A U R I G AR EVISTA DE DIVULGACIÓ I DEBAT DEL MÓN CLÀSSIC

ABRIL 20139 €

65NÚMERO

LES DONES DEL MITE O TRAGÈDIA I COMÈDIA A SALVADOR ESPRIU•

ENTREVISTA A FRANCESC TARRATS, DIRECTOR DEL MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA•

CALENDARI DE RECREACIONS HISTÒRIQUES •PATRIMONI I COHESIÓ SOCIAL•

FIGURES FEMENINES A LES ROQUES I EL MAR, EL BLAU •IX FÒRUM AURIGA •

PRESENTACIÓ DE L’AULA CARLES RIBA• ACTE DE LLIURAMENT DELS XX PREMIS AURIGA•

Cartell de Premis

AURIGA

XXI edició (2013)

PREMI DIDASCÀLIAD’EXPERIÈNCIES DOCENTS

1. Poden optar a aquest premi els treballs oprojectes realitzats a les aules, així com ini-ciatives relacionades amb la docència delmón clàssic als Països Catalans.2. Els treballs poden presentar-se en qualse-vol dels suports que ens ofereixen les tecno-logies de la comunicació (disquets, pà ginaweb, vídeo, etc.). 3. L’experiència docent pot presentar-se indi-vidualment o en grup. 4. Els guanyadors han d’enviar un abstract de6.000 caràcters abans de l’1 de setembre de2013.

PREMI NÚRIA TUDELA I PENYA PER A ESTUDIANTS

1. Poden optar a aquest premi els treballsrelacionats amb qualsevol aspecte del mónclàssic realitzats per estudiants d’ESO, batxi-llerat, cicles formatius, o ensenyament uni-versitari, bé individualment o en grup.2. Els premiats hauran d’enviar un resum d’unmàxim de 6.000 caràcters per a la posteriorpublicació abans de l’1 de setembre de 2013.3. Tots els treballs presentats hauran d’in -cloure el nivell educatiu de l’alumne o grupd’alumnes que l’ha realitzat i un escrit delprofessor/professora que ha supervisat eltreball per certificar-ne l’autoria.4. La valoració serà per nivell educatiu.

PREMI MUSAD'EXPOSICIONS SOBRE EL MÓN ANTIC

1. Poden optar a aquest premi les exposicionstemporals o permanents, o altres iniciativesde divulgació del món antic i la cultura clàssi-ca realitzades des dels museus d'arreu delsPaïsos Catalans.2. Poden presentar les candidatures tant elsmuseus com el seu públic, acompanyadesd'un breu dossier que inclogui imatges.3. Els premiats hauran de presentar una expli-cació del plantejament museogràfic de 6.000caràcters com a màxim, que podrà ser publi-cada a la revista AURIGA.

BASES

1. La revista AURIGA convoca els PremisAuriga 2013 d’acord amb les bases gene-rals se güents i les bases específiques quefiguren en cada premi.2. Les persones, o els col·lectius, que optinal premi hauran d’adreçar una còpia deltreball que es presenti, personalment o percorreu certificat, a: Revista AURIGA, RondaUniversitat, 7, 3r, 4a. 08007, Bar celona. Hi hauran d’incloure el nom, adreça, te lè foni adreça electrònica dels autors o institució.Aquells treballs que siguin presentats ambpseudònim inclouran en sobre tancat lesmateixes dades.3. El termini de lliurament de candidaturesde tots els premis finalitza el dia 15 de juliolde 2013.4. Els treballs que es presentin hauran deser originals i escrits en ca talà.5. Els treballs presentats seran estudiats perun jurat, nomenat per la revista AURIGA, elqual resoldrà l’atorgament del pre mi, quepodrà ser concedit ex aequo o declarat desert. La composició del jurat es donarà a co -nèixer el dia que el premi es faci públic. Ladecisió del jurat serà inapel·lable.6. Els treballs presentats a concurs po dranser retornats als autors que ho sol ·licitinabans del 30 de setembre de 2013.7. Cadascun dels premiats rebrà un diplo-ma acreditatiu del seu guardó i la difusióde l’obra guanyadora.8. Qualsevol incidència no prevista enaquestes bases serà resolta per la revistaAURIGA.9. La presentació dels treballs comportal’acceptació d’aquestes bases.

3

S U M A R I

4. Acte de lliurament dels XXPremis Auriga (2012)6. Les dones del mite o tragèdia i comèdia a SalvadorEspriu. Carles Miralles13. Entrevista a FrancescTarrats, director del MuseuNacional Arqueològic deTarragona. Joan Pedrola26. L’Aula Carles Riba estrena nova etapa sota elsauspicis de la Universitat deBarcelona i l’Institutd’Estudis Catalans27. IX Fòrum Auriga, Ripoll, 9 i 10 de novembre de201328. Patrimoni i cohesió social.Pere Izquierdo i Tugas31. Lèxicon: Figures femenines a Les roques i el mar, el blau. Maria Jesús Espuña i Ferrer33. Projecte Neptú.Salvador Oliva March34. Calendari de recreacionshistòriques del món antic.

AURIGA

“Ens mantindrem fidels” és el lema que ha triat elcomissariat de l’Any Espriu, organitzat per laGeneralitat de Catalunya amb motiu del centenari delnaixement del poeta. I això és el que ens proposem elsaurigues des d’aquestes pàgines i des de les activitatsque organitzem al voltant de la publicació: mantenir-nos fidels a la transmissió del món clàssic, com a km. 0de la nostra identitat cultural, ara que en l’era de la glo-balització i les cultures en contacte ens cal comprome-tre’ns individualment i col·lectivament perquè la nostraidentitat no sigui esborrada. I els clàssics tenim tambéaquest compromís. “Ens mantindrem fidels per sempremés al servei d’aquest poble” és l’expressió sencerad’Espriu, d’on ha sortit el lema del seu centenari.

Des d’AURIGA vam avançar, al primer númerod’enguany, que recordaríem el poeta, candidat al PremiNobel de Literatura, dedicant-li tots els lèxicons del2013 i dues coses més. D’una banda, la conferènciaque habitualment acompanya l’acte de lliurament delsPremis Auriga, que vam celebrar el dia 11 de març ique es titulava “Les dones del mite o tragèdia icomèdia a Salvador Espriu”, impartida pel doctorCarles Miralles, la persona vinculada al món clàssicque m’arriscaria a dir que més en sap de classicismeespriuà. També en el IX Fòrum Auriga hi haurà unacomunicació dedicada a Espriu.

En aquest número 65 d’AURIGA trobareu moltsmotius per confirmar “Ens mantindrem fidels”.

Montserrat Tudela

P R E S E N T A C I Ó

Editor: Xavier Tudela i PenyaDirectora: Montserrat Tudela i PenyaConsell de Redacció: Ma. Jesús Espuña i Ferrer

Pere Izquierdo i TugasFrancesca Mestre i RocaMònica Miró i Vinaixa Joan Pedrola i SantamartaXavier Yáñez i Such

Consell Assessor: Norbert Bilbeny i García Joan Busqueta i RiuSebastià Giralt i SolerBàrbara Matas i BellésCarles Miralles i SolàMercè Otero i VidalIsabel Rodà de LlanzaJoan SanmartíEulàlia Vintró i CastellsLa revista AURIGA no comparteix necessàriament les

opinions dels autors dels articles. Aquesta publicació es pot reproduir, citant-ne, però, laprocedència.

AURIGARda. Universitat, 7, 3r, 4a. 08007 BarcelonaTelèfon: 93 412 32 94. Fax: 93 412 68 71E.Mail: auriga@ccc.catwww.auriga.cat@RevistaAuriga

Dipòsit Legal : B-12032-91ISSN Auriga paper: 1131-50087ISSN Auriga digital: 2014-7856

Correcció: Lídia FernàndezDisseny, assessor informàtic i webmaster: Miquel Fernández i Barta

AURIGA és membre de l’Associació de PublicacionsPeriòdiques en Català (APPEC).

Fotografia de portada: Làpida de Subirachs dedicadaa Salvador Espriu a la Universitat de Barcelona

El dia 11 de març la revista AURIGA va celebrar l’acte de lliurament dels XX Premis Aurigaa la Universitat de Barcelona. Va presidir l’acte Carles Duarte, president del ConsellNacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). En el decurs de l’acte, el Dr. Carles Miralles iSolà va impartir la conferència “Les dones del mite o tragèdia i comèdia a Salvador Espriu”(que reproduïm a continuació), amb la qual cosa l'AURIGA ens hem volgut afegir a la com-memoració de l’Any Espriu, en el centenari del seu naixement. Els guardons lliurats van serels següents:

El Premi Musa, d’exposicions permanents sobre el món antic, ha estat concedit al Museude Guissona Eduard Camps, per la nova museïtzació del Parc Arqueològic de la CiutatRomana de Iesso. Va recollir el premi Josep Guitart, director del Parc Arqueològic de la ciu-tat romana de Iesso; Josep Ros, director del Museu de Guissona Eduard Camps, i l’alcaldede Guissona, Xavier Casoliva

El Premi Musa, d’exposicions temporals sobre el món antic, ha estat concedit, ex aequo, ales exposicions “Paradisus. Jardins i plantes medicinals de Tàrraco a Orleáns” del MuseuNacional Arqueològic de Tarragona, i a l’exposició “Vila romana de Torre Llauder. De re rus-tica Iluronensium”, del Museu de Mataró. Va recollir el premi Carles Marfà, director delMuseu de Mataró.

El Premi Núria Tudela i Penya, adreçat a estudiants, al qual poden optar treballs d’ense-nyament secundari i universitari relacionats amb qualsevol aspecte del món clàssic, va serconcedit a Mònica Flores Mateo, estudiant del Grau d’Humanitats de la Universitat Obertade Catalunya, pel seu blog “El teixit de Penèlope”, tutoritzat per la professora Mònica MiróVinaixa, que també va ser present a l’acte.

4

AURIGA

ACTE DE LLIURAMENT DELS XX PREMIS AURIGA (2012)

Fotografia de família de l’acte de lliurament dels XX Premis Auriga

5

AURIGA

Mònica Flores, acompanyada per la professora Mònica Miró (en primer pla), recollint el Premi Núria Tudela 2013

Carles Marfà, després de recollir el Premi Musa 2013

Josep Guitart adreça unes paraules al públic, després de recollir el Premi Musa, acompanyat de Xavier Casoliva i Josep Ros

de Rosselló-Pòrcel, un d’ells- com entre elsprofessors. En aquells anys aquesta Uni-versitat va ser pensada com el final de laconsolidació del projecte noucentista. Aixòera la Universitat Autònoma de Barcelonade la República, de la qual va ser rector unapersona com Pere Bosch Gimpera -veritablemodel d’universitari noucentista, rigorós icompromès-, i Espriu va estudiar aquí Dreti Filosofia i Lletres, que es deia aleshores, i hiva estudiar Història antiga i Clàssiques.

Això, que Espriu hagués estat i estiguésinteressat en les literatures clàssiques, en elsanys seixanta i setanta del segle passat sem-blava un descobriment. Eren els anys en quèjo començava a estudiar amb una certa apli-cació l’obra d’Espriu, i semblava una menade descobriment perquè tothom que parla-va d’Espriu parlava dels jueus, la tradicióhebrea i la càbala, que era molt poc conegu-da i feia molt d’efecte, així de misteriosa.Tothom llavors vinculava les literaturesclàssiques al Noucentisme i en separavaEspriu vinculant-lo a la tradició hebrea i alBarroc espanyol. Però el fet era i és queEspriu va estudiar aquí Història antiga iClàssiques i va pensar a dedicar-se profes-sionalment al món antic. I confiava en unabeca que li gestionaria el rectorat i que elduria a París a estudiar Egiptologia, cosaque hauria culminat aquesta seva dedicació-que va arribar a tenir fruits acadèmics- al’orient mediterrani: primer els grecs, elsromans i finalment el món egipci. En aques-ta Universitat Autònoma de la República hihavia el Dr. Bosch Gimpera, i també el Dr.Carles Riba, el Dr. Lluís Nicolau d’Olwer,que havia estat fent la revisió de l’Èsquil deRiba -un Èsquil que Espriu estimava molt-;feia de diputat a Madrid i, enmig dels gransdiscursos de tothom, ell anava revisant latraducció de Carles Riba.

He acceptat dir avui aquestes paraulesperquè fa molts anys que la revista AURIGAva fent el seu camí i perquè era sobre Espriuque havia de dir-les. Així és que en el meutema s’apleguen dos interessos o propòsitsque han estat importants en la meva vida,en el meu contacte amb les lletres, i fins i toten la meva activitat acadèmica. D’unabanda, és clar, la literatura clàssica, peròsobretot la voluntat de mostrar-ne arreu ipertot l’excel·lència, de no deixar-la només al’abast dels especialistes. D’altra banda,Espriu. Jo encara no sé per quina raó quanJoaquim Molas organitzava els materials dela seva Història de la literatura catalana, vapensar en mi per al capítol sobre SalvadorEspriu. Potser perquè Espriu és un autord’una complexitat molt gran en l’obra delqual hi ha més d’un estrat i a vegades els deClàssiques, els de món antic, avesats a llegirllengües tan quietes com el llatí i el grec,tenim més paciència per gratar en aquestsestrats. Ara totes les llengües es belluguenmolt (són només per entendre’ns, com diriaRiba), però en canvi el grec i el llatícontinuen quietes, i els classicistes estemencara avesats a passar el temps que calguisobre un text (per tal d’entendre’l, com diriatambé Riba).

