BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXX – Núm. 331 – DESEMBRE 2009

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE DESEMBRE DISSABTE 12 , a l2/4 de 8 del matí Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 265.

Visita al poble medieval de Monells i al Museu de la Confitura de Torrent. Dinar a Palamós. Inscripcions el dilluns 30 de novembre.

DISSABTE 12 I DIUMENGE 13 , TOT EL DIA

A la rambla de Just Oliveras. PARTICIPACIÓ XII MOSTRA D’ENTITATS

EN PREPARACIÓ PER AL MES DE GENER DE 2010 DIMARTS 5, a partir de les 10 del matí i a la tarda

SS Majestats Melcior, Gaspar i Baltasar faran una v isita a sis Llars d’avis de l’Hospitalet . A 2/4 de 9 del vespre. Després de la Cavalcada, al CENTRE CULTURAL BARRADAS, els Reis Mags donaran les joguines als nens que els pares o familiars dels qu als ho hagin sol·licitat.

DISSABTE 16 , a les 10 del matí

Visita Cultural als MUSEUS DE CERÀMICA, ARTS DECORATIVES TÈXTIL I D’INDUMENTÀRIA DE BARCELONA , al Palau Reial de Pedralbes. Inscripcions fins el 8 de gener.

DISSABTE 23 , a les 9 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya”

núm. 266 Assistència a la representació de “ELS PASTORETS” a la Sala Cabanyes de Mataró. Dinar a Sant Pol de Mar. Inscripcions el dilluns 11.

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que son places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78 ateneu@ateneulh.cat

Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

DESEMBRE

Com si fos un regal de Reis, les últimes informacions que hem rebut de l’Ajuntament indiquen que les obres que manquen per acabar el nou local social de la nostra entitat al carrer de santa Anna començaran, si no hi ha problemes d’última hora, el pròxim mes de gener. Ja era hora!, podem exclamar. De totes maneres, fins que estigui al sac, tancat i ben lligat, val més ser prudents i no generar falses expectatives. Volem informar-vos, també, que l’actual secretari de la nostra entitat, ha estat escollit membre de la Junta de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Des del Xipreret, volem fer-li arribar la nostra més sincera felicitació. Per acabar, només ens queda desitjar-vos unes bones festes de Nadal i un feliç Any Nou. I que aquesta gran família que és l’Ateneu, socis i amics, puguem continuar treballant, durant molts anys més, per les nostres tradicions, per la nostra ciutat i per la nostra cultura.

PORTADA

CATALANES QUE HAN FET HISTÒRIA AURORA BERTRANA

Aurora Bertrana es va estrenar com a escriptora a La Veu de Catalunya amb una sèrie de set relats, que es van publicar entre el 2 de març i el 2 de novembre de 1923, quan tenia trenta anys. Els textos, que l’autora enviava des de Ginebra on residia i estudiava, sortien del que era corrent en aquella època i s’aplegaren sota el títol Impressions d’una estudianta. En el primer: Els Segadors a l’Institut Dalcroze, explicava amb ironia com havia difós entre les seves companyes el coneixement de Catalunya, per la qual cosa l’anomenaven La Catalana, així com la topada que havia tingut amb el director del centre per haver contradit públicament el tòpic que identificava el nostre país amb la jota i la pandereta.

Aurora Bertrana va néixer el 29 d’octubre de 1892 a Girona, en un modest apartament del barri Vell. Era filla de Prudenci Bertrana, que abans de dedicar-se a escriure era un home sense ofici ni benefici, i de Neus Salazar, que era una apassionada de la música. Aquesta afició de la mare va ser la que va fer que Aurora als cinc anys ja aprengués a

tocar el piano a casa dels avis materns. Paradisos Oceànics que s’havia

publicat el desembre de 1930 és un llibre de viatges extraordinari que s’estructura en dotze proses, que recullen visions i impressions de l’estada de l’autora a Tahití. En ell, hi descriu paisatges, costums i personatges, en especial les dones maoris, a les quals s’aproxima des del punt de vista de la feminitat. A les tres que hi dibuixa, hi reflecteix la pèrdua del seu món cultural a causa de la colonització occidental.

El talent de què estava dotada Aurora per la música la porten d’adolescent a Barcelona, ja que les lliçons gironines havien esdevingut insuficients. Allà, de bon principi, assisteix a les classes del mestre

Reventós, a l’acadèmia Ainaud, dos dies la setmana, però poc després

2

s’hi instal·la tot el curs. L’any següent, l’escriptora Carme Karr, que era amiga del seu pare, li troba allotjament a casa de la família Riquer, on Aurora descobreix el seu primer amor en un dels fills, l’Emili, amb el qual comparteix els mateixos gustos literaris i musicals.

A El Marroc sensual i fanàtic, Aurora Bertrana intenta introduir-se en la vida privada de la dona musulmana, però no li és possible. Tot i entrar en més d’un harem, en una presó de dones i en un prostíbul, sempre hi troba dones recloses físicament, sense cap possibilitat de sortir-ne, sense veu pública. Com escriu ella mateixa: “Avui les tanca el pare, demà les tancarà el marit”. A més a més, s’estranya que a la pregunta de si estan contentes li contestin que sí. La complicitat femenina que ella espera no apareix per enlloc.

La mort de la seva germana Helena l’any 1914 per una epidèmia de tifus, provoca un trasbals familiar que obliga Aurora a començar a treballar tocant el violoncel i donant classes de música. És llavors, quan decideix anar a estudiar a l’Institut Dalcroze de Ginebra. Per pagar-se l’estada forma un trio de jazz que actua en hotels i cafeteries, fins que l’any 1925 es casa amb l’enginyer Denys Choffatt, que li aporta l’equilibri econòmic que buscava.

