Butlletí CC - 1

Butlletí CC - 2

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Jaume Aymar Joan Badia

Agustí Borrell Josep Francesc Cahner

Francesc Costa Neus Cregut

Marta Jané M. Carme Llivina

Enric Masdeu Xavier Miró

Pentinagats Núria Perera

Rafel Pujals M. Pilar Serra

Núria Sotero Imma Ventura

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Butlletí CC - 3

CC NÚM. 82 - ANY XX - JULIOL 2015

Pòrtic

Sempre és temps de caminar

Els frares del Carmel teresià han celebrat, com cada sis anys, el seu ca-

pítol general. Aquesta vegada ha coincidit amb l’any del V Centenari del naixement de santa Teresa, la fundadora, mestra i model. Ella ha estat

també molt present en el treball i les reflexions del capítol, que ha tingut lloc a Àvila i ha estat, en paraules del General, no tan sols un capítol, sinó un pelegrinatge als llocs teresians.

Si en els sis anys anteriors els carmelites d’arreu del món hem vol-gut fer una relectura actualitzadora dels escrits de santa Teresa, com a

preparació personal i comunitària al Centenari, ara posem l’accent en la necessitat de revisar la nostra manera de viure per fer-la cada dia més semblant a l’ideal teresià. Es tracta de preguntar-nos si vivim de forma

veritable i significativa per als nostres temps els valors i les experiències que ella va viure al segle XVI, que en els fons són els de l’evangeli de Je-

sús de Natzaret. Seguint la intuïció de Teresa, es tracta de ―començar sempre, de bé en millor‖, de no sentir-nos mai satisfets amb el que ja

fem, per no caure en la rutina o en la comoditat. Per això el lema que ens guiarà teresià durant aquest sexenni serà aquest: ―És temps de caminar‖, una altra frase teresiana ben expressiva del seu dinamisme, de la seva

vitalitat i de la seva voluntat de no aturar-se mai. Personalment, el capítol general també em demana posar-me a caminar

i assumir una nova responsabilitat al servei de l’orde. Me’n vaig de Bada-lona, i de Catalunya, però no deixaré de tenir el cor i el pensament aquí,

on ha nascut i crescut la meva identitat com a persona, com a cristià i com a religiós. D’una forma nova, continuaré ben unit a la família del Car-mel teresià de la nostra terra. ―Junts caminem‖.

Agustí Borrell Vicari General OCD

Butlletí CC - 4

Devoció dels frares jerònims a Santa

Teresa i Sant Joan de la Creu

Els frares jerònims del Monestir de la

Murtra tenien en la seva biblioteca vint-i-cinc exemplars de ―Ofrecimiento y avisos de nuestra Madre Santa Teresa de Jesús y Cautelas de nuestro Padre San Juan de la Cruz.”1

Aparició de Santa Teresa

Però potser el fet més rellevant és l’ap-arició de Santa Teresa a fra Miquel de Gra-nollers, un monjo de Sant Jeroni de la Mur-

tra que havia professat al monestir a prin-cipis del segle XVII, durant el priorat de fra

Narcís Vergés. Fra Miquel era un home cul-te, bon músic –tocava el baixó i el fagot- i

molt devot de Maria, a qui anomenava ―mare‖ i de Santa Anna, a qui deia ―àvia‖. Era també un gran asceta, que solia pujar

a peu amb una creu pesada i coronat d’e-

spines fins a l’ermita de Sant Onofre on pregava llargament. Va ser infermer de la

comunitat durant vint-i-tres anys i fou tam-bé qui organitzà la farmàcia del Monestir.

El cronista Juan Núñez, explica sobre fra Miquel que en una ocasió ―dudando sobre los escritos de la iluminada Doctora y M. Santa Teresa de Jesús, se fue a la capilla que llaman del Santo Cristo; pasóse en oración fervorosa pidiendo a la madre so-berana consuelo de afligidos le declarase la verdad; apareciósele luego María Santísima y arrodillada a sus pies la Santa M. Teresa de Jesús; reprendióle la augustísima Reina de los Cielos su incredulidad y con esto quedó pacífico y tranquilo su espíritu.‖2 El

Sant Crist de la Murtra gaudia de molta de-voció. A mitjans del segle XVII la seva ca-pella estava situada a l’església conventual,

entrant a mà dreta. Cal dir que fra Miquel de Granollers era un místic que ―se arroba-

La devoció de Santa Teresa a Sant Je-roni rau en l’origen de la seva vocació carmelitana. Quan el pare de Teresa va

decidir internar-la al convent de les Agustines de Gràcia d’Àvila, on s’educ-ucaven donzelles nobles, una greu ma-laltia la va obligar a sortir del convent. No se sap res d’aquesta dolença que la Santa només cita amb la frase: «Dióme una gran enfermedad, que hu-be de tornar en casa de mi padre». Sí que sabem que durant la seva conva-lescència, el seu oncle, Pedro de Cepe-da, li dóna per llegir les Epístoles de Sant Jeroni, que la farien decidir a prendre els vots i a entrar en les car-melites.

Butlletí CC - 5

ba y quedava en èxtasis por mucho espa-cio de tiempo.”

El mateix li passava quan tocava el bai-

xó o el fagot en les solemnitats fins al punt que era impossible treure-li

l’instrument de les mans. En una ocasió, dient missa de la Magdalena, en llegir l’Evangeli va viure un llarg èxtasi. També

tenia aquests èxtasis al refetor, fins al punt que els altres monjos l’havien de por-

tar en braços fins a la cel·la.

Altres curiositats

— L’any 1808 el prior de la Murtra tenia el nom religiós de fra Francesc de Santa Teresa i va viure els agitats anys de la

Guerra del Francès.

— Després de l’exclaustració de 1835, a

l’últim terç del segle XIX Sant Jeroni de la Murtra fou habilitat com a colònia d’es-

stiuejants. Una de les famílies copropietà-ries del Monestir es cognominava Cepeda i es deia que era de la mateixa família de la

Santa.

— El Dr. Alfred Rubio de Castarlenas

(Barcelona, 1919-1996) metge i sacerdot, fundador de la Casa de Santiago, fundació canònica a la qual es va encomanar Sant

Jeroni de la Murtra, era molt devot de Santa Teresa de Jesús i, quan el braç in-corrupte de la Santa va visitar Barcelona el

gener de l’any 1963, va demanar i obtenir que passés per la residència de la Casa a

Sarrià. Amb el braç va beneir les cel·les destinades a la solitud i el silenci.

—————————————————————————-

1 "VI Centenario de la Orden de San Jerónimo.

STVDIA HIERONYMIANA. II. MADRID 1973. Es un

―inventario de los libros y documentos que se en-cuentran en "Monacales de Hacienda" del Arxiu de la Corona d'Aragó". A l’última pàgina es menciona

el lligall 288: 25 ejemplares de "Ofrecimiento y avisos de nuestra Madre Santa Teresa de Jesús y Cautelas de nuestro Padre San Juan de la Cruz".

2 J.NÚÑEZ, Quinta parte de la historia de la

orden de San Jerónimo (1676-1777). Edición e in-

troducción de Fco. Javier Campos. RCU ―Escorial Mª Cristina. Colección del Instituto Escurialense de Investigaciones Históricas y Artísticas n. 15, p. 58-

74.

Mn. Jaume Aymar i Ragolta Responsable de Sant Jeroni de la Murtra

Rector de Santa Maria de Badalona

Butlletí CC - 6

Butlletí CC - 7

Un dels moments més emotius de la

celebració a Montserrat del 500 aniversari del naixement de santa Teresa de Jesús va

ser, sens dubte, l’acte que es va fer a la plaça del monestir davant la seva imatge.

L’acte va consistir en uns breus parlaments, unes cançons i l’ofrena foral a la santa pels diferents membres que conformen la gran

família teresiana de Catalunya i Balears.

Un acte similar, però sens dubte molt

més senzill, al celebrat el dia 29 de maig de 1949 quan, en una cerimònia també molt entusiàstica, es va col·locar la imatge de

santa Teresa, obra del taller de l’escultor imatger Claudi Rius de Barcelona. Aquesta

va ser la primera de les que després es van anar col·locant a la banda del mirador de la

plaça, on ara la podem veure.

Aquell dia es va celebrar a Montserrat la clausura de l’Assemblea Provincial de la

V.O.T. (Venerable Orde Tercera) del Car-me. Després de la missa Pontifical, oficiada

pel bisbe de Libau (Letònia) es va fer una processó fins a la plaça ―integrada por Ter-ciarios con sus banderas y estandartes, es-colanía del Carmen, religiosas Terciarias Descalzas, Delegados y Directores de la V.O.T., Padres Provinciales, escolanía del monasterio, comunidad benedictina y Reve-rendísimo P. Abad Dom Aurelio Escarré‖ segons explica un article publicat al Butlletí

dels Terciaris d’aquell any.

La crònica explica, amb l’estil literari propi de l’època, que van exercir de padrins

el governador civil i l’alcalde de Barcelona, amb les respectives esposes, donants de la

imatge i el nínxol on es va col·locar. Va ha-ver-hi parlaments del provincial, l’abat, l'al-calde i el governador. Seguidament, es va

interpretar l’himne dels Terciaris, amb el cant de les estrofes per l’escolania del Car-

me de Barcelona, i el pare abat va donar la benedicció.

