Butlletí 2012 FCCC

Butlletí 2012

33

sumari

Pòrtic

3Entrevista:

Josep Fontana

7Memòria d’activitats 2011

22Textos:

August Bover Patrizio Rigobon

57Informació econòmica

67Organismes de la FCCC

69

pòrtic

3

Des de fa alguns anys, el butlletí de la Fundació Congrés de Cul-tura Catalana es presenta amb un disseny més atractiu. Enguany els editors d’aquesta publicació han cregut oportú d’incloure una altra novetat, en aquesta ocasió en els continguts, per donar-li més caràc-ter de tribuna periodística. Per això, el lector hi trobarà un nou epígraf, dedicat a incloure una entrevista amb una personalitat destacada del nostre àmbit cultural, la qual cosa sens dubte incrementarà l’interès de la nostra publicació.

En el present butlletí, Montserrat Venturós entrevista el conegut his-toriador i catedràtic Josep Fontana, qui ha dictat no fa gaire la seva última lliçó a la Universitat Pom-peu Fabra, coincidint amb els seus vuitanta anys. Fontana, vell amic i col·laborador assidu de la nostra Fundació, ha publicat en castellà un llibre que ha tingut un fort impacte mediàtic: Por el bien del imperio, una

formidable història contemporà-nia des de la fi de la segona guerra mundial (1945) fins als nostres dies, setanta anys que demostren que la història també pot ser regressió. Val la pena, tanmateix, com a colofó de l’entrevista que recollim, recordar les paraules amb què el prof. Fonta-na va concloure la seva última lliçó: “si per a alguna cosa serveix la his-tòria és per fer-nos conscients que cap avenç social no s’aconsegueix sense lluita”.

A continuació trobem l’habitual crònica de les activitats que la Fundació ha portat a terme al llarg de l’any 2011. En aquest any hi ha un esdeveniment que sens dubte ha pres una dimensió molt especial: em refereixo a la Segona Conferèn-cia Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental, unes memorables jornades de les quals la nostra Fun-dació es pot sentir particularment orgullosa.

pòrtic

4

Com és costum, en aquesta relació preliminar no entraré en detall sobre les altres activitats perquè el lector ja en trobarà complida referència en l’apartat correspo-nent. Diguem, però, que entre els textos destacats d’aquest període hi ha com sempre els relacionats amb el Premi Internacional Ramon Llull, que enguany ha recaigut en l’Associazione Italiana di Studi Catalani: la glossa del senyor Au-gust Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura i membre del jurat del PIRL, i el dis-curs del professor Patrizio Rigobon, president de l’entitat guardonada, qui va fer unes referències molt agudes sobre la literatura catalana i la FCCC en particular.

Per cert, entre els discursos selec-cionats el lector potser trobarà a mancar el text de la conferència pronunciada pel senyor Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, programàticament titulada “Mi-rant endavant. Als cent anys de la Secció Filològica i als vint-i-cinc del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana”. En aquest cas, però, atès que enguany la conferència anual va ser il·lustrada amb power-point, qui l’ha volgut consultar l’ha trobat des del primer moment en un enllaç dins el web de la Fundació.

Capítol a part mereix el Premi Ferran Soldevila, el qual, cada any

més, el sentim del tot arrelat en el panorama historiogràfic dels Països Catalans. Enguany, com s’explica en el lloc oportú, el guardonat ha estat l’historiador valencià Vicent Baydal.

Un altre aspecte renovador en la presentació del butlletí és el reportatge gràfic que introduïm en aquest número, per il·lustrar tots els moments més significatius en què la nostra Fundació ha participat.

No podem acabar aquest butlletí sense recollir una qüestió que com a entitat que té l’objectiu de promou-re i defensar la cultura catalana, ens afecta de ple: em refereixo a l’assetjament cada vegada més am-ple i barroer a què està sotmesa la llengua catalana en diversos àmbits. A Catalunya, des de l’estiu de 2010, amb la lamentable sentència del Tribunal Constitucional desactivant l’Estatut de 2006, la llengua cata-lana ha estat agredida en diversos fronts: amb sentències “correctores” del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que desbaraten el sistema educatiu català i es proposen d’impedir que la llengua catalana aconsegueixi una situació plenament iguali-tària amb la llengua de l’Estat. Al País Valencià és el mateix govern “autonòmic” el qui està capgirant la tímida ordenació escolar que permetia una certa presència del valencià a l’ensenyament. A les Illes, el nou govern del president Bauzà està duent a terme una política de

pòrtic

5

persecució sistemàtica contra la llengua catalana (escola, mitjans au-diovisuals, administració pública). I, en certa manera, la cirereta del pas-tís l’ha posada el govern aragonès, el qual no tan sols vol combatre la denominació “llengua catalana” per designar el parlar de la Franja (en la qual cosa de moment no reïx per l’àmplia oposició ciutadana a aquest propòsit manicomial), sinó també eradicar l’ensenyament del català en els pocs centres escolars en què vo-luntàriament és impartit. Tot aquest seguit d’actuacions anticatalanes és tan extens i perseverant que seria ingenu no considerar-ho fruit d’una política concertada i sistemàtica.

En definitiva, en aquests moments delicats, en què la crisi econòmica s’erigeix com a principal preocu-pació ciutadana –i que de retruc incideix en el bon funcionament de la nostra Fundació, privada com es troba d’ajuts imprescindibles per als seus fins associatius--, no podem deixar de banda la reivindicació d’una plena normalització lingüís-tica, oposant-nos a qualsevol pas enrere i no cal dir a tota proposta contrària als drets lingüístics de la comunitat catalanoparlant. Per la plena llibertat lingüística, prou d’agressions contra la llengua i la cultura catalanes!

Francesc Vallverdú

President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Estiu de 2012

pòrtic

entrevistaJosep Fontana és entrevistat

per Montse Venturós

Juliol de 2012

7

entrevista

El Congrés de Cultura Catalana, neix de la necessitat de supervivèn-cia d’una identitat nacional que s’ha vist greument afectada per 40 anys de dictadura i de greuges contra la seva població. Com def iniria des del punt de vista històric i social aquell Congrés?

Per mi el que va ser un fet impor-tant va ser evidentment aquell pri-mer congrés de cultura catalana que es va celebrar durant el franquisme (1961-1964), a la clandestinitat amb una mobilització conside-rable i que tenia entre altres trets importants, doncs, que efectiva-ment va significar un primer intent d’apropament entre forces molt distintes que evidentment estaven contra el franquisme. Per mi allò va ser un fet molt important en aquest sentit.

Després hi va haver el segon con-grés (1975-1977) que ja es va donar amb unes circumstàncies totalment distintes en plena transició demo-

cràtica que evidentment tenia més capacitat per a mobilitzar-se però que per a mi no té la importància renovadora que va tenir aquell primer congrés. I mantenir aquesta idea amb una fundació em sembla important senzillament, perquè implica la mateixa voluntat de con-tinuïtat i d’esforç per mantenir la cultura catalana, que no és precisa-ment una tasca massa fàcil i que no ha rebut les ajudes adequades des de fora, des de les institucions.

Qualsevol tasca que en aquests moments mantingui l’esforç per lluitar per la plena recuperació de la cultura catalana és absolutament necessària és a dir el que necessita és sumar esforços i en aquest sentit evidentment em sembla que la tasca està plenament justificada.

En les conclusions del Congrés de Cultura Catalana, concretament en l’àmbit històric, es remarcava “L’estudi de la història és la base de la personalitat i identitat

Josep FontanaJosep Fontana i Lázaro va néixer el 20 de novembre de 1931 a la ciutat de Barcelona. Va estudiar filosofia i lletres, especialitzant-se en història, a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1956. Posteriorment es va doctorar a la mateixa universitat el 1970.

Fundador, i durant deu anys, director de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, ha estat així ma-teix professor universitari de la Universitat de Barcelona, la Universitat de València i la Universitat de Liverpool.

Alumne de Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, ha desenvolupat principalment la seva recerca al voltant de la història econòmica i la història espanyola del segle XX. Entre les seves principals obres publicades, destaquen: La història després de la fi de la història, Introducció a l’estudi de la història, L’ofici de l’historiador. Cal destacar la seva darrera obra “Por el bien de bien del imperio. Una historia del mundo des de 1945”.

8

entrevista

dels nostres Països Catalans. La història de cadascun d’ells no es pot entendre per separat sinó que s’ha d’estudiar dins un context de conjunt”, hi està d’acord? Creu que s’ha aplicat?

No, no s’ha aplicat, evidentment, la cosa és prou complexa i aquesta afirmació necessitaria moltes mati-sacions. La necessitat de treball en la nostra història és un fet evident. Cal tenir en compte que aquest és un país que es va trobar, en els moments en què s’institucionalitzà a tot Europa l’ensenyament de l’historia nacional com a element fonamental de l’educació que no tenia escola pròpia, que no tenia institucions. Ja és prou que fes una de les coses més difícils d’explicar i més interessants: com es va aconse-guir mantenir aquesta consciència històrica de personalitat durant l’etapa que va del S. XVIII fins prou avançat el s. XIX en què per exem-ple, encara que algú hagués volgut estudiar la història de Catalunya fins a mitjans del S. XIX no es dis-posava ni tan sols d’algun llibre que fos d’història de Catalunya raonable al que acudirà mentre la història d’Espanya ja era oficial i imposat per tot arreu a l’educació.

En aquest sentit és evident que aquesta recuperació de la història és un fenomen molt important, evidentment per exemple, pel que fa a tota l’etapa medieval i inclús dels temps moderns, la necessitat

d’un estudi que tingui en compte el conjunt de les relacions entre les diverses àrees, jo diria més, no solament dels Països Catalans, sinó de la corona d’Aragó.

Sí, jo segueixo estant d’acord en la importància de mantenir l’estudi de la nostra història

Quant al fet que l’estudi de la nostra història en el Congrés de Cultura Catalana es fes referència als Països Catalans, voldria fer una matisació. Sí Però això cal fer-ho d’una ma-nera. Això té molt més sentit quan existeix una certa unitat política. Quan s’acaba això necessita fer-se, però necessita fer-se amb molts matisos i amb molt respecte per les personalitats de cadascun dels com-ponents. Per tant, si que crec que és necessari òbviament mantenir tot això però no senzillament com una mena de jaculatòria. S’ha de fer història de cada territori de les seves relacions... És un tema complex que necessita matisar-se molt.

Per tant, durant aquests trenta anys...

No, dir que durant aquests anys s’hagi fet història dels Països Catalans seriosament jo ho posaria relativament en dubte. Prou feina hi ha hagut dels temps que neces-sitàvem més recerca perquè no n’hi havia com són dels segles XVI i XVII l’etapa aquesta anomenada tradicionalment de decadència que no hauria de ser anomenada

9

entrevista

així perquè és un fenomen molt més complex. No veig que hi hagi estudis paral·lels de les institucions del que signifiquen corts i generali-tat a Catalunya i a Venècia. El tema concret de Mallorca on no existei-xen aquestes mateixes institucions tampoc no ha estat ben integrat. Encara hi ha molta cosa a fer per considerar alegrement que això es pot tirar endavant .Només cal veure que malgrat que hi hagi hagut uns anys que teòricament es destinaven més diners a les celebracions i com-memoracions i tal, però per exem-ple les actes de les corts catalanes, que són un element absolutament indispensable per conèixer la nostra història no estan encara publicades o sigui que encara hi ha molta feina per omplir els forats que tenim

Vostè fou deixeble o alumne de Ferran Soldevila a qui la nostra Fundació dedica un premi anual de Biograf ies, memòries i Estudis his-tòrics del qual vostè n’és jurat. Què en destacaria de la seva personalitat i de la seva tasca com a historiador?

Moltes coses. De fet, per començar el que es més important del punt de vista del que estem considerant que és la seva tasca com a historiador, Soldevila és realment el primer que amb una ambició de fer una obra plena, una història de Catalunya completa, hi aporta els mètodes de la missió contemporània. És el primer que fa una síntesi històrica de Catalunya. Hi ha síntesi abans

molt meritòria i que ningú no menysprearan la tasca de gent com Rovira i Virgili, malgrat que no procedís d’una formació acadèmica. Però Soldevila sí que és el primer que publica una història de Cata-lunya feta d’acord amb les regles de la historiografia del seu temps i per tant, acadèmicament normal en termes universals. Això és un fet molt important en el cas de Solde-vila al marge de la importància que tinguin els seus estudis concrets. Per mi el treball malauradament que no va acabar, que és el seu estudi de Pere el Gran, és realment una obra absolutament admirable i insuficientment coneguda,

Quant a la persona, jo que l’he tingut com a mestre i que li he tingut afecte considerable per això, era un individu que va mostrar una dignitat assumint la difícil situació que el deixava els moments del franquisme que estaven fora de qualsevol treball dels que hauria realitzat en unes circumstàncies normals. Va assumir aquesta situa-ció amb molta dignitat i sense fer cap mena de concessió. Va realitzar un treball que segurament no s’ha valorat prou, l’esforç que va fer per fer una història d’Espanya que ell havia fet en català, però que per raons de censura es va haver de publicar en castellà. Jo crec que és una persona a la qual potser no se li ha fet encara prou justícia per la vàlua que va tenir.

10

entrevista

Vaig tenir la sort de tenir els estudis universitaris catalans dos professors realment extraordinaris, l’un va ser Soldevila i realment sense la seva influència jo no hauria anat a estu-diar història i l’altra va ser Jordi Ru-bió, una de les figures intel·lectuals de més categoria que ha produït aquest país en molts anys

Durant bona part del segle XX, la creença, quasi fe, en la cultura com a eina emancipadora va ser un element def initori del catalanisme popular, l’obrerisme i alguns sectors liberals. Actualment és vàlida encara aquesta concepció de la cultura com a eina de llibertat?

Hauria de ser-ho. Evidentment això ha estat molt important entre els elements del que podríem anome-nar una cultura popular catalana, aquest esforç que segurament no és encara, aquest esforç que es realitza en el que ha estat un element im-portantíssim i decisiu de la cultura catalana que és la xarxa associativa i tota l’activitat que es feia en centres, polítics culturals, cooperatives. Aquí hi havia un teixit associatiu molt important i en aquest teixit hi havia una activitat cultural de primera importància que jo em penso que encara no coneixem prou. Per exemple, un dels elements de trans-missió culturals més importants al s. XIX i començaments del s. XX ha estat el teatre. Però és clar el teatre no era solament una cosa que es feia als grans locals de Barcelona era

una cosa que els grups d’aficionats feien per tot arreu, barris i pobles, i que en aquest sentit havia d’acostar elements de la millor cultura cata-lana d’aquells moments a tot arreu. En aquest sentit per exemple, jo em penso que això ha estat molt impor-tant i malauradament aquesta xarxa associativa ja no existeix, estem en una cultura molt diferent de la qual els mitjans de difusió de massa han trencat aquests llaços de sociabilitat.