Un altre motiu d’haver-me decidit aacceptar la confiança que se’m feia, en de-manar-me que parlés en aquest acte que éssobretot una festa, és el fet d’haver de fer-ho a la Universitat de Barcelona. Darrereaquesta porta tenim el Pati de Lletres per onpassejava Salvador Espriu. Ell va estudiaren aquesta Universitat, va estimar aquestacasa moltíssim. Hi va estudiar en els anysimmediatament posteriors a la dictadura dePrimo de Rivera i va trobar-hi un grup degent excepcional, tant entre els companys-per cert que enguany també és el centenari

6

AURIGA

LES DONES DEL MITE O TRAGÈDIA I COMÈDIA ASALVADOR ESPRIU

Carles Miralles

Transcripció de la conferència pronunciada per Carles Miralles a l’Aula Capella de la Facultat de Filologia de laUniversitat de Barcelona el dia 11 de març de 2013

en d’altres- ser professional de la docència,de la recerca, no és una cosa que hagi estatrenyida amb l’exercici de l’activitat literària.I en aquell moment el creixement que ellvolia per a ell era en aquest àmbit de laHistòria antiga. Però aleshores, per la guer-ra, aquell jove va començar a parlar moltís-sim de la mort. Té una primera novel·lamacabra que es diu El doctor Rip, que és lahistòria d’un metge que sap que té un cànceri que no es podrà curar; fa una història tètri-ca al voltant d’una persona concreta. Tambéva passar una cosa durant la guerra que el vamarcar: es va morir el seu gran amicBartomeu Rosselló-Pòrcel, i això li va donarencara més tirada a pensar en la mort, afegital fet de la Guerra Civil. Ara sovint es preci-sa que Rosselló i Espriu s’havien distanciat,quan va morir el primer, però no és discuti-ble que Espriu en va absolutitzar la mort,aquella mort tan injusta, encara tan jove. Totaixò li va donar una certa situació de depres-sió, no parlo en termes psiquiàtrics o psico-lògics, sinó en el sentit etimològic, una menade sensació d’un món que s’acabava.

Aquesta sensació, exacerbada durant laguerra, ja en els anys anteriors Espriu haviabuscat d’expressar-la mitjançant figuresfemenines -d’aquí vénen les dones del meutítol- en les quals fer confluir tot allò quel’experiència, la cultura, la manera de viurela vida dels antics pogués ser confrontadaamb la nostra experiència. El principi és unprincipi humanístic molt repetit i poc prac-ticat, allò que diu Maquiavel al comença-ment d’El Príncep. Els antics, per a què ser-veixen? Serveixen per a comprendre el quet’envolta, el que està passant ara (“una lungaesperienza delle cose moderne et una continualezione delle antique”). Tornant a Espriu, pera plasmar com és el món va anar a raure, total llarg de la seva obra, a la figura d’unadona, jove com acostumen a ser les sevesdones -dit sigui de passada, Espriu es mira-va les senyores-, i es va fixar en Ariadna.Ariadna, silenciosa, sense demanar res acanvi, té el seny de saber l’entrada i la sorti-da del laberint, que és la vida. Aquest sabera Espriu li semblava un saber femení.Espriu més aviat creia que els homes -els

Bé, aquesta introducció era clarament unacaptatio benevolentiae, i una manera de captarl’atenció dels presents, a partir del que he dedir i del lloc on ens trobem. En la resta, mira-ré de fer-me entendre i de no ser ni pesat nimassa avorrit. Espriu no en va ser mai gens.Era tètric i lúgubre, a vegades, però maiavorrit.

Si sortíem d’aquesta aula ara mateix, nopel pati sinó per la porta central, i giràvem ala dreta, hi trobaríem de seguida una làpidade Subirachs dedicada a Espriu en memò-ria, amb una inscripció que palesa l’alta esti-ma d’Espriu per la seva Universitat i quearrenca amb una figura molt típica del seuestil: “fundada sota el signe de la magnani-mitat”, comença, per significar que la vafundar el Magnànim. La làpida es va inau-gurar essent rector d’aquesta Universitatqui, de fet, va intentar reprendre aquellesperit de la Universitat Autònoma, que vaser el Dr. Badia i Margarit. O sigui, que d’al-guna manera estem entre Espriu i Espriu.Entre el Pati de Lletres i la làpida amb unperfil seu i amb un seu text sobre laUniversitat.

Aquests estudis que va fer Espriu aquí, lesesperances que ell tenia posades en un futurintel·lectual brillant, tot això va tenir unfinal tràgic: l’esclat de la Guerra d’Espanyad’una banda i d’altra l’ocupació deCatalunya per les tropes feixistes. És a dir, elfinal va ser el conflicte que va enfrontar unaidea d’Espanya amb una idea d’Espanya.Aquí es donava per fet que Catalunya podiaimpulsar un projecte cultural, civil i socialque d’alguna manera arrossegaria Espanya.I per a aquell jove brillantíssim que havia fettants estudis i tan a fons, que sabia tantescoses -i del qual ell mateix es burlava permitjà d’alguns seus personatges de nenspedants que trobem tot al llarg de la sevaobra, i que són ell mateix, de petit i d’estu-diant universitari-; doncs per a aquell jovebrillantíssim aquest projecte del país era elseu propi: ell esperava ser com el Dr. Riba, oel Dr. Pericot, o el que toqués, però estar a laUniversitat. Certament, ell tenia ja una obraliterària considerable. Però en aquest país -i

7

AURIGA

clar, l’Hipòlit d’Eurípides. Aquí hi ha un pri-mer nucli.

Però retornem al moment en què a Espriuse li esfondra tot el món. Ell diu que la sevamort civil és el dia de l’aixecament militarcontra la República espanyola. I després diuque el dia de la seva mort és el dia de l’en-trada dels que s’anomenaven nacionals a laciutat de Barcelona. La setmana en quèhavien entrat aquests insurgits a la ciutat,Espriu es va asseure unes quantes nits segui-des i va escriure una obra particularmentsimptomàtica: va escriure una Antígona.

Aquí conflueixen dos fets importants per anosaltres. D’una banda, Antígona és unadona: una senyora, com Fedra i Ariadna.D’altra banda, el context d’interpretació del’Antígona, que és una tragèdia, no pot serseparat de la política. És clar que la intencióde Sòfocles no és només política, però lesrepreses d’Antígona sempre tenen un rere-fons de compromís profund. Només calconsultar al respecte el famós llibre deGeorge Steiner The Antigones, que només téun problema greu, que és el problema quehem tingut sempre, i és que no hi ha lamillor de les Antígones del segle XX, que ésla de Salvador Espriu.

L’Antígona d’Espriu és d’una època en laqual la figura de la princesa tebana és inter-pretada de moltes maneres. Per exemple,Antonio Tovar -catedràtic de Clàssiques ique aleshores era un distingit falangista- vaescriure en una revista que es deia ElEscorial un article, “Antígona o el tirano y lainteligencia”, on explicava que Antígonavenia a ser una indocumentada i una bèstiai que qui representava el seny i l’ordre eraCreont. Un altre exemple és l’Antigone deJean Anouilh, obra d’una gran ambigüitat,estrenada en el París ocupat pels nazis, i queen el moment de l’ocupació alemanya sem-blava que es podia llegir en clau de Creont ique, quan van marxar els nazis, va semblaren canvi que calia llegir en clau d’Antígona,per dir-ho d’alguna manera. L’Antígonad’Espriu, els estudiosos no sempre la posentant en relació amb aquests tractaments dels

mascles de l’espècie- ens perdríem en elsrevolts, sols, i que les que saben construiruna línia recta -o almenys directa, encaraque sigui laberíntica- són les dones.Mentrestant, un Teseu jovenet se n’aprofita-va. Teseu va entrar al laberint, va deixar-semostrar el camí de tornada, va fer veure quese l’enduia per a sempre, Ariadna, però se lava deixar oblidada a mig camí. Una històriasituada en una illa. El laberint és a Creta. Iaixò és important: l’illa. Una illa és un espaique és com tot el món, però no acabes deperdre mai la consciència que estàs en unailla, perquè, encara que l’illa sigui gran, ettrobes el mar pertot arreu. I després perquèen el cor d’una illa hi ha el laberint. I entre ellaberint i l’illa es produeix una mena d’afi-nitat: si pensem que el laberint és una figu-ració de la vida humana, l’illa acaba essenttambé una figuració de la vida humana. Amés, tot això en el cas d’Ariadna passa enuna illa concreta, precisament a Creta.

També va cridar molt l’atenció d’Espriudes de molt aviat un tema originàriamentcretenc, el de Fedra. Fedra és la que desprésacaba casada amb Teseu, el que ha abando-nat Ariadna, però també és una princesacretenca, i després situada a Atenes. Peròencara és una mica més complicat, perquè laFedra d’Espriu, abans d’Una altra Fedra, si usplau, va a parar d’entrada a un relat extraor-dinari (publicat amb altres relats també pro-tagonitzats per dones en 1937), i a una obrade teatre que no és d’Espriu: és l’adaptacióde la Fedra de Llorenç Villalonga, un mallor-quí. I Mallorca s’escau que és una illa. En laconstrucció d’Espriu aquestes dues germa-nes, Ariadna i Fedra, representen aquestmón de l’illa com un món tancat: és el mónde Bearn, diríeu que més tancat i tot que elque s’acaba a Il gattopardo. Tota la vida estàconcentrada en aquesta illa de manera cícli-ca, la vida és sempre el mateix. Però a més,Fedra i Ariadna són de casa bona, són prin-ceses, pertanyen a la classe alta, a la classedominant, cosa que per a Villalonga voliadir que eren afrancesades, és a dir, de cultu-ra francesa. Racine és darrere de l’obra deVillalonga i es converteix en un referent del’obra d’Espriu, que a més llegeix, és del tot

8

AURIGA

rització del tràgic. La idea de fons, abrupta-ment proferida, és que les coses humanes,per molt que s’enlairin, han de baixar; quel’única manera que tenim d’anar per la vidaés evitar els excessos, no caure mai en allòque els grecs anomenaven u{bri". La figurad’Eumolp expressa el tràgic bàsicament pelgrotesc. En grec, i simplificant, d’una bandahi ha to; gevloion i d’altra banda to; spoudaion.El géloion vol dir el que fa riure, el ridícul, icorrespon a la comèdia, i l’spudaion vol dirallò seriós, noble, alt, i correspon a la tragè-dia. La barreja d’aquestes dues coses no ésen absolut la tragicomèdia, que respon a latradició del teatre europeu modern, sinóalguna cosa que roman dins de la tragèdiamateixa: val a dir, un sentit predominant-ment tràgic, que té, això no obstant, unaexpressió grotesca, sovint de fer riure (de fertràgicament riure, però, sempre). I Eumolp,que és un personatge presentat com agrotesc i llenguallarg, sovint ridícul, és ell,que és un esclau geperut, l’únic que acom-panya Antígona, tant en l’acte de retre unsritus fúnebres a Polinices com en la mortdecretada pel tirà.

Això ens porta a una altra dona, desprésde les cretenques i d’Antígona, que és araEsther. Espriu era un gran lector de la Bíblia,no només del punt de vista teològic o de latradició jueva, que certament té un pesimportant en la seva obra, sinó tambéperquè és plena d’històries divertides,moltes de les quals els miniaturistes bizan-tins anaven dibuixant en els manuscritsmedievals, i van ser després represes peralguns pintors, del Renaixement ençà.Divertides però cruels a vegades, més d’uncop tràgiques. I la d’Esther és una d’aque-stes històries. Esther és una bella jueva queel seu poble prepara per tal que sedueixi elrei dels perses i aconsegueixi així que l’acti-tud de Susa, l’actitud de Pèrsia respecte dela minoria jueva sigui més benigna, mésfavorable. Hi ha tota una tradició que repre-senta Esther pensarosa; altres vegades se larepresenta mirant el rei una mica embadali-da, i encara altres vegades ens és mostradamés tipus Salomé. Però ella sempre és unanoia de fer-se mirar per un rei de Pèrsia. En

anys de la Guerra d’Espanya i de la SegonaEuropea perquè no es va poder publicar finsque ho va fer Moll el 1955, juntament amb laFedra d’Espriu, que ve a ser la de Villalongaen català. L’Antígona d’Espriu és exactamentCatalunya que camina cap a la mort con-demnada pel tirà a ser tancada viva dinsd’una cova. Això és el que és l’Antígona deSalvador Espriu. La primera meitat del’Antígona d’Espriu són Els set contra Tebesd’Èsquil, perquè el que és important és elpecat de la guerra sense victòria entre ger-mans: el que és important és l’oposició, l’en-frontament d’Etèocles i Polinices, que no ésun enfrontament que s’hagi produït perquèsí, no és una cosa del destí sinó que és unenfrontament clarament treballat perCreont, pel poder que vindrà a continuació.La discòrdia entre germans és en definitivaun resultat del poder i del capital. La segonapart ja és l’Antígona de Sòfocles.

Tenim, per tant, una altra vegada unadona jove, una princesa, que sense gransparaules només formula una veritat perdamunt de la qual el poder no pot preval-dre. I aquesta veritat és que, enfrontats o no,els dos germans eren iguals i morts han derebre el mateix tracte.

I hi ha un petit detall, en el qual em perme-to demanar que es fixin: l’Antígona deSalvador Espriu no va sola a la mort, cosaque és estranya en la tradició del tema. Hi vaamb una mena de bufó de la cort, Eumolp,que recorda les Menines dels quadres deVelázquez que després va desconstruirPicasso: un albardà, un personatge que diu laveritat fent riure. I aquest personatge, quantots se’n van, ell es queda sol al costatd’Antígona i ajuda a posar una mica de polssobre el cadàver de Polinices, i després ésportat a la presència de Creont i després elsguàrdies s’enduen els dos cap a la cova. Aixíacaba la tragèdia escrita el 1939, que no va serpublicada fins al 1955, junt amb la Fedra deVillalonga catalanitzada per Espriu, i la vapublicar Moll, a Mallorca, tal com ja he dit.

Aquest personatge, Eumolp, és interessantperquè representa una determinada caracte-

9

AURIGA

algun seu prejudici literari. Perquè de fet,Primera història d’Esther està escrita sobre elmodel dels Perses d’Èsquil -el palau de Susa,la mare del monarca-, i també de la part coraldels Set contra Tebes; hi ha moltes tiradesd’índole catalògica, és a dir, que són catàlegsde noms elencats per donar la idea de la porque han de fer tants de perses i els nomsestranys que tenen: hi ha un catàleg dels cab-dills dels perses i de les tropes que capitane-javen. A Espriu hi ha catàlegs d’aquests adojo -en boca de Tianet: Espriu mateix quanel seu pare notari el presentava com un nenprodigi-. Com hi ha també seqüències deversos de cinc síl·labes amb la mateixa fina-litat; versos terminats en mots com “apoplèc-tic”, “luètic”, paraules d’aquest tipus quevan creant una mena de joc paròdic, debroma, en la peça de tema bíblic, sobre elpalau dels perses i el rerefons dels jueus.

