Butlletíde l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya

número 8 | maig 2008

2

Consell de Redacció: Teresa Capilla i Pujol, Maria Teresa Casas i Vives, Ferran Pont i Puntigam. Fotografies: Pepe Navarro (coberta, pàg. 2 i 3). Assessorament lingüístic: Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parla-ment de Catalunya. Disseny i maquetació: Departament d’Edicions del Parlament de Catalunya. Distribució: Departament d’Edicions del Parlament de Catalunya. Parc de la Ciutadella, s/n, 08003 Barcelona. Tel. 933 046 635. Fax 933 046 636. A/e: edicions@parlament.cat. Impressió: IGOL, SA, Esplugues de Llobregat. Tiratge: 600 exemplars. Dipòsit legal: B-6.025-2007. ISSN: 1887-7893.

Editorial 3Ernest Benach i Pascual

Informacions 4

Tercer Premi Conviure a Catalunya 5

Bases del tercer Premi Conviure a Catalunya 6

Acta de concessió del segon Premi Conviure a Catalunya 7

Acte de presentació del llibre El debat estatutari del 1932, de Teresa Abelló 8Jaume Jané i Bel

Intervenció de Joan Rigol, expresident del Parlament 9

Apunt autobiogràfic 16Joan Colomines i Puig

La producció legislativa al Parlament el 2007: una pinzellada 18Ismael E. Pitarch

L’Europa del Tractat de Lisboa: les perspectives per a les regions 19Raimon Obiols

Resum de l’acta de l’assemblea general 21Ferran Pont i Puntigam

Sumari

3

E l Parlament continua fent passes endavant en la seva adaptació a les noves exigències del segle xxi. Aquesta era de la globalització i de revolució de les noves tecnologies de la informació i les comunicacions demana una

transformació progressiva de la institució per a continuar sent eficient i eficaç en les seves funcions.

El procés de canvis de la cambra legislativa catalana es manifesta «físicament» en les obres d’ampliació i adequació dels espais del palau que acull la nostra institució. Aquestes obres, llargues i costoses, s’estendran més enllà d’aquesta le-gislatura i en moments puntuals poden comportar inevitables molèsties. Tothom és conscient que són imprescindibles en un Parlament que s’ha fet gran per a continuar encabit en uns espais projectats fa més de setanta-cinc anys.

La seu del poder legislatiu, per tant, es transforma, es renova i creix de portes endins. Però els canvis també els fem de portes enfora. Són objectius fonamentals de la nostra institució, en aquesta legislatura, obrir i apropar el Parlament a la societat catalana, i connectar-lo amb la nova xarxa institucional del món global. I les passes en aquest sentit també comencen a ser remarcables.

La campanya de portes obertes els caps de setmana i festius s’ha iniciat amb gairebé 3.500 visites al Palau del Parlament el primer cap de setmana de funciona-ment. El fet que la ciutadania conegui la seu del Parlament pot ajudar a recuperar la proximitat entre el poble de Catalunya i els seus representants polítics.

Fent el camí invers, hem iniciat des del mes de febrer, amb el nom de «Parlament a les aules», un cicle de visites a centres educatius. Des de fa anys les escoles vénen al Parlament. Ara, amb aquest projecte, volem deixar patent la voluntat de ser presents arreu del territori, de no ser una institució tancada a la seu del parc de la Ciutadella de Barcelona. Però, més important que això: intentem promoure una millora de la cultura política dels joves d’ara. Al voltant del lema «I+P» (informar-se i participar), tractem de plantar una llavor d’interès per la política, més enllà de les relacions entre els partits i els processos electorals. La primera resposta ha estat una allau de peticions de centres escolars.

Amb relació a l’ús de les noves tecnologies com a instrument de connexió de la cambra amb la ciutadania, continuem millorant l’espai web del Parlament i potenciant el Canal Parlament com a mitjà d’informació directa. Així mateix, la participació en els projectes Demos@Work i eRepresentative, actualment en procés de desenvolupament, apunta les futures possibilitats d’una major implicació de la ciutadania en els processos de debat i decisió política.

D’altra banda, continuem multiplicant les relacions internacionals de la cambra catalana, la connexió institucional amb el món, que ja arriba als cinc continents amb el recent conveni de col·laboració amb l’Assemblea Legislativa de Nova Gal·les del Sud.

En definitiva, continuem treballant perquè el Parlament sigui una institució oberta, útil i moderna, que pugui prestar el millor servei possible al nostre país.

Ernest Benach i PascualPresident del Parlament

Editorial

4

Informacions

Nous associatsDonem la benvinguda a Pilar Dellunde i Clavé com a membre de l’Associació.

Antics diputats traspassatsJaume Veray i Batlle (25-03-2008), diputat de la II legislatura.

PremsaMemòria del president XicoyEl passat dia 15 es va complir un any de la sobtada mort del M. H. Sr. Joaquim Xicoy i Bassegoda, que va presidir el Parlament de Catalunya del 1988 al 1996. També havia estat conseller de Justícia i quan va morir era president de l’Associació d’Antics Diputats del Parlament de Catalunya. En la seva llarga trajectòria al servei de Catalunya i en la seva militància activa a UDC, sempre va prevaler el seu profund sentit de la dignitat personal i col·lectiva. Res més lluny del seu tarannà i de la seva actuació política que la baralla de pati de col·legi en què sovint s’ha transformat la política catalana. El president Xicoy sentia una gran admiració per la persona d’en Francesc Cambó. El seu pare havia estat un polític destacat de la Lliga que va morir assssinat el 1936. Mai no va poder entendre aital manca de respecte al dret de la vida. Escau recordar el seu gran amor a la família i les batzegades que va haver de superar amb la mort primer del seu fill Joaquim i després de la seva esposa Anna. Un gran amor a Déu, a la pàtria i a la família, vet ací el seu llegat.