Entre dos silencis i Tres presoners són dues novel·les en què Aurora Bertrana retrata els resultats de l’ocupació alemanya en dos pobles, en els quals tots els homes són afusellats sospitosos de formar part de la resistència francesa. Aquest fet trastorna les funcions de les dones, ja que, a partir de llavors, són elles les que s’han de fer càrrec de les feines del camp.

Denys Chauffat rep una oferta per anar a muntar una central elèctrica a Tahití i el matrimoni decideix

3

emprendre l’aventura. És allà on Bertrana escriu els Paradisos oceànics (1930) que són un gran èxit literari i comercial. Tres anys després, però, la malaltia de la seva germana Cèlia fa que la parella torni a Barcelona, on el fet de ser un personatge públic la porta a presentar-se per ERC a les eleccions de 1933. L’any 1935 decideix fer, tota sola, una estada al Marroc, amb gran contrarietat de la seva família.

Vent de Grop la va començar a escriure l’estiu del 1964, a causa d’una petició que li havia fet Caterina Albert, Víctor Català, a la qual visità regularment en els dos estius que passà a l’Escala. La novel·la, que fou portada al cinema sota el nom de La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, amb interpretació de Joan Manuel Serrat, narra les vicissituds d’un noi fill de pescadors que no vol continuar la tradició familiar i que s’enamora bojament d’una turista anglesa, que torna al seu país després de les vacances d’estiu. Darrera la història, tanmateix, l’autora hi fa una bona descripció dels canvis que es produïren en els pobles costaners en els primers anys del turisme.

L’esclat de la guerra civil el 1936, fa que el seu marit s’allunyi d’ella. El 1938 s’exilia a Suïssa on passa veritables angúnies econòmiques, fins que aconsegueix guanyar-se la vida escrivint en diversos diaris. És en aquesta època quan escriu les seves novel·les sobre la guerra a Europa. En el seu exili, Aurora Bertrana fa llargues estades a Prada de Conflent on tracta regularment amb Pau Casals, pel qual sent una gran admiració. Torna a Catalunya l’any 1949, on continua escrivint i treballant per recuperar la figura literària del seu pare, fins que mor a Berga el 3 de setembre de 1974, lloc al qual s’havia retirat. Bibliografia:

- “Aurora Bertrana, una dona del segle XX” – Varis autors – Publicacions de l’Abadia de Montserrat

- “Aurora Bertrana. Encís pel desconegut” – Maribel Gómez – Editorial Pòrtic

PERE JUHÈ I ORIOL

4

CONVERSES Respon: Albert Blancafort Nat: Collbató Edat: 45 anys Estat: Casat Fills: Adrià (5 anys) Professió: Constructor d’orgues

Amb les converses d’aquest mes amb Albert Blancafort descobrirem el món desconegut dels orgues. Sou nat a Collbató. Què recordeu del poble de la vo stra infantesa? Sóc de l’any 1964, en aquella època els nens ja no naixien a casa sinó a l’hospital, per aquesta raó vaig néixer en una clínica de Barcelona, però dies després vàrem tornar a la nostra residència a Collbató i em van batejar a l’església de Sant Corneli. Els collbatonins d’aquella època tenim un punt en comú que molta gent del mateix poble desconeix: tots ens diem Ricard de segon o tercer nom perquè en aquell temps el rector de la Parròquia, a part dels noms escollits pels pares i padrins, ens posava el seu. Tot un segell a la nostra generació. En aquell temps Collbató era un poble remot, amb un estil de vida bàsicament rural en el qual destacava el conreu de l’oliva i de l’ametlla. El paisatge de Collbató, al mes de febrer, era el d’uns camps d’ametllers florits d’una exuberància comparable a aquelles imatges tan idíl·liques que sovint ens arriben dels camps de cirerers del Japó, vastes extensions cobertes d’un mantell de delicats pètals. Venia gent expressament de Barcelona per gaudir d’aquell espectacle. En aquell temps s’iniciava un moviment cap a un nou model econòmic basat en la construcció per mitjà de la promoció de les primeres urbanitzacions de segona residència, model que finalment es va imposar i que ha suposat l’abandonament de bona part dels conreus

5

tradicionals i d’aquelles postals que han quedat restringides a petits oasis. En l’actualitat, gran part d’aquella població de segona residència ha passat a formar part de la població resident estable, i s’ha passat dels 800 als 4.000 habitants. Això s’ha notat amb una activitat més animada en tots els àmbits, per exemple, la plaça del poble és plena d’infants, cosa que almenys jo no recordo. Sou orguener per tradició familiar, ja que el vostr e pare també ho era? L’ofici d’orguener és complex, és una mica renaixentista en el sentit que avui en dia anomenem multidisciplinari. L’orguener ha de posar en dansa coneixements musicals, de fusteria, de mecànica, de física, ha de fer plànols, dirigir un taller... tot això fa que l’aprenentatge sigui de llarg recorregut. Si un de ben petit es familiaritza amb tot aquest ambient, l’aprenentatge esdevé més natural. Recordo que d’infant jugava sovint al taller, aprofitant fustes, quantitat de peces i mecanismes que voltaven per allà, mentre veia els grans com aixecaven aquells objectes gegantins que per a mi eren incomprensibles. Recordo també molts concerts, visites a grans espais com esglésies i auditoris, converses dels meus pares amb músics, rectors, monges... Tot això, sense adonar-se’n, va impregnant. Tanmateix no em vaig plantejar fer d’orguener fins més endavant. D’adolescent, vaig anar col·laborant esporàdicament al taller en caps de setmana i les vacances escolars fins que, en finalitzar el batxillerat, vaig iniciar el meu aprenentatge ja d’una manera ferma. He necessitat uns quinze anys fins estar preparat per a prendre la responsabilitat de ser el cap del nostre equip. Aquest cas, que podríem anomenar aprenentatge hereditari, ha estat ben freqüent en nombroses nissagues d’orgueners a Catalunya i arreu. Els Bordons, els Boscà, els Cavaillé-Coll, els Silbermann... Aquest, però, contrasta amb l’aprenentatge del meu pare. En Gabriel Blancafort no tenia un pare orguener, ni cap intenció de ser-ho fins que un dia, mentre estudiava Teologia a la Universitat de Comillas (Santander) on es feien molts concerts i audicions d’orgue (com deia ell), li va picar la mosca. Va quedar enlluernat de l’instrument fins al punt de decidir “penjar els hàbits” per dedicar-s’hi de manera plena. D’això se’n diu vocació. Però no li va ser fàcil, va haver de sortir a l’estranger ja que el nostre país estava immers en el subdesenvolupament organístic. Com va néixer el taller d’orgues de Collbató?

