1

Caminant pel bosc

Vam anar junts a passejar, per respirar aire fresc. Els dos teníem gana i li vaig convidar a prendre un gelat. Quan ens vam asseure en un banc del parc, va venir el tema dels tipus de gelat (un altre cop).-Però l’altre dia vaig veure un que era blau elèctric! – va dir ell.-A veure Ignasi, l’altre dia vam quedar en que el blau té sabor a xiclet – li vaig respondre.

-En tot cas, a mi, els que m’agraden més són els de vainilla, sobretot si tenen trossets de xocolata negra per dins.-Bah! Quin fàstic! Ja saps que a mi m’agraden tots els de la marca Ben & Jerry’s. Estan tots boníssims.Vam continuar parlant i menjant els nostres gelats, fins que em va sonar el mòbil. Vaig mirar la pantalleta i vaig veure que era la Judit.-Sí?-Hola Liah – em va contestar la Judit. – Una cosa, tinc la teva carpeta, i crec que tu tens la meva... Suposo que ens haurem equivocat al guardar-la, perquè com que són del mateix estil...-Ah...-Qui és? – em va dir baixet l’Ignasi. Vaig girar el meu tors per estar d’esquenes a ell i em vaig tapar l’orella que no tenia el telèfon per no sentir-lo.-D’acord, pues... – vaig dir-li a la Judit.-Doncs. – em va corregir.-Doncs, vaig a casa teva ara mateix i te la porto, vale?-D’acord. – em va tornar a corregir.-Estàs d’acord o no?-Sí, sí.-Va, doncs fins ara.-Adéu! – vam penjar.-Qui era? – em va preguntar l’Ignasi.-La Judit. -I què volia?-Ens hem confós de carpetes... Ara hauré d’anar a casa seva per canviar-li.L’Ignasi va començar a riure.-Per què rius? – li vaig preguntar al·lucinant.

2

-Doncs perquè... Sempre la “cagueu” vosaltres dues!Vaig pensar que, si ara estiguéssim a la classe de “Ens divertim pensant”, el Fidel l’hauria fet fora per no haver utilitzat un verb adequat. Vaig somriure pensant en això.-Bé, doncs, haig d’anar tirant...-Si vols, t’acompanyo.-D’acord, però t’hauràs de quedar a l’entrada, perquè com que la Judit no et coneix...-Com vulguis.Vam anar a casa de la Judit. Vaig picar el botó del seu pis, i em va obrir la porta, mentre que l’Ignasi s’asseia a l’escala per esperar-me. El vaig saludar i vaig pujar les escales fins la porta del pis de la Judit. Ella m’estava esperant a fora, ens vam intercanviar les carpetes i vam parlar de l’escola, de com eren de difícils els exàmens, dels deures... Després em vaig acomiadar d’ella dient que tenia un amic esperant-me. Em va dir adéu i vaig baixar les escales. Quan vaig arribar on era l’Ignasi vaig veure que no m’havia sentit, perquè jugava amb el mòbil. Vaig tenir una idea. Vaig baixar fins l’escala de darrera seu. <<Un, dos...>> vaig pensar...-BUH!-Cullo... – va exclamar ell, fent saltar el mòbil pels aires. El vaig agafar i li vaig dir.-Ei, ei, les paraulotes no es diuen!Ell em va fer una ganyota i jo li vaig tornar, rient.-Tant debò ho hagués gravat en vídeo, hauries d’haver vist la teva cara.-Que graciosa que ets, noia.Vam sortir de l’edifici i li vaig dir que tenia molts deures, ell em va dir que també en tenia molts. Ens vam acomiadar i vam anar cadascun cap a casa.

