Apunts per a una crónica sobre els nans ocapgrossos de la testa tradicional

Bienve MoyaFolklorista

La tesi de l'articleassenyala que, malgratque avui la figura delnan sembli tenir unparticularisme benresolt, no va ser fins aprincipis del segleXIX que corriencá aadquirir-lo. Ambanterioritat podríemseguir les traces deIsnans d'avui endiverses figures

,,1~t.fe.StkX~~Q~lacionadesarnb commemoracionsi festivals (Corpus,Sant Joan, etc.).Aquest article, com jaapunten treballsanteriors (com els deJoan Amades),relaciona els nansamb la figura deIsesperriots, elsdieblots, el botarga,etc. Figures festivespertanyents a diversosseguicis, ballspopulars omoixigangues. Alhoratambé fa notar lacuriosa relació quesembla haver-hi -enalguns indrets- entrenans i cavallets i elvell carnaval.

Introducció

This article points outthet, while today thefigure of the festivalbighead or «dwert»seems to be a well-known tvpe, it wasnot untíl thebeginning ot the 19thcentury that it beganto acquire thisdisctinct identíty.Prior to this we maytrace aspects of theccuüemposern: dwarfsin various figuresrelated tocomm em oretions andfestívals (CorpusCbristi, Sto Johri/s Bve,etc.). As earlíerstudies have done(notably those of JoanAmades), this articlerelates the dwarfs toesparriots, díablots,the botarga, and otherfigures belonging toprocessions, folkdances, andmasquerades. At thesame time it notes thecurious relationshipthat seems to appearin certain placesbetween dwarfs,borse-skirts, and oldCarnival.

La tesí de l'article assenyala que,malgrat que avui la figura del nansembli tenir un particularisme benresolt (que el situaria al costat de ge-gants, dracs. etc.). no seria fins alprincipí del segle XIX que cornencaa adquirir-lo. Anteriorment po-dríem seguir les traces dels nansdavuí en diverses figures festivesrelacionades amb commemoracionsi festivals (Corpus, rebudes de per-sonatges, Carnestoltes, Sant Joan,etc.). Aquest ar ti cl e. tal com jaapunten treballs anteriors (perexemple els de Joan Amades), re-laciona els nans amb la figura deisesparriots, els diablots, el botarga, etc.,figures festives pertanyents a diver-

"sos,~~g1..~l,C;!.,5;"balls populars. o rnoi-xigangues. Alhora també fa notar lacuriosa relació que hi sembla haver.en alguns indrets entre nans i ea-vallets i el vell Carnestoltes.

El cap

El cap, i en concret el cap humai les seves figuracions, j a siguin es-culpides o modela des, amb fins es-tetics, magics o cientííics, o bé sim-plement simbolics. ocupa un espaiconsiderable en l'activitat creativa,filosófica i fabuladora en la historiade l'home.

Des de l'antiguitat més remota,potser des del principi de l'activitathumana, es fa servir la representa-ció del cap. Ja sigui com a emblema-per exemple a l'heraldica: els qua-tre caps de moro de les armes deCorsega i d' Aragó-, ja sigui com aregla de proporcions estetiques -elsnou caps del model doric. els vuitdel corinti, i els set del jonic. Tambétrobem el cap en rituals i en mites

-fúnebres, guerrers o de goig i dale-gria-: la reducció dels caps dels ene-mies, que han fet fins fa poc algunestribus ameríndies, l'absorció del cer-vell dels vencuts poderosos, accióque semblen haver practicat gairebétotes les cultures primitives. Vladi-mir Propp a Raíces históricas del cuentodedica tot un apartat als caps par-lants, un dels mites que conformarial'extensa base sobre la qual es bastíel cante meravellós. També caldriaafegir en aquesta llista els queru-bins de la iconografia católica re-presentats com a simples caparro-nets d'infants, amb aletes al coll,

Advertim, dones. que la pan su-perior del cos huma. el cap, ocupaun l!oc irriportantíssun en l'imagi-nari de lespecie. De la mateixa ma-uera. cal dir que' aquesta part del costambé s'ha fet servir. potser més quecap altra mena, de ',com l'horne esveu ell mateix i els seus corisern-

blants, i al complex món, que en-cara avui sembla no comprendre deltot.

És ben logic. dones. trobar en laimatgeria festiva dels vel!s pobleseuropeus, i també als de la resta delplaneta, una gran abundancia del'element objecte del nostre trebal!,el capqros, cabut o nano 1 és precisa-ment en el cas daquesta figura fes-tiva on ens arriba en tota la seva po-tencia: gairebé prescindint de laresta del cos que l'hauria dacorn-panyar, bo i excloent-Io. i passant aformar una figura antinatural. queno per aquesta raó resulta menyseficac.

EIs nans, capgrossos o cabuts

Els capgrossos, o nans, han par-ticipat des de molt antic en els se-guicis dels entremesos i altres ballstradicionals, al costat dels gegants,

Bis capgrossos deSaragossa

Els nans de Matará i de les besties fabuloses represen-tatives dels estaments i dels gremisde les ciutats: dracs. mulasses. agui-les, bous. lleons. ete. Pero entreaquestes altres figures, a ells (alsnans). els veiem moure's amb un al-tre aire i actitud. Aire i actitud méslliures, més desernbarassats. que pot-ser correspongui a un paper dins lafe sta. diferent dels seus companysde seguici: els gegants i les bestiesfabuloses ja esmentades. Aquest pa-per dramatic, que en els darrers es-taria basat en una recuperació sirn-bolica dels estaments civils de lesciutats i de les seves corporacions idistints gremis, potser no parteix dela mateixa base en el cas dels nans.Així podrem observar en gegants ibesties fabuloses (a la gran majoriadels~''cas'os) \ln posat digne i contin- ' .gut, gairebé hieratic. Que en elsnans és bo i sempre el contrario Alloque uns tenen de gravetat i de cap-teniment, les nostres figures ho te-nen desbojarrat i de burlesc, pro-pens a l'enjogassament i a lespersecucions entre els qui mirenpassar la desfilada. Sobre aquestparticular, en concret, hem de tor-nar-hi més endavant. Ara és millorpresentar alguns detall s sobre laseva possible historia, i sobre laresta de figures amb les quals cal re-lacionar obligatoriament per tal debastir la crónica anunciada.

La festa

La [esta, qualsevol acte festiu, ésalhora comunio i també potser repre-sentació (ensems o per separat). Lafesta és comunio quan actors i es-pectadors participen, com en el mo-del de Rousseau, d'un mateix gaudiren que «[ ...] el plaer de cadascú ésalegria de tots». Aquest seria el me-

del de festa civil, teoritzada a partirde les idees de la Revolució Fran-cesa: llibertat. igualtat i fraternitat,i que pressuposa una societat en queles classes socials. si més no, ten-deixen a reduir les seves diferencies.Contrariament. la fe sta representaciótendeix a convertir en gran espec-tacle la jerarquització de la mateixasocieta t: grans coronacions, arriba-des o commemoracions de perso-hatges eminents (reus. sacerdots, je-rarques. militars. ete.). La festa, pero,és també extasi. alliberament erno-tiu. Amb la possibilitat que aquestacatarsi condueixi a l'alienament.Aquest darrer estrat Iestiu. l'extasi.és amb seguretat el més antic, da-munt del qua1 es mantenen qual-sevol dels a1tres dos, o ambdós al-

, . . ~.

hora.

L'espectacle dramático-jerarquíc del Corpus

És a la festa del Corpus Christi ontrobarem la més gran quantitat din-formació sobre cornparses. balls. en-tremesos tradicionals, etc.. pano-rama en que es troba inserit elnostre tema d'estudi.

Aquesta festivitat va ser prorno-guda per santa Juliana de Mont Cor-nillon. a Lieja el 1218, per combatrecertes heretgies, i sobretot -tal comens ho fa recordar el text que ex-pressament va compondre Tomasd' Aquino per a l' ofici del di a- per-que els nous cristians « ... celebrimjoiosament aquesta festivitat sa-grada ... [i així] es facin enrera les casescaduques, i li facin lloc a les naves ... ».

