Castelló segle XX, fets i ficcions (2001)

CASTELLÓ 2001

CASTELLÓ SEGLE XXFETS I FICCIONS

CASTELLÓ SEGLE XXFETS I FICCIONS

FILIUS TERRAE MANEL GARCIA I GRAU ........................................................................................................ 4

BRANCAL JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ ................................................................................................... 5

EL SEGLE XX, UNA ALLAU DE GENT VICENT ORTELLS I CHABRERA........................................................ 9

ELS ALTRES HABITANTS DE CASTELLÓ FERRAN APARISI I MONFORT - Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO.............. 11

CASTELLÓ SEGLE XX: QUIN CACAU! MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS ............................................................... 21

CASTELLÓ, UNA CIUTAT SINGULAR ISABEL LABUIGA I TOMÀS............................................................. 31

QUÈ FER AMB EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC POPULAR MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS.................... 37

LA CIUTAT DE CASTELLÓ VISTA PELS ESCRIPTORS DEL SEGLE XX FRANCESC MEZQUITA I BROCH.. 43

L’INSTITUT FRANCESC RIBALTA JOSEP TRULLÉN I LLATSÉ......................................................................... 51

UNA APROXIMACIÓ A L’EDUCACIÓ DE LA DONA CONSOL AGUILAR I RÓDENAS ........................... 55

EL PRIMER DIA FERRAN APARISI I MONFORT ........................................................................................................ 61

L’HOSPITAL PROVINCIAL, PROJECTE 2000 FRANCESC TRAVER I TORRÀS ............................................. 67

LA PNEUMÒNIA D’IVAN CENTELLES TONI PORCAR I GÓMEZ ............................................................. 71

L’ESGLÉSIA DE CASTELLÓ DURANT EL SEGLE XX AVEL.LÍ FLORS I BONET ........................................ 79

EL XOCOLATE AMARG DE LA SENYORA MARIA JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇ........................... 85

DEL CINEMATÒGRAF AL CINEMASCOPE XAVIER LLOMBART I BOU .................................................... 101

XISPUM TACATRAC ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPO ................................................................................... 111

L’ESPORT PRESENT EN TOTES LES FESTES JOSEP MARIA ARQUIMBAU .................................................. 121

POEMA DE LES PUTES ANTONI ALBALAT I SALANOVA ................................................................................. 125

UNA VISIÓ DE CASTELLÓ DES DEL CAMINÀS FRANCESC MEZQUITA I BROCH ................................... 126

SUMARI

SUMARI

Castelló segle XX. Fets i ficcions4

I

La Cala dels Morts La Cova dels Cavalls La Pobla Tornesa

Barranc de Bellver Castell de Miravet La Valltorta

Benadressa Castell de Crabas Masos d’Herbers

Morella Mola de Cinctorres El Turó de l’Oblit

Serra d’Irta Pla de Buris-Ana El Millars

Vall d’Olaia La Torre Motxa La Carena dels Àngels

Barranc dels Horts Sant Pau Albocàsser Platja del Morrongo

Sant Mateu La Serra Espadà Castell de Montornés

Vall de Vilavella Torre Labadum La Balma

Torre de Sant Vicent La Cala Renegà

Pla de Bani-Gazlun Prat de Cabanes Castell d’Asubarta

Les Agulles de Santa Àgueda Desert de les Palmes

Tossal del Castell Vell Pelegrins de les Useres

Planura d’Ahadrel Orpesa La Murà El Jardí del Retorn

El Cingle de les Ànimes

La Cala dels Adéus

I un encís tan clamorós

que l’ànima anomena, sota l’encalç dels ulls,

tots els noms de les pedres.

II

Ra fal-afena El jardí del Príncep Al-malafa El camí de l’Ànima

Torre de Montornés Caminàs de l’herència

La Farola El mercat El Raval del Codony

Carrer Sant Blai Benàrab La cova del colom

Carrer enmig La Murà El Fadrí del temps

Carrer amunt Carrer avall Carrer major

La plaça de la Pau La plaça d’Ahadrel El cor dels delmes

La casa Artola La Catedral L’Espai d’art El carrer Mealla

Ribalta L’avinguda del Rei Avinguda de Lledó

La Plaça de les aules Raval Sant Fèlix

La plaça de l’olivera La cala dels adéus

El Pinar del poble L’avinguda del mar Casa dels caragols

La platja de la mort El Casino antic Carrer Revest

Les cases de l’ànima La persistència dels manobres

Les pedres de l’home

L’arquitectura dels ulls

I una estima tan frondosa

que se’m fonen les paraules,

esclatant-se pas a pas entre les llambordes.

Filius Terraesota els meus ulls, la terra vivia per mi

Carles Riba

Manel Garcia Grau

5

L'Associació Cultural Colla Rebombori va nàixer el 1990 i des d'aleshores lescent trenta persones que, en diverses etapes i moments, n'han arribat a formar parthan estat protagonistes de romeries, de pregons, d'excursions, de col·loquis, de con-cursos fotogràfics, de festes per la llengua, de festes populars, de balls nostrats, d'ex-posicions, de muntatges espectaculars, d'assemblees, de curses, de pel·lícules,d'obres de teatre, d'hores de convivència - sensibilitats compartides, capacitat deconsens per superar la disparitat de criteris lògica en un col·lectiu lliure - ... i de pu-blicacions fotocopiades i, des de 1997, impreses en quatre llibres premiats per laGeneralitat Valenciana en la convocatòria magdalenera per a la promoció de l'úsdel valencià i en aquest cinquè que també presentem a la consideració del Jurat delmateix premi.

" Castelló segle XX, fets i ficcions " vol ser una publicació respectuosa i apas-sionada, feta amb estima - ens és molt fàcil, escrivim de la nostra terra, de la nostragent - i objectivitat - ens és més difícil, segurament ens faria falta més perspectiva iun major distanciament físic i sentimental - De nou publiquem un recull d'articles,de contes, de poemes, d'assajos, d'il·lustracions sobre el nostre entorn vital i si en al-tres anys els escenaris de la memòria han estat el Caminàs i les seues ermites, l'hor-ta, la mar, la marjal, o els costums i els oficis que han deixat de ser realitat vital perpassar a ser record, enguany passegem la mirada pel nucli urbà de la ciutat que ensacull a tots i a totes els qui figurem a l'índex i que ens ha vist nàixer a una part: elCastelló que està a punt de celebrar el 750é aniversari del document llatí, pel qualel rei en Jaume, que dóna el seu nom a la nostra universitat, autoritzava el poblamentde la feraç plana quaternària. És una mirada acotada en el temps al segle de les duesics, que acaba de finir, el segle que, en les seues últimes dècades, ha estat el nostre,

BrancalBrancalJosep Miquel Carceller i Dolç


el dels autors i de les autores, un segle prodigiós i ple de misèries alhora, un segled'avenços i de frustracions, de canvis, d'integracions, de transformacions, de possi-bilitats frustrades, de substitucions que fan mal a l'ànima, de convivència, de festesrenovades, analitzades, debatudes, manipulades, polititzades, popularitzades, assu-mides, interioritzades.

En les pàgines que segueixen qui tinga interés trobarà fets i ficcions sobreaspectes relacionats amb la sanitat, l'ensenyament, l'urbanisme, el patrimoni ar-quitectònic, l'esport, la religiositat, la fauna urbana, la demografia i la emigració,l'oci... referits al segle XX de Castelló de la Plana, al segle XX del calendari cristiàd'una ciutat que no sempre aconsegueix fer realitat la seua vocació de capital, laseua proclamada, més aviat autoproclamada, condició de lideratge i de referèn-cia. Trobarà pinzellades d'informació i d'opinió: iròniques, crítiques, combatives,reivindicatives, nostàlgiques, amables, documentades, tendres...; trobarà les refle-xions d'un passat immediat, viscut i olorat, i suggerències pel present i pel futur queja s'acosta, inspirades pel desig de contribuir a fer de Castelló el que qualsevol ha-bitant, que se l'estime i que s'estime, hi voldria: una ciutat més habitable, més hu-mana, més racional, més agradable, més bonica.

Aquest llibre, que editem amb una tirada de set-cents cinquanta exemplars,tindrà, com els quatre anteriors, una difusió gratuïta i òbviament reduïda, tot i queel nostre compromís inclou centres d'ensenyament, biblioteques, associacions cul-turals, de veïns,... Si, de nou, la demanda torna a superar l'oferta i tornem a escol-tar el: " Podríeu fer una altra edició ! " les hores de feina, quasi sempre plaenteres,cal remarcar-ho, hauran pagat la pena i la rebomboriada de la capital del riu Sec tor-narà a tenir motius de goig i, qui sap, si algú agafarà el repte i ens ajudarà a fer la se-gona edició d'alguns dels llibres publicats. El que és segur - ho sap tothom i és pro-fecia - és que començarà a preparar un altre llibre per la Magdalena de 2002, elprimer any capicua del tercer mil·lenni. Per exemple, és una idea que oferisc als com-panys del Consell de Redacció " Castelló segle XX, fets i ficcions II " o, potser, millorencara: " Castelló segle XXI, fets,il·lusions i ficcions "

Ens llegim i ens escoltem.

DEMOGRAFIA

8 Castelló segle XX. Fets i ficcions

El segle XX, una allau de gentEl segle XX, una allau de gent

9

En lóbertura del segle XX, la ciutat i el terme de Cas-

telló de la Plana fregaven els 30.000 habitants, arre-

cerats principalment al casc urbà, uns pocs al Grau i

escassos els que vivien a les alqueries i masies del terme.

La imatge dáleshores era dún poble gran amb bona presèn-

cia de llauradors, menestrals i els nous oficis vinguts amb

la capitalitat estrenada el 1833, és a dir, tots els ingredients

necessaris per al tòpic de "pequeña capital de provincia".

La gent havia nascut a la ciutat majoritàriament, és més,

a les pròpies cases. Alguns podien haver aplegat del Maes-

trat o de les contrades de la Plana i amb els militars i lád-

ministració de la província sácostaven de forma temporal

o permanent ciutadans dáltres indrets de lÉstat, però amb

un nombre poc significatiu. Per tant, un mapa de colors uni-

forme, de creences úniques, de llengua catalana i d’inici de

la disglòssia amb el castellà dels nouvinguts.

Cent anys després, la població censada s´ha multiplicat

per cinc. La ciutat ja no té una cara tan amable. Gratacels

desmesurats, parets mitjaneres, casetes escampades en de-

sordre i un àrea periurbana degradada que possibilita tots

els fenòmens alternatius nascuts al final de segle. El segle

XX ha suposat una allau de gent per a la humanitat i Cas-

telló no n’ha estat una excepció. Per això mateix, la ciutat

ho ha hagut de notar en la seua harmonia i equilibri.

Dáltra banda, han augmentat els colors, les cultures i

les creences. En els seixanta i setanta vingueren del Maes-

trat, dÁragó i dÁndalusia, i de la Manxa. Després de més

lluny. Del Magrib i de l´Àfrica subsahariana. De Romania,

dels països eslaus. I de Cuba, de la República Dominicana,

de lÉquador o del Perú.

Els immigrants dels seixanta ja fa temps que formen part

plenament de léntramat socioeconòmic i cultural de Cas-

telló. Evidentment, portaven un equipatge comú en part

amb nosaltres i, amb voluntat compartida, la integració és

un fet general, malgrat que sempre poden haver-hi casos aï-

llats. Ara, ens trobem amb una situació força diferent. La

mundialització de léconomia ha portat gent de tot el món

als nostres carrers. Allò que veiem en les pel.lícules d´Holly-

wood, la mescladissa de cultures, és a casa nostra.

Castelló no és Nova York, on molta gent viu en els

barris exclusius del seu grup ètnic: Chinatown, Spanish

Harlem, Black Harlem, Little Italy o el Brooklyn dels

jueus. Nosaltres no hem de caure en eixe error. Seria

ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. Ja passa-

va en lÉdat Mitjana quan hi havia moreries i call dels

jueus. La convivència és efectiva quan el nostre veí és

un hindú i en láltra porta viu un italià o un marroquí i

en el pis de més amunt són romanesos.

VICENT ORTELLS CHABRERADemografia


El fenomen dímmigració actual té, si fa no fa, les ma-

teixes causes de 30 anys abans i esperem que les conse-

qüències siguen paregudes, amb una integració major, si

més no. La població espanyola està envellida i, a més, en

zones com la nostra terra, el treball és abundant i la mà

dóbra, escassa. En 1960 passava el mateix, amb la diferència

que els habitants de Castelló eren menys de la meitat que

en el 2001 i Espanya tenia unes fronteres molt impermea-

bles i eren els espanyols els que emigraven a Europa. Ara

ens trobem ja amb famílies completes dímmigrants, que

porten els seus xiquets i xiquetes a les escoles, que poden

aprendre ( i són molt llestos) el valencià, el castellà i la seua

llengua materna i que són i seran com qualsevol altre dels

ciutadans de la nostra terra.

Cent anys passen i fins i tot alguns de nosaltres els han

vist sencers. I en vindran més i seran diferents. Només una

reflexió final. Si es repeteix el segle, Castelló tindra lány

2101, uns 800.000 habitants. Sembla massa gent, no? Els

corrents migratoris no són l´única solució. El desenvolu-

pament i unes condicions de vida millors han d’aplegar a

tots els indrets del món. Així evitarem les allaus humanes i

les situacions dínjustícia.

Castelló de la Plana és una bonica ciutat de la "Cos-

ta del Azahar", envoltada per la verdor dels taron-

gers i de la feraç horta i, al mateix, amb una mo-

derna i competitiva indústria. En ella hi viu una població de

143.295 ànimes (dades de 1999). Els seus habitants són gent

treballadora i alegre, tranquil.la i divertida, que mengen,

beuen, dormen i gaudeixen de la vida com en qualsevol

altre lloc. Aquesta pau i quietud tan sols és interrompuda du-

rant les Festes de la Magdalena, també conegudes com Fes-

tes de la Llum, declarades d’interès turístic.

Però, en aquesta bella i simpàtica població hi viuen tam-

bé 16.364.946 habitants (dades de 1997), que no treba-

llen, no conreen horts, no paguen contribució ni cap tipus

de taxa i ni tan sols celebren les Festes de la Magdalena, que

ja és dir! Són les bestioles, els bitxos, els animalets, criatu-

res de Déu que de forma més o menys discreta campen per

la ciutat i terme de Castelló.

Tota aquesta parentela és, en general, una gran desco-

neguda per a la majoria de gent. Però ara té l'ocasió, oh! es-

timat/da lector/a d'aprofundir en la idiosincràsia dels altres

castellonencs, de saber quines són les seues inquietuds, qui-

na la seua forma de vida, quines les seues aspiracions. En les

següents línies intentarem apropar-nos-els mitjançant exem-

11

ples, curiositats, anècdotes i altres tafaneries.

En primer lloc cal aclarir que aquesta gran quantitat bit-

xos pot dividir-se en dues categories:

1.- Els convidats

2.- Els que es conviden ells mateixos.

ELS CONVIDATS

Són aquells que criem voluntàriament a la nostra ciutat

i les nostres cases per diferents motius. Solen ser més cone-

guts, malgrat que hi ha també d’exòtics, per la qual cosa

farem tan sols un breu resum d'algunes característiques.

Entre ells tenim els gossos, els gats, els conills, les galli-

nes, els hamsters, els periquitos, els lloros, els coloms, els

peixets de coloraines i fins i tot alguna serp, iguana o far-

datxo que crien certes persones una mica estrambòtiques.

Hi ha tres tipus bàsics de bitxos convidats:

A) Els que viuen tancats en una gàbia

Ja siga d'or, de llanderol o de vidre. La seua missió

en la vida és la d'avorrir-se i deixar passar els dies, es-

perant que de tant en tant l'amo o l’ama li diga alguna co-

sa i li done menjar. Mentre fan de decoració o de música

ambiental al menjador, a la cuina o a qualsevol altre lloc

per al qual han estat adquirits.

Els altres habitants de Castelló,bitxos i demés parentela

Els altres habitants de Castelló,bitxos i demés parentela

Mª ÀNGELS PONS I GOZALBOFERRAN APARISI I MONFORT

Demografia


És el cas de les tortugues curioses, els lloros parladors,

les cadarneres harmonioses, els gafarrons cantadors, els es-

quirols nerviosos, els hàmsters rosegadors, els camaleons

calmosos i els peixets nedadors.

B) Els que viuen solts pel pis,

Normalment gats i gossos, la seua tasca és la de menjar

i fer-se grossos. Mentre serveixen de companyia a les per-

sones que ho han de menester. A més en el cas dels gos-

sos està també, com a missió importantíssima, el cagar els

carrers d'aquesta bonica ciutat, especialment les places amb

gespa i floretes, per allò d'acomplir aquella expressió tan

castellonenca que pareix una "caguerà en floretes"

C) Els que es crien, o millor dit es criaven, per a menjar en

les ocasions especials.

Actualment són cada vegada més escassos, perquè els

comprem ja morts, pelats i fins i tot cuinats. És el cas dels

conills, dels quals en tenim una bona representació, quasi

bé un congrés de la Warner Bros, davant de la colla Re-

bombori. De les gallines i galls, les primeres ponedores i

grans productores de "caldo" per a parteres i els segons bons

per a l'arròs de les festeres. Els coloms eren un altre tipus de

volateria bona per a fer un estofat. Tot i que tenen fama de

ser cars i poc productius, allò que "el colom menge or i ca-

ga plom", però són grans criadors "tots els mesos ous i co-

lomins". Alguns d'ells s'han assilvestrat i ara viuen pel seu

compte, menjant el que troben i niant als edificis de la ciu-

tat des d'on fan punteria amb la gent que es passeja per da-

vall. Un altre cas eren els ànecs, tan gustosos per a fer arròs

com bruts per al corral; són animalets sorollosos com diu el

refrany popular "dos dones i un pato, mercat".

ELS QUE ES CONVIDEN ELLS MATEIXOS

Són els més nombrosos i els menys coneguts. Habiten

la ciutat perquè s'han habituat a la presència humana i en

ella obtenen menjar i unes condicions adients per a créixer

i desenvolupar-se. Tenim també diversos grups, segons que

tinguen el cos embolcallat. d'una cuirassa, d'escates, de plo-

mes o de pèl.

César Mateu

13

A) Els embolcallats d'una cuirassa de quitina

Són els artròpodes en general i els insectes en particu-

lar. D'alguns més abundants i comuns com ara les mosques,

mosquits, arnes, etc. no cal dir res, perquè ja han estat trac-

tats en altres ocasions (Aparisi, F. i Pons, M.A. 2000). Sí que

seria interessant explicar algunes coses d'alguns altres, com

ara:

Puces: Són insectes aplanats lateralment, per tal d'es-

munyir-se entre els pèls o les plomes de l'hoste Hi ha més

de dues mil quatre-centes espècies repartides al llarg del

món, però totes elles tenen la mateixa habilitat per a xuclar

la sang i emprenyar diferents tipus d'aus i de mamífers.

Entre les més amigues de les persones tenim el gènere

Ctenocephalides, que parasita gossos, gats i humans, però

que també pot passar a les rates. Com que la seva alimen-

tació és hematòfaga (és a dir, que mengen sang però crua!,

sense ceba ni all ni res de res!), constitueixen magnífics vec-

tors de transmissió de malalties, entre elles la més cèlebre

és la pesta, que provocà terribles epidèmies a l'Edat Mitja-

na. I tot perquè les puces a més de ser saltadores (algunes

arribaren a ser grans artistes de circ), males de matar (si no,

que ho pregunten als gossos, la d'hores que li tiren rascant-

se i mossegant-se) i provocadores de desfici, són també molt

brutes i no es renten el bec després de xuclar la sang. Així

que poden picar a una rata i després anar a xuclar a una

persona amb tots els apèndixs mandibulars bruts, les molt

marranes!

Escarabats de cuina o paneroles. D'on, possiblement,

vinga el nom de panderola aplicat vulgarment al ferrocarril

de via estreta o tramvia de vapor d'Onda a Castelló. Són in-

sectes que cerquen llocs humits i càlids. Apareguts al Car-

bonífer, fa uns 300 milions d'anys, pràcticament no han can-

viat gens des d'aleshores. Malgrat que tenen ales no són

massa aficionades a volar, a pesar del que diu la cançó:

"De Castelló a Almassora

va un tren que vola

i per això li diuen

la panderola"

Ara bé, són molt difícils de matar; ja que tenen uns pe-

lets a la cuirassa amb els que noten els corrents d'aire que

fem amb el peu volent-les xafar, i fugen amb una veloci-

tat i rapidesa que ja haguera volgut el famós trenet. Per


les nostres terres podem distingir tres espècies, que són:

La Panerola negra (Blatta orientalis) de color fosc, els mas-

cles tenen les ales més curtes que l'abdomen i les feme-

lles sols les tenen vestigials. Sol habitar el lloc més càlid

i humit de les cases, és a dir, la cuina. Menja gairebé de

tot, i a més es reprodueix durant tot l'any, la qual cosa la

converteix en una companya força fastigosa. La Panerola

roja o americana (Periplaneta americana) és d'un color

rogenc, més gran i amb les ales més llargues que l'espècie

anterior, especialment els mascles. És una espècie que ori-

ginària d'Amèrica s'ha escampat per tot el món, però es-

pecialment per les zones costaneres on ha anat desplaçant

la negra. La Panerola rossa o alemanya (Blatella germani-

ca) és més menuda i és molt aficionada als magatzems

d'aliment on, com es diria vulgarment, trau la panxa de

mal any.

Corcons: Són un ampli grup d'adults i larves d'insectes

coleòpters que viuen i s'alimenten de diferents productes.

Així tenim el corcó del pa, el dels llegums, el del gra, etc.

Però cal destacar com a company inseparable el corcó de

la fusta o Rellotge de la mort que s'alimenta de mobles, es-

pecialment si són de fusta noble com el noguer, la caoba,

el faig, el roure. Excava galeries fent uns colpets rítmics amb

les mandíbules, mentre mastega. Segons diuen les persones

supersticioses, és com una mena de rellotge que ens apro-

pa l'hora de la mort i la de fer la declaració d'Hisenda.

B) Els embolcallats d'escates com ara els dragons, les sar-

gantanes, etc.

Han estat també tractats en altres ocasions (Aparisi, F. i

Pons, M.A. 2000), ja que són també habitants de la mar-

jal. I com que a la gent els sol donar un poc de fàstic, anem

a deixar-ho córrer.

C) Embolcallats de plomes

No es tracta d'aquelles senyoretes que, amb poca roba

i amb una boa de plomes, eixien a l'antic "Teatro Argenti-

no", ni de cap dels nou grups dels esperits celestials: que-

rubins, serafins, trons, dominacions, virtuts, potestats, prin-

cipats, arcàngels i àngels; no. Es tracta de les aus, vertebrats

amb les ales plenes de plomes que volen pel cel d'aques-

ta encisadora ciutat. Entre les més habituals hi tenim, com

a castellonenques de debò, les següents:

Falzies o Falcilles, principalment l'espècie (Apus apus).

Són ocells de cos curt i ales llargues, estretes i en forma

de falç (d'on els ve el nom vulgar). Grans voladors, pas-

sen la major part del temps en l'aire, on fins i tot poden

dormir. De la qual cosa s'esdevé el nom d’apòdids que rep

15

la família, ja que es pensava que no s'ajocaven mai per-

què no tenien potes. Sí que és de veres, que quan cauen

a terra no poden alçar el vol perquè les ales toquen el

sòl i no poden impulsar-se, per això es paren sempre en

superfícies verticals des d'on poden deixar-se caure. Són

insectívors i cacen, mentre volen, a velocitats que poden

assolir més de 100 Km/h. Es tracta d'una espècie estiuen-

ca, de costums gregaris, i força so-

rollosa que emet uns crits aguts

mentre vola en bàndols compac-

tes entre els edificis de la ciutat.

Nia en qualsevol tipus de forat que

trobe a les parets. En aquest as-

pecte és molt curiós un cas, que

possiblement no és l'únic. Una ca-

sa del centre de la ciutat tenia la

paret plena de forats on feien niu

les falcies. La propietària havia fet

a la cambra del més amunt uns fo-

rats amb una porteta que coinci-

dien amb els nius. Quan criaven,

l'ama anava, aguaitava i esperava

que els pollets estigueren llustro-

sos, aleshores els agafava i se'ls

menjava. D'on es veu la importàn-

cia d'aquests ocells, ja que no sols

col.laboraven a controlar la po-

blació de mosquits, sinó que també

contribuïen a l'aportació de proteïnes

d'alta qualitat, proteïnes animals, es-

pecialment en temps de gran consum

de moniatos.

Orenetes a les ciutats se sol trobar fonamentalment

l'espècie (Delichon urbica) que té la cua curta i fa els nius

amb fang a la part de baix dels balcons, ràfecs o cornises

en general. D'on s'inspira Becquer per a la famosa rima.

Es tracta també d'una espècie estiuenca que a la tardor mi-

gra cap al sud fins arribar a Sud-Àfrica. Sembla que es trac-

ta d'una gran aficionada al futbol i, de fet, porta sempre

els colors albinegres.

Estornells concretament ens referi-

rem a l'Estornell negre (Sturnus unico-

lor). Són unes de les aus més intel.li-

gents, després dels còrbids i els lloros.

Presenta una gran antropofília i té in-

clinació pels conreus, on menja quasi

bé de tot, i pels habitatges humans, on

nia en forats de teulats i parets. La qual

cosa el converteix en un hoste d'allò més

agraït. Aquest ocell és de colonització

recent a les nostres terres. Fins els anys

setanta, habitava tot l'oest de la Penín-

sula Ibèrica fins arribar l'Aragó. A partir

dels vuitanta, començà a expandir-se

cap a l'est i als noranta prengué posses-

sió dels arbres més grans de Castelló; es-

pecialment dels plàtans del Passeig Ri-

balta i del ficus del Toll. L'Ajuntament,

il.lusionat, per aquesta massiva presèn-

cia de nous habitants, ho celebra totes les

nits fent exhibicions pirotècniques. Que, pel

que sembla, deuen ser del gust dels estor-

nells, perquè acudeixen cada nit a contem-

plar-les de primera fila.


Teuladins o Pardals vilers, (Passer domesticus) el que

vulgarment es coneix com a "vilero". És un hoste habitual

dels nuclis urbans, com ho indica el seu nom, tant vul-

gar com científic. És possiblement l'ocell més conegut

de tots. Té fama de golut i llest, tal i com ho deixa magis-

tralment reflectit Josep Pascual Tirado, en la queixa que fa

el mestre "sangrador" quan se li mengen el blat de l'an-

gorfa "...Mes ¡ai! Que los lladres dels teuladins ara u, des-

prés quatre; estos que ho xarren a deu, que ho piulen a

vint; uns que los veuen eixir i altres que los veuen entrar...

¡Teuladins de vila m'has dit! [...] ¡Malastrucs, golafres, que

us engaldiu totes les barbes i sangries de tot l'any! ¿Qui

vos ha dit l'amagatall? ¡Guilopos més que gilopos! ¿Com

ne sou tants en lo món? ...". Realment no en són tants com

deia el mestre "sangrador" ni com creu la gent, n'hi ha

molts menys que d'altres espècies com ara els pinsans.

El que passa és que estan sempre prop de la gent i han per-

dut la por. Tant és així que, sent predominantment graní-

vor, menja de tot i sol passejar-se, sense gens de vergon-

ya, per les places, carrers, mercats i patis de les escoles

per recollir pipes, trossets de pa, donuts, bollicaos i altres

llepolies.

D) Embolcallats de pèl:

Són aquells animals que, de manera natural, tenen el cos

cobert d'una pilositat queratínica més o menys suau. Els ma-

mífers. Entre tots els quals cal destacar els següents:

Els Rats-penats, especialment l'espècie Pipistrellus pi-

pistrellus que és el quiròpter europeu més petit i el més

antropòfil, és fàcil veure'l volar al voltant dels fanals dels

carrers. Ha arribat a colonitzar amb molt d'èxit els am-

bients urbans, on cria i es refugia a les golfes, sota les teu-

les, a les esquerdes de les façanes o, fins i tot, a les cor-

tines de les terrasses. Comença a volar al capvespre, quan

encara hi ha claror, fins a primeres hores del dia; malgrat

que, de vegades, vola també al bo del dia. Hiverna única-

ment els mesos més freds, però no és estrany veure'l volar

a l'hivern quan les condicions ambientals ho permeten.

17

Aquesta bestiola, tan relletja, no xucla la sang, no s'en-

ganxa als cabells del cap, no mossega, no té cap títol no-

biliari, no és comte i ni tan sols cavaller, en quatre parau-

les: no fa cap mal. Ben bé al contrari, fa molt de bé. Ja que

s'alimenta de mosquits i d’altres insectes, que captura al

vol mitjançant un eficaç sistema de radar.

