Juli Capilla invoca en el seu darrer poemariindrets poètics ja conreats i pulsionspersonals en un volum ben ambiciós, llarg idens, forçosament desigual per l’abast dela proposta, en què el joc de la pilotafunciona, en una feliç troballa, com ametàfora i homenatge a la terra. Unterreny ambivalent on conviuen elcompromís i les vivències autobiogràfiques,els fragments més reeixits d’un llibre intensi, si n’atenem el plantejament, fundacional.Premi Ciutat de València 2009.

Maria Carme Arnau lliura amb aquestpoemari, guardonat amb l’Ibn Hazm deXàtiva el 1999, el que és segurament undels seus millors llibres. Partint d’unareivindicació lírica i també vital d’un valorque l’anèmia mental està condemnant al’ostracisme (En la veu de la tendresa / hiha més dolçor que súplica, / més desig queincertesa), l’autora confecciona un poemarielegant i emotiu, sense caure en la llangor,que emulsiona amb moments puntuals decruesa i ràbia (Temps de pluja).

Vincent Van Gogh fou un pintor genial.Tan genial com pobre. Una complexaforça interior l’empenyia a l’art, a l’amori a la vivència espirtual. La seuapersonalitat torturada ha copsatl’atenció de cineastes i escriptors, tantcom ha causat admiració la seua obrapictòrica, completament revolucionàriaper al seu temps. Aquest volum recull elseu epistolari, fruit d’una altra de lesseues passions, la de l’escriptura. Lesclaus d’un geni.

Recomanem...PROSAper ADOLF BELTRAN

POESIAper XAVIER ALIAGA

POESIAper X. A.

M és d’un ha escrit quela retransmissió queva fer TV3 de la

cerimònia de consagració de laSagradaFamília, diumengepas-sat, és elmillor espot publicitarique s’ha filmat en aquesta ciu-tat en els últims anys. Bé podriaser. El ritual sens dubte era so-lemne, amb l’estol de bisbes icapellans i els 800 cantaires, i elpresidia ni més nimenys que elpapa, però l’autèntic protagonis-ta era l’edifici inaugurat, quelluïa esplèndid a la llum d’unmatí encara amb pocs núvols.Els realitzadors televisius hoan captar de meravella.Don Antoni Gaudí era un

personatge certament extrava-gant, fins i tot en un temps comel seu, en què abundava la gentamb caràcter, i la seua obra noa disfrutar d’una aquiescènciaunànime, ni molt menys. JosepPla, que sabia ser sarcàstic, sos-tenia que la Sagrada Famíliahauria quedat molt bé submer-gida en el fons de la mar, entrecorals i cabelleres d’algues mo-edisses, il·luminada per la fau-na abissal. Els noucentistes nitan sols perderen temps en iro-nies. Abominaren de la seuaobra i punt. Encara no fa tant,arquitectes com Oriol Bohigas(el promotor de les places duresmés inhòspites de la ciutat, en-tre altres gràcies) feienels possi-bles per a retallar els mèrits delseuantecessor i impedir l’acaba-ment de l’edifici. La veritat ésque els barcelonins eren i sóngent habitualment morigerada,molt poc amics del’extravagància i l’enquimera-ment. Que l’obra de Gaudí nohaviade suscitar el seuentusias-me era previsible. Que, tot així,li deixaren fer i fins i tot li paga-ren la festa diumolt del seu sen-tit de la tolerància. Els barcelo-nins es riuen de la poesia, delmisticisme i de la genialitat,però estan disposats a consen-tir-los, i a sufragar-los, si algundels seus conciutadans cau enaquests errors. D’això, se’n diucivilització. Benmirat, Gaudí vatindre sort de caure, com un

aeròlit, en aquesta ciutat freda iconsentidora.

Extravagant o no, Gaudí ésun arquitecte singular: un mís-tic il·luminat i un professionalhabilíssim, dotat d’un excepcio-nal sentit de les formes. La pa-raula geni està molt degradada,però si alguna volta es pogueratornar a usar amb circums-pecció, aGaudíno li parariama-lament. Hi ha prou de veurel’àtic de la Pedrera, rematatamb unes voltes d’arcs para-

bòlics que configuren un espaid’una simplicitat enlluernado-ra. La capritxosa arquitecturaeuropea del començament delsegle XX poques vegades hacreat un lloc tan fascinadorcom aquest.

La Sagrada Família és unaaltra cosa. La primeraimpressió és que es tracta d’unaobra mestra del neogòtic deli-rant, passada per la imaginaciófuliginosa d’un artista barrocque li ha tocat de viure entre elsegle de Tolstoi i el de Freud.Vull dir que parlem d’una cria-tura francament estranya. Siens acostem a la façana delNaixement, que és l’única partde l’edifici que Gaudí veié quasiacabada en vida, aquestaimpressió s’accentua. Les líniesgràcils del gòtic hanquedat sub-

mergides per una exuberantondulació que ni el decoradormés arravatat del rococógermànic s’hauria atrevit a ima-ginar. Enmig d’aquest magma,alguns detalls del kitsch catòlicmés estrepitós, com els colo-mets de ceràmica espargits percí i per llà, a la bona deDéu, ensforcen a somriure. Sens dubte,en el fons de la mar, voltada deplàncton fosforescent, una faça-na així fariamolt d’efecte. Fins itot en terra ferma en fa.

De la perplexitat a l’ad-miració hi ha unpasmolt curt, ien el cas de la Sagrada Família,aquest pas l’ha donat tot elmón, llevat d’Oriol Bohigas,que, de tanbarceloní, és un indi-vidu congènitament inaccessi-ble al geni. Els milions de turis-tes quevénenasorprendre’s da-vant la façana del Naixementsón els que han fet possible queles obres del temple continua-ren. Ara només falta la façanade la Glòria, l’enorme estructu-ra del cimbori i la torre princi-pal, que arribarà als 150 me-tres. Fa poc, es van tancar lesaltíssimes voltes, les naus vanquedar lliures, i el papa va po-der repetir els vells gestos de launció de l’altar i de practicar, depas, un català vacil·lant peròplausible davant els feligresos.L’interior del temple, tal com latelevisió el va mostrar, ésprodigiós: el neogòtic passatper la imaginació visionària deGaudí es transmuta en un orga-nisme arborescent d’una super-ba força ascensional. Però lesvoltes calades, que omplin lesnausde llumdirecta, encara im-pressionen més. Hi ha una teo-logia franciscana de la llum, su-ma de gràcia i llibertat ofertes,en aquesta arquitectura, que laconverteix en una forma moltjoiosa de celebració. Potser peraixò, Benet XVI, que és undogmàtic sever, però també unesperit sensible a la bellesa deles coses, va somriure sovint du-rant la cerimònia. Tambéell ad-mirava, perplex, la singular es-glésia que l’oli i la pregària final-ment consagraven.

H i ha columnistes que són mal-carats, fanfarrons, orgullosos,grollers per colps, agressius

sempre. Porten al davant els testicles i,si cal, no tenen cap problema a acom-panyar-los amb els punys. Una vegadaAlfonso Ussía va escriure a FernandoDelgado: “Hay que ser muy hijo de putapara soltar semejante calumnia e inten-tar irse de rositas. Donde quiera elmise-rable nos encontramos. En la calle o enel juzgado”. No cal dir que es trobaren aljutjat i que Ussía va haver de pagar aDelgado. Sempre he pensat que aquestscolumnistes, destralers, sanguinolents,que es creuen franctiradors, són una la-cra per al periodisme i, en definitiva, pera la tasca civilitzadora que ha de fer unmitjà de comunicació. Tanmateix, cadavegada abunden més. La brofegada ix acompte i, com més grossa la dius, méspossibilitats tens de tindre lectors (iguanys econòmics). Arturo PérezRever-te pot dedicar insults ad hominem con-tra l’exministre Moratinos, i això li re-porta immediatament milers de segui-dors a Twitter. I conclou, fregant-se lesmans: “¡Si lo llego a saber, lo insulto an-tes!”. Així estan les coses, i el mateix co-lumnista reconeix que insulta, però tam-bé que, comptat i debatut, l’hauria d’ha-ver insultat abans, que és unbonnegoci.D’aquesta manera, com més insultes,més possibilitats tens que et paguen. Uninsultador professional com és SalvadorSostres, que carregava contra tots en lesplanes de l’Avui, ara mostra les seuesobnubilacions en les pàgines d’El Mun-do. Aquestmitjà també ha arreplegat lesdigressions d’Ignacio Echevarría, críticliterari feréstec, que és féu definitiva-ment famós per una lamentable críticadedicada a Bernardo Atxaga en el suple-ment Babelia. Ara el podem llegir en ElCultural, uns articles pedantescos queno tenen ni suc ni bruc. Sánchez Dragó,Juan Manuel de Prada o el prohom Ji-ménez Losantos són uns altres bala-drers professionals, que trauen, a més,bones contrapartides participant des-prés en programes televisius on semprehi ha gresca. JoséMaría Zarzalejos es vaquerellar contra Losantos i va presentaral jutge una llista dels insults que li vadedicar durant el seu període de direc-tor de l’ABC. En va arreplegar més decinquanta: “Incompetente, lamentable,irresponsable, vil, zote, mentiroso, fari-seo, avieso, criminal, detritus, despojointelectual, columnista paniaguado,etc.”. També li va traure el malnom deCarcalejos, i la pressió fou tan salvatgeque finalment es va veure obligat a dimi-tir, enunade les persecucionsmésmise-rables de la història recent del periodis-me espanyol. Zarzalejos tampoc no vaguanyar el plet, perquè el jutge va consi-derar que, tot i que desafortunades, lesdeclaracions de Losantos “no atempta-ven contra l’honor”. Així, aquest i el seusadlàters segueixen insultant i guanyantdiners a dojo. Vet ací el club en què Pé-rez Reverte està tan content d’haver-hientrat. És clar que, el d’Alatriste, feiatemps que reunia mèrits.