Encara que sigui sense aprofundirmassa. és interessant per a una bonacomprensió del que aquesta nava ce-lebració (el Corpus) hauria de signi-ficar per al futur de la fe sta popular

dins la civilització cnstiana (sobre-tot pels elernents escenico-Iestíus iparateatrals. inclosos en ella) tenirben clar quin s pogueren ser els mo-bils per a la seva creació, quin va serel medi historie on es va configurarla litúrgia, i quins foren els seus pa-drins. És de summa importancia co-neixer. per exernple. que en el Con-cili de Vienne (que ara ma teixesmentarem), on es decideix que lafesta se celebri en tot el món cristia-amb la probable intenció dassolirallo que lesmentat text de Tomasd' Aquino propugna-, es decideixtambé condemnar l'orde deIs Tem-plers. entre altres raons, per haveresdevingut suspecte de connivenciaamb antics cuItes «pagans».

També volem fer notar. per a un''':''' ."..

millor seguiment de les nostres con-sideracions al voltant de la qüestió.que en la configuració del Corpus,com a nova [e st a de l'Església,aquesta va continuar amb l'anti-quíssima practica del sincretisrne.tradició que li venia de molt lluny.Així ho podem constatar, per exem-ple. en el text següent. que no per-tany precisament al món deIs es-tudis antropologics o íolklorics. sinóa l'aplicació conternporania de la li-túrgia católica. Diu A. Olivar, al'hora de comentar la celebració delNadal: «El 25 de desembre era el Na-talis (Solis) Invicti: el naixement del'Invicte (SoL se sobreenten, és a dir.de l'astre divinitzat i relacionat ambla persona de l'emperador roma).Nadal és la cristianització daquestafesta (cristíanització que esta ben bédins la línia sincretista i conciliadora del'emperador Constantí el Gran»,'

En principi. aquesta nova fe sta. elCorpus: s'havia de celebrar a Roma,i encara a l'interior ~el temple. Finsque el ~311, en el ja esmentat Con-

cili de Vienne (Vien a del Delfinat)-on es confabula, com acabem dedir. l'anorreament d els templerssota l' acusació (interessada, és clar.pero expressiva) d'oferir culte alsdéus pagans-, Climent V decideixque se celebri. com ja hem dit abans,en tot el món cristia.

Amb tot. la creació d'una festacristiana, dedicada al culte del cosde Crist trasmudat en pa sagrat, jatenia antecedents. a Orvieto (Um-brial i Daroca (Aragó),? també a To-ledo i a la mencionada Lieja, abansdel 1300. Pero de la celebració ex-tramurs del recinte sacre (momenten que la festa adquireix la litúrgiaparateatral que lh a de definir), alnostre país no en tenim notícies finsal 1320 a Barcelona" i a Girona. Mésta'rd, erCorpus processiorial. ja a~btot el seu esplendor de [esta de re-presentació de les [erarquies, se cele-braria a Vic el 1330, a Valencia el1335, etc.

Hem d' atribuir aquest estil mis-teric dactuar de la primitiva esglé-sia cristiana (1'estil de recloure lescelebracions dins l'estricta comu-nitat deIs fidels, i encara dins elsmurs del temple) a la necessitat depreservar la nova litúrgia, mante-nint-Ia allunyada, i incontaminada,deIs antics rituals de la vella religió,vestigis més o menys sencers delsquals continuaven practicant-se en-tre les capes de la població més re-tretes del món urba. Recordem que,si més no en el que avui denomi-nem món occidental «[...] el cristia-nisme no va ser el resultat de la cris-talització institucional d/ u nmoviment espontani i difús [...] Vasorgir en el context d'una societaturbana, i en el si de la comunitatreligiosa més alfabetitzada del mónantic»." Quedant, dones. fora del seu

1. OLIVAR, A. El nou ea-lendari litúrgic. Barcelona:Estela, 1970, pago 182. (Sócconscient que la informa-ció és arxiconeguda, peromha semblat interessantaportar-la p e r q u e ensarriba dun a font impli-cada).

2. GONZÁLEZ, L.A. i MAR-

TÍNEZ, I.M. Historia de lacomparsa de Gigantes y Ca-bezudos de Zaragoza. Sara-gossa: Ayuntamiento deZaragoza, 1986, pago 18.GEC Corporals de Daroca.

3. DURAN) SANPERE, A. LaFiesta del Corpus. Barcelona:Ed. Ayrna, 1943, pago 7.

4. MONTSERRAT, J. La Si-nagoga Cristiana. Barce-lona: Muchnik Editores,1989, pago 140.

5. Vegeu Galates 4.81.6. VVAA La Fiesta. Ma-

drid: Ed. Alianza, 1993,pago 159.

7. Cal retenir la imatged'aquests clergues ambmascares. disfressats de b a-lladors i també de dones.Més endavant. quan par-lem dels seguicis proces-sionals del Corpus a Sara-gossa. trobarem reíerenciesa uns personatges s e m-blants.

abast els pagani O pagensis. Textual-ment. els homes del paqus, els ho-mes de camp. els pagesos, en defi-nitiva.

Molt temps deurien subsistiraquells rituals festius de l' antiga re-ligió entre els pagensis o pagani mésallunyats dels nuclis urbans (i tambéentre les capes menys cultes -el s es-claus- de les ciutats). Cerímoriies decarácter lúdic, festivitats simboli-ques. etc.. que en anar perdent laseva significació religiosa, van ferque cada vegada més encara en so-bresortissin els components delles.més relacionats amb el simplelleure. amb els jocs i les folgues permotius estacionals. Necessitats,aquestes ultimes, per a les qu als. elprimitiu cristianisme, enderiat aveure arribar com mésaviat millorel regne de Déu a la terra (un regneben allunyat de les petites necessi-tats mundanes de cada día). no sem-blava tenir-hi un gran intereso Nisembla que hi fes gaires aportacionsfins ben entrat el mil-lenni.

Durant molts segles, sembla de-mostrar-se que la nova religió, elcristianisme, no es va interessargaire per la testa. pel simple gaudirfísic de l'horne. És logic. dones, queles antigues cerirnonies. jocs, efe-merides estacionals, etc.. relacio-nades amb els vells déus (o genismalefics. estat a que els reduí santPau)" continuaren ocupant aquestespai de l'activitat humana, la festa.I aixo malgrat l'avenc inconteniblede la nova doctrina cristiana.

En el seu moment, pero, quan escornenca a consolidar una nova so-cietat, lluny d e l s terrors delmillenni. es va advertir que, potser.la vinguda del Messies es podiaallargar per molts anys. Així, des-prés de cismes i desviacions, la nova

96

jerarquia eclesiástica. ben relacio-nada i consolidada, i les capes altesde la vella societat dels magnats. de-gué comprendre que la nova religiótambé havia de ser ben compresa iassumida per la resta de la població,fins i tot entre els rústecs pagesosmés allunyats de les urbs (els paqen-sis o pagam), i també entre les clas-ses miserables de les ciutats. D'unaactitud misterí ca i reservada alscreients (els qui s'havien de salvar),es passava a una actitud oberta, queencara que pugui semblar parado-xal comporta l'obligatorietat i l'or-todoxia del culte.

Pero, fins a quin punt les capesallunyades del poder i de la culturaoficial, encara en pIe segle XII, noparticipaven d'aquesta integració enla nava religió, es pot percebre en la.descripció següent de la festa ano-menada de 1'ase, que era celebradaentre el baix clergat (en aquest casde Franca) i que extreiem d'un do-cument publicat a la La Festa:"

«[ ...] Els sacerdots d'una esglésiaqualsevol elegien un bisbe dels bajos(retinguem per arnés endavantaquest personatge i el seu rol), queaquell dia feia cap al temple ambgran pompa i s' asseia al tron epis-copal. A partir daquell moment co-mencava una missa cantada en queprenien part tots els clergues amb lacara emmascarada amb carotes re-pulsives o ridícules. Durant l'ofici elsclergues disfressats de dansaires ode dones ballaven en el cor i inter-pretaven cancons indecoroses. Elsaltres menjaven botifarres fent ser-vir els altars de taula. jugaven a car-tes i daus en presencia del sacerdotque oficiava, l'insensaven amb unbraseret on cremaven draps vells.fent-li respirar aquell fum ind e-cent».?