Les Rates són uns altres mamífers molt abundants. Es creu

que si férem un repartiment de rates, eixiriem a unes tres per

persona. Entre elles tenim: la Rata negra o rata traginera (Rat-

tus rattus) de color predominantment fosc, malgrat que tam-

bé hi ha de colors grisos o marrons. Sembla originària de l'Índia

i s'escampà per Europa en temps històrics, hi ha restes en ja-

ciments romans del segle II. Mesura uns 40 cm de llargària,

del quals la meitat correspon a la cua. Fa de 4 a 6 parts per

any, amb 6 a 12 cries per part; la qual cosa ens dóna una mit-

jana de 40 cries per any. Si tenim en compte que arriben a la

maduresa sexual als 3 mesos, a partir d'una parella i en con-

dicions òptimes la natalitat potencial podria arribar a les 2000

cries a l'any. És a dir, que crien com a rates!. Malgrat que pot

haver-hi poblacions salvatges en climes mediterranis càlids,

sol viure als habitacles humans, especialment les zones altes

de les cases, per la seua capacitat per a trepar. La qual cosa

li permet pujar per les maromes dels vaixells i viatjar més que

"el Curro de Halcón Viajes", és la típica rata dels vaixells. Aques-

ta rata ha estat desplaçada de moltes zones per la introducció

d'una altra espècie, la rata comuna.

Rata comuna o rata parda o rata de claveguera (Rattus

norvegicus), de color generalment marró amb el ventre gri-

senc, encara que també n'hi ha de color negrenc, però es di-

ferencia de la negra en el fet que la cua és més curta que el

cos, les orelles més menudes, i, a més a més, quan camina

el cos adopta una posició arrodonida amb la meitat poste-

rior de l'esquena alçada. Originària del sud de Sibèria i de

Xina sembla que s'introduí a Europa a l'Edat Mitjana. N'hi

ha restes dels segles XI-XIII, malgrat que les primeres dates

fiables corresponen al segle XVIII. A Espanya va penetrar a

principi del segle XIX. Habita les zones que tenen aigua o,

almenys humides, dels camps i de les ciutats, com les cla-

vegueres. Amb un potencial reproductor superior al de la ra-


ta negra, que ja és dir-ne!, s'ha anat escampant i desplaçant-

la dels seus hàbitats favorits. Ha estat associada a la trans-

missió de diverses malalties com el tifus o la pesta. A pe-

sar de les intenses campanyes per exterminar-la, el seu

potencial reproductor, la seva capacitat de menjar qualse-

vol cosa, d'adaptar-se a qualsevol lloc, la seua organització

social i la seua "intel.ligència", entenent aquesta com a la

capacitat de resoldre problemes, fa que siga pràcticament

impossible d'acabar. Com a curiositat i exemple, d'això i de

la idea que la gent té del seu comportament, es podria as-

senyalar un fenomen molt popular descrit al segles XVIII,

XIX i principis del XX, el Rei de Rates: a diverses rates, pos-

siblement de la mateixa cria, se'ls lligaven les cues i no po-

dien separar-se. Els individus d'aquesta mena de pinya o ro-

da de rates, no podien menjar tots sols i els altres membres

de la tribu els alimentaven. Durant aquest procés d'ali-

mentació una rata podia trepitjar el lligam de cues. La gent,

quan veia aquest fet, creia que era una rata que duien en

una peanya. I que, sens dubte, l'individu mereixedor de tal

distinció, es tractava del rei o l'emperador de totes les rates.

Ratolí domèstic (Mus musculus) és una espècie que men-

ja de tot, habita en qualsevol lloc (hom n'ha trobat en cam-

bres frigorífiques, i sense refredar-se) i cria tot l'any amb una

mitjana de 6 a 8 cries per part. La qual cosa fa que ens acom-

panye des de temps immemorials i que estiga perfectament

habituada a la vida domèstica. Com que és una espècie més

menuda i menys agressiva que les rates, sol resultar més

simpàtica a la gent. De fet, ha estat portada al cine en mol-

tes ocasions per les grans productores, Pixie i Dixie, Jerry i

l'inseparable gat Tom i especialment el Ratolí Micalet, que

no sols ha anat rejovenint durant més de setanta anys sinó

que, com una mena de Rei Mides, ha fet d'or al propietari.

"Aquesta és una producció de la Colla Rebombori per al lli-

bret magdalenenc".

"Això és tot, amics !!"

BIBLIOGRAFIA:

- APARISI MONFORT, F. i PONS GOZALBO, M.A. (2000)

"La fauna de la marjal és molt especial". Castelló mar i mar-

jal. Colla Rebombori. Castelló. Pàgs 11-20

- AVES de España, (Las). (1972). Selecciones del Reader's

Digest. Madrid. 488 Pàgs

- JIMÉNEZ PÉREZ, J. (1989). "Los mamíferos". Guía de la Na-

turaleza de la Comunidad Valenciana. València. Levante -

El Meracantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 271 - 300

- PASCUAL TIRADO, J. (1935) "Del mestres sangrador i los

teuladins golafres". De la meua garbera. Societat Castello-

nenca de Cultura. Castelló. 348 pàgs

- URIOS MOLINER , V. et al. (1989) "Avifauna". Guía de la

Naturaleza de la Comunidad Valenciana. València. Levan-

te - El Mercantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 127 - 270

- VIVES BALMAÑA, Mª. A. (1987). "Amfibis, rèptils i mamí-

fers". Història Naturals dels Països Catalans. 1ªed. Vol. 13.

Barcelona. Enciclopèdia Catalana. 498 pàgs.

URBANISME

Castelló segle XX: Quin cacau!Castelló segle XX: Quin cacau!

21

En arribar a la fi del segle XIX Castelló ja ha crescut

fins a límits insospitats per al nostres avantpassats:

l’estació del ferrocarril és inaugurada, i poc després

naix el Parc Ribalta; no tan sols es fan muralles noves per la

guerra del carlí, sinó que aquestes són enderrocades abans

d’acabar el segle; la plaça de Bous es fa fora la murada,

la Panderola uneix la vila amb el Grau... I com que la ciu-

tat es fa gran, comencen a preparar-se plans d’urbanisme

per l’arquitecte Godofred Ros de Ursinos que, en la pràc-

tica no arriben a quallar (un a l’Armelar i l’altre al Sud: Asen-

si, Herrero i sèquia Major).

I COM COMENÇA EL XX.

L’any 1900, segons el Cens, Castelló tenia 29.960

habitants. El nombre d’edificis era de 5.380 al casc

urbà, 258 al Grau i 2.551 dispersos pel terme muni-

cipal, o siga, un total de 8.189 edificis. Amb aquest

material comença el segle XX.

Amb el nou segle, el XX, l’intent de planificar la futura

ciutat com una unitat no es fa palés, però sí emergeixen

construccions i edificis significatius: el pantà de Maria Cris-

tina, el tapament de la Sequiota, l’institut Ribalta, les Es-

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉUrbanisme

22

coles Pies, les esglésies de la Trinitat i “els Frares”, l’Obe-

lisc i l’estàtua del Rei en Jaume, la Basseta dels Peixets, ai-

xí com molts masets a la part oest de la ciutat, s’inicia el

clavegueram en alguns carrers... La fi de les muralles arriba

amb l’enderroc dels dos fortins que hi queden: el de Sant

Francesc al sud i el de Sant Roc al nord.

Un nou pla urbanístic projectat per l’arquitecte Josep

Gimeno Almela s’aprova en 1914, el qual aprofita els dos

darrers i preveu l’eixamplament de la ciutat cap al sud di-

vidint la zona en dues bandes amb l’eix de l’avinguda de

València: a l’oest l’Armelar-Tir de Colom amb el límit fí-

sic de la via del tren i el sud-est fins la sèquia Major (límit

natural amb l’horta).

Castelló segle XX. Fets i ficcions

El 1920, Castelló tenia 34.457 habitants (31.301 la ciu-

tat, 2.146 el Grau i 1.010 pel terme). El nombre d’edi-

ficis és de 5.625 al casc urbà, 290 al Grau i 3.799 al

terme municipal, o siga, un total de 9.705 edificis;

amb la qual cosa arribem al primer quart del segle.

1925

23

(Mestrets i Coscollar), i la zona est (entre el carrer Gover-

nador i el carrer Benicarló, amb els voltants de l’avingu-

da Germans Bou). De les zones verdes que preveu, no se’n

construeix cap. Del Grau també fa les seues previsions

amb propostes per al Pinar, la zona d’eixample fins el

camí Serradal, i els accesos del ferrocarril. Aquest arqui-

tecte mostra interés per humanitzar la vida quotidina, amb

la pretensió de plantar arbres, fer passejos o bulevars i com

ell diu “...Es distribueixen aixina xicotets parcs o llocs de

recreació de gran utilitat per a reunió, jocs de xiquets i ce-

lebració de festes en les nits d’estiu, que serviran a més a

més, com s’indica, per a emplaçament dels edificis públics

necessaris en cada grup o nucli de la zona”. Pàg. 195-BSCC:

“un plan general de ordenación y urbanización de Caste-

llón”, V. Traver).

1925

Casa de 1925

L’any 1925, l’Ajuntament convoca concurs públic per re-

alitzar el primer pla urbanístic per a tota la ciutat, i s’escull

el de l’arquitecte Vicent Traver Tomás. Aquest pla proposa

un munt de reformes pel centre (plaça Major, plaça Hort dels

Corders, Farola, convertir la plaça del Rei en un llarg pas-

seig) les quals es portaran a la pràctica –parcialment- molts

anys després, i aporta previsions d’eixamplament de la ciu-

tat rodejant les que van ser les darreres muralles carlines

aprofitant el que estava projectat en els plans urbanístics

abans esmentats: nous traçats pel ferrocarril, zones de l’Ar-

melar, sud de la ciutat (fins la sèquia Major), la zona nord,

24

L’esmentat pla mai no va quallar i, fins la guerra civil,

la ciutat va creixent més o menys desordenadament i en

funció dels interessos econòmics d’alguna gent. Un dels

contes del llibre de Francesc Esteve: “Vilacollença”, ens

pot donar una breu idea de com funcionava l’urbanisme

dels anys 20: “Com políticament estava ben situat en el

partit que disposava del Municipi, poc li costà que el

nomenaren arquitecte de l’eixample; per tant d’ell de-

penia el que urbanísticament es fera al Coscollar i els

Mestrets.”.”Però l’arquitecte no presentà el projecte de

l’Eixample a l’Ajuntament, que devia aprovar-lo perquè

s’haguera divulgat i en tal cas ja no era possible el ne-

goci que s’estava preparant. Convenia tindre les mans

lliures en tot: traçat dels carrers, alineacions, qualifi-

cació del sòl, permisos d’obres... per actuar en cada cas

segons convinguera...”.”La impaciència del guany, que

ja es palpava, precipità el donar alineacions, parcel.lar

solars i començar a vendre...”.” El traçat de carrers es

feia segons les propietats adquirides, sacrificant els veïns

i el decor urbanístic. La monumental església, que me-

reixia un tracte especial, amb espais lliures, la bloquejaren

d’obres entre carrers curts i estrenyits...”.

1940. Castelló ciutat tenia 38.892 habitant, el Grau

2.471 i el total del terme amb la població dissemi-

nada (2.154) era de 43.517 persones.

En acabar la guerra, cal refer la vila, entre altres qües-

tions, per la destrossa que han fet els bombardejos de

l’aviació forastera, i l’arquitecte Traver redacta un nou

pla però centrat bàsicament en reformes dins de la ciu-

tat (plaça Major, plaça Cardona Vives, plaça del Rei,

plaça del Mercat, Hort dels Corders...). La ciutat creix a

poc a poc, ja que l’economia està pel terra i la postguerra

és molt dura.


25

L’any 1950, segons el Padró Municipal, Castelló

tenia 46.736 habitants, el Grau 3.422, i la resta del

terme municipal 5.670, es a dir, al municipi hi

havia 55.828 habitants.

Les grans obres d’habitatges (Tir de Colom, les Torres...)

són de promoció oficial, i el creixement al llarg de vint anys

de govern franquista és desordenat i centrat en carrers de-

terminats: avinguda del Mar, Germans Bou, Caputxins, Al-

calde Tàrrega i camí Lledó; carrer Sogorb, avinguda de Valèn-

cia, de què se salva en part, l’Armelar fins al Tir de Colom.

L’any 1960, el Cens de la ciutat de Castelló i del Grau

era de 52.868 persones, i 9.625 habitants dissemi-

nats pel terme, amb un total de 62.493.

Amb el trasllat de la N-340 cap a l’oest, la zona entre

aquesta i la via del tren comença a edificar-se amb habi-

tatges unifamiliars. El fenomen dels grups perifèrics pren

força en aquesta década i amb l’aprovació de les Orde-

nances de Construcció i Sanejament l’any 1958, que res

tenen a veure amb els plans anteriors, s’inicia un camí sen-

se retorn que condueix al Castelló que avui tenim.

La Llei del Sòl de 1956 i el nou Pla General de Castelló

de 1963 no tenen previst l’exagerat creixement demogràfic

que s’aproxima, ni l’èxode migratori d’altres terres (bàsi-

cament de les comarques l’interior que van despoblant-se).

D’altra banda, la manca de gestió urbanística i la permi-

sibilitat municipal, afavoreixen la gran quantitat de grups

Castelló 1963


perifèrics (fins a 102) mancats de tot tipus d’infraestructures,

i la gran densificació en altures (carrer Asensi, plaça Fa-

drell...fins a 25 plantes al carrer Herrero), tot i continuant

amb carrers massa estrets (12 m d’amplada) per a aquestes

altures. La política del desenvolupament sense fi, la manca

d’escrúpols i el nul control municipal propicien una ciutat

mancada de zones verdes, equipaments col.lectius, places,

aparcaments, àrees d’esplai, etc; d’altra banda, la política

oficial treballa a fons per tal de perdre el Pinar, eliminar la

Panderola, enderrocar la Pèrgola, suprimir i hipotecar part

de la platja (Fertiberia), enderrocar edificis notables...

L’any 1970, Castelló i Grau té 79.773 habitants, i

14.195 ho són població disseminada pel terme, amb

un total de 93.968.

La ciutat s’ha renovat –o ha empijorat- “per regla gene-

ral, sense agrupar-se parcel.les, sense criteris de façanes mí-

nimes, i com que són parcel.les originàriament allargades i

estretes s’han culminat amb edificis alts, amb mitgeres allar-

gades i façanes estretes, provocant tot plegat, uns contrasts

brutals, amb edificis antics contigus que generen una sen-

sació de desordre, falta de regularització i caos urbanístic

generalitzat així com descontrol en les alineacions i en el

necessari equipament urbà de la perifèria...: el vell centre

antic medieval s’ha vist totalment desbordat” (pàg.26,”Guia

d’arquitectura Castelló. Introducció urbanística”; Alemany,

Llop, i Olucha;1996. Diputació de Castelló)

L’any 1975, Castelló té 86.297 habitants i el Grau

8.404, i són 15.181 les persones de població disse-

minada pel terme, amb un total de 109.882.

Inici d’obres al Polígon Rafalafena

Col.lecció César Mateu

27

Donat l’allunyament reiterat entre el Pla d’Ordenació

vigent i la realitat urbanística de Castelló, l’obligació que im-

posa el nou text de la Llei del Sòl de revisar la normativa lo-

cal urbanística, i veient-se més a prop la fi de l’època fran-

quista, l’Ajuntament (és l’any 1977) encarrega la revisió

del Pla General de 1963 a un equip d’urbanistes ubicat a

Madrid; aquest pla rep l’aprovació definitiva el març de 1984,

que encetà un ajuntament franquista (amb Franco mort) i que

s’aprova finalment –amb petites modificacions- per un Ajun-

tament democràtic i la Generalitat Valenciana.

EL PLA DE 1977-1984

L’any 1981, el municipi de Castelló ja arriba als

126.464 habitants.

L’Ajuntament de 1977 vol presentar el nou Pla d’Or-

denació com la millor recepta per resoldre el desori ur-

banístic. Però no compta amb les forces socials i políti-

ques ja legalitzades (Associacions de Veïns, partits polítics,

col.legis professionals...) ni amb les seues propostes. D’al-

tra banda, l’equip redactor del pla posa interés a conèi-

xer l’opinió d’aquests col.lectius i s’inicia un seguit de

contactes i reunions per tal d’incloure-hi totes les rei-

vindicacions possibles i no assumides per l’Ajuntament.

Les propostes urbanístiques que comencen a prendre força

en aquests temps representades per l’equip redactor, les

reivindicacions dels col.lectius ciutadans d’una banda, i

per l’altra les directrius del mateix Ajuntament –que ma-

na encara- tenen com a resultat un pla que, amb les re-

formes introduïdes pel nou ajuntament democràtic, fixa

com criteris bàsics la integració dels grups perifèrics al

nucli urbà amb la creació de serveis, la creació de dota-

cions públiques i infraestructures inexistents a la ciutat,

el creixement de la ciutat cap a l’oest... Molts d’aquests

objectius, avui, encara no s’han aconseguit. El Pla no acon-

segueix els objectius bàsics.

Les reivindicacions veïnals quasi vint anys després no

s’han dut a terme o han tardat molts anys a realitzar-se:

parcs públics en cada barri (Peri-18 inexistent aleshores;

parc Mérida, bulevar Gumbau/Taxida nou de trinca; parc

Rafalafena pendent de fer des de la construcció del ma-

teix polígon allà per la dècada dels 60), encara no hemCastelló l’any 1975

28

arribat al mínim de metres quadrats de zona verda per ha-

bitant...; escassa connexió viària dels grups perifèrics; po-

ques dotacions educatives (escoles i instituts); el transport

públic ni és coherent ni barat; la peatonalització del nu-

cli antic és lluny; la millora de la connexió amb el Grau...

Però els interessos privats han dominat en el tipus i en

la direcció del creixement de la ciutat, després de perdre

la iniciativa l’ajuntament en moltes ocasions (la conne-

xió amb l’oest és incompatible amb el desenvolupament

dels PAU a l’est; el desviament de la N-340 no ha dut una

duplicació de carrils; el desviament de la via fèrria no ha

estat dirigit pel consistori). Castelló s’ha escampat per tot

arreu, però no amb criteris polítics, ubanístics o de ne-

cessitats ciutadanes sinó amb criteris econòmics i de ren-

dibilitat ràpida de l’empresa privada.


29

I COM ACABA EL XX.

De coses i cases grans, en tenim de noves, i cal dir-ho:

l’estadi nou de futbol –que s’aprofita dos dies al mes i no

tots!-, la ciutat del transport on no hi ha transport, la ciu-

tat “ujiversitària”, s’ha soterrat per fi el ferrocarril amb una

nova estació inundable, la N-340 l’han desplaçada de lloc

però no l’han desdoblada, el port ja és més accessible

(plaça del Mar) però els accessos al port encara no hi són,

la zona de la marjal continua inundant-se d’aigua quan

plou i d’habitatges quan hi ha sequera...i segueix cons-

truint-se sense cap control.

APUNTS DEL FI DE SEGLE.

El centre històric va deshabitant-se. L’urbanisme -con-

sentit o fomentat per l’administració- ha estat interessat

a buidar el centre de la vila (manca d’inversions en in-

fraestructures, nul manteniment del parc d’habitatges, en-

ganyosa rehabilitació dels carrers i de la peatonalització,

escàs foment del centre per reutilitzar-lo..., però amb un

renovat interés en la creació d’aparcaments soterrats amb

els consegüents problemes de concentració de vehicles,

i això dóna la sensació que hi manquen més aparca-

ments); d’altra banda, la integració dels barris perifèrics

30

s’ha reduït a les connexions del clavegueram, algunes vo-

reres i poca cosa més, deixant de banda altre tipus de do-

tacions col.lectives, com ara zones verdes, dotacions es-

colars i culturals, connexions viàries peatonalitzades... En

canvi els polígons –PAU- de nova creació amb inversió en

infraestructures viàries per banda de molt poques empre-

ses privades continua a ritme accelerat però amb escassos

criteris d’escala humana i molt pocs elements d’autono-

mia de barri: no hi ha zones d’esbarjo col.lectives, les zo-

nes dotacionals són menudes i desarrelades, es canvia l’ús

de espais dotacionals (educatius) per altres més de moda

(jutjats).

Caldrà un retorn a la vila per fer-la més humanitzada

i més viva, ja que ara, aquesta, s’usa tan sols com a lloc

d’intercanvi social i cultural, i no com espai per a viure!

BIBLIOGRAFIA

- ALEMANY, J.; LLOP, E.; OLUCHA, F.; Guia d’arquitectu-

ra Castelló. 1996. Diputació de Castelló.

- ORTELLS CHABRERA, V.; La plana de Castelló: jerarquia

i connexió urbana. 1983. COAV-C

- SANTAMARIA, M.T.; El parque de Ribalta. 1995. COACV.

- TRAVER TOMÁS, V.; Un plan general de ordenación y

urbanización de Castellón. 1295. BSCC.

- Pla general d’ordenació urbana 2000. Memòria. Ajunta-

ment de Castelló.

- ESTEVE, FRANCESC; Vilacollença. Una capitaleta pro-

vinciana de l’Espanya vertebrada. 1997. Ajuntament de Cas-

telló.


Castelló, una ciutat singular Castelló, una ciutat singular

31

Amb els llibres de la Colla Rebombori, hem fet un

viatge al voltant de la ciutat primer les seues ermi-

tes i el Caminàs (“El Caminàs i les ermites” 1997),

després una volteta per La Plana (“De la Plana, l’horta.” 1998)

per a continuar amb els oficis de la gent que hi viu (“De la Vi-

la, oficis i costums. 1999) i per l’últim ens aproximem a la ciu-

tat per la marjal (“Castelló, mar i marjal”. 2000). Ara intenta-

rem mirar la ciutat per dins.

De les ciutats es pensa que hi ha edificis, llocs,..., que

poden ser, i de fet ho són, significatius per als seus habitants.

Però, fixeu-vos bé, qualsevol ciutat té sempre una part ve-

lla, zones d’eixample, barris de nova construcció, i en ca-

dascuna d’aquestes zones el seus monuments o edificis que

estan precedits de cert reconeixement popular o “fama”.

Si arribes per primera vegada a Castelló, visites els seus mo-

numents (pocs en queden), el Fadrí, la Plaça de la ciutat

amb l’Ajuntament, el Mercat Central,..., penses: “Promp-

te acabem, què n’hi ha més?”.

Doncs mireu. Allò que fa de Castelló “una ciutat sin-

gular” són els seus barris, aquells construïts pels propis veïns

i que estan al voltant de la vila, i molt més encara els barris

de cases unifamiliars (adossats tan de moda avui) que són

dins de la ciutat.

Aquests barris són els formats per les cases dels agri-

cultors rics i els menys rics. L’única diferència que es veu

en aquests habitatges, no és l’amplària de les façanes, ni

els grans portalons, sinó que en uns la porta és més estre-

ta perquè no hi entrava el carro i, a l’entrada les parets

estan cobertes de manisetes amb dibuixos clàssics de la

ceràmica del País. I les cases dels altres agricultors, són

amb la porta ampla fins i tot algunes es donen una forma

especial per a què l’haca i el carro pugueren entrar sense

cap dificultat.

ISABEL LABUIGA I TOMÀUrbanisme

32

Caldrà tindre en compte que tot el que vaig a contar de

seguit no és cap recerca científica de la vida d’un barri de

Castelló, sinó un punt de vista molt personal d’una persona

que viu en una zona molt singular de Castelló, el barri del

Raval de Sant Roc, o com ara es diu: Raval de Sant Fèlix,

on la gent que hi viu, està molt unida al seus camps, són

com un poble dins d’una ciutat. Agranen el tros de carrer

que hi ha davant de sa casa (ací els agranadors municipals,

tenen poca feina), també tots els dies i amb l’espolsador dei-

xen la porta neta de pols i palla.

A la porta de casa i amb cadiretes preparades per l’oca-

sió o bé amb basquets, exposen els productes del seu hort

que venen al veïnat, i, de vegades, ells mateixos munten la

seua botiga amb el que recullen de l’horteta o ho venen al

tender del barri.

Doncs al “Raval”, hi ha una casa de la qual us contaré part

de la seva història. En primer lloc us explicaré com era quan

la vam trobar.

Tenia i té dues plantes: planta baixa, un pis i el sostre (rebost,

andana,...), de forma rectangular, és tan ampla com un cabiró,


33

(cabirons de “mobila”). L’entrada és ampla ja que allí mateix

deixaven el carro, després ens trobem amb una altra porta que

combina el ferro, la fusta i el vidre amb un disseny modernista

i aquesta és la porta de l’habitatge ja que dins està el menja-

dor amb una xemeneia, una habitació menuda i un finestró (fi-

nestra menuda) i més enllà la cuineta coberta per una claraboia

i al fons de la casa estava l’estable amb el sòl de terra per al ca-

vall, allí descansava del treball diari i menjava la ració de ga-

rrofes .

Al pis de dalt, i a la part que dóna al carrer, un dormitori

prou gran amb un balcó cap endins, tot l’espai era destinat

a emmagatzemar garrofes, blat,...i totes les eines de l’haca i

de treballar el camp, el forcat, el garbell, el trill, la gerra per

l’oli.

A la part que cau dalt mateix de l’estable estaven els al-

tres animalets, els conills, les gallines i per estendre la roba

un terrat amb una escala tan empinada que donava vertigen.

Per poc m’oblide d’una part molt important en aquestes

cases: al racó de davall l’escala estava la pastera (1) per a fer

el pa. Dels serveis per a la higiene personal hi havia la pica

de la cuina i el comú (2) al costat de l’estable.

Quasi puc assegurar que en aquesta casa ha viscut gent

de molt de seny. Vosaltres mateixos ho podreu comprovar

per aquests documents trobats per casualitat.

Un testament de l’any 1907, especificant totes les pro-

pietats i el seu repartiment...i com vol que siga el seu en-

terrament:

...”PRIMERO. Quiero entierro con acto de pobre y acom-

pañamiento y que en sufragio y por el descanso de mi alma,

se celebren seis”...

prescriu també la possibilitat que:

....”A mi sobrina (......), le dejo por vía de legado también y


si me premuere a sus hijos”...

Així mateix els avis, quan ja es veuen majors decideixen

que els seus fills s’encarreguen de les terres i altres però s’as-

seguren el seu manteniment tal i com diu el document de

“Donación de inmuebles” de l’any 1928, primer la donació:

...”los esposos D. (....) y Dª (....) por su avanzada edad , no

les permite atender con el debido esmero y cuidado a la ad-

ministración de sus bienes, y con el fin de que estos no se

perjudiquen, han decidido de acuerdo con sus cuatro úni-

cos hijos, ...hacerles la donación de sus seis fincas”...

Procuren el seu manteniment així:

.....”se obligan y comprometen a entregar a sus padres los do-

nantes D. (...) y Dª. (...), mientras vivan ambos ó al que de

ellos subsista al otro, cuatro pesetas diarias ó sea una pese-

ta cada uno de dichos cuatro hermanos, pagaderas por men-

sualidades anticipadas, en el expresado domicilio de los do-

nantes; a contribuir por cuartas e iguales partes entre ellos

a los gastos de enfermedades y demás extraordinarios justi-

ficados, y a costear el entierro, funeral y sufragios de sus di-

chos padres al fallecimiento de los mismos”...

35

En temps més actuals i després de la compra d’aquesta vi-

venda per un dels últims propietaris a la sorprenent quanti-

tat de 2.000 pts.

...”SEGUNDO: Usando de los derechos dominicales Dª. (...)

vende la descrita finca urbana de su propiedad a D. (...) por

precio de dos mil pesetas que confiesa haber recibido a su

entera satisfacción”...

i amb unes despeses de Notari de “ciento cincuenta y ocho

pesetas y treinta y cinco céntimos”... que ara les voldríem...!


El sentit comú va continuar perquè segurament vist el pas-

sat, l’amo va contractar una assegurança d’accidents (potser

cauria del carro o que l’haca tinguera un mal dia, qui sap?):

....”Cultivo agrícola y carro destinado exclusivamente a es-

te cultivo”...

Més endavant i ja a l’any 1975 es va vendre la casa quan

l’amo tenia 85 anys a uns nous propietaris i aquests al 1985

als actuals, (que semblen no tindre tant de seny).

El que si que mantenen aquests nous propietaris és

l’amor per la seua terra i procuren que aquell esperit

tranquil i laboriós continue.

Avui encara que la casa està restaurada, conserva les em-

premtes de les rodes del carro a l’entrada i cada vegada que

el “Sr. Miguel” passa pel carrer (tots els dies a la mateixa ho-

ra 18’30 h. a l'estiu, les 17'30 a l'hivern) amb la seua ha-

queta pamplonica, el carro i el gosset, ens fa recular al pas-

sat i pensar quantes coses deu haver vist aquesta casa d’un

barri de Castelló com és el Raval de Sant Fèlix.

