Butlletí n.8 del Centre d'Estudis Selvatans (CES)

Butlletí del Centre d’estudis Selvatans

Número 8 – Segona època

2014

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans

Consell de RedaccióAlmar Baiget Morreres, Axel Baiget Morreres, Marta Cañellas Mas, Gerard Carceller Barrabeig, Núria Cavallé Fonts, Pol Masdeu Cañellas, Joaquim M. Masdeu Guitert, Glòria Murgadas Claraco, Andreu Ollé Cañellas, Gise-la Pau Farrerons, Guillem Puig Vallverdú i Montserrat Soronellas Masdeu

CoordinacióGuillem Puig

CorreccionsMarta Cañellas, Núria Cavallé, Pol Masdeu, Glòria Murgadas i Maria Romero

EditaCentre d’Estudis Selvatans

Secretaria del Butlletí Casal d’EntitatsC/ de l’Horta, 2943470 La Selva del [email protected]://ceselvata.wordpress.com/

Administració de la pàgina web: Pol Masdeu Maquetació i disseny de coberta: Almar Baiget, Jaume Llambrich i Guillem Puig

Dipòsit legal: T-1054-1990ISSN: 2339-7942

Aquesta obra està subjecta a una llicència Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0Unported de Creative Commons. Per veure’n una còpia, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/ o envieu una carta a Creative Commons, 171 Second Street, Suite 300, San Francisco, California 94105, USA.

http://www.ceselvata.wordpress.comButlletí del Centre d’Estudis Selvatà, n.º 8, 2014ISSN: 2339-7942

Taula de continguts

EDITORIALTrenta anys de CES i la socialització de la cultura local . . . . . . . . . . . . . . . . 5

ARTICLESEls exportadors d'avellana: el cas dels Carnicer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Eduard Arnal Boada

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva del Camp . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35Marta Brú Virgili

La carta de població de la Selva del Camp: l'inici d'una realitat . . . . . . . 63Joana Carnicer Miró

Crónica de la II República a la Selva del Camp (1931-1939) . . . . . . . . . . 83Quim Masdeu Guitert

RESSENyESAspectes poítics i processos electorals a la Selva del Camp durant

el Sexenni Democràtic (1868-1874), de Joan Vernet i Borràs . . . . . 117Roser Puig i Tàrrech

NOTES DE RECERCAFons documental de l'arxiu patrimonial de la família

Satorras-Borbonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123Guillem Puig Vallverdú

http://www.ceselvata.wordpress.comButlletí del Centre d’Estudis Selvatà, n.º 8, 2014, 5–7ISSN: 2339-7942

Editorial

Trenta anys de CES i la socialització de la cultura local

L’associacionisme és un fenomen social i històric que neix de la lliure ex-pressió dels ciutadans i ciutadanes d’organitzar-se per assolir uns objectius en comú i satisfer uns interessos específics, aquells que no poden garantir les institucions. Al mateix temps, és la base de la societat civil, ja que a tra-vés de les associacions es canalitzen les inquietuds de la gent i es potencia l’activitat cívica dels ciutadans. L’associacionisme té com objectiu principal millorar l’esfera pública i transformar la realitat a través de les accions col-·lectives.

En aquest sentit, el franquisme va suposar una letàrgia. Però la crisi del règim i la lluita per noves realitats de participació construïdes des de la base de la societat per millorar les condicions materials de la majoria, va produir un profund canvi social. Un canvi creat per espais de trobada, xar-xes relacionals i processos d’autoorganització col·lectiva que van contribuir a debilitar el poder de la dictadura, i generar noves fidelitats personals i col·lectives, avançant cap un procés democràtic empès per les classes po-pulars. Així doncs, una vegada conquerides les institucions democràtiques i recuperada la Generalitat, es va potenciar la reconstrucció de la xarxa asso-ciativa que havia caracteritzat la Catalunya de principis del segle XX. Dins d'aquest context, el 1984 va néixer el Centre d’Estudis Selvatans de la mà d’un col·lectiu de persones amb inquietuds socials i culturals. El seu primer Butlletí d’estudis locals es va publicar el maig de 1990, coincidint amb el 825è aniversari de l’atorgament de la Carta de Població.

Durant trenta anys d’història, el Centre d’Estudis ha tingut moments d’inactivitat però al llarg d'aquest recorregut, s’han organitzat gran quanti-tat d’activitats diverses que han contribuït a la dinamització i al foment de la cultura al poble. Un dinamisme que es va reafirmar amb la renovació de la Junta el febrer de 2013 i que, des d’aleshores, s’ha reactivat per ser més present en el dia a dia de la societat selvatana. S'ha intentat sortir del marc local i donar-se a conèixer a través de les xarxes socials, amb la voluntat de socialitzar tots els coneixements i realitats possibles. En aquesta línia,

Editorial

6 Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

durant el 2014, el Centre d’Estudis ha comptat amb el finançament de la Generalitat de Catalunya (ajuts per a l’organització d’activitats de comme-moració del Tricentenari) i amb el suport de la Regidoria de Cultura per a la realització de dues exposicions. La primera, vinculada directament amb la Guerra de Successió Espanyola, Muralles a terra, Aligots! Les conseqüèn-cies de la guerra de successió a la Selva del Camp, pretenia donar a conèixer la realitat local durant el conflicte i l'inici d'un canvi de model econòmic i administratiu que afectaria el futur de Catalunya i els antics territoris de la Corona d’Aragó. L’altra s'ha dedicat a una de les institucions més singulars del nostre territori: La Comuna del Camp (1305-1716). 400 anys en contra del poder senyorial. L'exposició ha pretès acostar el públic a la manera com es va organitzar el poder local dels pobles del Camp de Tarragona per fer front a les exigències del poder feudal i reial.

Des del Centre d’Estudis hem volgut seguir apostant per la diversitat de temes i d’autors, amb la presentació de treballs d’experts col·laboradors i joves investigadors i professionals. En aquest Butlletí número 8 hi tro-barem l’article de l’Eduard Arnal Boada sobre l’evolució del comerç de l’avellana, des de la dècada de 1890 fins la de 1980. L’estudi de tres gene-racions de la família Carnicer, tractants de fruita seca, permet investigar la importància d’aquesta figura mediadora en la comercialització de l’avellana fins al seu estancament a la dècada dels vuitanta del segle XX.

La crònica de Joaquim Masdeu Guitert sobre els anys de la segona República a la Selva del Camp, ens apropa a uns anys marcadament desco-neguts i convulsos sobre la història del nostre poble i ens dóna a conèixer el dia a dia de la vila durant la primera meitat dels anys trenta, fins a l’inici de la Guerra Civil.

A continuació, es presenten dos estudis sobre l’ocupació i la transforma-ció del territori que ens situen en dues èpoques molt distants. Per una ban-da, l’anàlisi de l’arqueòloga Marta Brú Virgili sobre el jaciment del Barranc de Sales, evidencia el canvi d’usos del territori que avui coneixem com a Camp de Tarragona des del segle I aC fins al segle V dC. Primer, l’establi-ment de les vil·les a època tardorepublicana, després els assentaments més residencials i les activitats industrials (producció ceràmica). A finals del segle III dC es va produir un abandonament progressiu i va proliferar una necròpolis d’inhumació que perduraria fins al segle V dC, moment en què

El foment de la recerca i la socialització de la cultura

7Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

torna a recuperar-se l’activitat agrícola. En el quart article, Joana Carnicer Miró examina, des d’un punt de vista històric i jurídic, la Carta de Pobla-ció de la Vila Constantina, atorgada per l’arquebisbe de Tarragona, Hug de Cervelló l’any 1165 després que Ramon Berenguer III cedís els drets de conquesta de la ciutat i del Camp de Tarragona al Bisbat de Barcelona, qui els conquerí a través del mercenari normand Robert Bordet. La Carta de Població, de la qual es commemorarà el 2015 el 850è aniversari, va signifi-car un canvi en l’ordenament jurídic, legislatiu, social i econòmic en relació a com fins aleshores havien viscut els habitants de la Vila Constantina.

Finalment, es presenta una ressenya del llibre de Joan Vernet i Borràs: Aspectes polítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni De-mocràtic (1868-1874), de la mà de Roser Puig i Tàrrech, qui ens descriu el recent treball ampliat de l’historiador selvatà i que ens apropa als anys con-vulsos del Sexenni Democràtic que canviarien el futur polític de Catalunya i de l’Estat espanyol fins l’adveniment de la Segona República. També hi trobem una nota de recerca sobre l’arxiu patrimonial de la família Satorras, catalogat durant el darrer any per Guillem Puig Vallverdú. La importància d’aquest arxiu patrimonial, de la casa coneguda com L’Hort de Don Pepe, és l’estreta relació que la família Rabassa primer, i la família Satorras, després, van mantenir amb la història més recent de la nostra Vila amb una gran influència a nivell social i polític al llarg dels darrers tres-cents anys.

Per acabar, des del Centre d’Estudis desitgem que aquest nou exemplar del Butlletí desperti l’interès per la recerca i faciliti el coneixement de les investigacions sobre el nostre entorn local. Aquest és també l’objectiu de la resta de les activitats del CES, ja siguin les conferències, els tallers o les exposicions. Esperem que, igual que els actes del Tricentenari, la celebració dels 850 anys de la Carta de Població sigui una experiència plural i enri-quidora per a tots els selvatans i selvatanes.

La Selva del Camp, desembre de 2014

ARTICLES

http://www.ceselvata.wordpress.comButlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 11–33ISSN: 2339-7942

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

Eduard Arnal i BoadaCentre d'Estudis Selvatans

[email protected]

ResumFins a finals del segle XIX l'agricultura del Camp de Tarragona s'havia centrat en la vinya i Reus era un dels grans mercats mundials de vi i aiguardent. Amb la crisi de la fil·loxera, però, se substituïren les vinyes del Camp majoritàriament per avellaners i s'impulsà la comercialització, fins llavors secundària, de la fruita seca. Exportadors i corredors utilitzaren els canals comercials que prèviament serviren pel vi i aprofitaren les possibilitats comercials d’un producte amb una creixent demanda internacional. En el present article s'analitza la figura dels exportadors privats en base a la història dels Carnicer, tres generacions d'exportadors vinculats a la Selva del Camp. A partir del seu exemple es pot comprendre quina fou, al llarg del segle XX, la importància d'aquesta figura a l'hora de comercialitzar l'avellana i de com a la dècada de 1980 el model comercial basat en exportadors privats quedà obsolet.

Paraules clauAvellana, exportació, Camp de Tarragona, Reus, empresa familiar, comerç inter-nacional.

AbstractUntil the end of the 19th century, agriculture at Camp de Tarragona was focused on vineyards, and Reus was one of the main worldwide markets of wine and liquor. When phylloxera reached the Camp, most of the vineyards were replaced with hazelnut trees, and the commercialisation of nuts was fostered. Exporters and agents used the former distribution channels of wine and seized the possibilities of a product with an increasing worldwide demand. This study analyzes the importance of private exporters taking as a reference the history of the Carnicer's: three generations of exporters connected with la Selva del Camp. This example illustrates the importance of the role of private exporters on the trading of hazelnuts during the 20th century, and how, in the 1980s, this business model became obsolete.

KeywordsHazelnut, export, Camp de Tarragona, Reus, family business, international trade.

Eduard Arnal Boada


1. IntroduccióEl port de Salou va ser la via de sortida dels excedents agraris de la major part de pobles del Camp de Tarragona. A partir del segle XVI ja s’em-barcava des d’aquest port quasi la meitat de les exportacions agràries de Catalunya i, segons Pierre Vilar, el seu dinamisme només era superat pel port de Barcelona (Vilar, 1986). Foren principalment les exportacions de vi i d’aiguardent les que van reactivar el comerç marítim, impulsant alhora el creixement de la producció agrària de la zona i estimulant la transformació de l’agricultura.

La vinya era el conreu majoritari a Reus i al seu entorn; aquesta espe-cialització es veié afavorida per l’alça dels preus del vi i l’aiguardent, esde-venint monocultiu a àmplies zones del Camp de Tarragona i el Penedès. L’aiguardent, el licor que s’obté mitjançant la destil·lació del vi, tingué un gran pes en l’economia reusenca de l’època. El creixement de la demanda atlàntica de vi i d’aiguardent durant les darreres dècades del segle XVII va consolidar la ciutat com un dels principals centres exportadors cap al nord d’Europa (López, 1991). Aquest fet va impulsar l’economia local i va consolidar la capitalitat econòmica de la vila sobre una regió cada vegada més extensa. Reus es convertí en el principal mercat d’aiguardents del sud d’Europa i “el seu mercat fixava setmanalment el preu d’aquest producte als mercats peninsulars i europeus”(Giralt, 2006: 285).

Josepa Cardó, a partir de l’estudi de les dades del cadastre1, mostra en el segle XVIII la importància del conreu de l’avellaner en els municipis del peu de les muntanyes que tanquen el Baix Camp (a la Selva del Camp representava un 26% del terme conreat, a Vilaplana un 10%, a l’Aleixar un 8% o a Alforja un 6%). A la plana, en canvi, la presència era insignificant; a Reus, l’any 1790, l’avellaner només ocupava un 0,35% de les terres conrea-des (Cardó, 1983). L’avellana va resistir la pressió de la vinya i va aprofitar les oportunitats que va generar l’expansió del comerç atlàntic. Es va con-vertir, també, en un dels productes que els bacallaners anglesos carregaven en el viatge de retorn i consta que en les darreries del segle XVIII més de 15.000 sacs s’embarcaven anualment des de Salou (Anguera, 2003/1).

1 Règim tributari instaurat pels Borbons que pesava sobre les finques rústiques i urbanes des del segle XVIII.



Reus continuà mantenint, al segle XIX, el pes estratègic que havia tin-gut fins aleshores. Destaca també, com diu Pere Anguera, la importància del comerç de la ciutat des de tres vessants:

“[...] com a centre del comerç a la menuda de productes de subsistència i de primera necessitat a la plaça; com a capital econòmica de la comarca canalitzant-ne els excedents agraris i alhora com a nucli distribuïdor per a les localitats properes; i com a centre exportador/importador a través del port de Salou cap els mercats estrangers, especialment a Amèrica i altres zones de l’Estat”. (Anguera, 1982: 149)

A la dècada de 1880, el mercat del vi i l’aiguardent va tornar a viure un període d’eufòria econòmica a causa de la destrucció de les vinyes fran-ceses per la fil·loxera, la qual arribà a Europa el 1863. Això va repercutir positivament en l’exportació dels vins catalans cap al país veí quintupli-cant-se l’exportació i també reactivant-se la d’olis. L’eufòria però, va durar poc. La fil·loxera (Phylloxera Vastatrix), un insecte homòpter que va atacar les arrels dels ceps, va acabar destruint entre 1879 i 1910 totes les vinyes de Catalunya. Aquest fet propicià una reestructuració agrícola que marcà de forma important el desenvolupament de l’agricultura del segle XX al Camp de Tarragona i suposà que l’avellana adquirís el paper que fins lla-vors havia ocupat la vinya (Figueras, 1998).

2. Josep M. Carnicer Fortuny (1890-1924) Els anys pròspers de l’exportació

L’extensió del conreu de l’avellana va repercutir en el tràfic comercial que feia la ciutat de Reus amb aquest producte. En la mesura que es va trans-formar el paisatge del Camp, Reus va haver de canviar la seva estratègia comercial per impulsar la comercialització, fins llavors secundària, de l’a-vellana. Aquest producte es va aprofitar dels canals de comercialització que fins llavors havien servit per al vi. L’any 1886 ja es va constituir el Sindicat d’Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona, amb seu a la Cambra Oficial de Comerç de Reus, amb la finalitat de defensar els interessos generals del comerç reusenc (Pijoan, 2002).

Eduard Arnal Boada


El circuit comercial de finals del segle XIX es mantingué més o menys inalterat fins a la dècada dels setanta del segle XX. Els pagesos arreplega-ven la collita d’avellanes i les emmagatzemaven a casa fins que els semblava oportú posar-les a la venda. La fruita seca era fàcil de guardar, sobretot si es preservaven en condicions d’absència d’humitat. Els pagesos arribaven a casa amb les avellanes, les pujaven amb la corriola al porxo i un cop allí les escampaven per terra i les anaven remenant per evitar que es podrissin. Quan eren seques les tornaven a posar en sacs i es guardaven fins el dia que calia vendre-les. Les avellanes es convertien en diners quan calia i els pagesos, en un context d’economies poc monetaritzades, s’estimaven més tenir avellanes que diners. L’hàbit de guardar avellanes, però, va tenir re-percussions comercials negatives perquè s’enrancien d’un any per l’altre a causa de l’elevat contingut en greixos (Soronellas, Martí i Martorell, 2003).

Quan el pagès volia vendre les avellanes que tenia a casa, anava a veure el corredor de fuita seca amb qui tenia costum de fer tractes, els preus que oferien corrien de boca en boca. Els corredors dels pobles treballaven a comissió per als exportadors de Reus i actuaven com a intermediaris entre aquests i els pagesos.

És en aquest context que, l’any 1890, Josep M. Carnicer Fortuny (1854-1927) fundà una empresa de corredoria d’avellanes a la Selva del Camp, el seu poble natal. Hi havia un bon nombre de pagesos que li venien les avellanes i ell, si convenia, els avançava diners a compte de la collita amb el compromís formal que després l’hi vendrien. Sense els corredors no ha-gués funcionat el circuit comercial que transportava l’avellana del camp a la ciutat. Aquests actuaven com a agents comercials posant en contacte l’oferta (l’agricultor o el magatzemista) amb la demanda (l’exportador) i cobraven una comissió fixa que era pagada per l’exportador. Molts cor-redors van arribar a tenir cert poder de negociació en la mesura que van saber aprofitar-se de les circumstàncies del mercat per treure el seu marge comercial. Molts d’ells van començar a comprar per compte propi i actuar com a especuladors (Pijoan, 2000).

A inicis del segle XX els sindicats agrícoles no comercialitzaven les collites dels seus associats. Tot i que en els estatuts d’aquestes institucions constés, com per exemple en el Sindicat Agrícola de la Selva, que “l’objec-tiu primordial és la comercialització de les collites dels associats per evitar



l’especulació i els abusos dels comerciants privats” no ho van fer de manera habitual fins la segona meitat del segle XX (Soronellas, 2005: 42). Proveïen els seus associats d’adobs i altres matèries (guano, nitrat, sulfat, sofre, pata-tes de sembra, etc) i solien tenir una secció de crèdit que funcionava amb diners deixats pel Banc d’Espanya així com una secció de Guarderia Rural (vigilància de camins).

L’any 1902, Josep M. Carnicer Fortuny va traslladar el negoci a Reus però seguia mantenint l’activitat comercial a la Selva. El primer magatzem el va tenir al carrer de l’Amargura, però un incendi el va destruir l’any 1908 i es va traslladar al carrer de Sant Llorenç número 34. L’emplaçament era conegut com “la Patacada” i, en aquest recinte també hi havia, al voltant d’un pati, l’estudi de l’escultor Modest Gener, uns dipòsits d’oli i un ma-gatzem de colonials.

El carrer de Sant Llorenç i el seu entorn era on es concentraven la major part de cases exportadores i la Plaça Prim el lloc on es feien moltes de les transaccions comercials (Soronellas, Martí i Martorell, 2003). En el llibre Històries de la plaça Prim, Xavier Amorós ens descriu la manera com es feien els negocis i la fesomia agrícola de la ciutat de Reus, la qual es mantingué invariable durant bona part del segle XX.

“Allí s’hi tractava, s’hi contractava, però tot era qüestió de paraula. Una paraula que tenia la força del paper escrit –el que no complia quedava exclòs del tot, definitivament desqualificat per intervenir en futures ope-racions– o una paraula que es guardava per establir un pacte provisional que deixava en suspens l’operació tot esperant la resolució definitiva.Reus, amb tota la seva importància i el seu rang mercantil, continuava tenint un aspecte rural inesborrable, un aspecte de poble gran però rústic i sobretot, camperol, amb carrers plens de carros embotits, de sacs d’amet-lla i d’avellana, carregats de bocois de vi... i amb l’olor pertot arreu de l’oli, del vi, del gra i de les garrofes, de cereals acabats de moldre...” (Amorós, 1997: 27).

Des del magatzem del carrer de Sant Llorenç, Josep M. Carnicer Fortuny inicià la seva activitat exportadora. Hi ha constància que l’any 1910 va obtenir la patent d’exportació i que va començar a exportar avellanes a França. La fruita seca durant el segle XIX es comercialitzava des de Reus en closca, però en els primers anys del segle XX aparegueren les màquines

Eduard Arnal Boada


trencadores, les quals revolucionaren el mercat amb la possibilitat que oferien de poder exportar la major part del producte en gra (Pijoan, 2000).

A mesura que els camps de la plana s’anaven cobrint de plantades d’avellaners, i per tal de millorar la productivitat, s’endegaren actuacions d’iniciativa privada i pública per a convertir aquestes zones en regadiu i proveir així d’aigua la ciutat de Reus i també els termes de la rodalia. N’és un exemple d’aquestes actuacions, la construcció del pantà de Riudecanyes que va permetre convertir en regadiu 1.500 hectàrees (Anguera, 2000). També en aquest temps, s’aprofitaren les antigues mines d’aigua i es cons-truïren pous. Les millores en la producció també es van aconseguir mit-jançant la utilització dels adobs minerals i orgànics que es començaren a introduir (Calleja i Vila, 1967).

Els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-18), gràcies a la neu-tralitat espanyola en el conflicte, foren molt favorables pel comerç reusenc ja que es va iniciar un intens flux exportador, legal i de contraban, amb ambdós bàndols bel·ligerants i amb d’altres països neutrals. Els productes agraris es van veure afavorits per la nova conjuntura que provocà una alça en les seves cotitzacions a causa de l’augment de la demanda. Els fruits secs foren especialment beneficiats i també l’arròs, el vi i l’oli amb destí cap Europa i Amèrica (Arnavat, 1987).

Reus, que era l’únic mercat estatal d’avellana, amb una mitjana de 550.000 sacs per collita, va saber aprofitar la nova conjuntura econòmi-ca. Els principals compradors foren països estrangers: Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Suècia, Noruega, Dinamarca, França i Anglaterra, que era el client més destacat. La guerra proporcionà als exportadors locals la pos-sibilitat d’obrir nous mercats directes i fer negocis amb alguns països sense intermediaris (Arnavat, 1987). Josep M. Carnicer Fortuny, aprofitant la conjuntura bèl·lica, va començar a exportar nous, ja que França no en co-mercialitzava. La comercialització d’aquest producte la van continuar fins la dècada dels seixanta. També en aquesta època, a causa del gran volum d’exportació, va haver de comprar avellana asturiana. La situació expansiva es reflectí en la constitució d’empreses. Entre el 1914 i 1923 es crearen a la ciutat 113 societats mercantils amb un capital de més de 13 milions de pessetes (Arnavat, 1987).



Als magatzems de les cases exportadores es guardava, i sobretot es tri-ava, la fruita seca per a la seva comercialització. En aquests hi havia dones, les “triadores”, les quals s’encarregaven de destriar el gra que sortia de les màquines trencadores i repeladores; de la qualitat d’aquest treball depenia el benefici de l’empresa. Els homes, els “descarregadors”, s’encarregaven de traslladar els sacs i també de controlar la maquinària. Els magatzems s’a-naren mecanitzant progressivament i al padró de la contribució industrial de 1916 ja consta que Josep M. Carnicer Fortuny tenia una màquina des-cascaradora (Arnavat, 1987).

En el Cens Patronal i Obrer presentat per la Cambra Ofical de Comerç i Indústria de Reus hi consta que, l’any 1919, Josep M. Carnicer Fortuny era propietari d’una empresa de desencloscat d’avellana i ametlla en la que hi treballen nou obrers. En aquest mateix any consten en el cens set expor-tadors de fruits secs més: Llopis, Alimbau, Felip, Piñol, Querol, Sabater i Vilella (Arnavat, 1987).

L’expansió econòmica es prolongà fins al 1920. A partir d’aquest mo-ment, la paralització general dels negocis amb l’exterior per la manca de comandes, la baixada dels preus dels productes agraris, l’increment dels drets aranzelaris a l’estranger, la baixada en la cotització de la moneda dels països competidors i la restricció del crèdit provocaren una gran paralit-zació dels negocis i una intensa crisi de treball que repercutí fortament en l’economia reusenca i en la de la comarca (Anguera, 2003/1). La crisi afectà fortament el comerç d’exportació de productes agraris. El 1920 i 1921 l’avellana patí una dràstica reducció en les vendes a l’estranger, ja que havien tornat a entrar en el joc internacional grans quantitats d’avellana turca, més econòmica.

El canvi de conjuntura mundial conduí a una forta crisi, a la que s’hi van sumar les polítiques proteccionistes en l’àmbit europeu que es van aplicar durant la dècada dels anys 20. L’activitat comercial es va veure molt per-judicada per les restriccions del consum d’articles que no eren de primera necessitat i l’agricultura, a causa de la depreciació dels productes agraris també patí una situació d’estancament, fent trontollar tota l’economia de la pagesia i tot el comerç (Bertran, 1998). Així l’avellana en gra, que havia arribat a cotitzar-se el 1919 a 105 pessetes el sac, va baixar a finals del 1921 i 1922 a 50 pessetes (Arnavat, 1987).

Eduard Arnal Boada


Passats els anys de la Gran Guerra l’estructura econòmica de Reus no havia estat modificada essencialment. Segons Albert Arnavat la burgesia no fou capaç de reestructurar des de la base les seves empreses i els guanys que hi havia hagut durant el període bèl·lic es van esfumar en activitats im-productives, especulacions i lluïment social (Arnavat, 1987). Fou en aquest context que, l’any 1920, Josep M. Carnicer comprà una casa de grans dimensions al carrer Major de la Selva del Camp. Aquesta havia sigut el local social del Sindicat Agrícola (conegut com l’“Agrícola”) però, en fusio-nar-se amb el Sindicato de Producción Agrícola, va ser venuda (Soronellas, 2005). L’any 1922 la casa fou rehabilitada, destinant les plantes superiors a funcions residencials i els baixos a l’emmagatzematge de fruits secs i a la venda de productes com sals, guanos o adobs. A nivell popular aquesta casa passaria a coneixe’s com Cal Carnicer (Arnal, 2010).

3. Josep M. Carnicer Ribas (1924-1944) La intensificació del comerç en un món convuls

Josep M. Carnicer Ribas (1882-1944), fill de Josep M. Carnicer Fortuny, havia començat a treballar a l’empresa familiar l’any 1898. El 1924 el seu pare li va fer donació del comercio de descascaración de frutos secos del país y exportación, però ja feia anys que en portava la direcció mercantil del negoci. Va seguir mantenint l’activitat comercial a Reus, al carrer de Sant Llorenç, i al magatzem de la Selva.

Els comerciants de fruits secs solien tenir representants a l’estranger. Els Carnicer, per exemple, tenien agents comercials a França, Alemania, Suïssa, Anglaterra i als Estats Units. En el passaport de Josep M. Carnicer Ribas hi consta que viatjà a l’estranger en nombroses ocasions, fet gens usual en l’època.

A partir de la segona meitat dels anys 20, però, la mala situació s’invertí i hi hagué una gran demanda de fruits secs tant en el mercat europeu com en l’americà. Durant aquests anys també s’amplià l’àrea de conreu de l’ave-llaner al Camp de Tarragona a causa dels alts preus que el fruit aconseguí en el mercat internacional. Les exportacions als anys 1922, 1926, 1929 i 1934 sobrepassaren les 10.000 tones i al 1929 el sac d’avellanes es tornà a pagar a 100 pessetes (Bertran, 1998).



A mitjans de la dècada de 1920, la transformació i comercialització de productes agraris continuava sent un dels eixos bàsics sobre els que s’as-sentava l’estructura econòmica local. Tal com s’explica en el Diario de Reus el 6 de maig de 1926:

“No cal mirar [...] sinó, la importància que té el nostre mercat setma-nal, que marca l’orientació del flux i reflux dels elements de producció; sobre tot d’aquells dels quals Reus n’ha esdevingut el principal centre de contractació. La importància del mercat de Reus és reconeguda arreu del mon i l’oferta i la demanda dels nostres productes per a l’exportació troba en ell la línia més segura i inflexible. Aquests productes són prime-rament les avellanes, seguit dels vins, alcohols i olis. I aquests productes comprenen, gairebé, el 90% dels productes extrets dels nostres camps. Un contingent considerable del nostre comerç és abassegat per l’exportació de productes naturals de la terra”. (Anguera, 2003/2: 22)

Tot i l’augment de les cotitzacions i l’expansió general de les vendes, el sector agrari sofrí diversos impediments que dificultaren el seu desenvolu-pament. Una política governamental inadequada i desconeixedora de la re-alitat del sector, la manca i encariment dels adobs, i el desequilibri general dels transports que feren augmentar excessivament els costos de producció, en foren les principals causes (Bertran, 1998).

Per altra banda, les tècniques agràries no evolucionaren i la major part dels propietaris rurals i dels pagesos estaven aferrats a la rutina clàssica i es malfiaven d’allò que representava idees i pràctiques innovadores. El pro-blema endèmic de la manca d’aigua per als regadius impossibilitava, a més, el pas d’una agricultura extensiva a una intensiva, amb la transformació de la terra de secà a regadiu.