Fent una superficial r e vrsro aaquest passatge, el primer que senspodria acudir és que ens trobem da-vant d'una supervivencia d'algun ri-tual de la religió antiga. Aquesta ob-servació, pero, seria possiblementinexacta. És poc probable que elsclergues que celebra ven aquestafesta en pie segle XII, poguessin te-nir consciencia de les cerímonies dela vella religió. Segurament no erauna supervivencia, pero tampoc nopodia ser una celebració nova. Ésinversemblant pensar que l'Esglésiapogués crear una c e r im o n iadaquesta mena.

És més probable creure, simple-ment. que malgrat que la vella re-ligió hagués desaparegut, la nova nohavia sabut, encara, suplir els vellsrituals que satisfeien les riecessitats

• i" "'o'. vt ~>;,,~'.¡>.'.0"> ,~.,

festives de l'horne. i dotar la novacivilització d'uns esplais adequats.

Passats els segles precisos, la navajerarquia ja els aniria dissenyant.Crearia el Corpus com a model defesta popular a l' aire lliure. I tambégiraria els ulls als jocs, al teatre pa-latí (el popular ja venia configuraten el mateix Corpus), a les compe-ticions, etc.

Un exemple proper: el Corpusa Saragossa

A La historia de los festejos popularesde Zaragoza, el seu autor, Eliseo Ser-rano, assenyala:

«La festividad del Corpus no sólo secomponía de la procesión a la que asis-tían barrios, parroquias y gremios f. ..]sino que ya el día anterior la ciudad sevestía de fiesta. La ciudad mandabasiempre, que un pregonero recorriera lascalles anunciando la festividad del díaf. ..} acompañaba el preg~n como era cos-

tumbre una fanfarria de trompeta y tim-bales».

Es pot apreciar amb claredat comencara que en un principi només estractés de celebrar un dogma cristia.aixo implicava, i en gran manera,l' element civil; la ciutat amb els seusgremis i barris. les autoritats i elsseus deures inherents de represen-tació. Aixo és ben natural en unasocietat fortament jerarquitzadacom la del segle XV, en que cada in-dividu calia que estés representat enel seu brac per tal d' ésser un subj ectede dret. No estar-hi equivalia (talcom veurem més endavant) a ser unassocietari. un jueu o un paria, sus-ceptible de ser prohibit, i, per tant.un individu que no tenia un lloc enel Corpus, una festa en que la so-cietat establerta -a través d'unamagna posada en escena- es repre-sentava (donant a aquest mot valorteatral) a ella mateixa.

En el text següent es pot veurecom el Corpus encara arribava a im-plicar els ciutadans, no solament enla seva condició pública, sinó en laindividual i familiar. Llegim del ma-te ix llibre ressenyat:

«En el pregón de 1429 se recuerda yse requiere que "manyama sian plega-dors los hombres a las casas del puentee las mulleres a la Seu, por acompanyarla dita procesion ". En estos mismos pre-gones se recuerda al vecindario que debelimpiar, barrer y regar los trozos de calleque corresponden a cada casa, debiendoasimismo encortinar y engalanar las fa-chadas». També «[ ...] los ciudadanosdebían concurrir a la procesión con suspropias luminarias, recalcándose de estaforma en el pregón del Corpus de 1486,con pena de 5 sueldos. En el año 1459se hacía especial incapié en que debíanconcurrir al menos una persona de cadacasa».

Máscares i moixigangues

Amb la lectura daquestes cita-cio ns. que tant es podrien haver ex-tret del Corpus de Saragossa com delde Valencia, Sevilla o Tarragona,preteníem il-Iu s tr ar de maneraexemplar la festa del Corpus. Unfestival en que saplegava tot alloque de festiu posseia la societat delfinal de l'edat mitjana, com a he-reva de successives civilitzacions.dhístor íes culturals, característi-ques etniques. tabús i creences ar-quetípiques diverses. En suma, totallo que en ella sacollia i es pro-dura. 1 com a corollari daquestadarrera asseveració, veurem encarauna altra nota de la mateixa obra:«Los pregones se encargaban tambiénde prohibir duran e el Corpus máscarasde judío, frailes y capellanes, aunquepermitían éstas una vez pasada la pro-cesión o si van en los carros de los en-tremeses f...}».

Pel que fa a la qüestió de les mas-cares és suggestiu d'interrogar-se so-bre que hi deurien fer aquestes mas-care s de jueu, frares i capellansbarrejades a la festa de lexaltaciódel cos de Crist. 1 ens podríem con-testar d'una manera com la que j ahem apuntat. Les antigues celebra-cions d'aquesta estació temporal(desproveides de contingut sacral-de la vella religió-) que havienperdurat mentre el Corpus se cele-brava dins els murs del temple, erenencara tan habituals i estaven tanarrelades entre la població que ha-bitava els barris i els pobles íorans.en pie segle xv, que les autoritats (lanova jerarquia) tant civils com ecle-siastíques, no trobaven una altramanera de combatre-les si no erarecorrent a la practica del vell sin-cretisme. Quina altra cosa podien

ser aquestes mascares sinó els ves-tigis (alerta que dic els vestigis. comqui diu les traces no conscients) depersonatges de velles funcions es-taciorials, que ara adoptaven imatgescoritemporaníes representatives dela seva actualitat (en un exercici. in-conscient. pero perseverant, d'adop-ció de formes noves. confrontablesamb velles necessitats): jueus. Ira-res ... Personatges-rnascara. per cert.que no gaudien de massa bona re-putació entre els estaments in s-tal-lats del segle xv. Aprofundint enaquest aspecte. hem de fer notar queen el Corpus barceloní. en el pregóde 1321, allo que es prohibeix és lamateixa presencia dels jueus. foradel cal1.8

És suggeridor, si més no, reflexio-nar sobre el significat que podien.haver tingut aquestes mascares dejueu a l'esmentada festa de Sara-gossa. Pero per si la nostra anteriorconjectura pogués ser refutada, ad-vertint-nos que aquests frares ijueus podrien haver estat figurantsdalgun auto de tema estrictamentreligiós, nosaltres proposem una re-lectura del text en qüestió. i derna-nem atenció sobre on diu queaquestes mascares són prohibidesdurant la processó; per tant. hemdentendre que no ho són un cap pas-sada la processá, o bé si van «[ ...] enlos carros de los entremeses».

D' aquesta lectura es pot deduirque hi ha mascares (de frare o dejueu. i com més endavant es veura.també daltres coses) que no van enels carros dels entremeses. pero quepoden precedir -o estar-se allá peron passa- la processó, encara queno hi pertanyin de manera oficial.Aquestes notes (i d'altres que alllargdel treball afegirem) ens donen unacerta llibertat (que ens prenem) per

suposar l'existencia d'uns actes o defestivals paral-lels. prafans (o siguide motius no estrictament religiosos)a aquesta processó del Corpus (simés no fins al segle xv). 1 abundanten aquests probables festivals pa-ral-lels. més vells que el mateix Cor-pus (evitant, pero, dobstinar-nos enla qüestio), farem encara un parellde citacions més. Una relacionadaamb el Corpus de Barcelona, extretade La Fiesta del Corpus d' A. Duran iSanpere. 1 una altra del mateix lli-bre que hem utilitzat fins aquí. Noexhaurírn. ni de bon tras, els argu-ments que podríem utilitzar.

Anota Duran i Sanpere en aquestllibre que: «Encontramos todavía en elmismo año 1396 la prohibición de cons-truir catafalcos u otros andamios en lascallesde tránsito=deotavprocesián, refi-riéndose tal vez a los altares y a los cas-tillos con que pretendían emular con en-tusiasmo, y de disparar fuegos griegosni cohetes bajo multa de veinte sueldos».

