Biografia Eugeni Molero publicada a la separata de la festa major de St. Pere de Ribes (gener 2010)
-
Upload
esteve-molero -
Category
Documents
-
view
227 -
download
6
description
Transcript of Biografia Eugeni Molero publicada a la separata de la festa major de St. Pere de Ribes (gener 2010)
ESBÓS PER A LA BIOGRAFIA D’EUGENI MOLERO I PUJÓS
a càrrec d’Esteve i Eni Molero
A principis de l’any 1982, l’Eugeni Molero i la seva esposa Montse
Olivella van decidir venir a viure a Ribes. S’havien casat feia deu anys als
Franciscans de Vilanova i la Geltrú, en una cerimònia oficiada per un cosí
capellà que al cap d’un temps penjaria els hàbits. El matrimoni va comprar-
se un pis a Vilanova mateix, a baix a mar, com diuen els vilanovins o a
Vilanova-Port, com deien els promotors de l’època. Tant la Montse com
l’Eugeni eren vilanovins, però no de soca-rel. Ella, geltrunenca de Cal
Bartrets, empeltada amb la terra ferma del Segrià per part de mare; i ell una
barreja entre la llunyana Múrcia paterna i el Montseny matern. Els
cognoms són aclaridors: Molero i Pujós.
D’ençà del seu casament fins al moment d’anar a viure a Ribes havia passat
només una dècada, però els canvis se succeïen a una gran velocitat. I no ho
diem pel cosí clergue que havia penjat els hàbits. En pocs anys, s’havia
acabat una dictadura militar de quatre dècades; hi havia hagut l’intent de
cop d’estat militar del “¡Se sienten coño!”, i el president de la Generalitat
de Catalunya a l’exili havia tornat al balcó de la plaça de Sant Jaume
pronunciant el “Ja sóc aquí”. A nivell personal les coses també havien
canviat. Fruit del matrimoni havien nascut dos fills; el sogre Estevet, molt
estimat per l’Eugeni, havia traspassat, i molts companys de lluita
antifranquista s’havien instal·lat còmodament en el sistema de la nova
admistració pública. Era l’època de l’anomenada Transició Democràtica,
que els historiadors situen entre 1975 i 1982, un període d’entusiasme, però
políticament no del tot clar en la història del nostre país. Per algun motiu,
entre ells la necessitat d’un canvi d’aires, l’Eugeni va proposar a la Montse
d’anar a viure a un altre lloc. I on podem anar? L’Eugeni era un home
d’acció, per la qual cosa ja anticipava solucions als problemes i respostes a
les preguntes. Un amic company de feina, en Josep Miret i Cuadras, li
parlava sovint de Ribes. Fins i tot el va assessorar sobre la zona que li
convenia més: “No compris mai una casa prop de la riera!”. Miret
recordava els aiguats d’anys enrere, quan la riera havia arribat a saltar per
damunt del pont de les Parellades. I potser li ho explicava tot tornant en
tren des del Prat de Llobregat, o sota les ufanoses moreres del pati de casa
seva. Bé, si no havia de ser prop de la riera, doncs cap a l’altre cantó: la
Montse i l’Eugeni van comprar una casa al carrer de Cristòfor Mestre,
davant d’aquella plaça triangular que ara, malgrat haver estat remodelada,
segueix sense tenir un nom. Allò era un canvi radical comparat amb la
rambla de Vilanova que havien deixat: els carrers no estaven asfaltats, pels
camps del voltant hi pasturaven les cabres d’en José Gázquez, el masover
d’una casa que Ribes va deixar perdre, Can Milà; els nens jugaven a
“caniques” (primer) i a baixar amb “cars” (després, quan es van asfaltar els
carrers), els veïns deien que “baixaven” al poble quan havien de creuar la
carretera per anar a comprar, se sentien els grills de nits i es veien volar
ratpenats, i el senyor José deia, de tant en tant, que els gossos bordaven
perquè havia baixat la guineu.