Aquesta idea de la cultura com a eina d’alliberament em sembla clar. Altra cosa és que aquesta idea tin-gui la mateixa força entre el conjunt de la població que evident tenia en aquestes èpoques d’una activitat molt més dispersa molt més difosa. Però és evident que si alguna cosa necessitem per la supervivència de la cultura catalana son aquests esforços que han de venir de baix, ja que els que vénen de dalt son insuficients.

Seria encertat considerar que el Con-grés de Cultura Catalana, i altres iniciatives culturals de la transició, entronquen amb tradicions culturals i ideològiques d’abast europeu? Com?

D’abast europeu? Cal tenir en compte cadascuna d’aquestes coses que la situació, la nostra situació és molt diferent i sobretot parlant dels temps que vénen del franquisme i de la transició. Està clar la situació de la cultura catalana, la situació de total abandonament del a cultura catalana en relació a la de qualsevol

11

entrevista

altra país; l’única comparació que seria lícita seria la comparació amb cultures nacionals no estatals que hagin hagut de fer un esforç per sobreviure i tirar endavant, i jo no veig que en el marc europeu n’hi hagi que tinguin la potència i la importància que ha tingut aquesta recuperació de la cultura catalana després del franquisme. En aquest sentit, jo crec que l’esforç que s’ha volgut realitzar en un nivell de normalitat, que aquesta norma-litat europea, no ha caigut en la temptació de fer cultura folklòrica, sinó de fer cultura amb el mateix rigor acadèmic amb què la fan les institucions que funcionaven a altres bandes, això em sembla que sí que està clar. És evident que la gran diferència òbviament està en el fet que aquestes cultures en situacions normals tenen un tipus de suport oficial que les potencia i que els permet una capacitat de funcio-nament que aquí no hi ha estat. Perquè aquí els suports han estat molt més migrats...

S’atreviria a fer una descripció sin-tètica de per què la cultura catalana és una anomalia a nivell europeu, essent una cultura nacional sense estat amb una potència única, que fa que sovint se l’englobi juntament amb altres cultures nacionals de petits estats, i no pas amb altres cultures de nacions sense estat, de potencialitat molt menor?

Sí, aquest és un fet clau i determi-nant. És un fet en què Catalunya és bastant una singularitat, és bastant una singularitat perquè és una qüestió complexa d’explicar, però amb unes arrels històriques que ho poden determinar. Aquí hi ha una comunitat que des de 1714 es queda sense institucions represen-tatives, però que a partir d’aquest moment, seguint una via que de fet estava marcada abans, desen-volupa un tipus de camins que la porten cap a una molt primerenca industrialització, que és un fet molt important i que la separa comple-tament de la resta de l’estat i que té unes formes de relació amb la propietat i el treball de la terra molt pròpies que té un enorme avan-tatge. Aquest enorme avantatge és que en el mateix temps que s’està produint la industrialització aquí hi ha una capacitat de donar treball a la terra a través de l’emfiteusi que no existeix en altres bandes. Tot això crea una comunitat que té uns hàbits de vida propis, justament aquest desenvolupament econòmic que porta cap a la industrialitza-ció cosa que ajuda a potenciar la consciència aquesta de diferència i de distinció. Afegint amb això la supervivència de records històrics, que malgrat tot no es perden: (hi ha hagut un temps de llibertats, etc,) ajuda a anar creant aquesta comunitat que té una consciència, una llengua i s’esforça a mantenir-la. L’important no és el que fan els

12

entrevista

de dalt, ja que realment les capes superiors de la societat catalana s’obliden bastant aviat de la impor-tància d’aquesta llengua i la cultiven només de manera molt parcial, sinó que aquesta llengua segueix viva com es veu en la persistència del teatre, en la persistència de publi-cacions populars, de romanços de tot tipus de literatura que arriba màximament a la gent. Tot això configura aquesta peculiaritat que diem dins d’un estat relativament dèbil culturalment, econòmicament, crea una consciència de diferèn-cia. Diferència que es mostra per exemple en els textos dels batallons de la milícia popular dels anys 40 del segle XIX que afirmen amb un cert orgull aquesta diferència, “aquí som un país en què des dels quatre anys tothom es posa a treballar”. Potser sigui pel fet que la unificació creada per la victòria de Felip V té també un element insòlit en el fet de sotmetre una part del conjunt del que havia estat la corona espan-yola més avançada que la resta, i en aquest sentit per tant que no és la forma d’agregació que hom suposa que és més natural. Sigui pel que sigui aquí es crea una consciència de personalitat pròpia que es manté viva durant tot el segle XIX i que permetrà durar fins a enllaçar amb l’aparició de les primeres formes de catalanisme polític.

En aquest sentit, aquesta és una pa-radoxa si es vol a escala europea. No es tracta de la integració dintre d’un

estat central més culte i desenvolu-pat d’una part endarrerida, és tot al contrari. És una part avançada en molts sentits que es veu integrada políticament dintre de un conjunt, però que avança pel seu compte: que té un procés industrialitzador que va molt pel davant del de la resta de l’estat. Els primers sindi-cats de treballadors apareixen aquí a Catalunya mentre que a la resta de l’estat no es pot dir que hi hagi sindicalisme modern fins bastetanes dècades més tard. És una situació que em penso que permet explicar perfectament que aquest és un cas distint del de la majoria d’Europa, en què els elements que tenen reivindicacions respecte dels seus estats centrals, acostumen a ser nor-malment zones més endarrerides i més deprimides. O el manteniment de la llengua i la cultura. Jo recor-do perfectament que amics meus bascos i basquistes es sorprenien de veure que treballant jo prenia les meves notes en català. Ells havien après èuscara, però la seva llengua pròpia de treball seguia sent el castellà. Aquest no és el cas d’aquí on les coses han estat evidentment molt distintes i efectivament jo crec que hem creat una situació única a Europa: que no és Escòcia, que no és Bretanya

Com veu vostè l’actual marc cultural dels Països Catalans?

El marc conjunt funciona bastant bé a escala universitari, jo diria que

13

entrevista

pel que fa a la cultura de terres de parla catalana les relacions a nivell universitari són d’una obertura i d’una qualitat com malauradament no són ni les de caràcter polític ni de cap altra mena. Aquests mesos passats he anat a fer conferències, en català naturalment, a Alacant o València i a Mallorca al Centre d’Estudis Balears on hi ha molts amics, molta comunicació, molta capacitat de relació perquè efecti-vament aquesta relació cultural i aquesta facilitat existeix. En aquest moment a nivell universitari hi ha contactes de molts tipus i les rela-cions són excel·lents. Aquí si que hi ha bons lligams. Són bastant a nivell dels centres comarcals i locals d’estudis, on també hi ha molta re-lació fora d’aquests àmbits. Eviden-tment després quan s’interfereixen les qüestions de relació política, to-tes aquestes coses es malbaraten i es converteixen en molt més difícils, però dit en aquest sentit la relació és bona. Ara, en el sentit global del que efectivament es realitza en tot aquest àmbit, naturalment, la imatge no pot ser gaire optimista en la mesura que hi ha molta més bona voluntat, esforç i sacrifici que possibilitat de fer coses.

Enllaçant amb la qüestió lingüís-tica: s’està assistint a una constant vulneració dels drets lingüístics arreu dels Països Catalans. Fa alguns mesos des de Mallorca, fa tot just un parell de dies amb la supres-sió de la paraula català en matèria

lingüística a l’Aragó, com veu aquest seguit de despropòsits lingüístics?

És una qüestió que es planteja estrictament des del terreny polític, però que afortunadament no té cap mena de correlació amb el que pas-sa al pla cultural. Això mateix que explicava aquestes, relacions...això d’anar a fer conferències demanades per ells a Alacant i València, Palma en un parell de mesos, neix de la voluntat d’aquesta gent de mante-nir el contacte, i en cap moment ha estat discutit el fet de fer aquestes conferències es fessin en català i que el diàleg amb el públic ha estat en català. Llocs com la Universitat fan un esforç per mantenir aquestes activitats en llengua catalana, amb prous problemes òbviament perquè això és fa evidentment en un marc polític hostil. El fet que els mitjans de comunicació no siguin en la prò-pia llengua i elements decisius com és per exemple la televisió; a Ma-llorca ha desaparegut i la TV va-lenciana té una supervivència molt difícil. Em sembla que malgrat tot s’ha intentat mantenir una certa activitat en llengua catalana. Quan vaig anar a fer una conferència a València em van demanar també que anés a la televisió valenciana per una intervenció en llengua catalana, però totes aquestes coses en la mesura que tenen connexions polítiques clares troben dificultats molt serioses. Feina per fer n’hi ha molta i dificultats per la normalit-

14

entrevista

zació de la llengua, almenys fora de Catalunya n’hi ha moltes encara.

Països Catalans, marc cultural, lingüístic o nacional?

Vejam. Marc cultural evident, marc lingüístic evident, nacional? Això depèn de la voluntat de la gent. L’error que s’ha comès massa vegades aquí és anar massa alegre-ment, pensar que les coses estan determinades per la llengua i per la història sense necessitat de pre-guntar a la gent què pensen i què volen. Aleshores, perquè hi hagi un marc nacional cooperador de les diferències caldrà una feina política considerable que jo diria que en aquest moment no existeix aquí.

Siguem realistes: aquí ningú pot oblidar que des de fa molts anys els valencians voten el Partit Popular, i òbviament votar el Partit Popular no significa expressar la voluntat de cap mena de lligam més estret amb Catalunya. I el mateix passa a les Illes, que voten el Partit Po-pular. Aleshores, siguem realistes i comencem a parlar d’un marc nacional conjunt quan resulti que aquestes comunitats voten opcions polítiques que permeten pensar en això. Perquè si ara anem a preguntar al partit popular què en pensen de les opcions nacionals dels Països Catalans tindrem una resposta perfectament previsible. Si hi ha d’haver alguna cosa que s’assembli a un procés d’integració polític aquest

procés té un camí molt llarg pel davant.

En el moment en el qual vam acor-dar realitzar la present entrevista, recordo perfectament que em va citar a dos quarts de deu perquè era possible que a les 12 el mobilitzessin per eleccions sindicals. En matèria de lluita, la jubilació no existeix, oi?

La jubilació suposo que té un sentit molt clar per la gent que fa deter-minats treballs físics. Si el meu tre-ball hagués de dependre de la meva capacitat muscular evidentment no podria ser el mateix que quan jo te-nia trenta o quaranta anys, però en el meu cas, la jubilació és purament i simplement una circumstància de caràcter burocràtic que té a veure amb la meva situació amb la uni-versitat, però que no té a veure amb el meu treball de cap tipus. És a dir, no faré classes regulars aquí, només el nombre de conferències que tinc compromeses els propers mesos. Vol dir que hauré de fer una feina que s’assemblarà molt i no trobo massa canvis en la meva activitat. Com que al mateix temps mantinc una certa activitat professional absolu-tament necessària com és lògic per compensar la migradesa del que signifiquen les pensions, doncs això me dona un sentit de normalitat complet. És a dir, treballo ara com treballo quan tenia 30 o 40 anys mentre les capacitats que necessito per aquest treball no minvin, i per

15

entrevista

ara no sembla que minvin, no veig perquè he de canviar.

L’of ici d’historiador. Després de més de 60 anys dedicats a la història, em podria sintetitzar què representen els estudis històrics als nostres dies?

La forma fàcil de contestar, com totes les formes fàcils de contes-tar, resulta insuficient. És dir que la història té la mateixa funció com a memòria col·lectiva que té la memòria individual per un individu que és allò que el permet reconèixer-se com a ell mateix diferent dels altres, com allò que dona raó de la seva identitat. Sense memòria no som. I en aquest sentit val el mateix. Com a mínim és una primera resposta. És evident que els historiadors tenim com a funció treballar en l’establiment de la memòria col·lectiva. En la realitat és que és encara més complicada que això perquè malauradament la feina d’elaborar aquesta me-mòria col·lectiva des de fa molt l’han assumida els estats amb una finalitat política molt concreta, que és la d’influir a través de l’escola i de tota la pedagogia de les com-memoracions i les celebracions, etc, a determinades formes de pensar i entendre la societat. I aquí hi ha un feina molt llarga a fer precisament per combatre aquesta mena d’intrusió cerebral d’idees imbuïdes que volen donar una visió que té a veure sobretot amb allò que té a veure amb el mante-

niment de l’ordre establert actual. En aquest sentit els historiadors tenim una altra feina important que és justament la feina de fer crítica d’una enorme quantitat de mites, de mentides i de prejudicis que es volen fer servir per conformar la mentalitat de la gent. I aquesta és una de les feines més grans que tenim: la de combatre allò que se’n diu l’ús públic de la història, un ús que normalment té característiques malsanes. Que vol crear sentiments, conviccions normalment més aviat agressives, i combatre tot allò que no convé al sistema polític existent i establert. Per tant, de feina en tenim molta. La prova és que si no fos així, no m’hauria de resistir com m’he de resistir si no fes cas de totes les 28.55 que rebo, estaria fent conferències cada dia per tot arreu, cosa que evidentment no puc fer. M’he de limitar als mínims que em permetin per veure les coses adequadament. Però la mateixa de-manda que la gent té d’informació i de coneixement, del reconeixe-ment que fan normalment quan tu parles amb ells, que aquelles coses no les havien entès d’aquesta manera, la forma en què els pots estimular a pensar i a ser crítics demostra que la feina que tenim és una feina considerable i que val la pena. Com a mínim jo no penso haver perdut el temps. Per contra, de vegades tens una certa sensació d’angoixa i de responsabilitat com et trobes com em passa molt sovint

16

entrevista

quan un alumne que vas tenir fa vint o trenta anys i et diu: “recordo aquell dia que ens vas dir...”, tu ni te’n recordes que vas dir tal cosa tal dia, però et quedes impressionat en adonar-te que has sembrat una idea que algú ha incorporat com a seva i que per tant ha tingut importància en definir el que pensava i el que feia t’adones de l’enorme respon-sabilitat que tens en això, i per tant que la feina que fas està molt lluny de ser una feina inútil. En definitiva no t’has dedicat a explicar aventures als nens ni a donar-los elements d’acultura sinó que en realitat has fet allò que en realitat se suposa que un hauria de fer i és a ensenyar a la gent a pensar pel seu compte.

En un article publicat fa pocs dies per vostè, af irmava: “Això de l’austeritat no anava per la crisi, sinó per acabar amb els avenços aconseguits en dos-cents anys de lluites socials”. Com considera que aquestes polítiques han afectat el sistema universitari?

