Esther Rovira

Maig 2.011

~ Ca la Muntsa ~ 

1

CA LA MUNTSA

Vés, quins peus més inflats!... hauria de posar-los en un gibrell d’aigua fresca

amb una mica de sal... si no fos per què necessito cinc minuts de relax... ja ho

faré més tard, ara no tinc ganes d’aixecar-me, que n’és de còmode aquest

sofà!. Sens dubte, un dels millors plaers de la vida és gaudir d’un bon sofà

després d’un dia difícil...

Recordo els peus de la mare com si fos ahir, els tenia molt més inflats que jo,

quasi deformes. També els posava dins l’aigua fresca a la nit, quan tothom

estava net i sopat a casa. L’expressió de la seva cara era, en aquells moments,

el més semblant a una expressió de plaer, el seu front solcat d’arrugues es

relaxava i llavors deixava anar un sospir que li sortia de dins les entranyes.

Sembla mentida com encara que passin els anys, certes imatges romanen

esculpides a la nostra memòria. Malgrat totes les dificultats que la vida li havia

anat posant a la mare, ella tenia amor per donar i vendre als seus fills, fins i tot

a mi, que era la més petita dels cinc germans. Sempre em deia: “-Muntsa, ets

la meva nina preciosa. Ets intel·ligent, bonica, molt forta i tens un gran cor,

aquestes virtuts faran de tu una gran dona.”

Quantes vegades he pensat que la mare estava equivocada, que jo era molt

més estúpida del que ella hagués pogut imaginar, que em sentia feble per què

la meva pròpia covardia em paralitzava i que, si en algun moment havia tingut

~ Ca la Muntsa ~ 

2

un gran cor, aquest s’havia trencat en minúsculs bocins i era del tot

irreconeixible.

La meva decadència... no recordo bé en quin moment just va començar, però

tinc bons records de quan festejàvem. Potser sí que alguna vegada vaig pensar

que en Mateu era una mica massa gelós i impulsiu, però m’ho justificava a mi

mateixa pensant que ho era per què m’estimava molt, n’estava tan enamorada!.

La situació a casa es va complicar amb l’Alzheimer de la mare. Va ser

necessari ingressar-la en una residència, els germans grans s’havien casat i

només quedàvem l’Elvira i jo. Suposo que ma germana es va sentir superada

per la situació i va decidir que era millor fugir a cercar un somni, que no pas

quedar-se a conviure amb aquella terrible malaltia, així que va marxar a buscar-

se la vida a Londres. La casa em va semblar enorme, tant com la tristor i la

solitud que jo sentia, em sentia vella als meus 19 anys. Llavors va aparèixer en

Mateu i va il·luminar el meu món, i jo em vaig deixar embolcallar per les seves

paraules ensucrades sense adonar-me que, en realitat, m’estava embolcallant

amb una mortalla.

Caram, amb la de coses que tinc per fer i estic ací fent el mandra!. La veritat és

que fa una nit preciosa, per la finestra veig com la lluna plena es mostra blanca

i coqueta destacant per sobre de milers d’estels, igualment blancs i brillants.

Saps què, Muntsa? La feina pot esperar. Ara és el meu moment, em ve de gust

deixar volar la ment mirant aquest cel encisador i gaudint del silenci del carrer

adormit.

~ Ca la Muntsa ~ 

3

Ell no suportava el silenci. Jo crec que era per què quan no hi havia soroll, no

tenia més remei que escoltar els seus propis pensaments i aquests eren tan

cruels, que li devien fer mal fins i tot a ell. Recordo aquell to de veu, molt alt,

prepotent i burlesc, que m’entrava directament al cervell com si fos un punyal:

- Montse, porta’m una cervesa!. Vinga, mou el cul, que m’estic morint de

set!

- Ostres, Mateu, que no em dic “Montse”, em dic Muntsa. Què et costa

respectar-me el nom? Mira que fa anys que t’ho dic...

- Calla d’una vegada i porta’m la cervesa! Respectar-te? Com vols que et

respecti si no serveixes per res, ets una fracassada de merda i jo et dic

com em dona la gana, que per alguna cosa ets la meva dona.