FERRAN PONT I PUNTIGAMBarcelona(Carta publicada al diari Avui el 20 de novembre de 2007)

Espai web de l’AssociacióTal com segurament molts associats ja deuen conèixer, la nostra Associació té un espai informatiu dins la pàgina web del Parlament, el qual procurem tenir actualitzat en tot moment i del qual ara farem una breu descripció per als qui encara no el coneguin.Per a accedir-hi cal anar primerament a la pàgina del Parlament de Catalunya, a l’adreça http://www.parlament.cat. Un cop oberta la pàgina principal, cal clicar la pestanya Par-lament a la barra superior i, en la pàgina següent, després dels epígrafs que apareixen a la columna de l’esquerra de Presentació, Història, i altres, ja hi trobem el de l’Associació d’Antics Diputats, amb notes explicatives sobre el caràcter d’aquesta Associació, la com-posició i les activitats que duu a terme.Un cop dins el nostre espai, podreu veure que hi apareix el menú d’opcions per a consul-tar, que són les següents:– Estatuts.– Reglament electoral.– Constitució.– Junta Directiva.– Membres.– Relacions amb altres associacions d’antics parlamentaris.– Actes institucionals, jornades, conferències i taules rodones.– Activitats diverses, trobades i visites.– Butlletins de l’Associació.– Butlleta d’inscripció.– (Proposta de modificació dels Estatuts i del Reglament electoral).– Segon Premi Conviure a Catalunya.Cal remarcar que a l’epígraf dels butlletins hom pot trobar en format .pdf el contingut íntegre de tots els butlletins de l’Associació que han aparegut fins ara.Esperem que aquesta informació hagi pogut ésser útil a tots els associats, i la Junta consi-derarà amb molt interès tots els comentaris i les observacions que ens vulgueu fer arribar respecte a aquest espai.

JOSEP M. CASALS

5

PREmI ConvIuRE A CATALunyA

Tercer Premi Conviure a Catalunya

Presentació

Les antigues diputades i els antics diputats del Parlament de Catalunya no en tenim prou de viure de records, que ens porten sentiments de legítim orgull per haver tingut l’honor de representar tot el poble de Catalunya en una època més o menys recent, sense distincions de partits ni ideologies, i tot sovint evoquem joiosament la nostra activa contribució a la història del nostre país.

Però no som jubilats ni jubilades al servei de Catalunya i, encara que lluny de la política activa, volem a la nostra modesta manera continuar contribuint perquè la nostra nació sigui per sempre un model de convivència en què estiguin definitivament instaurats els valors de la llibertat, la democràcia, la participació, el diàleg i la solidaritat.

Precisament per això es va decidir instituir el Premi Conviure a Catalunya, destinat al millor programa pedagògic dedicat a formar les noves generacions de catalanes i catalans en els esmentats valors. Les nostres limitades disponibilitats no ens permeten dotar el premi amb la quantia que mereixeria, però estem convençuts que els qui hi aspirin se sentiran moguts per la mateixa motivació que ha animat els seus convocants: el patriotisme.

Agraïm molt sincerament la col·laboració del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, que ens ha permès de fer arribar la nostra crida a tots els centres de Catalunya, públics i privats.

Volem agrair, a la bestreta, l’atenció que ens puguin prestar els ensenyants de Catalunya, els quals admirem per la seva tasca vocacional i perquè són, en bona mesura, garantia del nostre futur.

Joan Rigol i RoigPresident de l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya

6

L’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya convoca la tercera edició del Premi Conviure a Catalunya, destinat a guardonar el millor programa pedagògic impartit a alumnes del sistema educatiu no universitari de Catalunya, d’acord amb les següents

Bases

1. El Premi Conviure a Catalunya és destinat a premiar un programa pedagògic que s’imparteixi a alumnes del sistema educatiu no univer-sitari de Catalunya i que tingui com a objectiu enaltir els valors de la democràcia, l’autogovern, la participació política, la bona convivència, el diàleg i la solidaritat, i també les actuacions del Parlament relacionades amb aquests valors.

S’entén per programa pedagògic el conjunt articulat d’activitats que tenen per objectiu enaltir els valors esmentats. El programa pedagògic pot formar part, de manera transversal, del programa educatiu general del centre, amb una rellevància clara.

2. L’import del Premi Conviure a Catalunya és de 3.000 euros. El jurat, si escau, podrà subdividir el premi. També pot declarar-lo desert.

3. Poden optar al Premi Conviure a Catalunya els centres d’ensenyament no universitaris de Catalunya, públics o privats, que facin arribar els seus programes pedagògics a l’Associació. Cada centre pot presentar, com a màxim, dos programes.

4. Els programes pedagògics que es presentin al Premi Conviure a Cata-lunya han d’incloure:

a) El nom i l’adreça del centre.b) L’edat i el nivell dels alumnes participants.c) El contingut i el desenvolupament del programa pedagògic.d) Els noms del director o directora del centre i els dels tutors del pro-grama.

5. Els programes pedagògics s’han de fer arribar, abans del 30 de novem-bre de 2008, per correu postal a la seu de l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya: Palau del Parlament, parc de la Ciutadella, s/n, 08003 Barcelona.

6. Els programes pedagògics han d’ésser escrits en llengua catalana i s’han de presentar per duplicat, amb la signatura dels professors que en siguin els autors i també el vistiplau de la direcció del centre.

7. El jurat del Premi Conviure a Catalunya serà integrat per persona-litats reconegudes del món pedagògic i per membres de l’Associació. Se’n farà pública la identitat, juntament amb l’anunci del veredicte

Bases del tercer Premi Conviure a Catalunya

PREmI ConvIuRE A CATALunyA

7

corresponent, abans del 28 de febrer de 2009. El veredicte del jurat serà inapel·lable.

8. Els programes premiats podran ésser publicats i, en aquest cas, els autors han de renunciar als drets de propietat intel·lectual que els puguin correspondre.

9. Els originals premiats restaran en propietat de l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya. Els no premiats es podran recollir a la seu del Parlament de Catalunya durant el mes de setembre del 2009. Si no es recullen, s’entén que els autors hi renuncien.

10. La participació en el Premi Conviure a Catalunya implica l’acceptació d’aquestes bases. El jurat resoldrà les qüestions no previstes de manera objectiva i d’acord amb el seu criteri.

Palau del Parlament, 14 de març de 2008

PREmI ConvIuRE A CATALunyA

A Barcelona, al Palau del Parlament, el dia 27 de febrer de 2008, a les onze del matí, es reuneix el jurat de la segona edició del Premi Conviure a Catalunya.

Presideix el jurat Vicenç Capdevila i Cardona, membre de l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya, juntament amb la vocal Flora Sanabra i Villarroya i els vocals Joan Descals i Esquius i Jaume Jané i Bel, també membres de l’Associació, i Maria Antònia Castell, en representació del Depar-tament d’Educació. Actua com a secretari Lluís Pibernat i Riera, cap de l’Àrea de Serveis Educatius del Parlament de Catalunya.