Per acabar l’acte del matí, que va ser

retransmès per la ràdio, els assistents amb l’abat i les autoritats al davant, amb bande-

res i estendards, van pujar al cambril pel venerar la Moreneta.

A la tarda, després d’una funció religio-sa i una vetllada cultural, els pelegrins van retornar a les seves llars amb els nombro-

sos autocars vinguts d’un gran nombre de poblacions catalanes, un tren especial i els

ordinaris.

————————

Fonts: -Butlletí dels Terciaris, 1949. -Llibre manuscrit: "Resumen Historial de la V.O.T. -

Nuestra Sra. del Carmen de Santa Teresa de Jesús, Mataró. – Provincia Carmelitana de San José, obis-pado de Barcelona‖

L’any 1949 es va beneir i col·locar la imatge de santa Teresa de Jesús a la plaça del Monestir

Butlletí CC - 8

El Capítol General

Escric aquest article tenint ja aquest text. Crec que abans de dir quelcom sobre ell, és ne-cessari que sapiguem en què consisteix la reu-nió dels representants dels religiosos de tot el món en un Capítol General, que aquest any co-incideix amb el V Centenari del naixement de Santa Teresa de Jesús, la seva fundadora.

Podríem dir que els objectius principals dels assistents al capítol són l’elecció d’un nou Su-perior General, i el seu equip de govern, i avalu-ar i reflexionar sobre les constitucions i normes del Carmel Teresià i la manera com es podem viure en el nostre temps. No és cap novetat. És propi i normal en tots els ordes religiosos que cada cert temps (en el cas dels carmelites tere-sians o descalços cada 6 anys), examinin, ratifi-quin i aprovin les seves lleis o normes, per tal que el carisma de cada orde reflecteixi l’esperit del respectiu fundador, i siguin ara, acomoda-des al temps actual, una forma de vida evangè-lica per a tota l’Església.

Noves responsabilitats

Per simplificar una mica direm que la tasca portada a terme pels religiosos reunits en Capí-tol General consisteix, en primer lloc, i després d’escoltar i resumir el que s’ha fet durant el darrers 6 anys, elegir, si fos necessari, un nou superior general i els seus consellers. El superi-or general és el religiós que tindrà la responsa-bilitat d’orientar i dirigir totes les comunitats del món i els seus membres.

Els 101 capitulars representants de tot l’orde van reelegir el P. Saverio Cannistrà, italià, que ja havia sigut elegit fa 6 anys en l’últim Capítol General celebrat a Fàtima. El que ens afecta més a la nostra antiga província de Sant Josep de Catalunya, actualment unida a la gran Pro-víncia Ibèrica de Santa Teresa, és l’elecció del P. Agustí Borrell com a vicari general. També jo crec, com algú ha dit, que és un fet especial per al nostre racó teresià del nostre petit país. Però també un bon sacrifici per a la nostra zona de Catalunya i les Illes.

Xavier Miró

Del Capítol General del Carmel Descalç -Àvila 2015-

En el full informatiu de la comunitat de Badalona del mes de juny es comentava que el Capítol General dels Carmelites celebrat a Àvila del 2 al 24 de maig d’aquest any 2015 havia emès el document que porta per títol “És temps de caminar”, però que encara no havia arribat a les comunitats i no se’n podia dir res, tot i que el ma-teix títol no deixava de ser una veritable declaració d’intencions.

Butlletí CC - 9

El document conclusiu

Amb tot, el més important és posar els fo-naments de forma comunitària i fraternal per poder viure el carisma de Santa Teresa. El títol que els pares capitulars han posat al document conclusiu és ben clar: “És temps de cami-nar” (paraules pronunciades per Santa Teresa abans de morir). No s’hi val a lamentar-se de la situació en què es pot trobar l’Orde (com tam-bé es troba l’Església en general). Aquestes paraules del títol més aviat són per deduir la voluntat d’encoratjar tothom a anar sempre endavant, superant desànims, rutines i indife-rències. I tot això serveix per a tota la Família Carmelitana (religiosos, religioses i laics). El carisma de la Santa ha influït durant tots aquest anys —des de la fundació del primer

convent de Carmelites, San José d’Àvila (1562)— a tot arreu, tot concretant-se en una gran diversitats de grups. En aquest sentit, el dia 21 de maig van ser invitats al Capítol General, per primera vegada, congregacions i instituts vin-culats a l’Orde del Carmel i també laics impli-cats en diferents sectors de la vida civil.

Respondre als signes del temps

Certament, són necessàries unes constituci-ons i normes (textos legislatius), però sempre cal també preguntar-se quina relació hi ha en-tre elles i la vida. Ens hem de preguntar quina

é la interacció que es crea entre la vida i les lleis, i si aquestes lleis orienten efectivament la vida de les comunitats. Això vol dir que s’ha d’analitzar si han canviat les formes o maneres de viure i en quin sentit, i si tota aquesta reno-vació ho ha sigut en el sentit que volgué el Concili Vaticà II.

Per això és necessari, diuen el pares capitu-lars, superar la distància entre normes jurídi-ques i Vida. És necessari, repeteixen, un diàleg profund entre Vida i lleis. En altres paraules més evangèliques: es tracta de “revifar el do de Déu que has rebut. Déu no ens ha donat un es-perit de covardia, sinó un esperit de fortalesa, d’amor i de seny” (2 Tim 1,6-7). S’ha de res-pondre als signes dels temps.

En aquest Any de la Vida Consagrada, que providencialment coincideix amb el V Centena-ri del naixement de Santa Teresa, ens hem de sentir animats per les paraules del Papa Fran-cesc i preguntar-nos per la qualitat del nostre servei a Déu i als homes en fidelitat al carisma teresià. Ens ajuda la mateixa santa quan en el llibre de les Fundacions (F 29,32) ens convida dient-nos “procuren ir comenzando siempre de bien en mejor”.

En aquesta revisió de la Vida s’han de com-plir una sèrie de requisits i condicions:

- adaptació al lloc a on es viu

Butlletí CC - 10

Els nous missioners

El carmelites, com la gran majoria d’ordes i congregacions religioses, viuen una doble realitat que els fa examinar contínuament el seu encaix en els actuals “tiempos recios”, per utilitzar aquesta ex-pressió tan gràfica de santa Teresa.

D’una banda, la dificultat de renovació generacional als països d’occident que van ser la base de la seva floració i, durant segles, germen de vocacions que van propiciar la seva expansió cap a terres llunyanes.

De l’altra, l’experiència d’un gran creixement en aquells països fins fa poques dècades considerats “terra de mis-sió” i que ara aporten vitalitat a les envellides comunitats del nostre món.

Tot plegat ha motivat una inversió en el flux de religiosos i religioses. Ara ja no marxen a missions sinó que vénen a aquesta nova terra de missió que són els països rics d’occident. La nostra societat, cada vegada més secularitzada, ja no genera suficients vocacions per cobrir les necessitats de les comunitats. I aquestes, notablement envellides, tampoc són capaces de suscitar-ne.

Tot plegat ens planteja a nosaltres alguns reptes, i el de l’acolliment als religiosos i religioses nou-vinguts no és fútil. De la mateixa manera que el nostres missioners d’abans havien de superar gran nombre de dificultats per inserir-se en comunitats de cultures desconegudes per poder proclamar la Paraula de Déu, ara aquests “nous missioners” també han de deixar enrere les seves seguretats i adaptar-se als nostres ambients, aprenent noves llengües i esforçant-se per comprendre mentalitats que moltes vegades són xocants amb les seves cultures d’origen.

Acollir-los i fer-los costat és feina nostra.

Enric Masdeu

- capacitat de crear estratègies per aconseguir les finalitats proposades

- respecte a les normes i als rols que permetin la integració de la comunitat

- interiorització de models culturals i ètics que motiven les persones.

Tots aquests punts són estudiats i aprofun-dits en el document conclusiu i ajudaran a lle-gir els documents no per assenyalar i denunci-ar l’incompliment de les normes, ja que com la mateixa santa Teresa escriu, es tracta de “apretar mucho en las virtudes, mas no en el rigor”. Ni tampoc de mitigar allò que no ens agrada, sinó tractar d’orientar el nostre obrar a una fi determinada i compartida, per a la qual “nos juntó aquí el Señor; hacia nuestro llamamiento y nuestros negocios, que no son otros que hacer su voluntat” (C 1,5)... És l’hora en què tots ens posem en camí. I amb coratge, amb confiança i amor.

