2.2 Francisco de Goya. La configuració d’una nova imatge

naturalista: els cartrons per tapissos.

Francisco José de Goya y Lucientes (Fuendetodos, 1746 – Burdeos, 1828)

Aleshores la pintura espanyola es desenvolupa en un estil proper al Barroc i encara no

es pot considerar neoclàssica. Es per això que l’obra de Goya és molt difícil de

classificar, a més de que aquest sembla una figura que es trobi fora del seu temps.

El seu pare era artesà, fet que condicionarà la formació inicial de Goya al taller

saragossà de José Luzán. Allà va practicar el dibuix i les tècniques de color. Aleshores,

Luzán era un reconegut artista aragonès que s’havia format a Nàpols i coneixia molt bé

les tècniques d’il·luminació i color, les quals va transmetre a Goya.

Goya intenta accedir a l’Acadèmia, però és rebutjat. Aleshores coneix a Francisco

Bayeu, un pintor saragossà lligat a l’àmbit cortesà. Goya treballa al seu taller de Madrid

entre 1763-66. Després viatja a Itàlia i es presenta a un concurs amb l’obra Aníbal

cruzando los Alpes (1771)1, però no el guanya. Després torna a Saragossa i realitza

diversos encàrrecs. En 1773 es casa amb Josefa Bayeu, germana del seu mestre,

segurament per acostar-se a la cort i assegurar-se l’èxit professional. Ja al 1798, és

anomenat primer pintor de cambra.

2.2.1 Primera etapa: els cartrons per tapissos.

En 1774 es troba a Madrid i realitza una sèrie de cartrons, que acabarà en 1779, per a

la Reial Fàbrica de Tapissos de Santa Bárbara, dirigida aleshores per Antonio Rafael

Mengs, que influirà notablement sobre l’obra de Goya. A través de les diferents sèries

de cartrons observarem la configuració d’una imatge de cada vegada més naturalista.

Aquests cartrons són concebuts per decorar els salons de diferents edificis reials. Són

olis que serveixen de base per a la introducció d’una sèrie de canvis que li permeten un

aprenentatge en paral·lel a la realització de les sèries de cartrons. Aquest tipus

d’encàrrec era aquell propi d’un pintor no consolidat, ja que sols esdevé un model i no

una obra pictòrica de valor en sí mateixa.

1 Títol original: Aníbal vencedor contempla Italia desde los Alpes. Es tracta d’una obra molt colorista i

dinàmica, on destaca l’expressió del personatge principal. És notable el domini de la pinzellada i una gran

força expressiva. La composició triangular està lligada a les darreres reminiscències barroques.

En aquesta primera etapa, s’adverteix un cert barroquisme italià, filtrat a través dels

seus mestres. Per altra banda, ja s’anoten una sèrie de trets que apareixeran en la

producció de Goya, com és la tècnica de pinzellada ràpida i de grans masses abocetades,

els jocs de llums i línies, i l’expressivitat.

Primera sèrie: menjador dels prínceps d’Astúries en el Palau de l’Escorial (1775).

Es tracta d’una sèrie de nou cartrons. Els fa encara sota la tutela de Bayeu. El tema

protagonista és la cacera. Aquests cartrons es caracteritzen per la perspectiva frontal on

les figures es juxtaposen al paisatge. No hi ha un gran afany perspectiu i colorista pel

que fa als personatges disposats en el plànol pictòric. És a dir, no tenen les mesures

indicades ni els color apropiats per plasmar l’allunyament de les figures. Encara no

domina la plasmació de la llum. La pinzellada és solta i suau i les figures mostren

rostres arrodonits i estàtics. La majoria dels dibuixos els va fer amb carbonet. En alguns

casos, recorre a la composició piramidal (Partida de caza).

La caza del jabalí. Partida de caza. El cazador con sus perros. El pescador con caña.

Perros y útiles de caza. Caza con reclamo. Cazador cargando su escopeta.

Segona sèrie: menjador dels prínceps d’Astúries en el Pardo (1776-78). Ja té certes

temàtiques que es consideren característiques de la seva obra. Ja havia començat a

estudiar l’obra de Velàzquez. Introdueix per primera vegada el tema del “majisme”,

indumentària que avui anomenem “goyesca”. Aquest model de vestidura era la típica

popular madrilenya. Dins els corrents preromàntics, l’ús d’aquestes robes no s’orienta a

les classes populars, ja que els protagonistes són aristòcrates que encarnen una actitud

costumista. Introdueix línies diagonals en la composició (ja sigui amb un element

natural com un riu) i segueix predominant una escena principal juxtaposada sobre

l’element paisatgístic. Disposició de les figures en cercle, contribuint a una sensació

d’amplitud espacial. Al Quitasol i a la Cometa s’observa una disposició piramidal, més

neoclàssica, que en certa manera pot resultar més naturalista. Al Paseo de Andalucía,

trobem elements que remeten al Rococó. Es tracta d’un tema pintoresc, com és el

passeig on de sobte sorgeix un conflicte. Destaca el tractament de les vestidures, molt

detallades, calats, lluentons, daurats, les qualitats de les diferents teles.

Baile de San Antonio de la Florida, Merienda a orillas del Manzanares, El quitasol, La

cometa, El paseo de Andalucía. El bevedor. La riña en la Venta Nueva. Muchachos

cogiendo fruta. Niños inflando una vejiga.