RASPALLJuli CapillaEdicions BromeraAlzira, 2010101 pàgines

CARTES A THEOVincent Van GoghEditorial Tres i Quatre.València, 2010.

CARTES DE PROP

La glòria de GaudíEnric Sòria

ESPURNES

El club de PérezReverteMartí Domínguez

ITINERARI DETENDRESAMaria Carme ArnauEdicions BromeraAlzira 2010. 71 pàgines

El Papa consagra la Sagrada Família. / afp

La primera impressióés que es tracta d’unaobra mestra delneogòtic delirant

Arturo Pérez Reverte.

4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010

D e tant en tant, la relectura —com-pleta o fragmentària— d’algun pa-per clàssic em torna a convéncer

de la necessitat de tornar-hi una vegada iuna altra. Com, ara mateix, a Alexis deTocqueville i a De la démocratie en Améri-

que, del 1835, font inexhaurible d’idees ipou de clarividència. És un misteri comva poder aquell jove francés, més aviatconservador, projectar cap a un futur pos-sible tantes reflexions que mai no han es-tat superades. Aquestes, per exemple, tre-tes d’un dels darrers capítols, on Tocquevi-lle es proposa dibuixar els trets nous sotaels quals el despotisme pot mostrar-se almón. No pensava en els trets antics, quesón sempre els mateixos, pensava en undespotisme nou, amable, subtil i pene-trant. La primera condició és l’existènciad’una multitud innombrable d’homes,tots semblants, “qui tournent sans repospour se procurer de petits et vulgaires plai-

sirs”, amb els quals s’atipen i s’omplin lavida. En aquesta multitud cadascú, vivintper a ell mateix, és estrany al destí delsaltres. Quant a la resta dels conciutadans,els està a prop, però no els veu, els toca,però no els sent. Sobre aquestamassa d’in-dividus, dedicats a la pròpia distracció, als“petits i vulgars plaers” i als interessosimmediats, incapaços d’associar-se per aresistir el poder (ara seria també el poderdels “mercats”, de la publicitat, del con-sum permanent sense seny), sobre aques-ta raça d’homes, hi ha “un poder immens itutelar que s’encarrega d’assegurar laseua gratificació i el seu plaer, i de vetlarpel seu destí”. És un poderminuciós, regu-

lar, provident, i amable, que buscamantin-dre’ns en una infantesa perpètua. Aaquest poder li agrada que la gent s’hopasse bé, a condició que no pensen mésque a passar-s’ho bé. Aquest poder, que noés només el poder de l’Estat, esdevél’agent i l’àrbitre del benestar de la gent,procura la seua seguretat, preveu i satisfàles seues necessitats, facilita els seusplaers, combina i promou els seus consen-sos bàsics. I, finalment, els estalvia lapreocupació de pensar i la molèstia i laincomoditat de viure. “No trenca les vo-luntats, però les amolleix, les apaga, lesinsensibilitza”. Com ens pogué veure tanclarament, fa prop de dos-cents anys?

L a notícia, fa uns dies, queun grapat de figures de lamúsica popular espanyo-

la, com és el cas d’Alaska, de PauDonés o de Loquillo, figuravencom a docents en el programad’un postgrau de gestió empresa-rial musical de la Universitat de

València va fer arquejar les ce-lles a més d’un. Però, deixant debanda el vessant més cridaner oanecdòtic, es tracta d’una inicia-tiva pionera a casa nostra i quesols té un tebi precedent a la Uni-versitat Pompeu Fabra. Un post-grau que naix com a resposta aun buit formatiu i a la necessitat

d’atorgar eines i instruments alsfuturs gestors de la música enunmoment, amés, en què el sec-tor experimenta la combinacióletal entre el terratrémol Inter-net i la crisi econòmica. Durant250 hores lectives i pràctiques,repartides entre el febrer i eljuny del 2011, els 25 titulats uni-

versitaris i professionals que tin-dran accés finalment al post-grau rebran coneixements demàrqueting, direcció i gestiód’empreses i administració, acàrrec d’especialistes i docentsde l’àrea econòmica.

Juntament amb això,qüestions com ara la crisi i lestendènciesmusicals, el funciona-ment de les companyiesdiscogràfiques, la comunicació,les xarxes socials, la distribució,el management d’artistes, laproducció de gires, concerts i fes-tivals, la gestió de sales i espais,o els fonaments jurídics ipràctics sobre relacions contrac-tuals, entitats de gestió o edito-rials. Fonaments bàsics de lagestiómusical impartits per pro-fessionals del sector, com ara elconsultor de Warner Music Ma-riano Pérez, el director de Sub-terfuge Records Carlos Galán, eldirector de continguts de MySpace Borja Prieto, el codirectordel festival Primavera Sound Al-berto Guijarro, o el director demanaging del Festival deBenicàssim Pepe Corral. Tot,amb un enfocament pràctic,d’anàlisi de trajectòries musi-cals reeixides, que justifiquen lapresència d’artistes com araAlaska, Juan Manuel Latorre(Vetusta Morla), Pau Donés (Ja-rabe de Palo), Perico Sambeat—una institució en el món deljazz—, Loquillo o el nord-americà instal·lat a ValènciaJosh Rouse. Els periodistesmusi-cals Rafa Cervera, Eduardo Gui-llot i Juan Vitoria també hi apor-taran la seua visió panoràmica.

Els impulsors d’un conceptetan arriscat —en un context aca-dèmic— com engrescador són Vi-centeMartínez, director de l’edi-torial musical Songsforever (iabans d’això cantant de Big Sco-re i fundador del segell ZebraRecords) i José Maria Nácher,professor titular de la Universi-tat de València, director del De-partament d’Economia Aplicadai soci de l’empresa Nassel Comu-nicación. Es conegueren fa dosd’anys, en unes jornades al Cen-tre Octubre sobre El nou modelmusical. Bescanviant experièn-cies, ambdós coincidiren en elfet que la indústria musical pre-sentava un forat acadèmic i deformació que s’havia d’atendre.“Jo tenia clar que la gent que esdedica a la indústria de la músi-ca no té cap lloc on anar a apren-dre i la conseqüència és que noestà bastant formada, tot i queés un sectormolt important”, ar-gumenta Martínez.

Passa a les pàgines 2 i 3

A MANERA DE TASCÓ

L’escriptorAntonio Cabrerai la poesia

MÚSICA

Traient lallengua: torna el cicle‘So de ‘sons

Com es gestionala música avuiUn postgrau forma a València gestors del negoci musical

PUNT DE MIRA

El despotismeamableJoan F. Mira

QU

AD

ER

N.

XAVIER ALIAGA València

Pàgina 3

Pàgina 2

Assistents al festival de Benicàssim, en una imatge d’arxiu. / àngel sánchez

DIJ

OU

S,11

DE

NO

VEM

BRE

DE

2010

,NÚ

M.5

31

econòmiques de l’explotaciódel pop i del rock a la ciutatcastellonenca. A banda d’això,ha participat en la redacciód’un informe encarregat per laConfederació Empresarial Va-lenciana (CEV) per a explorar

aquestes vies. “La patronal hacomençat a entendre que enspodem dedicar econò-micament a l’estil de vidamedi-terrani”, assegura. Tornantarrere, “amb aquest postgraupodem donar una mica d’aire

fresc a la universitat i molt demètode, estratègies i racionali-tat a l’enorme talent que tenimací per a fer música”.

Després de destacar “la bo-na resposta de la industria a lainiciativa”, ressalta que“aquest serà un títol propi dela Fundació Universitat Empre-sa (Adeit) a què nosaltres, coma científics, aportarem elmèto-de i els músics, la seua expe-riència de la realitat”, dinsd’un enfocament eminent-ment pràctic, hereu del concep-te living lab (laboratori viu).“Portar la realitat a la universi-tat i experimentar-hi és elmàxim a què podem aspirarcom a docents”, assegura. “El75% del temps treballaremamb aplicacions pràctiquesdel dia a dia de la música. Allòrevolucionari metodològica-ment és que el músic entre al’aula”, diu per reblar el clau.“Si enguany funciona, la ideaés continuar oferint latitulació. Hi hamolts professio-nals i empreses en el món de lamúsica a la Comunitat Valen-ciana, sols cal pensar en lesbandes i en la gran quantitatde músics de clàssica, i podemanar pensant en activitatscomplementàries”, assenyala,al mateix temps que consideral’arribada del prestigiós Ber-klee College Music a València“una bona oportunitat d’in-terrelació”.