Notes:

(1) Pastera: caixa rectangular amb tapa, on el flequer (3), fa la

barreja de farina, aigua, sal i llevat, per fer després el pastament

a mà.

(2) Comú: cambra on hi ha, instal.lat un banc, un recipient amb

tapadora, amb baixant o sense, per a fer-hi les defecacions o les

miccions.

(3) Flequer: persona que fa pa o en ven.

Què fer amb el patrimoni arquitectònic popularcom rehabilitar cases antigues de quatre metresQuè fer amb el patrimoni arquitectònic popularcom rehabilitar cases antigues de quatre metres

37

Les cases es comencen pels fonaments...! Pensareu vo-

saltres que això sempre ha estat així! Res més fora de

lloc; només cal mirar les que es feien fins la primera

meitat del segle passat –el XX recent acabat. Aquestes cases

no en tenen de fonaments!

L’habitatge popular a la vila i ciutat de Castelló de la Pla-

na, és d’una, dues o tres plantes, i els murs han estat construïts

amb els materials que s’hi troben pels voltants com ara: pe-

dres de coscollar, còdols de riu, pedres de rabassada –més

planes i de més fàcil col.locació en murs i parets-, terra d’ar-

gila o de sedimentació, d’arena de la mar mesclada amb

terra podrida de la marjal, de sorra de marés..., terra mes-

clada amb palla o amb restes de canyes, que pastada amb

l’aigua resultava un fang molt estimat per fer les parets i

tanques de les cases dels nostres avantpassats, però que en-

cara –sort la nostra- n’hi ha a la nostra ciutat.

En barris com el raval de Sant Félix, el de la Trinitat, els Mes-

trets, etc, tenen mostres d’aquestes cases multifuncionals, que

tant servien per als llauradors com per a botiguers, artesans,

i jornalers (en el cas de ser propietaris d’una d’aquestes ca-

setes). També la burgesia de principis de segle era pro-

pietària de molts d’aquests habitatges però no per viure-hi sinó

per llogar-los a jornalers, artesans, llauradors...

Les cases dels terratinents, llauradors rics, professionals (de la

medicina, menescals, advocats, capellans...) sí que en te-

nien de fonaments, almenys les que van construir d’ençà que

comença el segle fins la II República.

Però tornant a les que no en tenien –que no tenen fona-

ments-, contràriament a la idea que sura per la vila i ravals que

millor és enderrocar que rehabilitar o reformar un habitatge,

cal dir que a hores d’ara aquests habitatges són molt útils per

a viure a la ciutat, a la vila, tot i que són vells, antics i, apa-

rentment, sense cap valor arquitectònic. Són cases que te-

nen la seua particular manera d’adaptar-se als temps que ara

vivim. Són edificis motlurables, mal.leables per a qualsevol

activitat i fins i tot, flexibles per a qualsevol moviment –nor-

mal i habitual- del terreny.

Les mides relativament petites en planta d’aquestes edifi-

cacions (d’uns quatre metres d’amplada per setze a vint me-

tres de fondària), si es té cura de rehabilitar-les per poder viu-

re-hi, poden resultar perfectes per a qualsevol veí o veïna

amb ganes, amb estima per la seua ciutat i amb diners per

deixar-les en perfectes condicions tècniques (estructural-

ment sòlides, aïllades tèrmicament i acústica, habitables se-

gons les normatives vigents...). Són més humanitzades i pre-

senten millors condicions per conèixer i tractar veïnes i veïns

MIQUEL GÓMEZ I GARCÉUrbanisme

38

del carrer que no els edifics comunitaris actuals de la ciu-

tat.

Però no és or tot el que rellueix. Per a viure -avui- en una

d’aquestes cases, caldrà que abans la restaurem, hi posem

els elements adients que la facen habitable: reforçament

dels murs i de les estructures, supressió d’humitats en co-

bertes i en murs, revisió de clavegueram, reparació o subs-

titució de la fusteria, canviar o reutilitzar el paviment o ade-

quar les instal.lacions com ara les d’aigua, electricitat,

calefacció...

Com que algú pot estar interessat a rehabilitar, arreglar

o reformar la casa heretada dels seus pares, o la que s’ha

comprat, podem entrar a sac en algunes de les possibili-

tats que hi ha per deixar-la endreçada, per poder –hi viu-

re.

1. MURS. Les parets de planta baixa tenen molta humitat:

I tant, com que descansen directament damunt del terra!.

Aquestes parets no tenen fonament, per tant, la humitat del

sòl puja per elles fins on la capilaritat dels materials del mur

ho permet. Hi ha una tècnica senzilla per rebaixar el ni-

vell fins on pujarà aquesta humitat. Consisteix en invertir

els pols eléctrics de les partícules d’aigua del sòl amb la

col.locació d’un cablejat de coure o alumini dins la paret

clavat a aquesta amb varilles de ferro o coure que en el seu

inici i final van connectades al terra amb altres varilles més

llargues.

2. SOSTRES. Els cabirons dels sostres estan corbats al cen-

tre i el paviment es troba molt deteriorat. Els caps de les bi-

gues estan corcats o podrits:

No voldreu que cinquanta,o cent anys després tot esti-

ga igual, el pes es nota i la humitat i les goteres fan moltes

destrosses.


a. Si sols és el sostre corbat, cal treure tot el paviment,

netejar els ronyons o carcanyols dels revoltons procurant no

malmetre’ls; apuntalarem i nivellarem els cabirons i, des-

prés, caldrà que hi posem una graella metàl.lica i uns ferros

rodons als caps dels cabirons. Per a rematar la feina, caldrà

dipositar al damunt una capa molt prima de formigó la com-

posició del qual pot ser molt variada: formigó normal; for-

migó amb burballa de suro amb el que s’adquireix una ma-

jor elasticitat i aïllament del forjat...

b. Quant els caps dels cabirons són podrits cal, bé can-

viar les bigues per altres de fusta recuperant els revoltons,

bé reparar-les substituint els caps. Tot açò després de seguir

els pasos del punt anterior. Un remei dràstic és canviar tot

el forjat, biguetes i revoltons, tot procurant emprar materials

adients si eixa és la intenció; avui al mercat hi ha de tot.

39

3. COBERTES. Cobertes de teula corba o plana amb go-

teres, peces trencades i problemes d’humitats...

Ha plogut molt, encara que no ho sembla, des de

llavors, i a l’igual que als pantans, també se n’hi fan de

forats...

a. Les que són de teula àrab solen trobar-se fletxa-

des i amb teules trencades. Caldrà substituir algun ca-

biró, apuntalar-lo i nivellar-lo, substituir les teules tren-

cades per altres de velles, o bé posar-ne de noves fent

aquestes de teula canal i les velles de teula cobertora.

Si treiem totes les teules per canviar els cabirons, apro-

fitarem l’ocasió per aïllar la coberta amb materials ade-

quats (fibres de roca, de vidre, planells de poliestiré,

suro...). Podem trobar terra al sostre que s’emprava per

a aïllar térmicament. Sempre ventilarem la coberta. Tam-

bé s’hi troben al mercat noves tècniques en construc-

ció de cobertes molt lleugeres de pes i molt bé de preu.

b. Les cobertes planes o terrats –amb rasilles- solen

presentar menys problemes (són més recents o resultat

d’anteriors reformes en la coberta). Una característica

és que solen estar ventilades i aquesta qualitat, cal con-

servar-la. Cal mirar la seua unió amb els barandats i im-

permeabilitzar-los. Si la coberta té goteres, el més pro-

fitós i ràpid serà posar-hi al damunt una làmina

impermeable i a sobre una altre acabat de taulell cerà-

mic o rasilla. Són importants les unions amb els baixants

i les juntes amb parets per tal d’evitar goteres. Els terrats

han estat una manera particular de relacionar-se amb el

veïnat, són molt útils per estendre la roba, xerrar amb

els veïns, jugar els menuts, tindre animals i tenir-ne cu-

40

ra...

4. CLAVEGUERAM. No en solen tindre i vessen les aigües

brutes a pous cecs.

Com que ja era hora que, a la ciutat, n’hi haguera de

clavegueres, cal aprofitar-les i no embrutar el subsòl, cal

ser més solidari amb els altres veïns i veïnes, i no ser tan

"marranos"

a. La connexió amb la xarxa pública és necessari fer-la.

S’han d’inutilitzar els pous cecs que hi ha en aquestes ca-

ses: evitarem humitats, rates, infeccions...i possibles conta-

minacions dels aqüífers. És la primera tasca de sanejament

que cal fer.

b. L’altra feina consisteix a ventilar el sòl de la planta bai-

xa amb la construcció d’un forjat sanitari: es tracta d’un sos-

tre que ens separa el paviment del terra, de manera que pu-

ga circular l’aire i asseque el terra aïllant-lo.

5. FAÇANES. Són la imatge de com era i com és la ca-

sa popular a la nostra ciutat. I té els trets de l’arquitectura

popular urbana.

Si tenim cura, i com les nostres cares, les netegen i pin-

tem, potser ens reconeguem més nets i polits.

No hem de destrossar les façanes per incorporar-les a

la construcció actual. Arrebossem-les, pintem-les i tinguem

cura dels materials recuperables: reixes, balconades, per-

sianes, fusteria, volades, ràfecs, canals i baixants de des-

güàs, peces de ventilació de les cobertes i terrats...

Si les plantes de la casa s’han de pujar: fer-ne més, aug-

mentar-ne l’alçada, modificar-les interiorment...: mantin-

guem les característiques exteriors que li donen personali-

tat. L’arrebossat d’aquestes parets, cal fer-lo amb materials

que no siguen rígids, per la qual cosa emprarem morters de

calç o dels anomenats bastards de ciment, calç i sorra, que


41

permeten el moviment propi dels murs de pedra aglomerats

amb fang de diversos tipus, o amb morters de calç. Sempre

s’evitarà que hi apareguen badalls o clivells. Aquest tipus

de morter, el podem usar en l’interior de la casa. Les pin-

tures millors són les constituïdes en productes porosos que

permeten la ventilació i assecat del mur. S’han d’evitar pin-

tures plàstiques que són impermeables.

Com que un habitatge no ha d’estar renyit amb les co-

moditats caldrà dotar-lo de tots els estris que facen possible

una vida més còmoda: calefacció (es pot arreglar la xeme-

neia que totes aquestes cases hi tenen), aigua calenta i elec-

tricitat barata (amb l’aprofitament del tipus de coberta per

instal.lar-hi sistemes de captació d’energia solar per aigua

calenta sanitària i per il.luminació), il.luminació natural

(amb la situació de celoberts que puguen aprofitar la llum


natural)...

Cal, però, no suprimir els elements característics d’aquest

tipus de cases, i reutilitzar-los, com són: els armaris de pa-

ret o rebosts (dels quals hi ha veritables meravelles amb fus-

ta), paviments hidràulics d’escales o estances amb dibuixos

geomètrics, baranes d’escala (d’obra o metàl.liques), bal-

cons de ferro i taulells inferiors, portells de clau de pas d’ai-

gua, motllures i pedres de carro, portes de doble fulla...

Amb tot, si la casa no s’ha d’usar... tampoc cal arre-

glar-la. Però l’administració, l’ajuntament, han de dur en-

davant polítiques de conservació, manteniment i ús del parc

immobiliari en aquelles zones característiques que encara

disposen de cases amb arquitectura popular. Cal que pro-

mocione estímuls que afavorisquen el manteniment i l’ús

dels habitatges; i cal que es preserve l’ambient propi de ca-

da barri, carrer o casa, sense el qual no té cap raó de ser

el manteniment d’aquestes construccions.

BIBLIOGRAFIA

FULLANA, MIQUEL; Diccionari de l’art i del oficis de la

construcció. Ed. Moll, mallorca 1984.

BARBEROT, E.; Tratado práctico de edificación. G. Gili, edi-

tor, Barcelona 1921

LEVI, C.; Construcciones Civiles; Tomos I-II, G. Gili, editor,

Barcelona 1920

LOZANO, G; Patología y terapéutica de las humedades de

capilaridad; Tribuna de la Construcción,

La ciutat de Castelló vista pels escriptors del segle XXLa ciutat de Castelló vista pels escriptors del segle XX

43

L ’any 1934, Àngel Sánchez Gozalbo, en el seu par-

lament com a mantenidor dels Jocs Florals orga-

nitzats per “Lo Rat Penat” i celebrats a València, va

tractar de la relació entre la literatura i el paisatge referint-

se a l’àmbit general del País Valencià. Va fer una ràpida ulla-

da de la nostra literatura des de l’Edat Mitjana fins el mateix

Blasco Ibañez o Gabriel Mirò, i es justificava, en part, d’aquesta

manera: “Utilitzarem les cames i serem viatgers, vosaltres amb

mi, pels viaranys de la literatura valenciana i veurem com

l’esperit immortal de la raça ha vist el paisatge”. Seguint

amb aquest mateix to, en tot el discurs es pot entreveure un

estil i unes argumentacions que ens recorden encara l’èpo-

ca de la renaixença quan relaciona el paisatge amb la “pà-

tria” i aquesta amb l’esperit valencià, moviment literari que

es recolzava, entre altres coses, en trets característics pre-

cisament del paisatge barrejats amb nostàlgia de la pròpia

història i que finalment esdevingué una manera de fer li-

teratura també anomenada “ratpenatista”; però Sánchez

Gozalbo introdueix altres elements que aprofundeixen en-

cara més en la qüestió de la terra com a solar d’un poble,

i relacionen fins i tot un concepte nacional com és el de

“pàtria” amb un paisatge concret: “l’exponent major de la

pàtria és el paisatge. S’estima més allò que es coneix, i quan

més es coneix més pregonament s’estima”. No sabem si sim-

plement estava seguint encara el guió ratpenatista o per con-

tra volia obrir una manera nova d’entendre el País. El fet

és que la recreació del paisatge a través de diversos autors

literaris va cridar l’atenció del nostre escriptor i el va fer re-

flexionar sobre altres qüestions de tipus polític.

Tanmateix la nostra aproximació a la literatura del pai-

satge és més bé geogràfica, però tambè a partir d’ella po-

dem assolir reflexions d’altres tipus. Ara bé, cal pregun-

tar-se en primer lloc, fins a quin punt allò que es descriu

en un obra literària té un valor que ha de considerar un ve-

ritable coneixement de la geografia? El mateix Sanchez Go-

zalbo ens diu que “tota la literatura narrativa i molta part

de literatura poètica valenciana són realistes. Les vaguetats

i fantasies no entren a la literatura valenciana com a al-

tres literatures” considerant amb lògica que l’estil realista

està molt prop d’allò que es contempla de primera mà. So-

bre aquest aspecte els mateixos geògrafs han hagut d’a-

cudir als escriptors antics i moderns per tal de conéixer la

geografia en temps històrics, però no obstant això hem de

tenir en compte que no deixen de ser obres literàries i, mol-

FRANCESC MEZQUITA I BROCHUrbanisme

44

tes vegades, la imaginació i les llicències pròpies poden

arribar a modificar allò que veuen. Tanmateix coneixem el

paisatge històric a través de la visió, entre altres, de molts

escriptors i viatgers, i després, els estudis científics ac-

tuals han donat uns resultats poc allunyats d’aquells pai-

satges literaris. Per això, el que han escrit els novel·listes o

literats descrivint el paisatge urbà de Castelló en el segle

XX, pot donar-nos una idea aproximada de la seua evolu-

ció geogràfica urbana.

Escollir a l’escriptor o l’obra no ha estat difícil, perquè

no hem trobat molts que hagen fet una descripció general

del paisatge urbà; del camp, hi ha més, i de costums, o de

festes, però de la ciutat menys, possiblement perquè no hi

havia “massa ciutat”.

L’any 1901, Pio Baroja , escriu “Camino de perfección”

una novel·la que José-Carlos Mainer qualifica de: “auto-

biografia generacional en el marco de un naturalismo im-

pregnado de simbolismo” i on el protagonista, que mam-

prén un viatge buscant respostes a moltes contradiccions

espirituals i socials es troba, finalment, en una ciutat, que

per l’itinerari seguit i alguns elements urbans significatius,

pensem que podria tractar-se de Castelló, tal i com ho pro-

posa Eduardo Ranch Fuster. En l’última part del llibre de Pio

Baroja, dirigint-se cap a la província de Castelló, arriba a

un poble del qual diu: “El pueblo es grande. Cuando lle-

gué, las calles estaban inundadas de sol, reverberaban ví-

vida claridad las casas blancas, amarillas azules, continua-

das por tapias y paredones que limitaban huertas y corrales.

A lo lejos veía el mar y una carretera blanca, polvorienta

entre árboles altos que terminaban en el puerto (...) Enfren-

te, por encima de las tejas, veo la torre de un convento, tor-

cida, con su veleta adornada con un grifo largo y escuálido

que tiene un aspecto cómicamente triste (...) Al llegar a la

iglesia, un arco gótico en cuyo fondo negro brillaban miles

de cirios (...) Enfrente se extendía el Mediterráneo, cuya ma-

sa azul cortaba el cielo pálido en una linea recta. Borde-

ando la costa se veía la mancha alargada, obscura y estre-

cha de un pinar, que parecía algun inmenso reptil dormido

sobre el agua.”

En el capítol anterior de l’esmentada descripció, el pro-

tagonista conta que es dirigeix cap a la província de Caste-

lló, arriba a continuació al poble descrit, on després d’un

temps indefinit d’estança, coneixerà una jove amb la qual

es casarà i marxa finalment cap a Tarragona.

L’autor comença dient que és un poble gran, (en aque-

lla època Castelló vorejava els 30.000 ha) però l’aspecte se-

guia éssent el d’un poble, que començava a construir el port

al que s’arribava per una carretera entre arbres i que tenia

un pinar llarg a la vora del mar. Després estava la portada

gòtica de l’església i la torre d’un convent que destacava des

del balcó de sa casa. Una ciutat de cases no molt altes, en-

cara que la descripció que fa de l’interior de la del seu on-

cle és la d’una burgesia benestant, on no sobreeixia cap

altre edifici; no veient El Fadrí, el Teatre Principal, o la Plaça

de Bous; des d’on mirava? De tota manera és la visió d’un

poble modest, amb casino, on els republicans, com el seu

oncle que era metge, eren influents i de prestigi entre la gent

del poble, igual com passava en el Castelló liberal i repu-

blicà d’aquells anys. Per cert, no massa ben vists pel pro-

tagonista de la novel·la que amb la seua opinió fa una de-

claració de principis polítics: “Mi tío es especialista en

vulgaridades democráticas. Mi tío és republicano. Yo no sé

si hay alguna cosa más estúpida que ser republicano; creo

que no la hay, a no ser el ser socialista y demócrata“. En-


45

cara que en altres paràgrafs de la novel·la el protagonista

és considerat un aristòcrata amb preocupacions místiques,

decebut per la realitat religiosa que veu al llarg del viatge.

Però tornant a la visió del paisatge urbà, aquest reflec-

tia de manera simbòlica el conjunt de la societat: el poble

amb les cases blanques de l’entrada; la casa gran i espaio-

sa del seu oncle i el port del Grau a mig fer representaven la

burgesia naixent, i la torre del convent que surava per da-

munt de tot, era l’església... o potser seria la societat que vo-

lia mostrar-nos l’escriptor.

En l’any 1926, Vicente Gimeno Michavila encara seguia

dient que: “Destacábase sobre todos los edificios, la hermosa

cúpula de la Arciprestal y la esbelta torre, cuyas campanas

tañían la melancólica oración de la tarde (...) divisándose en

la lejanía, los abruptos montes de Benicasim”. Havien pas-

sat més de vint anys i la panoràmica de Castelló des de dalt

seguia igual malgrat que s’havien fet una sèrie d’importants

edificacions públiques de tipus civil (Correus, Institut Pro-

vincial d’Ensenyament Mitjà, etc) o habitatges particulars que

mostraven una burgesia comercial i agrària emergent.

L’any 1997, Castelló torna a la ficció literària amb el

nom de Villacollença de la mà d’un historiador tan ano-

menat com Francesc Esteve, que posat en aquest cas a es-

criptor, narra alguns aspectes de la vida quotidiana del Cas-

telló de la postguerra (“una capitaleta provinciana”) amb

un regust agredolç que no amaga la crítica sorneguera d’uns

anys tristos. Ací es veuen totes les mancances i estretors del

paisatge humà enmig dels carrers i de les places: “De la

46

meua vila no sabria dir si era gran o una ciutat menuda; el

que sí puc assegurar-vos que allí hi havia una capitaleta

provinciana amb autoritats i jerarquies, administratius i po-

lítics que solien estar de pas fent la seua carrera; i al cos-

tat d’ella vivia un poble de gent coneguda portant a les es-

patlles un anecdotari de facècies puients i divertides”.

En un altre capítol, un viatger que arriba amb el tren ex-

clama: “Quin poble més lleig” i encara que després millo-

ra, passats els suburbis, torna a dir més endavant “També

per ací el poble val poc”.

En els anys quaranta i cinquanta les conseqüències de

la postguerra eren evidents, Castelló tardaria a recuperar-se

i quan ho va fer, seria ja una altra ciutat, aquell paisatge urbà

anà desapareixent de manera continuada i profunda.

Tanmateix a principis del anys 60, quan la producció

econòmica per fi havia assolit les xifres de l’etapa republi-

cana, Joan Fuster escrivia: “Castellón es una capital de pro-

vincia que no se ha dejado entristecer por ese torvo rango

de la administración española. Bajo la costra oficial de bu-

rocracia y fuerzas vivas permanece intacta su calidad y su

vitalidad -creo que ya lo escribí- de pueblo grande, de ciu-

dad agraria activa y desahogada. De las tres “capitales va-

lencianas”, es la menos híbrida, la menos tocada de cursi-

lería. Y en el fondo también la menos tocada de vulgaridad.

Sobre ella se cernió siempre el desvelo de serias y abne-

gadas minorías que se preocuparon de sus mejores elegan-

cias y le cuidaron la historia, el paisaje, el espíritu”.

En aquest cas no es tracta d’una visió del paisatge urbà

des de dalt amb apreciacions de detalls concrets com hem

vist en els casos anteriors, sinó d’una anàlisi comparativa

amb un rerafons sociològic on Castelló ix molt ben lliura-

da. Ens parla d’una ciutat agrària, (perquè evidentment,

no havia entrat plenament al món industrial), on encara

que s’havia incorporat una burocràcia forastera acom-

panyada de molts acòlits d’entre les forces vives, existia

una societat que mantenia la manera de viure d’acord amb

el seu entorn i la seua història amb vitalitat i tota la digni-

tat de sempre.

Però deu anys més tard les coses ja han canviat, Luís

Guarner, escriptor i catedràtic de literatura de l’Institut F. Ri-

balta, escriu en 1974: “Por la segunda (avenida) más am-

plia, nos dirigimos a la ciudad que, en perspectiva, se nos

presenta al fondo, como una desesperada emulación de la

altura, ya que las ordenanzas municipales no la limitan y el

ansia de rentabilidad estimula la construcción de rascacie-

los. La silueta que hasta no hace mucho presentaba Caste-

llón, agrupado en torno a su esbelta torre, tradicionalmen-

te apodada “El Fadrí”, se ha trocado en un caótico

conglomerado urbano de las más disonantes alturas. “El Fa-

drí” ha perdido la supremacía de torre símbolo de la ciu-

dad”

En pocs anys des de “las mejores elegancias”que ens

parlava Joan Fuster s’ha passat a una “desesperada emu-

lación de la altura o a las mas disonantes alturas”, a la idea

que una ciutat com més gratacels tingués més gran era,

acompanyada del desordre i l’escàs control a l’hora d’as-

solar i construir. Des de dalt la ciutat ha desaparegut i no-

més es veuen alts edificis construïts en els llocs més ines-

perats amb la complaença de l’administració local i de les

forces vives que havien fet pròpia l’ànsia de rendibilitat. La

ciutat, és cert, havia crescut, el nombre d’habitants havia

augmentat (93.968 habitants en 1970), però el preu que s’-

havia pagat era considerable, desproporcionat amb tot el

que el paisatge urbà podia permetre’s. No estem negant el


47

César Mateu


desenvolupament urbà que porta el progrés, però hi havia

altres maneres de créixer més respectuoses amb l’entorn

que no es van tenir en compte.

Per a finalitzar, l’any 1999, es publica el llibre “Descu-

bre Castellón” on es torna a incidir en la qüestió del pai-

satge, relacionant-lo amb el sentiment íntim que cadascú

guarda com si fos part d’u mateix, amb un lirisme que, sal-

vat el temps passat i les circumstàncies, ens recorda el dis-

curs de Sánchez Gozalbo ja esmentat: “No hi ha terra més

bonica que la que u estima. No tenim cap terra més fica-

da al cap que la que hem conegut de xiquets i possiblement

quan parlem de paisatges o de gent, només estem parlant

del territori que ens ha criat”. La relació entre el paisatge i

els seus propis habitants genera d’aquesta manera una com-

plicitat que va més enllà del localisme configurant un evi-

dent sentiment patriòtic. Per això, en un altre paràgraf es la-

menta, per les amenaces que planegen, tant de tipus natural

com les derivades del progrés, la contaminació o les cons-

truccions urbanes desequilibrants. Però és el que tenim!

Al llarg del segle XX els escriptors han lloat un paisatge

que ja no existeix; no sabem si l’ànima a la qual se sentia

unit, haurà estat traïda, o si els escriptors actuals hauran

d’escorcollar molt per la ciutat per tractar de veure un tros

de la seua ànima en l’actual paisatge urbà. Els poetes tenen

la paraula.

ENSENYAMENT

L’Institut Francesc Ribalta (inaugurat l’any 1917)L’Institut Francesc Ribalta (inaugurat l’any 1917)

Es podria pensar que es tracta d’un edifici vell, en mal

estat, de cent cinquanta anys o més, fet en honor del

pintor Ribalta, fill de Castelló, i poc menys que un

edifici del passat. El que l’imaginés així, s’emportaria una

gran sorpresa en comprovar que anava errat de comptes.

Perquè no és tan vell i l’ascendència castellonenca de Fran-

cesc Ribalta és bastant problemàtica. L’edifici és, en can-

vi, un fill primerenc del nostre segle XX que ara ha acabat,

i la seua remodelació no té encara els deu anys.

1. UN PALAU PER LA CIÈNCIA.

Començava el segle XX i, després del desastre de Cuba,

bufaven vents de regeneració entre els polítics, avergonyits

del passat, desitjosos de donar a Espanya allò que demanava

Joaquim Costa: escola, rebost i oblidar els imperis, reals o

imaginaris, d’altres temps. Conseqüència d’aquesta mentali-

tat, el liberal comte de Romanones va iniciar la reforma de

l’ensenyament mitjà implantant els “Institutos generales y téc-

nicos”, on es volia ajuntar els estudis del batxiller amb els del

magisteri i els tècnics en el mateix lloc, facilitant les assigna-

tures comunes i les matèries complementàries d’uns i d’al-

tres, procurant ajustar-les orgànicament. Els pocs estudiants

de l’època al Castelló del 1900 estaven ja concentrats en el

51

que havia estat antic convent de Santa Clara, a partir de l’any

1846. L’institut vell (nom amb què avui és conegut) era ja,

mig segle després, menut i no podia servir tal com cal a les

seues funcions. La idea d’un edifici que per les seues di-

mensions fes joc amb el Teatre Principal i ajudés a la vida pú-

blica de la ciutat va calar de seguida i va estar present com a

aspiració i tema de conversa durant més de deu anys entre la

gent de la Plana.

JOSEP TRULLÉN I LLATSÉEnsenyament


Es va triar el solar del Pla de les Creus (o de Vilarroig), po-

pular per les corregudes de bous, i tocant a ponent de les

antigues muralles, a poques passes del Portal de la Fira. Mal-

grat l’entusiasme general, calgué fer prou gestions, políti-

ques i d’altres menes, perquè prengués forma el projecte de

l’arquitecte Tomàs Traver Traver, fill de la nostra terra i antic

alumne de l’Institut vell. La façana i la distribució dels espais

(un total de 7.125 metres quadrats a la planta baixa, més el

doble comptant el dels pisos) té un cert aire de família amb el

de la Universitat de Barcelona. A part de les façanes, coinci-

dien en els patis interiors, les cobertes, els jardins posteriors i

d’altres detalls... La diferència que més es veu és ací la man-

ca de les dues magnífiques torres de la Universitat de la ciu-

tat comtal. I bé que ho sentim, però no van entrar en el pro-

jecte.

