97

Castelldefels: del racionament d’aliments a la nova transformació comercial i urbana

Neus CardonaGrup de Recerques Històriques de Castelldefels

L’estudi de les actes dels plens municipals del consistori de Castelldefels durant el franquisme (1939-1979) aporten informació d’un plet local pels permisos de venda de pa a Castelldefels entre l’industrial Jaume Vives Borrell, propietari de la confiteria Casa Vives, i Ramón Amat i Carme Patuel, propietaris del forn Patuel, i a la vegada sogres de l’alcalde del poble, Francisco Viñas Llonch. Aquest fet es produeix durant els anys de racionament d’aliments bàsics per abastir la població i conviu amb l’aparició i consolidació del fenomen de l’estraperlo. Degut a la situació d’escassetat de farina, els permisos d’obertura de forns per a l’elaboració de pa i derivats estava molt controlada per les autoritats del Règim. El reglament estipulava que les llicències d’obertura dels forns per panificar estaven subjectes al nombre d’habitants del municipi. Es donava la circumstància que al municipi ja havia dos establiments de panificació: Patuel i Vilapalana, en teoria, suficients per abastir les necessitats locals. Per aquest motiu la concessió de la llicència d’obertura de l’establiment de l’industrial Jaume Vives Borrell, situat a la Via Triunfal, 65, actualment coneguda com Avinguda de la Constitució, va ser inicialment, de pastisseria i confiteria.

Aquest text és el resultat d’una investigació del litigi, a Castelldefels, entre els forns Patuel i Vives, a finals dels anys 40 i inicis dels 50, que coincideix amb el període de postguerra i racionament. Curiosament aquesta situació d’escassetat contrasta amb la projecció de noves urbanitzacions al poble (Montmar, Bellamar, Marisol i el barri de la Pineda). També es demanen llicències per la construcció de l’hotel Rey Don Jaime al turó de la Torre de la Guarda. Vull destacar el canvi d’un Castelldefels rural i agrari que s’incorpora gradualment al sector comercial i de serveis com a conseqüència de l’augment d’habitants i d’estiuejants que fixen una segona residència a les noves urbanitzacions locals. Aquest sector terciari el podríem qualificar de modest per la conjuntura del moment, però suposarà, junt amb la construcció i planificació de nous barris, el futur model de transformació local.

Jaume Vives i Borrell a Castelldefels

Jaume Vives i Borrell era un industrial de Barcelona, pertanyia a una família de forners i pastissers que regentaven una botiga a la carretera de Sants, 74, que havia estat fundada pel seu pare Josep Vives i Tarroella, natural de Collbató. El 1895 Josep Vives i Tarroella i la seva esposa Clara Borrell i Benet, i els seus fills, havien emigrat al poble de Sants, a tocar de Barcelona, per fundar un petita fleca que batejarien amb el nom de El Esmero. Existeix una fotografia on està envoltat del seus fills, vestits de forners, tots drets davant de la façana del petit establiment amb el rètol de El Esmero com a marca de la casa i lema del seu esperit de treball. Amb el temps aquesta petita empresa va prosperar i el negoci, amb els germans Vives i Borrell al capdavant, es va especialitzar en oferir nous serveis. L’hereu Rossend era el forner i la seva dona Neus despatxava a la botiga, cada cop més gran i moderna; en Francesc s’ocupava de l’administració i la gestió; i el petit Jaume va ser el primer pastisser de la família i va concursar amb una de les seves elaboracions pastisseres a l’Exposició Universal celebrada a Barcelona l’any 1929, guanyant uns dels premis. La família augmentava i durant els anys 30 l’empresa va créixer i es va consolidar al barri. Quan va esclatar la Guerra Civil, la botiga i obrador van patir els bombardejos, i les col·lectivitzacions, i els primers racionaments de productes bàsics.

Jaume Vives i Borrell.

98

XI Trobades de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2018. Menjar i territori.

A finals dels anys 40, en Jaume Vives va venir a Castelldefels convidat a una matança d’un porc. Algú d’aquella reunió li va parlar d’un local lliure per establir una botiga a la carretera. Al principi, no estava massa convençut perquè era una època difícil per emprendre un negoci, però també era conscient que la botiga de Sants era insuficient per abastir les necessitats de la família. Calia avançar. Coneixia al farmacèutic Àngel Monill de quan treballava com a mosso d’apotecari a una farmàcia de Sants i que també feia poc que n’havia obert una a la Via Triunfal, la primera que es va instal·lar a Castelldefels, l’any 1945.

