Barcelona, 2008

© dels textos: Pep Prieto i Carles Ribas.© d’aquesta edició: Editorial Episteme, S. L.

Torrent de l’Olla, 151, bajos 08012 Barcelona

www.editorialepisteme.com info@editorialepisteme.com

Primera edició: Octubre 2008

Idea Original: Pep SucarratsProducció: Maxi Projectes

Fotografia de Portada: Alba Martínez LladóDisseny de Portada: Alba Martínez Lladó i Miguel Ángel Troncho

Maquetació: Miguel Ángel TronchoCorrecció: Xavier Sanjuan

Depósito legal: ???????ISBN: 978-84-936511-3-8

Printed in Spain - Impreso en España

Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment

sense el permis previ per escrit de l’editoral.

—27—

DososPep Prieto

Sempre es desperta amb la sensació que ha dormit poc. De fet, les nits prèvies als castells, en Roger n’està sempre, de nerviós, i com que li costa agafar el son, mai no arriba a calcular quan triga a adormir-se. O sigui, que potser va trigar poc més de mitja hora i ha fet una bona roncada, però també és possible que s’estigués més estona de la que creu contemplant els pòsters de la paret, il·luminada de tant en tant pels cotxes que circulen pel seu barri. Es lleva amb la mandra típica del matinar, entra al lavabo –avui a la seva germana gran també li costa aixecar-se, perquè si no, ja hi seria- i prova de mirar-se al mirall, tot i que el reflex és una mica borrós. Un bon rentat de cara soluciona el problema. El ritual d’aixecar-se i tot el que això comporta –les dents, vestir-se, pentinar-se- ajuda a que se li desfaci una mica el nus de l’estómac, però aquest no triga a refer-se. En Roger es meravella que, sempre que està nerviós per alguna cosa que encara ha de passar, cada minut, fins i tot cada segon, es fa etern; és més, cada gest adquireix una importància cabdal, com si el fer allò o això d’una determinada manera fos la clau per aconseguir que tot anés bé. Manies, en diria la seva germana. Ell en diu destí.

—28—

El problema és que la seva germana, la Núria, no està prou ben informada d’on vénen els nervis d’en Roger. No és que es llancin els plats pel cap, però està massa ocupada amb els seus embolics d’adolescent i fent-se la descreguda com per estar pendent de les dèries del seu germà. Ella es pensa que els nervis són per haver de pujar al castell, que també, però en realitat el nus li provoca tornar a veure la Mireia, membre de la colla rival que, com ell, fa de dos. Va a un altre col·legi, és clar, però estudia el mateix, se-gon de primària. Mai no s’havia fixat en cap altra noia i, és clar, menys encara en una que estava amb aquells que, jornada rere jornada i trobada rere trobada, en Roger i els seus companys intentaven superar en tot i a tot arreu. Però no hi va poder fer res. La va veure per primer cop en una trobada a Valls. La plaça estava plena de gent, però només la va veure a ella. En Roger parlava amb el seu pare quan, com si estigués fet expressament, enmig dels cossos es va obrir una clariana en direcció cap a la Mireia. Ella parlava amb una altra nena més o menys de la seva edat, però es va saber observada, va girar el cap i li va somriure. Es va quedar petrificat: hauria assegurat que, mentre els llavis s’eixamplaven, sonava música, i no precisament de les gra-lles, sinó violins i trompetes. De seguida es va adonar que era de l’altra colla, tampoc no és cap ximplet, i va deci-dir continuar fent les seves coses com si res hagués passat. Però quan s’enfilava entre els seus companys, es va adonar que no podia controlar els ulls ni deixar de buscar-la entre els espectadors. Fins al punt que va perdre la concentració i no va poder culminar l’ascens; era incapaç de mantenir la mirada quieta. Potser l’anècdota no tindria més història si no fos perquè a ella, quan li va tocar a la seva colla, li va passar exactament el mateix. Després, tots dos amb els peus a terra, anaven creuant mirades, però no hi va haver paraules. Bé, una, el seu nom, que en Roger va saber quan la seva mare li manava la pressa per marxar cap a casa.

—2�—

Com que el món és molt petit, en Roger ha aconseguit saber que, a part dels problemes de concentració, té més coses en comú amb la Mireia. Tots dos són fills de caste-llers, tot i que les mares es dediquen a coses diferents. La d’ell és periodista i la d’ella, psiquiatra, però en Roger pen-sa que ben bé podrien acabar treballant juntes algun dia. Comparteixen color preferit, el vermell, els agrada molt llegir i tots dos van a classes de teatre. La Mireia també té un germà gran, un armari a qui anomenen Boris tot i dir-se Serafí i no ser rus. I, mira quina casualitat, en Roger va in-terpretar un llop a la darrera funció del seu col·legi mentre que ella, en el seu, va ser la Caputxeta Vermella.