En una recent entrevista que fan al P. Agus-tí Borrell (Catalunya Cristiana, 15.6.2015) li

pregunten si treballar a Roma permet tenir una visió més universal de l’Església. Respon: “El nostre Orde, com de fet tota l’Església, està disminuint numèricament a Europa, mentre que ha crescut en els darrers temps a Amèrica Llatina, i ho està fent encara més a Àfrica i a Àsia. Per exemple, dels quatre mil religiosos que som a tot el món, més de mil són a la Ín-dia... això és signe d’esperança forta. Tanma-teix, la qualitat de la vida religiosa no es mesu-ra per la quantitat de persones ni per la gran-desa de les obres. La qüestió no és quants som, sinó com vivim. Considera que hem de saber llegir la disminució de religiosos a les nostres terres com una interpel·lació a viure d’una altra manera, més centrada en l’autenticitat evangèlica que en l’eficàcia, més testimonial que productiva”.

Ara toca caminar. Sabem, ens ho diu la nos-tra santa Mare Teresa, que Jesús és el nostre guia i premi; així doncs: ¡Juntos andemos, Se-ñor! (cf. C 26,4).

Butlletí CC - 11

Aquest any el grup de catequesi d'infants ha tingut un lema: “Jo sóc la porta”

Obrim!

Els catequistes, amb diferents lemes i dinàmiques, volem que els infants coneguin

i estimin un nou amic: Jesús.

Tots nosaltres cada any obrim el cor als nens i nenes, els estimem, acollim i inten-tem transmetre el missatge de Jesús amb el

nostre testimoni.

Però també els catequistes aprenem

moltes coses dels infants.

Són un pou de sorpreses!!!

En la nostra convivència ens adonem que els més petits volen ser escoltats. Te-nen ganes de compartir les vivències de l'escola i de casa; ens expliquen moments viscuts amb alegria o tristor, pregunten so-bre els seus dubtes o, senzillament, expli-

quen una petita anècdota.

A través d'ells coneixem una mica més els pares i el seu entorn familiar. Els nens transmeten tot allò que viuen i tot el que són: senzillesa, innocència, sinceritat, esti-

mació...

I aquesta estimació els catequistes de segon grau de dimarts, l'hem copsat en la cloenda del curs quan unes nenes ens van oferir una sorpresa: aquests dibuixos que us

mostrem.

És un regal senzill i sincer, com els in-fants, però molt valuós per a nosaltres ja que el mirem amb els ulls del cor i veiem que estan fets amb il·lusió, tendresa i molta

estimació.

Astrid, Mireia, Núria R, i Núria T.: MOLTES GRÀCIES!

i BON ESTIU A TOTHOM!

Catequesi d’infants: Jesús: “Jo sóc la porta”. Obrim!

Neus Cregut

Butlletí CC - 12

HOMES I DONES DEL CARMEL

-36

Nascut a Màntua (1447) de pare espanyol i ma-re italiana, d’aquí el seu cognom, és també cone-gut com a Battista Mantovano i tingut per molts com "l'humanista més sant i el sant dels humanis-tes".

Va estudiar primer a la seva ciutat natal i des-prés va freqüentar diverses universitats destacant arreu per la seva intel·ligència i per la seva inspira-ció poètica. Sent molt jove, després d'haver-se salvat d'una epidèmia de pesta, va ingressar en la congregació Mantuana del Carmel (una mena de reforma carmelitana dependent del pare general

de l'orde) en la qual va fer la seva professió religi-osa en 1464. Va ser ordenat sacerdot a Bolonya (1470) i a la seva universitat va rebre el magisteri en Teologia en 1475.

Per la seva intel·ligència i per les seves virtuts es va guanyar la confiança dels seus superiors que li van encomanar diversos i delicats càrrecs. Així, el trobem com a prior de diversos convents (Parma, Màntua i Roma) abans de ser nomenat successivament mestre, definidor i vicari general de tota la congregació. Després va ser reelegit per cinc vegades consecutives fins que, en el 1513 va ser triat prior general de tota l'Orde, la qual va estendre considerablement i va lluitar perquè l'observança regular es visqués en tota ella amb gran florida.

Va prendre part en diverses comissions i em-preses pontifícies en el Concili V de Laterà. I el papa Lleó X li va encomanar la delicada missió de procurar la pau entre el rei de França i el duc de Milà.

Gran escriptor i teòleg, va ser un gran defensor de l’Orde ("Apologia de l'Orde Carmelità") i va es-criure diversos tractats i poemes defensant el pa-pat i la mateixa Església, contra els qui l'atacaven.

Conegué i tingué amistat amb els homes més cultes del seu temps, a molts dels qual va atreure a una nova conversió.

La seva obra escrita és molt extensa. Va escriu-re més de 50.000 versos, de les matèries més di-verses, sempre amb la intenció d’apropar els lec-tors a Crist. Va ser sens dubte un dels humanistes més il·lustres i més coneguts del seu temps i com algú va dir: "va posar al servei de Crist la seva pro-

l'humanista més sant i el sant dels humanistes

Butlletí CC - 13

Les Églogues que Battista Mantovano va

compondre cap el 1480, són la seva obra més coneguda i significativa de la

història de la literatura i les idees. El que sorprèn d’aquests textos és la visió rea-

lista d’un món al qual considera digne de ser elevat a matèria literària. Si bé és cert que Petrarca va ser el gran

iniciador a la literatura bucòlica, cal re-marcar en aquesta obra la gran idealit-

zació de la natura i els pastors. Les Èglo-gues de l’Spagnoli mostren una gran comprensió del món rural, molt allunya-

da, sobretot del menyspreu que els tro-badors provençals mostraven pels vila-

tans. De fet, només a Itàlia el camperol gaudia de dignitat i llibertat personal,

només a la península un pastor podria abandonar la seva condició i assolir fama universal, com va ser el cas de Giotto.

La poesia de Battista mira amb afecte i simpatia els personatges descrits i el do-

ta dels mateixos ideals que ell, com a carmelita, vivia estretament amb la po-

blació rural. Així, les Èglogues del nostre autor encai-xen de manera natural en la cadena de

la literatura popular que en aquella èpo-ca girava a l’entorn de la cort de Florèn-

cia i del gran mecenes de la cultura que fou Lorenzo de Mèdici.

La poesia bucòlica

d’un frare carmelita

digiosa vena poètica".

L’oració l’ocupava diverses hores al dia i ningú ni res aconseguien que la deixés per un altre mo-ment. Essent novici, havia escrit al seu pare: "Si desitges saber què és el que fem i a què dedi-quem el nostre temps, t'ho diré en una sola pa-raula: preguem!".

Reconegut com un del més cèlebres humanis-tes del seu temps, Erasme de Rotterdam el quali-ficà de “Virgili Cristià”. Destaca especialment per la seva obra "Bucolica seu adolescentia in decem aeglogas divisa” de la qual se’n feren prop de 150 edicions. Sobre el model de Virgili, fa al·legories religioses d'espiritualitat carmelitana i gran realis-

me en les descripcions.

Va influir en els literats anglesos com Shake-speare, A. Barclay, Spenser i J. Milton. Luter i els protestants van voler veure’l com un dels precur-sors de la seva reforma, però la diferència entre ambdues posicions és molt gran.

Battista Spagnoli va morir el 20 d’abril de 1516 a la seva ciutat natal, Màntua, on es conserva el seu cos a la catedral. El papa Lleó XIII el declarà beat l’any 1885.

Butlletí CC - 14

Des de la Comunitat m'han demanat que escrigui què m'ha dut a confirmar-me el dia 4 de juliol. La veritat és que el camí que m'ha dut fins aquí està ple d'entre-bancs i sotracs. Després de rebre la Primera Comunió no vaig plantejar-me continuar fent catequesi, ja que l'entrega i motivació que tenen els catequistes d'aquesta casa no la comparteixen a tot arreu. Tot i així sóc perseverant per naturalesa i mai vaig deixar de sentir la crida, però no acabava de trobar un guia pel camí, algú que resolgués els dubtes que tin-guessis i t'ajudés a comprendre coses que sense l'ajuda dels altres no comprendríem mai. Poc a poc vaig enten-dre que, tot i els meus intents, era molt important qui t'acompanyava, es a dir la comunitat que t'obria el camí i

et guiava si et perdies. Per això el meu camí en ocasions es va es-borrar i d'altres vaig agafar bifurcacions que no duien enlloc. Però, ja fa força anys, vaig venir a parar a l'esplai Cra-Crac, on hi vaig trobar persones que van marcar el meu camí. Una d'elles serà la meva padrina, d'altres són persones que m'acompanyaran en el camí i seran al meu costat. Però el més important és que en aquell moment vaig sentir que havia trobat el lloc on podia continuar. Tot i la llarga espera, el pare Agustí em va trobar una cate-quista a la meva mida, la qual m'ha ensenyat moltes coses, m'ha guiat, m'ha acompanyat i ha dissipat dubtes que tots podem arribar a tenir. La Joana ha estat per a mi la guia que necessitava per prendre la decisió d’emprendre definitivament el camí. Per això, d’aquí uns dies diré davant tots vosaltres "vull se-guir", seguir un camí de fe, on estimar-me i estimar-vos serà el que m'ajudi a seguir endavant en els mals i bons moments, i on ajudar els altres serà el que vull compartir i transmetre a tothom. Un servei als altres que no comença avui però que us asseguro que mai aca-barà. Núria Sotero Lloreta

La importància de l’acompanyament

Butlletí CC - 15

a fons

La Pastoral de la Salut és un servei integrat per laics que la nostra com-unitat cristiana del Carme posa a l’abast de malalts i ancians que per diver-ses causes ja no poden assistir regularment a les nostres celebracions. Per tant, els voluntaris que formem la Pastoral només tenim la finalitat de visitar cases particulars i residències de gent gran per a portar una mica de suport espiritual a les persones que no poden visitar l’església assíduament.

