CARTA AL SENYOR JUTGE

BOLET LITERARI Joan Olivares

LA MILLOR OLORETA DEL MN

N

o cal que els seus policies es calfen ms el cap buscant el culpable, senyor jutge: a Rafel de la Mandola, li ha fet la pell un servidor: Toni Persona... i ausades descansat que mhe quedat. Ell i jo sempre hem sigut amics, sap, i tampoc no magradaria que es pensara vost que la sagnia no ha sigut ms que la borrumbada dun grandot debades; si lhe afaitat en sec amb la corbella, s perqu Rafel sho ha guanyat ben guanyadet... Deixem... deixem que li explique: la cosa ja venia de quan rem xiquets; a escola ell sempre es copiava els deures de la meua llibreta, i com la vergonya no la coneixia, encara tenia la santa barra deixir voluntari a la pissarra... total, que ell senduia la millor nota sense haver-ne fet un brot, i jo... doncs all em tenia vost, amb la boqueta oberta com un peixet fora de laigua. Una vegada... encara em fa rbia de pensar-ho, que havem anat dexcursi a la fbrica dolives La Espanyola, Rafel va agafar mitja dotzena de potets (de les danxova, s clar) i me les va empatecar en la motxilla sense que jo madonara. Va voler la mala sort que a leixida de la fbrica, men caigueren un parell a terra, i de seguida va vindre un home malcarat, amb un bigoti a lestil igo, i em va agarrar del bescoll i em espolsar un marmol que encara tremole, de pensar-ho. Faas crrec, senyor jutge, lafronte que vaig passar... em vaig fer blanc com la paret i no vaig poder dir ni pruna; ni a la fbrica ni a lescola, quan, lendem, el mestre mavergony davant de tots els companys... i les companyes. Ja de ms granadets, el tio Cento Maria, que era germ de llet de mon pare, mos va donar una guzzi de quaranta-nou que feia anys que tenia retirada en la cotxera. Rafel i jo la mantenem a mitges: jo posava la gasolina i ell feia els quilmetres. Si alguna vegada mhi deixava pujar, era fent de paquet per a anar a espellucar un saquet dametles, de la venda de les quals, mai no en vaig veure un gallet. Per quan hi havia festa, soblidava de mi i senduia les xicones amb la guzzi a les discoteques dels pobles del rodal. Ni men puc recordar, si vol que li diga la veritat, de les excuses que sempeltava per a deixar-me al poble amb un pam de nas i conformat. I tamb va ser ell, senyor jutge, qui em va fer estar tota una nit xiulant amb un reclam i amb el sac obert esperant que hi entraren els gambosins. Qu vol, senyor jutge: a mi les matemtiques i el francs mentraven b, per eixes coses de la vida sempre mhan costat. Per si no nhi havia prou, va voler el dest que mos enamorrem de dos bessones: Carme i Rosa, ms igualetes que dues gotetes daigua, i que elles dues mos correspongueren. Doncs... se les va traginar les dues, Rafel: la seua i la meua. I no es pense que ho va fer quan encara xarrucvem a la porta de casa i no sabem si all quallaria o qu. No, senyor jutge, va ser quan ja rem ben casats: al mateix viatge de nuvis... qu li pareix? S, ja ho s, digam vost burro, per haver consentit danar-hi amb ell, i li donar tota la ra, per hauria dhaver vist com estaven de comboiades les germanetes amb aix de casar-se el mateix dia i fer el viatge de noces juntetes; a Mallorca, que era el que sestilava en aquell temps. Mire... quan els vaig descobrir rebolcant-se, em va vindre una acalorada... Per Rafel, com si res, va saltar de seguida del llit i em va amollar que com que eren tan paregudes, shavia confs. I ara li pareixer mentida, senyor jutge... per mel vaig creure: mire vost si sc ignorant. Tampoc no estaria b amagar-li, per, que vaig arribar a barrinar que potser a mi em podria passar el mateix, i em va agafar una coseta ac baix a la panxa que dic... toca! El mal va ser que el dia que em vaig enganyar jo, ella, la meua cunyada, que