6

Aquesta història és, com tantes, fruit dels designis del destí. Resulta que cap als anys vint, el monestir de Montserrat necessitava un nou instrument ubicat al presbiteri per adaptar-se als canvis de la litúrgia. Fins a aquell moment l’orgue que tenien estava al costat del cor, damunt l’entrada del temple, on els monjos feien tots els oficis i les misses. Però això havia canviat i el centre de la litúrgia havia de passar a l’altar major, cosa que suposava la construcció d’un nou instrument. L’abat de Montserrat d’aquell temps va rebre la proposta de contractar uns orgueners de prop de Gènova (Itàlia) que havien perdut el taller en uns forts aiguats. I així es va fer, amb els tècnics instal·lats a Montserrat mateix. Un cop els orgueners varen concloure satisfactòriament la seva tasca, va sorgir la idea del seu establiment als voltants de la muntanya, qüestió que es va proposar a Joan Rogent, descendent de la nissaga del reconegut arquitecte Elies Rogent, establerts a Collbató. Amb el mecenatge dels Rogent i la direcció tècnica de Silvio Puggina, es va fundar l’any 1925 el taller d’orgues “Nostra Senyora de Montserrat” on es van construir i restaurar una bona quantitat d’instruments, sota els criteris de l’època basats en l’estil romàntic i transmissió pneumàtica. Tot i superar el parèntesi de la guerra civil, el taller Rogent es va anar apagant cap als anys 60 amb la jubilació dels seus promotors i tècnics i la decadència del tipus d’instrument que construïen. Aquesta situació va propiciar l’aparició d’un nou taller fundat per Gabriel Blancafort i Joan Capella amb una producció orientada vers l’orgue d’estil barroc i transmissió mecànica, un moviment que havia arrelat a la resta de països occidentals, i del qual Blancafort-Capella van ser pioners en l’àmbit de la península ibèrica. En aquest segon període de l’orgueneria a Collbató que va de 1962 a 1998 es varen construir més de cent orgues de nova planta i una vintena d’importants restauracions. Tot això en una època marcada per una gran manca de recursos econòmics i materials, i un cert rebuig, per part de diversos sectors socials, de l’orgue com a símbol de l’església del passat. Amb el temps aquesta visió va anar canviant i des de la dècada dels noranta l’orgue es valora també des d’un punt de vista cultural i patrimonial. Hi ha un nombre important d’alumnes als conservatoris i una proliferació dels concerts, es construeixen molts auditoris i sales de música amb orgue, es restauren o es restitueixen els instruments dels grans temples... En aquest context s’enceta la tercera etapa del taller d’orgues de Collbató, amb l’objectiu d’acostar les cotes de qualitat dels instruments als altres països d’Europa tal com ha succeït en molts altres àmbits de la producció en el nostre país.

7

Hi ha gaires tallers d’orgues a Catalunya? A Catalunya hi ha quatre tallers amb una producció regular de nous instruments. Alguns són grans, amb una vintena d’operaris, mentre que d’altres estan formats per dues persones. El nostre taller compta amb un equip permanent de vuit operaris. A l’estat espanyol el nombre de tallers no arriba a la dotzena. Això contrasta amb les xifres d’altres països europeus, a França n’hi ha uns 50 i a Alemanya uns 200... tot un reflex de la importància cultural d’aquest instrument. Es coneixen els orígens de l’orgue? La música és part constitutiva de l’home. Per això l’origen dels instruments més genèrics (flautes, percussió o corda), es perd en el fil del temps com la pròpia història de l’home. Però no és el cas de l’orgue. Segons els documents existents, l’orgue el va crear no un músic, sinó un enginyer anomenat Ktesibios el S. III abans de Crist a la floreixent Alexandria. Això ja parla de la doble naturalesa de l’orgue, per una banda és un instrument musical i per l’altre és un enginy, una màquina amb els seus mecanismes i principis físics en funcionament. Evidentment els primers instruments eren molt més rudimentaris que els actuals, per accionar-los calien unes quantes persones i les tecles s’havien de polsar amb els punys. Tot i així, era tan sofisticat, que va esdevenir un signe de refinament tècnic i artístic, passant de civilització a civilització, amb usos ben diversos, com actes civils, militars i a la cort. A l’edat mitjana comença a introduir-se a les esglésies per la seva capacitat d’omplir de música els grans espais. A finals del S. XV ja havia adquirit les dimensions monumentals que tenen els grans orgues d’ara. L’orgueneria d’aquell temps era equiparable a la industria aeroespacial, el nostre ofici continuava sent un exponent de tecnologia punta a la qual només s’accedia per tradició familiar o després d’un llarg aprenentatge. Són diferents els orgues actuals dels de segles ab ans?