Segons Montserrat Duch, la II República (1931-39) hagué de conviure amb els efectes de la crisi de 1929 que al Camp va tenir com a conseqüèn-cia principal la baixada dels preus agraris i la reducció en l’exportació de vi i oli, mentre que els fruits secs patiren una oscil·lació dels preus irregular (Duch, 1998). Un altre fet decisiu que afectà l’economia reusenca va ser la fallida del Banc de Reus (1931) que era l’eix de l’activitat comercial i in-dustrial de la ciutat. Aquesta entitat bancària estava en mans de la societat Fàbregas i Recasens des de l’any 1919, la mateixa que va fundar l’any 1920

Eduard Arnal Boada


el Banc de Catalunya. La fallida d’aquest últim, l’any 1931, va arrossegar el Banc de Reus (Anguera, 2003/2).

L’avellana va experimentar dificultats en la comercialització durant la Segona República. Els preus sofriren una depressió extraordinària, la qual cosa va repercutir en l’economia de la comarca. En aquest context, l’any 1932, es va constituir la Unió de Colliters d’Avellanes del Camp de Tarra-gona per defensar els interessos comuns, controlar la qualitat del producte i fomentar l’ús de tècniques modernes. L’entitat estava oberta a propietaris, arrendataris i parcers. Davant la situació de crisi, van acordar no vendre avellanes fins que no estiguessin a un preu que els sortís mínimament ren-table el conreu.

Durant els anys trenta, també seguí en actiu el Sindicat d’Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona, fundat l’any 1886, que tenia com a objectiu defensar i fomentar la producció i l’exportació de fruita seca i els interessos dels seus associats. Josep M. Carnicer pertanyia a aquest sindicat, juntament amb 14 altres cases exportadores reusenques: Miguel Alimbau, Josep M. Carnicer, Joan Cochs Sugrañes, Leon Chaudon Ca-mell, Fèlix Gasull S.A., Frutos Secos S.A., J. J. Hochstrasser y Cia., Joan Jordà Mestres, Josep M. Llopis, Josep M. Mallorquí Gibert, Joan Mont-serrat Ollé, Lluís Carol, Fills de Josep Sabater SCR, Sucesores de A. Plana Plana S.L. i Ramón Vilella (Pijoan, 2002).

A l’informe presentat per la Cambra de Comerç sobre la situació eco-nòmica de Reus de 1936 hi constava que la crisi econòmica s’estava ac-centuant i que sobretot es notava en el comerç; hi havia dificultats en l’ex-portació, s’havia reduït el volum dels negocis i s’havien desvaloritzat els productes agrícoles (Cambra de Comerç, 1988). A causa d’aquesta situació moltes empreses es veieren obligades a consumir els seus capitals constitu-cionals i es va témer que poguessin desaparèixer moltes cases comercials.

Durant els anys de la Guerra Civil (1936-39), l’economia catalana i reusenca es veié molt perjudicada. Les empreses exportadores foren col-·lectivitzades per ordre de diversos decrets de la Generalitat (1936) que establien el control obrer d’aquestes. La producció i exportació de fruits secs va ser intervinguda pels organismes dels Govern de la República (An-guera, 2003/2).



Les exportacions de fruits secs es feien en règim de compensació o bescanvi per aliments (Pijoan, 2000). La Conselleria de Proveïments era qui controlava les importacions i les exportacions i, en els primers mesos de la Guerra, es va establir un pont comercial entre Marsella i Tarragona; s’importaven queviures que aquí escassejaven a canvi d’avellanes. Tot i això, els pagesos preferien no vendre la collita i la retenien tant com podien perquè el fruit els permetia bescanviar-lo per altres productes de primera necessitat.

Durant la Guerra, els propietaris de les empreses exportadores de fruita seca van amagar-se o fugir per por a patir represàlies i en molts casos van deixar al capdavant de l’empresa treballadors de confiança que van mante-nir el negoci fins al seu retorn. Alguns exportadors “importants” van seguir fent grans negocis en temps de guerra. Els feien des de França o des de la zona nacional amb els seus clients tradicionals i, fins hi tot, els subminis-traven ametlles d’origen marroquí (Pijoan, 2002).

Josep M. Carnicer Ribas no va fugir del país tot i que es va haver de refugiar en un mas a les afores de la Selva (a prop del Pont Alt): viure a Reus era perillós degut als bombardejos i la casa de la Selva l’hi fou confiscada per la UGT. El magatzem de Josep M. Carnicer també va ser col·lectivitzat i, durant la seva absència, segui funcionant. Venanci Bonet, un treballador de l’empresa, recordava que ell mateix clavà a la façana de l’empresa un cartell en el qual hi deia “Casa Col·lectivitzada”. Durant la Guerra el magatzem seguia rebent el gènere, es manipulava i s’enviava a on els deia el Comitè Central Antifeixista i el Consell Municipal de Reus. Al gener de 1939, acabada la Guerra, alguns exportadors es trobaren els magatzems plens de mercaderies i pogueren reiniciar l’activitat comercial exportant gran quantitat de fruita seca a Alemanya. D’altres, com Josep M. Carnicer, es trobaren el magatzem completament buit i hagueren de començar de zero.

Durant la postguerra es produí un fort descens en la producció agrícola i industrial i una caiguda de la renda nacional. Aquesta situació d’estanca-ment i depressió econòmica no va ser només la conseqüència del conflicte bèl·lic sinó que també en van ser causes moltes situacions i decisions pro-piciades per la mateixa dictadura. La població tenia dificultats per obte-nir aliments i intentava aconseguir algun producte d’estraperlo, és a dir, a

Eduard Arnal Boada


través del mercat negre que funcionava simultàniament als canals de co-mercialització oficials. Segons Barciela, l’acaparament i l’especulació foren conseqüències immediates de la intervenció que es va aplicar a l’Espanya autàrquica sota la creença que l’economia podia funcionar partint de la disciplina militar (Barciela, 2003).

Les avellanes es van convertir durant la postguerra en moneda de canvi per aconseguir molts dels béns i serveis que en aquella època anaven es-cassos. Les cases pageses del Camp van poder gestionar, en part, la seva precarietat gràcies al bescanvi d’avellanes, patates o oli per productes es-sencials i difícils d’aconseguir a través dels limitats circuits comercials d’a-quells temps.

El comerç de l’exportació de fruits secs es va veure afectat per la situació general. A Reus el col·lapse en l’activitat de les firmes exportadores era alarmant i afectava a 38 exportadors en actiu l’any 1943. Les vendes van quedar reduïdes a una tercera part del que eren abans de la Guerra Civil. Les dificultats per obtenir llicències d’exportació, la manca de transports i la freqüent suspensió de facturació agreujava encara més la situació. A l’informe de la Cambra de Comerç de l’any 1944, sobre la situació econò-mica reusenca, quedava palesa la greu crisi tant en el comerç exterior com en l’interior:

“Continúa el marasmo en cuanto se refiere al comercio de la exportación que acaba de sufrir un fuerte colapso por las recientes actividades bélicas en algunos países europeos. Son ahora los mercados americanos casi ex-clusivamente los que mantienen algún tráfico con nuestros exportadores. Para el comercio interior representan una dificultad extraordinaria las frecuentes suspensiones de facturaciones con el retraso consiguiente en la recepción y envíos de mercancías.” (Diversos Autors/Cambra, 1988: 162)

Durant els anys de la Segona Guerra Mundial alguns exportadors van po-der endegar l’activitat comercial i exportaren gran quantitat de fruita seca a Alemanya. També feren bons negocis amb els comptes combinats i rela-cionats, mitjançant els quals el règim permetia fer operacions d’exportació a canvi de la importació de determinats productes de primera necessitat com els medicaments.



La paralització de les exportacions a finals dels anys 40 tant de fruits secs com de vi i oli, que eren el motor de la vida econòmica de Reus, va ser generalitzada. Els comerciants demanaven que es rectifiqués la política de preus i el tipus de canvi. Durant el període autàrquic, es va mantenir a Espanya un tipus de canvi oficial excessivament revaluat, la qual cosa difi-cultava molt les exportacions. L’elevada inflació que l’economia espanyola suportava empenyia la pesseta cap a una sobrevaloració creixent respecte de les altres monedes (Barciela, 2003).

4. Josep M. Carnicer Casas (1944-1983): La fi de la comercialització tradicional

En morir Josep M. Carnicer Ribas, l’any 1944, la seva viuda Pepita Casas Cabré (1981-1950), mestra de la Selva, va continuar el negoci a títol indi-vidual i aquest passà a denominar-se Vda. de José Mª Carnicer. El seu fill, Josep M. Carnicer Casas (1916-2004), el qual feia uns sis mesos que havia acabat de complir el servei militar (s’havia passat set anys entre militars) es posà a gestionar el dia a dia de l’empresa en una situació molt complicada. Quan es va posar al front del negoci la primera vista que va rebre va ser la del director del Banc de Bilbao reclamant-li l’import d’un crèdit, subscrit pel seu pare, de més de 200.000 pessetes en un termini d’un mes. Va caldre buscar comprador per una de les finques per a poder tornar els diners, però aviat el va anar a veure un antic diputat tarragoní de la Lliga, el senyor Mullerach, que, curiosament, li va fer una oferta just per a l’import de la lletra del crèdit.

L’any 1944 es va constituir a Reus el Gremi d’Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona el qual va continuar l’activitat del Sindi-cat d’Exportadors que funcionava abans de la Guerra. Aquesta agrupació protegia els interessos dels exportadors i intentava exercir la seva influència en les altes esferes de l’Estat quan es posava en perill l’hegemonia local en l’exportació de la fruita seca. El Gremi d’Exportadors va funcionar com un organisme paral·lel a l’activitat del Sindicato de Frutos Secos i Productos Hortícolas, el sindicat vertical que dictava la legislació franquista i que tenia les competències sobre tota l’activitat productiva i social del sector.

Eduard Arnal Boada


L’any 1950 morí Pepita Casas i l’empresa passà a mans dels seus tres fills: Josep M. (1916-2004), M. Carme (1917-2001) i Amèlia (1920-2003). Al setembre del mateix any, Vda. de José Mª Carnicer formà una societat amb els germans Josep M. i Ambròs Barberà, els quals eren corredors. La meitat de les accions eren dels germans Carnicer i l’altra meitat dels germans Barberà. La firma va agafar més empenta comercial i va poder ampliar la seva àrea d’influència. En aquests anys va exportar una mitjana de 450.000 quilos de gra (avellana i ametlla) que representaven un 3,5% del total exportat pels comerciants de Reus. L’any 1960, però, els Barberà acabarien fent suspensió de pagaments –havien acumulat moltes pèrdues en diverses operacions successives– i la societat tornà a ser únicament dels tres germans Carnicer.

Un altre element clau per entendre la situació del comerç de l’avellana, durant els primers anys de la dictadura, fou la intervenció de preus de l’a-metlla i l’avellana, la qual s’instaurà l’any 1948 i que estigué vigent durant set anys. Aquesta va perjudicar greument els productors del Camp de Tar-ragona. Era la Comisión para el Comercio de la Almendra y la Avellana qui fixava els preus màxims de vendes dels agricultors i va dictar les normes per a controlar les existències de fruits secs a través del Sindicato Nacional, la Comisaría de Abastecimientos y Transportes, la Comisaría de Recursos i la Junta Distribuidora (Anguera, 2003/2).

L’Estat va fixar els preus mínims i va assignar unes quotes als exporta-dors els quals es limitaren a fer de simples intermediaris entre el productor i el comerç exterior, de manera que s’eliminava el risc financer. Els preus que es pagaven als pagesos eren molt inferiors als que cobraven els expor-tadors, els quals mai no havien tingut un marge de benefici tan elevat i segur. L’Estat va optar per impulsar les exportacions i rebaixar el preu que cobrava el pagès fet que demostra el tracte de favor que per part de l’Admi-nistració van rebre els comerciants. En el balanç de la Cambra de Comerç de 1952 s’afirma, pel que fa a la fruita seca, que si bé no s’ha assolit el volum d’exportació anterior a la Guerra Civil, si que s’observa una recuperació lenta (Duch, 1986).

Dels 21 exportadors censats durant els anys 50, Cochs, Sabaté, Llopis i Alimbau eren els que feien les exportacions més importants. El 70% de l’a-vellana exportada es destinava a França, Alemanya i Suïssa. Aquest darrer



país ha estat sempre un dels destins principals de les exportacions de fruita seca de Reus. Des de Tarragona dos vaixells de reduït tonatge de l’empresa Condeminas S.A. feien el recorregut setmanal Tarragona-Marsella-Gè-nova i van transportar, durant molts anys, bona part de les exportacions espanyoles d’avellana. El principal comprador, la firma Hochstrasser, de Suïssa, la rebia pel port de Gènova des d’on les distribuïa. Per tren també es distribuïen avellanes cap a altres zones de la península. La mitjana anual d’avellanes exportades en el quinquenni 1948-52 fou de 5.123 tones (Pi-joan, 2000).

La intervenció va repercutir en la disminució de la producció i l’oculta-ció de les collites per part dels pagesos els quals ja no cobrien les despeses de producció. Concretament el preu de taxa es fixà l’any 1948 en 10,75 pessetes quan abans del decret era de 13,80 pessetes (Anguera, 2003/2). Aquest fet provocà el desconcert entre els 2000 productors del Camp de Tarragona afectats pel monoconreu de l’avellaner i molts d’ells optaren per altres conreus no intervinguts.

La manca d’ingressos de la gent del Camp va repercutir en el comerç detallista de Reus. Els botiguers van activar mecanismes molt variats: des de campanyes de recollides de firmes entre els establiments comercials demanant la llibertat de comerç de l’avellana –la qual cosa s’aconseguí a partir de 1956– fins la visita al cardenal Arriba y Castro, per demanar la intercessió amb el cap de l’Estat. El cardenal de Tarragona informà que n’havia parlat amb l’esposa del dictador i el fet fou que pocs dies després es publicà el decret de liberalització del comerç de l’avellana (Anguera, 2003/2). A partir de 1953, les cooperatives s’introdueixen lentament en la comercialització de l’avellana. Aquests organismes exportaven a través de Unió Agraria, en qualitat de cooperativa de primer grau. Fins l’any 1967 la cooperativa de la Selva no seria autoritzada com unitat exportadora (So-ronellas, 2005).

A finals dels anys 50, el magatem de “Vda. de José Mª Carnicer” es va traslladar al passeig Mata. Els magatzems de la major part de corredors i exportadors es traslladaren també a zones allunyades dels espais residenci-als i dels carrers més cèntrics de Reus. La major part se situaren al nord-o-est de la ciutat, a la zona compresa entre el passeig Sunyer, el carrer Prat de la Riba, el passeig Mata, el carrer Ample i el del General Moragues.

Eduard Arnal Boada


L’any 1963, al magatzem del Passeig Mata, hi va haver un accident laboral en el qual va morir una treballadora en caure per un cassal. Aquest fet és descrit per Josep M. Carnicer Casas com el més inquietant dels que va viure l’empresa. El fiscal del jutjat de Reus el va qualificar d’accident laboral, però el fiscal en cap de Tarragona va considerar que era homicidi per imprudència i Josep M. Carnicer Casas fou condemnat a dos anys de presó. Gràcies a l’indult que Franco va donar en ser elegit el nou Papa Pau VI els condemnats fins a dos anys i un dia o aquells a qui el fiscal els hi demanava aquesta pena, no van haver de seure al banc dels acusats.

Durant els anys 60 era important per als exportadors mantenir en secret les operacions comercials per tal d’evitar el ball de preus que podia suposar la seva divulgació. La discreció, en un moment en el que els mecanismes de comunicació eren encara molt precaris, podia portar a l’exportador a fer desplaçaments a l’estranger. Josep M. Carnicer Casas explicava:

“Quan no es podia parlar per telèfon amb els països de l’Est, no hi havia línia, el tèlex encara no funcionava i com que les operacions que es feien eren importants, entre 50 i 100 tonelades... calia prendre mesures per evitar qualsevol filtració... m’enviaven un telegrama i em deien: truca’m. Jo ja sabia què volia dir, agafava el tren i me n’anava a dormir a Perpinyà. Des d’allí trucava i pactàvem el preu secretament...” (Soronellas, Martí i Martorell, 2003: 37)

Als darrers anys de la dècada dels cinquanta, amb la liberalització del preu, tornà a augmentar la producció d’avellanes. Les xifres de superfície de con-reu i de producció es van mantenir força invariables des d’aquesta dècada fins la dels seixanta. Durant aquests anys, es va intensificar l’extracció de les aigües del subsòl per mitjà de pous i es construïren basses per emmagatze-mar aigua. En l’estudi realitzat l’any 1963 per Fontana Tarrats consta que la província de Tarragona ocupava el cinquè lloc entre totes les d’Espanya tenint en compte el nombre de pous (Soronellas, Martí i Martorell, 2003). El 90% d’aquests es corresponen a les terres d’avellaners del Camp de Tar-ragona, la qual cosa mostra el grau d’inversió que es realitzà per convertir les terres en regadius i així intensificar l’agricultura.

Tot i això, ja a la dècada dels 60, la competència internacional va co-mençar a posar en evidència la fragilitat de les estructures de producció i



comercialització pròpies, produint una gran inestabilitat en la renda dels pagesos. La collita i els excedents d’avellana turca foren, i encara són, els elements claus en la fixació dels preus internacionals de l’avellana. També, en aquest període, es va produir el tancament de dues de les firmes expor-tadores més importants de la fruita seca, la casa Alimbau i la casa Vilella, ambdues creades en el segle XIX; aquest fet féu entreveure que el comerç tradicional d’exportació començava a trontollar.

Tot i això, durant les dècades dels seixanta i setanta, el mercat interna-cional va experimentar una evolució favorable, amb importants increments en el consum i en els preus. Aquesta evolució fou impulsada bàsicament pels seus usos industrials, en especial aquells associats al cacau. A Reus es realitzava l’any 1972 l’exportació del 90% de l’avellana produïda a Espa-nya. El volum d’exportació fou de 555.053 kg en closca i 3.325.608 kg en gra. Les empreses reusenques Grexaval i Nutexport figuraven a la taula espanyola d’exportació amb més de 600 i 450 milions de pessetes (Pijoan, 2000).

El Ministeri de Comerç, l’any 1967, va establir una nova ordenació co-mercial sobre l’exportació. L’objectiu del canvi de normativa, tenia la finali-tat de millorar el volum de les exportacions i aconseguir, en conseqüència, més divises. El preàmbul d’aquesta nova ordenació deia:

“La debilidad económica y financiera de gran número de empresas ex-portadoras, la escasa dimensión de otras y las operaciones ocasionales sin continuidad, constituyen aspectos negativos de la exportación española que conviene intentar corregir, sin mengua del principio de respeto a la iniciativa privada mediante una adecuada política de ordenación comer-cial de los sectores exportadores.” (Pijoan, 2000: 286)

Per dur a terme aquesta “correcció” es van crear les Unitats d’Exportació. Aquestes eren societats o associacions d’empreses integrades almenys per cinc firmes exportadores de més d’una zona de l’Estat. Calia disposar d’u-na marca comercial, tenir magatzem, maquinària i organització adequades o haver fet una exportació mínima anual de 25 milions de pessetes.

A Reus, a finals dels anys 60, es van crear les següents unitats d’expor-tació: Almellanas SA, Borges SA, Grexaval SA, Nutexport SA, Orexport SA, Realmo SA, Unió Agrària Coop. i MAYRA SA, suposant la desapa-

Eduard Arnal Boada


rició de moltes empreses reusenques d’exportació que havien existit des del segle XIX. Aquestes noves empreses tenien molts avantatges fiscals i financers: un 6% de desgravació fiscal a totes les exportacions realitzades, cobertura de risc comercial fins el 95% mitjançant l’assegurança a l’expor-tació o crèdits sobre l’exportació. La facilitat per aconseguir crèdits fou molt ben acceptada pel sector exportador de fruits secs que sempre havia necessitat finançament bancari (les empreses podien disposar d’un límit de crèdit, calculat sobre el 30% del total exportat l’any anterior)2. Les unitats van comptar amb crèdits oficials i beneficis fiscals; tot i això, la dispersió geogràfica, la varietat de maneres de treballar i un excés d’inversió en in-fraestructures van fer malfuncionar el sistema.

Vda. de José Mª Carnicer es va associar amb altres empreses de Mà-laga, Almeria, Inca (Mallorca), Reus i Alacant. De les inicials d’aquestes ciutats ve l’acrònim de MAYRA. Josep M. Carnicer Casas, l’any 1973, va renunciar al càrrec de gerent de “Vda. de José Mª Carnicer” i es va associar l’empresa a MAYRA SA a on exercí el mateix càrrec.

La nova societat va comprar, l’any 1974, un solar a Reus a la carretera d’Alcolea3 i, fent ús de les diverses subvencions que va rebre, es va construir un gran magatzem mecanitzat. Des d’aquest emplaçament l’activitat es modernitzà. Els exportadors van treballar per aportar el màxim de valor afegit al producte. Es van començar a fer productes elaborats o semiela-borats en diferents formats: farinetes, làmines, repelats, cremes... MAYRA va ser la primera empresa espanyola que va exportar elaborats d’avellana i ametlla. El volum d’exportacions en els primers anys de funcionament va ser important. Alguns mesos, es van arribar a exportar fins a sis conteni-

2 Aquests crèdits, d’un any, a un tipus d’interès molt favorable, van comportar que moltes empreses els invertissin en actius immobilitzats en comptes de destinar-los a la compra de noves existències. Les cases comercials competien, ja no pel prestigi de ser els primers, sinó per aconseguir un límit de crèdit oficial que els permetés renovar sense rebaixa el que tenien concedit de l’any anterior i que havia estat indegudament invertit. Per aconseguir la renovació dels crèdits es van malbaratar molts diners, es feien vendes a baix preu per no perdre clients adeptes ni minvar vendes amb la conseqüent disminució del límit de crèdit oficial. Només es van beneficiar d’aquests ajuts les empreses que tenien una disciplinada administració.

3 Durant la dècada dels 70, i a mesura que Reus anava creixent i augmentava el nombre d’habitants, els magatzems d’aquestes noves empreses (unitats d’exportació) van canviar d’ubicació. La progressiva mecanització de les instal·lacions i la millora dels mitjans de transport de les mercaderies va deixar obsolets els magatzems ubicats a l’interior de la trama urbana reusenca i es van desplaçar als nous polígons industrials situats al voltant de la carretera d’Alcolea.



dors de 24 tones d’avellanes i ametlles. En el magatzem hi treballaven 19 persones: cinc estaven al despatx portant la comptabilitat i la correspon-dència, quatre homes al magatzem i deu dones fent la feina de triatge.

A finals dels anys 70 sorgiren problemes a l’empresa MAYRA. Josep M. Carnicer Casas els descriguí de la següent forma:

“Aqueixa operació última que va fer el govern de fer ajuntar tots els ex-portadors d’Espanya, va ser la ruïna de tots els exportadors [...]. La idea potser si que era bona... però s’ha de conèixer també la idiosincràsia dels exportadors. Perquè la idiosincràsia d’un de baix a Andalusia, d’un d’A-lacant i d’un d’aquí a Reus o de Mallorca és molt diferent. També, els exportadors es van dedicar més que res a fer edificis, a posar maquinàries i només amb els quartos que els va deixar el govern, [...] se’ls van gastar tots fent magatzems i coses d’aquestes. Un grup havia de ser una cosa homogènia, que tots tinguéssim el mateix pensament. Manejàvem un fo-teral de diners, i després el problema era a torna’ls, perquè no sabies com els havies de tornar. I llavors, quan faltaven dos o tres mesos pe acabar l’any, es venien les ametlles perquè s’havien de fer els costos. Es venia de qualsevol manera. Allò va ser la ruïna dels exportadors, van caure en un parany... Es va acabar perquè es van acabar els quartos. Tothom va plegar i ja està. Nosaltres no vam fer suspensió de pagaments però vam perdre tots els calers que hi havíem posat.” (citat a: Soronellas, Martí i Martorell, 2003: 41)

Les cooperatives van començar a esdevenir els principals organismes ex-portadors i el model de comercialització a partir d’exportadors privats no es va poder mantenir gaires anys més. MAYRA SA, l’any 1983, va ser tras-passada a Almendrera Catalana de la Granadella. La major part de les em-preses exportadores de Reus van tancar o van fer fallida durant els anys 80.

5. ConclusionsDesprés de la crisi de la fil·loxera, Reus reduí dràsticament la comercia-lització de vi i aiguardent per centrar-se, principalment, en l’exportació de l’avellana, la qual va estar en mans de comerciants privats durant bona part del segle XX. La història de les tres generacions de la família Carnicer

Eduard Arnal Boada


que es dedicaren a aquest negoci, doncs, permet resseguir la trajectòria del comerç de l’avellana a Reus i comprendre com es configuraren les relacions entre el camp i la ciutat. A la vegada, serveix per entendre com els fets que ocorregueren a nivell nacional i internacional (la neutralitat espanyola du-rant la Primera Guerra Mundial, el crack del 29, la dictadura autàrquica...) determinaren el funcionament d’una societat i una economia centrada en aquest producte.

Els Carnicer són un exemple més de les nombroses empreses que es dedicaren a l’exportació de l’avellana mentre aquesta es comercialitzava de forma poc elaborada, els mercats eren principalment d’abast regional i les cooperatives no s’havien introduït de ple en l’exportació. Avui en dia, les grans agroindústries del sector es basen en la comercialització de productes molt elaborats que requereixen d’una gran infraestructura i tant sols unes poques empreses tenen poder per competir en l’actual mercat global.



Bibliografia4

Amat, O. (1997) Estudi socioeconòmic de les cooperatives a Catalunya. Barce-lona. Generalitat de Catalunya.

Amorós, X. (1997) Històries de la Plaça de Prim. Barcelona. Empúries.Anguera i Ortiga, O. (1990) El preu de l ’avellana al mercat de Reus

(1972-1982). Reus. Llotja de Reus.Anguera, P. (1982) Economia i Societat al Baix Camp a mitjans segle XIX.

Tarragona. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona.Anguera, P. (ed.) (2000) El pantà de Riudecanyes: Documents per a la seva

historia. Reus. Centre de Lectura.Anguera, P. (dir.) (2003/1) Història general de Reus. Volum 3. Reus. Ajun-

tament de Reus i Enciclopèdia Catalana.Anguera, P. (dir.) (2003/2) Història general de Reus. Volum 4. Reus. Ajun-

tament de Reus i Enciclopèdia Catalana.Arauzo Carod, J.M. (1998) L’expansió urbana de Reus. Creixement i canvis

socioeconòmics al segle XVIII. Reus. Associació d’Esudis Reusencs 1998.Arnal, J. (2010). Una casa, una historia. Patrimoni arquitectònic i humà

d’una casa de la Selva del Camp. Barcelona. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.

Arnavat, A. (1987) L’impacte de la primera guerra mundial sobre l ’economia reusenca (1914-1923). Reus. Cambra de comerç i indústria de Reus.

Barciela, C. (2003) Autarquía y mercado negro. El fracaso económico del primer franquismo, 1939-1959. Barcelona. Crítica.

Bertran i Cuders, J. (1998) Reus i el Baix Camp durant la Dictadura de Primo de Rivera. Tarragona. Universitat Rovira i Virgili.

Cabana, F. (1990) Història econòmica de la Catalunya contemporània. Bar-celona. Enciclopèdia Catalana.

4 Per indagar en l’activitat exportadora de la família Carnicer m’he basat en les notes de Josep M. Carnicer Casas, germà de la meva àvia materna, en les quals explica alguns aspectes de la seva carrera professional com a exportador. Així mateix, també m’he basat en fonts orals; els records i anècdotes que encara perviuen en la meva família han estat de molta utilitat per bastir amb coherència aquest estudi. És interessant assenyalar les dues obres sobre els comerciants d’avellana de Joan Pijoan publicades per la Cambra de Comerç de Reus. En elles l’autor fa un extens treball recopilatori que ha estat fonamental per a comprendre de forma exhaustiva el paper dels exportadors i per a conèixer la complexa trama co-mercial que es va organitzar al voltant d’aquesta activitat. També cal destacar els llibres de Montserrat Soronellas els quals donen una visió antropològica del tema i, especialment Aquí es ve a triar! (2003), en el qual apareixen fragments d’una entrevista que l’autora feu a Josep M. Carnicer Casas.

Eduard Arnal Boada


Calleja Xifré, C.; Vila Abelló, J. (1967) La economia de la ciudad de Reus y del Campo de Tarragona. Barcelona. Cámara de Comercio e In-dústria de Reus.

Cardó i Soler, J. (1983) L’evolució dels conreus al Camp de Tarragona a partir del s.XVIII. Valls. Institut d’Estudis Vallencs.

Delgado, J.M. (et alt.) (1986) El comerç entre Catalunya i Amèrica, segles XVIII i XIX. Barcelona. Editorial l’Avenç.

Diversos autors. (1988) Memòria 1886-1986: Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus. Reus. Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus.

Diversos autors (Mas Bové). (1981) Recull de dades bàsiques sobre la pro-ducció i el mercat de l ’avellana. Tarragona. Diputació de Tarragona (Fira de l’avellana de Riudoms).

Duch, M. (1986) Reus sota el primer franquisme. Reus. Centre de Lectura. Duch,M. (1989) Reus i el Baix Camp durant la II República. Reus. Centre

de Lectura.Ferran, M.; Gort, E.; Palomar, S.; Toldrà, M. (2007) Reus, port de

mar: de l ’establiment del mercat al projecte del canal. Reus. Arxiu Muni-cipal de Reus.