2. PLURIVALÈNCIA.

Per a una província de les menudes, com era i és Cas-

telló, podia semblar massa casa si no es té en compte que

es construïa de cara al futur. Fins a l’any 1950 no fa ser ne-

cessari proveir Castelló de nous edificis per als ensenya-

ments que s’impartien a l’institut. La província gairebé no

havia crescut en població, però la de la capital s’havia qua-

si duplicat; i els estudiants, prou més. En uns vint anys van

tenir casa pròpia i a part els estudiants de Magisteri, la Bi-

blioteca Provincial, l’Escola de Mestratge Industrial, l’ob-

servatori metereològic i les adolescents que se n’anaren al

nou institut “Penyagolosa”. L’edifici, així i tot, no va quedar

buit, l’Institut, tot i no ser l’únic de la ciutat, l’ha omplert els

darrers anys. El caràcter plurivalent continua si tenim en

compte que els estudis nocturns, el batxillerat a distància,

César Mateu

53

la informàtica i molts ensenyaments tècnics i mètodes nous

continuen donant-s’hi.

En conjunt, cal recordar les etapes successives de l’ús

de l’edifici. El seu funcionament normal va durar fins a la

guerra civil, amb els naturals aldarulls que culminaren en

ser envaït el darrer any (1938-1939) i convertit en hospital

de sang. A continuació van passar uns anys de “recons-

trucció”, amb la novetat de la capella que beneí el Dr. Ma-

nuel Moll i Salord, bisbe de Tortosa, i el bateig de la insti-

tució com “Instituto Francisco Ribalta” (1943). El jardí botànic

de la part posterior va desaparèixer, convertit en pati d’es-

ports (bàsquet, sobretot). Els canvis de detall van ser molts

durant els anys setanta fins a la reforma de totes les cober-

tes, de la instal·lació elèctrica general, rampes per a mi-

nusvàlids, ascensor, etc... Tot això va obligar a fer-ne una

remodelació general, quasi tan llarga en temps de tramita-

ció i realització com la primera. Només l’any 1992 se’n po-

der acabar les obres, coincidint amb el 75 aniversari de la

fundació; els costos foren de dues-centes a quatre-centes

vegades més alts que els de la construcció inicial. Per si al-

gú vol comptar, sàpia que el pressupost de primeries de se-

gle fou de poc més d’un milió de pessetes.

3. ALGUNS RECORDS.

A començament dels anys seixanta es va plantejar què

es podia fer de l’edifici. Calia ampliar-lo i donar-hi cabu-

da a les adolescents del nou Institut (ara Penyagolosa). Tam-

bé es podria dedicar a altres funcions oficials no docents (la

Delegació, per exemple). En tot cas també es podia en-

derrocar i aprofitar els valuosíssims solars per al lluïment

de la ciutat. L’ampliació suposava augmentar-ne l’alçada,

i, a més, fer-ne arribar fins a la Ronda el pati posterior i con-

vertir-ho tot en espais esportius. Calia que l’Ajuntament pa-

gués el cost de les casetes velles que s’haurien d’expropiar,

començant per prohibir de fer-hi mentrestant cap millora

(que n’apujaria el preu). Es va fer així, però el cost que l’ar-

quitecte municipal va presentar, va ser tan elevat que el ma-

teix Ministeri va negar-se a pagar la part corresponent per

considerar-lo abusiu. Tot va acabar com el rosari de l’au-

rora, i es va decidir fer un nou institut femení. Eren aquells

uns anys de grans negocis, i sembla clar que la teoria de

l’enderroc i les especulacions de solars (que tan mala fa-

ma van donar a la ciutat) amenaçava, de prop, la matei-

xa existència de l’edifici. Per sort la propietat del solar qües-

tió prou embolicada entre uns i altres no s’aclaria; i la

reacció dels antics alumnes, tots ells oposats a l’enderroc,

deturà el projecte de la destrucció tan aviat com prengué

forma.

Per a algunes persones l’Institut fou sa casa durant molts

anys. Mitja dotzena d’habitatges van ser ocupats per les

famílies dels directors, secretaris i porters de les diverses

escoles i instituts. Gats i rates, xiquets, gallines i conills

n’omplien les terrasses. Alguna part tingueren les seues ac-

cions i reaccions en la destrucció dels paviments d’aque-

lles que es van haver de canviar l’any 1970 perquè, a cau-

sa de les moltes gotelleres s’havien rovellat les biguetes de

suport i calgué substituir-les per unes altres de ciment. Tam-

poc els molts celoberts fets de canyís eren massa de fiar.

Una bona dona de les que hi vivien que va xafar mala-

ment, mentre volia agafar una gallina, trencà el cel ras i

es va escolar a la biblioteca. Ho va poder contar perquè va

rebotar en la part alta d’un armari abans de caure a terra,

entre 4 i 5 m de caiguda.

L’any 1915 figurava ja en els plànols del futur edifici la


quants antics alumnes, s’hi va establir, aprofitant mate-

rial adient de l’Institut, un grup actiu de divulgació i ob-

servació astronòmica. La torreta va recuperar plenament

la funció quan, amb l’ajuda de l’APA, s’hi va instal·lar, l’oc-

tubre de 1990, una cúpula de fibra de vidre de 3,5 m de

diàmetre amb obertura zenital i amb rodament de coixi-

nets a boles.

4. RESSÒ CIUTADÀ.

Per molts motius és i serà recordada aquesta casa:

- Per Ramón Serrano Sunyer, únic alumne viu (que sapiem)

dels que el van estrenar l’any 1917, pels milers d’estu-

diants, homes i dones, que han fet el seu batxillerat des-

prés d’ells.

- Pels que hi cursaren estudis de Magisteri i igualment els

de Formació Professional.

- Pels qui hi van fer estudis nocturns.

- I els de l’Escola de Comerç.

- I els dels Estudis Socials Lleó XIII.

- Pels milers de fora de Castelló que s’hi ha examinat com

a alumnes lliures. I per tots aquells i totes aquelles que vo-

luntàriament han acudit al saló d’actes a presenciar els

concerts de la Filharmònica, les conferències, les revistes

parlades, els actes de les festes de la Magdalena....

- Pels soldats que estigueren, ferits o malalts, a la guerra. I

pels civils que s’hi van refugiar, entre presses i gemecs. Pels

que hi van visitar l’antiga biblioteca, els que visqueren al

pis de dalt i els qui van servir l’antiga torreta Observato-

ri. Pel poble de Castelló, siga gent afegida o de la soca.

-Per les vuitanta magdalenes que ha vist passar. Vitol!

torreta on passarien els instruments de metereologia i al-

gun telescopi de Santa Clara. Així es féu, i, l’u de gener

de 1921, començà a funcionar amb caràcter oficial l’Ob-

servatori de Castelló. Durant quinze anys tot va funcionar

bé, fins a la guerra civil. A poc a poc va arribar el desga-

vell de l’excavació dels refugis, els canvis sobtats en la po-

blació de la casa, i, per fi, la seua confiscació com a hos-

pital de sang. L’Observatori va ser cosa de l’exèrcit, de

1938 fins a 1960. Des d’aleshores van fer-hi observacions

gent civil fins el 1975, any en què, havent passat l’Obser-

vatori a la nova seu del polígon d’Almassora, la torreta va

quedar deserta. Per poc temps, perquè, per iniciativa d’uns

Una aproximació a l’educació de la donaal Castelló del segle XX

Una aproximació a l’educació de la donaal Castelló del segle XX

Comença el segle XX amb un 78´55 % de persones

analfabetes a la ciutat de Castelló, és a dir tan sols

sabia llegir i escriure un 22´45% de la població,

el 29´12% dels homes i el 15´82% de les dones, i lány

1930 un 47´81%, el 56´06% dels homes i el 40´18 de les

dones. Lány 1857 s’havia establit per primera vegada la

instrucció obligatòria i gratuïta.Lány 1900 lÉstat tenia un

63% de persones analfabetes. Per a entendre aquests per-

centatges cal parlar dúna infraestructura inadequada dés-

coles així com del començament dels xiquets en el treball:

al voltant dels dotze anys. A léstat espanyol fins la pro-

mulgació de la llei Benot , lány 1873, el treball infantil es-

tava desprotegit sense limitacions en les hores de treball.

Amb lárribada de les màquines, un gran percentatge del

treball va lligat al de les dones i dels xiquets i la raó és

que els pagaven molt menys que als homes per fer la ma-

teixa tasca. De fet les obreres i les jornaleres de Castelló

patien unes dures condicions de treball.

La política cultural escolar fou uns dels punts crucials

de la lluita entre conservadors i liberals. El paper que ju-

ga léducació com a element de transmissió ideològica en

aquesta polèmica és molt important. Tanmateix a la nostra

ciutat els debats polítics sobre teoria escolar van afectar tan

55

sols una minoria i no van crear una força dópinió popu-

lar capaç de pressionar la classe política. Les classes po-

pulars anteposaven la lluita per la subsistència a les ne-

cessitats intel.lectuals. El problema de léducació va unit a

la problemàtica social i cal recordar que els/les mestres cas-

tellonencs provenien de classes populars i, encara que es

reconeixia la seua utilitat social, patien moltes irregulari-

tats en el pagament del seu salari.

Léducació de la dona no era considerada com un dret

que li corresponia com a persona, sinó tan sols en funció

CONSOL AGUILAR I RÓDENASEnsenyament


cap possibilitat dáccés al món laboral, atés que es consi-

derava el treball incompatible amb la maternitat. A les es-

coles els xiquets rebien uns continguts i les xiquetes uns

altres. La formació intel.lectual de la dona sígnorava, es

confonia la ignorància amb la virtut. La postguerra recu-

perarà dissortadament aquesta realitat.

A grans trets aquesta era la situació fins la II República.

Castelló tenia en eixe moment totes les característiques co-

munes a lÉstat: dèficit de mestres i déscoles, necessitat

dúna planificació educacional de masses, mitjançant una

popularització de la cultura i de lénsenyament... una ne-

cessitat de renovació i millora del sistema educatiu. La llui-

ta entre dos models culturals apareixia reflectida en les dues

formes diferents déntendre i déxpressar el fet educatiu. Per

una banda els defensors de léscola laica, de la neutrali-

tat; de la moral entesa com un sistema de valors en pro dúna

societat respectuosa i civilitzada. Per láltra els defensors de

léscola confessional, catòlica; de lénsenyament religiós,

exclusivista, negador del pluralisme social.

La graduació escolar a léscola pública va transformar

lórganització escolar i va anar lligada a la industrialització

i a la concentració urbana. Les noves construccions esco-

lars, a partir de la concepció de léscola activa, eren con-

seqüència de la necessitat dún espai pedagògic diferent.

Tanmateix les escoles castellonenques van continuar, en ge-

neral, amb unes condicions inadequades. Léscola priva-

da oferia, en general, millors condicions arquitectòniques i

dádequació de léspai que léscola pública.

Era necessari vitalitzar léscola i crear nous procediments

pedagògics. El mestre, la mestra, feien escola suplint totes

les coses que aquesta no oferia: material, local, moblat-

ge....en la lluita contra la incultura i látavisme es donà es-

del seu paper matern. El llegat del segle anterior és clar: no

es va deixar participar les dones en els avançaments de la

ciutat ni tan sols com a espectadores, així per exemple,

amb motiu de la inaguració de La Panderola, es ressenya

lány 1888 al periòdic La Juventud : "el bello sexo no tuvo

acceso, no tomó parte en la fiesta...y se contentó con ob-

servar desde las tapias".

Eren majoria els partidaris del manteniment del paper

tradicional de la dona com a mare de família i com a es-

posa, amb l´únic compromís social de léducació dels fills,

i com que es donava per suposada la superioritat intel.lec-

tual de l´home: calia obeir en primer lloc al pare i, des-

prés, al marit. La dona havia de restar a la llar com a di-

positària de la continuïtat i de la tradició de la familia,

aquest era el seu destí providencial. Calia educar la dona

en funció de l´home, perquè el matrimoni era el seu camí

dáscens social, tenir cura de les aparences mitjançant la

moralitat en el vestir, controlar els seus espectacles i lec-

tures i restringir la seua actuació a léntorn casolà, sense

57

pecial importància a la preparació de les futures mares i a

la tasca contra la mortalitat infantil centrada en les cam-

panyes de vacunació i revacunació.

A un costat els partidaris dúna educació de la dona que

seguira els esquemes tradicionals i a láltre els partidaris de

lémancipació de la dona de la tiranització i submissió ma-

rital, els defensors de la igualtat. Conseqüentment es rei-

vindicava una maternitat conscient i la incorporació de la

dona al món laboral, atés que la recerca díndependència

i de llibertat pressuposava la independència econòmica.

Sáfavoria així la responsabilitat de la dona, i es vindicava

un tracte adequat i digne a les fàbriques i la igualtat sala-

rial. Aquestes dues postures enfrontades van tenir el seu

camp de batalla al voltant del tema de la coeducació. I les

eleccions van polaritzar el tema de la dona. Fins lány 1931

no es va aconseguir el sufragi universal per a tots dos sexes.

Davant les eleccions calia movilitzar, a través de la propa-

ganda, totes les dones, ja que que podien ésser un factor

decisiu. La dreta mostrà el deure moralment inexcusable de

defensar els sagrats interessos de la Religió, la Pàtria i de

la Família i la dona conservadora sols va decidir posar-se en

política per defensar fins més socials que no polítics. Tan-

mateix per a totes les dones, conservadores i republica-

nes, allò va suposar la revolució: participació activa en la

propaganda, assistència a mítings i conferències, i sobretot,

eixir de la llar per a col.laborar en la transformació de la

ciutat de Castelló. Al llarg del segon bienni republicà es

va desfer tota la tasca anterior relacionada amb léduca-

ció de les dones: es va prohibir la coeducació i síntentà tor-

nar al pla de formació del Magisteri de 1914, ja que el de

1931 havia fusionat les Normals masculines i femenines en

una sola, fent realitat la coeducació del Magisteri.


La postguerra inicià un altre període i Carmen Martín

Gaite (1987:26-27) expressà el que moltes dones , tam-

bé les de Castelló, van viure i sentir:

"Los chicos y chicas de postguerra, fuera cual fuera

la ideología de sus padres, habían vivido una infancia de

imágenes más movidas y hetereogéneas, donde junto a la

abuela con devocionario y mantilla de toda la vida apa-

recían otra clase de mujeres, desde la miliciana hasta la

"vamp", pasando por la investigadora que sale con una

beca al extranjero y la que da mítines. Las habían visto

retratadas en revistas, fumando con las piernas cruzadas,

conduciendo un coche o mirando bacterias por un mi-

croscopio. Habían oído hablar de huelgas, de disputas en

el Parlamento, de emancipación, de enseñanza laica,

de divorcio; sabían que no todos los periódicos decían lo

mismo, que no todas las personas pensaban lo mismo y

también, claro está, que a uno cuando fuera mayor le se-

ría posible elegir entre aquellas teorías distintas que ha-

cían discutir tanto a la gente, y entre aquellos tipos de mu-

jer, para imitarlo, si se era una niña, o, para casarse con

ella, si se era un niño. Ahora esos estilos "viejos" se ha-

bían quedado para los países sin fe, donde soplaba, se-

gún expresión del Papa un aire malsano de paganismo re-

nacido, que tendía a engendrar e introducir una amplia

paridad de las actividades de la mujer con las del hom-

bre.

Esos vientos de paganismo renacido venían, como ca-

si todo lo malo, del extranjero. Y la mujer que los bebie-

se o soñase con beberlos no merecía el nombre de es-

pañola. Ni más ni menos. Lo cual no quiere decir que

algunas no soñasen con beberlos".

Per a entendre la vida quotidiana de les dones caste-

59

llonenques al llarg dáquest període cal recordar, per exem-

ple, que a moltes cases no hi havia aigua corrent. Les fonts

públiques es van instal.lar lány 1905 i les cases més aco-

modades van disposar dáigua corrent lány 1910: sim-

plement una aixeta darrere la porta déntrada. Per a ren-

tar la roba les dones que no disposaven dáigua corrent a

la seua llar anaven, aproximadament fins lány 1936,

al safareig públic. També cal parlar del treball submergit

desenvolupat a la llar com, per exemple, el cosit dés-

pardenyes de cànem. Recordem a més el Servei Social

obligatori, imprescindible per a láccés a molts treballs i

per a lóbtenció del passaport.

La reivindicació feminista de la dècada dels 70 , la de-

claració per part de la Unesco de lány 1975 com lány

Internacional de la dona i la Constitució de 1978 van su-

posar un important punt déixida per a la transformació

de láctual educació de la dona. Les perspectives educa-

tives feministes canvien en el temps, segons lénfocament

de la complexitat de les identitats, experiències, cultu-

res i posicions socials de les dones. Cal parlar de tres grans

grups de feminisme educatiu que van trobar ressó a Cas-

telló i a la resta de léstat: a) el feminisme educatiu libe-

ral: lluita per tenir accés a les formes masculines dédu-

cació de categoria superior. Tanmateix no es tenen en

compte les dones com a dones, sinó com a individus equi-

parables a l´home; b) el feminisme educatiu socialista:

tracta de mostrar les diferències significatives en les re-

lacions de les dones de la classe treballadora i les de clas-

se hegemònica amb les economies capitalistes; c) el fe-

minisme educatiu radical: léstratègia educativa consisteix

a "revaluar" el factor femení, entenent aquest fet com una

manera de privilegiar les idees femenines d´humanitat.


Des de láctual opció educativa crítica la conceptua-

lització del currículum escolar séntén com una forma de

política cultural i la finalitat de léducació és la creació de

les condicions necessàries per a la transformació social

considerant la producció i transmissió de cultura de ma-

nera crítica. Un mestre o una mestra, a més dún tècnic efi-

caç, ha d´ésser un agent crític, reflexiu, analític i actiu quant

al seu paper professional i social, ha de possibilitar a lés-

tudiantat láccés a una sèrie de recursos que el possibili-

ten com a creador actiu de la cultura on viu.

Láctual LOGSE inclou la coeducació (que no és el ma-

teix que el concepte déscola mixta: no es prou juntar en

un mateix espai xiquets i xiquetes, la coeducació és un as-

sumpte molt més seriós que inclou el tipus de currículum

que es desenvolupa en el procés dénsenyament-aprenen-

tatge i, conseqüentment, el tractament del gènere) fer-la re-

al és la tasca de tots i de totes: pares i mares, ensenyants

i ciutadania de Castelló.

Bibliografia:

AGUILAR,Consol (1986) : La educación en Castelló a tra-

vés de la prensa:1868-1900, Castelló, Diputació de Caste-

lló.

AGUILAR,Consol (1987): "Aspectes de léducació al Cas-

telló del segle XIX", Docència, Universitat de València, 3,

13-22.

AGUILAR,Consol (1996): Educació i Societat a Castelló al

llarg de la II República , Castelló, Diputació de Castelló.

AGUILAR,Consol (1998): "Llenguatge, comunicació i coe-

ducació" dins GIL, Alicia i Ana PORTAL (ed) (1998): Mu-

jeres,ecología y paz: humanidades, comunicación y otras

culturas, Castelló, Universitat Jaume I & Projecte NOW &

Fons Social Europeu, 217-245.

BUSTOS,Pilar de i Lorena PARDO (1998): Las mujeres re-

cuerdan. Memoria de ocho municipios de Castellón, Cas-

telló, Projecte Now & Universitat Jaume I & Fons Social Eu-

ropeu.

MARTIN GAITE,Carmen. (1987): Usos amorosos de la post-

guerra española, Barcelona, Anagrama.

Havia arribat l'hora, ma mare acabava de domar

les últimes grenyes a força de pinta i abundant

colònia (qui poguera fer-ho avui!). Pujava pel ca-

rrer de Colom, amb pantalons curts, calcetins llargs, ca-

misa neta i sense saber ben bé què és el que anava a fer.

Vaig parar a casa Roses a comprar una quartilla, el meu

mestre ens havia dit que portàrem un paper per tal de no

embrutar els fulls. En aquells temps teníem un mestre, el

nostre mestre, el mestre, Don Juan Boix. Durant l'últim any

ens havia estat preparant a consciència. Tots els dies pre-

guntava la lliçó posant-nos en fila al voltant de la classe,

hi havia el primer i l'últim de la classe. Tots els dies fèiem

dictat i llegíem. Tots els dies ens manava per a casa una

divisió de tres xifres i la prova corresponent.

Vaig entrar-hi no massa decidit.

- Bon dia!

- Bon dia! Què volies?

- Una quartilla

- Una quartilla? .... No en venem d'una en una!

- Ah! I quantes n'he de comprar?

- Com a mínim deu

- I quant valen deu quartilles?

- Dos quinzets

- Puix molt bé, done-me-les.

Vaig eixir de casa Roses un tant confús. Don Juan ens

havia dit que agafàrem una quartilla per a posar la mà i no

embrutar els papers, però deu em pareixien moltes!

A l'entrar em va impressionar la sala amb altes colum-

nes, l'escala de marbre blanc, el bidell de semblant auto-

ritari. Em vaig adreçar a l'únic conegut que hi havia. El mes-

tre estava enmig de la sala, com una lloca envoltat per una

vintena de pollets amb el pèl llepat -"No os preocupéis, ya

nos llamarán"- intentava calmar-nos. La veritat és que no sa-

bia molt bé què estava fent allí.

El primer diaEl primer dia

FERRAN APARISI I MONFORTEnsenyament

61


- "Ahora entraréis al aula y haréis el dictado y la división

con su prueba. Recordad que si no la hacéis bien suspen-

deréis la primera parte y no seguiréis con el examen. ... ¡Ah!

y no ensuciéis el papel, poned una cuartilla debajo de la

mano".

A l'aula hi havia tres professors, dos hòmens i una dona,

que els anys següents vaig reconéixer. L'home que anava

amb un pantaló negre, jaqueta creuada negra, camisa blan-

ca i corbata negre era Don Francisco Esteve, conegut com

a "Paquito Fúnebre". Fou l'únic professor de Geografia i

Història que vaig tindre en tot el batxillerat, les seues clas-

ses eren d'una erudició extraordinària que m'encantava.

Però recorde especialment la manera de fer callar a la clas-

se, quan ja el soroll era considerable, ens mirava per da-

munt de les ulleres i allargant el braç cap a la classe amb la

mà cap amunt manejava els dits com si li rascara la panxa

a un gat tot i dient: -"a ver ese ronroneo"-

L'altre home, més vell i amb boina, només entrar ens es-

copetà, amb una certa entonació aragonesa, "¡callando!

... ¡entrando! ...¡sentando! ... ¡al primero que veamos ha-

blando, copiando o mirando al compañero será expulsado

del examen zumbando!". Es tractava de Don Agustín del

Campo, més conegut com "el Gerundio", per l’especial pre-

dilecció en l'ús d'aquesta forma verbal. Aquest professor, a

més a més d'aquesta peculiaritat lingüística, en tenia d'al-

tres d'allò més curioses, com l'aversió als alumnes que go-

saven anar en mànigues de camisa. La qual cosa tingué oca-

sió de saber durant el primer curs de batxiller, un bon dia

de finals de maig entrà a classe, es quedà mirant-nos i ens

digué "¿Qué falta de educación es ésta? Todos los que van

en mangas de camisa ¡saliendo al pasillo!" I deu o dotze

alumnes ens anàrem cap al banc del passadís. També era

Tot va començar un dia a principi de curs quan, Don Juan

Boix, el mestre de quart (66/67) del col.legi "Mártires del

Magisterio" (actualment col.legi Herrero), va preguntar quins

xiquets de la classe volien anar a estudiar a l'Institut, i jo

vaig alçar la mà, com una gran majoria.

L'entrada de l'Institut havia impressionat també a la

resta de xiquets, que cada vegada s'apilotaven més al vol-

tant del mestre.

- ¿Dónde tenemos que ir, Don Juan? - va preguntar el més

"empolló" de la classe i, per tant, el que més influència li te-

nia.

- "Al piso de arriba" digué, i començà a pujar per la blanca

escalinata amb tot el seguici de pantalons curts i calcetins

fins als genolls.

63

força curiosa la forma de donar les classes: el primer dia

lectiu cridava el delegat, el feia seure a la seua destra i li do-

nava la llibreta de notes dient-li "escribiendo lo que te va-

ya diciendo". Per preguntar la lliçó no recorria al mètode

habitual de mirar la llibreta de notes, no. Assegut a la ca-

dira deia un número. A la classe de 1r A, on jo anava, n'e-

rem 63. Un bon dia va i diu:

- "El siete" - que era el meu. Vaig eixir a la pissarra bas-

tant nerviós i em va dir:

- "¿Te sabes la lección?" .

- "Sí, Don Agustín" - digué jo, un tant angoixat-

- "A ver, dime el pretérito imperfecto de indicativo del ver-

64

bo leer"

- "Yo leía, tu leías, el leía, nosotros...."

- "Bien, bien"- em tallà- "A ver dime ahora .... el pretérito

pluscuamperfecto de subjuntivo del verbo confesar"

- "Esto.... yo .... yo había confesado...."

- "¡Mal! ¡muy mal! .... a ver, secretario, ponle dos ceros, uno

por no saberse la lección y otro ¡por mentiroso!.... ¡El cua-

renta y cinco! ¿te sabes la lección?"

- ......."No Don Agustín"

- "¡Así me gusta! Que digas la verdad. ¡Secretario, ponle un

cero!"

La dona, una xica jove, alta i templada, que actuava com

a secretària i que semblava menys autoritària era Doña Car-

men Rodríguez, "la Cacatua". Posteriorment fou professora

meua de matemàtiques durant alguns cursos. Sempre la re-

corde com una persona sensible i amable, tal vegada mas-

sa i tot, per a la colla de fascinerosos que érem els d'aque-

lla classe de 40 o 50 xics. Ja que teníem dos tipus de

professors els que se te menjaven i els que te menjaves. Ella

era dels últims.

Després de fer el dictat i la divisió vam eixir de la clas-

se i esmorzàrem allí prop del mestre, no fóra cosa que pe-

gara a fugir. Al cap d'una estona cridaren als que havien su-

perat la primera part de l'examen, que vam ser tots els de

la classe de Don Juan, per a seguir amb l'examen.

Ara eren les 10 preguntes dictades:

1. "¿Quién es Dios?

2. Escribe lo que sepas de Abraham y de Isaac

3. Analiza: A las seis de la mañana me asomé al balcón

4. ¿Qué es el verbo? ¿Qué son los verbos regulares?

5. Problema: Pepe tenía 24 ptas y Carmen el doble. Los dos

fueron juntos al cine y pagaron cada cual su entrada. A Pe-

pe le sobraron 10 ptas. ¿Cuánto costó la entrada y cuánto

dinero le sobró a Carmen?

6. ¿Qué es triángulo? Clases de triángulos según los lados

7. ¿Qué es orientarse? Principales maneras de orientarse

8. Explica qué fue la Reconquista. Nombra cuatro reyes o

personajes de la Reconquista

9. Partes del esqueleto. Principales huesos de la pierna

10. Nombra cuatro materias de origen animal o vegetal con

las que se fabrican tejidos"

Les vaig contestar el millor que vaig poder, sempre amb

la mà damunt la quartilla i tractant de fer la millor lletra. En

acabar, aní a la tarima on Doña Carmen Rodríguez va aga-

far un llibre obert i assenyalant un punt em digué:- "A ver

lee aquí!" llegí tot un paràgraf fins que em va dir: -"Muy

bien!, ya basta, puedes salir!"

I tant que vaig eixir!, i de pressa, no fóra cosa que em

tornaren a fer entrar! En efecte, ja havia acabat l'examen

d'ingrés a l'Institut Ribalta. Havia passat ja el primer dia

de tota una llarga filera de dies, primer com alumne i des-

prés com a professor d'aquesta casa.

Com passa el temps!!


SANITAT

L’Hospital Provincial és una obra emblemàtica per

a la ciutat de Castelló. Representa, tant arquitectò-

nicament com funcionalment, una època d’es-

plendor coneguda artísticament amb el nom de Moder-

nisme. Fruit d’aquesta efervescència artística nasqueren

a la nostra ciutat no sols l’Hospital Provincial sinó també

la Plaça de Bous, l’Església de la Trinitat, el Cementeri

Municipal i el Col·legi dels Escolapis.

La construcció de l’Hospital Provincial, obra de l’ar-

quitecte Montesinos, patí les vicissituds d’una època sac-

sejada per violentes transformacions i en va quedar in-

conclòs el projecte inicial d’aquell, que no va poder veure

la llum íntegrament per les carències econòmiques que

Espanya va haver de suportar despres de la independèn-

cia de Cuba el 1898.

Efectivament, la primera pedra de l’Hospital es va

posar el 1892, i el seu projecte es va interrompre contí-

nuament fins ben entrat el segle XX, de manera que està

ben documentat que fins el 1907 no es va fer trasllat de-

finitiu dels malalts, del personal sanitari i dels efectes

de l’antic Hospital de Trullols que es trobava en el lloc

que avui ocupen les dependències de l’Excma. Diputació

Provincial.

