment l'exercici per part de la societat dominant dels seus drets sobre el

patrimoni o la gestió. Entre aquestes restriccions no s'inclouen, i per tant no són motiu

per deixar de consolidar, la limitació a la repatriació de fons a l'estranger o la inter-

venció governamental sobre actius de la dominada.

- Aquelles societats les participacions de les quals es posseeixin exclusivament a

l'objecte de la seva cessió posterior. Per això, la societat dominant ja ha d'haver posat a

la venda les accions.


104

- Les que tinguin activitats tan diferents que la seva inclusió resulti contrària a

l'obtenció de la finalitat pròpia (que és la imatge fidel) dels comptes consolidats. En els

grups industrials, comercials o de serveis això no afecta les societats dependents de

caràcter financer, de tinença de béns o de cartera. En canvi sí que afecta les societats

dominades que siguin entitats de crèdit o d'assegurances.

Les societats de tinença de béns són aquelles en les quals com a mínim la meitat de

l'actiu no estigui afecte a activitats empresarials, professionals o artístiques durant més

de sis mesos de l'exercici social, continuats o alterns.

Les societats de cartera són aquelles en què més de la meitat de l'actiu estigui constituït

per valors mobiliaris, durant més de sis mesos de l'exercici social, continuats o alterns.

El contingut d'aquest paràgraf tampoc no afecta les societats parcialment comercials,

industrials o de serveis.

L'existència d'alguna de les circumstàncies d'exempció que s'han exposat en aquest

apartat s'ha d'exposar en la memòria.

9.2. Introducció als mètodes i procediments de consolidació

En principi, consolidar consisteix a sumar els comptes anuals de l'empresa dominant i

de les dominades. Concretant més, consolidar consisteix a substituir, en el balanç de la

societat dominant, el preu d'adquisició de les participacions en el capital d'altres

empreses per elements del balanç representatius del valor que aquestes tenen d'acord

amb els comptes anuals de les dominades en la data de formulació dels comptes

consolidats.

Quan es consolida ha d'existir una homogeneïtzació temporal (els comptes a consolidar

han de tenir la mateixa data de tancament i s'han de referir al mateix període) i

valorativa (els criteris de valoració han de ser idèntics). A més, d'acord amb el principi

d'uniformitat, el mètode de consolidació no podrà variar d'un exercici a l'altre.

Seguidament, s'introdueixen els mètodes i procediments de consolidació que s'apliquen

en funció del tipus de participació que tingui la dominant.

9.2.1. Integració global

Aquest mètode s'utilitza per consolidar els comptes de les empreses que integren un

grup (dominant i dependents). Per obtenir el balanç consolidat, se substitueix el valor

comptable de la participació en el balanç de la dominada pels actius i els deutes de la

societat dominada (vegeu la figura següent).

Les operacions de consolidació són més complexes quan:

- la participació de la dominant en la dominada no sigui del 100 %,

- el valor comptable de la participació no coincideixi amb el valor de l'actiu menys

els deutes de la dominada , o

- quan es consolida en un exercici posterior a l'exercici en el qual es van comprar les

accions de la dominada.

Els actius i patrimoni net més passius de la societat dominada s'incorporaran, en princi-

pi, al balanç consolidat amb les mateixes valoracions amb què figuren en el balanç

alex

Resaltado


105

d'aquesta societat. A més, els principis comptables aplicats per valorar els diversos

actius i patrimoni net més passius han de ser els mateixos que ha utilitzat la societat

dominant per elaborar els seus propis comptes anuals.

Els ingressos i les despeses del compte de pèrdues i guanys de la societat dependent

s'inclouran en el compte de pèrdues i guanys consolidat.

A pesar de les dues normes anteriors, s'han d'eliminar tots els drets i deutes entre

societats compreses en la consolidació. També s'han d'eliminar els ingressos i les

despeses relatius a les transaccions entre aquestes societats i els resultats generats com a

conseqüència d'aquestes transaccions.

9.2.2. Integració proporcional

És el mètode que cal utilitzar quan es tracta de consolidar societats multigrup. En aquest

cas, la societat multigrup s'inclourà en els comptes consolidats en proporció al

percentatge que del seu capital social posseeixi la societat inclosa en la consolidació. Per

tant, com es pot veure en la figura següent, s'ha de sumar al balanç de la societat domi-

nant (del qual s'ha separat el valor comptable de la participació en l'actiu) la part

proporcional de l'actiu i els deutes de la societat multigrup. Aquesta part proporcional

dependrà del percentatge de participació que posseeixi la societat dominant. Per

exemple, si la participació és del 40 % del capital social, se sumaran al balanç de la

alex

Resaltado

alex

Resaltado

alex

Resaltado


106

dominant el 40 % dels actius i el 40 % dels deutes de la societat multigrup. L'eliminació

d'actius i passius recíprocs dels resultats generats per aquestes transaccions es limitarà a

les quantitats que resulten aplicant sobre els imports totals idèntic percentatge al que

representi la participació que posseeixi, directament o indirectament, la societat

dominant en el capital social de la societat dominada de manera conjunta.

9.2.3. Posada en equivalència

Aquest procediment s'aplica quan una societat té una influència notable en una altra

(empresa associada). Aquesta tècnica es denomina «procediment» en lloc de mètode

de consolidació perquè de fet no consolida comu.m. Es tracta més aviat d'una

valoració de les accions de l'associada. Així, com s'ha indicat anteriorment, s'ha de

disposar d'una participació igual o superior a120 per cent de les accions (o del 3 per

cent si cotitza en borsa). També es pot aplicar, si es considera convenient, a les

societats multigrup. De fet, quan hi ha societats multigrup es pot escollir entre el

mètode de la integració proporcional i el procediment de posada en equivalència.

També es pot utilitzar aquest procediment quan es tracti de societats dependents que

realitzin activitats molt dispars amb relació a la societat dominant. En la figura següent

s'esquematitzen els mètodes i procediments de consolidació que cal utilitzar segons el

alex

Resaltado

alex

Resaltado

alex

Resaltado

alex

Resaltado


107

tipus de societat.

En aquest procediment, en el balanç consolidat es reflecteix el valor net comptable de

l'associada, que substitueix el preu d'adquisició dels títols corresponents. Per tant, es

substitueix el cost històric de les accions pel valor net comptable (o valor teòric

comptable) que es desprèn del balanç de la participada.

9.3. Comptes anuals consolidats

Els comptes consolidats, que formen una unitat, estan integrats pel balanç consolidat,

el compte de pèrdues i guanys consolidat i la memòria consolidada. Aquests

documents han de mostrar la imatge fidel del patrimoni, de la situació financera i dels

resultats del grup, de conformitat amb el Codi de Comerç, el Text refós de la Llei de

societats anònimes, el Pla General de Comptabilitat i el Reial decret sobre normes de

formulació dels comptes anuals consolidats.

Els comptes anuals consolidats es formularan en la mateixa data, i per al mateix

període, que els comptes anuals de la societat dominant. Els hauran de formular els

administradors de la societat dominant, que els hauran de signar en el mateix termini

que els comptes d'aquesta societat.

alex

Resaltado


108

Aquests comptes es presentaran en euros, encara que també es poden expressar en

milers o milions, indicant-ho quan la magnitud de les xifres ho aconselli.

És important tenir clar que els comptes consolidats tenen un caràcter comptable i no

fiscal. Per tant, no afecten la determinació de la base imposable de l'impost sobre

societats.

A més dels comptes anuals consolidats, també s'ha de formular l'informe de gestió

consolidat.

9.3.1. Balanç consolidat

El balanç consolidat, després d'haver efectuat els ajustaments i les eliminacions que

calgui, està format per:

- béns, drets, obligacions i recursos propis de la societat dominant,

- béns, drets i obligacions de les dependents a les quals s'apliqui el mètode

d'integració global,

- el percentatge corresponent a la participació del grup en el seu capital social

dels béns, drets i obligacions de les societats multigrup a les quals s'apliqui el

mètode d'integració proporcional, i

- el valor net comptable de les participacions del grup en empreses associades.

A més, per formular el balanç consolidat, cal tenir present les normes següents:

- En cada partida han de figurar les xifres de l'exercici que es tanca i les de

l'immediatament anterior. En canvi, les xifres de l'exercici anterior es podran ometre en

el primer exercici en què sigui obligatòria la consolidació.

- Quan les xifres de l'exercici que es tanca no siguin comparables amb les de

l'exercici anterior, bé perquè s'ha produït una modificació en l'estructura del balanç, o

bé perquè s'ha realitzat un canvi d'imputació, s'haurà de procedir a adaptar els imports

de l'exercici precedent, a efectes de la seva presentació en l'exercici que es tanca. En

cas que no sigui possible efectuar aquesta adaptació, s'hauran d'esmentar en la memòria

consolidada (concretament en l'apartat 3) les raons que impossibiliten aquesta

adaptació i comparació.

- En cas que la composició de les empreses incloses en la consolidació hagués variat

considerablement en el transcurs d'un exercici, s'haurà d'incloure en la memòria (en

l'apartat 3) la informació necessària perquè la comparació dels comptes anuals

consolidats sigui realista.

- Quan hi hagi partides que no tinguin cap import en cap dels dos exercicis, es

podran ometre.

- L'estructura del balanç consolidat no podrà modificar-se d'un exercici a l'altre,

llevat de casos excepcionals, que s'indicaran en l'apartat 3 de la memòria.

- Es poden afegir noves partides a les previstes en el model de balanç consolidat,

sempre que el seu contingut no estigui previst en l'existent, i fer-se una subdivisió més

detallada de la que apareix en el model esmentat.

- Els crèdits i els deutes amb empreses incloses en la consolidació pels mètodes

d'integració proporcional o de posada en equivalència en la part no eliminada, es


109

presentaran separadament en les corresponents rúbriques de l'actiu o patrimoni net més

passiu.