* * *

-Hola Ignasi! Una pregunta, tens plans per Setmana Santa? – vaig dir-li pel telèfon.-Crec que no... Perquè?-Voldries venir amb mi, la meva mare i el meu germà a Còrsega? Hi anirem dimarts, però ens hauries de dir primer si hi vols anar amb nosaltres o no.-Espera, passa’m la teva mare i jo et passo la meva. I quedem al parc del davant, ara.-D’acord. Mama, té. – li vaig donar el telèfon a la meva mare.Em vaig posar les bambes per anar al parc. Quan hi vaig arribar ell m’estava esperant en un banc.-Hola!

3

-Ei, que tal? – em va respondre. - Bé, doncs explica’m això de Còrsega. Hi he anat una vegada, però...-Doncs és al petit poble de Pedano. És súper bonic, és a la muntanya, hi ha molt bosc, i cada dia podrem anar a fora a explorar els boscos! A tu t’agrada l’aventura, no? Doncs Pedano és un lloc que en té per llogar-hi cadires! El millor és que a la primavera fa la temperatura ideal!-Uau, sembla un bon lloc per relaxar-te en un prat...-NO! Prefereixo l’aventura, com tu, no?!-Aix, sí, tranquil·litza’t!-Perdó, però ja saps com sóc...Li va sonar el mòbil i va contestar.-Hola? ... Sí ... Sí ... Què bé, gràcies mama! ... Adéu! – quan va penjar va dir. – Puc anar-hi!-Uau, fantàstic! Veuràs, ens ho passarem d’allò més bé !-Pel que em dius, ho sé, ja...

* * *

Vam sortir de l’avió molt agobiats... A cap dels dos ens agradava els avions.-Veniu, nois, ens recolliran per anar al poble. – ens va dir la meva mare.Ens va venir a buscar el meu avi amb el seu cotxe tan modern...-Qui est-ce ce garçon? C’est un ami à toi, Liah?* - em va preguntar l’avi.-Oui, Pépé, c’est mon meilleur ami.** - li vaig respondre.-Què dieu? – em va preguntar l’Ignasi.Entre riures vaig dir:-Res, res..._________________________________________________________*Qui és aquest noi? És un amic teu, Liah ?**Sí, avi, és el meu millor amic.

El trajecte de l’aeroport fins al poble va ser llarg, i ens vam marejar els dos una mica, per això vam deixar les finestres obertes perquè ens toqués l’aire fresc a la cara.

Quan vam arribar, la meva besàvia ens va saludar, molt contenta de que estiguéssim aquí.-Em presentes la teva besàvia? – va dir l’Ignasi.-Sí... Mina, voici mon ami catalan, Ignasi. Il ne parle pas le français.* -Enchanté... - va allargar una mà per que l’Ignasi li donés, i ho va fer amb un somriure. – Allez dehors, il fait beau temps!**-Anem a fora? – em vaig girar per dir-li a l’Ignasi.