Creiem que la citació és impor-tant. ja que s'hí recull bona infor-mació. D'entrada. podem intuir lesdimensions de les construccionsamb que, segons lautor. «[ ...] los bar-rios pretendían emular en entusiasmo[ ...]». Cadafalcs, bastides i castells.Aixo no sembla ten ir res a veureamb els altars que el mateix autorconeix. per tradició (i també ben se-gur per haver-los presenciat) i quees bastien al llarg del recorregut dela processó, a cavall del nostre segle.quan el Corpus encara era una festaben viva a Barcelona. Amb els ter-mes de cadafalcs i castells es conei-xen, al 11arg de molts anys, els en-tremesos que, im m o b i l s otranseünts. posa,ven en escena re-presentqcions parateatrals, o 110csfabulosos (també de) temática reli-giosa). Aquests dos termes, castell i

cadajalcs, s'emparenten amb el motroca, que té el mateix sentit. Queexistiren roques castels i entremesosprofans, sense anar més lluny, hocorrobora la lectura del Tirant en elpassatge del casament del rei d' An-glaterra. en que podem llegir:

«Dix Tirant= En mig de la praderiatrobam una gran roca feta de fusta peersubtil artifici tata closa [...] E trobaremque en l'alleujament del Rei estava unadona tata d'arqent quasi ab lo ventre unpoc ruat i les mamelles qu eun poc lipenjaven, e ab les mans les estava ex-prement, e per los mugrons aixia ungran raig d'aiqua molt clara [. ..] haviauna donzella tata d'or esmaltada e teniales mans baixes en dret a la natura ed'alli aixia vi blanc molt ¡r es especial[...] estava un bisbe ab sa mitra al cap,qui era tot d'arqent [...] e per la mitra'li aixia un raig d'oli»,' etc. Si a aques-tes roques, cadafalcs i castells mencio-nats per Duran i Sanpere, hi afegiml' encesa de «fuegos griegos y cohetes»,duna magnitud que es féu necessarimultar-los, podrem deduir que elsbarris que els construien. més quemuntar un altar on «descanses» lacustodia i el seu seguici, muntaven.en dates aproximades i pa-ral-lelament. festes pel seu cornpte.en que en tot cas la presencia delCos de Crist vindria a santificar (cris-tianitzar) allo que allá celebraven.

Ens resistim a creure que havent-se cornencat a celebrar el Corpus ex-tramurs el 1320, el 1396 la testa ha-gués ja reeixit tant. i a tot arreu. en-tre la p o b l a c í ó • que aquestan'hagués creat. amb poc temps. unaaltra de paral-lela (un off) de la mag-nitud que fa preveure la relació delsdocuments coneguts. Aixo. sensel'existencia anterior d'una celebra-ció, o serie de celebracions, a ella, isegurament de tradició pre-cris-

8. La Fiesta del Corpus,pago 14.

9. MARTORELL, J. Tirant loBlanc. Barcelona: Ed. SeixBarral. 1969, volum Ir, pago139 i següents.

tiana. Sobretot, tenint en compte laresistencia i la prevenció de la je-rarquia de la nova església per totallo que pogués significar desviacio-nisme o mundanització de les ceri-monies dedicades als seus dogmes.Més aviat tendim a creure el con-trari: la festa del Corpus, un coptreta deis murs sacres, hauria de ser-vir a mena de gran diposit en. ambpaciencia, anirien convergint totsels elements externs de celebra-cions pre-cristianes, que encara cue-javen, i que més endavant confor-marien el llarg seguici que avuianomenem balls i figures tradicio-nals: gegants, nans, diables. etc.

L'altra citació que no fa més queconfirmar la que precedeix, és im-portant perque assenyala una de lesfigures tradiciorials o balls que avuiconeixem, possible referent (entredaltres) de la que motiva aquest tre-ball. Veieu:

«[ ...] en el pregón del año 1459, se nosmenciona un entremés del infierno, yaque prohiben los jurados que puedancircular por las calles con máscara o conhábito de diablo [...]». D'aquí podemdeduir també que si es prohibeixcircular amb mascara o habit de dia-ble fora de la processó, és que nhihavien, o deurien haver-nhi hagut.que no participaven en la processóoficial. No podem creure que la pro-hibició només fos dictada pels sim-ples figurants que entre lanar decasa a la desfilada, s' extralimites sinamparats per la mascara. 1 si de casla prohibició fos per aquest rnotíu.voldria dir que la mascara tenia, ohauria tingut, una altra funció entemps preterits. i que encara era re-coneguda. Per tant. més aviat ensdecantem per creure que la intenciódeis pregons anava en la línia de li-mitar una activitat que encara tenia

vida propia i autónoma fora de lacelebració oficial, pero que aquestamaldava per assumir totalment.

D'altra banda, aquestes mascaresi habíts de diable, com les de jueuo de frare. bé podien ser recone-gudes amb aquests epítets, senzilla-ment perque tota figura que duguésbanyes havia de ser emparentadaamb el maligne. i tot allo que no foscatolic. amb els jueus. 1 també ambels írares. font inesgotable dheret-gies i heterodoxies. Recordem quefins als nostres dies han arribatm a se ares tradiciona ls qu e d u enbanyes. encara que avui a ningú nose li acut relacionar-les amb Sata-nas.

Pero la historia deis nans. cap-grossos o cabuts. com a peca parti-cularitzada dins la festa tradicional,

·sembla ser relativament recent, en-cara que no ho sigui tant la seva de-tectable presencia al costat o barre-jat amb altres elements i figures deles cornparses. entremesos o moi-xigangues, que participaven en lesdesfilades i processons, tant de ca-racter religiós com de signe profa:mascarades o rebudes i comiatsdindividus eminents.

Anteriorment al segle XIX els ano-menats nans. o cabuts, solen formarpart dalguna representació, entre-mes o ball, en els quals queden in-closos. Per exemple, en el text quecitarem a continuació, de la n y1590, s'anomena els nans com a in-tegrants d'una comparsa de gegantsi nans, i tan integrats estan uns i al-tres a Yeruremes que fins i tot com-parteixen el mateix pressupost. Diuaixí: «f. .. ] Losjurats f. .. ] paguen a LluísMata, pintor de la dita ciutat XXXXIIIlliures II sous VI diners moneda real eson valor de eeeeL reals castellans queha de haber per pintar tretze testes o cap s

de nano o jigants ...» (d'un inventari dela Casa de les Roques de Valencia).També trobarem referencies d'unspossibles capgrossos en una «moji-ganga» feta a Saragossa el 1747 ambmotiu, segurament, del Carnaval. Eltext diu: <l- ..] rompian el paso dos ma-tachines de a pié con el vestido mas pro-pio y mas extraño. Eran estos dos dis-cipulos de Jano y llevaba cada uno supar de caras [...] No solo eran caras sinocarisimas. pues por lo grandes toda lamojiganga se escondía tras de ellasv:"

Ha de ser fácil emparentar aques-tes mascares dobles, que pel seu ern-balum «[. ..] por lo grandes toda la mo-jiganga se escondía tras de ella [. ..)-.suggereix una estructura molt sern-blant a la d'un capgros, la qual hade ser diferent a la d'una carota ocareta, ja que mentre la primera co-briria totalment el cap, la segonanomés amaga el rostre .:

Aprofundint en aquesta citació, enque podem veure mencionat elterme cara per referir-se a una figuraque bé podria ser un capgros, i pelfet d'haver observat aquest mateixmot diverses vegades en textos quefan referencia a la materia tractada,sembla peninent citar-ne un.

En el ja esmentat llibre La Fiestadel Corpus, de Duran i Sanpere, hi haun petit paragrafII on en referir-sea aquesta festivitat durant lan y1390, es fa esment d'unes «diez carasde ángel con sus diademas y sus cabe-lleras». No gosaríem assegurar queaquestes caras d' ang els (que eren fe-tes per a un grup de músics inte-grants del seguici processional) íos-sin capgrossos. pero sí que ens hopodem prendre com una referenciaprimerenca de mascara, en que elcap (o el rostre) era la pan del cosque es feia ressaltar més. Som coris-cients. també. que ~ls motius pels

quals una mascara s'ha de consi-derar una simple carota o bé un cap-gros són difícils de concretar. En totcas. potser no hauria de ser nomésla grandária de lartef'acte a110 queel definís, sinó més aviat el paperque la figura interpreta dins la festa.Si només les dimensions de la mas-cara particularitzessin la figura delcapgros, hauríem de tipificar com acapgrossos altres elements festius,potser els mateixos gegants. 0, perexernple. algunes de les rnascaresdel Carnaval del centre d'Europa. Ino és aquest el cas."