- Els crèdits i els deutes amb empreses del grup, o amb associades i multigrup no

incloses en el perímetre de consolidació es presentaran separadament en les

corresponents rúbriques de l'actiu i patrimoni net més passiu.

El model de balanç consolidat té algunes partides específiques amb relació al balanç

normal del Pla General de Comptabilitat. A continuació s'informa sobre aquestes

partides:

.

9.3.2. Compte de pèrdues i guanys consolidat

El compte de pèrdues i guanys consolidat està integrat, després de fer els ajustaments i

les eliminacions que calgui, pels ingressos i despeses de:

- la societat dominant (100 % dels seus resultats),

- les societats dependents consolidades pel mètode d'integració global (100 % dels

seus resultats, que correspondran en part als socis externs al grup),

- el percentatge corresponent a la participació del grup en el seu capital social, dels

ingressos i despeses de les empreses multigrup a les quals s'apliqui el mètode

d'integració proporcional.

A més dels ingressos i despeses totals de la societat dominant i de les dominades, i

dels de les societats multigrup, en la part corresponent al percentatge de participació

en el seu capital, s'ha d'afegir la participació del grup en els resultats de les empreses

associades. Aquests s'integren directament pel resultat i no pels ingressos i despeses

com en els casos anteriors. Per tant, el resultat consolidat serà la suma del següent:

- 100 % dels ingressos i despeses de la societat dominant.

- 100 % dels ingressos i despeses de les societats dominades.

- Part corresponent al grup dels ingressos i despeses de les societats multigrup.

- Part corresponent al grup del resultat de les societats associades.

A l'igual del que s'ha exposat amb relació al balanç consolidat, quan es prepara el

compte de pèrdues i guanys s'ha de tenir en compte que:

- A partir del segon any en què el grup estigui obligat a consolidar els seus comptes

s'ha de facilitar la informació corresponent a l'exercici que es tanca i la de l'exercici

anterior.

- Quan s'hagin produït canvis d'imputació, s'ajustarà la informació de l'exercici

anterior per tal que sigui comparable amb la de l'exercici que es tanca. Quan aquests

ajustaments no siguin possibles s'indicarà en la memòria.

- No s'inclouran les partides que no tinguin imports en l'últim exercici ni en el

precedent.

- Es poden afegir més subdivisions de les previstes amb la finalitat que la

informació estigui més detallada.


110

- L'estructura del compte de pèrdues i guanys consolidat no es podrà modificar d'un

exercici a l'altre, llevat de casos excepcionals, que s'indicaran en la memòria.

- Els ingressos i despeses derivats de transaccions amb:

- societats incloses en la consolidació pel procediment de posada en equivalència,

- o pel mètode d'integració proporcional en la part no eliminada, - o empreses del

grup, multigrup o associades no incloses en el perímetre de consolidació

constaran separadament en les corresponents rúbriques d'ingressos o despeses.

- Quan es produeixi una operació interna del grup per la qual quedi afectat un

element de l’actiu no corrent al corrent com a existències, es crearà la partida

«immobilitzat transformat en existències» per reflectir el canvi d'afectació produït.

9.3.3. Memòria consolidada

La memòria consolidada és un complement del balanç consolidat i del compte de

pèrdues i guanys consolidat, ja que està destinada a completar, ampliar i comentar

aquests comu.m. La memòria, que es basa en el model normal proposat pel Pla General

de Comptabilitat ampliat amb els aspectes relatius a la consolidació, ha d'estar

integrada, com a mínim, per vint-i-cinc apartats, l'últim dels quals, relatiu al quadre de

finançament, és voluntari.


111

1. Societats dependents

2. Societats associades i multigrup

3. Bases de presentació dels comptes anuals consolidats

4. Normes de valoració

5. Fons de comerç de consolidació

6. Diferències negatives de consolidació

7. Participacions en societats posades en equivalència

8. Despeses d'establiment

9. Immobilitzat immaterial

10. Immobilitzat material

11. Valors mobiliaris

12. Crèdits no comercials

13. Existències

14. Fons propis

15. Interessos de socis externs

16. Subvencions

17. Provisions per a riscos i despeses

18. Deutes no comercials

19. Situació fiscal

20. Garanties compromeses amb tercers i altres passius contingents

21. Ingressosi despeses

22. Relacions amb empreses vinculades

23. Altra informació

24. Esdeveniments posteriors al tancament

25. Quadre de finançament consolidat

Figura 9.1. Apartats de la memòria consolidada

9.3.4. Informe de gestió consolidat

Aquest informe ha d'aportar les dades següents amb relació al conjunt d'empreses

incloses en la consolidació:

- Exposició sobre la marxa econòmico-financera.

- Evolució previsible.

- Esdeveniments rellevants succeïts després del tancament de l'exercici.

- Activitats d'investigació i desenvolupament.

- Informació sobre accions pròpies. Concretament s'han de facilitar dades sobre

nombre i valor nominal o valor comptable de les accions de la societat

dominant que té, per societats participades o per una tercera persona que actuï

en nom propi, però per compte d'aquestes.


112

9.4. Efectes de la consolidació de comptes en l'anàlisi d'estats

financers

La consolidació de comptes és un pas previ imprescindible a l'anàlisi dels estats

financers d'un grup, independentment que el grup estigui obligat a consolidar o no. Per

tant, encara que el grup no estigui obligat a consolidar, es recomana fer-ho. Això és així

per diverses raons:

- Les empreses que integren un grup solen realitzar transaccions en condicions

diferents a les de mercat que poden distorsionar la fiabilitat dels seus comptes anuals.

La consolidació ofereix l'avantatge d'eliminar les transaccions entre aquestes

empreses.

- A una bona part dels analistes, per exemple als d'entitats de crèdit, els interessa més

la situació econòmico-financera del grup que el de cada una de les empreses que

l'integren. Millor dit, normalment, quan una societat dependent demana un crèdit,

l'entitat de crèdit sol sol•licitar l'aval de la societat dominant.

Les tècniques d'anàlisi a utilitzar per als comptes consolidats són idèntiques a les de

qualsevol empresa, tal com s'exposen en els restants temes d'aquest llibre. De totes

maneres, com que en els comptes consolidats apareixen algunes partides específiques,

seguidament s'indica la massa en la qual es recomana incloure cada una d'elles :

- Fons de comerç de consolidació: S'inclou en l'actiu fix immaterial.

- Diferències negatives de consolidació: Poden afegir-se a les provisions per a riscos

i despeses (si s'ha previst una evolució negativa de la societat) o als ingressos a

distribuir en diversos exercicis (si s'ha previst que es produirà una plusvàlua per

aquest concepte).

- Socis externs: A pesar de no tenir un termini de venciment ni un cost financer

anual, tenen la consideració de deutes per al grup. Per tant, s'afegeixen a l'exigible a

llarg termini.

Les altres partides dels comptes consolidats tenen la mateixa consideració, a efectes de

l'anàlisi econòmico-financera, que les d'una empresa aïllada, tal com s'ha exposat en el

tema 2.

9.5. Resum del tema

Des del punt de vista de l'anàlisi d'estats financers, els grups d'empreses s'han d'estudiar

com un conjunt . Per tant, és imprescindible disposar dels comptes anuals consolidats.

Encara que no tots els grups estan obligats a consolidar, és recomanable fer-ho per

poder eliminar adequadament totes les transaccions efectuades entre les empreses del

grup que poden deformar la realitat de cada una d'elles.

Els mètodes i procediments de consolidació són el d'integració global, el d'integració

proporcional i el de posada en equivalència.

Les tècniques d'anàlisi a emprar amb els comptes consolidats són les mateixes que per

analitzar una empresa que no forma part d'un grup.


113


Associada: Societat en què hi ha una relació d'influència notable en la seva gestió,

sense arribar al domini.

Dependent: Societat que està controlada realment o dominada per una altra.

Diferència negativa de consolidació: Compte que sorgeix, quan apareixen diferències

negatives en el procés de consolidació, en cancel.lar les participacions que té la societat

dominant en les empreses dependents, associades o multigrup.

Dominant: És la societat que té un control real, o el domini, d'una altra.

Fons de comerç de consolidació: Compte que sorgeix, quan apareixen diferències

positives en el procés de consolidació, en cancel.lar les participacions que té la societat

dominant en les empreses dependents, associades o multigrup.

Integració global: Mètode que s'utilitza per consolidar els comptes de les empreses

dominants i dependents.

Integració proporcional: Mètode que s'utilitza per consolidar els comptes de les

societats multigrup.

Multigrup: És aquella societat, no considerada dependent, que és gestionada per una o

diverses societats d'un grup, conjuntament amb una altra o altres alienes al grup.

Posada en equivalència: Procediment de consolidació que s'utilitza per a les societats

associades.

Socis externs: Compte que sorgeix quan es consolida per reflectir els fons propis de les

societats dependents que corresponen als accionistes minoritaris externs al grup.


En cas que l’estudiant estiguí interessat a ampliar els temes exposats en aquest es



Capítol 7.

Normes per a la formulació de comptes consolidats:

Reial decret 1815/1991, de 20 de desembre, pel qual s'aproven les Normes per a

la Formulació de Comptes Anuals Consolidats (BOE del 27.12.1991).

Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas: "Nota sobre consolidación",

2008.

Instituto de Contabilidad y Auditoría de Cuentas: "Borrador de Normas para la

formulación de cuentas anuales consolidadas", 2010.

http://capítol.es/

alex

Resaltado

10. La inflació i els seus efectes en l’anàlisi d’estats financers

114

10. La inflació i els seus efectes en l'anàlisi

d'estats financers

Objectius:


- Conegui els efectes que la inflació produeix en els comptes anuals.

- Diferenciï les partides monetàries de les no monetàries en els comptes

anuals.

