BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART - UAB Barcelona · dels bons amics, i nosaltres a la muntanya anàvem...

NÚM. 35 ABRIL 1934 VOLUM IV

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ARTvS Q11^0q

DE BARCELONAD^ .Á

. PUI3LICACIO DE LA JUNTA DE AIUSEU.S '• e^ 6̂a

JOSEP LLIMONA, PRESIDENTDE LA JUNTA DE MUSEUS

Al llarg d'una etapa extensa (convertidaen dues per la interrupció de la Dictadura)Josep Llimona ha presidit la vida i les activi-tats de la Junta de Museus. Va arribar a lapresidència com un pes que hi gravita, per-què tots, d'instint, sentíem que ell era el nos-tre president.

Sentíem que ell era el president per raó dela seva procedència altíssima, car no tots elshomes que caminen, vénen, com ell venia, del'alta esfera de la creació artística. Sentíemque ho era també pel seu catalanisme essen-cial, que en ell era — romàntic dels bonstemps — intens com un amor de jovenesa.

Ha estat molts anys al cadiral i ha menattotes les coses amb pau i concòrdia, sense dra-matismes de cap mena, com un bon pagès quellaura i sembra segur de les collites futures.Però sota de l'aire plàcid hi havia, contin-guda, una ambició que els íntims coneixíembé: la de deixar l'obra dels Museus acom-plerta. I aquesta ambició noble l'ha acompa-nyat fins a l'hora de la mort.

Per al president aquesta hora ha sonat en-tre l'aldarull de l'obra d'installar els Museusacabats durant el seu govern. Quinze diesabans encara va pujar a Montjuic per veurecom anaven les coses, i en sortir del PalauNacional va somriure amb la illusió del queserien les noves installacions. Dos dies abansde morir, en les darreres hores de claredatmental, ens va dir la recança de no veureL'obra finida. Així vingué Josep Llimona apresidir-nos i així se n'és anat d'entre nosaltres.

Si poguéssim, ara, damunt de la corona quefan entorn del seu record les estàtues immor-tals que ens ha deixat, n'hi posaríem una altrade teixida amb les bones obres que ha fet

pel Museu. Devotament hi aniríem posantuna a una aquelles grans angúnies que hempassat i aquelles grans alegries que hem tingut.

Hi posaríem tots aquells anys de silenci vir-tuós, quan ell a la taula de la Junta, voltatdels bons amics, i nosaltres a la muntanyaanàvem percaçant pels Pireneus els nostresfrontals romànics i els nostres retaules gòtics,que fugien. Hi posaríem el goig per aquellapeça que arriba al Museu després de llarguesgestions i de disputes, i el dol per aquellaaltra que no vam heure per causa del podereficaç d'uns «diners a la mà» que se l'enduien.Hi posaríem l'ànsia d'esperar un resultat i lalletra d'una gestió discreta prop dels poderseclesiàstics. Hi posaríem la gran batalla persalvar les nostres pintures murals romàniquesque anaven a perdre's. Hi posaríem, encara,la compra de «La Vicaria», de Fortuny, ho-nor de la pintura catalana moderna, i al bellmig de tot, l'adquisició de la collecció Plan-diura. Aquesta 1i representà mesos seguits degestionar-la enfebrat, contingut, decidit a toti temorós alhora de no fer bé les coses. Eraen temps que el mal ja havia fet presa del seupobre cos que ha sofert tant, i entre gemecsi medicines, sortia del taller, i cargolat de do-lor dintre d'un taxi, anava a veure les autori-tats, a donar la cara, a oferir totes les respon-sabilitats que calguessin.

I caldria posar -hi més encara, en aquestacorona: les bones illusions que no haurien pas-sat de l'estat de somni si el president no leshagués portades a la taula dels debats, on,per la seva autoritat contagiosa d'ideals i en-tusiasme, la Junta de Museus les prenia i enfeia realitats. Entre elles veuríem aquesta granillusió dels Museus ben installats, que ara vaa acomplir-se. La magnitud de les col•leccionsreunides, les primeres sales del Palau Nacio-nal ja installades, els paletes que a l'antigaplaça dei Rei ja restauren la capella de Santa

97

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Ágata i pugen els murs de la casa Padellàs,que esdevindran museu, una i altra. I el Mu-seu de les Arts Decoratives de Pedralbes en-cara amb les multituds que el visiten. Es a dir,tota l'obra feta al Llarg d'aquests anys en quèJosep Llimona s'asseia a la nostra presidència.

Aquesta corona fóra el nimbe més escaienta la seva figura d'home civil, de ciutadà amo-rós de la ciutat i de la pàtria. Ella constituiriacom el flou d'aquest do de la simpatia i de

del càrrec el sentia com el sent el soldat mo-bilitzat en un lloc d'honor. Tots els ressortsdel seu cor i del seu enteniment tendien a l'ú-nica glòria d'ajudar els que refeien Catalunya,i s'esforçà tothora en la noble tasca. Per això,ben al revés d'una mena de presidents queseuen a la cadira com si ja fossin dalt d'unmonument, amb el cap entre la glòria delsnúvols, Josep Llimona hi seia amb el cap unamica cot, com una cariàtide, torçat el bust sota

Josep Llimona a l'acte de signar l'escriptura de l'adquisició de la col'lecció Plandiura

l'autoritat moral que ell en tan alt grau pos-seïa. Car, és aquesta simpatia i aquesta auto-ritat que han fet possible a aquest home derealitzar totes les filigranes del seu idealisme,el que ha emmotllat per a ell totes les rigide-ses burocràtiques, el que ha inspirat totes lesconfiances indispensables, i, sobretot, ha pro-mogut aquell respecte gentilíssim dels homesde govern de Catalunya que, a la Mancomu-nitat ahir i a la Generalitat avui, han oberttotes les portes per deixar passar aquesta altafigura amb la bandera de la seva patriòticaambició ben desplegada.

S'ho mereixia. Era dels que treballen peramor a la terra, i, sense temença a equívocs,podem dir que en el seu cor no hi havia va-nitat ni altra ambició que aquesta. L'orgull

el pes de les coses que fèiem i sota aquell altre,encara, de les i11usions que calia portar a fets.

L'enyorem. El seu bell esperit ens mancarà,i ens mancarà també la bonhomia paternal delseu tracte, i L'amistat cordialíssima, i aquellabona hospitalitat generosa que ens ha fet dolçamés d'una hora amarga, i sobretot aquella fe,aquella bona fe contagiosa que ens feia bons atots, i lleials amics en la feina, i fora d'aquesta.

Déu el tingui al cel. L'hora d'escriure ésencara massa propera d'aquella de la mortperquè en aquestes ratlles de recordança id'homenatge el sentiment no hi digui més queel pensament. Valgui el defecte, però, comun tribut més, car és fill de l'amor que liportàvem.

JOAQUIM FOLCH l TORRES

98

L UTLLETÍ DELS MUSEUS D'AR1 DE BARCELONA

Josep Llimona a:ub els periodistes que visitaren el Museu de les Arts Decoratives

abans de la inauguració

Josep Llimona acompanyant el Patronat del «Cau Ferrat» de Sitges,

el dia que es va fer càrrec de la nova instal-lació,. abans d*ésserconvertida en museu públic

99


NOTES BIOGRÀFIQUESSOBRE JOSEP LLIMONA

Proemi

Moltes vegades els homes que en aquestmón han vingut a fer història són els que hantingut menys «sentit històric», donant a aquestsmots el significat de saber arxivar amb precisió

del pare moltes virtuts, també heredaren la sevadespreocupació per la precisió històrica. Te-nien tan a prop la figura ciclòpia del pare,que no se'ls acudí mai d'organitzar en formaben clara — podríem dir lapidària — els re-cords i els fets de llur progenitor.

Per als Llimona aquesta catalogació exactadels fets més sobresortints de la vida del pare,hauria estat, donat el temperament llur, unacosa massa administrativa, poc elegant. ¿Si da-

Josep Llimona en el seu taller

les dades més significatives de la pròpia vida.Josep Llimona fou d'aquests: vingué a la terraper crear els seus personatges en marbre o enbronze, però no sentí mai necessitat d'ordenarels seus «fets» en un arxivador.

Llimona fou, en aquest sentit, com tants d'al-tres grans homes: un desordenat. Si un mo-ment passaren per les seves mans gasetilles oassaigs sobre el seu art, la seva persona o elsseus fets, no tingué mai esma de catalogar-los, isi els guardà fou, en tot cas, entre el munt delsseus llibres i dels seus papers.

Els fills de Josep Llimona, que heredaren

vant dels ulls tenien l'alta i ben estructuradafigura de l'artista, i podien, a més a més, en-trar al taller sempre que els plaïa per gaudir lesnoves realitzacions del mestre, perquè haviende dissecar els fets convertint -los en dates?

Els Llimona han posseït una sensibilitat poccomuna davant la vida, i, naturalment, certesformes massa cristal.litzades per a compendiarla història de Llur pare els haurien fet somriure.I no és pas que els fills del gran escultor tin-guin massa memòria per recordar amb precisióèpoques i dates, sinó tot el contrari.

Per tant, és difícil d'escriure una biografia

100


massa precisa de l'escultor Llimona, puix queels qui més podrien ajudar -me poques precisionsem subministraran. Els fills tenen del pare unavisió essencial que jo també posseeixo, sinó enla mateixa intensitat, en una intensitat paral-lela, car l'escultor Llimona fou oncle meu i eltracte amb ell no s'interrompé des de la mevainfància.

la mort del seu germà, el pintor Joan, que vaigobtenir que el meu oncle parlés de la seva vidai de les seves coses amb una relativa precisió.

Altres vegades, quan no se li demanava, explicava les entremaliadures d'infant i les fetesde la joventut. També el meu pare (a. c. s.) ,germà polític de Josep Llimona, m'havia con-tat algunes anècdotes de l'artista, com havia

Josep Llimona, treballant en el seu taller

Alguna vegada, posseït_ de «sentit històric»,és a dir, donant-me compte de la grandesa delmeu parent, li havia demanat dades sobre laseva vida. Les meves preguntes havien d'ésserformulades amb un motiu o altre, puix que sim'hagués presentat al seu davant demanant-liuna narració per a la seva biografia, ben segurque no li hauria plagut gaire. Fou amb motiuche l'Exposició a l'Argentina, i arran d'unaexposició particular que efectuà l'any 1924a Galeries Laietanes, i, sobretot, amb motiu de

sentit contar-ne d'altres a Josep Blanc i Benet,el cavaller metge, cosí del meu pare.

Tinc, sobretot, una sèrie de records viscutsdirectament que també valen alguna cosa, i sino fos que, degut a les circumstàncies apre-miants, que fan que aquest assaig hagí d'ésserescrit amb massa precipitació, de tot el que hevist i sentit directament i de tot el que elsaltres m'han contat, podria sortir un assaigcoordinat, que el faria molt més considerabledel que serà en realitat.

101


Josep Llimona, retrat al carbó per Ramon Casas

(Museu dArt de Catalunya)

El retrat de Llimona

Els versos memorables que escriví Josep Car-ner per descriure la figura de l'escultor Lli-mona, són una síntesi tan perfecta dels seustrets que caldrà reproduir -los ací per tal dedotar aquestes dades d'una major expressió.Heus ací els versos, del llibre «Auques iVentalls» :

Nuós i poderós i roig com el veieuaquesi home qui apar un gran galifardeude les Rússies, pagès i revolucionari,

i avença tot cercant algú que se li encari,

aquesi home olorós de la Tanga i el blat,

impressionant com un arcàngel mal pastat,

en son cos immortal que amanyaga o aferraté la flama del cel i el grumoll de la terra.

Josep Carner havia escrit aquests versos quanl'escultor estava en la plenitud de la vida; quanencara les seves barbes roges lluïen amb totl'esclat; no s'havien empolsat amb l'argent delsanys.

La figura naturalment original de l'artista,alta i estructurada deixant sortints els punts del'esquelet, tostemps havia expressat en l'encor-bat de la seva còrpora i en els seus ulls ombre-jats — enfonsats — un pessimisme profuncl.La bonhomia de Llimona era, però, suficientper no mostrar massa a la superfície el seu do-lor: amb un cert humor obvi, fi, britànic, sabiadissimular els seus sofriments físics i morals. Elseu rostre vigorós i feréstec assajava amb certèxit el somriure.

Llimona havia estat des de molt jove delicatde l'estómac, més tard del fetge, i morí, final-ment, d'una neoplàsia maligna. Tota la vidafou per ell de sofriments duríssims. La sevasensibilitat no s'oscà amb els sofriments, sinóque l'esmolaren encara: el dolor l'entrenava aldolor.

La mort de l'esposa i la de la filla granFrancisca, accentuaren el seu pessimisme. Jo-sep Llimona fou més aviat silenciós: no fou,almenys, loquaç.

Li agradava, però, discutir de política, i entemps de la guerra russo-japonesa, de la delTransvaal i de la gran guerra, les discussions enles quals intervenia Josep Llimona foren acalo

-rades. Fou un francòfil desesperat en la darreraguerra, un simpatitzant dels russos quant alsfets de Port Arthur, i, cosa que pot semblarparadoxal als qui no el coneixien, un anglòfildecidit quan la guerra dels boers.

Josep Llimona fou un catalanista de tota lavida i s'enrolà des del principi en el catalanismepolític que estructuraren els Prat de la Riba,Cambó, Duran i Ventosa, Puig i Cadafalch,Domènech, Carner i Sunyol. Fou des de la sevaconversió home de dreta i em penso que hohauria estat, encara que hagués restat escèptic:Llimona tingué sempre un gran sentit de larealitat. Aquest sentit li féu trobar bé l'escissióde la Unió Catalanista, duta a terme pels homesmés amunt esmentats; li féu trobar bé àdhuc la

102

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

política d'aproximació amb en Polavieja, car,com que no dubtava del catalanisme dels pro-homs que fundaren la Lliga Regionalista, sabiaperfectament que tot era qüestió de tàctica.