Després de deliberar sobre els diversos treballs presentats, el jurat considera que els programes pedagògics presentats pel CEIP Salvador Vilarrasa, de Besalú, i l’IES Ferran Casablancas, de Sabadell són objecte de rebre el primer premi, per la qual cosa proposa que en l’edició d’enguany aquest premi sigui atorgat ex aequo.

Palau del Parlament, 27 de febrer de 2008

El president El secretariVicenç Capdevila Lluís Pibernat

Acta de concessió del segon Premi Conviure a Catalunya

8

ACTES

E l dia 10 de desembre de l’any passat vam celebrar una «trobada» plena de contingut i de sentiment.Permeteu-me que no en faci una crònica de societat.

Aquesta petició de llicència me la incita el fet d’haver acabat d’escriure la paraula «trobada», i haver-la marcat entre cometes.

Per uns moments, deixo els apunts d’aquell capvespre a Palau i obro dic-cionaris, que sempre cal tenir-los a prop.

trobar Descobrir una cosa que hom cercava.inventar Trobar, descobrir a força d’estudi, d’enginy alguna cosa nova, no

coneguda d’abans. trobada Acció de trobar.La convocatòria, la invitació era la conseqüència d’un cert acord, que es va

consolidant, de celebrar una trobada institucional els qui hem compartit durant algunes legislatures la dignitat de representar els nostres conciutadans al Parla-ment de Catalunya.

I és per això que vam rebre la invitació dels dos presidents: la del president del Parlament de Catalunya, M. H. Sr. Ernest Benach, i la del de l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya, M. H. Sr. Joan Rigol. La invitació tenia l’acord de la Mesa i es va fer coincidir amb l’acte de presentació del lli-bre El debat estatutari del 1932, ben escrit i documentat per la professora Teresa Abelló Güell.

Les darreres paraules impreses d’aquest llibre ens indiquen que «comme-mora l’aprovació de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 1932» i, juntament amb la presentació es reconeixia la feina feta per les diputades i els diputats del nostre Parlament restablert.

Amb aquesta avinentesa es va produir una reeixida trobada.Ens hi vam trobar una bona colla! L’acte va tenir un caràcter de retrobament

per a les persones participants.L’acte de presentació del llibre va adquirir un alt nivell acadèmic i també

una emocionada proclamació patriòtica. El president Rigol, la professora Abelló i el president Benach van saber connectar la història amb el moment actual. Ens van rememorar situacions, ens van fer sentir emocions i ens van esperonar a prosseguir.

Va ésser una trobada; abans i després d’aquest acte vam visitar les noves instal-lacions del nostre Parlament i les que ja coneixíem, i així es produïa l’amical retrobament.

Acte de presentació del llibre El debat estatutari del 1932, de Teresa Abelló

9

ACTES

En aquesta ocasió hi havia companyes i companys que feia temps que no coincidíem, que no ens retrobàvem. I l’acció de «trobar», de trobar-nos, ens descobria que l’activitat parlamentària ha forjat llaços d’amistat entre nosaltres.

Cadascú des de les seves posicions personals, i dins del grup parlamentari de què formem part, és ben cert que hem defensat punts de vista diferents més d’una vegada i que hem votat, també, d’una manera diferent, però el respecte mutu i l’honor de compartir la representació popular ens ha fet amics.

És una raó, ben segur, prou important, que per ella mateixa ja justifica l’existència de la nostra Associació.

Jaume Jané i BelDiputat de la segona, tercera, quarta i cinquena legislatures

Intervenció de Joan Rigol, expresident del Parlament

MOLT HONORABLE PRESIDENT DEL PARLAMENT; il·lustres membres de la Mesa; il·lustres senyores diputades i senyors diputats; il·lustres senyors exdiputats i exdiputades del nostre Parlament; benvolguda senyora Teresa Abelló, autora del llibre; senyores i senyors, voldria fer primer una breu remarca: les institucions, com el Parlament, superen el cicle vital de cadascú de nosaltres, dels qui hi hem passat, i, per tant, les institucions són el signe més clar de la pervivència del sentit de la història del nostre país, i tant de bo que aquest Parlament duri molts i molts anys i que això signifiqui que cada generació que hi passa hi deixa la seva petjada, però amb la continuïtat del nostre poble.

Una segona consideració és sobre la lectura que he fet d’aquest llibre. Escoltin, és un llibre molt ben fet, és un llibre amb un fonament històric considerable, es llegeix amb molta facilitat, i crec que el treball que ha fet l’autora mereix tots els elogis. De fet, una presentació del llibre no és tant fer-ne un resum, que això estarà a l’abast de vostès quan el

El text que reproduïm a continuació és la transcripció d’una part del discurs de Joan Rigol pronunciat el 10 de desembre de 2007 en l’acte de presentació del llibre El debat estatutari del 1932, de Teresa Abelló, i l’acte de commemoració del setanta-cinquè aniversari de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya.

10

llegeixin, sinó veure quines preguntes, quins interrogants, m’ha formulat a mi mateix. I n’explicaré quatre.

El primer interrogant és veure com la dimensió històrica ha d’influir en les conviccions polítiques de cadascú de nosaltres, dels qui hem estat polítics en exercici en el nostre país; segon, l’Estatut del 32, veure què significa i de quin procés venia; el tercer és veure la similitud i les dis-semblances que hi ha entre l’Estatut de Núria, l’Estatut del 79 i l’Estatut recent, que, com veuran, n’hi ha moltes, de similituds, en la tramitació, i finalment veure si en aquesta situació en la qual ens trobem políticament, que anem fent voltes sobre el mateix, almenys la lectura d’aquest llibre a mi em suggereix això, és possible o no és possible trencar aquest cercle on estem situats. Aquestes són quatre preguntes que m’ha suggerit la reflexió arran de la lectura d’aquest llibre.