Diablots, esparriotsi «botargas»

No és fins al principi del segle XIX,

o al fin al del XVIII, quan comencema trobar el terme nan, o capgros.amb categoria particularitzada icom a element integrant del seguicifestivo-popular. No és fins aquestmoment quan va adquirint de micaen mica el seu paper. i lloc propi. ales desfilades i processons.

A la mateixa Saragossa, a basta-ment referenciada, i ja el 1803, par-ticipen en una «mojiganga»: «[. ..] dosfigurones de hombres chicos llamadoscabezudos porque sus cabezas son enor-mes». Ja entrat el segle aquests ea-buts solen ocupar, sense cap menade dubte. el lloc que fins aleshoreshavien tingut els bufons, bajos, espar-riots. diablots, «botarqas», «bojiqanqas»,etc., i també altres personatges ambapel-latíus semblants, els quals sóntots ben coneguts en les festes detota la Península. Aquestes figureseren les encarregades de dirigir elsballs i els entremesos, i de íer-los- hide presentadors i alhora d'agentsd'ordre. Eren els guardians del cer-de sacre on eren Ietes aquestes re-

10. SERRANO MARTÍN, E.Tradiciones festivas zarago-zanas.

11. La Fiesta del Corpus,pag.16i17.

12. En canvi. veiem comels dos «Matachines» es-mentats sí que compleixentotalment el paper que nos-altres assignem als cap-grossos.

13. Vegeu els mots espar-rec i esparver al Diccionarietimoloqic i complementari dela lIengua catalana. 1 el motesparriot al Diccionari cata la-valencia-balear.

14. Mostrari [antastic. Ge-qants, capgrossos i bestiari dela Garrotxa. OJot: EdicionsMunicipals d'Olot, 1985.

presen tacions. Tal com encaraveiem que ho fan avui. el Pollo deMoUI., i el Diablot o Dimoni deIs Cos-siers d' Algaida, a Mallorca. Una al-tra de les funcions, no menys im-portant. daquests personatges erarecaptar l'estipendí per a la corn-panyia. Senyal inequívoc de la sub-alternitat del personatge. Ja es co-neix que cal no barrejar les coses del'esperit (les representacions) amb elvulgar metalI. El bufó, o esparriot.com que ja era un impur (només par-ticipa en la representació des de foradel cercle). no es podia macular.

Un exemple daquestes funcions,les quals segons la nostra teoria se-rien gradualment afegides a la fi-gura del nan a partir deIs segles XVIII

i XIX, provinents de l'obscur espar-. o¡:iot,J3Ies trobem en la descripció que

Varey fa en Historia de los títeres enEspaña, sobre la tarasca de Madrid,que en el segle XVII participava enles festes populars i sobretot en elCorpus daquella ciutat castellana.Varey diu que aquesta tarasca erauna barreja de drac i de serp. ea-valcada per una dona i precedidad'un «botarga» o «bojiganga» armatamb una vara amb bufetes de porclligades a un extremo Amb el recursdaquesta arma, el «botarga» apar-tava la canalla de la tarasca i tambéperseguia les mosses amb les bufe-tes. Aquestes últimes, símbol elo-qüent dels genitals daquesta bestiaconeguda per la seva lubricitat (mésendavant veurem com alguns cap-grossos continuen avui utilitzantaquests adminicles o substitutíus. iamb fins semblants).

En el segle XIX la funció del «bo-targa» o de l'esparriot. ja la trobemtransferida a un nan. en coricret. el

'; Lligamosques d'Olot. D'aquest nan.en tenim notícia escrita des del

1817, i la seva funció en els seguicisera precisament com la del «bo-targa» de la Tarasca, allunyar la ca-nalla perque no destorbessin el pasdeIs gegants. Altrament. al Mons-truari [antastic (llibre cataleg dels en-tremesos d'010t)J4 se'ns diu que:«[...] Es tenen reíerencies que ja el1692 existia a Olot un personatgeanomenat el gegantó, la funció delqual era precedir els gegants i em-paitar la mainada a cops de xurriaca»(la cursiva és nostra).

Tal com es pot advertir facilment.aquesta figura del gegantó (que té lamateixa missió que el «botarga» i al-tres esparriots) no era ben bé un ge-gant del tot. no era un genuí gegant.Era un ésser marcat pel seu dirni-nutiu. Era un personatge no del totlegítim, un impuro D'aquí el seu pa-per: servir per apartar la canalla ialhora fer d' espantamosques per a lesfigures regies deIs gegants de debo.Com ens explica una contarella se-gons la qualla raó del seu nom (Lli-gamosques) es deu al fet que al ge-gantó li untaven el cap amb mel pertal que les mosques acudissin a elli s'apartessin deIs veritables ge-gants. De la mateixa manera que el«botarga» de Madrid afegia al seuservei d' obrir pas la vulgar i poc edi-ficant dedicació de provocar, ambles bufetes de porc. la concupiscen-cia entre les mossetes i mossotes quecirculessin soles pels carrers (podemcreure que aquests «botargas» ra-rament s'atrevirien a empaitar ambels seus adminicles les dametes defamília bé). Recordem aquí també (ila qüestió no és gens insignificant),que els col-lectius humans que pres-ten la seva personalitat a les mas-cares de jueu, diablot o [rare, no au-toritzades a circular fora de l'espaisacre de la Iesta. prohibides fora del

./

seguici del Corpus, en que tots elsestarnents. gremis i confraries (Iinsi tot les no massa ortodoxes) erencridats a ocupar el seu lloc segonsuna severa classificació jerárquica.aquests tres co llectiu s-rna sca r agaudien. i encara gaudeixen, d'unaobstinada fama (merescuda o no) delibidinosos. Fama de la qual tambégaudeixen els nans i els estraíets. ino pas els dels contes. sinó els reals.

Avui. pero, els capgrossos o nans.o cabuts. han perdut ja bo i del totaquestes funcio ns. que adquirirenentre els segles XVIII i XIX. Han gua-nyat. contrariament (i només en al-gunes ciutats). la seriositat i la res-pectabilitat dels gegants. Aquest ésel cas de dues de les tres comparsesde nans que presentem a continua-ció com a co r o l-I a r i, i amenad'exernple. de la continuitat delsnostres personatges en la societatfestiva actual.

En la primera de les comparses. or

entrernesos, que presentern, veurecom una part dels ~eus efectius con-tinua exercint l' antic paper. L' altrepart, pero, sha adaptat ja al destímés actual i insípit dels seus corn-panys a diverses ciutats.

EIs capgrossos i Kilikis dePamplona

Iruña-Parnplona. la vil a dels San-fermines (una ciutat que allotjariafesta en el lloc que li correspondriadins les prioritats que tota societatculta i equilibrada hauria dobser-var). estima i s'enorgulleix de pos-seir una comparsa de nans i de ge-gants antiquíssima.

Una de les primeres mencions deles actuals comparses de nans dePamplona (la dels kilikis i la propia-ment dita dels cabezudos) surt a lallum en un pressupost que FélixFlores, artesa pintor, remet a l'ajun-tament daquesta ciutat l'any 1890.Hi podem llegir: «[...} se construiráncuatro cabezas de pasta de sesenta cen-tímetros de altura con la correspondienteproporción de anchura bien modeladascon su correspondiente aparato de cor-reas para la sujección, con arreglo a losbocetos aprobados por la corporación. Elcoste de dichas cabezas a pintura ordi-naria y al temple será cada una de pese-tas 75. Id. de pintura 90. Dichas cabezasen caso de ser aprobado este presupuestoquedarán terminadas para los primerosdías del próximo mes de junio [.. .}».15

Els nans d'Olot. Fotografia:Arxiu d'Etnografia iFolklore de Catalunya(CSIC)

15. VVAA Los Gigantes dePamplona. Pamplona:Ayuntamiento de Pam-plona, 1984, pago 38 i se-güents.

D'aquesta primera data deuenpartir els antecedents deIs actualscabezudos, i potser també deIs kilikis,figures, aquestes ultimes. que ambels zaldicos (cavallets) formen unaacolorida quadrilla que té com aprincipal missió « f. ..) asustar y des-pertar la picaresca de la grey infantil»,tal com s'apunta a Los gigantes dePamplona, llibre confegit pels seusmateixos protagonistes, els mern-bres (humans) de les comparsesirunyeses.