Pel que fa al nostre recorregut, tenim lessenyores de Creta-Mallorca, la princesatebana i ara aquesta jueva, una mica frívola,però que ha aconseguit reduir al no-res totun sobirà de l’imperi persa, ella que pertanya una minoria representada per un homeastut que s’està a la porta, vigilant-ho tot ifent de pobre com si fos Ulisses.

A partir d’aquí, la història és de represa.L’any 1963, Ricard Salvat i Maria AurèliaCapmany van convèncer Espriu que estornés a mirar la seva Antígona, per posar-laen escena, atès que havien canviat molt elstemps. I ell va intentar repensar el sacrificid’Antígona en funció dels anys que havienpassat des de la Guerra d’Espanya fins aaquell moment. En opinió meva en va resul-tar una Antígona que potser sí que els espec-tadors van poder trobar més a l’alturad’aquell moment (Espriu l’anava retocant ireescrivint segons l’anaven representant)però que, com a tragèdia, és inferior, emsembla, a l’Antígona de 1939. Ara, en aques-ta nova Antígona Espriu va fer una cosa moltinteressant des del punt de vista polític itambé dramàtic. Potser persuadit per l’èxitque havia tingut l’Altíssim de Primerahistòria d’Esther, es va inventar uns con-sellers, que ja existien, sí, a l’Antígona de

aquesta història, el pare d’Esther, Mar-doqueu, assegut a la porta del palau del reide Pèrsia, recorda Ulisses, astut, quan tornaal seu palau i es fa passar per mendicant, i ésell, Mardoqueu, qui col·loca Esther davantd’Assuerus. I aleshores, quan Aman convençel rei que cal eliminar els jueus -l’obra recor-dem que va ser escrita l’any 1948-, aleshoresno hi ha un gran desplegament de retòrica,sinó que hi ha la història de com Esthersedueix el rei persa i converteix Mardoqueuen l’instrument de la venjança sobre aquestsperses tipus nazis. És una obra que fa de malllegir aplicada directament a la realitat, peròés evident que conté o expressa molts ele-ments de la realitat. També és cert que, si enAntígona el grotesc i el tràgic estaven sepa-rats, encarnats en dos personatges diferents irepartits entre tots els altres, aquí el to pre-dominant és el grotesc, i el tràgic nomésplana sobre el fons dels esdeveniments. Peraixò hi ha aquella mena de personatge,l’Altíssim -va ser Jordi Sarsanedas qui feiad’Altíssim en la primera representació dePrimera història d’Esther, en una casa de laBonanova-; l’Altíssim, que és qui reinterpre-ta els fets que allí passen. I hi ha un altre ele-ment que és fonamental: que Espriu repre-senta sobretot la reina sortint, Vashi, i la reinaentrant, Esther, també d’una particular ma-nera, que pot justificar el que ell deia: queaquesta obra era una “improvisació per atitelles.” I en efecte els personatges es mouend’una estranya manera i no acaben de lligarun argument seguit, perquè cada un d’ells iaquest Altíssim van narrant i interpretant lahistòria tal com fa el titellaire, ara donant veuals seus titelles, ara narrant el que passaràentre una escena i una altra, o entre uns ialtres personatges que no són en escena.Sovint tenen lloc dues escenes independents ique l’espectador veu alhora. No sense relació,tot plegat, amb el que en aquell moment toca-va fer, que era despistar el personal.

Conten que a la sortida d’aquesta estrena,Carles Riba va dir una cosa com ara “hemestat construint una llengua per tornar aPitarra”. Si això és cert, Riba es va equivocarincreïblement, i l’anècdota només revelariaque no va apreciar la intenció d’Espriu o

10

AURIGA

anava engruixint els materials de Per a labona gent, i rebent encàrrecs. Un d’aquestsencàrrecs prové d’una petició de NúriaEspert: aquesta actriu li va demanar, la tar-dor de 1967, una Fedra, text que Espriu no vasaber com negar-li. Però la reticènciad’Espriu es veu fins i tot en el títol Una altraFedra, si us plau, com si ja en tingués prou deFedra, però no fos capaç de dir que no. Ésuna obra que està força bé, tot i que és moltcurta i planteja alguns problemes d’escena.

En aquesta Fedra ja no hi ha en el centre ladecadència d’occident, l’illa tancada, etc.,com en la Fedra en prosa, el relat que haviapublicat el 1937; hi ha el desengany d’unadona gran que veu que el marit comença ano fer-li gaire cas, i aquest tema Espriu eltracta amb molt de respecte i prenent-nemolta distància. A la primera part de l’obra,Fedra no és Fedra, sinó la gran artista, és adir, la Núria Espert que després farà deFedra. Això crea una distància perquè per-met als personatges comentar la jugada. Eltractament del tema és ben original, i el finalés com una dilació de la mort, en una obrapresidida per Thànatos, “l’homenot negre”,com diu la Tecleta, un dels personatges que,entre el drama i el públic, creen una menade cor que comenta, tal com dic, la jugada icontribueix granment a la creació d’aquestadistància que he assenyalat. No cal dir queles diverses modalitats d’aquesta distànciapermeten a Espriu marcar una alternançaentre tragèdia i comèdia, i jugar-hi.

I per acabar voldria fer una recomanació,si me la permeten: hi ha un llibre d’Espriuque es diu Les roques i el mar, el blau, quetambé va començar per a la bona gent, atèsque un dibuixant li va presentar unsdibuixos de temes clàssics i li va demanaruna prosa per a cada un d’ells. I Espriu hova fer. El dibuixant va publicar un llibreamb els seus dibuixos i “alguns mots”d’Espriu sobre els temes dels dibuixos iEspriu va trobar en les glosses dels dibuixosque havia escrit al·licient per a completaralguns cicles mítics (des dels cosmogònics) iper donar, al capdavall, una mena demitologia argumentada amb algunes proses

1939, però allí amb noms grecs individua-litzats, i els va anomenar, aquí, “consellerprimer”, “conseller segon”, “conseller ter-cer”, diríeu que donant a la seva novaAntígona una aparença acostada a la tercerapart de la Nausica de Maragall, on apareix-en uns consellers d’aquesta mena, sensenom; i a més Espriu, com a cap d’aquestsconsellers, es va inventar un personatge querepresentés la lucidesa, que era el LúcidConseller, i no sé si va fer del tot bé, atès queen la tragèdia de 1939 la lucidesa la repre-sentava Antígona, i aquí ara la mirada inter-posada i conclusiva del Lúcid Conseller d’al-guna manera relativitza el sacrifici d’Antí-gona, i arrossega en aquesta relativització elque jo llegeixo darrere del sacrificid’Antígona, que és el sacrifici de Catalunya,i, en 1963 i així fent, potser Espriu va fer unflac favor a la cultura i al projecte antifran-quista, convertint tot plegat en progressiu ibenintencionat però possibilista, al cap-davall; que, si em permeten, això sí, ésaproximadament una etiqueta que no vamalament per als darrers anys dels seixantai per als setanta, i que sembla ser quedesprés va ser la clau de volta del que es vaanomenar “transició”. És a dir, va tornar aAntígona per això.

Espriu durant anys anava construint unllibre que anomenava Per a la bona gent, onanava situant alguns poemes que la gent lidemanava. En aquesta època, mentre erasol·licitat per molts (“la bona gent”) i ell esqueixava que no tenia temps per a dedicar al’escriptura, va publicar encara llibres benextraordinaris, com Setmana Santa. Però

11

AURIGA

Carles Miralles en el decurs de la conferència

incisives. Val a dir que la seva prosa tanessencial i al·lusiva ateny en aquest llibre unalt nivell d’excel·lència.

Per a aquests temes de les dones i la tragè-dia i la comèdia, els recomano un experi-ment dins de Les roques i el mar, el blau: unade les històries més truculentes de la tragè-dia grega és el retorn d’Agamèmnon al seupalau, on troba la seva dona Clitemnestra,que en el llarg temps que fa que el marit ésfora, s’ha allitat i amistançat amb Egist, i haenviat el fill, Orestes, a fora; i Clitemnestramata el marit, i al palau hi té la filla Electra,que no fa sinó incordiar-la, després de l’as-sassinat (i en el rerefons, encara, el sacrificianterior d’Ifigènia pel pare, Agamèmnon).Aquest és un tema tràgic, imparable, que del’Agamèmnon s’allarga fins a les Eumènidesd’Èsquil, i reapareix en les Electres deSòfocles i Eurípides, i etc., però el que jo vullper acabar és fer-los anar a Les roques i el mar,el blau i que es fixin en una estranya seqüèn-cia que hi trobaran on apareixen els person-atges principals d’aquest tema: Orestes,Clitemnestra, Agamèmnon i Electra. Les

dues dones, tan diferents, emmarquen elsdos personatges masculins, els dos herois, iles dues són un laboratori on Espriu experi-menta amb el tràgic i amb la repulsió queens fa una figura com Clitemnestra, la des-imboltura amb què explica que ha matat elmarit. Però com que ja l’ha mort, en la prosasegüent Espriu fa que Agamèmnon parlidesprés de mort.

No vull acabar sense dir que Espriu vatractar les dones literàriament amb lamateixa desolació i ironia amb què va trac-tar tots els humans, homes i dones, però lesdones amb una profunditat i una mestriarealment excepcionals. I a través d’aquestesfigures que he presentat -que podien haverestat unes altres, com Laia o la figura de lamare- espero que s’hagi pogut veure una deles coses que volia mostrar: com una de lesmanifestacions més pregones del tràgic con-temporani s’aconsegueix amb els mitjans del’esperpèntic, del géloion, ridícul i grotesc,d’aquesta mena d’actitud.

Moltes gràcies.

13

AURIGA

ENTREVISTA A FRANCESC TARRATS, DIRECTOR DEL MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA

Joan Pedrola

Francesc Tarrats, director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, MNAT, durantels darrers trenta-quatre anys (des de 1979) amb tan sols un parell de breus intervals, en quèprimer va rebre l'encàrrec de gestionar el MAC (1997-1999) i després la Direcció General dePatrimoni Cultural (2004-2006), ens rep al seu despatx a la seu dels serveis centrals delMuseu. Des d'allí s'albira una idíl·lica perspectiva de l'ager tarraconensis, amb posta de solinclosa. Rere la prudència i la serenor de qui ha estat bregat en mil batalles, hi entreveiemuna persona animosa i emprenedora, un xic inconformista inclús. I lluny de fer ostentaciód'una saviesa que, sens dubte, atresora, ens regala uns mots entusiastes sobre l'ocupacióantròpica del territori que albirem cap a ponent. Tot plegat amarat de pedagogia i d'estimaper aquest paisatge, de la visió del qual gaudeix dia rere dia envoltat de papers i de llibres.

Digui quatre coses sobre la seva idio-sincràsia, si us plau.

Penso que som fruit de la nostra pròpiapersonalitat i que la nostra manera d'actuara la vida no només deriva del que ha estatla nostra etapa de formació, sinó també dela nostra infantesa i del nostre entorn fami-liar. Jo vinc d'una modesta família de lapetita burgesia catalana, i la meva infantesava transcórrer enmig de la petita indústriafamiliar. Per tant, vaig arribar a la universi-tat sabent el que era treballar i jo crec queaixò m'ha marcat positivament, sobretot enel meu perfil de funcionari, perquè he miratsempre d'oferir un ambient de treball parti-cipatiu, lluny de pressupòsits jeràrquics, iamb disposició a assumir tasques que pot-ser no em pertocarien. Fet i fet, les cosess'han de fer i, si per exemple, cal arroman-gar-se per regirar capses a la cerca d'unapeça, doncs es fa, encara que dirigeixis elmuseu. Vaig ser un estudiant que va com-paginar els estudis universitaris amb unafeina estiuenca. Crec que no he perdut maiaquesta formació vital.

A vostè se l'associa públicament acàrrecs de gestió museística i patrimonial,però la seva formació acadèmica de baseés la llicenciatura en Prehistòria i HistòriaAntiga per la Universitat de Barcelona.

Penso que, a mi, se m'ha d'associar amb

una persona que en un moment determinatva decidir dedicar-se a la museologia i que,en el decurs de la seva trajectòria professio-nal, ha viscut uns moments de parèntesi enquè ha assumit altres encàrrecs amb total dis-ponibilitat, però també amb el convencimentque existia una data de caducitat. Potser en elcas de la direcció del Museu d'Arqueologiade Catalunya, si les coses haguessin anatd'una manera diferent, m'hagués pogut con-solidar en el càrrec per tarannà personal iperfil professional; en canvi, quant a laDirecció General de Patrimoni Cultural, perla seva idiosincràsia política, tenia molt clarel meu retorn.

Què n'ha quedat, doncs, d'aquells estu-dis primerencs? Qui destacaria que hagiestat fonamental per conformar el seu per-fil actual?

Sortosament, jo vinc d'una època en quèno hi havia la densitat ocupacional actualsinó que les possibilitats de mobilitat labo-ral que teníem eren enormes. Així, un copacabada la carrera, recordo que vaig teniruna llarga conversa amb Joan Maluquer deMotes sobre les meves perspectives defutur. Davant de l'opció d'entrar en el mónde la docència universitària a la UB, li vaigrespondre que preferia seguir col·laboranten el museu del meu poble, que eraBadalona, i que creia que aquell havia deser el meu recorregut. En aquest sentit,

14

AURIGA

institució amb la societat i per idear novesmaneres de transmetre tot allò que hi haocult rere aquell ingent patrimoni. Així, sur-ten iniciatives en forma de publicacions,exposicions de petit format, etc. D'aquestperíode és el butlletí Amistat. El cert és quecomences a fer una mirada i a llegir què esel que s’està fent en el món democràtic euro-peu en l'àmbit de la gestió, difusió i encaixsocial del patrimoni i t'adones que potsexplicar, per exemple, les termes deBadalona a determinats grups escolars moltactius d'aquell moment. És així que es vaestablint una empatia i una reciprocitat moltinteressant i enriquidora, que et va engan-xant de manera progressiva. Res és radical,tot és progressiu. Si entrar en aquestes dinà-miques esdevé gratificant, tant des del puntde vista personal com relacional, de mica enmica el camí es va obrint per si sol.

Per acabar amb aquest primer bloc, sihaguéssim de destacar alguna figura dereferència d'aquesta primera etapa, podríemdestacar els professors Joan Maluquer deMotes i Josep Guitart i Duran, no?