Finalment es decideix a emprendre el negoci i comencen els tràmits municipals per demanar la corresponent llicència d’obertura. Prèviament va decidir quin era el lloc ideal per

establir-se. La carretera que travessava el poble semblava un bon punt comercial però, tot i així, va fer el que diríem avui un petit “estudi de mercat”, agafant com a referència l’estació del ferrocarril. Tenint present les arribades del tren, va observar cap a on es dirigien els vianants que venien de l’estació i va constatar que la majoria de persones anaven per la Via Triunfal, direcció cap a Sitges. Va decidir comprar l’última casa de la carretera. Aquesta casa de planta baixa formava part d’una filera d’habitatges, tots iguals en estructura i dimensions. Façanes amb una porta i una finestra lateral, amb pati al darrera on hi havia la comuna, i on alguns veïns criaven gallines, conills, tórtores o coloms, per autoconsum o bescanvi.

Alguns d’aquests modestos habitatges es van convertir en comerços, com l’esmentada farmàcia del senyor Monill, o la incipient Almacenes El Carmen o el taller de bicicletes Muñoz. La Confiteria Casa Vives va ser la nova botiga que s’obria a la vorera del cantó de mar, davant mateix de l’antic Ajuntament. Just al costat, hi havia un solar on s’instal·lava l’envelat per la Festa Major d’agost; anys després van instal·lar un magatzem de atuells de fang, fins que la família Elíes va adquirir el solar per construir una casa a cadascun dels fills. Així la Casa Vives va deixar de ser l’últim establiment de la vorera. Des d’aleshores, a partir dels anys 50, quan les cases d’aquell petit nucli s’anaven convertint en botigues, a les ja esmentades s’hi afegiren d’altres com la carnisseria García, la barberia d’en Joan Pinet, els queviures dels germans Escayola, la merceria de la senyora Lluïsa Freixas Cama.

Castelldefels inicia una transformació on es manifesta un creixent sector comercial i de serveis per abastir l’augment de població derivada per la consolidació de les famílies que treballaven a la fàbrica Rocalla i també pels nous residents barcelonins que venien a passar l’estiu. Entre els anys 1945 i 1959 es considera superada la pitjor etapa de la postguerra i aflora una nova classe enriquida amb l’estraperlo i el mercat negre, afavorint l’edificació de noves urbanitzacions promogudes pels grans propietaris del municipi. Segons Alejandra de Habsburgo Satzgerg, en Propiedad y espacio en Castelldefels, en aquesta franja de temps es van construir 1265 edificis nous.

Racionament i llicències comercials

En Jaume Vives i Borrell era mestre pastisser, però segons el D.N.I. constava, com a professió, industrial. Va demanar els permisos municipals l’any 1947 per la concessió d’obertura de la pastisseria a la Via Triunfal. Per què una pastisseria? Per què no un forn de pa? Cal emmarcar el fet en el context històric, postguerra i racionament d’articles de primera necessitat: gasolina, tabac, sabó, carbó, electricitat;

aliments bàsics: pa, oli, llegums, arròs, carn, bacallà, cafè, sucre, xocolata, llard, etc. En aquella època Castelldefels tenia dos forns de pa: la fleca de Carme Patuel i la d’en Vilaplana, la localitat comptava amb 2000 habitants. Per a les autoritats del Règim era suficient, no podien donar permís a un nou forn de pa. L’escassetat de farina i el nombre de veïns marcaven la pauta.

La llicència d’obertura es tramita en un moment en que l’alcalde era Francesc Casacuberta Roger, que va exercir de batlle des de febrer de 1947 fins el febrer de 1949. És un moment inusual perquè l’alcaldia a Castelldefels, durant gran part del segle XIX i al llarg del XX, estava en mans de la nissaga

Casa Vives a inicis de la dècada de

1950

El senyor Vives, segon per

l’esquerra, el 1952 davant de

l’establiment

99

Viñas, propietaris de gran extensió de terrenys rústics de la localitat. Constato que el moment era inusual i m’atreveixo a destacar que favorable per als interessos d’en Jaume Vives i Borrell, perquè l’alcalde Viñas Llonch era el gendre de Ramon Amat i Carme Patuel, propietaris del forn de pa més antic de Castelldefels.

