Butlletí CC - 1

OCTUBRE 2016

CC BUTLLETÍ DE LA

COMUNITAT CARMELITANA

DE BADALONA

Butlletí CC - 2

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Joana Amigó Joan Badia, ocd

M. Daniela Biló, ocds Agustí Borrell, ocd

Àngel M. Briñas, ocd Francesc Costa

Alzinir F. Debastiani, ocd Mercè Gras

Jordi Lloret, ocds Enric Masdeu

Xavier Miró Núria Perera

Joan Manel Prat Paqui Sallés, ocd

M. Pilar Serra M. Pilar Vila, ocds

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Oh Foc consumidor, Esperit d’amor, «veniu damunt meu» perquè s’esdevingui en la meva ànima com una encarnació del Verb: que jo li sigui una humanitat su-plementària en la qual ell renovi tot el seu misteri. Santa Elisabet de la Trinitat

Guillem Carreras

Butlletí CC - 3

CC NÚM. 87- ANY XXII - OCTUBRE 2016

Pòrtic

Són moltes les pulsacions que demostren que aquesta és una comunitat viva

que, alimentada amb la celebració de la fe i l’amor misericordiós de Déu, vol

projectar la força rebuda en acció de portes enfora, tot posant en pràctica el le-

ma que es va escollir per a aquest curs: “És temps de caminar!”.

I ho demostren el gran nombre d’activitats que ja s’han posat en funciona-

ment abans que el dia de santa Teresa de Jesús comenci oficialment el nou

curs. En deixem constància d’algunes: el treball impagable del grup de Pastoral

de la Salut, que no descansa mai, fent costat a les persones mancades de salut i

de companyia; el grup de Cuba que va desplaçar alguns voluntaris a Matanzas

amb ajuda material i va celebrar amb ells la festa del Carme; els voluntaris de

Quart Món, sempre atents a les famílies més necessitades; els catequistes i mo-

nitors de l’esplai que ja fa temps que es reuneixen per acollir els més petits de

la casa... Tot plegat sense comentar la feina dels nostres religiosos que han de

fer mans i mànigues per multiplicar-se en el seu servei a la comunitat i a la pro-

víncia.

Mentrestant, i en el marc de l’Any de la Misericòrdia, ja hem tingut una xerra-

da organitzada pel grup de Catequesi d’Adults i la Trobada de la Família Carme-

litana a Reus. També, un grup de pelegrins de casa nostra ha recorregut aquest

estiu la ruta teresiana “De la cuna al sepulcro” per terres castellanes.

En aquest context, la celebració de la festa de la fundadora del Carmel des-

calç, santa Teresa de Jesús, juntament amb la memòria que hem fet fa uns dies

de l’altra Teresa, la Teresina del “caminet”, i la joia per la proclamació pel papa

Francesc de la santedat d’Elisabet de la Trinitat, són nous impulsos per continu-

ar ben atents al nostre propòsit: “És temps de caminar!”

Butlletí CC - 4

Parteixo, diu Sallès, de la lectura de dos textos entre els quals hi ha 17 anys de distància (el pri-mer, escrit en 1913, any en què Edith marxa a la Universitat de Gotinga i el segon, escrit en 1930, quan ja resideix a Espira, dedicada a la docència i a una intensa activitat com a conferenciant). El primer text diu així: «Quan vam arribar a casa meva, va dir (es refe-reix a Hugo Hermsen, company seu a la Universitat de Breslau i fundador de la “Lliga per a la Reforma Escolar”): “Bé, li desitjo que trobi en Gotinga per-

sones que la satisfacin. Aquí ha estat vostè massa exigent i crítica”. Aquelles paraules em van sor-prendre molt; no estava acostumada a que em renyessin. A casa amb prou feines gosaven fer-me observacions; les meves amigues estaven unides a mi per l’afecte i l’admiració. Vivia en l'ingenu auto-engany que tot en mi era correcte, cosa freqüent en les persones incrèdules, que viuen en un tibant idealisme ètic. I és que, quan s'està entusiasmat pel bé, hom creu que és bo. Considerava just que jo tingués el dret d’assenyalar despietadament amb el dit tot allò que veia com a negatiu: les fe-bleses, errors i faltes d'altres persones; sovint en to irònic i despectiu. Hi havia qui em trobava “encantadorament maliciosa”. Per això, aquestes paraules de comiat tan serioses, dites per un home que valorava molt i apreciava, em van doldre de debò. No em vaig enfadar amb ell; tampoc m’ho vaig tirar a l’esquena com si es tractés d’un retret injust. Allò va ser com un primer toc d’atenció que em va fer reflexionar.» Passem al segon text, pres d'una carta a una amiga religiosa benedictina, Adelgundis Jae-gerschmid, datada el 16 de febrer de 1930: «Nosaltres no hem de jutjar, sinó confiar en la in-sondable misericòrdia de Déu.» Què ha canviat en el to i el fons d'aquestes pa-raules d'Edith? Probablement, el llarg camí recor-regut per una persona excepcionalment dotada, intel·lectualment brillant, que va ser tocada en el seu interior per la misericòrdia i la bondat de Déu. En Edith hi trobem un itinerari marcat per la sinceritat de plantejaments, l'honestedat in-

Paqui Sallés, ocd

Paqui Sallés, carmelita descalça del monestir de Puçol (València) ha publicat al blog “De la rueca a la pluma”, un article entranyable sobre la pensadora i santa Teresa Beneta de la Creu titulat “Edith Stein entranyada en la misericòrdia”. Segons l’autora, “en Edith Stein hi

trobem un llarg itinerari de recerca de veritat, pel qual és coneguda universalment, però hi ha aspectes de la seva personalitat que revelen un ésser humà entranyable, compassiu i

amb una enorme capacitat d'acollir en el seu cor la realitat d'altres persones”. I ho docu-menta amb uns quans exemples, dels quals n’hem destacat un per deixar-ne constància a les nostres pàgines.

Butlletí CC - 5

El dia 16 d’octubre, quan aquesta edició ja

estigui tancada, la carmelita descalça nas-cuda a França Elisabet de la Trinitat haurà

estat proclamada santa de l'Església pel papa Francesc.

Per introduir-nos en la figura d'aquesta jo-

ve carmelita -va morir als 26 anys d'edat-, el Carmel Descalç Català ha editat un dos-

sier amb els treballs que aquest Butlletí CC va publicar a la secció “a fons” en ocasió

del centenari de la seva mort, l’any 2006. Van col·laborar en aquest dossier la car-melita de Mataró Maria Alves, el P. Agustí

Borrell, el P. Marià Rosanas (†) i Xavier Mi-ró, laic de Badalona.

tel·lectual, una capacitat d'introspecció i anàlisi de la persona humana impressionant, una obertura vital, imprescindible i necessària per deixar-se commoure i afectar per les persones i els esdeve-niments que marcaven el seu camí. Com ella mateixa reconeix: “la meva actitud davant les persones i davant meu mateix havia canviat totalment. No pensava ja en tenir sempre la raó i ‘sotmetre’ l'adversari costés el que costés. I malgrat que continuava jutjant amb duresa les febleses de les persones, ja no cercava tocar el seu punt més feble, sinó ser indulgent. Tampoc se’n va ressentir la meva actitud d'educadora que sempre vaig mantenir. Havia après que rares vegades les persones milloren quan se'ls “diu la veritat”; això només ajuda quan elles mateixes tenen la seriosa exigència de ser millors i si concedeixen el dret a la crítica.” Solament una persona que és capaç de posar-se en la situació d'una altra, està en disposició de

deixar-se modelar les seves entranyes per anar transformant-les en entranyes misericordioses. Qui no veu o no és capaç de veure perquè tanca la seva atenció als qui l’envolten, difícilment podrà iniciar aquest procés d'humanització interior, que necessàriament s'ha de verificar en les actituds davant un mateix i els altres. Acabo, escriu Paqui Sallès, amb unes paraules del papa Francesc que sintetitzen l’essència de la misericòrdia i que bé podríem destacar de la vida d’Edith Stein: “una cosa és parlar de misericòrdia, una altra és viure la misericòrdia”. La misericòrdia no és una paraula abstracta, sinó un estil de vida. El que fa viva la misericòrdia és el seu dinamisme constant per anar a la recerca de les necessitats d’aquells que viuen amb dificultat espiritual i ma-terial. La misericòrdia té ulls per veure, orelles per escoltar, mans per aixecar… qui no viu per a servir, no serveix per a viure.” (Catequesi jubilar del papa Francesc. 30 de juny de 2016).