P er alguna raó la poesiad’Antonio Cabrera m’enco-ratja a declamar-la, no im-

porta si en veu alta o baixa, a con-cedir-li durant uns instants lama-terialitat sonora que els seus ver-sos em reclamen amb insistència.No crec que, com pensen alguns,aquesta mena de coerció sigapròpia de tota la poesia; consideremés raonable pensar que algunsversos la reclamen amb mésforça.Hi ha poemesque l’intel·lec-te recorre de dalt a baix sense queni una sola paraula, una imatge,una rima, unpensament, unapau-sa premeditada o casual, li dema-nen la veu que fa del poema uncant únic i irrepetible. Tothom hosap: en poesia no hi ha fórmulesuniversalment vàlides, ni receptesque garantisquen maneres efecti-ves d’arribar al cor dels poemes. Ami, tanmateix, em passa que laveu interior, la que un fa servir ensilenci, la que retruny exclusiva-ment contra les parets de l’ànima,és el passaport indispensable per-què, més tard, em trobe en condi-cions de copsar les cir-cumstàncies, veritables oimaginades, que el poe-ma arrossega, o d’entre-veure la substància delmón que descriu, o quesuggereix, simplement es-bossat, o avaluat enmés omenys mesura. Anar desdel tot fins a les parts, desde la materialitat sonorafins a la concreció signifi-cativa, podria ser el re-sum del mètode que, almeu parer, alguns poe-mes imposen com acondició de la seua exis-tència. La poesia de Ca-brera sempre emdemanaa crits aquesta consi-deració primària del tot,per bé que un hi veu desde la superfície els extre-ms que el configuren ique, en conseqüència, unté la temptació de situar-se a la vora de l’extremque li és més familiar, omés convincent.

Del seu darrer llibre,Piedras al agua (Tusquets, 2010),els versos inicials ja són una mos-tra impecable del que acabe dedir. O no és cert que una lecturasimplement metafísica del poemal’empobriria llastimosament?L’ímpetu d’aquest “El alrededor”no és ni l’anàlisi del jo que propo-sa ni la indagació sobre la natura-lesa de les coses, sinó més aviat laconsideració d’un tot, el poema,que posa la consciència davantdel món, però aquella i aquestcom a contraris que es comple-menten i que només la miradapoètica és capaçde copsar apartirdel temps que el jo experimentatan distint quan es refereix a simateix o quan s’aplica a les coses.El temps de les coses és un altretemps, “no tiene años, tiene luz,no es ansia”. Ací, en aquestaindagació que cerca i travessa elsponts entre el jo i el món, entre laconsciència i les coses, entre lareflexió i les manifestacions fe-nomèniques, hi ha el gran Cabre-ra, un escriptor que ha trobatl’equilibri just que exigeix el co-

neixement poètic, l’expressió queno fa mai la balançada ni en elsreductes, de vegades hermètics,del pensament abstracte ni en lesmanifestacions efímeres de la su-perfíciedelmón.Nohi ha cappoe-ma de Piedras al agua que no con-tinga, d’una manera o d’una altra,aquest trajecte d’anada i tornadades de la consciència fins al món ides del món fins al jo en un reco-rregut que només el tot, el poemasencer, és capaç de transmetre allector amb els grams justos

d’emoció i de pensament. Amb lasilenciosa veu alta que exigeix,m’he llegit un grapat de vegades“CementeriodePeliceira”, unpoe-ma que retrata a la perfecció laclarividència de l’autor. Ací elpont entre el jo i les coses és lamort, però una mort que “no esrotunda”, “es más elemental, /rumía como el ganado”, unamortal capdavall que també és vida,com conclouen els versos memo-rables ambquè es tanca el poema:“En esta lejanía, / morir / se pare-ce a quedarse”.

Sens dubte, aquest trajected’anada i tornada, aquest esforçés l’esforç del coneixement poètic,l’ànsia de trencar la cuirassa ambquè la natura es protegeix de lesparaules, que és com Cabrera ensel descriu sota el guiatge de Ha-mish Fulton (“There are not wordsin nature”), o el joc de llançar pe-dres a l’aigua “con las que remo-ver / este limo contrario, / este cie-no exterior / de las cosas visibles”,com diu el poema que dóna títol aun llibre esplèndid.

Antonio Cabrera.

M ’endinse en l’ex-posició antològica deMiquel Barceló a la

Fundació La Caixa (Barcelona) iel primer que sent és nostàlgia.Barceló és un artista en actiu, deposició privilegiada al món—i almercat— de l’art, però jo l’asso-cie a una època molt concretadel meu passat: els anys d’estu-diant a Belles Arts (València). Elfenomen Barceló es produí en elmoment ideal i em va impactaren la meua etapa de màximapassió i ambició artística. Barce-ló, un jovemenut, lleig, de dicciódefectuosa, pedant, que citavaescriptors i pintors exquisits du-rant les entrevistes, que pintavaun expressionisme aparent-ment salvatge, però sòlidamentarrelat a la tradició, havia pas-sat, en quatre dies, de l’anoni-mat al cimde l’èxit. L’esclat s’ha-via produït, és clar, a l’estranger,i al cap de poques setmanes l’ha-vien coronat a la península. Re-corde que, a ARCO (Madrid),ens apilotàvem davant els seusquadres, que s’exhaurien les re-vistes on l’entrevistaven, quese’n parlava no sols a l’aula, sinótambé als passadissos i al bar dela facultat. Tots volíem ser Bar-celó. Tothom començà a pintara la seua manera (que, més tardho descobrírem, realment era lamanera d’Anselm Kiefer, pintoralemany de qui Barceló sembla-va un eco), tothom volia el seuèxit ràpid i rotund. El fenomenBarceló coincidí, a la península,amb l’aparició d’un grup de pin-tors joves notables, amb moltd’ofici, que compartien amb ell

el gust per una pintura de valorsfonamentalment plàstics, reti-nals, que provocava goig en l’es-pectador. Les galeries i les firesd’art s’omplien d’espectadors,els artistes tenien presènciamediàtica i venien amb facilitatla seua obra. Foren anys d’eu-fòria. Després, com tot, la modapassà i fou substituïda per unart de signe antagònic, basat, noen el plaer visual i els valors

plàstics, sinó en el concep-te, en les idees, sovintamb connotacions socialso directament polítiques.Un art de pretensió críti-ca, antisistema. L’artistapintor deixa passar un ar-tista filòsof, entestat aarreglar el món fabricantmuntatges i artefactesmultimèdia, convençutque la pintura, aquest artque es practica des quel’home vivia en coves, noté sentit en el món actual.Una moda, la conceptual,que ha buidat les galeriesi que depén, no delpúblic, que no la comprani la consumeix, sinó deles institucions, del siste-ma que pretesament ata-ca, i que en canvi l’alimen-ta —el reanima— ambsubvencions i beques. Fo-ren, els anys huitanta, uncant de cigne de la pintu-ra? Som anacrònics elsqui encara desitgemplaers retinals, generatsper artistes amb ofici, i engaudim? Barceló, un bonpintor, un pintor d’ofici,

però de fama, al meu parer, des-proporcionada, fomentada pelrecurs tronat de l’exotismetemàtic, m’ha fet sentir, amb laseua exposició, nostàlgia d’untemps passat. No sols perquè joera més jove i freqüentava elspassadissos —i el bar— de la fa-cultat, sinó perquè les artsplàstiques en aquell momenteren—aparentment?—una ines-gotable font de goig.

A MANERA DE TASCÓ

Cabrera i la poesiaVicent Alonso

NOTES DE CAMBRA

NostàlgiaManuel Baixauli

José María Nácher, a l’esquerra, i VicenteMartínez, que dirigeixen el postgrau degestió musical. / mònica torres

En poesiano hi ha fórmulesuniversalmentvàlides

Entre la reflexió i lesmanifestacionsfenomèniques, hi ha elgran Cabrera,

QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010 C U L T U R A . 3

Ve de la pàgina 1A l’hora de dissenyar el post-grau s’han tingut en comptetant el perfil independent comel convencional, “les dues reali-tats que conviuen en la músi-ca”. “Però, sobretot, volíem do-nar-hi un vessant eminent-ment pràctic, per això hem sig-nat un conveni amb Warner iSubterfuge [els pals indie imainstream, respectivament]perquè ens cedisquen artistesdels seus segells i que els alum-nes elaboren un pla demàrqueting i comunicació ques’avaluarà al final del curs”.“Una manera de substituir lestípiques pràctiques d’empresaque, sovint, no serveixen per aapuntalar la formació”, indica.Martínez, d’altra banda, alertaque la presència d’artistesamb trajectòries i bagatgesllargs i sostinguts pot ser útil,“perquè ens expliquen comhan organitzat la seua vida pro-fessional”. Així, recorda queDonés, que es dedicava a la pu-blicitat abans de bolcar-se pro-fessionalment en la música, vafer esclatar la seua carrera

quan La Flaca va formar partd’una campanya publicitàriaben important. “Aquestes per-sones coneixen l’èxit i saben elque és”, diu. Fins i tot unmúsic de l’àmbit independenti, per tant, menys conegut,com Rouse, “ha sabut col·locarcançons en pel·lícules i anun-cis”, una de les fonts possibles

d’ingressos en la nova era.”Hem intentat que el nivell

del professorat siga altíssim”,explica, i cita com a exempleJosé María Cámara, presidentexecutiu de Drive Entertain-ment i únic espanyol que haaconseguit col·locar tres núme-ros u a escala mundial ambMa-carena, Aserejé i el remix d’Alittle less conversation d’ElvisPresley. “Fer això és una cosa

molt difícil”, alerta Martínez.I es mostra convençut que,malgrat que s’inclouen les ex-periències d’artistes bàsica-ment del pop i del rock, “elsensenyaments serveixen per atot tipus d’estils, perquè lagestió musical es fa ambparàmetres semblants”.