Era inútil discutir, això ja feia temps que ho havia aprés. Després d’una cervesa

venia una altra, i quatre o cinc més al darrere, i llavors qualsevol excusa li era

bona per entrar en còlera i perdre els nervis. A mida que ell anava cridant, jo

anava emmudint. A partir d’allà, ell ja no recordava el meu nom i només feia

servir els insults. La brutalitat física, quan t’acostumes, no fa tant mal com hom

podria imaginar. És molt pitjor el dolor agut que apareix després, quan mires

fastiguejada aquell cos suat abandonat a la son, absolutament embriagat, i no

reconeixes cap tret de l’home del que et vas enamorar. Tot seguit te n’adones

que el cos adolorit i apallissat que jeu en posició fetal al racó de l’habitació és el

teu, però que la dona íntegra que un dia el va habitar fa temps que va marxar i

ja no queda ni rastre d’ella. Llavors, a tu també deixa d’importar-te com et dius i

l’únic que faries de gust és morir-te.

~ Ca la Muntsa ~ 

4

Per cert, ara que penso, haig de recordar-me de trucar al representant i fer la

comanda d’aquella cervesa tan selecta que s’està posant de moda. Als meus

clients els agrada que els sorprengui, per això sempre busco productes

exclusius i de bona qualitat, que ells saben valorar. Sempre em diuen que el

que més els agrada de la meva cuina és que l’amor amb que confecciono els

plats els arriba al cor per tots els sentits. Jo sé que ho diuen amb sinceritat, per

què la felicitat que sento dins el meu restaurant és tan immensa que no m’hi

cap dins del cos, així quan cuino el meu sentiment desbordat va impregnant

l’ambient i els plats, com si d’un perfum es tractés. Els meus clients sempre

troben a Ca la Muntsa allò que no troben en qualsevol altre establiment

d’hostaleria: bona cuina, excel·lents tertúlies literàries i molt d’amor a tots els

racons. Per alguna cosa és el restaurant literari amb més premis del món.

Molt d’amor és el que vaig sentir quan va néixer la Bruna, aferrant-se a la vida

malgrat el castigat cos de la seva mare. Enmig de tanta tristor, semblava un

miracle que una floreta tan bonica hagués arribat al món. Amb els primers anys

de vida va despuntar el seu caràcter despert, inquiet i ple de vitalitat. La vaig

protegir tant com vaig poder del seu pare, però a mida que va anar creixent, va

acabar desenvolupant una innata capacitat crítica i raonadora i, observadora

com era, va fer-se una idea bastant encertada de la realitat familiar que jo li

havia anat maquillant durant anys.

Ara em ve al cap com s’estimaven la Bruna i la meva mare, tenien una

complicitat digna d’admirar. La malaltia de l’àvia ja havia fet estralls a la seva

personalitat quan la meva filla tenia 12 anys, però la Bruna era l’única que

~ Ca la Muntsa ~ 

5

encara li arrencava un somrís i l’emocionava, l’única que era capaç de

connectar-la amb el món real en els, cada vegada més inexistents, moments de

lucidesa. Tinc gravat a la memòria aquell 23 de març, la Bruna i jo varem anar

a visitar l’àvia. La varem trobar estirada al seu llit, endormiscada i absent,

recordo haver pensat que semblava una flor que fa dies que han tallat i està a

punt de perdre els pètals, per un moment vaig pensar que era morta. De

seguida vaig mirar la Bruna, se la veia radiant amb el seu vestit nou. Amb la

mirada clavada en la seva àvia i el pas decidit es va apropar fins al llit, la va

bufar suaument al front com solia fer sempre, tot dient-li:

“-Hola, iaiona bonica! que no vols veure la teva néta amb el seu vestit

nou?, me l’ha regalat la mare pel meu aniversari.”

L’àvia va recobrar l’alè de vida que li quedava i va obrir els ulls per a mirar la

Bruna, un somrís dolç es va dibuixar als seus llavis i li va dir:

“-Estàs preciosa, sireneta. Em recordes molt a una de les meves filles

que fa molts anys que no veig, es deia Muntsa, era la noia més bonica

del món... que la coneixes tu?.”

A la Bruna se li van omplir els ulls de llàgrimes, vaig avançar-me cap a la mare i

li vaig tocar els seus cabells grisos i arrissats:

” -Mare, soc jo, la Muntsa, la teva filla... em coneixes?”.