- Conegui les distorsions que la inflació origina amb vista a la fiabilitat de l'anàlisi

d'estats financers.

- Sàpiga, de forma introductòria, corregir balanços de situació i comptes de

resultats que contrarestin, en la mesura que sigui possible, les conseqüències de

la inflació.

10.1. Impacte de la inflació en els comptes anuals

Quan la inflació és elevada, el principi tradicional del cost d'adquisició o mètode del

cost històric utilitzat en comptabilitat pot deixar de proporcionar fiabilitat als comptes

anuals.

Si considerem que les partides del balanç poden dividir-se en dos grans grups:

- Partides monetàries. Són els actius o passius en els quals El dret o l'obligació és

una quantitat monetària fixa, com per exemple els saldos en comptes bancaris, els

deutors, els préstecs rebuts o concedits i els creditors. Les unitats monetàries en què

es transformaran aquests comptes no canvien encara que hi hagi inflació, per la qual

cosa experimenten reduccions en el seu poder adquisitiu. Es a dir, són partides en

què el valor comptable coincideix amb el valor de realització independentment del

pas del temps.

En èpoques d'inflació pot ser beneficiós tenir passius monetaris; en canvi és

perjudicial tenir actius monetaris . Per exemple, si la venda efectuada a un client fa

un any es cobra ara, les unitats monetàries que es perceben valen menys que el que

valien quan es va lliurar la mercaderia.

- Partides no-monetàries. Són partides en les quals el bé o l'obligació no són una

quantitat fixa. Es tracta, per exemple, de terrenys i edificis, instal•lacions i

existències. També s'inclouen en aquest grup els capitals propis. La inflació no hi

produeix ni pèrdues ni beneficis, tot i que estan comptabilitzats en unes unitats

monetàries que tenen un valor real diferent al que presenten en els comptes al

tancament de l'exercici.

Quan s'utilitza el criteri del cost històric en èpoques de molta inflació, se solen

produir diversos problemes que afecten la fiabilitat de la informació subministrada

pels comptes anuals:


115

- Els actius no-monetaris estan valorats a un cost històric que és més baix que el seu

valor actual.

- Quan es comptabilitza la despesa d'aquests actius en el compte de pèrdues i

guanys, per mitjà de les amortitzacions o consums d'existències, per exemple, la

quantia és inferior al que es podria considerar com real, amb la qual cosa el benefici

serà superior al que correspondria reflectir en realitat. Conseqüentment, les

empreses poden tendir a pagar més impostos i dividends del que en realitat haurien

de pagar, amb la qual cosa es fomenta la descapitalització.

Una altra conseqüència és que els preus de venda es basaran en preus de cost

infravalorats.

- Com que el valor del diner es redueix, el benefici de l'empresa disminueix pel fet

de tenir actius monetaris, i el cost dels deutes del patrimoni net més passiu

disminueix. Aquesta pèrdua o aquest guany no es reconeix en la comptabilitat a

cost històric, ja que no es reflecteixen canvis en l'import pel qual es reflecteixen les

partides monetàries.

- Quan es fan comparacions dels comptes anuals de diversos anys successius, hi

ha distorsions degudes al fet que la unitat de mesura té un valor diferent cada any.

Vegem alguns exemples il.lustratius d'aquesta problemàtica :

- Una empresa adquireix una màquina per 10.000 unitats monetàries l'1 de gener de

19X4. S'espera que la vida útil del bé sigui de cinc anys i que no tingui valor residual.

Aquesta empresa utilitza el mètode d'amortització lineal. El 31 de desembre de 19X4,

el valor de mercat de la màquina era de 13.000 unitats monetàries. La inflació d'aquest

any ha estat del 25 %.

El balanç de situació de l'empresa a 31 de desembre de 19X4 reflectia el bé de la

manera següent:

Cost 10.000

Depreciació -2.000

Net 8.000

Tanmateix, l'empresa poseeix una màquina amb el 80 per cent de vida encara per

transcórrer i amb un valor actual de 13.000 unitats monetàries, de manera que potser

sigui més realista el següent:

0,80 x 13.000 = 10.400 unitats monetàries

En la mateixa línia, l'amortització anual que a cost històric seria igual a 2.000 unitats

monetàries, en termes més realistes pujarià a:

20 % x 13.000 = 2.600 unitats monetàries

- Una altra empresa va adquirir un edifici per 100.000 unitats monetàries l'1 de gener de

19X4, amb una hipoteca de 90.000 unitats monetàries. El 31 de desembre de 19X4,


116

l'edifici fou valorat en 120.000 unitats monetàries i el préstec seguia ascendint a 90.000

unitats monetàries. A l'igual del primer exemple, la inflació durant 19X4 fou del 2 5%.

A finals de 19X4, l'empresa posseeix una quarta part del valor net de l'edifici. En canvi,

a principis de 19X4 només tenia una desena part del valor net d'aquest edifici. Aquest

augment no es veu reflectit en els seus comptes anuals.

- Cassola, SA, ven estris de cuina. Les vendes dels anys anteriors han estat les

següents:

Any 1 1.000.000

Any 2 1.100.000

Any 3 1.320.000

L'índex de la inflació de cada any ha estat els següents:

Any 1 100

Any 2 105

Any 3 136,5

Podria pensar-se que l'empresa incrementa les seves vendes cada any -un 10 %

d'increment en l'any 1, i un 20 % en 1' any 2-. Però si tornem a plantejar el valor de les

vendes en termes dels valors de l'any 3, sorgeix un resultat diferent:

Any 1 1.000.000 x 136,5/100 = 1.365.000

Any 2 1.100.000 x 136,5/105 = 1.430.000

Any 3 = 1.320.000

Dit d'una altra manera, un informe econòmicament realista podria indicar que les

vendes van créixer un 4,8 per cent l'any 1 i van caure un 7,7 per cent l'any 2.

Com a conseqüència del que hem exposat, en la mesura que la inflació sigui important,

els comptes anuals de diversos anys poden no ser comparables. Tampoc no seran

fiables una bona part de les partides d'un determinat any perquè estan valorades en

unitats monetàries que tenen un valor diferent. Això altera la fiabilitat de les ratios, en

les quals apareixen partides com les següents:

- Actiu fix material i immaterial.

- Existències.

- Capitals propis.

- Cost de vendes.

- Amortitzacions.

- Impost de Societats.

- Beneficis o pèrdues.

- Dividends.

Per tant, l'anàlisi d'aquests estats financers perd potencial i es poden prendre decisions


117

errònies que poden perjudicar el futur de l'empresa.

10.2. Mesures parcials per afrontar les conseqüències de

la inflació en els comptes anuals

Amb l'objectiu d'amortir els efectes negatius de la inflació en els comptes anuals, hi

ha diverses possibilitats, que no solucionen el problema totalment, pero sí que ho fan

parcialment:

- Revaloritzar l'immobilitzat sempre que alguna llei d'actualització de balanços ho

permeti. Amb aquesta mesura, l'immobilitzat en el balanç i les amortitzacions en el

compte de pèrdues i guanys seran més realistes. La revalorització de l'immobilitzat

no només n'eleva el propi valor, sinó també el valor de la seva amortització

acumulada perquè es revaloritzen les amortitzacions practicades fins al moment amb

aquest assentament:

Immobilitzat a Reserva de revalorització

a Amortització acumulada

La reserva de revalorització s'inclourà dins dels capitals propis a efectes d'anàlisi de

balanços.

Un cop comptabilitzada la revalorització, l'amortització periòdica d'aquest

immobilitzat serà superior a la que es venia fent fins ara. D'aquesta forma

s'aconsegueix que l'amortització acumulada permeti generar fons que garanteixin la

reposició de l'actiu al final de la seva vida útil. A més, facilita un càlcul més exacte

dels costos de l'empresa.

- Amortitzar de forma accelerada perquè les amortitzacions permetin generar més

ràpidament fons per reposar els actius corresponents. Aquesta mesura té l'avantatge

de reduir el pagament de l'Impost de Societats en els primers anys de vida útil dels

immobilitzats. De totes maneres, l'amortització accelerada té alguns inconvenients ja

que els immobilitzats seguiran valorats a cost històric i, per tant, expressaran un

valor molt més petit del que realment tenen. A més, més amortització en els primers

anys implica una amortització molt reduïda en els últims anys de la vida útil del bé.

- Valorar les existències amb el sistema LIFO (de l'anglès Last In First Out, en

català UEPS o Últim Entrat Primer Sortit) amb la qual cosa tindran un valor més

pròxim a l'actual que si s'utilitza el mètode FIFO (de l'anglès First In First Out, en

català PEPS o Primer Entrat Primer Sortit) o una mitjana.

Tot i que es tracta només de solucions parcials, en molts casos són les úniques que

apliquen les empreses.


118

10.3. Sistemes per ajustar els comptes per inflació

Per afrontar aquesta problemàtica d'una forma més completa, hi ha diverses alternatives:

- Canviar la unitat de mesura. Com que la inflació afecta el tipus de canvi de la

moneda del país, en països amb una inflació molt elevada es poden convertir els

comptes anuals a monedes estrangeres més estables, com és el dòlar, per exemple.

Aquesta pràctica la fan nombroses empreses d'alguns països de l'Amèrica Llatina.

Aquesta solució té alguns inconvenients, ja que encara que la divisa escollida sigui

d'un país amb menys inflació, n'hi ha actualment en tot el món. A més, els diferencials

entre els tipus de canvi entre diferents monedes no depenen solament de la inflació ja

que també intervenen altres fenòmens com ara els tipus d'interès, la competitivitat de

cada país, etc.

En la mateixa línia aniria la proposta de convertir els comptes al seu valor en or .

- Canviar la base de mesura, utilitzant algun concepte de valor alternatiu al cost

històric. Per exemple, podria utilitzar-se el valor de reposició. Per valor de reposició

s'entén el que costaria substituir un determinat actiu per un altre de les mateixes

característiques.