”El nostre lema és donaruna mica de pop i rock a launiversitat i molta universitatal pop i al rock”, resumeix Jo-sé Nácher recorrent a un le-ma molt meditat. “Fa 25 anysque em dedique a la docènciauniversitària i el meu objectiuha estat sempre connectaruniversitat i societat. Penseque la universitat s’ocupa benpoc de la vida quotidiana”,afig Nácher. “I l’altra obsessiómeua és la defensa de l’estilmediterrani de vida, que es-tem llançant a perdre, tot ique és la millor oportunitatque tenim per a redissenyarel nostre model productiu”,diu en referència a tres puntsque, segons ell, haurien de serels forts de la transformació:hostaleria i restauració, activi-

tats a l’aire lliure, amb unarelació directa amb l’esport i,com a aspecte més cridaner, lamúsica. Tot allò relacionat ambel fet de tenir “els millors 365dies de l’any del món”. “Hem deser una referència de la músicaen directe”, conclou. Nácheranota que abans de l’arribadadel FIB a Benicàssim, l’any1993, ell ja havia desenvolupatuna tesi sobre les possibilitats

N ingú no sap per què unindividu, després demantenir en alerta la po-

licia durant unes quantes horesal barri de l’Olivereta, es vallançar ahir al buit des del balcód’un quart pis i en va resultarferit amb pronòstic reservat. Denom Ramir i de seixanta-quatreanys, jubilat d’una empresa decartonatges que va haver de ple-gar, l’home organitzà un granescàndol, poc després de les vuitde la nit, quan es va enfilar a labarana del balcó de casa seua,vestit només amb uns pantalonsde pijama i cridant comun esbo-jarrat mentre llançava tota clas-se d’objectes als vianants.

Avisada pels veïns alarmats,la policia local es va presentaren el número cent quaranta-undel carrer del Brasil i dos animo-sos agents van tractar de dissua-dir l’home de la seua actitud,amb tanta mala sort que a und’ells li va tocar al cap una cadi-ra plegable que li va refilar Ra-mir i que el va deixar estabornit.

Davant el caire que prenia lasituació, una vegada retiratl’agent damnificat, que es refàd’una forta contusió, unitats dela policia local i de la policia na-cional acordonaren una zonaben àmplia del popular barri del’Olivereta, entre els carrers deVelázquez i de Torres-Torres, ivan comminar l’home a baixarde la barana, on continuava enfi-lat. Per facilitar-ho, els bombersassajaren la maniobra d’acostaruna escala al balcó, però Ramirla va rebutjar fent servir com a

projectil una bombona de gasque va causar alguns desperfec-tes en l’aparell i deixà feta unnyap la capota d’un Ford Focusaparcat al carrer.

Més emprenyat que una mo-na, un sergent de la policia localamenaçà l’home a través d’unmegàfon i no s’estalvià algunsexabruptes bastants pujats deto. Un altre agent, tal com vanpoder sentir nombrosos testimo-nis, havia comentat uns instantsabans, visiblement irritat:

—Aquest malparit ja ens n’haescalabrat un!

L’home, però, no escoltavaraons i, per cada cosa que lideien, semblava que s’excitavamés. Centenars de curiosos esvan aplegar darrere dels cor-dons policials per veure què pas-sava, mentre Ramir, material-ment penjat de la façana de l’edi-fici, continuava fent escarafalls.

El relleu al megàfon de l’iras-cible sergent per algú més seré,que va tractar de convéncer l’ho-me amb afalacs, molta suavitat ialgunes dosis de psicologia bara-ta, no aconseguí res, tot i quevan deixar de caure objectes a lacalçada, potser perquè a Ramirse li havien acabat les muni-cions.

Faltaven pocs minuts per aarribar a la mitjanit i les forcesde l’ordre, davant del caos ques’apoderava del carrer, van in-tentar dur a terme una operacióque va acabar sent fatal. Quatreo cinc agents van rebentar laporta de l’apartament, mentreuns altres tractaven de distrau-

re l’home amb el megàfon i en-lluernar-lo fent servir uns focusd’emergències amb què havienil·luminat l’escenari. Quan undels assaltants, després d’obrir-se pas per l’habitatge, va traureel cap al balcó, Ramir saltà. Elcos va fer un aterratge dramà-tic, amb un colp sec i esgarrifóscontra l’asfalt, d’on va serràpidament evacuat cap a l’Hos-pital General amb les dues ca-mes i quatre costelles trencades,una commoció cerebral forta iuna hemorràgiamolt escandalo-sa.

El succés ha generatmolts co-mentaris i ha suscitat tota menad’especulacions entre un veïnatpoc acostumat a aquests impac-tes. Així, un treballador d’unaempresa de transport, que té elmagatzem a la vora, ha declarata Bon dia, València!:

—Els policies van ser moltineptes. Es veia ben clar que esllançaria si tractaven d’enxam-

par-lo.El propietari d’un bar

pròxim, per la seua banda, té cla-ra la qüestió, ja que atribueix totl’afer a les drogues. Al seu parer,aquell home s’havia ficat al cosalguna substància al·lucinò-gena.

—És un individu ben estrafo-lari. Deu tindre alguna addicció.Ja li havia comentat a la meuadona que feia ulls de guillat.

La fornera del cantó, moltafectada pel que va passar anit,s’ha limitat a contestar:

—Era un home tan amable…Venia cada matí a comprar-meel pa. De vegades també s’en-duia rosquilles o una fogassa.

Una veïna del mateix edificique Ramir, finalment, ha recor-dat que els últims dies se’l veiatrist i atordit, perquè se li haviamort el gos, un fox terrier moltdòcil que l’acompanyava cadavesprada, a poqueta nit, en llar-gues caminades pel passeig dela Petxina i el Parc del Túria.

I això és tot des de l’Olivereta.—Gràcies, Enric, per la

informació. Què fa que algú estrastorne fins al punt de protago-nitzar un espectacle com el deRamir? Què pot ser tan an-goixant o desesperar-nos tantper a fer-nos perdre el control?Heu sentit mai la por de perdreels nervis o de tornar-vos bojos?Si us ha passat, escriviu al co-rreu electrònic del programa oenvieu unmissatge al dos, vint-i-dos, trenta-tres, i conteu-nos lesvostres experiències personals.Expliqueu-nos què se sent quanun es torna boig. Per a tractarde respondre les preguntes plan-tejades i comentar les vivènciesdels teleespectadors, tenim avuial nostre plató una sèrie de con-vidats que us presentarem d’acía un moment, quan tornem dela publicitat. No us n’aneu.

Economia i estil de vidaLa música com a part del necessari redisseny productiu

La biodiversitat de l’escenadel pop rock catalanopar-lant al nostrepaís no s’expli-

caria sense la superació dels vellsprejudicis. Perquè, més enllà delsllocs comuns que des del co-mençament dels anys 90 van as-senyalar-ne el camí (lareivindicació lingüística i políticaal ritme de propostes tan festivescom intranscendents), l’últimadè-cada ha posat de manifest el gransalt qualitatiu d’un munt d’artis-tes que no empren la seua llenguacom a coartada, sinó com a einanatural per a vehicular granscançons i grans discos. El Col·lec-tiu Ovidi Montllor fa cinc anysque serveix de testimoniatge del’escena, amb un cens que té cadaany, amb els seus premis anuals,la màxima expressió. Però la seuafeina no es pot limitar només alliurar guardons als ja consagrats.El treball des de la base, actuantcom a filtre del planter de grupsnovells per a conjugar la seua sa-ba jove amb la dels més veterans,és també primordial. És per aixòque, per segon any consecutiu, elseu cicle So de sons mira de dina-mitzar l’escena de música envalencià amb una selecció degrups en què no falten veterans(el cas de Xavi Morant és el méscridaner) ni joves propostes emer-gents, com la de Mi Sostingut,guanyador del premi al millorgrup revelació el darrer any.

Els concerts, gratuïts, i que jahan començat a celebrar-se a Ala-cant, a Alcoi i a Vila-real, recupe-ren la fórmulaben suggeridora depetit festival itinerant. I, concreta-ment, a València, el lloc on és obvique poden guanyar més ressò, elsseus concerts se celebraran a lasala Matisse (Campoamor, 60) apartir de hui mateix, des de les22.30, amb dues bandes que segu-rament representen el vessantmés comercial del cicle d’en-guany: l’ska festiu i crític amb lacorrupció local, des de la Safor, deDesgavell i amb el pop rock digna-ment comercial dels consolidatsPinka, la banda de Xàbia. Tots dostornen a compartir escenari el 17dedesembre a la sala Stereo d’Ala-cant. No obstant això, la nit que esdibuixa com la més estimulant ésla del proper 25 de novembre. Enprimer lloc, per la presència delsprometedors Artaica, el punt detrobada entre les sonoritats sefar-dites encarnades tradicionalmenten la veu deMara Aranda (L’Hamde Foc) i els encenalls de folk ijazz disseminats per Xavi Folch. I,en segon lloc, per l’aportació deXavier Morant, que, al cap de tresanys de l’excepcional Posidònia,torna ara per presentar lescançons d’un disc compost ambAbraham Rivas. La programacióes completa a la Matisse el 2 dedesembre amb el folk tradicionalvalencià d’Aljub i el 16 de desem-bre amb la doble aposta per unacançó d’autor, potser més hetero-doxa que mai, la que representenla càlida i confessional propostade l’alcoiàHugoMas (si tradueix aescena l’elegància de les seues gra-vacions, caldrà no perdre detalldel seu concert) i la més domèsti-ca de Mi Sostingut, el solitari pro-jecte que du a terme Josep Artésdes de la Pobla Llarga.