L’estan afectant de manera gravíssi-ma. Als Estats Units ja l’han afectat de manera gravíssima. Avui en dia està clar que es diu als joves que necessiten una formació cultural adequada si volen tenir un treball ben compensat, en aquest moments l’augment del cost de les matrícules a tot arreu...Als Estats Units obliga a la majoria a demanar crèdits als estudiants i als seus pares, amb la idea que després quan ja guanyin diners això ho podran retornar

fàcilment. Segons sembla un 37 per cent dels que demanen crèdits no estan en condicions de retornar-los tan fàcilment i això crea un proble-ma que és un problema molt greu que afecta als Estats Units i que a més segurament esclatarà en els propers dies. Per què? Per què la taxa fixada per aquests crèdits es mantenia en una mena de situació favorable, transitòria que s’acaba el primer de juliol. S’ha de discutir al Congrés i al Senat nord americà si es renovava aquesta situació per mantenir els tipus d’interès relati-vament favorables, però preocupats com estan per altres coses no es van posar d’acord, això significa que si és així, el primer de juliol, el tipus d’interès que paguen els estudiants nord americans es doblarà i pot provocar problemes que ja els veurem. En definitiva s’ha convertit en un problema molt seriós, que aquí encara no tenim però que és el que en teoria s’apropa. És a dir: una educació cara, limitada als que se la poden pagar, pocs recursos per l’educació pública potencial de l’educació privada que implicarà per força una disminució de qualitat, perquè entre l’ensenyament d’una universitat pública i d’una univer-sitat privada hi ha un diferència substancial. Al professor de la Universitat Pública se li exigeix que pel seu compte faci recerca, al professor de la universitat privada se li exigeix que faci classe. Ningú pagarà perquè es faci recerca. Òb-

17

entrevista

viament això genera unes circum-stàncies que seran molt dolentes de cara al futur. Aquest és per exemple un dels problemes que evidentment tota aquesta política de l’austeritat està construint, però és que és un conjunt que aquesta política d’austeritat està destinada a liquidar tot això de l’estat del benestar. Ara ja no hi ha l’amenaça comunista, per tant no hi ha cap perill de sub-versió, per tant no fa falta mantenir l’estat del benestar per tenir la gent contenta. Carregar-se els sindi-cats, carregar-se els serveis socials, passar totes aquestes qüestions a l’empresa privada. I aleshores, tenim paradoxes, nosaltres encara seguim avui amb la sanitat pública si bé amb limitacions que ha estat per a la gent una millora de la seva capacitat de vida considerable que als Estats Units no s’han aconseguit mai. Només s’han aconseguit les petites mesures que va implan-tar Johnson (ajudes als vells, i als pobres etc.), però la gent està en una situació en què s’ha de pagar una assegurança mèdica, però per exemple hi ha les companyies que no admeten assegurar gent que tin-gui malalties i sotmesa a medicació perquè és un mal negoci o gent amb sobrepès, si bé es calcula que pot ser una font de despeses. Per tant una gran quantitat de ciuta-dans nord-americans no tenen cap mena d’assegurança mèdica. Aquest és el camí cap al qual ens porta la

política d’austeritat i ens hi porta davant de la passivitat general.

Creu que hi ha passivitat general?

És obvi. Si la gent vota governs de dretes que afavoreixen això, és evident. Si amb una situació de crisi econòmica, la gent vota el PP és evident que estan votant perquè no canviïn les coses. Aquella cosa pròpia castellana del “que me quede como estoy”. És una situació d’evident passivitat. És lògic que els joves protestin, resulta que ara amb una certa edat no tenen futur, és lògic, només faltaria. Al contrari seria l’eutanàsia. Què passa si els joves se’n van a la Puerta del Sol i els pares voten al PP? No funciona. És a dir, no hi ha una consciència de la gravetat del problema i amb una situació com aquesta la feina d’explicar-los a la gent de què va la cosa és una feina important. Fins i tot els historiadors ens toca.

Què ha representat la docència per vostè?

No ho sé. És difícil de dir. Jo tinc amics als quals això de la do-cència els entusiasma. Jo no sé si m’ha entusiasmat. Jo diria que a mi m’entusiasma més la recerca i escriure, però sempre me l’he pres molt seriosament, sempre escric les classes. Cosa que ara em representa un enorme avantatge, perquè un enorme material acumulat, treba-llat, etc. Sempre m’ho he pres molt seriosament. Ara: després ve el

18

entrevista

moment de la praxis, aleshores no saps mai que hi ha dies que decidei-xes comunicar-te bé, i aquests dies que tens a la gent realment pen-dent, és com si fos un instrument que tu pots tocar i que saps que els tens enganxats; aquell dia surts de la classe feliç. Però hi ha dies que aquesta connexió no l’aconsegueixes i sovint passa amb dies que has dut les classes sobrepreparades i aquells dies evidentment et desesperes. Sempre he cregut que no era un bon docent, perquè he tingut sem-pre la tendència a fer explicacions molt rodones i molt completes que per tant, comuniquen bé les idees, però no susciten problemes i això ha estat segurament una falla meva.

Els grans docents que jo he conegut són la gent que tenen la capacitat de transformar el que diuen amb problemes. Per això m’ha agradat treballar molt amb professors des segon ensenyament, col·laborar-hi per exemple com feia a València i on tu planteges això i ells ho trans-formen amb formes problemàtiques de treballar amb la gent. Jo no ho he tingut segurament, i per tant no penso haver estat un molt bon docent. El cas és que he treballat molt per fer la docència i la veritat és que tampoc s’han queixat mai els meus estudiants.

En el seu darrer llibre descriu i analitza l’etapa post crisi del petroli, que també es coneix com “la gran di-vergència”. Aquesta etapa coincideix

pràcticament amb el període històric d’autonomies als diversos territoris dels Països Catalans. Creu que “la gran divergència” ha impactat en la cultura catalana en etapa autonò-mica, sobretot respecte la idea que durant l’antifranquisme es tenia de com havia de ser la cultura catalana? De quina manera?

La gran divergència és un problema que té a veure amb el repartiment de la riquesa entre els més rics i els que no ho són. Evidentment aquest problema és un problema que escapa les dimensions de les autonomies polítiques per complet. La gran divergència el que explica és que hi hagi un augment dels ingressos sobretot dels dirigents econòmics i una disminució gra-dual que sobretot afecta no sola-ment els treballadors sinó també les capes mitjanes; la destrucció de les classes mitges. En aquest sentit això és molt dolent per la societat catalana amb la funció en què és una mesura amb una societat amb unes classes mitges potents i que tenien un paper fonamental, però de fet, entre nosaltres, es un tema relativament recent, que es produeix sobretot no fa més enllà de 10 anys. Sí que és un element que pot tenir influència a la societat catalana. A part d’això que deia del debilita-ment de les classes mitges, és que entre nosaltres el moviment sindical ha estat un element molt important d’organització de la societat catalana i per exemple ha estat molt impor-

19

entrevista

tant durant el franquisme quan es va produir aquesta mena de miracle, el fet que es produís una conjunció entre els moviments de protesta social i política respecte el règim als moviments de protesta nacio-nal catalans. És a dir, ens oblidem potser massa sovint que sobretot en els darrers anys del franquisme algunes de les manifestacions de l’onze de setembre amb més força i més presència pública eren ma-nifestacions en què participaven treballadors immigrants a Terrassa i a Sabadell, etc. Haver aconseguit aquesta fusió de l’oposició social, fins i tot de la població immi-grant contra el franquisme amb una comprensió dels objectius de l’autonomia i de les reivindicacions nacionals ha estat un element im-portant de la societat catalana. En aquest sentit penso que els sindicats han estat un element d’ajudar a la cohesió d’aquesta societat i poden explicar que la dreta espanyolista no hagi aconseguit imposar-se ni a les zones de domini de la pobla-ció immigrant i és un factor molt important que jo crec que té molt a veure amb aquesta funció que han tingut els sindicats. Tot això evidentment ara es debilitarà. No sabem exactament què passarà ni si s’ha perdut aquest moment davant de la clara debilitació dels movi-ments sindicals. Això depèn del que vindrà i una de les coses que un historiador sap perfectament, es que l’exercici de la profecia és

un exercici suïcida. Depèn de tots plegats farem.

I per acabar, la darrera frase del seu llibre: “el futur és a les vostres mans”...

Jo els dic de vegades als estudiants universitaris: nosaltres vam rebre un món que no funcionava. Hem intentat millorar-lo i no ens n’hem sortit gens ni mica, però vostès tindran una situació pitjor que la nostra. Nosaltres teníem esperan-ces, esperances raonables de canvi, i això com a mínim et deia que valia la pena lluitar, perquè al final hi havia una situació millor En aquests moments, aquests mateixos estudiants universitaris poden tenir una actitud crítica del món en què viuen, però no tenen esperances raonables de canvi, perquè no hi ha un camí establert que digui: “quan liquidem la dictadura i assolim la llibertat....” En aquests moments les passes de futur són negres. És evident que la primera cosa que els caldrà és plantar-se a mirar el món en què estan i decidir exactament per quin camí volen anar i lluitar col·lectivament per canviar les coses. En el fons vol dir: s’ha acabat aquella època en què es creia que el progrés era el motor de la història i que aquesta sempre acabava funcionant per camins de progrés. Ara ens hem adonat que no, que els progressos han estat sempre conse-qüència de lluites col·lectives.

20

entrevista

La gent de la vostra edat el que té és la necessitat de fer-se un pro-grama del lluita i dir: “no podem quedar-nos amb els braços plegats, perquè el camí que porta això és un camí per anar cada vegada pitjor” El primer que necessitem és mantenir aquelles coses essencials que s’han guanyat amb dos-cents anys de lluites socials: una bona educació pública que vol dir possibilitat de tothom d’accés a aquesta formació; una bona sanitat pública, un sistema de pensions (com a mínim això, que corre perill que t’ho treguin... Com a mínim defensar-ho i al mateix temps intentar cercar camins per sortir d’aquesta situació i anar cap a una societat millor. El futur no existeix, el futur l’heu de fabricar, està a les vostres mans. No és fàcil, insisteixo. Mentre no es creï una consciència col·lectiva i eviden-tment hi ha un problema i és que en aquesta societat en què els elements de sociabilitat eren molt més grans, i la gent ens reuníem on hi havia grups de discussió, periòdics locals, associacions, etc... en aquest mo-ment la consciència del que passa al mon que té la gent està determina-da cada vegada més per la premsa i pel que rep a la televisió. Darrere de cada televisió que efectivament arriba a la gent hi ha establert quins son els interessos que hi ha. I òbviament el que primarà seran els interessos d’aquests grans interessos més els dels grans anunciants.

Per tant, això fa que hi hagi malau-radament una manca de consciència real dels problemes en la gran ma-joria de la gent que són els que fi-nalment aniran a votar i donaran els vots que permetran seguir mantenir governs que defensen polítiques regressives. Hi ha una feina consi-derable a fer, però una feina en què no basta la protesta dels joves, que és lògica, que serà inevitable, perquè si hi ha una cosa que està clara, és que anirà en augment. Aquesta societat tal i com s’està organitzant no té la capacitat de resoldre el pro-blema de donar sortida lògica a les aspiracions de treball i de realització de les generacions noves que estan apareixen. L’atur entre els joves en aquests moments i en aquest país està per sobre dels 50%. On estan els mitjans per resoldre això? Si no hi ha capacitat per resoldre, hi haurà protesta.

El futur està a les vostres mans vol dir això, vol dir òbviament que l’herència que heu rebut no és una bona herència.

memòria d’activitats

2011

22

memòria d’activitats 2011

Premi Miquel Casals i ColldecarreraLa Fundació Congrés de Cultura Catalana organitza la convocatòria del Premi Miquel Casals Collde-carrera, en memòria de qui va ser President de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona i màxim impulsor del Congrés de Cultura Catalana els anys 1975-1977 que va donar lloc a la nostra Fundació.

L’objectiu del premi és guardonar una obra escrita, d’investigació, en l’àmbit del dret privat propi dels Països Catalans, sia sobre dret privat emanat dels seus òrgans legislatius actuals, sia sobre recerca del dret privat històric. Es tracta, doncs, d’un premi únic en les seves característi-ques que enguany ha arribat a la Xa edició. Per a l’organització del premi es compta amb la col·laboració de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, el Consell de Col·legis

d’Advocats de Catalunya, el Col·legi de Notaris de Barcelona, l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i l’Editorial Tirant Lo Blanch. S’atorga biennalment, coincidint amb la celebració de la festivitat de Sant Raimon de Penya-fort, que organitza l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona.

Durant l’any 2011, el Premi ha sigut objecte d’una modificació que permetrà, a través de l’acord establert entre les diferents entitats impul-sores del Premi i l’Editorial Tirant Lo Blanch, que l’obra guanyadora sigui publicada per aquesta mateixa editorial.

El dia 31 de gener, es féu públi-ca l’obra guanyadora del Premi d’enguany en el marc de la Festivitat de Sant Raimon de Penyafort que celebra de forma anual l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. El notariat a Catalunya després de la Guerra de Successió, d’Arcadi Garcia i Oms fou l’obra guanyadora.

Premis

23


Premi Ferran Soldevila de biografies, memòries i estudis històricsVa ser l’any 1984 que la Funda-ció Congrés de Cultura Catalana convocà per primera vegada el Premi Ferran Soldevila. Enguany, el premi, que busca estimular els estudis històrics en els seus vessants polític, social, econòmic i biogràfic en el marc dels Països Catalans, arriba ja a la seva vint-i-setena edició.

El premi d’ enguany va ser convocat a la primavera, amb el suport i la col·laboració de la revista l’Avenç, el Museu d’Història de Catalunya i el Servei de Publicacions de la Univer-sitat de València.

El jurat el componien prestigiosos historiadors com els senyors Agustí Alcoberro, , Antoni Furió, Josep Fontana, Josep Maria Salrach, Joan Francesc Mira i Sebastià Serra.

El Premi està dotat de 6.000 euros a més de la publicació de l’obra guan-yadora per part de Publicacions de la Universitat de València.

Molts e diverses torts, prejudicis e greuges. Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348) fou el títol de l’obra guanyadora de la darrera convocatòria. El seu autor, Vicent Baydal i Sala, és llicenciat en

Història per la Universitat de València, Màster i Doctorat en Història Medieval per la Universitat Pompeu Fabra i Investigador contractat al Centre de Recerca i Debat del Museu d’Història de Barcelona.

Les seves principals publicaci-ons són La senyoria de Beniparrell (1258-1419): Dels Romaní als Escrivà de Romaní, Beniparrell, Ajuntament de Beniparrell. Com a articles destacables, mencionem El llibre dels fets de Jaume I, a pams del sol naixent, El cabeçatge, un descone-gut servei de les Corts valencianes de 1301-1302 i El naixement de l ’im-post del morabatí al Regne de València (1265-1266).

Reproduïm sota aquestes línies les paraules que el Sr. Baydal pronuncià durant el lliurament del Premi a l’Auditori de Barcelona durant el decurs de la 61a Festa de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia.