És ben cert que els polítics no som uns professionals de la història. Els professionals de la història són els qui escriuen llibres sobre la història. Però si nosaltres no tenim, cadascú de nosaltres, una visió a llarg termini, considerarem la política només com una casuística de fets presents. Si nosaltres no veiem que formem part d’una anella i d’una gran trajec-tòria col·lectiva, fem un reduccionisme de la política considerable. Per tant, a mi, em sembla que reflexionar sobre l’Estatut del 32, en aquest cas, o reflexionar sobre com el nostre país ha anat pervivint al llarg dels segles és fonamental per saber l’abast autèntic del que és una vocació política com la nostra, perquè en aquesta trajectòria descobrim i veiem que la democràcia no és només com una espècie de llei de circulació per no topar els uns amb els altres, sinó que és un projecte de convi-vència, i els qui troben les arrels en la història saben i veuen que el seu

ACTES

11

poble és un poble fet i forjat per cinquanta mil fets, per cinquanta mil aportacions, que, en el fons, el que fan és anar cohesionant una certa personalitat col·lectiva, sobre la qual, i només al voltant de la qual, al meu entendre, es pot fonamentar una autèntica política, una política en què la democràcia sigui aquest projecte de solidaritat, sigui aquest projecte de compartir entre tots plegats.

Lògicament, tota història —això ho deia en Benedetto Croce, que era aquell intel·lectual i aquell polític italià membre de l’Institut d’Estudis Catalans, estava molt vinculat a Catalunya— és història contemporània. I és ben cert: cadascú i cada època mira la història des de la seva pers-pectiva, i en un cert sentit la història és inabastable, però cadascú des del seu lloc, des del seu temps, des de la seva manera de pensar, s’hi refereix, i per tant ens hi referim d’una manera plural. Però el fet que tots coincidim en una història com a punt de referència em sembla que ens dóna l’autèntic sentit del que és la unitat i la cohesió d’un poble.

Per tant, davant de l’immediatisme, davant de voler contraposar problemes reals i problemes identitaris, crec —i dispensin si no expresso l’opinió de tots, però almenys és la meva— que el que fem és una vivi-secció d’allò que és vida en la mateixa política, al meu entendre.

Segona consideració. L’Estatut del 32, què significa al llarg de la nostra història? Vostès saben que des del 1716, concretament, nosaltres vam quedar sense institucions polítiques, i la del 1932 és la primera institucionalització política que tenim com a poble català. Què ha passat al llarg de tots aquests segles en què Catalunya no ha tingut cap institució política que l’emparés que ha fet possible que el poble tingui consciència de la seva identitat cultural i de la seva identitat col·lectiva?

Doncs han passat diverses coses. És a dir, quan ja no som els po-lítics els qui d’una manera o altra intentem vertebrar el bé comú, sinó que és el poble el qui, ell mateix, va mantenint aquest fil conductor de la història, passa allò que, per exemple, explica en Josep Fontana, del segle xviii, quan en Jovellanos se’n va al castell de Bellver, passa per Catalunya i queda absolutament meravellat de veure com el camp català està tan ben treballat, i ho explica d’una manera molt gràfica: veu com els arbres estan perfectament alineats, com es fan els marges per guanyar terreny per sobre de les valls i com es van construint cases cada vegada més amunt per guanyar terrenys per fer-hi el que en diem la «reforma agrària» del país. I contraposa això a la certa deixadesa agrària que hi havia en el conjunt de l’Estat. Ve’t aquí un signe d’identitat que s’anava donant al llarg de la història del nostre país sense institucionalitzacions. I després va venir la revolució industrial, i la Renaixença, que tot són coses portades des del poble per anar mantenint viu aquest sentit de col·lectivitat.

En definitiva, quan no hi ha institucions i és el poble el qui manté aquesta cohesió, el poble ho fa treballant, tenint capacitat d’iniciativa, tenint capacitat d’expressió cultural, que és allò que ens va determinant a tots plegats, de tal manera que els polítics que sorgeixen d’aquí no són el model de polítics de la restauració canovista, per entendre’ns, en què tots estan ja ben situats, cadascú en el seu lloc en funció dels interessos

ACTES

12

i dels col·lectius que defensen. Surten gent com el doctor Robert o gent con en Domènech i Montaner, per posar només dos exemples, que són fruit d’aquest procés regenerador de la vida col·lectiva de Catalunya mit-jançant la reforma agrària, mitjançant la revolució industrial i mitjançant la mateixa Renaixença.

En aquesta història, que no cal mitificar, perquè, lògicament, mentre es donava això era un país ple de contradiccions, amb les Bullangues i les injustícies que hi havia en el començament de la mateixa industria-lització, el fil conductor és aquest, de tal manera que sense institucions nosaltres hem pogut perviure. El sentit regeneracionista no s’aplicava a tal o tal partit, sinó que s’aplicava al país, s’aplicava a Catalunya.

Aquests són, al meu entendre, els fonaments sobre els quals després el president Macià podrà plantejar la necessitat de l’Estatut d’autonomia del 32. És un estatut que lògicament té una llarga història. Permetin-me només la referència a Prat de la Riba i la Mancomunitat, en el primer intent previ d’estatut, que tampoc no va sortir, però que significava, en el temps d’en Prat, el fet que els catalans ens volíem autoadministrar, i per mitjà de la qualitat d’aquesta administració donàvem una idea de cap on vèiem nosaltres el futur de la nostra catalanitat i de la nostra convivència com a persones. El president Macià fa un pas més. Ja no es tracta només d’autogovernar-nos, sinó d’exigir els deures que té la gent del nostre voltant respecte a la nostra pròpia dignitat com a poble.

I l’Estatut d’autonomia és la culminació d’aquell procés secular del 1716 en endavant, que culmina el 1932, el procés d’un poble que es manté, i que es manté per les seves pròpies qualitats de poble, que fa aquest pas endavant d’autoadministrar-se i que després és capaç d’exigir la seva pròpia dignitat com a poble.

Aquest, per a mi, al meu entendre, és el procés d’aquest Estatut, que comença amb el Pacte de Sant Sebastià. Allà hi van tres catalans de bé. Hi van en Mallol, l’Aiguader i en Carrasco i Formiguera, i allà és on intenten unir el sentit del progressisme republicà amb el sentit d’au-tonomia de Catalunya. Però aquesta aportació inicial del catalanisme passa després pel sedàs del que significa la redacció de l’Estatut, un estatut que el president Macià deia que tot i que la Lliga no estigués en el dictamen de la comissió havia de ser un estatut que el pogués votar tothom, ell deia això. Doncs és un estatut votat per tothom, en aquell gran esclat del nostre poble, que després passa pel sedàs de les Corts republicanes, on es deixen moltes coses pel camí. L’estat català, que havia reclamat el president Macià des del balcó de la Generalitat i que després la ponència va transformar en una Catalunya com a estat autònom dins de la república espanyola, no passa, això no passa, i es comencen a llimar totes les peticions de competències de la Generalitat. Llegint aquest llibre vostès hi aniran trobant tots i cada un dels aspectes en què es van llimant les peticions de Catalunya respecte a les diverses competències.