Llimona fou sempre un ortodox de la Lliga;seguí, sobretot, Francesc Cambó en tots els seusmoviments tàctics. Envers aquest ilustre políticJosep Llimona sentia un veritable afecte i unaadmiració, afecte bilateral car era correspostper Cambó amb idèntica intensitat. L'any 1909la Lliga Regionalista féu Josep Llimona regi-dor de la ciutat de Barcelona, on tingué ocasióde demostrar les seves dots i el seu entusiasmecom a edil, sobretot en l'aspecte cultural. JosepLlimona no fou pas orador — tenia pocs donsoratoris —, tota la feina d'ell com a regidorfou a lea comissions; al saló de sessions Llimonaúnicament votava. El nostre escultor fou, ambIgnasi Iglésias i Giner de los Ríos, un dels es-tructuradors de l'Escola de Bosc de Montjuici de les benemèrites Colònies Escolars.

Llimona, que fou sempre addicte al partiti un soldat disciplinat seu — no fou mai un

intolerant. A l'Ajuntament féu amistat personalamb radicals, especialment profunda i duradoraamb Morales Pareja.

Com que Llimona era un cristià i un cortendre, sabia tractar tothom amb afecte. Foud'una generositat extremada — únicament fouexigent en el judici quan es tractava d'art od'artistes, i solament en la part ponderable del'ofici.

Aquesta generositat el portà al menyspreudel diner pel diner. Josep Llimona, que haviaguanyat grans quantitats amb les seves obres— no totes les que es mereixia pel seu talent —,ha mort gairebé pobre. Li plaïa viure al dia ino preocupar-se del demà. En les seves estadesals balnearis dictaminades pels facultatius pertal de guarir els seus mals, havia après de per-dre en el joc amb elegant estoïcisme. El Casinode Vichy, a França, fou un bon lloc per alseu entrenament en els jocs d'atzar. Darrera-ment el seu lloc d'esbargiment era el CírcolEqüestre de Barcelona. El joc 1i plaia perquèli feia oblidar moltes penes i, sobretot, el dolorfísic. Josep Llimona, administrador desordenatdels «seus» interessos, féu pels fills allò quedevia: no obliclà mai aquesta obligatòria gene-rositat. Pels fills i pels amics. Els amics nàufragstrobaren en ell la taula de salvació. Els artistesi els poetes econòmicament fracassats anaven atrucar a la porta del seu taller; fins que pogué,

guarí les nafres, amb esplendidesa, àdhuc lesdels «sablejadors» vulgars. Amb la seva sig-natura avalà els desvaris generosos de LluísGraner, l'empresari de teatre d'art, i avalàtambé les necessitats peremptòries de molts ho-mes de geni.

Llimona, i Déu li ho haurà tingut en compte,no sabé mai quin era el seu interès. Si no tinguéprevisió per ell, fou la providència dels altres.Però si Llimona no comptava, segons l'anome-nada moral burgesa formulada en «el primerés el primer», car per ell el primer era el somni,tenia el dret a somniar perquè tota la vida fou

Josep Llimona, caricatura per Bagarla

103

BUI LLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA

Un aspecte de l'exposició d'obres de Josep Llimona celebrada a les Galeries Laietanes

un treballador infatigable. Mentre la salut lipermeté, tingué tostemps una severa i noble dig-nitat obrera : ni un sol dia passà sense ama-nyagar «el grumoll de la terra». El treball,sense èmfasi, fou per ell una necessitat: unesport dolorós.

Ni un sol dia deixà d'anar al taller, mentepogué. Fins i tot, quan sense forces, en elsdarrers temps de la dolorosa malaltia, tot i notenir esma per acariciar la terra molla, nopodia estar-se de tracejar davant deis seus gui-xos, les seves argiles i les seves ceres termi-nades: en un immens desig de contemplació,les interrogava en un desesperat silenci, ajudant

-se amb totes les metzines guaridores de calapotecari.

Josep Llimona posseí, per contrast amb totesles seves adversitats, un gust maragallià de lavida. Tot i que rebé múltiples comandes fune-ràries, per tal de no veure un cementiri hauriafet cent llegües de mal camí. Llimona temia lamort: el meu oncle evitava tant com podia lameditació i la contemplació de la mort. Única

-ment es féu una obligació de contemplar elséssers més estimats al llit mortuori. Sempre deia:«Cal conservar una idea joiosa dels éssers: lamort és massa seriosa.»

Josep Llimona fou també, doncs, un per-

fecte aristócrata, amb dret al plaer, però ambun instint molt viu de la resignació. Si no ha-gué3 estat cristià, hauria estat entre epicuri iestoic.

Si rebia una lletra o un telegrama urgents,se'ls embutxacava sense llegir-los: es feia lail.lusió d'allunyar uns moments la trista realitat.Deia: «Si avui aquesta és una notícia urgent,demà encara ho serà més.»

L'escultor Llimona era un aficionat a lacinegètica. Sovint errava el tret i els seusfracassos de caçador ferien el seu amor propi.Procurava, però, dissimular amb el seu humorisme. Un dia errava una perdiu i per justifi-car-se davant d'Estanislau Duran Reynals, quel'acompanyava en la cacera, li deia: «He tiratamb perdigó del 10 perquè ja sabia que no lihavia de fer res.»

Llimona, anés on volgués, exigia la millorqualitat del cafè; per això, pels volts d'Olot,on tants anys estiuejà, tenia escampades per 1e3cases de pagès una munió de cafeteres de marcaper tal de finalitzar amb una bona taça de cafèles seves il.lusòries caceres.

Llimona era un indolent en tot allò que nofos el treball. Li plaïa fer-se il.lusions de cosesque ja sabia que no havia de realitzar.

L'amor a la natura — tot i la seva indolèn-

104


cia — el conduí a fer llargues excursions, so-bretot per les muntanyes dels volts d'Olot ide Terrassa. Féu també llargues caceres pelsvolts de Banyoles, on tenia una propietat queúnicament li proporcionava disgustos.

A Caldes de Malavella, on anava a prendreles aigües, salvà de la talla un magnífic pi. Elnostre artista adquirí l'arbre per tal d'evitar-lila mort. És un pi que omple el paisatge i la sevamanca hauria estat notada ja de lluny. Elshabitants de l'indret i els senyors dels balnearisanomenen aquell pi, el pi d'en Llimona. L'ar-tista, però, no es féu fer cap paper d'aquellapropietat massa espiritual.

Estimà també els animals més fidels a l'ho-me: l'escultòric cavall i els gossos. Als seustallers hi havia sempre gossos de totes menesper a la caça: era un veritable hospici de gossos.A Olot era seguit pels cans del barri. L'afeccióque sentia pels cavalls fou extraordinària desd'infant. De jove es dedicà a l'equitació.Aprengué de muntar amb un cavall de llogueri pagà les seves passejades fent el retrat del'amo del «picadero». L'estructura robusta delscavalls fou un motiu de contemplació i d'ob-servació per al mestre. Havia fet molts estudisdirectes de cavalls, sobretot dibuixos. L'admi-rabie dibuix de cavall que els fills de l'autorhan cedit patriòticament al Museu d'Art deCatalunya, fou fet a Olot. El cavall agafà ungran afecte al mestre perquè l'havia enlleminitamb terrossos de sucre; tant és així, que pelcarrer sempre el divisava ja de Lluny, tot anantjunyit al carro, i canviava de direcció per talde fer-li la seva salutació habitual.

Josep Llimona, tan abstret amb les sevescoses, sentia de vegades una gran tendresa da-vant certes figures rurals. Anant pels volts d'O-lot, havia trobat models que semblaven imita-cions del seu art. Tendre i desordenat en moltsaspectes, sentia, per contrast amb el seu caràc-ter, una gran estimació pels homes establertsdamunt principis immutables. Tenia sovint conaa companys els bornes més radicalment burge-sos. Era també un bon jugador d'escacs,

El seu distingit retraïment el feia resistenta les cises i fins als robatoris descarats delssubalterns. Expliquen que una vegada que anàa un banc a cobrar uns cupons, distret, men-tre s'esperava, anava fent boles dels cupons, i,maquinalment, els projectava lluny amb elsdits.

Durant la Dictadura algú va proposar de

donar-li un títol nobiliari. Quan el nostre es-cultor rebé els que volien homenatjar -lo d'unamanera tan especial, digué simplement: « ¡ Noem feu riure!».

El seu temperament entre obrer i bohemi,es trobava perfectament al país basc i a An-dalusia. A Sevilla tenia bons amics, entre ellsun fill del capità general Delgado Zulueta,que el portava als braus amb carretella.

Fou amic de Joan Maragall, amb el quales trobava els matins a Olot, a la Font deles Tries. Tingué una viva admiració per Jo-sep Carner i per Josep Pla.

L'escultor Llimona fou dels diversos artis-tes que restaren fidels a l'americana creuada,sense solapes. Anà molts anys vestit amb ve-llut de pana.

Josep Llimona, en el moment de rebre de mans del'alcalde senyor Casanovas la Medalla de la Ciutat

105


Tant com el seu rostre eren vigoroses lesseves mans. Mans enèrgiques, al final d'unsbraços llargs i laxos. A l'Hora del seu enter-rament jo deia al seu distingit deixeble Ra-món González que era una llàstima que, talcom ho havia fet amb la seva testa admira-ble, no hagués emmotllat les seves grans mansnuoses, escultòriques i d'escultor de raça...

Il. — Els primers temps

L'escultor Llimona naixia a Barcelonael 8 d'abril de l'any 1864, en una casa delcarrer del Correu Vell, pertanyent a la par-ròquia dels Sants Just i Pastor, dintre elbarri de la ciutat vella.

El pare de l'artista fou el senyor JosepLlimona i Bonafont. La seva mare es diguéJosefa Bruguera. Aquest matrimoni fou fruc-tuós, però solament traspassaren la infantesatres germans i una germana. El fill gran fouel pintor Joan Llimona, aquell que, segonsfrase del líric Josep Carner, fins les pomestornava cristianes — batejava -- amb el seuesperit i els seus pinzells; Alfons fou el segon

«Mascarilla » de Josep Llimona, emmotllada pel seudeixeble senyor Antoni Ramón González en el llit

de mort

i l'escultor Josep el tercer. L'Enriqueta, queera la petita, entre els que restaven, morí ado-lescent. D'Alfons es pot dir que morí jovei Joan, el pintor, morí el dia 23 de febrerde 1926.

Josep Llimona i Bonafont, pel que ens diuun retrat de Joan, tenia força semblança ambJosep. Tenia, doncs, una fisonomia enèrgica,no exempta de dolcesa, dolcesa que, sobretot,traspuaven els ulls. Portava barba i bigoti.A més de dependent de la fàbrica Barrau, elsenyor Llimona i Bonafont era aficionat a lamúsica; tocava molt bé el piano i la flauta.És més, es pot dir que el vell Llimona s'aju-dava amb aquest art; tocava els dissabtes ala nit i els diumenges en algun cafè, i sobre-tot en reunions familiars. El pare Llimonajugava els balls de l'època molt a gust delsballadors.

Llegia molta música, sobretot la dels au-tors en voga aleshores a Barcelona: Rossini

i Donizzeti. Més tard els seus fills li ferenagafar afició a «Els Hugonots», òpera que,segons sembla, engrescà per una temporadaels esperits àvids de novetat. Més cap ací, elsenyor Llimona, influït pels fills, que erenmolt amics d'Albèniz i de Vidiella, execu-tava Wagner i Mendelssohn. Aquest darrer,sobretot, fou l'autor predilecte de Josep Lli-mona i Bonafont en els seus darrers anys. Elpare Llimona assistia als concerts i algunavegada era convidat a audicions particularsa casa del mestre Albèniz.

La delicadesa romàntica de Mendelssohn,agradosa a l'esperit del pare Llimona, enspodria explicar, potser, com de pares a fillsi de fills a néts, fou heredada una delicadasensibilitat que ha traslluït en l'art de l'es-cultura de Josep i en la pintura de Joan i deRafael Llimona i Benet. Família d'artistes,dinastia d'artistes, que malgrat no desmentirl'ascendència una mica sentimental, cada con-reador de les arts consanguini ha donat unanota personal i pròpia de la seva generació.

Josep, l'escultor, posseí un instint musicalmolt viu tota la vida, i encara que, donat elseu temperament indolent, moltes vegades dei-xava d'assistir als concerts públics, fruí encanvi tostemps d'audicions privades. En lajoventut més d'una vegada, sense saber denota per pura intuïció, girava els fulls de lespartitures a Albèniz i a Vidiella, en les au-dicions íntimes, realment «da camera», que

106


Un aspecte de l'enterrament de Josep Llimona

aquells grans músics dedicaven als cenaclesd'aleshores.

El pare Llimona, com s'ha dit, fou depen-dent de la fàbrica de velluts Barrau, !'inven-tor del primer teler mecànic per a fer vellut,— que si fos anglès tindria el seu monument —.Més tard, el vell Llimona, amb penes i tre-balls, aconseguí rescatar la maquinària d'a-quella antiga fàbrica, que era embargada, ifou l'amo de la indústria. Per arribar a ésserfabricant tingué sort de posseir coneixementsmusicals, els quals li proporcionaren algunsingressos que l'ajudaren força. Fou, per tant,Josep Llimona i Bonafont el continuador dela primera fàbrica barcelonina de velluts deseda, que temps després s'anomenà «Herederosde José Llimona» i que avui s'ha fusionatamb la societat anònima «La España In-dustrial».

Alfons, després de la mort del pare, men-tre no li ho impedí la malaltia, tingué curade la fàbrica, propietat aleshores dels tresgermans.

La cèlebre fàbrica de velluts Llimona, unavegada mort Alfons donà molts disgustos alsque restaven. Els dos propietaris artistes, senseun sentit massa viu de la realitat industrial,es complaien a assolir magnífiques qualitats

en els teixits de peluche. El nostre mercat mi-serable no podia abastar les teles preciosesdels «Herederos de José Llimona» i, natural-ment, els balanços no eren satisfactoris. Peraquest motiu l'escultor Llimona, que de tanten tant controlava la seva indústria, arribavaa casa desesperat, i lliurat a les seves genialesde bon home, parlava sovint de «cremar lafàbrica».