Ja fa temps que anem observant que els familiars que tenen al seu càr-rec malalts o persones grans, no avisen per anar-los a visitar. Potser pensen que serà una molèstia? O, potser, no ho consideren prioritari?

Està comprovat que psicològicament, beneficia molt a un creient poder participar del consol dels sagraments. Encara que participin de l’eucaristia per mitjà de les diferents televisions, no té el mateix efecte que rebre Jesús fet sagrament.

D’altra banda, el sagrament de la Santa Unció és pròpiament un sagra-ment per a persones malaltes, grans o que necessitin revitalitzar llur esperit. Sap greu que en la celebració comunitària que celebrem a la nostra comuni-tat, cada any siguem menys persones que hi assistim. Crec que és una oca-sió perduda d’enriquir-nos espiritualment.

Per què passa desapercebuda la Santa Unció? Recordem que el Concili Vaticà II la va considerar sagrament de vius. No cal estar en perill de mort per tal de rebre-la. Potser caldria una mica de catequesi per part dels preve-

res de les comunitats i parròquies per treure falsos conceptes. Pensem-hi

M. Pilar Serra

Butlletí CC - 16

Ja fa una colla d’anys que la Pastoral de

la Salut (PS) està ben arrelada a la nostra

comunitat carmelitana. La visita i l’atenció

sagramental als nostres malalts per religi-

osos i voluntaris, tant a domicilis particu-

lars com a hospitals i residències d’ancians

de la nostra ciutat, és un dels serveis més

valorats i estimats, però també, potser, el

més desconegut per una gran majoria.

El treball esforçat de les persones que

dediquen el seu temps a la PS, essent una

de les potes que han de sostenir tota com-

unitat cristiana –la celebració, la formació i

el compartir–, ha de rebre tot el seu su-

port i reconeixement.

El desconeixement de la tasca que fa el

grup de PS no és casual. Segons confessa-

va Mn. Juan Bajo, director del Secretariat

per la Pastoral de la Salut de les diòcesis

catalanes, en una recent entrevista al pro-

grama ―Signes dels Temps‖ de TV3 en

ocasió de la Pasqua del Malalt, la forma-

ció que reben els preveres sobre pastoral i

acompanyament del malalt és molt ele-

mental comparada amb la que es dóna

sobre altres àmbits pastorals. Però també

creu que la manca de vocacions, tant de

preveres com en els ordes religiosos que

tradicionalment han atès aquest camp, així

com l’edat avançada de molts d’ells, té

molt a veure amb les dificultats a l’hora

d’atendre el servei pastoral.

En Josep Esteve, un dels primers pro-

motors de la PS a la nostra comunitat jun-

tament amb la seva esposa Rosa Bachs, ja

fa unes quantes dècades que sempre es

queixava de la poca atenció que rebia

aquest grup, no solament a casa nostra

sinó a tot l’arxiprestat. No sembla que les

coses hagin millorat massa si atenem el

que ens diuen els voluntaris i voluntàries

actuals.

―En un món que envelleix, –deia Mn.

Juan Manuel Bajo– la nostra societat pa-

teix gerontofòbia i patofòbia. Només ens

ofereix la cara bonica de la vida i intenta

amagar tot allò que pugui semblar negatiu

com la vellesa i la malaltia. D’una banda

allarguem vida de les persones, però per

l’altra no s’atén els ancians com cal. La PS

vol retrobar el camí d’atenció al malalt i la

Jesús ens diu ―evangelitzeu i guariu‖. Per tant la nostra missió és evangelitzadora i d’acompanyament

Butlletí CC - 17

a fons

gent gran de manera individual, centrada

el ell.‖

La PS, per això, vol ser un servei a la

persona que, sense oblidar la malaltia del

cos, dediqui l’atenció especialment a la

feblesa de l’esperit. El missatge evangèlic

és fonamental en la PS, Jesús ens diu

―evangelitzeu i guariu‖. Per tant, la nostra

missió és evangelitzadora i d’acompanya-

ment, no tant amb la presència física com

en la part més espiritual. És una qüestió

que va més enllà de l’àmbit mèdic que ja

està generalment ben cobert pel personal

assistencial.

Una altra constant en els comentaris

dels nostres voluntaris, i que el mateix

Mn. Bajo també cita, és que moltes perso-

nes, en altre temps habituals de les cele-

bracions religioses, deixen de ser ateses

per la manca de coneixement que es té

de les seves necessitats. Ells també són

comunitat. Aquí, el paper de la família és

molt important, però també els amics i

coneguts han de procurar perquè no els

manqui aquesta atenció.

Com s’ha dit al principi, el servei de PS

es manifesta bàsicament en tres escena-

ris: els domicilis particulars, els hospitals i

les residències de gent gran. ―En el cas de

les visites als hospitals –explicava el direc-

tor del Secretariat de PS– cal considerar el

servei religiós com una part més de l'en-

granatge assistencial del malalt. I això

comporta un intercanvi de suports de ma-

nera que la PS també ha de tenir en

compte els familiars i l’equip assistencial

perquè entre tots formem un lligam ne-

cessari per a l’atenció integral.‖

Pel que fa al servei en residències,

aquest és un terreny difícil de gestionar,

tota vegada que en els seus programes, si

no són residències de l’Església, moltes

vegades no hi entra aquest tipus d’atenció

religiosa bàsica. Com deia Mn. Bajo, eren

els ancians actuals qui omplien les nostres

esglésies anys enrere, per això l’Església

ha de tenir alguna cosa a dir a aquestes

persones que ara, malauradament, no po-

den rebre l’atenció pastoral que de joves

han tingut. El gran repte per a la nostra

societat del segle XXI és humanitzar les

residències i el de les comunitats cristia-

nes i donar-los el suport espiritual que

mereixen les nostres persones més des-

valgudes.

L’atenció als malalts és un signe privile-

giat del missatge i de l’actuació de Jesús

entre nosaltres. Siguem-hi fidels i donem

tot el nostre suport, i si pot ser part del

nostre temps, al Grup de Pastoral de la

Salut.

Redacció CC

Butlletí CC - 18

Un dia, al sortir de la pregària dels dijous, la Pilar em va proposar fer un

servei a la Pastoral de la Salut. Jo no sabia gaire el que s’hi feia, però al dir-me que es tractava d’anar a visitar persones malaltes, vaig veure que

se’m donava l’oportunitat de fer alguna cosa pels altres i li vaig dir que sí.

La primera senyora que vaig anar a veure, la Nati, era una persona molt entranyable que em va deixar un buit molt gran quan, fa uns mesos, va morir.

És molt gratificant poder visitar les persones que ho necessiten i escoltar les seves vivències, i sempre s’aprèn a estimar més el nostre proïsme.

Poder portar la comunió a aquestes persones és, per a mi, un acte molt emotiu, sobretot veient la seva fe quan reben Jesús. Per tot això estic molt contenta i li agraeixo a la Pilar l’oportunitat que

em va brindar. També demano sempre a Déu que em doni fores per po-der seguir fent aquest servei durant molt de temps.

Marta

Vull explicar-vos per què formo part de la pas-toral de la salut amb la convicció que això pot

motivar algú de vosaltres a participar-hi. Un dia la Marta al sortir de missa, em va pro-

posar de participar en aquesta activitat i, sen-se pensar-ho gaire, vaig respondre-li afirmati-vament. Al començament pensava si era profi-

tós el que fèiem, si aportàvem quelcom a les persones grans que visitàvem.

Amb el temps m’he adonat que aquest acom-panyament, aquest escoltar, aquest intercanvi

d’experiències no solament ajuda a qui està moltes hores sol sinó que t’enriqueix a tu com a persona. Deixes per unes hores l’espiral sen-

se fi d’activitats a què estem sotmesos en aquest món que ens ha tocat viure i ens ser-

veix per parar i reflexionar. M. Carme

Butlletí CC - 19

a fons

CONSELLS PER AL VOLUNTARI DE LA PASTORAL DE LA SALUT

El voluntari de Pastoral de la Salut ha de ser persona creient i de pregària perquè és un servei psicològicament dur, sobretot, pel visi-

tador d’hospitals o de centres sociosanitaris.

Ha de tenir empatia per poder copsar la situació del malalt i el seu entorn.

Ha de tenir presència agradable, conversa amable i també ha de saber escoltar.

Les visites a domicili solen durar uns tres quarts d’hora com a mí-nim, però si algun dia s’allargués més perquè el malalt te ganes de parlar, no s’ha de demostrar mai que es fa tard.

S’ha de mantenir la discreció d’allò que es parla amb el malalt, so-bretot si són coses molt personals.

Les visites a residències d’avis són més curtes perquè el tracte és més general; són més persones, però tot i així, és bo saber el nom

de cadascú perquè així es fa més personal la nostra tasca i ells se senten més acollits.