Butlletí CC - 6

El 9 de setembre vam sortir d’Àvila, beneïts com a “peregrinos” pel prior del convent de “la Santa” David Jiménez, i durant uns dies vam transitar per petits poblets de Castella, molts d’ells d’un marcat carisma teresià, fins arribar a Alba de Tormes, on ens van donar l’acreditació d’-“andariegos”.

Han estat vuit dies intensos de matinar, caminar, fer cultura de fe i d’art religiós i compartir. A nivell personal m’ha servit molt i he après noves coses de les que la Santa parla als seus escrits:

- La humilitat de Teresa plasmada en les per-sones que ens acollien durant la ruta. (pròleg Fundacions / 1E 2,8)

- L’esforç i tenacitat per assolir la fita quan val la pena. (V 22,12/ F 2,6/ F 5,8/ F 28,19)

- El compartir en els moments de més man-cança amb els companys de camí. (V 13,10/ F 5,2)

- Despreniment dels vilatans de la zona que no han tingut un “no” per nosaltres al saber que érem pelegrins i a l’hora, el despreniment nostre al deixar una mica de banda la societat de consum que normalment ens absorbeix en el dia a dia. (C 1,2/ C 7,7)

- L’alegria de viure cada moment en el present. (V 10,4/ F 5,15)

- La pregària contemplativa davant la immensitat de la natura d’aquells paisatges i llocs on Tere-sa va viure i caminar (V 13,16/ C 37,4/ R 5,4)

Ja és temps de caminar...

Joana Amigó

Uns quants laics d’aquesta comunitat hem emprès a peu aquest estiu una ruta teresiana de pelegrinatge des del lloc on va néixer santa Tere-sa d’Àvila fins a on va morir, Alba de Tormes. Ha estat una vivència molt enriquidora tant a nivell físic, mental com espiritual.

Butlletí CC - 7

- L’agraïment als que tan bé han preparat la ruta i s’han esfor-çat perquè el camí fos planer. (3E 1,7/ F 5,10)

- L’Amistat i el coneixement de les persones del grup que abans eren distants i amb la vivència ara conec i aprecio molt més. (1E 2,18/ V 16,7/ C 4,7/ C 7,5/ C 7,8)

Aconsello viure aquesta ruta «De la cuna al sepulcro» a tots aquells que es vulguin apropar al carisma de la Santa i experimentar durant uns dies, tot fent camí a sol i serena, un tast del que ella va haver de passar anant d’un lloc a l’altre de les seves fundacions, sobretot al final dels seus dies amb la salut deteriorada.

Com diu ella: “La paciencia todo lo alcanza; Quien a Dios tiene nada le falta: Sólo Dios basta. Eleva el pensamiento, al cielo sube, por nada te acongojes, nada te turbe… Venga lo que venga, nada te espante. La gloria vana, nada tiene de estable, todo se pasa…que quien cree y espera to-do lo alcanza”.

El dia 20 de setembre, la sala d'actes va quedar petita per acollir el gran nombre de badalonins

que es van apropar a la nostra comunitat per escoltar Mn. Salvador Pié, Missioner de la Miseri-còrdia en aquest any jubilar proclamat pel papa Francesc. Mossèn Salvador, que és teòleg i rec-

tor de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, ens parlà de la misericòrdia en els nos-tres temps, posant l'accent en l'acció (obres de misericòrdia) enfront de l'obligació (manaments) com a identitat dels cristians d'avui en un món convuls i contradictori. També es va fer ressò de

les paraules del papa de sortir a les nostres perifèries, els nostres entorns més propers necessi-tats d'estimació i comprensió.

Butlletí CC - 8

Fa 60 anys des de que la pintora dels frescos de l’altar major, la badalonina Maria Niubó, va començar a esbossar els dibuixos de l’obra que, per sorpresa d’ella mateixa, li va encarregar el pare Benjamí, aleshores prior de la comunitat carmelitana. La Maria tot just tenia 26 anys i s’enfrontava a la que seria la gran obra mural de la seva vida. Ella mateixa ho explica al seu llibret “Les pintures murals de l’església del Carme”, on hi trobem una anècdota avui senzillament curiosa, però, per l’època en que es va produir, que és indicadora de la forta per-sonalitat de la pintora. Diu la Maria:

«Quan només havia acabat el projecte, ja acolorit, la Revista de Badalona s’hi va interessar i en va fo-tografiar una part, justament la que es refereix a la Visitació, reproduït, és clar, en blanc i negre. No va trigar gaires dies a arribar un missatger de la FET y de las JONS* a dir-me que fes el favor de treure el fulard del jove excursionista. Jo no vaig contestar, ni sí ni no. Però vaig pensar que quan s’hagués des-fet la bastida, cosa que posaria al descobert tot el presbiteri, a veure qui seria el maco que s’enfilaria allà dalt a treure el pecat polític d’escena. En el projecte, aquesta figura té les mans agafades a la cintura, i vaig pensar: “doncs ara deixaré caure la

ma dreta del noi i pintaré les quatre barres a la si-vella del cinturó. A qui no li agradi, que hi pugi i les tregui”. És clar, essent una forma tan petita, vista des de baix pren un to ataronjat. I algú de la comu-nitat que ho sabia, s’ho mirava des de baix i em va dir: -Però aquelles quatre barres... Li vaig tornar la cançó: “qui tingui tanta vista que les distingeixi des d’aquí -entre 13 i 14 m. d’alçada- que pugi...” Això s’esdevenia un vespre de la segona quinzena de febrer de l’any 1960.» * És a dir la Falange Española Tradicionalista y de las Juventu-des no sé què més Nacionalsindicalistas -aclareix ella mateixa.

Butlletí CC - 9

Enric Masdeu

Aquests dies d’estiu, una notícia sobre un tema que no coneixia ni poc ni gens ha despertat la meva curiositat: la presència cristi-ana a la ciutat de Tànger (Marroc), ciutat propera a Ceuta ba-nyada per les aigües de l’estret de Gibraltar. Va ser amb motiu de l’entrevista que TV3 va fer a Mn. Santiago Agrelo, bisbe Tànger, emesa pel programa “Signes del temps”. Les paraules d’aquest religiós franciscà natural de Rianxo, Galí-cia, em van impressionar per la clarividència i la força amb què proclamava que la problemàtica dels refugiats polítics i econò-mics és un tema d’església, més ben dit de pervivència de les comunitats cristianes que ell mateix pronosticava amb un futur molt diferent de les actuals. Unes comunitats, deia, que s’hauran d’assentar en base a la comunió amb els més necessitats. El raonament de Mn. Agrelo, bisbe en terra de missió (la seva diòcesi té un número de catòlics testimonial comparat amb la població total d’aquest territori), va ser duríssim vers la política de les autoritats europees, i en particular les espanyoles, que neguen de fet -malgrat les bones paraules- el dret de tota perso-na a cercar una vida millor, i es preguntava que fèiem nosaltres els cristians en el camp de l’acolliment. Sobre ell mateix va dir que, abans de marxar a Tànger, no es qüestionava aquest problema perquè el seu pensament s’havia adaptat a l’oficial que publiquen els mitjans infor-matius d’aquí, però que, al cap de quatre dies de ser al Marroc, el seu discurs ja havia girat comple-tament en conèixer la realitat i palpar-la amb el contacte diari amb els desplaçats, molts dels quals truquen a les portes dels diferents temples cristi-ans de la ciutat. Entre les comunitats catòliques, a Tànger hi ha un monestir de carmelites descalces que va ser fundat l’any 1934. Elles també viuen de molt a prop les condicions inhumanes que pateixen els immigrants que espe-ren una oportunitat per saltar les barreres a la recerca d’una vida digna. Com tantes comunitats de frontera acullen i do-nen suport humà i ofereixen ajuda dins les seves possibilitats.

