EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT

TEORIA DE L’ABSTRACCIÓ

El coneixement no és reminiscencia, ja que l’ànima és mortal. És cert que el seu paper és fonamental, però sempre tenint com a base i origen les dades ofertes pels sentits: l’experiència (empirisme). L’ésser humà pot conèixer mitjançant l’ànima i el cos, un compost hilemòrfic en què es barregen dos tipus de coneixements : el sensible, que ve del cos i l’intel·lectual (propi de l’ànima racional).

El punt de partida de tot coneixement serà, necessàriament, la realitat sensible, però l’experiència només és el primer pas d’un llarg procés. L’aspiració més elevada del filòsof és la saviesa, que Aristòtil va definir com a “visió intuitiva” (theoria) o “el saber més cert” (episteme). En el seu llibre Metafísica va portar a terme una reflexió analítica sobre el saber i va defensar que l’assoliment de l’episteme es produeix de manera gradual. Per tant, com va fer el seu mestre Plató, Aristòtil va establir una sèrie jeràrquica i processual de graus del coneixement.

GRAUS DEL CONEIXEMENT

1. La percepció (aisthesis): la posseeixen humans i animals; parteix de la informació procedent dels sentits i ens permet conèixer coses concretes a través de les seves qualitats sensibles: els accidents i les aparences.

2. El record (mnéme): el posseeixen humans i animals superiors; ens permet reproduir les sensacions en absència de l’objecte i l’aprenentatge.

3. L’experiència (empeiría): integra els graus anteriors i la posseeixen humans i animals superiors. Es dóna quan a partir d’algunes sensacions repetides es pot determinar una seqüència causal: suposa una previsió.

4. La tècnica (techné): supera l’anterior i només la posseeixen algunes persones. S’aprèn i es pot ensenyar.

5. La ciència (episteme): és el saber científic, el cim del saber humà al qual pocs arriben: el coneixement universal i necessari.

En l’obra Analítics posteriors, Aristòtil va exposar la seva concepció de la ciència i del coneixement científic i va afirmar que l’explicació científica és una transició des del coneixement d’un fet fins al coneixement de les seves causes.

L’ABSTRACCIÓ

El procés de coneixement és, per tant, un procés d’universalització de les dades. La ciència és coneixement de formes i la forma d’un ésser particular és el conjunt de propietats que comparteix amb la resta de membres “de la mateixa classe”. Les formes o conceptes s’obtenen per abstracció.

El procés és dut a terme per l’enteniment, del qual Aristòtil va distingir dos tipus:

1. Enteniment pacient: potència. Els sentits capten objectes i qualitats i elaboren una imatge mental de caràcter immaterial que sintetitza el que han captat els diferents sentits. És passiu, potència, fa potencialment intel·ligibles les formes (essències) de les coses. Passarà a l’acte per acció de l’enteniment agent.

2. Enteniment agent: acte. Actualitza i abstreu les essències de les coses a partir de les dades impreses en l’enteniment pacient. És actiu i és qui elabora el concepte a partir de la imatge mental, mitjançant l’exclusió d’allò accidental: és l’abstracció (separació d’allò que tots tenen en comú) i fa possible captar allò universal prescindint dels trets individuals (accidents, etc.), l’essència.

Els conceptes són el resultat del procés, quelcom universal i necessari, i només existeixen en la ment de l’ésser humà. Reflecteixen l’estructura o naturalesa de les coses i són un coneixement cert de la realitat ja que s’han format a partir de la informació que aquesta ens proporciona.