“Acabar una tesi és sempre un procés llarg i dolorós, per al doctorand i per a tota la gent que l ’envolta, especialment -crec- en el cas dels historiadors, atesa la nostra tendència a la prolixitat. Qui ho ho haja experimentat o estiga fent-ho sabrà del que parle. Sembla que no tinga fi i que, tot plegat, haja perdut el sentit original que cercàvem amb la investigació. Però la persistència paga la pena: acabar-la nomès reporta que beneficis, a tots els nivells. Perso-nalment, perquè pots decidir què fer amb la teua vida, i acadèmicament,

24


perquè passes a comptar per al món dels investigadors i professors doctors que organitzen els congressos, editen les revistes i dirigeixen els projectes de recerca. Et queda molt de camí per fer, però has vençut el primer gran obstacle. En el meu cas, a més a més, la finalització de la tesi ha anat acompanyada d’un colofó fantàstic: ha estat premiada per partida doble, amb el premi Ferran Soldevila de la Fundació Congrés de Cultura Ca-talana, i amb la beca Notari Raimon Noguera de la Fundació Noguera. El primer significarà la publicació d’un llibre sobre Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348), mentre que la segona permetrà la publicació d’un altre llibre, resum de la tesi, sobre Els fonaments del pactisme valencià (1250-1365). A

més, la dotació econòmica de tots dos possibilitarà una cosa essencial per a qualsevol carrera investigadora: tindre un cert marge de temps per a optar a convocatòries postdoctorals, les quals, ara per ara, brillen per la seua absència a casa nostra. Caldrà esperar i, mentrestant, optar també a les que es convoquen a d’altres països, com ara els Estats Units, Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica o Itàlia, ja siguen de caràcter públic o privat. Ara, però, gaudiré una mica dels premis, que han vingut a coincidir, precisament, amb el temps de Nadal; això sí que ha estat un bon regal! I des d’Harca esperem que també vosaltres passeu un bon Nadal i una bona entrada d’any nou. Bones festes!”

Vicent Baydal, rebent el guardó de mans del nostre president.

25


Premi Internacional Ramon Llull El Premi Internacional Ramon Llull, és una iniciativa nascuda al si de la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb la col·laboració científica de l’ Institut d’Estudis Catalans, l’any 1984. Amb la voluntat de fer més ressò i d’aportar nous suports al reconeixement de l’aportació dels catalanòfils i entitats, el Premi Internacional Ramon Llull, en la seva primera època, homenatjà:

1. El coneixement d’una obra individual, escrita en qualsevol llengua i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i/o cultural catalana.

2. Una institució estrangera que s’hagi dedicat a la promoció de la cultura catalana en el seu país

3. La dedicació constant a traduir obres catalanes a qualsevol llengua

4. L’aportació teòrica d’una persona de qualsevol país del món que hagi significat una important contribució al coneixement i la defensa de les cultures o ètnies sense estat propi.

Actualment el Premi Internacional Ramon Llull, es convoca de manera conjunta amb l’ Institut

Ramon Llull. L’objecte del Premi s’ha adequat a les necessitats presents i avui es proposa de reconèixer:

5. El conjunt d’una obra individual d’una persona estrangera, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana, o una institució estrangera que s’hagi dedicat a la promoció de la llengua i la cultura catalanes al seu país.

6. L’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat.

La dotació econòmica del Premi és de 6.000 euros i el guardó es concedeix alternant anualment l’objecte del premi. El jurat del Premi Internacional Ramon Llull, en la seva última edició, estava integrat per les següents persones:

A proposta de l’ Institut Ramon Llull: Isidor Marí, Joaquim Puig, Lídia Pons i August Bover

A proposta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: Marc Taxonera, Miquel Strubell, Montserrat Guibernau i Fèlix Martí

26


Els presidents de les dues entitats, alternen anualment la presidència de torn del Jurat. Enguany corresponia al director de l’institut Ramon Llull, Vicenç Villatoro.

Els guardonats en les edicions del Premi des dels seus inicis, han estat:

I (1986) Anglo-Catalan Society

II (1987) Pierre Vilar

III (1988) Robert Ignatius Burns

IV (1989) Joseph Gulsoy

V (1990) Per Denez

VI (1991) Bob de Nijs

VII (1992) Deutsch-Katalanische Gesellschaft

VIII (1993) Kálman Faluba

IX (1994) Vytautas Landsbergis

X (1995) Arthur Terry

XI (1997) North American Catalan Society

XII (1999) Marie Claire Zimmermann

XIII (2001) Jocelyn N. Hillgarth

XIV (2004) Giuseppe Tavani

XV (2005) Paul Preston

XVI (2006) Tilbert Dídac Stegmann

XVII (2007) Alan Yates

XVIII (2008) Michael van Wal

XIX (2009) Denise Boyer

XX (2010) Malika Ahmed-Chertouk Zaid

El dia 17 de març de 2011, els membres del jurat del Premi es reuniren a la Seu de l’Institut Ramon Llull per tal de deliberar al redós de la figura que en aquesta convocatòria seria guardonada amb el Premi. El mateix dia 17, es coneixia la notícia que l’Associazione Italiana di Studi Catalani s’enduia el guardó “com a reconeixement de la seva trajectòria d’ençà de 1978 i pel seu impuls a la recerca en l ’àmbit de la catalanística a través de l ’organització de col·loquis internacionals d’estudis catalans i de les seves publicacions”.

27


El dimecres 26 d’octubre, la Funda-ció Congrés de Cultura Catalana, organitzava de nou, la seva confe-rència anual. Enguany, la conferèn-cia s’organitzava també per celebrar el desè aniversari del Cercle XXI, entitat que té com a objecte l’agru-pació de lingüistes i gent propera a aquesta sensibilitat, per treballar per la defensa de la llengua catalana a la xarxa; i per celebrar el centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, fou l’encarregat d’aquesta conferència que sota el títol “Mirant Endavant. Als cent anys de la Secció Filològica i als 25 del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana”, ens apropà a la realitat d’aquesta entitat, i de tota la tasca que s’hi ha realitzat i s’hi realitza.

A través d’un recorregut històric, es parlaren de qüestions cabdals com els inicis de l’IEC i de les Seccions Filològica i Científica, creades el 14

de febrer de 1911. La conferència versà sobre diverses qüestions que es centraren en el següents punts: la visió inicial i les claus de l’èxit, funció i organització de la secció filològica, l’orientació normativa, la recerca, el seguiment de la situació sociolingüística i finalment, un cen-tenari obert a la societat i projectat al futur. Marí, destacà que una commemoració ha de servir sempre per a comprendre i renovar el sentit inicial d’allò que es commemora, i que per tant, no es pot limitar mai a mirar enrere. Per altra banda, també posà èmfasi en la necessitat que el català sigui reconegut de forma igualitària a la resta de llengües, “cal transmetre a la societat un convenci-ment inequívoc: la llengua catalana té la capacitat i el dret de ser reconeguda igualitàriament en el marc estatal, europeu i mundial”.

Conferència anual de la Fundació Congrés

de Cultura Catalana

28


La presentació i la cloenda de l’acte foren dutes a terme pel President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana i membre emèrit de l’IEC, Sr. Francesc Vallverdú, qui dedicà unes paraules a la celebració del desè aniversari del Cercle XXI, així

com a la important tasca que rea-litza la Secció Filològica al si de la societat catalana.

La conferència fou seguida per una nodrida assistència al Pati de Columnes de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona

Invitació a la conferència anual.

29


Per la Integració i la Cohesió Social. Jornades de Llengua, Cultura i ImmigracióEl Departament de Cultura del Consell de Mallorca i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de-cidiren impulsar aquestes jornades que es celebraren a la ciutat de Palma els dies 15 i 16 d’abril del passat 2011. Motivats per la visió compartida de les dues entitats i de la necessitat de posar en comú les experiències del tractament de la cultura i la llengua que es duen a terme per als nouvinguts des dels diferents territoris de parla catalana.

És per aquest motiu que, a les sessions de les jornades, hi hagué representants del País Valencià, Illes Balears i Catalunya, que exposaren les realitats dels seus respectius territoris.

Els objectius de la jornada eren principalment tres:

1. Conèixer el marc legal actual que regula les diferents polí-tiques d’integració dels Països Catalans, i com haurien d’actuar els governs per dissenyar unes veritables polítiques lingüís-tiques responsables tenint en compte l’ètica política i la diver-sitat lingüística

2. Conèixer els diferents mètodes utilitzats arreu del territori en matèria lingüística i cultural dels nouvinguts per saber quins són els mecanismes més adequats per arribar a la nova població

3. Debatre sobre els models de les polítiques lingüístiques i cultu-rals que es duen a terme, des del punt de vista de l’oferta cultural del mercat, i les polítiques d’in-tegració que necessitam.

Jornades de llengua i immigració

a Mallorca

30


Les ponències i taules rodones realitzades foren les següents:

“El marc legal i les polítiques lingüístiques dels territoris de parla catalana”

“La gestió de la diversitat lingüís-tica. Com aconseguir una política lingüística veritablement responsa-ble i legítima”

“Educació i acolliment. Com es pot millorar la gestió de l’acolliment lingüístic i cultural dels nouvinguts a l’ensenyament als diferents terri-toris. Perspectives de futur”

“Els mercats culturals i la seva ofer-ta com a pol d’atracció i integració”

“La integració de la immigració a través de la cultura del país”

“Els mitjans de comunicació i la responsabilitat social des del punt de vista de la llengua i la cultura”

“Presentació d’experiències als dife-rents territoris des de la perspectiva de l’anàlisi. Incidència social de les diferents actuacions”

Entre els conferenciants hi hagué:

Pere Mayans, expert en immersió lingüística i ús de la llengua ca-talana; Felip Munar, Professor de la UIB; Jaume Fullana, portaveu d’Educació d’Escola Valenciana; Miquel Strubell, Director d’Acti-vitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana; Isidor Marí, Sociolingüista i president de la Sec-ció Filològica de l’IEC; Salwa El Gharbi, responsable del Departa-ment de Drets Humans i Diversitat Cultural d’UNESCOCAT; Tomeu Martí, activista cultural i vicepresid-net de l’Obra Cultural Balear; Da-mià Pons, delegat de l’IEC a Palma; Patrícia Gabancho, periodista i es-criptora; Ignasi Aragay, subdirector del Diari ARA; Rosa Campoamar, periodista d’Ona Mallorca; Víctor Maceda, periodista d’El Temps; Pere Arcas, Cap del Departament de Programes d’Aprenentatge de Televisió de Catalunya; Manel Ra-mon, president de la Federació de ràdios locals; Dolors Solà, Directora del CNL d’Osona; Doro Ballerman, Coordinadora de l’Àrea d’Intercul-turalitat de l’Obra Cultural Balear.

31


Observatori de la Llengua CatalanaEl Consell d’Europa estudia la situació del català a l’estat espanyol

En els últims deu anys, la població dels territoris de llengua catalana ha augmentat prop d’un 20 % —bàsicament per la immigració estrangera. Malgrat el gran canvi demogràfic, els parlants de català han crescut en cinc-centes mil persones i són prop de deu milions —una clara majoria sobre el total de la població (13,6 milions). El català, per tant, es consolida com una llengua de demografia mitjana entre les cent llengües més parlades del món. Aquestes dades es desprenen de l’Informe sobre la llengua catalana (2010), elaborat per la Xarxa CRUSCAT de l’IEC, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana. (Síntesi de les conclusions de l’Informe)

Segons els responsables de l’infor-me, «la llengua catalana no pot ser considerada minoritària, sinó que els seus parlants tenen dret a un tracte igualitari entre les llengües de l’Estat i d’Europa, que només pot ser negat per prejudicis polítics sense justificació democràtica». La importància del context sociopolític en l’evolució de la llengua és evi-dent a l’hora d’interpretar la dinà-mica sociolingüística dels diferents territoris. Miquel Àngel Pradilla, director de la Xarxa CRUSCAT, considera que «en els territoris on la conjuntura política s’ha mostrat favorable a la llengua catalana, com Andorra, Catalunya i les Illes Ba-lears, el català es manté o avança; mentre que al País Valencià, on el continuisme institucional prolonga una política lingüística pretesament igualitarista que no prioritza la llengua històrica i territorial, hi ha un clar retrocés del català». D’altra banda, Miquel Strubell, coordina-dor de l’Observatori de la Llengua

Activitats paral·leles amb altres entitats

32


Catalana, afirma que «els lectors trobaran que aquest informe, entre tots els que hem encarregat des de 2003, subratlla més bé l’enorme paradoxa que mostra llengua, en-tre la seva dimensió i fortalesa en alguns àmbits socials, i el fet de ser víctima d’atacs polítics i ideològics. Esperem que serà d’utilitat per als polítics i diputats a qui l’enviem».

Educació i cultura

De l’informe també es desprèn que l’evolució favorable dels coneixements lingüístics —en català i en castellà— es deu al gran esforç del sistema educatiu en els territoris i àmbits en què el català és la llengua vehicular habitual. Els responsables de l’estudi destaquen que «aquest esforç especial en l’atenció educativa de la diversitat creixent de la població escolar reclama suport i respecte, a fi de mantenir i millorar els resultats educatius i la cohesió social. És greument irresponsable suscitar controvèrsies sobre l’elecció particular de llengua vehicular en detriment dels objectius d’interès general que han de guiar els projectes educatius de centre i les polítiques públiques d’ensenyament», en referència a les diferents sentències judicials i campanyes mediàtiques que qüestionen el model d’escola catalana. Pel que fa a l’ensenyament universitari, la docència en català es pot estancar o retrocedir sense

motius, per una potenciació mal entesa de l’anglès com a llengua vehicular, fet que, per a l’IEC, requereix d’una profunda reflexió en l’àmbit de la gestió universitària.

Quant al conjunt de l’oferta i del consum mediàtic i de productes culturals, es manté una clara minorització de la llengua catalana. Els àmbits del cinema, de la música en català i del lleure infantil i juvenil continuen presentant una gran precarietat a tot el domini lingüístic. La notícia més positiva ens arriba del món de la Xarxa, un àmbit on la llengua catalana, de manera sostinguda, continua guanyant visibilitat. Una de les conclusions és que és indispensable aconseguir la vertebració de l’espai lingüístic, cultural i comunicatiu. L’articulació de les institucions i dels grups empresarials de l’àmbit cultural i de comunicació ha de permetre una distribució normal i general dels productes culturals a tot el territori i l’eliminació de les barreres polítiques antidemocràtiques a la recepció lliure de les emissions televisives, tal com reclama la iniciativa legislativa popular (ILP) pendent de tramitació al Congrés.

Segons els responsables de l’informe, «la dificultat principal per a la plena recuperació i l’ús normal del català és la política estatal, que sembla orientada a legitimar la desigualtat lingüística, en lloc

Conferència anual amb Isidor Marí

Acte de lliurament de la Medalla de l’Il·lustre Col·legi d’Advocatsde Barcelona a la Fundació

Premi Internacional Ramon Llull

II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental

Alguns dels conferenciants de la II CEMNO

Presentació del manifest pel Ferrmed al Parlament Europeu

Arcadi Garcia i Oms, premi Miquel Casals

Recepció de la II CEMNO al Palau de la Generalitat

La vicepresidenta del Govern amb el nostre director d’operacions

Premi Ferran SoldevilaJornades de Llengua, Cultura i Immigració a Mallorca

Conferenciants de les jornades de Mallorca

Presentació de la Rivista Italiana di Studi Catalani

37


d’avançar cap a la igualtat entre les llengües oficials, tant a l’Estat com a la UE. La Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya —un cop plebiscitat— i els recursos posteriors sobre diverses lleis del Parlament de Catalunya semblen respondre a una voluntat política de subordinació de la llengua catalana, que resulta inadmissible i pot provocar greus confrontacions, ja que dóna a entendre que la igualtat només serà possible si s’aconsegueix la plena sobirania política».

