Servei EducatiuMontalegre, 5 08001 BarcelonaT. 933 064 100 / www.cccb.org

SUNYOL, Víctor: Barcelona 60 poemes des de la ciutat.Eumo editorial. Barcelona, 2004. Pp. 39-40

Descriu la imatge. Què et fa pensar?

Bibliografia disponible al Centrede Documentació del CCCB

AA.VV: Barcelona 1979/2004. Desenvolupament a la ciutat dequalitat. Ajuntament de Barcelona. Barcelona, 1999

AA.VV: El Quadrat d’Or. 150 cases al centre de la Barcelonamodernista. Guia. Ed. Olimpíada Cultural i Ajuntament de Barcelona.Barcelona, 1990.

AA.VV: Estudi de l’Eixample. Ed. Ajuntament de Barcelona. Àread’Urbanisme. Barcelona, 1983.

AA.VV: Geografía Humana. Procesos, riesgos e inceridumbresen un mundo Globalizado. Ed. Ariel. Barcelona, 2004.

ALBERCH i FUGUERAS, Ramon (Direcció): Els Barris deBarcelona. Ciutat Vella - L’Eixample. Vol. I. Ed. EnciclopèdiaCatalana. Barcelona, 1999.

BABIANO i SÀNCHEZ, Eloi: Antoni Rovira i Trias. Arquitecte deBarcelona. Ed. Viena i Ajuntament de Barcelona.Barcelona, 2007.

CERDÀ, Ildelfonso: Teoria General de la urbanización. Reformay ensanche de Barcelona. 2 volums. Ed. Ariel i ed. Vicens Vives.Barcelona, 1968.

GARCÍA ESPUCHE, Albert: El Quadrat d’Or. Centre de laBarcelona modernista. Ed. Olimpíada Cultural; Ed. Lunwerg.Barcelona, 1990.

GRACQ, Julien: La forma de una ciudad. Ed. Anaya.Madrid, 1995.

MENDOZA, C.; MENDOZA, E.: Barcelona modernista. Ed.Planeta. Barcelona, 1989.

PERMANYER, Lluís: Història de l’Eixample. Plaza i Janés Editors.Barcelona, 1990.

PERMANYER, Lluís: Els interiors d’illa de l’Eixample.Ed. Proeixample. Barcelona, 2003.

SERRATOSA, Albert: Cerdà. Ciudad y territorio. Una visión defuturo. Ed. Electa. Barcelona, 1994.

SOLÀ-MORALES, Manuel. Los ensanches (I). El ensanche deBarcelona. Ed. Escuela Técnica Superior de Arquitectura. Barcelona,1978.

SORIA PUIG, Arturo: Cerdà. Las cinco bases de la teoría generalde la urbanización. Ed. Electa. Barcelona, 1996.

Altres referències literàries

ALBANELL, Josep: Xamfrà de tardor. Edicions 62. Barcelona,1999.

GARRIGA i VELA, José A. : Muntaner, 38. Editorial Debate.Barcelona., 2001.

LAFORET, Carme: Nada. Ediciones Destino. Barcelona, 1999.

ROIG, Montserrat: Ramona, adéu. 1894-1969. Edicions 62.Barcelona, 1980.

MORET, Xavier: Dr. Pearson, l’home que va portar la llum aCatalunya. Ed. Columana. Barcelona. 2004.

Enllaços web

http://www.proeixample.com

http://www.bcn.es/eixample

http://www.laconcepcio.com

http://www.amicsdelabici.org

http://www.barcelonacamina.org

http://www.joanducros.net/corpus

Un pati d’illa de l’Eixampleés una gran piscina.Cerdà ens imaginà submarinistes,pops i morenes,molls i dauradesbuscant un raig de lluma les finestres de l’aquari.S’alcen onadesdamunt de la ciutat,a voltes mullen els terrats,la roba estesa, la indolència.

Algú estripà unes algues transparentsal mig del pati: eren el tap.L’aigua se’ns va escolar pel trau,deixant que el buitomplís l’espai entre les cases,Al llot del fons han arrelat els arbres.

Arriba puntual l’excavadora,arrenca plàtans i glicines,magnoliers i pèrgoles,portes, reixats i claraboies.Obre de banda a bandatan ample com el pati,un cementiri.