Encara infants, els nois Llimona restarensense mare i, sense la cura maternal, pujaren,entremaliats, valents i gairebé salvatges. Eranatural — em deia un dia l'escultor Josep --que en aquella hora en què es desconeixia deltot la reglamentació de l'esport, les forces fí-siques es lliuressin al desordre; s'esbravessind'una manera brutal. Sembla que el més en-tremaliat de la colla fou l'escultor Josep. Joanera forçut i serè, qualitats que conservà totala vida.

Podria escriure's un llarg capítol de lesentremaliadures i salvatgeries dels nois Lli-mona. En reportaré algunes, realitzades pelsterrats del carrer de la Portaferrissa, en unacasa del qual es traslladaren en eixir de ladel Correu Vell. Joan, que tenia el cap moltsegur, es passejava per la barana que em-marcava el celobert, amb el seu germà Josep

107


dalt les espatlles. Els germans Llimona ha-vien recorregut, fent contracció, amb el cosaplomat a l'abís, la lleugera cornisa de latorratxa. També s'havien balancejat, servint

-se d'un pal d'estendre roba, no gaire cristià,collocat damunt la barana del terrat. Cama acícama allà, tan aviat un germà com l'altre era

i defensava els ideals, cara a cara, a trets.Els nois Llimona, saltant terrats, arribarenfins a la façana de la casa del carrer d'EnRoca, des d'on contemplaven les accions vuit-centistes. Des d'allà dalt els petits diabletshavien sentit l'estrèpit de les bales, havien vistalliberar persones i caure els contendents en-

Estàtua de Berenguer «el Gran», obra de Llimona al retorn de la sevaestada a Roma con a pensionat de l'Ajuntament de Barcelona (guix)

(Monument destinat a la plaça de Berenguer-Via Laietana)

damunt l'espai cercant temeràriament l'esta-bilitat de la palanca. El pla de les cornisesde les façanes davant la barana dels terratshavia esdevingut per als germans Llimonaun passeig normal.

En aquells temps les bullangues se suc-ceïen; la Rambla fou el lloc d'esbargimentde la revolució i de la reacció — aleshores,època desconeixedora dels esports i del pis-tolerisme a traïció, la gent era més valenta

mig de bassals de sang — soldats i paisansque havien donat la vida.

De menuts, Joan i Josep ja tenien la dèriadels ninots. L'escultor, he sentit dir alguna ve-gada, feia figures amb molla de pa amassadai amb la cera dels llumins gastats, i més tard,

l08


al cofegi, mostrava la seva traça en la còpiade làmina, i dibuixava amb molt d'esperit,de memòria.

Un interviu publicat a La Veu de Cata-lunya el dia 23 de febrer de 1930, signat perMiquel Duran, de València, ens servirà abastament per a fixar i completar les nostresdades. Heus ací alguns fragments:

«L'escultor Llimona, en evocar els primersanys de la seva vida, ens explica fets de laseva infantesa, les seves entremaliadures a l'es-cola, les seves campanes, els seus primers di-buixos, les seves primeres escultures...

»— Jo anava a estudi a l'escola de donCàndid Antiga, establerta al lloc on hi haavui l'edifici del Foment del Treball Nacio-nal (Plaça de Santa Anna) , una de les mi-llors escoles d'aquell temps i de molta ano-menada — ens diu Llimona —. Condeixeblesmeus de primeres lletres eren Miquel Utrillo,Meifrèn, Barrau, Lorenzale, els Pons, l'Ar-met i d'altres noms coneguts.

»Jo era un noi entremaliat, indisciplinat,d'allò que aleshores, a les escoles, en deienmalos. Enr aonava, excitava els companys ala indisciplina i, de vegades, feia campana.Però la major part de les meves campanesconsistien a passar-me el temps mirant i admi-rant els cavalls d'una quadra que hi havia alcarrer del Duc de la Victòria. La meva il-lusió eren els cavalls. Provava de dibuixar-los.Vaig aconseguir dibuixar cavalls de totes me-nes i en totes les pastures.

»— Ja sabíeu de dibuixar?»-- Vaig començar a dibuixar per intuïció.

A casa, a l'escola, dibuixava tot quant volia.Els meus dibuixos eren admirats i sollicitatspels nois de l'escola. I, en vista de l'accepta-ció que tenien, vaig voler treure'n profit. Ri-fava els dibuixos i feia pagar a tantes plomesels números. Les plomes d'escricre eren ]anostra moneda al copegi.

»La meva e-pecialitat consistia a dibuixarcavalls i auques.

»Una vegada vaig fer l'auca d'un delsmestres de l'escola, dibuixos i rodolins. L'au

-ca tingué un èxit foll entre els condeixebles,però em va costar ésser expulsat de l'escola.Millor dit, abans que el director posés enpràctica l'expulsió, vaig marxar i no hi vaigtornar ;nés.»

El pare Llimona era conegut d'en FredericTrias, i aquest, més que per altra cosa per

evitar diableses dels petits, invitava el ve11Llimona a portar els nois a la seva acadèmia.

Heus ací un altre fragment de l'interviud'en Duran de València que ens aclareixaquest punt:

«Els primers estudis seriosos de dibuix elsvaig fer als nou anys, a casa del pintor Fre

-deric Trias.»Aquest, que era amic del meu pare, Ii

digué un dia que li semblava que jo teniaafició i disposició per al dibuix i li suggeríla conveniència que anés a dibuixar a casaseva durant les vacances.

»És curiós de recordar el fet que la majorpart d'aquestes lliçons de dibuix me les donavael qui després fou illustre jurisconsult i cate-dràtic de Dret, en Joan de Déu Trias i Giró,611 del pintor Frederic Trias, que tenia pocsanys més que jo. Així puc dir que aquests,l'avi i el pare dels Trias de Bes, foren elsmeus primers mestres de dibuix.»

I continua l'esmentat interviu:«— ¿Com i quan féreu les vostres primeres

escultures?»— Dels deu als dotze anys vaig comen-

çar a fer coses amb fang i amb cera.»Recordo que m'agradava molt d'anar als

funerals, perquè em quedava les candeles iamb la cera feia escultures. Modelava cru-cifixos, una de les meves especialitats. I comque la meva afició vers els cavalls persistia,modelava també cavalls.

»— Potser — insinuem — aquestes prime-res escultures han influit a través del temps enla realització escultòrica dels vostres santscavallers. »

«— Dels catorze als setze anys — segueixdient Josep Llimona — vaig anar a dibuix aLlotja, i a aprendre d'escultura primer, altaller dels Vallmitjana i després al d'enNobas.

»Quan vaig prendre part en les oposicionsper a la pensió Fortuny tenia setze anys. Hiprengueren part setze opositors, i quedàremdeu finalistes. Entre ells, Clarasó, Campeny,Montserrat, Alentorn i Ferrer. El tema del'escultura era «El fill pròdig». Vàrem tre-ballar a Llotja durant dos mesos, cadascú enun lloc diferent.

»EI jurat era format pels escultors Nobas,

109


«Patrici romà». Obra de pensionat de Josep Llimona(bronze)

(Museu d'Art de Catalunya)

Valhnitjana i Roig; els pintors LorenzaleMartí i Alsina, Caba i el crític d'art Miqueli Badia.»

El primer de guanyar la pensió Fortuny,instaurada per l'Ajuntament de Barcelona,fou el pintor Arcadi Mas i Fondevila, peral qual i per a la seva obra l'escultor Lli-mona sentí tostemps estimació i respecte pro-funds. Mas i Fondevila guanyà la pensiódesprés d'instituïda l'any 1874, i es traslladàa Itàlia, on visqué fins al 1886. L'any 1880Josep Llimona obtenia, el segon, la susditapensió, pel qual motiu el seu germà Joan, quellavors cursava la carrera d'arquitecte — ambmés capacitat que vocació —, després d'ha-ver fet la preparació per a la d'enginyer,deixà els estudis per dedicar-se de ple a lapintura. El pare Llimona, que, segons diuen,fou un tipus força original, s'havia donat per-fecte compte que Joan era contrariat en laseva afecció. Aprofitant l'avinentesa del triomfdel noi petit, que era aleshores un marrec, ino deixant-lo anar pel món tot sol, fou quandecidí que Joan acompanyés el seu germà

Josep a Roma, al qual viatge obligava lapensió Fortuny.

Joan Llimona, doncs, es pot dir que foupintor o, almenys, que en fou sense terminarla carrera d'arquitecte, pel triomf del seugermà petit. Llavors Joan tenia vint anys.

III. — Roma

,Josep i Joan són a Roma. Treballen molti, segons sembla, es diverteixen estrepitosa-ment; això sí, a les hores de lleure.

Primerament es serveixen del taller d'En-ric Serra; aquest artista estava malalt a l'ar-ribada dels nostres joves a Itàlia. Desprésllogaren el segon taller de Roma, en el qualromangueren fins a llur retorn a Barcelona.Era en un edifici exprés per a tallers que unsuís amant de les arts havia construït dintreel recinte de la seva villa — la villa Estroll-fern, veïna de la Borghese —. Tot el dia el

Josep Llimona. — «Modèstia », 1891 (bronze)(Museu d'Art de Catalunya)

110

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ERT DE BARCELONA

passaven estudiant en aquest lloc i al vespreanaven a una acadèmia lliure que un anticmodel anomenat Gigi havia installat en unsbaixos de la Via Margutta. Per deu liresmensuals tenien quatre hores nocturnes demodel, que els germans Llimona aprofitavenamb real delit i amb extraordinària serietat.

Aquest model jubilat Gigi havia «posat»a Fortuny, la qual cosa tenia com un títolde noblesa. Gigi feia fer de model els seusfills.

Per tal de completar la visió de l'estadade Josep Llimona a Roma, caldrà referir-sealtra vegada a l'interviu més amunt esmentat.Continua l'enquesta de Duran de València:

«— La vostra estada a Roma?»— Durant la meva estada a Roma vaig

trametre a l'Ajuntament de Barcelona lesobres a les quals m'obligava la pensió gua-nyada: un bust romà — per al qual em servíde model un carnisser de Roma —. esculturaen bronze al nostre Museu d'Art Modern;la còpia d'un relleu d'època romana, collocaten una de les parets de Casa la Ciutat, il'esbós de l'estàtua eqüestre de Ramon Be-renguer. Amb motiu d'aquest esbós, l'Ajun-tament em prorrogà la pensió a Roma.»

Per aquesta pròrroga de la pensió, els ger-mans Llimona feren una estada a Roma de

Josep Llimona.—Nu femeni (marbre)(Museu d'Ari de Catalunya)

«Maternitat». Una de les darreres obres deJosep Llimona (marbre)

(En possessió de la familia de l'autor)

prop de quatre anys. Llavors, amb l'excepcióde les conquestes tècniques, la despreocupa-ció era a l'ordre del dia. Un positivisme es-tètic havia substituït el romanticisme, delqual únicament restava la deixalla de l'odial barroc. El naturalisme pintoresc, més na-polità que romà, feia estralls en escultura.

La despreocupació estètica havia condu'itels germans Llimona vers la despreocupacióreligiosa i moral. Aquells joves barcelonins,lluny dels ulls paternals, entre companys queper estarà la pago, feien burla de tot allòdiví, acabaren per oblidar les er^senyancescristianes. Els Llimona visqueren a Roma ino veieren el Sant Pare.

Josep, durant el seu sojorn a la CiutatEterna, es lliurà encara a una major afecció:al «medievalisme». Fr. Overbeck i Peter Cor

-nelius havien mort feia una mica més d'unadècada —. El mediavelisme era un ideal queels Llimona veieren morir, però que sortosa-ment no deixaren morir en llur cor. El me-


dievalisme vuit-centista tenia, però, molt deRenaixença; fou un medievalisme de rel ita-liana, no pas «gòtica». Per això en l'admi-rable escultura eqüestre de Berenguer «elGran» — que el nostre escultor pogué mo-delar en forma definitiva degut al nou períodeamb què se li prorrogà la pensió — hi hauna gran arreplega de bona tradició, no sola-ment de Renaixença sinó d'antiguitat. Peruna d'aquelles paradoxes de les quals és tanplena la història, veiem com l'escultor Lli-mona s'apropà als clàssics degut al «medie-valisme», que Josep absorbí ja a catorze anysal taller de Rossend Nobas i que després,dels setze als divuit, veié tornar de guarda-roba entre els darrers escultors i pintors d'his-tòria en aquella Roma que s'havia anomenatimmortal. Tenim amb l'escultura fonamentalde Llimona, de] seu Berenguer «el Gran»,muntat a cavall, un exemple fruit de «medie-valisme» més pròxim a l'estàtua del Colleonide Verrocchio que a l'estàtua que corona elsepulcre de l'Escalígero, a Verona.

Amb l'estàtua eqüestre al nostre grancomte-sobirà, Llimona obtenia l'any 1888, al'Exposició Universal, una medalla d'or, quefou la més alta recompensació concedida peljurat internacional d'escultura. L'original, pro-pietat de l'Ajuntament de Barcelona, a canvide la modesta xifra de la pensió (3.600 pes-setes) , no ha estat encara fos en bronze, nis'ha emplaçat en cap lloc urbanísticamentadequat.

IV. — Retorn a Barcelona

Llimona tornà de Roma i començà a rebreels primers encàrrecs. Josep ens recorda, enel qüestionari d'en Miquel Duran, el seu pri-mer encàrrec abans de la partida a la CiutatEterna:

«La primera escultura que em varen en-carregar — diu —, jo aleshores tenia quinzeanys, fou un model de terra cuita per a fercotilles. Me l'encarregà un industrial cotillaire,el qual em féu passar amb raons i no me'lva pagar.»

Parla després dels primers treballs realitzatsal seu retorn de Roma:

«Els primers encàrrecs que vaig cobrarme'ls va fer en Falqués, l'arquitecte, quan larestauració del Liceu, l'any 85, em sembla.

Vaig fer uns relleus per al bastiment de l'es-cenari i per l'ampit de l'amfiteatre. De totplegat em van donar tres-cents duros.

»Després ja vaig tenir nous encàrrecs; ien el concurs d'estàtues per al Saló de SantJoan vaig guanyar amb la de Ramon Be-renguer «el Vell», un premi de 3.000 pes-setes.»