A Ribes, l’Eugeni Molero va viure-hi amb energia renovada, amb
l’entusiasme de fer coses a l’Escola d’Art, a Ràdio Ribes, al GER, al
Centre Social Ribetà (actualment Xulius)… i fins i tot inventar-ne de
noves, com la creació d’una revista d’informació local: el Montgròs. Però
aquesta època va durar poc, perquè una greu malaltia se’l va emportar quan
només tenia quaranta anys. Detectada a la primavera de 1984, només va
sobreviure fins al 6 d’agost d’aquell mateix any. Però Eugeni Molero i
Pujós reposa a Ribes, al cementiri municipal, prop d’aquell paratge de
Sota-ribes que li agradava tant, prop de la plaça del Castell mil·lenari on
sovint anava a llegir; prop d’aquells pins de la riera, prop del pont de la
Palanca, prop del Portal de les Ànimes de l’església vella. Ara, quan fa poc
que s’han celebrat els vint-i-cinc anys de la mort de Molero, Ribes li ret un
homenatge tot publicant aquest opuscle de caràcter biogràfic.
Infantesa i joventut
L’Eugeni Molero i Pujós va néixer a la clínica de la Previsió Ferroviària de
Barcelona el 25 d’agost de 1943, i va ser batejat a la propera església de
Sant Joan d’Horta al cap de pocs dies. La mare, el pare i la criatura van
estar-se a la clínica una setmana, després de la qual van tornar a casa seva,
a la colònia ferroviària de Sant Vicenç de Calders. Això dels trens, a la
família, venia per part de mare i de pare. L’avi matern, l’Antoni Pujós i
Gubern, fill del Montnegre (al Montseny) treballava i vivia a l’estació de
Montgat. Allà va criar els seus fills Joan i Carme, al costat de la seva
esposa Maria Senitjes i Argemí, filla de Gualba (també al Montseny). L’avi
patern, en Fulgencio Molero Cerón havia vingut de Mazarrón (Múrcia)
l’any 1911 amb la seva companya Josefa García Espinosa, també de
Mazarrón, i una criatura que encara no tenia ni un any d’edat, l’Eugeni
Molero i García. També aquesta part de la família treballava en l’antiga
companyia de trens, la MZA (Madrid-Zaragoza-Alicante), primer a
Calafell i després a Badalona. La Carme Pujós i Eugeni Molero i García es
van casar a l’església parroquial de Montgant el 1942. Ell, que ja feia una
colla d’anys que treballava al tren, va ser destinat a l’estació d’enllaç de
Sant Vicenç de Calders, i el matrimoni, a l’espera que s’acabessin els nous
habitatges a la colònia de l’estació, va viure un any al Vendrell, en un pis
del carrer Àngel Guimerà.
El protagonista d’aquest opuscle, doncs, va passar la seva infantesa al nucli
ferroviari de Sant Vicenç de Calders, fins al 1956, any en què la família es
va traslladar a viure a l’estació de Vilanova i la Geltrú, i on l’Eugeni va fer
els seus estudis de batxillerat amb els pares Escolapis. Abans, a la colònia
de Sant Vicenç, on vivien diverses famílies però on no hi havia botigues ni
establiments, va rebre les primeres lliçons de mà de la seva mare i de la de
la senyora Hermínia, que era la mestra dels nens de la colònia. De petit ja
destacava com a infant espavilat i intel·ligent. Va aprendre a parlar i a llegir
de seguida. Tant és així que, quan tenia tretze anys, els seus pares li van
haver de comprar una llibreria perquè ja tenia un volum considerable
d’exemplars que no sabia on posar. Posseïa, ja de petit, una bona oïda, que
li permetia identificar els trens pel soroll de les locomotores. Aquesta oïda
fina, acurada amb el temps, el convertiria en un bon crític musical. La
música, com les lletres, serien dues de les grans passions de l’Eugeni
Molero, activitats que trobarien la combinació perfecta en el periodisme
musical.