Traient lallengua

ESCRIURE EL PAÍS

Bon dia, València!Adolf Beltran

C. PÉREZ DE ZIRIZA València

L’home organitzà ungran escàndol, pocdesprés de les vuitde la nit

El succés ha generatmolts comentaris i hasuscitat tota menad’especulacions

“Donar una mica de popi rock a la universitat imolta universitat al popi al rock”

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010

econòmiques de l’explotaciódel pop i del rock a la ciutatcastellonenca. A banda d’això,ha participat en la redacciód’un informe encarregat per laConfederació Empresarial Va-lenciana (CEV) per a explorar

aquestes vies. “La patronal hacomençat a entendre que enspodem dedicar econò-micament a l’estil de vidamedi-terrani”, assegura. Tornantarrere, “amb aquest postgraupodem donar una mica d’aire

fresc a la universitat i molt demètode, estratègies i racionali-tat a l’enorme talent que tenimací per a fer música”.

Després de destacar “la bo-na resposta de la industria a lainiciativa”, ressalta que“aquest serà un títol propi dela Fundació Universitat Empre-sa (Adeit) a què nosaltres, coma científics, aportarem elmèto-de i els músics, la seua expe-riència de la realitat”, dinsd’un enfocament eminent-ment pràctic, hereu del concep-te living lab (laboratori viu).“Portar la realitat a la universi-tat i experimentar-hi és elmàxim a què podem aspirarcom a docents”, assegura. “El75% del temps treballaremamb aplicacions pràctiquesdel dia a dia de la música. Allòrevolucionari metodològica-ment és que el músic entre al’aula”, diu per reblar el clau.“Si enguany funciona, la ideaés continuar oferint latitulació. Hi hamolts professio-nals i empreses en el món de lamúsica a la Comunitat Valen-ciana, sols cal pensar en lesbandes i en la gran quantitatde músics de clàssica, i podemanar pensant en activitatscomplementàries”, assenyala,al mateix temps que consideral’arribada del prestigiós Ber-klee College Music a València“una bona oportunitat d’in-terrelació”.

P er alguna raó la poesiad’Antonio Cabrera m’enco-ratja a declamar-la, no im-

porta si en veu alta o baixa, a con-cedir-li durant uns instants lama-terialitat sonora que els seus ver-sos em reclamen amb insistència.No crec que, com pensen alguns,aquesta mena de coerció sigapròpia de tota la poesia; consideremés raonable pensar que algunsversos la reclamen amb mésforça.Hi ha poemesque l’intel·lec-te recorre de dalt a baix sense queni una sola paraula, una imatge,una rima, unpensament, unapau-sa premeditada o casual, li dema-nen la veu que fa del poema uncant únic i irrepetible. Tothom hosap: en poesia no hi ha fórmulesuniversalment vàlides, ni receptesque garantisquen maneres efecti-ves d’arribar al cor dels poemes. Ami, tanmateix, em passa que laveu interior, la que un fa servir ensilenci, la que retruny exclusiva-ment contra les parets de l’ànima,és el passaport indispensable per-què, més tard, em trobe en condi-cions de copsar les cir-cumstàncies, veritables oimaginades, que el poe-ma arrossega, o d’entre-veure la substància delmón que descriu, o quesuggereix, simplement es-bossat, o avaluat enmés omenys mesura. Anar desdel tot fins a les parts, desde la materialitat sonorafins a la concreció signifi-cativa, podria ser el re-sum del mètode que, almeu parer, alguns poe-mes imposen com acondició de la seua exis-tència. La poesia de Ca-brera sempre emdemanaa crits aquesta consi-deració primària del tot,per bé que un hi veu desde la superfície els extre-ms que el configuren ique, en conseqüència, unté la temptació de situar-se a la vora de l’extremque li és més familiar, omés convincent.

Del seu darrer llibre,Piedras al agua (Tusquets, 2010),els versos inicials ja són una mos-tra impecable del que acabe dedir. O no és cert que una lecturasimplement metafísica del poemal’empobriria llastimosament?L’ímpetu d’aquest “El alrededor”no és ni l’anàlisi del jo que propo-sa ni la indagació sobre la natura-lesa de les coses, sinó més aviat laconsideració d’un tot, el poema,que posa la consciència davantdel món, però aquella i aquestcom a contraris que es comple-menten i que només la miradapoètica és capaçde copsar apartirdel temps que el jo experimentatan distint quan es refereix a simateix o quan s’aplica a les coses.El temps de les coses és un altretemps, “no tiene años, tiene luz,no es ansia”. Ací, en aquestaindagació que cerca i travessa elsponts entre el jo i el món, entre laconsciència i les coses, entre lareflexió i les manifestacions fe-nomèniques, hi ha el gran Cabre-ra, un escriptor que ha trobatl’equilibri just que exigeix el co-

neixement poètic, l’expressió queno fa mai la balançada ni en elsreductes, de vegades hermètics,del pensament abstracte ni en lesmanifestacions efímeres de la su-perfíciedelmón.Nohi ha cappoe-ma de Piedras al agua que no con-tinga, d’una manera o d’una altra,aquest trajecte d’anada i tornadades de la consciència fins al món ides del món fins al jo en un reco-rregut que només el tot, el poemasencer, és capaç de transmetre allector amb els grams justos

d’emoció i de pensament. Amb lasilenciosa veu alta que exigeix,m’he llegit un grapat de vegades“CementeriodePeliceira”, unpoe-ma que retrata a la perfecció laclarividència de l’autor. Ací elpont entre el jo i les coses és lamort, però una mort que “no esrotunda”, “es más elemental, /rumía como el ganado”, unamortal capdavall que també és vida,com conclouen els versos memo-rables ambquè es tanca el poema:“En esta lejanía, / morir / se pare-ce a quedarse”.

Sens dubte, aquest trajected’anada i tornada, aquest esforçés l’esforç del coneixement poètic,l’ànsia de trencar la cuirassa ambquè la natura es protegeix de lesparaules, que és com Cabrera ensel descriu sota el guiatge de Ha-mish Fulton (“There are not wordsin nature”), o el joc de llançar pe-dres a l’aigua “con las que remo-ver / este limo contrario, / este cie-no exterior / de las cosas visibles”,com diu el poema que dóna títol aun llibre esplèndid.

Antonio Cabrera.

M ’endinse en l’ex-posició antològica deMiquel Barceló a la

Fundació La Caixa (Barcelona) iel primer que sent és nostàlgia.Barceló és un artista en actiu, deposició privilegiada al món—i almercat— de l’art, però jo l’asso-cie a una època molt concretadel meu passat: els anys d’estu-diant a Belles Arts (València). Elfenomen Barceló es produí en elmoment ideal i em va impactaren la meua etapa de màximapassió i ambició artística. Barce-ló, un jovemenut, lleig, de dicciódefectuosa, pedant, que citavaescriptors i pintors exquisits du-rant les entrevistes, que pintavaun expressionisme aparent-ment salvatge, però sòlidamentarrelat a la tradició, havia pas-sat, en quatre dies, de l’anoni-mat al cimde l’èxit. L’esclat s’ha-via produït, és clar, a l’estranger,i al cap de poques setmanes l’ha-vien coronat a la península. Re-corde que, a ARCO (Madrid),ens apilotàvem davant els seusquadres, que s’exhaurien les re-vistes on l’entrevistaven, quese’n parlava no sols a l’aula, sinótambé als passadissos i al bar dela facultat. Tots volíem ser Bar-celó. Tothom començà a pintara la seua manera (que, més tardho descobrírem, realment era lamanera d’Anselm Kiefer, pintoralemany de qui Barceló sembla-va un eco), tothom volia el seuèxit ràpid i rotund. El fenomenBarceló coincidí, a la península,amb l’aparició d’un grup de pin-tors joves notables, amb moltd’ofici, que compartien amb ell

el gust per una pintura de valorsfonamentalment plàstics, reti-nals, que provocava goig en l’es-pectador. Les galeries i les firesd’art s’omplien d’espectadors,els artistes tenien presènciamediàtica i venien amb facilitatla seua obra. Foren anys d’eu-fòria. Després, com tot, la modapassà i fou substituïda per unart de signe antagònic, basat, noen el plaer visual i els valors

plàstics, sinó en el concep-te, en les idees, sovintamb connotacions socialso directament polítiques.Un art de pretensió críti-ca, antisistema. L’artistapintor deixa passar un ar-tista filòsof, entestat aarreglar el món fabricantmuntatges i artefactesmultimèdia, convençutque la pintura, aquest artque es practica des quel’home vivia en coves, noté sentit en el món actual.Una moda, la conceptual,que ha buidat les galeriesi que depén, no delpúblic, que no la comprani la consumeix, sinó deles institucions, del siste-ma que pretesament ata-ca, i que en canvi l’alimen-ta —el reanima— ambsubvencions i beques. Fo-ren, els anys huitanta, uncant de cigne de la pintu-ra? Som anacrònics elsqui encara desitgemplaers retinals, generatsper artistes amb ofici, i engaudim? Barceló, un bonpintor, un pintor d’ofici,

però de fama, al meu parer, des-proporcionada, fomentada pelrecurs tronat de l’exotismetemàtic, m’ha fet sentir, amb laseua exposició, nostàlgia d’untemps passat. No sols perquè joera més jove i freqüentava elspassadissos —i el bar— de la fa-cultat, sinó perquè les artsplàstiques en aquell momenteren—aparentment?—una ines-gotable font de goig.