Actualment, i en termes generals, hi ha dos tipus de països que han desenvolupat

sistemes de comptabilitat en els quals s'ajusten els comptes en concepte d'inflació:

- Holanda ha desenvolupat un mètode de cost de reposició, aplicat essencialment per

les grans empreses multinacionals d'aquest país. Curiosament, Holanda és l'únic país

del món amb una taxa d'inflació bastant reduïda, on s'ha desenvolupat el mètode del

cosí de reposició i és usat per la majoria de les grans empreses. Aquest mètode

consisteix a valorar els actius al cost de reposició i la contrapartida es reflectirà en

els fons propis a través d'una reserva de revalorització. Les amortitzacions es

calculen sobre els immobilitzats valorats a cost de reposició i el cost de vendes

també es calcula sobre el valor de reposició de les existències.

- Diversos països llatinoamericans amb hiperinflació han adoptat el sistema

comptable del Poder Adquisitiu Actual, també conegut com CPP (Current

Purchasing Power, en anglès) o mètode basat en l'Índex General de Preus.

Aquest mètode consisteix a convertir les quantitats en termes de cost històric a

costos corrents en la data del balanç de situació, mitjançant l'ús d'un índex general

de preus i aplicant el factor:

Índex de la data del balanç de situació

Índex de la data de la transacció

Una altra opció, que va en la mateixa línia, consisteix a calcular l'índex sumant-hi a 1

la taxa d'inflació anual. Per exemple, si la inflació anual ha estat del 15 %, l'índex serà

1,15.


119

Totes les partides no monetàries del balanç de situació s'ajusten amb l'ajuda del factor

exposat, generant pèrdues o beneficis que s'inclouran en el compte de pèrdues i guanys.

En el compte de pèrdues i guanys, totes les partides es consideren no-monetàries i, per

tant, també s'ajusten, normalment utilitzant la meitat de la inflació anual ja que les

transaccions tenen una antiguitat que va des de 365 dies a 1 dia, per la qual cosa la

mitjana és de 182,5 dies, en el supòsit que l'empresa tingui una activitat constant sense

estacionalitats . A1 final del tema s'adjunta un exemple d'aquest mètode.

10.4. Resum del tema

L'ajustament per inflació dels comptes és una qüestió molt debatuda des de fa molt

temps. L'actualitat del debat és directament proporcional a la importància de la inflació

en cada país. En certa manera podria dir-se que és com el Guadiana. Així, quan

l'economia d'un país té taxes d'inflació importants durant diversos anys, el debat es

revifa. En canvi, quan es redueixen les taxes d'inflació, el tema perd interès.

La inflació afecta els comptes anuals, ja que si les partides no monetàries romanen

valorades a cost històric, perden connexió amb el seu valor real. Simultàniament,

l'existència de partides monetàries produeix beneficis i pèrdues per la seva pèrdua de

valor. Per tant, en la mesura en què la inflació sigui significativa, convé prendre alguna

mesura amb relació als comptes anuals perquè l'anàlisi no perdi fiabilitat .

Entre les mesures parcials, que són les més aplicades, destaquen la revalorització de

l'immobilitzat, l'amortització accelerada i la utilització del sistema en la valoració

d'existències.

Altres mesures més completes són el canvi d'unitat de mesura, convertint els comptes a

una altra moneda d'un país amb menys inflació, la utilització del valor de reposició o la

conversió dels comptes per mitjà de la variació en l'índex general de preus.


Actualització de balanços: Disposició legal que autoritza la revalorització dels actius

immobilitzats.

Amortització accelerada: Pràctica consistent a amortitzar més en els primers anys de la

vida útil del bé.

Cost d'adquisició: Valor pagat per un actiu si ha estat adquirit a l'exterior, o cost de

producció si és la pròpia empresa la que l'ha fabricat.

Cost de reposició: Valor que costaria substituir un bé per un altre amb les mateixes

característiques i el mateix estat d'ús.

Cost històric: Cost d'adquisició d'un bé.

CPP (de l'anglès Current Purchasing Power): Mètode de conversió dels comptes anuals

per aminorar els efectes de la inflació aconseguint que es mantingui el poder adquisitiu

actual de les diverses partides dels comptes anuals.

FIFO (de l'anglès First In First Out): Mètode de valoració d'existències en què la

primera unitat que surt és la primera unitat que va entrar.

Índex general de preus: Indicador de la mitjana de la variació dels preus en un país

determinat durant un període concret.

LIFO (de l'anglès Last In First Out): Mètode de valoració d'existències en què la


120

primera unitat que surt és l'última unitat que va entrar.

Mitjana (valoració d'existències): Mètode que valora les sortides del magatzem per

mitjà de la mitjana del cost de totes les que hi ha.

Partida monetària: Actiu o patrimoni net més passiu que perd poder adquisitiu com a

conseqüència de la inflació.

Partida no-monetària: Actiu o patrimoni net més passiu que no perd poder adquisitiu a

pesar de la inflació.

Revalorització de l'immobilitzat: Elevació del valor dels immobilitzats per reduir la

distorsió que la inflació provoca en el valor històric.


En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats en aquest tema, es


Massons, J. i Garcia, J.: «Analisis financiero en inflación», Hispano Europea,

Barcelona, 1988.

Vallverdú, J.: «La contabilidad ante los precios cambiantes», Hispano Europea,

Barcelona, 1983.

11. Anàlisi internacional d’estats financers

121

11.Anàlisi internacional d'estats financers

Objectius:


- Sigui conscient de les diferències existents en la comptabilitat a nivell

internacional.

- Comprengui les causes d'aquestes diferències.

- Conegui les principals accions que s'estan desenvolupant per homogeneïtzar la

informació comptable a nivell internacional.

- Conegui les limitacions existents en l'anàlisi internacional d'estats financers.

- Sàpiga utilitzar mètodes de conversió de comptes anuals en moneda

estrangera.

11.1. Diferències en les pràctiques comptables a nivell

internacional

La necessitat d'analitzar estats financers d'empreses d'altres països s'origina com a

conseqüència de situacions com ara l'existència de filials a l'estranger, o quan es vol

invertir en empreses estrangeres o operar-hi, o quan s'està interessat a comparar una

empresa del propi país amb un competidor estranger.

11.1.1. Diferències en les normes comptables

La normalització de la comptabilitat financera a escala internacional ha assolit fites

importants però encara presenta molts problemes.

En la figura següent es mostren cinc exemples de com varien els criteris comptables de

quatre països membres de la Unió Europea.


122

EXEMPLES DE DIFERÈNCIES DE NORMES COMPTABLES EN QUATRE PAÏSOS EUROPEUSEXEMPLES DE DIFERÈNCIES DE NORMES COMPTABLES EN QUATRE PAÏSOS EUROPEUS

Alemanya Espanya França Regne UnitAlemanya Espanya França Regne Unit

Fons de comerç Es cancel.la amb S’amortitza Existeixen Igual que

càrrec a reserves pràctiques Alemanya

en adquirir-lo o diverses

s’amortitza

Revalorització No No des de 1996, Desincentivat Sí i no té efectes

d’actius fixos excepte Euskadi pel sistema fiscals

fiscal

Diferències positives No No No Sí

de canvi considerades

com a benefici en

operacions no vençudes

Possibilitat d’activar No Sí Sí Sí

l’ I + D

Activació del leasing Poc freqüent i Sí, les operacions Solament en Sí, les operacions

financer subjecte a regles es descriuen molt els comptes es defineixen poc

fiscals detalladament consolidats detalladament

Fons de comerç Es cancel.la amb S’amortitza Existeixen Igual que

càrrec a reserves pràctiques Alemanya

en adquirir-lo o diverses

s’amortitza

Revalorització No No des de 1996, Desincentivat Sí i no té efectes

d’actius fixos excepte Euskadi pel sistema fiscals

fiscal

Diferències positives No No No Sí

de canvi considerades

com a benefici en

operacions no vençudes

Possibilitat d’activar No Sí Sí Sí

l’ I + D

Activació del leasing Poc freqüent i Sí, les operacions Solament en Sí, les operacions

financer subjecte a regles es descriuen molt els comptes es defineixen poc

fiscals detalladament consolidats detalladament


ANÀLISI INTERNACIONALANÀLISI INTERNACIONAL

Un dels factors generadors de confusió és que, sovint, una norma comptable pot semblar

similar entre dos països determinats però l'aplicació detallada pot presentar diferències

substancials. Per exemple, el tractament del leasing financer a Espanya i al Regne Unit

poden semblar iguals, ja que en ambdós països s'ha d'activar, però la definició de

leasing financer és bastant diferent. A Espanya, segons el Pla General de Comptabilitat,

el leasing financer és aquell en què hi ha opció de compra i no-hi ha dubtes raonables

que s'exercitarà. En canvi, en el Regne Unit, un leasing financer és aquell en què es

transfereixen tots els riscos i drets de la propietat a l'arrendatari, atès que el termini del

contracte de leasing, així com les opcions per ampliar-lo, cobreixen la vida de l'actiu, i

no cal l'existència d'una opció de compra.

Fins i tot quan diversos països tenen un mateix criteri comptable, pot produir-se la

circumstància que s'apliqui de forma diferent. Els quatre països següents amortitzen el

fons de comerç al llarg de la seva vida útil, però els terminis més utilitzats en la pràctica

varien considerablement:

Pais Vida estimada

Bèlgica 5 anys

França 20 anys

Holanda 10 anys

Espanya Entre 5 i 10 anys

En termes generals, les diferències comptables a nivell internacional, pel que fa a les

normes, se solen centrar en els aspectes següents:

- Principis comptables.

- Normes de valoració en relació amb el fons de comerç, transaccions en moneda


123

estrangera, actius fixos materials, investigació i desenvolupament, existències,

arrendament financer, impostos diferits i plans de pensions.