Cercle XXIEl Cercle XXI és una iniciativa nascuda al sí de la Fundació Con-grés de Cultura Catalana, que actu-alment funciona de forma autòno-ma, tot i que rep suport econòmic de la Fundació.

Cercle XXI té com a objecte l’agru-pació de lingüistes i gent propera a aquesta sensibilitat, per treballar per la defensa de la llengua catalana a la xarxa.

Les seves principals activitats són:

• Publicar el butlletí del Cercle XXI https://www.cercle21.cat/butlleti/ Tots els números po-den ser consultats des del web.

• Celebrar sopars amb persones significades, que convidem a parlar lliurement, de manera informal, sobre la seva visió de la situació de la nostra llengua i,

més en general, sobre l’estat de la nostra nació. Enguany hem sopat amb Joan Solà, filòleg, (malauradament ja desapare-gut), i Jaume Cabré, escriptor. En ocasions anteriors hem sopat amb l’antic director de TV3, Joan Oliver; Miquel Cal-çada, director de Ràdio Flaix; Vicent Sanchis, director de l’Avui; Eduard Voltas, editor i antic Secretari de Cultura; Lluís Cabrera, promotor dels Altres Andalusos; el periodista especialitzat en temes polítics, Francesc-Marc Álvaro; Sebastià Alzamora i Joan F. Mira, escrip-tors; Vicent Partal, periodista digital, Miquel Pueyo, quan era secretari de Política Lingüística; Alfons López Tena, promotor del Cercle d’Estudis Sobiranis-tes i vocal del Consell General del Poder Judicial; Mònica Ter-ribas, directora de TVC; Oriol Amorós, quan era secretari d’Immigració.

• Puntualment, fem accions a través d’Internet adreçades a la mobilització del públic sensible al tema lingüístic. Així, hem difós diverses iniciatives a favor de la llengua i la cultura cata-lanes que s’han dut a terme a Internet. Utilitzem dues llistes de correu: una per coordinar les activitats i l’altra per a difondre iniciatives d’interès.

• Cada 3 setmanes ens reunim a

38


la seu d’Òmnium de Barcelona per fer el seguiment de les acti-vitats en preparació, i per deba-tre noves propostes d’acció

Desè aniversari

Amb motiu del desè aniversari del Cercle XXI l’entitat ha publicat un número especial del butlletí, format per articles que han escrit per a l’ocasió alguns dels convidats que han passat al llarg d’aquests anys durant els sopars que s’han realitzat: Patricia Gabancho, Joan Oliver, Lluis Carrera, Bernat Joan i Muriel Casals col·laboren en aquest butlletí exposant les seves reflexions sobre aspectes relacionats amb la situa-ció actual de la cultura i la llengua catalanes. El butlletí es tanca amb uns textos de Joan Solà, ja traspas-sat, escollits i presentats per Neus Nogué.

Els deu anys de vida de Cercle XXI es compleixen en un moment de grans dificultats econòmiques i de greu crisi de l’Estat espanyol. Han estat uns anys en què s’han precipi-tat una colla d’esdeveniments que poden ser d’una importància cabdal per al futur de la nostra llengua. N’apuntem alguns d’entre els més significatius.

Des del punt de vista tecnològic, hi ha hagut en aquests anys un esclat de la difusió de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, Internet, etc. Es tracta d’un àmbit molt important en què

la llengua catalana s’ha anat situant prou bé, en part perquè la regulació que hi pot exercir l’Estat espanyol, sempre hostil a la nostra llengua, és limitada: actuacions com les prohi-bicions a la difusió de TVC al País Valencià no hi són possibles. Un exemple d’èxit en aquest camp és l’obtenció del domini .cat. Al costat d’aquests avenços, n’hi ha hagut d’altres, per exemple en el camp de la premsa (La Vanguardia, etc.) o de la comunicació de les empreses (la catalanització del catàleg d’Ikea, amplíssimament difós per les llars catalanes, etc.).

En l’aspecte demogràfic i demolin-güístic, l’enorme immigració arriba-da al nostre país de fora de l’Estat espanyol en aquests darrers 10 anys és alhora una dificultat i un repte per al futur de la llengua. Natural-ment, l’arribada d’aquesta nova po-blació ha fet minvar el percentatge de persones de llengua inicial cata-lana (sense, però, fer pujar de ma-nera estadísticament significativa el percentatge de persones de llengua inicial castellana); no hem d’oblidar, però, que a Catalunya i en altres zones del domini lingüístic la trans-missió lingüística intergeneracional es manté favorable al català, cosa que és molt positiva. Per tant, hem de mirar de gestionar aquesta rea-litat adequadament, en el benentès que també l’actitud i el comporta-ment lingüístic dels catalans influirà en un o altre sentit en les actituds i els comportaments dels nouvinguts

39


i, sobretot, dels seus fills.

Finalment, en el vessant polític, en el cas del Principat (però amb efectes a la resta del territori de la llengua), l’evolució política del país en aquests anys ha estat molt ràpida i significativa arran del procés fallit de l’Estatut d’autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005, minimitzat pel Congrés dels Diputats el 2006 i definitivament desactivat per la sentència del Tribunal Constitu-cional espanyol de juny de 2010. La sentència nega el caràcter de llengua preferent per al català a Catalunya, diu que no hi ha un deure de conèixer el català equipa-rable al deure de conèixer el caste-llà, “interpreta” (sempre contra el català, sempre contra l’autonomia política de Catalunya) un munt de conceptes clau (com ara el de competència exclusiva), rebaixa el mateix valor de l’Estatut en relació amb l’ordenament jurídic espanyol, impedeix la possibilitat d’un finan-çament just i suficient i redueix a no-res els aspectes relacionats amb el poder judicial a Catalunya. La resposta catalana va ser la grandiosa manifestació del 10 de juliol del mateix any, que es va decantar molt clarament cap a la reclamació d’in-dependència. Mentrestant, d’Arenys de Munt a Barcelona, es van fer les consultes populars sobre la inde-pendència de Catalunya i tot seguit s’ha constituït l’Assemblea Nacional Catalana. Tot plegat passa en un

context de màxima bel·ligerància del món polític i mediàtic espa-nyol contra la nostra llengua en tot l’àmbit lingüístic sota dependència espanyola: multes a ACPV per transmetre el senyal de TVC al País Valencià, menysteniment de les més de 600.000 signatures que avalen la ILP televisió sense fronteres al Congrés dels Diputats, atacs pertot a la llengua a l’escola i als mitjans de comunicació públics, atacs gravís-sims també en l’àmbit de la funció pública i la toponímia a les Illes Balears, recursos del PP i el Defen-sor del Pueblo davant el Tribunal Constitucional contra diverses lleis catalanes, i especialment contra els aspectes lingüístics d’aquestes lleis, aprovades amb ampli consens al Parlament (codi de consum, llei del cinema, llei d’immigració, llei d’educació, etc.), derogació de la llei de llengües de l’Aragó (que no ofi-cialitzava el català a la Franja però, si més no, anomenava la llengua pel seu nom), etc.

Ens trobem, doncs, immersos en un context de greu crisi econòmica i en aquesta nova situació tecnolò-gica, demogràfica i política. Davant aquesta realitat, sectors cada vegada més amplis de la societat catalana estan arribant a la conclusió que cal treballar per a assolir la màxima llibertat política per al país, perquè aquesta és la manera més efectiva a hores d’ara de poder fer front als reptes actuals amb els recursos eco-nòmics, polítics i socials adequats.

40


També, és clar, als reptes relacionats amb la normalització de l’ús de la llengua catalana, un àmbit en què, de moment, caldrà intel·ligència per a treballar en positiu i coratge per a arribar, si cal, a la insubmissió a les lleis injustament imposades a la població catalana pel poder polític i judicial espanyol. Des de Cercle XXI contribuirem a aquesta tasca procurant, com sempre, aportar-hi dades, reflexions i propostes útils, i ho farem amb humilitat, tenacitat i esperit positiu.

Centre d’Études Catalanes de ParísEl 8 de novembre de 1977 s’inau-gurava al carrer de la Sainte Croix de la Bretonnerie, al barri de Le Marais, a París, el Centre d’Estudis Catalans, amb el patrocini del Pre-sident de la Universitat París IV-Sorbonne i de la iniciativa conjunta de professors i investigadors, així com de diverses entiats catalanes, com ara Òmnium Cultural.

Es tracta d’un antic edifici del segle XVII, que pertany al patrimoni de la ciutat de París i fou restaurat gràcies al patrocini català. La seva façana està adornada amb un baix relleu que representa Sant Jordi, patró de Catalunya; obra del gran escultor català, Apel·les Fenosa.

El centre nasqué amb una triple vocació: universitària, cultural i científica. Actualment, el centre

acull una biblioteca amb més de 14.000 volums referents als Països Catalans així com un important fons de premsa en català i també nombrosos llibres procedents del Fons Cambó de París. La mateixa biblioteca, disposa d’un servei de préstec a domicili.

El Centre és nucli d’activitats més que destacables, tan pel que fa a la seva constància com pel seu con-tingut, d’alt interès. Així doncs, i gairebé de forma setmanal, el Cen-tre organitza activitats relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. Per altra banda, el centre imparteix classes de català a diferents nivells.

Aquestes son només algunes de les activitats que el Céntre d’Études Catalanes de Paris ha dut a terme al llarg de l’any 2011

• Seminari d’estudis catalans: El teatre català (1980-2010): una pràctica artística singular?

• L’art català de la posguerra: formes de resistència a càrrec d’Àlex Mitrani de la Universi-tat Pompeu Fabra

• Vesprades de poesia, a càrrec de Josep Maria Sala Valldaura

• Conferència “Unitat i diversitat lingüística: una qüestió ideolò-gica i política”, a càrrec del Sr. Joan Martí, de la Secció Filo-lògica de l’Institut d’Estudis Catalans

41


Reunió al Parlament de Catalunya per parlar de la promo-ció i la defensa de la llengua catalanaMiquel Strubell, Director d’Activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, assistí a aquella reunió. Tot seguit l ’escrit que elaborà per al seu blog personal.

En un gest que espero que serà repetit pels altres grups parlamentaris catalanistes, Solidaritat Catalana per la Independència -amb l’assistència de tots els seus diputats- ha convidat a una reunió, avui 31 de gener, els representants d’una sèrie d’entitats que vetllen per la llengua catalana i la promouen.

En nom de la Fundació Congrés de Cultura Catalana jo he fet aquestes

propostes, relacionades totes elles amb la necessària concertació social de les accions de promoció de la nostra llengua:

1. L’incompliment per part del Govern espanyol dels compromisos adquirits mitjançant acords amb diferents institucions de la Unió Europea, per facilitar la tramitació de documents en català (i en basc i gallec), en compliment dels acords bilaterals signats amb diferents institucions de la UE arran de la Resolució del Consell de 13 de juny de 2005. Això inclou la traducció al català-valencià del Tractat de Lisboa.

2. La necessària dinamització del Consell Social de la Llengua Catalana.

3. La sistematització de la política lingüística de la Generalitat de Catalunya mitjançant

Altres activitats de la Fundació i campanyes a les quals ens hem adherit

42


un nou Pla General de Normalització Lingüística.

4. Suport per a la coordinació de les entitats. La Generalitat havia promogut, amb el suport de VILAWEB, un portal www.entitats.info, que permetia agrupar totes les iniciatives (actes, publicacions, notícies…) en favor de la llengua que organitzaven una sèrie d’entitats. Aquest suport va desaparèixer, i també el portal. “Entitats.info va ser un portal de suport a les institucions culturals del país, creat per la Generalitat de Catalunya l’any 2002. Va deixar de funcionar l’agost del 2007.”

També he tingut ocasió de proposar que es personin les entitats com a parts afectades en els diferents recursos presentats per entitats unionistes contra reglaments d’usos lingüístics a diputacions i ajuntaments, i el clam general de les entitats ha estat que s’hi personi també la Generalitat.

Entre les entitats representades en aquest reunió (que serà seguida per una altra, amb més entitats) hi havia la Fundació Congrés de Cultura Catalana, l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia, la Plataforma Universitària pel Català (PUC), Sobirania i Progrés, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), l’Associació

“Llengua Nacional”, i els promotors del Manifest “La universitat catalana defensa la immersió lingüística” (Declaració dels professors de psicologia de les universitats catalanes, respecte de la llengua de l’escola).

La Fundació s’adhereix al manifest de Ferrmed i assisteix a l’acte de presentació al Parlament EuropeuLa Fundació Congrés de Cultura Catalana, a proposta del patronat, decidí durant el mes de desembre del 2010 donar ple suport a la proposta de Ferrmed, projecte encapçalat pel nostre patró Joan Amorós, sobre la xarxa ferroviària principal transeuropea de mercaderies, una eina necessària i imprescindible pel desenvolupament econòmic de futur per Catalunya i l’Arc Mediterrani en general.

L’acte de presentació (12 de gener) es dugué a terme al Parlament Europeu (Brussel·les), i el ressò que se n’obtingué fou notable, tan a nivell polític europeu com per l’interès mediàtic que generà.

També se’n ha de destacar el suport múltiple i divers que ha

43


rebut el projecte. A l’acte, seguit per 400 persones, hi van intervenir 50 representants d’entitats i institucions molt diverses, passant pel President del Comitè de Transports de la UE, el Sr. Brian Simpson, per representants dels governs dels estats hongarès, belga, holandès, suec i espanyol, així com per representants d’entitats cíviques, d’empreses del sector, i de polítics dels respectius territoris de l’arc mediterrani, inclòs el Conseller de Transports de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Lluís Recoder.

Les intervencions, malgrat la gran diferència d’objectius i de raó de ser de les entitats i institucions que hi donaven suport, tenien un denominador comú: apostar fermament pel Gran Eix FERRMED i els seus enllaços amb la resta de la UE, de manera que aquest eix ferroviari transeuropeu de mercaderies connecti Casablanca amb Sant Petersburg.

De les intervencions polítiques val la pena destacar-ne la dels Presidents de la Comunitat de Múrcia i de la Generalitat Valenciana, que van defensar el projecte cegament, i van demanar

al govern espanyol que ho declari com una infraestructura prioritària a desenvolupar immediatament pel bé dels interessos econòmics de l’Estat. Menys contundents van ser les paraules dels representants del Ministeri de Transports del govern espanyol, que van defensar el projecte com una eina prioritària del seu govern, però amb un discurs ambigu i poc entusiàstic. En canvi, l’eurodiputat català Oriol Junqueras, va utilitzar l’escàs temps de què disposava per ser clar i contundent: la prioritat de l’Eix Ferrmed no serà un problema a l’hora de convèncer als diputats europeus, però sí que preveu que hi haurà obstacles -sobretot econòmics- als diferents estats per on ha de passar aquesta infraestructura, ja que són aquests mateixos estats qui han d’aportar el 80% de la inversió necessària dins dels seus respectius territoris.