Tant en els domicilis com a les residències, és millor anar-hi el ma-

teix dia de la setmana i a la mateixa hora, i sempre dos visitadors.

Han estat un conjunt de circumstàncies i

vivències personals les que han fet que arrelés dintre meu una sensibilització

envers les persones que sofreixen tant físicament, com psíquicament, i que pa-

teixen soledat. Per això, quan als Pares Carmelites em van proposar formar part de la Pastoral de la Salut no m’ho vaig

pensar gaire, doncs era posar en pràcti-ca, com a creient, un compromís al ser-

vei de l’Església i de la comunitat. Aquest compromís m’aporta una gran satisfacció al poder donar un temps als

altres, però a la vegada rebo un apre-nentatge continuat de les persones que

vaig a visitar amb les seves històries, actituds, paraules, somriures…

Imma Ventura i Martí

Butlletí CC - 20

El sofriment és, sens dubte, el principal motiu que ens

porta directament a plantejar-nos el gran ventall d’int-errogants sobre l’existència humana. La ciència i la

tecnologia han avançat considerablement per trobar remeis pal·liatius als diferents tipus de sofriments, psi-

cològics i físics. Tanmateix, el dolor, el patiment i la mort, malgrat que la societat malda per amagar-los, són omnipresents enmig del nostre món.

Si la mort ens qüestiona el perquè de l’existència, el dolor burxa cercant la comprensió de la seva inutilitat.

A la Carta Apostòlica Salvifici doloris del papa Joan Pau II, sobre el punt de vista cristià del sofriment, se’-ns parla de trobar un sentit al dolor a la llum de l’Eva-

ngeli de Jesús. Ell mateix va patir intensament abans de morir i, triomfant sobre la mort, ens deixà l’esper-

ança de resurrecció per penyora.

«Amb cada sofriment experimentat per

l'home, i també en el fons del món del sofri-ment, sorgeix inevitable la pregunta: ―per

què?‖ És una pregunta sobre la causa, la raó; una pregunta sobre la finalitat (per a què?); en definitiva, sobre el seu sentit. I no només

acompanya el sofriment humà, sinó que sem-bla determinar fins i tot el contingut humà, ai-xò pel que el sofriment és pròpiament sofri-

ment humà. Òbviament el dolor, sobretot el físic, està àmpliament difós al món dels ani-

mals. Però solament l'home, quan sofreix, sap que sofreix i es pregunta per què; i sofreix de manera humanament encara més profunda, si

no troba una resposta satisfactòria. Aquesta és una pregunta difícil, com ho és una altra simi-

lar, la que es refereix al mal: Per què el mal? Per què el mal al món? Quan ens plantegem la pregunta d'aquesta manera, ens fem sempre,

d’alguna manera, una pregunta sobre el sofri-ment. Ambdues preguntes són difícils quan les

fa l'home a l'home, els homes als homes, com també quan l'home les fa a Déu. En efecte, l'home no fa aquesta pregunta al món, encara

que moltes vegades en sigui la causa, sinó que la fa a Déu com a Creador i Senyor del món. »I és ben sabut que en la línia d'aquesta

pregunta s'arriba no només a múltiples frustra-cions i conflictes en la relació de l'home amb

Déu, sinó que succeeix fins i tot que s'arriba a la negació mateixa de Déu. En efecte, si l'exis-tència del món obre la mirada de l'ànima hu-

mana a l'existència de Déu, a la seva saviesa, poder i magnificència, el mal i el sofriment

semblen enterbolir aquesta imatge, de vegades

de manera radical, tant més en el drama diari de tants sofriments sense culpa i de tantes cul-

pes sense una adequada pena. Per això, aquesta circumstància —tal vegada més encara que qualsevol una altra— indica com d’imp-

mportant és la pregunta sobre el sentit del so-friment i amb quina agudesa cal tractar tant la pregunta mateixa com les possibles respostes

a donar.» (Salvifici doloris, 9)

«La resposta que arriba mitjançant aquesta participació (en els sofriments de

Crist), durant el camí de trobada interior amb el Mestre, és una mica més que una simple resposta abstracta a la pregunta sobre el signi-

ficat del sofriment. És, sobretot, una crida. Una vocació. Crist no explica abstractament les ra-

ons del sofriment, sinó que sobretot diu: «Segueix-me», «Vine», pren part amb el teu sofriment en aquesta obra de salvació del món,

que es realitza a través del meu sofriment. Per mitjà de la meva creu. A mesura que l'home pren la seva creu, i s’uneix espiritualment a la

creu de Crist, se li revela el sentit salvífic del sofriment. L'home no descobreix aquest sentit

a nivell humà, sinó a nivell del sofriment de Crist. Llavors, aquest sentit del sofriment salví-fic de Crist descendeix al nivell humà i es fa, en

certa manera, la seva resposta personal. Lla-vors l'home troba en el seu sofriment la pau

interior i fins i tot l'alegria espiritual.» (Salvifici doloris, 26)

Butlletí CC - 21

a fons

La necessitat de tenir cura dels malalts i

gent gran és, potser, el repte principal de les comunitats cristianes i l’Església dedica uns dies

especials a recordar aquesta missió. El papa Francesc aquest any ha posat l’accent en la meditació d’un text del Llibre de Job: «Jo

era els ulls del cec i els peus del coix» (29,15)., i ha volgut fer-ho des de la perspectiva de la sa-pientia cordis, ‘la saviesa del cor’.

Diu el papa en el seu missatge: «que aquesta saviesa no és un coneixement teòric,

abstracte, fruit de raonaments, sinó que, com la descriu Jaume en la seva carta, és «pura; des-prés, pacífica, amable, dòcil, plena de misericòr-

dia i de bons fruits, sense parcialitat ni hipocre-sia» (3,17). Per tant, és una actitud infosa per

l’Esperit Sant dins la ment i el cor de qui sap obrir-se al sofriment dels germans i hi reconeix la imatge de Déu».

Això és saviesa del cor, segons el papa Francesc:

Servir el germà Quants cristians donen testimoniatge també

avui, no amb les paraules, sinó amb la seva vida radicada en una fe genuïna, i són «ulls del cec» i «peus del coix»; persones que són al costat

dels malalts que tenen necessitat d’una assis-tència continuada, d’ajuda per a rentar-se, per a

vestir-se, per a alimentar-se. Aquest servei, es-pecialment quan es prolonga en el temps, es pot fer fatigós i pesat. És relativament fàcil ser-

vir alguns dies, però és difícil tenir cura d’una

persona durant mesos o durant anys, fins i tot

quan ja no és capaç d’agrair-ho. I, malgrat això, quin gran camí de santificació no és aquest!

Estar amb el germà El temps que passem al costat d’un malalt és un

temps sant. Demanem amb fe viva a l’Esperit Sant que ens atorgui la gràcia de comprendre el valor de l’acompanyament, sovint silenciós, que

ens porta a dedicar temps a aquestes germanes i a aquests germans que, gràcies a la nostra

proximitat i al nostre afecte, se senten més esti-mats i consolats.

Sortir d’un mateix per anar cap al germà A vegades el nostre món oblida el valor especial

del temps invertit al costat del llit del malalt, perquè estem empesos per la pressa, pel frenesí de fer, produir, i ens oblidem de la dimensió de

la gratuïtat, de l’ocupar-se, del fer-se càrrec de l’altre. En el fons, rere aquesta actitud hi ha so-

vint una fe tèbia, que ha oblidat aquella paraula del Senyor que diu: «M’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).

Ser solidaris amb el germà sense jutjar-lo La caritat veritable és participació que no jutja,

que no pretén convertir l’altre; és lliure d’aquella falsa humilitat que en el fons cerca l’aprovació i

es complau pel bé realitzat.

Butlletí CC - 22

Fa pocs mesos es va celebrar el IV Congrés Litúrgic a Montserrat, convocat per la Confe-

rència Episcopal Tarraconense conjuntament amb el Monestir de Montserrat i la

col·laboració de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona i el Centre de Pastoral Litúrgi-

ca. Montserrat, i Catalunya en general, és un país on la litúrgia de l’Església sempre s’ha

vist amb una cura especial. Com podeu comprendre, no entenem la litúrgia com una sèrie

de ritus o formes que l’Església proposa per les seves celebracions, sinó sobretot saber, com

deia J. Aldazábal, el què preguem, el per què preguem, i el per a qui preguem. I sobretot,

amb quines actituds espirituals hem de pregar: amb quina unió amb Crist Jesús, amb

l’Esperit Sant, amb la comunitat eclesial universal i local. XM

He tingut a les mans aquests dies i l’he llegit, el llibre escrit en castellà del P. Jesús Castellano, carmelita descalç, “La Li-turgia de las Horas. Teologia y Espirituali-dad”, publicat a Barcelona per l’editorial Centre de Pastoral Litúrgica, dintre de la Col·lecció “Biblioteca Litúrgica”.

Del llibre del P. Castellano sols co-men­taré el que diu l’autor sobre la Espiri-tualitat en la litúrgia de les hores, deixant altres capítols sobre els fonaments teolò-gics i pastorals. De fet, el tema de l’esp-iritualitat és l’últim capítol del llibre.