Durant aquesta època s'alçava a Barce-lona el monument a Colom (1882-1892) .Llimona féu alguns baixos relleus que deco-raven la base del pedestal i alguns deis granslleons que tanquen el recinte. Al vandalismedels «trinxeraires» i a la manca de policiaes deu la destrucció dels baixos relleus; elbronze fou ignominiosament robat. Quan ladictadura de Primo de Rivera, amb motiu del'Exposició Internacional del 1929, es res-tauraren els monuments mutilats, pero els bai-xos relleus de Llimona del monument a Co-lom sembla que, per haver-se extraviat elsoriginals en guix, no pogueren ésser fosos denou i foren substituïts per obres d'altresautors.

Hi ha en l'hora d'arribada dels germansLlimona a Barcelona, dos grups cl'artistes.L'un és format pels que podríem dir-ne aris-t òcrates, que es reunien a l'Ateneu Barcelonès;l'altre, el dels menestrals, el qual sent el gustde l'artesania, forma en l'entitat anomenadaCentro de Acuarelistas, la qual tenia elfogar a la Plaça de la Seu (en la casa onavui hi ha l'antiquari Moragues) . Joan iJosep Llimona, els dos inseparables, no caldir que fan penya amb els homes d'ofici, puixque porten amb ells el sentit de facècia i elgoig de l'aprenentatge, mestrívol ja — el goigdel bon fadrí. Goig i sentit de la facècia queno mata mai en el fadrí Joan el sentit de laresponsabilitat.

Per aquest sentit de responsabilitat, Joanes pot dir que es converteix tota la vida enel guia de Josep, i així es dóna el cas que lacompenetració ideològica entre els dos germansés sempre tan absoluta, malgrat la distànciaenorme que separa els dos temperaments. Peraixò es pot dir, sense que sigui vexant per aJosep, que aquest es deixà portar per Joan,car, quan aquest és incrèdul i menjacapellans,també Josep el segueix en el camí de 1'heret-

112


gia; mentre que després d'haver sentit el ger-mà gran el sotrac de la conversió, el germàpetit també s'emmena vers l'ortodòxia.

Jcsep, des que Joan tornava al catolicismeamb febre apostólica, també hi tornava. En-cara que es pot dir que l'escultor reféu lesseves creences amb fervor, no sentí mai, però,com el pintor, la pruija de l'apostolat, sense

entitat que havia fusionat els elements de l'es-mentat Centro de Acuarelistas i els artistes quees reunien a l'Ateneu Barcelonès. El CírculoArtístico no esqueia als nous punts de mira delsLlimona: era una entitat mundana, un club,un casino; barreja d'artesania, de diletan-tisme i d'esbargiment. El puritanisme de JoanLlimona no podia deixar passar sense protesta

Josep Llimona. — Placa d'homenatge dels sitgetans a Mr. Detring, propietaride Maricel (bronze i pedra)

que el defugís sempre que li semblés oportúi discret.

Josep Llimona, amb la conversió, resoliaels seus problemes espirituals, primer que al-tra cosa, i si seguia el seu germà en la pre-dicació de la fe, en tenia prou fent-li com-panyia amb la seva figura silenciosa. Desprésdel sotrac de la conversió, fundaven, doncs,el Círculo Artístico de San Lucas, compostexclusivament d'artistes cristiana. Joan Lli-mona, endut pel seu puritanisme, havia iniciatl'escissió d'un anomenat Círculo Artístico,

que a l'hora del model nu entressin a la classegent que no hi tingués res a fer. Sembla queles baralles varen començar per aquest cantó.No hi hagué més remei que separar-se delCírculo Artístico per salvar les essències; no hihagué més remei que fundar una nova entitatcristiana, composta exclusivament de gent del'ofici.

El patró era viu encara a tot el món: elromanticisme cristiano-pictòric dels natzarenshavia institu .it arreu les agremiacions d'artistessota el patronatge de l'evangelista Sant Lluc.

113


Joan Llimona, neòfit en el catolicisme, voliaper a la nostra ciutat una institució parella.

Els estatuts de l'entitat serien, malgrat to-tes les burles — més fàcils aleshores que ac-tualment — d'un estricte catolicisme. Un cler-gue consiliari tindria cura de la censura delsllibres i de les revistes. El model de dona fóraproscrit.

condicions inferiors davant dels altres artistesmés despreocupats.» Els Llimona mai no fo-ren més papistes que el papa; des de llavorsel Círcol Artístic de Sant Lluc alternava set-manalment en el seu estudi els models d'amb-dós sexes. La serietat i el cristianisme dels ar-tistes de Sant Lluc eren prou forts perquè nos'hagi de dir que foren estatuïdes normes es-

Josep Llimona. — Monument al jardí de l'Escola deBosc de Montjuïc

L'escultor Josep Llimona seguia amb ve-neració els passos del germà i l'ajudava enels seus propòsits.

Els Llimona foren molt amics del doctorTorras i Bages. Abans d'esdevenir el granbisbe, el doctor Torras fou consiliari de l'en-titat. El clergue, menys radical que els se-glars, plantejà el cas del model femení desd'un punt de vista professional. «El modelfemení lea de poder ésser consultat pels artis-tes decididament cristians — deia el doctorTorras — si no volem que aquests es trobin en

trictes; únicament caldrà recordar que per aentrar a classe a les hores de model s'exigiaésser artesà, com a garantia de moralitat ide respecte mutual.

En un principi, el Círculo Artístico de SanLucas era una entitat amb rètol tal com l'hetranscrit. En aquell temps — l'any 1 894 -publicà un fascicle titulat Navidad, amb tri-cromies i gravats en blanc i negre reproduintobres d'art dels socis, i, naturalment, conteniatambé la seva part literària. Fou un fasciclede Nadal en bilingüe, amb preponderància ab-

114

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ' ART DE BARCELONA

soluta del castellà. (En català hi havia duesúniques poesies de Verdaguer, i encara amb lacorresponent traducció en prosa castellana.) DeJosep Llimona, Navidad reproduïa un relleude la «Sagrada Família».

D'aquests temps de la conversió dels Lli-mona és el marbre «La Comunió» que, se-gons ens diu el mateix escultor, en l'interviutan esmentat, fou la primera obra que exhibíen una botiga d'exposició, a Can Parés.

aquest motiu, uns articles laudatoris que enivaren emocionar molt i que no oblidaré mai.»

Els Llimona es reunien en la seva joventuta la rebotiga de can Cunill, fàbrica de xoco-lata del carrer del Call. Allí els trobàveumolts vespres amb els Cunill, els Blanc, l'An-toni Utrillo, en Nubiola, el que més tard fouel canonge doctor Dachs — el més jove dela colla, que encara no era capellà i que, perésser fill d'una perfumeria del carrer de Fer-

«Desconsol» (1907). Marbre original de Josep Llimona, donat alMuseu pel senyor Domènec Sanllehy

(Museu dArt de Catalunya)

«Aquesta mateixa obra — diu Llimona -la vaig exposar, després a Madrid, i la vo-lien adquirir uns particulars per tal d'ofrenar

-la a la reina donya Maria Cristina. Però elcomte de Lavern s'avançà i la va adquirirper 8.000 pessetes.»

I continua Llimona: «Més tard vaig con-córrer a una exposició de dibuixos d'escultorsi pintors que tingué lloc al Círcol de SantLluc, entitat artística que havia fundat tempsabans amb el meu germà, el pintor JoanLlimona, i altres artistes companys.

»En l'esmentada exposició de dibuixos jon'hi tenia una vintena. En Ramon Casellasem va dedicar a La Veu de Catalunya i amb

nando, no li costava gaire d'arribar-se fins acan Cunill.

En aquest medi s'obrà la conversió de Joani també l'enamorament de Josep de la quefou la seva muller, Mercè Benet i Salas.Aquesta era aleshores una noia fresca i sen-zilla que venia a passar a Barcelona algunestemporades a casa del seus cosins Blanc iBenet. La Mercè era filla de Terrassa, delmetge doctor Rafael Benet i Petit i de lasenyora Francisca Salas. Era una noia alta,que per a cobrir-se la testa usava mantellina.Diuen que aquest detall de la mantellina féumolta gràcia a Josep Llimona, que aleshores,en el fort de la conversió, estimava extraordi-

115


nàriament la modèstia. Així la ve jé a la bo- des d'aquella data se succeïren sense inter-tiga de can Cunill i allí fou presentada. Al rupció, i pel conducte dels Blanc i de Joa-cap de poc l'escultor Llimona — que ja patia quim Vancells, pintor, fou presentat a la fa-de l'estómac — trobà en el balneari de Ribes mília. Llimona demanà la mà de Mercè Be-el doctor Joan Cadevali, el cèlebre botànic, i net i s'hi casà al cap de poc temps, l'any

yi x a

^ A

øŸ

Josep Llimona. — «Crist ressuscitat ». Figura en el Misteri deGlòria de la muntanya de Montserrat (bronze)

el tintorer Josep Guardiola, ambdós amb re-sidència a Terrassa, amb els quals entaulàconversa i féu amistat. Aquests li prepararenuna anada a la ciutat del Vallès per la FestaMajor, on al casino deis senyors pogué bailartant com volgué amb Mercè Benet.

Els viatges de Josep Llimona a Terrassa,

1890, cm sembla. El casament tingué lloc ala capella de la Puríssima, de la ciutat deTerrassa. Quan festejava, Jo3ep portà a lanúvia rosers i clavelliners que foren plantatsal jardí de can Benet.

El matrimoni fou prolífic: tingueren vuitfills, dels quals moriren en Joan i els dos

116

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

fred», i altres vegades en una altra cambrade les golfes.

A casa hi féu el retrat de la germana dela seva muller, anomenada Concepció, queera aleshores una criatura tendra i bonica.També hi reféu l'original per al bàcul delbisbe de Vic, a ben segur el seu primer «SantJordi» .

Mercè Benet morí jove. El dia 5 de marçde 1901. Tenia 33 anys. Recordo que pocsdies abans de morir, la meva tia i els Llimonavingueren a Terrassa a veure el carnaval -els carnavals de Terrassa tenien encara ales-hores un cert encís i pla ïen molt a la xicalla.Jo estava malalt, tenia un dels meus mal d'o-iella infantils, puix que llavors era noi democadoret al coll. Feia un dia gris, rúfol,que veia des del llit pels vidres del balcó; lafigura de la tia Mercè, abrigada amb un mo-cador gran, es retallava a contrallum damunt

«Meter amabilis». Escultura de Josep Llimona, típicade la seva imatgeria religiosa

bessons al poc de néixer; Francisca, la mésgran de la filiada, morí al cap de poc d'éssercasada, quan l'epidèmia de tifus del 1914.Els altres fills, Josep, Maria, Rafael i Lluís,han vist morir el pare.

Els primers anys de matrimoni, Josep Lli-mona i la família estiuejaven a Terrassa. Unany hi estiuejà acompanyat també del seugermà, el pintor Joan. D'aleshores tinc algunsrecords d'infància que vaig procurar de fixaren parlar del meu cosí el pintor Rafael Lli-mona. Josep féu a la nostra casa pairal al-gunes escultures, habilitant com a taller, devegades, una cambra del primer p:s que dónaa llevant-nord i que anomenem «el quarto Una de les escultures funeràries de Josep Llimona

117


dels vidres. Tenia les primeres esgarrifancesde fred de la bronconeumònia que la portà ala tomba. De fora, amb les ràfegues del vent,venien arrossegades, llunyanes sonoritats dexarangues militars que acompanyaven les pas-

sades. Recordo que les trompes de les bandesmilitars tenien aquell dia, esfumades, una tris-tesa profunda.

Al cap de pocs dies moria a BarcelonaMercè Benet; la bronconeumònia l'havia tro-bat embarassada i si ella morí uns bessons lasobrevisqueren un temps curt.

mà Joan, sempre providencial, el vigilava. Undia el pintor es decidí a destruir aquella granescultura, per tal d'alliberar el germà de tan-tes penes. Calia terminar amb aquell enutjósentrebanc, i l'escultura, mai no resolta, peròsempre a punt d'ésser-ho, fou sacrificada.

V. — Els tallers

Aquesta anècdota de la clestrucció del grancavall, s'esdevenia al taller del carrer de la

Josep Llimona. — Monument funerari de la família Sanllehy, al claustrede la catedral de Barcelona (marbre)

Josep Llimona es sentí en la viduïtat moltafligit. La seva trista concentració s'accentuàd'una manera profunda. Josep Llimona feiaaleshores un cavall, un gran cavall, en es-cultura. Havia promès que si la seva mullerguaria destruiria aquella obra seva, en la qualhavia treballat desesperadament. La tristesal'anà tornant misantrop; el cavall, després dela mort de la muller, no sabia com conti

-nuar-lo. L'obra havia esdevingut una estranyaobsessió: cada dia canviava l'estructura d'a-quella escultura enorme. L'artista hauria aca-bat per emmalaltir. Els metges Ii recomana

-ren repòs, però ell no obeïa: el cavall, el grani ferm cavall era la seva obsessió. El seu ger-

Diputació, al lloc on actualment hi ha esta-blerta la casa Renart. Aquest era el quarttaller que Llimona tenia a Barcelona. El pri-mer fou al carrer de Petritxol, i a la mateixaescala hi havia el del seu germà Joan i el delpintor Antoni Utrillo. El segon l'instal.là enuns baixos del Passeig de la Indústria, i eltercer el tingué al carrer d'Aragó, sense poderprecisar el lloc. Eixint d'aquest taller anà aldel carrer de la Diputació, on realitzà, a mésa més del cavall destruit, una part deis grupsanteriors del monument al doctor Robert.Traslladà més tard l'obrador al carrer delConsell de Cent, cantonada a Bailén, xam-frà NW. En aquest lloc començà l'apre-

118

BUTLLETÍ DELS MUSEUS U'ART DE BARCELONA

nentatge Enric Monjo, que em diu que elmestre realitzà allí la «Verge de Pompeia» iuna altra part d'escultures del monument aldoctor Robert, i l' «Enterrament de Crist» dela cripta de la parroquial església de Vila-franca del Penedès, sufragada pel doctor Tor-ras i Bages, i una gran part de la seva es-cultura funerària.

peses, no li han estat abonades, ni fets efec-tius els seus honoraris; una variant de «SantJordi», i una «Maternitat». Aquí féu tambél'esbós d'un «Sant Tomàs» que, degut a lacruel malaltia, no pogué acabar personalmenti es feia ajudar per les bones mans de l'es-cultor Paredes. Aquesta és la darrera obrade Llimona.