Incorporació a la comunitat

El passat mes de setembre es va incorporar a la comunitat

de religiosos el P. Justine Singh, després de dos anys de servei a la comunitat carmelitana de Lleida. Ara el P. Justine

tindrà més fàcil continuar els seus estudis universitaris a Bar-celona i, a la vegada, ens aportarà la seva inestimable ajuda. La nostra comunitat queda, doncs, formada de moment pels

següents religiosos: P. Àngel Briñas (prior), germà Jordi Fontanellas (subprior), P.

Joaquim Castell, P. Josep Jaumot, P. Juli González, P. Stephen Dourav i P. Justine Singh, aquests dos de la provín-cia índia de Manjummel.

El provincial, P. Miguel Márquez, amb la comunitat de Tànger.

A dalt, Mn. Santigo Agrelo.

Butlletí CC - 10

a fons

Aquest estiu, el CITeS-Universitat de la Mística d’Àvila ha acollit el V Congrés Ibèric del Carmel Descalç Seglar. Van ser quatre jornades de reflexió per aprofundir en temes de gran importància per a aquesta branca del Carmel Teresià dels nostres dies: identitat, formació i discerniment vocacional. Però, nosaltres, coneixem prou bé la tercera branca de l’Orde que supera els 25.500 germans en tot el món? Per divulgar entre els nostres lectors el carisma i valors del Carmel Seglar, des del Butlletí CC hem pogut comptar amb persones tan significatives com el P. Alzinir Debastiani, delegat general per als CDS i els germans Jordi Lloret, Maria Daniela Biló i Maria Pilar Vila. A ells i elles, moltes gràcies.

El Tercer Orde del Carmel

Butlletí CC - 11

Per trobar els precedents dels ordes ter-

cers o terciaris cal anar a recercar a la ma-teixa història dels primers monestirs euro-

peus de l’alta Edat Mitjana, quan molts laics, fins i tot famílies senceres, cercant

assegurar la salvació eterna predicada pels preveres, s’aproparen a les comunitats de monjos per participar “en cos i ànima” del

seu mateix carisma. Moltes vegades, aques-tes laics proposaven viure en comunitats a

redós dels monestirs sotmetent-se al seu mestratge espiritual.

Hom considera sant Francesc d’Assís un

dels grans revitalitzadors del despertar de l’espiritualitat dels laics. El seu exemple de

pobresa i penitència, i la seva paraula dolça i esperançadora, van suposar una gran for-

ça que movia la gent a seguir-lo.

En aquest context, i vista la impossibilitat d’abandonar les obligacions per part d’a-

quells que tenien responsabilitats familiars, hauria sorgit l’orde dels Germans i Germa-

nes de la Penitència, un estat entremig en-tre el claustre i el món secular.

Ben aviat, la resta d’ordes mendicants

van fer seva aquesta idea d’apropar associ-acions de laics als seus convents i mones-

tirs. Entre 1220 i 1225 ja apareixen alguns grups masculins i femenins de penitents

propers a l’orde dels Predicadors.

Però no serà fins al segle XV que la San-ta Seu concedeixi la potestat d’agregar les

associacions laïcals en forma de terceres ordes als Agustins (1409), Servites (1424),

Carmelites (1452), Mínims (1508), Trinitaris (1751)...

El Dret Canònic actual, promulgat el

1983, estableix una normativa bàsica per a les ordes terceres i altres associacions laï-

cals afiliades a alguna orde o congregació religiosa, i les defineix així:

- Es coneixem com a ordes terceres o altres denominacions les associacions els membres de les quals, participant en el se-

gle de l’esperit d’algun institut religiós, por-ten una vida apostòlica i cerquen la perfec-

ció cristiana, sota la direcció del mateix ins-titut (cànon 303).

Butlletí CC - 12

a fons

Gràcies a Déu, a vosaltres i a totes les per-

sones que han fet possible aquest V Congrés d’Espiritualitat. Em dic Jordi, estic casat amb

l’Anna i tenim 7 fills, soc carmelita descalç se-glar i diaca permanent.

Concreció de la meva intervenció

Segons el programa d’aquest Congrés, for-

mo part dels testimonis laics que intervenen després del títol de l’excel·lent exposició que acabem d’escoltar sobre la interioritat teresiana

avui. Us he de confessar que veient-me com a testimoni d’un tema d’aquesta magnitud espiri-

tual vaig sentir una mena de basarda, perquè em va venir a la memòria allò que escriu santa Teresa de Jesús: «qué difícil es este lenguaje

del espíritu». Imagineu que difícil havia de ser per a mi ser-ne testimoni, per a un que com a

molt alguna vegada creu haver vist de lluny «charquitos para niños». Afortunadament ja hi va haver qui em va tranquil·litzar i animar per

estar aquí amb vosaltres. Per tot això he cregut oportú parlar-vos de com intentem viure avui la interioritat teresiana

els carmelites descalços seglars, fins no fa gaire coneguts amb el nom de terciaris carmelites.

Qui som els carmelites descalços seglars?

Som fidels catòlics que mengem, dormim i vivim en llocs diferents, és a dir cadascun a ca-sa seva, treballem en llocs diferents i, normal-

ment, participem dels sagraments i de la litúr-gia que se celebra en l’església o en els mones-

tirs del Carmel també en llocs diferents. Simpli-ficat: vivim en el món.

Aquesta forma de vida no ens impedeix parti-

cipar d’una manera singular de l’espiritualitat de l’Orde dels Carmelites Descalços, del carisma de

santa Teresa de Jesús i de sant Joan de la Creu, portar una vida apostòlica i buscar la per-fecció cristiana sota el guiatge de l’Orde. Ens ho

facilita el compromís formal de viure d’acord amb una Regla aprovada per la Santa Seu. Tot i l’antiguitat dels terciaris carmelites, la

veritat és que actualment són pràcticament desconeguts o desconeguts del tot. És per això

que voldria compartir amb vosaltres uns aspec-tes dels carmelites seglars.

Unes notes històriques

Des de quan hi ha persones que viuen en el

món però que, tanmateix, participen de l’esp-iritualitat de l’institut carmelità?

Hi ha qui diu que els terciaris neixen pràcti-cament amb l’origen de l’Orde. Pel que fa als terciaris carmelites hi havia una venerable tra-

dició que situava la seva inspiració original en aquells profetes que alimentava Abdies (1Re

18,13), majordom d’Acab, rei d’Israel, aparellat amb la princesa Jezabel que perseguia el profe-ta Elies per matar-lo; en alguns dels seus segui-

dors o d’Eliseu i també se situava el nostre ori-gen en els recabites. Des d’un punt de vista jurídic o més ben dit

canònic, el primer document amb cert relleu normatiu sobre els terciaris seria la Regla del

beat Joan Soreth, general dels carmelites, que la va signar el 12 de març de 1455, a Liège (recordem que la butlla del Papa Nicolau V Cum nulla és de 1452). Aquesta primera Regla dels terciaris tenia, però, un caràcter particular. No

En Jordi Lloret, nascut a Arenys de Mar viu a Mataró i és advocat de professió. Va intervenir amb l’estil planer i sincer que el caracteritza, al Congrés d’Espiritualitat de Lleida deixant el seu interessant testi-moni personal. Recollit al llibre “La interioritat habitada. El testimoni de Teresa de Jesús. Actes del V Congrés d’Espiritualitat”, creiem de gran interès fer-lo arribar a tothom des d’aquestes pàgines.