Jo vaig fer les dues branques de l'anticbatxillerat superior, el cinquè i sisè ante-riors al curs de preuniversitari: primer lesciències en dos anys i després les lletres enun de sol. I en aquest segon moment vaigtenir un parell de professores de llatí i degrec respectivament, Mari Carmen Bosch iAraceli Santiago Álvarez, les quals van serun veritable exemple en la formació de l’a-lumnat, no sols pel que fa al tema acadèmicsinó més aviat a l'hora de generar una men-talitat de reflexió i de debat sobre moltescoses, des de la política fins a la convivènciacívica. Entrant ja en l'etapa universitària, josempre dic que, si els de la nostra generacióno en sabem més, és ben bé per la nostraincapacitat, perquè vam tenir el privilegi,potser mai prou expressat, de tenir entre elnostre professorat tres personalitats tanpotents, cadascuna en el seu perfil, comMiquel Tarradell, Joan Maluquer i Pere dePalol. I encara hi afegiria el mestratged'Esteve Fabregat en el camp de l'antropo-logia. Ja més endavant i com a bon badalo-

penso que en el meu perfil actual, deixantde banda les vivències com a director demuseu (Museo de Cáceres, Museu NacionalArqueològic de Tarragona, Museud'Història de Tarragona) i l'experiència enla gestió del MAC i en la direcció general, hihan influït els anys com a conservador delMuseu de Badalona, en què vaig ser agom-bolat per qui fou el meu mentor, en JosepGuitart i Duran.

Podem dir que la relació amb el Museude Badalona i la gent que hi col·laboravava fomentar de manera decisiva la sevapassió per l'arqueologia.

Vist en perspectiva, he de dir molt since-rament que no puc parlar d'una veritablepassió per l'arqueologia, almenys pel que faals anys de formació acadèmica i univer-sitària. Vaig accedir als estudis superiors,com tants de la meva generació, una micaper veure què passava i sense tenir gaireclara una veritable vocació. La gent de lle-tres de Badalona ens deixàvem caure pelMuseu, amb més o menys assiduïtat i, a lafi, uns quants vam anar a parar als estudisd'arqueologia. Ja més endavant, et vasengrescant i jo, en concret, vaig començar acol·laborar amb el Museu, primer gratia etamore i després amb una remuneració esca-dussera i mig clandestina.

Llavors sí que podem dir que Badalonava ser fonamental en la construcció del seuperfil com a museòleg. De fet, a més decodirector dels programes d'excavació,vostè en va ser el conservador entre elsanys 1974 i 1978.

Sobre el perquè del món dels museus,recordo el desvetllament d'una notableinquietud per conèixer l'explicació de totallò que havia excavat Josep M. Cuyàs i totala gent de l'Agrupació Excursionista deBadalona abans i després de la Guerra. Mésendavant, ja immers en l'activitat professio-nal del Museu, vaig sentir la necessitat defer més aportacions. Més encara enmig delsdarrers batecs del franquisme, moment pro-pici per revisar la dinàmica relacional de la

15

AURIGA

Centcelles i els Munts han esdevingut lanostra presència fora de les quatre parets del'edifici, i resulta que són dos jaciments dereferència a escala internacional, cadascunrespecte de la seva etapa històrica.

Centcelles havia estat excavada anterior-ment per arqueòlegs alemanys de granprestigi. Com es va desenvolupar eltraspàs del jaciment?

Efectivament, la recerca arqueològica l'ha-via dut des de sempre l'Institut ArqueològicAlemany de Madrid, que era el propietari del'espai, a través de la darrera etapa delTheodor Hauschild. La concessió al governalemany vencia el 1958, any en què el varetornar a l'Estat espanyol, que el va ads-criure al Museu de Tarragona. Què ens hapermès la vil·la de Centcelles? Doncs primerde tot, i molt important, continuar estant encontacte amb tot l'equip que hi havia treba-llat fins aleshores de la mà del doctorHauschild, de manera que sempre hempogut comptar amb el seu consell i la sevacol·laboració. Ara bé, nosaltres vam tirarendavant el nostres programes de recerca imuseïtzació de l'espai. I ja vam veure que no

ní, em vaig decantar pel món romà i vaigparticipar en nombroses campanyes aClúnia de la mà del doctor Pere de Palol, i aGuissona en companyia d'en Josep Guitart.

A partir del llistat de les seves publica-cions, es percep clarament que Tarragonaha estat l'indret on ha desenvolupat lamajor part de la seva activitat professio-nal, i que els jaciments de Centcelles i elsMunts han estat objecte del seu interèsacadèmic.

Parlar de Centcelles i els Munts és parlarde dos espais fantàstics per a la recerca his-toricoarqueològica. Quan vaig arribar aTarragona, el director del museu no eranomés això, sinó també un munt de cosesalhora, com ara inspector provincial de jaci-ments i responsable de l'arqueologiad'urgència a la ciutat. En el procés de reor-ganització dels serveis de patrimoni sota laresponsabilitat d'en Josep Guitart, i perindicació meva, ja es va veure que això s'ha-via de diferenciar. Tanmateix, vam conside-rar que era bo que el museu, per la sevaclara vocació d'implicació territorial, man-tingués el contacte amb la recerca de camp.

Francesc Tarrats, al seu despatx al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

16

AURIGA

Nosaltres, des de Tarragona, sempre hempensat que la cronologia del jaciment no haestat del tot ben interpretada: perquè ensdediquem a parlar del 350, quan aquí enaquest moment hi ha una depressió decavall i en aquesta ciutat observem unasituació social de recessió. I és clar, en unaTàrraco molt enfonsada es fa molt difícild'explicar Centcelles. Per tant, defensem lanecessitat de revisar la cronologia del jaci-ment i endarrerir-la una mica més, cap alcanvi entre els segles IV i V. I això és el quemantenim. Es tracta, en efecte, d'unmoment en què la ciutat torna a recuperarel seu paper estratègic com a representantdel poder imperial peninsular, i aquest pro-cés de reviscolament pot justificar perfecta-ment el Centcellles que coneixem. Enparal·lel, hauríem de revisar també tot eltema de la iconografia, malgrat que crecsincerament que, dels mosaics, mai no n'ar-ribarem a treure l'entrellat. De tota manera,a mi ja em va bé que continuï havent-hiaquest misteri. No cal que la nostra genera-ció resolgui definitivament la comprensiód'aquests mosaics. Aquesta incertesa, en elfons, manté viu l'interès tant per part de lesinstitucions com del públic. I ens permet,alhora, de visualitzar les dificultats de larecerca i la interpretació en arqueologia. Iaixò, si ho sabem fer bé, és més un actiu queuna dificultat. Penso, sense por a exagerar,que Centcelles és el Sant Pere de Rodes deles comarques del sud de Catalunya.

El sud també existeix …

En aquest aspecte, qui negui aquestadiversa mirada i implicació de les institu-cions devers un nord o devers un sud crechonestament que s'equivoca i amaga unproblema del país. El nostre sud, certament,ha estat un sud deprimit tant des del puntde vista de l'interès de les institucions comper la capacitat de la població per reivindi-car-se. I poso un exemple casolà. Jo semprehe estat usuari del ferrocarril i, en concret,del Catalunya Exprés, per acostar-me aBarcelona. Aquesta línia de tren, en concretla de Tortosa-BCN, no ha tingut mai res aveure amb la de Girona-BCN. L'empresa ha

podíem continuar mantenint el conjunt enles condicions d'aïllament públic en quèhavia estat fins llavors. Així, el programad'adequació, inaugurat l'any 92, ha permèsque el jaciment entri en els circuits de turis-me arqueològic internacional i esdevinguiclau en la comprensió del territori.

En realitat, la vil·la sempre s'havia expli-cat com un gran mausoleu vinculat a lacort baiximperial.

Al principi vam començar explicant totallò que els alemanys ens havien llegat: queera un mausoleu de l'època de Constant ique cronològicament es podia parlar d'unaocupació tardorepublicana i imperial, peròque el seu moment d'esplendor va ser apartir del 350 dC. Però aviat es van suscitarun seguit de dubtes i, després dels perti-nents estudis, en aquests moments ja s'hadescartat que Centcelles fos un mausoleurelacionat amb l'emperador Constantí i elseu fill Constant. Tothom, fet i fet, compar-teix que es tracta d'una vil·la, això sí, decaracterístiques excepcionals i que remetena una tipologia totalment diferenciada delque és habitual en el context de Tàrraco i detot el nord-est peninsular, i que s'acosta mésals models constructius de la zona del sud-oest peninsular. Sigui com sigui, és prousegur que no hem de parlar ja d'un entornfunerari sinó d'un món de representació. Ila recerca moderna, seguint els estudisd’Arce i Arbeiter i del nostre col·laboradorJosep Anton Remolà, ha reactivat aquestdiscurs. Fa un parell d'anys van tenir lloc aMadrid un parell de jornades de debatorganitzades per l'Institut ArqueològicAlemany, on vam coincidir amb el gruixdels investigadors alemanys i espanyols del'arqueologia paleocristiana i de la historiade l'art paleocristià. Allà es va presentar latesi que la iconografia de la cúpula no esreferia tant a un dominus com a una domina.Arguments molt suggeridors però no prouconvincents.

Ens pot dir alguna primícia més des delpunt de vista acadèmic? Sabrem algunavegada la significació exacta dels mosaics?

17

AURIGA

dor Adrià, etc. Ara per ara, hem determinatque la cronologia de la vil·la s'estén uns sissegles fins al seu abandonament definitiu,tal com succeeix en tot l'ager tarragoní.

Qui fou realment Caius Valerius Avitus iquina relació va mantenir amb la vil·la?

L'arqueologia, en efecte, ens confirma unareforma potentíssima que va associada a unpersonatge que ja coneixem a través d'unainscripció perduda però ja interpretada perGeza Alföldy, i que parla d'un CaiusValerius Avitus, procedent d'Augustòbrigai que ve a Tàrraco per ocupar el càrrec deduumvir per mandat de l'emperadorAntoní Pius. D'altra banda, tenim el segellde bronze que Berges troba a la vil·la i quepermet de relacionar-la perfectament ambels càrrecs de representació del poder impe-rial a la propera Tàrraco. Finalment, el vin-cle entre aquest important càrrec imperial iel jaciment quedarà confirmat amb la troba-lla de la tabula ansata pintada que explicaque en Caius i la seva muller Faustina vanfer construir una cisterna a la vil·la. Tambéhem trobat un mitreu importantíssim, elmés gran del món romà conegut fins ara,cosa molt extraordinària però que hempublicat i que de moment ningú no ens harebatut. Tot plegat ens permet entrar en elmón de la recerca i explicar que creiem queC. Valerius Avitus era propietari d'aquestavil·la per delegació. Per aclarir-ho, semprerecorro al famós piano de qui havia estat elvicepresident del tercer govern presidit perFelipe González: la vil·la dels Munts deValerius Avitus era com el piano de NarcísSerra. Ambdós n'eren, certament, usufruc-tuaris. Entenem, en realitat, que la magni-ficència del conjunt, la riquesa dels mate-rials marmoris i altres elements escultòrics,etc., no fan pensar que el propietari fos unapersona privada qualsevol, sinó que haviad'estar relacionada amb la casa imperial.Per aquesta potència de l'expressió de quin’és el propietari i del seu càrrec, defensemque els Munts era la residencia oficial d'unalt càrrec de Tàrraco fora de la ciutat. Itambé estem convençuts que el propi empe-rador Adrià en persona hi va posar els

donat sempre un millor servei a la línianord, entre altres raons perquè aquestsusuaris s'han organitzat i han pressionatmés els responsables corresponents.

I què en sabem realment, del Munts, dela seva gènesi i de la seva cronologia pos-terior?

La cronologia dels Munts és diferent. Aixícom a Centcelles estem parlant del BaixImperi, aquí ens hem de referir a l'AltImperi. Sí que es tracta de models d'ocupa-ció perfectament relacionats amb Tàrraco ique no s'entenen sense la proximitat alnucli de poder imperial que aquesta va seren ambdós períodes, però també hi haaltres diferències. Els Munts, per exemple,sempre havia estat excavat per gent delterritori. A partir dels treballs de SánchezReal i sobretot del meu antecessor al capda-vant del museu, Berges Soriano, aviat esveu que estem davant d'una vil·la altimpe-rial que està íntimament relacionada amb lacapital, per la seva curta distància i per lapresència propera de la Via Augusta. Esmolt interessant tenir una perspectiva desde la part alta del jaciment, sigui des de lazona del dipòsit de la Tartana, sigui al turóque s'enlaira una mica més enrere, ja forade les tanques de protecció, per adonar-seque l'ocupació antròpica d'aquesta zonacomença aquí, malgrat que després enèpoca medieval es desplaça cap al castell deTamarit i cap al nucli urbà de l'actualAltafulla per raons òbvies de protecció, enmoments que la primera línia del litoraldeixa de ser un lloc segur i cal anar a lacerca d'indrets més enlairats. Però la prime-ra ocupació del territori és aquí, als Munts,en aquest microclima tan favorable que elsromans ja van saber apreciar. I començamolt a finals del període tardorepublicà,cap al canvi d'era ja en temps d'August, talcom confirma l'anàlisi de les terressigil·lades i campanianes en un article quehem publicat recentment. Ja durant el segleII es produeix una ocupació més potent quecoincideix també amb un moment de màxi-ma esplendor política i urbanística de laciutat de Tàrraco, amb la visita de l'empera-

18

AURIGA

peus. I també pensem que aquest alt càrrecarriba a la ciutat en un moment en què hihavia un cert enrenou contra el poder impe-rial i que l'objectiu de la seva arribada erafer foc nou i retornar la tranquil·litat a laciutat. Tot això esdevé transcendent i ensajuda a entendre què buscava l'elit politico-econòmica romana a l'hora d'ocupar elterritori i com era capaç de valorar perfec-tament aquest caràcter ludicopaisatgístic.Tot plegat ens ajuda, així mateix, a relativit-zar la importància del paper econòmic iindustrial de les vil·les, si més no les de cro-nologia i ubicació similar, i ens fa veure queel camp de Tarragona era pels romans unterritori únic.

Més enllà, però, de la seva tasca com aestudiós de l'arqueologia, vostè haexcel·lit en el camp de la museologia i hadirigit diversos museus, entre els qualsdestaca el MNAT, on ha desenvolupat lamajor part de la seva activitat i del qualcontinua essent avui dia director. Comestà de salut el MNAT pel que fa als objec-tius que ha de tenir qualsevol museu quevulgui dur a terme una gestió eficaç delseu entorn: recerca, conservació i difusiódel patrimoni?

