HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA

AZERBAIDJAN Jordi Hanley Nos 1r C -14-

Maristes la Immaculada

08 d’octubre, 2012

2

Índex

1. Fitxa tècnica (pàg. 3)

a. País:

i. Bandera

ii. Escut

iii. Himne:

1. Nacional

2. Títol original

3. Compost per:

a. Lletra

b. Musica

b. Capital

c. Situació geogràfica

d. Superfície

e. Població

f. Idioma oficial

g. Govern

h. Moneda

i. Clima

2. Historia (pàg. 4)

3. Economia (pàg. 6)

4. Llengua pròpia, cultura i religió (pàg. 7)

5. Decisió d’independència i camí independentista (pàg. 8)

3

Fitxa tècnica

País: República d'Azerbaidjan o Azerbaidjan (terra del foc)

o Bandera:

o Escut:

o Himne (1919):

Nacional: Azərbaycan Respublikasının Dövlət Himni (Himne nacional de

la República de l'Azerbaidjan)

Títol original: Azərbaycan marşı (Marxa d'Azerbaidjan)

Compost per:

Lletra: Ahmed Javad

Música: Üzeyir Hajibeyov

Capital: Bakú

Situació geogràfica:

o Limita a l'est amb el mar Caspi, al nord amb Rússia i

Geòrgia, a l'oest amb Armènia i al sud amb l'Iran.

Superfície: 86,600 km2

Població: 8.303.512 habitants

Idioma oficial: Àzeri

Govern: República Presidencialista

o President: Ilham Alíev

Moneda: Manat azerbaidjanès

Clima: Àrid (destaca la tundra)

4

Història

Els àzeris són el resultat de la fusió d’antics pobles del Caucas oriental. Les expedicions

arqueològiques confirmen que el territori va ser successivament poblat per essers humans des de

l’Edat de Pedra. Un considerable número d’assentaments primitius –perteneixents a diferents

períodes de l’Edat de Pedra– dónen molta informació sobre els ancestres dels àzeris, que amb les

seves pintures a les parets de les cavernes, van deixar un testimoni de temps remots. Azij es la

cova més famosa, situada al sud de la regió de Karabaj. Allà s’hi van trobar utensilis, eines de

pedra i espais per al foc. El foc va caracteritzar als ancestres àzeris fins al punt de que

Azerbaidjan va ser identificada com La Terra del Foc pels perses. Dibuixos en roques de

Gobustàn (ciutat ubicada a prop de Bakú), daten del segle VIII a. C., cap a la fi de l’Edat de

Pedra.

Al segle IX a.C. a l’actual Azerbaidjan, van sorgir els estats de Mana, Midia, Albània Caucàsica

i Atropotena. El general Atropates va proclamar la independència d’aquesta província el 328

a.C., quan Alexandre Magne va conquistar Pèrsia. Els estats anteriorment mencionats van ser

integrats desprès a la Pèrsia dels arsàcides i dels sassànides. Al 642, el califat àrab va conquistar

Azerbaidjan, habitat en aquell moment per varies ètnies diferents. Els àrabs van unificar el país

sota l’Islam, que es va arraigar, sense certa resistència, en la seva forma chiíta. Entre els anys

816 i 837 va ocórrer una rebel·lió antiàrab liderada per Babek.

Entre els segles VII i X, el territori va aportar una gran artèria comercial que va unir el Pròxim

Orient amb Europa de l’Est. Entre els segles XI i XIV, els turcselèucides van ocupar la

Transcaucàsia i el nord de Pèrsia, els pobles de la regió van adoptar la llengua turca i des de el

XI al XIII, el poble Àzeri va consolidar la seva identitat ètnica. Als segles XV i XVI la regió de

Sirvan (nord d’Azerbaijan), va ser un estat independent.

Entre els segles XV i XVI va sorgir l’estat dels Setèvides. El shah Ismael I, fundador de la

dinastia, va tenir el recolze de les tribus nòmades àzeris, que van ser la força principal de l’estat.

La noblesa àzeri va cedir les seves posicions als Iranís i, entre els segles XVI i XVII, la

Transcaucàsia Oriental va ser escenari de la rivalitat entre Iran i Turquia. Al segle XVIII

Azerbaidjan va ser disputada per l’Imperi Rus; van sorgir més de 15 khanatos (regnes) àzeris

dependents d’Iran. Desprès de varies guerres de Rússia amb Turquia i Pèrsia, es va concloure als

tractats de Gulistan (1813) i Turkmenchai (1828), i es va annexionar Azerbaidjan del Nord a

Rússia (Bakú i Yelisavetpol (avui Guiandzha)).