La mare em va mirar una llarga estona, “-Tu no ets la Muntsa, ets la dona que

sempre ve amb la Bruna i no sé qui ets. La meva Muntsa era una nina

preciosa, intel·ligent, bonica, molt forta i amb un gran cor. Tu no ets com ella...”

Dues llàgrimes li lliscaven per les galtes mentre preguntava: “-Què deu haver

passat amb la meva filla? Es va casar amb un malànima, ell me la va robar...”

~ Ca la Muntsa ~ 

6

En aquell moment es va aturar el món per a mi. Les paraules que sortien de la

ment malalta de la mare eren les més encertades que mai ningú m’havia dit.

Tenia raó, jo no em semblava a la seva Muntsa, aquella filla que s’havia anat

transformant d’ençà del seu matrimoni fins a resultar irreconeixible per a la

seva pròpia mare, jo només era la dona que acompanyava a la Bruna.

L’evidència em va caure a sobre com una galleda d’aigua freda, fent-me

esclatar una muntanya de sentiments dins les entranyes: dolor per haver-me

mort abans d’hora, per haver acceptat allò que era inacceptable, ràbia, més

que ràbia, odi visceral contra ell, contra mi mateixa, culpabilitat per haver

permès que la mare i la Bruna haguessin patit per la meva impotència.

Com vaig poder, mig ofegada la veu pels nus de plor contingut que tenia dins el

coll, vaig encertar a dir-li: “-Mare, no pateixis més, trobaré la teva Muntsa.” Vaig

endevinar-li un lleu somrís d’agraïment als llavis i va tancar els ulls, per no

tornar a obrir-los mai més.

En el taxi de camí cap a casa, mentre abraçava a la Bruna que plorava

inconsolablement, vaig trobar-me estranya i incòmoda dins el meu propi cos.

Vaig notar com si els sentits se’m despertessin d’una llarga somnolència i, tot

d’una vaig sentir la incontenible urgència de retrobar-me amb aquella Muntsa

que la mare i jo havíem enyorat tants anys i que la meva filla mai no havia

arribat a conèixer.

Com està de bonica la Bruna a la foto de la seva graduació! M’agrada molt la

seva expressió, la cabellera negra i arrissada, com la meva abans que els

cabells grisos l’envaïssin, la pell morena, els seus enormes ulls negres brillants

~ Ca la Muntsa ~ 

7

de felicitat. Estic ben orgullosa de la meva filla per que sap bé el que vol, per

què camina decidida per la vida lluitant pels seus objectius i, sobretot, per què

és una dona feliç i sense complexos. Des que es va llicenciar en Bioquímica i

Biologia Molecular es va endinsar dins el món de la investigació. Jo no hi

entenc d’aquestes coses tan complicades que fa ella, però ha de ser molt bona

per què han atorgat a la seva tasca investigadora alguns premis

internacionalment reconeguts. Avui tenim quelcom important que celebrar, l’han

investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Standford!, per això he

cuinat un plat original que he creat només per a la nostra celebració i, malgrat

que mai hem begut alcohol juntes com si d’un pacte secret es tractés, he portat

a casa la millor ampolla de vi del prestigiós celler de Ca la Muntsa per a trencar

amb el passat, d’una vegada per sempre.

“S’ha acabat, Mateu. Trenco amb el passat d’una vegada per sempre”. Així

començava la nota que vaig escriure tot just arribar a casa d’enterrar la mare.

Em sentia com l’espectadora d’una pel·lícula, en la que jo mateixa era la

protagonista. Els meus germans em van semblar llunyans, estranys, feia molts

anys que havíem perdut el contacte, em miraven de reüll i parlaven entre ells

xiuxiuejant. L’Elvira era diferent, durant aquests anys tampoc no havia tingut

una vida fàcil però manteníem el contacte d’una manera o una altra. S’havia

tornat una pagesa d’Anglaterra, tenia una granja, un marit que l’estimava i tres

enfants terribles, segons ella mateixa definia. Em va dir que em trobava molt

demacrada i es va oferir per ajudar-me en el que fos, fins i tot, pretenia que la

Bruna i jo anéssim a viure a la seva granja. Li vaig dir que el meu estat era

ocasional, per la pèrdua de la mare, però que em refaria aviat. Quan els

~ Ca la Muntsa ~ 

8

operaris van posar la làpida al forat on descansava el cos de la mare, tots van

marxar i la Bruna i jo varem quedar immòbils, com si tinguéssim els peus

enganxats al terra del cementiri. No sé quan de temps va passar. Em va fer

tornar a la realitat la veueta de la Bruna que em mirava amb aquells profunds

ulls negres, ara plens de tristor:

- Mare, què farem ara tu i jo, sense l’àvia?