El primer llibre que va publicar, el 1963, va ser precisament un assaig
musical: la biografia del músic vilanoví Eduard Toldrà, editat pel Diari de
Vilanova. F. Cassany escrivia, al mateix diari, el 18 de maig 1963:
“Eugenio Molero Pujós, Secretario de Redacción de nuestro Semanario, es
hombre apasionado por las Letras y la Música. Desde el fallecimiento del
maestro Toldrà [31 de maig de 1962] viene recopilando datos en torno a la
figura de nuestro ilustre compatricio y fruto de su desvelo es un ensayo
biográfico, desarrollado a lo largo de catorce capítulos, que bajo el
patrocinio de Villanueva y Geltrú se editará en fecha inminente,
revistiéndole la especial particularidad de ser la primera biografía de
Eduardo Toldrà salida a la luz”. Per aquests i altres comentaris de l’època,
entenem que Eugeni Molero, malgrat comptar amb només vint anys, era ja
un periodista actiu, que fins i tot ocupava un càrrec important en
l’organigrama administratiu del diari. L’any següent, 1964, va publicar una
altra biografia, en aquest cas la del pintor, també vilanoví, Salvador
Massana. És doncs en aquesta època, a començaments dels anys seixanta,
que situem els principis de la carrera de Molero com a periodista i
assagista. Primerament a la premsa local: Diari de Vilanova, L’Eco de
Sitges, Tramuntana (Lloret de Mar) o Delta (el Prat de Llobregat); després
en setmanaris, com El setmanari de Vilanova, del qual era l’artífex, i
Canigó; revistes com Presència, Serra d’Or, Àncora, i finalment en diaris
com El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Hoja del Lunes i Avui. Josep
Faulí, per a qui Molero va enllestir molts articles, escriu: “Es feia estimar
per l’esperit de col·laboració, per l’abnegació que emprava al servei de
causes que no l’havien de fer ric ni famós. Es feia témer per la
contundència, per la força, per la sinceritat amb què feia aquell mateix
servei. Tenia amics incondicionals i entusiastes i, paral·lelament, provocava
incomprensió i recel: massa net per a moltes combinacions, massa clar per
a força hipocresia, massa directe per a tants circumloquis. La dimensió
espiritual de l’Eugeni restava força ben reflectida per la física: hi havia una
dosi d’excés, tant de vitalitat com d’entusiasme, tant de capacitat de treball
com d’esperit de lluita. Per això, comptat i debatut, amb ell tot era possible
tret de la indiferència”. I Isabel-Clara Simó, aleshores directora de Canigó,
afegeix: “Una altra característica del nostre company malaguanyat fou la
seva rotunda independència, que avui gairebé no se sap ni què vol dir. Si
valorava positivament alguna cosa o alguna persona que no estava de
moda, no tenia embuts per fer-ne causa; si valorava negativament quelcom
que feia posar els ulls en blanc als mandarins de la moda, s’esforçava per
demostrar, honestament, que això no s’aguantava dempeus. El bo del cas és
que els temps va demostrant, mica en mica però inexorablement, que
sempre tenia raó”.
Abans d’arribar a la dècada dels anys vuitanta, Molero havia publicat, a
més de les biografies de Toldrà i Massana, les del músics Rafael Ferrer
(1975) i Francesc Mas i Ros (1979). Va enllestir multitud d’articles per a
programes d’aplec i textos d’enregistraments discogràfics, especialment els
de la cobla La Principal de la Bisbal, així com comentaris i crítiques d’art
plàstic. Va publicar una sèrie d’articles divulgatius sobre els instruments de
cobla per al butlletí dels Amics de la Sardana de Vilanova i la Geltrú
(posteriorment editats en llibre per Rúbrica Editorial amb el títol Els
instruments de cobla i els seus executants). Va guanyar un gran nombre de
premis de creació literària, tant en prosa, poesia, periodisme com assaig,
entre els quals destaquen els cinc guardons aconseguits als premis Pau
Casals d’assaig musical dels Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili. I
encara ens resta anotar que va ser membre fundador de la Unió de
Periodistes de les comarques Gironines i de l’Associació Catalana de
Crítics d’Art. Un volum d’activitat sorprenent si, a més, tenim en compte
que a més cal sumar-hi la seva feina diària com a responsable de premsa de
la multinacional holandesa La Seda de Barcelona, S. A.
Com a periodista, Molero es caracteritzava per un estil crític, amb
l’habilitat d’esquivar amb elegància la censura del moment. Al final de la
biografia Rafael Ferrer, per posar un exemple, Molero inclou un capítol que
titula “Panorama” en què reflexiona sobre la situació cultural de la capital
de Catalunya pel que fa a la música. El text s’estructura en forma de
decàleg:
1. La ciutat de Barcelona no disposa d’una sala de concerts
mitjanament dotada, que estigui a to amb les necessitats i les
exigències del darrer terç del segle XX. El fet que s’hagi d’anar a
raure, en la major part de casos, a l’estatge social d’una entitat – amb
tot el sentimentalisme que es vulgui – ja sembla prou simptomàtic.
2. El públic, llevat uns quants casos excepcionals – Rubinstein,
Karajan, Filharmònica de Viena, etc. – no acudeix als concerts en la
proporció que hauria de correspondre a una ciutat de més de dos
milions d’habitants amb vida musical intensa.
