CASSOLA LITERÀRIA Toni Teruel

1

CASSOLA D’ARRÒS AL FORN

n plantejar-me el tema d’aquesta tercera trobada literària, el

primer que em va venir a la ment fou l’encaix dels ingredients

bàsics en la terra, en la meua realitat existencial, en el poble que

m’ha vist créixer, quan encara es percebia l’ambient rural, i el sentiment de

veïnatge surava etèriament en la convivència real diària.

Parlar ara d’arròs em fa evocar, abans de tot, les zones humides d’on

estic arrelat, un poble riberenc que limita amb la Ribera Baixa del Xúquer.

Allà hi havia, ja fa més de mig segle, grans extensions de marjal, llit

del preat conreu. I marjal vol dir arròs; però també planter, la “plantà”, la

sega i la trilla. Tot això és part de la meua intrahistòria.

Al costat de casa meua eren llauradors, i teníem informació

privilegiada d’aquesta manera de viure. Anaven al camp i, a més de la

burreta i el carro com a eina de treball i mitjà de transport a l’horta, tenien

vaques, cosa que facilitava un treball a casa: munyir-les-hi i vendre la llet –a

casa i pel poble– deambulant pels carrers.

S’hi participava en les tasques agrícoles de temporada, i a casa

sempre esperava, calent, el plat d’arròs.

Era significativa l’època de la “plantà”, i especialment la sega,

trepitjant durant hores el fangar de les basses de marjal. Al final, després

dels guanys del treball i els esquifits beneficis nets del cereal d’alguna petita

propietat escadussera que els hi arrelava, encara hi quedava la palla, ara

malmesa i destruïda, que llavors s’utilitzava, si més no, per a jaç del bestiar.

Avui encara hi queda una poca marjal, gairebé resistent a la

desaparició, però l’arròs que mengem majoritàriament –com passa en els

E

CASSOLA LITERÀRIA Toni Teruel

2

moviments migratoris– té d’altres aires costaners valencians, de Terres de

l’Ebre o de les maresmes andaluses, si no de llunyans latifundis xinesos.

De la infantesa en família recorde que al meu poble encara hi havia

forns de coure a quasi tots els carrers.

Jo era l’encarregat de menut d’anar a comprar el pa quan venia

d’escola a migdia. A casa teníem una botiga i la mare no podia eixir a les

mateixes hores que ella havia d’atendre la clientela. Després, quan

tancava, se li acumulava la feina de la casa en les dues hores que tenia fins

que els fills havíem de tornar a estudi. Netejar una mica i preparar el dinar

era tot el que hi podia fer, i nosaltres havíem de col·laborar-hi per alleugerir-

li la tasca.

Anant al forn, sovint em creuava amb dones que hi portaven la

cassola, reblida dels típics components i al límit de brou. Si no, coincidia al

forn amb d’altres que hi esperaven el torn perquè cabés la seua o, una

vegada cuita, per recollir-la i dur-la a la taula familiar parada ja per seure

tots al voltant i començar a gaudir del preat àpat.

Al poble sempre li hem dit “arròs al forn”, fet en cassola de fang. Avui

encara es fa a casa meua, respectant els cànons tradicionals –la cassola

de fang–; els forns de coure, però, han passat a millor vida i romanen en

l’estadi sentimental enyoradís de les vivències que evoquem amb nostàlgia.

L’alternativa són els fornets domèstics elèctrics o de gas. La cassola ja no

és igual, però encara hi és.

A casa meua érem carnissers. La nostra relació amb la “cassola

d’arròs al forn” és més significativa que per a molts d’altres. Les dones

compraven al dia, només el que necessitaven; els diners i la dificultat per

conservar els aliments a les cases particulars no donaven per a més. Hi

venien a comprar una talladeta de cansalada magreta –que féiem en tres o

quatre trossets– i un blanquet –de vegades també una botifarra– per a la

CASSOLA LITERÀRIA Toni Teruel

3

cassola d’arròs al forn. Els cigrons, que de vegades remullava la meua

mare i també hi venia, la creïlla i l’arròs, eren els altres condiments, sempre

coronats amb una bona cabeça d’alls secs col·locada estratègicament

enmig de la cassola.

Quan el dia s’ho mereixia, la cassola era amb crosta, arròs rossejat,

amb un parell d’ous batuts i pa ratllat que s’abocava per damunt en l’últim

estadi de la cocció.

Tot ha quedat en la memòria; almenys això encara hi dura i en mi

romandrà mentre jo hi siga.