Josep Llimona. — «Sant Jordi ». Estàtua als jardins de Monjuïc ( bronze)

Finalment tingué el taller a la Diagonal,prop del carrer del Bruc. Contractà el terrenyi construí el magnífic obrador, en el qual l'ar-tista realitzà tota la sèrie de nus femenins pera collecció, el «Sant Jordi» eqüestre de Mont-juïc, l'estàtua «Treball», el panteó Sanllehy,emplaçat al claustre de la catedral de Bar-celona, i l'escultura de «L'heroi jovenívol»,de l'escala d'honor del Palau Municipal d'a-questa ciutat. També realitzà aquí les darre-res escultures: l'alt relleu per al monument als«Màrtirs de la Independència», que li enco-manaren les autoritats d'aquell temps, i que,després de córrer l'escultor amb totes les des-

VI. —Exposicions, honors i recompenses

El gran mestre de l'escultura catalana norealitzà pas massa exposicions individuals.Aportà, en canvi, la seva collaboració als sa-lons nacionals i estrangers. L'any 1907 Lli-mona concorregué a l'Exposició Internacionalde Belles Arts, amb un agrupament d'estàtuesdestinades al monument al doctor Robert iamb l'estàtua «Desconsol». En aquesta ex-posició fou atorgat a Llimona el Premid'Honor.

L'any 1920, quan les exposicions a Bar-celona se celebraven al Palau de Belles Arts,

119

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D * ART DE BARCELONA

hom acordà dedicar als artistes sales d'honor.S'honorà Llimona amb la primera. En aquellaexposició el mestre exhibia l'estàtua eqüestrede «Sant Jordi», el relleu de la «Primavera»,«La font» i altres escultures i dibuixos.

Tornant a l'esmentat interviu dut a termeper Miquel Duran, de València, hi trobemles següents dades: «A l'exposició que ce-lebraren a Madrid, per allà l'any 1911, els

Laietanes, a la darrera quinzena del mesde juny de 1924.

Josep Llimona fou nomenat Cavaller de laLegió d'Honor pel govern francès i Oficialde la Corona pel rei d'Itàlia. Darrerament laciutat de Barcelona li concedí pels seus mè-rits d'artista i de patrici, la Medalla de laCiutat, la qual, fins a la data, ha estat l'únicaconcedida. Aquest acord d'atorgar tan alta

Croquis de les figures del monument al doctor Robert(Museu d'Ar! de Catalunya)

pintors Llimona i Mestres, Llimona presentàdues obres. L'exposició va tenir un granèxit de premsa, i els escultors Benlliure iBlay demanaren al Govern l'adquisició peral Museu d'una de les esmentades obres, pe-tició que fou atesa.

»També he concorregut — anava dientLlimona — a exposicions de Belles Arts ce-lebrades a Brusselles i a París.»

D'exposicions particulars a Barcelona enféu dues o tres. Segurament dues a can Parés;l'últitna en la segona quinzena de febrer de1930, i una altra, anteriorment, a Galeries

condecoració fou pres l'any 1930 per l'ano-menat Ajuntament automàtic i ratificat l'any1931 pel primer Ajuntament de la Repú-blica.

Josep Llimona té obres seves al Museu delJeu de Paume, de París, i al Museu deBuenos Aires. També figuren escultures delmestre català en diverses colleccions londinen-ques, parisenques, berlinenques i bonaerenses.

L'any 1925 1'eximi escultor féu a BuenosAires una exposició particular que li produíglòria i profit positiu. Aquesta exhibició tin-gué lloc al local de Amigos del Arte, del 15

120


Josep Llimona. — Croquis d'una de les figures del

monument al doctor Robert

(Museu d'Art de Catalunya)

d'octubre al 4 de novembre. Josep Llimona,acompanyat del seu fill Lluís, féu el viatge al'Argentina per presenciar l'exposició. Els ele-ments intel.lectuals, artistes i la colònia cata-lana demostraren al mestre llur afecte.

El dia 29 d'octubre, quan encara era ober-ta l'exposició, alguns amics i admiradors deJosep Llimona li oferiren un sopar de comiat,al magnífic convitori del Plaza Hotel. Enaquest banquet els catalans residents a 1'Ar-gent:na acordaren encomanar al nostre artistauna escultura femenina, destinada a embellir«els jardins de Palermo», diu el comunicat,signat per tots els comensals, encapçalat perl'illustre Manuel de Montoliu, que aleshoreses trobava a Amèrica. L'any 1930 Josep Lli-mona ja tenia enllestida la figura, una tendranuditat femenina en marbre, però vigorosa,ja que havia estat concebuda per anar a l'airelliure. La figura no fou emplaçada fins el dia7 de maig de 1931. «Causes ignorades perla Comissió Executiva varen retardar l'asse-nyalament d'emplaçament de la font», diuun dels documents d'entre els molts que els

catalans residents a Buenos Aires recolliren enun ben editat fascicle (juliol de 193 1) , el qualfascicle és l'historial de l'ofrena. La figura nofou emplaçada als jardins de Palermo, sinóal Parc de Rivadavia, car els tècnics cregue-ren més adequat aquest lloc. La inauguraciófou solemne; els catalans feren ofrena de l'es-cultura de Llimona al Govern Municipal deBuenos Aires amb un patriòtic discurs de l'en-ginyer Ramon Canals. El secretan generaldel Municipi senyor Tomàs J. Barry, en nomi representació del senyor intendent de la ciu-tat bonaerense, donà les gràcies als catalanspel magnífic present en un discurs ple d'allu-sions al nostre despertar nacional. La festaacabà amb el cant d'«Els Segadors».

Al cap de poc temps de l'exposició de Bue-nos Aires, el nostre Llimona presentava a Ro-sario de Santa Fe un conjunt de les sevesestàtues. Tant en l'una com en l'altra expo-sició americana, el director dels Museus d'Artde Barcelona, senyor Joaquim Folch i Torres,tingué cura de la presentació del gran artistacatalà amb uns mots — justos i entusiàstics -que figuraven en els catàlegs.

Josep Llimona fou homenatjat diverses ve-gades a Barcelona. La darrera, i la més so-lemne, fou amb motiu de l'atorgació de laMedalla de la Ciutat. També la ciutat d'Olothavia demostrat el seu afecte a l'artista barce-

Josep Llimona. — Estudi de nu(Museu d'Art de Catalunya)

121

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D * ART DE BARCELONA

Josep Llimona. - - Estudi de nu(Museu d'Art de Catalunya)

loní, qui tant estimà aquella contrada. Ambmotiu d'haver obtingut el Premi d'Honor enl'Exposició Internacional d'Art de Barcelona,l'estiu del 1907 se li dedicà un àpat a la fontde Sant Roc; li fou ofert amb unes paraulesde lírica vivent pel gran poeta Joan Maragall.Un estiu l'artista agafà a Olot una pulmoniaque féu témer per la seva vida, i llavors esdemostrà com l'escultor Llimona era estimatdels olotins.

VII. — Bibliografia

És impossible, donat el poc temps de quèdisposo per a escriure aquestes notes, de re-col l ir d'una manera metòdica tots els articlescrítics que han aparegut parlant de l'art deLlimona. El mateix artista en l'interviu bio-gràfic tantes vegades esmentat es refereix al'opinió donada per Ramon Casellas amb mo-

tiu de l'exposició de dibuixos realitzada a SantLluc. En un article de Joaquim Folch i Tor-res aparegut en el primer número de Caseta

de les Aris, de la seva primera època, es re-fereix també a unes paraules de Casellas es-crites anteriorment — i que Folch exhumà pera fer-les seves — en les quals s'afirma que Lli-mona «és un dels millors escultors del món».Feliu Elias s'ha referit, més d'una i més dedues vegades a l'art del nostre cisellador.Tinc a mà el comentari que en el seu estudiL'escultura catalana moderna (Els artistes)— Barcelona, 1928 —, dedicà a Llimona.També he pogut rellegir el magnífic estudisignat per Joan Sacs i titulat «L'escultura deJosep Llimona», aparegut en el número 2(any I) de la revista La ciutat i la casa. Im-mediatament després de la mort de l'artista,el mateix crític li dedicà un altre article aMirador.

122


De Carles Capdevila aparegué a La Pu-blicitat del 25 de febrer de 1920 un bon ar-ticle sobre Llimona.

D'articles, realment crítics meus sobre l'artde Llimona, n'he publicats dos a La Veu deCatalunya. El primer amb motiu de l'exposi-ció que l'artista efectuà a Galeries Laietanesl'any 1924. Aquest article aparegué a LaVeu de Catalunya (edició del vespre) , endues parts: la primera el 20 de juny i la se-gona el dia 1 de juliol. Amb motiu de la mortvaig escriure un «Assaig crític de conjunt del'obra de Josep Llimona» a la pàgina culturalde La Veu de Catalunya del dissabte 10 demarç de 1934.

També en La escultura moderna y contem -poránea del professor Alexander Heilmeyer,i en el llibre segon «Facetas post-rodinianas»,del qual sóc autor, en la Nota al libro se-gundo, faig referència a l'art de l'escultorLlimona (Editorial Labor, Barcelona-BuenosAires, 1928) .

Quan les seves exposicions barcelonines iamb motiu dels merescuts homenatges que liforen retuts, tota la premsa dedicà molta aten-ció a l'obra de Josep Llimona.

El crític d'art madrileny Manuel Abril de-dica un llarg paràgraf a comentar l'esperit del'escultura de Llimona en el seu Apèndix alvolum VI (Art contemporani) de la Historiadel Arte de Woerman (Editorial SaturninoCalleja, Madrid, 1925) .

Quan l'exposició de Buenos Aires els gransrotatius d'aquella ciutat, especialment La Na-ción, La Prensa i La Razón, dedicaren llargsestudis a comentar ]'obra del mestre català.La Nación deia textualment: «Llimona esuno de los más notables escultores del mundomoderno. »

Amb motiu del retorn de Llimona a Bar-celona, que s'escaigué el divendres al matí deldia 20 de novembre, la premsa de la nostraciutat copià alguns trossos de crítica aparegutsen els rotatius bonaerenses. La Veu de Ca-talunya del 22 de novembre de 1925 dedicàgran extensió a reportar els fragments críticsdels diaris argentins.

Amb el trist motiu de la seva mort, tots elsdiaris barcelonins han dedicat sentides parau-les recordant l'home i elogiant l'artista. Ale-xandre Plana publicà a La Vanguardia del28 de febrer de 1934, un judici crític sobrel'art del nostre escultor. Esplai (illustració ca-

talana) de 1 11 de març de 1934, publicà unarticle amb i l.lustracions titulat «Les darreresobres de l'escultor Josep Llimona», degut aJoaquim Renart.

A més, cal remarcar aquestes altres refe-rències bibliogràfiques:

A Pèl i Ploma: «Josep Llimona, escultor»(1900, núm. 42).— A Ilustració Catalana:«Dinar ofert a Josep Llimona» (1907, nú-mero 215) . «L'escultor autor del monumental Dr. Robert» (1910, núm. 389) . «Del mo-nument al Dr. Robert. Obsequi a l'escultorSr. Llimona» (1911, núm. 410) . «Acte d'a-graiment a Josep Llimona. Inauguració delmonument de l'Escola de Bosc» (1916, nú-mero 684) . — A Vell i Nou: «Una esculturad'en Josep Llimona» (1918, núm. 61) . Ra-mon Rucabado: «L'art dels germans Llimona»(1920, núm. 5) . — A Caseta de les Arts:Lluís Folch: «Els castos nus de Josep Llimo-na» (1924, núm. 2). Joaquim Folch i Torres:«Les escultures d'en Josep Llimona a BuenosAires» (1925, núm. 30).

VIII. — Escultures importants

Obres de joventut. — «Patge florentí delgos», testes i medalles. «La Comunió» (unafotografia d'aquesta obra, fotografia dedicadaal meu pare, porta la data del 1897) . Elsrelleus del timpà del temple de Sant Nicolau,a Bilbao. Altres relleus.

Obres de la maduresa. — La sèrie d'i-matges religioses. Les figures funeràries. Les

testes femenines. El «Crist del Rosari», deMontserrat, el del «Misteri de la Resur-recció» del mateix Camí de la Cova. Lasèrie patriòtica: les admirables figures del mo-nument al doctor Robert, inaugurat el dia 13de novembre de 1910. Els «Sant Jordi» mo-delats a peu i a cavall (l'eqüestre de Montjuïc,fos en bronze l'any 1924; el de l'escala d'Ho-nor de la Casa de la Ciutat de Barcelona,o sia «L'heroi jovenívol», inaugurat el dia27 d'abril de 1929, i el que encara no haestat realitzat en matèria definitiva i que potconsiderar-se com una de les darreres es-cultures) . Les grans composicions en relleu,com , «La font» i el nou sòcol del monumenta Casanova (inaugurat el dia 11 de setem-

123


bre de 1916) . Les grans composicions es-cultòriques de l'església de Vilafranca delPenedès. El monument a Bartomeu Amat,emplaçat al jardí de l'Escola Industrial deTerrassa, i el d'Usandizaga a San Sebastián.

La sèrie de nus femenins de collecció. Elsnus femenins concebuts per a l'aire lliure, com«Desconsol», veritable monument funerariabstracte emplaçat al Parc de la Ciutadellal'any 1917.

L'escultura simbòlica del Treball «El for-jador», de la qual existeixen tres rèpliques,una emplaçada per a decorar la fàbrica de la«Chade» a Buenos Aires; una altra, en pe-dra, que decora la Plaça de Catalunya, aBarcelona (descoberta l'any 1929) , i, final-ment, la que fou emplaçada al Parc de Mont

-juïc, davant el pavelló de la Ciutat, el dia 1

«Sant Jordi». Un:. de les darreres obres deJosep Llimona (marbre)

(En possessió de la família de I'aulor)

de maig de l'any 1930, exemplar en bronzedel qual l'escultor Llimona féu present a Bar-celona. També féu present dels drets d'autora l'Escola de Bosc de Barcelona del seu mo-nument a la Infància, que fou inaugurat el 9de juliol de 1916.