A MANERA DE TASCÓ

Cabrera i la poesiaVicent Alonso

NOTES DE CAMBRA

NostàlgiaManuel Baixauli

José María Nácher, a l’esquerra, i VicenteMartínez, que dirigeixen el postgrau degestió musical. / mònica torres

En poesiano hi ha fórmulesuniversalmentvàlides

Entre la reflexió i lesmanifestacionsfenomèniques, hi ha elgran Cabrera,

QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010 C U L T U R A . 3

Ve de la pàgina 1A l’hora de dissenyar el post-grau s’han tingut en comptetant el perfil independent comel convencional, “les dues reali-tats que conviuen en la músi-ca”. “Però, sobretot, volíem do-nar-hi un vessant eminent-ment pràctic, per això hem sig-nat un conveni amb Warner iSubterfuge [els pals indie imainstream, respectivament]perquè ens cedisquen artistesdels seus segells i que els alum-nes elaboren un pla demàrqueting i comunicació ques’avaluarà al final del curs”.“Una manera de substituir lestípiques pràctiques d’empresaque, sovint, no serveixen per aapuntalar la formació”, indica.Martínez, d’altra banda, alertaque la presència d’artistesamb trajectòries i bagatgesllargs i sostinguts pot ser útil,“perquè ens expliquen comhan organitzat la seua vida pro-fessional”. Així, recorda queDonés, que es dedicava a la pu-blicitat abans de bolcar-se pro-fessionalment en la música, vafer esclatar la seua carrera

quan La Flaca va formar partd’una campanya publicitàriaben important. “Aquestes per-sones coneixen l’èxit i saben elque és”, diu. Fins i tot unmúsic de l’àmbit independenti, per tant, menys conegut,com Rouse, “ha sabut col·locarcançons en pel·lícules i anun-cis”, una de les fonts possibles

d’ingressos en la nova era.”Hem intentat que el nivell

del professorat siga altíssim”,explica, i cita com a exempleJosé María Cámara, presidentexecutiu de Drive Entertain-ment i únic espanyol que haaconseguit col·locar tres núme-ros u a escala mundial ambMa-carena, Aserejé i el remix d’Alittle less conversation d’ElvisPresley. “Fer això és una cosa

molt difícil”, alerta Martínez.I es mostra convençut que,malgrat que s’inclouen les ex-periències d’artistes bàsica-ment del pop i del rock, “elsensenyaments serveixen per atot tipus d’estils, perquè lagestió musical es fa ambparàmetres semblants”.

”El nostre lema és donaruna mica de pop i rock a launiversitat i molta universitatal pop i al rock”, resumeix Jo-sé Nácher recorrent a un le-ma molt meditat. “Fa 25 anysque em dedique a la docènciauniversitària i el meu objectiuha estat sempre connectaruniversitat i societat. Penseque la universitat s’ocupa benpoc de la vida quotidiana”,afig Nácher. “I l’altra obsessiómeua és la defensa de l’estilmediterrani de vida, que es-tem llançant a perdre, tot ique és la millor oportunitatque tenim per a redissenyarel nostre model productiu”,diu en referència a tres puntsque, segons ell, haurien de serels forts de la transformació:hostaleria i restauració, activi-

tats a l’aire lliure, amb unarelació directa amb l’esport i,com a aspecte més cridaner, lamúsica. Tot allò relacionat ambel fet de tenir “els millors 365dies de l’any del món”. “Hem deser una referència de la músicaen directe”, conclou. Nácheranota que abans de l’arribadadel FIB a Benicàssim, l’any1993, ell ja havia desenvolupatuna tesi sobre les possibilitats

N ingú no sap per què unindividu, després demantenir en alerta la po-

licia durant unes quantes horesal barri de l’Olivereta, es vallançar ahir al buit des del balcód’un quart pis i en va resultarferit amb pronòstic reservat. Denom Ramir i de seixanta-quatreanys, jubilat d’una empresa decartonatges que va haver de ple-gar, l’home organitzà un granescàndol, poc després de les vuitde la nit, quan es va enfilar a labarana del balcó de casa seua,vestit només amb uns pantalonsde pijama i cridant comun esbo-jarrat mentre llançava tota clas-se d’objectes als vianants.

Avisada pels veïns alarmats,la policia local es va presentaren el número cent quaranta-undel carrer del Brasil i dos animo-sos agents van tractar de dissua-dir l’home de la seua actitud,amb tanta mala sort que a und’ells li va tocar al cap una cadi-ra plegable que li va refilar Ra-mir i que el va deixar estabornit.

Davant el caire que prenia lasituació, una vegada retiratl’agent damnificat, que es refàd’una forta contusió, unitats dela policia local i de la policia na-cional acordonaren una zonaben àmplia del popular barri del’Olivereta, entre els carrers deVelázquez i de Torres-Torres, ivan comminar l’home a baixarde la barana, on continuava enfi-lat. Per facilitar-ho, els bombersassajaren la maniobra d’acostaruna escala al balcó, però Ramirla va rebutjar fent servir com a

projectil una bombona de gasque va causar alguns desperfec-tes en l’aparell i deixà feta unnyap la capota d’un Ford Focusaparcat al carrer.

Més emprenyat que una mo-na, un sergent de la policia localamenaçà l’home a través d’unmegàfon i no s’estalvià algunsexabruptes bastants pujats deto. Un altre agent, tal com vanpoder sentir nombrosos testimo-nis, havia comentat uns instantsabans, visiblement irritat:

—Aquest malparit ja ens n’haescalabrat un!

L’home, però, no escoltavaraons i, per cada cosa que lideien, semblava que s’excitavamés. Centenars de curiosos esvan aplegar darrere dels cor-dons policials per veure què pas-sava, mentre Ramir, material-ment penjat de la façana de l’edi-fici, continuava fent escarafalls.

El relleu al megàfon de l’iras-cible sergent per algú més seré,que va tractar de convéncer l’ho-me amb afalacs, molta suavitat ialgunes dosis de psicologia bara-ta, no aconseguí res, tot i quevan deixar de caure objectes a lacalçada, potser perquè a Ramirse li havien acabat les muni-cions.

Faltaven pocs minuts per aarribar a la mitjanit i les forcesde l’ordre, davant del caos ques’apoderava del carrer, van in-tentar dur a terme una operacióque va acabar sent fatal. Quatreo cinc agents van rebentar laporta de l’apartament, mentreuns altres tractaven de distrau-

re l’home amb el megàfon i en-lluernar-lo fent servir uns focusd’emergències amb què havienil·luminat l’escenari. Quan undels assaltants, després d’obrir-se pas per l’habitatge, va traureel cap al balcó, Ramir saltà. Elcos va fer un aterratge dramà-tic, amb un colp sec i esgarrifóscontra l’asfalt, d’on va serràpidament evacuat cap a l’Hos-pital General amb les dues ca-mes i quatre costelles trencades,una commoció cerebral forta iuna hemorràgiamolt escandalo-sa.

El succés ha generatmolts co-mentaris i ha suscitat tota menad’especulacions entre un veïnatpoc acostumat a aquests impac-tes. Així, un treballador d’unaempresa de transport, que té elmagatzem a la vora, ha declarata Bon dia, València!:

—Els policies van ser moltineptes. Es veia ben clar que esllançaria si tractaven d’enxam-

par-lo.El propietari d’un bar

pròxim, per la seua banda, té cla-ra la qüestió, ja que atribueix totl’afer a les drogues. Al seu parer,aquell home s’havia ficat al cosalguna substància al·lucinò-gena.

—És un individu ben estrafo-lari. Deu tindre alguna addicció.Ja li havia comentat a la meuadona que feia ulls de guillat.

La fornera del cantó, moltafectada pel que va passar anit,s’ha limitat a contestar:

—Era un home tan amable…Venia cada matí a comprar-meel pa. De vegades també s’en-duia rosquilles o una fogassa.

Una veïna del mateix edificique Ramir, finalment, ha recor-dat que els últims dies se’l veiatrist i atordit, perquè se li haviamort el gos, un fox terrier moltdòcil que l’acompanyava cadavesprada, a poqueta nit, en llar-gues caminades pel passeig dela Petxina i el Parc del Túria.

I això és tot des de l’Olivereta.—Gràcies, Enric, per la

informació. Què fa que algú estrastorne fins al punt de protago-nitzar un espectacle com el deRamir? Què pot ser tan an-goixant o desesperar-nos tantper a fer-nos perdre el control?Heu sentit mai la por de perdreels nervis o de tornar-vos bojos?Si us ha passat, escriviu al co-rreu electrònic del programa oenvieu unmissatge al dos, vint-i-dos, trenta-tres, i conteu-nos lesvostres experiències personals.Expliqueu-nos què se sent quanun es torna boig. Per a tractarde respondre les preguntes plan-tejades i comentar les vivènciesdels teleespectadors, tenim avuial nostre plató una sèrie de con-vidats que us presentarem d’acía un moment, quan tornem dela publicitat. No us n’aneu.

Economia i estil de vidaLa música com a part del necessari redisseny productiu

La biodiversitat de l’escenadel pop rock catalanopar-lant al nostrepaís no s’expli-

caria sense la superació dels vellsprejudicis. Perquè, més enllà delsllocs comuns que des del co-mençament dels anys 90 van as-senyalar-ne el camí (lareivindicació lingüística i políticaal ritme de propostes tan festivescom intranscendents), l’últimadè-cada ha posat de manifest el gransalt qualitatiu d’un munt d’artis-tes que no empren la seua llenguacom a coartada, sinó com a einanatural per a vehicular granscançons i grans discos. El Col·lec-tiu Ovidi Montllor fa cinc anysque serveix de testimoniatge del’escena, amb un cens que té cadaany, amb els seus premis anuals,la màxima expressió. Però la seuafeina no es pot limitar només alliurar guardons als ja consagrats.El treball des de la base, actuantcom a filtre del planter de grupsnovells per a conjugar la seua sa-ba jove amb la dels més veterans,és també primordial. És per aixòque, per segon any consecutiu, elseu cicle So de sons mira de dina-mitzar l’escena de música enalencià amb una selecció de

grups en què no falten veterans(el cas de Xavi Morant és el méscridaner) ni joves propostes emer-gents, com la de Mi Sostingut,guanyador del premi al millorgrup revelació el darrer any.