Jordi Lloret Magdalena, ocds

Butlletí CC - 13

era per a tots els terciaris carmelites. Per tenir

una norma universal es va haver d’esperar a la Regla signada pel P. Estraci, general dels Car-

melites, a Rosselló, l’any 1637. La primera Regla universal dels terciaris carmelites descalços aprovada pel Definitori

General dels Carmelites Descalços, és del 8 de gener de 1883. Regia per al Venerable Orde Tercer (V.O.T.) de la Benaurada Verge Maria

del Mont Carmel i de Santa Teresa de Jesús.

On som ara?

Avui la forma de vida a què ens comprome-

tem, la recull un cos normatiu format per la Regla de Sant Albert (1205-1214) i les Consti-tucions de l’Orde Seglar del Carmel Descalç,

aprovades per la Santa Seu el 2003 i el 2014. Deixeu-me dir que per molts estudiosos carme-

lites, la Regla de Sant Albert fou donada a peti-ció d’un grup heterogeni de laics (croats o pe-legrins occidentals) que s’havien proposat viure

en solitud a la muntanya del Carmel. Una ve-gada més resulta que primer hi ha la vida i

després la norma que intenta fixar, guiar i pre-servar aquella vida.

Paradigma de la interioritat teresiana avui

Anem a la interioritat teresiana. Ni que sigui una certa tautologia, qui va viure la interioritat teresiana de forma plena ha estat santa Teresa

de Jesús. La va viure primer sota la guia de la Regla del Carme «mitigada» i després amb la

guia de la «primera» Regla del Carme. A més, va prendre aquesta regla com a fonament de la forma de vida a l’hora de fundar el carmel

de Sant Josep d’Àvila (1562). Aquesta plena interioritat teresiana (la de santa Teresa de Jesús), la va començar a

transmetre ella mateixa en converses, actituds, gestos, etc., a aquelles persones que es reuni-

en al monestir de l’Encarnació (monges i se-glars) poc abans de fundar Sant Josep. Un cop fundat la va transmetre més intensament a les

monges descalces i, més tard, ho feia amb sant Joan de la Creu, amb Jerónimo Gracián,

etc. A més d’aquesta transmissió oral i viscuda fins avui, tenim el goig de conservar-la de for-

ma escrita per la pròpia Teresa de Jesús. M’a-grada pensar com altament probable que d’una

manera o altra també la va transmetre als laics

que la freqüentaven, algun dels quals precisa-

ment eren terciaris carmelites. Sembla que ho era el seu germà Lorenzo, pel que afirma María

de San José Salazar: «...vino en nuestro hábito y vida —aunque en su casa— por lo cual mere-ce el nombre de carmelita» i també ho era

Francisco Yepes, germà de sant Joan de la Creu. Des d’aquest punt de vista podríem dir que

les monges, els frares i els terciaris han estat i són exponent de la interioritat teresiana pri-

mordial. Una primordialitat fecunda, acollidora, expansiva. Aquest congrés n’és una mostra més.

Què fem els carmelites seglars per omplir

la interioritat teresiana avui?

Desitjar tenir Déu present tant dins com

fora nostre, en el germà, en els ocells, els ar-bres, els peixos... en tot el que Déu ha creat..., tot i que com afirma Isaïes és un Déu que s’-

amaga (Is 45,15), i com es lamenta sant Joan de la Creu en el Cántico Espiritual: «Adónde te escondiste, Amado, y me dejaste con gemido». Desitgem tractar-lo personalment a soles i acompanyats amb tota l’Església i amb l’Orde

del Carmel Descalç en la litúrgia sacramental i la Litúrgia de les Hores. Aquets desitjos fan néixer la necessitat de:

donar-li culte, adorar-lo, glorificar-lo, servir-lo...; meditar la seva Llei d’amor i portar-la a

terme en nosaltres, en els altres, en totes les coses creades per Déu; revestir-nos de les ar-mes que ens dóna i sant Pau i la Regla ens re-

corden; vetllar de forma humil i esperançada perquè quan torni altra vegada Jesús no ens

trobi dormint. En definitiva, desitgem omplir la interioritat teresiana avui obsequiant Jesús amb la nostra vida a glòria de Déu i bé de

l’Església. Aquesta és la interioritat teresiana que des del compromís formal de viure segons una Re-

gla ens proposem viure avui, com ahir, els car-melites seglars. I volem fer-ho tot i que alguna

vegada rebem somriures sorneguers o burle-tes, menyspreu o exclusió pel fet de dir que volem ser sants, justos o el que és el mateix,

per voler ser u amb Déu. Demanem a la nostra germana la Verge

Maria que ens acompanyi i a Déu que ens ho concedeixi, ja que sense Déu no podem res.

Butlletí CC - 14

a fons

Aquesta va ser la base de l'experiència de

santa Teresa. Primer com a recerca humana i després com a necessitat d’esdevenir “amics

forts de Déu”. Per això funda comunitats peti-tes per viure una profunda experiència de com-unió i amistat, animades per l'Esperit Sant i al

servei de l'Evangeli.

Una societat plural

Vivim avui en una societat cada vegada més

pluralista en tots els sentits, especialment en l'àmbit social i religiós. És una societat que obli-da la dimensió profunda de les persones i les

aïlla en si mateixes, fent-les anar al darrere de tot el que és novetat i del que ofereix el mer-cat, des dels productes materials més superflus

als productes espirituals, que prometen un apa-rent benestar espiritual i l’explicació de les ex-

periències de la vida, dels límits humans, del sofriment i de la mort.

Per això, una autèntica comunitat teresiana

tindrà sempre quelcom a dir a les persones de tots els temps. L'Evangeli, cregut i viscut, serà

sempre la resposta “a les necessitats més pro-fundes de les persones”. Això “perquè tots hem estat creats per a allò que l'Evangeli ens propo-

sa: l'amistat amb Jesús i l'amor fratern. Quan s'aconsegueix expressar adequadament i amb

bellesa el contingut essencial de l'Evangeli, se-

gurament aquest missatge satisfarà les recer-ques més profundes dels cors” (Francesc, Evan-gelii gaudium 265). Vet aquí el que ressona avui amb força per a la vida i la missió de cada membre i de cadascuna de les comunitats de

l'Orde Seglar!

Viure en amistat amb Jesús

Aquesta és la primera crida a cada membre del Carmel Seglar; és, a més, condició per a la

supervivència de cadascuna de les comunitats cristianes enmig del món. Només quan es viu en aquesta amistat és possible constituir autèn-

tiques comunitats que, al centrar-se en el Crist i en el seu manament de l'amor, ideal comú, són

capaces de resistir als factors de disgregació de la societat moderna.