També vers el final de la seva vida, Lli-mona realitzà l'apostolat del pòrtic de la novafaçana en construcció de l'església parroquialdel Sant Esperit, de Terrassa.

En parlar dels tallers de l'artista s'esmen-ten les darreres obres; no es pot, però, deixard'esmentar ací altra vegada el magnífic altrelleu per al monument als «Màrtirs de laIndependència», que avui els catalans, asso-lida l'autonomia, per lleialtat espanyola, tenimel deure, després de catalanitzar totes les là-pides, de realitzar-lo al lloc ja destinat.

IX. — La presídència de la Junta de Museus

El sentit patriarcal de Josep Llimona trobàprimerament forma adequada en ésser elegitregidor de la ciutat l'any 1909. Per aquestmotiu fou ja en aquell temps vocal de la Juntade Museus, en qualitat de regidor.

L'any 1918, elegit com a representant deles entitats artístiques, formà part novamentde la Junta i per primera vegada nomenat elseu president.

L'any 1924, i el dia 28 de març, dimitíla presidència que havia exercit amb veritablevocació des de l'any 1919. El motiu fou laDictadura que s'havia establert a Espanya.Llimona, si bé no dimití el càrrec de represen-tant de les entitats artístiques, no assistí a capreunió de la Junta de Museus fins l'any 1930en què caigué la Dictadura. Llavors fou no-menat president de la Junta autònoma deMuseus el senyor comte de Güell. La Juntade Museus i l'Ajuntament automàtic restituï

-ren la direcció dels Museus d'Art a JoaquimFolch i Torres.

Quan pujà la República, l'any 1931, l'e3-cultor Llimona fou nomenat novament presi-dent de la Junta de Museus.

El nostre artista, en aquests darrers tempsde la seva vida, aclaparat pels sofriments dela cruel malaltia que fatalment l'havia de dura la tomba, trobà en l'exercici de la presidèn-cia de Museus un motiu de distracció de tots

124


Josep Llimona. — «La Clínica». Grup del monument al doctor Robert (marbre)

els mals. Aquests darrers anys, en els qualsLlimona no podia lliurar -se al treball — car,tot i que, com deia ell, veia més clar quemai els problemes del seu art, no tenia esmade resoldre'ls perquè li mancaven les forcesfísiques —, Llimona trobava en les activitatsde la Junta de Museus motiu on adreçar laseva necessitat de treball. L'etapa darrera dela seva presidència, ha estat rica en esdeveni-ments. Josep Llimona es trobà amb l'anuncide venda, possible dispersió i emigració dela collecció Plandiura, Josep Llimona, mésque un malalt en aquells moments era comun mort; però ell, que sentia amb una enormeprofunditat els nostres problemes previs, lluitàamb tota la seva autoritat i amb un entu-siasme espiritual formidable — tot i quel'abandonaven les forces físiques — per talque la coldecció Plandiura fos adquirida perals nostres Museus.

La Junta no tenia cap diner, la ciutat ila Generalitat eren pobres però tenien crèdit.La Caixa d'Estalvis avalava la quantitat ne-cessària per a lligar el gran negoci favorablea la urbs i a la pàtria. Calgueren molts d'es-forços per tal de fer sirgar els polítics. Final-ment el patriotisme s'imposà: Llimona trobàen el primer President de la Generalitat re-

diviva, Francesc Macià, el millor defensordels interessos espirituals de la terra.

Josep Llimona havia triomfat; es podriaestructurar de resultes dels seus esforços elmillor museu medieval del món, en completarla Junta allò que ja posseïa.

El president va posar tota la seva auto-ritat i energia al servei de la nova installaciódel Mu-eu d'Art de Catalunya, al Palau Na-cional de Montjuïc, installació que honoraràel país, i que, dissortadament, malgrat la ii-lusió que li feia, Llimona no ha pogut veureterminada.

Durant la presidència de Llimona, s'haadquirit la collecció Plandiura; s'ha instailati inaugurat el Museu d'Arts Decoratives dePedralbes, i s'ha reorganitzat i obert de noual públic el del «Cau Ferrat», de Sitges.

La presidència de la Junta de Museus fousempre exercida pel nostre artista d'una ma

-nera patriarcal; procurà tothora no haver d'ar-ribar a la votació, sinó que sempre que foupossible es prenien els acords a base de con-vivència i convicció mútua.

En els darrers temps, el Museu fou la no-ble obsessió de Llimona. Li plaïa d'arribar -sea les oficines del «Poble Espanyol» i de fer-segrans illusions. Ell ja ho veia tot ordenat i

125


a punt d'inaugurar. «Ara que ve el bon temps— deia — vindré cada dia.»

Llimona posà una estimació extraordinàriaals homes que amb ell feien i refeien els Mu-seus: Joaquim Folch, Joaquim Borralleras iP. B. Tarragó, havien esdevingut els millorsamics del mestre. En aquests darrers temps,

demanant que la ciutat tributi a Pau Casalsels honors que mereix.

X. — La mort i l'enterrament

El mestre era un home fort, lluità amb elmal amb energia considerable. Tres dies abans

Josep Llimona. —Detall d'un dels grups del monumental doctor Robert (bronze)

així que els veia ja li passaven una mica totsels mals.

Fins als conserges havia agafat estimació:Llimona era padrí d'una criatura del consergedel «Poble Espanyol» que havia nascut enaquell recinte.

La darrera reunió que presidí Llimona fouel 16 de gener de 1934. El 13 de febrer en-cara signava el darrer document de la Junta

de morir, per les seves pròpies forces, s'alçavadel Llit i passava moltes estones en un sillódel menjador. Quan estava amb ple coneixe-ment, demanà els Sagraments. El Pare Miqueld'Esplugues el confessà; el religiós sortí emo-cionat de la cambra. El Viàtic el volgué rebreagenollat, i així romangué un quart encaradesprés de rebre Nostramo. Abans de com

-bregar, la qual cosa féu amb real unció, de-

126


manà perdó als fills. Després del Viàtic essentí fortificat. L'Extremunció la rebé asseguten un silló.

La seva figura s'anava allargant, afinant.Els braços, sobretot, prenien unes proporcionsenormes. Les seves faccions anaven semblant

-se extraordinàriament a les del retrat del pare

Cambó volia evitar, sobretot, la fatiga delmalalt. «No us canseu», li deia. Però Lli-mona assajava una frase: «Aquest és un delshomes que més han fet per Catalunya».

Llimona tot això leo deia sense cap afec-tació, amb afecte sincer.

Aquell dia el rneu oncle va acotniadar-se

1

Josep Llimona. Conjunt de la part d'escultura delmonument al doctor Robert

Llimona, pintat per Joan. La seva figura es-devenia més simpàtica que mai.

Un dels últims dies que vaig trobar-lo ambconeixement, encara estava assegut al silló,vestit amb pijama i barnús. Els seus millorsamics anaven a acomiadar-se d'ell. Aquest diavaig presenciar una escena de tendresa entrel'artista i Francesc Cambó. Llimona el teniaabraçat i ploriquejant, feia l'elogi del polític.

de mi: va parlar-me del meu pare, que haviamort encara no feia un mes i a qui Llimonaportava un apreci i una admiració cordials.« ¡ Quin home, el teu pare — m'anava dient —,quin home!»

Els sofriments es feien cada vegada mésaguts, però el malalt durava, durava. Aquellhome que en plena vida temé tant la mort,ara l'esperava cara a cara, amb una serenitat

127

BUTLLETí DELS MUSEUS D ART DE BARCELONA

que commovia. «¡Tan ben preparat que estic,Déu meu, que costa de morir!», deia sovint.

Però la mort arribà i donà descans a aquellcos torturat pels dolors més terribles. Unafinor serena va posar-se en les faccions del seurostre dur: havia expirat. L'encís de la morthavia tornat somrient, després del llarg pan-teix de l'agonia, aquell rostre que s'havia anatafinant. Llimona morí el 27 de febrer de1934, a un quart de sis de la matinada: feiaun mes just de la mort del meu pare, el seugermà polític i el seu bon amic.

EI Sant Crist era la senyera de la mortalla.Les autoritats de Catalunya, amb el Presi-dent de la Generalitat, el conseller de Cultu-ra i l'alcalde de Barcelona, foren dels pri-mers d'arribar-se a la casa mortuòria, en se-nyal de respecte al mort.

La cambra s'anava emplenant de flors: co-rones de les entitats, rams dels deixebles, etc.

L'enterrament fou una gran manifestació dedol. Les despulles mortals de Llimona havienaplegat al seu darrera una multitud. L'artistaera alguna cosa més que un artista: era unhome del nostre renaixement. Era un patriarcadels que feren reviure la pàtria. Les notes deles marxes fúnebres deis clàssics, executadesper la Banda Municipal, esqueien a l'heroi.

Llimona fou també una mica taumaturg, a lamanera d'Enric Prat de la Riba, d'ÀngelGuimerà, de Francesc Macià i d'altres be-nemèrits de la pàtria; en vida i després demort.

L'acte de l'enterrament tingué lloc el dia 1de març, a les quatre de la tarda.

L'Ajuntament acordà tributar al cadàver elshonors de tinent d'alcalde en exercici.

Obria la comitiva un piquet de la secciómuntada de la guàrdia municipal i voltavenel cotxe fúnebre els empleats dels serveis uni-formats de l'Ajuntament i de la Junta deMuseus.

De la caixa mortuòria penjaven vuit cintes,

les quals eren portades pel senyor ManuelRodríguez Codolà, en representació de l'Aca-dèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi;el senyor Alexandre Soler i March, per laJunta de Museus i el Patronat del «CauFerrat»; el senyor Josep M. de Sagarra, perl'Ateneu Barcelonès; el senyor Miquel Pa-redes, pel Círcol Artístic; el senyor Lluís Ser-rahima, pel Círcol Artístic de Sant Lluc; elsenyor Frederic Marés, pel «Saló de Barce-lona»; el senyor Ramon Puig i Gairalt, pel«Saló de Montju ïc», i el senyor Enric Casa-novas, per «Les Arts i els Artistes».

El dol oficial era format pels senyors LluísCompanys, President de la Generalitat i re-presentant del Govern de la República; JoanCasanovas, president del Parlament de Ca-talunya; Carles Pi i Sunyer, alcalde de Bar-celona; Ventura Gassol, conseller de Culturade la Generalitat; P. Bosch i Gimpera, rectorde la Universitat, i el cònsol de França, queportava la representació del Govern del seupaís.

La presidència del dol familiar era formadaaixí: el Pare Miquel d'Esplugues, el canongedoctor Dachs, els fills del finat senyors Josep,Rafael i Lluís, i el fill polític senyor Domè-nec Carles.

A continuació seguia l'Ajuntament en cor-poració. Entre els consellers regidors que hi

havia recordem els senyors Serra Hunter, Mas-sip, Duran i Reinals, Escofet, Pla, Carbonell,Altabar, Duran i Ventosa, Matutano, Olivar,Gibert, Domènech, Saltor, Sagarra, RodaVentura i Blanch Romeu, ultra el secretaride la corporació municipal senyor Josep Ma-ria Pi i Sunyer i el cap de ceremonial senyorManuel Ribé.

Després seguia la Junta de Museus, tambéen corporació. Hi havia els senyors Rubió iLluch, Lluís Masriera, Joan Rebull, PereMayoral, Ricard Opisso, Joan B. Atcher,Caries Pirozzini, Joaquim Folch i Torres,Joaquim Borralleras, P. B. Tarragó. Juntamb la representació de la Junta hi havia ladel Patronat del «Cau Ferrat» de Sitges,que ostentaven els senyors Trinitat Catasús,Joan Julià i Josep Matas.

Un gran nombre de diputats a Corts i dediputats al Parlament de Catalunya, entreels quals recordem els senyors Pere Rahola,Jaume Aguadé, V. Solé de Sojo, FerranValls i Taberner, Pere Comes, J. Fontber-

128


Josep Llimona. — Estàtua de «La Bellesa», a j s jardinsde Montjuïc (marbre)

nat, Josep Terradellas, J. Puig de la Bella-casa, R. Trabal, Joan Puig i Ferreter,J. Farreras i Duran, i d'altres.

Entre altres personalitats del món de lesarts i de les lletres hi havia els senyors: JosepPuig i Cadafalch, Joan Moles, Amadeu Hur-tado, Juli Bassols, Ventalló, Cortés, Gifreda,Viladomat, Clarà, Gomara, Fenosa, BorrellNicolau, Tarrac, Canyes, Civit, Clarasó, Váz-quez, Dalmau, Planas Dò-ia, Mercader, Cap-many, Roig, Serra, Porta, Maifrén, Raven-tós, Cabot, Millet, Morera, Llongueras, Costa,Costa i Déu, Milà Camps, Sagnier, LópezLlausàs, Bulart Rialp, López Picó, Munta

-ñola, Martí de Andrés, Soulére, Thió Rodés,Reig, Cornet, Gual, Alcántara, Marco, Mi-llàs Raurell, Sarsanedas, Planas Robert,Plandiura, Bernis, Busquets, Planas, Llatas,Girona, Massó Torrents, López de Sagredo,

Olives, Plana, Vallescà, Armengou, Bertra-n , Pruna, Argimon, Domingo, Barbey, Cap-devila, Matons, Regasol, Prats, Montero,Moragas, Jover Nonell, Pinilla, etc.

Tancaven la comitiva quatre cotxes ambles nombroses corones que s'havien rebut. Es-mentem les següents: Generalitat de Catalu-nya, Ajuntament de Barcelona, Junta de Mu-seus de Barcelona, funcionaris d'aquesta Jun-ta, Círcol Artístic de Sant Lluc, Círcol Ar-tístic, Francesc Cambó, etc.

La clerecia de la Concepció cantà els res-ponsos. La corrua s'acomiadà davant de lesautoritats de Catalunya i de la família. Fa-miliars i amics dels Llimona anaren fins alCementiri Vell acompanyant el cadàver. ElPare Miquel d'Esplugues, que presidí el dolfamiliar, digué un respons davant del fèretre.Amb les flors de les corones es cobrí la tombaon fou tapiat el taüt: un nínxol propietat dela família Barrau, parenta dels Llimona.