Francisco Viñas Llonch havia estat l’alcalde del municipi des del primer d’agost de 1945 fins al juliol de 1946, que va ser substituït de manera provisional per Francisco Massó Jiménez, alcalde accidental, fins l’arribada de l’esmentat Casacuberta Roger, estiuejant del poble i alcalde en contra de la seva voluntat. De manera freqüent presentava la seva dimissió al governador civil, però aquest no li acceptava. Quan va poder dimitir va recuperar de nou l’alcaldia en Francisco Viñas Llonch, el maig de 1950 i fins que fou nomenat Fernando de Ercilla Ayestarán el juliol de 1968.

Durant els anys en què presidí l’alcaldia, en Casacuberta Roger es va enfrontar a diverses problemàtiques i va ser capaç d’enfocar les dificultats amb pragmatisme i dinamisme. Segons consta en l’estudi fet per Jordi Navarro Pérez sobre la composició de l’Ajuntament de Castelldefels (1900-1979), en el període que ens ocupa, agost de 1947, es denuncia que escasseja la farina per fer el pa del racionament i s’aconsegueix que el subministrament sigui diari. Paral·lelament es descobreixen irregularitats en la distribució de la farina per part del Negociado de Abastecimientos de l’Ajuntament sota supervisió del secretari municipal Jesús Corral, que va lliurar quasi una tona de més als dos forners del poble: Carme Patuel i Venancio Escala. És per aquest motiu que li obren expedient al secretari Corral i se’l suspèn de feina i sou. El regidor que ho descobreix era Àngel Monill, qui també exercia d’inspector farmacèutic municipal. El secretari municipal va acabar dimitint del càrrec, però no sols per el frau de la farina sinó perquè també estava involucrat en altres infraccions administratives.

Durant els anys quaranta, la picaresca estava a l’ordre del dia, doncs alguns responsables requisaven els productes als ingenus compradors i els tornaven a posar en circulació de nou, ja que les persones que havien de vetllar perquè això no succeís, estaven en conxorxa amb els mateixos estraperlistes; com em va informar Eladio Gandía Ferrer, natural de Castelldefels i nascut l’any 1932, doncs el seu pare va ser una de les incautes víctimes d’aquests abusos.

També aquesta mateixa font testimonial em va fer saber que hi havia dies que a la via fèrria de Castelldefels, des del tren, el maquinista reduïa la velocitat del comboi per facilitar el llançament de sacs de gènere per vendre al mercat negre. Així mateix, alguns pescadors de la platja també arrodonien el sou amb productes de contraban que havien descarregat per mar a les seves embarcacions de pesca.

La llicència municipal per obrir la pastisseria es va fer efectiva i finalment el pastisser Vives va inaugurar la seva botiga el 17 de juliol de 1948. Aquest any ha complert setanta anys d’antiguitat. Com he assenyalat abans, el període de racionament limitava la producció i per tant era difícil fer prosperar un negoci on les matèries primeres: la farina, el sucre, la mantega, els ous, la xocolata... escassejaven o es venien de manera fraudulenta al mercat negre. Aquestes dificultats no eren noves per ell, doncs ja n’era conscient des del principi. El que en Vives i Borrell no s’esperava era la guerra que li van declarar la família Amat-Patuel i els seus il·lustres contactes.

A banda dels aliments bàsics, també l’electricitat i altres recursos energètics eren deficitaris. Calia dur a terme nous tràmits per aconseguir els permisos de la Delegación de Indústria per dotar la nova empresa del corrent elèctric necessari per posar en funcionament la maquinària i l’enllumenat del local. El forn Patuel, amb el seu vincle familiar, va fer tot el possible per endarrerir i boicotejar els inicis de la nova pastisseria Vives a Castelldefels, de manera que els tràmits administratius s’eternitzessin sine die. En Vives i Borrell va tenir molts mals de caps amb el titular delegat provincial d’indústria, Don Mariano de las Peñas, enginyer industrial, aviador i comandant de l’Exèrcit de les tropes Nacionals a la Guerra Civil, evidentment, una persona vinculada a les altes esferes del Règim i també un dels estiuejants més influent i poderós, i molt amic de l’alcalde Viñas Llonch.

