Capítol 2. MÉS QUE UN CLUB

Quan finalment em vaig decidir a abandonar els núvols i a baixar de l’arbre que m’havia fet de

llar durant tants anys per tocar de peus a terra em va costar molt acostumar-me a la nova vida.

El fred era més gelat i la calor a vegades cremava, la tristesa tenia punxes i la por un gust amarg

que em costava d’empassar. Fins i tot l’alegria em feia mal i no parlem de la ràbia que em

guanyava sempre que jugàvem a fet i amagar, per més bé que m’amagués, ella m’acabava

trobant i quan la tenia davant mirant-me amb aquells ulls petits i sorneguers i les dents serrades,

no sabia quina cara posar-li. O l’enveja, que s’aferrava a la meva pell com una paparra, i en

ocasions ni amb escalfor, ni amb oli calent aconseguia desenganxar-la.

Definitivament em semblava molt complicat viure tocant de peus a terra, tant, que durant molt

temps vaig caminar de puntetes per establir el mínim contacte amb el sòl.

De fet, penso que no m’hi he acostumat mai del tot, a vegades enyoro l’arbre i m’enfilo per les

branques però han deixat de ser tan còmodes com les recordava. Així doncs, sense la possibilitat

de fer marxa enrere no tinc altre remei que aprendre a viure en aquest món quadrat i pla que

no acabo d’entendre i que em demana contrasenyes que desconec per obrir-me les seves portes

i deixar-me entrar del tot.

Soc tres vegades campiona del món de llançament de tovallola, guardo les medalles d’or massís

en una vitrina i tinc garantides tovalloles gratis per a tota la vida.

També vaig guanyar el primer premi d’una festa de carnaval amb la meva capa d’invisibilitat, el

següent any em van desqualificar per tornar-me a presentar amb la mateixa disfressa. Des de

llavors no he tornat a participar i la tinc guardada a l’armari, només me la poso quan hi ha una

urgència. De fet haig de confessar que és una capa de superheroïna que em queda la mar de be.

Tot i aquests èxits, he estat temptada, en més d’una ocasió a fer-me sòcia del club dels

fracassats, “The Losers” es diuen, que estrictament vol dir “perdedors”. En anglès sempre queda

millor. La insígnia és una L com la de pràctiques quan et treus el carnet de conduir però amb el

fons de color negra.

Tinc el perfil idoni per apuntar-me i estic segura de que em rebrien amb els braços oberts,

malgrat aquesta confiança, hi ha alguna cosa que em frena a fer la passa definitiva. Tinc els fulls

d’inscripció a casa i no els acabo d’omplir. No sé ben bé quina és la raó que em deté. Potser és

tan senzill com que m’agrada esfullar margarides, de fet he tingut la sort de poder convertir

aquesta afició en una de les meves feines, treballo en un taller d’adorns florals i la meva tasca

consisteix en arrencar els pètals a les flors. Soc tota una especialista. Com que és un treball en

cadena, després d’esfullar un nombre determinat de margarides, que depèn de l’stock i de la

demanda, n’haig de donar unes quantes als porcs. Es veu que els que mengen margarides donen

unes botifarres més bones.

Però ja m’estic anant per les branques, em costa molt canviar els hàbits.

Tornant al club....

He assistit a algunes de les activitats que organitzen i m’he sentit sempre còmode i a gust. Fan

sopars benèfics, els diners que recullen els reparteixen entre els organitzadors i els membres del

club que més ho necessitin; però no tots són pobres com algú podria pensar, n’hi ha de ben rics.

Alguns d’aquests, a vegades, es fan càrrec de totes les despeses del sopar.

Cada fracassat ho és a la seva manera.

El club te diverses comissions que s’anomenen també “club” malgrat son independents les unes

de les altres.

Hi ha el “Club dels negocis estranys o rars”, tot i que a mi m’agrada més dir raros. Tinc un amic

que diu que aquest és el veritable català de Barcelona, el de la “u”.

Aquí és on he anat més sovint, sobretot perquè es reuneixen el dimarts a les 8 del vespre i em

va bé.