s de les del morro fort, em va ventar una bona cinqueta i em va posar en el meu lloc. No va ser fins aquell moment que vaig pensar que Rafel i jo no rem besons, i... doncs, que la meua dona tamb es devia adonar, com shavia adonat la seua germana, que jo no era ell, o que ell no era jo... i ara em perdonar vost, que mhaja fet un petit embolic... La bona qesti s que, tot fet un lluquet, vaig crrer a demanar explicacions a la meua dona sobre el malents de Mallorca; per vaig ser tan bajoca dexplicar-li les circumstncies que havien fet que madonara de la seua relliscada, i encara va acabar el fandango bonegant-me ella a mi. I amb ra, si es mira b. Com que no em vull posar pesat, mestalviar dexplicar-li el cas de lherncia dels meus sogres: les filles molt igualetes, s, per no s de quina manera ho va trabucar tot Rafel, que el pinyol gros sel van endur ells; i nosaltres, una m davant i una da... per deixem-ho ac, que ja mestic allargant massa i es deu comenar a preguntar vost quina relaci t tot aix amb la mort de Rafel... Mire, senyor jutge... vost ha olorat mai una floquissada de bolets de xop quan encara sn en la soca? Si ho ha fet, mestalvie les explicacions, per si no, li puc assegurar que s simplement la millor oloreta del mn. Que no sho creu, doncs pregunte-ho a Toni Esp, un home de Blgida que escriu sobre galindaines daquestes amb molta severicutncia. Per vinga, va... no mos entretinguem ms: de lherncia dels sogres, sap, noms mha quedat una horteta amb una tanda de reg de laigua de la font de Baix. Els quatre pamets de terra fa temps que no els treballem, per, arrimat en un marge, hi ha mitja dotzena de soques de xop que me les estime com diuen, els que en tenen, que sestima un fill. En acostar-se la primavera, no hi ha dia que no vaja a mirar-les, i escure la squia de reg, rac algun margenet, talle unes quantes canyes o, si sescau, hi faig un regonet. Arribat el moment, sempre en la lluna creixent de la primavera, senyor jutge, es produeix el miracle: sobre la fusta podrida de les soques apareixen centenars de cabets dagulla duna blancor sedosa i impolluta. A partir daquell dia, mire com em faig de nervis, que ja no puc ni dormir a les nits. Llavors ja no hi vaig tots els dies, sin a totes les hores: pel mat, per la vesprada... i mhi estic temps i temps contemplant-les, adorant-les, i fins i tot els dic coses, per si elles, i ells, pobrets, mentenen. De tant en tant, mhi arrime ben a tocar i la seua oloreta mompli el nas, el pit i lanima, senyor jutge: jo crec que si Du va crear lnima per a alguna cosa, era per a omplir-la de loloreta dels bolets de xop, i no per a totes aquestes mantfules que diuen els... disculpe... disculpe senyor jutge, per s que no sho pot imaginar, el goig que fa de veurels com van creixent, i agafen aquella pintadeta marroniua, i sen pugen uns damunt dels altres, i formen una floquissadeta tota atabolladeta, deliciosa, gloriosa... s com tocar el dit en el cel. Els bolets de xop, per si no ho sap, shan de collir a la seua hora, ni massa xicotets ni massa grans, perqu tinguen aquell punt exacte de color, de sabor i de perfum. I jo sabia que aix sesdevindria dissabte a les nou del mat, tot just abans que el sol comenara a calfar. Vaig passar-me la nit de divendres, llegint contes de Toni Cucarella si no el coneix, senyor jutge, aprofite per a recomanar-lil perqu era lnica manera de fer que les hores passaren passadores. I quan el sol remunt la carena de la Barsella i illumin les serres de lOlleria, vaig agafar el cabasset i la corbella, i cap a lhorta falta gent: les cametes em tremolaven...

I del que va passar desprs, senyor jutge, mestime ms estalviar-lin els detalls. Estic segur que, home de carrera que s vost, prou que sho deu imaginar.1