Per això la primera missió de l'Orde Seglar

és viure i ser portadors d'aquest sentiment a les persones de la pròpia família, de les relacions

en el treball i d’altres contactes personals. Es tracta d’actuar, diria jo, com un Bon Samarità davant dels nombrosos anònims, tombats i mig

morts que trobem cada dia en els marges dels nostres camins, víctimes d'una cultura de mort i mancada de sentit que moltes vegades només

cerca la immediatesa i el benestar material. A

Fr. Alzinir Francisco Debastiani, carmelita descalç Delegat general per a l’OCDS

Una de les necessitats més profundes de les persones és tenir una amistat autèntica. En primer lloc en l'àmbit humà, i després en el de la fe, l'amistat amb Déu. El mateix Jesucrist ens va proclamar la seva amistat al revelar-nos tot el que li havia mostrat el Pare. I continua fent-ho per mitjà del seu Esperit.

Butlletí CC - 15

tots i a cadascun els empeny el consol i el

missatge de “l’amistat amb Aquell que sabem que ens estima”, els empeny una Presència

de Misericòrdia, que és l'única capaç de fre-nar els mals de la nostra societat. "Els homes d'avui saben que tenen necessitat de la mise-

ricòrdia de Déu i del seu afecte", perquè “la duresa del món tecnicista, en el qual els senti-ments no compten, augmenta l'esperança en

un amor diví que es doni gratuïtament" (Benet XVI).

Afrontar el futur

Per fer front al futur amb aquesta base, és necessària la capacitat de viure i cal formar les

persones no solament intel·lectualment, sinó en totes les dimensions de la vida humana:

afectiva, relacional, doctrinal i espiritual. I això més amb un estil propi de la comunitat, que anomenem d'humanisme teresià, amb relaci-

ons personals profundes, autèntiques i frater-nes, basades en l'amor gratuït i fidel; és el que

fa que les relacions siguin significatives, enca-

ra que només es trobin o reuneixin una o dues

vegades al mes, ja que crea llaços estables capaços de resistir més enllà de la presència

física. Ja ho havia intuït en el seu temps Tere-sa de Jesús quan va expressar el desig que “els cinc que ens estimem en Crist prengués-

sim l’acord de procurar aplegar-nos de tant en tant per desenganyar-nos els uns als altres i dir-nos en què ens podem esmenar” per esti-

mular l'amor a Déu i fer-se el bé entre ells. (Vida 16,7).

Una vida com aquesta és per si mateixa missió i porta a la missió. I és una missió que es renova en l'oració personal, trobada amb

Jesús que té en compte els altres, que els des-perta “l'adhesió del cor amb la proximitat, l'a-

mor i el testimoniatge” (Francesc, Evangelii Gaudium 42). Viure així és deixar entrar un petit raig de llum de l'amor infinit de Déu en

les tenebres del món, l'únic que és etern i mai passarà!

Detall ampliat d’una fotografia del P. Alzinir amb un grup de terciaris a Nigèria, on hi ha vuit fraternitats del Carmel Seglar

Butlletí CC - 16

a fons

Desde que el Verbo se hizo carne sabemos que no existe ninguna verdad revelada que no pueda y no deba encarnarse en una acción o en un ‘camino’, de manera que la encarnación de Cristo es el criterio de toda verdad real, y en el caminar en la verdad se pone de manifiesto la real posesión de la verdad misma1. Es la unidad del saber y del obrar, de teoría y práctica, de vida y doctrina que nos transmite el Evangelio y que encontramos en los Santos de todos los tiempos. ‘Personalidades totales’ que enseña-ban lo que vivían y vivían lo que enseñaban. Per-ceptibilidad histórica de su testimonio que fue el fundamento de su credibilidad.

Este es el ‘testamento’ que nos han legado nuestros místicos, una encarnación real del evangelio, unidad de vida y doctrina que descu-brimos como vocación: el Carmelo teresiano-sanjuanista. Si tal debe ser nuestro compromiso frente al misterio de Dios revelado, podemos decir comparativamente, sin temor a equivocar-nos, que no hay ningún aspecto y palabra ‘de ayer’ de nuestros Santos que no podamos y de-bamos encarnar hoy con ‘fidelidad creativa’. ¿Qué espera Dios, el mundo, la Iglesia, la Orden, del Carmelo Seglar? Se agolpan en mi mente y en mi corazón anhelos, sueños y proyectos…

Hay en nuestra historia y en nuestro presen-te una riqueza que queremos conservar, hay carencias que queremos compensar, pobrezas e inercias que queremos transformar. “Ahora co-menzamos, y procuren ir comenzando siempre de bien en mejor” (F 29,32), como “cimientos de los que están por venir” (Ib., 4,6), como piedras tales que sobre ellas “se torne a levantar el edi-ficio”, si fuere menester (Ib., 7). ¿Cómo no pre-guntarse qué hubiera hecho Teresa de Jesús en nuestro tiempo y situación?2 ¿Cómo hubiera respondido a la Iglesia y al mundo, cómo hubie-

ra ideado la vida de sus comunidades? ¿Tienen vigencia hoy sus sueños de ayer? ¿Siguen te-niendo ‘fuerza performativa’ sus deseos sobre nuestra vida? O dicho de otra forma, ¿el decir de su desear nos sigue conmoviendo y moviendo a ‘las obras que quiere el Señor’? ¿Somos lo sufi-cientemente receptivos como para que, al dialo-gar con ella en la lectura y la oración, sus sueños (acta de nacimiento de nuestra vocación) sean ahora los nuestros, recrecidos y enriquecidos por cuatro siglos y medio de vida y comunión?

“Y como me vi mujer y ruin e imposibilitada de aprove-char en lo que yo quisiera en el ser servicio del Señor, y toda mi ansia era, y aún es, que pues tiene tantos enemigos y tan pocos amigos, que ésos fuesen buenos, determiné a hacer eso poquito que era en mí, que es seguir los consejos evangélicos con toda la perfección que yo pudiese y procurar que estas poquitas que están aquí hiciesen lo mismo, confia-da en la gran bondad de Dios, que nunca falta de ayudar a quien por él se determina a dejarlo todo; y que siendo tales cuales yo las pintaba en mis deseos, entre sus virtudes no tendrían fuerza mis faltas, y podría yo contentar en algo al Señor, y que todas ocupadas en oración por los que son de-fendedores de la Iglesia y predicadores y letrados que la defienden, ayudásemos en lo que pudiésemos a este Señor mío, que tan apretado le traen…” (CV 1,2).

Teresa se atreve a soñar, a desear ‘a lo grande’. Sus deseos se convierten en determina-ción. La determinación en seguimiento evangéli-co. El seguimiento evangélico en nuevas comu-nidades en torno al Maestro, asentadas en la amistad y en el ejercicio de virtudes. Las virtu-des en cimiento de la oración, la convivencia fraterna y la misión.

Ese breve párrafo, que leemos siempre con-textualizado en el siglo XVI, es el anhelo que nos sigue dando a luz a todos: monjas, frailes y se-glares sin distinción. Encarnado en el siglo XXI, nos convoca cada día al seguimiento de Jesús y a la vida evangélica. A formar pequeñas comuni-dades cristianas, contemplativas y misioneras,

VOLÉ TAN ALTO, TAN ALTO, QUE LE DI A LA CAZA ALCANCE…

María Daniela Biló, ocds

Butlletí CC - 17

donde la diversidad es escuela de vida, ejercicio de caridad, ascesis y servicio, creatividad y fe-cundidad.

Comunidades donde la amistad, vivida ‘a lo teresiano’, nos ayude a crecer y madurar. A an-dar en verdad, a “desengañarnos unos a otros” diciéndonos “en lo que podríamos enmendarnos y contentar más a Dios; que no hay quien tan bien se conozca a sí como conocen los que nos miran, si es con amor y cuidado de aprovechar-nos” (V 16,7). Comunidades que saben gestionar con seriedad la formación integral de sus miem-bros. Que no buscan solamente una capacita-ción doctrinal sino, sobre todo, vivir en “estado de transformación” permanente (LB, pról., 3). Buscadores del Dios vivo, siempre en camino hacia “la divina unión y transformación y amor en Dios” (LB 1,19).