3. Les representacions d’òpera al Liceu es mantenen no pas per fidelitat
a l’Art, sinó perquè les nostres classes altes tinguin l’avinentesa
d’endiumenjar-se, enjoiar-se i carregar-se de pells. La qualitat de les
audicions donades al Liceu molt sovint no arriba al nivell mínim que
caldria exigir en aquests casos. Es contracten, de tant en tant, solistes
de gran capacitat, però l’orquestra – al capdavall una institució
musical barcelonina- és força deficient.
4. La metamorfosi de l’Orquestra Municipal en Orquestra de la Ciutat
no ha produït cap mena de canvi substancial. Pel contrari, si tenim en
compte que han estat proveïdes moltes vacants existents, s’ha
renovat l’instrumental necessari, s’han millorat els sous i es donen
tota mena de facilitats, ens cal acceptar que en relació amb la difunta
Orquestra Municipal – deixada de la mà de Déu, plena d’interinitats,
amb material vell, etc. – encara hem donat un pas enrere.
5. Els programes dels concerts s’estructuren de vegades respectant els
interessos de determinats elements o grups, que intenten promoure el
triomf d’alguns autors en concret, prescindint de si la seva obra està
en relació amb el relleu que se’ls pretén atorgar.
6. Als nostres concerts no sempre intervenen els millors directors i
solistes catalans. El criteri imperant és el d’atendre una sèrie de
compromisos i molt sovint hom cau en la feblesa d’intentar
promocionar la mediocritat.
7. Llevat de les excepcions d’una Alícia de Larrocha, una Victòria dels
Àngels o una Montserrat Caballé, o el simbolisme d’un Pau Casals,
cap altre intèrpret català ha assolit veritable relleu internacional.
8. En el terreny de la composició la nostra transcendència encara
sembla més problemàtica, sobretot després de la mort de Robert
Gerhard.
9. Ens manca tot sovint una crítica objectiva, valenta i lliure de
compromisos i de coaccions Els nostres crítics –compositors en la
seva major part – es troben condicionats pels seus ensomnis i les
seves cobejances de creadors.
10. A Barcelona l’activitat musical ve determinada per l’existència
d’una sèrie de grups, sovint antagònics. Entremig de tots ells
sobresurt un nucli més poderós. Aquest grup pretén d’enlairar les
seves figures i de vegades ignora o oblida les individualitats alienes a
la seva esfera.
Obres de maduresa
A la dècada dels anys vuitanta, Eugeni Molero enllesteix els dos llibres
capitals de la seva bibliografia. Són dues obres projectades amb
anterioritat, que van implicar anys i anys de recerca, però que van ser
redactades i publicades a principis dels anys vuitanta. Ara en parlarem en
detall, però abans anomenem que és també en aquesta època que, per
encàrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, confecciona el
“llibre blanc” del Servei de Promoció Cultural de la Generalitat de
Catalunya (no publicat), així com dirigeix (1982 i 1983) el diari de la
mostra Expocultura, organitzada per Pere Baltà, que escriu: “Serà difícil
localitzar tot aquest material que l’Eugeni Molero ha publicat arreu de
Catalunya, malgrat la seva condició de periodista sense carnet, condició
que el va convertir en un magnífic exemple de rebel·lia, davant les
normatives del Régimen que l’obligaven a l’obtenció del títol”.
Efectivament, Molero mai va posseir el carnet de periodista. Aquesta
acreditació s’aconseguia mitjançant un examen que s’havia de passar
davant del Servicio Nacional de Prensa franquista. Recordem que el carnet
número 1 del Registro Oficial de Prensa el posseïa el dictador, el general
Francisco Franco; i el número 2 Ramón Serrano Súñer, “el cuñadísimo”. El
dia de l’examen, una de les preguntes que el tribunal va preguntar al jove
periodista va ser dir el nom de les nétes del dictador. Molero va respondre
que no ho sabia. Per aquest motiu li va ser denegada l’obtenció del títol.