- Models de comptes anuals.

- Esdeveniments posteriors al tancament.

- Normes per a la consolidació de comu.m.

S'han elaborat diverses classificacions de països en funció de les similituds o

diferències dels seus sistemes comptables. En les figures següents se n'adjunta una que

proporciona una visió esquemàtica dels dos grups principals de països.

AnglosaxóAnglosaxó

MODEL DE CLASSIFICACIÓ DE SISTEMES COMPTABLES IMODEL DE CLASSIFICACIÓ DE SISTEMES COMPTABLES I

Dret Anglosaxó Romà

Orientat a Accionistes Creditors

Relació amb Independència Molt influït per

la fiscalitat ella

Predomini de La substància La forma sobre

sobre la forma la substància

Font de les nor- Professió Govern

mes comptables

Dret Anglosaxó Romà

Orientat a Accionistes Creditors

Relació amb Independència Molt influït per

la fiscalitat ella

Predomini de La substància La forma sobre

sobre la forma la substància

Font de les nor- Professió Govern

mes comptables

ContinentalContinental

Característiques generales:Característiques generales:



11.1.2. Diferències en els formats dels comptes anuals

L'analista ha de conèixer els diferents formats utilitzats en la presentació dels comptes

anuals. Per exemple, a Espanya, els actius es mostren ordenats de menys a més

liquiditat, mentre que als EUA es fa a la inversa. A Espanya, el període en el qual s'ha

de realitzar una operació perquè sigui considerada corrent o de curt termini, és

normalment de fins a un any. En canvi, a Alemanya aquest termini és de fins a quatre

anys.

En alguns casos, els models de presentació dels comptes anuals també poden oferir

dades addicionals. Per exemple, a Dinamarca, moltes empreses distingeixen entre

costos fixos i variables en els comptes anuals. A Suècia, les grans empreses utilitzen

normalment un format que primer mostra el benefici computat d'acord amb els criteris

comptables internacionals, i després fan una sèrie d'ajustaments per calcular el resultat

d'acord amb la normativa fiscal sueca.


124

11.1.3. Diferències en la publicitat i en l'auditoria dels comptes

En alguns països, com Liechtenstein per exemple, els comptes anuals de les empreses

no són públics. En canvi, en el Regne Unit, els comptes anuals de les empreses estan

disponibles en el Registre d'Empreses. En alguns països només les empreses que

superen un determinat volum han de dipositar els seus comu.m. Als EUA, com que la

llei de societats varia en cada estat, la disponibilitat dels comptes anuals de les

empreses petites depèn de l'estat en què estiguin domiciliades. A Espanya les societats,

amb algunes excepcions, estan obligades a dipositar els seus comptes en el Registre

Mercantil.

El temps concedit per al dipòsit dels comptes anuals també varia d'un país a un altre.

Per exemple, el temps límit a Corea és de 60 dies, als EUA és de 90 dies, i a Espanya, a

l'igual del Regne Unit, és de 7 mesos.

També hi ha diferències pel que respecta a l'auditoria segons el país, i dins de cada

país, segons els diferents tipus i dimensions d'empreses. Per exemple, en el Regne Unit

no se solen requerir comptes anuals auditats a les empreses, sigui quin sigui el seu

volum. En canvi, a Espanya han d'auditar els seus comptes les empreses mitjanes i

grans.


Amortització Criteri econòmic Criteri fiscal

Reserves legals No Sí

Estat de flux de fondos Sí No

Informació sobre Sí Nobeneficis per acció

Activació de despeses No Síde constitució

Diferències positives en Sí Nomoneda extranjera enoperacions no vençudesconsiderades com benefici

Amortització Criteri econòmic Criteri fiscal

Reserves legals No Sí

Estat de flux de fondos Sí No

Informació sobre Sí Nobeneficis per acció

Activació de despeses No Síde constitució

Diferències positives en Sí Nomoneda extranjera enoperacions no vençudesconsiderades com benefici

ContinentalContinental

Característiques particulares:Característiques particulares:



MODEL DE CLASSIFICACIÓ DE SISTEMES COMPTABLES IIMODEL DE CLASSIFICACIÓ DE SISTEMES COMPTABLES II


125


A Europa Regne Unit FrançaIrlanda AlemanyaDinamarca EspanyaHolanda Itàlia

PortugalBèlgicaGrècia

Resta del món Estats Units JapóCanadàAustràliaNova ZelandaHong KongSingapur

A Europa Regne Unit FrançaIrlanda AlemanyaDinamarca EspanyaHolanda Itàlia

PortugalBèlgicaGrècia

Resta del món Estats Units JapóCanadàAustràliaNova ZelandaHong KongSingapur

ContinentalContinentalExemples de països:Exemples de països:

Adaptat de Nobes, 1989, pàg. 28.



MODEL DE CLASSIFICACIÓ DE SISTEMES COMPTABLES IIIMODEL DE CLASSIFICACIÓ DE SISTEMES COMPTABLES III

11.1.4. Diferències de llenguatge i terminologia

Un altre problema és el de la terminologia. Fins i tot en països on s'utilitza el mateix

idioma, Ia terminologia comptable pot tenir diferències significatives. Es podria dir que

en certa manera els EUA i el Regne Unit són dos països dividits per una llengua

comuna. També hi ha diferències entre el castellà d'Espanya i el d'Amèrica Llatina.

Vegem-ne alguns exemples:

EUA Regne Unit

Inventory Stock (Existències)

Sales Turnover (Vendes)

Receivables Debtors (Comptes a cobrar)

Payables Creditors (Comptesa pagar)

Espanya Amèrica Llatina

Beneficio Utilidad

Contable Contador

Amortización Depreciación

Gasto Egreso


126

11.1.5. Diferències culturals

Les diferències culturals expliquen el fet que les mateixes normes comptables aplicades

a diferents països puguin produir resultats molt desiguals. A tall d'exemple, es pot citar

un estudi comparatiu de les ratios comptables a empreses dels EUA, del Japó i de

Corea. Les empreses nord-americanes tenien una ratio de rendibilitat dels capitals

propis més elevada i un nivell d'endeutament més baix. Aquestes diferències es van

reduir una mica quan es van fer els ajustaments pertinents perquè els comptes anuals

poguessin ser comparables. La pregunta que es va formular a continuació era si més

rendibilitat significava més eficiència, i si menys endeutament suposava més seguretat

financera. Els factors culturals van suggerir que aquestes conclusions no eren unes

conclusions raonables per causa de la varietat de diferències culturals que hi ha entre

els tres països. Vegem-ne els exemples següents:

- Els accionistes de les empreses japoneses són normalment proveïdors i clients que

cerquen el creixement comercial, com també augmentar les seves pròpies vendes,

més que els beneficis.

- En finalitzar la II Guerra Mundial, els grans conglomerats japonesos, els Zaibatsu,

es van disgregar en diferents negocis. Malgrat això, es van formar grups

d'empreses al voltant dels bancs, i els denominats Keiretsu integrats per centenars

d'empreses interrelacionades, són ara molt influents. Els préstecs d'un membre del

grup Keiretsu es mostren com un deute amb tercers, però en la pràctica tenen el

mateix significat que els préstecs d'una empresa del grup que, als EUA, seria

eliminat quan s'efectués la consolidació.

- A Corea, el Govern assumeix un paper important en el finançament de les

corporacions. Així, si una empresa necessita molt finançament, el suport del

Govern es fa imprescindible. Aquest tracte de favor per part del Govern s'ha

d'interpretar, però, com un indicador de força més que de debilitat.

Aquesta varietat de normes i pràctiques comptables presenta un obstacle fonamental

per a l'anàlisi quan es tracta de comparar els comptes anuals d'empreses de diferents

països. Per tant, l'analista abans de procedir a la comparació dels comptes d'empreses

de països diferents ha de fer el següent:

- Identificar els elements comparables dels comptes anuals.

- Recalcular, amb els ajustaments pertinents, els comptes anuals dels diferents

països d'acord amb una base comparable.

11.2. La cerca de la normalització comptable internacional

11.2.1. Motivacions per a l'harmonització comptable

internacional


127

Hi ha diversos projectes per reduir les diferències comptables tant a escala europea com

a escala mundial. Les raons d'aquests intents són:

- L'harmonització permetria als inversors internacionals la comparació de comptes

anuals de diversos països. La situació actual dificulta aquesta comparació i a més

exigeix que l'analista conegui les pràctiques comptables dels països respectius.

- Les empreses multinacionals reduirien els costos d'informació i consolidació de

dades de les filials. Un estudi ha demostrat que les diferències comptables

internacionals provoquen entre el 10 % i el 30 % dels costos d'administració dels

grups multinacionals .

- Les empreses multinacionals d'auditoria tindrien més facilitats per reclutar i formar

treballadors a escala internacional.

- La investigació i el desenvolupament de normes comptables serien més barats, cosa

que és especialment interessant per als països més petits.

11.2.2. Obstacles en el procés de normalització

Tanmateix, aquesta tasca normalitzadora té alguns obstacles, ja que les diferències

comptables internacionals són produïdes per diversos factors:

- Fonts de finançament: En els països en què hi ha més tendència a acudir a la borsa

per obtenir finançament, es tendeix a fer pública més informació comptable i de

més qualitat.

- Usuaris: Un altre motiu de variació són les diferències existents quant a les

necessitats dels usuaris de la comptabilitat. En països com el Regne Unit i els Estats

Units, la comptabilitat té com un dels principals objectius donar informació útil

sobre el valor de l'empresa. En canvi, a Alemanya, tenen més preponderància

objectius com són la fixació dels impostos a pagar i la restricció de pagar dividends

excessius. En altres països, com ara Espanya i França, es dóna molta importància al

subministrament d'informació útil per als creditors.

- Fiscalitat: En alguns països, la comptabilitat depèn totalment de la normativa fiscal.