Figueras, A. (1998) “De la vinya a l’avellaner. Crisi i transformacions a l’agricultura”. A: Arnavat, A. (dir.) (1998) Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus. Ajuntament de Reus i Fundació la Caixa.

Giralt, E. (dir.) (2006) Història agrària dels Països Catalans. Vol:3. Barce-lona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Lleonart, P. (1994) El Baix Camp, escenaris socio-econòmicsa l ’horitzó de l ’any 2000. Barcelona. Cambra oficial de Comerç i Indústria de Reus.

Morell i Torredemè, J. (1994) Demografia de Reus i la seva àrea de mercat a l ’època moderna. Tarragona. Diputació de Tarragona.

Pie i Faidella, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp. Tar-ragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Pijoan i Jaqués, J. (2000) Història i present de l ’exportació de fruita seca a Reus. Reus. Cambra de comerç, indústria i navegació.

Pijoan i Jaqués, J. (2002) Comerciants de fruita seca de la província de Tar-ragona a la segona meitat del segle XX. Reus. Cambra de comerç, indús-tria i navegació.



Recasens i Rovira, M. (1992) La Selva del Camp en el segle XVIII (Pobla-ció, societat i economia). Reus. Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies.

Segarra i Blasco, A. (1988) L’economia de Reus al segle XVIII: El comerç de l ’aiguardent. Reus. Centre de Lectura de Reus.

Soronellas, M. (2005) Cooperació agrària a la Selva del Camp, 1900-2000. Tarragona. Edicions El Mèdol.

Soronellas, M. (2006) Pagesos en un món de canvis. Família i associacions agràries. Tarragona. Publicacions URV.

Soronellas, M.; Martí, T.; Martorell, X. (2003) Aquí es ve a triar! Els magatzems de fruita seca de Reus i el treball de les dones. Reus. Publicaci-ons de l’Arxiu Municipal de Reus.

Tasias Valls, J. (1975) El avellano en la provincia de Tarragona. Tarragona. Diputación Provincial de Tarragona.

Vilar, P. (1986) Catalunya dins l ’Espanya moderna. Barcelona. Edicions 62.


El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època

romana

Marta Brú Virgili CODEX- Arqueologia i Patrimoni

[email protected]

ResumEls resultats arqueològics obtinguts del jaciment del Barranc de Sales (la Selva del Camp, Baix Camp) ens determinen una ocupació de l’espai des d’època tar-dorepublicana fins entrada l’època visigòtica. Si bé, inicialment, la funcionalitat de l’espai estava relacionada amb l’explotació agrària de la zona, és a partir de l’èpo-ca altimperial quan s’instal·la una figlina i es perd, d’aquesta manera, el caràcter agrícola inicial. Aquesta activitat manufacturera es mantindrà fins que, a partir de finals del segle III dC, s’inicia el progressiu abandonament de les estructures de la terrisseria, fet que contrasta amb la proliferació, en l’espai adjacent al centre de producció ceràmic, d’una necròpolis d’inhumació. Finalment, l’activitat funerà-ria de l’espai perdurarà fins l’època visigòtica quan l’espai recupera el seu caràcter agrari inicial.

Paraules clauEstabliment rural, figlina, necròpolis, època tardorepublicana, època visigòtica

AbstractThe archaeological results obtained from the Barranc de Sales site (la Selva del Camp, Baix Camp) have identified a rural settlement from the Late Republican to the Visigoth periods. Although, at the beginning, the place had a rural function related to the agricultural exploitation of the area, during the Early Empire a figlina was established, making it lose its initial agricultural function. The place kept that manufacturing function until the late 3rd century AD, when the structures of the ceramic workshop were progressively abandoned and, next to the old structures, a necropolis of inhumation was established. Finally, the burial site lasted until the Visigoth period, when the grounds recovered their initial agricultural function.

KeywordsRural settlement, figlina, necropolis, Late Republican Period, Visigoth Period.

Marta Brú Virgili


1. IntroduccióL’excavació i posterior estudi dels resultats obtinguts dels treballs arqueo-lògics realitzats en un jaciment permet, en tot els casos i sens cap mena de dubte, ampliar el nostre coneixement sobre les activitats econòmiques, po-lítiques, socials i religioses del territori en què se situa al llarg de la història.

En el cas que ens ocupa, els resultats obtinguts de l’excavació del jaci-ment del Barranc de Sales permet ampliar els coneixements relacionats amb un espai concret de l’ager tarraconensis, de tal manera que el seu estudi ens ajuda a entendre el paisatge rural d’un ampli període històric comprés entre l’època tardorepublicana i l’època visigòtica1.

Generalment, les motivacions que impliquen una intervenció arqueo-lògica a les nostres contrades deriven de les necessitats urbanístiques del territori. El cas de l’excavació del jaciment del Barranc de Sales no n’és pas una excepció. D’aquesta manera, la intervenció arqueològica en aquest jaciment va néixer de la necessitat de construir noves naus industrials en els terrenys del polígon industrial Mil·leni, situat a l’est del nucli urbà de la Selva del Camp, dins l’anomenat Pla Parcial Sector Industrial Xalamec .

Els treballs van iniciar-se l’any 2004 amb una primera delimitació ar-queològica de les parcel·les on es projectava la nova urbanització. En l’es-mentada delimitació es va evidenciar l’existència de restes arqueològiques enterrades en el subsòl i s’hi establí una àrea protegida, d’un espai d’aproxi-madament 1800m², en la qual es va documentar l’existència de murs d’opus caementicium, reutilitzats com a marge de pagès i també les restes d’un forn de cambra circular.

L’ampliació de la delimitació arqueològica realitzada l’any 2005, va establir com a àrea positiva -és a dir, l’àrea amb presència de restes arqueològiques enterrades en el subsòl- fins a un total d’aproximadament 8000m², dels quals posteriorment se’n van excavar uns 6900m².2

1 Els resultats obtinguts de l’excavació d’aquest jaciment es van presentar en una exposició realitzada l’any 2006 a la Selva del Camp amb el nom de “La indústria a la Selva d’època Romana, segles III-VI ec. L’excavació arqueològica de la vil·la del Barranc de Sales” i en el Simposi Internacional “L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i historia.”, realitzat a finals de l’any 2010 les actes del qual van ser publicades l’any 2013 (Brú, 2013).

2 Els treballs de l’any 2004 van ser realitzats per A. Ollé, J. Vallverdú i A. Manyanós i els dels anys 2005 i 2006 van ser executats per l’empresa CODEX i dirigits per Marta Brú Virgili.

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana


Gràcies a la voluntat de l’Ajuntament local de preservar part dels ele-ments documentats, es va promoure una modificació en la parcel·lació del polígon industrial que va derivar en la no- afectació de part de les restes arqueològiques documentades, les quals romanen in situ. Aquest canvi en la parcel·lació va permetre la conservació dels elements més emblemàtics del jaciment, però al mateix temps va implicar el no-exhauriment de l’es-tratigrafia arqueològica en gran part de l’espai. Aquest fet ha dificultat l’es-tabliment de cronologies i la interpretació funcional d’alguns dels àmbits i obliga a presentar uns resultats que són, necessàriament, preliminars i que haurien de ser contrastats en futures intervencions.

2. El Jaciment del Barranc de SalesEn tractar-se d’una intervenció preventiva motivada per les transforma-cions urbanístiques, l’àrea a excavar estava limitada per la parcel·lació ur-banística. És a dir, es va intervenir en un espai de dimensions inferiors a l’extensió real del jaciment i, com ja hem comentat, en part de l’espai intervingut no es va produir l’exhauriment estratigràfic.

Tot i així, ja des del principi, es va observar que el jaciment presen-tava dos espais funcionalment diferenciats: una figlina (centre terrisser) que ocupava uns 3600m² i una necròpolis d’inhumació. Dues realitats que s’interrelacionen tant en espai com a nivell cronològic.

A més, l’estudi posterior va permetre determinar l’existència d’altres elements que, com veurem, difereixen de la figlina i de la necròpolis tant en l’àmbit funcional com en el cronològic.

És per aquest motiu que en els següents apartats ens centrarem, primer de tot, en la descripció de les estructures estrictament relacionades amb el centre de producció ceràmic; en segon lloc, farem èmfasi en les caracte-rístiques pròpies de la necròpolis, i finalitzarem amb la contextualització d’aquestes dues realitats dins de l’evolució espaciotemporal de la totalitat de les restes exhumades.

Marta Brú Virgili


Figura 1: Planta general del jaciment. (Arxiu CODEX)



2.1. La figlinaLes estructures relacionades amb el centre terrisser ocupen una superfície de com a mínim 3600m². Per tant, ens trobem davant d’una figlina de certa entitat que necessitava d’una sèrie de recursos naturals i estructures per al seu funcionament.

Per una banda, l’espai on s’ubicava havia de tenir unes característiques geogràfiques que permetessin l’obtenció de les matèries primeres neces-sàries com són el combustible, l’aigua, l’argila i els desgreixants i, per altra banda, era igualment necessària la proximitat a les principals vies de co-municació a través de les quals es distribuïen els productes manufacturats.

Dins d’aquestes premisses, la situació al peu de les Muntanyes de Pra-des, dins de la conca hidrogràfica de la riera de la Selva del Camp i en un sòl de matriu llimoargilosa de color vermellós (Daza i Àlvarez, 2010), ofe-reixen un paisatge perfecte per a l’obtenció dels recursos naturals.

Tanmateix, la situació a tocar a un dels cardi (vies orientades de nord a sud) de la trama centuriada III, oferia un ràpid accés als diferents establi-ments rurals existents a l’àrea contigua. A més, l’aproximava tant a la via de Italia in Hispanias com a la via natural de trànsit definida pel peu de mont, a la zona de contacte entre la plana i l’inici de les primeres elevacions de la serralada, com ja consta des d’època ibèrica i es conserva fossilitzada en el camí d’Alcover a la Selva del Camp (Palet i Orengo, 2010).

Per altra banda, l’establiment d’un centre terrisser implicava la creació d’uns espais imprescindibles per dur a terme l’activitat productiva: àre-es d’obtenció de matèria primera (argila, aigua i combustible), àrea per al tractament de l’argila (decantació i emmagatzematge), àrea de modelatge (tallers i torns), àrea d’assecatge, àrea de producció (forns i zones de tre-ball), abocadors i àrees d’emmagatzematge del producte acabat abans de la seva distribució (Díaz, 2008). De tots aquests espais, la intervenció realit-zada va permetre documentar elements tan essencials com són els dipòsits de decantació, la pastera, les basses d’emmagatzematge, dipòsits varis, una possible zona de tallers i els forns ceràmics.

Marta Brú Virgili


2.1.1. Àrea d’extracció de les matèries primeresEn relació a l’obtenció de combustible, tot i que la desforestació antròpica ha modificat el paisatge natural des d’època antiga, l’espai geogràfic en què se situa el jaciment correspon a una zona que en època romana devia estar proveïda d’una extensa massa forestal constituïda per boscos mediterranis d’alzines i garrigues (Cabrelles i Gebellí, 2011) juntament amb rouredes i boscos de ribera, formats per arbres com el freixe, l’om, el salze i el pollan-cre (Allué et al. 2010). Cal pensar, per tant, que no mancava la possibilitat d’obtenció de fusta per utilitzar no tan sols com a combustible o per a la construcció, sinó també per fabricar algunes de les eines necessàries per dur a terme, per exemple, el modelatge de les peces.

Per altra banda, la proximitat de la riera de la Selva del Camp així com l’abundància de corrents freàtics en el subsòl facilitaven l’accés a l’aigua dolça. Si bé no podem determinar amb exactitud d’on provenia l’abasti-ment d’aigua de la nostra terrisseria, val la pena fer referència a la localit-zació, durant el procés d’excavació, d’una mina d’aigua subterrània d’època contemporània (element XXXIII, fig. 1), que recollia aigua d’un dels aqüí-fers existents a la vessant de les muntanyes. Per tant, podem suposar que en època romana també es podia haver produït la seva explotació a través de la perforació de pous i/o la construcció de canalitzacions per a la distribució de l’aigua.

Finalment, els darrers recursos imprescindibles serien l’argila i els des-greixants. Tot i que en la present intervenció no es va poder constatar amb seguretat la zona d’extracció d’argila, cal pensar que es situaria propera a l’establiment manufacturer o que era utilitzat el mateix sòl on s’assentava. I, en relació a l’obtenció de desgreixants, aquests podrien procedir del llit de la riera o formar part de la mateixa argila utilitzada.

En aquest sentit, considerem la possibilitat que els retalls documentats durant el procés d’excavació (elements XXI i XXII, fig.1) fossin utilitzats inicialment com a argileres.



2.1.2. Dipòsits de decantació Clarament utilitzats per a la decantació i depuració de l’argila són 3 dipò-sits de planta quadrangular identificats com a elements V i VI i VII (fig. 1). Si bé tan sols es va exhaurir l’estratigrafia de l’estructura V3, tècnicament els tres dipòsits semblen presentar característiques molt semblants. La seva construcció es realitza amb l’excavació d’un retall antròpic de planta qua-drangular al substrat geològic i la construcció, per mitjà de tegulae en posi-ció horitzontal i vertical, de la solera i els límits de les estructures.

A falta de l’excavació dels elements VI i VII, els dipòsits semblen dis-posar-se formant un esglaonat que permetria la decantació de l’argila des de l’estructura V a la VI i, d’aquesta, a l’estructura VII per tal de depurar-la i refinar-la.

Aquest tipus de dipòsits de decantació han estat extensament docu-mentats en altres terrisseries de la zona tot i que les mesures i les caracte-rístiques tècniques poden diferir. Podem citar, com a exemples, les basses de decantació de la bòbila del Vila-sec a Alcover (Roig, 2013), la docu-mentada al jaciment del Mas d’en Corts a Reus (Cabrelles i Gebellí, 2011) i la terrisseria de la Plaça de la Font de Tarragona la qual encara con-servava una capa d’argila verdosa que en denotava la funcionalitat (López i Piñol, 2008).

3 El dipòsit V presenta 5,5 m x 4 m de costat amb una profunditat màxima conservada d’uns 35 cm.

Figura 2: Detall del dipòsit de decantació V on s'observa la tèc-nica constructiva emprada. (Arxiu CODEX)

Marta Brú Virgili


2.1.3. PasteraLa pastera és l’espai destinat a pastar i barrejar l’argila amb els desgrei-xants per tal de preparar-la per al seu posterior modelatge (element XVIII, fig.1). La del jaciment que ens ocupa consisteix en una estructura de plan-ta circular d’entre 6 m i 6,5 m de diàmetre i una profunditat conservada de 35 cm. Per a la construcció d’aquest element es va excavar un retall de planta circular al substrat geològic al qual se li recolzà una pavimentació impermeable d’opus signinum sobre un rudus format per còdols parcial-ment lligats amb morter de calç.

Les pasteres són un element habitual i necessari en totes les terrisseries però les seves dimensions i característiques tècniques poden diferir enor-mement, tot i que sovint presenten planta circular. A tall d’exemple, podem esmentar la pastera documentada a la bòbila del Vila-sec (Alcover) la qual presenta planta circular i està construïda amb bipedales i altres fragments de material constructiu lligats amb argila (Roig, 2013).

2.1.4. Basses d’emmagatzematgeEn el jaciment del Barranc de Sales s’han documentat dues grans basses d’emmagatzematge de líquids (elements XIV i XV, fig. 1).

Per a la construcció de l’element XIV es va realitzar un potent rebaix del substrat geològic de planta quadrangular. Per delimitar la bassa es constru-ïren quatre murs d’opus caementicium i es revestí l’interior de l’estructura amb una combinació de revestiments de cendres i d’opus signinum que la impermeabilitzen.

Les dimensions i capacitat d’aquesta estructura4 ens indiquen que es tractaria d’una bassa d’emmagatzematge d’aigua, producte imprescindible en el procés productiu d’una bòbila.

Tot i que desconeixem el sistema de conducció del líquid cap al seu interior5, tenim constància de la canalització a través de la qual s’extreia el líquid emmagatzemat (element XVI, fig.1).6

4 La bassa presenta 16,05 m x 11,55 m de costats i una profunditat de 1,5 m. La capacitat era d’a-proximadament 280 m³.5 Aquesta estructura tan sols ha estat excavada de forma parcial per mitjà de sondeigs.

6 Canalització formada per murs d’opus caementicium amb inclinació en sentit W-E.



Si bé aquesta bassa està clarament relacionada amb la terrisseria, les seva gran capacitat d’emmagatzematge podria denotar una funcionalitat més enllà de l’abastiment d’aigua a la figlina. Aquestes finalitats serien diverses i podrien estar relacionades amb activitats domèstiques i/o agrícoles de la zona propera al centre manufacturer.

En aquest sentit es coneix una bassa de característiques similars però de menors dimensions a la vil·la de Paret Delgada (la Selva del Camp), tot i que també s’apunta una funcionalitat conjunta amb una hipotètica instal·lació termal (Ollé i Vallverdú, 2000).

L’element XV correspon a una bassa la capacitat de la qual és exactament una quarta part de l’element anterior descrit7.

Igual com a la bassa XIV, l’estructura XV està delimitada per murs d’o-pus caementicium revestits, junt amb la solera, per una combinació de reves-timents hidràulics que la impermeabilitzen.

El tret diferencial d’aquesta estructura és la presència de tres escales que permeten l’accés a l’interior de la bassa pels angles NE, SW i SE.

7 Les dimensions de la bassa XV són de 8,9 m de longitud i 5,54 m d’amplada, i l’alçada màxima conservada dels murs és de 1,43 m. Per tant, la capacitat de la bassa era d’aproximadament 70 m³.

Figura 3: Detall de l'angle est de la bassa XIV. (Arxiu CODEX)

Marta Brú Virgili


Com en la resta d’estructura, les escales també són d’opus caementicium i presenten els mateixos revestiments hidràulics que els de les parets. Aquest fet indica una coetaneïtat entre tots els elements que conformen l’element estructural.

En l’angle on no es documenta escala, l’angle NW, s’hi observa la típica mitja canya tant en l’angle format pels murs perimetrals com en la con-nexió d’aquests murs amb la solera de l’estructura. Aquest fet ens indica que l’absència d’aquest element i la seva substitució per la mitja canya és intencionada i correspon al projecte original de l’estructura.

Aquesta diferència estructural de l’angle NW respecte els altres sembla estar relacionada amb la presència d’una canalització formada per tegulae disposades planes i lleugerament superposades entre elles (element XVII, fig.1) que presenten inclinació en sentit NW-SE en direcció a aquest an-gle.

Sembla, per tant, que les dues basses estarien connectades entre sí per mitjà d’aquesta canalització i de la descrita anteriorment en relació a la bassa XIV (elements XVI i XVII, fig.1). L’esmentada connexió possibili-taria el traspàs del líquid contingut des de la bassa de majors dimensions a la bassa menor.

Figura 4: Fotografia de la bassa XV. (Arxiu CODEX)



Si en aquest fet se li suma l’existència d’escales, la presència d’una concavi-tat circular a la solera destinada a la neteja i recollida del solatge acumulat, la total impermeabilització i l’absència de desguàs, ens fa pensar en una utilització més enllà del simple emmagatzematge d’aigua. Proposem una utilització, potser tan sols de forma puntual, per al refinament de l’argila a gran escala la qual era recollida per mitjà de les escales que facilitaven l’accés i la neteja de l’interior de l’estructura.

Existeix, com a exemple, una estructura de característiques molt simi-lars al Parc Arqueològic de Guissona. L’estructura té planta rectangular (9,35 m x 6,30 m i una profunditat d’1,15 m); presenta revestiment hi-dràulic, dues escales d’accés als angles SE i SW construïdes amb carreus i un forat de desguàs. Tot i les semblances constructives, la funcionalitat difereix ja que l’estructura de Iesso correspon a una natatio que està estreta-ment relacionada amb les termes públiques excavades (Guitart et al. 2009).

2.1.5. DipòsitsA part d’aquestes dues grans estructures d’emmagatzematge s’han docu-mentat també sis petits dipòsits destinats a l’emmagatzematge d’aigua o d’argila ja depurada.

A tocar del límit NW de l’àrea excavada, es documenta una estructura d’opus caementicium conservada tan sols a nivell de la fonamentació (ele-ment XIX, fig.1). Aquesta estructura emmarca un petit dipòsit de planta quadrangular (element VIII, fig.1) impermeabilitzat a través d’un reves-timent intern d’opus signinum i amb una concavitat deposicional central.

A l’est d’aquest conjunt estructural es documenta un segon dipòsit (XI) de planta rectangular i reduïdes dimensions8. Aquest element no presenta cap estructura d’obra que el delimiti, de manera que s’impermeabilitza el retall antròpic aplicant una fina capa de morter de calç a la qual s’hi adossa un doble revestiment d’opus signinum. També aquest dipòsit presenta la característica concavitat deposicional.

8 Aquesta estructura presenta 1,47 m x 0,80 m de costat i una potència conservada de 45 cm.

Marta Brú Virgili


A tocar del límit oest de la intervenció s’observa parcialment una ba-teria de dos dipòsits (elements IX i X) de planta quadrangular9 i, final-ment i de forma aïllada, es documenten dos dipòsits més en molt mal estat de conservació (elements XII i XIII, fig.1).

2.1.6. Zona de tallerPensem, tot i que sense dades fefaents, que el conjunt de dipòsits i restes d’estructures muràries (elements XIX i XX) documentades a tocar de la bassa XIV, podrien correspondre a una zona de tallers on es realitzarien els treballs més específics i acurats com el modelatge o la decoració de les peces ceràmiques.

No es descarta, tampoc, que formin part d’un conjunt estructural més ampli que restaria amagat més enllà dels límits de l’excavació.

2.1.7. Els fornsLes successives intervencions realitzades en el jaciment des de l’any 2004 van permetre documentar en planta tres forns amb dues tipologies bàsi-ques: forns de cambra circular i forns de cambra quadrangular.

Durant la delimitació arqueològica de l’any 2004 es va documentar l’e-xistència d’un forn de cambra circular d’uns 3,5 m de diàmetre i en la intervenció realitzada a partir de l’any 2005 se’n van documentar dos més de planta quadrangular. Malauradament, amb anterioritat a l’inici dels tre-balls arqueològics de l’any 2005, un d’aquests forns va ser quasi totalment destruït durant els rebaixos mecànics realitzats en la parcel·la contigua a l’estudiada (element I, fig. 1). El segon forn (element III, fig.1) consisteix en una estructura de planta quadrangular delimitada per murs de tovots, amb la boca orientada al SE. Les mides de la cambra de cocció són d’apro-ximadament 4,06 m x 4,18 m de costat.

Relacionats amb els forns I i III i amb el procés de cocció de les peces, es documenten dos petits dipòsits (elements II i IV, fig.1). Ambdós tenen planta quadrangular amb els angles arrodonits; estan delimitats per murs

9 Aquests dos elements no van ser excavats ja que quedaven parcialment amagats sota el límit de l’àrea intervinguda.



d’opus caementicium, presenten l’interior impermeabilitzat i tenen una pe-tita concavitat circular al centre de la base.10

2.1.8. Els abocadorsLa localització dels abocadors és important per poder determinar quin tipus de producció es realitzava i per establir el marc cronològic en què s’emmarca l’establiment terrisser.

Malauradament, en l’excavació no es van localitzar els abocadors ce-ràmics, però creiem que els retalls XXI i XXII podrien haver estat, ori-ginàriament, argileres amortitzades per mitjà de progressius abocaments relacionats amb els rebuigs i la neteja dels forns localitzats11.

Tot i així, hi ha altres dades que permeten aproximar-nos a la tipologia productiva.

Per una banda, la reutilització en diversos enterraments d’elements constructius ceràmics ens indica la facilitat d’obtenció d’aquests. A més, part de les peces reutilitzades, presentaven defectes de cocció o la manca d’aquesta. Finalment, les característiques de l’argila i dels desgreixants emprats en les peces sembla coincidir amb les característiques geològiques del territori on s’assenta la figlina.

Aquests fets, sumats a la demostrada coexistència entre l’activitat fu-nerària i productiva, ens permeten considerar que la producció bàsica de l’establiment seria la manufactura, a gran escala, de material constructiu ceràmic i, més concretament, de tegulae, imbrices, tubulis, maons amb en-caixos negatius i positius, maons circulars i antefixes12.

També en aquesta direcció, ens condueix el fet que tots els enterraments en contenidor amfòric documentats en la necròpolis reutilitzen àmfores d’importació i no àmfores locals. Per tant, difícilment es deurien produir

10 El dipòsit II presenta 1,57 m x 1,87 m de costat i la potència conservada és de 90 cm; el dipòsit IV presenta 0,83 m x 0,96 m de costat i una potència conservada d’aproximadament 55 cm.

11 Aquests elements no s’ han excavat. La seva excavació podria descartar o afirmar la nostra hipòtesi.

12 S’han recuperat dues antefixes senceres dels tipus “bust femení velat amb arracades llargues” i “bust de sàtir amb nèbride lligada al coll”, i un fragment d’una tercera del tipus “palmeta de cinc lòbuls amb els extrems girats cap endins, dos dofins i fris amb triple motllura llisa”. L’estudi realitzat per Jordi López en el marc del Projecte Ager Tarraconensis, determina la més que probable producció local d’aquests elements. (López, 2010).

Marta Brú Virgili


àmfores en aquest establiment, ja que de ser així, la seva utilització com a contenidor funerari seria recurrent.

Cal pensar, però, que la producció potser englobava una tipologia més àmplia que la de la fabricació d’elements constructius ceràmics. No podem descartar la possible fabricació d’altres elements com pot ser la ceràmica comuna, tot i que podria tractar-se d’una producció per a ús propi més que no pas per a la seva comercialització.

2.2. La necròpolisEn relació a la necròpolis d’inhumació, en l’excavació extensiva, es van do-cumentar un total de 48 unitats funeràries. Concentrades a la zona sud de les parcel·les intervingudes, s’observen dues agrupacions: el grup A (amb 23 unitats) i el grup B (amb 20 unitats funeràries relacionades). Fi-nalment, es documenten 5 unitats funeràries aïllades i disperses per tota l’àrea. (Fig.1)

En l’estudi realitzat fins l’actualitat, no s’han pogut establir els motius de l’existència d’aquestes dues agrupacions ni de l’aparició d’altres inhuma-cions de forma aïllada. En els dos espais es documenten diferents orien-tacions, tipologia d’enterraments i edat dels inhumats. L’única diferència observable és el fet que totes les inhumacions en estructura d’obra es do-cumenten a l’agrupació B. Això podria indicar-nos una diferenciació de la classe social entre els dos grups però, actualment, no existeixen suficients dades per confirmar-ho.

2.2.1. Orientació, disposició, edat i sexe dels inhumatsEn relació a l’orientació, la major part de les unitats funeràries documenta-des (17 inhumacions) presenten una orientació SW-NE i majoritàriament els inhumats es troben en posició de decúbit supí. Els inhumats presenten les cames estirades i paral·leles i els braços es documenten estirats al costat del cos o lleugerament flexionats recolzant una o ambdues mans sobre la pelvis o l’abdomen. Aquesta posició s’ha documentat en 19 inhumacions, concretament les identificades com 1, 5, 8, 14, 15, 16, 19, 23, 24, 31, 32, 33, 35, 38, 39, 42, 43, 44, i 48. (fig.1)



Figura 5: Unitat Funerària 8. Fotografia del contenidor amfòric i de la inhumació infantil amb el dipòsit funerari. (Arxiu CODEX)

Marta Brú Virgili


Tot i no haver-se realitzat l’estudi antropològic dels inhumats, en l’exhu-mació es va poder determinar que es tractava d’enterraments de totes les edats i que corresponen tant a individus de sexe masculí com femení. Hem pogut determinar que 19 dels inhumats són adults, 10 són enterraments infantils i 7 són nadons.

2.2.2. Tipologia dels enterramentsHem diferenciat cinc grups en funció de la tipologia d’enterrament do-cumentada: inhumació en contenidor amfòric, inhumacions amb coberta de tegulae a doble vessant, enterraments mixtes, enterraments en caixa i inhumacions en estructura d’obra. Cal dir, però, que el precari estat de con-servació d’11 de les inhumacions documentades no ha permès determinar la tipologia d’enterrament de les unitats funeràries.

De les 48 unitats funeràries excavades, la majoria de les inhumacions corresponen a la tipologia d’enterrament en contenidor amfòric, concretament en 15 inhumacions (unitats funeràries 1, 5, 6, 7, 8, 13, 15, 19, 20, 21, 24, 25, 26 i 29, fig. 2). Considerem d’aquesta tipologia tot aquells

Figura 6: Coberta i contenidor amfòric de la Unitat Funerària 29. (Arxiu CODEX)



enterraments que utilitzen o una sola àmfora o fragments de diverses àmfores per cobrir totalment l’inhumat.

És, majoritàriament, gràcies a aquesta tipologia d’enterrament i gràcies als dipòsits funeraris13 que s’ha pogut determinar la cronologia de 17 de les 48 inhumacions excavades. La majoria de contenidors amfòrics recuperats corresponen a àmfores de procedència africana; també s’utilitzen àmfores lusitanes, àmfores de procedència sud-hispànica i alguns fragments, tot i que molt escassos, d’àmfora tarraconense.