Ben probablement, si vostès llegeixen aquest llibre, aniran fixant-se com aquesta no és una història única, sinó que probablement molts de vostès la compararan amb les experiències que hem passat ja en el nostre

ACTES

13

cicle vital, que mostren com un estatut, que significa una perspectiva, que significa una esperança, després és llimat per molta gent.

I aleshores el gran debat a les Corts republicanes és un debat fort, és un debat dur, hi entra gent de molt nivell intel·lectual, no cal dir-ho —Unamuno, Ortega y Gasset, etcètera—, molta gent, però hi entra també aquell nacionalisme espanyol tan i tan dur, com el de Royo Villanova, per exemple, que intentava, amb demagògia, girar Espanya en contra de Catalunya. Probablement, vostès també podran continuar fent aquesta similitud o dissimilitud entre un moment i l’altre.

Però, realment, voldria ara referir-me a un fet, en aquest sentit, al meu entendre, preocupant. L’altre dia, sense donar-hi més importància, s’havia d’estar atent en llegir les cròniques de Madrid per veure com de-terminada gent que era molt a prop del Congrés dels Diputats de Madrid quan passava el nostre president de Catalunya, el president Montilla, l’intentaven insultar amb el nom de catalán. La paraula catalán era l’ex-pressió d’un insult. De vegades, hi ha fets menys significatius que tenen una volada i una dimensió mediàtica extraordinària, i això ha passat amb una discreció total i absoluta. Ens haurem de preguntar si el nacionalisme espanyol, alguna part d’aquest nacionalisme, és un nacionalisme que té components de tipus racial. Ens ho haurem de preguntar. Perquè si la paraula catalán és un insult, això hauria de preocupar, i molt, la gent demòcrata del conjunt de l’Estat espanyol.

Aquesta tarda, llegint un llibre, d’altra banda molt recomanable per la seva qualitat literària, d’en Josep Maria Castellet, l’últim que ha publicat, hi he trobat una expressió del general Camilo Alonso Vega de

ACTES

14

quan parlava amb l’Eulàlia Duran del nacionalisme d’en Max Cahner, per dir una persona de tots coneguda i apreciada. Deia així, el general Camilo Alonso Vega: «Los catalanes son separatistas, señora» dirigint-se a l’Eulàlia Duran. «Si yo pudiera los pondría a todos en la frontera, los expulsaría, pero no puedo, porque, aunque no lo quieran, son españo-les.» Fixin-se quina visió, en aquells temps del Franco, lògicament, no els d’ara, tenia dels catalans aquest senyor.

Per tant, hem de saber que l’Estatut del president Macià o l’Estatut actual són estatuts amb els quals haurem d’aprendre a remar contra corrent. Segurament, aquesta és una des les constants històriques del nostre país.

I, com es fa per nedar contra corrent, políticament parlant? Agafant el que apareix de la societat política de l’any 32 multiplicat per molt, amb la complexitat de la societat actual, perquè l’any 32 hi havia una cohesió quasi natural de la societat, i ara ens trobem amb una comple-xitat enorme del conjunt de la nostra societat. Com es pot fer? Al meu entendre, assumint la diversitat i el pluralisme, que és la norma de la democràcia. Quan es creen fronts dels uns contra els altres, ideològics i enfrontats, passa allò que ens va passar a nosaltres en el nostre país entre el 36 i el 39. La democràcia es basa en l’acceptació de la diversitat i del pluralisme. I, alhora, si em permeten un segon element, aquesta democràcia troba la seva expressió no solament en la confrontació i el debat entre partits, sinó en les actituds institucionals. Les institucions, que no són dels partits polítics, sinó que són del poble, serveixen per moderar i per positivitzar allò que es presenta d’una manera confrontada en l’àmbit polític i en l’àmbit ideològic. I els catalans hem de tenir aquest sentit institucional a flor de pell, perquè hem de nedar contra corrent, i per nedar contra corrent necessitem això.

I necessitem la complicitat de la societat civil. No pot ser que la dinàmica política vagi per una banda i la societat civil vagi per una altra banda, si tenim perspectiva històrica, si sabem que el nostre país l’ha aguantat durant segles només la societat civil, i només el 32, quan apunta l’Estatut, això agafa un caire institucional i un caire polític. Nedar contra corrent vol dir no perdre de vista gens la nostra compli-citat, la nostra sintonia, amb la mateixa societat civil.

I un element, quasi un desideràtum, que deu ser pràcticament impossible de formular, però pel qual jo crec que els catalans hem de sospirar, que és la unitat en les coses fonamentals i bàsiques allà on es discuteix i on es decideix el futur del que ens interessa com a poble, saber formular allò en què ens hem de trobar units tots els catalans, sigui quin sigui el nostre partit, la nostra opció, perquè ho considerem com un element fonamental per al nostre país. Saber formular això és un dels desitjos pels quals Catalunya ha d’aprendre a nedar contra corrent.

Però per aconseguir això es necessita diàleg entre les forces políti-ques. Permetin-me una reflexió sobre aquest punt: no és un líder polític com cal aquell que diu que dialoga però l’únic que fa és enrocar-se amb l’estratègia del seu propi partit; és líder de debò aquell que és capaç de trobar l’altre, l’adversari polític, i anar-hi no amb l’estratègia i amb

ACTES

15

la conveniència, sinó amb aquelles conviccions que sap que necessita per al bé del nostre país. I nosaltres necessitem com el pa que mengem aquest nou lideratge, que molt sovint no el tenim. El líder és aquell que es capaç de fer anar el seu grup una mica més enllà de la inèrcia del grup. Necessitem líders així si volem aprendre a nedar contra corrent davant d’una situació difícil com la que institucionalment tenim.