67

L’Hospital Provincial fou dissenyat segons les tendèn-

cies de l’època en un estil modernista que intentava adap-

tar-se a les necessitats sanitàries de l’època, que no eren

altres que les de servir fonamentalment a les necessitats

higiènico-sanitàries d’una població que patia bàsicament

malalties infectocontagioses. Cal recordar que aleshores

la malaltia endèmica més important era la tuberculosi

pulmonar, per a la qual encara no hi havia solució anti-

biòtica, de manera que el tractament fonamental consis-

tia en l’aïllament del malalt en un entorn higiènic sanita-

ri saludable, i també assegurar-ne una bona alimentació

i les mesures correctores, que en aquell temps eren pri-

mitives i bàsicament destinades a evitar l’abandonament

dels malalts a la seua sort, i també l’evitació de nous ca-

sos d’infecció.

En aquest sentit els hospitals construïts eren modè-

lics quant a concepció arquitectònica dirigida a assegu-

rar una bona ventilació. Gaudien d’espais enjardinats i

oberts, que poguessen contenir el terrible bacil de Koch,

responsable d’una elevada mortalitat entre la població ge-

neral. L’Hospital Provincial de Castelló es va dissenyar se-

guint un model semblant al de Brest, a França, i al de Sant

Pau de Barcelona. Aquesta situació es mantindria fins a

L’Hospital Provincial, projecte 2000L’Hospital Provincial, projecte 2000

FRANCESC TRAVER I TORRÀS Sanitat


foidea que es detectaren a la província de Castelló en brots

successius.

Amb la implantaciò definitiva i irreversible de l’assegu-

rança obligatòria de malaltia, el pol asssistencial es desplaçà

definitivament cap a l’anomenat avui Hospital General, i

deixà en una situació de marasme assistencial el vell Hos-

pital Provincial que es mantingué, tossut, en peu fins el 1995

quan la Diputació que presidia el Sr. Carles Fabra Carreres

i l’aleshores conseller de Sanitat, Sr Joaquim Farnós Gauchia,

la creació, per part de l’Estat, d’hospitals de la Isna que

tractaven essencialment malalties del tòrax desplaçant el

pol d’atenció de la tuberculosi des de l’Hospital Provincial

a l’Hospital de la Magdalena.

Fins el 1962, i amb la inauguraciò de la Residència Sa-

nitària de la Mare de Déu del Sagrat Cor, l’Hospital Pro-

vincial es va debatre, en solitari, i amb una mentalitat benè-

fico-assistencial, amb les successives epidèmies de grip, de

còlera, leishmaniosi i diversos focus de meningitis i febra ti-

69

van apostar per la revitalització, la posada al dia tecnolò-

gica i l’adaptació a les necessitats sanitàries actuals i futu-

res. Es van prendre, aleshores, una sèrie de decisions polí-

tiques i administratives que donaren com a resultat un

projecte conegut com Hospital 2000 que trataria de con-

cloure allò que Montesinos havia ideat l’any 1892. Un pro-

jecte que, després del preceptiu Pla Director, s’encomanà

a l’arquitecte català Albert Pineda, expert en la construcció

de nous hospitals dins d’una concepció conservacionista

que respectava l’edifici històric i que, al mateix temps, fes

viable una sanitat altament tecnològica amb la bellesa de

l’entorn.

“Via de l’hospici” (1935). J. B. Porcar

70

La primera fase de la remodelació ja es troba operativa

des de 1999 i alberga l’Institut de Medicina Legal i les no-

ves dependències d’Hospitalització Mitja Estada de Salut

Mental. Es tracta d’una construcció concebuda amb una

estètica minimalista (fusta, vidre, i pedra fòssil) que recorre

perpendicularment el vell edifici i el travessa des del carrer

de la República Argentina fins a la Gran Via, i que acaba

amb la vella concepció pavellonària que s’hi havia desple-

gat des de la guerra civil fins als nostres dies.

En resum, un projecte altament emblemàtic per a la ciu-

tat de Castelló i la província, no sols degut a la bellesa del

disseny i la funcionalitat, sinó també perquè Castelló tenia

un deute contret amb aquell gran arquitecte que no va po-

der veure terminat el seu projecte original i que cent anys

després conclou amb el Projecte 2000.


71

La pneumònia d’Ivan CentellesLa pneumònia d’Ivan Centelles

TONI PORCAR I GÓMEZSanitat

El nom d’Ivan, l’havia d’agrair a sa mare. El seu pare

era prorrús, exactament prosoviètic, i en nàixer el pri-

mer fill baró, no en dubtà gens, el seu nom seria To-

varitx. Allò provocà una forta discussió familiar, a la dona no

li pareixia cristià aquell nom. L’home davant la negativa a

acceptar Tovaritx com a nom de l’hereu, proposà Lenin.

Total que entre Tovaritx, Lenin i Trotski, la dona acabà ac-

ceptant Ivan com a nom del seu primer fill.

Ivan Centelles i Albiol, per part de mare, es va criar ple

de salut. Als seus quaranta-nou anys, sols havia patit, sense

comptar la rosa i dues diarrees infantils, una amigdalitis que

el tingué allitat un parell de dies; mai s’havia trencat cap os,

i no havia passat per cap quiròfan. Podem dir que Ivan Cen-

telles i Albiol era un home que desconeixia la malaltia, i que

tenia un concepte romàntic dels hospitals i de les operacions.

La seua cultura hospitalària, l’havia adquirida amb les sèries

televisives, estaven de moda els temes mèdics. Per això quan

el duien a l’hospital anava amb certa emoció, se sentia com

un personatge televisiu, a més de francament malalt.

La causa de la seua hospitalització va ser un accident

domèstic: inhalà accidentalment querosè de la calefacció,

la qual cosa li va provocar una pneumònia química que feia

necessari el seu ingrés per via d’urgència. En realitat el que

passà és que havia intentat beure el querosè pensant-se que

era aigua, però això s’ho callà, no volia passar per ximple.

A la recepció d’urgències li feren totes les preguntes per-

tinents, ell no va dir que el seu estat es devia al querosè,

es feia el valent, fent veure que no estava molt malalt, el fe-

ren passar a una sala d’espera. I s’afegí a la munió de per-

sones malaltes que formaven un amuntegament humà amb

un aspecte prou lamentable, cares grogues, ulls tancats,

caminars tremolosos, tota una col.lecció de símptomes prou

descoratjadors.

Al cap d’una estona, va reconsiderar la seua situació, deixà

de fer-se el fort i, començà a ajupir-se, manifestant, d’una

manera ben evident, el dolor que li envaïa tot el pit, men-

tre la seua dona, que cada vegada estava més esglaiada, li

deia a la infermera de recepció que el seu home es trobava

molt malament i que a veure si es moria perquè s’havia be-

gut un litre de querosè. La infermera, que no sabia quina me-

na de verí era aquell, es veu que es va impressionar perquè

va fer córrer la veu entre la classe mèdica, de manera que al

cap d’una mitja horeta, més o menys, el van fer passar a un

habitacle. Quan li van oferir una cadira de rodes, ell va ac-

ceptar resignadament la seua condició de malalt en lamen-

tables condicions físiques.


El metge que el va atendre, demostrà una gran capacitat

de recepció, era un home amable educat i competent. Quan

va saber quina podia haver estat la causa del lamentable as-

pecte del seu pacient, que presentava, a més una febra de

40º resistent als antipirètics i, un dolor al pit extremadament

molest, no en dubtà gens: consultà el “Servei Toxicològic

Nacional”, máxima autoritat en matèria de verins i enveri-

naments. La resposta fou immediata, el querosé de cale-

facció, tot i que desagradable al gust, era inocu per inges-

tió, però el més mínim contacte amb els pulmons originava

una inexorable pneumònia. Així és que ordenà unes radio-

grafies del pit d’Ivan i el va enviar a una sala d’observació.

La sala on el van dur era peculiar, al seu costat jeia un

vellet amb cara de no passar la nit, després hi havia un

jove amb un braç inutilitzat, a un extrem de la petita sala

s’ubicava un malalt feliç, era un home de certa edat que,

de tant en tant, donava gràcies a Déu. Feia exclamacions

religioses que confortaven els esperits i esglaiaven els cos-

sos. “Oh gracias señor! Aleluya!”, el seu acompanyant te-

nia una veuota impressionant i feia comentaris amb un par-

lar estentori. Justet al costat del predicador, en una cadira

de rodes hi havia una dona que no parava de queixar-se

amb una veu punxeguda, feia mal de sentir, patia una espè-

cie de migranya, un dolor insuportable. El qui semblava ser

el seu home estava acovardit, ella no parava: “Ay, ay que

dolor , no puedo soportarlo, dile a la infermera que te dé

algo!”, i el seu home cada vegada que passava la dona de

la neteja, una infermera, o algú del servei de manteniment

de l’hospital, tots pareixen metges als hospitals, l’abor-

dava preguntant-li: “¿Qué no le pueden dar algún cal-

mante?”. Ni cas.

Ivan Centelles que era una persona sensible, amb cer-

ta cultura, president de l’Ateneu i de la Societat musical la

Lira i que també escrivia poemes, sabia apreciar la sin-

gularitat d’aquells exemplars humans. La febra alta col.la-

borava perquè Ivan tingués una visió peculiar d’aquella sa-

la plena de malalts parladors i queixons. Se sentia

acompanyat, estava relativament a gust, i segur, ningú es

podia morir en aquella situació, la qual cosa, vulgues que

no, conforta.

Les radiografies no van ser de gran ajuda, deixaven in-

tuir una lleu irregularitat als pulmons, però la febra no bai-

xava i Ivan començà a tossir sang, allò tenia mal aspecte,

així és que els metges decidiren traslladar-lo a una nova sa-

la d’observació.

Allò anava de debò. Era una sala silenciosa, els ma-

lalts no es movien, alenaven amb un soroll impercepti-

ble, no sabem si per respecte, por o per mera impossibili-

tat física. Hi havia un parell d’infermeres que vigilaven

els set o huit malats de la silenciosa sala. A Ivan li van po-

sar una pinça al dit connectada a una pantalla on es re-

produïen els batecs del seu cor “bip, bip, bip”. A les pel.lí-

cules solen traure aparells semblants, donen molt de

realisme a les escenes de moribunds. Ivan es va traure la

pinça, per veure què passava, i automàticament la panta-

lleta va fer “bip, bip, biiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip” una infermera es

va acostar ràpidament i ell li va dir: -”Veges, que se me n’-

ha eixit açò del dit”- Aquesta es pensava que m’havia mort,

xe! sí que estic malament- va pensar.

Va tirar mà dels seus records i no recordava haver estat

tan malalt mai en la seua vida. Allò el va commoure. L’ha-

vien connectat, via intravenosa a dues ampolles amb cal-

mants, antibiòtics i antipirètics, però la febra no baixava, el

pit li feia mal, la resta del cos també, tossia sang i, estava


a una sala on els malats no glapien. Els infermers, sí.

Com després va poder observar, el món dels malalts i

el del personal sanitari transcorren en paral.lel, en dimen-

sions diferents, es toquen puntualment, com quan Ivan es

treia la pinça del dit.

El personal sanitari entrava i eixia de la sala amb gran

confiança. Des del primer moment li va sobtar com eren de

sorollosos els empleats de l’hospital. Per començar duien

un calcer inadequat, devien dur soles de fusta perque feien

“cloc, cloc” al caminar com si calçaren socs. Parlaven fort,

com si els malalts foren sords, cosa que no era certa, ell

mateix no era sord, ans al contrari, li molestava que par-

lessen fort. Es gastaven bromes entre ells i fins i tot fuma-

ven cigarrets, cosa que el meravellà; sempre havia pensat

que l’interior dels hospitals era un lloc silenciós i impol.lut.

Quan Ivan necessitava alguna cosa es treia la pinça

del dit i ràpidament s’acostava una infermera convençuda

de la seua mort, aleshores li demanava el que necessitava.

Així passà la nit. L’endemà el van traslladar a la segona

planta de l’hospital comarcal. Cosa d’un parell de dies. Deu

dies estigué ingressat! I amplià notablement el seu imprecís

saber sobre hospitals, personal sanitari, malalts i visitants.

El primer que observà l’Ivan és que els malalts pertanyen

a una categoria humana de definició imprecisa, però amb les

facultats sensorials i mentals disminuïdes. Efectivament, el

personal sanitari, quan es dirigeix a un malalt ho fa amb una

desimboltura admirable. Ivan, que era un home de natural

reservat, va quedar molt impressionat quan envaí la seua

habitació una infermera jove que feia aire al caminar, la

qual li parlava com si el coneguera de tota la vida amb una

veu tal qual. Allò que més el sobtà és que li parlava com

si ell tinguera deu o dotze anys. Venia a posar-li el termò-

metre, bona cosa, no feia mal i des de la seua posició al llit

tenia una bonica vista de l’escot d’aquella jove, cosa sem-

pre agradable.

El seu company d’habitació era un home prou major, un

vell. L’acompanyava la filla, l’endemà li havien de fer unes

proves. Els ocupants de l’habitació del costat eren, pel que

es deduïa de les converses que se sentien clares i fortes, dues

dones amb els seus respectius marits d’acompanyants.

Aquelles dones s’ho passaven “a lo grande”. Es conta-

ven les malalties i les operacions que havien tingut. Una era

d’un poblet de l’interior, l’altra de la costa. Ivan es va as-

sabentar de la seua vida de fadrines i de casades, però en

les seues converses hi havia una constant, els agradava es-

tar hospitalitzades. -”Ací, millor que a casa estem!”- deia

una. -”I tant!”- contestava l’altra, - “Fixa’t tu, quin menjar

més bo que ens donen, i no cal fer res, si necessites algu-

na cosa et serveixen, no sé quina pressa que té la gent per

anar a casa, jo ací estic la mar de bé”. No paraven de xa-

rrar, i ho feien amb ganes, com si estigueren prenent la fres-

ca al carrer una nit d’estiu.

Les seues veïnes van fer gran amistat i quan, finalment,

els donaren l’alta, Ivan va sentir com es donaven les adre-

ces i es convidaven a les festes dels respectius pobles.

L’habitació del costat romangué buida, però passades un

parell d’hores van ingressar un home major, al qual acom-

panyava la dona, sorda com un cudol. No podies saber si era

la sorda qui tenia cura del malalt o el malalt qui en tenia de

la dona: “-Carinyo dus-me l’aigua, això nooo, l’AIGUA, LA

CAMISA NOOO, L’ A I G U A AAA, ... Gràcies, xata!”. Ben

entrada la nit, Ivan va veure com palpant per les parets en-

trava a la seua habitació l’acompanyant del malalt de l’altra

habitació mentre l’home cridava: “-Carinyooo, és ací, ací-

75

íííííí!”-. I és que buscant la claueta del llum s’havia clavat

a la seua habitació.

L’endemà vingueren a endur-se el seu company d’habi-

tació per a fer-li les proves, la filla es va quedar esperant

amb cara de preocupació. Quan no feia ni deu minuts que

se l’havien endut, va sonar el telèfon i alguna cosa li van dir

a la filla, perquè va eixir ràpidament. -“S’ha mort l’agüelo-

va pensar Ivan, -ja m’ho pareixia a mi que feia mala ca-

ra”-. Als cinc minuts apareixien el vell i la filla amb un es-

tat de nervis prou alterat, ella li deia : -”Amb la faena que

tinc jo, i tres dies ací perduts, ara haurem d’anar a casa, per-

què al sanatori si no s’ha volgut fer les proves no el voldran

ingressar-”. Total que aquell home, que devia estar prop dels

noranta, en veure que la prova que li havien de fer consis-

tia a clavar-li una agulla de dimensions respectables per l’es-

pinàs, va dir que nones, que a ell no el punxaven com a una

oliva sevillana.

Ivan per traure ferro a la situació va dir que no passava

res, que a la seua edat u s’ha guanyat el dret de fer el que li

dóna la gana i la filla encara es va encendre més. Al cap de

mitja hora deixaven l’habitació, i la vida hospitalària.

Ivan estava connectat, via intravenosa, a unes ampolles

amb medicaments i via respiratòria a la paret, de la qual ei-

xia un tub verd amb una careta del mateix color que Ivan

duia enganxada a la cara, li tapava la boca i el nas, i, si el

miraves de perfil, feia tot l’aspecte d’una ovella guirra; a

més, de tant en tant li posaven un líquid que al contacte

amb l’oxigen feia un baf salutífer, de manera que semblava

el dolent de la “Guerra de les Galàxies”. En definitiva, el

pobre Ivan amb aquelles connexions i tot ullerós per la fe-

bra feia un aspecte prou desolador.

Al principi sols el visitava la familia, però al tercer dia,

Ivan era una persona coneguda en determinats ambients, el

va visitar el diputat de la comarca i cap del partit governant

a la capital, cosa que el va satisfer molt, però aquella visi-

ta trascendí, i la premsa local ho va publicar. El cas és que

tothom es va sentir obligat a visitar l’Ivan, que no estava per

visites. Aquella habitació es convertí en pas obligat per a

amics desconeguts fins el moment, per a jubilats amb ga-

nes de xarrar, polítics amb desig de prosperar, venedors am-

bulants, firants, passejadores, soldats sense graduació. Allò

no era una hospitalització, allò era un aparador, Ivan tenia

la sensació de ser com un electrodomèstic d’última gene-

ració exposat a totes les mirades.

Al principi se sentia obligat a donar conversa als visi-

tants, prou feien que venien a veure’l, després, per fer-los

fugir, feia com si estigués a punt de morir-se, en tenia tot

l’aspecte, però els visitants es quedaven més estona enca-

ra, finalment va decidir passar de tots i comportar-se com

un malalt normal.

El que més el molestava era la facilitat amb que els visi-

tants opinaven sobre els seus pensaments. –”A tu el que et

passa és que tens més por que altra cosa, fas cara d’espan-

tat”- ell pensava que feia cara d’alienígena, doncs no, feia ca-

ra d’astorat. –”Xe! Ivan que això no és res, això tot és de “co-

co”-. “De coco” i tossia sang i havia perdut deu quilos en

tres dies!. -“Tu has de ser un malalt prou queixó“- i no havia

obert la boca. A alguns diràs que els divertia la situació, Ivan

era fumador, bevedor, menjador i bon vivant en general, allò

era el càstig, -”Què? A que ja no fumaràs més? El metge és el

primer que et prohibirà!”; en això els visitants i el personal

sanitari coincidien: tots podien opinar, en veu alta i, sense lí-

mits, sobre l’estat físic, mental i emocional d’Ivan.

De tota manera Ivan va acabar pensant que les molèsties


que li causaven els visitants no tenien importància, un malalt

ha d’agrair sempre les visites, necessita dels qui tenen sa-

lut.

El concepte que tenia Ivan dels hospitals com a centres

de repòs s’esvaí, estava totalment equivocat, als hospitals

no es descansa, no et deixen. De bon matí ja comença el

tràfec, infermeres amunt i avall fent sorollets, a les set del

matí et desperten per posar-te el termòmetre, com si no hi

hagueren hores més prudents que les set del matí, després

ve la dona de la neteja i ja no pots dormir. Si Ivan aconse-

guia entre la suor de la febra i el dolor de tot el cos dor-

mir-se, sempre estava la radiografia inoportuna que el des-

pertava, venien i se l’enduien per fer-li alguna prova. Les

visites parladores, la medicació, l’oxigen, el gota a gota, el

dinar, més medicació, termòmetre, una mostreta de sang,

el sopar, i quan a les dotze de la nit estava entre dues so-

nades, el despertava una veu aguda per preguntar-li si vo-

lia llet o suc de fruites. Ja no es tornava a dormir fins ben

entrada la nit i de pur esgotament. Un dia li demanà a la in-

fermera que, per favor, no el molestessen en una estona per-

què volia dormir. Ella el va mirar amb menyspreu, com si

haguera dit una incorrecció, es veu que als hospitals es ve

a patir, no a dormir.

Quan Ivan va ser donat d’alta hospitalària després de

deu dies, en arribar a casa va tancar portes i finestres,

va desconnectar el telèfon, es va gitar al llit i la dona el

va deixar dormir tot el que va voler, quinze hores segui-

des d’una tirada.

Als dos mesos li donaven l’alta i va tornar a treballar. El

seu concepte de la humanitat s’havia ampliat, la malaltia li

havia descobert aspectes inèdits de la naturalesa humana.

Pepe Oria

RELIGIOSITAT

L’Església de Castelló durant el segle XXL’Església de Castelló durant el segle XX

Quan comença el segle XX, la capital de la diòce-

si on pertany la ciutat de Castelló és Tortosa. N’és

bisbe Mons. Pedro Rocamora García (1894-1925),

fill de la Granja de Rocamora (Baix Segura), un home que

es va distingir per la visceralitat espanyolista i, com a con-

seqüència, l’anticatalanisme. No era, per desgràcia, un cas

singular. De segles els bisbes de Tortosa (i suposem que de

molts altres llocs) eren designats amb totes les garanties

perquè fossen uns bons funcionaris al

servei de la monarquia (austracista o

borbònica, segons l’època), i de l’es-

panyolisme més tronat. La nòmina de

bisbes castellans o catalans col·labo-

racionistes així ens ho demostra. El bis-

be Rocamora no podia tolerar cap ecle-

siàstic que tingués consciència de

catalanitat. En aquest sentit, una anèc-

dota. Havia manat que el llatí de la

missa i l’ofici dels canonges de la ca-

tedral fos pronunciat amb fonètica cas-

tellana. Això li va anar bé per bande-

jar de tot càrrec de responsabilitat i de

confiança els dos canonges que el pro-

79

AVEL·LÍ FLORS I BONETReligiositat

nunciaven amb fonètica romana. Ambdós foren fulmi-

nantment condemnats a l’ostracisme. Mn. Joan B. Manyà,

el més brillant dels dos, fou destituït com a professor de

teologia del Seminari Diocesà, i reclòs en la seua “mun-

tanyeta” fins que va morir l’any 1976.

Referint-nos a Castelló, Santa Maria era l’única parrò-

quia que hi havia des de la fundació de la ciutat (1252).


A finals del segle XIX, sent ja bisbe de Tortosa D. Pedro

Rocamora, i rector de Santa Maria Mn. Joan Cardona Vi-

ves, l’arquitecte Godofred Ros de Ursinos en féu una re-

modelació, amb pintures de policromia simplista i di-

buixos arcaïtzants, i projectà un nou retaule major, d’estil

neogòtic, i la monumental reixa del mateix estil a la por-

ta principal, que encara es conserva avui. Per iniciativa

del mateix rector l’arquitecte Manuel Montesinos dirigí,

el 1896, les obres de repristinació del temple que guanyà

amb elegància i s’acostà a la seua puresa original.

A començaments de segle XX Santa Maria, que ales-

hores comptava amb una població de 30.000 ànimes, dis-

posava de dues esglésies que li feien d’ajuda de parròquia

i que, de fet, fruïen d’una certa autonomia cultual i or-

ganitzativa: la Puríssima Sang, per la banda de Barcelona,

vora el Toll, i l’església de sant Miquel, per la banda de

València, al carrer d’Enmig. Amb el creixement de la ciu-

tat, cada ajuda de parròquia donà origen a sengles parrò-

quies independents que es crearien a principi de segle:

l’església de la Sang donaria origen a la parròquia de la

Sagrada Família i la Puríssima Sang (en memòria del titu-

lar anterior) i l’església de sant Miquel, a la de la Santís-

sima Trinitat.

A la mort de D. Pedro Rocamora (1925), el nou bisbe

de Tortosa, Mons. Fèlix Bilbao i Ugarriza (1926-1943), fill

de Bakio (País Basc), portà una política molt semblant a la

del seu antecessor i es distingí també en l’art de controlar

el poble díscol. Entre altres glòries, D. Fèlix Bilbao signà

la famosa carta de l’episcopat espanyol declarant creua-

da religiosa l’alçament “nacional” protagonitzat pel ge-

neral Franco. Durant el seu pontificat es produí el trist en-

derrocament de Santa Maria en compliment de la decisió

Anys 20

81

presa per la comissió gestora municipal de la ciutat el

17 de novembre de 1936. El text de l’acta deia així “...Y

hecha la oportuna pregunta por la Presidencia, la Comi-

sión Gestora acordó, por unanimidad, aprobar la propo-

sición del gestor García, con la adición expuesta por el

compañero Remolar, o sea, llevar a efecto el derribo de la

Iglesia Mayor, propuesto por el primero, y que se retire

una parte del edificio haciendo la oportuna selección del

material, y asimismo, que dicho derribo continúe efec-

tuándose a medida que las necesidades de material para

otras obras así lo requieran”.

El materials esmentats anaren a raure a l’escorxador

municipal, i, segons testimonis, gran part del patrimoni

de Santa Maria, amb pintures de Carlos Maratti, Nicola

Barretoni, Francesc Ribalta, Oliet i Urbà Fos, va ser des-

truït en bona part. Des de 1935 era rector de Santa Ma-

ria Mn. Joaquim Balaguer Martinavarro, fill d’Almassora,

que ho va continuar sent fins el 1969. Moria el 1972, i

el seu cos reposa en l’actual capella parroquial.

Després que les tropes franquistes entressen a Caste-

lló, s’inicià el procès de reconstrucció de Santa Maria que

havia de durar seixanta anys (1939-1999). El 1938 l’ar-

quitecte Vicent Traver ja projectava els plànols de la no-

va església, i el 1939 s’iniciaven les obres que seguiren

a bon ritme els anys següents, enmig d’un gran fervor re-

ligiós. El 1943, a la mort del bisbe Bilbao, és nomenat

bisbe de Tortosa Mons. Manuel Moll i Salord, una me-

norquí que solia parlar català però que va secundar en

tot la política demolidora del govern franquista i en va

resultar ser el darrer apologista. Malgrat la nova fita que

es proposà el nou bisbe, és a dir la construcció del gran

Seminari Diocesà de l’Assumpció (que necessàriament

havia de restar mitjans econòmics al projecte de cons-

trucció de la vella arxiprestal), el 1950 s’inaugurava mit-

ja església de Santa Maria. A partir d’ara l’obra avança

a ritme lent perquè la col·laboració ciutadana va dismi-

nuint i perquè les subvencions oficials es retarden cada

vegada més.

El 1960 es dóna un fet transcendental en l’església de

Castelló. Com a conseqüència de la política centralista

i anticatalana de l’església espanyola, la ciutat de Caste-

lló, i la major part del territori provincial, és segregat de

la diòcesi de Tortosa (i, per tant, de la província ecle-

siàstica terraconense) i és agregat a la nova diòcesi de So-

gorb-Castelló, des d’ara dins la província eclesiàstica va-

lentina.

El nou bisbe de Sogorb-Castelló, Josep Pont i Gol, era

fill de Bellpuig (Urgell). Seguia la tradició “catalana” dels

bisbes de Sogorb, la llista dels quals era ja bastant llarga.

Darrera visita del Dr. Pont i Gol a Castelló. 1994

82

De fet havien estat “catalans”, darrerament, l’osonenc

Francesc Aguilar (1881-1889), el mallorquí Antoni M.

Massanet (1907-1911), el valencià Lluís Amigó (1913-1934),

l’olotí Miquel Serra (1936), el penedesenc Ramon Sanaü-

ja (1944-1950); ara, l’urgellenc Josep Pont i Gol (1950-

1960) i, darrerament, el gironí Josep M. Cases (1972-1996).

Josep Pont i Gol va viure un moment privilegiat de la

història de l’església: els canvis provocats arran del Con-

cili II del Vaticà (1962-1965), convocat el 1959 per Joan

XXIII i terminat per Pau VI el 1965, va ser un dels bisbes

que amb més intensitat van viure aquell moment històric

de l’església universal. En donen fe la pastoral que publicà,

ja abans de celebrar-se el gran esdeveniment conciliar, i,

sobretot, la col·lecció de textos conciliars amb abundants

comentaris, en llatí, castellà i català, que elaborà Mn. Jo-

sep Perarnau, aleshores teòleg seu, actualment catedràtic

a la Facultat de Teologia de Catalunya, que duen peu edi-

torial del mateix bisbat de Sogorb-Castelló. Hi col·labora-

va també Mn. Antoni Deig, secretari particular seu, després

bisbe de Menorca (1977) i actualment bisbe de Solsona

(1990).


Mons. Pont i Gol al col.legi “Cervantes”. 1967

83

L’església de Castelló, amb Josep Pont al cap, va

conèixer la posada en marxa i l’adequació a les noves

estructures participatives de la diòcesi fins que fou pro-

mogut, el 1970, a l’arquebisbat primat de Tarragona. Jo-

sep Pont i Gol encara va seguir presidint la nostra diò-

cesi fins a començaments de 1972 quan se’n féu càrrec

Mons. Josep M. Cases. Aquest continuà el treball del seu

antecessor, consolidà les estructures diocesanes que con-

sagrava el nou codi de dret canònic (1983), i serví amb ge-

nerositat i prudència la diòcesi de Sogorb-Castelló fins a

la seua jubilació (1996). Es distingí en l’aportació a l’es-

piritualitat i en el tracte i delicadesa amb els pobres i els

malalts. En relació amb la ciutat de Castelló, continuà la

creació de noves esglésies fins a completar les actuals

14 parròquies que conformaven l’arxiprestat de la ciutat.

