Les Barraques de Porqueres

Vivències d’en Xico Castellar

Àngel Vergés i Gifra

En Xico i en Tonet, emboscats durant la guerra civil i companys de mili a Osca, es retroben altra vegada vora la font de can Gifre. Temps per recordar i repassar les seves vivències.

Encara hi ha gent que es pregunta per les cases esgavellades i es fixa en les pedres que marquen termes i propietats. Gent que coneix el veïnat de Caselles Davall com el barri de les Barraques i que, lluny de circular amb bicicleta de muntanya a tot drap per aquests camins, s’atura a observar amb atenció els detalls que el paisatge regala. I que escolta la gent gran.

En deien les Barraques perquè la gent de Porqueres hi va construir petites barraques per guardar-hi les seves eines. En aquestes feixes properes a l’estany de Banyoles s’hi va cultivar la vinya. “La fil·loxera s’ho va menjar tot.” Amb el pas del temps aquelles petites construccions es van convertir en petites cases. En Xico sempre les anomenava com a cases “manyagues”.

Algunes d’elles només en queden quatre pedres, com la de cal Rei. La memòria no deixa de ser prodigiosa. Tenim una gran tasca a fer per tal de recuperar tot aquest llegat que tenim entre nosaltres i que llanguideja o està guardat esperant que algú es preocupi per ell.

A la baixada de cal Rei en Xico, el petit Francesc va tenir un accident i va partir una pota del cavall de joguina que li havien portat els reis de can Llapart de Porqueres. Des d’aleshores el cavall sempre va tenir tres potes.

La mare d’en Xico es va vestir de reina, es va posar esclops i amb papers lluents va fer veure als seus fills que era un rei mag. Amb la senzillesa i les bones intencions d’una dona d’una casa “manyaga” com can Castellar.

“És la mama...” -va dir en Vicenç, el germà d’en Xico.

En Xico sempre guardava amb simpatia les bertranades que ell i el seu germà es regalaven.

“Estava amb el meu germà al salt del Matxo. Agafàvem arítjols pels conills. Jo em vaig penjar en un pi ben prim i alt, d’aquells blancs. En aquell temps jo sempre volia que els altres fessin la feina. Dalt d'aquell pi em vaig començar a balancejar d’un costat a l’altre. Balançada aquí, balançada allà. El meu germà va clavar un cop de taiabarder, i així vaig caure dins un merder d’arítjols.”

“Són madures, són madures, canta l’oriol...” En Xico fou

un gran expert en interpretar els cants dels ocells...

En Pep de cal Ferrer, el mateix pare d’en Xico, l’Esteve, i altres veïns de les Barraques van inventar-se una vocabulari propi per denominar la fauna de la contrada. En Xico en guardava bona memòria: “Tots els animals eren batejats. Un dia un home ho va sentir i va dir: «A les Barraques tenen un idioma propi!». De la babeca en deien el «cluc». De la guilla, el «penedit». El gos era el «parpanyús».

“El conill, el «trapús». La merla era un «birinzinc». El tord, un «estrip». El gaig, l’«esperremat». Els «becarans» eren els ànecs i el puputs, els «pudents». Tenien tots els animals batejats i sentir-los parlar així era molt divertit.”

“L’Àngel de can Ramon del Quintar, de petit, havia alimentat una babeca. La tenia a les enfosques al celler. Quan sentia un xiulet, ella hi anava i ell li donava un escarabat o una eruga.”

“Uns que venien de treballar de la pedrera, a tocar el cimà, baixaven xiulant i els va sortir la babeca. La babeca es posà al cim del muscle d’un, que es va pensar que l’atacava. Per això la va matar. D’aquell fet l’Àngel en va tenir un bon disgust...”

De jove en Xico baixava a tot drap amb la seva bicicleta per anar a treballar de mosso a can Magí, a Santa Eugènia. Anava de les Barraques de Porqueres a Girona amb bicicleta. Sortia de casa seva quan encara era fosc.