El representant de la Fundació, acompanyat per un membre del Departament de Geografia de la UAB, Departament amb el s’impulsà la II Conferència Econòmica de la Mediterrània Occidental, van aprofitar la jornada per presentar aquest projecte.

44


Ens adherim al manifest de SOM ESCOLA La Fundació Congrés de Cultura Catalana, ha volgut mostrar el seu suport al manifest d’aquesta entitat cívica i educativa per la defensa de l ’escola catalana.

Sota aquestes línies els deixem amb el manifest:

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.

Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats.

Afirmem:

1. Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.

2. Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.

3. Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal·liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.

4. Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.

5. Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de

45


multilingüisme que afavoreix l’excel·lència en la competència comunicativa.

Subratllem:

1. Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.

2. Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.

3. Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola ca-talana i millorant la seva eficà-cia per garantir un bon conei-xement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en

els àmbits socials, econòmics i culturals.

En conseqüència:

1. Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.

2. Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.

3. Animem les persones, les enti-tats i tota la comunitat educati-va a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en con-tinguts, que no separi els in-fants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

46


“Cinc anys d’escarni, ja n’hi ha prou!”La Fundació Congrés de Cultura Catalana, ha volgut adherir-se al manifest que la Comissió per la Dignitat feu públic el passat dilluns 4 de juliol; un document que va dirigit a la Ministra de Cultura del govern espanyol i en el qual es fa palès el malestar d’aquesta entitat pel silenci del govern espanyol envers el retorn dels fons requisats d’entitats privades que encara resten a l’Arxiu de Salamanca.

Després de 5 anys i mig de ser aprovada la llei del retorn dels documents de Salamanca, a Catalunya encara no s’ha conclòs el procés; és més, fins el passat mes de desembre no es completava el trasllat del primer contingent significatiu de documents d’entitats privades.

És per això, que avui, en el decurs de La Nit de la Memòria Històrica, que es celebrarà a l’Orfeó Martinenc i en el qual es lliuraran els Premis Dignitat 2010 es farà la lectura d’aquest manifest. La nostra entitat hi serà present.

Comissió de la dignitat: «cinc anys d’escarni: ja n’hi ha prou!»

Fa cinc anys i mig que va ser aprovada la llei del retorn dels documents de Salamanca a Catalunya i encara no s’ha conclòs el procés. Fins el passat mes de desembre no es completava el trasllat del primer contingent significatiu de documents d’entitats privades. En els cinc anys anteriors només s’havia transferit la documentació de la Generalitat que ja estava digitalitzada i un grup de llibres que pertanyien gairebé tots a la biblioteca de Rovira i Virgili. Després van venir més de dos anys de silenci i inactivitat del Ministeri de Cultura, malgrat que el Departament de Cultura del govern català havia fet la feina i havia posat a sobre la taula un inventari de la documentació catalana que hi havia en aquell sinistre centre de Salamanca.

El desembre passat, sense cap motiu tècnic, restaren retinguts a Salamanca un nombrós gruix de documents ja digitalitzats que encara no han estat retornats tot i les promeses de la minis-tra fetes al Conseller de Cultura que, un cop acabades les eleccions munici-pals, es transferirien. El resultat ha estat només silenci. Volem informar al nostre poble l ’actitud gasiva i grotesca mantinguda durant aquests cinc anys pel Ministeri i els seus funcionaris posant constants entrebancs al procés de retorn.

S’ha posat en qüestió cada document o que s’hagin de retornar publicacions,

47


llibres, banderes o cartells, quan la llei parlava no només de documents si no “de otros efectos” requisats. També s’ha posat en dubte de manera grotesca que els documents emmagatzemats a Vi-naròs provinents de pobles del Mont-sià i la Terra Alta, fossin catalans. Als anys llargs de silenci es van justificar per a produir-se diverses eleccions. Poc es faria en un país democràtic si el compliment de les lleis haguéssin de ser condicionades pels processos electorals.

Cap raó de caràcter tècnic, històric o arxivístic justifica aquesta actitud gasiva del Ministeri. Semblen ignorar que la finalitat de la llei era restituir a les institucions de Catalunya; particulars; entitats, partits i sindicats catalans víctimes d’aquell espoli de la dictadura. No hi pot haver una actitud més mesquina ni antidemocràtica que qui vol privar

a persones com Carles Fontserè, Teresa Rovira, Teresa i Josep Pàmies, i a tantes altres víctimes de veure retornats els documents familiars arrabassats pel franquisme fa més de setanta anys. No n’hi ha prou amb la llei del retorn o la llei de la memòria? Que cal més per a que es lliurin d’una vegada aquests documents?.

No hi ha altra explicació que l ’actitud claudicant del govern espanyol davant la catalanof òbia i el poc convenciment dels deure de restitució de les víctimes de la dictadura, cosa que lamentem. El govern de l ’Estat quan va retornar el fons documental de la Federación Socialista de Madrid a la Fundación Pablo Iglesias que presideix Alfonso Guerra. No va caldre cap llei per a fer-ho. Volem que de manera immedi-ata es transfereixi tota la documenta-ció del fons

48


Barcelona i Lleida que estan digita-litzats així com tota la documentació catalana de la secció d’hemeroteca que fa anys que està reproduïda i per tant és transferible d’immediat ¡ que es pro-cedeixi a digitalitzar sense demora els documents del fons Vinaròs, Madrid i altres que corresponen a documents provinents de Catalunya. També la documentació de diverses organitza-cions que com la comunitat Israelita, hi ha al fons de maçoneria, així com els cartells banderes i pancartes i altres objectes.

Tot aquest procés no pot anar més enllà del tercer trimestre d’aquest any. Hem demanat una reunió amb la ministra de cultura per tractar aquest afer i transmetre-li els nostres desitjos.

Si el retorn dels documents i altres objectes identificats que resten pendents no es produeix de manera definitiva i sense entrebancs, la Comissió de la Dignitat prendrà de manera immediata accions per a denunciar aquesta situació davant del Consell Internacional d’Arxius de la UNESCO. A l ’ONU l’incompliment de l ’Estat espanyol dels tractats de restitució d’arxius en cas de guerra. A la Comissió dels drets Humans de Ginebra per vulneració del dret de justícia i restitució de les víctimes de la dictadura.

Barcelona 14 de juliol de 2011

Comissió de la Dignitat

Si vas al jutjat, no canviïs de llengua!La Fundació Congrés de Cultura Catalana, vol mostrar tot el seu suport a la campanya endegada per l’Associació de Juristes per la Llengua Pròpia. L’objectiu de la campanya roman en sensibilitzar a favor de l’ús del català davant l’Administració de Justícia de Catalunya.

L’Associació de juristes en defensa de la llengua pròpia ha decidit realitzar la campanya de sensibilització “no canviem de llengua”, a favor de l ’ús del català davant l ’Administració de justícia a Catalunya.

En els darrers temps, l ’ús del català als jutjats i tribunals de justícia de Catalunya – que mai ha estat normalitzat – ha experimentat un cert retrocés, cosa que queda palesa pel fet que es dicten encara menys sentències en català que abans (16%).

De fet, és massa freqüent que a l ’hora de relacionar-se amb l ’Administració de justícia, persones que parlen en català en tots els àmbits de la vida privada i social, canviïn de llengua i utilitzin el castellà, tan de forma oral com escrita.

Creiem que es necessària una acció sostinguda en el temps que afavoreixi que el català sigui utilitzat amb nor-malitat, també a l ’àmbit de la justícia, però, a la vegada, considerem que és

49


imprescindible una major sensibilit-zació del conjunt de la societat.

El dret a usar la llengua catalana davant l ’Administració de justícia és un dret indiscutible, que està regulat a la Llei de política lingüística, a l ’Es-tatut d’autonomia de Catalunya, a la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries i a la Llei orgànica del poder judicial; aquest dret suposa que els ciutadans podem triar la llengua en la que volem relacionar-nos i que hem de ser atesos, oralment i per escrit, en la llengua escollida.

La campanya “no canviem de llengua” s’adreça principalment a tots els ciutadans, ja que sou vosaltres els qui podeu exercir el vostre dret d’opció lingüística davant els organismes de l ’Administració de justícia a Catalunya, però en aquesta tasca també hi estan implicats tots els poders

públics (administracions públiques i també l ’Administració de justícia), així com els operadors jurídics (jutges, fiscals, secretaris judicials, funcionaris de justícia, advocats, procuradors, graduats socials, metges forenses, entre d’altres).

L’eix fonamental de la campanya que es vol portar a terme durant el mes de març de 2011 és: “no canviem de llengua”.

Us volem fer coneixedors de la campanya i demanar-vos la vostra col·laboració. Aneu a l ’apartat “com col·laborar”, on us expliquem en detall què és el que podeu fer per donar a conèixer aquesta campanya.

Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

Barcelona, març 2011.

50


La Fundació s’adhereix a Barcelona DecideixEn el Comitè Executiu de la Fundació, celebrat el dia 2 de març passat, es va prendre nota de la ini-ciativa de “Barcelona Decideix” que promou la participació a la Con-sulta sobre la Independència que es dugué a terme a la ciutat de Barce-lona el passat dia 10 d’abril de 2011.

Per a més informació, podran seguir tota la informació referent a aquella important consulta a www.barcelonadecideix.cat

Col·laboració amb l’Aula de Cultura de Cardedeu El passat dimarts 18 d’octubre, la Fundació Congrés de Cultura Catalana participarà en una de les conferències que duu a terme l’Aula de Cultura de Cardedeu.

L’acord de patrocini establert entre l’Aula de Cultura de Cardedeu i la Fundació va permetre que aquesta entitat pogués dur a l’activitat programada per al proper dimarts dia 18. Coincidint amb l’any Maragall, la conferència tractà sobre Joan Maragall i sota el títol “Joan Maragall. Un intel·lectual davant un món que canvia”, versà no tant

sobre la seva vessant de poeta sinó com a intel·lectual. La conferència fou a càrrec de la Sra. Patrícia Gabancho.

“A través dels seus articles descobrim un home preocupat pel seu temps, encuriosit davant el canvi tecnològic i social, i sobretot compromès amb una Catalunya que començava a viure el catalanisme com a fet polític. És interessant comprovar com, ara fa cent anys, els catalans teníem els mateixos problemes i dèiem les mateixes coses que avui.”

Abans de la Conferència, la Fundació tingué l’oportunitat d’explicar davant el públic assistent, quina és la seva activitat, els seus orígens i les perspectives de futur.

Aquest acord amb l’Aula de Cultura de Cardedeu es fa amb la voluntat de donar servei i suport a les entitats que treballen pel desenvolupament de la cultura catalana, i apropar, al mateix temps, la trajectòria de la Fundació a la societat civil de tots els territoris de parla catalana.

S’edita l’opuscle amb les conclusions del trentè aniversari de la FundacióLa Fundació Congrés de Cultura Catalana, celebrà, durant el mes de novembre de 2010, el trentè

51


aniversari de l’entitat. La Fundació va voler apostar per celebrar les ja habituals jornades de tardor en el marc del trentè aniversari. Amb la voluntat de reflexionar sobre la situació actual de la cultura catalana i les seves vies de futur a partir de diferents punts de vista internacio-nals, sota el títol “Cultura Catalana: una mirada des de l’exterior” la fundació va voler celebrar 30 anys d’activitats.

Ara, sis mesos després d’aquell esdeveniment, la Fundació ha editat les ponències i les conclusions d’aquells debats celebrats al Museu d’Història de Catalunya de Barcelona.

Si volen consultar l’opuscle editat només han d’accedir al web de la Fundació i des d’allà se’l podran descarregar en format pdf o bé llegir-lo en línia. www.fundccc.cat

Presentació del primer volum de la Revista de l’Associazione Italiana di Studi CatalaniEn un acte a l’Istituto Italiano di Cultura di Barcellona el president de l’Associazione, el senyor Patrizio Rigobon, el president de la Funda-ció Congrés de Cultura Catalana,

el senyor Francesc Vallverdú, i el director de l’ Institut Ramon Llull, el senyor Vicenç Villatoro, van do-nar la benvinguda a l’edició impresa número 1 de la Rivista Italiana di Studi Catalani.

Salvatore Schirmo, director de l’Istituto Italiano di Cultura di Bar-cellona, va inaugurar la presentació donant la benvinguda al públic i ce-lebrant l’aparició d’aquesta revista, tot agraïnt efusivament la presència dels tres convidats a la taula, Rigo-bon, Vallverdú i Villatoro.

A continuació va ser Patrizio Rigo-bon qui va encetar els parlaments, i va agrair l’esforç de tots aquells que han fet possible l’aparició de la revista. Rigobon va dir que espera que l’aparició de l’obra serveixi de pont entre les dues cultures, i al

52


mateix temps que sigui de l’interès dels catalans que resideixen a Itàlia, però especialment que serveixi pels italians que han decidit viure a Ca-talunya.

El torn del president de la Funda-ció, Francesc Vallverdú, va arribar a continuació, i ho va aprofitar per presentar la Fundació, i donar a conèixer la importància del Premi Internacional Ramon Llull, orga-nitzat per la Fundació i l’ Institut Ramon Llull, que al llarg de la seva història ha premiat a dos subjectes italians: l’any 2004 a l’escriptor Giu-seppe Tavani, i l’any 2011 a l’Asso-ciazione Italiana di Studi Catalani, precisament en reconeixement del treball que fa aquesta entitat per la promoció i estudi de la catalanís-tica a Itàlia. Francesc Vallverdú va dedicar la segona part de la seva intervenció a parlar-nos de la seva vinculació personal i professional amb la cultura italiana, iniciada als anys 60, amb col·laboracions amb revistes culturals, traduccions d’obres literàries i de poesia, i amb la participació a nombrosos con-gressos i actes acadèmics –ben aviat podran llegir la intervenció íntegre de Francesc Vallverdú-.

Vicenç Villatoro va tancar l’ordre d’intervencions, i ho va fer amb un discurs dinàmic, empàtic, viu. En primer lloc va donar les gràcies a Rigobon i el seu equip, per la feina que fan des d’Itàlia per la catalanística. En segon lloc va

coincidir amb Vallverdú a l’hora de valorar la importància del Premi Internacional Ramon Llull, i que en surt reforçat a partir del moment que el convoquen dues entitats, una des del vessant de la societat civil, i l’altre des del vessant institucional. Des de la seva part més personal, Villatoro va remarcar la importància i la influència de la cultura italiana en una generació d’escriptors catalans. Aquesta generació, va dir, es trobava molt còmode amb la cultura italiana com a referent, pel seu marc natural, pels seus valors de proximitat i adaptabilitat, que els permetia trobar la seva pròpia veu, a diferència del què passava amb els grans referents de la literatura, com eren Alemanya, França i Anglaterra i EUA. La cultura francesa era massa elitista, la cultura anglòfona buscava un populisme massa modern, i arribava tard, però en canvi la italiana encaixava gairebé a la perfecció.