I hem de saber, com deia el president de la Generalitat no fa gaire, que, almenys en l’opinió d’alguns, hi ha una desafecció progressiva res-pecte a l’Estat. Però també hem de saber que hi ha una desafecció política a l’interior del nostre país, i que hi és, i que els únics que poden donar resposta a això són les diverses forces polítiques. I si em permeten con-cretar-ho, són els líders de les diverses forces polítiques, que han d’exercir el lideratge, no únicament i exclusivament de corretja de transmissió de les estratègies i de les tàctiques dels diversos partits. I aquest és el diàleg que necessitem com el pa que mengem, al meu entendre.

Ja els he dit que aquest no és un llibre qualsevol. És un llibre que aporta unes dades molt ben tractades acadèmicament, però sobretot és un llibre que ens suggereix, als polítics, molts interrogants, molt im-portants. I, com que tota la lectura del llibre no deixa de ser un diàleg entre tu i el mateix llibre, suggereix a cadascú preguntes, interrogants, absolutament diferents. Jo he intentat explicar d’una manera probable-ment molt subjectiva els meus.

Moltes gràcies.

JOAN RIGOLExpresident del Parlament

ACTES

16

HISTÒRIA

V aig néixer a Barcelona l’any 1922. Als quaranta anys vaig publicar el meu primer llibre de poesia A tres veus («Els llibres de l’Óssa Menor», 1962). Per raons de censura vaig publicar

a Sàsser (Sardenya) el llibre Dos llibres (Officine Grafiche Sassaresi), l’any 1964, que en realitat contenia Suburbis i Cançons del meu país, uns llibres prohibits a Catalunya; per aquesta raó el vaig editar en ciclostil i el vaig difondre clandes-tinament. També vaig publicar el Cançoner català de la resistència (Front Nacional de Catalunya, 1967) i Poemes–Clam (1968).

Després vaig publicar, amb molts retalls de la censura: La vida a cada pas («Les hores extres», 1968), Entre la multitud i Crònica («Els llibres de l’Óssa Menor», 1971), Anna com Formentera (Edicions Ítaca, 1979) i El jardí (Taller de Picasso, 1982). En el llibre Autoretrat (1986) recullo tota la meva obra poètica des del 1962 al 1986, revisada, i tot el que vaig considerar vàlid d’aquests llibres, fins i tot les supressions de la censura, i també vaig escriure dos llibres nous inèdits: Un vol a Nova York (1984) i Crònica bis (1986).

Des del llibre A tres veus fins a la Crònica bis, la meva poesia s’ha mogut entre l’evocació despertada pels records i la tenacitat de la lluita individual i col·lectiva.

D’altra banda, els anys 1963 i 1964 vaig ser editor dels vuit números de la revista Poemes i autor del manifest Cap a un nou, real i necessari moviment poètic l’any 1971. Vaig presentar el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, celebrat al Gran Price l’any 1970. Vaig iniciar la tasca de crítica literària a Serra d’Or, on vaig publicar les columnes «Temps de poesia» (1967-1970), «Poesia» (1971) i part dels meus assaigs. Aquesta tasca va quedar recollida als llibres La poesia, un combat per Catalunya («Biblioteca Serra d’Or», 1979) i Llengua, Cultura i Societat. Vaig ser l’autor de les quatre primeres antologies del Premi Amadeu Oller per a poetes joves i inèdits, del qual vaig ser fundador.

Durant uns anys vaig ser president dels premis literaris Recull de Blanes.He escrit teatre, editat a Teatre 1964-1974 («Cara i Creu», 1974), que conté:

Perdona, Franz (1964), que fou premi Joan Santamaria l’any 1965; La sentència (1965); Paracels (1966), i Julieta (1968); i vaig tenir inèdites El segrest i Teatre de Taller, que conté les peces curtes: El venedor de catifes, Mim-mort, El vestit, Situa-cions i Els postergats.

Com a metge, i per la meva especialitat biopatològica, vaig publicar llibres de medicina: Els grups sanguinis (1972), El diagnòstic biològic (1972) i altres treballs d’historiografia mèdica. A més, vaig ser assessor del Vocabulari Mèdic (1974),

Apunt autobiogràfic

17

HISTÒRIA

publicat per l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Vaig ser responsable de l’àmbit de medicina de la Gran Enciclopèdia Catalana.

D’altra banda, del 1962 al 1972 vaig publicar a la revista Xaloc, de Mèxic, un esbós de memòries polítiques titulat Àlbum diari (1969-1972). Del 1976 al 1989 vaig ser un dels fundadors i el primer president de l’Associació Catalana d’Expre-sos Polítics. Del 1980 al 1992 vaig ser diputat al Parlament de Catalunya, on vaig ser president de la Comissió de Política Cultural. Del 1980 al 1984 vaig publicar a la secció «Des d’un escó» del diari Avui 185 cròniques parlamentàries.

Confesso que he estat un home actiu en política i que he intentat intervenir en la majoria d’accions unitàries en la clandestinitat. Els meus escrits polítics, difosos anònimament durant la dictadura, que vaig aplegar a Catalanisme polític (1981) i a Crònica del franquisme: (testimoni d’una lluita) (1978), els vaig dipositar, com a exemplars únics, a la Biblioteca del Parlament de Catalunya.

Joan Colomines i PuigExdiputat del Parlament

18

LEGISLACIÓ

Una legislatura de continuïtat legislativa

No s’entendrà l’any parlamentari del 2007 si no es té present el context de la VII legislatura i, especialment, el final, per dissolució anticipada, després de l’aprovació per referèndum de l’Estatut del 2006, amb una abstenció i uns vots en contra que van assolir unes magnituds impensables el 30 de setembre de 2005, en acabar la seua tramitació al Parlament, quan tots els grups eren unànimes a donar-li suport i el Grup Popular era l’únic que s’hi oposava.

La dissolució anticipada comportà, a més, un trencament gairebé traumàtic de la pota social de què parlà el president Maragall i que era un dels eixos del seu programa de govern. La pota social amb prou feines havia començat a ca-minar i no havia arribat a ser percebuda per la ciutadania. Bona part de les lleis de contingut social quedaren a l’aigüera perquè les minories de l’oposició les enviaren a dictamen del Consell Consultiu i, malgrat que de tres en dictaminà la plena constitucionalitat i estatutorietat, tampoc aquestes tres no es portaren a l’aprovació final del Ple, tot i ser parlamentàriament possible. A més, podia haver-se aprovat una quarta llei que també quedà pendent només de l’aprova-ció pel Ple1. No tota la responsabilitat fou del govern tripartit i la seua majoria parlamentària, que hagueren pogut utilitzar més adequadament els mecanismes i procediments reglamentaris; ho impedí també la feixuguesa dels tràmits par-lamentaris, agreujada per les innombrables pròrrogues i la forta oposició de les forces parlamentàries contràries a les propostes de la majoria governamental, que aprofitaren políticament millor que aquesta els mecanismes reglamentaris.