Cal fer referència a la inhumació 29, la qual difereix sensiblement de les característiques bàsiques d’aquesta tipologia. El contenidor amfòric, con-tenia escasses restes òssies corresponents a un nadó i es trobava disposada horitzontalment al fons d’una profunda fossa excavada al substrat geològic. Segellant la fossa, es va documentar una estructura plana formada per pe-dres i fragments ceràmics lligats amb morter de calç.

La segona tipologia més utilitzada correspon a inhumacions amb co-berta de tegulae a doble vessant. S’han comptabilitzat 8 inhumacions se-

13 Tan sols 5 inhumacions presenten dipòsit funerari; concretament les inhumacions 5, 8, 30, 35 i 44.

Figura 7: Unitat funerària 43. (Arxiu CODEX)

Marta Brú Virgili


gures i 6 de possibles (unitats funeràries 3, 9, 16, 23, 27, 28, 30, 31, 33, 35, 38, 39, 42 i 48, fig.1). Genèricament, s’utilitzen tegulae senceres per cobrir el difunt, i en 6 dels casos forma el llit funerari on descansa l’inhumat. En la majoria també s’observa la utilització d’imbrices cobrint les unions de les tegulae.

La tercera tipologia més utilitzada és la d’enterrament en estructura d’obra. En concret s’han documentat 4 unitats funeràries que utilitzen pe-dra i morter de calç per tal de crear una estructura que delimiti la unitat funerària o formi un taüt d’obra dins del qual es situa l’inhumat (unitats funeràries 43, 44, 45 i 46, fig.1).

Cal fer referència, en aquest apartat, a una unitat funerària força com-plexa que correspon a la inhumació d’un individu adult en estructura d’o-bra i taüt de fusta (UF 44). Per construir aquesta unitat s’excavà una fossa en el substrat geològic de planta rectangular amb els extrems arrodonits. A l’interior de la fossa s’hi diposità un individu adult dins d’un taüt de fusta,14 i el dipòsit funerari, als peus del mort. La fossa i la inhumació estan cober-tes amb una coberta formada per cinc tegulae disposades horitzontalment. Per tal de delimitar l’enterrament, es va realitzar un segon retall al substrat

14 S’han recuperat un gran nombre de claus de ferro a l’interior del farciment de la fossa.

Figura 8: Unitat funerària 14. (Arxiu CODEX)



geològic. Es van construir dos murets d’obra, un dels quals, el que delimita l’enterrament per l’est i el nord, és de poca entitat mentre que el mur de delimitació oest correspon a un mur d’opus caementicium, encofrat per la cara interna.

També presenta característiques pròpies la inhumació UF 43 per a la construcció de la qual es va realitzar un retall rectangular al substrat geolò-gic en què es recolzaven quatre murets d’opus caementicium encofrats per la cara interna. A l’interior de l’estructura s’hi diposità un taüt de fusta amb les restes de l’inhumat sense que s’hi observi cap tipus de coberta que la segelli. Durant el procés de desmuntatge es va recuperar una antefixa del tipus bust de sàtir amb nèbride lligada al coll que havia estat reutilitzada per construir l’estructura de la unitat funerària (López, 2011).

En relació a la quarta tipologia, 3 de les inhumacions excavades utilit-zen contenidors mixtes per cobrir l’inhumat (unitats funeràries 14, 47 i 49, fig. 2). Considerem com a tal totes aquelles inhumacions que utilitzen la combinació d’elements varis (tegulae, fragments d’àmfores, fragments de dòlies, imbrices...) per construir el contenidor.

Finalment, s’ha documentat un enterrament en caixa (UF 32) per a la construcció de la qual es reutilitzaren diversos tipus de material construc-tiu ceràmic i fragments de dòlia formant una mena de taüt a l’interior del qual s’hi diposità el difunt. La caixa estava segellada amb altres fragments d’elements constructius ceràmics units amb morter de calç.

2.3. Evolució espaciotemporal del jacimentCronològicament, els estudis ceràmics, estructurals i estratigràfics realit-zats van permetre determinar les fases evolutives del jaciment indicant-nos la seva pervivència des de l’època tardorepublicana fins a l’època visigòtica.

2.3.1. Època tardorepublicanaL’evidència més antiga documentada correspon a un retall allargat amb la secció en forma d’embut del qual se n’ha excavat una longitud de 14,5 m (element XXXII, fig.1). Si bé no s’ha pogut determinar el moment cons-tructiu d’aquest element, l’estudi del material ceràmic recuperat durant el

Marta Brú Virgili


procés d’excavació ens determina l’amortització d’aquest element a la pri-mera meitat del segle I aC.

Funcionalment, correspon a una canalització excavada al substrat ge-ològic, el desnivell de la qual ens indica una orientació W-E. Malaurada-ment desconeixem el punt del qual partia la canalització així com tampoc en coneixem la desembocadura, ja que l’estructura va ser tallada durant la construcció d’una de les grans basses relacionades amb el centre de pro-ducció ceràmica (element XV, fig. 1).

2.1.2. Època altimperialÉs a partir de l’època altimperial quan s’observa una important activitat constructiva al jaciment que culminarà amb una profunda reorganització de l’espai i amb un important canvi funcional respecte a l’etapa anterior-ment descrita.

Aquesta reorganització s’iniciarà amb l’amortització de tot un seguit de retalls15 excavats al substrat geològic, de funcionalitat indeterminada, amb la construcció de les estructures relacionades amb la figlina i l’inici de l’activitat cementirial.

Si bé desconeixem el moment constructiu d’aquests retalls, sí que hem pogut determinar l’amortització d’alguns d’ells a partir de la segona meitat del segle I dC i fins mitjans del segle II dC.

Correspon també a aquesta cronologia l’amortització del retall XXVII. L’excavació d’aquest element ha permès recuperar diversos elements estre-tament relacionats amb l’instrumentum domesticum com poden ser un au-riscalpium, ungüentaris, vaixella vítria, pondera i una gran representació de ceràmica comuna, ceràmica grollera, parets fines, T.S. Hispànica, T.S Sud-gàl·lica, així com també fragments d’àmfores bàsicament de procedència africana, sud-hispànica i tarraconense. Forma part també del conjunt, una antefixa sencera del tipus bust femení velat amb arracades llargues (López, 2010).

Possiblement coetània seria l’excavació dels retalls XXI i XXII. Cal dir que les característiques físiques d’aquests difereixen dels altres retalls de-

15 Retalls identificats des del número XXI al XXVII a la fig. 2.



tectats ja que, a priori, i a manca de la seva excavació, semblen més grans i profunds.

Associats a l’amortització d’aquest conjunt de retalls, es documenten els murs XXVIII, XXIX i XXX16, la construcció dels quals s’ha d’emmarcar a mitjans del segle II dC o posteriorment. Tot i desconèixer la seva fun-cionalitat, les diferències tècniques existents entre aquests elements i les estructures relacionades amb la figlina, semblen determinar una indepen-dència funcional i cronològica d’unes respecte a les altres.

En relació a la construcció de les estructures de la figlina, és important fer referència al fet que amb la intervenció arqueològica no es van excavar els estrats constructius i, per tant, la seva datació s’estableix a partir de dues dades conegudes.

Per una banda, sabem que la construcció de la bassa d’emmagatzematge XV es produeix amb posterioritat a l’amortització del retall d’època tar-dorepublicana, a la primera meitat del segle I aC. Per l’altra, sabem que el material associat al nivell d’ús de la pastera ens indica l’ús i l’abandona-ment d’aquest element en l’època altimperial, sense poder concretar més dins d’aquest període.

A més, la igualtat de les característiques constructives de totes les es-tructures relacionades amb el centre terrisser, semblen indicar una contem-poraneïtat constructiva entre elles. D’aquesta manera determinen, a priori, la construcció de la figlina amb posterioritat a la primera meitat del segle I aC o durant la primera centúria del període altimperial.

Amb el centre manufacturer en ple rendiment s’inicia, a finals de l’èpo-ca altimperial, l’activitat cementirial a la zona, la qual s’ha documentat grà-cies a dues inhumacions. Cal dir però, que l’escassetat del material associat a aquestes ens presenta certs dubtes pel que fa a la seva datació.

2.1.3. Època baiximperialTot i que a inicis del segle III dC s’observa una reducció de l’extensió del centre terrisser, demostrat amb l’amortització dels dipòsits de decantació

16 Estan construïts amb pedres irregulars lligades amb fang i amb material constructiu ceràmic reu-tilitzat.

Marta Brú Virgili


de tegulae, del dipòsit XI i del mur XXX, la resta d’estructures de la figlina es mantenen en funcionament.

És durant aquest període quan es produeix un important augment del nombre d’unitats funeràries. Corresponen, per tant, al segle III dC almenys 6 de les 48 inhumacions documentades.17

Aquest augment en el nombre de tombes respecte al període anterior indica que la utilització de l’àrea com a espai cementirial era recurrent i que era una activitat coetània a la producció terrissera.

Tot i així, serà a partir de finals del segle III dC i sobretot durant el segle IV dC quan continuarà el progressiu abandonament de la terrisseria tal i com indica la cronologia de l’inici d’amortització de la bassa XIV.

Tanmateix tenim constància que, a finals del segle IV dC, s’amortitzen altres elements com són el retall XXI18, el dipòsit VIII i el conjunt de me-talls documentats en el retall XXXI19.

L’abandonament progressiu de la terrisseria contrasta amb l’augment de les inhumacions. A aquest període corresponen 8 de les inhumacions documentades.

Sabem també que, al segle V dC la zona de forns ja es troba amortit-zada i que es finalitza el colgament de la gran bassa d’emmagatzematge d’aigua identificada com a element XIV.

És també en el segle V dC quan es dipositen les últimes unitats fu-neràries; en podem establir la datació i corresponen a dues inhumacions infantils en contenidor amfòric.

Per tant, a finals del període baiximperial totes les estructures de la fi-glina havien estat anul·lades a excepció de la bassa XV. Aquesta estructura va mantenir-se en funcionament fins l’entrada d’època visigòtica, tot i que molt possiblement va perdre la seva funció original convertint-se en un es-

17 Cal dir que de les 48 inhumacions documentades tan sols se n’ha pogut determinar la cronologia de 17, de manera que no podem descartar la presència de més inhumacions durant el segle III dC o en qualsevol altre moment cronològic als quals fem referència.

18 El material que ens indica aquesta datació va ser recuperat en l’excavació d’un petit sondeig en els nivells d’amortització d’aquest element. Caldria realitzar-ne l’exhauriment estratigràfic per poder determinar una cronologia fiable per a la seva amortització, mentre que la cronologia constructiva restaria indefinida.

19 L’element XXXI sembla correspondre a l’empremta d’un fons de dòlia reutilitzat com amagatall d’un conjunt d’elements metàl·lics (eines indeterminades, una vora de destraleta, un pestell, una clau articulada...) tapats per un fragment de tapadora de ceràmica de grans dimensions.



pai destinat a l’acumulació d’aigua de pluja, ja sigui per a usos agropecuaris i/o per al consum humà.

2.1.4. Època visigòticaL’entrada a l’època visigòtica va comportar el colgament total de les estruc-tures i, per tant, el complet abandonament de l’espai entre finals del segle V dC i el llarg del segle VI dC. És en aquest moment quan s’amortitza l’última estructura en ús que es conservava, la bassa XV.

Desconeixem l’evolució històrica del jaciment des de l’època visigòtica fins a època contemporània. Probablement, amb el progressiu colgament de les estructures de la terrisseria i de la necròpolis associada, l’àrea torna a ser utilitzada com a espai agrícola.

3. Consideracions finals Arribats en aquest punt, tan sols ens manca fer un seguit de reflexions en-torn al jaciment del Barranc de Sales. Algunes d’elles es formularan com a simples hipòtesis que hauran de ser contrastades en futures intervencions.• El jaciment ocupa, almenys, uns 8000m² dels quals se n’han excavat,

parcialment, uns 6900. Per tant, per poder finalitzar l’estudi del jaci-ment, seria necessari acabar l’exhauriment estratigràfic de l’àrea par-cialment excavada així com realitzar l’estudi de l’àrea que hi manca. La constància de la recuperació i existència d’un petit dipòsit, dues inhumacions i d’un forn en la parcel·la contigua ens indiquen que el jaciment ocupava una superfície més àmplia que l’establerta en la nos-tra intervenció.

• L’excavació realitzada ha pogut determinar que la primera fase d’acti-vitat humana documentada, representada per una canalització excava-da al substrat geològic, s’emmarca cronològicament amb anterioritat a la primera meitat del segle I aC. Aquest element s’ha de relacionar amb la distribució i abastiment d’aigua dels petits assentaments, tipus granges, que existien dispersos per la plana d’època tardorepublicana, els quals presenten una expansió màxima entre finals del segle II aC i l’època augustiniana (Palet i Orengo, 2010). No podem descartar l’e-

Marta Brú Virgili


xistència d’altres elements d’aquesta època, en la part del jaciment que no ha estat excavada.

• Serà a partir de les grans reformes promogudes per August a la ciutat de Tàrraco quan s’observa una centralització dels establiments disper-sos i l’adopció força generalitzada del sistema de producció tipus vil·la. Amb August, o una mica abans, es documenta la desaparició de part d’aquests establiments rurals tardorepublicans o bé la seva remodela-ció adoptant les característiques pròpies de les construccions romanes (Prevosti, 2010). En aquest sentit no podem descartar que la cons-trucció del centre terrisser sigui l’evolució d’un assentament precedent ni tampoc que es tracti d’un assentament d’època altimperial de nova planta.

• És per tant, dins d’aquesta evolució on s’ha d’emmarcar la construc-ció de la figlina del Barranc de Sales, la qual s’originaria a causa de la gran demanda de material constructiu ceràmic, ja fos per les reformes internes de la ciutat o per la construcció o reformes de les vil·les i dels establiments rurals existents. Malauradament, la manca de marques i segells en les peces manufacturades impossibilita fer el seguiment de la seva distribució.

• La cronologia de la figlina s’ha d’emmarcar amb posterioritat a la pri-mera meitat del segle I aC o durant la primera centúria del segle I dC amb una perduració fins a finals del segle III dC o segle IV dC, moment en què es documenta la progressiva amortització de tots els elements que conformaven el centre terrisser. Tot i així, no podem des-cartar que es mantingui una certa producció, potser de caràcter mino-ritari, fins a finals del període baiximperial. També l’activitat cementi-rial a la zona, sembla iniciar-se a finals del període altimperial amb una perduració segura fins al segle V dC.

• Per tant, s’observa una coexistència entre els dos usos de l’espai no només a nivell cronològic sinó també en relació a la situació de les in-humacions, ja que la gran majoria d’aquestes es documenten separades del centre manufacturer. Com a excepció trobem les inhumacions 47 i 49 que se situen dins l’àmbit d’acció de la terrisseria; també la de la inhumació 7 la construcció de la qual talla un paviment relacionat amb



l’àrea de tallers i ens demostra que, quan es produeix la inhumació, aquest element ja havia perdut la seva funcionalitat original.

• L’edat i el sexe dels inhumats ofereixen, també, dades interessants. A falta de l’estudi antropològic, els resultats determinen l’existència d’in-dividus de tots els grups d’edat i tant de sexe masculí com femení. Aquest fet ens fa pensar en l’existència d’una o diverses estructures familiars que estarien estretament relacionades amb l’activitat manu-facturera. I, evidentment, ens fa qüestionar quina seria aquesta relació: de propietat o d’explotació del centre productiu com a mà d’obra.

• Sigui com sigui aquesta relació, l’existència d’aquest grup poblacional implica la necessitat d’una àrea de residència pròxima a la figlina. Si bé amb la present intervenció no s’ha excavat cap estructura domès-tica, cal recordar que durant la delimitació arqueològica realitzada l’any 2004 es van localitzar una sèrie de murs d’opus caementicium que semblen dibuixar una zona d’àmbits residencials i que durant el pro-cés d’excavació s’han recuperat diverses peces relacionades amb l’ins-trumentum domesticum, elements que remarcarien aquesta proximitat d’una àrea residencial.

• Tanmateix és interessant fer una breu reflexió entorn la tipologia de les inhumacions, sobretot en referència a les inhumacions en estructu-ra d’obra. Aquesta tipologia d’enterraments sembla denotar una major importància econòmica o social d’aquests individus respecte a la resta del grup, evidenciada més per la complexitat de les construccions que no pas pel luxe.

• És a finals del baix imperi quan culmina l’abandonament progressiu de la figlina, iniciat a partir de finals del segle III dC i quan finalitza l’activitat funerària a la zona. S’observa, per tant, un despoblament que s’equipara a la tònica general de la resta del territori on, a partir de la mateixa centúria, es detecta un progressiu abandonament i desaparició de la majoria de vil·les i establiments rurals.

• Serà, per tant, la manca de demanda del producte manufacturat allò que provocarà el progressiu abandonament de la terrisseria i la disper-sió o trasllat del grup de població que s’hi relacionava.

• Tot i així, l’activitat humana al jaciment del Barranc de Sales es man-tindrà fins més enllà del període visigòtic amb un important canvi

Marta Brú Virgili


funcional. L’espai recuperarà el caràcter agrícola que havia perdut en època d’August, funcionalitat que perdurarà fins l’any 2005 amb l’inici dels nostres treballs arqueològics.

• L’excavació d’aquest jaciment, tot i que de forma parcial, aporta noves dades i reafirma part de les dades ja existents en relació a l’espai en què es troba inserit: l’ager tarraconensis. Però, al mateix temps, planteja noves qüestions que tan sols podran ser contrastades amb les futures intervencions arqueològiques que es realitzin en el jaciment del Bar-ranc de Sales i a l’àrea adjacent.

BibliografiaAllué, E.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vallverdú, J. i Vergès, J.M. (2010)

“Estudi arqueobotànic d’una sitja del segle IV aC a la plaça de Sant Andreu (la Selva del Camp, Tarragona), a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tar-ragona, 173-180.

Cabrelles, I. i Gebellí, P. (2011). “La terrisseria romana de Mas d’en Corts”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarragonensis 2. El poblament. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Ar-queologia Clàssica, Tarragona, 496-546.

Brú, M. (2013) “El jaciment del Barranc de Sales”, a: Prevosti, M., Ló-pez, J. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 5. Actes del Simposi interna-cional. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueo-logia Clàssica, Tarragona, 339-354.

CODEX (2010) Memòria de les intervencions arqueològiques realitzades al Jaciment del Barranc de Sales (La Selva del Camp, Baix Camp). Memòria inèdita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Daza, R.; Àlvarez, A. (2010) “La base geològica. Trets generals del quaternari i la seva relació amb els assentaments d’època romana”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 155-162.



Díaz, J.J. (2008) “De la arcilla a la cerámica. Aproximación a los ambi-entes funcionales de los talleres alfareros en Hispania”, a: Bernal, D. i Ribera, A. (Ed.) Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión. Universidad de Càdiz, Servicio de publicaciones, 93-112.

Guitart, J.; Pera, J.; Ros J. i Padrós, N. (2009) “Excavacions a la ciutat romana de IESSO (Guissona, Segarra). Les termes públiques i les dar-reres intervencions.”, a: Tribuna d’Arqueologia 2009. Servei d’Arqueo-logia i Paleontologia. Direcció General de patrimoni Cultural. Genera-litat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Barcelona, 149-186.

López, J. i Piñol, LL. (2008) Terracotes arquitectòniques romanes. Les tro-balles de la Plaça de la Font (Tarragona). Hic et nunc; 4. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona.

López, J. (2010). “Les antefixes de l’ager tarraconensis”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarragonensis 2. El poblament. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarrago-na, 563-590.

Ollé, A. i Vallverdú, J. (2000). “Excavació de noves estructures a la vil·la romana de Paret Delgada (la Selva del Camp, Baix Camp)”, a: Ruiz de Arbulo, J. (Ed.). Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial roma-na. Documents d’arqueologia clàssica, 3. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 223-229.

Palet, J.M. i Orengo, H.A. 2010 “Les centuriacions de l’ager tarraconen-sis: organització i concepció de l’espai”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tar-ragona, 121-154.

Roig, J.F (2013) “La bòbila del Vila-sec”, a: Prevosti, M., López, J. i Gui-tart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 5. Actes del Simposi internacional. Docu-menta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 303-337.


La Carta de Població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

Joana Carnicer MiróIl·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona

[email protected]

ResumLes cartes de població a la Catalunya Nova durant el segle XII tenen com a rere-fons la conquesta cristiana d’aquest territori, que es trobava en mans de l’Al-Àn-dalus, per part del Regne Franc i després per part del Casal de Barcelona. Aquest article pretén ser un recull, a partir de les hipòtesis fetes per diferents historiadors així com de documents coetanis, de com era la Selva del Camp en el moment en què hi arribaren els primers repobladors cristians, com també en el moment de l’a-torgament de la carta de població i fins finalitzar el segle XII. Per això, ens situem en la conquesta cristiana del Camp de Tarragona, en els antecedents de població a la vila i al seu terme, per tal d’establir les premisses del què, el qui i el com de la Selva del Camp durant la segona meitat del segle XII.

Paraules clauCartes de població, Conquesta cristiana, Catalunya Nova, la Selva del Camp, mu-sulmans, repobladors cristians.

Abstract The municipal charters granted in New Catalonia during the 12th century were marked by the Christian conquest of this region, which had been under Al-Andalus’ control, a conquest initially led by the Frankish Kingdom and later by the House of Barcelona. This article draws on the hypotheses of different historians and information from contemporary documents to describe la Selva del Camp’s area during the period spanning from the arrival of the first Christian re-settlers and the granting of the municipal charter, to the end of the 12th century. To do so, we explore the Christian conquest of the Camp de Tarragona region, the circumstances leading up to the settlement of the town and its surrounding area, in order to determine the foundations of the society of la Selva del Camp during the second half of the 12th century and how that society lived.

KeywordsPopulation charters, Christian conquest, New Catalonia, la Selva del Camp, Mus-lims, Christian re-settlers.

Joana Carnicer Miró


1. Les cartes de població1.1. Definició

Les cartes de població, amb diferent nomenclatura, són una font del dret local que trobem a l’Europa occidental. Tanmateix, els diferents contextos històrics i institucionals dels regnes de l’Europa occidental fan que no pu-guem tenir un concepte definit del que són les cartes de població i que ens haguem de fixar en els seus diferents significats i característiques.

A la Catalunya Nova, les cartes de població les hem de vincular al perí-ode de la conquesta cristiana, si bé a la resta del territori català també s’a-torgaren cartes de població durant el segle XIII en el marc de la promoció urbana de l’època de Jaume I i Pere el Gran, així com en les últimes etapes de l’activitat repobladora comunal de finals dels segles XIII i XIV.

Curiosament, donats els beneficis que s’atorgaven a la població que hi habitava, o que s’hi desplaçava per a habitar- hi, l’empresa repobladora de la Catalunya Nova fou tan important que la Catalunya Vella perdé pobla-ció; d’aquesta manera, anys més tard que al sud, al nord s’atorgaren també cartes de població, especialment cartes de franquícia, per tal d’atraure po-blació i/ o evitar que es despoblés.

Pel que fa a l’expressió carta populationis, tan sols apareix en escassos documents i textos originaris, si bé fou adoptada pel parlar popular i sobre-tot començà a traslladar-se documentalment des del segle XIII. Dins del territori català la nomenclatura més utilitzada durant els segles X, XI i XII era carta franchitatis o carta libertatis (Font i Rius,1984).

El Diccionari d’Història de Catalunya (1992: 831) defineix carta de po-blació de la següent manera:

“Privilegi escrit pel qual un senyor concedia a una comunitat local un lloc, generalment gens o només insuficientment poblat, amb la finalitat que hi fixés la residència i condicionés el territori per al cultiu [...]. Per una banda fixa les condicions segons les quals el col·lectiu ha de portar a terme la colonització, i per l’altra, els seus deures (d’índole econòmica, militar, etc).”

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat


1.2. Tipologia de cartes de poblacióLa principal classificació que pot fer-se de les cartes de població a Cata-lunya parteix del seu destinatari. Així doncs, trobem cartes de població en virtut de les quals s’atorgava poder a un individu o família per tal que s’o-cupés de la repoblació d’un territori, i per tant exigien l’atorgament ulterior d’una carta de població destinada a la col·lectivitat.

D’altra part, existeixen les cartes de població destinades directament a una col·lectivitat, actual o futura, amb l’objectiu de repoblar o fundar un nou poble, organitzar la vida civil o oferir uns estímuls per a la radicació veïnal en el lloc i evitar l’abandonament.

Ara bé, dins d’aquests dos grans grups existeix un ventall molt ampli de modalitats de cartes de població, que podem destriar, de forma resumida, de la següent manera (Font i Rius, 1984):• Donacions individuals o llicències per a poblar: aquest grup distingeix

entre les donacions amb l’encàrrec de repoblar i les llicències, encàrrecs o autoritzacions per a poblar.

• Establiments agraris col·lectius: pot tractar-se bé d’una consignació dels seus aspectes bàsics (gaudir-ne i disposar-ne), bé d’una dependència personal dels concessionaris respecte el titular del domini.

• Establiments d’aldees o veïnals: que contenen la donació d’un lloc, vila o castell a tot un grup de persones, incloent-hi tota classe de béns o terres comunals que es troben en el seu terme, per tal que s’hi edifiqui i es repobli. S’hi acostuma a distingir entre la tinença urbana (cases i horts), la qual és plena, i un sòl agrari, on es fixa un cànon agrari.

• Cartes de franquícies i privilegis: distingeix entre les franquícies agràries i les que contenen tot un seguit de llibertats per als habitants.

• Estatuts de la vida jurídica local: es tracta privilegis reals per a l’organit-zació urbana i civil de les localitats.



2. Context històric i institucional al voltant de les cartes de població de la Catalunya Nova

A l’extens territori de la Catalunya Nova, el context històric i institucional que rau darrere de les cartes de població són els intents de conquerir aquest territori per part del Regne franc i del Casal de Barcelona durant el segle VIII fins la primera meitat del segle XII.

2.1. La conquesta cristiana de CatalunyaEl domini musulmà, a causa de la inestabilitat del regne visigot, entre d’al-tres factors, arribà a estendre’s fins a Poitiers, sota el domini del Regne franc, lloc on els musulmans foren derrotats pel prínceps Carles Martell l’any 732. A partir d’aquesta derrota, el Regne franc inicià la conquesta de determinats territoris com la Septimània i el Rosselló. De mica en mica, la frontera del Regne franc avançava, novament, cap al territori de l’actual Catalunya, de manera que l’any 768 aquesta arribava gairebé als Pirineus.

Un cop ocupat el sud dels Pirineus, Carlemany, rei dels francs, va veure la possibilitat de crear una districte de frontera que protegís el seu reg-ne dels musulmans. Aquesta extensió, coneguda tradicionalment com la Marca Hispànica1, en el territori de l’actual Catalunya s’estenia des dels Pirineus fins al Llobregat, i es dividia en els següents comtats: Conflent, Cerdanya, Rosselló, Vallespir Peralada, Empúries, Besalú, Osona, Giro-na, Barcelona, Urgell, Pallars, Ribagorça. Els comtats catalans ubicats en aquest espai de frontera, a través de pactes matrimonials i de vassallatge, s’anaren unificant, i el Casal de Barcelona anà prenent força.

L’any 988 Borrell, Comte de Barcelona i senyor de la resta de comtats catalans, no jurà fidelitat al rei franc, donada la crisi institucional i la ines-tabilitat del Regne franc, i se n’independitzà.

Durant els segles X, XI i XII s’inicia l’expansió del Casal de Barcelona cap a l’anomenada Catalunya Nova. Aquesta conquesta fou lenta, ja que la majoria d’aquestes terres es trobaven en una situació de frontera i durant

1 Si bé el nom Marca Hispànica apareix en alguns anals francs i ha estat adoptat tradicionalment per la historiografia, durant els segles IX i X aquest districte era conegut també amb el nom d’Hispània o Gòtia.



molt de temps la presència cristiana es pot classificar com a militar d’ur-gència (Font i Rius, 1984).

2.2. La conquesta cristiana del Camp de TarragonaLes primeres incursions al territori del Camp de Tarragona foren pro-mogudes pels francs. Així doncs, l’any 804 i l’any 808 Lluís el Pietós, Rei d’Aquitània i fill de Carlemany, amb afany conqueridor arribà a Tortosa, si bé no aconseguí derrotar els musulmans i hagué de recular.

Entre cristians i musulmans hi hagué gairebé tres segles de co-existència, fruit de les periòdiques expedicions dels cristians cap al sud del país. Hem de tenir en compte que els àrabs s’instal·laren en fortificacions muntanyenques estratègiques, i “tenim documents del segle X que parlen de l’espant que produïa, a la gent del comtat de Barcelona, treure el cap per damunt de les serres de la banda del riu Gaià, per allí on es construïren els castells de Montmell i Santa Perpètua” (Iglésias, 1956: 25).

No fou fins el segle XI que el Comtat de Barcelona es va expandir fins a l’actual Penedès, la part més oriental del Camp de Tarragona i l’actual Baixa Segarra (Miquel Santesmases; Saumell, 1999: 8).

Pel que fa a la ciutat de Tarragona, l’any 936 hi hagué una retirada momentània dels musulmans, si bé una butlla del Papa Joan XIII de l’any 971 cita Tarragona com a captiva dels musulmans ( Jordà, 2006: 44); d’altra banda, al Camp de Tarragona no s’ha trobat cap indici d’expedicions mu-sulmans des de principis del segle X (Vila; Fort i Cogul, 2011).