És obvi que la litúrgia de les hores, és a dir, la pregària, que durant les hores del dia fa l’Església i que s’allarga durant tot l’any, requereix ser celebrada i viscuda; no s’ha de fer exclusivament, sino que ha de ser celebrada. I en aquesta celebració o

concelebració, pel seu caràcter comunitari, radica la seva espiritualitat, amb el cor obert a la fe, l’esperança i al amor. Com to-ta experiència espiritual, la litúrgia de les hores té la seva ascètica i la seva mística. Mística és l’acció i la gràcia de Déu que om-ple aquesta pregària, el protagonisme Tri-nitari, la dimensió eclesial, la misteriosa eficàcia apostòlica i santificant que moltes vegades fuig de la nostra percepció. L’asc-ètica, com en tota oració personal i comu-nitària, comporta l’esforç de connectar la ment i el cor amb les paraules, la perseve-rança en la pregària, la capacitat sempre nova d’entrar en el món de la pregària i oferir la veu i el cor a Crist que prega en nosaltres. Les condicions són, especial-ment, la vivència teologal, la connexió en-tre oració i vida.

Oració litúrgica “versus” oració personal?

L’autor recorda la “penosa” contro-vèrsia durant els anys 60 del segle XX, so-bre la primacia de l’oració litúrgica o l’-oració personal (simplificant, entre bene-dictins i carmelites), com si fossin contràri-es. Gràcies a Déu aquestes, diguem, dife-rències ja han sigut superades. L’afirmació de la necessitat de l’oració privada està re-afirmada pels textos evangèlics que fan referència a les paraules de Jesús. El P. Castellano cita unes paraules de la nostra santa carmelita Edith Stein on afirma que ja en els anys 30 del segle passat hi havia aquesta diferència: l’oració personal com

ESPIRITUALITAT EN LA LITÚRGIA DE LES HORES

Xavier Miró

Butlletí CC - 23

expressió de pietat subjectiva, i la pregària litúrgica com forma objectiva de l’oració de l’Església. Ella afirmava que en tota oració autèntica hi ha present l’Església, és la mateixa Església que prega en cada àni-ma, doncs l’Esperit Sant, que viu en ella, és qui intercedeix per nosaltres (Rm. 8, 26). I Pau VI ens recorda que la vida de Crist en el seu Cos místic perfecciona i eleva també la vida pròpia o personal de cadascú, hem de rebutjar qualsevol oposició entre l’o-ració de l’Església i l’oració personal i fins i tot han de ser reforçades i incrementades les mútues relacions. La litúrgia en parti-cular, i en concret l’oració litúrgica, és font, norma i culminació de l’oració perso-nal. I la meditació personal ha de trobar el seu aliment en les lectures bíbliques, en els salms i en les altres parts de la litúrgia de les hores.

Pregària i acció

La pregària de l’Església no pot es-tar deslligada de l’experiència quotidiana del treball i de l’apostolat. És l’aliment i la força de tota acció pastoral i missionera. És una espiritualitat de comunió i missió. Re-cordem, senyala l’autor, que l’oració cristi-ana, perquè sigui profitosa, ha de partici-par en l’oració de Crist. Així, doncs, aques-ta oració santifica el temps. L’oració de l’Església té un marcat accent escatològic. El cant del Magníficat de Maria, cant de l’esperança cristiana de generació en ge-neració, amb la seguretat del compliment de les promeses de Déu, sempre fidel, té aquest sentit.

Aquesta unitat entre litúrgia i vida, entre oració personal i comunitària, re-

quereix un camí progressiu. L’autor defen-sa que les comu­nitats, siguin parroquials o no, vagin implantant aquesta oració comunitària. Com ell afirma i nosaltres també ho podem constatar, hem de supe-rar molts obstacles: pregar no ha sigut moltes vegades fàcil. També la pregària litúrgica té la seva ascètica i la seva místi-ca, el seu esforç necessari per arribar a la contemplació. I totes suposen un llarg ca-mí. En els primers moments del canvi en les formes gràcies a la doctrina del Concili Vaticà II, ha vingut un temps de desencís. S’ha donat moltes vegades la culpa al llatí, però creu l’autor (i jo també) que la litúrgia en la llengua pròpia de cada país no ha re-solt tots els problemes. No hem de donar la culpa a l’oració, a la pregària, el defecte es-tà en els qui preguen. Els actes que es re-peteixen quotidianament requereixen un esforç notable per a no caure en la mono-tonia. El P. Castellano ens dóna unes pau-tes d’espiritualitat per poder, des de la ne-cessària ascètica de l’oració, arribar a la contemplació i al compromís:

a.- Perseverança creadora (recordem aquí les ensenyances de santa Teresa, dic jo).

b.-La fidelitat contemplativa (tinguem present sempre la llei de la gratuïtat, de la lloança desinteressada, del temps “perdut” i ofert a Déu). Recordem que l’-espai orant de l’Església ha sigut moltes vegades lloc de verdaderes experiències místiques, de comprensions del misteri celebrat gràcies a la presència de Crist enmig de la comunitat.

c.-Una oració existencial, és a dir, realis-ta, compromesa i comprometedora.

Butlletí CC - 24

Per últim, el P. Jesús Castellano, com a bon carmelita, ens diu i recorda que l’espi-ritualitat litúrgica és, essencialment, espiri-tualitat mariana, perquè reflecteix el perfil marià de l’Església que com Maria acull i respon, rep i dóna (Pau VI, Marialis cultus 16-21). Maria és per l’Església en oració mo-del i presència en l’oració. Està present en la comunitat apostòlica, unida i perseve-rant el dia de la Pentecosta. És mestre del saber escoltar la Paraula, de la pregària dels salms, de les diveres actituds de l’oració (l’acció de gràcies, l’oblació, la intercessió, de la constant referència a Crist i a l’Esglé-

sia). I sempre hi ha una memòria subjectiva mariana a on l’Església es revesteix dels sentiments de la verge Maria por lloar el Senyor. No podem oblidar el moment ma-rià per excel·lència de la litúrgia de les ho-res, que és el cant del Magníficat en les Vespres i la invocació a l’antífona final de Completes, que tanca en esperança la jor-nada litúrgica de l’Església.

Com a Comunitat orant i eclesial, renovem contínuament la nostra pregària comunitària i personal amb una decidida pastoral litúrgica.

Aquest mes de maig va morir la meva tia sor M. Núria Faura, clarissa de la Divina Providència de Badalona. Era la gran de 10 germans. Va ingressar al convent als 21 anys i, tot i estar en un règim de clausura (per alguna co-sa els deien “les monges tancades”) va estar sempre pen-dent de tots els esdeveniments del seu entorn, informada amb gran interès del que passava a la seva família i a

Badalona, a l’església i al món.

Profundament coherent amb la seva vocació, tenia aquell punt de rigidesa amb ella mateixa, a la vegada que feia un intent per entendre com funcionava la societat actual. El seu sentit de pobresa franciscana feia que no posseís ni desitgés res material per a ella mateixa. En canvi, la seva generositat la portava a guardar tot de co-setes que providencialment li arribaven a les mans (uns bombonets, una estampa, un conte, una imatge...) per poder-nos oferir algun regal quan l’anàvem a visitar. Tam-bé aprofitava les visites per entregar alguna carta a algun familiar que havia estat malalt, o que volia felicitar pel seu

sant, o que vivia lluny. Complia fidelment el que suposava haver professat dins una orde de clausura, però quan va convenir va sortir del convent per estudiar música i magis-

teri.

I no puc deixar de remetre’m als records del col·legi: vaig anar a la Providència des de pàrvuls fins a 8è d’EGB. Era una escola de monges d’aquells temps: rosaris, la-bors, catecisme i mes de Maria... però tot barrejat amb la bondat i el tracte d’aquelles monges “de casa”, properes, del poble. Vaig tenir de mestra sor M. Núria en molt po-ques ocasions, concretament en dues matèries que en aquelles temps no eren precisament les més importants del currículum escolar: música i català. Cada quinze dies, mig d’estranquis, agafàvem el Faristol per repassar l’or-

tografia catalana... Penseu que parlo dels anys setanta.

La darrera vegada que vaig parlar amb ella va ser durant l’ofrena d’ous que la confraria de Sant Anastasi fa a l’inici de les festes de maig. Petitona i discreta en el seu racó del banc a primera fila, la vaig veure serena i feliç, escoltant la música de l’orgue que tants anys ella havia tocat i mirant la celebració darrere les seves ulleres. Havia començat a perdre la memòria però no va deixar de tenir

un record per a la meva família.

Per acabar, transcric unes paraules de la darrera carta que em va demanar que fes arribar a una cosina:

“Jo voldria animar-te i pensar en coses que es poden transformar en béns espirituals, en beneficis per als po-bres, en moments de joia i pau... i recordar-te que en aquest món les coses van passant, però perduren, i quan una no se n’adona, veu que val la pena de viure amb ale-gria i revifar-se amb pensaments que ajudin a viure amb molta alegria. M’agrada pensar que al Senyor li agrada que ens esforcem a ajudar. Recordem que Déu és amor, que ens estima i que no li agrada que visquem inútilment

la vida”.