Els desequilibris que patim en recerca, con-servació i difusió no són només imputables ala dinàmica pròpia de la institució sinótambé a la persona que en dirigeix la gestió.Per principi, pel que fa a la recerca, semprehem concentrat les nostres migrades possibi-litats en la recerca interna, és a dir, a docu-mentar al millor possible les nostres pròpiescol·leccions. En el tema de conservació estemen la línia que ens pertoca, sense arribar tam-poc a l'excel·lència. I quant a difusió, aquí síque hem hagut de fer un esforç en els darrerstemps per tal de fer l'encaix del Museu en lasocietat de l'entorn. Nosaltres, a nivell deCatalunya, des d'un punt de vista arqueolò-gic, estem més a prop d'un espai com pot serEmpúries que de la seu barcelonina delMuseu d’Arqueologia de Catalunya. Tenimcertament un públic usuari de proximitat,però també hem de donar resposta a un per-fil turístic de caire més internacional.

I com es fa això amb les limitacionseconòmiques i estructurals, ja cròniques,de les nostres institucions nacionals?

Veritablement, des d'un punt de vista d'in-fraestructural, no estem gaire al dia, ni tam-poc pel que fa a la presentació museogràfi-ca, que no inclou la nova dimensió esce-nogràfica que es demana avui dia alsmuseus. No obstant això, hem fet un granesforç per compensar-ho amb el desplega-ment de tota una sèrie de programes queens permetin cobrir els dèficits i, alhora,engrescar els nostres potencials usuaris notan sols estacionals sinó en el decurs de totl'any. Així: les exposicions temporals, el clubde lectura, el cicle de cinema i història, lesiniciatives de lectura i escenificació de textosclàssics. Tot plegat ens ajuda a obtenir lafidelització que busquem, afavorint que ensconeguin i també donant a conèixer el patri-moni que tenim i, sobretot, el seu rerefons.

Així com el museu, i això ja s'ha dit, noviu d'esquena al món de la gestió culturali del turisme, creu que es treballa prou enxarxa en el pla educatiu? Què podrien ferels uns, els museòlegs, i els altres, els edu-cadors?

El públic, certament, podrà acudir almuseu perquè pot o vol veure un material,una peça, de gran valor o de bella estètica,però no avançarem gaire si tu no ajudes afer-li veure què hi ha al darrere i quin potser el seu significat social, cultural i/o ide-ològic. I la veritat és que aquí ens hemespremut una mica les idees a l'hora de bus-car noves vies que ens permetessin ser pre-sents entre un ventall ampli de públic, desde les famílies fins als visitants més expertso coneixedors del món històric i dels instru-ments amb què treballa. Però també ens hainteressat, i molt, comptar i col·laborar ambles escoles i instituts, encara que de vegadeses pugui tenir una visió d'improvisació i decircumstancialitat, oferint aquest tipus d'ac-tivitats només un o dos cops l'any en lloc detendir a la normalitat quotidiana que seriadesitjable. Per fer això, tanmateix, caldrienels recursos econòmics i personals necessa-

19

AURIGA

I com s'imaginaven llavors que havia deser el futur de la gestió del patrimoni?Quines eren les expectatives que no s'hanacomplert?

La veritat és que teníem molt clar quevolíem definir les bases d'una actitud dife-rent envers aquests espais perquè enstrobàvem ja en el marc d'una societatdemocràtica diferent. El patrimoni haviad'estar encaixat en la societat, i no pas dis-tanciat, com fins aleshores. La universitatera pràcticament l'únic fòrum i espai desd'on es regia el món arqueològic. Volíem,doncs, que el patrimoni fos escoltat i tin-gut en compte alhora de determinar leslínies de gestió fonamentals. Ens vam dei-xar portar per una dinàmica de movi-ments assemblearis, molt inevitables enaquell context, però alhora molt enriqui-dors. Es van superar tensions i molt dife-rents maneres de veure les coses entre elsector més conservador i els que aleshorestot just arribàvem. No sabíem ben bé quèhi havia d'haver i com calia fer-ho, peròestàvem fermament convençuts que caliasocialitzar el patrimoni. I cal dir aquí quela gent que havia estat al capdavant tota lavida i havia tingut un paper institucionalimportant va ajudar, i no poc, que aquestcanvi de mentalitat imperés en la definicióde documents i propostes. Ja m'he referitabans al paper referencial de Pau Verrié,de tarannà progressista, però recordotambé discursos molt sensibles, moltintel·ligents i molts oberts de la mà d'unapersona més conservadora, com JoanAinaud de Lasarte. La generositat de totaaquesta gent, que havia ocupat càrrecsinstitucionals durant una bona collad'anys i que podien, per tant, haver adop-tat una actitud més de contemporitzar i derelativitzar la importància del debat decara al futur, va ser fonamental perquè lesnostres idees renovadores tinguessincabuda en el procés de reflexió que entretots plegats vam encetar aleshores. I queva acabar generant un seguit de docu-ments i de propostes que va acabar assu-mint el llavors conseller de Cultura de laGeneralitat de Catalunya, Max Cahner.

ris, però, com ja s'ha dit anteriorment, lainfraestructura que ens acull tampoc facili-ta les coses. El nostre edifici, amb el pas deltemps, ha quedat petit i escanyolit. Unadada: el MNAT, cap als anys vuitanta,suportava uns setze mil visitants, mentreque en aquests moments estem en el llindardels cent mil, amb els mateixos metres qua-drats, etc. De tota manera, penso que elMNAT compta ara per ara amb un amplireconeixement social, i tenim clar quevolem continuar treballant en aquesta líniad'obrir-nos a l'entorn i oferir a la societatallò que espera de nosaltres, malgrat que nopodem fer-ho amb la intensitat amb què ensho reclama. Ens sentim útils però alhorafrustrats.

Canviem de registre. Vostè s'implicadirectament en els moviments renovadorsde la gestió del patrimoni que es plante-gen en paral·lel a l'anomenada transiciódemocràtica, tant en relació a l'arqueolo-gia com a la museologia. Què ens pot dird'aquelles primeres iniciatives?

Crec que en aquella època tots els queérem joves i amb unes certes inquietudssocials i col·lectives, dins d'una dinàmicamolt normal, vam participar en els movi-ments assemblearis del moment, els qualss'esforçaven per definir quin era el món aquè volíem tendir quan s'acabés definitiva-ment tot allò que encara respiràvem. Sensegaires pretensions ens anàvem connectant ifrisàvem per tenir l'oportunitat de partici-par, de debatre i sobretot d'escoltar gentque fos un referent, com ara Frederic-PauVerrié, que era qui portava la veu cantant iacumulava més minuts de discurs en elque s'anomenà Assemblea de Treballadorsde Museus. I podria anomenar més perso-nalitats rellevants, de les quals ens separa-va una distància ideològica però tambéacadèmica importantíssima. Tanmateix,per nosaltres els joves, el més important erapoder començar a expressar el que tu creiesd'aquest món de la gestió del patrimoni, alqual tot just t'havies començat a acostar. Enel meu cas, sens dubte, va ser més un espaid'aprenentatge que no pas d'aportació.

20

AURIGA

Però no tot van ser flors i violes...

Cert. A partir d'aquí, la gent del món del'arqueologia, del patrimoni i dels museusvam entrar entusiastes i alhora tranquils enaquest nou estat de coses i crèiem, des de lanostra santa innocència, que allò havia dei-xat de ser una utopia i havia esdevingutrealitat. Tanmateix, ens vam adonar que lavida és com és i que hi ha desenganys i hiha obstruccions. Aquí va ser on vaig tenir elprimer episodi de discrepància amb gentque m'apreciava molt i en qui jo havia con-fiat molt, en deixar-me portar pel que jocreia que havia de ser d'una manera i nod’una altra. Em refereixo, en concret, aquins havien de ser els criteris de desplega-ment institucional i com havia d'estarrepresentat el col·lectiu. I aquí vam xocaramb la realitat de la institucionalització i elpragmatisme que sempre presideix lesseves accions i decisions, i que sol posarlímits i barreres i avantposa sovint la defen-sa de l'estatus per davant dels processos derenovació. Representa, doncs, que tu, joveque has estat participant de la il·lusió de totun col·lectiu, que t'ho has cregut, t'adones

que tot és un engany. Crec que aquesta pri-mera etapa de la Generalitat va ser prouengrescadora abans del desengany.

Pot explicar-nos què era el col·lectiuMarc-7 i què va representar en l'arqueolo-gia catalana?

Doncs Marc-7 neix fruit d'aquest desen-gany. Va ser una iniciativa molt més reduï-da, quant a socis, que va ser producte d'unestat de desànim davant d'una situació queno ens motivava, d'una institucionalitzacióexcessiva per part de la Direcció General dePatrimoni i que ens va portar a demanarmés atreviment, més obertura d'idees. Vamcrear aquesta plataforma de debat i reflexióper expressar la nostra opinió i mirar degenerar una certa reacció en un col·lectiuque havia entrat en un procés d'acomoda-ment. Vam decidir que ens havíem de reu-nir i havíem de debatre per sotmetre'ns auna psicoanàlisi individual i grupal. Enshavíem quedat aturats, ens havíem oblidatdels nostres pressupòsits inicials, havíemdeixat enrere els processos de definició del'estructura i el tarannà dels nostres òrgans

Francesc Tarrats, en el decurs de la visita a la vil·la romana dels Munts, a Altafulla, que va formar part del VIII Fòrum Auriga, celebrat el passat mes de novembre

21

AURIGA

màxims de gestió. Reclamàvem, per tant,una reactivació de tot això. No sé si vamaconseguir gaire però a nosaltres ens va ser-vir per concretar sobre el paper quatre cosessobre l'arqueologia catalana i el seu procésde consolidació, i publicar-les en algunesrevistes i diaris com L'Avenç, l'Avui, LaVanguardia, etc. Érem sis, sempre teníemuna plaça vacant a disposició de qui vol-gués aportar.

Molt breument, si de la primera fase pot-ser el que va quedar més és una certa apor-tació d'estudiosos i professionals del móndel patrimoni, de la gent de l'arqueologiaen definitiva, en el procés d'instituciona-lització i formació d'organigrames i d'es-tructures de gestió del món del patrimoni,quin va ser en síntesi el llegat de Marc-7,més enllà de l'enriquiment personal i pro-fessional de cadascun dels seus membres?

Crec que, de Marc-7, el que potser en vatranscendir més va ser precisament la sevaexistència. Que hi hagués un grup de gent,conegut en l'àmbit del patrimoni peròsobretot reconegut per les seves bases pro-fessionals, que expressava la necessitat detornar a encetar debats i de no conformar-nos amb el que ja teníem. De vegades se'nsposava a parir per massa mansos; d'altres,notàvem clarament l'escalf dels estudiososdel sector. Recordo, per exemple, una reu-nió important amb qui aleshores ocupavaun alt càrrec en l'organigrama de cultura del'Ajuntament de Barcelona, FerranMascarell, a propòsit de les obres relaciona-des amb les Olimpíades del 92, per fer-liveure la manca de rigor amb què s'estavaactuant envers el patrimoni arqueològic, fosde l'època que fos, sota el pretext de lespresses olímpiques. Li vam fer arribar lanostra opinió que aquestes maneres s'allun-yaven, i força, de l’escrupolós respecte irigor que aquest país havia expressat sem-pre vers els testimonis de la seva història, nique fossin dels temps de Felip V. Aquestadenúncia sobre com la voràgine olímpicapassava per damunt dels criteris més ele-mentals en tema de patrimoni jo diria queva marcar d'una manera profunda la poste-

rior relació dels membres del col·lectiu ambel senyor Mascarell. Però el cas és queningú més no li ho va dir, i nosaltres sí quevam tenir el valor.

I de cop i volta, el gener de 2004, li arribàel nomenament com a director general dePatrimoni Cultural de la Generalitat: vanser un parell d'anys complexos, amb temesdifícils, com la descentralització del MACo la reordenació dels grans museus deBarcelona. Amb quines expectatives hi vaacudir? Quines idees definien les sevesgrans línies estratègiques?

En el cas de la Direcció General, he de dirque, vaig acceptar el nomenament ambmolta il·lusió, perquè jo era dels convençutsque al país li convenia un canvi, i, com queel govern que em va donar la responsabili-tat era el del canvi, hi vaig anar amb moltesidees que comportaven essencialment des-pullar de competències directes la DireccióGeneral per delegar-les a aquells espais quenormativament estaven capacitats i queeren els equipaments nacionals en l’àmbitdels museus i del patrimoni. Sempre heconsiderat del tot vàlida l'estructura que esva aprovar i que entenia els museus nacio-nals del país, els de capçalera, com a orga-nismes que havien d'assumir responsabili-tats sobre sectors de gestió del patrimonimés que no pas sobre uns espais determi-nats.

Pot ser més concret, si us plau.

Doncs en un moment en què hi havia elMAC (que estava esperant rebre competèn-cies i els instruments per tirar-les enda-vant), que hi havia un Museu d’Història deCatalunya (que ja sé que no era nacionalperò com si ho fos), que hi havia un MuseuNacional de la Ciència i la Tècnica, que hihavia el projecte d'engegar un museu d’et-nologia i de ciències naturals, i ja no recor-do quin altre, la meva idea era traspassar-los responsabilitats no només sobre l’àmbittemàtic sinó també sobre tot el territori, demanera que aquestes macroinstitucionsnacionals tinguessin la suficient potència de

22

AURIGA

vaig intentar formular la necessitat d’anarcap a un model d'aprimament de laDirecció General, però no per defugir res-ponsabilitats sinó per delegar-les, mit-jançant equips potents als centres i recursosderivats de la Direcció General, ja que crecque és la millor manera de fer-ho. Altres obs-tacles van ser determinats per la misèriapura pròpia de la política i es poden concre-tar, per exemple, en el tema de l'assignació alDepartament de Cultura d'un paquet pres-supostari tan important com és l'1% no tansols provinent de la mateixa Generalitat sinótambé del mateix Estat espanyol. Jo hi con-fiava molt per tirar endavant una sèrie deprogrames que s'havien ja definit però ques'havien de dotar econòmicament, però emvaig trobar amb la realitat que es preferiaque les coses continuessin igual que havienestat sempre i que altres departaments, comTerritori i Obres Públiques, fossin recapta-dors d'aquest percentatge que, per normati-va, havia d'anar a parar a Cultura.