Sala de muntatge del taller de Collbató

8

Un orgue és un conjunt de tubs que es fan sonar per mitjà d’un teclat, en això poca cosa ha canviat. Ara bé, cada època ha generat un estil diferent, reflex de les necessitats musicals del moment i del nivell de la tècnica. Així hi ha orgues gòtics, renaixentistes, barrocs, clàssics, romàntics i simfònics, cadascun amb una sonoritat i estètica diferent. El S.XX no ha generat un model d’instrument propi sinó que ha recuperat tots els estils anteriors, tant pel que fa a la seva construcció, com la manera de tocar-los. Els orgues que es construeixen en l’actualitat o bé estan inspirats en instruments d’estils anteriors o bé són instruments que contenen elements de cadascuna d’aquestes escoles per poder interpretar en un sol instrument bona part del repertori de tots els temps. Els orgues actuals han refinat molt el tema de mecanismes, incorporant-hi també elements electrònics tant pel seu accionament, com pel procés constructiu, la mesuració i l’anàlisi acústica. I en els diferents països on són tradició? L’orgue no és un instrument com la flauta o la guitarra que el pots portar a tot arreu. Aquest fet va propiciar que cada país hagi generat un tipus d’instrument diferent, influenciat per l’arquitectura dels temples, el tipus de litúrgia que s’hi celebrava però també dels recursos tècnics i econòmics. Tots tenen el mateix, tubs, tecles, una manxa... però a nivell sonor hi ha grans diferències entre un orgue italià i un d’anglès, un d’alemany o l’orgue francès. Dins la península ibèrica succeeix una cosa similar, hi ha escoles molt diferenciades com la portuguesa, la castellana i la catalana que es correspon a l’antiga Corona d’Aragó (València, Mallorca, Aragó, Rosselló i Catalunya) . Només a simple vista un orgue castellà es diferencia d’un de català, el castellà té uns

tubs de façana al mig del moble mentre el català els té a cada costat. L’orgue català té cadireta (cos situat en voladiu) i el castellà no. I així moltes diferències més, el que demostra un cop més el fet diferencial entre les diverses cultures que conviuen a la

península. Orgues de les catedrals de Barcelona i de Toledo

9

Tots els orgues són iguals? o aquí en tenim algun d e típic? Com he comentat, tots els orgues tenen tubs, teclats, manxes, mecanismes.... Però no hi ha dos orgues que sonin igual. Una oïda cultivada pot diferenciar entre un instrument d’un orguener o un altre de la mateixa manera que és fàcil diferenciar un cantant o un pintor d’un altre. En l’orgue, un instrument tan lligat a l’espai per al qual és construït, l’acústica de l’espai hi juga un gran paper, el local passa a ser la caixa de ressonància per la qual cosa un mateix orgue pot sonar diferent en una sala o altra, a causa de les consonàncies o dissonàncies de cada indret. Com he dit, aquí tenim orgues catalans. Tenim o teníem, ja que en van desaparèixer més d’un 90% durant la guerra civil de 1936. Dels exemplars que han sobreviscut destacaria l’orgue de la Catedral de Barcelona ja que la seva façana (tubs i moble) és original de 1538 i el de Santa Maria de Montblanc que ha arribat quasi intacte als nostres dies. En la construcció actual dels nous instruments aquestes peculiaritats han anat minvant, en paral·lel a la globalització de la societat. Ara els orgues segueixen criteris més universals i funcionals que travessen les fronteres. Cal que puguin interpretar els diferents estils musicals de tots els temps i per tant la seva composició i resultat sonor és més uniforme a tots els països. Per exemple, ara estem construint un nou orgue per a la Basílica de

Montserrat, on com és sabut hi ha un gran nivell musical i on l’orgue ha de sonar unes set hores diàries a mans dels sis organistes que hi ha a la comunitat. Si bé aquest instrument és, per la seva posició en el temple i per la seva façana, clarament inspirat en l’escola catalana, se’ns ha demanat un orgue apte per tocar tot el repertori, del barroc al contemporani.

L’orgue de Montserrat

10

Moltes vegades es veu la vida monàstica com un mist eri. Vostè ara hi deu tractar sovint. Com és la vostra relació amb els monjos? Estic ben familiaritzat amb la vida monàstica, des de petit he tingut el privilegi de voltar pel monestir i conec de tota la vida molts monjos, especialment els organistes. El meu pare va construir-hi dos orgues d’allà així que molts d’ells m’han vist créixer. Ara bona part d’ells són grans i veuen amb il·lusió que aquell vailet trapella que corria pels passadissos ara els construeix un gran instrument, l’instrument que la Basílica mereix. En aquest sentit voldria fer un recordatori del P. Abat Cassià M. Just, un veritable Mahatma de la societat catalana, però que tenia una vessant menys coneguda, era un gran organista malgrat que la seva condició i obligacions el van apartar de la seva gran vocació a la qual havia dedicat bona part de la seva formació. Malauradament, el P. Cassià no va poder veure conclòs el projecte del nou orgue, pel qual formava part de manera activa a través de la comissió tècnica que s’ha encarregat de concretar tots els aspectes d’aquesta obra. Quan va morir vàrem considerar oportú oferir-li un dels tubs del nou orgue i el vàrem col·locar dins el seu taüt al costat d’una rosa que simbolitzava el seu treball a favor de la llibertat i la justícia. El varen enterrar amb aquests símbols, i el nou tub que hem hagut de construir en substitució d’aquell, l’hem daurat en record del seu traspàs. El projecte de l’orgue de Montserrat és un projecte on es demana el suport popular. Com va la cosa? Hi ha entitats vinculades? Montserrat és un punt de referència per Catalunya i també en l’àmbit musical. Es prou conegut l’alt nivell musical que allà dalt es practica. Tot i així no disposaven d’un instrument adient. Era massa petit per a la Basílica, i el seu so estava restringit a l’altar. Però a més, a causa del seu ús intensiu, estava molt desgastat i hi havia parts que eren pràcticament irreparables. Ja feia molts anys que tant els músics de la comunitat, com amplis sectors de la cultura musical reclamaven un nou orgue. La comunitat tenia clar que calia un nou instrument, però el seu cost estava fora de les seves possibilitats. En aquest punt va entrar Caixa Penedès assegurant bona part del finançament del projecte, però ampliant-lo a la participació dels catalans per mitjà d’una campanya d’apadrinament dels 4.242 tubs que té l’orgue. Aquesta campanya es va dirigir cap a particulars i entitats. Els particulars, amb una aportació de 50 euros, reben un document acreditatiu i el seu nom es gravarà als panells de darrere orgue, en un lloc visible.