Núria Perera

Memòria M. Núria Faura, clarissa

Butlletí CC - 25

El Pedroso de la Armuña és un poblet d’uns 250 habitants de la província de Salamanca del qual ja es va parlar una mica en aquest butlletí en ocasió de la beatificació d’un dels seus fills, el germà car-melita Damià de la Trinitat, que es va veure atrapat per la guerra civil al convent de Tarragona, on fou pres i posteriorment assassinat a Torredembarra.

Pouant en una interessant pàgina web d’aquest poblet que estima les seves tradicions, he volgut donar a conèixer alguna curiositat centrada en la Festa de la Mare de Déu del Carme, a qui tenen una gran devoció. Un del moments principals de la festa és la processó pels carrers del poble, al so de les campanes i amb una gran participació de fidels.

Les fotografies que hi ha sobre aquestes línies estan separades per més de trenta anys. Tenen en comú un detall: una persona està anotant alguna cosa davant les andes que porten la Mare de Déu del Carme. Controla la llista de les persones que han de portar la imatge. Tot un orgull.

Fa uns anys, per decidir aquesta qüestió, abans de la processó es feia davant l’església una subhas-ta. Qui portava la veu cantant deia amb veu alta:

“¿Hay quien dé trigo?”, i començava la puja que es feia en celemines, una mesura de blat castellana. Un lloc als braços del davant assolien un muntant molt superior als del darrera, segurament perquè així el portador quedava més a la vista. A cada ad-judicació l’oficiant deia: “La Virgen Santísima le premie al servidor”.

Era una tradició que existia des de temps imme-morials al poble, fins que fa pocs anys el capellà considerà que s’havia de suprimir.

Quan la processó retorna a l’església fan el que s’anomena “Subida de la Virgen”. Mentre es canta la Salve, des del darrera d’un pla inclinat tapat amb una bandera espanyola amb escuts del Carme es-tampats, un home amb un petit torn va pujant la imatge des de la base de l’altar fins a dalt del cam-bril. A la vegada una altra persona, també amaga-da, va recollint la bandera que va sobrant. Tot com si fos de manera “misteriosa”.

La festa acaba cap al tard amb una alegre revet-lla popular.

Pentinagats

Butlletí CC - 26

Enguany la catequesi d’adults de la nos-

tra comunitat ha estat aprofundint en els llibres profètics a partir de Isaïes (l’any

passat vàrem veure els anteriors, que te-nen un major contingut històric).

Això ens porta a fer unes consideraci-ons sobre els profetes, que podem iniciar amb la pregunta: Què és un Profeta?

Si cerquem en diccionaris el significat del mot ―PROFETA‖, trobarem que pot sig-

nificar aquell qui prediu esdeveniments futurs o, també, el que parla en nom de Déu. Els profetes bíblics són essencialment

―persones que parlen en nom de Déu‖.

Els llibres profètics comencen amb el

relat de com els jueus es transformen en una nació seguint allò que Déu els tramet

a través de diferents personatges, com per exemple Josuè. Després del període d’esp-lendor de la monarquia, que culmina amb

el rei Salomó, s’inicia una decadència que gairebé acaba amb la desaparició del des-

cendents de Jacob. És enmig d’aquestes circumstàncies quan Déu fa arribar al po-

ble, mitjançant els profetes, uns missat-

ges. Missatges que corresponen a la situa-ció en què es troba el poble; mentre es va

constituint la nació jueva, Déu dóna direc-trius per la seva formació, però quan arri-

ba la decadència, els missatges són d’es-perança, envoltats d’altres que descriuen les desgràcies que amenacen a la nació

jueva. Altres missatges recorden que la fidelitat al Senyor té premi, mentre que la

infidelitat és font de desgràcies.

Ara bé, en els escrits profètics els mis-satges de Déu no estan expressats en un

llenguatge que avui diríem ―clar i català‖ sinó que, d’acord amb l’època i lloc geo-

gràfic en què van ser escrits, estan farcits de metàfores, paràboles i altres circumlo-

quis que permeten interpretacions dife-rents en la forma, si bé no en el fons.

Aquesta circumstància fa que el missat-

ge diví, que té com a destinataris els jueus vius en aquells moments, contingui unes

frases que vistes amb perspectiva històrica són aplicables a la figura del Salvador, tal

com es comenta en diferents passatges

Els profetes bíblics són essencialment ―persones que parlen en nom de Déu‖

Josep Francesc Cahner

“Els profetes”. Perico Pastor. Bíblia Interconfessional

Butlletí CC - 27

dels evangelis; i són freqüentment inclo-

sos en certs passatges en la resta del Nou Testament.

És digne de ser destacat que alguns del ―llibres‖ que en aparença són d’un únic

autor, són fruit del treball de diverses per-sones, arribant a l’extrem de que el llibre d’Isaïes, segons els experts, conté textos

escrits en un període d’uns 150 anys.

Per altra banda, s’ha de pensar que

molts dels missatgers de Déu, és a dir de profetes, no estan inclosos entre els així denominats, sinó que tenen un altre con-

sideració. Així Moisès, el transmissor de la

Llei, té entitat pròpia, Dèbora és profetes-sa i és jutgessa...

Finalment, cal recordar que per l’Ordre del Carmel, el profeta Elies té un significat

especial, ja que els primers ―carmelites‖ foren uns homes que encisats pels paisat-ges del Mont Carmel a Palestina, i fasci-

nats per la vida del profeta i la seva rela-ció amb dita muntanya, van iniciar en

aquell indret una vida de dedicació a Déu,essent la llavor que fruitaria en la gran família carmelitana.

Els llibres de la Bíblia

La Bíblia està dividida en dos grans parts, l’Antic Testament i el Nou Testament, aques-tes parts també tenen unes subdivisions, que en el cas de l’Antic Testament són :

Pentateuc Compost pel Gènesi, l’Èxode, el Levític, el Llibre dels Nombres i el Deuteronomi.

Libres profètics Són: Josuè, Jutges, 1r de Samuel, 2n de Samuel, 1r dels Reis, 2n dels Reis, Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, Joel, Amós, Abdies, Jonàs, Miquees, Nahaum, Hababuc, Sofonies, Ageu, Zacaries i Malaquies.

Escrits Ho són els llibres dels Salms, Job, Proverbis, Rut, Càntic dels Càntics, Lamentacions, Es-ter, Daniel, Esdres, Nehemies, 1r de les Cròniques i 2n de les Cròniques.

Llibres deuterocanònics o (segons el protestants) apòcrifs Són els llibres no integrats en les escriptures pel judaisme: Ester grec, Judit, Tobit, 1r dels Macabeus, 2n dels Macabeus, Saviesa, Siràcida, Baruc, Carta de Jeremies i Daniel Grec.

Butlletí CC - 28

42 Joan Badia

1.- Pregar, és fàcil o difícil?

Abans de parlar de «dificultats» en la pre-gària, ens interessa la pregària mateixa.

Ella, en si mateixa, és difícil?

Partim de zero. Els entesos en les ciències

de la religió (història de les religions, psico-logia religiosa, teologia espiritual, etc.) dub-ten seriosament que existeixi un home

adult que no hagi pregat mai, però mai. Fem aquesta hipòtesi. Ens trobem amb un

home o una dona que no hagi pregat mai, i la convidem a fer una prova. Abans d’in-tentar-ho, fins i tot abans que aparegui la

primera dificultat, ja haurà reaccionat. Això de posar-se a parlar amb Déu li sembla una

cosa tan difícil com escalar una muntanya. Li resulta és fàcil ajudar un malalt, donar

quelcom a un pidolaire, comunicar ni que sigui amb gestos amb qui parla un llenguat-ge exòtic. És, més o menys, el que diuen

d’aquell home de negocis que rep enmig del carrer, a París, aquesta pregunta:

«Vostè prega?» I ell respon, mig amable, mig desconcertat: primer, que no té temps;

després, que ¿pregar per a què si els as-sumptes els ha de solucionar ell? Però, en definitiva i lleialment, la seva resposta és:

«No sé. A Déu, què li dic?»

2.– Un agreujant: la insistència de lli-bres i mestres en la dificultat

Durant un parell de decennis, els teòlegs cristians —catòlics i no catòlics— no cessen

d’escriure planes i més planes sobre la difi-cultat de la vertadera pregària. Segons

aquests autors, el 80 o el 90 per cent del

que fan i diuen els cristians quan es posen a pregar no és realment oració. No ho sem-

bla. La pregària és quelcom de més espiri-tual i profund que el fet de resar. És el nucli

de l’acte religiós. No és instrumentalitzar Déu per a solucionar els nostres problemes com fa la majoria dels qui preguen i dema-

nen. Així, els teòlegs han fonamentat, pot-ser sense voler-ho, la psicosi de dificultat.

Aleshores, qui gosa escalar aquesta espècie de mur insalvable!

3.– La resposta paradoxal: pregar és alhora fàcil i difícil. En teoria és fàcil,

no en la realitat concreta.