Celebrem a Barcelo-na la II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-OccidentalA les Jornades sobre Territori i Sos-tenibilitat que la Fundació Congrés de Cultura Catalana va organitzar a Lleida a novembre de 2007 ja es va començar a debatre l’oportunitat

53


de dur a terme una segona edició d’aquella trobada d’especialistes d’arreu de l’Arc Mediterrani Nord-Occidental l’any 1985, a Barcelona.

Durant l’any 2008 i primera meitat de 2009 la Fundació va temptejar les possibilitats i oportunitats de tirar endavant un projecte de tal di-mensió. Ho va fer entrant en con-tacte amb persones que aleshores havien estat estretament vinculades al projecte –alguns d’ells també vinculats als òrgans de govern de la Fundació-, i també amb univer-sitats, entitats, empreses i instituts d’àmbit europeu.

La culminació d’aquesta ronda de contactes i valoracions, va donar com a resultat la celebració a Figue-res, a l’octubre de 2009, coincidint que aquesta ciutat era capital de la cultura catalana, d’una jornada de treball per parlar exclusivament de la viabilitat de tirar endavant o no una segona Conferència.

A la trobada de Figueres hi van participar 12 experts, representants d’universitats, empreses, entitats i instituts. La opinió unànime co-incidia a valorar la importància de celebrar aquesta segona trobada. Es fixava com a objectius: fer de lobby de pressió a Brussel·les, reforçar i articular les xarxes de cooperació de l’Arc, i plantejar acords comuns envers el Magreb (sud-occidental de la Mediterrània).

A partir d’aquest moment el pro-jecte va començar a caminar. Es va constituir un nucli dur, executiu, que tenia com a missió configurar el full de ruta per celebrar la 2a Conferència durant l’any 2010, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la primera edició.

L’equip executiu, format per un membre del Departament de Ge-ografia de la UAB i un membre de la FCCC, van constituir un Comitè de Direcció –format per dotze per-sones-. Aquest tenia l’encàrrec de pensar i dissenyar la forma i el con-tingut d’aquest segon Congrés.

Paral·lelament durant l’any 2010 es va constituir un Comitè Assessor, format per persones de reconegut prestigi professional i acadèmic, que garantien la qualitat del projecte a mesura que anava prenent forma. També es va aconseguir una bossa important d’entitats impulsores, que es comprometien a fer difusió de l’acte.

54


Sens dubte la part més enutjosa va ser la cerca del finançament. Des d’un punt de vista econòmic, proba-blement dur a terme aquest congrés en aquestes èpoques, amb ponents procedents de tot l’Arc Mediterrani Nord-Occidental, no era el millor moment, però també és cert que la solidesa del projecte es va imposar per sobre de les dificultats econòmi-ques, fent-lo encara més fort, més atractiu, i amb una racionalització notable de les despeses –nota: tots els ponents, a excepció d’un, van acceptar participar al Congrés sent conscients que no hi havia pressu-post per remunerar la seva ponèn-cia-.

Durant la segona meitat de l’any 2010 i primer trimestre del 2011, es va realitzar una tasca comercial molt intensa, per tal d’aconseguir el suport al projecte en tots els sentits. El propi convenciment va superar la incertesa, i tot i que a dos mesos vista vam patir moments de debili-tat, a causa de la manca de compro-mís ferm en el finançament, es va decidir de tirar endavant.

Els objectius finals que es van fixar giraven al voltant de la cooperació entre les regions i les ciutats de la Mediterrània Nord-Occidental, tal com s’havia apuntat a la reunió de Figueres; aquesta cooperació havia d’anar en tres direccions: interna (entre els territoris de l’Arc), envers la UE, i envers el Sud del Mediter-rani.

Les principals fonts d’inspiració a l’hora de definir objectius van ser, per un costat, “l’estratègia 2020 de la UE”, que fixa com a reptes el creixement intel·ligent (impuls al coneixement, la innovació, l’educació i la societat digital), el creixement sostenible (foment d’una producció més eficient en quant als recursos i impuls de la competitivitat), i el creixement integrador (major participació en el mercat laboral, adquisició de qualificacions, i lluita contra la pobresa). L’altra font d’inspiració va ser la “Unió per la Mediterrània”, organisme que es fixa crear una àrea de pau i estabilitat, basada en una prosperitat compartida i un desenvolupament econòmic equilibrat.

Els elements que indicaven la oportunitat de tirar endavant una segona edició, després de vint-i-cinc anys, eren els següents: el pes crei-xent de la Mediterrània en quant a fluxos econòmics i de persones en un context de mundialització, la integració de la UE dels 27 i el cert decantament cap a l’est, l’incre-ment de competències i d’activitat exterior de moltes regions, estats federats i ciutats, i les dinàmiques de cooperació territorial a partir de la consolidació dels organismes de governança multinivell.

Cal apuntar que, per la Fundació, l’increment de competències per part de governs de territoris infraes-

55


tatals era un element determinant, així com el fet de situar Barcelona com a metròpoli dinàmica, capaç de liderar la unió de regions d’aquest Arc, i de poder fer de centre de lobby de cara a Brussel·les.

Pel què fa al programa es va decidir de concentrar les ponències, per tal d’aprofitar al màxim el temps i es-talviar recursos, ja d’entrada escas-sos. Així, es va optar per plantejar un Congrés de dos dies, i un format de taules temàtiques, dutes a terme simultàniament, en dues sales. A cada taula hi participaven quatre ponents, un moderador i un relator.

Les temàtiques de les taules van ser les següents: migracions i mobilitat laboral envers i dins la UE, desenvo-lupament regional i innovació, coo-peració descentralitzada i desenvolu-pament local, sistemes de transport, gestió integrada de zones costaneres, reptes de la insularitat, gestió dels recursos hídrics, gestió del paisatge, cooperació local i xarxes de ciutats, present i futur de les Euroregions i les Macroregions, l’Euromediterrà-nia i democratització.

Al Congrés hi van participar 63 ponents i 11 relators, procedents d’Itàlia, Croàcia, Holanda, Bèlgica, França, Tunísia, Algèria, Marroc,

Andalusia, Múrcia, País Valencià, Illes Balears i Catalunya.

Hi va haver una assistència durant els dos dies de 176 persones.

Durant els mesos posteriors a la celebració del Congrés s’han consensuat entre ponents, Comitè Organitzador i Comitè Assessor les conclusions.

Les conclusions (podeu trobar el document íntegre al web) es van presentar en públic el dia 13 de març d’enguany. Va ser un acte públic on hi va haver parlaments de tres representants de les entitats organitzadores, i van estar acom-panyats del President del Consell Econòmic i Social de les Illes Balears, del Director de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona, i del Secretari d’Afers Exteriors de la Generalitat de Ca-talunya.

Com a punt final que clourà la II Conferència, la FCCC, com a con-vocant del Congrés, farà arribar el document de conclusions a governs i institucions de regions, països i ciutats de l’Arc Mediterrani Nord Occidental, inclosa la Ribera Sud, així com també als òrgans correspo-nents de la Comissió Europea.

56 textosI.

August Bover Presentació de l’AISC

II.

Patrizio Rigobon Discurs d’acceptació

57

textos

Senyor president de l’Institut d’Estudis Catalans, senyor director de l’Institut Ramon Llull, senyor president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, senyores i senyors,

fora de les terres itàliques, enlloc no trobarem uns territoris més estretament i més llargament vinculats –per la història, la cultura, la llengua, l’art, etc.– amb els Països Catalans. Amb elles més que amb cap altra, i des de l’Edat Mitjana, el Mediterrani que ens uneix ha estat un pont de mar blava, per dir-ho amb mots de Lluís Nicolau d’Olwer. I més enllà de l’activitat dels mercaders i de les empreses militars, homes com Ramon Llull i Arnau de Vilanova hi viatjaren i hi sojornaren, hi feren conèixer les seves doctrines, hi tingueren seguidors i amics. Els nostres humanistes i poetes apreciaren ben aviat les obres de Dante Alighieri –l’any 1429, el vigatà

Andreu Febrer enllestia la traducció catalana de la Divina Commedia, la primera traducció en vers coneguda a Europa– així com les dels grans escriptors toscans del Trecento: Petrarca –llegit per Ausiàs March–, Bocaccio... Aquestes relacions foren especialment intenses durant els papats dels Borja –com se’n lamentava Matteo Bandello: -“O Dio, la Chiesa romana in mani dei Catalani!”–, l’època d’Alfons el Magnànim i de Calixt III i la de Ferran el Catòlic i d’Alexandre VI, quan la presència catalana es feu sentir amb força a Nàpols i a Roma. I és que alguns d’aquests territoris van formar part de la Corona catalanoaragonesa, com Sicília, Nàpols i Milà, que Carles I segregà de la confederació l’any 1555 i hi constituïren l’anomenat Consell d’Itàlia. Sardenya, en canvi, restà dins l’anomenat Consell d’Aragó, és a dir, l’òrgan de govern de tota la confederació, o sigui el Principat de Catalunya, el regne

I. Presentació de L’Associazione Italiana

di Studi Catalani

XXI Premi Internacional Ramon Llull 2011 15 de juliol de 2011, Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC

58

textos

de València, el regne de Mallorca i el regne de Sardenya, on aquest regne, fins ben entrat el segle XVII, hi era representat pels delegats del Principat de Catalunya, tal com passava amb el regne de Mallorca.

Si bé les relacions es van afeblir al llarg dels segles XVII i XVIII –però no oblidem que, a Menorca, Vicenç Albertí traduïa Pietro Metastasio i Carlo Goldoni--, durant el segle XIX es tornaren a estrènyer, i els catalans d’aleshores descobriren, per exemple, l’oblidada existència de l’Alguer catalanoparlant. Alessandro Manzoni i el Romanticisme italià influïren poderosament en el moviment romàntic català i en la Renaixença, que de vegades també begué en la font del Risorgimento. Llavors ens arribaren les obres d’autors com Giacomo Leopardi i Giosuè Carducci –que Miquel Costa i Llobera llegia adelerit-- o, més endavant, les de Filippo Tommaso Marinetti i tants altres. Talment com ens havia arribat la música italiana, de Claudio Monteverdi a Antonio Vivaldi i companyia i, al Liceu, hi feien entrada amb tots els honors Giuseppe Verdi o Giacomo Puccini. Enamorat d’Itàlia, ja abans de la guerra Josep Pla començà a parlar-nos amb entusiasme d’aquest gran país. Amb la guerra, però, les bombes destruïren els ponts del diàleg i de la transmissió cultural i calgué esperar uns quants anys

fins que ens arribaren les primeres pizzeries i, amb més o menys traça, vam aprendre a menjar espaguetis. Llavors, per la ràdio, de tant en tant sonaven Marino Marini, Renato Carosone, Domenico Modugno, Iva Zanicchi, Gino Paoli..., però no pas Rita Pavone ni cap dels seus companys quan cantaven cançons en català, perquè la nostra llengua era prohibida als mitjans de comunicació. Al cinema hi podíem veure, sovint censurats, evidentment, els films dels directors --i els actors i, no cal dir-ho, les actrius...-- del neorrealisme: Roberto Rossellini, Vittorio De Sica, Luchino Visconti... I, més endavant, els de Michelangelo Antonioni, Federico Fellini i tutti quanti, quan ja podíem llegir en traducció catalana Eugenio Montale o Cesare Pavese, i comptàvem amb els primers diccionaris bilingües moderns entre les nostres llengües.

En canvi, a Itàlia, la cultura catalana no era –no és- ni de bon tros tan coneguda. Potser amb l’excepció dels nostres artistes plàstics, vistos pel gran públic gairebé sempre com a espanyols, això sí. I és que les cultures de les nacions sense estat, com les nacions mateixes, tendeixen sempre a la desaparició. Però, com arreu, si algú ha lluitat contra aquesta situació ha estat, sobretot, el món acadèmic. Ben aviat, els romanistes italians s’interessaren per la nostra llengua i la nosta literatura,

59

textos

com Enrico Cardona, que publicà Dell’antica letteratura catalana (1878), o el grup d’estudiosos de la primera meitat del segle XX, amb noms de prestigi com ara Mario Casella, Arturo Farinelli, Ezio Levi o Bernardo Sanvisenti. Però no serà fins a la segona meitat d’aquest segle que els estudis catalans aconseguiran obrir-se un petit camí, malgrat les dificultats de tota mena, en l’oferta acadèmica d’algunes universitats italianes. La fi del règim dictatorial espanyol obrí noves i esperançadores expectatives no solament a l’interior del país, i això va afavorir l’expansió de la catalanística en el món universitari internacional. Llevat de l’associació degana, l’Anglo-Catalan Society, creada a Londres l’any 1954, i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, constituïda oficialment a Cambridge l’any 1973 –si bé ja era operativa des d’uns anys abans--, aquesta onada organitzativa del catalanisme internacional es va iniciar, alhora, a l’Amèrica del Nord i a Itàlia.

Amb dues cultures tan pròximes, tan interrelacionades al llarg de la història, no és estrany que Itàlia fos un dels països capdavanters en aquesta nova etapa que s’iniciava per a la catalanística. Els anys 1976 i 1977 van tenir lloc, a Roma, dues trobades de professors universitaris interessats pels temes catalans i que van preparar la fundació de l’Associazione Italiana di Studi Catalani, també a Roma, el 27 de

juny de 1978 –escassament tres mesos després de la fundació, a la Universitat d’Illinois, a Urbana-Champaign, de la North American Catalan Society.

D’aleshores ençà, l’Associazione Italiana di Studi Catalani –l’AISC, com generalment és coneguda-, tot superant crisis i dificultats, ha dut a terme una extraordinària labor de defensa i difusió dels estudis catalans en el sistema universitari italià i, al mateix temps, ha afavorit la divulgació en el si de la societat italiana de la recerca i de les traduccions dutes a terme pels seus membres. Constituïda bàsicament per filòlegs, com és habitual, l’AISC també ha comptat sempre amb la col·laboració dels historiadors, especialment els de la Corona d’Aragó. Després d’aquelles primeres reunions a Roma, les actes de les quals es publicaren a Il contributo italiano agli studi catalani, 1945-1979 (1981), l’AISC col·laborà amb l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes quan aquesta es reuní també a la capital italiana l’any 1982 i, entre els col·loquis que ha organitzat al llarg de la seva història, cal destacar el que va tenir lloc a Nàpols, el 1989, amb el títol de Ramon Llull, il lullismo internazionale, l ’Italia, com a homenatge al pare Miquel Batllori, i els que van venir a continuació, com els dedicats a La cultura catalana tra l ’Umanesimo e il

60

textos

Barocco, celebrat a Venècia el 1991, La Sardegna e la presenza catalana nel Mediterraneo, que tingué lloc a Càller el 1995, Momenti di cultura catalana in un millennio, novament a Nàpols l’any 2000, o La Catalogna in Europa, l ’Europa in Catalogna. Transiti, passaggi, traduzioni, de nou a Venècia el 2008. I actualment està preparant el seu desè congrés internacional: Ciutat de l ’amor: scrivere la città, raccontare i sentimenti, que tindrà lloc a Verona el febrer de 2012. La col·lecció d’actes de tots aquests col·loquis organitzats per l’AISC forma una bona i extensa mostra dels treballs que la catalanística italiana ha anat realitzant al llarg dels seus ja trenta-tres anys d’existència. Però la feina de l’associació no s’ha limitat a l’organització de col·loquis. Encara que menys vistosa, la seva lluita per assegurar la presència de la llengua i la literatura catalanes en els plans d’estudi d’un nombre representatiu d’universitats italianes ha estat fonamental. Avui dia es pot estudiar català en disset universitats: Bolonya, Càller, Messina, Milà, Nàpols (3), Pavia, Pisa, Roma (2), Sàsser, Torí, Trento, Trieste, Venècia i Verona. I, com ha passat amb la resta d’associacions de la catalanística internacional aquests darrers anys, l’ajut de l’Institut Ramon Llull li ha permès consolidar una xarxa de lectorats que actualment abasta una dotzena d’aquestes universitats.