5

La reforma dels camperols de 1870 a Rússia va accelerar el desenvolupament capitalista de

Azerbaidjan, que es va recolzar en la riquesa petrolera de la regió. Amb la Revolució Russa de

1905, es va fundar a Bakú el 1911 el partit burgès nacionalista Musavit (Igualtat), panturquista i

panislamista. A l’octubre del 1917, amb el triomf dels bolxevics, la Comuna de Bakú va

instaurar el poder soviètic a Azerbaidjan. Al 1918, la intervenció turc-anglesa va derrocar la

Comuna i va portar al poder als Musavitistes. Azerbaidjan va ser declarada estat independent,

però Bakú va permanèixer en mans del govern comunista, assistit per l’exèrcit armeni local. Al

1920 l’Exèrcit Roig va restablir el poder soviètic en el país i es va proclamar la República

Socialista Soviètica (RSS) d’Azerbaidjan.

Al 1920 –al marc de la política soviètica per a problemes interètnics- Moscou va incorporar a

Azerbaidjan les regions de Nagorni Karabaj (Alt Karabaj) i de Najichevan (o Nachicevan). Al

1922 Azerbaidjan va passar a formar part de la Federació de les Repúbliques Socialistes

Soviètiques de Transcaucàsia, juntament amb Armènia i Geòrgia, que van experimentar un

considerable desenvolupament econòmic, urbà i industrial. Encara que l’educació contava en

posicions de poder a azerbaidjans, la república va ser controlada per Moscou, especialment en el

període de Stalin. El país va ser dividit entre les àrees rurals tradicionals i la ciutat cosmopolita

de Bakú.

Al 1923 es va fundar la Regió Autònoma de Nagorni Karabaj i, al 1924, la República Autònoma

de Najichevan, totes dues integrants de la RSS de Azerbaidjan. Al 1929 es va intentar passar

l’escriptura àzerina, (de caràcters àrabs), a l’alfabet llatí. Al 1936, la federació transcaucàsica va

ser dissolta i la RSS de Azerbaidjan es va integrar per separat a la URSS. Al 1940 es va introduir

l’alfabet amb caràcters russos.

6

Economia

Azerbaidjan és una economia en transició en la qual l'estat continua exercint un paper molt

important. Posseeix importants reserves petrolíferes i un gran potencial agrícola gràcies a la

varietat dels seus climes. Des de 1995, en cooperació amb l'FMI, Azerbaidjan ha aconseguit

seguir amb èxit un programa econòmic d'estabilització que ha portat a situar la seva inflació per

sota del 1,8%. El PIB el 2000 va créixer un 11%, sent el 2000 el 5è any consecutiu. La moneda

nacional, el Manat azerbaidjanès es va estabilitzar el 2000. El dèficit pressupostari representa el

1,3% del PIB el 2000.

Les reformes econòmiques han aconseguit una estabilització macroeconòmica, encara que la

ineficàcia de l'administració pública ha suposat una rèmora. S'ha completat la privatització de les

terres agrícoles i de les petites i mitjanes empreses. L'agost de 2000, el govern va impulsar un

segon programa privatitzador centrant-se en les grans empreses estatals.

Durant més d'un segle l'economia del país s'ha basat en el petroli. Ara les companyies

multinacionals occidentals estan capacitades per a l'explotació de jaciments que la tecnologia

soviètica era incapaç d'assolir. Les reserves es troben al Mar Caspi, amb un volum comparable a

l'existent en el Mar del Nord, compartint la sobirania d'aquestes aigües amb Rússia, Kazakhstan i

Turkmenistan.

Al març de 2001, Azerbaidjan va signar un acord amb Turquia per subministrar petroli. Va ser

projectat un oleoducte que transportaria petroli del Caspi al Mediterrani des de Bakú a través de

Tibilisi (Geòrgia) a Ceyhan (Turquia). Aquest oleoducte es va finalitzar el 2005.

Azerbaidjan ha patit greus danys a causa de la contaminació per DDT i per defoliants tòxics

empleats en els cultius de cotó durant el període soviètic. La indústria petroquímica també ha

contribuït a disminuir la qualitat de les aigües i l'aire. La sobrepesca ha posat en perill l'esturió

del qual s'explota el valuós caviar.