Els problemes de subministrament elèctric, pels talls constants de corrent, i les dificultats de la tramitació amb la Delegación Provincial de Industria, no van fer defallir al nouvingut Vives i Borrell,

Anuncis de Casa Vives en els programes de Festa Major dels anys 1951, 1952 i 1953. En el tercer, ja pot publicitar la venda de pa

Castelldefels: del racionament d’aliments a la nova transformació comercial i urbana

100

XI Trobades de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2018. Menjar i territori.

que comptava amb un avantatge. L’afany d’en Jaume Vives era també elaborar pa a Castelldefels, sabia que d’entrada això no era possible, però també era qüestió de temps: el racionament acabaria un dia o un altre. Mentrestant ell també tenia els seus contactes, no tant alts, però també efectius. Comptava amb el suport de l’inspector del Gremi de Flequers de la província que estava al corrent de certes irregularitats comeses pels Amat-Patuel i estava disposat a aclarir i posar fi als abusos i males pràctiques del forn més antic del poble, i que feia tot el que era possible per no perdre la seva posició.

Era vox populi que Carme Patuel s’aprofitava del privilegi de tenir a la seva filla, Eulàlia, casada amb Francisco Viñas Llonch. Tot i que en aquests breu període d’anys no actuava d’alcalde, continuava la seva influència al Consistori per ser uns dels principals propietaris locals, amb amistats establertes a Barcelona i ben connectades amb el franquisme. Com he esmentat abans, la llicència per a l’elaboració de pa durant el temps de racionament estava supeditada al nombre d’habitants de la població. Ja hem vist que al poble només tenien llicències dues botigues. El cas és que la família Amat-Patuel van arribar a un acord per sota mà amb l’altre forner del poble, que sí podia panificar, on se li proposava que deixés de produir la seva quota a canvi d’una bonificació. De manera que només una única fleca despatxava el pa de racionament a tota la vila. Aquest acord va ser denunciat per en Jaume Vives i es va poder demostrar amb la intervenció de la inspecció pertinent del Gremi de Forners. Aquesta pràctica fraudulenta s’havia consolidat i per això va ser fàcil demostrar que el forner comprat no elaborava la seva porció de pa perquè el seu forn estava fred del temps que no el feia servir.

Aquesta va ser una petita victòria d’en Jaume Vives i Borrell en la guerra del pa a Castelldefels en ple període de racionament, però això no va significar que ell obtingués el permís per elaborar-ne. Tot era qüestió de temps; un dia o altre el règim del general Franco posaria fi a la llarga etapa de cartilles per l’obtenció d’aliments bàsics.

La fi del racionament, el mercat negre i noves normatives

A la primavera de l’any 1952, concretament el 22 de març, el Govern fa l’anunci de la fi del racionament del pa. Setmanes després, durant al maig, s’alliberen nous productes. Així els ministeris d’Agricultura, Indústria i Comerç posen fi al control d’aliments i demés articles de primera necessitat que estaven intervinguts des de maig de 1939. Aquesta bona nova aprovada pel Consell de Ministres permetrà que la Comisaría de Abastecimientos y Transportes deixi de controlar la producció, venda i distribució de les mercaderies intervingudes. Ara bé, aquesta mesura no significa que de la més incerta necessitat es passés a l’abundància i qualitat, perquè per comprar-les calien diners, i el nivell de vida de la població del país era inferior al que gaudien abans de començar la Guerra Civil.

Aquesta notícia era un mal auguri per la gent que s’havia enriquit al mercat negre, que es van aprofitar del patiment d’una població afamada i feien pagar a preu d’or queviures de primera necessitat. Per exemple, pel quilo de sucre, que costava oficialment 1’90 pessetes, els estraperlistes n’havien arribat a demanar 20; i un litre d’ oli, que valia 3’75 pessetes, podia arribar a costar-ne 30. Aquests preus abusius i la llarga durada, més d’una dècada de racionament, va facilitar l’aparició de nous rics amb el beneplàcit de les autoritats que afavorien i permetien aquest mercat negre.

Quan es fa efectiu el decret de la fi del racionament del pa, mesos després, en Vives i Borrell demana una nova llicència a la Corporació Municipal per instal·lar un despatx de revenda de pa a l’establiment de Via Triunfal, 65. Com resposta, l’Ajuntament li requereix, segons consta en les actes municipals amb data 12 de desembre de 1952, que el sol·licitant no especifica el lloc de procedència on es fabricaria aquest pa que voldria revendre. Amb data 24 del mateix mes i any, l’interessat contesta que el pa s’elaboraria a Barcelona, a la botiga del carrer de Sants, 74, establiment de forn i confiteria. Tanmateix, afegeix que no existeix cap disposició oficial ni prohibició de trasllat d’un municipi a un

Bodegons de pa.