Carmelitas seglares con experiencia y pala-bra para dar razón de su fe, para comunicar, para interpretar, para enriquecer la reflexión y la vivencia del carisma, para proyectar la misión con monjas y frailes, en igualdad de condicio-nes. Vivencia de la comunión, respetuosa de cada plasmación carismática, pero que sabe trascender las diferencias para unir fuerzas en una experiencia y proyecto común.

Hoy psicólogos y coaches educan y entrenan para soñar con lo que quieres, ponerle fecha de caducidad a tus sueños y trabajar por conseguir-lo. Nos hablan de salir de la zona de confort, de lo conocido y manejable, pasar a la zona de aprendizaje, trascender la zona de pánico (de no-experiencia) y alcanzar la zona mágica, la de las cosas maravillosas y los grandes retos que, superados, extienden y enriquecen aquello que hemos adquirido y manejamos con comodidad como ‘propio’. Nos dicen que hay que trabajar los miedos, potenciar los sueños, y atreverse a conseguirlos. ‘Terapeutas de la felicidad’ que, desde los recursos humanos, movilizan la zona más fecunda y creativa que todos llevamos de-ntro. ¡Cuánto más el Carmelo, formado en la escuela de nuestros místicos, cuenta con recur-sos humanos y espirituales, doctrinales y teolo-gales para vencer el miedo y la comodidad, la inexperiencia y la limitación, y dar a luz el sueño de un Carmelo Seglar renacido y fecundo!

En el decir teresiano, esta manera de soñar y determinarse se identifica con los deseos de las ánimas animosas, de las que Dios es tan amigo y favorecedor3. Tal vez sea este el aspecto por donde podríamos comenzar: tener deseos gran-des, deseos de apropiarnos de cada letra del carisma, de encarnarlo, de contagiarlo con de-terminación. Deseo de proyectar y realizar, por-que ‘obras son amores y no buenas razones’. Deseos fuertes que, acrisolados y macerados por la confrontación comunitaria y la oración, engendren un Carmelo Seglar renovado, a la altura de los tiempos y de su propia vocación. Buscadores de la intimidad con Dios, deseamos transmitir una experiencia que transforma cons-tantemente nuestra vida, queremos dar razón de ella ‘para que el mundo crea’. Este es nues-tro llamamiento, esta nuestra vocación, aquí nuestros deseos, aquí nuestras lágrimas y es-fuerzos, aquí nuestras obras y nuestra misión4. “Mas dalo tú, Padre de misericordias, porque sin ti no se hará nada, Señor” (Dichos de Luz y Amor, pról.). __________________________

1 Cf. H. U. VON BALTHASAR, “Teología y Santidad”, en: En-

sayos de teología, Vol. 1, Cristiandad, Madrid 1964, 196. 2 Y lo mismo podríamos preguntarnos de Juan de la Cruz y de cada santo carmelita que nos ha dejado en herencia su carisma personal como respuesta. 3 Cf. V 13,2. 4 Cf. CV 1,5.

Butlletí CC - 18

a fons

Però en els últims anys hi ha hagut una re-

vifalla del Carmel Descalç Seglar a casa nostra. De manera que dues fraternitats ja extingides,

han tornat a renéixer amb empenta. Aquestes son les fraternitats de Mataró i de Palma de Mallorca.

Les noves fraternitats

La fraternitat de Santa Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç de Mataró s’inicià en el

Congrés d’espiritualitat de Lleida de 2003, per iniciativa del llavors Prepòsit General de l’Orde, P. Luis Arostegui. En el procés d’engen-

drament, formació i consolidació d’aquesta fra-ternitat ha rebut l’ajut de diversos pares carmelites descalços, alguns dels quals ja

han entrat en l’eternitat com el P. Bona-ventura Gilabert, el P. Marià Rosanas i el

P. Enric Alsina; altres encara estan entre nosaltres com el P. Josep Castellà, el P. Agustí Borrell, el P. Joan Badia i el P. An-

gel Briñas, actual delegat del Carmel Des-calç Seglar de la Província Ibèrica de San-

ta Teresa de Jesús. Aquesta fraternitat va ser erigida canònicament en fraternitat pel P. Agustí Borrell el dia 1 d’octubre de 2014

a les carmelites descalces de Mataró, que amb tanta bondat ens han acollit. D’a-

questa manera es donava continuïtat a una fraternitat que existí a la ciutat de Ma-taró des de 1906 fins a 1978. És una fra-

ternitat amb 9 membres, assistits espiritu-alment pel P. Josep Castellà.

La fraternitat de Palma de Mallorca va

prendre nou alè gràcies a les carmelites descalces d’aquesta ciutat. Quan elles do-

naren a conèixer per internet la vida de la germana Maria de la Concepció de Sant Jaume i Santa Teresa, en procés de beati-

ficació, s’interessaren per conèixer-la per-

Maria Pilar Vila, ocds

El Carmel Descalç Seglar a Catalunya i Balears està format per quatre fraternitats, dues d’elles són molt antigues, la fraternitat de Barcelona, que va ser erigida l’any 1898, i la de Tarragona l’any 1919. Aquestes dues fraternitats han perseverat al llarg dels anys fins el dia d’avui, amb el desig de renovar-se i emprendre amb nou alè el camí vers el futur.

Butlletí CC - 19

sones d’arreu del món. Molltes d’elles eren

carmelites descalces seglars. Això els féu descobrir la riquesa del Carmel Descalç Se-

glar, i desitjaren que de nou es tornés a im-plantar en aquesta ciutat, ja que havia existit una fraternitat des de 1953 fins a 1986. Cer-

caren persones, alguns ja eren carmelites descalços seglars, i la fraternitat fou erigida oficialment pel P. Agustí Borrell el 24 de ge-

ner de 2015, amb el nom de fraternitat de l’Immaculat Cor de María i de sant Josep. En

l’actualitat són una fraternitat de 12 perso-nes i el mossèn de les carmelites descalces que ha iniciat el procés de formació. Tenen

com a assistent espiritual el P. Juli González.

Viure el Carmel

El Carmel Descalç Seglar a Catalunya se-gueix el mateix dinamisme que es dóna ar-

reu del món, on hi ha un floriment de frater-nitats, ja que cada cop hi ha més persones que se senten cridades a viure la vida cristia-

na segons el carisma del Carmel viscut i en-carnat per Teresa de Jesús i Joan de la Creu i responen joioses a aquesta crida.

En l’actualitat el Carmel Descalç Seglar està format per més de 25.000 membres,

repartits en 1.763 comunitats que estan pre-

sents en 75 països. Els països on hi ha un nombre més elevat de carmelites descalços

seglars són EUA amb 5.644; l’Índia amb 4.617 membres, Corea amb 3.500... A Espa-nya existeixen 46 fraternitats, de les quals,

com hem vist, quatre a Catalunya.

A casa nostra, com arreu del món, els

carmelites descalços seglars procuren viure

el carisma del Carmel teresià enmig del món,

en la família, en el treball i en les circums-

tàncies normals de la vida civil, i es reunei-

xen en fraternitat per pregar, formar-se i

créixer en la fe, en un clima d’amistat. Tu

que llegeixes aquest petit escrit, t’has pre-

guntat mai si Déu et crida a formar part del

Carmel Descalç Seglar, o senzillament tens

interès per conèixer-lo? Si es així, pots de-

manar informació a:

ocdscarmelcat@gmail.com

Assistents al Congrés del Carmel Descalç Seglar celebrat a Àvila aquest estiu

Butlletí CC - 20

Les lectures de Teresa

Teresa de Ahumada va tenir la fortuna de néixer en una llar de lletraferits. Els seus pares

posseïen una petita biblioteca familiar on coexis-tien llibres de diversos gèneres, i van inculcar els seus fills l’amor per la lectura. D’aquesta ma-

nera, abans de ser autora de la seva pròpia obra, Teresa va ser una gran lectora.