Per tant, encara que el Comtat de Barcelona no hagués conquerit defi-nitivament la ciutat de Tarragona i part del Camp, es produïren diferents intents repobladors d’aquest territori tant durant el segle X, com durant el segle XI.

Tanmateix, tots els intents repobladors promoguts pel Casal de Barce-lona durant els esmentats segles foren fallits, i fins i tot Berenguer Ramon II l’any 1090 donà la ciutat i territori de Tarragona a la Santa Seu per a la seva repoblació. Anys més tard, concretament l’any 1118, Ramon Beren-guer III donà a Sant Oleguer, bisbe barceloní, la ciutat de Tarragona i el seu ampli territori com a possessió perpètua de la nova seu tarragonina



(Morera, 1954- 1959). Segons consta, en aquesta donació la ciutat de Tar-ragona es trobava abandonada (Font i Rius, 1984). És també en aquesta donació on “sembla que s’esmenta per primer cop la Selva” (Vila; Fort i Cogul, 2011: 13).

Per tal de poder aconseguir la repoblació i la regulació del territori del Camp de Tarragona, Oleguer signà un pacte feudal amb el cavaller nor-mand Robert d’Aguiló l’any 1129, sobre el domini de la ciutat amb la finalitat de restaurar-la, defensar-la i impartir-hi justícia. Robert expediria, amb el consentiment d’Oleguer, una carta de franquícies als futurs ha-bitants de Tarragona i del seu territori oferint-los la lliure possessió de les seves heretats, sotmesos a la justícia conjunta dels cedents. És a partir d’aquest pacte feudal que s’inicià la restauració efectiva de la metròpoli tarraconense i la repoblació del seu terme (Font i Rius, 1984).

Tanmateix, i tot i l’impuls inicial, les expectatives repobladores durant la primera meitat del segle XII no van ser les esperades, i la concessió sobre Tarragona resultà inoperant durant gairebé 20 anys, si bé s’establiren les bases per les grans conquestes cristianes, la de Tortosa l’any 1149 i la de Siurana l’any 1153.

L’any 1149, i un cop presa Tortosa, el prelat tarragoní Bernat Tort, ac-tualitzà la concessió de Tarragona i del seu territori a favor de Robert, que anteriorment ja havia fet Oleguer, establint-se un seguit de normes fona-mentals sobre la franquícia dels nous habitants. En paral·lel, a l’àmbit rural o ager al voltant de la ciutat es concediren diferents cartes de població, tan per part l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i el seu vassall, el prínceps normand Robert, així com per part del comte de Barcelona, o fins i tot conjuntament (Font i Rius, 1984).

D’entre les cartes de població atorgades per Ramon Berenguer IV, com-te de Barcelona, en destaca la de Cambrils (1152) o la de l’Albiol, atorgada el 25 de juny de 1158 a favor de Joan Martorell, ardiaca de l’església de Tarragona, o les donacions de Reus de l’any 1154 (Font i Rius, 1984: 109).

Així doncs, el sistema que, en general, se seguí per a la repoblació fou atorgar un lloc a un cavaller o a un grup de cavallers amb les seves famílies, per tal que duguessin a terme la seva repoblació i aixequessin la correspo-nent fortalesa, en un sistema de feu, o meitat en feu i meitat en alou, de l’església de Tarragona o del comte sobirà (Font i Rius, 1984: 109).



Tot i així, també trobem exemples de cartes de població al Camp de Tarragona atorgades a la col·lectivitat, com la de Cambrils de l’any 1155, la de Constantí l’any 1159 o la de la Selva del Camp l’any 1165 (Font i Rius, 1984:109 i 211).

3. La repoblació de la Selva del Camp3.1. Antecedents de la població de la Selva del Camp

abans de l’atorgament de la carta de poblacióLa presència de població al terme municipal de la Selva del Camp ha estat gairebé constant al llarg de la història, i fins i tot hi ha qui apunta durant la prehistòria, donada l’existència de dòlmens i de menhirs a la zona que par-teix la Selva i l’Albiol (Pié, 1984). Un jaciment iber a l’actual Plaça de Sant Andreu confirma la presència d’aquesta civilització en el terme municipal de la Selva (Allué; Ollé; Otiña; Vallverdú; Vergès, 2010) .

I sens dubte són vàries les troballes que mostren l’existència de dife-rents vil·les romanes, algunes força luxoses o benestants, al llarg del terme municipal, com són la de Paretdelgada, la de Mas Bertran o la del Vilar. Tanmateix, des de la finalització de l’Imperi romà d’occident fins a l’ator-gament de la carta de població, les restes arqueològiques aporten poca, per no dir gens, informació sobre la població de la vila, i tampoc es disposa de documents escrits d’aquella època. Malgrat l’anterior, en les excavacions dutes a terme a Paretdelgada, el material de les quals es lliurà l’any 1937 al Museu Arqueològic provincial de Tarragona, es trobaren tres capitells que podrien ésser exemplars romans o hispanovisigots (Macías; Menchón; Muñoz, 1996: 99).

Pel que fa als musulmans, tampoc s’han trobat fonts originàries que demostrin l’establiment d’aquests a la Selva o en el seu terme municipal. Si bé es tracta d’una hipòtesi no demostrada, són varis els historiadors que no han descartat la presència musulmana a la Selva, i fins i tot Pié ho afir-ma en vàries ocasions en el llibre dels Annals, considerant que els primers repobladors trobaren la vila construïda al mateix lloc que s’ubicava el nucli musulmà. L’emblema d’aquesta hipòtesi és el nom de l’actual carrer Sens-mudaina, que podria tenir un origen musulmà (Pié, 1984: 12):



“Que‘ls sarrahins s’establiren á la Selva ho demostra l’edifici que hi havía, nomenat l’Almudayna, ço es, casa dels pesos y mesures, la qual existí fins al segle setze en que fou enderrocat. Consta que hi havía l’esmentat edifici en varis documents [...]. La paret de casa Vilagrassa, que dona al carrer d’en Puig, es molt probable que data dels temps de la dominació sarrahi-na. Aqueixa casa era antigament dels Ferrarís, segons consta en diferents documents, y demunt de la portalada, que dona al carrer Major, hi ha un bonich finestral gótich ab una senyal de ferradura.”

Tanmateix, el document més antic on es menciona l’existència de l’Almu-daina és de l’any 1317. Hi ha també qui apunta que el significat real que s’amaga darrere el nom Sensmudaina és ciutadella; així com també que el raval de la Selva conegut com la Ràpita en llengua àrab vol dir convent militar per a la defensa de les fronteres. A més a més, és possible que a la Selva hi hagués un lloc avançat per guardar el camí que ascendeix al castell de l’Albiol i entronca amb els de la Mussara i de Siurana (Iglésias, 1956).

D’altra part, la tradició popular parla d’una batalla entre cristians i musulmans al pas estret que hi ha per anar de la partida del Mas Ripoll a Vilaplana, que l’any 1165 era conegut com el coll del Llop o cap de Riu d’Oms, i que en documents del 1327 ja consta que s’anomenava coll de la Batalla. És possible que durant la conquesta de Prades i de Siurana alguns d’aquests cavallers que lluitaren contra els musulmans s’establissin a la vila, aquests serien: Julià de Vallcorba, els Costa, els Valterra, els Prats, els Vila-nova, els Montfalcó i Monpahuó (Pié, 1984).

3.2. La carta de població de la Selva del Camp3.2.1. Atorgament i exemplars

La carta de repoblació (aquest és el mot que s’utilitza en les còpies troba-des) de la Selva del Camp fou atorgada per Hug de Cervelló, arquebisbe de Tarragona, el 13 de maig de l’any 1165. Al final del document hi apareixen diferents signatures de testimonis i del notari que donà fe al document, aquests eren: Joan, prevere i canonge, Ramon Miró, prevere, Ramon Freixa, Guillem de Sant Pau, Ramon, Prevere, Guillem de Grassa, Oller de Rafa-guera i Sendred, notari de la seu de Tarragona.



De la carta de repoblació de la Selva del Camp n’existeixen dues còpies, l’una, copiada al Llibre Verd, datada el 1273 i l’altra, en pergamí, datada l’any 1539. Entre ambdós documents existeixen algunes variacions pel que fa a paraules, si bé no afecten el seu contingut (Pié, 1984).

3.2.2. Classificació, estructura i contingutSegons la classificació de les cartes de població feta en el punt 1.2 d’aquest article, la carta de repoblació de la Selva del Camp tenia com a destinataris als seus habitants, actuals o futurs. A més a més, es tracta d’un establiment d’una aldea o veïnal que conté la donació d’una vila (Font i Rius, 1984: 207), incloent- hi tota classe de béns o terres comunals que es troben en el seu terme, per tal que s’hi edifiqui i es repobli. A continuació, pel seu interès, en copiem les primeres línies2:

“(...) DONEM la nostra vila, anomenada VILA CONSTANTINA, a tots els que hi habiten, és a dir a aquells que en el present ja hi viuen i àdhuc als que amb el nostre consentiment i voler hi habitaran i a llur des-cendència per a sempre. (...) DONEM totes les terres que hi tenen, i les cases, que amb el nostre consentiment, hi habitaran així a ells com als que vinguin a viure, i les terres i els horts, francs i lliures, sense cap mal usatge ni censal i no se’ls faci coacció ni questia (tribut en diners o fruits), si no és per via de justícia; ells i la seva descendència després d’ells, ho tinguin i posseeixin a perpetuïtat, amb les entrades i sortides (camins), amb les pastures, aigües i llenyes, salvada la fidelitat a nós i a la nostra església”.

Aquesta breu transcripció de la carta de població ens permetria plantejar la hipòtesi de què abans de la seva promulgació ja hi havia habitants a la Selva, i que aquesta ja disposava d’algunes construccions sobre part del que avui és el nucli antic de la vila.

És interessant considerar que Pié (1984), a partir d’un escrit signat el 1563, precisa que els repobladors de la Selva la trobaren en el mateix lloc on s’ubica actualment, però derrocada. Respecte d’aquesta qüestió, no po-dem deixar de banda la consideració que fa Iglésias “creure que, tot de

2 Versió de la transcripció de la carta de repoblació publicada per l’ajuntament de la Selva del Camp l’any 1990, en motiu del 825è aniversari del seu atorgament, i que es reprodueix com a annex al final d’aquest article.



sobte, aquests van fer sorgir del no res una localitat de l’amplitud de la que tanca l’emmurallat que ha previngut fins a nosaltres, seria un imperdonable error” (Iglésias, 1956: 46).

Tot i la donació que s’escriptura a través de la carta de repoblació, l’ar-quebisbe es reservava la seva dominicatura, el forn i la fàbrica, els delmes i les primícies, a part de condicionar la donació a la seva fidelitat i a l’esglé-sia. Tanmateix, no podem obviar que Hug de Cervelló no donà només la possessió sobre aquests béns, sinó també diferents drets sobre els mateixos, permetent als destinataris empenyorar-los i alienar- los, si bé ell se’n reser-vava un dret d’adquisició preferent. En cas que l’esmentat dret d’adquisició preferent no fos exercit i les possessions fossin transmeses a un tercer, el cessionari havia de domiciliar-se a la vila.

La carta de repoblació també contempla la limitació del terme munici-pal de la vila, que resulta força semblant a l’actual3:

“(...) L’esmentada vila afronta de la banda d’orient amb el torrent que bai-xa de les mateixes voltes de l’Argenteria a la partida de les Parets gràcils (Parets- Delgades); de la part de ponent amb el mateix torrent de Moster (Almoster) i puja les crestes dels puigs més alts i passa per la capçalera del Riu d’Oms, segons les aigües es decanten vers el torrent; pel migdia fins a mig camí entre l’esmentada vila i Constantí; per banda de tramuntana fins a les penyes (cingles) que hi ha sota el mateix Albiol i retorna a l’es-mentat torrent de l’Argenteria.”

Finalment, Hug de Cervelló estableix un seguit d’obligacions a la població de la vila4:

“(...) ens ajudareu a mantenir i a defensar contra qualsevol home i dona, i des d’ara ens fareu homenatge i ens jurareu fidelitat de la mateixa manera que ho fan els habitants de Tarragona i del seu territori, i acatareu la nos-tra justícia i manaments, així com els nostres clergues.”

3 Versió de la transcripció de la carta de repoblació publicada per l’ajuntament de la Selva del Camp l’any 1990, en motiu del 825è aniversari del seu atorgament, i que es reprodueix com a annex al final d’aquest article.

4 Versió de la transcripció de la carta de repoblació publicada per l’ajuntament de la Selva del Camp l’any 1990, en motiu del 825è aniversari del seu atorgament, i un exemplar de la qual es reprodueix com a annex al final d’aquest article.



4. La Selva del Camp durant la segona meitat del segle XII

4.1. Les muralles i el seu closL’origen de les muralles de la Selva és incert, si bé és possible que aquestes ja existissin en el moment d’atorgament de la carta de població de la vila, ja que en diferents escriptures dels segles XIII i XIV aquestes fortificacions són nomenades velles (Fort i Cogul, 1934: 11).

Segons Iglésias (1956), els límits del primer nucli emmurallat poden reconèixer-se fàcilment, ja que es tracta dels carrers més estrets del nucli antic, dels que tenen menys llum i on les cases es troben més apinyades. Així doncs, el primer clos emmurallat l’hem de situar entre els carrers que hi ha des del castell, possiblement bona part de la seva paret nord en servís de mur, fins al carrer de Sensmudaina i, a la part oest, fins al carrer Gentil i Vellet. Fins al carrer de Sensmudaina hi arribaria el passatge de la Carnis-seria, que possiblement fos la part est de les primeres muralles. A finals del segle XII, el clos ja arribava, per la banda sud, fins al carrer del Forn Nou.

En relació a l’etimologia del vico de na Gentila, nom que se li dóna al carrer de Gentil i Vellet en un document de 1387, hem de tenir en compte que (Vila, 2005: 41):

“(...) el mateix nom del carrer (Vellet o Vallet) podria fer referència a la seva identificació amb la línia de l’antic Vall de la muralla del segle XII o XIII. De tota manera, no hi ha elements físics que permetin confirmar el traçat d’aquest tancament i, vista la configuració general dels edificis que composen el carrer, sembla més probable que la majoria de cases es construïssin al llarg dels segles XVI i XVII, període en el qual es devia perfilar l’actual traçat del carrer, així com la seva connexió amb el carrer de na Gentil (paral·lel a la muralla del XIV).”

L’eix vertebrador d’aquest clos era l’actual carrer Major, que era l’antic pas entre Tarragona i les muntanyes de l’Albiol, la via sacra selvatana tal i com l’anomena Iglésias (1956).



4.2. Arquitectura civil i religiosa dins del clos emmurallatEn relació a l’arquitectura civil dins del clos emmurallat, la carta de repo-blació parla de l’existència d’un forn i d’una fàbrica, propietat de l’arque-bisbe de Tarragona.

Pel que fa al castell de la Selva, al qual es deuria adossar el primer clos emmurallat, la primera referència històrica trobada és de l’any 1209, i, per tant, el “moment més lògic per a la seva fundació ha d’estar en relació amb els inicis de l’organització de la Selva i del seu territori arran de la carta de poblament de 1165” (Vila; Fort i Cogul, 2011: 19).

Els autors esmentats també consideren que el castell s’adiu a la tipo-logia de construccions que apareix a partir del segle XII, i que pot trobar- se, per exemple, al castell de la Glorieta, a Passanant, que data d’entre els segles XII i XIII.

Pel que fa a l’estructura inicial del castell, es tractaria d’un edifici amb planta baixa i dos pisos, dividits en diferents cambres per al senyor, oficials més directes, majordom o procurador. Al seu interior, també s’hi situaria una cuina, celler, graner, rebost... L’accés al castell fóra al mur sud-oest, on avui hi ha la capella del Santíssim Sagrament de l’església de Sant Andreu.

D’altra part, també hem de considerar que la inexistència de deus natu-rals d’aigua dins del nucli emmurallat exigí la construcció d’una canalitza-ció, coneguda com el Rec, que n’assegurés l’abastiment. L’aigua es recollia de l’Albiol i de la partida del Mas Ripoll. Desconeixem quin és l’origen del Rec, si bé Pié en els Annals no descarta que sigui anterior a la carta de repoblació. Tanmateix els emprius sobre les aigües de la Font Major no es compraren fins l’any 1271 (Soronellas, 1993).

Com a fet curiós destaca que la part de baix del Rec (del molí de la Volta fins a la plaça de l’ajuntament) va ser coberta al segle XIII per tal d’evitar que s’embrutés; s’hi oposaren els veïns de més amunt. Els primers repobladors també construïren diferents molins dins de la vila (Pié, 1984), i al segle XIII ja trobem escriptures que els mencionen.

Pel que fa a l’arquitectura eclesiàstica dins del clos emmurallat, el tem-ple parroquial inicial estava situat al mateix lloc que l’actual. Consta docu-mentalment que era així i, a més, fa uns anys, en el decurs d’unes obres, es van localitzar uns arcs romànics que ho testimonien. No es conserva, però,



cap document on consti que durant la segona meitat del segle XII l’església ja estigués construïda. Iglésias (1956) afirma que, a Constantí, hi hagué església abans que a la Selva.

4.3. Al terme: ermites i molinsA la segona meitat del segle XII la Selva també va créixer fora muralles, i va fer-ho cap al nord. Va néixer, aleshores, Vilanova de la Selva, que podrí-em situar a l’actual carrer de Sant Pau. La Vilanova de la Selva es trobava fortificada i possiblement amb una extensió major que l’actual (Fort i Co-gul, 2011).

En aquesta zona també hi ha l’església de Sant Pau, els orígens de la qual relata Fort i Cogul (1936: 12) de la següent manera:

“[...] podríem creure que l’església de Sant Pau fou represa d’un culte anterior, perquè fou edificada en el mateix lloc d’on abans hi havia exis-tit un altre culte. A més, podem continuar estant segurs de la presència d’aquesta ermita en el segle XII com també ho podem estar de què ja s’hi retia culte a Sant Pau, ja que la seva estructura és igual que la capella romànica del Seminari de Tarragona, l’únic monument paulí del Camp i de l’Arquebisbat de Tarragona”.

Que la Selva creixés cap al nord, i no pas cap al sud, ens fa pensar que en aquells moments el poble tenia més contacte amb la zona de muntanya, possiblement per l’existència de diversos molins hidràulics en tot el camí que segueix la Riera.

Al segle XII, en aquesta part del terme municipal de la Selva, s’hi si-tuava també part de la canalització del Rec que portava l’aigua a la vila, provinent de la font Major i de la partida del Mas Ripoll, els barrancs dels quals s’unificaven a les Duesaigües i a les Tres aigües. El Rec en si s’iniciava al Pont Alt, que la tradició popular diu que va ser construït pels musulmans. Al Pont Alt l’aigua provinent del Pont Sec es traspassava cap al costat dret de la Riera, seguint un camí relativament planer, els desni-vells del qual eren el pendent natural que fa que l’aigua corri avall. Un cop a tocar de la vila, el Rec encara havia de salvar el desnivell de la muralla.

Inicialment, l’aigua devia entrar a la vila arran de terra, però al cons-truir- se el molí de la Canal (situat a la paret del castell que dóna a l’actual



plaça de Sant Andreu) possiblement fos necessari aixecar el nivell del Rec, per tal que l’aigua pogués entrar al seu cup. Segons consta en els fets del Rec del segle XIII explicats en el punt anterior, el molí de la Canal el féu construir el paborde. La data de la construcció dels Ponts i del molí de la Canal es desconeix, encara que Pié (1984: 224) les situa probablement a principis del segle XIII.

Els molins hidràulics al costat del Rec foren construïts pels primers repobladors (Pié, 1984), o fins i tot abans, com és el cas dels molins situats al costat de la Riera, dels cups de pedra dels quals es conserven petites construccions (Soronellas, 1993: 7):

“[...] L’existència dels molins de la Riera és tan reculada en el temps com ho pot ser l’existència d’habitants a la vila, fins i tot anterior a la carta de població. La primera referència escrita és de l’any 1209, en aquest docu-ment queda clar que havia d’haver- hi un rec que conduís l’aigua de la Peixera fins al Molí del mas de Moixó”.

Així mateix, al camí dels Molins, també anomenat camí del Rec, s’hi cons-truïren diferents molins, en concret n’hi trobem tres, la presència dels quals es menciona en documents del segle XIII, i per tant desconeixem si foren construïts pels primers repobladors o pels seus descendents.

Al nord, la muntanya de Sant Pere abraça la Selva, i al seu cim s’hi ubica una ermita, dels orígens de la qual no en sabem gaire cosa, tot i que hi ha documents que en proven la seva existència l’any 1249, però desconeixem si fou construïda durant la segona meitat del segle XII (Pié, 1984).

A la part sud del terme municipal de la Selva hi trobem el Santuari de Paretdelgada, partida del terme que s’esmenta a la carta de repoblació amb el topònim Parietes graciles. Els orígens del Santuari de Paretdelgada podrien situar- se al segle XII tal i com també explica Fort i Cogul (1947: 25):

“La fundació del santuari de Paretdelgada fou fruit de l’eclosió mariana que anava de parella amb l’entusiasme de la reconquesta. El segle XII fou un segle intensament marià a la Catalunya Nova (...) És el segle de la fundació de les grans cases monàstiques de les contrades tarragonines. Aquest ambient marià en què va infantar-se novellament repoblada la



vila de la Selva, entenem que té molta cosa a veure amb la fundació de Paretdelgada.”

4.4. La societat selvatana: els primers selvatansPel que fa a l’organització política durant la segona meitat del segle XII, la Selva estava sotmesa a la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona, qui es dotava de diferents estructures, institucions i càrrecs eclesiàstics que vetlla-ven pel control dels seus drets en el territori (Rodríguez, 2013: 16).

Pocs anys després d’atorgar la carta de població de la Selva, l’arquebisbe nomenà paborde a un canonge de la seu de Tarragona, per tal que admi-nistrés aquesta jurisdicció (Fort i Cogul, 2011: 18).

El paborde tenia la seu al castell, si bé tan sols hi devia residir de forma esporàdica, ja que la seva pertinença a la comunitat de canonges de la cate-dral l’obligava a residir a Tarragona (Vila. Fort i Cogul, 2011).

Al no residir el paborde a la vila, la jurisdicció sobre la vila l’exercia auxiliat per un batlle i diversos prohoms que ben aviat actuarien de forma orgànica a través d’un consell (Fort i Cogul, 2011: 18).

Així doncs, mentre l’organització política del territori s’encarregava al procurador o governador del camp, els batlles representaven a l’arquebisbe en els pobles que no estaven sota control reial, i el consell administrava, reparava i conservava els béns comuns del municipi i controlava l’entrada de productes alimentaris i sanitaris (Cortiella, 1981: 106).

Fonts documentals mencionen, també, que l’any 1118 a la Selva hi ha-via un capellà anomenat Raymundus Capellanus (Pié, 1984).

D’altra part, i pel que fa a la noblesa civil que habitava a la Selva, Pié (1984) menciona que els cavallers que lluitaren contra els musulmans hau-rien pogut establir- se a la vila, com per exemple els Vallcorba, i apunta també d’altres famílies que se sap que vivien a la Selva durant el segle XIII, i potser durant el XII, com els Montserrat, Rabassa, Mulnés, Valls, Bertrants, Menaguerras, Ripolls, Gordos, Gueraus-Regina, Puig, Bovés, Mallafrens, Verrans, Gavaldans, Castellvins, Negres, Sobirans, Cavallés, Ferrers, Punyeras, Rosellons i Ermengols.



5. ConclusionsTant a l’Europa occidental com a l’actual Catalunya existeixen les cartes de població, que podem identificar amb contextos històrics i institucionals de diferent tipus, si bé totes elles tenen com a objectiu administrar un territo-ri, establint un seguit de drets i obligacions als seus destinataris.

Al Camp de Tarragona, les cartes de població les hem de situar durant la conquesta cristiana d’aquest territori que es trobava en mans dels mu-sulmans, i que fou duta a terme pels Regne franc i després pel Casal de Barcelona. En aquest context, i sense disposar de documents coetanis ni de restes arqueològiques que ho provin, són varis els historiadors que no descarten la presència musulmana a la Selva del Camp, on posteriorment s’hi anaren establint els primers repobladors.

Tanmateix, és a partir de l’atorgament de la carta de repoblació que podem considerar que la Selva s’organitza jurídicament com a vila; i és sobretot a partir d’aquest moment quan els primers selvatans comencen a vertebrar la Selva tal i com la coneixem a dia d’avui, reconstruint els pri-mers murs i altres edificacions, i construint- ne de nous, tant de caràcter civil com religiós, alguns de les quals han perdurat fins l’actualitat.



BibliografiaAjuntament de la Selva del Camp (1990). Edició d’una transcripció i

traducció de la carta de repoblació de la Selva del Camp atorgada per Hug de Cervelló el 1165. A cura de Mossèn Eugeni Ferré, Rector de la Selva.

Allué, E.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vallverdú, J. i Vergès, J.M. 2010 “Es-tudi arqueobotànic d’una sitja del segle IV aC a la plaça de Sant An-dreu (la Selva del Camp, Tarragona), a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tar-ragona, 173-180.

Cortiella i Òdena, F. (1981). Història de Constantí. Constantí. Sindicat Agrícola de Constantí.

Diccionari d'Història de Catalunya. (1992). Barcelona. Edicions 62. CEIP Gil Cristià (1984). Inventari artístic dels carrers de la Selva del

Camp. La Selva del Camp.Font i Rius, J. (1984). Cartas de población y franquicia. Barcelona. Consell

Superior d’Investigacions Científiques. Fort i Cogul, E. (1934). Les muralles de la Selva. Tarragona. Fort i Cogul, E. (1936). Sant Pau i La Selva del Camp. La Selva del

Camp. Edicions Analecta Selvatana.Fort i Cogul, E. (1947). El Santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada, a

La Selva del Camp de Tarragona, descripció i història. La Selva del Camp. Edicions Analecta Selvatana.

Fort i Cogul, E. (1985). L’Albiol, notícies històriques. L’Albiol. Ajunta-ment de l’Albiol.

Fort i Cogul, E. (2011). La vida en una vila del Camp de Tarragona al segle XIV. Barcelona. Rafael Dalmau.

Jordà, A. (2006). Història de la ciutat de Tarragona. Valls. Cossetània Edi-cions.

Macías, J; Menchon, J.J; Muñoz, A. (1996). Noves dades d’elements deco-rats d’arquitectura hispanovisigòtica a la província de Tarragona. Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona.

Iglésias, J. (1956). Perennitat de la Selva del Camp. La Selva del Camp.



Miquel, M; Santesmases, J; Saumell, D. (1999). Els castells del Gaià. Valls. Edicions Cossetània.

Morera, E. (1954-1959). Tarragona cristiana, I. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV.

Rodríguez Martorell, F. (2013). L’antic terme municipal del Centelles medieval (segles XII- XIV). Un estat de la qüestió. Estudis de Constantí, 29.

Soronellas, M. (1993). De l ’Albiol a la Selva. Un viatge per l ’aigua. La Selva del Camp. Edició Firalcamp.

Pié i Faidella, J. (1984). Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Beren-guer IV.

Vila i Carabasa, J.M. (2005). Estudi històric de l ’edifici situat al carrer Gen-til i Vellet núm, 14. Manresa.

Vila i Carabasa, J.M. i Fort i Cogul, E. (2011). La memòria del castell. La Selva del Camp. Ajuntament de la Selva del Camp.



AnnexTranscripció de la Carta de Repoblació

de la Selva del CampConsti palesament en la memòria dels presents i dels venidors que jo Hug, per designació de Déu, arquebisbe de Tarragona, amb el consentiment i voler dels nostres canonges, DONEM la nostra vila, anomenada Vila Constantina, a tots els que habiten, és a dir, a aquells que en el present ja hi viuen i àdhuc als que amb el nostre consentiment i voler hi habitaran i a llur descendència per a sempre.

Així doncs, per aquesta escriptura nostra de donació, DONEM l’es-mentada vila anomenada Vila Constantina als habitants, segons el nostre assentiment, presents i futurs i a llur posteritat, exceptuant-ne la nostra dominicatura , el forn i la fàbrica, com també els delmes i primícies, que ens reservem. DONEM totes les terres que hi tenen, i les cases, que amb el nostre consentiment, hi habitaran així a ells com als qui hi vinguin a viure, i les terres i els horts, francs i lliures, sense cap mal usatge ni censal i no se’ls faci coacció ni questia , si no és per via de justícia; ells i la seva descendència després d’ells, ho tinguin i posseeixin a perpetuïtat, amb les entrades i sortides , amb les pastures, aigües i llenyes, salvada la fidelitat a nós i a la nostra església.

DONEM, així mateix, i concedim llicència, si els fos menester, als ha-bitants de l’esmentada vila de vendre, empenyorar i alienar totes les coses predites, de manera que si qualsevol dels seus moradors volgués vendre o empenyorar el seu honor en l’esmentada vila o en el seu terme, prime-rament inquireixi si nós o els nostres el volguéssim comprar o rebre en penyora pel preu usual i just; si no fos així, passats vint dies els sigui lícit empenyorar-ho o vendre-ho als seus semblants aveïnats de la mateixa vila. Emperò si algú sense fills volgués donar el seu honor, que posseeix en la vila o bé en el seu terme a algun dels pròxims consanguinis, no gosi fer-ho de cap manera a no ser que aquell a qui el cedeixi, s’avingui a domiciliar-se en l’esmentada vila, de la mateixa manera que ell ja ho observa. Totes aquestes coses predites guardin sempre els moradors respecte a totes les terres que conreïn.