101

altre, emparant-se en les clàusules de la Junta Nacional del Grupo de Panaderia, celebrada a Madrid durant les jornades 16,17 i 18 del mes de juny últim; tampoc la Comisaría General de Abastecimientos y Transportes en el Capítol IV, que tracta del comerç de farina i pa, prohibeix en cap dels seus articles el trasllat de pa entre municipis.

Amb data 26 de desembre la Comisión Municipal Permanente acorda estudiar la sol·licitud i tota la documentació aportada a l’expedient d’en Vives i Borrell i sotmetre’l a la consideració del Ple Municipal. Aquest es va celebrar el 5 de gener de 1953 en sessió ordinària. La Corporació va resoldre denegar la sol·licitud.

«El Consistorio por unanimidad acuerda; 1º Denegar el permiso o autorización municipal solicitada por Don Jaime Vives Borrell, en su escrito de fecha veintiocho de Noviembre último, para establecer una reventa de pan de todas clases, familiar, de régimen, lujo, en su establecimiento de ésta localidad, Vía Triunfal número 65, bajos por cuanto la elaboración del mismo, tendria que ser efectuada en Barcelona y el traslado desde aquella ciudad, a esta localidad no ofrece las mínimas garantias de higiene y seguridad, asi como que el mismo se halla prohibido, a tenor de la Orden Circular del Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia, de fecha dieciesiete de Septiembre de mil novecientos cuarenta y siete, sin que nada tenga que ver con ella la invocada Orden Circular número 791 de la Comisaria General de Abastecimientos y Transportes ni la reunión celebrada en Madrid por la Junta Nacional del Grupo de Panadería. 2º Notifíquese al interesado Don Jaime Vives Borrell, el contenido íntegro del presente acuerdo...»

Com he apuntat en paràgrafs anteriors, a partir dels anys 50, en Francisco Viñas Llonch havia recuperat l’alcaldia de Castelldefels. Segons consta en el llibre de les actes dels Plens Municipals, he pogut llegir les decisions acordades sobre el tema, i tot i que la Corporació és estricta amb els reglaments, també em causen certa perplexitat les mesures exposades seguidament pel Ponent de la Comisión Municipal de Gobernación, Don Ramón Bou Castells, que exposa el següent:

«Teniendo en cuenta las circunstancias que concurren tanto en habitantes como en existencia en la localidad de industriales panaderos, y sobre todo habiendo ya éste Ayuntamiento concedido oportunamente licencia municipal para el establecimiento de otro Horno de cocer pan, estima perjudicial conceder otra licencia para la reventa de pan (...) por cuanto comprendiendo abastecido suficientemente el público de ésta localidad, incluso en verano, no haria más que perjudicar a los industriales establecidos ya en esta localidad sin beneficio práctico para el pueblo».

Però més endavant el ponent Ramon Bou afegeix:

«que si en vez de elaborar el pan en Barcelona y trasladar el mismo a ésta localidad, se procediera a su elaboración en ésta villa, el asunto seria digno de estudiar nuevamente pues no habiendo más tahonas que las actuales, la reventa de pan podria quizás realizarse sin perjuicio para nadie. –Insiste en que dicho dictamen debe aprobarse».

Així doncs, en què quedem? Però el cas és que el debat de la Corporació Municipal sobre l’expedient d’en Vives i Borrell no acaba amb aquesta intervenció. A continuació demana la paraula el regidor Juan Robledo Pena i exposa tot seguit:

«...que a su entender y antes de proceder en definitiva a la aprobación o desestimación del anterior dictamen tal como está redactado debería a su juicio ampliarse la información del mismo en el sentido de solicitar del Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia, si existe impedimento legal alguno para que se instale la mesa de reventa de pan en la forma solicitada».

Però la resposta a aquesta qüestió no es fa esperar:

«Replica al Sr. Robledo la Presidencia, la cual manifiesta que en una última visita celebrada en el Gobierno Civil junto con el Secretario de ésta Corporación Municipal, se informó de tal asunto, marcando como orientación del Sr. Secretario Político de su Exceléncia que obrara en la forma que creyera más conveniente para los intereses generales de la población (...) por lo cual considera innecesaria nueva consulta por escrito como solicita el Sr. Robledo»

Però el Sr. Robledo, no convençut amb la rèplica, exposa novament demanar per escrit al Governador Civil tal informació perquè consti en document. Novament la Presidència de la Corporació Municipal estima inútil aquesta petició del regidor; i es decideix votar el dictamen, essent aprovat per tots els regidors menys el vot negatiu del Sr.Robledo.