Entre els estats caucàsics (Azerbaidjan, Geòrgia i Armènia), Azerbaidjan és el més desenvolupat

industrialment. Els principals productes són el petroli, el cotó i el gas natural. Les multinacionals

petrolíferes ja han pres posicions en aquest mercat des de 1997. El major handicap del país

consisteix a realitzar amb èxit la transició d'una economia planificada a una altra de lliure mercat.

Un dels majors problemes per al desenvolupament econòmic és el contenciós per Alt Karabakh.

El comerç amb les antigues repúbliques socialistes soviètiques està declinant en favor de països

com Turquia, Iran, Emirats Àrabs Units, i alguns països europeus. Les perspectives de futur

dependran del preu internacional del petroli.

7

Llengua pròpia, cultura i religió

A Azerbaidjan es parla l' Àzeri, una llengua turquesa, i n'és l'idioma oficial. Tot i així, la majoria

de població parla també Rus.

La seva literatura comença al voltant del segle VI. Una de les primeres obres d'importància són

les faules de Dede Korkut, un recull de llegendes preislàmiques. La història de Koroglu es

considera el poema èpic nacional.

El cinema àzeri té una producció considerable i la seva història és centenària.

La música tradicional és un acompanyament de la poesia (magham), amb un paper similar al de

l'època dels trobadors europeus. Els instruments típics són de percussió i de corda.

El 94% de la població es declara musulmana, sobretot de la branca xiïta i la resta son cristians

ortodoxos. L'estat és aconfessional, tot i el creixement del poder de l'islam.

8

Decisió d’independència i camí independentista

Durant el 1980 la suma de problemes socioeconòmics, polítics i ètnics van aguditzar el malestar

entre els àzeris. Entre el 1969 i el 1982, la màxima direcció del Partit Comunista d’Azerbaidjan

va estar sota càrrec de Heydar Alíev, un home de confiança del primer secretari del Partit

Comunista de l’Unió Soviètica (PCUS), Leonid Brezhnev. Al 1986, Mijaíl Gorbachov (líder

soviètic), va iniciar reformes econòmiques (perestroika) i la suposada transparència en la gestió

estatal (glasnost), que va amortitzar el descontentament popular a l’Unió.

Van haver-hi vagues, mítings i manifestacions; nous moviments polítics, com el Front Popular

d’Azerbaidjan (FPA), van bregar a favor dels drets civils, eleccions lliures i independència

política i econòmica per al país, però es van oposar a l’antiga aspiració dels armenis de Nagorni

Karabaj de retornar l’Unió amb la Republica Armènia. Al 1989, Azerbaidjan va ser proclamat

estat soberà dins de la URSS. Els conflictes ètnics entre àzeris i armenis van donar lloc a grups

extremistes; aquell any i el següent van ocórrer les massacres contra armenis a Sumgait i a Bakú.

Desprès d’aquells successos, el govern comunista va decretar l’estat d’emergència i va convocar

a unitats de l’exèrcit de la URSS a restablir l’ordre, que va costar mes de 100 morts.

La situació de Karabaj va aguditzar la confrontació amb Armènia; el Soviet (Parlament) de la

Regió Autònoma de Karabaj va proclamar la seva independència de Azerbaidjan. Al 1989, el

Soviet d’Armènia va aprovar la reunificació, que Azerbaidjan va qualificar com una itergerència

en els seus assumptes interns. Karabaj –assetjada i bombardejada per forces azerbaidjanes– va

votar en un plebiscit 99,3% a favor de la seva independència; la minoritària població àzerina es

va abstenir de votar. Al 1991, es va proclamar la República de Nagorni Karabaj, independent

d’Azerbaidjan y d’Armènia. Es va anular l’estatut de la Regió Autònoma i es van retirar les

tropes de l’exèrcit de la Comunitat d’Estats Independents (CEI), encara que mes endavant van

recomençar combats entre guerrillers àzeris i armenis. El Front Popular d’Azerbaidjan (FPA) va

exigir formar un exercit nacional àzeri. Bakú va acusar a la CEI de facilitar un corredor entre

Armènia y Karabaj.

Moscou va aprovar aquell mateix any l’independència d’Azerbaidjan; es va aixecar l’estat

d’emergència a Bakú i es van celebrar les primeres eleccions presidencials, amb el Partit

Comunista de Azerbaidjan dissolt. L’ex dirigent comunista àzeri Ayaz Mutalibov (qui havia

recolzat un frustrat cop d’estat contra Gorbachov), va resultar electe. El FPA va retirar el seu

candidat i va qualificar les eleccions d’«antidemocràtiques». Azerbaidjan es va adherir a la CEI

el 1991, i va ser admès a la ONU el 1992.

9