I es guiava sempre per les estrelles. I es despertava ben d’hora En una ocasió, va escoltar les campanes de la catedral de Girona i va saber que anava a treballar massa aviat. A les Aulines Clares, a Sant Julià de Ramis, va recollir un munt de fullaca i es va fer un bon jaç per dormir més.

“Sabia que les fulles bullen i que a dins hi estaria calent. Llavors vaig veure com un animal se m’acostava. No era cap gos ni cap cérvol. Em vaig espantar una mica, vaig sortir del forat i vaig tocar el timbre. Ring! Ring! Amb aquella fressa l’animal es va espantar com un dimoni i va marxar. Jo hauria ficat la mà al foc que aquell animal era un llop...”

En Rafel i en Joan de can Cargol de Sant Miquel de Campmajor es van emboscar. En Joan era el “mosso gros” de can Magí.

“Érem al camí mercader amb una colla d’emboscats i vam apostar a veure si jo seria capaç d’arribar a la cova dels Capellans abans que els meus companys a peu. Hi havia un joc de trèmols. El trèmol és la planta que va més bé, perquè pots pujar a sobre les seves branques, que es vinclen i no es trenquen. Anava a cavall d’un, a l’esquerra i cap a la dreta. Al final vaig arribar jo primer...”

Per la seva habilitat per saltar d’arbre en arbre en Xico va ser batejat pels emboscats amb el renom de “Tarzan de Golany”. Durant la guerra civil va estar amagat en nombroses cabanyes.

La Mili la féu a Osca i al Marroc, en una base d’hidroavions

de la Mar Chica.

Temps de festeig i d’aplec. En Xico i la seva futura muller, l’Anna, de Sant Bartomeu de Matamala, a l’aplec de Finestres. L’Anna sempre ha recordat com de galant es vestia el seu home.

El casament d’en Xico i l’Anna, l’any 1947.

A les pinedes Barraques de Porqueres podem distingir fàcilment escombres de bruixa, aquesta malformació que tenen algunes branques de pi.

“Travessàvem l’estany a cavall d’un soc”.

En Xico evocà les disputes que va tenir en Pep de cal Ferrer de Porqueres amb el capellà d’abans de la guerra, mossèn Esteve. El capellà volia que el noi de cal Ferrer anés a missa i no anés a caçar les perdius que s’acostaven a una bassa de can Pa Beneit, un mas del barri de les Barraques. La bassa estava situada ben a prop d’un clot que en Xico recorda amb el nom del clot del Sant Pare.

Mossèn Esteve Espunya, rector de Porqueres, es va disputar les perdius amb els de cal Ferrer de Porqueres. Fou el primer capellà assassinat a la comarca l’any 1936.

“Jo, l’olivet del Sant Pare, el vaig menar. Eren unes oliveres que no les va matar la fred. Anàvem a fer oli a Matella o bé al molí d’en Betlem, a Banyoles. El rector de Porqueres solia acostar-se a l’abeurada d’aquesta bassa a caçar en els dies feiners i volia les perdius per a ell. A primera hora ja canten les perdius: «Xic-xerrí!, Xic-xerrí!»”

“Teníem un botet i totes a cantar. I per tocar el crostó al noi de cal Ferrer el rector va demanar ajuda al senyor Miquel, l’amo de can Sotirà i propietari de la bassa i del mas.”

A prop de puig Clarà els turons s’estenen com onades verdoses. En Xico va trescar per tots aquests corriols i tenia sempre aquest paisatge dins del seu cor.

Jornades de cacera.

Des de puig Clarà i del puig de les Gitanes en Xico va descobrir el nostre calidoscopi aquós: l’estany de Banyoles i tots els colors preciosos de les seves aigües. Color de maragda avui des de puig Clarà.

En Xico em deixava emportar l’àlbum amb les instantànies de la seva vida. De tant en tant venia a casa a regalar-me alguna verdura del seu hort.

Hem escoltat amb prou atenció la nostra gent gran?

“Antes contàvem històries a tot arreu!”

In Memoriam