Tercera sèrie: dormitori i avantdormitori dels prínceps d’Astúries al Pardo (1778-

79). Es fa més notable la influència de Velázquez, sobretot en la paleta. Reprèn els

temes populars. Les figures ja no es troben juxtaposades al paisatge, sinó que són les

pròpies figures les que generen l’espai, articulant dues diagonals perpendiculars entre sí.

La llum està aplicada de manera que destaca aquestes diagonals. Les figures en sí

mateixes tenen una major corporeïtat. La seva paleta adopta contrasts variats i terrossos.

El cacharrero. El primer plànol apareix ombrejat i destaca sobre el segon plànol que

recull el focus de llum principal. Dotació temporal i espacial que implica l’escena:

captació del moment en que passa el carro. Destaca l’ús de matisos i l’acurat tractament

dels objectes. També és notable l’harmonia dels daurats i dels matisos rogencs, grisos i

blaus del cel. Apareixen personatges de totes les classes socials, el que és un avanç en

les pintures de gènere.

La acerolera. El ciego de la guitarra. La feria de Madrid. El militar y la señora. Niños

del carretón. Muchachos jugando a soldados.

Quarta sèrie: dormitori dels prínceps d’Astúries en el Pardo (1779-80). Molts

d’autors, com Mena, Bozal i Glendinning consideren que la quarta sèrie és una

continuació de la tercera, ja que també es destinen a les mateixes estances del Pardo. Per

altra banda, Tomlinson anota que aquest grup presenta trets diferents a l’anterior. El

tema principal és la vida campestre, derivat de la segona sèrie, encara que Goya li dóna

un sentit sexual. Les banyes dels animals, com els que apareixen a La novillada o a Las

lavanderas té un sentit fàl·lic. Els personatges femenins composen un joc de flirteig.

Altres peces, com El resguardo de tabacos, són al·legories de la virilitat, al igual que

els personatges masculins abillats amb les seves armes (pistoles, espases...).

Juego de la pelota a pala. Destaca la ruptura de la frontalitat. La disposició de les

figures contribueixen a la creació d’espai a través d’una composició equilibrada on per

primera vegada recrea les nocions de llunyania i proximitat. Mostra el seu domini de la

perspectiva, la llum i el color. Els colors marrons i l’execució de les figures recorda a

Velàzquez. Aquesta peça amaga una imatgeria sexual.

El columpio. La cita. El resguardo de tabacos. Las lavanderas. La novillada. Los

leñadores.

Sobreportes: El muchacho del pájaro. EL niño del árbol. La fuente. El perro.

Entre 1780-5 no fa cap sèrie, ja ha superat certs problemes tècnics i comença a rebre

encàrrecs de la cort.

Cinquena sèrie: menjador o sala d’estar dels Prínceps d’Astúries al Pardo (1786-

87). Aborda el tema de les quatre estacions, convertint-les en escenes bucòliques

representatives de cada període de l’any. Aquesta temàtica solia ser la preferida per

l’estètica Rococó i per la decoració dels menjadors. Finalment, els cartrons es varen

destinar a l’Escorial. Esdevé el primer encàrrec de Goya en la cort des que havia estat

anomenat pintor del rei en juny de 1786.

La nevada. El albañil herido. La era. Las floreras. La vendimia. Los pobres en la

fuente. Niños con mastines. El niño del carnero. Riña de gatos. La marica en un árbol.

Pastor tocando la dulzaina. Cazador junto a la fuente.

Sisena sèrie: dependències de les infantes al Pardo (1787-88). Aquesta sèrie va

quedar inconclusa degut a la malaltia i la mort del rei Carles III, esdevinguda a finals de

1788. Del contrari, segons Tomlinson, podria haver conformat la sèrie més complexa de

totes pel seu estil i l’acurada tècnica.

La gallina ciega. Va ser l’únic cartró de la sèrie que es va portar a terme en tapis. Torna

a la disposició de les figures en cercle. Destaca el detallisme de les indumentàries. És un

tema galant d’influència rococó: es tracta de la recreació d’un joc popular propi de

l’aristocràcia i apropiat per les filles dels prínceps, ja que estava destinat per a les seves

estances. Alguns personatges porten la indumentària típica dels “majos” i altres

vesteixen segons la moda parisenca. Destaca el dinamisme i la plasmació de la llum,

que crea una escena càlida i familiar.

La pradera de San Isidro. Des del punt de vista naturalista, és un dels que culmina

aquestes sèries de cartrons. Està sense acabar, és un esbós fet amb pinzellades de “toc”,

que emprarà posteriorment a obres ben acabades. Representa una vista de Madrid des de

l’ermita de San Isidre, patró de la ciutat, el dia de la romeria. En aquesta vista es poden

apreciar la cúpula de l’església de San Francisco el Grande i el Palau Reial. En un

primer plànol apareix un grup dinàmic de figures que conversen entre elles i en un

plànol intermig apareix una gran multitud.

La ermita de San Isidro el día de la fiesta. Merienda campestre. Gato acosado.

Sèptima sèrie: despatx reial del Monestir de l’Escorial (1791-92). Realitza set

cartrons dels dotze que hi havia prevists. Es considera la sèrie més irònica i crítica amb

la societat. Goya es va veure influenciat per temes polítics del seu temps (destacant la

Revolució Francesa). Encara que les peces són molt diferents entre sí, la sàtira és el

tema prevalent i també l’ambientació rural. Disfressa les crítiques amb una visió alegre

de la societat.

El pelele. Simbolitza el domini implícit de la dona sobre l’home amb un joc on les

dones gaudeixen manipulant un home.

Mujeres conversando. Las gigantillas. La boda. Las mozas del cántaro. Los zancos.

Muchachos trepando a un árbol.