D’altra banda, i a més de les contribucions als col·loquis, la tasca investigadora i/o traductora dels seus membres ha lliurat periòdicament al mercat editorial italià una nodrida i variada sèrie de llibres que van des de l’edició de textos dels nostres autors clàssics a la traducció dels nostres autors contemporanis, passant per l’assaig sobre diversos aspectes de la nostra cultura, que es pot resseguir a través del volum Bibliografia catalana (Libri 1978-1988) Indici e copertine (1988), i més recentment, des del cercador Bibliografia italo-catalana (http://www.bibitcat.unina.it/) de la pàgina web de l’associació: aisc.cat

Però això no és tot: l’AISC és a punt d’aconseguir fer realitat un altre dels seus projectes i des d’ara comptarà amb una nova i esplèndida eina perquè és imminent l’aparició del número 1 de la “Rivista Italiana di Studi Catalani”.

Malgrat que la meva exposició hagi estat necessàriament molt resumida, em sembla que els mèrits de l’Associazione Italiana di Studi Catalani, de tots els enyorats col·legues que n’han format part en el passat i dels que en són membres en aquest present que compartim, són més que evidents i que la fan una excel·lent mereixedora del Premi Internacional Ramon Llull. Tante grazie e complimenti!

August Bover i Font

61

textos

Senyor President de l’Institut d’Estudis Catalans, senyor director de l’Institut Ramon Llull, senyor president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, senyores i senyors,

l’Associació Italiana d’Estudis Catalans, i el seu president, estem molt orgullosos d’haver rebut el XXI premi Internacional Ramon Llull i us l’agraïm de tot cor. La nostra entitat, que ha tingut una vida no sempre fàcil (com acaba de recordar l’amic August Bover), ha hagut de navegar en mars no sempre tranquils al llarg de la seva trajectòria. A part de les glorioses Anglo-Catalan Society i l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, som de fet l’associació més antiga (juntament amb la North American Catalan Society, com m’ha subratllat l’amic Enric Bou). Us explicaré una anèdocta de la història jurídica de la nostra entitat

que, com ja ha estat recordat, va ser fundada l’any 1978. A Itàlia, com a molts d’altres països, hi ha moltes associacions culturals d’aquesta mena, però no són moltes les que poden presumir d’una història amb un clar terme “a quo”, com la nostra. Sabem de l’existència de moltes associacions, però sovint no consten en els documents. La mateixa associació germana nostra a Itàlia, l’«Associazione Ispanisti Italiani», fundada el 1973, no va tenir durant molt de temps i malgrat la seva indubtable existència, uns estatuts. Els tenen només des de l’octubre de 2005. L’Aisc es va fundar amb dos actes concrets: la constitució efectiva i els estatuts adjunts. Ara bé: hem posat a la nostra web els estatuts, però encara hi falta allò que en italià es diu «l’atto costitutivo», que jo vaig poder llegir i que no tinc. L’acta va ser signada el juny de 1978 a la notaria de «Mario fu Giuseppe Pocaterra»: a Roma. El

II. Discurs d’acceptació de Patrizio Rigobon, President de l’AISC

XXI Premi Internacional Ramon Llull 2011 15 de juliol de 2011, Sala Pere i Joan Coromines de l’IEC

62

textos

notari Mario fu Giuseppe va morir l’any 1979 (segons m’ha dit una secretària) i ara hi ha la notaria dels seus fills, però l’arxiu del pare, amb la nostra acta fundacional, l’han traslladat a l’ “Archivio Notarile” del carrer Padre Semeria, a la ciutat de Roma. He demanat a l’esmentat arxiu una còpia certificada de la nostra “partida de naixement”. O sigui que, en principi, la realitat jurídica, la paperassa en podríem dir, no té sempre una presència certa i segura: efectivament és només en un lloc on es guarda el preciós (per a nosaltres) document. Si allò es cremés, des d’un punt de vista només formal, hauríem de dir que l’Associació deixaria d’existir (i mai no hauria existit). Però la memòria dels que hi van participar i encara viuen, les activitats, els llibres, els congressos representen la veritable permanència de qualsevol projecte. I potser hauríem de rehabilitar la memòria humana que està en perill de desaparació per la la falta de confiança que les metodologies crítiques sempre han tingut i per la competència de tots els mitjans moderns i antics de conservació de la memòria. Això no vol dir, naturalment, que es pugui prescindir d’ells: senzillament significa que també els moderns mitjans tenen una data de caducitat o una situació que els pot fer caducar definitivament i a vegades més aviat que la memòria dels individus. D’altra banda els

fundadors (el primer president va ser Giuseppe Edoardo Sansone, i el vicepresident Giuseppe Tavani) van voler fer les coses amb un “seny ordenador” i un pragmatisme positiu que jo trobo també molt català. I van fixar els objectius de la nostra associació a l’article dos que, si em permeteu, us voldria llegir sencer:

L’AISC ha come finalità di riunire le persone fisiche e le persone morali che si interessano ai problemi presenti e passati dei Paesi Catalani, e in particolare ai rapporti italo-catalani. La stessa Associazione svolge la propria attività nei settori della lingua e della cultura catalane in tutti i loro aspetti, ispirandosi essenzialmente al criterio della più ampia interdisciplinarietà, sia nell’ambito della ricerca scientifica sia in quello dell’insegnamento, e si propone altresì di promuovere e diffondere in Italia la conoscenza critica della vicenda culturale catalana

Aquesta obertura cultural, aquesta visió àmplia de la catalanofília espero que es pugui retrobar en la nostra filla més petita, perdoneu la metàfora, o sigui en la Rivista Italiana di Studi Catalani que vaig rebre de l’editor precisament la setmana passada i que us he portat perquè crec que els fets són a vegades més eficaços que les paraules. És el primer número i espero que pugui continuar amb

63

textos

la propera directiva i amb l’ajuda de tots els socis i la col·laboració dels catalanistes d’arreu. El nom que vam escollir comparteix la majoria de les paraules del nom de l’associació. No és una casualitat: voldríem (el lector dirà si serem fidels als bons propòsits) fer realitat allò del: “criterio della più ampia interdisciplinarietà”. Aquesta revista no haguéssim pogut fer-la sense les ajudes que rebem, com a associació, de part de l’Institut Ramon Llull, al qual estem sempre molt agraïts. I tampoc sense el treball de coordinació de Veronica Orazi, que forma part de la directiva. Tenim una gran confiança en aquesta nova eina: l’objectiu és fer entendre, sobretot en l’àmbit italià, que els estudis catalans tenen una especificitat, una individualitat que esperem ens faciliti la vida als centres universitaris. Ara, com potser sabeu, el català com a assignatura acadèmica no té una personalitat pròpia i no és fàcil per a un estudiant que vulgui estudiar català com a llengua fonamental del seu pla d’estudis poder-ho fer: això és degut a moltes raons i una de les raons, potser la més important, és que el català ha deixat de pertànyer a un grup d’assignatures acadèmiques de llengües vives per anar amb un grup cultural i de llengües més aviat moribundes. Grup d’assignatures important per cert, però amb un plantejament molt orientat a l’estudi del passat.

Doncs una de les activitats de la nostra associació ha estat i és (la batalla encara no s’ha acabat) canviar aquesta col·locació acadèmica a nivell de ministeri. Però no voldria cansar el pacient públic amb els temes en què estem treballant. Crec que la història que vaig heretar és molt important: ara podem disposar d’una web, d’una eina bibliogràfica també important com és ara Bibitcat, la bibliografia ítalo-catalana, ambdues fundades per Costanzo Di Girolamo, el meu antecessor (al qual debem també la nostra segona resurrecció com associació). De cara al futur crec que és molt important el treball d’equip. Per això voldria agrair individualment a totes les dones (és que no hi ha homes, excepte un servidor) que formen part de la directiva per la feina feta i per fer: la vicepresidenta Annamaria Annicchiarico, de Roma, la tresorera Mariona Carreras, de Bolonya, la delegada per a les relacions institucionals Núria Puigdevall, de Nàpols, la coordinadora de la revista Veronica Orazi, de Torí, l’editora de la nostra web Valentina Ripa, de Bari, i Isabel Turull, de Roma, vocal. Com podeu veure respectem allò de les relacions ítalo-catalanes també dins la directiva on la presència de catalanes que viuen a Itàlia i treballen en universitats italianes és molt important. Malgrat les múltiples activitats,

64

textos

crec de totes maneres que a Itàlia encara no es coneix suficientment Catalunya. Però les coses a poc a poc estan canviant. I el canvi és molt important si considerem els últims setanta o vuitanta anys. El 1932, des de l’Espanya republicana, des de la Catalunya que acabava d’aprovar el seu primer Estatut, Valentino Piccoli, un periodista molt compromès amb el feixisme, escrivia:

In questi mesi, le altre regioni della Spagna hanno aumentato il boicottaggio delle merci catalane; la crisi finanziaria si è fatta aspra. Il plebiscito per lo statuto catalano non ha fatto che esaltare gli animi, suscitando nuove reazioni (...). La Catalogna rossa, democratica, chiusa nel proprio orgoglio regionale, mi appare una terra senza speranze. A che tende questo paese? Come fa a non sentire la ferrea legge di questo secolo d’opposizioni violente, nel quale una piccola regione, da sola, straniata quasi dalla Madre Patria, non può conoscere altro avvenire che l’asservimento, più o meno larvato, agli interessi di Francia o Inghilterra.

S’ha de subratllar el llenguatge i el contingut ideològic d’aquest periodista que, al mateix llibre, va fer una gairebé desconeguda entrevista a Francesc Macià i després el va saludar “fascisticamente”perquè el president català s’havia permès saludar-lo,

segons la regles de la urbanitat i de la civilització occidentals, o sigui encaixant la mà, mentre que a Itàlia hi havia una campanya contra aquesta manera burgesa de saludar. Doncs aquest model negatiu per a la Itàlia feixista ha canviat, naturalment, molt en la Itàlia d’avui dia. És veritat que Catalunya és encara per a la gran majoria d’italians la porta d’Espanya (com ho era per a molts viatgers i periodistes del segle passat i per als periodistes de l’època feixista), però els milers d’italians que viuen a Catalunya, els millons d’italians que l’han visitat i la visiten, comencen a veure les coses d’una manera diferent, amb una individualització cada vegada més forta. Molts polítics s’han adonat d’aquest fet diferencial i comencen a elogiar el model català, que potser ‘diuen’ es podria aplicar també a Itàlia, tant des d’un punt de vista econòmic com jurídic. Però les regions bilingües a Itàlia ni de bon tros es poden comparar amb la realitat catalana, tant és així que és solament a partir de 1999 que a Itàlia disposem d’una llei que protegeix les minories culturals (la catalana entre elles) i, de totes maneres, res de bilingüisme oficial en aquesta llei. Per això crec que la feina que pot fer la nostra associació a Itàlia és molt important. Fer conèixer realment Catalunya a Itàlia, amb totes les seves complexitats. En aquest sentit

65

textos

us puc avançar que el programa del nostre proper congrés de Verona preveu també, el matí del dia 24 de febrer de 2012, un debat de caire històrico-polític, amb un títol prou significatiu: «ri-pensare le autonomie». Nosaltres, naturalment, ho farem des del punt de vista de la cultura catalana i creiem que, a partir precisament d’aquesta, amb els seus trets privatius que s’han de remarcar dins el context europeu, podem ajudar a fer conèixer més i millor Catalunya a Itàlia. Aquest premi que ens heu atorgat ens ajudarà moltíssim en aquesta tasca. Moltíssimes gràcies!

Patrizio Rigobon

President de l’Associació Italiana d’Estudis Catalans

informació econòmica

67

textosinformació econòmica

Despeses

Ingressos

Subvencions

Patrocinadors

Ingressospròpis

Quotesde socis

Aportacionsd’entitats privades

(8%)

Amortització(2%)

Premis

Suport a altresentitats

Despesad’estructura

Altres activitatspròpies

29%11%

31%

12%

18%

26% 33%

33%

organismes de la FCCC

69

patronat

President

Francesc Vallverdú i Canes

Secretària

Montserrat Casals i Genover

Patrons vitalicis

Marc Taxonera i Comas

Agustí Bassols i Parés

Miquel Bes i Calzadilla

Josep Espar i Ticó

Gregori Mir i Mayol

Patrons nats

Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona

Acció Cultural del País Valencià

Obra Cultural Balear

Patrons electius a títol personal

Joan Amorós i Pla

Joan Albaigés i Riera

Jaume Bassa i Pasqual

Enric Casals i Genover

Josep Cruanyes i Tor

Ricard Guerrero i Moreno

Montserrat Guibernau i Berdun

Xavier Llach i Moreno

Joan Martí i Castells

Joan Francesc Mira i Castera

Daniel Mundet i Cerdan

Marta Rovira i Martínez

Abel del Ruste i Riera

Miquel Strubell i Trueta

Marta Torres i Vilatarsana

Comitè Executiu de la Fundació

President

Francesc Vallverdú i Canes

Vicepresident

Marc Taxonera i Comas

Secretària

Montserrat Casals i Genover

Director d’Activitats

Miquel Strubell i Trueta

Director de Finances i Administració

Joan Albert Casanovas i Berdaguer

Vocal

Josep Cruanyes i Tor

Fundació Congrés de Cultura Catalana C/ Rocafort, 242 bis, 3r pis · 08029 Barcelona · tel. 934 106 866 www.fundccc.cat

El binomi cultura-audiència. Elogi de les habilitats comunicatives a càrrec del Sr. Joaquim Maria Puyal, periodista, filòleg i doctor en lingüística Seu de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona Carrer de Mallorca 283, Barcelona Novembre de 2012

Jornades previstes. Tardor 2012.

Butlletí 2012 FCCC

Documents

Transcript of Butlletí 2012 FCCC