Centrem-nos ara en la presentació dels dos llibres capitals de Molero. Els
dos tracten sobre temàtica musical, més concretament sobre el món de la
cobla i la sardana. A principis dels vuitanta, Molero s’havia convertit en un
expert en aquest camp concret de la Història de la Música catalana. Massa
vegades se l’ha etiquetat com a “periodista especialista en sardanes”, la
qual cosa és inexacta. El periodista bisbalenc Enric Lloveras ho descriu
amb precisió: “En els centenars d’articles que [Molero] publicà parlava
dels fets més diversos. S’interessava per tot. Era una mica un home
enciclopèdic, i esbrinava amb la mateixa passió desgavells urbanístics que
fets culturals; problemes del camp i actes administratius; sardanes o
tecnologies d’avantguarda. (…) Però la música, ho hem de reconèixer, era
segurament la vocació més intensa”. La música en general, insistim. En la
seva discoteca trobem des de música simfònica (amb una preferència per la
interpretació a càrrec d’orquestres txeques i austríaques), jazz (amb
predilecció per a les formacions orquestrals de Duke Ellington i Count
Basie), música de cambra, música pianística i, és clar, sardanes, amb
devoció, com veurem, per la cobla La Principal de la Bisbal.
La història d’aquesta cobla empordanesa va ser estudiada a fons per
Molero, que el 1981 va publicar el llibre La Principal de la Bisbal, cobla
oficial de la Generalitat de Catalunya, per l’editorial Pòrtic. L’obra
s’estructura en vint-i-dos capítols, que repassen la trajectòria d’aquesta
formació musical centenària. No es tracta, però, d’una simple recopilació
de dades, sinó d’un treball contextualitzat i crític. A través de la història de
“La Principal”, Molero explica també la història de la música a Catalunya.
El llibre està dedicat a Conrad Saló, director de “La Principal” entre 1935 i
1977. Precisament, un dels premis d’assaig musical que Eugeni Molero va
guanyar als Jocs Florals celebrats a l’exili (Ginebra, 1972) versava sobre la
figura de Conrad Saló: “Conrad Saló, l’últim joglar de tota una nissaga”.
Eugeni Molero admirava la qualitat artística de Saló com a compositor i
arranjador, també les seves habilitats com a instrumentista de fiscorn i,
sobretot, el seu rigor com a director musical. La dedicatòria del llibre ens
mostra aquest respecte (que marca també el to que tindrà el treball): “A la
memòria del mestre Conrad Saló i Ramell (4/12/1906 – 8/7/1981), qui, a
través d’una dedicació modèlica i un nivell de competència únic, va fer de
La Principal de la Bisbal ‘la millor cobla que ha existit des que es toquen
sardanes en el nostre país’, segons definició exacta de Josep Pla. Malgrat
que ell ja no tindrà el goig de veure editat aquest treball, voler fer avinent
que mesos enrera en llegí l’original i hi suggerí algunes esmenes i
precisions de gran interès. La versió que ara donem a conèixer és, doncs, la
que meresqué la seva conformitat, excepte les referències als
esdeveniments més recents, les quals han estat incorporades després del seu
traspàs.”
L’altre llibre que volem presentar amb deteniment és la biografia dels
germans Saderra, titulat Josep i Manuel Saderra, músics de cobla i
compositors, editat per Pòrtic el 1983. En una carta a Joan Parnau del Foment
de la Sardana de Banyoles (Josep i Manuel Saderra van tenir una estreta
relació amb la capital del Pla de l’Estany, on van viure durant molts anys),
Molero escriu: “Vaig tenir carta d’en Manel. Sembla content i feliç. Aquest
és el millor premi que podria rebre. Consti que agraeixo i valoro de tot cor
totes les atencions que tinguéreu amb nosaltres. Però haver pogut fer feliç en
Manel i la Fausta culmina les meves més altes aspiracions”. El llibre
s’estructura en tretze capítols, i és de nou una mostra de documentació
exhaustiva i contextualització. Les investigacions de Molero, però, són
sempre combinades amb el seu estil literari exquisit. Reprodruïm a
continuació el principi del capítol 9, titulat L’home i el músic, tal com són:
“Manuel Saderra ha estat sempre un home senzill, modest, molt espontani i
altament accessible. No és gaire alt i de complexió prima. Cabells
blanquíssims, una mica rebels. Les celles i les pestanyes són igualment
blanques. Els seus ulls blaus reflecteixen una gran vivacitat i intel·ligència.
La pell del rostre, també molt blanca, amb un lleu to rosadet, apareix solcada
d’arrugues. No ens trobem pas davant de cap persona decadent, sinó davant
un músic de setanta-quatre anys que manté la seva energia i la seva vitalitat.