Tot plegat, pregar és fàcil. És un moviment primari de l’esperit humà. Pertany a aquest petit grapat de funcions originàries que in-

tegren l'instint primordial de tot esperit cre-at i que no li permeten de limitar-se, com

els altres animals, a la materialitat de les coses o a allò que de provisional o caduc té

l’existència. L’home és impulsat des del seu interior per això que anomenem sentit de la transcendència o sentit de Déu. D’aquí bro-

lla la necessitat intensiva i irreprimible d’a-dreçar-se a Déu, de comunicar-se amb Ell.

En quest nivell íntim de l’esperit, la pregària surt espontània, com l’amor, la set de co-nèixer o l’instint de llibertat. En si mateix,

pregar és fàcil; com qualsevol acte espon-tani. Com respirar, mirar, comunicar-se

amb un altre... Però alhora és difícil. És a dir, pregar es

torna difícil perquè la persona humana no

«A Déu, què li dic?»

Butlletí CC - 29

disposa de les millors condicions per rela-

cionar-se amb Déu. Li falta intuïció, esti-mació profunda. Aquesta dificultat en la

funció de pregar és quelcom que passa a l’esperit humà quan s’embolica en la com-

plexitat de la vida. Però també és possible que aquest enterboliment sigui com una malaltia pròpia de l’esperit creat que neix

marcat pel pecat. Amb un germinal desor-dre interior. Com qui neix coix. Caminarà

sempre però amb els entrebancs de fer-ho bé.

4.– Tan difícil com aprendre un llen-guatge nou?

De fet, la pregària és l’idioma que usa l’ho-

me per a parlar amb Déu. Es diu que si és tan difícil arribar a expressar-se correcta-ment en un idioma estranger, no és es-

trany que aprendre el llenguatge de la pregària impliqui temps i esforç.

Amb tot, la comparació no és exacta. Per parlar amb Déu no cal aprendre un idioma

nou. En realitat, la pregària és el nostre idioma personal; paraula de fill al Pare,

com va ensenyar Jesús. Però, com en tot

llenguatge, cal distingir-hi dos aspectes: la simple comunicació interpersonal

L’idioma acadèmic perfecte

El primer és fàcil. A tots ens és fàcil comu-nicar en directe amb Déu. Com el nen co-munica amb la seva mare abans de pro-

nunciar paraules. Allò que és difícil per al nen és incorporar el vocabulari, les ex-

pressions. Però paga la pena. La riquesa del llenguatge verbal li permetrà expressar millor els seus pensaments i sentiments. Li

permetrà de matisar i aprofundir la comu-nicació.

També davant Déu, l’home comença es-sent un nen. Ha de passar per fases de

balbuceig i dificultats per arribar —amb paraules o sense— al domini ple del llen-guatge de l’oració. Per a poder expressar-

se davant Déu sense trair ni limitar l’es-pontaneïtat original. Per comunicar amb

Ell parlant o callant, escoltant o esperant. Sense deixar-se vèncer per certes dificul-

tats que normalment retarden la vida de pregària.

Butlletí CC - 30

5.– Quatre dificultats bàsiques

N’hi ha prou amb una senzilla presentació de les més comunes:

Primera: la inapetència És a dir, la falta de ganes. Passa també en

altres sectors de la vida: hi ha gent que es cansa d’estimar, de viure o s’enfonsa, no

té desig de res; està simplement desmoti-vada. Inapetència i anèmia són dos aspec-tes d’una mateixa situació malalta. A

menys ganes de menjar, menys hom men-ja. I a l’inrevés. Fins arribar al punt zero i

morir de fam. Així mateix és el procés del desganat en matèria d’oració. Cedir a la

desgana significa desganar-se encara més: generar anèmia. A menys pregària, menys ganes de pregar. A més pregària,

més necessitat de fer-ho. La no pràctica de la pregària és un niu de dificultats.

Segona: la sensació d’impotència

L’experiència del «no sé, no puc». Quan es tracta d’un simple pretext, és normal-ment el resultat més clar de la falta de

pregària. Qui no fa pregària acaba no sa-bent-la fer. Mai no serà del tot veritat dir

«a Déu no sé què dir-li» o «no sé de quina manera escoltar-lo» o «no puc tot i inten-tar-ho». Sempre queda en el fons del nos-

tre ésser la indigència de Déu. Des d’ella podem, si volem, recomençar la pregària i

alliberar-nos de les nostres atròfies.

Tercera: la indiferència personal Ni fred ni calor davant de Déu. Perquè en el fons tinc la sensació que ni em parla ni

m’escolta. Parodiant el famós sonet, seria «No me mueve, mi Dios, para quererte..»,

tot afegint «tampoco muévesme tu...». Diuen que aquesta és una dificultat típica

de l’home modern, malalt d’ateisme conta-giós. Hom li dóna dues versions: la del te-òleg que parla de «la mort de Déu en el

món d’avui» i la de jove passota: «Jo?

Passo de Déu. Gràcies!». En realitat no és una dificultat tan moderna. Ja santa Tere-sa la formulava així, en clau filosòfica:

«L'amistat es perd amb la falta de comuni-cació» (Santa Teresa, Camí de perfecció 26,9). Per a ella la pregària és tracte d’-amistat. Una cosa molt interpersonal. Si ell

i jo no ens tractem, comença l’espiral de la indiferència. També aquí val la llei mate-màtica abans apuntada. Quan més el trac-

tis, més desitjós estaràs de tractar-lo. Cauran molts obstacles...

Quarta: jo La inflació del jo. Doncs bé, la pregària

com l’amistat és essencialment altruista. En la pregària, igual que en psicologia, l’a-

l’autisme és el tancament de la persona en ella mateixa, amb la conseqüència de la

incomunicació. El perill és simular un dià-leg amb Déu i, en el fons, ens estem es-coltant a nosaltres mateixos, com el fari-

seu de la paràbola. També aquí val la con-signa evangèlica: «Que ell creixi i jo min-

vi...».

Butlletí CC - 31

El dia 5 de juliol es va casar a la parròquia de Sant Martí de Teià la Sara Antoja i

Xirau que havia estat durant molt de temps monitora i responsable de l’esplai Cra-Crac. Des d’aquestes ratlles i en nom de tots els seus amics de la nostra comuni-

tat, li desitgem a ella i al seu marit Bernat Antolín de Eguía tota la felicitat que es mereixen.

Aquest trimestre hem de ressenyar aquestes defuncions: Ernest Puente Cunillé; sor M. Núria Faura, osc; Maria Lourdes Canals Vila; Joan Aymerich Bergay; Joan Prat Colomé; Pepita Giralt Juan; Conxita Fuster Bonnin;

Benito Gallardo; Pilar Pujol Cabré; tots ells amb relacions personals o de familiars seus amb la nostra comunitat del Carme. També, Ferran Girona Lizarte, igualment

vinculat durant un temps al Carmel descalç.

La Trobada Internacional a Àvila és un dels actes centrals del V Centenari de

santa Teresa. Tots els simpatitzants del Carmel teresià són convocats a la ciutat castellana per viure la fraternitat i la universalitat de la fundadora del Carmel des-calç. Serà del 10 al 14 d’agost. Més informació a les diferents comunitats.

El P. Agustí Borrell, recentment elegit vicari general del Carmel descalç, residirà oficial-

ment a la casa generalícia de Roma. El seu àmbit principal d’actuació serà pels països de l’Europa llatina, tot i que ocasionalment el po-

dem trobar a qualsevol punt on hagi de re-presentar al general.

Si us desplaceu a Lleida, no deixeu de visitar el Santuari de Santa Teresina, un lloc dedicat a divulgar l’espiritualitat de la santa de Lisieux. A més, durant aquest

any del V Centenari hi ha oberta una petita exposició sobre temes teresians, amb la reproducció d'una cel·la d'aquell temps i altres materials relacionats amb santa Teresa d’Àvila.

El P. Marià Rosanas havia estat convidat moltes vegades al col·legi de les Adora-trius del carrer Guifré per donar exercicis espirituals, xerrades, etc. El proper mes

de desembre farà 100 anys que aquesta comunitat de religioses, dedicades a l’ens-enyament i a l'acompanyament de les dones sotmeses a tota mena de marginaci-

ons, es van assentar a Badalona i hi van estar ininterrompudament fins a l’any 1993. Per aquest motiu, pel juny la direcció de l’Escola Joan Maragall, que actual-ment utilitza l’edifici, ha dedicat una placa a la memòria d’aquest fet. La part més

emotiva va ser la trobada de centenars d’exalumnes amb algunes antigues profes-sores i religioses.

Catalunya Cristiana, el setmanari d’informació i cultura religiosa sempre atent a tot el que passa en aquest àmbit català —i al que tantes vegades hem d’agrair la

seva atenció a les notícies relacionades amb el fet carmelitano-teresià— ha millorat notablement la seva presentació al iniciar una nova etapa a tot color i amb un pa-per de millor qualitat. Felicitats per aquet salt endavant i pels ja 35 anys de vida

informativa i formativa!

Butlletí CC - 32