11

Quan considereu que quedarà tot enllestit? Per a un orguener un orgue no queda mai enllestit. El so de l’orgue és comparable al d’una escultura, sempre susceptible d’ajustos i retocs. Tot i així sempre ens marquem una data per lliurar l’orgue en condicions d’inauguració. En el cas de Montserrat això succeirà el març de l’any vinent. De fet el procés d’instal·lació s’iniciarà durant l’estiu de 2009 amb el muntatge de la caixa i el seu ajust al nou emplaçament. Cap al setembre vindran els mecanismes, l’alimentació d’aire, els tubs... Al desembre, quan ja tot estigui muntat i funcionant, s’iniciarà l’harmonització que és ajustar el to de cadascun dels 4.242 tubs a l’acústica de la Basílica, tasca que culmina aquests dos anys i mig que haurà durat la construcció d’aquest instrument. Cap a la primavera del 2010 es podrà inaugurar l’orgue A banda del de Montserrat, esteu ficat en algun alt re projecte? Sí, estem construint l’orgue per a la Sagrada Família. Però només és una part, que estarà ubicada darrere l’altar major ja que la grandària d’aquell temple requereix d’un instrument gegantí que encara no se sap quan s’enllestirà. Actualment s’està finalitzant la construcció de la nau central de la Sagrada Família, el que vol dir que d’aquí a un any i poc ja estarà en condicions de celebrar actes litúrgics, i per aquesta raó necessiten un orgue. Teniu fills? Seguiran ells els vostres passos? Tinc un fill, l’Adrià, que ara mateix té cinc anys. El meu pare no em va mai insinuar ni suggerir que aprengués l’ofici. Simplement em va deixar la porta oberta perquè fos jo mateix qui prengués aquesta decisió. Penso fer el mateix. Tot i que suposem que el projecte us ocupa molt de temps, teniu alguna afició? Els projectes grans, a part de robar-te molt de temps et fan estar en un estat de permanent connexió mental. Per això, quan puc, practico una de les meves grans aficions que és passejar per Montserrat. El passeig, a part de ser un exercici físic molt saludable, també regenera les idees i els ànims. També m’agrada viatjar. Surto bastant sovint per raons de feina, però considero que el veritable viatge és el que està deslligat de la feina, per això m’agrada viatjar a països on no hi ha orgues. He estat en molts països de l’orient. Un dels països que més m’ha captivat és Birmània amb les seves pagodes daurades que emergeixen dels paisatges rurals i urbans com a coets o la ciutat de Benares a l’Índia, metròpoli de la vida i la mort, que considero una de les capitals del món.

12

ATENEU Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” número 264 al Berguedà, visita a les Mines de Cercs. Sortida a le s 8 del matí del dissabte 14 de novembre de 2009. Vam iniciar l’excursió seguint el curs del riu Llobregat en direcció a Berga. A causa de les noves variants de carreteres i túnels ja quasi no es poden veure les antigues colònies industrials instal·lades a la vora del riu per aprofitar la seva aigua, que a mitjan segle XIX tant contribuïren a la industrialització de Catalunya. Arribats a la ciutat de la “Patum” vàrem esmorzar al Celler la Tosca en què semblava que ens trobàvem a l’interior d’una cova. Fent un passeig després pel barri antic de Berga, a la plaça de Sant Joan, hi veiérem el gegant i la geganta de la ciutat separats uns tres metres i units per una pancarta en què es feia propaganda per organitzar, el dia 13 de desembre, una consulta popular per la independència de Catalunya, similar a l’efectuada a Arenys de Munt. Ens dirigírem a la colònia de Sant Corneli situada a 960 m d’altitud per visitar les mines i el museu de Cercs. Primerament ens projectaren un audiovisual sobre la història de les mines i la vida dels miners durant els 150 anys d’explotació. Després ens dividiren en dos grups i, per mitjà d’un tren miner i protegits amb un casc, ens introduïren a 450 metres en la galeria principal de la mina Sant Romà. Durant el trajecte de sortida que férem a peu, veient escenografies de les diferents formes d’extracció de carbó durant els 150 anys des de l’època del treball manual fins a la completa mecanització. A la primera època la vida dels miners era terrible, treballaven 12 hores diàries, vivien a les cases de la colònia completament aïllats sense mitjans de locomoció amb un treball extremadament perillós a

13

causa de les explosions del grisú i els ensorraments. La seva vida era de 35 a 45 anys, els nens de 8 anys treballaven a l’exterior de la mina separant la pedra del carbó i als 12 anys ja començaven a treballar a l’interior. Els habitants depenien totalment de la mina i de l’empresa minera. L’any 1965 es deixà d’explotar, no per falta de carbó sinó perquè l’excés de sofre del seu contingut al cremar-lo a la central tèrmica contaminava la població i la vegetació. Al museu hi ha dos espais: el del carbó, característiques del lignit, formes d’extracció, d’explotació i transports, aplicacions i usos i el segon espai, el de la vida quotidiana, centrat en temes socials, que ens permet aproximar-nos a la

vida de la colònia minera. També poguérem veure un habitatge miner, de 35 m2 de la colònia tal com era als anys quaranta del segle passat. L’any 1950, a Sant Corneli, hi van arribar a viure 3.000 persones.

Anant cap a Borredà per cercar el restaurant on havíem de dinar,

ens va relaxar molt passar quilòmetres, i quilòmetres, veient prats verds, boscos, amb les fulles dels arbres que, en aquesta època de l’any agafen diferent coloracions, sense veure cases, edificis ni carrers, solament algunes vaques i bens pasturant. Arribats al restaurant Cobert de Puigcercós, ens va reconfortar el brou, el xai amb patates i les postres.