Els funerals que féu dir la família per laseva ànima, a la parròquia de la Concepció,foren una altra manifestació de dol.

Així mateix ho varen ésser els que tingue-ren lloc a l'església de Santa Clara el dia 23de març, organitzats pel Círcol Artístic deSant Lluc.

RAFAEL BENET

— En l'interviu: « LES COSES 1 EL% IONES nl: CATALUNYA. — L'es-cultor Josep Llimona ,, signat per Miquel Duran, de València, i pu-blicat en e La V n de C. talunya n del 23 de febrer de 1930, la datade naixença és la del to d'abril, que coincideix també amb la dataque Llimona cm donà quan vaig escriure la critica de la seva expo-sició a les Galeries Laietanes, l'any 1924 (o la Ven de Catalunya»,t de juliol de 192.1). Ei »Dicciona,io Enciclopédico», de la casa Es-pasa dona en canvi la data del 8 que, sense que en aquest momentes pugui determinar la sen exactitud, és la niés conumamcnt acce F)-tada. I.a manca de temps m'Ita impedit trobar la data exacta de lanaixença, car ni en la parròquia de Sant Just i Pastor, ni en laCatedral Basilica, no es troba la partida de baptisme de l'escultor.L'il-lustre senyor rector de Sant Just m'indi.ava que Llimona hau-ria pogat ésser batejat a Santa Liarla del llar o bé a la Mercè, donatel prestigi d'aquests temples, veïns del carrer del Correu Vetl.

— Moltes de les dades que figuren en el capitol u, són tretes del'assaig que sobre „Joan l.ltwona,e, el germd de l'escultor, vaig porblieat en els números t6, t8 i at des La Paraula Cristiana,,, any 11

(abril, juny i setembre de 1926).

— En corregir I.s proves d'aquest assaig de biografia, m'arri-ben dades que havia demanat a l'Arxiu Htstú t ic de la Ciutat i que elset, director, senyor Agosti llu ran Sampere, m'ba tramis amb dili-gència que cal agrair públicament. Per aquestes dades puc comple-tar moltes dates, entre elles les de les inaugurals de monumentsbarcelonins. L'estétua de Berenguer « el Vell,,, Con emplaçada a laba:ustrada del Saló de Sant Joan l'any t888.

— Els cinc relleus, degu s a Llimona, del peu del monun:ent aColom (avui destruïts) foren inaugurats Pany 1892.

— Enric Monjo, el deixeble de Llimona, em diu que li semblaque el taller del carrer Diputació eia instal lat en els baixos de lacasa Gispert, actualment de l'Escola Pia. Pn un pis d'aquesta c.saJosep I.timona hi visqué llarg, temps, desprès habité un pis de la casanúmero 42 del carrer de Llúria. D'aquesta casa passa a viure en I.tdel seu traspis: carrer de Mallorca, 289.

E

129

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D'ART DE BARCELONA.

L'OBRA ARTÍSTICADE JOSEP LLIMONA

Sortit dels tallers dels Vallmitjana i Ros-send Nobas, a l'any 1880, Josep Llimona,gairebé adolescent encara, marxava a Romapensionat per l'Ajuntament barceloní, i hamort ara, quan complia els setanta anys. Aques-tes dades ens diuen que Llimona ha es`athome dels dos segles; la seva vida s'ha re-partit d'una manera simètrica entre el passati el present. Això vol dir que Llimona, coma ciutadà i com a artista ha viscut totes lesvicissituds que en el camp de les arts s'hanproduït a Catalunya durant el traspàs d'unacentúria a l'altra, i no solament les ha vis-cudes, sinó que n'ha estat un dels protagonis-tes més personals i assenyalats.

Quan ell recollia el benefici de la recom-pensa de l'Ajuntament, els corrents artísticses bifurcaven: si el gust i les inquietuds in-dividuals s'orientaven cap a París, el Nord deles disciplines oficials encara era Roma. ARoma, doncs, el jove pensionat anà a cercarallò que el cercle reduït de Barcelona difícil-ment podia proporcionar -li. 1 què era allò?Fora de l'estímul de la novetat, d'un canvid'horitzó, de la consolidació d'una disciplinatècnica, ben poca cosa, si hem de jutjar perles obres d'aquell període. Un hom diria queLlimona marxava a Roma i s'hi installavaamb més illusió que convicció, perquè si elsulls se li familiaritzaven amb les obres mes-tres de l'art antic col•leccionades als museusi palaus romans, diríeu que el cor i el pensa

-ment li fugien a França; seria al cap de moltsanys que la influència d'Itàlia, no de Romaprecisament, sortiria a la superfície del seuart personal i ili dictaria un tipus i un estilparticularíssim. Abans, ;però, Llimona, tantsí cem no, havia de pagar el tribut a l'artfrancès que el temps imposava i al qual sesentia atret per íntimes afinitats.

Durant els anys de pensionat a Roma,Llimona, com a testimoni dels seus estudis,modelà la figura eqüestre de Berenguer «elGran», que li valgué una pròrroga de la pen-sió. Aquella estàtua concebuda i realitzadacom qui diu a la vista del Marc Aureli delCapitoli, no hi té cap parentiu ni recull capeco d'aquell art que eleva el realisme a lanoble severitat clàssica sense minvar-ne la

vida ni l'expressió. Llimona en executar el seuBerenguer, sembla que es recorda més delque ha deixat a Barcelona, de la minuciositatd'en Nobas, de les actituds una mica teatralsque el romanticisme temperat, que predomi-nava en els tallers barcelonins de la sevaèpoca, donava a l'escultura moderna d'aquelltemps.

De tornada de Roma, on realment haviaguanyat en aplom formal i en dicció, Llimonava poder collaborar en la gran obra del mo-nument a Colom, per al qual modelava ehrelleus que decoraren el sòcol. En aquestesobres, de_tru'ides darrerament, hi ha el ger-men de la concepció que durant uns quantsanys qualificarà l'art de Llimona. Abans,però, caldrà que viatgi per França, perquè elcontacte amb l'obra de Rodin, Bartolomé i,sobretot, Constantí Meunier, li ofereixin lessuggestions per a desembocar a una fórmulapersonal, feta de força i tendresa, de realismei de sentiment.

1`.s l'èpcca en què els residus del romanti-cisme es buiden en el naturalisme eloqüent deZola; el miner, l'home del camp, l'obrer,planten davant del trípode de l'escultor queels converteix en símbol del vigor, de la mo-dèstia altiva, del patètic sense l'aurèola trà-gica. A través de Meunier, el cavall pren unaimportància expressiva i plàstica inesperada ies fa un aliat poderós del dramatisme i dela melangia d'aquella classe social explotadaartísticament per escultors de talent que aestones sembla que actuïn com a propagan-distes.

Llimona transporta aquesta concepció aCatalunya i crea unes quantes figures inobli-dables. El «Sant Jordi», installat al Parc deMontjuïc, és la representació més autoritzadad'aquesta assimilació. Més endavant la influèn-cia de Rodin i de Bartolomé desbanquen in-sensiblement la de l'escultor belga i es fansingularment sensibles en els grups del monu-ment al dcctor Robert. El record de les figuresdel cèlebre «Monument als Morts», dicta nosolament l'estil, sinó les actituds d'aquelhcomposició. La pruïja de la força que es de-nunciava en el «Sant Jordi» i en altres figu•res simbolitzant el Treball, en les quals lamasculinitat era subratllacla deliberadament,agermanada amb un punt de dolcesa viril, de-riva cap a un altre ordre de sentiments. Elrealisme es simplifica, l'estil pren una tendèn-

130

BUTLLETÍ DELS MUSEU S D ART DE BARCELONA

Josep Llimona. Sepultura al cementiri de Vilafranca (marbre)

cia vertical; encara que l'autor sacrifica a lanaturalitat, com aquell jove que avança elbust amb la mà a la butxaca, tot s'esllangueixinsensiblement i tendeix a produir una impressiód'íntima melangia que la figura vigorosa del'home que puja acotat per l'esforç acompa-nyant per la mà una figura desvalguda, famés penetrant pel contrast.

En 1'«Enterrament de Jesús», de Vila-franca, aquest aspecte és igualment visible.Rodin no és estrany a tals transformacions,en les quals indubtablement contribueix unacrisi de consciència de l'artista. I en això se-gurament trobaríem la filtració tardana del'escultura renaixentista italiana en l'obra deJosep Llimona. És després del monument aldoctor Robert i d'aquestes obres que hem citatque Llimona troba la fórmula definitiva de laseva escultura. La deliqüescència expressivade Rodin es concerta en l'esperit de l'artistacatalà amb les imatges dels italians del Re-naixemen±, i d'aquesta conjunció surt l'art per-sonalís3im del Llimona dels darrers vint anys,art inimitable per la suavitat, per la profundaciència de fer palpitar el marbre amb imper-ceptibles esgarrifances virginals. Ningú sinó

ell ha transcrit la feminitat immaculada d'a-quells cossos de donzelles núbils, ni ningú noha sorprès com ell les actituds d'aquella nuesacasta. El marbre ha estat la seva matèria pre-dilecta; ell li ha fet dir allò que la paraulano podria per a explicar la finor dels contorns,la suavitat dels volums i la immaterialitat delstraspassos. En aquelles figures, sempre unamica somnioses, tots els incidents anatòmics esfonen en una línia infinita, en superfícies queondulen i giren sense un ressalt, sense que resd'abrupte les deturi, sota les quals, però, l'es-quelet no falla mai i la vida circula amb unencís inexpressable.

L'artista no ha renegat del seu realismeoriginari, i en algunes figures, com en «Des-consol», del Parc de la Ciutadella, i altresdel mateix ordre, l'autor respecta la fesomiaplàstica del natural; en altres, però, el seuart prodigiós els comunica una suavitat dematèria, una dolçor de línies, una delicadarotunditat en els volums i un abandó reflexiuen les actituds, que les transforma en tendreselegies de carn purificada pel toc d'una màsàvia i amorosa. De vegades insinua el cosfràgil del model sota els plecs simples de tú-

131


Josep Llimona. — Grup dels «Màrtirs de la Independència»,destinat al monument començat al carrer del Bisbe

niques albes que fan més emocionant l'íntimrecolliment de les figures.

En l'escultura de Llimona, els valors plàs-tics van acompanyats sempre d'una significa-ci ó psicològica, que no deforma ni sacrificares del que és propi de l'escultura. No ha arri-bat mai a les excitacions expressives de Rodin,però sempre ha anat més enllà de l'alegreobjectivitat dels grecs. En l'escultura religiosacorn en el «Crist ressuscitat», ha practicat unrealisme dramatitzat pel fervor; en el bust«Patrici romà» ha estat un realisme anec-dòtic molt saborós el que ha guiat la sevamà segura i disciplinada. Perquè Llimona haestat un dels executants més sòlids de Cata-lunya. Tècnicament les seves obres són insu-perables ; i com a dibuixant, pocs dels nostresartistes poden posar-se-li al costat..

En estudiar l'obra de Josep Llimona caliasituar-ne els antecedents i destriar-ne les sug-gestions; cal, sobretot, fer veure com ha estatnatural i espontània l'assimilació que ha produïtl'art personalíssim del nostre gran escultor.Llimona ha estat un dels nostres temperamentsd'artista més autèntics i la seva intervencióen l'evolució del gust collectiu de Catalunyaserà inoblidable. En els museus, en la plaçapública, en lea colleccions particulars, les ge-neracions futures reconeixeran en les obres deI j imoga la tècnica d'un mestre, el tempera-ment d'artista generosament dotat, l'esperitd'un home fàcil a la tendresa, d'un escultorque ha escrit pàgines glorioses en la històriade l'art modern de Catalunya.

CARLES CAPDEVILA

132


Dibuix de Josep Llimona, donat al Museu per la família de l'autor, en n emòria seva(Museu d'Arl de Catalunya)

UN DIBUIX DE JOSEP LLI-MONA, DONAT AL MUSEU

Fou el darrer cop que parlàrem amb el granescultor, Un migdia d'aquells en què de tant entant cercava de poder-se escapar de les dolorsagudes de la malaltia que el matà — d'escapar-se'n almenys per l'acaronament somniós d'al-guna fina artística esperança d'influència so-cial —; un d'aquells migdies ben entrats enquè l'alta figura treballada per la vida i elpatir es presentava o al Museu de Pedralbeso a les sales que al «Poble Espanyol» deMontjuïc ocupen les oficines de Museus. D'a-questes oficines veníem aleshores acompanyanta casa seva el president, renovellat tot just,en aquells moments precisos, al volt dels Mu-seus, amb l'amistat d'un invicte gustadord'espirituals inquietuds: Celestí Galceran.Deguérem referir-nos a la secció de dibuixosde l'imminent Museu d'Art de Catalunya queara anem installant posant-hi els cinc sentits.I un dels nostres companys sortí a parlar delmolt que li plaïa cert dibuix de cavall quel'escultor servava a casa seva. I, en el córrerdel taxi, Llimona, simplement, es limità a res-

pondre: «Doncs ja us el donaré.» La sevavoluntat respecte al bell dibuix no es va com

-plir en vida de l'artista ; els seus fills, però,sense tenir notícia de la promesa que l'es-cultor havia fet, han coincidit a voler donarals Museus l'admirable dibuix, en record dellur pare, gest que ens mou a la més puragratitud.

Amb el dibuix de cavall i amb els estudisde figura femenina que els Museus posseeixen— uns procedents de la col-lecció Casellas ialtres de la collecció Plandiura —, en aquestaantologia que seran les dotze sales de dibui-xos d'artistes catalans del segle passat i delpresent segle, al Palau Nacional de Mont-juïc, Josep Llimona hi restarà situat ocupantel lloc que 1i pertoca: un dels més eminents decasa nostra entre la sèrie d'homes que han sa

-but millor copsar amb els mitjans succintsde la barreta de carbó i el capciró del dit,el palpitar de vida del món que ens envolta.