Sarajevo

Com és la ciutat que apareix reflectida al poema?Com la veus ara?

Itinerariurbans

Lliçons sobre Barcelona

Tema de reflexió i diàlegMés informació Un poema per comentar

CARLES TORNER

Bloc de notes

MANUEL DE SOLÀ-MORALES

(…) Avui, el que resulta ser la més gran àrea residencial planificadaa Europa s’ha anat convertint en el centre d’una regió densamenturbana, amb succesius canvis en les seves funcions i en les sevesformes urbanes. I l’Eixample ha de veure com els pisos senyorialsoriginaris es transformen en oficines o es divideixen en apartaments,quan no són enderrocats per a emblemàtics nous edificis de gransfirmes. Els grans solars que eren escoles, cinemes o esglésies, garatgeso magatzems, cedeixen davant el promotor futbolista o davant lapetició d’una associació de veïns que reclama un retall de parc. Elpetit comerç s’esfuma i el car tendeix a traslladar-se a les zones denova residència o a l’imperi de les grans galeries i magatzems. Lacirculació és intensa i extensiva, però ordenada, mentre quel’aparcament destrossa els terres del vianant, en enfilar-se a lesvoreres, perforar bulevards amb rampes, envair patis de mansanes,interrompre amb guals gairebé continus els baixos de les cases, elsfronts de les voreres i l’arbrat. Els cinemes i els bars tendeixen aagrupar-se, com ho fan els despatxos i les agències, i com també hoacaben fent, per hores i per torns, els visitants i els treballadors.Només els bancs són a tot arreu, sempre amb la seva mirada glacialde buides vitrines metàl·liques de luxe.L’Eixample, però, té arbres, uns 30.000 arbres, a 250 quilòmetres devoreres amples de cinc metres; prop de deu mil solars, a unes 600 illes decases (i, per tant, més de dos mil xamfrans). I té, sobretot, cases de granarquitectura, entre les quals es mostren exemples de la més gran bellesamodernista, eclèctica, noucentista, historicista o racionalista. Amb elsgrans patis interiors, grans com a places, on la intimitat domèstica escombina amb una sensació de companyia veïnal, discreta i distant. I té unmicroclima envejable. L’Eixample és rectilini sense ser mai monòton,característic sense deixar de ser cosmopolita, públic i privat com a espaisense solució de continuïtat. La seva és la imatge que tot turista s’enduude Barcelona: amb unes gotes de Gaudí i un regust de gòtic. Però tambéés la imatge que els mateixos barcelonins tenen de la seva ciutat i la queun europeu culte assimila a la idea de ciutat moderna del segle XIX.

No ha de sorprendre, doncs, que l’atenció a l’Eixample de Barcelonasigui un fenomen creixent en les últimes dècades. Una atencióinternacional que passa per destacats estudis urbans europeusi nord-americans, que veuen en l’exemple de Cerdà un dels primersgrans teòrics de l’urbanisme modern, i també en l’Eixample, talcom avui apareix, l’exemple de la més gran ciutat planificada delmón modern. És lògic, doncs, que l’atenció dels estudisespecialitzats d’arquitectes i urbanistes hagi transcendit de seguidaal reconeixement acadèmic de geògrafs, historiadors ieconomistes, acompanyat, també, d’una renovada presència del’Eixample de Barcelona en altres camps creatius, com ara lanovel·lística, el disseny comercial, la restauració o el cinema.

EixampleLa forma de la ciutat

SOLÀ-MORALES, Manuel de: Deu lliçons sobre Barcelona. Tenlessons on Barcelona. Ed. COAC. Barcelona, 2008. Pp. 297-299.

Imatges per a parlar

Com has vist l’Eixample avui? Contrasta les teves opinionsamb la resta de companys.Eixample

La formade la ciutat

Llegeix i comentaaquestes cites literàries.