Les lectures espirituals recomanades pel seu oncle Alonso de Cepeda foren segurament una poderosa influència i els bons llibres acompa-

nyaren Teresa en la seva formació espiritual: les obres de divulgació de la Bíblia en llengua ro-manç; els Flos sanctorum, les obres de la místi-

ca franciscana (entre altres remarcadament el Tercer Abecedario espiritual de Francisco de

Osuna); l’Oratorio de religiosos d’Antonio de Guevara, o bé altres títols que van tenir una gran difusió en el segle XVI, com el Contemptus mundi, de Tomàs de Kempis, o la Vita Christi del

cartoixà Ludolf de Saxònia, a més de les obres

de Sant Pere d’Alcàntara, Sant Gregori Magne, les Epístoles de Sant Agustí, o moltes de les

obres de fray Luis de Granada. Alguns d’aquests llibres espirituals, però, foren inclosos, el 1559, en l’índex de llibres prohibits per la Santa Inqui-

sició, i Teresa de Jesús assistí, ja en el convent de l’Encarnació, a l’execució del decret inquisito-rial, que perseguia moltes de les obres de devo-

ció en romanç que havien contribuït a forjar i encaminar la seva vocació.

Pocs anys després, quan Teresa de Jesús re-dactà les constitucions per al convent de San José de Ávila (1567), va introduir una novetat

respecte a les constitucions del convent de l’-Encarnación, relativa a la vida cultural de la

comunitat: la relació de llibres que la superiora havia de procurar per a la lectura de les seves monges. Aquesta iniciativa constituïa una doble

novetat, primerament perquè proporcionava un patró de lectura espiritual a les religioses, i en

segon lloc perquè establia que els llibres havien de ser en romanç. Quan els legisladors dorians reela-

boraren les Constitucions Teresianes l’any 1592 ampliaren el repertori inicial proposat per la fundadora,

indicant: «se lean libros espirituales y aprobados; y especialmente vidas de los santos padres y los martirios de los santos mártires y las vidas de otros santos». Es remarca, fins a

dues ocasions distintes, que els lli-bres havien d’estar «aprobados», és

a dir, que no fossin sospitosos de difondre doctrines no aprovades ofi-cialment per l’Església. Curiosament,

entre les indicacions bibliogràfiques no se n’inclou cap sobre les obres de la pròpia fundadora, malgrat que

l’edició príncep de les seves obres ja s’havia publicat a Salamanca el

Mercè Gras, historiadora, arxivera dels Carmelites de Catalunya i Balears (I)

Butlletí CC - 21

1588,i que va ser seguida de la de Barcelona

en el mateix any. Evidentment, en les futures biblioteques dels convents descalços les obres

de i sobre Teresa de Jesús tindran un lloc des-tacat, així com les de sant Joan de la Creu i altres destacats autors carmelites.

Biblioteques de frares i biblioteques de monges. Una qüestió de gènere.

En termes generals podem dir que en l’èpo-ca de Teresa existia una radical diferència en-tre el que llegien els homes i les dones, i per

demés, entre les lectures dels religiosos i de les religioses. Després del Concili de Trento, l’-Església catòlica va centrar-se a reservar el sa-

ber teològic i filosòfic a una elit restringida. Les monges llegien i escrivien, però a partir de fi-

nals del XVI deixaren d’aprendre llatí; a més tampoc rebien ensenyaments filosòfics ni teolò-gics.

Sense accés a les escoles i les universitats, i apartades de la Bíblia i dels principals tractats

que els impedien una aproximació a les grans controvèrsies del moment, els canals de forma-ció de les monges es reduïen a unes bibliote-

ques tamisades per l’índex de llibres prohibits, i estaven formades per llibres d’espiritualitat i

d’oració, vides de sants, comentaris sobre au-tors místics i de determinats textos de la Bíblia, el breviari, tractats sobre les virtuts de la dona,

la vida de la Verge i de Crist, i novenes i altres devocions populars.

Les biblioteques dels religiosos, en canvi, no

tenien gairebé limitacions més enllà de les deri-vades d’alguns llibres que apareixien en l’Índex

de la Inquisició, i encara aquests podien llegir-se amb alguna autorització específica. Els ecle-siàstics barons no tenien cap trava per accedir

a la Bíblia i els seus comentaris, les obres origi-nals de tots els tractadistes de filosofia i teolo-

gia, història, medicina, ciència, literatura...

Com a conseqüència de tot plegat, les bibli-

oteques de les religioses seran molt diferents

de les dels frares pel que fa a la seva composi-ció. La dimensió de les llibreries conventuals

femenines i masculines serà també distinta, no únicament per la major varietat d’obres, sinó a causa de la dimensió d’unes i altres comuni-

tats: els convents de carmelites descalces esta-ven formades per comunitats relativament peti-tes, de fins a 21 monges, i per això les seves

biblioteques foren també forçosament limita-des. Una altra diferència substancial entre

comunitats masculines i femenines serà la rela-tiva a la llengua dels llibres. En moltes obres del segle XVI podem trobar una justificació de

l’autor relativa a la seva edició en llengua vul-gar, ja que dins de la mateixa Església no exis-

tien gaires partidaris de la divulgació o de l’ac-cés de les dones, els joves i els plebeus, a les obres relatives als textos sagrats.

La mateixa santa Teresa, que no sabia llatí, rebutjava un missatge espiritual tancat i elitis-

ta, que no fos obert a tots, i manifestava a la seva deixebla, la culta María de San José: «Dios libre a todas mis hijas de presumir de latinas. Nunca más le acaezca ni lo consienta. Harto más quiero que presuman de parecer simples, que es muy de santas, que no tan re-tòrica».

Les biblioteques de les monges acostuma-

ven a estar a càrrec de la llibrera, que servia els llibres a la comunitat d’acord amb el criteri marcat per la priora. No llegien tampoc el ma-

teix les novícies que las professes solemnes, i en els convents el noviciat comptava, i compta

encara, amb la seva pròpia petita biblioteca, diferenciada de la general conventual.

Les postulants que volien ingressar en el

Carmel descalç havien de saber llegir, per se-guir el res del Breviari i d’altres llibres litúrgics i espirituals. Si la candidata no havia assolit en-

cara el domini de la lectura durant el noviciat no podia professar com a religiosa corista.

Butlletí CC - 22

HOMES I DONES DEL CARMEL

-38

Com passa sovint amb moltes persones sin-gulars de la història, també la figura de la santa

carmelita descalça Maravillas de Jesús ha estat objecte d’interpretacions diverses, algunes de les quals poden semblar injustes o poc fona-

mentades.

El cert és que la vida conventual que ella va

proposar, per als nous Carmels que va fundar, volia ser molt propera a la que la mateixa santa Teresa aplicava en els monestirs del Carmel

reformat del seu temps. Quan el Concili Vaticà II dictà algunes normes sobre la vida religiosa

per adequar-la als nostres dies, la mare Maravi-llas creà l’Associació Santa Teresa de Jesús que agrupava els monestirs fundats per ella, i els

qui s’hi volguessin afegir, amb la voluntat de

mantenir la seva interpretació del carisma tere-

sià més tradicional.

Maria Maravillas Pidal y Chico de Guzmán va

néixer a Madrid l’any 1891. El seu pare, mar-quès de Pidal, fou ministre i ambaixador davant la Santa Seu. Alguns estudiosos diuen que ja de

petita volia consagrar la seva vida a Déu i que de jove era generosa amb els necessitats.