MARTÍ GUERRERO I COTS

14

VISITA GUIADA AL MUSEU DE LES AIGÜES DE CORNELLÀ L’AIGUA : Un element imprescindible per a la vida

Podem aguantar uns quants dies sense menjar, però no sense beure aigua. Perquè la terra ens doni els seus fruits i la natura esclati en tot el seu esplendor és necessària l’aigua. En les aigües salades dels mars i en les dolces dels rius i llacs es desenvolupen infinitat d’éssers vius; de fet la primera forma de vida en el nostre planeta blau es va donar dins l’aigua.

Si bé el volum total d’aigua en el món és de 1.386 milions de km3, només el 2’5% és aigua dolça i els humans tenim accés al 0’3%, la xifra sembla força petita, en comparació, i és per això que cal preservar i estalviar tot el possible el seu consum. Pensem que hi ha llocs en un greu perill de sequera irreversible, fan falta molts diners perquè puguem utilitzar aquesta reserva d’aigua pel nostre consum (això ho podem veure tots quan ens arriba el rebut trimestral...).

La visita cultural guiada que vam dur a terme el dissabte 21 de novembre al matí al Museu de les Aigües de Cornellà, a la Ctra. de Sant Boi, que gairebé tots havíem vist passant en cotxe, però pocs en sabíem res, va ser molt interessant per conèixer el procés del tractament de l’aigua fins que obrim l’aixeta.

En aquesta planta es tracten aigües de dos llocs diferents: les freàtiques, que procedeixen del subsòl (molt ric en l’apreciat líquid en aquesta zona) i les del riu Llobregat per tal que siguin potables, i s’emmagatzemen en dipòsits per fer-ne després la distribució a Barcelona i diverses poblacions de l’entorn (com l’Hospitalet). L’any 1905 l’arquitecte Amargós i Samaranch va projectar tres naus per a l’empresa Aigües de Barcelona, la qual volia crear la més eficient de les centrals elevatòries d’aigua potable d’aleshores. Cadascuna de les naus conserva una mostra representativa, i en perfecte estat, de l’originària instal·lació hidràulica de vapor, principal patrimoni del museu, fabricada a París, i que amb motiu de la commemoració del Centenari de la central de Cornellà (inaugurada el 24-01-1909) posen en funcionament a les 12 del migdia dissabtes i festius.

15

Vam poder-la veure, així com un espai, a redós de l’edifici,

actualment molt acollidor, però que en el seu temps funcionava com a sortida de fums, un fragment del passadís que unia la caldera amb la xemeneia i la mateixa xemeneia de 54 metres d’alçada. El noi que va fer-nos de guia, en una explicació molt acurada, ens va comentar que la neteja

d’aquesta xemeneia, a causa del seu poc espai interior, la duien a terme infants de 10 o 12 anys, amb força perill, ja que s’enfilaven en una escala bastant precària i, evidentment, de considerable alçada (tot una explotació infantil).

Els pous: Són la porta d’accés a les aigües subterrànies, la reserva d’aigua dolça de l’aqüífer. El més antic i emblemàtic del museu és l’anomenat Fives-Lille, que data de l’any 1905, que encara funciona actualment i s’hi extreu aigua des de 35 metres de profunditat.

Els dipòsits: espais enormes destinats, com podeu imaginar, a l’emmagatzematge

de l’aigua, ja potabilitzada, fins al moment de començar el viatge per les canonades de distribució. Con a anècdota, ens va explicar el nostre jove guia, que, per tal de controlar el nivell de l’aigua, un empleat s’encarregava de pujar per una escala lateral fins al capdamunt i, a l’estiu, mirant que no el veiés ningú, de vegades s’hi havia banyat. Actualment això no passa, ja que els controls són més mecanitzats.

Com podeu suposar va ser una visita amena i interessant i, per als qui no ho sabíem, aprendre a valorar la complexitat que necessita el tractament de l’aigua fins a poder gaudir-ne obrint les aixetes.

Text i fotos ANTÒNIA CALDÉS

16

CONFERÈNCIA “PREVENCIONS EN RELACIÓ A LA GRIP A”

El dia 25 de novembre, la doctora Copetti ens va fer una conferència molt interessant pel tema, la grip A, i també pel tractament entenedor que en va fer. Els assistents, molt nombrosos, que omplien la sala de la Regidoria, com és natural, ja tenien informació d’aquesta grip nova, potser hauríem de dir que massa i tot ja que, com va subratllar la doctora, s’ha mediatitzat excessivament. Aquest fet, d’altra banda, ha provocat por, incertesa, desconcert, etc. entre la població. La doctora va exposar primer l’aspecte general de la pandèmia, tot subratllant que, tret de casos de persones en situació de risc, no és tan greu. El que ha passat és que les informacions que ens han arribat, a través dels mitjans de comunicació, dels morts principalment, contrasten amb la nul·la informació que s’ha produït en el cas de la grip estacional, que cada any també en provoca. Després de descriure’n els símptomes: malestar general, tos i, sobretot, febre alta, va recalcar que aquests són iguals en la grip estacional, per tant no cal anar al metge de moment però sí que ho hem de fer quan el tercer dia la febre continua alta. El tractament serà antitèrmics, estar-se a casa, allò que abans en dèiem covar... De fet la grip A té una duració més curta que no pas l’altra, tot i que infecta molt ràpidament moltes més persones, cosa que succeeix en fàbriques, escoles, etc. on pot provocar problemes greus Per això la prevenció és molt important. La doctora Copetti hi va insistir molt. Una de les coses més importants és rentar-se les mans amb aigua i sabó, no calen altres productes (ens va ensenyar com fer-ho bé), fer servir mocadors de paper d’un sol ús, no visitar el malalt de grip A, etc., tenint en compte que el virus és present en totes les superfícies com poden ser les barres dels autobusos o del metro, el ratolí de l’ordinador, les