A les converses utilitza un llenguatge planer i col·loquial. Defuig els
modismes tècnics. Rarament fa referència a cap de les seves activitats
artístiques i si ho fa treu a lluir fets o anècdotes que gairebé el minimitzen.
Malgrat tot, posseeix una gran força interior i molt d’amor propi. En el fons
es tracta d’una persona de temperament, malgrat la discreció de la seva figura
externa i el seu aire bonhomiós i patriarcal. La vida no ha estat precisament
planera per a aquest bon músic de casa nostra. Ja hem vist que en perdre el
pare, en plena infantesa, hagué d’iniciar a corre-cuita l’aprenentatge de l’ofici
de pintor. La instrucció que rebé fou elemental. Restà reduïda al seu pas per
les escoles nacionals de Tortellà fins que es produí la mort del pare”. Vegem
que quan Molero escriu tècnicament sobre música no perd el to entenedor ni
la pinzellada poètica: “Ha estat un factor providencial per a la sardana la
limitació de recursos de Manuel Saderra a nivell tècnic. Si el músic hagués
pogut seguir estudis d’harmonia i composició en un conservatori, sembla
evident que no hauria pas escrit sardanes. La seva vena creadora hauria
derivat envers altres procediments de més amplitud musical. La sardana
ofereix la mesura justa, plenament adaptada a les seves condicions reals. En
el nombre reduït dels seus compassos, en la simplicitat del conjunt
instrumental, Manuel Saderra trobà la possibilitat de traduir pensaments i
emocions, vibracions interiors que d’altra manera s’haurien perdut per
sempre. L’atapeïment de les idees, de les sensacions, provocà el naixement
d’aquelles sardanes càlides i violentes dels anys quaranta. Gairebé totes tenen
uns primers compassos vehements, conseqüència de l’energia acumulada
durant mesos i mesos. Després d’aquesta irrupció valenta ve l’exposició del
tema central. Melodies d’altra vibració poètica, originals, rarament atractives,
intensament colpidores. En moltes d’elles sura la inquietud, el desencís, el
resultat d’una lluita interna abassegadora. Manuel Saderra assoleix la
singularitat per la senzilla raó que malgrat haver begut en les mateixes fonts
que els compositors del seu temps, parteix d’uns altres principis. Quatre
lliçons mig apreses, l’instrument als llavis i l’experiència adquirida en el seu
pelegrinatge per places, envelats i sales de ball. I, en el seu cas concret, un
criteri acurat i serè, una visió enlairada de les coses, un afany innat de
perfecció, un esperit selectiu que l’identifica amb allò que és ben fet”. Arran
de la mort de Molero, Manuel Saderra va dedicar una sardana elegíaca “a la
memòria de l’estimat amic Eugeni Molero i Pujós”, datada del 22 d’octubre
de 1984. És una de les seves sardanes més belles i alhora més tristes. Altres
compositors expressaren la tristesa per la mort del periodista a través d’una
composició musical en forma de sardana: Rafael Ferrer, Emili Saló, Max
Havart, Concepció Ramió, Francesc Mas i Ros, Francesc Camps, Lluís
Buscarons, Lluís Duran, Enric Vilà i Joaquim Ferrer. Recentment, aquestes
sardanes han estat enregistrades en el disc compacte Sardanes a Eugeni
Molero, 25 anys, per la cobla Marinada, en una edició patrocinada per
l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
L’estada a Ribes
A jutjar pel gran nombre d’activitats que Molero dugué a terme a Ribes,
sembla impossible que només hi visqués dos anys. De fet, la capacitat de
treball de Molero i la seva facilitat per dur a la realitat infinitat de projectes
fan de la seva vida una existència curta però densíssima. A Ribes va presentar
els concerts de festa major que protagonitzaven les cobles-orquestres de les
comarques empordaneses que ell tant estimava. “La meva gran desgràcia –
deia – és no haver nascut a la Bisbal d’Empordà”. A l’Empordà hi havia els
músics que ell admirava, alguns dels quals hem anat anomenant al llarg
d’aquest text. La capital del Baix Empordà, a títol pòstum, el va nomenar fill
adoptiu: “en reconeixement a la seva intensa vida al servei de la cultura
catalana, i en correspondència a la gran estimació que sempre mostrà per la
nostra població i la seva comarca”. A Ribes, dèiem, va presentar els concerts
de festa major i va escriure sobre música en els programes de la festa. Els
dissabtes al matí presentava un espai a Ràdio Ribes, El matí, al costat d’Elisa
Pascual. Però el projecte més ambiciós que va fer a Ribes va ser la creació de
la revista Montgròs. Llegim a l’editorial del primer número: “(...) el nostre
poble, que en temps pretèrits assistí a una vertadera floració de publicacions
locals (Montgròs, Castell de Ribes, La veu de Ribes i d’altres) restà orfe de
les mateixes a partir de la guerra civil, amb l’única excepció, gairebé, dels
programes de festa major i els butlletins interns d’alguna entitat. Malgrat el
temps transcorregut, l’empremta que deixaren aquells periòdics de principis
de segle encara perdura. Per aquesta raó avui surt una publicació mensual que
ostenta, amb orgull ben legítim, el nom d’una il·lustre predecessora seva.