- Ara tu i jo anirem a buscar la Muntsa.

La Bruna va optar per no preguntar res més. Varem anar cap a casa i li vaig dir

que posés en una bossa aquelles coses que estimés especialment. Jo vaig

empaquetar quatre peces de roba de cada una i vaig escriure una petita nota:

“S’ha acabat, Mateu. Trenco amb el passat d’una vegada per sempre. La

vida que m’has robat tots aquests anys, te la regalo, serà l’únic que et

quedarà de mi, per què a partir d’avui he decidit tenir una vida diferent,

sense tu. La Bruna ve amb mi, no es mereix haver-te de patir més

temps i no penso permetre que facis d’ella el teu proper objecte de

destrucció. Per cert, el dia que aprenguis a parlar com les persones,

prova de dir el meu nom, segur que serà fàcil fins i tot per algú com tu:

M-U-N-T-S-A. Fins mai.”

Vaig deixar les meves claus sobre la taula de la cuina, al costat de la nota, vaig

agafar la maneta de la Bruna i varem sortir del pis. Cap de les dues va mirar en

darrere i varem enfilar carrer avall, sense un destí determinat, en un silenci

absolut que únicament va trencar la Bruna per dir: “- Gràcies, Mare”. Eren les

paraules que em faltava per sentir. Vaig saber que estava en el camí correcte

per primera vegada en molts anys.

~ Ca la Muntsa ~ 

9

Encara no sé com, varem acabar arribant a un petit poble de l’Empordà.

Devíem tenir un aspecte deplorable, per què la Maria ens va venir a preguntar

si ens passava res greu i, en veure que no érem capaces d’explicar-nos, ens va

dur a casa seva. Ella i la seva germana ens van posar un plat a taula i ens van

donar roba neta i un llit per dormir, acollint-nos com si fóssim de la família.

Aquells dies vaig començar a saber què significava la paraula felicitat, varem

buscar una escola per la Bruna, jo treballava l’hort de la Maria i després anava

a fer de cuinera a cases de gent de bona posició econòmica. Treballava sense

descans, però podia sobreviure i, el més important, la meva filla i jo vivíem en

pau.

Un bon dia, l’amo del cafè-restaurant del poble em va dir que es volia jubilar.

Havíem agafat confiança dia rere dia, doncs jo acostumava a prendre allà el

cafè de primera hora del matí. Em comentà que tenia molta estima a aquell

negoci, que havia viscut allà els millors moments de la seva vida i que ell creia

en mi i en la meva capacitat per tirar-lo endavant, doncs sabia de la bona fama

que tenia com a cuinera. Em va posar tantes facilitats i jo tenia tantes ganes de

tenir un futur millor, que no vaig voler dir-li que no.

Així doncs, vaig començar a fer cafès i menús del dia, el boca a boca va anar

funcionant i hi havia dies que havia de fer tres torns de dinars. Tant m’agradava

la meva feina, que el dia que lliurava el dedicava a estudiar amb intensitat tot el

relacionat amb el meu negoci, set d’aprendre, d’innovar, de donar forma a les

meves inquietuds, set d’esclatar a la vida. Més tard, vaig passar per un parell

~ Ca la Muntsa ~ 

10

de les millors escoles de cuina d’Europa i, pas a pas, vaig aconseguir una

sòlida formació que va ser la base del meu èxit posterior.