4

-Sí! I ensenya’m un dels famosos boscos que dius que és tan bonic. – em va respondre, i semblava que tenia moltes ganes.La mare, l’avi i la besàvia es van asseure a prendre un cafè, i nosaltres dos vam dir adéu i vam sortir.-Conec un camí, que és molt llarg, però mai he arribat tan lluny per saber a on para... És molt bonic... Però la gent hi tira cada cosa... -L’aire d’aquí és diferent que el de Barcelona... – va descobrir l’Ignasi ensumant.-I això és una cosa bona o dolenta?-Molt bona! Aquí hi ha molta menys contaminació, oi?-Sí...-Es nota.-Ja... Sempre m’ha agradat venir aquí durant les vacances de Setmana Santa... Com que sempre hi ha molta família, amb els cosins puc anar explorant diferents llocs!-Vindrà la resta de la penya?-Sí! Et cauran molt bé, ja veuràs. Són el teu tipus de persona, per dir- ho d’una manera.-Ha, ha! Doncs, si ve de tu, m’ho crec!-Una vegada vam arribar a ser CATORZE dins de la casa!-Buf, doncs sort que és una casa molt gran... És aquest, el camí del que em parles?_________________________________________________________*Mina (sí, li dic Mina, és un nom cors per dir-li als teus avis), aquí tens al meu amic català, Ignasi. No parla el francès.**Encantada. Aneu a fora, que fa bon temps!-Sí! Anem-hi!Era un caminet prim i fosc, però només era fosc perquè els arbres el cobrien per dalt. Hi vam entrar, i l’Ignasi es va trobar un pal gros i alt, com un bastó que porten els avis. El va agafar i va començar a caminar amb ell. Vaig riure, i els dos junts ens vam endinsar dins del camí que encara no sabíem on arribaria. Cada dos per tres ens trobàvem un objecte que havia tirat una persona, segurament, “maleducada”. Una bamba usada, una roda de bicicleta... Vam continuar caminant, assenyalant ocells, petits insectes pel terra, boniques flors (encara que, en aquest últim, l’Ignasi feia cara de no tenir ganes...), etc. Al cap d’una estona, vaig veure un altre camí que tirava cap a l’esquerra, i tenia una petita valla a l’entrada. Aquell camí era encara més fosc i més estret que el que estàvem. Jo, l’únic que veia era aventura.-Ei, Ignasi, i si passem per aquí? – li vaig preguntar.-Bé, doncs... Hi has anat alguna vegada?-No, però seria divertit, no?-No ho sé... Jo aquí hi veig escrit PERILL en lletres grans.-Va, no siguis una nena petita!

5

-Buf, què pesada! Va, si insisteixes tant... -Sí!Era difícil passar per sobre de la valla, i a més, el camí feia una gran baixada...Una vegada havíem aconseguit passar, vam començar el camí. Vam caminar durant una molta estona. El camí es desviava, i feia girs, tenia més pedres i era més difícil que l’altre. Continuàvem caminant sense adonar-nos que ens estàvem endinsant cada cop més al bosc...-Liah... Saps on estem? – va preguntar inquiet l’Ignasi.-La veritat és que no... Vols tornar? Millor que sí, perquè s’està fent fosc...Vam girar per tornar, i quan ja portàvem una bona estona caminant, ens vam adonar que... Ens havíem perdut! No hi havia manera de tornar.-Què farem? Portes mòbil? Aiiiix... – vaig dir nerviosa.-No, no porto mòbil... No hi ha manera de tornar!-AJUDA! AJUDEU-NOS, SI US PLAU!-No servirà de res, ningú ens sentirà! Mira, només hem d’esperar, quan la teva mare vegi que encara no hem tornat, ens vindrà a buscar, però sisplau, tranquil·litza’t, només cal esperar.-Bé, tens raó... – vaig respirar fons, i em vaig asseure contra un arbre, i ell al meu costat. No ens vam dir res, i cada vegada teníem més fred, fins que em vaig adormir.

* * *

-Liah... Liah, desperta’t... – l’Ignasi m’intentava despertar sacsejant-me.-Mmmm? – vaig respondre grogui, però després em vaig adonar de per què m’estava despertant. Sentia les veus plenes de pànic de la meva mare i el meu avi.-Ignasi?! Liah?! On esteu?!-Mama! AQUI!! – vaig dir despertant-me de debò. Quan vaig veure a la meva mare sortint de darrera els arbres vaig agafar la ma de l’Ignasi i vaig córrer cap a la mare.-Com heu arribat aquí, nois? Ens heu fet por, de veritat, eh! – va dir ella.-Ho sentim Mama, però ens hem trobat un camí que portava cap a un altre lloc, i, com ja saps, m’agrada molt l’aventura i he volgut anar per aquí, però l’Ignasi no ha volgut, i l’hauria d’haver escoltat! Ho sento Ignasi !-No et preocupis, no passa res. – va respondre ell.-Va, anem a casa, que us preparem un bon sopar i un llit calentet!Li vaig fer una abraçada a l’avi i vam anar cap a casa.Aquella nit l’Ignasi i jo vam dormir de meravella, sabent que el dia següent seria un d’especial.