Mesos després, concretament l’abril de 1953, en una nova convocatòria del ple de la Corporació Municipal s’acorda per unanimitat que:

«Don Ramón Amat Ros, pueda proceder mediante los trámites legales consiguientes a la construcción de un horno de cocer pan para su elaboración, así como su venta directa al público consumidor, en la barriada denominada del Pino o de los Pinares, enclavada en lugar próximo al Apeadero de la Playa y a dos kilometros y medio de distancia del núcleo central o casco de la población, siempre y cuando dicha construcción, se halle debidamente autorizada, por los organismos provinciales competentes y previo pago a su debido tiempo del abono de los derechos municipales que por Ordenanza correspondan».

Castelldefels: del racionament d’aliments a la nova transformació comercial i urbana

102

XI Trobades de Centres d’Estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà 2018. Menjar i territori.

Ja hem vist que en Ramón Amat era el sogre de l’alcalde Viñas Llonch i el barri de El Pino o Los Pinares era el nom de l’actual barri o urbanització Bellamar. Una gran part dels terrenys eren propietat de l’alcalde i per aquest motiu va facilitar l’obertura d’una nova fleca, en un barri en expansió. En un solar a peu de la carretera serà on s’edificaria la botiga i l’obrador.

En aquesta mateixa sessió plenària, s’acorda dur a terme l’aprovació i tramitació d’un plànol de la vila on queda delimitat el casc urbà i l’extraradi, segons consta en l’encàrrec que, prèviament, la Corporació Municipal va fer a la Comissió Municipal Permanent. Més endavant, en aquest plenari, es va parlar de la següent convocatòria:

«este Ayuntamiento convoque una reunión de las personas más destacadas dentro de la propiedad de ésta localidad, así como a los señores Presidentes de las distintas Asociaciones de Propietarios, Urbanizadores, etc, etc. De la misma con el fin de que en presencia de los técnicos municipales y con su asistencia profesional se tenga un amplio cambio de impresiones sobre los distintos problemas a resolver en esta localidad de tipo urbanístico».

És important destacar que l’alcalde Viñas Llonch, juntament amb José Huguet, promotor de la urbanització Montmar, i propietari de la S.A.C.S.A. (Suministro de Aguas de Castelldefels S.A.), van ser els principals interessats en la creixent i pròspera urbanització de la localitat per a la posterior venda de parcel·les i lloguer de xalets a disposició dels estiuejants barcelonins que volien gaudir de la platja i de les pinedes. Van tenir la inestimable col·laboració i amistat del ja esmentat Delegado Provincial de Industria, Don Mariano de la Peñas.

Conclusions

Amb aquesta investigació he pogut constatar que Castelldefels, durant els anys posteriors a la Guerra Civil i fins els inicis de la dècada dels 50, que es quan coincideix el plet entre els forns Patuel i Vives, era un municipi del Baix Llobregat amb una fesomia molt particular si es compara amb els pobles veïns. A començaments del segle XX tenia la mala fama de ser conegut com el poble de les febres per la seva insalubritat i l’elevada mortalitat dels seus veïns. Aquesta dissort va canviar quan un cop dessecats els pantans, i la posterior transformació del paisatge costaner amb la implantació de les pinedes, comença a ser un lloc atractiu per la proximitat de Barcelona. Després cal destacar que les terres de conreu són petites en nombre d’hectàrees i amb poca producció; per aquest motiu aquestes finques rústiques es van transformar en sol urbanitzable. Per últim, l’única indústria existent fins aleshores, que era la fàbrica Rocalla inaugurada l’any 1932, havia suposat que la població es tripliqués. Així era Castelldefels l’any 1948 quan, en Jaume Vives i Borrell, decideix establir el seu negoci i finalment va poder ampliar la llicència per panificar i consolidar la seva empresa que encara avui, setanta anys després, roman oberta oferint productes de gran qualitat.

Bibliografia

Llibres d’Actes dels Plens Municipals de Castelldefels corresponents als anys 1952 i 1953

HABSBURGO SATZGER, Alejandra de: Propiedad y Espacio en Castelldefels. Ayuntamiento de Castelldefels, 1983.

1952 Queda inaugurado este pantano. Col·lecció El franquismo año a año. Número 12. Biblioteca “El Mundo”.

A.D.: Castelldefels temps d’història. Ajuntament de Castelldefels, 2003.

La panaderia Vives,

normalitzada com a tal, en la dècada

del 1960