Aquest és el cas d'Alemanya, per exemple. A Espanya succeïa el mateix fins a la

reforma de la legislació mercantil i l'aprovació del nou Pla General de

Comptabilitat. En altres països, com ara el Regne Unit i els Estats Units, hi ha

diferències molt importants entre la comptabilitat i la fiscalitat .

- Efectes econòmics: Les dades comptables influeixen en les decisions dels usuaris

(accionistes, sindicats, bancs, etc.). En algunes ocasions s'han introduït

modificacions en la normativa comptable per influir en aquestes decisions . Per

exemple, a Espanya alguns sectors, com ara l'elèctric, estan autoritzats a diferir

determinats costos perquè els minços resultats no desanimin els inversors. Un

treball del professor Pina ofereix una anàlisi interessant d'aquests problemes.

- Entorn econòmic: El sistema comptable està influït per l'evolució de l'estructura i

conjuntura econòmica de cada país. Per exemple, els continus i importants

increments del nivell general de preus a l'Amèrica Llatina expliquen que la

comptabilitat s'ajusti per inflació, en lloc d'utilitzar el criteri del valor d'adquisició.

A països on la inflació fluctua, s'ha trobat que l'interès per la comptabilitat de la

alex

Resaltado


128

inflació creix a mesura que l'índex general de preus augmenta.

- Sistema legal: Els països amb tradició de dret romà, com ara Alemanya, França i

Espanya, per exemple, tenen plans comptables molt detallats. En canvi, els països

amb dret anglosaxó tenen regulacions comptables més genèriques.

- Influència d'un altre país: La regulació comptable d'un país pot estar influïda per la

d'un altre, ja sigui per elecció o per altres causes. Per exemple, el primer Pla

General de Comptabilitat d'Espanya era el reflex voluntari de la influència francesa.

En canvi, el primer pla francès, que estava molt influït per l'alemany, s'instaurà

durant la dominació alemanya a principis dels anys 40.

- Escàndols o crisis: les normes comptables poden promulgar-se en resposta a un

escàndol o crisi. Per exemple, a Dinamarca el ministre de Justícia, P. A. Alberti,

fou requerit perquè dissenyés un sistema per a l'autorització dels auditors, el 1905. I

va contestar que creia que aquest sistema no era necessari. Les raons per a la seva

oposició es van posar de manifest el 1908, quan P. A. Alberti es va confessar autor

d'un frau important. En resposta, el govern danès va aprovar un sistema per a

l'autorització d'auditors el 1909.

11.2.3. EL paper de l'IASB (International Accounting Standards

Board) i de la Unió Europea

L'IASB fou fundat el 1973 per institucions professionals de nou països, liderats pel

Regne Unit i els Estats Units. En l'actualitat ja compta amb vuitanta països. Els

membres de 1'IASB promouen els principis comptables (denominats IAS, International

Accounting Standards, que es pot traduir per NIC, Normes Internacionals de

Comptabilitat) aprovats per aquest organisme. Fins a l'actualitat ha generat una

quarantena de principis comptables que cobreixen les principals àrees de controvèrsia.

Moltes empreses que compten amb inversors de diversos països inclouen en els seus

comptes la reconciliació entre els resultats obtinguts amb el sistema comptable del seu

país i el que hi hauria d'acord amb aquests principis.

El principal problema amb què es troba l'IASB és que els seus membres no són els

estats, sinó institucions professionals de cada un dels països. Per tant, les normes que

emanen d'aquest organisme no són seguides uniformement per tots els països, sinó

només per aquells en què les institucions professionals exerceixen una influència

important. La Comunitat Europea també està fent esforços importants per normalitzar la

comptabilitat dels seus estats membres. Fins ara ha aprovat tres directrius comptables: la

quarta sobre comptes anuals, la setena sobre consolidació i la vuitena sobre auditoria.

Cada directriu ha de ser introduïda en la legislació dels respectius estats membres.

11.3. Altres limitacions a l'anàlisi internacional de comptes

anuals

11.3.1. Diferències en l'entorn econòmico-financer de cada país

A més de tenir en compte les diferències exposades en els apartats anteriors, quan


129

s'analitzen comptes anuals d'empreses d'altres països cal prendre la prevenció de

conèixer l'entorn econòmico-financer en què operen. Per exemple, diversos estudis

demostren que les empreses japoneses estan molt endeutades en comparació amb les

d'altres països. Però si comparem una empresa japonesa amb una altra d'espanyola,

hauríem de valorar, amb relació a l'endeutament, aspectes com els següents amb relació

al Japó:

- La major part de l'endeutament és per mitjà de bancs que formen part del

mateix grup empresarial.

- El cost financer és molt més reduït.

- L'elevada productivitat dels factors utilitzats (robòtica, personal, etc.)

contribueix a generar més fons per afrontar les conseqüències de l'endeutament.

- La rotació i rendiment dels seus actius és molt favorable, amb la qual cosa

poden obtenir resultats més bons per mitjà del palanquejament financer.

Per tant, de la mateixa manera que abans d'analitzar els comptes d'una empresa d'un

altre país hem de conèixer la seva regulació comptable, també hauríem de tenir una

idea clara d'aspectes com els següents amb relació a aquest país:

- Estructura i conjuntura econòmica i financera (tipus d'interès, inflació, tipus de

canvi, etc.).

- Perspectives econòmiques a curt termini i a llarg termini.

- Relacions banca-empresa.

- Relacions Administració-empresa, pel que fa referència a aspectes com ara

ajudes o impostos.

- Política financera predominant en les empreses.

11.3.2. Problemes derivats de la moneda utilitzada

Els comptes anuals en moneda estrangera no presenten problemes per a l'anàlisi de

ratios. De totes formes, si l’estudiant no està familiaritzat amb la moneda de l'informe

poden sorgir problemes d'interpretació de la importància de les xifres.

A vegades, els comptes anuals ofereixen la conversió de les xifres en més d'una moneda

estrangera. Això pot generar confusions quan es comparen diversos períodes, convertits

cadascun a un tipus de canvi diferent.

11.4. Conversió de comptes anuals en moneda estrangera

En algunes ocasions, essencialment quan es tracta de consolidar comptes d'empreses

ubicades en països diferents, s'ha de procedir a la conversió d'aquests comptes a la

moneda nacional abans d'efectuar l'anàlisi dels estats financers del grup. D'aquesta

forma, a més, s'obté informació de l'efecte que han tingut les fluctuacions dels tipus de

canvi.

Les partides del balanç i del compte de pèrdues i guanys d'aquestes empreses estrangeres

poden convertir-se aplicant un dels dos mètodes següents:


130

- Mètode del tipus de canvi de tancament.

- Mètode monetari/no-monetari.

En general s'aplica el primer, excepte quan les activitats de la societat estrangera estiguin

estretament lligades a les d'una societat del nostre país i pertanyin al mateix grup

empresarial, de manera que puguin considerar-se com una prolongació de les activitats

d'aquesta última, cas en el qual la conversió es realitzarà utilitzant el mètode

monetari/no-monetari. Normalment es proposa que s'utilitzi aquest segon mètode de

forma molt restrictiva, quan es tracti de meres sucursals que realitzin operacions molt

puntuals.

Quan les empreses estrangeres estiguin en països que tenen taxes d'inflació molt

elevades, els comptes anuals s'han d'ajustar per inflació abans de procedir a convertir-

los.

11.4.1. Mètode del tipus de canvi de tancament

En aquest mètode, la conversió es realitza conformement amb les regles següents:

a) Tots els béns, drets i obligacions es converteixen utilitzant el tipus de canvi vigent

en la data de tancament a què facin referència els comptes de la societat estrangera. Per

tant, no es diferencien els diversos tipus de béns, drets i obligacions.

b) Les partides del compte de pèrdues i guanys es convertiran utilitzant els tipus de

canvi existents en les dates en què es van realitzar les corresponents transaccions. Es

podrà utilitzar un tipus de canvi mitjà sempre que es ponderi degudament, en funció del

volum de transaccions realitzades en cada període (mensual, trimestral, etc.) per evitar

la incidència de 1'estacionalitat.

En el compte de pèrdues i guanys no s'aplica el tipus de canvi de la data de tancament

perquè els ingressos i despeses es produeixen al llarg de tot el període, i no

exclusivament en la data de tancament.

A la dotació a l'amortització de l'immobilitzat se li aplica el mateix tipus de canvi de

tancament amb la finalitat que coincideixi amb el tipus de canvi aplicat a 1'

immobilitzat en el balanç.

c) Seguidament, es calcularà la diferència entre:

- l'import dels fons propis de l'empresa estrangera, inclòs el saldo del compte de

pèrdues i guanys, tal com s'ha calculat en l'apartat b) anterior, convertits al tipus

de canvi històric, i

- la situació patrimonial neta que resulti de la conversió dels béns, drets i

obligacions, conformement amb l'apartat a) anterior.

Aquesta diferència s'anotarà amb el signe positiu o negatiu que li correspongui en els

fons propis amb la denominació de «diferències de conversió».

11.4.2. Mètode monetari/no-monetari

En aquest mètode, el resultat de la conversió ha de mostrar un balanç i un compte de

pèrdues i guanys similars a aquells que s'haguessin obtingut si s'haguessin mantingut els


131

llibres comptables de l'empresa estrangera en la divisa a la qual es vol efectuar la

conversió.