“Cerdà inventà el xamfrà, és a dir, tallà els angles de lesquadricules convertint-les en octògons irregulars. Si no ho haguésfet, l’Eixample hauria tingut la mateixa planta d’un joc de dames,amb uns angles rectes d’una perfecció que la gent fins la mésacomodatícia, hi hauria resultat escairada a la perfecció. No seriaveritat afirmar que per inventar el xamfrà Cerdà tingué en comptealguna consideració estètica o de gràcia urbanística. No. Elsxamfrans foren considerats indispensables perquè, segons Cerdà,els vehicles a vapor arribarien a marxar, dins de les poblacions, auna tal velocitat, que era prudent de prevenir-la i facilitar-la eliminantels angles excessivament bruscos.Cerdà fou un gran enginyer. Sentí la passió dels progressos delseu temps, sobretot pels ferrocarrils. S’imaginà que el tràfic deles grans ciutats seria mogut per les màquines de vapor.”

PLA, Josep: Un Senyor de Barcelona. Ediciones Destino 1977.Barcelona.1998. Pàg.136

“En cinquanta anys van fer una nova Barcelona, que per anosaltres és el centre, i encara avui podem veure els magatzemsde teixits amb portes de fusta historiada, taulells i aparadorsmodernistes, claraboies als sostres per on s’esquitlla una llumantiga i peces de cotó i de teixit col·locades en rengleresperfectament simètriques. Encara hi ha magatzems de lesempreses que fabriquen tints i acabats a la dreta de l’Eixample, alcostat de botigues a l’engròs dels nous dissenyadors, perquèBarcelona se’ns ha tornat, avui, furiosament dissenyadora.Jo vaig néixer a la dreta de l’Eixample, quan al meu carrer encarahi havia llambordes, i els plàtans eren d’un verd lluent i esponjat.Avui agonitzen i creixen raquítics, esgrogueïts. Alguns ja són morts.Pels celoberts s’alçaven les olors de totes les cuines – col bullida,peix fregit, brou a l’hivern… Em vaig acostumar a les espieresmodernistes, als sostres estucats, a la peça de ferro treballat pera treure el fang, als dracs de les baranes. Tota la Barcelonamodernista en va plena, de dracs.També em vaig avesar a la diversitat dels dibuixos dels ferros delsbalcons… A mi m’agradava contemplar-los – ben aviat em vaigacostumar, a l’Eixample, a mirar cap amunt, i pensava quel’originalitat de cada ferro amagava una vida diferent de les altresmés enllà del balcó. Darrera de cada porticó, hi havia una històriaper a narrar.”

ROIG, Montserrat: Digues que m’estimes encara que sigui mentida.Edicions 62. Barcelona, 1997. Pàg. 148

“Ceñir una población con fuertes murallas, es quereroponerse a su desarrollo físico y a su progreso en todos los ramos;es aprisionar a todos sus moradores.La higiene pública nos dice que para la salubridad de una ciudadno debe ser ésta muy populosa, o al menos, su población ha depoder vivir con holgura y desenbarazo en su recinto....En laspoblaciones sumamente numerosas el aire es infecto, las aguascorrompidas, el terreno desustanciado, y exhausto hasta largasdistancias: la vida es en ellas necesariamente más corta, las dulzurasde la abundancia son poco conocidas, y los horrores de la necesidady de la miseria extremos. Las ciento cuarenta mil almas que vegetanahora en el reducido círculo que forman las murallas, serían muchomás felices y vivirían más sanas y más tiempo, si se hallasendiseminadas por una extensión de terreno mil veces mayor...Nuestras calles son generalmente angostas, la circulación de laspersonas por ellas expuestas, a causa del continuo carreteo ytransporte que exigen el comercio y la industria: las casas altas,ahogadas, con cuatro pisos generalmente y con cuarenta o cincuentamoradores en cada una de ellas: cada día van desapareciendo loshuertos, los jardines y las casas antiguas de alguna comodidad,para construir en su lugar casas mezquinas, con nichos en vez desalones y cuartos: en una palabra nos vamos ahogando.”

MONLAU, Pere Felip: Abajo las murallas!! Memorias sobre las ventajasque reportaría Barcelona y especialmente su industria, de la demoliciónde las murallas que circuyen la ciudad. Barcelona: Impremta delConstitucional, 1841.

EcològicComercial Tecnològici científic

Cultural Religiós Urbanísitici arquitectònic

Històric Econòmic Lleure

Educatiu Administratiu Artísitc

TIPUS D’INTERÈS DELS ESPAIS

EixampleLa formade la ciutat