Hi ha el recollidor de cabells, que te un conveni amb les perruqueries i s’emporta els cabells que

li guarden per fer-ne coixins. Ningú no els hi compra i ha hagut de llogar un magatzem perquè a

casa ja no li caben. Malgrat el nul èxit de la seva idea, ell segueix confeccionant coixins. És el que

em cau millor de tots. Penso que ens assemblem. Havia considerat comprar-li un coixí, però és

molt sensible, i em fa por que s’ho prengui malament, que descobreixi que ho faig per pena.

Un altra membre interessant és una dona que ven “ampolles plenes d’amor”, així en diu ella, les

omple de petons o frases encoratjadores i positives i els hi posa una etiqueta que indica el

contingut específic de cada una, feta a mà, amb detall, delicadesa i, com no podria ser d’altra

manera, molt amor. Es fa dir l’amorosa.

També hi ha una corredora d’apostes de carreres de gotes d’aigua, que llisquen per un vidre i

s’ha d’endevinar quina arribarà en primer lloc i el temps que trigarà. Últimament ha afegit la

modalitat de les llàgrimes, amb participants reals. Hi ha diverses categories en funció de les

característiques del rostre. Cara de poker, de pomes agres, de pa i cara gruixuda.

N’hi ha un que em crida especialment l’atenció, possiblement perquè sempre va amb l’uniforme

de feina posat, que és una aparatosa disfressa d’ànec, “d’aneguet lleig” puntualitza ell i mai no

li he vist ni un mil·límetre de la seva pell, no sé quina cara fa, de quin color te el cabell o els ulls,

ni si és prim o gros, no sé res de res de la seva aparença física. Jo pensava que treballava com

una mena de “cobrador del frac”, seguint morosos, però es veu que va començar en aquest ram

i que ha anat ampliant el negoci; també participa en festes infantils i de presentació de

productes, fins i tot fa d’animal de companyia particular durant màxim un mes, diu que ha

comprovat que és el que pot aguantar sense deprimir-se .És un dels fracassats més rics que

conec.

N’hi ha dos que fan de maniquins en botigues de roba, la seva feina és estar quiets en la posició

que els hi indiquen durant intervals de tres hores, amb un quart d’hora de descans entre mig,

els regalen la roba quan canvia la temporada, o no ser que sigui la última peça que queda i algun

client es decideixi a comprar-la.

Jo he pensat en presentar el currículum en alguna empresa de selecció de maniquins, però no

ho tinc clar del tot. Per una banda em sembla una feina senzilla i que soc capaç de fer, tot i que

quan tinc les mans ocupades o estic massa estona immòbil em comença a picar tot i necessito

rascar-me, també la imagino una mica avorrida i no puc evitar comparar-la amb un càstig. En fi,

ho aniré pensant mentre esfullo margarides, que de moment és una feina segura i que m’agrada,

tot i que no cobro massa. Però ja diuen que els diners no ho son tot.

En aquest camp hi ha molta demanda, perquè els recursos naturals s’estan exhaurint, el plàstics

i derivats s’acumulen i sobren persones. Hi ha un excés de població i els govern es

trenquen les banyes ideant campanyes d’ocupació i reducció de personal. Em sembla que tinc

temps per seguir donant-li voltes.

On tinc clar que mai no postularé, dins aquest àmbit, és en la borsa de treball que han obert per

accedir a expert en proves de seguretat, que no és altra cosa que fer de dummy, és a dir, de

maniquí per assajos de xoc i col·lisions en automòbils i avions. Els que treballen en aquesta àrea

sovint només poden fer-ho una vegada, màxim dues o tres, això si no moren en algun dels

impactes. Tot i que paguen molt bé, de fet si sobrevius unes cinc vegades ja no cal que treballis

mai més, ara que he baixat de l’arbre i deixat de caminar de puntetes, m’agradaria assaborir

aquest món, encara que no l’entengui, un temps més i en les millors condicions possibles.