Així, es distingeixen les partides del balanç entre monetàries i nomonetàries, d'acord

amb el que hem exposat en el tema 10, i s'apliquen les regles següents:

a) Les partides no-monetàries del balanç es convertiran utilitzant els tipus de canvi

històrics. A aquests efectes, tindrà la consideració de tipus de canvi històric el vigent en

la data en què cada element va passar a formar part del patrimoni de l'empresa. Les

correccions valoratives (amortitzacions, provisions) dels elements no-monetaris es

convertiran utilitzant el tipus de canvi aplicable als elements corresponents.

b) Les partides monetàries del balanç es convertiran al tipus de canvi vigent en la

data de tancament a què es refereixin els comptes de la societat estrangera.

c) Les partides del compte de pèrdues i guanys, a excepció del que es comenta en

l'apartat d) següent, es convertiran utilitzant els tipus de canvi vigents en les dates en

què es van realitzar les corresponents transaccions.

Alternativament, es pot utilitzar un tipus de canvi mitjà, sempre que es ponderi

degudament, en funció del volum de transaccions realitzades en cada període (mensual,

trimestral, etc.) per evitar la incidència de 1' estacionalitat.

d) Els ingressos i despeses relacionats amb partides no-monetàries, com ara

dotacions a les amortitzacions i provisions, imputació a resultats de despeses i ingressos

a distribuir en diversos exercicis, el cost a considerar en la determinació de beneficis o

pèrdues en l'alienació d'aquests elements, es convertiran al tipus de canvi històric aplicat

a les corresponents partides no-monetàries.

e) La diferència que sorgeixi de l'aplicació d'aquest mètode de conversió s'imputarà

al compte de pèrdues i guanys i es mostrarà separadament en la partida «resultats

positius de conversió» o «resultats negatius de conversió», segons correspongui.

Aquestes diferències també poden tenir un tractament alternatiu. Es poden tractar

d'acord amb el criteri seguit amb les diferències de canvi en moneda estrangera. En

aquest cas, d'acord amb el Pla General:

- Les diferències negatives, i les positives en operacions vençudes i liquidades,

van al compte de pèrdues i guanys.

- Les diferències positives en operacions no vençudes van al patrimoni net més

passiu del balanç.


Les diferències en les pràctiques comptables originen problemes importants als analistes

financers internacionals. A més, els diferents entorns culturals fan imprescindible una

interpretació acurada i subtil.

Els esforços desplegats per normalitzar la comptabilitat a escala internacional són

importants. Malgrat això, hi ha diverses circumstàncies que dificulten l'èxit d'aquesta

empresa.

La diversitat comptable existent significa que els comptes anuals d'empreses de diferents

països no poden comparar-se sense efectuar ajustaments importants i sense valorar els

entorns econòmics de cada país, després d'una anàlisi minuciosa de les diferències

existents.


132

Finalment, un altre tema desenvolupat en el tema és el dels mètodes de conversió de

comptes anuals en monedes estrangeres.


IAS (International Accounting Standards): Normes Internacionals de Comptabilitat.

IASB (International Accounting Standards Board): Consell Internacional de Normes

Comptables.

IFRS (International Financial Reporting Standards): Normes Internacionals

d’Informació Financera.

NIC: Vegeu IAS.

NIIF: Vegeu IFRS.

Normalització comptable internacional: Procés que pretén harmonitzar les pràctiques

comptables a nivell internacional.


En cas que l’estudiant estigui interessat a ampliar els temes exposats en aquest tema, es


ACCID: “Comprendre les NIC”, Gestió 2000, Barcelona, 2005.


12. Anàlisi integral d’estats financers

133

12.Anàlisi integral d'estats financers

Objectius:


- Tingui una visió global de les qüestions més rellevants relacionades amb

l'anàlisi d'estats financers tractades al llarg dels temes anteriors.

- Sàpiga com confeccionar piràmides de ratios i quadres de comandament per

informar de qüestions relatives a l'anàlisi d'estats financers.

- Conegui els elements a tenir en compte per realitzar informes efectius

d'anàlisi d'estats financers.

En els temes anteriors s'han anat estudiant de manera separada cada una de les tècniques

a utilitzar en l'anàlisi d'estats financers. Per elaborar una anàlisi completa dels comptes

anuals d'una empresa, es poden utilitzar totes les tècniques exposades:

- Anàlisi del balanç: percentatges, gràfics, estat d'origen i aplicació de reserves,

pressupost de caixa, ratios.

- Anàlisi del compte de pèrdues i guanys: percentatges, gràfics, ratios, evolució de

les vendes, compte de resultats per productes, punt d'equilibri, estat del valor

afegit.

- Anàlisi de la rendibilitat financera: rendiment, descomposició de la rendibilitat

financera, autofinançament, palanquejament financer.

- Anàlisi de les necessitats del fons de maniobra: fons de maniobra aparent, cicle

de maduració, cicle de caixa, fons de maniobra necessari.

- Comparacions amb les dades d'altres empreses del sector.

Si es fa així, possiblement hi haurà molts passos que es repetiran ja que en el fons

algunes de les tècniques estudiades veuen els mateixos problemes però des de diferents

perspectives.

Per simplificar el treball, es poden utilitzar eines integradores com són Ia piràmide de

ratios i el quadre de comandament, que a més són útils a efectes de presentació dels

estudis efectuats.

12.1. Piràmide de ratios

Una piràmide de ratios consisteix a prendre la ratio que es consideri més important,

normalment és la rendibilitat dels capitals propis, i descompondre-la en el màxim

nombre possible de ratios d'interès. Per tant, la idea és similar a la descomposició

exposada en el tema 6.

Una piràmide senzilla pot ser la que s'adjunta en la figura següent.


134

ANÀLISI INTEGRALANÀLISI INTEGRAL


Benefici net

Capitals propis

Benefici net

Capitals propis

Benefici net

Vendes

Benefici net

Vendes

Vendes

Capitals propis

Vendes

Capitals propis

Actiu

Capitals propis

Actiu

Capitals propis

Vendes

Actiu

Vendes

Actiu

Desp. financ.

Vendes

Desp. financ.

Vendes

Imposts

Vendes

Imposts

Vendes

Desp. estructura

Vendes

Desp. estructura

Vendes

Desp. prop.

de vendes

Vendes

Desp. prop.

de vendes

Vendes

Despeses prop.

de fabricació

Vendes

Despeses prop.

de fabricació

Vendes


Amb les 10 ratios de lafigura anterior es pot analitzar l'evolució de la rendibilitat

financera per mitjà del marge i de la rotació dels capitals propis. Aprofundint més, es

pot estudiar la rotació de l'actiu, el palanquejament i l'estructura de despeses.

Amb una piràmide com l'anterior es pot fer un diagnòstic global, encara que superficial,

sense necessitat de càlculs excessius. També es pot fer una piràmide de ratios per

avaluar la rendibilitat econòmica o rendiment (vegeu la figura següent).


135

BAII

Actiu total

BAII

Actiu total

BAII

Vendes

BAII

Vendes

Vendes

Actiu total

Vendes

Actiu total

Vendes

Actiu circ.

Vendes

Actiu circ.

Vendes

Immobilitzat

Vendes

Immobilitzat

Materials

Vendes

Materials

Vendes

Desp. fixes

Vendes

Desp. fixes

Vendes

Marge brut

Vendes

Marge brut

Vendes

Mà d’obra directa

Vendes

Mà d’obra directa

Vendes

Vendes

Disponible

Vendes

Disponible

Vendes

Realitzable

Vendes

Realitzable

Vendes

Estocs

Vendes

Estocs



12.2. Quadre de comandament econòmico-financer

El quadre de comandament (tableau de bord, en francès) és un document de síntesi en

el qual es reflecteixen les dades més importants que necessita la Direcció per a

informació i control.

Per confeccionar un quadre de comandament es recomana seguir, com a mínim, les

etapes següents:

Primera etapa: Quins són els objectius del quadre de comandament?

El primer pas és conèixer per què es vol el quadre de comandament. No és el mateix un

quadre de comandament per controlar Ia política comercial d'una empresa que per

controlar-ne Ia situació financera. Per tant, es poden confeccionar quadres de

comandament diferents per als diferents directius de l'empresa.

Segona etapa: Quina informació es necessita?

Seguidament, s'ha de procedir a elaborar un inventari de tota la informació que es

necessita per aconseguir els objectius de la primera etapa. Aquesta informació s'ha de

referir a les variables-clau del negoci en què opera l'empresa. Per exemple, si es vol

controlar la política comercial, caldran dades dels aspectes següents:

- Expansió de vendes.

- Vendes per productes, zones i venedors.

- Desviacions de vendes amb relació al pressupost.

- Competència.

- Preus, costos.

- Publicitat, promoció, relacions públiques.

- Distribució.


136

- Cicle de vida del producte.

- Investigacions de mercat.

- Servei postvenda.

Com que el quadre de comandament ha de ser tan simplificat com sigui possible, s'ha de

seleccionar únicament la informació més interessant. A més, la selecció de la

informació s'ha de fer amb una perspectiva de cost-benefici. És a dir, només s'ha de

comptar amb aquella informació que compensi el cost d'obtenir-la.

Tercera etapa: Confecció del quadre de comandament.

Per confeccionar el quadre de comandament s'ha de relacionar la informació anterior de

la forma en què sigui més comprensible. Així, per exemple, es poden utilitzar ratios,

gràfics, esquemes, dades històriques, dades previsionals, etc. Tot això, de la forma

menys complexa possible.

A continuació, es presenta una mostra de quadre de comandament econòmico-financer:

El quadre de comandament consta de diverses parts:

- Balanços de situació en unitats monetàries i en percentatges per controlar l'evolució

patrimonial de l'empresa en termes absoluts i relatius. En l'última columna es poden

anotar els percentatges mitjans, o millor els ideals, del sector, si es tenen.

- Estat de fonts i aplicacions, o quadre de finançament, per comprovar en què ha

invertit l'empresa i com ho ha finançat. També és interessant disposar d'un estat de

fluxos de tresoreria.

- Descomposició de la rendibilitat financera per analitzar la rotació, el marge, el

palanquejament financer i l'efecte fiscal. En l'última línia es poden anotar les ratios

mitjanes del sector si se saben.