Per a aquesta iniciatica missió(asustar y despertar la picaresca), dei-xant de banda el seu aspecte estra-folari i les esbojarrades corregudes,els kilikis van armats d'uns llargsvergalls que els serveixen per fus-tigar tothom i a tort i a dret.

A causa de l'ús general deinescom aquestes per part d'alguns cap-grossos. i més figures tradicionalsd'altres indrets (ara mateix podemrecordar els peliqueiros del Carnavalde Verin, a Galícia, o les mascaresdel Vidalot del carnaval de Vilanovai la Geltrú, o les porres deIs perso-natges de la Santantonada deIs Portsde Beceit i Morella), ens ha semblatadient descriure com són i de quesón (o eren) aquestes verga s, que fanservir els seus kitikis. tal com endiuen els irunyesos actualment. Alllibre citat deIs gegants de Pamplo-na trobem la informació següent:

«f. ..} estas vergas en un principio fue-ron vejigas de tripa de «cuto» (cerdo) queeran adquiridas en las tripallerias pam-plonesas. Una vez hinchadas se tren-zaba el sobrante, formando un vástagoflexible con el que se manejaba la vergaa distancia».

Semblantment, com deuria serl'adrninicle que feia servir el «bo-targa» de Madrid? Continuem ambla referencia:

«Era característico de estas vejigas supésimo olor [...} el manejo de ellas porkilikis y zaldicos presentaba otras difi-cultades ya que, con el calor rezumabande grasa f. ..} cuando comenzo a gene-ralizarse el uso del traje blanco de pam-plonica en las fiestas surgió la alarmaf. ..} llegando en 1960 a plantearse se-riamente su sustitución. En los Sanfer-mines de este año se dotó [a la com-parsa] de unas pelotas de colores, deplástico f. ..} el efecto por supuesto no erael mismo ya que quien haya sufrido em-bates de kilikis y zaldicos en aquellaépoca recordará que el ruido del golpeasustaba al más valiente. Estas pelotasresultaron menos espectaculares ypronto la grey infantil les perdió el res-peto f. ..} aun fue peor que al mínimocontacto con su cigarro, estallaban, deforma que en la primera salida f. ..] seagotaron todas las reservas de pelotast-t el resultado fue que el encargado dela Comparsa y las personas que aten-dían al suministro f. ..} tuvieron que per-der numerosas tardes de fiesta poniendoparches f. ..] Al fin se llegó al modeloactual, fabricado por Industrias Turillas.consistente en vejigas de esponja enterasenfundadas en una red de plástico finoque se ata al palo correspondiente y que,aunque no hacen ruido ni daño, siguen.asustando a la grey infantil despertandola nostalgia de los antiguos chavalespamploneses».

La citació és extensa, pero m'hasemblat interessant dafegir-la pelque té dexemplar: com una ciutatté cura dallo que li és entranyable,i de com aquesta sensibilitat arribafins a fer intervenir la indústria pertal de donar la forma més conve-nient possible als seus records lúdics.un deIs elements més importantsper a l'autoreconeixement de l'in-dividu en la societat propia.

Sis són les figures que componen

actualment la comparsa dels kilikis:el Barbas i Coletas. Aquests dos serienels més antics, possiblement ante-riors (segons l'esmentat llibre) a ladata que Félix Flores presenta laseva factura a l'ajuntament irunyes.Napoleón i Patata, ambdós modelatsper Benito Escaler a Barcelona el1912.16 Els altres dos, anomenats ea-ravinagre i Verrugón, van ser cons-truits a Valencia el 1941, seguintl'estil dels caps existents.

Tal com podrem advertir (i repre-nent una citació anterior sobre ellloc que ocupaven aquestes figurestradicionals en la jerarquia de laíesta). els noms que els són aplicatsvan en una línia entre l'entranya-bilitat. la plasenteria i el rebuig: Pa-tata, Verrugón, Napoleán, etc. Nomsque solem Ier-los servir per als ba-baus del poble. o els animals de casaque ens fan companyia i atipern.pero que mai no hem consideratcom a éssers de la propia família.

Tal com hem mencionat anterior-ment. aquesta comparsa de kilikiscompleix també el paper é'iniciadorsde tot irunyes a la seva festa. EIs pa-res porten els seus menuts vora elkiliki perque aquest el colpegi ambl'actualment inofensiva buíeta, operque es fotografiY al seu costat:«f. . .} Se vuelven mansos los kilikis y bo-nachones cuando se trata de bautizar enlas lides sanfermineras a algún joven-císimo pamplonica que se acerca en susilleta», comenta el narrador del tan-tes vegades citat llibre. Nosaltreshem vist fer la mateixa cerimbniaamb els dimonis d' Arta a Mallorca.Allá. a més. el dimoni rep propina

r(l'estiperidi per a la feina?) en di-ners. quan el pare apropa el nen,que sol bramar com una Magda-lena, a les galtes del dimoni perqueli faci un petó i aiXÍ perdi la por.!?

Tal com hem pogut cornprovar.doncs, aquests kilikis irunyesoscompleixen totalment la seva ar-caica funció de «botarga», esparriot,etc.. i a causa daquesta raó es cons-titueixen, alhora que en instigadorsde la sanitosa bogeria festiva, enmantenidors (en exceritrics mante-nidors) de la sacralitat de la com-parsa dels kilikis i zaldicos, i, per ex-tensió. de tota la festa.

A part dels kilikis hi ha una altracomparsa de nans específicamentanomena ts cabezudos. Aq uestsacompanyen els gegants precedint-los i adoptant. com ara ells. un airemés digne i contingut. Aquestes fi-gures de nans són del mateix estildels kilikis, pero mentre que aquestsúltims representarien un paperpropi heretat dels esparri ots. bu-fons, etc.. els altres. el, cabezudos, se-rien el pas següent i més moderndels nans. dins la testa davui.

EIs nans de Tarragona

La ciutat de Tarragona és situadaen una amplia regió posseidora decaracterístiques molt peculiars dinsel comú de la cultura catalana. Aaquesta regió, l'hauríem danorne-nar el Camp, sense afegir-hi de Tar-raqona, ja que, ultra la comarca dela mateixa ciutat (el Tarragones).comprendria les de l'Alt i del BaixCamp, tot el Penedes (1'Alt. el Baixi el Garraf) i, encara, probablementla Conca de Barbera. El Camp va serterra de frontera al llarg dels pri-mers segles en que es forma la na-cionalitat cultural catalana, i és. en-cara avui, el bressol de manifes-tacions populars-tradicionals ambun marcat carácter propi. Són em-blema de la cultura festiva del Campels coneguts castells, pirámides hu-

16. Cal suposar que elsautors del llibre es referei-xen a Lambert Escaler. es-cultor, que entre altres Ii-gur e s. va modelar l'any1949 els nans de Vilanovai la Geltrú. O potser a algunaltre membre de la famíliaEscaler.

17. No cal dir que aquípadre la por equival a as-sumir allo (els dimonis i lafesta) com a natural i propio

Els nans de Tarragona.Fotografia: ArxiuMunicipal de Tarragona

lf"1r:::

18. EIs aquí anomenatsvalencianos no serien unsaltres que els actual s cas-tellers. Per cert. i no puc re-sistir d'afegir, encara queno vingui a tornb. que elsvalencianos també els tro-bem a la processó del Cor-pus de Sevilla, segons unatraducció de Letters fromSpain de José BlancoWhite, Londres, 1882:«Mezclados ya con el gruesode la procesión, iban tres gru-pos de dan zantes: en primerlugar, los valencianos, vesti-dos con su traje regional dechaleco suelto, mangas de linoatadas a las muñecas y a loscodos con cintas de varios co-lores y anchos calzones de co-lor blanco que llegaban sólohasta las rodillas, que inter-pretaban un baile muy ani-mado, entretejiendo sus pasoscon movimientos de sorpren-dente aqilidad». Si fa o no fa,aquest és el vestit actualdeis components de laMoixiganga de Valls.

manes més conegudes com els Xi-quets de Valls. o els Castellers.