Mentre puja al seient del darrere del cotxe i el seu pare repassa en veu alta tot allò que no es poden descuidar, en Roger, mentre sospira de nou per provar de desenredar el nus, pensa que les casualitats no hi tenen res a veure. És el destí.

Planxant l’orella, com diu el seu germà, que es diu Se-rafí però tothom el coneix per Boris, tot i que està desperta, la Mireia mira, ajaguda sobre el llit, la muntanya que for-men la mitja dotzena de llibres que el seu avi li va portar de casa seva. Li encanta que n’hi porti. No només pels llibres en ells mateixos, que acostumen a ser d’aventures i sobre herois que pateixen molt abans de sortir-se amb la seva, sinó per l’olor a vell que fan. Si els llibres fan més savi, com li explica la seva mare, aquests llibres “són” savis, almenys si el temps que porten al món fossin l’equivalent a la saviesa. Si les persones, com més grans, més sàvies, per què amb els llibres no hauria de passar el mateix? Sent el seu pare i el seu germà discutint-se per la roba, la que està bruta i hauria d’estar neta, perquè aquest cap de set-mana els tocava a ells fer la bugada i, és clar, com que són

—30—

un desastre han quedat les faixes per rentar. Riu mentre escolta el seu germà dient allò de “doncs m’és igual si té un macarró enganxat, jo me la poso igualment”. Observant els llibres en posició horitzontal, es pregunta quants n’han llegit el seu pare i el seu germà. No tenen res a fer amb la mama, pensa, perquè ella els ha llegit, els llegeix i sempre els llegirà. Com la Mireia, no para mai quieta i sempre ha d’estar fent alguna cosa.

Avui, cosa estranya, no té unes ganes especials d’anar amb la colla. Preferiria quedar-se en un racó observant com els altres fan pinya i carreguen el castell. De fet, si s’està a l’habitació encara és perquè s’ha dutxat i vestit abans que ningú no es despertés; tenia ganes d’estar sola, de pensar. Pensar en el que va passar l’altre dia a Valls, quan aquell vailet de la colla rival se la va quedar mirant, embaladit, entre la multitud. El nen no li treia l’ull de sobre, fins i tot forçava el coll per poder veure-la mentre parlava amb aquest o amb l’altre. Es va sentir una mica violenta; creu que com a mínim hauria pogut dissimular una mica. I si els altres se n’haguessin adonat? Hauria estat la riota dels assajos durant la resta de l’any. Ella va intentar ser el mà-xim d’indiferent possible, però en algun moment li va som-riure. Què havia de fer? D’antipàtica, la Mireia, no n’és, i a més li va fer gràcia veure’l amb aquella cara de ximple, talment com si hagués vist una nau espacial o, per exagerar més encara, la dona de la seva vida, com passa a les pel-lícules. El pitjor és que, després, no en va poder fer ni una de dreta: la mirada perduda i bleda d’aquell xaval l’havia desconcentrat totalment.

Ja té nassos, perquè l’únic que es va adonar del que passava va ser el Boris. Tothom el té per un brutot i per ser justos, n’és força, però també és una de les persones més observadores que la Mireia ha conegut mai. En va tenir prou amb notar el nerviosisme de la seva germana, fer una

—31—

ullada al seu voltant i veure la cara de peix bullit del vailet per descobrir que ella no tenia tota la culpa de la seva deso-rientació. D’acord que no s’hauria d’haver deixat distreure tan fàcilment, però és que feia una cara..! En arribar a casa, molts podrien pensar, per la pinta que fa el Boris, que es va estar rient d’ella durant molta estona. Però no. El Boris –així ho creu la Mireia– adora la seva germana, mai no s’hi ha barallat i, quan està trista, encara que sigui per no dir res, s’asseu al costat del llit fins que es queda dormida. Aquella nit, però, sí que va parlar, i el que li va dir és que no s’havia d’avergonyir de res, si aquell vailet li agradava. Ella ho va negar insistentment, que ni tan sols no l’havia vist mai, però el seu germà li va pregar, amb insistència, que si li agradava de veritat li digués, perquè els homes són una mica totxos i ja va bé que les dones els facin una mica la feina. En veure la seva cara, el Boris va afegir: “quan tin-guis 20 anys, ho entendràs”.

Avui la jornada castellera és a la seva ciutat i, per tant, van a peu. El seu pare, el Boris i ella –la mare, com sempre, s’ha quedat a casa llegint– van escalonats, pensant cada un en les seves coses. Potser el seu germà té raó: si el nen li agrada, per què no dir-li alguna cosa? Sospira profunda-ment. El pitjor de tot és que si el Boris no li hagués omplert el cap amb la idea, mai no s’hauria plantejat que el vailet li pogués agradar. Ara, a força a de pensar-hi, potser sí que li fa gràcia. Torna a sospirar: quin embolic! Això prova una cosa que sempre li ha sentit dir a la seva mare i que la Mi-reia té com a frase de capçalera. En aquesta vida, tot té un perquè, però a vegades costa de trobar-lo.

Asseguts dalt d’una font, amb els peus penjant, es mi-ren els caps de la gent que passeja per la plaça. Estan si-tuats de manera gairebé simètrica, amb les mans a la falda i amb la vista al front en lleuger descens. Ja han quedat unes quantes vegades, tantes com cinc, però encara els cos-

—32—

ta mirar-se; només ho fan quan la conversa ho converteix en indispensable, tot i que ben mirat tampoc no es diuen massa cosa. Però estan bé, plegats, això segur. En Roger i la Mireia porten tres setmanes quedant “a l’antiga”, com diu l’avi d’ella. Res de telèfon ni de missatges de text. El primer dia, ella li va enviar una carta –amb l’ajuda, inespe-rada però del tot necessària, del Boris–, i a partir d’aquesta primera trobada, s’emplaçaven verbalment per a la propera en el mateix lloc i a la mateixa hora. S’entenen bé, molt bé. En les poques paraules, però sobretot en els silencis. Poden comptar amb els dits de la mà els temes de què han parlat. Hi ha hagut una xerrada sobre teatre, una sobre co-neguts comuns, una altra sobre els seus respectius germans (tenen la teoria, cada vegada més consolidada, que també s’agraden) i una última de molt breu al voltant de llibres en què va quedar clar que ella llegeix molt més que ell. Potser per això, en Roger s’ha fet soci d’una biblioteca i, per reco-manació de la Mireia, està llegint “Romeu i Julieta”. Estan més o menys d’acord en tot, no són de grans discussions ni discrepàncies, tot i que hi ha dos temes molt concrets que els ajunta i separa per igual.

El que indiscutiblement els separa és la respectiva versió de com es van conèixer i com van arribar a quedar el primer cop. En Roger, com diu ella, és una mica més pel-liculer, perquè recorda el primer cop que la veure com una cosa molt gran i molt sentida, mentre que ella jura i perjura que no n’hi va haver per tant. Sobre el primer dia que van parlar hi ha el mateix desacord. Segons la Mireia, la gran quantitat de gent que hi havia a la plaça on se celebrava la jornada castellera la va anar empenyent cap a un racó i, una vegada allà i en girar-se, va topar de cares amb en Roger. Aquest va emmudir i es va quedar tan vermell que semblava cremat pel sol. En aquell moment, va aparèixer una amiga de la Mireia, la Jana, per dir-li si volia anar a

—33—

prendre un gelat. La Mireia sosté que el vailet li va fer llàs-tima i per això li va dir si volia anar amb elles. En Roger va fer que sí amb el cap i van passar hores abans no va badar boca. Quan explica la seva versió, la Mireia sempre es des-cuida una part molt important de la història, i aquesta és que el seu germà la va arrossegar de la mà per mitja plaça fins a posar-la al costat del Roger i que, quan van marxar plegats amb la Jana per anar a buscar el gelat, els membres d’una i altra colla es van posar a aplaudir. Sempre explica que aquell dia va passar la vergonya de la seva vida. I el Boris i el seu pare no paraven de riure.

La versió d’en Roger ha anat guanyant en heroisme a mesura que passa el temps. Al principi, ell deia que la va estar observant amb molta prudència i que, en un moment que es va despistar, se la va trobar de cares. Segons ell, la idea del gelat va ser seva i no de la Jana, el que passa és que hi van acabar anant els tres perquè no volia fer un lleig a una de les millors amigues de la Mireia. Aquesta era més o menys la primera versió; a l’última que ha explicat (en concret a la seva germana, que per un cop a la vida es va interessar per alguna cosa que li havia passat a en Roger), ja no era una amiga, sinó tres, i la cita inesperada va ser fruit d’una estratègia molt calculada que va incloure tota una sèrie de moviments entre la gent que hi havia a la plaça per poder forçar una trobada amb la Mireia. En Roger assegura que és per això que la gent va aplaudir, perquè ell portava estona fent les mil i una per poder parlar amb ella, i els membres de les dues colles se’n van adonar. També ell es descuida aspectes importants: el que més, que no hi havia cap estratègia, se la va trobar per causalitat i es va quedar més fotut del que mai s’hauria imaginat, i tampoc no ex-plica que al cap d’una estona va veure els pares de tots dos compartint xerrera i cervesa en una terrassa a prop de la plaça. Ha sentit rumors que apunten a que les dues fa-

—34—

mílies ja eren mig amigues i van conspirar perquè els seus fills també se’n fessin, però ell sap que això no pot ser. Va ser el destí. La Mireia se li posa a riure cada vegada que en Roger esmenta la paraula “destí”. Li fa gràcia perquè n’està segura que no l’ha llegit, ni ningú li ha explicat què vol dir, sinó que la va escoltar en alguna sèrie d’aquestes dolentes que fan a la televisió després de dinar i ara l’aplica una mica a tot el que li passa. Però troba maco que la utilitzi, tot s’ha de dir.

En l’únic que es posen d’acord, i aquí sí que les dues versions concorden totalment, és que aquell dia les seves respectives colles castelleres van fer l’exhibició de les se-ves vides. Va ser un èxit descomunal, una bogeria, i de fet quan la gent es va posar a aplaudir quan anaven a buscar el gelat no va ser res comparat amb la llarga ovació que els va dedicar el públic quan es va acabar la jornada. Tan-tes manies que tenen a l’hora d’admetre l’actitud d’un i de l’altre en el moment de trobar-se, i en canvi en això, malgrat ser de colles rivals, no hi cap mena de diferència. Fins i tot reconeixen –però només a amics molt amics, i en el cas d’ella, també al Boris–, que en saber-se observats per l’altre en el precís instant de carregar el castell, va fer que estiguessin més concentrats i envalentits del que és habitual en ells. Quan ho expliquen, fins i tot ella, que no és gaire propensa al melodrama, s’hi refereix com una ex-periència increïble. Curiosament, tots dos coincideixen a dir que semblava com si la presència de l’altre (encara que en aquell moment no s’havien vist i, per tant, tampoc no estaven del tot segurs que l’altre hagués vingut) els donés més força de la que en realitat tenen. Les mirades estaven pel que havien d’estar; res de distreure’s ni mirar entre la multitud. Era com si ser casteller –fins que van aprofundir en el tema, aquesta era l’única cosa que sabien del cert que

—35—

tenien en comú– els permetés ser ells mateixos i, alhora, els ajudés a treure el millor que porten dins.

Tampoc ha de sorprendre ningú aquesta estranya co-incidència a l’hora de valorar els resultats d’una jornada castellera. Es parlen poc, sí, i els temes de què xerren no passen mai de les frases curtes i sovint semblen parlar idio-mes diferents –com amb els llibres–, però si hi ha una cosa de la que poden parlar, i molta estona, és de castells. No ho van descobrir fins a la tercera trobada; com que ho tenen tan assimilat com a part de les seves vides, com aquell que parla dels estudis o els adults quan no paren de referir-se a la feina, cap dels dos s’atrevia a treure el tema per por que l’altre no volgués barrejar els termes. Va ser ell qui va gosar preguntar quant temps portava amb la seva colla –la Mire-ia, a la seva versió, afirma haver estat ella– i a partir d’aquí el més complicat era fer-los callar.

Avui, asseguts de nou a la font, estan callats per no gastar la seva passió més del compte. La castellera, s’entén. Pel sentit que donen els adults a aquesta paraula, encara estan una mica verds. En qualsevol dels casos, el proper cap de setmana serà el primer en què tornaran a coincidir en un mateix lloc amb les seves colles després d’oficialit-zar-se, tot i que ells haguessin preferit que no fos tant de domini públic, que són amics. Tenien ganes de dir-s’ho i, contra tot pronòstic, és ell qui fa el primer pas.

- Vas a Vila - rodona diumenge?

Ella fa un gest com de posar-se a riure, però s’atura. En el fons l’ha sorprès, l’ha sorprès gratament, que ell hagi pres la iniciativa en la conversa.

- És clar que hi vaig...

—6�—

El Mateix dia a la Mateixa horaCarles Ribas

El primer diumenge de les Fires de Sant Narcís es rea-litza a la Plaça del Vi la trobada castellera de la ciutat de Girona. Aquell matí, la plaça s’omple de gom a gom per veure com les millors colles del país competeixen entre elles per demostrar la seva excel·lència i, d’altra banda, alçar bons castells que els permetin assolir una bona pun-tuació de cares al còmput general que estableix quines són les més valorades en finalitzar la temporada. Fa cinc anys, totes aquestes qüestions quedaven molt lluny de la meva rutinària existència: prou feina tenia en aixecar-me a una hora que no resultés escandalosa per culpa de la nit ante-rior viscuda a les barraques. La qüestió era aparèixer pel Cafè (el bar que esdevé la segona llar i que fa cantonada amb la plaça) abans de l’hora de dinar, una hora en què tothom ja està amb el vermut, les escopinyes i la cervesa fresca mentre tu aprofites per ingerir un cafè carregat i pro-ves de fer bona cara. Preu per preu, no sortir de casa, dirà algú. Si, no li falta raó, però la gràcia de tot cap de setmana (i sobretot dels dies de Fires) consistia en aparèixer, encara que fos en cos present, i poder comentar la jugada de la nit anterior. En el bar, fer acte de presència al migdia malgrat el lamentable estat en què et trobessis, significava acumu-

—70—

lar un bon grapat de punts en el “top ten” social enfront els covards que encara dormien la mona i no tenien esma d’aixecar-se del llit. Al llarg de les Fires, aquesta posada en escena en el bar s’establia com una espècie de modus operandi; el primer diumenge, a més, tenies el privilegi de poder acompanyar la ressaca amb les incursions contí-nues a la plaça per tafanejar quina en feien els castellers i, de retruc, gaudies de les converses a la barra del bar amb els membres de les colles que, aprofitant qualsevol pausa, carregaven el dipòsit amb alegria i convicció. Aquell diu-menge de Fires de fa cinc anys les coses van canviar. Bé, el Cafè, el cafè i la ressaca continuaven al seu lloc, però l’entrada inesperada d’ella per la porta del bar no formava part del full de ruta que un servidor havia establert aquell matí. El bar estava força ple i, per apropar-se a demanar a la barra, li va caldre paciència i algun que altre cop de colze. Jo estava assegut, com sempre, a la part de la barra que et permet observar al carrer, que et permet contemplar el món exterior a través dels vidres i, de passada, evitar donar l’esquena als transeünts, cosa lletja i de mala educa-ció que ja de ben petit em va prohibir realitzar el meu pare a mode de consell vital. Ella es va situar a la part vetada de la ela de la barra (fet que no li vaig tenir en compte ja que era pràcticament l’únic espai on podia recolzar el cos amb un mínim de dignitat) i inicià els gestos i les paraules oportunes per aconseguir, primer, que el cambrer deixés l’animada conversa que estava mantenint amb uns clients habituals al voltant de l’alineació que havia de presentar el Barça en el partit que jugaven a la tarda, segon, que in-tuís la seva presència i, més encara, la set que traginava, i tercer, que solucionés aquest trauma tot obrint una ampo-lla de cervesa amb celeritat. Davant dels intents frustrats de la noia, un servidor (que amb un cop d’ull ja va poder fer-se càrrec de l’angoixosa situació) va tirar pel dret per estalviar-se aquesta mena de tràmits amb un crit d’atenció

—71—

sec i efectiu. Als pocs segons, la cervesa estava servida i els problemes de sequedat de gola esmenats. Un gest de complicitat tot alçant la copa, d’aquells que els castellans solen acompanyar oralment amb un “va por ustedes”, va esdevenir l’excusa perfecta per apropar-m’hi i realitzar les consegüents presentacions. L’Anna vestia amb l’elegància que adquireixen algunes persones de saber combinar clas-se, un xic de lleugeresa i un polsim de presumpte descuit. Aquesta mescla de no deixar clar si vas convidat a un ca-sament o a una comuna de peluts s’ajustava com un guant a un cos que permetia entreveure la seva equilibrada pro-porció de volums, a uns cabells llargs i rossos que conver-gien feliços en forma de cua de cavall i a uns ulls grossos, lluents i blavíssims que anul·laven sense manies la teva visió perifèrica. Mentre ella escurava la cervesa, vaig veure clar que calia abandonar el cafè amb gel que jeia abatut i patètic al cim de l’altra punta de barra i deixar-me endur pels nous esdeveniments tot demanant al cambrer un pare-ll de canyes més. Fou una decisió encertada. Ella, a banda d’agrair la pensada amb un somriure i després d’observar altra volta com els meus precs rebien una resposta gairebé instantània, va intuir que un servidor sabia com anar al gra quan les ocasions ho requerien. La confiança adquirida a base de cavallerositat fou corresposta amb una conversa agradable que s’allargà fins a una tercera ronda de cerveses. M’explicà que havia vingut per acompanyar una amiga seva que sortia amb un dels membres dels Capgrossos de Mataró. La noia en qüestió, tot i estimar-se amb bogeria el seu xicot i gaudir de les gestes de la seva colla, havia acabat per avorrir lleugerament aquestes sortides de cap de setma-na. Tot i formar un grup sa i ple de bon humor, el fet que ella no participés per voluntat pròpia en les activitats de la colla l’apartaven sense voler de la pinya que es formava en cada trobada. Convidar a la seva millor amiga podria esdevenir, pensava, una bona manera de fugir d’aquella

—72—

sensació de solitud que es creava en el moment en què la colla anava per feina i ella quedava apartada en un racó de la plaça. L’Anna no va dubtar ni un instant en confirmar la invitació i, per aquest motiu, ara estava fent canyes en un bar del barri vell de Girona enlloc de prendre l’aire com cada diumenge al migdia en una de les terrasses de la Rie-ra. Fou precisament la seva amiga la que va entrar al bar i se la va emportar amb les presses d’aquells que tenen ga-nes de dinar. L’actuació s’havia enllestit i tothom desfilava amb la satisfacció (alguns més que altres, val a dir) de la feina ben feta i de trobar-se cara a cara amb la cuixa de xai al forn que els esperava al cim de la taula del restaurant. Amb prou feines ens poguérem acomiadar, si més no de la manera que a mi m’hagués agradat fer-ho. Acte seguit, la majoria de gent que nodria el bar també va començar a desfilar, talment com si l’Anna fos una espècie de flautista i ells les rates que li anaven al darrera. Em vaig quedar sol a la barra i, quan el cambrer em va preguntar si m’acabaria el cafè amb gel que encara llanguia a l’altra banda del local, vaig esbossar un somriure ple de desencant.

Al cap d’un any, les coses anaven més o menys igual: les barraques incitaven a aterrar per casa a hores intem-pestives i els matins et despertaven amb el característic malestar d’aquell que la nit anterior no ha gosat portar la contrària a les copes que se li posaven al davant amb ganes de desafiar-lo. El primer diumenge de Fires, malgrat tot, vaig aixecar-me amb l’esperit nerviós. Sabia que era difí-cil, gairebé impossible, però alguna cosa aferrada al meu interior em deia que havia de dirigir-me al Cafè sense per-dre temps. Per tant, aquell matí els llençols no es deixaren enganxar, la dutxa fou precisa i el sofà quedà intacte. A les dotze en punt entrava per la porta del bar i, després d’ignorar els comentaris dels amics que giraven al voltant de la sorpresa que els provocava el fet que hagués matinat,

—73—

vaig demanar un cafè mentre m’apoderava del programa de Fires. Els meus pitjors auguris s’acompliren d’immediat: els Capgrossos de Mataró ja havien actuat i ella segurament ja estaria amb la colla tot plegant veles. Capcot i defallit, vaig prendre’m el cafè d’un glop per centrar-me decididament en l’àmbit cerveser. Després de tres canyes, quan la trom-pa del dia abans havia aconseguit donar-se la pau amb la nova trompa que s’estava generant, l’Anna va aparèixer en el bar. Ens miràrem i somriguérem, s’apropà i va asseure’s, em demanà que demanés, si us plau, una canya ben fresca. Resulta que la seva amiga havia deixat el noi de Mataró i ara sortia amb un de Terrassa. Els Minyons començaven l’actuació en aquell precís instant i ella, finalment, s’havia pogut escapar una estona. D’aquesta manera, l’Anna tor-nava a Girona per continuar la seva missió solidària que consistia en acompanyar l’amiga a les jornades castelleres on el seu xicot havia d’actuar. Ella, en el fons, s’ho pass-ava d’allò més bé: coneixia un munt de gent, aprofitava per voltar de poble en poble i aconseguia que la seva amiga se sentís un xic més còmoda. Escoltant aquests arguments, no em vaig poder estar d’insinuar que la seva amiga pot-ser tenia un petit problema, ja que si tant li pesava el fet casteller, no s’entenia com a l’hora d’aparellar-se amb algú continuava optant per homes que compartien la mateixa devoció envers els castells. Ella em deia que ja se sap, que el cor mana i el cap, en aquests assumptes, poca cosa hi té a remenar. Em parlà de la seva ciutat i de la seva feina, de les festes de les Santes, de la vocació com a traductora d’anglès, de les desfilades dels Armats per Setmana Santa i la bellesa del llegat romà de l’antiga Iluro, de treballar en una oficina fent de secretària, ja que la traducció no gene-rava ingressos. Jo escoltava embadalit. La cadència de la seva veu convidava a no preguntar massa i, menys encara, a no realitzar actes que, tot i desitjar-los amb bogeria, po-guessin trencar l’harmonia que desplegava la seva aura. Si

—74—

fos de nit, potser les coses anirien d’una altra manera, que ja se sap que la nit és capaç de provocar miracles beneïts o devastadors terratrèmols, de moure’s i moure’t a tu també. La qüestió és que era de dia –rumiava mentre ella estava al servei- i que si així ho volia l’atzar, així seria. Abans de marxar, després que contestés la trucada del mòbil i quedés amb la seva amiga, vaig respirar profundament per, acte seguit, convidar-la a que intercanviéssim els nostres números de telèfon. L’Anna es quedà uns segons en silen-ci, uns segons que, val a dir, a mi em semblaren una llarga estada al patíbul. S’aixecà, em va fer un petó als llavis i em contestà que no calia, que ja sabia on trobar-me l’any vinent. Digueu-me brut, però vaig estar tres setmanes sense rentar-me la cara.

Tot i intentar no obsessionar-me, vaig acabar cedint: els somnis nocturns es farcien d’històries protagonitza-des per ella i més d’un diumenge al matí em va enxampar voltant per les terrasses de la Riera amb aires de foraster despistat. Tot analitzant frase a frase les converses que ha-víem tingut, m’adonava que en cap moment ella havia do-nat a conèixer la seva situació sentimental. Estava soltera i, per tant, era lògic no parlar-ne? Estava casada i preferia no comentar-ho? Anell al dit–em suggeria la memòria vi-sual- no en duia. Potser estava ajuntada i punt. Però, si estava ajuntada, com podia permetre’s passar els caps de setmana amunt i avall amb la seva amiga? Fos la meva pa-rella, ho consideraria una falta de respecte. Potser la seva parella era un d’aquests que practiquen l’amor lliure i totes aquestes “mandangues”, d’aquests que proclamen la seva llibertat i la de tothom fins al moment en què la seva com-panya se’n va una nit amb un altre i el fa decidir que això de l’amor lliure potser cal replantejar-ho? I, si realment no tenia parella, quin era el motiu? No s’entén com una noia tant intel·ligent, simpàtica i atractiva com l’Anna estigui

—75—

soltera. Deu amagar algun terrible secret? Deu ser lesbiana? Potser li falta un bull? Sortosament, totes aquestes hipòte-sis les guardava per al meu coixí i per a mi. Si bé més d’una vegada algú m’havia preguntat per la noia que xerrava amb mi un dia per fires, jo contestava que no res, una forastera que només volia copsar el caràcter de la gent de Girona, saber on podia dinar decentment i poca cosa més. Tot que-dava a dins meu i el calendari de la cuina s’anava omplint de creuetes, creuetes amb retolador que marcaven els dies que havien passat des del nostre encontre i que es dirigien, més lentament del que un servidor desitjava, cap al proper mes d’octubre, cap a l’inici de les Fires.

La nit anterior no vaig sortir. Fer bondat a casa em permetia aixecar-me ben d’hora el diumenge al matí i, so-bretot, fer-ho fresc com una rosa. El problema és que tot jo era un sac de nervis i em resultava impossible dormir. Vaig provar de prendre un parell d’infusions d’herbes cal-mants que em provocaren un mal de ventre d’aquells de traca i mocador, les ovelles se’m descomptaren a partir de les quatre-centes i, en definitiva, la ment només desitjava que el dia aclarís i els ulls frisaven per retrobar la seva imatge. Eren aquests mateixos ulls els que s’aixecaren, des-prés de finalment aconseguir dormir un parell d’horetes, amb unes enormes i lamentables bosses al seu voltant. His-tèric, deambulava pel pis amunt i avall amb una glaçonera a cada ull mentre pregava que aquella mala fatxa desapa-regués a l’instant. Una vegada restaurat i ja més tranquil, em vaig dirigir al Cafè quan les campanes de la Catedral tocaven les deu. L’Anna arribà a les dotze. Jo ja havia es-morzat tres vegades i prenia la primera cervesa del dia. Em va fer dos petons (un a cada galta) i va asseure’s al meu costat mentre em demanava que, com sempre, jo li dema-nés al cambrer una canya. L’amiga ja no hi era: havia co-negut un d’aquests que es dediquen a escalar muntanyes i,

—76—

per tant, ara passava els caps de setmana enfilant-se per les pedres com una cabra. Això volia dir, tal com em va confir-mar segons després, que l’únic motiu de la seva visita a Gi-rona estava assegut a dos pams de la seva persona. L’Anna era una dona de paraula i complia amb les promeses. Men-tre m’explicava que al llarg d’aquell any havia canviat de feina en dues ocasions, jo no podia evitar que el meu pen-sament narratiu fes de les seves i proposés maliciosament que, ja que per una vegada a ella no li calia donar comptes a ningú, potser seria el moment precís d’atacar amb corat-ge i sense miraments. Després de quatre canyes, quan els somriures es multipliquen i perden la noció de causalitat, vaig iniciar la meva estratègia tot insinuant que la gana co-mençava a treure el nas per l’estómac i que –si ella volia, és clar- ben a prop del bar hi havia un restaurant que fa-ria les delícies del seu paladar. A La Penyora dinàrem uns magnífics canelons de peix de roca custodiats per un fresc i juganer vi blanc d’Alella i per l’agradable conversa dels propietaris del local. Tornàrem al Cafè per degustar un di-gestiu gintònic i, a mitja tarda, passejàrem serenament pels carrers del Barri Vell. L’horabaixa ens va enxampar asse-guts a les escales de la Catedral mentre parlàvem de llibres en general i autors en concret, de tot i de res, de la man-dra que li feia tornar a Mataró i de l’encert que suposaria poder-se quedar a dormir a casa meva. Hi ha dies que cal clavar-los a la memòria amb claus ben grossos i gruixuts, no sigui que vulguin fugir, i que cal senyalitzar-los amb neons ben llampants, no sigui que acabin ocults pel pas del temps. Aquell fou un d’aquests dies.

L’any passat, l’Anna tornà per acomplir la promesa. Jo, que m’havia enganxat tota la temporada al record d’una nit màgica, vaig dedicar els dies previs a la cita a deixar el pis com una patena. Això no vol dir que casa meva necessi-tés de grans dosis de lleixiu o de hores i hores d’escombra

—77—

i fregona. La qüestió era que al pobre pis se li atorgava ge-neralment un aprovat justet i, per aquella nit, calia millorar la nota costés el que costés. Fins i tot, en un d’aquest actes que confirmen la importància extrema de la cita, vaig anar a la Rambla a comprar quatre plantes, les vaig distribuir es-tratègicament pel menjador buscant sempre la ubicació que resultés més estètica i, tot i que sabia que en una setmana ja estarien ben pansides, les vaig regar perquè almenys aquell dia lluïssin amb tota la seva esplendor. Quan vaig entrar al bar, ella ja hi era. Aquest fet, que en un principi es podia interpretar com un símptoma de la impaciència que també sentia l’Anna per a retrobar-nos, va esdevenir finalment un auguri funest. No va caldre massa temps per a esbrinar-ho: el seu somriure sorgia difuminat, els seus ulls radiaven in-diferència i les seves mans es presentaven tremoloses. Els seus llavis passaren d’esbiaix per una de les meves galtes abans de confessar-me que aquell seria el darrer dia en què ens veuríem. L’Anna m’implorà que no fes preguntes i em limités a gaudir d’aquelles hores de la mateixa manera que sempre ho havia fet. Intentàrem riure, xerrar pels descosits i passar-ho bé, però el pes de la sentència va provocar es-tralls en la meva ànima, ja que el concepte hipocresia mai no ha sabut enganxar-se en el meu diccionari de virtuts i bones maneres. D’aquesta manera, i vist el panorama, al cap de mitja hora va decidir marxar per no ferir més sen-timents. Tot i que me’n moria de ganes, ni quan sortia per la porta vaig atrevir-me a preguntar: una promesa era una promesa, i ella dominava a la perfecció aquesta paraula. Certament, mai va confessar-me, menys encara insinuar-me, el desig d’una relació mínimament estable, d’unes tro-bades més contínues o d’una amistat inexpugnable. Potser això és el que em sabia més greu de tot. La distància entre la imaginació i la realitat es torna a voltes insalvable i, pi-tjor encara, no permet assenyalar cap més culpable que un mateix. Tot i que en un principi vaig tornar a aferrar-me a

—78—

les suposicions tronades que pretenien qüestionar la seva salut mental o la seva tendència sexual, el gran amor que sentia per ella va saber equilibrar la balança amb sensatesa i justícia. Si algú havia somniat massa, aquest era jo. No obstant això, ningú no m’impedirà continuar desitjant que ella, en algun moment del dia, té un pensament per a mi.

Avui fa cinc anys d’aquella primera trobada. Combino les cerveses i les rialles que es generen a la barra del Cafè amb petites incursions a la Plaça per a contemplar els cas-tells. Mentre observo embadalit com es forma la pinya i s’aixequen els pisos, no puc evitar que la vista se’m desviï de tant en tant cap a la multitud i que el cor em faci un salt cada vegada que crec entreveure una noia de cabell ros que em dóna l’esquena a pocs metres d’on resto somniant.