L’esmentada vila afronta de la banda d’orient amb el torrent que baixa de les mateixes voltes de l’Argenteria a la partida de les Parets Gràcils ; de la part de ponent amb el mateix torrent de Moster i puja per les restes dels puigs més alts i passa per la capçalera del riu d’Oms, segons les aigües es decanten vers el torrent; pel migdia fins a mig camí entre l’esmentada vila i Constantí; per la banda de tramuntana fins a les penyes que hi ha sota el mateix Albiol. I retorna a l’esmentat torrent de l’Argenteria.

Totes les coses predites i tots els honors de santa Tecla, ens ajudareu a mantenir i a defensar contra qualsevol home i dona, i des d’ara ens fa-reu homenatge i ens jurareu fidelitat de la mateixa manera que ho fan els habitants de Tarragona i el seu territori, i acatareu la nostra justícia i ma-naments, així com dels nostres clergues. Si algú gosés d’infringir aquestes disposicions, no li aprofiti de res i només de presumir-ho refaci el doble. I en endavant, aquesta carta romangui ferma i estable per a sempre.

Fou feta el tercer dia abans de les idus de maig de l’any de l’Encarnació del Senyor mil cent seixanta-cinc.

Jo Hug, arquebisbe de la Santa Església de Tarragona.Signen: Joan, prevere i canonge; Ramon Miró, prevere; Ramon de Frei-

xa, Guillem de Sant Pau, prevere; Guillem de Grassa; Oller de Rafaguera. Sendred, notari de la seu de Tarragona, prevere, féu aquest escrit el dia i any susdits.


Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

Quim Masdeu GuitertCentre d’Estudis Selvatans

[email protected] 14 d’abril de 1931, com a conseqüència del resultat de les eleccions municipals favorable majoritàriament a les forces republicanes, es va proclamar de la Segona República a l’Estat espanyol, iniciant-se així, un dels moments clau de la història contemporània catalana i espanyola amb un projecte de democratització i mo-dernització que desperta moltes esperances però que es frustrarà amb l’esclat de la Guerra Civil. En aquest període que va des de 1931 fins a 1936, la Selva del Camp viurà, també, un període convuls al qual ens aproximem fent una crònica dels fets esdevinguts. Aquest article en realitat és el guió, lleugerament adaptat, d’un documental que es va presentar a Canal Camp, la televisió local de la Selva, i que posteriorment es va editar en format DVD (2010). És per aquest motiu que no hi consten notes a peu de pàgina i les fonts consultades són sobretot les actes municipals que es conserven a l’AHMS i la bibliografia que s’acompanya.

Paraules clauRepública espanyola, Ventura Gassol, Puig i Ferreter, eleccions, Generalitat, escola pública, Sindicat Agrícola.

AbstractOn the 14th of April of 1931, as a consequence to the outcome of municipal elections results favourable mainly to the Republican forces, the Second Spanish Republic was proclaimed, starting one of the key moments of contemporary Catalan and Spanish history as well as a process of democratisation and modernisation that awakened much hope, but that would fail with the outbreak of the Spanish Civil War. During that period, from 1931 to 1936, la Selva del Camp also lived a turbulent period that we approach chronicling the events. This article is actually the script, slightly adapted, from a documentary that was made in Canal Camp, la Selva’s local television, and subsequently released on DVD format (2010). Due to this fact, there are no footnotes and the sources are mostly municipal records preserved in the AHMSC and the bibliographical references.

Keywords Second Spanish Republic, Ventura Gassol, Puig i Ferreter, elections, Generalitat, public school, Agricultural Union.

Quim Masdeu Guitert


1. El Directori militar i la complicitat de la burgesia

El 13 de setembre de 1923, es produeix el cop d’estat encapçalat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el qual comptà amb el vis-tiplau d’Alfons XIII. La dictadura inicia, tot seguit, la destrucció de l’obra de la Mancomunitat, persegueix la llengua i la cultura catalanes, prohibeix la bandera i n’entorpeix l’economia.

Durant la dictadura el país es va submergir en una mena d’estat letàrgic en què les brides del poder van ser agafades pels sectors més conservadors de la burgesia, que s’estimaven més potenciar l’immobilisme social, econò-mic i polític per no córrer cap risc de perdre el control de la situació, i així garantir els seus interessos econòmics.

El 1924, a la Selva hi vivien fins a 2.906 persones i la societat selvatana s’anava definint en dos grans grups enfrontats, sorgits de les diferències ideològiques i a la situació socioeconòmica. Les societats recreatives eren un reflex d’aquesta situació. Per una banda, hi havia l’Ateneu “El Lauro”, conegut popularment com el Casino i creat l’any 1878 pels propietaris libe-rals, el primer president del qual fou l’Olegari Mallafré. En unes eleccions directives, obtingueren majoria els simpatitzants propers al poder local que s’agrupaven entorn una colla que s’anomenava el Pensil i que liderava Josep Arbós, secretari de l’Ajuntament. Alhora, un altre grup que havia ocupat els càrrecs directius però que havia perdut les eleccions, s’alià amb una qua-rantena de joves sardanistes acollits al bar del Fermí i posteriorment a ca Flassada, el casalici d’en Rabassa, propietari del mas de Flassada i diputat a Madrid pels conservadors. Aquests impulsarien els una nova entitat, la Defensa Agrària, fundada l’any 1926, i de la qual seria el primer president el Josep Puig Paumaideu, un propietari ben considerat, pròxim a la Lliga i soci número 1 del Sindicat de Sant Isidre.

Un tercer sector, majoritàriament d’ascendència carlina, s’agrupava en-torn al Centre Catòlic influenciat pels Pares Missioners del Cor de Maria, la comunitat que regentava l’escola al convent de Sant Agustí.

Pel que fa a la pagesia, aquesta estava agrupada dins del Sindicat de Sant Andreu, nascut a l’empara de l’Acció Social Catòlica i que tingué com a primer president Felicià Cogul, el Feliciano de la Tallera. Escindit de la Jo-



ventut Catòlica, el sindicat es va anar aproximant a posicions ideològiques catalanistes, d’esquerres i republicanes i el 1929 traslladà la seu al local de la Defensa Agrària. El seu president fou, aleshores, Josep Roig, el Roig de l ’Aixàviga, que formaria tàndem directiu amb Joan Vallès.

La Societat dels Pagesos, fundada el 1900, i el Sindicat Agrícola, cone-gut com l ’Agrícola, s’havien fusionat l’any 1920, constituint el Sindicat de Sant Isidre, que la gent del poble continuava coneixent com l ’Agrícola. El seu president fou Andreu Fortuny Barrufet, de cal Petit. Igual com passava amb les societats, el local del sindicat disposava de sales de cafè i lectura i al terrat s’hi organitzaven balls.

Després de la dimisió del general Primo de Rivera, el 25 de setembre de 1930, Francesc Macià, cap del nacionalisme català i exiliat des de 1923, tornà a Catalunya. L’endemà fou expulsat del país per la policia. Company seu d’exili i cofundador d’Estat Català hi trobem el selvatà Ventura Gassol, el qual visità el seu poble nadiu el 31 d’agost on coincidí amb Joan Puig i Ferreter. Ambdós foren homenatjats amb un àpat a la Defensa Agrària del qual se’n feu ressò la premsa de la època.

El 17 d’agost de 1930 els partits republicans espanyols signaren un acord, conegut com el Pacte de Sant Sebastià, en què s’acordà la constitució d’un comitè revolucionari republicà amb la finalitat d’enderrocar la monar-quia. La creació d’Esquerra Republicana de Catalunya es decidí el març de 1931, un mes abans de les eleccions municipals, com a resultat de la fusió del Partit Republicà Català, el grup de l’Opinió, Estat Català i nombro-ses entitats republicanes i catalanistes, entre elles el Centre Nacionalista Republicà de Reus, amb la finalitat de crear una candidatura republicana forta capaç de fer front als partits monàrquics. Les eleccions municipals es presentaven com un plebiscit de la decadent monarquia i ERC, a Barce-lona, ho feia de bracet amb la Unió Socialista de Catalunya, liderada per Rafael Campalans.

Quim Masdeu Guitert


2. La proclamació de la RepúblicaEl 1931 l’alcalde de la Selva era Josep Cristià Llombart, el qual havia suc-ceït Daniel Batlle, l’any anterior. En aquest període de mandat només hi ha registrades tres actes d’Ajuntament, totes elles de tràmits administratius. Amb les raons al Casino, germinà l’oposició local a la manera de fer dels de Casa de la Vila i, amb el temps, la Defensa Agrària aglutinà l’oposició republicana a la dictadura i a la monarquia defensada pel poder local.

Seguint aquesta dinàmica, a les eleccions municipals del 12 d’abril es presentaven dues candidatures. Per al sector conservador i sota la deno-minació de Candidatura Democràtica-administrativa, hi figuraven: Jaume Fortuny Barrufet, Josep Milà Masdeu, Josep Pilas Gondolbeu, Pere Ricart Grau, Josep Simó Masdeu, Francesc Torrents Genovès i Joan Vilalta An-dreu. L’altra es presentava com a Candidatura Selvatana Catalana, amb els candidats Josep M. Baiget, Felicià Cogul Monné, Josep Genius Vendrell, Josep Segarra Plana, Josep Puig Pons, Josep M. Tàrrech Masdeu i Josep M. Soronellas Masdeu.

La ideologia de la vila, en les eleccions, sempre s’havia expressat de ca-ràcter conservador o dretà; per això la candidatura esquerrana aportava un perfil de gent moderada que pogués esgarrapar vots dels electors del centre sociològic. Així, hi trobem el propietari Josep Puig Paumaideu, el músic i comerciant Felicià Cogul, pròxim a l’Església, i Josep Genius, un altre pro-pietari, gendre del que havia estat diputat pels liberals, Olegari Mallafré, al costat d’altres persones més a l’esquerra com Josep Segarra o Soronellas, Regalat, i Tàrrech i Baiget, Gardel, que ja s’havien enfrontat públicament amb Josep Arbós en relació a la junta de la Mútua de Paretdelgada.

L’acte de presentació d’aquesta darrera candidatura comptà amb la pre-sència de Joan Puig i Ferreter i Ventura Gassol. Posteriorment rebrien el suport d’altres personalitats, com ara Artur Dasca, Serra i Pàmies, Josep Andreu Abelló o Pau Font de Rubinat, en un míting celebrat a la Defensa Agrària, una setmana abans de les eleccions.

Amb el títol “Selvatà, vota i fes justícia” i amb la crida “per liquidar el caciquisme”, els candidats esquerrans demanaven el vot al seu favor i en contra del continuisme a la casa de la vila. No faltà la resposta: el mateix dia de les eleccions aparegué un full signat pels membres del govern muni-



cipal ( Josep Cristià, Marc Llauradó, Josep Pujol, Josep M. Barberà, Anton Cogul, Andreu Figuerola, Joan Vallverdú i Josep Masdeu) contestant totes les acusacions.

Amb uns resultats molt ajustats, i amb set-cents trenta-set electors, la llista conservadora guanyava les eleccions (veure annex 1), però els esdeveni-ments catalans capgirarien la situació.

El resultat de les municipals del 12 d’abril és el triomf dels regidors republicans a les ciutats, que és on el vot és significatiu, ja que a les po-blacions rurals, les pràctiques caciquistes que s’havien estat emprant fins aleshores continuaven essent un element de coacció sobre els electors de la vila. Amb els resultats favorables als republicans, es va interpretar que la ciutadania condemnava la monarquia, que havia estat identificada amb la dictadura. El rei Alfons XIII abandonà el país i es produí un buit de poder. Barcelona s’avançà a Madrid en la proclamació de la República, de la mà del recent escollit regidor Lluís Companys, a la una del migdia del dimarts, 14 d’abril, des del balcó de l’Ajuntament. Una hora més tard, Francesc Macià, cap d’Esquerra Republicana de Catalunya, acompanyat de Ventura Gassol, i primer, des del balcó de l’Ajuntament i després des del palau de la Diputació, de la qual en va prendre possessió, proclamà la República Catalana, com a Estat integrat de la Federació Ibèrica. Al carrer es desbordava l’alegria ciutadana, a Barcelona i arreu de Catalunya al so de La Marsellesa.

A la Selva, després d’uns dies tensos i d’enfrontaments, el candidat Jo-sep Puig, erigit president del Comitè Revolucionari, des del balcó de Casa de la Vila amb veu tremolosa i emocionada parlava de llibertat i de justícia i recomanava ordre, seny, convilatanisme i germanor:”Tingueu en compte que tots som selvatans, i que també som germans”.

Al voltant de les 9 del vespre, els regidors republicans, amb Josep Puig i Pons al davant, prengueren possessió de Casa de la Vila amb la presència del jutge Antoni Roig Milà i del secretari del jutjat, Carles Cantor, en absència del secretari de l’Ajuntament, Josep Arbós, que havia desapare-gut. Alguns simpatitzants que els acompanyaven, exultants, llençaren per la finestra el retrat del rei Alfons XIII i l’Andreu Fonts Feliu, Cotonero , trencà les plaques monàrquiques.

Quim Masdeu Guitert


L’endemà, a les 12 del migdia, es constituí l’Ajuntament provisional:Alcalde: Josep Puig i PonsTinents d’alcalde: Joan M. Ferreter i Puig i Felicià Cogul MonnéRegidor síndic: Josep Genius VendrellRegidors: Josep M. Baiget Ricart, Josep Segarra Plana, Josep M. Tàr-

rech Masdeu, Josep M. Soronellas Masdeu, Alexandre Roig Vilalta i Ig-nasi Cabré Domingo.

Tres dies després de la proclamació, el 17 d’abril, tres ministres del go-vern provisional de la república espanyola -Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo- són rebuts pel president Macià. Madrid tenia pressa per resoldre la situació que li plantejava la proclamació d’una república catalana. Després d’una llarga reunió que durà de les dotze

Figura 1: L'alcalde Josep Puig i Pons s'adreça al poble el 14 d'abril des del balcó de Casa de la Vila (Fons Murgadas)



del migdia a les onze de la nit, s’arribà a l’acord conciliador de substituir la república catalana per una nova institució: la Generalitat de Catalunya, de règim autonòmic però sotmesa a les corts constituents.

A la Selva, el 20 d’abril, s’accepta la dimissió que presenta el secretari Josep Arbós i es nomena Enric Virgili Mas per substituir-lo. Josep Vall-verdú Poblet passa a ser l’oficial de Secretaria. Amb tot això, el canvi de la nomenclatura dels carrers no es va fer esperar, proposant des de l’Ajunta-ment que la plaça Major passi a ser de la República; la plaça del Portal, de Francesc Macià; la plaça de la Palma, dels capitans Galán i García, (màrtirs de la República); l’avinguda Nicolau, de Ventura Gassol; el passeig del Protectorat, de Joan Puig i Ferreter; la plaça de la Carnisseria, de mossèn Joan Pié, i el carrer de la Font, del Pare Voltes.

Arbós intentarà incorporar-se de nou a la Secretaria de l’Ajuntament i fa arribar per escrit la seva pretensió. Coneguda la notícia, s’escalfen els ànims dels sectors més radicalitzats i una nit, al Portal d’Avall, es comen-cen a congregar un seguit de persones i, essent les dotze de la nit tocades, tots plegats, capitanejats per Valentí Garriga, ocupen el carrer del Forn d’Avall, on vivia l’Arbós, proferint crits i amenaces. Espantat per la si-tuació, Arbós fuig per les teulades a refugiar-se a un altra casa. L’endemà marxa cap a Barcelona i allí s’estableix com a comerciant de vins, sense tornar al seu poble.

El 14 de maig es preveu la visita del governador civil de Tarragona, però la mort per accident, la vigília, de Josep Prats Sereñana quan pretenia col·locar una bandera republicana al cap d’amunt del fanal del Portal d’A-vall, fa que s’ajorni uns dies. La visita té lloc el dia 24. Una gernació rep el governador, Ramon Noguer i Comet. Li fa els honors Joan Puig i Ferreter. Intervé la banda de música i s’aprofita l’acte per substituir la placa que dóna nom a la plaça Major, ara plaça de la República.

Una delegació selvatana es trasllada, així mateix, a Reus, on el Foment Nacionalista Republicà ret homenatge al doctor reusenc Jaume Aiguader Miró, elegit alcalde de Barcelona.

Un decret del govern provisional de la República feia repetir les vo-tacions en els ajuntaments on havien estat impugnades. A la Selva es van repetir el 31 de maig (annex 2). Aquesta vegada la dreta no es presentava i es constituïa l’ajuntament republicà sense oposició:

Quim Masdeu Guitert


Alcalde: Josep Puig i Pons1r tinent d’alcalde: Felicià Cogul Monné2n tinent d’alcalde: Josep Genius VendrellSíndics: Josep M. Tàrrech Masdeu i Carles Vallverdú Solé, RamonassoJosep Segarra Plana, Andreu Sanjuan Sugrañes, Josep M. Soronellas

Masdeu, Josep Fort Figuerola i Josep M. Baiget Ricart.A la mateixa sessió es presentava la imminència de la festa del Vot de

Sant Andreu, que s’havia de celebrar el 4 de juny, i es produeix una forta discussió al consistori sobre la celebració. Mentre Fort, Segarra i Sanjuan hi voten en contra, es decideix per majoria celebrar-la per la seva arrelada tradició en el poble. Es nomenen alcaldes de barri Josep Marsal i Benvin-gut Poch.

3. Corts constituentsEl primat de Toledo, el cardenal Segura, considerat enemic del nou règim, és desterrat. El govern considera que amb aquesta acció fa un servei a la pau pública i un altre, no menor, als interessos espirituals de l ’Església. El substitu-eix com a cap de l’episcopat espanyol Francesc Vidal i Barraquer, arquebis-be de Tarragona, que iniciarà una sincera amistat amb el president Alcalá

Figura 2: Sardanes a la plaça en motiu de la proclamació de la República (Fons Murgadas)



Zamora i intentarà mitigar les disposicions del projecte de constitució que afecten els drets de l’Església.

El 28 de juny de 1931 van tenir lloc les eleccions a corts constituents. A la Selva hi haurà 828 votants. Els diputats amb més vots serien Marcel·lí Domingo, amb 419, Jaume Carner, amb 411, de la Candidatura Republi-cana, seguits de Josep M. Gich i Josep M. Tallada de la Lliga o Candida-tura Autonomista Republicana, amb 406 vots cadascun.

A Barcelona, Esquerra Republicana seria la candidatura amb més vots. Els candidats majoritàriament votats serien Companys i Macià. Els selva-tans Joan Puig i Ferreter i Ventura Gassol els seguirien de prop.

Francesc Macià havia presentat el projecte d’Estatut de Catalunya, que se sotmetria a referèndum el 2 d’agost de 1931. L’afluència de votants fou massiva i el 99 per cent votà afirmativament. Les dones, que no tenien dret a vot, van donar el seu suport signant plecs d’adhesió a les taules instal·l-ades expressament. Simultàniament, tots els ajuntaments de Catalunya vo-taren a favor en un plebiscit. A la Selva s’enregistraren 773 vots favorables, 2 en blanc i cap de negatiu.

Aquell agost, l’alcalde Josep Puig es va posar malalt i el va substituir Felicià Cogul. Joan Porcar esdevindria el nou secretari de l’Ajuntament, escollit entre els 54 concursants que optaven a la plaça.

El 4 de novembre, Felicià Cogul presenta la dimissió irrevocable com a regidor. Al·lega motius de salut, però la sobtada notícia decep els qui li ha-vien dipositat la confiança. Sembla que no es trobava a gust amb les postu-res laïcistes de la República. Genius es fa càrrec de l’alcaldia provisional.

A l’octubre apareix el primer número de Brum, un trisetmanari que es defineix com un periòdic d’ideals i que fa confessió de la seva fe democràtica i liberal i defensarà aquests principis a la nostra vila, consubstancials a la cata-lanitat màxima que professem. Els seus impulsors són Josep Fortuny Mon-né, autor així mateix del dibuix de portada, Josep M. Voltes Roig, Josep M. Roig Ferran i Eufemià Fort i Cogul. Hi col·laboraran Ramon Blasi i Rabassa, Francesc Ràfols i Fontanals, David Bové Masdeu, Francesc Ca-bré Cogul, Josep Vallverdú Poblet, Josep M. Andreu Rovira, Antoni Catà Simó, Josep Ferré Cavallé, Andreu Aguilà Mestre, Ramon Serra Monné, Joan Cogul Punyed, Antoni Miserachs, Manuel Segarra i Josep Bergadà. El periòdic constava de vuit pàgines i es publicà durant dos anys.

Quim Masdeu Guitert


Al novembre, aprofitant l’assistència de Macià a l’acte de posar la prime-ra pedra a les escoles d’Alcover, es gestiona la vinguda del president a la Selva. L’acompanyen, entre d’altres personalitats, Gassol i Puig i Ferre-ter. Una gentada surt a rebre l ’avi, com era conegut popularment Macià. Quan apareix al balcó de Casa de la Vila, unes veus demanen que siguin apagats els focus elèctrics que priven la gent de veure la cara del president. Ell mateix descaragola una bombeta, mentre que Gassol i Puig i Ferreter s’encarreguen de les altres. Es produeix un silenci absolut. Amb veu tremo-losa, comença dient que ja havia visitat la Selva anteriorment, de passada, i confessa els estrets lligams que l’uneixen a Gassol amb qui compartí exili. Manifesta l’absoluta confiança que té en ell i davant dels seus convilatans que tant l’estimen vol abraçar-lo. Mentre l’abraça el poble trenca el silenci amb una ovació. Parla després de la simpatia i confiança que, així mateix, li mereix Puig i Ferreter. Puig trenca el parlament i promet continuar lluitant sempre per Catalunya al seu costat i abraça Macià. Les últimes paraules del president són per remerciar la manifestació de simpatia que se li ha tributat i promet tornar quan Catalunya tingui ja aprovat l’Estatut.

Aprofitant la visita, Esquerra Republicana organitza un míting a la De-fensa Agrària. A més de Macià, hi parlen el diputat a la Generalitat Josep Andreu i els diputats a corts Joan Loperena, Gassol i Puig i Ferreter. En

Figura 3: Capçalera del periòdic selvatà Brum (1931-1933)



acabar es dirigeixen a casa de D. Ramon Serra, on sopen acompanyats de l’alcalde Genius, el jutge i alguns regidors i amics.

El 14 de novembre a la nit, té lloc a l’Ateneu un míting de la Lliga en què hi prenen part Albert Talavera, president de la Federació de Sindicats Agrícoles de la Conca de Barberà, Josep M. Casabò, Joan Garriga Massó, Josep M. Gich i Miquel Vidal i Guardiola.

El 13 de desembre, la Joventut Catòlica celebra un acte d’afirmació catòlico-social i

el 19 de desembre, l’Ateneu acull un míting del Partit Republicà Ra-dical dirigit per Francesc Banús, president de l’entitat, en el qual Josep Cristià Llombart recita unes poesies dedicades als diputats a corts Jaume Simó i Bofarull i Puig d’Asprer.

El dia de Nadal, després d’una llarga malaltia, mor l’alcalde Josep Puig i Pons. En l’enterrament, damunt el fèretre portat pels mitgers del difunt, s’hi col·locà la vara de batlle. Al dol, a més de la vídua, la filla i la resta de la família, hi anaren les autoritats locals i representacions del Sometent, de la Defensa Agrària (d’on havia estat el primer president), de la comunitat dels pares del Cor de Maria, representants del govern civil, de l’ajuntament de Reus i del Foment Nacionalista Republicà, Gassol, Puig i Ferreter i Joan Loperena.

A partir del gener, Josep Genius, alcalde en funcions, passa a ser-ho de ple dret. Serà nomenat primer tinent d’alcalde Josep M. Tàrrech. S’inicien unes obres urbanístiques: es planten arbres a l’avinguda Nicolau i a la plaça del Portal d’Avall, on també si col·loquen bancs. S’acorda la construcció de voreres al carrer Major.

Mentrestant, a nivell estatal, el 14 d’octubre, Niceto Alcalá Zamora presenta la dimissió motivada pel seu desacord amb el laïcisme de l’Estat, recollit en l’article 26 de la constitució que s’està redactant. El substitueix Manuel Azaña, i el 9 de desembre de 1931 es publica la Constitució de la República, coneguda com la Gloriosa, que en el seu títol preliminar diu:

“España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

Quim Masdeu Guitert


La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.

La bandera de la República española es roja, amarilla y morada.”

Es ressalten els valors de la igualtat, del laïcisme i es renuncia a la guerra com a instrument de política nacional. L’endemà Alcalà Zamora torna a ser elegit president de la II República amb 362 vots dels 410 diputats pre-sents a la cambra.

4. L’EstatutL’any 1932 ve marcat per la discussió de l’Estatut a les corts de Madrid. Un seguit de parlamentaris catalans en fan la defensa enfront de l’oposició de la dreta i d’alguns diputats centralistes. El que s’esperava que fos gairebé un tràmit costà una autèntica batalla parlamentària que durà quatre mesos, de maig a setembre de 1932.

A la Selva, per sant Antoni de 1932, l’erudit pare Pere Voltas converteix el sermó de la festivitat en una vertadera peça oratòria. Els dies 12, 13 i 14 de febrer cau una gran nevada i, degut a les baixes temperatures, apareixen

Figura 4: El president Macià en la seva visita la Selva el novembre de 1931 (Fons Murgadas)



morts al seu domicili, al carrer de les Clavagueres, el matrimoni d’Andreu Bernat de 76 anys i Josepa Canela de 75.

Aquell any, malgrat tenir el permís de l’ajuntament, no tenen lloc les processons de Setmana Santa pels carrers de la vila. Josep Ferré dirigeix un grup de cantaires de la Defensa Agrària que surten a cantar les típiques caramelles de Pasqua. El dia de Pasqua, Lluís Companys, presentat per Ventura Gassol, dóna una conferència a la Defensa Agrària sobre l’actua-litat política.

En celebrar-se el primer aniversari de la proclamació de la República, el 14 d’abril, té lloc una jornada festiva amb tronada, cercavila i ballada de sardanes i es col·loca la placa que dóna nom al Portal de Francesc Macià, amb la presència de Gassol i Puig i Ferreter. Al cementiri se substitueix la inscripció Beati mortui qui in domino moriuntur per Cementiri Municipal. Es crea l’Associació de treballadors paletes que tindrà la seu a la plaça Major.

Per la Festa Major d’Estiu, el 4 de juny, l’elenc d’aficionats del teatre de l’Ateneu estrena dues obres originals del selvatà Josep Cristià: Rivalismes i Els equivocats. Cristià edita, també, un llibre de versos: Aires de la terra. En la presentació, Cristià, que havia estat l’últim alcalde de la monarquia, justifica el seu selvatanisme i el seu catalanisme recordant com el setembre de 1902 havia estat arrestat per commemorar la revolució del 69, com el 1908 s’havien ballat per primera vegada sardanes a la plaça a iniciativa seva, o ja com a alcalde, el 1931, havia demanat el retorn dels selvatans exiliats. El 19 de juny, a la Defensa Agrària, M. Dolors Bargalló presenta l’ideari dels Grups Femenins d’Esquerra Republicana.

En els dies del debat parlamentari per l’estatut, Ventura Gassol és ata-cat, a l’hotel de Madrid on s’allotja, per cinc joves que intenten tallar-li la cabellera. Pot refusar-los utilitzant una pistola que guarda a l’habitació. Catalunya sencera se sent ofesa. En tornar a Barcelona, el 4 de juliol, és rebut de forma entusiasta. Una representació de l’Ajuntament de la Selva i d’altres amics es trasllada a l’estació de tren de Reus per encoratjar Gassol en el seu trajecte de Madrid a Barcelona.

Dos dies més tard, Puig i Ferreter, per la seva banda, tracta de burro el diputat aragonès del partit agrari Royo Villanova, un dels més aferrissats combatents de l’Estatut, i aprofita el torn de disculpa per fer una crida a

Quim Masdeu Guitert


la responsabilitat política. Ambdues accions són motiu de caricatura en els diaris de l’època.

La discussió de l’Estatut, que coincideix amb el de la reforma agrària, posa en perill, en alguns moments, l’estabilitat de la República. L’intent de cop d’estat del general Sanjurjo, el 10 d’agost, accelerà l’aprovació definitiva gràcies a l’acord a què arribaren els partits d’esquerres.

El dia 9 de setembre, en tenir-se la notícia de l’aprovació de l’Estatut a la Selva, el campaner Andreu Fillol llençà al vol les campanes, tot repi-cant llarga estona. El día de l’arribada dels diputats catalans, un grup de selvatans encapçalats per una representació de l’Ajuntament es trasllada a Reus per saludar el comboi dels diputats en el seu retorn a Catalunya. Amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre, el consistori selvatà delega a Josep M. Andreu perquè dipositi una corona de flors al monument de Rafael Casanova a Barcelona.

El president de la República, Niceto Alcalá Zamora, signa la promul-gació el 15 de setembre a Sant Sebastià, residència d’estiu del president. A l’acte hi són presents un seguit de diputats tarragonins: Domingo, Carner, Aiguadé i Gassol. L’Estatut aprovat havia estat mutilat a fons, ja que no es reconeixia una república federal i depenia del parlament espanyol i no del poble de Catalunya. Una vegada parovades les lleis, s’anuncien eleccions al Parlament de Catalunya per al 20 de novembre de 1932.