L’església de Castelló també deu a Mons. Josep M. Cases

l’esforç per completar les obres de Santa Maria que, amb

ell, arribaren a la màxima expansió. Des de 1969 era

rector de Santa Maria Mn. Vicent Bengoechea Meyer, el

qual, pacientment, anà duent a terme l’obra de re-

construcció de Santa Maria.

Mons. Josep M. Cases deixà la seu de Castelló el mes

de març de 1996, quan faltaven pocs mesos per la ce-

lebració dels 25 anys de servei episcopal a la diòcesi

de Sogorb-Castelló.

Amb Juan Antonio Reig Pla (1996) comença una no-

va etapa, de canvis accelerats, que caldrà jutjar en el

seu moment, amb la perspectiva que donen els anys i

les obres realitzades.

Mons. Josep Maria Cases de Ordal.


César Mateu

El xocolate amarg de la senyora MariaEl xocolate amarg de la senyora Maria

Vaig haver de fer-ho, senyora Maria, no vaig tindre

més remei. Vostè m’ha d’entendre, era la meua

obligació. Hi ha coses que són sagrades i amb

les quals no es pot jugar. Sí, sí ja ho sé, i massa que ho sé:

cal tindre’n molta, de caritat cristiana i ningú podrà jugar-

se-la amb mi per veure’n qui en té més! Massa que en tinc

jo, que mire com arrossegue l’esquena, pobra de mi, de

tanta càrrega de paciència com he anat acumulant davant

de tant descregut, però açò d’ara no hi ha cristiana que ho

suporte ni, mire bé el que li dic, persona de bé que puga

aguantar-ho. Ep, ep amb això no vull dir-li que cristià i per-

sona de bé no siguen la mateixa cosa, dona, no em faça

dir el que no he dit, tot i que, ja em dirà com es pot pre-

tendre ser bo si no s’és creient. I és que ja està bé, no sé

on anirem a parar? No m’estranya que Déu nostre Sen-

yor ens castigue amb tantes malalties lletges, com això de

les vaques loques, que ja veu vostè quina culpa tindran

elles. Com diu ? Dona, a la tele sempre diuen vaques, no

sé jo si els bous tambe la pateixen la malaltia, li ho hau-

rem de preguntar al Manel. Ara que, ben pensat, què ha

de dir ell. És el seu negoci i no pot tirar pedres a la pròpia

teulada. Sí, estic d'acord, sempre ha estat un carnisser

de confiança, no ens podem queixar, encara, que si vol

85

JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLÇReligiositat

que li ho diga ja fa temps que té el gènere massa car. Sí,

sí, no li dic que no, la qualitat s’ha de pagar. Que sí, que

sí, que amb la salut no es pot jugar, però a mi açò d’a-

ra de la ternera… Què diu? Que la seua néta li ha dit

que es diu vedella? No em vinga amb històries, tota la

vida dient-li ternera i ara volen que canviem ? Això és com

l’atre dia un nebot meu que és mestre i em volia explicar

això de les vaques i deia que l’enfalonosequemés espon-

nosequè afectava al seu sistema nerviós. Al de les vaques

dona! No es faça la graciosa ara, vostè. Bé, deixe’m con-

tinuar. El meu nebot em va dir que l’enecefaloeixa, els pro-

vocava als animalets uns símptomes de falta d’equilibri i

per això es deia que les vaques estaven loques. Imagine’s

vostè!. Què boges ni què mandangues ? Loques i més que

loques elles i loques mosatros acabarem també! I mire que

jo em faig un fart de resar-li a la Mare de Déu i a Sant

Cristòfol, que era el sant del meu pobre marit, al cel sia.

Va ser d'un bac, sí, podríem dir-ho ací, però,... en fi, què

vol que li diga. Mosatros els pobres... Com que s’ha de dir

nosaltres? Que tamé li ho ha dit la seua néta? Açò és cul-

pa de l’escola, dona! Desenganye’s ja no hi mestres com

els d’antes, i no em diga que s'ha de dir abans, que ja la

veig vindre. Bé al que anava, allò sí que eren mestres. Els


d’ara són tots una colla de rojos i d’ateus i no m’estran-

yaria que de masons tamé. També? Com que també? Ah,

que la seua néta li ha dit que es diu també, però escolte

vostè de quin bàndol està? Com que té la seua lògica? Que

si no en castellà es diria tamién? Mire, això són collonades!

Veu? Ja m’ha fet dir un pecat. Ganes d’embolicar. A picar

anirien tots si a mi em deixaren! I a pastar fang i a fer pun-

yetes, per no dir una cosa més grossa, que és on vaig en-

viar jo el meu nebot quan em va voler convéncer que s’-

ha de dir cendrer, clauer i adéu i, el cara de botons, encara

va tindre la pocavergonya de preguntar-me si li resava a

la Mare de Déu o a la Mare de Dios. Serà possible! Ja es

pot imaginar que li vaig contestar que jo tots els dies li re-

sava a la Mare de Déu i que, com estic ben educada, quan

cal fer-ho dic adiós i que ja podia resar ell, que està batejat

i sembla mentida que siga el fill de la meua germana, tan

catòlica, apostòlica i romana com va ser i quina mala sort

que va tindre d'enamorar-se d'aquell il·lús del Ximet, i mi-

re que li ho vam dir vegades, ma mare i jo ! Creu, però, que

ella ens va fer cas? Res de res. Estava com afavada, com si

li hagueren donat algun beuratge o jo què sé, perquè ja em

dirà vostè, que el va conéixer, què li podia trobar la meua

germana a aquell visionari que va fracassar en tots els ne-

gocis i no feia falta ser molt espavilada per a vore-ho! I tan

poca cosa que era com a home, senyora Maria, no ens en-

ganyem, que ni punt de comparació amb el meu Cristòfol,

que era tan ben plantat com el Clark Gueibol. Totes les ami-

gues m'ho deien. Se les menjava l'enveja i jo ben orgullo-

sa que estava, perquè de templat n’era un rato. Déu Nostre

Senyor me'l va fer massa guapo i per això va passar el que

va passar. Passe'm un poc més de coca malfeta, faça el fa-

vor, gràcies! Està bo el xocolate, espesset i amb un punt d’a-

margor. És com més m'agrada! Això li passava al meu ma-

rit, que agradava massa a les dones i ell es deixava voler, el

molt deshonrat, el fill de la gran... Ai, senyora Maria, en-

cara em puja la sang al cap i no sé el que em dic quan ho

pense i ho faig moltes vegades, crega'm. Senyor, senyor,

massa memòria m'has deixat conservar! El meu Cristòfol no

va saber dir que no mai, perquè sempre van ser elles, ban-

darres, marcolfes, bruixes més que bruixes, les que el van

fer caure en la temptació. Que dic jo, i que em perdonen

allà dalt, que quan Moisés va rebre les taules dels mana-

ments, algú hauria d'haver-li afegit al nové: " No desitjar el

marit de les altres " No riga dona, que ho dic seriosament.

Ell no va respectar el sant sacrament del matrimoni, sen-

yora Maria, i així va acabar com va acabar. Que què vull

dir? No em diga que no ho sabia. Ja, ja ho sé que jo mai no

li he contat res, però creia que algú ho hauria fet, perquè

tot açò sempre s'acaba sabent en la nostra ciutat. Ja no ens

coneixem tots, però... bé, sap que li dic que ja han pas-

sat molts anys, encara manava el Franco, figure's!, i vostè

estic segura que no ho escamparà més del que ja està, i,

si ho fa, tampoc no crec que passe res després de tant de

temps. No dona no, no se m'enfade ara. I és clar que la co-

nec, que sí, que ja sé que vostè mai no...Mire oblide's del

que li he dit. Com diu? Té raó, no tinc motius per descon-

fiar de la seua discreció. Mire el que passa és que no li ho

havia contat a ningú i quan m'he sentit a mi mateixa dis-

posada a fer-li la confidència m'he atabalat una miqueta.

Escolte no haurien d'haver vingut ja la seua cunyada i les

amigues? No, si jo li ho dic, perquè, si arriben tard com la

setmana passada, no tindrem temps per jugar a gust, ja sap

que a mi no m'agrada deixar les coses a mitges. I si m'ho

permet, li diré que la Teresa és, com li ho diria, és... mire,

88

sense embuts, encara que siga tan bona amiga seua: és una

merita, una bleda de campionat, sempre dubtant, una ho-

ra per decidir-se, per acabar sempre tirant la carta equi-

vocada. Francament m'estimava més la Lluïsa com a com-

panya de joc. Era més estimulant, ja sap que a mi guanyar

d'eixa manera no em fa el pes, és quasi com robar i mire

que jo m'esforce a ensenyar-li, però no n'hi ha forma. L'a-

tre dia la cosa ja va ser de riure, fixe's que portava l'as i la

groga i la vam fer burra! No, vostè no estava, va ser un d'a-

quells dies en què va estar al llit per culpa de la grip. No,

no, com pot pensar-ho això, és clar que li ho vam dir i que

aquella mà la vam anul·lar, però li ho explicava per a que

m'entenguera el que li vull dir, senyora Maria, per cert avui

porta un pentinat que m'agrada molt. Li l'ha fet la Tonica?

Té bones mans, eixa dona, jo sempre ho he dit. Bones mans

per a la perruqueria i per a d'altres coses, vostè ja m'entén.

Com que no? No em diga que no sap que la seua llista d'a-

mics és una miqueta més gran del que seria normal i hon-

rat? Que vostè també té molts amics? Va no em faça riure,

d'amics tan carinyosos no en crec que en tinga. I és que la

perruquereta em sembla que va entendre al revés l'obra de

misericòrdia que diu que s'ha de vestir el qui està despu-

llat. Com que ja s'ho farà la Teresa i que mosatros no n'hem

de fer res, però senyora Maria que ja no s'enrecorda del ca-

tecisme vostè? Per favor! Li ho torne a dir, no sé on anirem

a parar si no li donem importància a tanta immoralitat. I

és que no m'estranya, només hi ha que vore la tele i llegir

les revistes. Que per què ho faig jo? Li ho diré ben claret,

perquè hi ha que conéixer sempre on pot estar l'enemic i

quines tàctiques es pensa el maligne, quines maquinacions

perverses s'empesca Satanàs, per difondre el mal. Per això

mateix! però ja pot ben pensar que no ho faig de gust, i l'an-

goixa que patisc amb tant d'ateu públic i recalcitrant, amb

tanta parella que es desfà, amb tanta pardala que ho en-

senya tot, amb tanta pel·lícula marrana i...però amb quina

m'ix ara vostè? Ja ho sé que n'hi ha deu de manaments. A

què trau cap això, que no ho sap que jo ho sé? Que si no

tinc res a dir de la violència? Que si no m'indigna la injus-

tícia social? Que si no m'angunia la pobresa de tanta gent?

A vore, a vore anem per pams a quina violència es refe-

reix i què és això de la injustícia social. Molta mangante-

ria és el que hi ha i cada vegada més. Mire jo sóc una bo-

na cristiana i em sé de memòria la doctrina que ens va

ensenyar el Nostre Senyor per assenyalar-nos el camí del cel

i sé que els enemics de l'ànima són tres: el mundo, el de-

monio y la carne. Escolte, ho dic com s'ha de dir! I no em

vinga tocant el nas ara, perquè jo sóc tan valenciana com

la que més, però hi ha coses que són de llei i de tota la vi-

da i si les coses de l'església no han de ser en llatí, que jo

això encara no ho entés molt bé, hauran de ser en castellà,

dona, que tots eixos que volen el valencià a les misses o als

catecismes són mals espanyols i pitjors cristians! Com que

no està d'acord? Que vostè sap de segur que fa sigles els ca-

pellans predicaven en valencià i que els arxius parroquials

estaven escrits en valencià. Bueno, i què? Si això fóra veri-

tat, que a mi no em consta, ja diu bé, que és cosa de fa si-

gles i qui ho havia de fer ja ho va arreglar en el seu moment.

Què em vol ensenyar? No fa falta, dona, no es pose així, jo

no volia dir que vostè és una mentirosa. Que no, senyora

Maria! Vinga, ensenye'm això si s'ha de quedar més a gust.

Per cert, ahir a l'enterrament del fill de la Teresa no van fer

missa i no van deixar que els donàrem el pèsame. Tan con-

solador com és! Calle, calle i seguisca buscant, no com-

prenc com pot dir que no és millor poder arrimar-se als fa-


89

miliars i acompanyar-los en el sentiment. Les coses s'han

de fer ben fetes, dona, que no costa res i a poc a poc aca-

barem enterrant el personal com si foren gossos. Bé, la ve-

ritat és que no sé per què dic enterrar, si al Lluïsset el van

cremar. Sí, això vull dir, això, inci... incinerar. Jas coca, un

atre destarifo modern, això de convertir en cendra una per-

sona. Això no pot ser cristià. Jo ja li ho tinc dit a les meues

filles: " A mi m'enterreu de cos sencer i en lloc sagrat, amb

el vestit que vos tinc dit i la foto del vostre pare. Res de cre-

matoris! " No entenc com la Teresa ho va consentir. Bé això

tamé, però ara venia a referir-me a la qüestió de la missa i

la del pèsame. Deu ser cosa de la nora! perquè ella és de

missa i comunió diària. La nora, no, quina ocurrència! La

Teresa, com si no ho sapiera? Hui té ganes de fotre, vostè!

Què, el troba ja el document eixe? Deixe-ho estar ja, dona,

si a mi m'és igual. Ai, senyor, si ja li ho vaig dir jo al Lluïs-

set: " Eixa xicota no te convé. Tantes xiques templades com

hi ha a Castelló i t'has de buscar una estrangera? " Ja veu, si

jo tenia raó. Eixa gent de fora només que porta idees roïnes.

I no em faça dir-ho, però per a mi que eixa lagarta l'ha fet

treballar massa i per això el cor li ha dit prou. Com que ja

ho he dit? Què vol dir? Com si no poguera una dir el que

pensa? No volien la democràcia? Ja veu a què ens por-

ta tanta democràcia. Mà dura fa falta i tindre-li més temor

a Déu i tallar el coll a uns quants. I ... Ah, que ja ho ha tro-

bat. Espere, que em pose les ulleres. Ui, quina lletra més

complicada, i que diu que és açò? Un certificat de baptis-

me? I què em vol explicar amb ell?

(En aquest punt de la conversa el narrador, coneixedor de

la mateixa per un llarg monòleg que la senyora Maria, la seua

mare, li va referir amb pèls i senyals, en una nit d'insomni i

de convalescència hospitalària, vol manifestar que posarà

en boca de l'emprenyada amiga de la seua progenitora, i,

en alguns casos, ja ho ha fet fins ara, paraules i expressions

normalitzades que escandalitzarien a aquella, si mai se li

ocorre llegir aquest escrit en la més estricta intimitat, ja que

en públic mai no gosaria acceptar que entén i parla el ca-

talà.

Pel que fa a la decisió arriscada de no posar ni un punt i

a part, vol fer constar que és conscient de què dificulta la lec-

tura i que, només, es justifica per testimoniar i subratllar la

capacitat, reconegudíssima per tot el qui la coneix, de xarrar

sense aturador, que té l'amiga de la mare.

Finalment, l'autor, després de pensar-s'ho un parell de dies,

per tal d'ajustar l'esperit de la conversa a la personalitat de

les protagonistes, ha escrit de manera que la lectora o el lec-

tor llegisca només de manera indirecta les paraules de sa ma-

re. Si la tècnica emprada és l'apropiada, ell no ho té molt clar,

però pensa proposar un exercici de redacció al seu alumnat

d'Humanitats a la universitat, per tal que escriguen el mateix

relat fent servir diferents punts de vista i persones verbals.

Per exemple l'inici del relat podria haver estat aquest:

"A la taula seuen dues dones de cares arrugades i carnet

d'identitat renovat moltes vegades. Una d'elles, prima i ves-

tida de negre, parla sense aturador i només calla en els pocs

segons que necessita per assaborir el xocolate calent que fu-

meja en el tassó de porcellana que l'altra, de galtes tacades

de roig i ulls molt clars, li acaba de servir damunt d'una sa-

fata on hi ha uns quants trossos de coca malfeta i un plat

de galetes variades... "

Tanque ja, però, el parèntesi i continue la narració amb el

contingut del certificat de baptisme)

Ací què posa? Vejam: Castellón de la Plana a veinte y cua-

tro de Junio de mil ochocientos treinta i tres. Molt bé i què?

90

Ah, que llegisca més amunt! "D.D. Ramon Sanahuja Presbro

dela Parroquial Yglesia dela villa de Castellon dela Plana del

Obispado de Tortosa. - Ui, em costa molt de llegir açò! Ja

continue, ja, si que està manona avui ! - Certifica: Que en el

libro de Bautismos de esta Yglesia que empieza en el año 1752

i afojas 221 se halla la partida del tenor que sigue: A dos de

Janer mil setsens sexanta cuatre: Bategi yo M.Cristofol Xi-

menez pre. vicari a Cristofol Salvador Lluis fill de Joachim Gar-

ces y de Raymunda Fole. padrins Lluis Breva y Maria Fores.

Naixque a les sinc del mati del dia antes" Ja ho veig, ja, el

final està escrit en valencià i què? No veu que tot açò són

politiqueries! Mire parlem d'una altra cosa, que no m'agra-

daria que acabarem renyint. Passe'm un tros de coca, face el

favor. Li ho torne a dir, la seua coca malfeta és la millor que

he provat mai. No dona, no, quina ocurrència! Com pot

pensar que no vull explicar-li tot allò del meu Cristòfol. Ja

veu que curiós: Cristòfol, com eixe de la partida de bateig.

No es preocupe que ja li ho conte, només que m'ha cridat

l'atenció la coincidència. No la faig esperar més. Ja li he dit

que el meu marit va ser un mujeriego, complidor en el tre-

ball i en el llit matrimonial, però el fill de sa mare complia

també en llits que no estaven santificats pel sant sagrament

del matrimoni, en llits i en altres llocs, que aquest borinot

no va respectar res! Que Déu l'haja perdonat! Com diu? Sí,

ens vam casar a Santa Maria. No, no tinc cap àlbum, però

sí unes poques fotos que em va fer el meu germà, n'hi ha-

via poques perres! Jo no anava de blanc, portava dol d'u-

na tia de Cristòfol que li va fer de mare. Ja li les ensenya-

ré, però no es veuen molt bé. Sí, d’estudi en tenia unes,

però les vaig trencar després d'allò. La carn que vol carn,

això diuen, me'l va convertir en un pecador i se me'l va en-

dur quan tenia tota la vida per endavant. Si vostè sapiera

quantes nits sense dormir m'he passat preguntant-me per

quina raó no va saber comportar-se com un bon cristià i

va deixar que la luxúria el portara al pecat mortal, com

va poder rebolcar-se pel fangar de la concupiscència car-

nal? És que jo no era prou dona per a ell? ¿ És que no com-

prenia que quan jo li deia. " Cristòfol, per favor, respectem

la Quaresma " o " Avui no, que he fet una promesa per les

ànimes dels xiquets infidels " ho feia per seguir els mana-

ments de la Santa Mare Església i que ell no tenia cap dret a

posar en perill la seua ànima i a que la gent, que tot ho aca-

ba sabent, traguera punta de les seues debilitats i el fera

objecte de murmuracions que alguna vegada pogueren arri-

bar a oïda de les filles? No sé quantes vegades me la va pe-

gar, senyora Maria. Bé, si vol que li diga la veritat, pegar, pe-

gar, només ho va fer el primer any, després ja no, perquè,

prompte se'm va caure la bena que portava als ulls. Que per


91

què no el vaig deixar? Faré com si no l'haguera sentida? El

matrimoni és fins que la mort ens separe, que no ho sap

vostè? I, a més, ens volíem, ell em volia només a mi, de

les altres només volia el cos, això no és amor, això és ani-

malitat. Jo sempre vaig pensar que el faria tornar al bon ca-

mí. Mossèn Tomàs també ho pensava i, almenys, em queda

el consol que quan va passar allò, encara va poder viure uns

minuts, els suficients per a que el mossèn li donara la ex-

tremunció i el fera comprendre que si no es penedia per

amor a Déu, a la dona, a les filles i al bon nom d'una fa-

mília honrada i respectuosa dels manaments que la docri-

na ens ensenya, l'eternitat l'esperava a la volta d'un no res

per conviure amb la dimoniada ensofrada. Vull creure que

Mossèn Tomàs no em va enganyar. Sé que no ho va fer, ni

per caritat cristiana ni per res. No ho va fer, senyora Ma-

ria: el meu Cristòfol està al cel! No se'n rigue vostè. Què

li dóna ara? Que ja va fruir del cel

ací a la Terra? Mire, deixe'm que

em senye, amb la mà dreta com

deia el catecisme de la doctrina

cristiana que em van ensenyar i que

a vostè em pareix que se li ha obli-

dat. Si segueix dient tantes burra-

des tinga per segur que em lleve el

sonotone i ...Bueno li accepte les

disculpes, però faça'm el favor de

guardar silenci. Calle i escolte, pun-

yeta! Aquell dia el Cristòfol no va

fer la migdiada, encara no li havien

arribat els cigrons a l'estómac i ja

m'estava dient que se n'anava al

bar Tafolet per xarrar amb els amics.

Una hora més tard havia mort d'un mal cop al cap. No,

no va esvarar. Calle i no em talle, recontra! i deixe'm se-

guir el fil, que ja em costa prou explicar-ho. Jo el vaig se-

guir, senyora Maria. Sabia que tenia una nova amigueta. Ho

sabia i prou, si em torna a interrompre ja no li conte res més!

No estava segura, però, de qui era. En fi que allà que me'n

vaig anar darrer d'ell i sí que al principi semblava que ana-

va cap al bar, però, com ja m'imaginava, va passar de llarg

i va girar cap a la Plaça Major, pel passatge de Pepito Gar-

cia. Sí, el del Rotllo i Canya. Sí, sí, on estava Casa Nelo. Tor-

nem-hi! Escolte i deixe’m seguir. El cas és que el meu ma-

rit, quan va arribar a la font eixa de la Plaça de la Pescateria,

es va ajupir per donar-li de menjar a uns coloms, sempre ho

feia, era una mania que tenia, i jo vaig dissimular, darrere

d’un palmito. Era juliol i feia una calda insuportable, enca-

ra que jo suava més per l'acalorada que m'anava pujant al

César Mateu


cap, que per la calor enganxosa que havia buidat el centre.

Cristòfol va travessar la Plaça Major i va entrar a Santa Ma-

ria. Jo em feia creus. No entenia res. Vaig córrer cap a ca-

sa, vaig agafar la mantellina i vaig tornar a pas accelerat,

amb el cor desbocat i la suor que em regalimava a borbolls

per tots els porus. En aquell moment, pot ben creure'm, tant

se me'n donava la calor, la pell humida i el meu aspecte fí-

sic. Estava desconcertada. Què feia el meu marit allí? S'-

havia penedit i cercava el perdó i el consell espiritual? Vaig

entrar per la porta de la plaça de l'Herba. La penombra i

el canvi de temperatura, em van sobtar. No m'he acostu-

mat mai, tot i que, vostè ja ho sap, aquella era la meua se-

gona casa i quasi estic per dir-li que ara ja és, fa anys, la

primera. Vaig deixar passar un minut, o dos, o tres, no li sa-

bria dir, junt a unes cadires de boga amuntegades. Escol-

tava i solament sentia veus, crits i passos nascuts en el meu

cervell, sense cap realitat externa que els justificara i els fe-

ra veritat. No es veia ningú. Se n'hauria anat? M'hauria vist

quan el seguia i havia entrat per fer-se fàcilment fonedís?

Vaig començar a sentir-me ridícula i el desconcert, la ràbia,

la pena, la vergonya, i jo què sé quantes sensacions em van

omplir el cor i m'ofegava, senyora Maria, m'ofegava. Em

vaig agenollar davant l'altar d'alabastre dels Sants Patrons

i li vaig resar a la Mare de Déu, a la nostra Lledonera. A poc

a poc em vaig tranquil·litzar, si fa no fa un poquet. Em vaig

eixugar les llàgrimes i quan em vaig alçar, l'escassa llum

que deixaven passar els alts finestrals que encerclaven el

temple, ja era més que suficient per a que les meus pupil·les,

dilatades i expectants, pogueren albirar unes figures a l'al-

tra banda, a la capella del Sagrat Cor de Jesús. Eren una do-

na i un home. No cal que li diga qui era ell. Xiuxiuejaven.

Jo em vaig amagar darrere d’una columna, indecisa, i vaig

decidir esperar. Els minuts passaven i, finalment, morta d’im-

paciència i de neguit vaig anar cap a ells, sense fer soroll,

lentament. Estaven d'esquena a mi, junt a uns ciris, asseguts

en un banc. La penombra m'ajudava en el meu propòsit. Ja

es pot imaginar que per damunt de tot volia escoltar de què

parlaven, saber qui era ella, confirmar la infàmia. I segur

que es pregunta: i després què ? Si vol que li diga la veritat,

en aquell moment no pensava en el després. El meu cap

anava tan ràpid que em sentia incapaç d'aturar algun dels

pensaments que venien i se n'anaven abans que poguera

93

retindre'ls i fer-ne ús per executar alguna acció. Solament

vaig saber quedar-me queta ben a prop d'ells, això sí, i pro-

tegida de la seua mirada per un confessionari. Podia escol-

tar retalls de les frases que intercanviaven: - " No puc, això

no m'ho demanes! "- deia ell, amb veu apagada - " Ho has

de fer, tu em vols. Anem-se'n. Tinc diners, fugirem lluny! "

- Encara ara no entenc com és possible que no em des-

maiara allí mateix, pel que volia dir el que havia sentit i

perquè, de seguida, senyora Maria, vaig reconéixer la veu.

un símbol de respectabilitat, d'honorabilitat i de virtuts. Tot

mentida, ni un pam de net! No crec que cap home de Cas-

telló porte més banyes que el seu marit! I això és una do-

na cristiana i decent? Que no s'ho creu? Que no pot ser?

Tampoc podia creure'm jo el que estava escoltant aquell dia

i en un lloc sagrat! La conversa va seguir pels mateixos via-

ranys si fa no fa: ella rebaixant-se i ell, acovardit, davant l'es-

posa de l'amo de les terres que treballava. Ell em volia, sen-

yora Maria i la Maruja només era una femella de tantes -

pits, cul, cuixes: carn! - ni se li havia passat pel cap aban-

donar-me. El dimoni el temptava dia sí, dia també, vestit de

dona, de mala dona. Fa de mal creure, però li ho assegu-

re: Cristòfol era creient, devot, carinyós, tendre... era meu.

Encara no sé com he pogut seguir vivint. Bé sí que ho sé,

hi havia les filles i hi havia la Mare de Déu i hi havia Crist

i hi havia tota la meua fe, que m'ha salvat. I ja sé que s'-

ha de perdonar, no m'ho diga, que ja li ho veig a la cara,

però costa, es fa tan difícil, quan t'han fet tan de mal i veus

com la causant camina per la vida d'excel·lentíssima sen-

yora rebent afalacs i benediccions. M'és igual si el qui

tot ho pot i els seus representants a la Terra l'han perdo-

nada, millor per ella, però jo sé que la seua ànima és ne-

gra i està tan bruta com la Magdalena el diumenge per la

nit del dia de la romeria. No em cega l'odi en absolut. No

m'ho diga això! Ja sóc massa gran i ja he fet prou penitèn-

cia. Jo sabia i sé que no tenia sentit escampar allò i li jure

que de la meua boca, després d'aquell dia no havia eixit ni

una paraula. La seua família era massa important i ningú no

n'havia de fer res de les febleses del meu home. És cert que

durant un temps em va trontollar la fe, però gràcies a Déu

va durar poc. No li puc dir si va ser una setmana o un mes,

en tot cas, no crec que els dubtes s'allargaren més. Em pre-

Ni jo m'ho hagués pensat mai, ni crec que vostè em cre-

ga quan li diga el nom: la Maruja Marqués. Ja està dit!...

Ja ho sabia que no em creuria. Doncs li ho jure per les meues

filles, aquesta senyoritinga, hipòcrita, robamarits i pecadora,

que no ha treballat en sa vida, filla de rics i esposa de ric, es

va enamorar de Cristòfol i no va tenir prou en pecar contra

el sisé, sinò que va voler llevar-me'l, deixar-ho tot, provo-

car un escàndol, destrossar dues famílies i mire-la ara: tot

César Mateu


guntava per què el Nostre Senyor se l'havia endut a ell?