També hi ha “el Club del poetes morts”, aquí la gracia la te el lloc de reunió, és una sala especial

d’una antiga universitat on es veu que fa anys hi feien classes de literatura i filosofia. La trobada

és fa en silenci, participen un màxim de quinze persones i consisteix en enganxar l’orella a la

paret i escoltar atentament les paraules que guarda. Jo ho he provat, perquè em sembla

interessant recuperar escrits del passat, però mai no he aconseguit sentir res. A vegades arribo

a l’hora que surt el grup i em quedo a escoltar les frases que han pogut rescatar, les llegeixin en

veu alta i amb una entonació molt emotiva. Després cremen els fulls on han pres les notes

perquè resulta perillós conservar-los.

Aquests club és secret, els membres han de jurar no revelar mai cap informació que pugui

comprometre l’espai. A mi m’hi va portar per primera vegada l’home o el jove dels coixins, no

tinc clar quina edat deu tenir, podria estar entre els trenta i molts a cinquanta i pocs, es veu que

és amic d’un dels organitzadors. Em varen fer jurar silenci sobre un llibre, podia triar entre

Rayuela o Cien años de soledad. Em va costar molt decidir-me.

El club es clandestí perquè actualment no està ben vist mostrar interès en la paraula, estem en

l’era de la imatge i tot i que llegir no és una activitat prohibida si es realitza en la intimitat, posen

multes si t’enganyen amb algun tipus de material escrit pel carrer que no estigui acceptat, i te’l

confisquen, però això cremen els fulls. Es tem que si coneguessin el club podrien dissoldre’l

clausurant-lo o, fins i tot, enderrocant la sala.

També em crida l’atenció “el Club de la lluita”, però encara no hi he anat, de moment les

margarides que esfullo m’indiquen que no hi vagi. Pel que m’han explicat hi tenen lloc lluites

amb el nostre doble, cada u amb el seu. Hi participa qui te la fortuna o la dissort de creuar-se’l i

s’hi vol enfrontar. Tot i que, sé de bona tinta, aquesta expressió està en desús, fou censurada i

per això justament m’agrada fer-la servir, que alguns prenen la decisió de sortir-lo a buscar i no

paren fins que el troben i el porten al club. Les llistes d’espera son molt llargues i el combat és a

mort.

També pots lluitar contra el teu monstre personal. Et demanen una descripció al màxim de

detallada per poder fer-ne un retrat robot i el sintetitzen, exactament no sé ben be com ho fan

i fer-ho és molt car. Aquesta modalitat em fa por i a la vegada m’atrau més que l’altra. A vegades

jugo a imaginar-me el meu monstre i el dibuixo. Te aparença humana, de fet és només un cap

immens amb les celles juntes i molt poblades i els ulls molt grossos. Fa cara de pocs amics, tot i

que la seva mirada és més trista que enfadada. Pel voltant li surten una mena de raig o fils, que

no són cabells però s’hi assemblen força. Encara no li he pogut posar nom, el dia que li pugui

posar estaré llesta per enfrontar-m’hi.

En més d’una ocasió m’han regalat entrades per assistir als combats i també m’han convidat a

anar-hi, però no m’acabo de decidir. Fins ara m’he anat escapolint, donant una excusa o altra.

El que uneix a tots els fracassats del món i que apareix en la primera estrofa del nostre himne,

és la inadaptació, cap ha estat capaç de trobar el seu lloc en el món i molts, com jo, ja han perdut

l’esperança d’aconseguir-ho. Tampoc senten la força que s’hauria de tenir per canviar les coses,

ni creuen que realment es puguin canviar. Molts es dediquen a fer petits canvis en ells mateixos,

en la mesura que poden i a acceptar allò que no poden canviar, a dissimular la seva inadaptació

tan be com poden i a anar tirant. Jo estic aprenent a seguir el seu exemple.

En l’exterior som coneguts pel 3% tan si som socis del club com si no ho som. Tot i així, la cançó

no és del tot pessimista, anima a la unitat i la tonada repeteix que no tot és de color negre, que

a vegades surt el sol i que sovint ens en sortim.