Ens han dit que vostè té opinions políti-ques heterodoxes, sovint poc convencio-nals però sempre interessants. Com des-criuria la situació actual? Quines perspec-tives hi veu per al patrimoni i la cultura?

Sempre he considerat, a partir de la mevabase vital i professional, que els que estemen el món de la cultura hem de ser necessà-riament heterodoxos; és a dir, treballar en lacultura vol dir aportar coses, cercar ideesnoves, ser inconformistes, explorar cons-tantment el nostre entorn. I en aquest aspec-te hi ha un conflicte entre la inèrcia conser-vadora de la institucionalització, constituïdaen àrbitre de la normativa, i l'impuls rege-nerador de qui va renovant el seu discurs,tant dels del punt de vista formal com con-ceptual, a partir de les exigències de lamateixa consciència. En aquest sentit, sí queés pot dir que sempre he estat víctima d'unproblema o n'he generat un altre. A mi, quanfa molts anys em van dir des delDepartament de Cultura, que la normativadeia que els catàlegs de les exposicionshavien de ser amb un format i una fotogra-fia determinades, vaig respondre que no

foc. Per la seva banda, la Direcció Generales reservava el paper d’instrumentalitzartots els recursos que aquests organismesnecessitessin per fer bé la seva tasca irra-diadora.

Quina valoració en fa ara, des de ladistància, d'aquelles gestions?

El principal escull amb què vaig topar vaser polític i del més alt nivell. De fet, elgovern del canvi no va poder activar capcanvi, perquè es va veure segrestat per larevisió de la redacció del nou Estatut deCatalunya. Sempre he considerat queaquest govern hauria d’haver dedicat unaprimera legislatura a fer el canvi de totesaquelles coses que proclamava i hauriad'haver deixat la revisió i redacció del nouEstatut per a una segona legislatura, perquan ja s’haguessin posat els fonaments is'haguessin activat el seguit de dinàmiquesnoves necessàries respecte de l’etapa ante-rior i s’hagués pogut constatar que el camíestava ja encetat. El tema del nou Estatut vasegrestar tota l’acció de govern. Una altradificultat són les dinàmiques de canvi, isobretot canvi de responsables d'àrees degestió, derivades de qualsevol alternançapolítica en el govern. Això no afavoreix laconsolidació d'unes línies, que poden serencertades o equivocades però que, si notenen l'oportunitat d'enfortir-se, acabengenerant una sensació de poca eficàcia imolta pèrdua de temps i d'esforços.

Podem dir, tot seguint el símil anterior,que la cultura està segrestada per l'alter-nança política.

Segurament no pot ser d'una altra mane-ra, però en tot cas ens hauríem d'esforçarper eliminar vicis d'alt nivell i evitar aques-ta sensació de provisionalitat en funció delgovern que hi hagi en cada moment. Seriabo redireccionar qüestions de fons en elcamp de la cultura i de la seva gestió (comsuposo en d'altres àmbits) i assegurar-ne lasolidesa a través del consens entorn d'unesgrans línies d'acció que evitessin desespe-rants anades i tornades. Sigui com sigui,

23

AURIGA

compromisos programàtics, havien quedaten paper mullat. Davant d'aquesta situació,en què els acords que m'havien dut allàhavien quedat en paper mullat, li vaig dirque jo creia que havia de plegar, que notenia sentit que continués ocupant un seienton no m'hi sentiria còmode. Era absurd, i enconseqüència, prenc la decisió de plegar.

Valori el procés de creació de l'AgènciaCatalana del Patrimoni. En quins aspectespot millorar-ne la gestió? I quins li semblaque són els principals perills?

Respecte a aquesta qüestió, de momentnomés diré dues coses. Primera: que no heentès que, si volem parlar de l’AgènciaCatalana del Patrimoni, no s'hi hagi inclòsdes del començament l’Arxiu Nacional deCatalunya, que és patrimoni també; i laBiblioteca Nacional de Catalunya, que éspatrimoni també; i els serveis administra-tius relatius a la gestió, la restauració i ladifusió del patrimoni, com són el servei demuseus i el d'arqueologia i paleontologia;l'Agència, ras i curt, neix incomprensible-ment coixa. I segona: que neix en unmoment equivocat i neix sense que s’hagimirat de reconduir les estructures preexis-tents amb més eficàcia i eficiència, cosa queés pot fer; em fa la sensació que és una deci-sió que vol, sigui com sigui, privatitzar,entrar en la línia de privatització del quesón les estructures de gestió del patrimonien detriment de la gestió d'aquest patrimo-ni des de la cosa pública.

Una breu pinzellada sobre les polèmi-ques retallades. Quatre paraules sobrel'actual disponibilitat de recursos i sobrecom afecta o pot afectar els espais de ges-tió patrimonial.

No descobriré res si dic que nosaltres nosom una excepció i estem en la mateixacorda que la resta d'institucions del país.Ara bé, els que treballem en aquest sector fatemps que tenim clar, i crec que ho hem deproclamar, que no ens sentim de cap mane-ra responsables de la crisi que viu el país iles seves institucions. En aquest sentit, no

entenia que en diferents exposicions, objec-tius i destinataris no es pogués respondreamb una proposta diferenciada. Serveixiaquest exemple per palesar els desacordsque la cultura, els representants de la cultu-ra, podem tenir amb les institucions, elsrepresentants de les institucions. Arribatsaquí, cal dir que, si aquest desacord derivaen un problema, el problema són les institu-cions, no la cultura. Un dels dèficits mésgrans del país és que la política en general iles institucions polítiques en particular no esdediquen tant a instrumentalitzar solucionsper al col·lectiu com a imposar-li normes. Lademocràcia ben entesa, fet i fet, hauria detranscórrer per camins ben diferents. Pucentendre la inevitabilitat de les misèrieshumanes, però no pas justificar-les o que esperdi de vista que allò que justifica realmentl'existència de les institucions és la sevaactuació oberta i democràtica.

Les seves relacions amb el poder polítichan estat sempre complexes.

I tant. I, com que aquesta és la mevamanera de pensar, m’és i m'ha estat moltdifícil entendre moltes coses, fins i tot quanhe ocupat espais polítics. Per això, segura-ment no els hauria d'ocupar o d'haver ocu-pat. Una vegada, la consellera de Culturaem va dir (molt carinyosament, eh!) que noem preocupés, que seria ella qui vetllariaperquè jo, al cap d'uns anys, fos un bonpolític. La meva resposta va ser que no tin-dria pas prou temps, que jo no anava a ferde polític sinó que anava a mirar d’aplicar al’espai polític, sobre el qual se’m donavauna responsabilitat, el millor de mi, i elmillor de mi volia dir intentar donar res-posta als problemes o dèficits que jo sabiaque existien. No anava pas a imposar unanormativa i unes barreres des de l’espaipolític que jo estava ocupant en aquellsmoments, i això ha estat així, tant quan vaigser a la Direcció General com quan vaigocupar la direcció del MAC. Ho puc dirobertament: vaig acabar presentant ladimissió al conseller Pujals, quan em va dirque tot el que havíem acordat i que m'haviadut a acceptar la gestió d'aquest museu, els

24

AURIGA

endavant l’execució dels projectes d’ade-quació de la necròpolis paleocristiana, s’hadecidit obrir-la en aquestes condicions, querenuncien al rigor i als criteris de mínimsque requereix qualsevol equipament d'a-questes característiques? Això ho hauriende contestar uns altres; el que puc dir jo ésque em sembla molt bé que la necròpolissigui oberta, però trobo molt llastimós ques'hagi passat tants anys tancada per haveracabat obrint-se en unes condicions tandeplorables. Els projectes de millora de lanecròpolis, com a element patrimonial peròtambé com a equipament cultural, havienestat definits en plans encarregats per lesmateixes administracions, Ministeri deCultura i Generalitat de Catalunya, que nohan tingut la capacitat de tirar-los enda-vant. En aquest punt, faig una altra pregun-ta: com es pot explicar que per al Born s’ha-gin confessat catorze milions d’euros d’a-plicació pressupostària i per a la necròpolispaleocristiana de Tarragona (de la qual ensomplim la boca dient que és el conjuntfunerari paleocristià més importantd'Occident i de la Mediterrània sencera, iuna referència científica i patrimonial), lesinstitucions –perquè són dues institucionsles que hi tenen responsabilitats, elMinisteri com a titular i la Generalitat coma gestora– només hagin aconseguit unaaplicació de dos-cents vint mil euros. Crecque el desequilibri és prou evident.

Durant uns temps, AURIGA va tenir unasecció denominada Sibil·la en quèpreguntàvem a diverses personalitatsacadèmiques pel futur del món clàssic.Com veu les llengües clàssiques,l'arqueologia i la història antiga al segleXXI? Té sentit la creixent especialització aquè han arribat els nostres estudis?Comparteix el recurrent discurs a propòsitde la decadència de les humanitats?

A mesura que anem avançant cap a l'es-pecialització, es fa palesa la necessitat dedonar una formació bàsica molt més àmpliai generalitzada, que ajudi a entendre lahistòria a partir de la filologia, la literaturai altres disciplines que estudien els textos; i

sé si per sort o per desgràcia, he de dir queel món de la cultura i el patrimoni és laxocolata del lloro de tot plegat. I el que éspitjor: les decisions que es prenen, moltesvegades de manera indiscriminada i senseatendre les conseqüències directes, repercu-teixen de manera negativa en la capacitatde seguir donant resposta a la societat engeneral i a l'entorn que ens envolta en par-ticular. La dràstica reducció de recursoseconòmics i de personal a què estem sotme-sos repercutirà, tard o d'hora, en el serveique podrem oferir i afectarà ítems tanimportants per nosaltres com els horarisd'obertura. Pensem que interessa molt eltema de mantenir l'accés al patrimoni ajus-tat a la demanda social, i el cert és que totdependrà de com es vagin prioritzant lesmesures que s’estan prenent i de la sensibi-litat dels qui les hagin de prendre.Malauradament, almenys fins ara, insistei-xo, aquestes mesures es van aplicant demanera completament indiscriminada iamb un notable desconeixement dels efec-tes col·laterals que generen sobre allò a quès’estan aplicant.

Ens pot explicar per què la necròpolipaleocristiana de Tarragona ha estat tanca-da durant tants anys?

Responc amb una altra pregunta: per què,després de tants anys de no haver tirat

Francesc Tarrats en el decurs de l’entrevista

25

AURIGA

xença d'en Xavier Dupré i Raventós. Lameva relació amb ell, i ho he explicat mol-tes vegades, va començar des d’un enfron-tament. Vull dir que, si jo hagués actuatgelós de la responsabilitat derivada delmeu càrrec, segur que, quan va arribar aTarragona cap a l'any 1981 aproximada-ment, li hagués fet la guitza i li haguésposat tots els entrebancs possibles, con-vençut que venia aquí a prendre’m part deles meves competències. Afortunadament, iaixò és una de les coses que més m’alegrenla vida, vaig ser prou generós i vaig mirarde facilitar-li al màxim possible la sevatasca. Vam entrar en una relació de traspàsde competències molt i molt serena i moltenriquidora. Sigui com sigui, en la personade Xavier Dupré, des del seu lloc primercom a arqueòleg territorial i com a directordel Taller Escola d'Arqueologia (TEDA)després, vaig trobar el contrapunt que jonecessitava en aquesta ciutat per poder-mesincerar i poder debatre les meves penes,preocupacions i inquietuds en el món delpatrimoni. Els qui treballem en el món delsmuseus hem de renunciar a força coses, finsi tot a la recerca directa, però si tenim lacapacitat de facilitar-la a d'altres, ja siguinpersones o institucions, el fruit de la sevatasca, les publicacions i els treballs que s'es-devenen, ens els podem fer una mica nos-tres. En resum, en el cas d'en Xavier Dupré,crec que el més intel·ligent que vaig poderfer va ser entendre que ell venia a obrir unscamins que jo era incapaç d’obrir perquèestava fent altres coses. En Xavier Dupré vaser una persona competent, compromesa,responsable i absolutament entregada, i sócdel parer que ell sí que formarà part d’a-questa nissaga catalana de personalitatsque han contribuït a la construcció culturaldel país. Podria afegir altres noms per sim'he de quedar amb algun, és amb el seu.

Moltes gràcies, senyor Tarrats, per laseva bona disposició envers els lectors dela revista AURIGA.

també a partir de l’arqueologia, i altresestudis més instrumentals, i del coneixe-ment del patrimoni. D'altra banda, cadacop ens costa més explicar el patrimoni, jaque el currículum escolar obligatori obviadades essencials per entendre'l, per valorar-lo, per estimar-lo, per fer-se'l propi. Unaaplicació concreta d'això la podem trobaren la comprensió de la cúpula de Centcellesi el desconeixement generalitzat de què voldir l'expressió “tenir més paciència queJob”. Opino que no cal ser creient però queel desconeixement de temes religiosos és unempobriment evident per a la persona. Ésallò que, en el nostre patrimoni, en allò queens conforma, en les nostres arrels, hi hauna sèrie d’elements iconogràfics, textuals,el que sigui, que hem de mirar d’entendre siens volem entendre a nosaltres mateixos;l'alternativa és acabar absolutament orfes.Forma o hauria de formar part de la rique-sa de la persona interessar-se i conèixer mésenllà del que és la seva matèria específicades d’un punt de vista acadèmic i profes-sional. En aquest sentit, l'abandonament omenyspreu dels clàssics i de la formacióhumanística és tant com renunciar a la nos-tra pròpia cultura.

Per acabar, i fem la pregunta precisa-ment al final del recorregut, quines són lespersones de qui es considera deutor isense les quals li resultaria difícil imagi-nar-se ara? Alguns companys de camídurant aquests anys de construcció cultu-ral en clau nacional.