Aquí tarnbé. com en altres casosestudiats. per tal daconseguir lesprimeres referencies concretes delsnostres personatges, els nans. no ensremuntarem més en ll a del vu it-cents. i és a mitjan daquesta cen-túria que trobem la primera refe-rencia, extreta d'un opuscle de JuanSalvat Bové titulat Los gigantes y losenanos de Tarragona; diu així: «f. ..] laprimera vez que encontramos citados losEnanos del Ayuntamiento és en 1844con motivo de la visita a Tarragona desu majestat la Reina Donña Maria Cris-tina de Borbon, leyéndose que la entradade S.M. sera precedida de las danzas delpaís por el orden siguiente: Gigantes,ENANOS, Valencianos, Gitanas y Mo-jiganga» .1B.

Pero aquesta comparsa del 1844,de la qual. segons Salvat Bové. nose'n tenen altres reíerencies que lesdescrites. degué Ier-se malbé amb eltemps. No és fins divuit anys des-prés que el consistori tarragonítorna a interessar-se per la qüestió.En un primer moment sembla quehavien decidit llegar-la. pero ado-nant-se de les dificultats daquestaocurrencia: «f. ..] se dispuso adquirirlosen propiedad mandándolos construir enBarcelona, por cuanto los artistas de estaciudad (Tarragona) no se habían podidocomprometer a ultimar/os antes de laFiesta Mayor f. ..}».

Aquesta segona comparsa de nansconeguda, encara no seran els queactualment passegen els seus enor-mes caparrots pels carrers de la ciu-tat. L'any 1864 (sempre seguint elllibre esmentat) tornem a trobar al'ajuntarnent ocupat en l'adquisicióduna nova comparsa, ja que la queexistia era «inservible», i no feia elcas de presentar-se davant del futur

arquebisbe de la ciutat (com eral'ocasió) amb una comparsa de nansvella i atrotinada. Aquests nous cap-grossos, segons algun erudit local,serien obra de l'escultor Bernal Ver-derol, i la seva necessitat era degudaconcretament «f. ..] al respecto debidoa las costumbres antiguas f. ..}» i per-que «f. ..] en las grandes festividades (hipoguessin assistir representando a laciudad [... ]».

Restaria per esbrinar (en algun al-tre treball més extens) el perque lesciutats. Tarragona entre elles. tambéafegien els estrafolaris capgrossos,en aparerica totalment contraris al'esperit. i també a la forma, dels al-tres balls i entremesos, que la ciutatutilitzava, a mena de simbologiad'hcnor. en rebre els dignataris devisita., Aquests nous capgrossos de 1864,tretze en total, serien els mateixosque, amb els consegüents reto esper mor del pas dels anys. avui fanles delícies dels nens i de les nenestarragonins els dies de festa so-lemne.

La peculiaritat dels nans de Tar-ragona. una peculiaritat que corn-parteixen amb alguna altra ciutato vila, és que, segons els més vells.les carasses representen conegudís-sims (en el seu temps) veins de laciutat. els quals. pel seu carácter ex-centric. per la seva bonhornia. o peralgun tret físic característic. van te-nir la sort, o la desgracia, d' esdeve-nir populars entre els seus contern-poranis. fet pel qual els seus rostresvan mereixer ser traslladats a imat-ge de cartó-pedra per a la posteritatlocal.

Aquí, com en el cas dels kilikis (oaltres figures de la mateixa especie:l'esmentat Lligamosques d'Olot, otambé el cap de Llúpia de Vic),

veiem com, bé a través d'unapel-Ia tíu sarcastic. vergonyant ouna imatge estrafolaria (els nans.tots ho són). sadjudicava a aquestesfigures, a mena de boc expiatorí. re-presentar una part de les falles quela societat coneix d'ella mateixa (lacrueltat envers els subalterns i elsdisminuits, les deficiencies físiqueso psíquiques). pero que es resisteixa reccneixer-s'hí. intentant treure-sho del davant amb el recurs decrear figures simboliques estrafetesde les quals poder-se mofar sensecrear mala consciencia. O si voleumés benevolament, poder Ier-h í

broma, ja que «només són represen-tacions de personatqes, no pas personesreals!».

Aquest és. sens dubte. tal com jahem dit anteriorment, un altre pa-per que van heretar els capgrossosde formes festives precedents i quela peculiaritat dels nans de Tarra-gona ens ha perrnes evidenciar, pa-per que, per donar exemples possí-blement encara coneguts, podríemaparellar amb els ninots del castellde foc (o foguera) de Sant Joan, iamb els carnestoltes (o figures sírní-lars) cremats, penjats. o escopete-jats. al final de la seva fe sta.

A continuació transcriurern, delllibre esmentat. Los gigantes y enanosde Tarraqona, una petita ressenyadels tretze personatges de la ditacomparsa.

El capita. Porta vara alta com asímbol dautoritat. Vesteix lliuread'uixer. moda del final del segle XIX,

i tricorni. Representa Joan Cabeza,antic alcal-de de Tarragona que te-nia una fabrica de xocolata. La sevabotiga era punt -de reunió de la partalta de la ciutat.

Dos arlequins. L'historiador i cos-. ,tumísta Adolfo Alegret assegura que

representen el Tia (Sebastia). saba-ter del carrer de la Destral. i la Flocs,una peixatera.

Els «negritos». Serien dos criats ne-gres de Simón Lloveras. Consol. al-calde i cornerciant. que els tenia alseu serveí. i que cada matí li servienla xocolata al jardí.

Els pagesos. Caricatura del regidorrepresentant de l'alta pagesia local,conegut com el Pepet de les Cara-llades. La seva parella seria la Pa-checa. una bacallanera.

Els andalusos. Es tractaria del se-nyor Manuel, andalús que exerciade veterinari a la baixada de Pilat.Diuen que sempre havia anat vestitde la manera com seI representa. Laseva parella seria una dama de dis-tingida família tarragonina.

El metge i la seva senyora. El primerseria una caricatura del doctorFrancesc de Paula Colom i Costa. Vaser metge durant mig segle a l'Hos-pital Civil. Tenia un concepte unamica estrany de la professió, que ha-via adoptat d'una sentencia llatinaque pranunciava a la capsalera delsseus pacients: «Multi sum morbi quisola dieta curatur», La seva parella erauna patum (mascle) de la mateixaepoca anomenat Don Tiburcio. ex-mestre de cometes. Se li feien bra-mes per la seva manera de vestirantiquada i cridanera.

Dos nobles. Són representats el pa-trici J osep Antoni de Castellarnau ila seva dona. Aquest noble va posarpart de la seva fortuna a disposicióde la Junta del Port.

Tal com podem advertir, sumanttots els personatges de la comparsa,n'aconseguim un quadre (amb po-ques mancances) de tot allo que ésmotiu. per part dels elements decada societat que tendeixen a con-siderar-se els normals, de safareig,

Els nans de Vilanova i laGeltrú

19. I no solament a Oloti a Pamplona trobarem as-sociats nans i cavallets,sinó que, per exemple, aHisroria de la comparsa de Gi-gantes y Cabezudos de Zara-goza, pago 24 i següents, po-dem llegir: «acomp anábales[a quatre gegants] ocho gi-gantillos [una denominaciódeis nans] de á pie, y de a ca-ballo».

plagasitat i també de sarcasmes ma-liciosos. En els nans tarragonins, lasocietat local que hi ha retratada,entre d'altres. és la liberalitat i [ilan-tropia del senyor Castellarnau. quedesprenia part de la seva fortuna enuna obra (la construcció del port)que beneficiaria tota la ciutat; la hu-militat, i potser la beneiteria, del Tiai de la Flocs; la sort, més aviat trista,deIs «negritos» (possiblement ser-vents a regím de semiesclavitud); labonhomia del doctor Canals (i potserla seva manca de coneixements); la[atxenderia del senyor Manuel, lan-dalús (i potser la seva independen-cia de carácter): la personalitat estra-[olaria del senyor Tiburcio; la lloscaarrogancia adinerada del Pepet de lesCarallades; la xerrameca de la Pa-checa bacallanera (o potser la sevaufanor i naturalitat) i, probable-ment. també retrati la discreció massahumil de la dama que acompanya lafigura de I'aridalús.