Els concerts, gratuïts, i que jahan començat a celebrar-se a Ala-cant, a Alcoi i a Vila-real, recupe-ren la fórmulaben suggeridora depetit festival itinerant. I, concreta-ment, a València, el lloc on és obvique poden guanyar més ressò, elsseus concerts se celebraran a lasala Matisse (Campoamor, 60) apartir de hui mateix, des de les22.30, amb dues bandes que segu-rament representen el vessantmés comercial del cicle d’en-guany: l’ska festiu i crític amb lacorrupció local, des de la Safor, deDesgavell i amb el pop rock digna-ment comercial dels consolidatsPinka, la banda de Xàbia. Tots dostornen a compartir escenari el 17dedesembre a la sala Stereo d’Ala-cant. No obstant això, la nit que esdibuixa com la més estimulant ésla del proper 25 de novembre. Enprimer lloc, per la presència delsprometedors Artaica, el punt detrobada entre les sonoritats sefar-dites encarnades tradicionalmenten la veu deMara Aranda (L’Hamde Foc) i els encenalls de folk iazz disseminats per Xavi Folch. I,en segon lloc, per l’aportació deXavier Morant, que, al cap de tresanys de l’excepcional Posidònia,torna ara per presentar lescançons d’un disc compost ambAbraham Rivas. La programacióes completa a la Matisse el 2 dedesembre amb el folk tradicionalalencià d’Aljub i el 16 de desem-bre amb la doble aposta per unacançó d’autor, potser més hetero-doxa que mai, la que representenla càlida i confessional propostade l’alcoiàHugoMas (si tradueix aescena l’elegància de les seues gra-acions, caldrà no perdre detalldel seu concert) i la més domèsti-ca de Mi Sostingut, el solitari pro-ecte que du a terme Josep Artésdes de la Pobla Llarga.

Traient lallengua

ESCRIURE EL PAÍS

Bon dia, València!Adolf Beltran

C. PÉREZ DE ZIRIZA València

L’home organitzà ungran escàndol, pocdesprés de les vuitde la nit

El succés ha generatmolts comentaris i hasuscitat tota menad’especulacions

“Donar una mica de popi rock a la universitat imolta universitat al popi al rock”

2 . C U L T U R A QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010

Juli Capilla invoca en el seu darrer poemariindrets poètics ja conreats i pulsionspersonals en un volum ben ambiciós, llarg idens, forçosament desigual per l’abast dela proposta, en què el joc de la pilotafunciona, en una feliç troballa, com ametàfora i homenatge a la terra. Unterreny ambivalent on conviuen elcompromís i les vivències autobiogràfiques,els fragments més reeixits d’un llibre intensi, si n’atenem el plantejament, fundacional.Premi Ciutat de València 2009.

Maria Carme Arnau lliura amb aquestpoemari, guardonat amb l’Ibn Hazm deXàtiva el 1999, el que és segurament undels seus millors llibres. Partint d’unareivindicació lírica i també vital d’un valorque l’anèmia mental està condemnant al’ostracisme (En la veu de la tendresa / hiha més dolçor que súplica, / més desig queincertesa), l’autora confecciona un poemarielegant i emotiu, sense caure en la llangor,que emulsiona amb moments puntuals decruesa i ràbia (Temps de pluja).

Vincent Van Gogh fou un pintor genial.Tan genial com pobre. Una complexaforça interior l’empenyia a l’art, a l’amori a la vivència espirtual. La seuapersonalitat torturada ha copsatl’atenció de cineastes i escriptors, tantcom ha causat admiració la seua obrapictòrica, completament revolucionàriaper al seu temps. Aquest volum recull elseu epistolari, fruit d’una altra de lesseues passions, la de l’escriptura. Lesclaus d’un geni.

Recomanem...PROSAper ADOLF BELTRAN

POESIAper XAVIER ALIAGA

POESIAper X. A.

M és d’un ha escrit quela retransmissió queva fer TV3 de la

cerimònia de consagració de laSagradaFamília, diumengepas-sat, és elmillor espot publicitarique s’ha filmat en aquesta ciu-tat en els últims anys. Bé podriaser. El ritual sens dubte era so-lemne, amb l’estol de bisbes icapellans i els 800 cantaires, i elpresidia ni més nimenys que elpapa, però l’autèntic protagonis-ta era l’edifici inaugurat, quelluïa esplèndid a la llum d’unmatí encara amb pocs núvols.Els realitzadors televisius hovan captar de meravella.

Don Antoni Gaudí era unpersonatge certament extrava-gant, fins i tot en un temps comel seu, en què abundava la gentamb caràcter, i la seua obra nova disfrutar d’una aquiescènciaunànime, ni molt menys. JosepPla, que sabia ser sarcàstic, sos-tenia que la Sagrada Famíliahauria quedat molt bé submer-gida en el fons de la mar, entrecorals i cabelleres d’algues mo-vedisses, il·luminada per la fau-na abissal. Els noucentistes nitan sols perderen temps en iro-nies. Abominaren de la seuaobra i punt. Encara no fa tant,arquitectes com Oriol Bohigas(el promotor de les places duresmés inhòspites de la ciutat, en-tre altres gràcies) feienels possi-bles per a retallar els mèrits delseuantecessor i impedir l’acaba-ment de l’edifici. La veritat ésque els barcelonins eren i sóngent habitualment morigerada,molt poc amics del’extravagància i l’enquimera-ment. Que l’obra de Gaudí nohaviade suscitar el seuentusias-me era previsible. Que, tot així,li deixaren fer i fins i tot li paga-ren la festa diumolt del seu sen-tit de la tolerància. Els barcelo-nins es riuen de la poesia, delmisticisme i de la genialitat,però estan disposats a consen-tir-los, i a sufragar-los, si algundels seus conciutadans cau enaquests errors. D’això, se’n diucivilització. Benmirat, Gaudí vatindre sort de caure, com un

aeròlit, en aquesta ciutat freda iconsentidora.

Extravagant o no, Gaudí ésun arquitecte singular: un mís-tic il·luminat i un professionalhabilíssim, dotat d’un excepcio-nal sentit de les formes. La pa-raula geni està molt degradada,però si alguna volta es pogueratornar a usar amb circums-pecció, aGaudíno li parariama-lament. Hi ha prou de veurel’àtic de la Pedrera, rematatamb unes voltes d’arcs para-

bòlics que configuren un espaid’una simplicitat enlluernado-ra. La capritxosa arquitecturaeuropea del començament delsegle XX poques vegades hacreat un lloc tan fascinadorcom aquest.

La Sagrada Família és unaaltra cosa. La primeraimpressió és que es tracta d’unaobra mestra del neogòtic deli-rant, passada per la imaginaciófuliginosa d’un artista barrocque li ha tocat de viure entre elsegle de Tolstoi i el de Freud.Vull dir que parlem d’una cria-tura francament estranya. Siens acostem a la façana delNaixement, que és l’única partde l’edifici que Gaudí veié quasiacabada en vida, aquestaimpressió s’accentua. Les líniesgràcils del gòtic hanquedat sub-

mergides per una exuberantondulació que ni el decoradormés arravatat del rococógermànic s’hauria atrevit a ima-ginar. Enmig d’aquest magma,alguns detalls del kitsch catòlicmés estrepitós, com els colo-mets de ceràmica espargits percí i per llà, a la bona deDéu, ensforcen a somriure. Sens dubte,en el fons de la mar, voltada deplàncton fosforescent, una faça-na així fariamolt d’efecte. Fins itot en terra ferma en fa.

De la perplexitat a l’ad-miració hi ha unpasmolt curt, ien el cas de la Sagrada Família,aquest pas l’ha donat tot elmón, llevat d’Oriol Bohigas,que, de tanbarceloní, és un indi-vidu congènitament inaccessi-ble al geni. Els milions de turis-tes quevénenasorprendre’s da-vant la façana del Naixementsón els que han fet possible queles obres del temple continua-ren. Ara només falta la façanade la Glòria, l’enorme estructu-ra del cimbori i la torre princi-pal, que arribarà als 150 me-tres. Fa poc, es van tancar lesaltíssimes voltes, les naus vanquedar lliures, i el papa va po-der repetir els vells gestos de launció de l’altar i de practicar, depas, un català vacil·lant peròplausible davant els feligresos.L’interior del temple, tal com latelevisió el va mostrar, ésprodigiós: el neogòtic passatper la imaginació visionària deGaudí es transmuta en un orga-nisme arborescent d’una super-ba força ascensional. Però lesvoltes calades, que omplin lesnausde llumdirecta, encara im-pressionen més. Hi ha una teo-logia franciscana de la llum, su-ma de gràcia i llibertat ofertes,en aquesta arquitectura, que laconverteix en una forma moltjoiosa de celebració. Potser peraixò, Benet XVI, que és undogmàtic sever, però també unesperit sensible a la bellesa deles coses, va somriure sovint du-rant la cerimònia. Tambéell ad-mirava, perplex, la singular es-glésia que l’oli i la pregària final-ment consagraven.