Montgròs neix l’any 1984 amb un decidit propòsit de continuïtat i amb el
desig de fer honor a aquesta denominació. (...) Montgròs és, doncs, la nova
publicació de Sant Pere de Ribes que vol obrir les seves pàgines, ben
cordialment, a totes aquelles informacions que siguin d’interès prioritari dins
l’àmbit de la localitat. L’equip promotor, amb el suport de la Regidoria de
Cultura de l’Ajuntament, és plenament conscient de la transcendència
d’aquesta missió, a la qual fa front amb el desig de servir la veritat i de
constituir-se en testimoni i portaveu d’aquesta etapa de la nostra història
contemporània”. Molero va ser, per poc temps, car el primer número de la
revista aparegué al gener i ell va morir a l’agost, el director de la publicació.
Hi va signar, a més, alguns articles, entre els quals avui en voldríem reproduir
un en concret. Es tracta d’un text aparegut a la secció El nostre poble, titulat
Els ribetans visitaren el castell. Fa pocs mesos, el 15 de setembre de 2009, va
morir el ballarí, coreògraf i intèrpret de castanyoles José de Udaeta. Aquest
artista internacional va viure més de trenta anys al castell mil·lenari de Ribes,
del qual va tenir cura des de 1972, quan el va reconstruir de l’estat de ruïnes
en què es trobava. La reproducció d’aquest article vol ser un doble
homenatge: d’una banda a l’artista de Udaeta, estimat i respectat pels
ribetans, que sempre li estarem agraïts per tenir cura del nostre castell; i de
l’altra, a Eugeni Molero, el periodista que, malgrat viure poc temps a Ribes,
amb motiu de la seva mort prematura: “Ribes perd un valuós suport en el seu
desenvolupament sociocultural. Com ho demostra la seva obra, la seva
capacitat de treball, els seus projectes i la seva actitud. És per això que se’ns
fa difícil escriure sobre l’Eugeni. Malgrat tot, ell ens ensenyà a omplir els
espais en blanc dels fulls amb mots i frases sobre la vida quotidiana del nostre
poble. Com a home, com a amic, com a ciutadà de Ribes, com a mestre i com
a director del Montgròs, la seva mort ens dol”.
BIBLIOGRAFIA D’EUGENI MOLERO I PUJÓS
Toldrà. Ediciones Villanueva y Geltrú, 1963. Pròleg de Rafael Ferrer.
Rafael Ferrer, mig segle de vida musical. Ed. Ajuntament de Sant Celoni, 1975. Premi
Sant Celoni 1974.
Salvador Masana y su obra. Gráficas Villanueva, 1964.
Francesc Mas i Ros, Popularitat de la Sardana. Ed. Agrupació de Sardanistes de
Caldes de Malavella, 1979.
Els instruments de cobla i els seus executants. Rúbrica Editoral, 1985. Edició facsímil
dels articles publicats al butlletí dels Amics de la Sardana de Vilanova i la Geltrú entre
1976 i 1979.
La Principal de la Bisbal, cobla de la Generalitat de Catalunya. 1ª edició: Ed. Pòrtic,
1981; 2ª edició: Diputació de Girona i Ajuntament de la Bisbal d’Empordà, 1988.
Josep i Manuel Saderra, músics de cobla i compositors. 1ª edició: Ed. Pòrtic, 1983; 2ª
edició: dins de Fem realitat un somni: Manel Saderra i Puigferrer, 90 anys. Foment de
la Sardana de Banyoles, 1998.