5. Conflictes. El problema rabassaire.En l’ordre econòmic, la República sofrí els efectes de la gran crisi mundial de 1929. La crisi no tingué, però, els dramàtics resultats que atenyé a paï-sos més industrialitzats com ara el Regne Unit, Alemanya i França, ja que Espanya era un país essencialment agrari i d’empreses petites.

La República i la Generalitat començaren a tenir problemes d’insur-recció amb grups d’obrers anarcosindicalistes. Mentrestant, la revisió dels contractes de conreu de la pagesia va ser una de les lluites fonamentals a la Unió de Rabassaires.

L’11 de setembre, els colliters d’avellanes celebren una assemblea al Foment Nacionalista Republicà de Reus, en la qual són representats 23 pobles i, entre d’altres acords, decideixen adreçar al Govern de la Genera-



litat el telegrama següent: Collita avellana, principal font de vida Camp de Tarragona, sofreix depreciació extraordinària, causa ruïna comarca. Per deturar catàstrofe suggereix préstecs sobre mercaderies i protegir i subvencionar exporta-ció. El preu de l’avellana oscil·lava entre les 70 i les 75 ptes. el sac.

El 6 de novembre, a Tarragona, la policia va carregar contra una ma-nifestació de pagesos que protestava per la intervenció de la Guàrdia Ci-vil en els procediments d’embargament de fruits. Dos manifestants foren ferits de bala i el president Macià, que era a Tarragona fent campanya, va expressar la seva indignació per aquest fet.Esquerra, davant les eleccions al Parlament, va abstenir-se de comprometre’s clarament en la lluita pagesa. Ventura Gassol, fent una crida al vot dels pagesos, assegurava: Catalans! Tenim un plet que es pot resoldre amb una llei: no dubteu que aquesta llei serà estudiada i votada al Parlament de Catalunya.

En realitat, la complexitat de reformar els contractes de conreu sense destruir el dret de la propietat privada o individual de la terra, van anar retardant la presentació de la llei al Parlament, que no seria aprovada fins al 1934.

Figura 5: Acudit fent referència a la càrrega de la policia contra els pagesos que es manifestaven a Tarragona el novembre de 1932. El Be Negre, núm. 73, 8 de novembre de 1932.

Quim Masdeu Guitert


El problema dels rabassaires assolí un grau de politització. Els estrets vin-cles que unien el partit majoritari a Catalunya –Esquerra Republicana–amb els rabassaires, van obligar-lo a plantejar-se urgentment la solució del conflicte. La promulgació de la Llei de Contractes de Conreu pel Par-lament de Catalunya va ser el resultat de la voluntat d’Esquerra de solu-cionar el conflicte, i alhora una de les causes que precipitaren la crisi de relacions entre la Generalitat i el govern de la República.

Promulgada la Llei de Contractes de Conreu, s’inicia una virulenta campanya de premsa orquestrada per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la Lliga Catalana accepta de dirigir i canalitzar. El partit con-servador accentua els lligams amb els radicals, cedistes i propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; mentre, Esquerra, apartada dels sectors obrers -dirigits per la CNT i Aliança Obrera- porta al límit l’exal-tació nacionalista i el radicalisme petit burgès.

A la Selva, l’octubre de 1932 es crea una nova societat agrícola local, Acció Obrers del Camp, sorgida, en un principi, com una secció de la De-fensa Agrària. En els estatuts es defineix com a sindicat adherit a la Unió de Rabassaires. El seu president serà Pere Vallverdú Juanpere. Així convi-vien dos sindicats sota el sostre de l’entitat recreativa: el de Sant Andreu, majoritàriament de petits propietaris, i el dels Rabassaires, constituït per defensar arrendataris i jornalers.

El consistori selvatà decideix que l’avinguda d’entrada al poble, dita de Nicolau -nom de l’enginyer que la projectà-, serà en endavant “del 9 de setembre”, en commemoració de la data d’aprovació de l’Estatut a les corts. Abans ja s’havia proposat que portés el nom de Gassol, per això ara el regidor Vallverdú proposa el nom de Ventura Gassol per al de la Font; el de Josep Puig i Pons –l’alcalde de la República-, per al de la Peixateria; el de Puig i Ferreter, per al raval de Sant Pere; el de mossèn Joan Pié, per a la plaça de la Carnisseria; el de Pi i Margall, per al de l’Hospital; el de Nicolás Salmerón, per al Forn Nou; el de Mossèn Cinto Verdaguer, per al Passatge; el d’Àngel Guimerà, per al raval de Sant Rafel, i el de “14 d’abril”, per al de l’Abadia. L’Ajuntament manté una polèmica amb el farmacèutic Gustau Visiedo per la facturació de medicaments per a beneficència, que s’allargassa i fins i tot se’n fan ressò els diaris.



El 4 d’octubre, la mort de Josep Fortuny Munné, Pepito Calaf, gran activista cultural, fundador del periòdic Brum i del Foment de la sardana, colpeix la societat selvatana.

La Fira d’aquell any va ser molt deslluïda a nivell de carrer i s’aixecaven veus demanant que es passés la celebració al cap de setmana. Les entitats organitzaven concerts, balls i teatre. A l’Ateneu, l’Orquestra Excelsior Jazz d’Alcover i la companyia del Teatre Sonor amb l’obra teatral La reina del mercat. A la Defensa Agrària actuava l’orquestra local La Selvença i la companyia de Lluís Carreras presentava L’hostal de la Glòria de Josep M. de Sagarra.

L’alcalde Josep Genius s’havia casat, l’estiu d’aquell any, amb Neus Ma-llafré, la senyora Nieves, filla del terratinent Olegari Mallafré. Pel novembre, Genius dimiteix de l’alcaldia de la Selva, com mesos abans ho havia fet Cogul. Malgrat les raons exposades pels alcaldes dimissionaris, era evident que no havien paït les reformes que anava fent la República: Felicià, les eclesiàstiques, i Genius, les agràries. És elegit alcalde Josep M. Tàrrech Masdeu, mentre que Josep Segarra passa a ser el 1r tinent d’alcalde.

A les eleccions al Parlament de Catalunya, Gassol es presenta per la circumscripció de Tarragona. A la Selva obté 403 vots, seguit de Casabò i Tallada de la Lliga Regionalista, amb 380 cadascun; els següents seran Ga-lés, Gerhard, Farreres i Rovira i Virgili d’Esquerra Republicana i Ventosa de la Lliga, amb 377 i 378 vots.

6. Parlament i Catalunya autònoma.El problema escolar i les millores urbanístiques

El 6 de desembre de 1932 és la data de la solemne sessió inaugural del Parlament. Lluís Companys en serà el president.

Amb motiu de l’obertura del Parlament, a la Selva es toquen les cam-panes i es fa una audició de sardanes a la Defensa Agrària, a càrrec de la cobla local.

El 19 de desembre es constitueix el govern de la Generalitat sota la presidència de Macià. Ventura Gassol en serà Conseller de Cultura.

Quim Masdeu Guitert


En poc temps té lloc una crisi de govern: Lluhí i Vallescà, Tarradellas, Comas i Xirau dimiteixen. El motiu, el criteri que sostenien segons el qual el president havia de respondre davant de les seves funcions enfront al Parlament a fi d’assegurar la fluïdesa democràtica. La crisi es tanca el 24 de gener amb el nomenament de nous consellers: Pere Coromines, Josep Irla, Joan Selves i Josep Dencàs.

A 31 de desembre de 1932, la Selva tenia una població de fet de 2.871 habitants.

S’iniciaven uns serveis de recader fins a Barcelona. Per una banda, un servei de l’Agència Ràpid que ja portava la premsa diària i, per una altra, un de transports regentat per Salvador Borrell.

Un dels temes pendents de la societat selvatana era el de les escoles públiques, que subsistien en males condicions, enfront de les privades. L’a-juntament anterior a la República havia adquirit uns terrenys per a un grup escolar, però es considerava que estaven molt allunyats del nucli urbà. Així, s’intentaren posar de nou en venda i actuar, mentrestant, a l’edifici del convent de Sant Rafael, de propietat municipal, per tal d’habilitar un espai per a l’alumnat femení, donat que l’edifici del Castell, on estaven ubicades les noies, no reunia condicions. La comunitat de les monges paüles hi posà resistència donat que elles ja hi tenien l’escola de nenes.

Per altra banda, Francesc Banús, Lluís Domingo, Àngel Poblet Pujol i Gabí Rodríguez enviaren una carta al ministre d’Instrucció Pública per tal de suspendre l’expedient de venda dels terrenys destinats a escoles que proposava el govern municipal.

L’any 1932, la nova mestra de noies, Esperança Puig, que inicialment havia estat molt ben rebuda, presenta un problema a l’Ajuntament per les seves reivindicacions de material i de millora de les instal·lacions escolars fins al punt que es resisteix a lliurar les claus de l’aula que, en un moment determinat, li sol·licita l’autoritat local i es passeja pels carrers del poble, amb les seves alumnes, proferint crits i queixes contra l’Ajuntament. L’Al-caldia la denuncia al Consell Escolar Provincial i fins i tot demana que si-gui sotmesa a reconeixement facultatiu per un suposat desequilibri mental. En resposta, el govern civil requereix a l’Ajuntament unes obres d’urgència en l’edifici escolar. Les locals autoritats se senten impotents i lamenten el que interpreten com una manca d’autonomia.



Finalment, l’Ajuntament acordà de proposar una permuta del terreny per a la construcció de les escoles amb el de la parada de Madró, sota l’Agrària, que havia estat adquirida pel doctor Joaquim Guitert, el senyor Quimet, per tal de bastir-hi un habitatge. Aquest s’hi avingué. El canvi permetria que els escolars fossin més a prop del poble i, a més, tinguessin accés pel camí de Tarragona, que no estava tan transitat com l’avinguda Nicolau. Guitert es reservava el dret d’adquirir de nou el terreny si no es destinava per a escoles. Finalment, Guitert bastí l’habitatge, conegut com Mas Catalònia, l’any 1935 a l’antic terreny municipal i, en realitat, morí el 1957 sense veure el grup escolar esperat.

Malgrat les gestions efectuades per Gassol i Puig i Ferreter amb el mi-nistre Marcel·lí Domingo i tot i que Gassol, posteriorment, fou el conseller que impulsà la política d’ensenyament de la Generalitat, no s’aconseguí de bastir un edifici escolar a la Selva. De fet, el seu poble a Gassol sempre li retragué que tenint el poder polític no hagués construït les escoles espera-des. Algú que el coneixia prou bé ja havia insinuat que no es mullaria per les escoles públiques de la vila per no perjudicar els col·legis religiosos de Sant Rafael i Sant Agustí, de tradició tan arrelada. Amb tot, la preocupació per la situació de l’escola pública és una constant en el govern republicà de la Selva del Camp.

L’11 de febrer, tot commemorant l’aniversari de la 1a República, es planta una alzina al bell mig de la plaça del Portal. Al mes de maig, en un acte a la Defensa Agrària, Puig i Ferreter presenta el conseller de Sanitat de la Generalitat, Josep Dencàs, que fa una dissertació política de naciona-lisme radical i acaba amb un Visca Estat Català!

El juny de 1933 Azaña formava un nou gabinet i oferia la cartera de Marina a Lluís Companys, que hagué de renunciar a la presidència del Parlament. El substituí Joan Casanovas, mentre la presència de Companys a Madrid accelerà les transferències d’ingressos que havien col·locat la Ge-neralitat en una situació econòmica molt difícil per la seva lentitud.

El 5 d’agost, amb motiu de la festa de Paretdelgada, es posa, per primera vegada, un servei públic d’autobús per traslladar-se a l’ermita i s’organitza un ball amb l’orquestra local La Selvença. Al Centre d’ERC de Barcelona, el selvatà Raimon Barrufet presentava l’obra dramàtica La Raó i la Força i el sainet La penya dels trempats.

Quim Masdeu Guitert


Aquell estiu, membres del Comitè de Cinema de la Generalitat, creat per Gassol i Carner-Ribalta, es traslladen a la Selva per filmar un do-cumental sobre el conreu de l’avellana dirigit per Miquel Joseph Mallol. Exhibida posteriorment, avui aquesta pel·lícula està desapareguda i no s’ha localitzat en cap arxiu.

L’Ajuntament acorda l’aportació de 25 pessetes per a la construcció d’un monument a Francesc Layret que es vol aixecar a Barcelona amb el vot contrari del regidor Baiget. Continuen les millores urbanístiques. Les obres de les voreres al llarg del carrer Major culminen amb la disminució del fort pendent de la part alta, conegut com la Pujada; així, es rebaixa el terreny de sota l’església i la seva porta lateral queda incomunicada. Les cases de la zona han d’adaptar-se al nou nivell. En actuar a la plaça també es millora l’edifici de l’escorxador municipal, antiga carnisseria.

7. L’ascensió de la dreta i el feixisme. Els fets del sis d’octubre de 1934.

El 2 d’octubre de 1933, Carles Pi i Sunyer presentava la dimissió del Con-sell de la Generalitat. El motiu central de la nova crisi eren les dificultats amb què es trobava el govern per tirar endavant el projecte de llei que regu-lava els contractes de conreu. El nou consell tenia com a conseller primer Miquel Santaló.

A nivell intern Esquerra Republicana també pateix una greu crisi. En el II Congrés expulsa el grup de l’Opinió. Aquests, junt amb d’altres mem-bres del partit com ara Tarradellas i Quero, funden el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Tanmateix, el clima de tensió entre l’esquerra és for-ça alt, i a les vespres de les eleccions al Congrés, el 8 de novembre, la CNT celebra un míting a la Monumental de Barcelona per promoure l’abstenció electoral.

A les eleccions a diputats a Corts del 19 de novembre, l’alt índex d’abs-tenció provoca que les esquerres siguin derrotades a Espanya i que a Ca-talunya perdi posicions. Tanmateix, aquestes eleccions van tenir la singula-ritat que va ser la primera vegada en la història de l’Espanya que les dones poguessin exercir el seu dret a vot. A la Selva van votar fins a 1.499 perso-



nes i guanyen els candidats de la Unió Ciutadana (Lliga i Partit Republicà Radical): Vilella, Mullerat, Casabò, Palau i Bau, que oscil·len entre els 826 i 814 vots en contra dels 663 de Ruiz Lecina del PSOE, el més votat de la candidatura d’Esquerra Republicana. Amb els resultats electorals, Lerroux, del Partit Radical, formaria un govern de minoria, atès que sense els vots de la CEDA no podria governar.

Eufemià Fort i Cogul publica la seva primera monografia d’història selvatana : Simó Salvador, bisbe de Barcelona. Ramon Blasi i Rabassa coneix una prolífica etapa literària amb la publicació de Dues vides i un amor de la Biblioteca Gentil i de les seves col·laboracions a la revista En Patufet on signa poesia, contes i acudits amb diferents pseudònims. Puig i Ferreter publica Camins de França, considerada la seva millor obra narrativa, i On són els pobres? i altres històries de Nadal.

La revista selvatana Brum entra en crisi motivada per les diferents ma-neres d’enfocar els continguts. Mentre que un grup de redactors intenten ser independents, un altre vol polititzar-la fent-se portaveu d’Esquerra Republicana. Aquesta consideració es fa extensiva a l’entitat que l’acull, la Defensa Agrària. El 18 de novembre de 1933 apareix l’últim número, edi-tat en una altra impremta, amb contingut pràcticament polític d’Esquerra.

A nivell musical, a banda de l’orquestra La Selvença dirigida pel mes-tre Aymamí, Floro, amenitza els balls selvatans l’orquestrina Sally sota la direcció de l’Antonet Segú. i l’Ateneu compta, també, amb una nutrida agrupació coral que segueix la tradició de La Lira Selvense fundada a finals del segle XIX en el si de l’entitat.

El president Macià moria a les onze del matí del Nadal de 1933. L’en-terrament és una gran manifestació de dol, on Gassol pronuncia l’oració fúnebre. El dia 30 de desembre, en sessió extraordinària, el Parlament de Catalunya elegeix president de la Generalitat Lluís Companys per 56 vots favorables contra 6 paperetes en blanc. Companys forma un govern de concentració d’esquerres: Gassol, Dencàs, Selves i Barrera, de l’Esquerra; Lluhí i Vallescà, de l’Opinió; Martí Esteve, d’Acció Catalana, i Joan Co-morera, de la Unió Socialista.

Les preocupacions principals de l’Ajuntament de la Selva són les esco-les i l’aigua. És per això que el juliol de 1934 es decideix la creació d’una comissió per trobar solucions al problema de l’aigua. Es demana el su-

Quim Masdeu Guitert


port de les entitats del poble. Amb unes primeres prospeccions a 14m de profunditat a la Riera, es troben 5.000 litres/hora. Es decideix contractar maquinària per al pou de la vila.

Aquell 1934, el totalitarisme era arreu d’Europa com una marea ascen-dent, motiu pel qual les organitzacions obreres espanyoles veien en recel el poder a l’ombra que tenia la CEDA de Gil Robles. Sobretot després que el candidat conservador manifestés la seva admiració per l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i l’entrada de Dollfuß a Àustria el 1932. Es per això que una vegada havien entrat a inicis d’octubre diferents membres de la CEDA a ocupar càrrecs ministerials, Aliança Obrera convoqués una vaga general per tal de que el govern es retractés de l’acció presa.

A Barcelona, la tarda del 5 d’octubre, el conseller de Governació, Jo-sep Dencàs, distribueix, pel centre de Barcelona, escamots armats de joves d’Estat Català per tal d’evitar una provocació anarquista. L’Aliança Obrera, constituïda arran del triomf electoral de les dretes, distribueix armes i ai-xeca barricades davant del seu local. Al migdia del dia 6, Dencàs fa saber que ocupa militarment la ciutat. Al vespre, el president Companys, des del balcó de la Generalitat, proclama l’Estat Català, seguint les consignes obreres dels dies anteriors fora de la capital catalana, i ofereix Catalunya com a refugi i baluard de la República Espanyola. Però Gassol intenta dissuadir els qui volen hissar la bandera separatista. El general Domènec Batet, capità general de Catalunya, és requerit per Companys per secundar el moviment, però el militar es manté fidel al govern central i reprimeix la insurrecció.

En un enfrontament al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria entre l’exèrcit i els defensors de l’Estat Català, hi moren lluitant dues personalitats, Jaume Comte i el vallenc Manuel González Alba, creador de les edicions L’Arc de Barà. Com a conse-qüència dels fets, el govern de la Generalitat i el consistori barceloní són empresonats al vaixell Uruguay. Arran d’aquests fets se suspenen l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Contractes de Conreu.

A la Selva, un comitè de rabassaires impedeix la sortida del poble als treballadors sense un passi, imposa el tancament de les barberies i limita l’horari de les botigues de queviures. Des de Casa de la Vila se segueixen els fets de Barcelona per una ràdio. Quan se sent la veu de Companys i



Gassol fent la proclama, es pren per assalt el campanar. El comitè pren possessió de Casa de la Vila sense aixecar-ne cap acta.

De la mateixa manera que s’ha fet a Barcelona, a Tarragona s’empre-sonen unes 900 persones, dels 14 als 80 anys, al vaixell Manuel Arnús. De la Selva n’hi consten 4: Antoni Gatell Llaberia, Josep Rius Llorens, Josep Sedó Martí i Isidre Vallverdú Juanpere.Arran dels fets d’octubre es produ-eixen desnonaments rústics que a la Selva afecten 36 pagesos. La Guàrdia Civil requisa fins a 23 armes de foc.

El dia 10 d’octubre són convocats a Casa de la Vila l’alcalde i els regidors pel caporal de la Guàrdia Civil, Victoriano Pascual, com a delegat de la Comandància Militar de la província. Es dissol l’ajuntament i es nomena

Figura 6: Selvatans empresonats al vaixell Manuel Arnús amb motiu dels fets del 6 d'octubre de 1934: Antoni Ga-tell, Josep Rius, Josep Sedó i Isidre Vallverdú (Del llibre El 6 d'octubre a les comarques de Sebastià Campos i Terré)

Quim Masdeu Guitert


una comissió gestora formada per Jaume Fortuny Barrufet com a president i Lluís Cristià Pàmies i Joan Boada Masdeu com a vocals. Acte seguit es procedeix a fer un arqueig de la caixa municipal que dóna una existència de 13.261 pessetes. Al cap de dos dies una comunicació de la comandància exclou Boada de la gestora i nomena Francesc Banús Benet i Lluís Do-mingo Figuerola. Una setmana més tard se substitueix Jaume Fortuny pel seu germà Andreu. Durant cinc mesos no hi ha registre d’actes de la junta gestora. A l’acta del 12 de febrer de 1935, escrita en castellà, s’acorda enco-manar a l’arquitecte Joan Llevat un projecte per a noves escoles.

Aquell octubre de 1934 arribà el sonor al cinema de la Selva. El 14 d’oc-tubre es presentava a l’Ateneu “El hombre que se reía del amor”, de Benito Perojo. A la Defensa Agrària, la primera pel·lícula estrenada en sonor fou “Sor Angélica”, de Francisco Gargallo.

Dins de la dinàmica d’ascens del feixisme que sacsejava Europa, a l’oc-tubre de 1933 s’havia fundat al Teatro de la Comedia de Madrid, Falange Española, dirigida per José Antonio Primo de Rivera. A finals de 1934, un any més tard, Enric Gomis la introduiria a la Selva i s’hi afiliarien set persones. Un dels fundadors del partit, José M. Fontana Tarrats, a les seves memòries, recorda com la Selva havia estat un dels primers pobles de Tar-ragona on s’havia fundat Falange.

El 2 de gener de 1935 se suspèn l’Estatut de Catalunya i el dia 10, Por-tela Valladares pren possessió com a Governador General de Catalunya, equivalent a la presidència de la Generalitat. Uns mesos més tard el Tri-bunal de Garanties Constitucionals condemnava els anteriors consellers a trenta anys de presidi. A l’abril, Pich i Pon, alcalde de Barcelona, assumia, així mateix, el càrrec de Governador General.

El 2 de març de 1935, un tornado s’abat sobre la Selva i aixeca la teula-da de l’edifici de la Defensa Agrària i el de la Sedera.

El 18 de maig es constitueix l’Ajuntament, essent alcalde Andreu For-tuny; Francesc Banús, el 2n alcalde; Daniel Masdeu Fonts, el 3r; Josep Cochs Batlle, Josep Tàrrech Cogul, Pere Taberna Bonacasa i Daniel Batlle Roigé, gestors. Al cap d’una setmana el bisbe Manuel Borràs visita el po-ble. És rebut a Casa de la Vila i després a l’església parroquial.

En la comissió de govern, Banús proposa de restituir el nom d’avin-guda de Josep Nicolau, que ara es denomina del 9 de setembre. Finalment



es retorna als noms anteriors de tots els carrers, a excepció de la plaça de la República i la de Francesc Macià. A proposta de Taberna es destitueix l’oficial de secretaria Josep Vallverdú Poblet, amb l’únic vot en contra de Tàrrech. Comença, també, un afer amb el conserge Ramon Veciana amb l’acusació d’haver intervingut en els fets del 6 d’octubre i per la seva afili-ació a Esquerra.

Obres Públiques concedeix una subvenció de 6.000 pessetes per a obres de reparació de la canalització d’aigua potable. Per altra banda, el Col·legi d’Arquitectes reclama 3.467 ptes per l’encàrrec efectuat l’any 1930 per a escoles. S’acorda l’encàrrec de plànols per a habitatges dels mestres junt al grup escolar.

Ràdio Associació de Catalunya engega una campanya pro-restauració de Poblet, en la qual col·labora el doctor Joaquim Guitert. L’Ajuntament de la Selva hi fa una aportació de 25 ptes. Guitert, membre del Patronat de Poblet, havia publicat, el 1934, una guia del monestir, considerada com una de les més completes que s’han editat. Guitert és un dels artífexs del retorn de les despulles del Príncep de Viana de Tarragona a Poblet, festa que es desenvolupa amb tota solemnitat i que esdevé un acte d’afirmació nacional.

8. Cap al Front d’EsquerresEl 1935 s’inicià una radicalització del socialisme català amb la creació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), amb la unificació del Bloc Obrer i Camperol i Izquierda Comunista, seguint la línia d’un socialisme democràtic internacionalista, i d’oposició a l’estalinisme.

Per a les eleccions de diputats a corts del 16 de febrer de 1936, el Front Popular pren a Catalunya el nom de Front d’Esquerres. Al voltant de l’Es-querra, que n’és el pal de paller, s’agrupen Acció Catalana Republicana, el Partit Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires, el POUM, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista. El Front d’Ordre, que se li oposa, està format per la Lliga, Acció Popular Catalana, el Partit Republicà Radical (amb Lerroux com a candidat per Barcelona) i els tradicionalistes. El resultat de les eleccions es favorable per la coalició d’esquerres amb 700.403 vots per al Front d’Esquerres i 483.791

Quim Masdeu Guitert


pel Front Català d’Ordre. A la Selva guanyen, una vegada més, les dretes. Gaietà Vilella, amb 838, és el més votat, seguit de Joaquim Bau. Gassol, amb 758, es quedarà amb 45 vots per sota del menys votat del Front Català d’Ordre. Darrera d’aquest plebiscit popular, d’aquesta condemna de la po-lítica de l’anomenat bienni negre hi ha l’enardiment d’unes masses populars que demanaven reformes profundes.

A Madrid dimiteix el govern de Portela Valladares i Alcalá Zamora crida Manuel Azaña perquè formi govern. A petició seva, les velles corts concedeixen una àmplia amnistia. Els consellers de la Generalitat són po-sats en llibertat. El govern promulga un decret amb què es deroga la llei que suspenia l’Estatut i es retorna automàticament a la legalitat del 6 d’oc-tubre.

A la Selva, el 18 de febrer es restitueix l’Ajuntament suspès de funci-ons l’octubre del 1934: Tàrrech, Sanjuan, Vallverdú, Soronellas i Fort. Els primers acords municipals són els de restituir, així mateix, el nom a l’avin-guda 9 de setembre, revisió d’acord de privilegis de cessió d’aigua a l’Hort de Carló i a Miquel Batlle al camí de la Bassa. El secretari informa sobre l’expedient del grup escolar i Vallverdú demana la propietat del convent de les monges.

El president Companys retorna a Barcelona el 2 de març i els regidors selvatans van a la rebuda multitudinària. Companys confirma el Consell que tenia el 6 d’octubre. El buit de Dencàs a Governació és cobert per Josep M. Espanya.

No obstant, a la Selva, segueix la preocupació per les escoles. Es realitza la cessió dels terrenys i el consistori es decanta pel grup de 10 seccions de l’arquitecte Vives en lloc del de 8 de Llevat. Es demana una subvenció de 228.000 pessetes. En un homenatge a la Canonja a Josep Gols, president de l’Orfeó Canongí, on ha de ser present Gassol, s’acorda d’aprofitar l’o-casió per accelerar l’assumpte de les escoles. Així, s’acorda de demanar la inclusió de la carretera de Vilallonga a Alforja, passant per la Selva, al Pla General d’Obres Públiques. La junta nacional contra l’atur del Ministeri de Treball concedeix 21.000 ptes. Per als treballs de proveïment d’aigua al poble.

El 8 de març de 1936 té lloc la que seria la darrera assemblea del Sindi-cat de Sant Andreu que no s’havia refet de l’endeutament que arrossegava



des dels anys vint. Abans de la liquidació es redacta una memòria que diu: Les causes de vida precària del sindicat poden resumir-se en les següents: 1ª, des-coneixement, per la majoria de socis, del que representa i és un sindicat agrícola i la desídia en no procurar el seu normal i lògic i beneficiós desenvolupament… 2ª, el poc i remarcable agraïment per part de l ’entitat la Defensa Agrària, fent cas omís del suport moral i material que el sindicat li proporcionà en fer-se la unió.

Destituït Alcalá Zamora de la presidència de la República, el 26 d’abril hi ha eleccions a compromissaris per a l’elecció de nou president. El triomf de les esquerres és rotund i Manuel Azaña resulta elegit nou president.

El 28 d’abril són assassinats a Barcelona, presumptament per membres de la FAI, Miquel Badia, conegut activista d’Estat Català i el seu germà Josep. Considerats màrtirs, el seu enterrament és una gran manifestació ciutadana i de la formacions polítiques.

A la Selva, aquell 1r de maig té lloc una manifestació de les forces po-lítiques del Front d’Esquerres al Portal d’Avall i parlaments des del balcó de Casa de la Vila. El 1936 la junta del Sindicat de sant Andreu acusava l’Agrària de ser poc agraïda i de no haver correspost a l’ajut moral i materi-al que havia rebut del sindicat.

En el Segon Congrés Nacional d’Estat Català, en el qual Dencàs acusa el govern de la Generalitat del fracàs de l’alçament del 6 d’octubre, s’acorda la separació de l’Esquerra i l’expulsió d’Estat Català d’uns militants entre els quals es compten Aiguader, Miravitlles, Gassol i Puig i Ferreter.