17

aixetes, etc. Si no podem rentar-nos les mans de seguida, podem usar algun dels productes adients que hi ha al mercat. I, finalment, va parlar de les vacunes. Ella n’és una ferma partidària, per tant ens va aconsellar que ens vacunéssim com ens vacunem per la grip estacional. Sanitat no obliga a fer-ho, però sí que ho haurien de fer sobretot les persones en situació de risc com poden ser les que pateixen afeccions bronquials o obesitat mòrbida, les embarassades, la gent gran, etc. Va parlar de les possibles reaccions a la vacuna, que, normalment, són mínimes com tenir algun símptoma de constipat o d’altres que qualsevol vacuna pot provocar. Hi va haver tot seguit un col·loqui en què alguns dels assistents van poder fer preguntes a la doctora per aclarir dubtes. El resultat, però, fou molt tranquil·litzador: la grip A contagia més fàcilment molta gent, però, en general, dura menys i presenta, en general, quadres clínics lleus, que es poden tractar a casa. Li agraïm a la doctora Copetti, una vegada més, les seves entenedores i alhora exhaustives explicacions, que han posat al seu lloc el problema de la Grip A. Ara només falta que tots plegats seguim els seus consells i recordar que val més prevenir que curar.

Text MATILDE MARCÉ Fotos ANTÒNIA CALDÉS

18

DIA DEL SOCI

Ja ha passat un altre any, de nou ens hem retrobat els socis i

amics de l’Ateneu per commemorar-ho i gaudir d’un bon dinar i una bona estona de companyia.

Ja el matí del diumenge 29 de novembre, a 2/4 de 12 vam començar la festa a la plaça de l’Ajuntament, amb una ballada de sardanes que, com cada any, la Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet té la gentilesa de fer coincidir amb aquesta diada perquè sigui més completa. La cobla Premià fou l’encarregada de fer sonar la tenora i els altres instruments per poder ballar la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” com diu Joan Maragall en el seu poema.

La pluja volia aigualir-nos el matí, però no ho va aconseguir, tot i que van caure unes amenaçadores gotes que van fer parar per uns minuts les sardanes, es va reiniciar l’acte amb el petit recital de poesia que havíem de fer quatre persones en representació de l’entitat (Francesc Cabrera, Antònia Caldés, Julita Sanou i Matilde Marcé), amb poemes de Joan Casas i Feliu Formosa, David Jou i Antoni Prats.

Després d’acabar de ballar (i mirar i escoltar els que no ho feien), era l’hora d’anar a dinar. Enguany el restaurant la Bodegueta de la Masia Museu Serra era l’encarregat d’acollir-nos i, a 2/4 de 3 del migdia ja érem tots allà amb força gana.

En acabar la senyora Matilde Marcé, presidenta de l’Ateneu, ens va dirigir unes paraules, tot fent un brindis per continuar amb la bona harmonia de tots els associats i simpatitzants i agrair la presència de la senyora Verònica Rodríguez, regidora del districte, i del

19

senyor Pere Joan Pujol i Macau, president de la Federació d’Ateneus de Catalunya i la seva esposa.

A 2/4 de 7 del vespre, tal i com ens explica tot seguit la Dolors Hermano, al Centre Cultural Barradas vam gaudir de les lectures dramatitzades que dugueren a terme diversos membres del Grup Teatral Margarida Xirgu de l’Ateneu.

Agraïm als qui varen acompanyar-nos la seva presència i als altres els animem a venir el proper 2010.

ANTÒNIA CALDÉS

20

TEATRE El grup de teatre va representar, com a acte final del Dia del Soci, unes lectures dramatitzades, interpretades per aquesta secció de “veterans” que es va iniciar de forma experimental i que ja està més que consolidada. Després d’una remullada ballada de sardanes i un bon dinar de germanor, van poder veure fragments de dues peces clàssiques. El ferrer de tall, d’en Pitarra, i El fiscal Recasens, una adaptació lliure que va fer Josep M. de Sagarra de l’obra El casament de Nicolaj Gògol, amb una transposició del lloc de l’acció i una catalanització dels noms dels personatges. Totes dues peces van ser interpretades molt bé, però aquesta segona, a més a més, va ser “la niña bonita” de l’espectacle. No semblava una lectura, més aviat una representació, sense decorat ni vestuari, només jugant amb la interpretació dels actors. Un text i uns personatges tan divertits que ens va fer passar una bona estona, encara avui, alguns espectadors comentaven pel carrer: “Allò del Recasens, que bé que va estar, oi?”

G T M X

21

POESIA DEU EN NOSALTRES Emmanuel Pel fil del viure tiba el bell encert quan en l’home preval pensa i ventura; la fe creixent mou zel i criatura i torna el goig de tot quan tot es perd. No és l’estel que lluu més viu i cert, ni és l’alba que neix única i pura. Camí del temps, del meu camí tinc cura i faig de fosca, llum pel meu desert. I em mou la vida dins del mateix si perquè l’Infant és ara i sempre aquí, i amb nosaltres s’ha fet blasmat i lliure. Déu és aquí, mancat de mula i bou, sense portal ni estrella. És l’Infant nou que nu, oblidat, dolgut, aprèn a viure.