La sèrie de dibuixos exposada serà llargai amorosa; en el possible no serà negligit capvalor ferm, sigui gloriós o inèdit; els nostresacadèmics empesos per David o empesos perCanova hi serviran d'inici; tot seguit, la trans-cripció acurada i detallista de Lluís Rigalt i

133


la «natzarena» serenor de Claudi Lorenzaleens donaran, a tots nosaltres, una lliçó pre-gona de dignitat i d'humilitat conjuntes; vin-drà més endavant la immersió dins la naturade Vayreda, manifestada en dibuixos que ensón un analític precedent; vindran també lesmestrívoles ratlles de les copes dels arbresarrauxats que tan exactament expliquen quifou Ramcn Martí i Alsina, la corporeitat tanben trobada de les verges i els sants de Mer-cadé, la crònica vivent deis costums transcritaen gràfics de Padró i la de les guerres i ciu-tats que els ulls de Pellicer varen conèixer;hi serà representat tot l'academicisme, el ga-varninisme i el toc de ploma impalpable deMarià Fortuny, 1'empolsament dels pobles enruïnes i els estrips de la mainada croquisatssentidament per Urge11 pare, la ratlla vaga-rosa i l'esfumat garbós de] tot just traspassatArcadi Mas i Fondevila, prop dels qual elsgermans Llimona vindran aparellats de lamanera que llur posició ideològica i llur si-tuació dintre del temps conjuntament determi-nen: Jcan Llimona amb l'ampla ratlla mo-guda, sinuosament resseguidora de tota acci-dentació del cos humà, entestada a voler ac-centuar els alts i bai;:os dels plecs en la roba;i Josep Llimona impulsat a contar-nos perla línia, però sobretot per aquell toc lleu i no-bilíssim de la gemma del dit, totes les bellesesdel cos, totes les lleus ondulacions de cadascundels muscles — amb un art mai superficial,sinó sempre ben de pell endins —, tot el seuencís per la bellesa d'Eva — si algun nomescaigués a les seves escultures i als seus di-buixos de nu que pogués dir -nos quin sentitde puresa sempre ell volgué posar-hi, ¿seriaaltre que el de la mare universal, en pre-Cai-guda? —, tota la seva emotivitat per un mónde matisacions suavíssimes, preparació magní-fica per a l'estudi dels volums sempre viventsque en l'escultura aillada constantment l'a-caparà.

El cavall amorrat a l'herba, tècnicament ien esperit, no és res més que una variant delsestudis de nu que els Museus posseeixen. Eljoc d'expandir ombres de les gemmes de Lli-mona és, en el dibuix ara mateix entrat, exacta-ment igual al que els altres presenten; però elque hi ha en el de cavall, a causa de la Llumque lii domina, és una nova escala de valors,els quals no s'estan d'arribar a les matisacionsmés properes al negre en balbuceig amb exqui-

sides tendreses d'esfumat, entre les quals, la dela testa que s'allunya i tonalment es fon enl'herba.

JOSEP -F. RÀFOLS

LA «MEDALLA DE LACIUTAT» DE JOSEP LLIMONA

AL MUSEU

Quan Josep Llimona va ofrenar a l'Ajun-tament la rèplica en bronze de l'estàtua «Elforjador» que hi ha als jardins de Montjuïc,la nostra corporació municipal va crear l'ano-menada «Medalla de la Ciutat» per tal d'ho-norar els ciutadans que més s'haguessin dis-tingit per llurs obres, i atorgà la primera al'insigne escultor amb motiu d'aquella valuosaofrena.

En el número del mes de setembre de 1932d'aquest BUTLLETÍ vàrem publicar una de-tallada recensió del lliurament d'aquesta Me-dalla i els actes que el varen acompanyar.

Josep Llimona, en morir, era encara únicposseïdor d'aquesta distinció ciutadana i percuriosa casualitat una de les darreres signa-tures que va posar com a president de laJunta de Museus, és la d'adhesió de la Juntaa 1'hcmenatge que hi ha el projecte de retreal mestre Pau Casals amb la concessió del'esmentada Medalla.

La família Llimona, reconeixent a la Me-dalla que 1'illustre finat posseïa, l'alta valormoral de la seva procedència i la seva signi-ficació, ha volgut que després de la mort delgran artista, quedés custodiada amb les ga-ranties i la dignitat que mereixia.

I a aquest efecte, uns dies després d'haverlliurat a la Junta de Museus el dibuix origi-nal de Llimona, de què acaba de parlar elcompany Ràfols, li lliurà també aquesta Me-dalla, obra, com és sabut, de l'eminent es-cultor Enric Casanovas.

Aquesta Medalla entrarà a formar partde la collecció del nostre Gabinet Numismàtic.on constarà com a donatiu dels fills del nos-tre plorat president i recordarà als visitants lagratitud que el poble de Barcelona va gravaren lletres d'or per a l'artista que amb la sevaobra se n'havia fet mereixedor.

134

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D :\RT DE BARCELONA

Plafó de rajoles de finals del segle XVIII, donat al Museu pel senyor Llimonapoques setmanes abans de morir

EL DARRER DONATIU ALMUSEU DE JOSEP LLIMONA

Ve a coincidir amb aquest número delBUTLLETÍ dedicat al nostre president suaratraspassat, que hàgim de donar compte delseu darrer donatiu, ingressat al Museu poquessetmanes abans d'ocórrer la seva mort.

Es tracta d'un plafó de rajoles que haviaestat regalat al senyor Llimona una diadadel seu sant per un grup dels seus amics ín-tims, els quals l'adquiriren per subscripció pe:tal de fer-n'hi ofrena atenent la circumstànciade representar un Sant Josep entre dos llimo-ners epigrafiats amb el nom de «Jcseph Lli

-ni ona ».

.

El plafó de rajoles, dels de santoral, in-gressat recentment a la secció de Ceràmica,tot i no ésser una peça excepcional, puix queconstitueix un dels tipus a bastament genera-litzats dins l'obra ceràmica, té, per al Mu-seu, un interès especial nascut de l'amor dequè es fan mereixedors els objectes que servenrecords de persones volgudes i que en tot mo-ment són evocadors de les nobles virtuts ialtes qualitats de qui va posseir-los.

El plafó consta de vint-i -vuit rajoles demida usual en les rajoles de color, emmarcatper una sanefa independent, de l'amplada demitja rajola.

Al centre hi ha un Sant Josep amb Jesúsinfant als braços. Aquest va nu i està assegutals braços de Sant Josep, sobre un llençol que1i fa de bolquer, mentre amb la mà dretabeneeix i amb l'esquerra aguanta la vara flo-rida. Sant Josep, amb el cap entregirat, sel'està mirant. Vesteix túnica de color ocre iporta un mantell groc, amb gires o folrosverds, la punta del qual arrossega graciosa-ment per terra, tocant els seus peus descalços.

Está posat sobre una plana un poc si-nuosa amb mates i plantes diverses, algunad'elles florida.

A cada costat es dreça un llimoner car-regat de fruit, símbol parlant del cognom del

propietari. Tots dos arbres són completamentiguals i a l'arrencament de cada soca hi hael nom de «Joseph Llimona».

Sota la ima'ge una tarja duu la inscrip-ció : «St. Joseph».

La sanefa és una de les corrents de l'època,a base de llaçades compostes per sinuoses ques'encreuen, amb un punt al centre de l'espaitancat per la llaçada.

El celatge és a base d'omhrejat horitzon-tal en blau al camafeu sobre fons blanc.

135

BUTLLETÍ DELS MUSEUS D ÀRT DE BARCELONA

L'obra en ella mateixa és simpàtica, i avoltes manifesta una mà experta, com és araen el traçat del dibuix de la imatge. Els ar-bres queden ben resolts d'espai i de distribuciófoliàcia ; allò que acusa una menor cura oimperícia és el colorit i la sanefa: el coloritper defugir de les formes tradicionals en lesrajoles de bona època i el desig de valorar-ho amb noves gammes de colors el fa quedarpobre, i en aquests casos, amb poca transpa-rència; quant a la sanefa, tot i que casa béuna rajola amb l'altra, acusa una mena decansament i abandó.

Els colors emprats són el groc, l'ocre, elverd de coure, el verd oliva, el blau, el man-ganès, i el negre en les lletres.

Quant a època, sembla poder-se datar capa finals del segle xviii.

Tot i no ésser, com ja hem dit, una peçaexcepcional, tant per la seva qualitat com perésser una penyora de l'estima que envers elMuseu i les seves coses sentí el seu president,a la valor artística, sigui la que es vulgui,del plafó, s'hi afegirà la del record del do-nant i això solament ja el fa ben apreciable.

FRANCESC BOFILL

CONDOLS

La Junta, després de la seva reunió cele-brada el dia 17 de març, en la qual fou o fi -cialment assabentada de la mort del presidentsenyor Josep Llimona i Bruguera, adreçà elsegüent comunicat als fills de l'il•lustre artista:

«Per aquesta Junta, en la seva reunió del17 del mes corrent, acord fou pres: Assaben-tada ben dolorosament de la mort del pre-sident senyor Josep Llimona i Bruguera, de:Fer constar en acta, i així comunicar-ho ambel condol als seus fills, el sentiment profundde la Corporació per la pèrdua del companycapdavanter que amb un notable esforç delseu temperament emprenedor, sabé completaruna vida fructuosa d'escultor eminent amb la

tasca de renovació i d'acreixement dels Mu-seus de la ciutat regits per aquesta Junta,dins la qua l deixa un exemple de talent i derectitud que perdurarà sempre més en el re-cord ple de recança dels que s'honorarend'ésser els seus companys.»

Entre els nombrosos telegrames de condolrebuts, esmentem els següents:

Museu-Biblioteca d'Olot, Biblioteca Popu-lar d'El Masnou, Ajuntament de Sitges, Aca-demia de San Fernando, de Madrid; Ajun-tament de Vilanova i La Geltrú, Junta deMuseus de Reus, Sala Vayreda, d'Olot; Sec-ció Escolar de Lliga Catalana, de Tarrago-na; Ajuntament d'Olot, Associació d'AnticsAlumnes de les Escoles Cristianes, de Tarra-gona; Obra Tutelar Agrària de Geminells,Centre de Lectura de Reus, Casal de Cata-lunya, de Madrid; Ajuntament de Figueres,Ajuntament d'Esparreguera, Societat Olimpo,de Reus; Museu- Biblioteca Balaguer, de Vi-laneva i La Geltrú; Pere Casas Abarca, JuliBassols, Mercè Plantada, Lluís Massot, Joa-quim Pellicena, germans Mompou, ManoloHugué, Joaquim Mir, Eduard Toda, MariàBenlliure, Miquel Blay, Pau Casals, RomàSol, J. Albarranch, Joaquim Llansó, vice-president de la Sala de Apelación, de BuenosAires, vídua Bassols, fill d'E. Railirèn, Ma-rià Rubió i Tudurí, Ramon Frontera, Jesú3Serret, Pere Pla, J. Casabó, Alfred Arruga,Manuel Delgado, J. Soler, Alexandre Gaya,Antoni Regàs, etc.

Entre els comunicats de condolença, cal asse-nyalar els de les següents entitats:

Associació Protectora de l'Ensenyança Ca-talana, Orfeó Català, Orfeó Gracienc, Con-solat de la República Argentina, Institut deCultura i Biblioteca Popular de la Dona,Acadèmia Catalana de Belles Arts de SantJordi, Foment de les Arts Decoratives, Cir-col Eqüestre, Círcol Artístic de Sant Lluc,Ateneu Barcelonès, Círcol Artístic, Junta Mu-nicipal d'Exposicions d'Art, professor i alum-nes de les Escoles de Bosc; una carta delPare Rupert de Manresa, Joventut «PàtriaNova», etc.

136

N 1!'InBAINANOV. GARCIA SIMON

EXPOSICIÓPERMANENTd'obres d'ArtModern delsmillors artistes

MARCS - GRAVATS - MOTLLURES

Rambla de Catalunya, n.° 29Telèfon 15677

E li, áti A E li,DECORADOR • REPRODUCCIONSD'ART•MARCS, PINTURA I ESCULTURA

Diputació, 271 - BARCELONA - Telèfon 16217

La P111iac/oleca

MARCS 1 GRAVATS

H!GINI GARCIASuccessor de Gaspar Esmatjes

Exposició permanent deismillors paisatgistes catalans

Passeig de Gràcia, 34 - Telèf. 13704BARCELONA

.mot®

DECORACIÓ 1

RESTAURACIÓDE TOTA MENA

DE PINTURES

oe

CARRER DE LA LLUNA, N° 23Telèfon 25534

IIAIR'1'llí®%1^11InstaHacions elèctriquesde llum i força - Especia-litat en il-luminacions ar-tístiques - Instal-lacions entuberies de ferro - AiguaGas - Senejament - Re-paracions de totes menes

Verdi, 58 Telèf. 74764(Gràcia) BARCELONA

10111111I'ASI:IIAI,

PINTURA DECORATIVA

Mallorca, 255Telèfon 70702

• oaui SolerTALL 1 COL • LOCACIÓ

DE CATIFES

ESTORES - PERSIANESARTICLES DE NETEJA

.iosrr

VIXYASCONSTRUCCIÓ

D'OBRES EN GENERAL

1 REFORMA D'EDIFICIS

Carrer de València, 273(entre Clarís i Llúria) Portal Nou, 52

Telèfon 70321 - BARCELONA Telèfon 21455

Indústries GràfiquesSeix i Barral Germans

S•A

IMPRESSORS I EDITORS

disposen d'una ferma col•laboraciód'artistes especialitzats en tota obragráfica i el muntatge industrial mo-dern de totes les branques del llibre

Aquest conjunt està alservei de l'Art, de laIndústria i del Comerçi la seva consulta seràmolt agraïda i atesa

Provença, 219 : BARCELONA : Telèfon 71671

Junta A tuiuicipald'Lxposicioe.s d'Art

EXPOSICIÓ DEPRIMAVERA

1934Saló de MontjuïcSaló de Barcelona

ALÖ DE i,' íurr AtOI)ER %i(PALAU DE LA METAL-LÚRGIA)

VERNISSATGE: 19 DE MAIGINAUGURACIÓ OFICIAL: 20 DE MAIG

BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART - UAB Barcelona · dels bons amics, i nosaltres a la muntanya anàvem...

Documents

Transcript of BUTLLETI DELS MUSEUS D'ART - UAB Barcelona · dels bons amics, i nosaltres a la muntanya anàvem...