El primer any d’aquesta legislatura s’han aprovat divuit lleis, tretze de les quals iniciaren la tramitació durant l’anterior, sense poder cloure-la per la dissolució anticipada; totes foren represes pel nou govern tripartit i tornades a presentar en la present legislatura. Quatre projectes de llei més, presentats durant la VII legislatura, encara estan en fase de tramitació parlamentària l’any 2008.

La iniciativa legislativa més eficaç, com sempre, és la governamental: de les divuit lleis aprovades l’any 2007, dèsset provenen d’un projecte; només una, la de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, naix en una ponència amb representació de tots els grups parlamentaris.

Ismael E. PitarchLletrat major

1 Els quatre projectes de llei que podien haver-se aprovat al final de la VII legislatura i quedaren exclusivament pendents de l’aprovació pel Ple són:

– Projecte de llei de contractes de conreu (tram. 200-00029/07)

La producció legislativa al Parlament el 2007: una pinzellada

19

LEGISLACIÓ

Dictaminat pel Consell Consultiu: BOPC 370, 24 de juliol de 2006, sense objeccions d’ordre constitucional i estatutari.

– Projecte de llei de creació de l’Institut de Seguretat de Catalunya (ISC) (tram. 200-00044/07)Dictaminat pel Consell Consultiu: BOPC 371, 31 de juliol de 2006, sense objeccions d’ordre

constitucional i estatutari. – Projecte de llei de creació del Consell de Relacions Laborals de Catalunya (tram.

200-00046/07)Dictaminat pel Consell Consultiu: BOPC 376, 14 d’agost de 2006, sense objeccions d’ordre cons-

titucional i estatutari. – Projecte de llei de modificació de la Llei 7/2003, del 25 d’abril, de protecció de la salut (tram.

200-00062/07). També havia arribat al final de la tramitació en comissió i tampoc no fou aprovat pel Ple. En la VIII legislatura no ha estat tramitat independentment.

L’Europa del Tractat de Lisboa: les perspectives per a les regions

E l 13 de desembre de 2007, el Consell de la Unió Europea signà el Tractat de Reforma de la Unió Europea, conegut també com a Tractat de Lis-boa. El text substitueix el projecte de Tractat Constitucional que el 2005

havia naufragat després dels «no» dels referèndums a França i els Països Baixos. Així, l’acord dels caps d’Estat i de Govern europeus sobre el Tractat de Lisboa ha permès sortir d’un impasse de més de dos anys, bo i mantenint l’essencial del projecte original.

Des de l’inici del procés constituent, la societat catalana mostrà el màxim interès perquè el nou text suposés un avenç substancial per al rol de les regions en la construcció europea. Mostra d’això és la intensa activitat que es desenvolupà entorn de la Convenció Catalana sobre el futur d’Europa i del Fòrum Cívic per a una Constitució Europea, marcs de debat de la ciutadania i les entitats, que foren capaços de generar un nombre important de propostes adreçades a les persones redactores del projecte de Tractat Constitucional.

En la mesura que el procés generà una gran expectativa, es pot tenir la percepció que no totes les propostes arribaren a bon port. El fet és, però, que el nou Tractat representa un avenç per al fet regional a Europa, no solament pel que fa a la sensibilitat general, sinó també a les mesures concretes en aquest camp. Les millores dibuixen un escenari propici per a l’activitat de les regions en l’escena europea i perquè aquestes contribueixin a unir cada vegada més els pobles d’Europa.

En primer lloc, per mitjà del nou text, la Unió Europea reconeix el paper que els ens regionals i locals tenen en l’arquitectura institucional europea; una prova ben tangible d’això és el dret del Comitè de les Regions d’acudir di-rectament al Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees. En segon lloc, es reforça el principi de la cohesió territorial com un dels objectius fonamentals de la Unió. En tercer lloc, es consagra el principi de subsidiarietat més enllà

20

de la perspectiva teòrica, regulant els mecanismes per a fer-la efectiva i per a detectar les deficiències allà on es puguin produir. Finalment —sense que això exhaureixi la llista—, la diversitat cultural i lingüística de la Unió figura com un bé que cal protegir i promocionar.

Una visió pessimista pot veure el Tractat de Lisboa com una versió descafeï-nada del projecte constitucional primitiu. Si mirem les coses des d’una perspectiva més positiva, el podem veure com un esforç prou reeixit per a trobar el comú denominador entre posicions inicialment molt allunyades, mantenint bona part dels avenços inicials. A més —convé remarcar-ho—, el període de reflexió va servir per a incorporar a la reforma preocupacions que centren més recentment l’activitat de les regions, com són el canvi climàtic o la política energètica.

Es pot dir, doncs, que l’Europa de les regions arriba a la majoria d’edat. Som encara lluny de la nostra ambició de màxims —de la mateixa manera que caldrà anar més lluny en el conjunt de la construcció política europea—, però es indubtable que, com en cada reforma o nou tractat, les regions han guanyat presència i marge de maniobra.

Catalunya, en el moment posterior a la recuperació del seu autogovern, va exercir un paper de pionera en molts aspectes dins una Europa de les regions en què pràcticament tot estava per fer. El repte actual és mantenir aquesta posició capdavantera, d’impuls, en un escenari més exigent i competitiu que el de fa uns anys. Fer present Catalunya a Europa i contribuir al progrés d’Europa des de Catalunya requereix, en l’actualitat, aprofitar amb decisió i intel·ligència tots els instruments i tots els marcs de relació que tenim a l’abast.

La societat i les institucions del nostre país son cada vegada més conscients d’aquesta necessitat. Així, Catalunya ha pogut donar un impuls notable a Re-gleg, la Conferencia de Regions amb Poder Legislatiu, durant la presidència de 2007, que recaigué en el president de la Generalitat. L’activitat del Parlament de Catalunya, legislatura rere legislatura, destaca pels pronunciaments sovinte-jats en temes europeus, mediterranis i internacionals en general, cosa que posa de manifest el grau d’internalització d’aquestes qüestions en la vida política de casa nostra.