- Una piràmide de ratios com la de l'apartat 12.1.

12.3. Síntesi de problemes econòmico-financers, indicadors i

mesures

Per tenir una visió global del conjunt de tècniques a utilitzar en l'elaboració d'una anàlisi

d'estats financers, a continuació es facilita una síntesi dels principals problemes a

detectar, així com de les tècniques que s'han d'emprar. Així mateix, per a cada tipus de

problema es detallen les mesures més habituals que cal adoptar (veure figura següent).


137

Problema Tècniques d'anàlisi Mesures a adoptar

Liquiditat Actiu circ./Passiu circ. Ampliar capital

Realitzable + Disp./Passiu circ. Vendre immobilitzat

Disponible/Passiu circ. Reconvertir deute

(Disponible/Pagaments) * 365 Retroleasing

Pressupost de caixa Millorar cicle de maduració

Quadre de finançament i caixa

R.A.I. Ajornar pagaments


Fons maniobra/Actiu

Fons maniobra/Deutes a c.t.

Fons maniobra/Vendes

Descapita- Deutes/Actiu Vendre actius

lització Capital propi/Deutes Ampliar capital

Actiu real/Deutes Demanar subvencions

Immobles lliures/Immobles Reduir cost deute

Rec. permanents/Actiu

BAR/Despeses financeres

Flux caixa/Préstecs

Desp. financ./Deute amb cost

Desp. financ. + Div./Actiu

Despeses financeres/Vendes

Quadre de finançament

Infrautilit- Vendes/Actiu Augmentar rotació

zació Vendes/Actiu fix Reduir cicle maduració

d'actius Vendes/Actiu corrent Subcontractar fases del

Termini cobrament cicle productiu

Clients/Proveïdors Just-in-tinae

Termini Estoc Implantar qualitat total

Amort. acum./Amort. Anual

Morositat Termini cobrament Credit management

clients Impagats/Vendes Descom. pagam. immediat

IncobrablesNendes Selecció clients

Quadre antiguitat clients Assegurança de crèdit

Factoring

Forfaiting Continua pàgina següent


138

Vendes Vendes n/Vendes (n-1) Pla de màrqueting

insuficients Quota de mercat Millora productes

Llindar de rendibilitat

Increment preus/Inflació

Vendes nous productes/Vendes

Vendes reals/Vendes previstes

Despeses Despesa X/Vendes Reducció despeses

excessives Despesa X any n/Desp. X any Pressupost Base Zero

(n-1) Augmentar productivitat

Vendes/Nombre de treballadors Augmentar motivació

Hores perdues/Hores totals Reduir errades

Producció real/Capacitat de

producció

Cost per unitat de producte

Compte resultats per productes

Destinació de cada 100 u.m.

venudes

Estat del valor afegit

Rendibilitat

insuficient Benefici net/Capital Propi Augmentar beneficis

Descomposició rendibilitat Augmentar palenquejament

Piràmide de ratios Augmentar rotació actius

Planificació fiscal

Palanquejament

negatiu BAI/BAII*Actiu/Cap. propi Reduir cost financer

Cost deute> BAII/Actiu Augmentar rendiment

Augmentar rotació

Problemes, indicadors i mesures

12.4. Confecció de l'informe d'anàlisi d'estats financers

Un cop es conclou l'anàlisi d'estats financers, en la majoria dels casos s'ha de

confeccionar un informe.

L'informe es pot elaborar de moltes maneres, però es proposa tenir en compte les

consideracions següents:

- Normalment, les persones que l'han de llegir no tenen gaire temps.

- Sovint, el possible lector no té coneixements profunds d'anàlisi financera i en

algunes ocasions té malfiança dels nombres.

Veient el que hem exposat, s'ha de procurar que l'informe reuneixi les condicions

següents. Que sigui:


139

- SENZILL: No ha de dir més que el que sigui necessari.

- CLAR: Ha de ser comprensible per al lector.

- COMPLET: Ha de reflectir les conclusions rellevants amb la demostració

corresponent.

- ESTRUCTURAT: L'estructura de l'informe ha de ser lògica i coherent.

A més, s'ha de tenir una idea clara de les àrees d'interès de cada un dels possibles usuaris

de l'anàlisi d'estats financers. En principi, a la direcció d'una empresa li interessen tots

els aspectes que estudia l'anàlisi d'estats financers. Però, en termes generals, altres

usuaris poden tenir àrees d'interès més específiques. En la figura següent es detallen les

principals àrees d'interès dels possibles destinataris, a part de la direcció de l'empresa,

d'un informe d'anàlisi d'estats financers.

- Entitats de crèdit en estudiar possible finançament a curt termini: liquiditat,

capacitat de pagament d'interessos i de deutes a curt termini, endeutament.

- Entitats de crèdit en estudiar possible finançament a llarg termini: flux de

caixa, capacitat de pagament d'interessos i de devolució de deutes a llarg

termini, autofinançament, endeutament i capitalització.

- Accionistes: rendibilitat, autofinançament, dividend i creixement.

- Proveïdors: liquiditat i capacitat de pagament de deutes a curt termini.

- Clients: equilibri en el creixement, solvència financera a curt i a llarg termini

per garantir la continuïtat en la venda de productes i serveis.

- Treballadors, comitès d'empresa i sindicats: equilibri financer, capitalització,

solvència a curt i a Llarg termini i equilibri en el creixement.

- Auditors de comptes: garanties que es complirà el principi d'empresa en

funcionament, solvència a curt i a llarg termini, endeutament i capitalització,

autofinançament i capacitat de generació de fons.

- Assessors: visió global de tots els aspectes relacionats amb l'anàlisi d'estats

financers per a la identificació de punts forts i dèbils tant a curt com a llarg

termini.

- Analistes financers: situació patrimonial i financera, capacitat de generació de

fons, autofinançament i creixement.

- Administració Pública: fiabilitat de la informació a efectes del pagament

d'impostos i de l'elaboració d'estadístiques, continuïtat de l'empresa en el

temps.

- Competidors: visió global de tots els aspectes relacionats amb l'anàlisi d'estats

financers per identificar, per mitjà d'estudis comparatius, possibles aspectes a

millorar en la seva pròpia empresa.

- Inversors i potencials compradors de l'empresa: valor de l'empresa, peritatge

dels actius, situació patrimonial i financera, capacitat de generació de fons,

autofinançament i creixement.

Principals àrees d'interès dels usuaris de l'anàlisi d'estats financers, a més de la direcció

de l'empresa

Una possible estructura d'informe és la següent:

- Presentació i objectius de l'informe: Explicar què es persegueix amb l'emissió de


140

l'informe i amb l'anàlisi elaborada. També s'esmenta qui ha encarregat l'informe i les

possibles limitacions per insuficiència de dades o per la manca d'informació

auditada.

- Diagnòstic: Resum de tots els problemes detectats amb la seva demostració i les

conseqüències que poden ocasionar. També es posaran de manifest els punts forts.

- Recomanacions: Mesures que es proposen per solucionar els problemes esmentats

en el diagnòstic amb la demostració de la conveniència d'aquestes recomanacions. Per

efectuar la demostració sol ser convenient adjuntar comptes anuals previsionals a un o

més anys vista. Les mesures han de ser coherents amb els problemes detectats.


En aquest tema s'ha fet una integració d'una bona part de les qüestions desenvolupades

al llarg del llibre.

Després d'exposar diversos exemples de piràmides de ratios i el quadre de comandament,

s'ha proposat una metodologia a utilitzar per a la confecció d'informes d'anàlisi d'estats

financers.


Piràmide de ratios: Conjunt de ratios que mantenen relacions de causaefecte entre elles.

Quadre de comandament (Tableau de bord, en francès): és un document de síntesi en

el qual es reflecteixen les dades més importants que necessita la Direcció per a

informació i control.


141


ACCID: “Anàlisi d’empreses”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció,

Revista de Comptabilitat i Direcció, núm. 2, monografia, Barcelona, 2005.

ACCID: “Comprendre les NIC”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció,

Gestió 2000, 2005.

ACCID: “NIC-NIIF”, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Gestió 2000,

Barcelona, 2005.

Altman, E.: «Financial ratios, discriminant analysis and the prediction of corporate

bankruptcy», Journal of Finance, vol. 23, número 7, 1968.

Altman, E. i altres: «Validité de la méthode des ratios», CESA, Cahiers de Recherche,

número 16, Jouy en Josas, París, 1974.

Altman, E.: «Complete financial distress: A complete guide to predicting, avoiding and

dealing with bankruptcy», John Wiley and Sons, Nueva York, 1983.


Beaver: «Financial ratios as predictors of Failure», Journal of Accounting Research:

vol. 5, 1967.

Bernstein, L.: «Anàlisis de estados financieros», Deusto, Bilbao, 1984.

Birchall, A.: «Financial analysis & control», Butterworth, Oxford, 1991.

Carenys, J.: «Consolidación de balances», Gestión 2000, Barcelona, 1999.

Coleshaw, J.: «Credit analysis», Woodhead Faulkner, Londres, 1989.

Massons, J.: «Finanzas», Hispano Europea, Barcelona, 1989. Montebello, M.: «Qué

estructura hay detràs del milagro asiàtico», IDEA, abril, Buenos Aires, 1982.

Oliveras, E. i Moya, S.: “Análisi d’empreses”, Revista de Comptabilitat i Direcció,

núm. 2, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, Barcelona, 2005.

Rees, B.: «Financial Analysis», Prentice Hall, Hertfordshire, 1990.

Rosanas, J. M.: «Informació comptable per a la presa de decisions empresarials»,

Ariel, Barcelona, 1992.

Zairi, M.: «Measuring performance for business results», Chapman Hall,

Londres,1994.

Apunts Comptabilitat Financera II 2010-11

Documents

Transcript of Apunts Comptabilitat Financera II 2010-11