Per què a ella no l'havia castigada? ¿ Per què quan la in-

dignació va véncer la paràlisi que m'atenallava i l'aire dels

meus pulmons va arribar a l'oïda d'aquella bandarra con-

vertit en la paraula que la definia: puta, puta, puta, puta...

ell es va alçar sorprés, va tropessar amb ella, i va caure amb

els braços estesos cap a mi? I per què el seu caparró tan dur

no va aguantar el xoc amb aquell cantell trencat de pedra

picada i dura de Borriol? Massa perquès que no he sabut

mai contestar, però que he après a acceptar. Els designis

del Senyor són inexcrutables. La resta, se la pot imagi-

nar. Podria dir-li que va morir en els meus braços, però no

seria veritat. Quan va exhalar l'últim sospir de la seua vi-

da terrenal al seu costat només estava mossèn Tomàs - be-

neït siga ell i el seu record - ja li ho he contat abans. Que

on estava jo? Li puc dir com, no on. Sé que estava fora de

mi i que la histèria bategava en el meu cor i s'havia instal·lat

en el meu cervell. Sé que em vaig ajupir i que les mans se'm

van omplir de sang, de la seua sang. Sé que vaig veure cla-

rament que se'm moria. Sé que el xiscle llarguíssim i de-

sesperat que va eixir de la meua gola encara s'amaga en les

voltes d'aquest temple que, malgrat tot, m'estime tant, en-

cara tremola en tots i cadascun dels porus de les seues pe-

dres. Sé que, de seguida, em vaig veure rodejada de gent,

que no em face dir d'on va eixir. Sé que algú, mossèn Tomàs

segurament, em va apartar d'ell per intentar auxiliar-lo. Sé

que la vaig buscar i la vaig insultar amb una tirallonga de

paraules lletges que no sabia que sabia. Sé que la vaig vo-

ler matar. Sé que em vaig voler morir. Sé que ja aleshores

em vaig culpar per haver-lo seguit, però també sé que esta-

va escrit que havia de rebre la extremunció i morir allí, a

uns pocs metres d'on havia estat batejat, feia trenta anys,

95

abans que la púrria roja i atea que ens manava la incendiara

i després la derrocara. Ja ho sé, no em diga res. Sé que els

seu pare era ro... , perdone, era republicà i que va morir

afussellat. Li torne a demanar perdó, però també sé que

ell era un home de bé, al meu judici, equivocat però just,

i que ell no va aprovar aquella barbaritat. No parlem d'açò

ara, vull acabar de contar-li-ho tot. No m'ho pensava de

cap manera, però m'està fent molt de bé. Li deia que Cristò-

fol no podia haver mort en altre lloc. Allí va ser batejat, ja

li ho he dit. Conserve una foto petita d'eixe dia, ell està en

braços de la madrina, en la porta que dóna al carrer de l’Ar-

xiprest Balaguer, rodejat pel pare i altres familiars i tots riuen

sense saber que moriria de la manera més absurda deu me-

tres més al nord, el mateix any que Santa Maria va ser ele-

vada a la dignitat de cocatedral. Allí va rebre la primera co-

munió vestit de mariner, ell que mai no va aprendre a nadar!

Encara recorde com sempre em contava que, després de

confesar-se se'n va anar corrents a casa i es va tancar a l'-

habitació, que compartia amb dos germans. No volia sopar,

no volia deixar-los entrar, no volia que ningú el fera per-

dre la gràcia que li acabaven de concedir. I quan m'ho deia,

senyora Maria, ho feia, amb una punta d'orgull, no per con-

tar-me una rebequeria de nen petit. Allí va fer d'escolanet.

Se sabia tota la missa en llatí i ningú contestava com ell al

capellà. No se'n rigue, però li podria dir l'any, el mes, el

dia, l'hora, el minut i potser també el segon que em vaig

enamorar d'ell. Només li diré que era un diumenge per la

vesprada, que ningú dels dos teníem encara nou anys, que

jo estava asseguda al segon banc, que ell feia sonar la cam-

paneta i que mossèn Vicent, se'n recorda d'ell?, celebrava

la missa. Allí el va confirmar el bisbe Moll, com a mi. Allí

el seu germà Batiste i ell, que a valent no el guanyava nin-

gú, van trobar uns lladres amagats i van evitar un robatori.

No ho sabia? Van eixir al periòdic i tot. No, no tinc cap re-

tall, potser el seu fill, que sap d'eixes coses, podria trobar-

lo, em faria tanta il·lusió. Deixe'm pensar, allò degué ser

l'any 47 o, potser el 48 , no n'estic segura, el que sí que re-

corde és que era Setmana Santa. Fixe's vostè, quin sacrile-

gi! Allí va rebre l'eucaristia tantes vegades i va confessar to-

tes les seues faltes, les seues debilitats humanes, d'això n'estic

totalment segura, tant com que m'està esperant al cel. De

vegades, però, m'angoixa pensar que jo arribaré pansida i

arrugada, vella i que ell no em reconeixerà. No em mire ai-

xí, dona, era una broma, encara no repapiege, jo, el cap

el tinc ben clar, tant de bo tinguera igual les cames! Sap? i

això sí que no és broma, mai no va confessar-se en altre lloc,

això jo ho veig normal, a mi tampoc m'agradava explicar-

li les meues coses a un capellà que no fóra Mossèn Tomàs,

César Mateu

96

però el cas és que també li va entrar la cabuderia, perquè

això sí que era una mania sense sentit, de no prendre la co-

munió si no era allí. Ni a Lledó! Ja es pot pensar on ens vam

casar, lògicament, jo vestida de dol, em sembla que ja li ho

he dit moltes vegades. No, no... bé,... sí, no vull enganyar-

la, m'hagués agradat molt poder haver-ho fet de blanc, però

va passar el que va passar i, ben pensat, no té cap im-

portància, bé una miqueta sí... xe, no m'embolique ara

vostè! Ja ho veu, únicament el sagrament de l'orde sacer-

dotal no li va ser administrat a Santa Maria, els altres tots!

Bé, em ric, perque, he, he, ..., és que un dissabte de ves-

prada,... va ser una trapelleria sense malícia, ja pot con-

tar,..., el cas és que, ell mateix m'ho va contar, la colla d'es-

colanets que havia estat convocada a les quatre, va aprofitar

que el mossèn, estava assegut a la sagristia fent una beca-

deta, després d'un bon dinar, i va escenificar una missa can-

tada - ja veu quina ocurrència! - que el capellà de veritat

va tallar en sec i amb uns quants calbots, quan el capellà

de mentida, el meu Cristòfol, ja s'ho haurà imaginat, co-

mençava un sermó abrandat i sentit que imitava el to i

els gestos d'aquell... Ai, Senyor ! Tinc la gola seca de tant

parlar, senyora Maria. Que no em servirà una altra tasse-

ta de xocolate? Gràcies! Ummm, què bó! Sempre m'ha

agradat el xocolate. Ja ho sé que li ho he dit moltes vega-

des. Sí, sí, m'és igual amarg, amb llet, en tassa, o com si-

ga, ni que fóra de garrofa, com el que vam haver de men-

jar després de la guerra! Escolte, d'això que li he explicat,

... D'acord, d'acord, no s'enfade! Que vostè no s'enfada?

No cal que m'ho diga, ja m'agradaria a mi tenir la seua ge-

nerositat i la meitat de la tranquil·litat que té. Que la que

està enfadada és ella? Qui vol dir la Maruja? Bé , doncs

ja sap, ara tindrà dues feines! Ni se li ocurrisca pensar que

ho vaig fer per venjança, odi o rancor! Ja li he repetit que

el meu cor ha desterrat aquests sentiments. Senzillament

jo estava allí, perquè sempre fa goig presenciar la primera

comunió dels infants, tan innocents, tan purs i a més, per-

què ara Santa Maria fa també molta patxoca i està precio-

sa. Mire que m'ha agradat tot el que han fet per a la Con-

sagració! Res, res, romanços, una meravella, el que jo li

diga! Total que em vaig mudar, tampoc massa, no es pen-

se. Vaig matinar, i vaig seure al primer banc que no esta-

va destinat a les famílies, que per cert, quanta coentor, i

quin mal gust en algunes mares, i en algunes abueles, més

pintades que unes mones per a més inri. El cas és que ha-

via arribat tan prompte que quan va començar la cerimò-

nia, em feia mal l'esquena i se m'estaven dormint les ca-

mes, de manera que vaig preferir posar-me dreta i caminar.

Vaig anar cap a la sagristia i em vaig col·locar entre la gent

del cor, des d'allí ho veia molt millor, aixina que, sense

quasi voler-ho, havia eixit guanyant. Les xiquetes estaven

precioses, ja sap, con núvies petitetes. Els xiquets, templats

i repentinats, ja no anaven tots d'almiralls o de marine-

rets com passava abans. Elles i ells s'havien aprés bé els

cants, les oracions, les contestacions i les lectures. La flo-

risteria que havia rebut l'encàrrec dels pares havia acon-

seguit que les flors lluïren sense llevar protagonisme a qui

li corresponia. La il·luminació era perfecta. La talla de la

Immaculada Concepció estava tan resplendent i bella com

sempre, o potser un poc més, no li sabria dir per què. Hi

havia més silenci i recolliment que altres vegades. La ca-

lor, feia acte de presència, com sempre, però no semblava

importar-li a ningú, millor dit a quasi ningú, perque ella

suava a pesar que la seua mà dreta anava, impulsivament,

amunt i avall amb aquell ventall tan lleig, que li feia joc


98

amb la cara que, per moments, amenaçava perdre el qui-

lo de maquillatge amb què havia intentat dissimular l'in-

dissimulable. Un xiquet alt i ros, amb jaqueta blava i ga-

lons daurats, va llegir una de les lectures amb veu clara i

nítida i més tard va cantar, junt a una xiqueta quasi tan gua-

pa com la meua néta, amb una perfecció que, certament,

va omplir de carn de gallina els braços de la majoria dels

presents. Tot era perfecte. Els sants dels vitralls semblaven

contents, la tendresa i l'emoció presidien l'acte i, finalment

va arribar el moment esperat, el que justificava tot l'acte,

tots els preparatius, totes les hores de catequesi. El capellà

es va disposar a donar la primera comunió a aquella mai-

nada il·lusionada i expectant, que anava per fi a combre-

gar, a rebre el sagrament més excel·lent i de major digni-

tat. Senyora Maria, no em pot retraure res. Vaig fer el que

calia. Quan el xiquet ros i alt, capritxós i bufó, de jaqueta

blava amb galons daurats, després de ficar-se a la boca

l'hòstia consagrada, el cos, la sang i l'ànima del Nostre Sen-

yor Jesucrist, va tenir una, dues, tres arcades i la sagrada

forma en lloc de seguir camí cap el seu estómac, va cau-

re a cinc metres de mi, sobre la blanca pedra, sempre fre-

da, malgrat les altes temperatures i el xafogós aire estiuenc,

ningú no em va haver de dir el que calia fer: vaig avançar

decidida cap al lloc de l'incident, em vaig ajupir lentament

- una ja no és tan flexible com abans - vaig agafar amb cu-

ra la forma, ja no tan rodona com uns segons abans i li la

vaig entaforar, llengua avall, vulgues o no vulgues, al bufó

i capritxós xiquet, davant la mirada atònita dels pares, dels

companys, dels familiars, i d'un fotògraf gros i barbut que

va immortalitzar l'escena. Al capellà li ho vaig explicar des-

prés i vull creure que em va comprendre, encara que de

capellans com mossèn Tomàs jo ja no en conec. Que el xi-

quet fóra el nét d'una dona que va llançar un xiscle tan agut

que va badar el vitrall que feia poc s'havia instal·lat de Sant

Cristòfol, i que aquesta dona fóra la Maruja Marqués no és

més que una casualitat, un fruit de l'atzar, faça el favor de

creure'm i no se'n riga, dona, que ja sap que el que jo dic

va a missa. Ui, crec que ja estan ahí, vaja preparant la cal-

derilla!... No torne a començar, senyora Maria, per favor,

res de xavalla, calderilla i no es parle més!


VIDA QUOTIDIANA

Al principio nada fue.La diestra de Dios se movióY puso en marcha la palanca...Saltó el mundo todo enteroCon un brinco primaveral.Pedro Salinas

Les primeres exhibicions públiques del cinema es fe-

ren a París, pels germans Lumière, el 28 de desembre

de 1895 ( dia dels Innocents). Sis mesos després es

representava a Madrid on es projectaven pel.lícules de vint

metres preses del natural: un tren arribant a léstació, una

finestra oberta al mar ... Les entrades costaven una pesseta

i la durada de la projecció estava al voltant dún quart d´ho-

ra.

Léspectacle produí sorpresa i admiració, encara que la

visibilitat no fos perfecta; i és que el cine arreplegava l´herèn-

cia de la novel.la popular, del teatre, del music-hall etc.

Potser per això no fos ben mirat pels intel.lectuals de l´èpo-

ca.

El cinematògraf arribà a Castelló el 10 de desembre de

1896 ( un any després de París) i la presentació va tenir lloc

al Teatre Principal. Segons les notícies de l´Heraldo de Cas-

telló lésdeveniment no fou un èxit "el público devoró ano-

101

che los cuadros del cinematógrafo con siseos y burlas ex-

presivas salvándose y saliendo incólume del general ape-

tito el cuadro titulado "Baños de playa ".

Es parlava que les imatges estaven desenfocades i borro-

ses, que les pel.lícules eren molt curtes i amb poc sentit i que

al final cansaven la vista. Un dels acudits de l´Heraldo deia:

"En un espectáculo público descompúsose días atrás el apa-

rato, quedando el cuadro completamente a oscuras. Enton-

ces el empresario exclamó: ¡Combate de negros dentro de

un túnel!" Com poden suposar no va ser molt convincent

láparició del cine a la nostra ciutat.

En els mesos següents el cinematògraf sínstal.là en un

barracó de la plaça Tetuán, éssent el primer cine fix el Ri-

balta, situat davant la Farola, encara que es parla del "Tea-

tro Nuevo de la Magdalena" com el primer cine de Caste-

lló.

El cinematògraf es presentava al costat del fonògraf, per

tant tots podien escoltar al mateix temps el repertori. És fà-

cil dímaginar que tot açò era cada vegada de major inte-

rés per al públic de la ciutat.

Del cinematògraf al cinemascope Del cinematògraf al cinemascope

XAVIER LLOMBART I BOUVida Quotidiana

Vull expressar el meu agraïment per la seua col.laboració aFerran Olucha, Antoni Valesa i Pepe Doménech.


Entre les primeres projeccions es troben les que feien

referència a la guerra de Cuba, açò augmentava consi-

derablement línterés del públic per saber i veure tot el

que estava relacionat amb aquesta guerra.També tin-

gueren molt èxit " Pasión y Muerte de Jesús" i " Magia

en el Teatro de la Ópera de París" entre altres. L´He-

raldo deia : "todo Castellón irá a disfrutar de tan culto

y sorprendente espectáculo ".

Després el cinematògraf sállotjà en locals modests,

i, si a Madrid es pagava una pesseta per léntrada, ací

es feien sessions a 30 cèntims en butaca i 10 les de ge-

neral, sádmetien els xavos falsos i en algunes ocasions

fins es regalava un pastisset per entrada.

CINES "NOVEDADES" I "LA PAZ"

El cine havia aconseguit lácceptació del públic i

així sorgiren noves sales com "La Paz", "Fantasio" i "No-

vedades", de les quals les més importants van ser el "No-

vedades" i "La Paz". Del "Novedades", Jaime Nos diu

que era purament i simplement un magatzem amb bu-

taques, sense calefacció i, quan hi havia poca gent, la

temperatura hi era molt baixa , per això va ser conegut

com " la nevera" o " la sibèria".

El cine més popular i al qual anava més gent era

el cine "La Paz" ( després "Doré" i "Rialto") al cantó dels

carrers Herrero i Asensi. En aquesta sala i abans dels

anys vint es feia cine a diari, amb programes renovats

103

els quals eren látracció dún públic majoritàriament

jove. Les sessions combinaven el cine amb varietés;

dáquestes pel.lícules les que tingueren més accepta-

ció foren les còmiques de Charlot, Harold Lloyd i To-

masín. En aquest cine actuava un grup de músics, en-

capçalat pel pianista Pepito García, que interpretava les

cançons al principi i als descansos de les projeccions.

Entre les diversions del cine estaven les produï-

des quan es trencava la cinta i mentre la reparaven, els

xiquets cridaven "¡ otro toro! ¡ otro toro !" i els més ma-

jorets pegaven amb els peus al terra de fusta o colpe-

javen amb els seus bastons i paraigües sobre bancs i ba-

ranes, per no dir els que sénllumenaven amb llumins.

Però en aquest cine "La Paz" es produí un fet que

marcaria per molt de temps la vida castellonenca. El

dia 17 de novembre de 1918, mentre es projectava "Los

huérfanos del puente de Nuestra Señora" una persona

del públic cridà ¡foc! i això provocà un gran aldarull

entre els espectadors que va fer que morissen vint-i-un

xiquets, la majoria per asfíxia. El diari Mediterráneo,

uns anys després i en el llenguatge característic de l´èpo-

ca, ho explicava de la manera següent: "La gente se arre-

molinó para salir... los pequeñuelos faltos de dirección

y si se quiere de inteligencia (esme, coneixement o sen-

deri, como se llama en valenciano) se entaponaron y

todos ellos murieron por embrayuctamiento o expla-

xamenta (sic)".

Després dáquestos fets, sóbriren tres portes al carrer

Herrero, amb les quals era el cine més ràpid en ser de-

sallotjat i el públic tornà, éssent el més concorregut.

"ROYAL", "DORÉ", "VICTORIA" I "GOYA"

El dia 26 de març de 1921 sínaugurava la sala "Royal",


al carrer Enmig, la qual du a terme una renovació dels es-

pectacles. Aquesta obertura fou acompanyada del cine "Vic-

toria", més modest i de la construcció del gran edifici del

"Goya" .

El cine "Royal" era propietat de Vicent Renau, empresari

experimentat, el qual donà una nova orientació al cine de

Castelló. Decorà la sala a léstil modernista de l´època i or-

ganitzà una orquestra de set músics: pianista, dos violins,

viola, violoncel, contrabaix i clarinet. El Royal era el cine de

la " gente bien ", s´hi portaven les millors pel.lícules i tenia

els darrers progressos tècnics de projecció. Anys després sín-

corporà al cine sonor amb la millor maquinària del moment.

El senyor Renau va adquirir després el cine "La Paz" i li

va canviar el nom pel de "Doré", un nom internacional que

portaven nombrosos salons déspectacles. Aquest cine comp-

tava amb una pianola que tocava el popular Antoniet.

A les localitats de general, el famós galliner, les entrades

no estaven numerades i la gent jove anava amb cacaus, tra-

mussos, moniatos al forn, carabassa torrada... ja poden ima-

ginar on paraven les pells i crostes dállò que es menjava, al

pati de butaques des dón quan algú rebia un impacte, cri-

dava insultant als de dalt. És a dir, la lluita entre els de ga-

lliner i butaca era diària. Com que el cine era mut, també

era normal que els més graciosos llegiren en veu alta titulars

més expressius com " cobarde", "traidor" etc. amb la con-

següent xiuladissa del assistents.

Després de láparició del "Royal", el "Teatre Principal"

donà un nou impuls al cinema instal.lant-se un grup elec-

trogen i déixa manera es canviava el corrent altern en con-

tinu i la projecció tenia més claredat i fixesa.

El cine "Victoria" ( popularment anomenat "Codony")

sínaugurà el 1928 al carrer Arrufat Alonso, hi solien acu-

dir molts estudiants i els que vivien al raval de Sant Roc.

El cine "Goya", inaugurat el 15 de juny de 1929 i si-

tuat davant de línstitut Ribalta, comptava amb una gran te-

rrassa en la qual es podia veure el cine prenent la fresca

amb una aigua civada, orxata etc. Eren els temps del Char-

lestón, "los felices años veinte".

A la plaça de bous, en estiu, es feien representacions

de teatre i sarsuela i projeccions de pel.lícules, les que tam-

bé comptaven amb el favor de la gent.

Lány 1931 el "Novedades" tornaria a obrir amb el nom

de "Capitol". I al "Teatre Principal" en 1933 es realitzaven

sessions mixtes de cine, boxa i teatre amb l´ídol local Por-

car "el Uzcúdum castellonense".

DESPRÉS DE LA GUERRA

A partir dels anys quaranta el cine a Castelló va ín-

105

timament lligat a lémpresa Dávalos, la qual compra els

cines de Vicent Renau i començà la construcció del ci-

ne "Saboya". Com comenta Manuel Arrufat pareixia que

es volia espanyolitzar Espanya, borrant tot nom estran-

ger; així doncs, el "Savoy" es convertiria en "Saboya", el

"Royal" en "Romea" i el "Capitol" en "Capitolio".

El cine "Saboya" fou inaugurat el 16 de setembre de

1941 amb una pel.lícula de Hitchcock, mentre que tres

anys després obria les portes el cine "Rialto" (anterior-

ment "Doré") amb la pel.lícula "Andrés Harvey, Teno-

rio".

El 2 de desembre de 1946 el cine "Rex" séstrenava amb

el film "Alma rebelde". Dáquesta sala es deia que era lu-

xosa, de moderna i artística il.luminació, amb set-centes se-

tanta butaques i un vestíbul que tenia bar i guarda-roba.

Néren els empresaris els senyors Clausell i Vicent.

Lóferta cinematogràfica es completava amb les activi-

tats que a léstiu tenia lloc a la plaça de bous ( cine, lluita


lliure... ) i la delegació provincial de "Educación y Des-

canso" organitzava sessions de cine per als xiquets de cen-

tres benèfics, tots els dijous.

De tota manera si hi ha un fet que marca el cine de la

postguerra: és la censura. Qui no recorda la classificació de

les pel.lícules a la porta de les esglésies, periòdics, ràdio

etc? Aquestes anaven numerades de l´1 al 4 segons la seua

"fortor" i amb uns colors distintius. Per a refrescar la memò-

ria dels qui ho visqueren i que ho coneguen els més joves,

aquesta era la famosa llista:

1 (color blanc) "Autorizada para todos los públicos".

2 (color blau) "Jóvenes de 12 a 18 años".

3 (color groc) "Mayores".

3R (color roig) "Mayores con reparos"

4 (color roig) "Gravemente peligrosa".

Totes les cintes quan arribaven a Castelló ja estaven cen-

surades , però algunes encara eren rematades per censors

locals. Fins i tot, com ens comenta Salvador Bellés, les seues

explicacions o valoracions de les pel.lícules, les quals feia

per a Ràdio Castelló, les portava als despatxos de "Educa-

ción y Descanso" a la Porta el Sol on el censor més ràpid

a desenfundar el bolígraf roig li ratllava les expressions que

no li venien de gust.

Léstrena de pel.lícules, com Gilda (3R), demostraven

també lésperit dálgunes persones. Així el president dÁc-

ció Catòlica exhortava la gent que no anara a veure-la so-

ta lámenaça de condemnar-se al foc etern i ompliren tota

la ciutat de pasquins advertint la població del pecat que po-

dien cometre.

Però la gent necessitava evadir-se de les seues preocu-

pacions i acudien massivament al cine. És el moment dál-

gunes situacions còmiques com la protagonitzada pel met-

107

ge Garí, el qual deuria tenir els dits molt llargs o una certa

facilitat per relacionar-se amb les xiques aprofitant la fos-

coreta del cine, i per això se li dedicà aquesta cançó po-

pular, de la qual hi ha diverses versions:

Este és Garí,

Un metge tan sandunguero

Que pels raconets del cine

Se la tapava amb el sombrero.

Láltre dia en el cine Goya

Veuran vostés lo que va passar

Quan tots contents miraven la cinta

Sálça la gorda i pega un crit:

¡Ací, ací, el metge Garí!

Mare, que me magrege,

Que me magrege el metge Garí,

Mare, no va de risa

La llonganissa ménsenya a mí.

¡Ai mare, per favor!

Que tinc molta temor.

Mare, que me magrege,

Que me magrege el metge Garí,

Mare, no va de risa

La llonganissa em dóna a mí.

¡Ai mare, per favor!

Que tinc molta calor.

LA SEGONA MEITAT DE SEGLE

En aquests moments apareixen sales de cine sota la tutela

Adaptació musical de Ferran Carceller i Joan Llombart


de les parròquies, com és el cas de Santa Maria amb el ci-

ne "San Pablo" o dels sindicats verticals amb el cine "Sin-

dical" ( avui Teatre del Raval).

A la dècada dels seixanta tancaren les portes el "Capi-

tolio", "Romea", "Oeste" i cines déstiu; és probable que

láparició de la televisió restara gent, que el cine no tingués

la mateixa repercussió que abans i que les sales no esti-

gueren a láltura de les millors, ni de bon tros. També es van

inaugurar el cine "Avenida" en 1964 i l´"Astoria" en 1969.

Precisament en aquest any 1969 es rodà, a la nostra ciu-

tat, el mig metratge "Castelló 69" dirigit i produït per Ra-

fael Menezo amb actors de Castelló compromesos en la

lluita contra el franquisme. Lárgument tractava, de mane-

ra metafòrica, la vida de Jesucrist com a líder, seguit pels

seus apòstols. Amb escenes en les quals intentaven de-

nunciar algunes actituds de la dictadura. Era una filmació

sense diàlegs, però les imatges estaven musicades i a lápar-

tat tècnic van col.laborar professionals de Catalunya.

Molts estudiants a lácabament del curs solíem acudir

al cine per fer "festa", la qual consistia a fer animalades o

com vulguen dir-ho. Els cines triats acostumaven a ser el

"Rialto" o el "San Pablo". Meń recorde dúna en què un

company amollà un colom i els altres, preparats amb ro-

segons de pa, practicarem un tir de colom molt particu-

lar. O com la pantalla sómplia dóus i tomaques esclafa-

des. Els aposentadors amb les llanternes intentaven esbrinar

qui eren els més brètols, i, com açò era quasi impossible,

sáturava la projecció i paràvem tots al carrer.

A la dècada dels setanta torna a obrir les seues portes

el cine "Azul", de lémpresa "Cines Castellón", el qual passà

a ser un dels preferits del públic per la bona sonoritat i co-

moditat de les butaques. El 6 de desembre de 1983 sínau-

109

guren dos nous cines, el "Tàrrega" i el "Porcar" ,de lém-

presari Josep Maria Casalta, al carrer Campoamor. Aques-

tes dues noves sales són el que ve a dir-se com "minicines"

i són lémbrió del que posteriorment seran els principals

cines de Castelló.

Lány 1985 tanquen cinc cines : "Saboya" (després re-

obrirà les portes), "Rialto", "Avenida", "Astoria" i "Goya",

tots ells de lémpresa ESYDE.

Després dúna profunda crisi del sector que afectà des

dels anys 80 fins a la meitat de la dècada dels 90, el 23

dóctubre de 1996 lémpresari Alexandre Payá posa en mar-

xa les sales "ABCD Rafalafena". Són quatre cines amb una

capacitat aproximada de mil persones i que naixen amb la

pretensió de canviar els hàbits del públic castellonenc. Ai-

xí es volen fer matinals els dissabtes i diumenges amb pel.lí-

cules de temàtica infantil, o dedicar una sala al cine dáu-

tor etc.

El 5 de novembre de 1998 sínauguren els cines "Ába-

co", de lémpresa " Cines Ábaco S.L.", a la ciutat del trans-

port. Són deu sales amb una cabuda de dos mil especta-

dors i el president de lémpresa, Manuel Martínez, diu que

s´hi inclouran pel.lícules en versió original, cicles, sessions

matinals i nocturnes, és a dir, la gent podrà gaudir del ci-

ne a qualsevol hora del dia. Aquestes sales tenen pantalles

de fins 80 m2, so triamplificat i digital, cafeteria, sala dáu-

dició etc. Com poden suposar, un nou concepte de cine

que satisfà les exigències del aficionats dáquests moments

i que es manifesta en una major presència déspectadors.

Pareix totalment superada la crisi dels anys anteriors, i això

que avui tothom pot disposar de diversos canals de tele-

visió i tenir fàcil accés a altres mitjans audiovisuals, però

"anar al cine" és una altra cosa no comparable a quedar-seIncendi del cine Saboya. César Mateu.


a casa mirant la televisió, afortunadament.

Els més sentimentals diran que el cine de dos mil no té

léncant o látractiu del de meitat de segle. Em pregunte si

era el cine o els records dúna joventut que no tornarà i

que massa vegades idealitzem.

I un darrer interrogant: el segle XXI portarà la norma-

lització lingüística als cines de Castelló? Deixarà d’ haver

zero pel.lícules a l’ any en valencià en una ciutat on en-

cara som milers els qui el parlem? L’ última paraula no la

tenen les distribuïdores, ni els empresaris, realment la te-

nim nosaltres.