A la fi. tots aquests personatges(de sainet? De la Commedia dell-'Arte?) en que la ciutat s'ernmiralla.són coridurts pel Capita, un antic al-calde potser amb deliris dautoritat.en una mena de dansa de la mort pro-fana i localista. a passej ar-se per laciutat. on la mateixa ciutat a la qualdibuixa. els dedicara la seva aten-ció. barreja de curiositat. respecte,enveja. crueltat. sarcasme ...

BIs nans d'Olot

D'Olot ja hem descrit anterior-ment un dels nans de la seva com-parsa festiva: el Lligamosques. Hemasseriyalat. també. la seva missió ala festa, situant-lo. partint del seu pa-per. molt proper a l'esparriot. Ens res-ten per corieíxer els altres nans. ques'agrupen en l'anornenat ball de nans

i sobre el qual no coneixem pano.Així com de la comparsa de Tar-

ragona. nhem provat de fer una in-terpretació a partir de la seva pos-sible funció dins de la festa local, noveiem tan fácil de fer el mateix ambels nans d'Olot.

Hi ha una dada, pero, que ens potajudar a lh o r a da ss aj ar de feraquesta interpretació i que situi elgrup de nans daquesta vila en al-gun lloc de la nostra tesi i exposició.A l'igual dels kilikis de Pamplona,els nans d'Olot els trobem estreta-ment relacionats amb la figura deIs«cavallets»!? (anomenats zaldicos a lacapital navarresa). En el cas dolot.tanta és la relació entre nans i ea-vallets. que podem llegir, al ja es-mentat Mostrari [antastic, el comen-tari següent: «[...] formar pan de la~omparsa deIs «cabecu ts» o dels ea-vallets. no era gens fácil [....] L'as-pirant a capgros o cavallet. havia desol-licitar el lloc amb un cert Ior-mulisme i. quan li era concedida lagracia de poder formar part de la co-lla (podem veure com de colla no-més nhi ha una, que inclou amb-dues figures), s'h avia de col-locar ala cua i oujar. pas a pas. tots elsgraus o categories de l'escalaíó [...]Seguint l'escalaío. un minyó que, alcap de deu anys portés el «cap deguix» podia aspirar [...] passar a ca-v a l l e t». És interessant reteniraquesta dada (l'associació tradicio-nal a Olot d'arnbdues figures) perpoder relacionar la possible raó delvincle entre nans i cavallets a Ol ot.i també entre kilikis i zaldicos a Parn-ploria. sobretot tenint en compteque tant la comparsa dels kilikis comla dels nans dOlot tenen al seu cár-rec funcions suggeridores i inci-tants. pel que fa referencia als nos-tres suposits.

Una de les missions dels kilikis alsSanfermines ja la coneixem: obrir pasals seguicis amb l'ús d'uns adrnini-des ofensius, acció consentida perla comunitat local, missió que elsapropa a l' ofici de l' esparriot. encaraque, des d'una banda, aquesta tascasembli només que sajusta a la queté encarregada el Lligamosques.D'altra banda, la tradició antiquís-sima dels kilikis i larcaitzant to quemantenen dins els actes dels San-termines, o també el mateix to del balldels nans a Olot. A rriés. cal no obli-dar que el vincIe que tenen arnb-dues comparses amb els zaldicos i elscavallets. respectivament, podría in-dicar una pretérita relació de lesdues figures amb una activitat fes-tiva comuna.

Per raons despai no podem entraren el tema de les figures dels ea-vallets (que estem segurs que seriaben profitós). Només oferim a con-tinuació unes senzilles referericiesen que es troba relacionada la fi-gura dels cavallets amb una altra deles grans festes de la nostra cultura,el Carnestoltes. La figura del zaldico(el cavallet de Pamplona) es trobaestretament relacionada amb elCarnaval de Lanz (Nav a r r a}."?També trobarem reíerencíes mésextenses sobre aquesta figura al'obra de Julio Caro Baroja Bl íCar-naval," 1 sobre la figura dels cava-llets a larea catalana es pot con-sultar, entre da l tr e s. El PirineoEspañol, de Ramon Violant i Simor-ra."

Per tal de donar un suport a lanostra opinió sobre la possible re-lació existent entre el ball de nansd'Olot i una .Iestivitat molt mésantiga que laetual festa de la Marede Déu del Tura (a través del seuvincle amb els cavallets). transcriu-

rem el sentiment que va provocaren Joan Amades la contemplaciódaquest ball de nans: «Aquesta pa-tuleia lletja i malcarada. formen unconjunt graciós i baIlen un ball moltescaient i interessant. La tonada delball esta posseida per una rusticitati rancior tota plena de gracia sin-gular i d'una bellesa melódica querevelen un origen torea anterior a ladata en que devien ser intro diúts elsNans d'Olot [...] el conjunt dhar-monica bellesa que endou el ball deNans d'Olot revela un origen ante-rior al que li podríem suposar siagermanem la seva edat i la sevacomparsa. Segons un document ci-tat en parlar dels Gegants, l'any1748 es ballaven a Olot el ball deIsmolsuts [... ] també es ballava delXaibé. No creiem fora de raó suposarque el ball dels nans sha de servirde la tonada i la coreografia dundaquests balls»."

En relació amb les raons que moltbé indica Amades (i que ningú queno hagi presenciat el ball no podrádesmentir), l'evident interconnexióque hi sembla haver entre els nansi els cavallets dOlot, el parallelísmeque presenten amb les mateixes fi-gures de Parnploria. on és del tot re-coneguda la relació existent entre elzaldico i el carnaval, com també elfet que ambdues ciutats pertanyin auna mateixa área geográfica -el Pi-rineu- i daltres relacions que espodien establir entre els cavallets ialguns actes del vell carnaval piri-nene. ens podríem aventurar a dotarla figura actual dels nans. si més noa una part dells. d'uns antecedentsmés antics que el Corpus, afegits, ésclar. al de l'ofici dels antics espar-riots. «botargas» o diablots.

20. GARMENDIA LARRA·ÑAGA, J. Carnaval en Navar-ra. Sant Se b a s ti a: Ar arn-buru Editor, 1984, pago 152.

21. CARO BARaJA, J. ElCarnaval. Madrid: Ed. Tau-rus, 1979, pago 205 i se-güents.

22. VIOLANTI SIMORRA, R.El Pirineo Español. Madrid:Ed. Plus Ultra, 1949, pago573 i següents.

23. No es pot deixar deconsignar. en relació arnbI'opinió d: Amades, sobre elpossible aprofitarnent perpan de la nova figura deisn ans. d'una rnés antiga es-cenificació o ball. i I'ínsis-tent testirnoniatge, per pandeis autors del Mostrari Jan-tastic, que aquests balls no-rnés surten o sortien per lesFestes del Tura, que laMare de Déu del Tura ésuna irnatge de les anorne-nades «rnarededéus ne-gres», el culte a la qual esrernunta als segles XI o XII(i encara a segles molt an-teriors). D'altra banda, inornés a tall de suggeri-ment. aquests balls de mol-suts, i del Xaibé, pel signi-ficat deis seus noms podenremetre a figures relacio-nades amb el carnaval dediversos indrets. Molsut =horne gros (?), íorcut (?). Opotser. i millor. home co-bert de rnolsa, a la mena del'home salvatge del Carnavalde Basilea (o dalguns al-tres indrets), Xaibé, potserXaier = relacionat amb elsxais (les Festes del Tura es-tan lligades amb la rama-deria).