Joaquim Guitert, amb l’ajuda de mossèn Antoni Figuerola promou unes obres de restauració a Paretdelgada amb la participació de l’arquitecte Monravà. Aconsegueix que s’hi interessi la Comissió de Monuments de Tarragona de la qual forma part i es recapten donatius de molts selva-tans. El rector Pau Bertran posa obstacles al bon desenvolupament de la campanya de restauració. En començar les obres de la casa de l’ermità, apareixen els mosaics d’una vil·la romana. L’Institut d’Estudis Catalans, en la persona del Dr. Bosch Gimpera, s’interessa pel jaciment. Apareixen fins a nou mosaics diferents que es daten al s. IV. La premsa es fa ressò de les troballes i d’una polèmica que s’inicia tot seguit. Salvador Vilaseca, avalat per l’Institut d’Estudis Catalans, vol endur-se els mosaics al museu de Reus, del qual és director. Mentre Guitert, Eufemià Fort, Joan-Fran-cesc Ràfols, Antoni Catà i d’altres personalitats i institucions defensen la

Quim Masdeu Guitert


ubicació d’un museu in situ. L’Ajuntament, tot i alguna excepció, com és el cas del regidor Fort que considera que les obres a Paretdelgada són de res-ponsabilitat de l’església, dóna suport a la proposta. Els diaris de Reus fan costat a l’actitud de Vilaseca, mentre que els de Tarragona s’alineen en de-fensa d’un museu monogràfic selvatà. Els selvatans n’informen Gassol, de nou conseller de Cultura, el qual es desentén de la polèmica. Amb aquestes discussions s’arriba al juliol de 1936 i, sense solució, els mosaics restaran descoberts i sense protecció fins acabada la guerra civil, quan alguns d’ells seran traslladats al Museu Arqueològic de Tarragona.

En aquests dies, Puig i Ferreter publica La farsa i la quimera on, en clau de novel·la, explica diferents fets succeïts a la seva vila nadiua en els dar-rers anys enfrontant dos grups de personatges. La publicació promou un enrenou local, sobretot perquè no se sap destriar el relat novel·lesc dels fets reals. Neix un mite, ja que l’edició, degut a les circumstàncies del moment, no té, tampoc, gaire distribució.

Marcel·lí Domingo comunica a l’Ajuntament que el 19 de juny el Con-sell de Ministres ha aprovat l’expedient de sol·licitud del grup escolar de 10 graus per a la Selva.

Així arribem al juliol de 1936 quan a Melilla s’inicia un cop d’estat mi-litar contra el govern de la República. A Catalunya, la insurrecció es pro-dueix el 19 de juliol i és sufocada per les forces d’ordre públic, la CNT-FAI i els partits d’esquerra. Es posa en marxa un procés revolucionari complex i s’inicia la Guerra Civil espanyola.



Fonts consultadesFonts documentals

AMMSC (Arxiu Històric Municipal de la Selva del Camp)1931 Llibre d’actes del Ajuntament provisional de la República. Reg. 4583.1931/1932 Libro de actas de las sesiones celebradas por el Ayuntamiento. Reg.

4584.1932/1933 Libro de actas de las sesiones celebradas por el Ayuntamiento. Reg.

4585.1933/1935 Llibre d’actes de les sessions celebrades per l ’Ajuntament. Reg. 4586.1933 Expedients de secretaria. Escola de nenes. Reg. 6478.1933 Expedients de secretaria. Escoles provisionals. Reg. 6483.

AGDT (Arxiu General de la Diputació de Tarragona)1932-1934 Documentació remesa per les Juntes Electorals locals i censos electo-

rals. 1.6. Cens i eleccions

BibliografiaCampos i Terré, S. (1987) El 6 d’octubre a les comarques. Col·lecció Der-

tosa, Tortosa.De Riquer, B.; Carbonell i Curell, A.; Abad i Carilla, M. (2008) Història,

política, societat i cultura dels països catalans: De la gran esperança a la gran ensul-siada 1930-1939. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Duch, M. (1988) Reus i el Baix Camp durant la II República. Edicions del Centre de Lectura, Reus.

Masdeu Guiter, J. (1979) 1878-1978: L’Ateneu, cent anys de vidaselvatana. La Selva del Camp.Sallés, A. (1976) Documents. La Gaia ciència - Edicions 62, Barcelona.Soronellas Masdeu, M. (2000) Cooperació agrària a la Selva del Camp

1900-2000. El Mèdol, Tarragona.

Quim Masdeu Guitert


Tàrrech Fonts, J. (2002) Temps enrere, apunts de família. Edició privada, la Selva del Camp.

Vallès, E. (1988) Història gràfica de la Catalunya Autònoma.Edicions 62, Barcelona.

HemerotecaBrum, trissetmanari. La Selva del Camp. Any I, núm. 1 (octubre 1931) -

any III, núm. 33 (novembre 1933).El Bé Negre, setmanari. Barcelona. Núm. 73, 8 de novembre de 1932.

AudiovisualLa II República a la Selva del Camp (2010). Quim Masdeu, direcció; Esther

de Mingo, realització; Olga Cabezas, locució; Canal Camp, producció. Format DVD i també http://canalcamp.xiptv.cat/canal-camp-documen-tals/capitol/la-ii-republica-a-la-selva-del-camp



Annex 1Escrutini de les eleccions del 12 d’abril de 1931

Districte primerFrancesc Torrents Genovés * 189 votsJosep Simó Masdeu * 188 votsJosep Pilas Gondolbeu * 188 votsJosep Puig Pons * 188 votsJosep M. Baiget Ricart * 188 votsPere Ricart Grau * 187 votsJosep Genius Vendrell 187 votsJosep Segarra Plana 186 votsPaperetes en blanc 6

Districte segonJoan Vilalta Andreu * 196 votsJaume Fortuny Barrufet * 195 votsJosep Milà Masdeu * 186 votsJosep M. Tàrrech Masdeu * 161 votsJosep M. Soronellas Masdeu 157 votsFelicià Cogul Monné 152 votsPaperetes en blanc 2

* En negreta figuren els noms dels 10 regidors electes. En produir-se un empat entre Ricart i Genius, es decidí l’elecció per sorteig, que sortí favo-rable per al primer. En proclamar-se la República, la constitució de l’A-juntament variaria dels resultats electorals. Josep Puig seria l’alcalde; es mantindrien Baiget i Tàrrech i s’exclourien Torrents, Simó, Pilas, Ricart, Vilalta, Fortuny i Milà, i en el seu lloc, entrarien Genius, Segarra, Soro-nellas i Cogul, a banda de Joan M. Ferreter Puig, Alexandre Roig Vilalta i Ignasi Cabré Domingo, que no apareixen a la llista.

Quim Masdeu Guitert


Annex 2Escrutini de les eleccions del 31 de maig de 1931

Districte primerJosep Puig Pons * 206 votsJosep Segarra Plana * 204 votsJosep Genius Vendrell * 202 votsJosep M. Baiget Ricart * 202 votsCarles Vallverdú Bové * 60 votsAndreu Sanjuan Sugrañes * 60 vots

Districte segonJosep M. Soronellas Masdeu * 184 votsFelicià Cogul Monné * 183 votsJosep M. Tàrrech Masdeu * 181 votsJosep Fort Figuerola * 64 votsJaume Fortuny Barrufet 1 votDaniel Batlle Roger 1 vot

Paperetes en blanc 5

* En negreta figuren els noms dels 10 síndics o regidors electes.

RESSENYES


Aspectes polítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni

Democràtic (1868-1874), de Joan Vernet i Borràs1

Roser Puig i TàrrechCentre d’Estudis [email protected]

Joan Vernet veu publicada finalment la segona part de la tesi de llicenci-atura, que va centrar-se en l’intens període històric del 1868 al 1874 a la nostra vila, el Sexenni Revolucionari o Democràtic. La primera part va veure la llum l’any 1989 sota el títol El Sexenni Revolucionari a la Selva del Camp: 1868-1874, i també va ser editada per l’ajuntament selvatà. Aquella tractava temes demogràfics, econòmics i socials, i dedicava una especial atenció a l’ensenyament i a l’impacte de la tercera guerra carlina. Aquesta, que porta en el títol l’adjectiu democràtic, dedica més atenció a la vessant política i electoral.

El volum que ressenyem no és el text estricte de la tesina, ja llunyana en el temps, sinó que ha estat reescrit i enriquit amb noves consultes realit-zades a l’Arxiu Històric Comarcal de Reus, a l’Hemeroteca de Tarragona i, sobretot, a l’Arxiu Històric Municipal de la Selva. Arran de la cataloga-ció realitzada l’any 1993 per Montserrat Soronellas, Joan Vernet ha pogut consultar documentació d’aquest període, que és abundant però que abans estava dispersa en lligalls diversos, i, per tant, poc apte per a la investigació històrica. L’autor no ha descurat la posada al dia de la bibliografia, ja que el Sexenni era un gran desconegut quan ell va presentar la tesi de llicen-ciatura. Aquesta, dirigida pel Dr. Pere Anguera, a la memòria del qual està dedicada, “entreveia un cert paral·lelisme entre el Sexenni i la nostra recent transició política: adveniment de la democràcia, nova Constitució on es proclamen les llibertats bàsiques, generació de moltes expectatives...,

1 Vernet i Borràs, J. (2013) Aspectes polítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Ajuntament de la Selva del Camp, Col·lecció Ventura Gassol, núm. 2.

Ressenyes


també la irrupció de la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats, etc.”, tal i com llegim a la introducció.

El llibre presenta una estructura temàtica i cronològica, amb molts apartats que en faciliten la lectura. Després d’una introducció general es passa a una visió provincial i, finalment, s’arriba a l’aportació local. Un apartat molt interessant és el dedicat als precedents de la Gloriosa, el qual ens emmarca la realitat política local, enfrontada i aglutinada entorn de dues entitats o “casinos”. La participació dels selvatans en els esdeveni-ments del pronunciament del 1867 està molt ben documentada. Tres veïns importants de la vila van haver d’amagar-se a Barcelona i, en tornar al poble després de sufocada la revolta, el Govern Civil va demanar a l’Ajun-tament que fossin vigilats per l’autoritat competent. Un dels implicats aca-barà sent el president de la Junta Revolucionària, que es constituirà el 30 de setembre de 1868; els altres dos ocuparan càrrecs polítics rellevants durant el Sexenni. Aquesta Junta, que en tenia poc de revolucionària des del punt de vista social, estava formada majoritàriament per grans propietaris, com va passar en altres pobles del Camp.

Una part important del llibre es dedica als processos electorals. L’autor ens emmarca, de forma detallada, les circumstàncies locals dins de l’entorn provincial i estatal i també cronològicament, és a dir, els precedents. En definitiva, no oblida mai l’espai i el temps, per tant, sempre estem situats. És un dels valors que cal destacar del saber fer de Joan Vernet com histo-riador, que comporta que la informació local agafi la seva mesura correcta. A la Selva, el segon municipi a nivell demogràfic del Baix Camp, es con-vocaren dotze comicis. Si a escala nacional, des del desembre de 1868 fins al juliol de 1873, foren nou les consultes electorals (tres municipals, cinc de diputats a Corts i una de diputats provincials), en el nostre cas cal afegir-ne tres parcials (generals, municipals i a diputats provincials). Com a fet peculiar, Joan Vernet ha pogut documentar la reivindicació del dret al vot femení per part d’algunes selvatanes simpatitzants del Partit Republicà, fet insòlit en aquell moment. Aquest atreviment va ser tractat en broma a Lo que passa, setmanari tarragoní conservador: “Sembla que vàrias xicotas de la Selva han protestat contra la lley electoral perquè no se’ls ha concedit dret de votar. Mira, mira las guapas, las llèpolas y atrevidas. Haguera donat un duro rudó per presidí’l consistori”.

Ressenyes


És d’agrair, en aquesta línia d’unió entre macro i microhistòria, el ressò local de les grans fites històriques del moment que dibuixa el tarannà de la vila. Per exemple, la proclamació d’Amadeu I no va tenir gairebé ressò en les actes municipals, tot i que en aquell moment l’ajuntament era governat pels monàrquics; en canvi, sí que en va tenir l’assassinat del general Prim, molt apreciat. Si bé a la Selva no es va parlar del cop d’estat de Pavía, sí que hi va haver un gran ressò de la restauració monàrquica en el llibre d’actes:

El Ayuntamiento que lamenta los males que de algunos años acá, están afligi-endo y en particular los que se han ido acumulando desde el mes de septiembre de mil ochocientos sesenta y ocho, ansioso de que se consolide la paz, impere el orden, renazca la justicia y se restablezca la moralidad, principios que estaban enteramente desconocidos u olvidados, no menos que la religión y el respeto y subordinación de la Autoridades; ha acordado acatar y adherirse con sumo gusto y satisfacción al acto de la proclamación de D. Alfonso XII para Rey de España, deseándole un feliz reinado para bien suyo y de la Nación que, con tan buenos auspicios entra a gobernar.

Joan Vernet interpreta aquesta satisfacció pel nou règim monàrquic amb aquestes paraules: “palesa clarament allò que s’ha anat albirant en els pro-cessos electorals del Sexenni: una societat rural completament controlada per l’oligarquia de propietaris que, lògicament, no estava d’acord amb els postulats revolucionaris, tant polítics com socials i econòmics. La restau-ració de la monarquia borbònica representava una total seguretat pel que fa a la defensa dels seus interessos de classe (respecte a la propietat, ordre, acatament a l’autoritat, defensa de la religió, etc.). També pensaven que el nou règim acabaria, com així fou, amb la guerra Carlina”.

Els darrers capítols estan dedicats a les quintes, que van veure aparèixer la redempció del servei militar obligatori amb diners i que van propiciar diversos pròfugs. Abans n’hi ha un de molt interessant protagonitzat per la milícia. L’obra acaba amb un capítol dedicat al fet religiós, en uns mo-ments de brots anticlericals a les veïnes poblacions com va passar a Reus. L’ambient que es respirava a la Selva no era anticlerical, sinó al contrari, de dissimular la religiositat. L’autor conclou el seu llibre amb uns apunts sobre la institució del jurat.

Ressenyes


Les referències bibliogràfiques són molt extenses i les fonts documen-tals són completes: combina les arxivístiques amb les d’hemeroteca. Una gran base per a una gran obra, un excel·lent exemple del treball conscient i hàbil d’un bon historiador.

NoTES DE RECERCA


Fons documental de l’arxiu patrimonial de la família Satorras-Borbonet

Guillem Puig VallverdúUniversitat Rovira i Virgili

[email protected]

Un arxiu familiar i patrimonial és el conjunt de documents, sigui quin sigui el seu suport material, produïts i conservats per una família, que són el resultat de la seva vida de relació, de l’actuació dels seus membres en els diversos moments històrics i de les activitats relacionades amb la formació i gestió del patrimoni1.

És un fet que els arxius patrimonials susciten cada vegada més interès entre els investigadors. La descoberta i utilització d’aquests fons ve moti-vada per diversos factors: entre ells, els estudis de llinatges i famílies com a mètode d’aprofundir en aspectes demogràfics, socioeconòmics, polítics i culturals. És a dir, són una eina essencial per a les anàlisis microhistòriques. A més, tot i que la majora han estat conservats per les famílies de les classes dominants, també cal destacar la conservació en els darrers anys de fons fa-miliars que provenen de les classes populars, els quals han fet créixer un ric patrimoni documental que permet als investigadors reconstruir el discurs històric des de la base de la societat2. Tanmateix, una altra consideració a tenir en compte és que el contingut d’aquests arxius omple, sovint, impor-tants llacunes documentals dels arxius públics.

El volum documental de l’arxiu que aquí es presenta, el configura el pa-trimoni heretat per la família Satorras-Borbonet. Aquest fons està format per un total de 589 documents que abasten un període de 1.023 anys de la història de diverses famílies d’hisendats. Cal destacar aquesta caracterís-tica ja que la majoria dels documents que en formen part estan vinculats directament amb la gestió del patrimoni agrari. Malgrat que la majoria

1 Cf. Fernández i Trabal, J. (1991) “Els arxius familiars i patrimonials. Problemática, caracterització i metodología”. A: Lligall: Revista Catalana d’Arxivística, 4, 95-114.

2 Cf. Thompson, E.P. (2000) Agenda para una historia radical. Barcelona. Crítica.

124

Notes de recerca

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

de la documentació està vinculada amb la Selva del Camp, n’hi ha que fa referència a d’altres poblacions catalanes donada la importància del patri-moni de la família Satorras al llarg del segle XIX. D’aquestes poblacions cal destacar: el Pla de Cabra (actualment Pla de Santa Maria) i Cabra a l’Alt Camp; l’Albiol, Capafonts i la Selva al Baix Camp; i finalment, i no menys importants, Torà i Calaf, a l’Anoia. Referent a les dates extremes, convé ressaltar que el document més antic de tota la col·lecció data de l’any 952, mentre que el més contemporani és de 1979.

Com gairebé tots els fons patrimonials, la documentació més abundant i rellevant és la que s’origina en la gestió d’aquest patrimoni: les compra-vendes, les àpoques, les donacions, les permutes, els debitoris i els censals; que arriben a comprendre fins a 155 documents. Tota aquesta informació és la que ens permet reconstruir el patrimoni que les diferents branques familiars han anat gestionant, i que a mitjans del segle XIX va arribar a les mans de la família Satorras, convertint-la en una de les més influents de Tarragona, Catalunya i de l’Estat espanyol.

Com ja se n’ha fet esment, el document més antic que inclou el fons, és un pergamí del 952. La importància d’aquest document, a més de la seva antiguitat – el segon més antic data del 1665- i el bon estat en què es conserva, recau en ser la donació de propietats més antiga del fons. Aquest document de mitjans del segle X no fa referència a la família Satorras i és molt difícil establir-hi algun tipus de vincle. No obstant, la seva importàn-cia recau en que està escrit en llatí i prové del fons patrimonial conservat a Calaf, que anteriorment havia format part del patrimoni familiar dels Satorras. En aquest document s’hi relata la donació de dues finques de Ramon Bermond al monestir de Sant Pere i Sant Pau de Casserres, al Berguedà, en motiu de l’ingrés a la Comunitat monàstica de Cluny d’un dels seus fills, Pere Bermond. Aquesta pràctica, habitual entre les classes benestants, anirà repetint-se al llarg del segles, fins al punt que, encara en documentació de finals del segle XIX i principis del XX, s’hi poden trobar paral·lelismes. D’altra banda, la col·lecció que cal tenir en compte és la que pertany a la família Rabassa, per ser l’antecessora del patrimoni Satorras a la Selva. És a partir de l’enllaç entre Dolors Satorras Lafuente i Ignasi Ra-bassa Martí, que la família Satorras emparenta amb una família de la Selva,


Notes de recerca

coneguda a nivell local com a ca Flassada, amb casa pairal al Passatge de la Carnisseria.

Referent a l’estructura del fons, s’ha cregut convenient dividir-la en quatre subfons, vinculats a les famílies des de les quals es va anar configu-rant el patrimoni a la família Satorras: la família Rabassa (RA), la família Martí-Massana (MM), la família Rubinat (RU) i la família Satorras,3. No obstant, el subfons que pertany a la família Satorras té unes característiques diferents respecte a la resta donat el seu volum documental. Així doncs, cal diferenciar-hi entre aquella documentació pertanyent a cada una de les branques familiars: els Satorras-Dameto (SD), els Satorras-Capell (SC), els Satorras-Iglesias (SI), els Satorras-Macià (SM) i els Satorras-Vilanova (SV), però insistint, tots dins el mateix subfons Satorras.

Tot i la variació en el volum de documentació, cada subfons resta dividit en cinc sèries documentals que agrupen la tipologia diversa dels docu-ments: personal i familiar; patrimonial; militar; d’obra de creació; i corres-pondència. Cada una de les sèries també està dividida segons la tipologia de la documentació, seguint l’estructura següent:

I. Subfons [RA], [MM], [RU], Satorras ([SD], [SC], [SI], [SM] i [SV])

1. Personal i familiar

1. Civil

2. Acadèmica

3. Matrimonial

4. Legal i Judicial

1. Poders notarials

5. Necrològica

6. Política

7. Professional

8. Associativa

3 A cada una d’elles, se’ls ha assignat unes sigles definitòries, per tal de facilitar la recerca, sense deixar de fer esment a la col·lecció factícia

126

Notes de recerca


2. Patrimonial

1. Fiscal

2. Gestió del Patrimoni

1. Compravendes

2. Àpoques/Cartes de pagament

3. Debitoris/Préstecs

4. Permutes

5. Concessions

6. Cancel·lacions

7. Contractes

8. Censals

9. Factures

3. Donacions

4. Testamentaria

1. (Persona a qui fa referència l’herència)

3. Militar

4. Obra de creació

5. Correspondència

1. Entrant

2. Sortint

Referent a la signatura sistemàtica4, cal dir que no s’ha donat cap número a l’atzar sinó que segueix una gradació específica vinculada al número del subfons, la sèrie i la subsèrie (i en alguns casos al grup al que pertany) afegint-li una numeració per ordre cronològic. A tall d’exemple, el primer document de la subsèrie “civil” del subfons Rabassa equivaldria al RA-11-

4 Les signatures sistemàtiques són el codi alfanumèric de referència dels documents classificats per tipologies. Cada document en té una de diferent.


Notes de recerca

01. La RA indica que pertany al subfons Rabassa, el primer “1” a la sèrie Civil; el segon “1” a la subsèrie de Personal i familiar; i el “01” al número que li correspon per ordre cronològic. Així, seguint aquest esquema, una compravenda de la família Martí-Massana equivaldria al topogràfic: MM-22-1-01.

Un altra punt important a ressaltar són les fitxes elaborades per des-criure cadascun dels documents. Aquestes fitxes segueixen l’estructura de classificació esmentada i sintetitzen la informació més rellevant del do-cument. En primer lloc hi consta el subfons al qual pertany i el número de la caixa en on és desat el document. A continuació hi consta la sèrie, la subsèrie, el grup i el número sistemàtic. La fitxa també conté el títol del document; la data; la escriptura, diferenciant entre aquella que sigui ma-nual (MAN) o mecanografiada (MEC); la llengua amb què està escrit; i finalment, una breu descripció del document.

El següent punt a considerar és el suport del quadre de classificació. Es va creure convenient fer-lo a partir d’un full excel per tal de facilitar l’enre-gistrament dels documents catalogats, així com també per simplificar-ne la recerca Aquesta base de dades permet fer una exploració polièdrica dins el fons, doncs permet buscar qualsevol terme amb una sola funció del progra-ma i dur-nos directament als documents que contenen la informació que es cerca. És a dir, si busquem documentació referent a la Mina de Flassada a la funció “Buscar”, aquesta ens relacionarà tots els documents que conte-nen alguna referència amb el terme esmentat.

En relació amb la col·lecció factícia5, la catalogació és diferent. S’ha dividit segons la naturalesa dels documents que la creen, entre els que cal destacar: la premsa, com el Diario de Barcelona, el Realista Manresano o el Indicador Catalán; la propaganda i la documentació política oficial, com la Gaceta de Madrid o El Testamento y ultima voluntad de la niña bonita6; la vinculada a actes culturals, com una programació de 1914 del Teatre Romea; i religiosa, on destaquen un gran nombre de goigs hagiogràfics.

5 Entenem per col·lecció factícia el conjunt de documents entre els quals no hi ha cap mena de relació amb la resta de l’Arxiu. Així doncs, es tracta de l’acció d’un col·leccionista, reunint-la i, sovint, classi-ficant-la, en funció d’interessos i criteris molt diversos.

6 Document que parodia el fracàs de l’establiment de la Constitució de Cádiz de 1812, una vegada Ferran VII decideix faltar a la seva paraula i restablir l’absolutisme com a forma de govern a l’Espanya post-napoleònica.

128

Notes de recerca


En última instància, hem de destacar la importància d’aquest patrimoni per la nostra Vila. Un fons que, tot i tenir l’etiqueta de familiar-patrimo-nial, en certa mesura permet reconstruir la història més recent del nostre poble, per la quantitat de documentació vinculada a la Selva i a la quoti-dianitat dels darrers dos-cents anys. Això, permet crear un fil conductor, no només de les accions de les famílies Rabassa i Satorras, sinó de totes aquelles que s’hi van acabar relacionant d’una manera o altra.

* Arbre genealògic simplificat de la família Satorras Borbonet, on s’hi mostren els llaços familiars amb els Rabassa-Martí.


Notes de recerca

En última instància, hem de destacar la importància d’aquest patrimoni per la nostra Vila. Un fons que, tot i tenir l’etiqueta de familiar-patrimo-nial, en certa mesura permet reconstruir la història més recent del nostre poble, per la quantitat de documentació vinculada a la Selva i a la quoti-dianitat dels darrers dos-cents anys. Això, permet crear un fil conductor, no només de les accions de les famílies Rabassa i Satorras, sinó de totes aquelles que s’hi van acabar relacionant d’una manera o altra.

* Arbre genealògic simplificat de la família Satorras Borbonet, on s’hi mostren els llaços familiars amb els Rabassa-Martí.

Fina

Sat

orra

s Bor

bone

t Ja

ume

Sato

rras

Bor

bone

t D

olor

s Sat

orra

s B

orbo

net

Ram

on S

ator

ras

Bor

bone

t

Ant

ònia

Bor

bone

t Cod

ina

Jaum

e Sa

torr

as C

apel

l

Jose

p Ig

nasi

Sat

orra

s Mac

ià

"Don

Pep

e"

Ram

ona

Cap

ell C

atal

à Pl

àcid

Sat

orra

s Mac

ià

Man

ela

Mac

ià M

iret

M

anel

Sat

orra

s L

afue

nte

Igna

si R

abas

sa M

artí

Dol

ors S

ator

ras

Laf

uent

e

Cat

alin

a L

afue

nte

Lóp

ez

Ant

onio

Sat

orra

s Ig

lesia

s

Figura: Arbre genealògic simplificat de la família Satorras Borbonet, on s’hi mostren els llaços familiars amb els Rabassa-Martí.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, XX–XXISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Butlletí del Centre d’Estudis SelvatansNormes de publicació

• L’objectiu de la revista és la divulgació de les recerques sobre temes locals, per tant, els articles, han de tractar sobre algun tema d’interès local, de qualsevol àrea científica.

• Els articles es podran escriure en català o en castellà.• El textos, originals i inèdits, es presentaran en suport informàtic o via

correu electrònic ([email protected]), preferiblement Word (.doc), a més d’una còpia en paper.

• S’acompanyaran d’un resum –tant en l’idioma original com en anglès– d’una extensió aproximada de 150 paraules, així com d’una llista de com a mínim 5 paraules clau per facilitar la indexació de l’article.

• La configuració de la pàgina ha de ser DIN A4 amb tots els marges de 2,5 cm.

• Extensió: 6.000 paraules per als articles, 2.000 per a les notes de re-cerca i 1000 per a les ressenyes. Les pàgines han d’anar numerades i incloure les notes al peu.

• El cos del text ha d’estar escrit en lletra Times New Roman (TNR), mida 12cpi, alineat a la dreta i a l’esquerra i amb un interlineat de 1,5cm. Els paràgrafs s’espaiaran i no s’introduirà sangria a l’inici.

• Les notes també han d’estar escrites en lletra TNR, però amb una mida de 10cpi i interlineat senzill.

• El títol anirà en majúscules i negreta i els títols dels diferents apartats numerats en minúscules i negreta.

• Les cites textuals aniran en el cos de text i no com a nota al peu, en lletra rodona i no cursiva i entre cometes. Si són més de quatre línies anirà com a paràgraf a part, també en cometes i lletra rodona, amb un cos de lletra TNR 10cpi, interlineat senzill i una sangria de 1.5 cm.

• La bibliografia, que anirà al final del document, s’ordenarà alfabètica-ment i s’adaptarà als exemples següents:

Normes de publicació


*Llibre: Pié, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tar-ragona. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconensis Ramon Berenguer IV.Diputació de Tarragona.

*Article revista: Masdeu, J. i Vernet, JM. (1984) “Aproximació a la his-tòria recent de la Selva del Camp: la Guerra Civil (1936-1939)”. A: Penell, 1.125-143.

*Capítol llibre: Figueras, A. (1998) “De la vinya a l’avellaner. Crisi i trans-formacions a l’agricultura”. A: Arnavat, A. (dir.) Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus. Ajuntament de Reus i Fundació la Caixa. 149-168.

*En els documents que es poden trobar a Internet caldrà indicar, a més de la citació correcta, l’adreça sencera i la darrera data d’accés. Un exemple:http://www.urv.cat/crai/. Consulta realitzada el 12/12/2013.

• Les referències literals en el text es realitzaran així: (Bourdieu, 2000: 4) i només cognom i any (Cohen, 1986) en referències al text no literals.

• Després del títol inicial ha d’aparèixer la informació de l’autoria: nom i cognoms de l’autor o autors, institució on pertanyen i correu electrònic.

• Si l’article conté il·lustracions, han de tenir la qualitat suficient per ser reproduïdes. Poden enviar-se en suport informàtic, en els formats més usuals (preferentment .jpg) i s’haurà d’indicar on posar-les.

• Tot article que no acompleixi els requisits de format, de presentació, contingut o termini, seran retornats.

• El consell de redacció és l’encarregat d’avaluar i decidir sobre la publi-cació dels articles, que comunicarà a les autores i els autors al més aviat possible. En cas del vistiplau es podran suggerir eventuals millores.

• Els autors seran els únics responsables del contingut de l’article en qüestió.

ISSN: 2339-7942www.ceselvata.wordpress.com

30 anysde Centre d’Estudis Selvatans

Butlletí n.8 del Centre d'Estudis Selvatans (CES)

Documents

Transcript of Butlletí n.8 del Centre d'Estudis Selvatans (CES)