BIBLIOGRAFIA

- AMORÓS, A.(1991). "Luces de Candilejas". Colección

Austral Espasa-Calpe. Madrid

- ARRUFAT, M. (1986). "Apuntes para una historia de los

cines de Castellón". Castelló Festa Plena. Castelló.

- DIARI MEDITERRÁNEO. Anys 1941, 1944, 1946, 1949,

1996, 1998.

- HERALDO DE CASTELLÓN. Anys 1896, 1899, 1916,

1918.

- NOS, J. (1977). "Evocaciones del Castellón de medio si-

glo atrás". Diario Mediterráneo. Castelló.

- TIRADO, J.L. (1995). "El Teatro Principal 1894-1994". Exc-

mo. Ayuntamiento de Castellón de la Plana. Castelló.

Era en Onda rajoler,

"taronjero" a Almassora.

I en estiu, de platja a fora

actiu, barat i viatger.

Anava al Grau de gaidó,

el joguet de Castelló.

Passava per Vila-real

mirant-se la mandarina

entre entristit i formal;

creuant el Pont i cabal

del Millars, riu de saó.

Ai, joguet de Castelló

Negre, lluent, betumer

del carbó que se “tragava”,

llaminer, sempre parava

a cal Xato, el pastisser.

Bons olors duia a un pulmó,

el joguet de Castelló.

111

Xispum TacatracXispum Tacatrac

ELISEU R. ARTOLA I DEL CAMPOVida Quotidiana

Un dels períodes de creixent activitat econòmica

per a les comarques de la Plana i voltants, va

ser, sens dubte, l'últim quart del segle XIX, con-

cretament entre els anys 1874 i 1898, conseqüència di-

recta de la gran expansió experimentada en el cultiu del

taronger.

Mostra d'això i pel que a Castelló respecta, després de

la urbanització del passeig de Ribalta (1869) i la instal·la-

ció de l'enllumenat de gas (1871), comença la construc-

ció d'emblemàtics edificis de la ciutat com l'Hospital Nou

(abril 1883), l'Audiència Provincial (juny 1885), la Plaça

de Bous (juliol 1887) i la Presó Nova (setembre 1887).

Baixador Plaça de la Pau. S’observa a la dreta la marquesina

de la pastisseria de Casa el Xato. Col.lecció Comas Aldea.


Resultat d'aquest apogeu econòmic, serà també el projecte

del Tramvia a Vapor que enllaçarà Onda amb el Grau de

Castelló, passant per Castelló, Almassora i Vila-real. El pe-

riòdic local “La província”, es fa ressó del fet en el núme-

ro del 16 d'octubre de 1881.

La iniciativa d'un grup de financers catalans i aporta-

cions de capital d'alguns accionistes castellonencs, va fer

possible la constitució, a la ciutat de Barcelona, el 13 de

juliol de 1887, de la "Companyia del Tramvia a Vapor d'On-

da al Grau de Castelló", amb un capital social de 400.000

pessetes distribuïdes en 1.600 accions al portador, per

un nominal de 250 pessetes per acció. Les oficines de la

companyia es van establir provisionalment a Castelló, al

carrer de la Magdalena (ara d’Escultor Viciano) núm. 4,

cantó al carrer de Temprado, encara que el domicili so-

cial de la Companyia era a Barcelona.

Iniciats els tràmits per a la concessió de terrenys i la

implantació de la línia, no és fins a juny de 1888 que arri-

ba a Castelló la primera locomotora (la número 1), reme-

sa des de la factoria de Munich pel seu fabricant Krauss

113

Locomotivfabrik i el 18 de juliol del mateix any es realit-

za la prova oficial de la secció Castelló-Grau de Castelló.

De tota manera, la inauguració oficial de la línia es va pro-

duir un mes més tard, concretament el dilluns 13 d'agost de

1888. Després de les corresponents benedicció i celebra-

ció religiosa, i amb les andanes de l'estació plenes de pú-

blic, dos combois van eixir amb direcció al Grau. El primer,

compost per locomotora, furgó i sis cotxes, es va encarre-

gar de traslladar autoritats i invitats mentre que en el segon,

amb locomotora i tres cotxes, viatjaven dues bandes de mú-

sica encarregades d'amenitzar els actes.

Prompte van començar els preparatius per a la implan-

tació de la secció Castelló-Almassora-Vila-real. Encara que

Almassora no estava inclosa en el projecte inicial de la com-

panyia, les gestions de la corporació municipal van fer pos-

sible que se sumara a les estacions de la línia. També va es-

tar a punt de modificar-se el traçat de la línia al seu pas per

Vila-real, al proposar aquest Ajuntament un desviament per

l'interior de la població, però, finalment, es va conservar el

traçat contemplat en el projecte inicial, és a dir: a l'eixida

d'Almassora, la línia discorria per un lateral de la carrete-

ra de Madrid a Castelló al seu encreaument pel riu Millars,

realitzava la seua entrada a Vila-real per la carretera N-340

i es desviava seguidament a la dreta en sentit ascendent fins

a Onda.

Després de la prova realitzada l'1 d'agost de 1889 en-

tre Castelló i Almassora, i la definitiva entre Castelló-Al-

massora-Vila-real el 27 de setembre de 1889, s'inaugura-

va oficialment aquesta línia el dia 31 d'octubre d'aquell

mateix any. Un tren guarnit compost per locomotora, furgó

Carrer d’Escultor Viciano, abans de la Magdalena i popularment “de la Vieta”.

Col.lecció César Mateu.


i set cotxes, va eixir de l'estació de Castelló a les 11,30 h.

del matí, traslladant directius de la companyia, autoritats i

invitats i la banda de música "La Lira" de Castelló.

A la seua arribada a Almassora va ser rebut per les au-

toritats municipals i la banda de música local, que van

incorporar-se als festejos pujant en un segon comboi que,

juntament amb el primer, es van dirigir a Vila-real, i van

fer la seua entrada en aquesta estació a les 12,15 h. De

nou van ser les autoritats locals i la banda de música corres-

ponent, els encarregats de fer els honors als trens visitants,

coincidint a les andanes de l'estació de Vila-real les corpo-

racions municipals dels tres ajuntaments amb les respecti-

ves bandes de música de cada localitat. El 5 de novembre de

1889, van ser col·locats el rellotge i la campana en cadas-

cuna de les estacions d'aquesta secció, i es van iniciar els ser-

veis de manera regular.

Però la companyia del tramvia a vapor no hauria es-

tat fidel al seu nom si no haguera fet arribar les seues lí-

nies a la població d'Onda. El 17 d'abril de 1890, es va

inaugurar la secció entre Vila-real i Onda, amb l'eixida des

del baixador de Castelló d'un comboi que va traslladar

membres de la companyia i autoritats fins a Almassora, per

a tot seguit seguir cap a Vila-real. Des d'allí, després d'a-

rreplegar els representants de la localitat, van partir en di-

recció a Onda, on van ser rebuts amb el protocol de rigor

i les bandes de música "L'Ondense" i "Artesanos".

Amb la inauguració d'aquest últim tram, es va complir

el compromís adquirit en el seu dia de disposar de la lí-

nia completament acabada en el termini comprés entre

agost de 1888 i abril de 1889. Això va suposar una im-

portant millora en la distribució i comercialització dels

productes agrícoles de la zona, en especial la taronja, i

els elaborats per la indústria rajolera, fins al punt de plan-

tejar-se la companyia l'augment del parc compost de qua-

tre locomotores a causa de la gran quantitat de demanda

sol·licitant els serveis del tramvia.

Amb el temps es va observar que part de la indústria

d'Onda es canalitzava principalment a través del Grau de

Borriana i no pel de Castelló, per la qual cosa la com-

panyia del tramvia es va veure forçada a buscar un enllaç

entre Onda i la platja de Borriana, que normalment trans-

correria entre Vila-real i el Grau de Borriana. L'interés per

aconseguir la concessió d'aquesta línia, era compartit per

la Societat Borrianenca de Tramvies, empresa que explo-

tava una concessió de tramvia de sang, o de tracció ani-

mal, entre el Grau de Borriana - Borriana i l'estació del

nord (tren Almansa-València-Tarragona) d'aqueixa po-

blació. El 26 de gener de 1904, el Senat va atorgar la con-

cessió de la línia Vila-real al Grau de Borriana a la Com-

panyia del Tramvia d'Onda al Grau de Castelló, mitjançant

l'aprovació del "Ferrocarril de via estreta entre Vila-real

i el Grau de Borriana". El 7 de juliol de 1907 s’inaugura

aquesta secció, última que pensava captar la companyia,

fet que no va ser del grat de la Junta d'Obres del Port de

Castelló, ja que part de les mercaderies que hi circulaven,

ho farien ara per l'embarcador de la platja de Borriana.

* * * * * * * * * *

Per a cobrir les necessitats dels 28,400 km de la línia

d'Onda al Grau de Castelló i els 10,600 km del ramal

de Vila-real al Grau de Borriana, la companyia del tram-

via comptava amb una sèrie de material de tracció i ma-

terial mòbil, i que en el moment de la clausura de la lí-

115

nia, l'1 de setembre de 1963, estava compost pels següents

elements:

MATERIAL DE TRACCIÓ. Es disposava d'un total de 13

locomotores, de les quals 9 eren originàries de la companyia

i 4 transferides del tramvia Palamós-Girona-Banyoles.

Les numerades des de la número 1 a la número 8 van

ser fabricades a Alemanya per Krauss Locomotivfabrik

AG de Munich, i d'elles, de l'1 a la 4 presenten caracte-

rístiques semblants. Les 3 primeres van ser construïdes en

1888 i van constituir el primer parc de la companyia men-

tre només es va realitzar el servei entre Castelló i el Grau

de Castelló. Desprès de la inauguració de la secció entre

Castelló-Almassora-Vila-real va arribar, al desembre de

1889, la número 4, que va ser immediatament posada en

servei.

Les locomotores números 5, 6, 7 i 8 són les denomi-

nades "Compound". Fabricades en 1890, van ser destina-

des a la tracció de trens de mercaderies purs i mixtos, ja

inaugurada la secció Vila-real-Onda. Aquest tipus de lo-

comotores es caracteritzaven per l'aspecte asimètric que

presentaven vistes de front, a causa de la diferent grandà-

ria dels dos cilindres que posseïen. Això era a causa del

sistema d’expansió "Compound", que consistia en la in-

troducció del vapor des de la caldera en un cilindre d'al-

ta pressió (menut) i el vapor que eixia d'aquell cilindre

passava a un altre de baixa pressió (gran) on era reutilit-

zat.

La locomotora número 9, rebuda el 13 d'octubre de

1905, va ser fabricada aquell mateix any per Hohenzo-

llern en Dusseldorf (Alemanya) i es va destinar per a co-

brir l'increment de trànsit que s'originaria en l'ampliació

de la secció Vila-real-Grau de Borriana.Locomotora núm. 5. “Compound”. El diferent tamany dels cilindres li

dóna aquest aspecte asimètric. Col.lecció germans Roses.


Les quatre locomotores restants van ser remeses a Cas-

telló després de la clausura del ferrocarril Palamós-Giro-

na-Banyoles amb les números 7, 8, 18 i 19. Les dues pri-

meres, fabricades per Hohenzollern de Dusseldorf l'any

1907, es van incorporar en juliol i juny de 1960 respec-

tivament, i portaven el nom de "Palamós" la número 7 i el

de "La Bisbal" la número 8. Les locomotores 18 i 19 es

van fabricar a Bilbao per la Cia. Euskalduna en 1929 i van

arribar a Castelló el desembre de 1957 la primera i el fe-

brer de 1956 la segona. Aquestes locomotores no van do-

nar els resultats esperats, i van ser utilitzades en serveis es-

poràdics i en el transport de mercaderies.

No seria correcte acabar l'apartat del material de trac-

ció sense deixar de mencionar els automotors, als que pot

definir-se com un cotxe de viatgers al què se li ha incor-

porat un motor de gasolina refrigerat per aigua. A causa

de les seues característiques i a una major autonomia, els

automotors van ser la resposta de les companyies ferro-

viàries a l'auge que estaven aconseguint els autobusos i

els automòbils. La companyia de l'Onda-Grau de Caste-

lló, va adquirir l'any 1927, dos automotors construïts en

Bedford (Anglaterra) per "The Motor Rail & Tramcar Cº

Ltd", i va dotar a cadascun d'ells, d'una rama de 3 cotxes

llargs construïts als tallers de la companyia en el Grau de

Castelló. El seu elevat consum de combustible va fer que

als anys de la postguerra foren apartats del servei, sent

transformats als tallers del Grau en dos cotxes de viatgers

amb 50 seients, dotats d'amplies finestretes.

MATERIAL MÒBIL. Aquest tipus de material es divi-

deix entre el dedicat per al servei de viatgers i l'utilitzat

per al transport de mercaderies.

- Cotxes de viatgers. Pot distingir-se quatre sèries di-

ferents:

La primera, de fabricació belga, i la segona, fabricada

a Barcelona i Girona, són de característiques semblants.

Els cotxes tenien plataformes davantera i posterior, amb

un habitacle central on es disposaven seients longitudi-

nals. Com a curiositat, la fitxa tècnica de la companyia

117

deia respecte a la capacitat d'aquests cotxes que "eren per

a 16 passatgers asseguts i de peu els que càpiguen". Dos

cotxes de la primera sèrie van ser transformats en cotxes

de correus mixtos, és a dir, meitat furgó postal i meitat

cotxe de passatgers.

La tercera sèrie era la formada pels sis cotxes destinats

als automotors i els resultants de la transformació dels

dos caps automotors. Els primers, de 13,5 m. de llarg i un

pes d'11,5 tm, van ser construïts als tallers de la com-

panyia en el Grau, amb una capacitat per a 44 passatgers

asseguts en 36 seients reversibles, situats transversalment

amb disposició 2 + 1 i dos seients longitudinals disposats

contra les parets, entre dos de les quatre portes d'accés

situades just al centre del vehicle. Retirats del servei els

caps tractors dels automotors tèrmics, van ser transformats

als tallers del Grau de Castelló, en dos vagons de 50 seients

i dues àmplies plataformes en els seus extrems per les

quals hi accedien els passatgers.

Procedents del tancament del ferrocarril Palamós-Gi-

rona-Banyoles, es van rebre un total de 15 cotxes que

componien la quarta sèrie. Un d'ells, dividit en dos com-

partiments de sis seients cadascun, era considerat com un

cotxe de primera classe. Altres dos, combinaven la clas-

se preferent amb la general i els dotze restants eren cot-

xes de 16 seients de classe general.

Cap d’automotor tèrmic transformat en cotxe de viatgers, als tallers del Grau de Castelló. Col.lecció germans Roses.


- Cotxes de mercaderies. Considerats part fonamental

del material mòbil de qualsevol companyia ferroviària, el

parc de vagons de mercaderies del tramvia Onda-Grau

de Castelló havia perdut tot el protagonisme des d'anys

abans al tancament de la línia, i eren els vagons de pas-

satgers els que rebien tota l'atenció.

No obstant això, al tancament de la línia en 1963, el

parc de vagons de càrrega reflexava un total de 174 va-

gons de mercaderies, distribuïts en 5 furgons, 25 vagons

tancats, 8 vagons plataformes i 136 vagons de vores bai-

xes dels quals 24 estaven fora de servei. Cal destacar, en-

tre aquests vagons de mercaderies, un vagó de socors amb

el més variat material com a pales, maces, falques, gats

mecànics, serres, farmaciola, una llitera, etc., i també un

vagó cisterna procedent del desballestament d'un vagó

de vores baixes on s'instal·là un tanc cisterna.

* * * * * * * * * *

Durant els seus 75 anys d'existència, moltes han es-

tat les anècdotes i curiositats relacionades amb el tram-

via; tantes com partidaris n’han lloat els èxits i proeses

o detractors n’han criticat els errors i limitacions. De to-

tes, farem menció a algunes d'elles:

- Els primers anys de servei no va gaudir d'una bona

imatge, com així ho demostra el qualificatiu de "Pande-

rola", terme despectiu si cap amb què va ser popularment

batejat, i que segurament és una derivació de la paraula

panerola (escarabat). Així doncs van ser, en aquest cas,

els detractors del tramvia, els que amb el terme de Pan-

derola van denominar tota una institució que amb el temps

va assolir un gran arrelament, integrant-se en la idio-

sincràsia de totes les poblacions per on va prestar els seus

serveis. També és possible que el qualificatiu donat al

tramvia d'Onda a Castelló vinga influït per l'aparició,

en 1903, d'un periòdic satiricopolític amb la capçalera-

títol de La Panderola.

- Inaugurada la secció entre Castelló i el Grau, en ple-

na temporada estival, el servei va ser ben acollit pel pú-

blic en general. El preu del bitllet en primera classe era

de 0,55 pessetes i en segona classe de 0,35 pessetes.

- A l'any de la inauguració d'aquesta primera sec-

ció, era tal la demanda de serveis durant el període esti-

val que, entre l'1 i el 26 d'agost es van transportar 93.000

passatgers només al trajecte Castelló - Grau i viceversa.

Tan sols en els quatre dies de les festes d'agost d'aquell

any 1889, es van traslladar 14.503 viatgers dels quals

6.076 van utilitzar la Panderola el 17 d'agost, últim dia

de les festes.

La núm. 7 al baixador de la Plaça de la Pau.Col.lecció César Mateu.

119

- Molts han estat els accidents en què s'ha vist

involucrada "La Panderola", generalment produïts per im-

prudències de vianants i passatgers. L'any 1899, però, es

va produir, possiblement, l’únic cas en tota la història

de "La Panderola" d’atropellament de dues persones en

dos accidents distints i en el mateix dia. En el trajecte en-

tre Castelló i Almassora, un passatger en estat d'embria-

guesa, va caure a la via des de la plataforma del penúl-

tim vagó, i va ser atropellat pels dos últims, la qual cosa

va provocar el descarrilament dels tres últims cotxes del

comboi. Des d'Almassora va eixir en la seua ajuda un al-

tre comboi d'auxili amb personal per a reestablir a la

via els tres vagons descarrilats, amb tan poca fortuna que

en el lloc denominat "Venda del Rullo", el comboi d'au-

xili va atropellar una altra persona que es trobava estesa

a la via.

- A l'abril de 1905, és el rei Alfons XIII qui va utilitzar La

Panderola com a mitjà de transport per a conéixer l'estat de les

obres del port de Castelló. Curiosament, acabada la visita al

port i de tornada a Castelló, el tramvia que conduïa a S.M. va

descarrilar el vagó reial en la revolta del carrer Bonavista, i

va ser de nou col·locat a pols als carrils de la via pels mariners

del Grau que havien acudit a veure el rei. Anys més tard, al

juliol de 1912, va ser S.A.R. la infanta Isabel qui va visitar de

nou les obres del port i seguidament les instal·lacions de la pe-

drera de Les Serretes, utilitzant per a això els serveis de La Pan-

derola, sense que en aquesta ocasió hi haguera cap esglai reial.

I tants, i tants esdeveniments entorn d’una figura de ferro i

vapor, que ha constituït part de la història d'una petita part del

món, d'una comarca i les seues poblacions on La Panderola

ha marcat amb la seua existència una època entranyable, coin-

cident amb el seu creixement i desenvolupament industrial.


Si bé hem començat aquest reportatge amb unes rimes

al·lusives al tramvia, escrites per R. Montornés i proce-

dents del llegat de l'escriptor castellonenc Àngel Sánchez

Gozalbo, no veiem millor manera d'acabar-lo que amb

altres versos del poema "Elogi de La Panderola" d'Enric de

Forcà, escrits igual que els primers, amb motiu del tan-

cament de la línia.

Qui no ha viatjat en ella

no sap “lo” que és "disfrutar".

Poc a poquet va a la d'ella

de la muntanya a la mar.

Corre els jardins de la Plana

xiulant com un verderol.

I quan es cansa, descansa;

que per a tots ix el Sol.

................

No feu burla jovenalls,

de la vella Panderola,

puix passaran cent anys

i es seguirà cantant "que vola".

* * * * * * * * * *

BIBLIOGRAFIA I IL·LUSTRACIONS. Fora de la típica enu-

meració d'autors, llibres, editorials, etc. que puguen ser-

vir de suport a la redacció d’un escrit, vull en aquest cas

fer especial i única menció a l'obra de JUAN PERIS TOR-

NER, “El Tramvia a vapor d'Onda al Grau de Castelló de

la Plana · 1888-1963”. Premi d'Humanitats "Ciutat de Cas-

telló" 1993, constitueix un magnífic i extens estudi, pro-

fusament il·lustrat, que arreplega amb detall totes les par-

ticularitats sobre la companyia del tramvia, la seua

explotació, els esdeveniments històrics, la descripció del

material de tracció i mòbil i un ampli etcètera que van

conformar la trepidant existència d’un tramvia a vapor,

"La Panderola", el joguet de Castelló.

En totes les manifestacions festives que ha celebrat

la ciutat de Castelló durant el segle que acaba de

concloure, l’esport sempre ha estat present; des dels

mateixos esdeveniments relacionats amb la patrona de

Castelló, la Mare de Déu de Lledó, tant en els de la seua

coronació, com en els del sisè centenari de la troballa de

la imatge –quan hi hagué el campionat d’Espanya de mo-

tonàutica, l’actuació de l’aleshores número 1 del tennis,

Manolo Santana, o exhibicions d’acrobàcia aèria amb els

campions mundials, Carles Alòs i Tomàs Castaño, per po-

sar alguns exemples concrets –com, sobretot, en les fes-

tes de la Magdalena. Tant en la versió anterior a 1945 com

després de la reestructuració d’aquestes a partir d’aques-

ta data, que amb una nova i brillant imatge, l’esport, tant

de competició com l’esport-espectacle hi ha ocupat una

parcel·la destacada.

L’esport ha esdevingut una cita necessària quan

un poble vol donar pas a una manifestació d’exaltació po-

pular, com són les festes, no sols pel que suposa en la per-

sona d’esforç físic, pràctica, i, per tant, tècnica, sinó per

haver esdevingut un autèntic espectacle de masses, afa-

vorit per l’impuls dels mitjans de comunicació que han

elevat qualsevol esdeveniment que es produeix en una

121

zona concreta del món, per més allunyada que estiga, a

la categoria d’esdeveniment universal, i, en especial, pel

que fa als campionats nacionals, europeus o mundials de

les especialitats més variades, i, sobretot, per les Olim-

piades que cada quatre anys concentren l’atenció del món

sencer, en allò que és lluita permanent contra el cronò-

metre, el gol o la distància, entre l’admiració de persones

que assisteixen, atònites, a aquestes competicions ins-

taurades en honor de Zeus, i que en moments concrets

de la seua història feren possible fins i tot la interrupció

de guerres per a la celebració d’aquests Jocs, i que Pierre

de Coubertin rellançà en l’època moderna fins a elevar-

los a la situació daurada per la qual avui travessen.

És lògic pensar que els esports més autòctons sempre

han tingut un espai important en tots els programes de fes-

tes. La pilota valenciana –Castelló arribà a tenir dos trin-

quets, un al carrer del Governador i l’altre a l’avinguda

del Dr. Clarà—, les competicions de tir i arrossegament

–la nostra era una ciutat agrícola i hi havia moltíssimes

cavalleries--, les mateixes corregudes per la joia i les com-

peticions de tir de colom i de tir al plat, en les quals Cas-

telló sempre ha tingut bons competidors, eren tradicio-

nals. Però, a tot això, caldria afegir, per ser territori marítim,

L’esport present en totes les festesL’esport present en totes les festes

JOSEP MARIA ARQUIMBAUVida Quotidiana


les competicions de vela, i, sobretot, els esports del mo-

tor. Les festes de la Magdalena foren durant molts anys, a

partir de 1953, escenari, de proves del campionat d’Es-

panya de motociclisme que reunia milers d’aficionats, en

un circuit que inicialment feia la volta al parc de Ribalta,

que després s’estengué per les rondes, posteriorment pel

polígon Rafalafena, quan estava en construcció, fins arri-

bar al passeig Marítim i l’avinguda Ferrandis Salvador. Fins

i tot els anys del popular automòbil Biscuter, el circuit de

la plaça del rei Jaume I i l’Hort dels Corders, el 1957, fou

testimoni de les evolucions d’aquells bòlids.

Ja des de la constitució del Club Esportiu Castelló,

a partir de 1922, encara que ja abans ja s’havien disputat

alguns encontres, el futbol tingué també el seu protago-

nisme, buscant alguns anys la presència d’equips impor-

tants per disputar allò que hom anomenava Trofeu Mag-

dalena.

La freqüència amb què, per exemple, s’incorpora-

ren els concursos hípics a les festes de Castelló, tingué

com a conseqüència que en la dècada dels cinquanta es

construís una instal·lació, ubicada en el parc de l’Oest on

es disputaven també partits de futbol i competicions ci-

César Mateu

123

clistes, camp municipal d’esports que es coneixien po-

pularment amb el nom de Tir de Colom que, lamenta-

blement, en uns anys concrets també desaparegué com

va passar també amb l’antic camp del Sequiol.

Tanmateix cal ressaltar que en diversos moments

concrets es donà molta importància a tot allò que es re-

lacionava amb l’aviació, com, per exemple, el 1914, quan

tingué lloc la “Festa de l’Aviació”, en un escenari –en-

cara no estava construït l’Aeroclub Castelló”—en allò que

avui podríem concretar en els terrensy que ocupen les ins-

tal·lacions de Gaetà Huguet.

El biplà que pilotava un aviador, de nom Dama-

zel, no va poder complir la intenció que tenia de volar

fins dies més tard dels previstos, com a conseqüència

de l’oratge, però finalment s’elevà el 22 de març, quan

sobrevolà la plaça de bous, on, aquella vesprada, hi to-

rejaven Gallito, Limeño i Belmonte. Tres dies després,

en presència de milers de persones que acudiren fins amb

trens especials de totes les comarques, se celebrà el fes-

tival aeri.

Després, seria ja en les festes de l’any 1933 quan

s’inaugurarien les instal·lacions de la platja del Pinar, amb

un nou festival aeri en el qual participaren aparells de di-

verses procedències, en el qual es reuní moltíssima gent.

En les festes del sisè centenari de la troballa de la

imatge de la patrona de la ciutat, hi hagué una exhibició

dels campions mundials d’acrobàcia aèria, però és que

uns anys abans, el famós príncep de Cantacuzè també


efectuà una exhibició acrobàtica, però no sobre les ins-

tal·lacions de l’Aeroclub, sinó sobre un Castàlia ple de

gom a gom.

Competicions d’automobilisme, bàsquet, hand-

bol, ciclisme, pesca submarina, tennis de taula, etc. Ana-

ren omplint en moltes ocasions el programa de les festes,

i, darrerament, per referir-nos a un fet curiós, fins i tot es

disputa, ni més ni menys que un campionat mundial de

boli, un joc pràcticament desaparegut.

Una cosa clara i que s’ha demostrat és que l’es-

port ha tingut un paper destacat a l’hora de concentrar

milers de persones que disposen, a través d’aquesta par-

cel·la, d’un motiu més per adherir-se a la celebració po-

pular que constitueixen les nostres festes.


Són amos i senyors

del sol daurat, de l’aire

que ve de la mar i ens bressola.

Avancen a camallades

a cops de dent:

una fam sense gust

ni mesura.

Ens acorralen

contra la bardissa tendra de la vida

amb l’ensenya del progrés,

alta, traïda.

F. Mezquita Broch

Una visió de Castelló des del Caminàs

Des de prop

avancen els edificis

iguals que gegants cecs

i trompellots.

Trepitgen camps

ben conreats de panís i carxofes,

camins cargolats i estrets

que estaven allí de sempre.

Fan ombra maleïda

quallada de formigó, de filferro,

d’altes bastides.

Pepe Oria

Castelló Segle XXI?

S’acabà d’imprimir el llibre" Castelló segle XX. Fets i ficcions "

a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l.

el 23 de febrer de l’any 2001,festivitat de Sant Policarp,

bisbe d’Esmirna, deixeble de Joan Evangelista i

condemnat a morir pel foc,molt ancià ja,

mil vuit-cents vint-i-sis anys abansdel rebombori d’aquell 23F esperpèntic

ple de pors, de misèriesi d’interrogants encara no resolts,que celebra el seu vinté aniversari,

amb reportatges i llibres,- en un món globalitzat,

d’injustícies seculars, perpetuades en el temps,de rics cada vegada més rics,

de pobres cada vegada més pobres –i en un Estat que torna a ser,

com quasi sempre,la nació de les regions

i no l’Espanya de les nacions,tolerant i respectuosa,

potenciadorade la riquesa que

donen la diversitati el diàleg, civilitzat i modern,

entre pobles de cultures i de llengües diferents.

Castelló segle XX, fets i ficcions (2001)

Documents

Transcript of Castelló segle XX, fets i ficcions (2001)