En el decurs de la meva vida, que jacomença a ser llarga, he après de molta genti m’hi he sentit acompanyat. He parlatabans del meus mestres, siguin del mónclàssic pròpiament o no. Així mateix, heparlat de Josep Guitart, amb qui he tingutgrans discrepàncies però a qui personal-ment segueixo estimant molt i a qui profes-sionalment continuo admirant també molt.No obstant això, si m’ho permeteu, voldriadir que una de les meves poques satisfac-cions, davant de les dificultats en l'exercicide les meves responsabilitats en la gestiódel patrimoni tarragoní, ha estat la conei-

L’Aula Carles Riba, fundada al principi dels anys setanta a la Universitat de Barcelona, ésun espai de debat entre els estudiosos de la cultura clàssica i la catalana amb l’objectiu dedilucidar el paper dels autors clàssics i de l’humanisme en la nostra història literària i ideo-lògica. Reconegut com a grup de recerca consolidat de la Generalitat de Catalunya, encetauna nova etapa sota els auspicis de la Universitat de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans(IEC). El projecte de refundació de l’Aula Carles Riba i les perspectives de futur es van pre-sentar el 19 de març, a l’IEC, en un acte en què també es van presentar les noves cartes deCarles Riba, recollides i anotades per Carles-Jordi Guardiola i que han estat publicades enuna pàgina web (http://www.iec.cat/carles-riba/presentacio.asp).

Salvador Giner, president de l’IEC, va obrir l’acte institucional, en què Montserrat Jufresa,presidenta de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics, filial de l’IEC, va presentar la trajectò-ria de l’Aula Carles Riba dins la Universitat de Barcelona. Carles Miralles, catedràtic de laUniversitat de Barcelona, membre de la Secció Filològica de l’IEC i president de l’AulaCarles Riba, va pronunciar la conferència Moment actual: procés de refundació i perspectives defutur, i Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, va introduir la presentació deles noves cartes de Carles Riba per part de Carles-Jordi Guardiola, així com de la nova pàgi-na web, que posa a l’abast dels lectors les últimes cartes, les notes i els índexs. L’acte es vacloure amb la intervenció de Dídac Ramírez, rector de la Universitat de Barcelona.

26

AURIGA

L’AULA CARLES RIBA ESTRENA NOVA ETAPA SOTA ELSAUSPICIS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA I

L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Montserrat Jufresa, Dídac Ramírez, Salvador Giner, Carles Miralles i Isidor Marí, en el decurs de la presentació de l’Aula Carles Riba a l’Institut d’Estudis Catalans

27

AURIGA

Els dies 9 i 10 de novembre celebrarem el IX Fòrum Auriga a Ripoll, en el marc dels actesde la Capital de la Cultura Catalana 2013.

Com cada any, el Fòrum Auriga esdevindrà punt de trobada dels professionals i interes-sats en el món antic des de qualsevol de les seves perspectives: filològica, històrica, docent,arqueològica, museogràfica, divulgativa, etc.

L’organització serà com en les edicions anteriors. Presentacions de 15 minuts el dissabtedia 9. Diumenge dia 10 es farà la visita comentada al monestir de Santa Maria de Ripoll i alMuseu Etnogràfic de Ripoll.

Enguany, l’organització del Fòrum Auriga la compartim amb l’Ajuntament de Ripoll i elCentre d’Estudis Comarcals del Ripollès.

Es demanarà el reconeixement de l’assistència al Fòrum Auriga com a curs de formació delprofessorat, de 15 hores de durada, al Departament d’Ensenyament de la Generalitat deCatalunya a través del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i enCiències de Catalunya.

Els interessats a fer alguna presentació de 15 minuts, ho heu de comunicar per correu elec-trònic (auriga@ccc.cat) abans del 15 de juliol.

Ens hauríeu d’indicar aquestes dades:

Títol de la comunicacióNom del comunicadorInstitució que representa, si escau Pàgina web, si escauTelèfon Telèfon mòbil de contacte per al dia del IX Fòrum AurigaCorreu electrònicResum de màxim 10 línies (serà el que es lliurarà als participants en la documentació)

El text sencer de la comunicació s’haurà d’enviar per correu electrònic o bé lliurar el diadel Fòrum Auriga en suport digital.

Les actes del IX Fòrum Auriga es publicaran en el número d’AURIGA corresponent al mesde desembre de 2013.

En data 30 de setembre confirmarem, si escau, l’acceptació de les propostes de presenta-cions al IX Fòrum Auriga. En cas que hi hagi més sol·licituds de presentació acceptades tin-dran prioritat els subscriptors de la revista AURIGA.

IX FÒRUM AURIGARIPOLL, 9 I 10 DE NOVEMBRE DE 2013

28

AURIGA

col·lectiva de l’herència artística i històricadel passat i el dret de tothom a accedir-hisense cap barrera social. El que no queda tanreflectit a les lleis és la capacitat del patri-moni i dels museus com a element de reforçde l’autoestima col·lectiva, tant per a lapoblació en general com per a les minories iels col·lectius desafavorits. I tampoc no sesol considerar el seu paper d’estímul cap alconeixement, ni el seu vessant educatiu noreglat. Quan s’enumeren les institucionseducatives, tothom es deixa els museus.

Però la nostra experiència individual deben segur ens permet recordar visites amonuments, jaciments arqueològics imuseus que ens van descobrir mons nous, iens van fer plantejar-nos preguntes que maino ens hauríem fet. I és un fet demostrableque bona part del coneixement del propientorn és adquirit pels alumnes en aquestamena d’activitats.

Davant la incapacitat manifesta de lesadministracions públiques, que enlloc nodisposen de mitjans suficients per protegir ifer-se càrrec del patrimoni cultural, arreudel món es fan experiències d’implicaciósocial, ja no tan sols en la utilització delsrecursos patrimonials, sinó també en laseva gestió. I són experiències que sovintgeneren noves dinàmiques socials, sovinten llocs especialment desafavorits.L’empoderament de la població (mala tra-ducció de l’anglès empowerment que es faservir en aquests casos) ha resultat en gene-ral una fórmula excel·lent tant per al patri-moni com per a les comunitats que el cus-todien, i forma part de les actuals estratè-gies de la UNESCO.

La transposició a la museologia de larevolució del Maig del 68 es produí a travésde la fórmula dels ecomuseus, museus ambuna concepció holística del patrimoni, cen-trats en la identitat d’un lloc i basats en la

En aquests temps de trasbals, les autori-tats i els agents econòmics perceben elsmuseus i el patrimoni cultural, gairebéexclusivament, com un atractiu turístic.Gràcies a aquest fet, i atès que la indústriaturística és la que està aguantant el país, demoment encara no hem vist tancar capmuseu públic, i les retallades, malgrat quesón severes, encara podrien haver estat méscatastròfiques.

El patrimoni cultural, entès de maneraàmplia, com l’entenem els que hi treballem,és, efectivament, el conjunt d’elements ma-terials i immaterials que ens fa diferentsd’altres llocs. I per tant, interessants per alviatger que busca alguna cosa més que lestres fotografies obligades, quatre tòpics ouns dies de platja. Una altra cosa és si apro-fitem prou el potencial del nostre patrimonien aquest sentit. Jo diria que no, que hoestem fent malament, però això seria eltema d’un altre article.

Però per damunt del seu valor com a actiuturístic, el patrimoni cultural i els museus iequipaments que se n’ocupen tenen unafunció social de primer ordre, com a ele-ments vertebradors i cohesionadors de lasocietat, capaços de contribuir al seu desen-volupament no tan sols econòmic, sinótambé educatiu i social.1

Com diu Peter Kearns,2 “En un període deglobalització rampant, migració massiva idiversitat creixent en societats de gairebétot arreu, és temps de considerar el paperde la cultura i l’aprenentatge del patrimonien el desenvolupament socioeconòmic deles comunitats, el seu sentit d’identitat i decohesió, i la qualitat de vida de la gent.”

La necessitat de facilitar l’accés del pública l’art i a la cultura és reconeguda en les lleisde gairebé tots els països. Des de laRevolució Francesa s’afirma la propietat

PATRIMONI I COHESIÓ SOCIAL

Pere Izquierdo i Tugas

29

AURIGA

xin i n’afirmin el valor, l’investiguin, el pro-tegeixin i en gaudeixin, tot estimulant lageneració de projectes de desenvolupamentbasats en un aprofitament adequat delpatrimoni i propiciant la creació d’espais detrobada i de suport mutu. Vistos a distàn-cia, els museus comunitaris mexicans sónun encert indiscutible.

En casos en què s’ha estudiat amb deteni-ment, s’ha vist que la rehabilitació del patri-moni té efectes positius importants en elsnivells de delinqüència, salut, educació icapital social de la població que els envol-ta.5

Això darrer, el capital social, és potser laconseqüència més important i, al mateixtemps, allò més difícil de quantificar a l’ho-ra de fer avaluacions.6 És indiscutible lacapacitat del patrimoni per mobilitzarvoluntariat, mantenir una comunitat unidai generar xarxes i interaccions socials.

participació de la població local, amb l’ob-jectiu de millorar el benestar i el desenvolu-pament de la comunitat. Aquest conceptefou impulsat des de l’ICOM per Georges-Henri Rivière i Hugues de Varine, que hanfet nombroses publicacions sobre el tema.3

Actualment n’hi ha més de tres-cents almón.

Són també ben coneguts alguns exemplesparadigmàtics de museus de barri i decomunitat, des del famós Museo del Barrioa Harlem, que data del ja llunyà 1969, fins ales experiències més recents amb comuni-tats indígenes sud-americanes i africanes, oen barris marginals mexicans.4 La versiómexicana de l’ecomuseu, el denominatMuseo Comunitario, s’impulsà com amodel a partir de 1983 com a espai partici-patiu que ha de conjugar les preocupacionsde les comunitats indígenes, siguin rurals ourbanes, per facilitar que es reconeguin enel seu patrimoni cultural, que en descobrei-

En la tradició anglosaxona de gestió del patrimoni, tan esmentada i tan mal coneguda, el sentit social del patrimoni és fortamentassumit tant pel públic en general com dels seus responsables tècnics i polítics. S'entén que el patrimoni i les institucions

patrimonials públiques són, abans que cap altra cosa, un servei social els costos del qual no s'han de fer recaure sobre els usuarisdirectes. Aquest avís a l'entrada del Museu de la Ciència de Manchester, no tan sols anuncia la gratuïtat de l'ús d'aquell magníficequipament, sinó també la voluntat de constituir els museus com un territori lliure al servei de la població. És aquesta voluntat la

que fa que English Heritage tingui més d'un milió de socis? O és el milió de socis el que motiva aquesta voluntat?

30

AURIGA

I llavors, per cada euro que es destini alpatrimoni, ens n’estalviarem molts més enaltres serveis educatius, socials i fins i totmèdics. I encara ens quedarà la millor part,la no quantificable: una societat millor, for-mada per persones més conscients, més res-ponsables, més sensibles, més cultes, méscurioses i més justes.

NOTES

1. Burns Owens Partnership for the MLA:New Directions in Social Policy: developing theevidence base for museums, libraries and archi-ves in England, 2005.

2. KEARNS, Peter: Heritage, RegionalDevelopment, and Social Cohesion, Introduc-tion, Örstersund, 2010.

3. Malgrat que els primers treballs teòricsvan circular molt abans de ser publicats.RIVIÈRE, Georges Henri: Cours de muséolo-gie. Textes et témoignages, París, 1989.

4 .ABÉJEZ, Luis J.: “Arqueología y política.La incorporación de los grupos indígenas aldiscurso del patrimonio”, dins Sociedadesdiversas, Sociedades en cambio. América Latinaen perspectiva histórica. XII Encuentro-debateAmérica Latina ayer y hoy, Barcelona, 2009.

5. PALMER, Ela: The Social Impacts ofHeritage-led Regeneration, Londres, 2008.

6 Urban Practioners for English Heritage: TheHeritage Dividend Methodology, 2004.

7. Social Impact of Heritage: Evaluation reporton research conducted for the HLF 2006-2007,Applejuice, 2008. Northwest CultureObservatory: Culture and Health-Building theEvidence, 2006.

Participar de manera activa en la protec-ció, la conservació i la difusió del propipatrimoni, ni que sigui per ensenyar-lo a lafamília que viu lluny, facilita nombrosesoportunitats d’inclusió social i un incre-ment de l’orgull cívic i l’autoestima indivi-dual i col·lectiva. Participar en les festes,tradicions i solucions gastronòmiques dellloc on vivim crea espais compartits entreciutadans de totes les classes i orígens, i éssovint una àncora fortíssima enmig delmón globalitzat. La prova la tenim en elscastells, o en els centenars de milers demones i de tortells de reis que marquen elnostre calendari gastronòmic festiu, tradi-cions d’arrel antiga que no tan sols es man-tenen ben vives, sinó que s’estenen als nou-vinguts abans que cap altre element cultu-ral local. Com la comunió cristiana, elpatrimoni gastronòmic ens uneix com acomunitat i manté els vincles amb aquellsque ens han precedit. I no cal anar aextrems literalistes com els menjars amb elsdifunts mexicans... La cultura gastronòmi-ca és probablement la més persistent.Encara en seguim tradicions que sovint esremunten a la prehistòria i l’antiguitat. Itambé la més fàcil de compartir, com a pre-sentació, davant la gent d’altres orígens. AMenorca gairebé no queda res dels angle-sos... excepte el ginet... i qui pot rebutjaruna bona pomada compartida amb menor-quins?

La gent que se sent part d’un col·lectiu,que no se sent aïllada, és més feliç i més cívi-ca, té més oportunitats de prosperar i de serútil als altres, es cuida més i és més sana.7 Isi, a més, aquesta gent té veritable interèsper l’aprenentatge i el coneixement, uninterès que el patrimoni desperta millor quecap altra cosa, tenim molt bons fonamentsper a un desenvolupament sostenible.

Els responsables tècnics i polítics delpatrimoni cultural tenen el deure de posar-lo al servei de la societat i del seu desenvo-lupament; d’atendre les necessitats delscol·lectius més desafavorits i de donar alsciutadans veu i vot sobre la gestió d’unpatrimoni que és de tots.

31

AURIGA

LÈXICONFIGURES FEMENINES A

LES ROQUES I EL MAR, EL BLAUMaria Jesús Espuña i Ferrer

Les roques i el mar, el blau és una de les darreres obres de Salvador Espriu i va sorgir del’encàrrec del pintor Cèsar Estrany, que li va demanar uns textos per acompanyar uns dibui-xos sobre diversos personatges de la mitologia clàssica. La primera proposta d’unes cin-quanta composicions va acabar en un recull de cent relats sobre la cosmogonia, la teogoniai els relats heroics de la mitologia grega. Explicats pel pescador ArístoclesI –sempre que unvell titellaireII li ho ordena– i profusament comentats per alguns personatges dels mites deSinera –Pulcre Trompel·li, Magdalena Blasi...–, cada un dels relats ens revela algun capteni-ment propi de la condició humana.