Recordo especialment el dia que vaig acabar la reforma del meu restaurant, la

decoració tal com jo l’havia somiat, la bodega soterrada aprofitant l’estructura

de l’antiga masia i l’enorme llibreria plena de la millor literatura, no hi faltava

cap detall. Quan l’operari va penjar el cartell de “Ca la Muntsa, Restaurant

literari” a la façana, no podia ni imaginar-me que els més il·lustres escriptors

frisarien per presentar les seves obres en el meu local i que la fama de la meva

cuina creixeria com l’escuma fins a ser un dels restaurants de referència a

Europa. Tanmateix, alguna cosa devia pressentir dins meu, per què vaig estar

segura que s’estava fent realitat el millor somni de la meva vida. L’emoció em

va fer plorar totes les llàgrimes que m’havia empassat durant anys, mentre la

Bruna, la Maria i la seva germana es fonien amb mi en l’abraçada més

amorosa del món. Mare i filla tocàvem el cel amb la punta dels dits.

L’any següent, la Bruna va acabar la carrera i va anar als Estats Units a

completar la seva formació. Treballant de valent, es va consolidar

professionalment, fent-se un lloc molt respectable gràcies als seus treballs

d’investigació i convertint-se en l’enginyera genètica més jove i prolífica d’aquell

país.

De vegades, he tingut la temptació d’aprofundir en els sentiments de la Bruna

respecte del seu pare. Al principi d’estar soles, varem tenir una conversa i ella

em va dir: “-Mare, el pare per a mi no ha estat més que un malson. No tinc

~ Ca la Muntsa ~ 

11

records bonics d’ell, ni una sola abraçada, ni una paraula dolça, ni tan sols una

mirada. Jo era transparent per a ell, segur que ni em veia quan entreobria la

porta del vostre dormitori espantada pels seus crits i teus plors. Mare, agraeixo

mil vegades la teva força per dir NO i la valentia amb la que vas trencar amb

aquella vida. Ell fa temps que no ocupa els meus pensaments, ha deixat de fer-

me mal per què s’ha tornat transparent per a mi.”. Certament, semblava que

havia pogut tancar l’episodi del pare sense odi ni ràbia. És una de les virtuts de

la Bruna: raona, paeix, plora si cal i tanca sense rancúnia.

És per això que crec que no li vaig a explicar el que m’ha passat avui quan

estava recollint al restaurant. He sentit la porta d’entrada, m’ha estranyat per

què era l’hora de tancar i no esperava a cap representant. Ha entrat un

vagabund, vestia roba vella i bruta, caminava arrossegant els peus i fent ziga-

zagues pel passadís central: “-Dóna’m una cervesa!. Vinga, mou el cul!”, ha

lladrat amb una veu ronca i un alè infecte que he reconegut immediatament. No

sé si és per què m’ha agafat en fred o per què els anys m’han donat serenor,

però m’he apropat a ell amb determinació, l’he barrat el pas i li he dit amb veu

clara i ferma:

-Al Restaurant de Ca la Muntsa ens reservem el dret d’admissió,

especialment per a borratxos com tu. Surt d’aquest local i no hi tornis a

posar els peus mai més.

Ha trontollat en veure’m de prop i m’ha semblat que una ombra li passava pels

ulls vidriosos, com si dubtés si era jo. Ha girat cua cap al carrer, quan estava

encara no a dos metres de la porta, s’ha girat i m’ha mirat amb expressió de

súplica: “-No soc jo qui estàs buscant, marxa d’aqui”, li he dit. Abans no l’he

~ Ca la Muntsa ~ 

12

donat l’esquena, he arribat a temps de veure les llàgrimes lliscant-li galtes avall.

No m’ha fet cap pena, ni ràbia, ni por, ni tan sols he sentit satisfacció en veure

al Mateu tan acabat. Deu ser que, a força d’anys, també s’ha tornat transparent

per a mi.

Ja arriba la Bruna!, sembla que el cor se’m surt del pit en abraçar-la... ummhh...

la meva nineta dolça torna a casa!.

- Marona, estàs radiant!, què contenta estic de veure’t així, estàs millor

que mai!

- Però que dius? T’hauries de graduar la vista... tu sí que estàs bonica,

cada dia més!

Mentre ens abraçàvem, el gran mirall del rebedor reflectia la nostra imatge, es

veia a dues intel·ligents, boniques, fortes i amb un gran cor, als nostres rostres

es reconeixien faccions de la meva estimada mare. Dues dones que havien

trencat esquemes sortint del fons del pou i arribant a les portes del cel,

certament era la imatge de... dues dones d’avui.

Dosrius, maig de 2.011.

La lluna a Capricorn.♀