Les regions ja no actuen en un terreny restringit, sinó que s’impliquen àmpliament en tots els afers europeus. Els pertoca, cada vegada més, actuar en el que són les fites que afecten tots els europeus de manera més directa: fer realitat uns elevats estàndards de benestar i cohesió arreu del continent. Com més significativa serà l’aportació de les regions, més ben reconeguda serà la seva condició d’actors polítics primordials dins la Unió Europea.

Raimon ObiolsDiputat del Parlament europeu

LEGISLACIÓ

21

Resum de l’acta de l’assemblea general

L’ASSoCIACIÓ

E l dia 29 de febrer de 2008 va tenir lloc l’assemblea general de la nostra Associació. Hi van assistir vint-i-nou membres i seixanta persones van trametre el vot per correu.

Un cop oberta la sessió, el president M. H. Sr. Joan Rigol adreça unes paraules de benvinguda a les persones associades presents i els manifesta la seva satisfacció per aquesta nova trobada d’amistat i companyonia.

El secretari, Ferran Pont, llegeix l’acta de l’assemblea anterior, celebrada el dia 26 de febrer de 2007, la qual és aprovada per assentiment.

Abans de posar a votació l’elecció de les quatre vacants a la Junta, Alexandre Padrós fa constar que va adreçar una carta al president Rigol en què manifestava la seva disponibilitat per a formar part de la Junta, si es considerava convenient. Lamentablement, aquesta carta no va arribar a la Junta.

Es fa la votació. Mentre se’n fa l’escrutini, el secretari llegeix la Memòria d’activitats fetes

l’any 2007 i Vicenç Capdevila informa del veredicte del segon Premi Conviure a Catalunya, amb dos treballs premiats ex aquo, un d’un institut de Besalú i un altre d’un de Sabadell.

La Memòria se sotmet a votació i és aprovada per assentiment. La tresorera, Rosa Martí, presenta els comptes de l’any 2007. El romanent

amb data 1 de gener de 2007 és de 9.641 euros i, amb data 31 de desembre de 2007, de 13.036 euros. L’import de quotes cobrades és de 4.411 euros.

22

Es fa notar que l’any 2007 no s’ha hagut de pagar el Premi Conviure a Catalunya.

Se sotmeten a votació els comptes del 2007, els quals s’aproven per assen-timent.

El secretari llegeix la proposta d’activitats per a l’any 2007. Hi ha la voluntat de convocar aviat el nou Premi Conviure a Catalunya i de recuperar l’activitat aca-dèmica sobre el tema «L’ús social del català, avui». S’ha convingut amb l’associació homònima de les Corts d’Aragó que visitarem conjuntament l’Expo Saragossa d’en-guany, dedicada al tema de l’aigua. Aquesta trobada serà dissabte dia 6 de setembre. Els anys 2009 i 2010 ens correspondrà a nosaltres d’organitzar les trobades.

M. F. Bauzà informa que està molt avançada la preparació de la sortida a Lausana i Estrasburg del mes de maig. Hi ha quaranta-una persones inscrites. Ricard Masó explica les dificultats amb què s’han trobat per a concretar la taula rodona sobre «L’ús social del català, avui».

Es recorden diverses activitats en projecte: sortides a Escòcia i a Califòrnia (els nostres somnis), a Solsona, a Lleida, a la vall de Boí...

Tot seguit, se sotmet a votació el Pla d’activitats per al 2008, el qual s’aprova per assentiment.

La tresorera també presenta el pressupost per al 2008, en què es preveuen uns ingressos de 5.000 € i unes despeses de 6.000 €. Els 1.000 € de dèficit aniran a càrrec dels romanents d’anys anteriors.

El vocal Josep Mª Casals presenta la proposta de modificació dels nostres estatuts, concretament de set apartats. El text concret es va enviar a tothom.

Vicenç Capdevila i Magda Oranich hi fan unes observacions molt pertinents i que són recollides pel ponent, el qual les incorpora al text final.

Un cop sotmesa la modificació dels estatuts a votació és aprovada per as-sentiment.

Tot seguit, es comunica el resultat de l’escrutini que han fet Flora Sanabra, Francesc Vernet i Alexandre Padrós.

Vots emesos: 89Vots vàlids: 87Rosa Martí: 61 votsJaume Jané: 55 votsXavier Bada: 48 votsRicard Fernández Déu: 44 votsPilar Dellunde: 21 votsMagí Cadevall: 21 votsSón elegits: Rosa Martí, Jaume Jané, Xavier Bada i Ricard Fernández Déu.En el torn obert de paraules no hi ha intervencions. Un cop esgotat l’ordre del dia, s’aixeca la sessió a tres quarts de dues del

migdia.

Vist-i-plau

El secretari El presidentFerran Pont i Puntigam Joan Rigol i Roig

L’ASSoCIACIÓ

Sol·licitud d’inscripció

Sol·licito ser admès com a membre de l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya, per la qual cosa facilito la meva identificació i les dades bancàries per a la domiciliació de la quota anual.

NOM . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . COGNOMS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

ADREçA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

POBLACIó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

CODI POSTAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . TELèFON . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

ADREçA DE CORREU ELECTRòNIC . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Domiciliació bancària de la quota anual

ENTITAT OFICINA DC COMPTE

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . , . . . . . . d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . de 20 . . .

Signatura

SR./SRA. DIRECTOR/A DEL BANC/DE LA CAIXA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

OFICINA NúM. . . . . . . . . . . . . . . . . . POBLACIó . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

COMPTE NúM.

Us demano que satisfeu els rebuts que presentarà anualment l’Associació d’Antics Dipu-tats al Parlament de Catalunya, carregant-los al compte indicat.

Atentament,

Signatura

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . , . . . . . . d . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . de 20 . . .

Trameteu aquesta butlleta a l’Associació d’Antics Diputats al Parlament de Catalunya. Palau del Parlament. Parc de la Ciutadella, s/n - 08003 Barcelona

NOTA: D’acord amb l’autorització donada per l’assemblea general tinguda el 18 de febrer de 2005, la Junta va acor-dar modificar la quota anual de l’Associació, que, a partir del 2006, és de 25 €.

www.parlament.cat