Aquest cop us convidem a gaudir de la mirada personal d'Espriu sobre les figures feme-nines de l’antiguitat en la seva condició de dees, monstres o heroïnes. Quines podeu identi-ficar a partir de les paraules del poeta?

1. Esdevindré la santa per excel·lència, l’única santa indiscutible de l’antiguitat. Però jo endevino quisóc de debò, trista i conca, fadrina de cara allargassada i dura. L’ingenu i lleial nuvi? Un pobre noi,joguina de la política del seu pare. Afirmen que ens estimem, i el pretès amor no és més que un orditd’interessos, uns fils bellugats per un lúcid cervell. No puc suportar l’oncle: vet ací la meva veritatfonamental. A _ _ _ _ _ _ A

2. Després de tornar-se a conèixer i de dormir, marit i muller, quan el palau era fosc i en silenci, varenconversar. L’un i l’altra trobaven difícil de resumir en unes quantes hores el que havien passat, i sobre-tot el que havien pensat, durant aquells últims vint anys, i més potser el viatger, que tant havia nave-gat, naufragat i vist. Tal vegada perquè a la dona, sense moure’s de casa, li havia vagat de teixir i des-teixir i cavil·lar. Prudents i sagaços, sabien el punt dolç del que convenia que es contessin, del queimportava de callar i del que els abellia d’oblidar. _ _ _ _ L _ _ _

3. Just en sortir del bany, una serventa l’ha assabentada de la mort de l’home que ella sempre va esti-mar, una mort que tots dos pressentien propera. La dona ha creuat els braços damunt del pit, inclinaamb resignació el cap gairebé fregant l’espatlla dreta, tanca els ulls i recorda, endinsada en el seu íntimmirall, la serenor del passat. Però no s’hi aturarà gaire, perquè endevina el llarg i complex futur quel’espera. (...) És massa intel·ligent per sentir-se enemiga dels vencedors. Admet només circumstan-cials adversaris, pobres nàufrags com ella mateixa, en l’aiguabarreig darrer. Mira de salvar el fill queli queda. Procurarà de vetllar, sol·lícita, pels que tindrà d’altres unions que no desitja. (...) I nosaltres,admiradors d’aquesta bella i coratjosa figura, ens apressem a acompanyar-la amb un respectuós silen-ci. A _ _ _ _ _ A _ A

4. Aquesta figura tan ben abaltida és una antiga coneixença del comentarista. Però cal confessar perendavant que la història de l’aquí dormidora és d’una extrema complexitat. Des dels temps més fos-cos, els erudits no s’han posat mai d’acord ni tan sols sobre l’etimologia del seu nom, que prové, segonssembla, d’edats esborrades. A _ _ _ _ _ A

I. Arístocles era el nom de Plató.II. El vell titellaire que fa “cinquanta anys que aprèn a escriure en català” és Salvador Espriu.

32

AURIGA

5. No em ve gaire de gust, però m’he de penjar, com Jocasta i tantes d’altres que en aquest instant nom’acuden a la memòria (...). Amb quina irresistible voluntat glacial ell m’hi induïa, m’ho manava,imperatiu, sense paraules! (...) Jo el buscava en el fill, a través del fill, en la seva amargosa absència,tothora llunyà, distant. Potser la meva perduda joventut, la meva, perquè ell, quan el veig, és elmateix, no varia, senyor dels anys, el meu amo. _ _ _ _ A

6. Filla, que no em sents? És que la meva veu no és prou forta? Sembles com encantada. Hum, hasllegit potser Maragall, aquest poeta perillós que et tinc prohibit. (...) Per què no em respons? Vesprejai les estrelles començaran a sortir i s’estendran per tota la volta del cel, i l’aire serà un punt dolç massafresc. No has d’esperar res ni ningú que no sigui dintre el país. Ni tan sols la visita quotidiana de l’a-mable príncep que demà, si els déus ho volen, serà el teu marit. _ A _ _ _ _ A

7. L’heroi se’n va anar i ja deu haver arribat a la seva illa, a la fi de la seva navegació. Mai més noconeixeré ningú com ell, tan astut i tan home, un home de debò. Ho era tant, que no va caldre con-vertir-lo, com els altres, en porc. (...) Tan sols en aquell hàbil i enginyós aventurer vaig trobar reuni-des totes les qualitats i forces per les quals jo glatia. _ _ R _ _

8. Aquesta sí que és boja”, va afirmar la senyora Magdalena Blasi. “On va amb l’exhibició desver-gonyida de pits i melic i amb les mans tan estranyament ocupades. Sembla que agiti un parell de cap-grossos, d’aquells que desfilaven a les processons del Corpus (...)”, es lamentava la senyora TecletaMarigó. “Les testes són les dels seus propis fills, que ella, en matar-los, tallava”, aclaria PulcreTrompel·li. “I fugi! No m’esgarrifi, que no en tinc ganes”, va renyar la senyora Magdalena Blasi. (...)“Tanmateix, la màgica pararia, en morir, a l’infern”. “Doncs miri, no”, rectificava Pulcre. “Els déusli varen concedir la immortalitat i la varen aparellar, als Camps Elisis, amb Aquil·les.”

_ _ _ _ A

9. “Lamento defraudar-los però la meva conducta ha estat sempre decent, - improvisava la bellíssimamatrona (...) Vaig tenir un sol marit i no els cinc que em pengen. (...) Sí, vaig aprendre de cor l’em-bolic sencer de les meves fabuloses aventures. (...) Algun cop, en els escassos moments que al meu tornm’avorreixo, m’intranquil·litza, els seré franca, com un escrúpol de recança per no haver passat elstràngols que els poetes i mitògrafs m’atribueixen, però m’assereno de seguida i m’aplico a vetllar pelsmeus interessos econòmics tan importants com complexos.”

_ _ _ _ _ A

10. “Vés-te’n, doncs, i sigues feliç en el centre exacte de la nit, des del teu tron invisible, vora aquellcap que horroritza tothom. Vés-te’n, i jo miraré de fer arreu el teu treball, quan els dies de sol arribin.Excepte a Lavínia i a les terres que li són properes, esteses arran del mar fora de l’abast de les mevescames de vella. Allí no hi haurà mai més primavera, el repòs de la tarda damunt els sembrats. No hihaurà sembrats. Cada cosa té el seu preu, que els innocents tothora han de pagar. Ho lamento fins alplor, però l’edat em pesa, m’afeixuga, i no m’és tampoc lícit, ni si procurava d’esforçar-me encara més,de canviar en benigna la sort d’aquell poble, davant la veu que escolto, l’advertiment enemic dels esta-blerts, venerables, sants, profundíssims misteris.” D _ _ _ _ _ _

SOLUCIONS

1. Antígona 2. Penèlope 3. Andròmaca 4. Ariadna 5. Fedra 6. Nausica 7. Circe 8. Medea 9. Hèlena 10. Demèter.

33

AURIGA

curs clàssic, tal vegada el moment mésesperat de la matinal. Els joves anaren res-ponent a preguntes de selectivitat a fi deposar a prova els seus coneixements, i cadaintegrant del grup vencedor rebé un lot dellibres com a premi; la resta de companysels van dedicar el cant del Gaudeamus igitura manera d’homenatge final. Hom constatàque enguany els alumnes exhibien un altís-sim nivell de coneixements, tant pel que faa aspectes lingüístics com culturals. El con-curs fou coordinat per les professoresTeresa Palomas i Carme Subirà.

Participaren en la trobada fregant el cen-tenar alumnes de batxillerat pertanyents alssegüents centres educatius: Pere Vives Vich(Igualada), Joan Mercader (Igualada),Acadèmia Igualada (Igualada), Pla de lesMoreres (Vilanova del Camí), Montbui (Sta.Margarida de Montbui), Guinovarda(Piera), Alexandre de Riquer (Calaf) iAntoni Torroja (Cervera). Les professores iprofessors encarregats tant d’organitzar l’a-plec ludicoformatiu com de col·laborar en lajornada foren Àngel González, Anna MariaRica, José María Cózar, Carme Subirà, RocíoCantero, Teresa Palomas, Laura Costa,Carme Ballester, Salvador Oliva i TeresaPuig. La xerrada de la matinal fou emesa endirecte per internet a través de la xarxa detelemàtica educativa de Catalunya i ha que-dat enregistrada al web del CECI (ceciano-ia.org), en l’apartat de videoconferències,per a tot aquell que tingui interès a visionar-la o escoltar-la. El Projecte Neptú una vega-da més (i ja en van cinc!) ha estat possiblegràcies al grup de docents que s’hi ha impli-cat, gràcies a la Secció d’Estudis Clàssics delCECI (Prometeu Encadenat) i al mateixCentre d’Estudis Comarcals d’Igualada, quehi donen cobertura tècnica i econòmica igràcies també al Museu de la Pelld’Igualada i Comarcal de l’Anoia, que tangenerosament ens brinda les seves esplèn-dides instal·lacions.

El matí de divendres 8 de març de 2013 secelebrà, a l’Auditori del Museu de la Pelld’Igualada i Comarcal de l’Anoia, la quartaedició del Projecte Neptú. El Projecte Neptúés una matinal que anualment aplega alum-nes de batxillerat de les matèries de grec ide llatí dels instituts de l’Anoia junt amb elsseus respectius professors i professores.Obrí l’acte el director del museu, AlbertTulleuda, en qualitat d’amfitrió, i a conti-nuació Teresa Puig i Ortiz, professora dellengües clàssiques a l’institut AntoniTorroja de Cervera i traductora al català del’Ars Amandi ovidià (ed. La Magrana), ofería l’alumnat una xerrada titulada Ovidi iL’Art d’estimar. En la conferència, relaciona-da amb el temari de llatí per a les proves dela selectivitat, no només féu un repàs a lafigura i l’obra del poeta romà, sinó quetambé comentà amb tot detall el contingut il’estructura de l’Ars Amandi. Resseguí, aixímateix, la tradició i l’empremta que aquestllibre de didàctica eròtica ha deixat en laliteratura occidental. Després d’una pausaper esmorzar, els alumnes es distribuïrenper grups a fi de relacionar-se amb nois inoies d’altres centres i respondre plegats aun senzill qüestionari. Tot seguit participa-ren mantenint els mateixos grups en el con-

PROJECTE NEPTÚSalvador Oliva March

Participants en la quarta edició del Projecte Neptú

34AURIGA

CALENDARI DE RECREACIONS HISTÒRIQUES DE MÓN ANTIC

Del 25 al 28 d’abrilMagna Celebratio, Badalona.

11 i 12 de maigTriumvirat Mediterrani, Empúries i l’Escala.

Del 16 al 26 de maigTarraco Viva, Tarragona.

Del 24 de maig al 16 de junyFestival Laietania, Mataró, Badalona, Cabrera de Mar, Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar,Premià de Dalt, Premià de Mar, Tiana i Argentona.

Del 31 de maig al 2 de junyFira Iberoromana a Cabrera de Mar.

8 i 9 de junyLudi Rubricati, Sant Boi de Llobregat.

8 i 9 de junyBarcino·Colonia·Romae, Jornades romanes de Barcelona. Barcelona.

13 de juliol. Convivium Sigarrense, Els Prats de Rei.

13 de juliolEscaldàrium, festa de foc i aigua, Caldes de Montbui.

Del 15 al 20 de juliolCapvespres a la Romana i Mercat Romà, Guissona. Del 15 al 19 de juliol, els Capvespres, iel dia 20 de juliol, el Mercat Romà.

5 i 6 d’octubre.Cap de Setmana Ibèric. La ruta dels ibers, arreu de Catalunya.

27 d’octubreBaixada Romana per la Via del Capsacosta, la Vall de Bianya i Sant Pau de Segúries.

Què tenien en comú els interessos de l'abat Oliba i la poetessa Maria Mercè Marçal; l'arqueòleg Pere BoschGimpera, el primer rector de la Universitat Autònoma de Barcelona; Joanot Martorell, Verdaguer, Maragall,

Josep Puig i Cadafalch, Maria Àngels Anglada, Joan Lluís Vives i Carles Riba? Fins a quin punt la cultura catalana s'ha creat a partir del món clàssic grec, romà i iber? Quin interès transversal fa néixer, a les

primeries del segle XX, alhora que les institucions nacionals, tantes excavacions arqueològiques i molts delsmuseus locals i comarcals arreu del Principat, les Illes, el País Valencià i Catalunya Nord? Per què les edicions iles traduccions de clàssics grecs i llatins han estat tan importants en la nostra cultura i la primera eina per a lanormalització ortogràfica del català? Què té a veure l'excavació de la ciutat antiga d'Empúries amb el naixement

de l'Institut d'Estudis Catalans i la seva presència com a membre de ple dret de la Unió AcadèmicaInternacional, el màxim nivell de les acadèmies estatals?.

Més de cent seixanta personatges de les nostres lletres i el nostre pensament han estat tractats i reunits enaquesta obra col·lectiva de descobriment i d'homenatge a un corrent de pensament que més que les arrels, és

la saba que ha nodrit i fet desenvolupar la nostra cultura des que el llatí, impregnat de mots i de fonètica ibèrica, enriquit pel grec i trufat de paraules germàniques, esdevingué el català.

Ja el teniu?El podeu adquirir al web d�Auriga �www.auriga.cat�

Capital de la Cultura Catalana

2016 Vic (Osona)

2015 Vilafranca del Penedès (Penedès)

2014 Barcelona (Barcelonès)

2013 Ripoll (Ripollès)

2012 Tarragona (Tarragonès)

2011 Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra)

2010 Badalona (Barcelonès)

2009 Figueres (Alt Empordà)

2008 Perpinyà (Rosselló)

2007 Lleida (Segrià)

2006 Amposta (Montsià)

2005 Esparreguera (Baix Llobregat)

2004 Banyoles (Pla de l’Estany)

La capital cultural uneix tot el territori de parla catalana

Organització Capital de la Cultura Catalana

Ronda Universitat, 7, 08007 Barcelona Tel: 934 123 294 Fax: 934 126 871

info@ccc.cat www.ccc.cat