H i ha columnistes que són mal-carats, fanfarrons, orgullosos,grollers per colps, agressius

sempre. Porten al davant els testicles i,si cal, no tenen cap problema a acom-panyar-los amb els punys. Una vegadaAlfonso Ussía va escriure a FernandoDelgado: “Hay que ser muy hijo de putapara soltar semejante calumnia e inten-tar irse de rositas. Donde quiera elmise-rable nos encontramos. En la calle o enel juzgado”. No cal dir que es trobaren aljutjat i que Ussía va haver de pagar aDelgado. Sempre he pensat que aquestscolumnistes, destralers, sanguinolents,que es creuen franctiradors, són una la-cra per al periodisme i, en definitiva, pera la tasca civilitzadora que ha de fer unmitjà de comunicació. Tanmateix, cadavegada abunden més. La brofegada ix acompte i, com més grossa la dius, méspossibilitats tens de tindre lectors (iguanys econòmics). Arturo PérezRever-te pot dedicar insults ad hominem con-tra l’exministre Moratinos, i això li re-porta immediatament milers de segui-dors a Twitter. I conclou, fregant-se lesmans: “¡Si lo llego a saber, lo insulto an-tes!”. Així estan les coses, i el mateix co-lumnista reconeix que insulta, però tam-bé que, comptat i debatut, l’hauria d’ha-ver insultat abans, que és unbonnegoci.D’aquesta manera, com més insultes,més possibilitats tens que et paguen. Uninsultador professional com és SalvadorSostres, que carregava contra tots en lesplanes de l’Avui, ara mostra les seuesobnubilacions en les pàgines d’El Mun-do. Aquestmitjà també ha arreplegat lesdigressions d’Ignacio Echevarría, críticliterari feréstec, que és féu definitiva-ment famós per una lamentable críticadedicada a Bernardo Atxaga en el suple-ment Babelia. Ara el podem llegir en ElCultural, uns articles pedantescos queno tenen ni suc ni bruc. Sánchez Dragó,Juan Manuel de Prada o el prohom Ji-ménez Losantos són uns altres bala-drers professionals, que trauen, a més,bones contrapartides participant des-prés en programes televisius on semprehi ha gresca. JoséMaría Zarzalejos es vaquerellar contra Losantos i va presentaral jutge una llista dels insults que li vadedicar durant el seu període de direc-tor de l’ABC. En va arreplegar més decinquanta: “Incompetente, lamentable,irresponsable, vil, zote, mentiroso, fari-seo, avieso, criminal, detritus, despojointelectual, columnista paniaguado,etc.”. També li va traure el malnom deCarcalejos, i la pressió fou tan salvatgeque finalment es va veure obligat a dimi-tir, enunade les persecucionsmésmise-rables de la història recent del periodis-me espanyol. Zarzalejos tampoc no vaguanyar el plet, perquè el jutge va consi-derar que, tot i que desafortunades, lesdeclaracions de Losantos “no atempta-ven contra l’honor”. Així, aquest i el seusadlàters segueixen insultant i guanyantdiners a dojo. Vet ací el club en què Pé-rez Reverte està tan content d’haver-hientrat. És clar que, el d’Alatriste, feiatemps que reunia mèrits.

RASPALLJuli CapillaEdicions BromeraAlzira, 2010101 pàgines

CARTES A THEOVincent Van GoghEditorial Tres i Quatre.València, 2010.

CARTES DE PROP

La glòria de GaudíEnric Sòria

ESPURNES

El club de PérezReverteMartí Domínguez

ITINERARI DETENDRESAMaria Carme ArnauEdicions BromeraAlzira 2010. 71 pàgines

El Papa consagra la Sagrada Família. / afp

La primera impressióés que es tracta d’unaobra mestra delneogòtic delirant

Arturo Pérez Reverte.

4 . Ú L T I M A QUADERN Dijous 11 de novembre de 2010

D e tant en tant, la relectura —com-pleta o fragmentària— d’algun pa-per clàssic em torna a convéncer

de la necessitat de tornar-hi una vegada iuna altra. Com, ara mateix, a Alexis deTocqueville i a De la démocratie en Améri-

que, del 1835, font inexhaurible d’idees ipou de clarividència. És un misteri comva poder aquell jove francés, més aviatconservador, projectar cap a un futur pos-sible tantes reflexions que mai no han es-tat superades. Aquestes, per exemple, tre-tes d’un dels darrers capítols, on Tocquevi-lle es proposa dibuixar els trets nous sotaels quals el despotisme pot mostrar-se almón. No pensava en els trets antics, quesón sempre els mateixos, pensava en undespotisme nou, amable, subtil i pene-trant. La primera condició és l’existènciad’una multitud innombrable d’homes,tots semblants, “qui tournent sans repospour se procurer de petits et vulgaires plai-

sirs”, amb els quals s’atipen i s’omplin lavida. En aquesta multitud cadascú, vivintper a ell mateix, és estrany al destí delsaltres. Quant a la resta dels conciutadans,els està a prop, però no els veu, els toca,però no els sent. Sobre aquestamassa d’in-dividus, dedicats a la pròpia distracció, als“petits i vulgars plaers” i als interessosimmediats, incapaços d’associar-se per aresistir el poder (ara seria també el poderdels “mercats”, de la publicitat, del con-sum permanent sense seny), sobre aques-ta raça d’homes, hi ha “un poder immens itutelar que s’encarrega d’assegurar laseua gratificació i el seu plaer, i de vetlarpel seu destí”. És un poderminuciós, regu-

lar, provident, i amable, que buscamantin-dre’ns en una infantesa perpètua. Aaquest poder li agrada que la gent s’hopasse bé, a condició que no pensen mésque a passar-s’ho bé. Aquest poder, que noés només el poder de l’Estat, esdevél’agent i l’àrbitre del benestar de la gent,procura la seua seguretat, preveu i satisfàles seues necessitats, facilita els seusplaers, combina i promou els seus consen-sos bàsics. I, finalment, els estalvia lapreocupació de pensar i la molèstia i laincomoditat de viure. “No trenca les vo-luntats, però les amolleix, les apaga, lesinsensibilitza”. Com ens pogué veure tanclarament, fa prop de dos-cents anys?

L a notícia, fa uns dies, queun grapat de figures de lamúsica popular espanyo-

la, com és el cas d’Alaska, de PauDonés o de Loquillo, figuravencom a docents en el programad’un postgrau de gestió empresa-rial musical de la Universitat de

València va fer arquejar les ce-lles a més d’un. Però, deixant debanda el vessant més cridaner oanecdòtic, es tracta d’una inicia-tiva pionera a casa nostra i quesols té un tebi precedent a la Uni-versitat Pompeu Fabra. Un post-grau que naix com a resposta aun buit formatiu i a la necessitat

d’atorgar eines i instruments alsfuturs gestors de la música enunmoment, amés, en què el sec-tor experimenta la combinacióletal entre el terratrémol Inter-net i la crisi econòmica. Durant250 hores lectives i pràctiques,repartides entre el febrer i eljuny del 2011, els 25 titulats uni-

versitaris i professionals que tin-dran accés finalment al post-grau rebran coneixements demàrqueting, direcció i gestiód’empreses i administració, acàrrec d’especialistes i docentsde l’àrea econòmica.

Juntament amb això,qüestions com ara la crisi i lestendènciesmusicals, el funciona-ment de les companyiesdiscogràfiques, la comunicació,les xarxes socials, la distribució,el management d’artistes, laproducció de gires, concerts i fes-tivals, la gestió de sales i espais,o els fonaments jurídics ipràctics sobre relacions contrac-tuals, entitats de gestió o edito-rials. Fonaments bàsics de lagestiómusical impartits per pro-fessionals del sector, com ara elconsultor de Warner Music Ma-riano Pérez, el director de Sub-terfuge Records Carlos Galán, eldirector de continguts de MySpace Borja Prieto, el codirectordel festival Primavera Sound Al-berto Guijarro, o el director demanaging del Festival deBenicàssim Pepe Corral. Tot,amb un enfocament pràctic,d’anàlisi de trajectòries musi-cals reeixides, que justifiquen lapresència d’artistes com araAlaska, Juan Manuel Latorre(Vetusta Morla), Pau Donés (Ja-rabe de Palo), Perico Sambeat—una institució en el món deljazz—, Loquillo o el nord-americà instal·lat a ValènciaJosh Rouse. Els periodistesmusi-cals Rafa Cervera, Eduardo Gui-llot i Juan Vitoria també hi apor-taran la seua visió panoràmica.

Els impulsors d’un conceptetan arriscat —en un context aca-dèmic— com engrescador són Vi-centeMartínez, director de l’edi-torial musical Songsforever (iabans d’això cantant de Big Sco-re i fundador del segell ZebraRecords) i José Maria Nácher,professor titular de la Universi-tat de València, director del De-partament d’Economia Aplicadai soci de l’empresa Nassel Comu-nicación. Es conegueren fa dosd’anys, en unes jornades al Cen-tre Octubre sobre El nou modelmusical. Bescanviant experièn-cies, ambdós coincidiren en elfet que la indústria musical pre-sentava un forat acadèmic i deformació que s’havia d’atendre.“Jo tenia clar que la gent que esdedica a la indústria de la músi-ca no té cap lloc on anar a apren-dre i la conseqüència és que noestà bastant formada, tot i queés un sectormolt important”, ar-gumenta Martínez.

Passa a les pàgines 2 i 3

A MANERA DE TASCÓ

L’escriptorAntonio Cabrerai la poesia

MÚSICA

Traient lallengua: torna el cicle‘So de ‘sons

Com es gestionala música avuiUn postgrau forma a València gestors del negoci musical

PUNT DE MIRA

El despotismeamableJoan F. Mira

XAVIER ALIAGA València

Pàgina 3

Pàgina 2

Assistents al festival de Benicàssim, en una imatge d’arxiu. / àngel sánchez