Pere Vives i Sarri

22

23

COL�LABORACIONS FRANCESC FERRER i GUÀRDIA El passat dia 13 d’octubre, a la Sala de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, es va celebrar un acte d’homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia amb motiu de complir-se el 100 anys de la seva mort, quan va ésser executat al castell de Montjuïc. A l’acte, presidit i presentat per l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, hi van prendre la paraula, l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, el president de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia i un professor d’història de la Universitat de Barcelona que ens va fer una exposició de la vida i l’obra de Ferrer i Guàrdia. Hi ha un paral·lelisme entre la mort de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, i Ferrer i Guàrdia, perquè tots dos varen ésser condemnats a mort injustament per un tribunal militar i tots dos varen ésser afusellats al castell de Montjuïc el mes d’octubre, amb 31 anys i dos dies de diferència. Ferrer i Guàrdia va néixer el 10 de gener de 1859 a Alella, comarca del Maresme. De jove treballà de dependent de comerç, revisor de ferrocarrils a França i a Espanya, féu la carrera de mestre i un cop graduat s’establí a París on ensenyà llengua espanyola. Retornat a Barcelona, fundà l’Escola Moderna inspirada en principis llibertaris, un ensenyament laic i racionalista, de coeducació, en contra de les injustícies obreres i independent de l’estat. Els principis que defensava eren la formació d’homes i dones aptes per a renovar els mitjans socials. L’Escola Moderna continuà la seva tasca, amb molt recel de les autoritats i dels sectors conservadors, fins que, el 31 de maig de 1906, Mateu Morral, un bibliotecari de la seva escola, va atemptar llançant

24

una bomba al pas dels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia que acabaven de casar-se. Les autoritats tancaren l’Escola Moderna i empresonaren Ferrer acusant-lo de complicitat fins al 12 de juny de 1907 quan la sentència el declarà absolt per falta de proves. El 1909 el van acusar d’ésser l’inspirador dels fets ocorreguts durant la Setmana Tràgica de Barcelona i novament empresonat i finalment sense proves condemnat a mort. Aquests fets desencadenaren una intensa campanya dins i fora d’Espanya, que va costar la caiguda d’Antoni Maura com a cap del govern. A Brussel·les aixecaren un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia que avui dia encara es conserva . Al monument de Brussel·les hi ha la inscripció següent :

“L’ensenyament racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament els nens

sobre la via ampla i directa de la investigació personal”

MARTÍ GUERRERO I COTS

25

DUSOS I MADUSOS 3. Un efecte pervers de la democràcia Hi ha el cas curiós de la pronunciació d’un mot que ha canviat per causa de la situació política. Es tracta de vot, aquell acte mintjançant el qual expressem la nostra voluntat en unes eleccions, materialitzat en una papereta que fiquem dins l’urna. Aquesta paraula, l’havíem pronunciada sempre amb una o oberta, com ara en sol, però van estar tants anys sense poder fer aquests actes polítics que, quan hi vam tornar, ja no sabíem com ho havíem de dir. Així és general a hores d’ara la pronunciació de vot amb una o tancada, com la paraula dos. Potser els que encara ho diem a la manera antiga haurem de canviar. Això sí, tots seguirem confonent el mot vot , amb el mot bot (en castellà, “brinco”), la qual cosa, s’ha de reconéixer, sembla una ironia prou fina. 4. Un geperut a la família Les persones il·lustrades que oïm a la ràdio i a la televisió, i molta gent del carrer, diuen tot sovint la paraula solzament. Aquests adverbis terminats en ment són adverbis de manera, compostos d’un adjectiu qualificatiu en femení i la partícula ment Quan diem ha fet perfectament volem dir ha fet d’una manera perfecta; quan diem han parlat sincerament volem dir han parlat d’una manera sincera. Aleshores si sentim que diuen en Peret solzament ve els diumenges, hem d’entendre que els diumenges ve d’una manera solza? Resulta que no hi ha cap adjectiu qualificatiu solza, i és que la paraula correcta és solament ! Podem dir: En Peret solament ve els diumenges En Peret sols ve els diumenges En Peret tan sols ve els diumenges En Peret només ve els diumenges En Peret únicament ve els diumenges No cal inventar cap paraula estrambòtica.

ANTONI ROYO LLEIXÀ

26

UNES PARAULES EN RECORD DE LA MARIA GRAU, AMIGA I CONSÒCIA DE L’ATENEU. Em dirigeixo als amics de l’excursió de l’Ateneu per donar-vos les gràcies pels dies que heu fet gaudir a la meva germana de la vostra companyia visitant, mes rera mes, diferents indrets de Catalunya. Si una cosa li sabia greu a la meva germana era perdre’s un mes l’excursió de l’Ateneu, per això des d’aquí animo l’organització a continuar visitant indrets d’arreu amb el vostre tarannà. Gràcies a tots.

PAQUITA GRAU, SÍLVIA XANCÓ

------------------------------------------------------------------------------------------------

EXCURSIÓ A CADAQUÉS

El 28 de novembre, un grup de socis de l’Ateneu vam anar a la segona de les sortides que organitza la Federació d’Ateneus per, alhora que coneixem la ciutat o el poble que visitem, coneguem algun Ateneu o Associació cultural. L’objectiu era visitar Cadaqués i conèixer l’única entitat que hi ha, l’Amistat. Sortírem de l’Hospitalet amb l’autocar i el xofer de sempre i a Barcelona recollírem gent d’altres entitats. El temps ens va acompanyar tot el dia, sol i l’aire tan sols una mica fred. En arribar, ja ens esperava la secretària de l’Amistat que ens va portar fins a Port Lligat on vam visitar la casa de Dalí. Sembla que gairebé tothom ja hi havia estat, però sempre hi descobreixes alguna cosa nova o que potser no recordaves. Vam tornar amb l’autocar fins a Cadaqués, i per aquells carrers costeruts tan típics, de pedres cantelludes, ens dirigírem cap a l’Ajuntament. Acompanyats pel president de l’Amistat. Després d’una breu explicació històrica, vam poder gaudir d’una vista inoblidable del poble. Tot seguit el grup més nombrós visità l’església i els altres tot xino-xano vam baixar a la platja i des d’allí cap al restaurant on, un cop tots reunits, vam dinar. Per acabar d’arrodonir-ho, havent dinat, vam visitar la seu de l’Amistat, que ja ha complert els 150 anys, ubicada en un gran casal que, encara que té molts anys, ens va fer una mica d’enveja.

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058 “XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Martí Guerrero, Dolors Hermano, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé, Antoni Royo.

28

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de: