Els orígens del catalanisme polític

Factors que van conduir a I ‘aparició del catalanisme

Durant la primera meitat del segle XIX, a Catalunya es va anar afermant un sentiment d’identitat que va donar lloc, finalment, a l’aparició del catalanisme polític, entès com la reivindicació de l’autogovern de Catalunya en el si de l’Estat espanyol. En la configuració del catalanisme van confluir reivindicacions lingüístiques i culturals, realitats econòmiques i socials diferenciades, i actituds polítiques pròpies. Quant a les primeres el corrent literari de la Renaixença havia donat origen a un important moviment de catalanisme cultural.

La Renaixença

Catalunya, vençuda políticament l'11 de setembre de 1714, va mantenir viu en l'ús social un dels símbols més importants de la seva identitat: la llengua. Malgrat la prohibició de l'ús oficial, per exemple als jutjats o en l' ensenyament, i l' escassesa i la poca qualitat de la literatura, el català va continuar sent el vehicle normal de comunicació. De fet, al segle XIX els catalans monolingües eren nombrosos. Es coneix amb el nom de Renaixença el moviment cultural que sorgí a Catalunya a la dècada de 1830, caracteritzat principalment per la voluntat de recuperació literària de la llengua catalana. L’inici d'aquest moviment se sol datar el 1833, amb la publicació de la coneguda oda «La Patria», de Bonaventura CarIes Aribau, a El Vapor. Tanmateix, uns quants anys abans, Josep Pau BaIlot ja havia publicat la Gramàtica i apologia de la !lengua catalana (1815) cosa que evidenciava el mateix interès per la recuperació lingüística.

Però la persona decisiva en la recuperació de la llengua catalana va ser Joaquim Rubió i Ors, que amb el pseudonim de «Lo Gaiter del Llobregat» va publicar uns poemes al Diario de Barcelona que més tard, el 1841, va aplegar en un recull. El pròleg d'aquest recull va constituir un autèntic manifest de la Renaixença. Les crides de Josep Pau Ballot i Joaquim Rubió i Ors van tenir el seu efecte entre els literats, però també entre els intel·lectuals, els historiadors, els poetes, els juristes i els folkloristes vinculats a les èlits socials de la burgesia. Així, l' any 1859 es van restaurar els Jocs FloraIs, concurs de poesia que, a banda del discutible valor poètic, va dinamitzar i prestigiar l' ús del català com a llengua pròpia i símbol de la pàtria, principal senyal d'identitat del país i de la seva historia.

Diverses institucions, com ara la Universitat de Barcelona, l'Acadèmia de Bones Lletres i l'Ateneu Barcelonés, que va ser fundat l'any 1872, a més d' altres entitats d' arreu de Catalunya que van seguir les pautes esmentades anteriorment, van acollir el moviment i el van impulsar. Concretament, la Universitat de Barcelona va contribuir a l' expansió de la Renaixença amb l' es- tudi i la divulgació de la història i la literatura medievals, sota l'impuls de personalitats com ara Joaquim Rubió i Ors i Manuel Milà i Fontanals, i també del dret tradicional català, considerat l'ànima i la base de la personalitat política de Catalunya, amb la participació de juristes de prestigi, com ara Ramon Martí d'Eixala i Manuel Duran i Bas.

Paral·lelament a la Renaixença -de valors literaris cultes-, el corrent popular de la literatura va experimentar un gran impuls. La figura més significativa d'aquest corrent fou l' escriptor Frederic Soler, més conegut pel pseudònim de «Serafí Pitarra», que va gaudir d'una gran popularitat. Les seves obres, com ara La botifarra de la llibertat (contra la guerra d'África) o L’esquella de la torratxa (contra el caciquisme), no defugien la crítica política i social. Frederic Soler, Pitarra, pertanyia al grup d'intel·lectuals que s'oposava als literats de la Renaixença i que reivindicava l'ús «del català que ara es parla» ja que trobava arcaïtzant i poc viva la llengua utilitzada en els Jocs Florals. Però, malgrat la polèmica, aquest enfrontament fou la manifestació d'una mateixa realitat i intenció: la revÍtalització de la llengua. Els literats de la Renaixença tenien també la seva part de raó, ja que el català que es parlava aleshores era ple de castellanismes i de corrupccions.

En l'explicació de la formació i de l'èxit de la Renaixença conflueixen diversos factors. En primer lloc, l' expressió cultural d'una evolució social catalana diferenciada de la de la resta

d'Espanya: una societat que s' anava industrialitzant amb una burgesia forta, poc vinculada inicialment al poder de l'Estat, però que amb el temps va aconseguir el lideratge social. En segon lloc, una reacció contra el fort centraIisme culturaI i polític amb que es construïa el nou Estat liberal. Fins i tot sectors moderats, com ara el representat pel periodista Joan Mañé i Flaquer, criticaven les intencions homogenenitzadores de l'Estat. Finalment, la influencia del romanticisme europeu, que valorava exageradament el passat medieval dels pobles. Els romàntics sublimaven aquest període enfront de l' etapa històrica següent, l'Antic Règim, al qual el liberalisme acabava de posar fi. Els impulsors de la Renaixença van trobar que l'Edat Mitjana a Catalunya havia estat un període diferent que a la resta de la Península, ja que durant aquella època Catalunya havia tingut un estat propi i, d'alguna manera, havia viscut una gran esplendor. Aquest fet els servia de punt de partida per definir una identitat diferenciada de la de la resta d'Espanya. La individualitat catalana, doncs, es trobava en la història. L’obra en castellà de Pròsper de Bofarull Los condes de Barcelona vindicados (1836) s'inscriu en aquesta concepció.

D’altra banda, pel que fa a les realitats econòmiques i socials diferenciades, cal apuntar que la progressiva industrialització va eixamplar les diferencies socials i polítiques entre Catalunya i la resta d’Espanya. Mentre Catalunya vivia un procés creixent d’urbanització i iniciava un nou model social, caracteritzat pels conflictes entre la burgesia industrial i la naixent classe obrera, la resta de l’Estat mantenia les característiques pròpies d’una societat agrària.

EIs interessos econòmics de la incipient indústria catalana requerien la instauració d’una política econòmica de tipus proteccionista que defensés la producció pròpia imposant forts aranzels duaners als productes estrangers, especialment als teixits anglesos, amb els quals encara no era possible competir. Però la burgesia de la resta de l’Estat, amb interessos agraris, comercials i financers, era partidària del lliurecanvisme, és a dir, del comerç amb l’estranger sense traves.

La política lliurecanvista deIs successius governs, exercida fins al 1891, va ser un motiu de conflicte permanent. La reivindicació proteccionista va aplegar a Catalunya tots els grups socials, des deIs sectors empresarials fins als obrers tèxtils. Va estendre, a més, un sentiment fort d'incomprensió i va atiar les doctrines que defensaven la necessitat d’una autonomia, és a dir, d’un poder polític propi que donés satisfacció a les exigències d’una societat industrial molt diferent de la resta de l'Estat. La configuració del catalanisme també van influir unes actituds politiques pròpies de Catalunya. Tant el carlisme com el liberalisme democràtic dels federals van criticar el caràcter fortament centralista i unitari que els diversos governs moderats i els progressistes havien donat a l'Estat liberal espanyol eds de la mort de Ferran VII. havien promès el retorn als dantics furs de Catalunya, mentre els federals van defensar una organització descentralitzada de l’estat.

Opcions ideològiques del primer catalanisme

Durant el Sexenni Democràtic havien aparegut les primeres formulacions del catalanisme polític. Però va ser durant la Restauració que el catalanisme va prendre, de manera c clara i definitiva, una expressió política. De tota manera, el nacionalisme català va ser inicialment un sentiment limitat a uns grups socials minoritaris, de caràcter intel·lectual i professional. Es tractava d’un moviment de classes mitjanes (escriptors, metges, advocats, arquitectes, enginyers, professors, petits propietaris, etc.), amb escassa presència entre la burgesia industrial, els grans propietaris agraris i la classe obrera. No fou fins a començaments del segle que el xx catalanisme es va convertir en un veritable moviment de masses de caràcter interclassista.

En la formulació del catalanisme com a ideologia van confluir tres sectors ben diferents: el republicanisme federal, el tradicionalisme catòlic i el catalanisme romàntic. El fracàs de l' experiència de la primera República va obligar els republicans federals a iniciar un amarg debat interno Valentí Almirall, que havia estat un dels dirigents del federalisme

intransigent, es va separar del Partit Federal i va reconduir el federalisme cap a uns postulats pròpiament catalanistes. Des de 1878, Almirall va identificar la reivindicació d'un Estat català no pas amb un model teòric i universal (el federalisme), com havia fet Pi i Margall, sinó com una exigència pròpia de la realitat nacional de Catalunya (el particularisme). En poques paraules, segons Almirall, Catalunya havia de tenir un estat propi no solament perquè el federalisme fos, en abstracte, el millor sistema de govern, sinó, sobretot, perquè Catalunya era una realitat històrica i cultural i tenia dret al seu propi autogovern. En el seu llibre Lo catalanisme (1886) defensa un catalanisme de caràcter democràtic. AImirall, a més, va fundar el primer diari en llengua catalana: el Diari Català (1879-1881).

Si Almirall era l' esquerra del naixent catalanisme, el tradicionalisme catòlic va constituir la seva dreta. Amb la Restauració, alguns sectors eclesiàstics van evolucionar des del carlisme cap al catalanisme. El canonge Jaume Collell, el poeta Jacint Verdaguer i, sobretot, el futur bisbe de Vic Josep Torras i Bages van considerar indestriabIes el catalanisme i el catolicisme (el seu lema va ser «Catalunya serà cristiana o no serà»). Aquestes idees van ser desenvolupades per Torras i Bages a l' obra La tradició catalana (1892) i van tenir una amplia difusió a través de la revista vigatana La Veu del Montserrat, que va aparèixer l'any 1878. Aquest grup d'eclesiàstics es van haver d' enfrontar sovint amb una gran part de la jerarquia de l'Església, de tarannà integrista i plenament espanyolitzada.

Finalment, el tercer sector ideològic del primer catalanisme el formava el grup d'intel·lectuals i escriptors que s'aixoplugaven al voltant del periòdic La Renaixença. Aquest nucli, que havia nascut a l'escalf dels Jocs FIorals, era liderat pel poeta i dramaturg Ángel Guimerà, es caracteritzava per la radicalitat dels seus plantejaments catalanistes, de vegades gairebé independentistes, i pel seu rebuig a participar en la política de la Restauració. Fins a un cert punt van representar, inicialment, un paper de pont entre el catalanisme laic i democràtic d' Almirall i el catòlic i tradicionalista de Torras i Bages.

La consolidació del catalanisme

Les primeres actuacions

La major part dels diversos sectors catalanistes es van reunir, sota la iniciativa de Valentí Almirall, en el Primer Congrés Catalanista (1880) i en el Segon Congrés Catalanista (1883). Entre els assistents a aquests congressos hi predominaven els intel·lectuals, els professionals liberals i els comerciants. Un dels acords presos va ser la fundació del Centre Català (1882). Tot i que el Centre no era pròpiament un partit polític, va ser la primera associació de caràcter polític del catalanisme. El Centre Català va dur a terme una gran campanya de propaganda catalanista arreu de Catalunya, va promoure actes en defensa del proteccionisme econòmic i fins i tot va presentar una candidatura a les eleccions generals de 1886, que fracassà. En algunes localitats, els catalanistes es van presentar a les eleccions municipals i van aconseguir els primers regidors.

Però la primera gran acció del catalanisme va ser la presentació del Memorial de Greuges al rei Alfons XII (1885). El document, redactat per Almirall en llengua castellana, expressava el descontentament de la societat catalana pel menysteniment que sofria la llengua catalana per part de l’Estat (el català tenia un ús exclusivament privat i no s’ensenyava a les escoles), defensava el manteniment del dret civil català i es posicionava a favor del proteccionisme econòmic Aquesta acció, en la qual per primer cop van participar també industrials, pot ser considerada el primer acte oficial del catalanisme i va mostrar el poc arrelament que el sistema de la Restauració tenia a Catalunya.

El Centre Català va experimentar un gran creixement amb la incorporació de nous socis. Però, al mateix temps, cada cop es va fer més evident que era molt difícil que les diferents tendències del catalanisme poguessin conviure en una mateixa associació. Les tensions entre Almirall i el grup de La Renaixença van portar finalment aquest grup a separar-se del Centre i formar una nova associació: la Lliga de Catalunya (1887). La Lliga era de caràcter més conservador i nacionalment més radical. L’any 1888, aprofitant la vinguda a la Barcelona de l’Exposició Universal de la reina regent, que presidí els Jocs Florals, els

catalanistes de la Lliga de Catalunya li van presentar un document, el Missatge a la Reina Regent en el qual reivindicaven de manera explícita l’autonomia política per a Catalunya. D’altra banda, l’any 1889 la Lliga de Catalunya va dur a terme una intensa campanya de mítings arreu de les terres catalanes en defensa del manteniment del dret civil català, que el govern pretenia suprimir. La campanya va ser tot un èxit i el dret civil català es va mantenir fins al dia d’avui.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

A moltes localitats catalanes es van crear centres i periòdics catalanistes. La Lliga de Catalunya va inspirar la constitució de la Unió Catalanista (1891), que era una mena de federació d’entitats catalanistes de tota classe d’arreu de Catalunya. El març de 1892 la Unió Catalanista va celebrar a Manresa una assemblea, d’on va sorgir un document clau en la historia del catalanisme: les Bases per a la Constitució Regional Catalana, més conegut com a Bases de Manresa. Aquest document, que incloïa elements federalistes i tradicionalistes, proclamava la sobirania de Catalunya, defensava el dret de disposar d'unes corts pròpies amb plena capacitat legislativa, instituïa el català com a única llengua oficial} dotava Catalunya de totes les competències en ensenyament i justícia, derogava el servei militar obligatori i posava l’ordre públic sota control d}una policia autonòmica. A més, Catalunya disposaria d’una moneda pròpia. Les Bases de Manresa van ser, durant alguns anys, el programa d'autogovern del catalanisme i van definir una via no independentista cap a la sobirania nacional de Catalunya. L’actuació de la Unió Catalanista va ser cada cop més intensa. En esclatar la guerra de Cuba, els catalanistes es van declarar partidaris d’atorgar a l’illa l’autonomia com a únic camí perquè aquest territori es mantingués vinculat a Espanya. Al mateix temps, van alertar l’opinió pública de les nefastes conseqüències que tindria una guerra amb els Estats Units.

L’any 1897 la Unió va fer públic un document} conegut com a Missatge a Creta, en el qual els catalanistes se solidaritzaven amb el poble cretenc, aleshores en guerra contra Turquia, i establien un paral·lelisme entre Catalunya i Creta, nacionalitats víctimes de l’opressió de Castella i de Turquia, respectivament. Aquest document va provocar una intensa campanya anticatalanista, i el govern va prohibir la publicació d’alguns diaris catalanistes.

La presencia pública del catalanisme

En pocs anys} el catalanisme havia experimentat un gran creixement i difusió} tant pel territori català com per les diverses classes socials. A molts llocs es van anar constituint associacions obreres catalanistes i juvenils. La presencia obrera del catalanisme es va consolidar amb la creació del Centre Autonomista e Dependents del Comerç i de la indústria (CADCI) 1903), que va exercir una actuació a mig camí del sindicalisme de classe i de l’agitació cultural. A, el catalanisme va tenir una influencia cabdal sobre un gran nombre d’entitats: grups excursionistes, agrupacions corals, esbarts sardanistes; etc.

També alguns sectors de la burgesia industrial; que fins aleshores havien estat completament allunyats del catalanisme, van començar a veure els efectes positius i modernitzadors que podia tenir un poder autònom per a Catalunya. Fruit de tot plegat va ser la presencia del catalanisme en altres àmbits ciutadans. Així, el 1895 l’escriptor Angel Guimerà va assolir la presidència de l’Ateneu Barcelonès -que aleshores era una de les corporacions més influents de Catalunya- i es va estrenar amb un discurs abrandat a favor de la llengua catalana en la que va ser la primera intervenció en català pronunciada en aquesta institució. D’altra banda; també podem destacar les instruccions pastorals del bisbe de Barcelona Josep Morgades (1900), en que exigia l'ús del català en la catequesi i en la vida pastoral.

La Lliga Regionalista

Des de1898 la Unió Catalanista estava dividida entre els partidaris de potenciar la propaganda i ajornar la lluita electoral (tesi que defensava el grup que s’aixoplugava en el diari

La Renaixença i que encapçalava Guimerà) i aquells que, des del periòdic La Veu de Catalunya, amb Enric Prat de la Riba al capdavant, opinaven que el catalanisme ja era un moviment prou madur per participar en la vida política i presentar candidatures en les eleccions generals. El grup de Prat de la Riba va donar suport incondicional a la mobilització dels botiguers, es va separar definitivament de la Unió Catalanista i va fundar un nou partit, el Centre Nacional Català (1899), que disposava del periòdic La Veu de Catalunya.

Per la seva part, el sector d’empresaris que havien donat suport al programa regeneracionista de Polavieja van constituir un partit, la Unió Regionalista. A començaments de 1901, aquestes dues organitzacions es van fusionar per donar lloc a la Lliga Regionalista de Catalunya, que fins al 1923 va ser el partit més important de Catalunya.

La Lliga era una força política conservadora que representava els interessos de la burgesia industrial i comercial, i tenia un ampli suport entre les classes mitjanes. Els dirigents més importants del nou partit van ser, a més de Prat de la Riba, Francesc Cambó, el doctor Bartomeu Robert i l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch.

En les eleccions generals de _1901, la Lliga va presentar, a la circumscripció de la ciutat de Barcelona una candidatura, anomenada dels quatre presidents perquè estava constituïda per antics presidents les societats econòmiques i culturals barcelonines que s’havien distingit en el Tancament de caixes i en la defensa del concert econòmic. Malgrat que els agents del govern van intentar manipular l’escrutini de vots, finalment tots quatre candidats van sortir elegits diputats, al costat de dos republicans i un liberal.

Aquesta victòria va tenir continuïtat en les eleccions municipals del mateix any, quan la Lliga Regionalista va aconseguir a la ciutat de Barcelona onze regidors; els republicans, també onze, i els partits dinàstics, només quatre. Així, a Barcelona, el caciquisme havia estat vençut i l’alternança de liberals i conservadors va ser substituïda per la pugna entre catalanistes i republicans.

Dins la Lliga hi havia, però, diverses tendències. L’any 1904, en ocasió de la visita a Barcelona d' Alfons XIII i del president del govern, Antoni Maura, van esclatar tensions entre aquestes faccions. El sector més esquerra i republicà del partit va defensar el boicot als actes de l’estada reial, mentre que el més moderat, que pensava que la visita seria un èxit popular, volia aprofitar l’ocasió per exposar al rei les demandes del catalanisme. AixÍ, Cambó, al capdavant d’alguns regidors de la Lliga, va llegir un discurs davant el rei en que li demanava l’autonomia municipal. Els altres regidors regionalistes no van assistir a l’acte.

Els catalanistes republicans, liderats per l’arquitecte Domènech i Montaner, van abandonar la Lliga i van fundar el setmanari El Poble Català. Al 1907 van constituir un nou partit, el Centre Nacionalista Republicà.

Solidaritat Catalana

El creixement del catalanisme va provocar l’hostilitat de l’exercit que veia en aquest moviment polític un factor de ruptura de la unitat d’Espanya. L’any 1905, amb un govern del Partit Liberal, es va produir la primera crisi política d’importància. Arran d’un acudit, publicat al setmanari humorístic catalanista Cu-cut, en el qual es ridiculitzava l’exèrcit pels seus fracassos militars, un grup d’oficials de la guarnició de Barcelona va assaltar la redacció del setmanari esmentat i la del diari de la Lliga Regionalista, La Veu de Catalunya. La reacció del govern, en lloc de castigar els militars, va ser promulgar la Llei de jurisdiccions per la qual es posaven sota jurisdicció militar les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera, l’honor de l’exèrcit. Aquesta interferència militar en els afers polítics trencava una de les característiques del sistema de la Restauració: la subordinació del poder militar al civil.

La Llei de jurisdiccions era una amenaça a la llibertat d’expressió, i criminalitzava el catalanisme polític. A Catalunya, aquesta llei va ser àmpliament contestada amb la constitució de Solidaritat Catalana, que era una aliança de les forces polítiques catalanes, des deis carlins fins als republicans, passant pels regionalistes, per lluitar contra aquesta llei. Tan sois en van quedar fora els partits dinàstics i els lerrouxistes.

Uns quants mesos després, Solidaritat es va constituir en una coalició electoral, l’objectiu de la qual era aconseguir la derogació de la llei i obtenir una autonomia per a Catalunya. Després de triomfar a les eleccions provincials, Solidaritat Catalana va obtenir un èxit esclatant a les eleccions generals de 1907, en les quals va obtenir 41 deis 44 escons que Catalunya tenia al Congrés dels Diputats. Aquest fet va suposar la fi del caciquisme a tot el país. La Lliga va capitalitzar l’èxit electoral i des d’aleshores el catalanisme es va convertir en un gran moviment de masses arrelat a tot Catalunya.

la Mancomunitat de Catalunya

La formació

L’any 1907, Enric Prat de la Riba, màxim dirigent de la Lliga Regionalista, va ser elegit president de la Diputació de Barcelona. Les diputacions eren (i són encara avui) organismes de caràcter administratiu d’àmbit provincial, l’objectiu de les quals era reforçar l’acció dels municipis. La Diputació de Barcelona, amb el suport de tots els partits excepte els lerrouxistes, havia aprovat una declaració demanant un organisme comú amb les altres diputacions catalanes. La iniciativa va rebre el suport de les quatre diputacions catalanes, i tot seguit es va presentar a Madrid. Després d’un intens procés negociador, el govern Canalejas va acceptar la proposta de creació de mancomunitats de diputacions.

La Llei de mancomunitats provincials va ser aprovada l’octubre del 1912 per un Congrés amb majoria liberal, però no va ser votada pel Senat. L’assassinat de Canalejas va retardar el procés, fins que, finalment el govern presidit pel conservador Eduardo Dato va promulgar un decret a finals de 1913, que va possibilitar-ne la creació. La Mancomunitat de Catalunya es va constituir el dia 6 d’abril de 1914. Val a dir que, si bé la llei permetia la constitució de diverses mancomunitats de províncies, l’única que es formalitza va ser la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat no era una veritable autonomia política perquè no va rebre cap transferència de competències per part de l’Estat, de manera que era tan sols una federació de diputacions. De tota manera, el seu valor simbòlic era gran perquè era la primera vegada des de 1714 que Catalunya recuperava la seva unitat politicoadministrativa i disposava d’un poder regional.

La institució de la Mancomunitat estava formada per l’Assemblea General, el Consell Permanent o Govern i el president. Enric Prat de la Riba, que ja presidia la Diputació de Barcelona, va ser elegit per unanimitat primer president del nou organisme. La Lliga no comptava amb la majoria absoluta, però amb el suport de tradicionalistes i monàrquics va poder dirigir la Mancomunitat. L’agost de 1917 va morir Prat de la Riba i el va substituir Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de prestigi i dirigent de la Lliga.

L'obra de govern

La Mancomunitat va dur a terme una important obra de coordinació dels serveis existents i en va crear de nous. En el desenvolupament d’aquesta tasca hi van col·laborar molts professionals i intel·lectuals d’ideologies diferents.

Tot i les limitacions amb que partia -la Mancomunitat només disposava dels pressupostos i les competències de les diputacions (beneficència, cultura i obres públiques d’abast provincial)-, la nova institució va realitzar actuacions encaminades a modernitzar el país i millorar-ne els serveis públics.

Quan a l’ensenyament, es van crear algunes escoles rurals, així com els Estudis Normals, adreçats a la formació de mestres. També es va posar en funcionament el Consell de Pedagogia, i es van editar diferents revistes i llibres. Una de les prioritats de la Mancomunitat va ser el foment de la formació professional, que es va plasmar en la creació de l’Escola del Treball i de la Universitat Industrial, l’objectiu de les quals era formar obrers i tècnics qualificats

per a la indústria. També es van impulsar els ensenyaments artístics amb l’Escola d’Arts i Oficis, Escola Catalana d’Art Dramàtic i l’Institut Català d’Arts del Llibre, i es van fundar escoles específiques per a dones, per primera vegada a Espanya com l’Escola de Tall, l’Escola Superior de Bibliotecàries i l’Escola d’Infermeres.

L’acció cultural va tenir una importància cabdal per a la Mancomunitat. L’activitat principal va anar a càrrec de l’institut d'Estudis Catalans, que havia estat fundat per la Diputació de Barcelona sota la presidència de Prat de la Riba (1907). L’Institut era una acadèmia científica formada per tres seccions: la Historicoarqueològica, la de Ciències i la Filològica. És des d’aquesta darrera secció que es va impulsar una de les tasques més importants de normalització de la cultura catalana, la unificació ortogràfica, endegada per Pompeu Fabra. Es va crear la Biblioteca de Catalunya, que encara avui és la més important del Principat, així com una xarxa de biblioteques populars a diversos municipis.

També es va desenvolupar una important tasca de protecció i divulgació del patrimoni cultural; ver això es van constituir el Servei de Conservació i Catalogació de monuments i la Junta de Museus. Va ser des d' aquests organismes que es van dur a terme, entre altres, les excavacions d'Empúries i el rescat i trasllat a Barcelona de les pintures romàniques dels Pirineus que, adquirides per col·leccionistes estrangers, havien estat a punt de sortir del nostre país.

Pel que fa a l’àmbit científic, es van fundar l’Observatori Fabra, l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mediques, el Servei Geogràfic de Catalunya i el Servei del Mapa Geològic i Topogràfic. Quan a la sanitat cal assenyalar la creació dels Laboratoris Provincials d'Higiene.

La Mancomunitat va fomentar l’agricultura i la ramaderia amb la creació de camps d’experimentació de conreus, granges model (Torre Marimon, Caldes de Montbui), serveis d’assistència tècnica i escoles de tècnics agraris, com l’Escola Superior d’Agricultura, També va dur a terme una important tasca de construcció de carreteres i camins, i va impulsar decisivament l’extensió de la xarxa telefònica i l’electrificació del país. La Mancomunitat va preveure també l’execució d’un ambiciós projecte d’obres públiques (ferrocarrils, i fins i tot rutes aèries), però la migradesa dels seus recursos econòmics i la dictadura de Primo de Rivera ho van fer impossible.

Podem concloure que la Mancomunitat, tot i la limitació de competències i recursos que tenia, coordinà una sèrie de serveis que volien normalitzar la cultura catalana i modernitzar el país. Un exemple de la consciencia que s’estaven desenvolupant funcions d'Estat va ser la creació de l’Escola de Funcionaris d' Administració Local.