Va ingressar al Carmel de l’Escorial als 28

anys. La seva inquietud la portà ben aviat a de-manar permís al bisbat per fundar un convent

al centre geogràfic d’Espanya, el Cerro de los Ángeles, un lloc que estava molt deixat tot i que feia poc que el rei Alfons XIII hi havia inau-

gurat un monument al Sagrat Cor de Jesús. Va inaugurar el monestir com a priora l’any 1926,

tot just dos anys després d’haver formulat els vots solemnes.

Poc després, l’any 1933 funda un monestir a

Kottayam (Kerala-Índia) que serà la mare d’al-tres cases en aquelles terres.

La guerra trencà la pau del monestir del Cer-ro de los Ángeles i, juntament amb les seves monges, la mare Maravillas es refugià en un pis

de Madrid fins que pogueren marxar a Lourdes i d’aquí a l’antic convent del Desert de las Batu-ecas (Salamanca) que recuperà per a l’Orde.

Acabada la guerra, retorna al Cerro de los Án-geles des d’on animà la fundació de nous con-

vents en terres castellanes i andaluses: Mance-ra de Abajo (1944), Duruelo (1947), Cabrera (1950), Arenas de San Pedro (1954), San Calix-

to (Còrdova) (1956), Aravaca (1958) i La Alde-huela (1961), on residirà fins a la seva mort.

La mare Maravillas, sempre inquieta i al dia pel que fa a les necessitats del pròxim, realitzà

Va proposar, per als nous Carmels que va fundar, un estil de vida proper al que santa Teresa aplicava en els monestirs del Carmel reformat del seu temps

Butlletí CC - 23

una gran obra social; entre les seves empre-

ses destaca l’edificació d’una església, un bar-ri i un col·legi per a famílies pobres.

Encara farà una nova fundació: Montemar (Málaga), el 1964. I aquest mateix any, ate-nent una sol·licitud del bisbat, va emprendre

la restauració del monestir de l’Escorial, on havia passat els seus primers anys de vida religiosa. Tot seguit (1966) salvà de l’extinció

el monestir de l’Encarnació d’Àvila, on havia viscut santa Teresa de Jesús durant 30 anys.

L’11 de desembre de 1974 va morir en el

seu convent de La Aldehuela. Descansa a l’e-

sglésia conventual on el seu sepulcre rep ca-da any milers de pelegrins.

La mare Maravillas va ser beatificada a Ro-ma el 1998 i canonitzada a Madrid el 2003 pel papa Joan Pau II, el qual va dir d’ella que “… va viure animada per una fe heroica, plasma-da en la resposta a una vocació austera, po-sant Déu com a centre de la seva existència. Va fer noves fundacions de l’Orde del Carmel presidides per l’esperit característic de la Re-forma Teresiana”.

El Cerro de los Ángeles a començaments dels anys 20 del segle

passat. Al fons l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels. Al seu cos-tat ben aviat s’hi aixecaria el convent de les carmelites descalces.

"Por junio de 1923 el Corazón de Jesús inspiró a una religiosa, la Hermana Maravillas de Jesús, la idea de fundar un Convento en el Cerro de los Ángeles, con el fin de acompañar al Divino en su soledad y de pedir e inmolarse por la salvación de las almas, especialmente por la salvación de nuestra España querida". ("Lámpara viva", de María de Alvarado).

Després de la construcció del monument al Sagrat Cor de Jesús i la consagració d'Espanya per part

del rei Alfons XIII, el lloc havia caigut gairebé en l'abandó i la solitud. Aquesta situació començaria a

canviar aviat amb la fundació del monestir de les carmelites descalces. Mentre es feien les obres, qua-

tre monges entre les quals la que aleshores era encara germana Maravillas, es van instal·lar provisio-

nalment en una casa de Getafe fins que el convent del Cerro de los Ángeles estigués acabat.

Les obres van començar el 2 de gener de 1925 i tres mesos més tard es feia la solemne cerimònia

de col·locació de la primera pedra, a la qual va assistir, en representació del rei, la infanta Isabel.

Finalment, el 26 d'octubre de 1926, les monges van poder ocupar el nou edifici. Aquell dia,

abans del trasllat de les religioses, el bisbe havia donat la seva autorització perquè els assis-

tents a la cerimònia visitessin les instal·lacions i comprovessin la vida austera de les religioses,

ja que no tenien més mobiliari que les taules de pi on menjarien i els jaços de palla per al des-

cans. Cap mena de luxe, tal com desitjava la germana Maravillas, seguint les indicacions de

santa Teresa de Jesús.

Butlletí CC - 24

47.1

Joan Badia

1. Dificultat a dues bandes

En la pràctica de la pregària, les dificultats, les equivocacions i les crisis apareixen fre-

qüentment per falta de convicció i/o per falta de determinació.

a.- Convicció. És del cap, és a dir, tenir o no tenir ben col·locat l’ideal de la pregà-

ria en l’escala de valors. Però no dels va-lors tècnics, sinó dels pràctics i quotidi-ans. Tenir «idees i creences» de les que

deia Ortega Gasset que serveixen per anar pel carrer abans de filosofar; en el

nostre cas, de les que serveixen per a seguir i no tornar enrere en el camí de la

pregària.

b.- Determinació. És cosa de la voluntat i del cor; estar o no estar decidit. Però

aquí no es tracta tampoc d’una opció abstracta, sinó operativa i executiva: que

en porti a implicar-nos des de dintre i des del més profund. De tal manera que no es prescindeixi de la pregària en la

vida, en el treball, en la jornada.

c.- Convicció/decisió. Aquesta espècie de

binomi és fonamental. Si la persona que prega no el té serà presa fàcil de la in-

constància o de la superficialitat. Com

passa en la paràbola del sembrador amb la llavor que cau en una terra sense pro-

funditat.

2.- Diagnòstic de santa Teresa

Potser ningú com ella no avisa tant l’orant contra aquesta dificultat:

a.- Per començar, li dóna la consigna de la «determinada determinació». Una consigna

directa, inexcusable. Diu: «Retornant a com l’han de començar els qui el volen fer i no parar fins a la fi, que és arribar a beure

aquesta aigua de la vida, dic que el que més importa és una gran i ben determinada

determinació de no parar fins arribar-hi, vingui el que vingui, passi el que passi, cos-

ti el que costi, murmuri qui vulgui, sia qui arribi, sia que mori pel camí o que no tingui cor per als treballs que hi ha, sia que s’en-

fonsi el món...» (C 21,2).

b.- Abans d’aquesta consigna, la santa ha

insistit en allò que molt encertadament anomena «el gran bé de la pregària». En el

llibre de la «Vida» dedica un capítol sen-cer, el vuitè, a fonamentar aquesta decisió.

Butlletí CC - 25

Ella titula així: «Tracta del gran bé que li fa

el fet de no apartar-se del tot de la pregària per a no perdre la seva ànima, i quin ex-

cel·lent remei és la pregària per a guanyar el que s’ha perdut... Persuadeix que tothom

la tingui. Parla de com és aquest guany tan gran i que, tot i que la torni a deixar, és un gran bé usar durant algun temps d’un bé

tan gran». Al llarg d’aquest capítol 8è repe-tirà constantment el mateix: que la pregària

«és un gran bé», «un excel·lent remei», «un guany molt gran». Que la persona que prega ha de tenir «pensaments molt alts»,

grans ideals.

c.- En aquest judici de valor s’ha de recol-

zar la «determinada determinació» de la voluntat i l’opció del cor. Les decisions des-

motivades són inconsistents. «De les perso-nes determinades és el regne del cel».

3.- ¿Per què?

Centrem l’atenció en la «determinada de-

terminació» teresiana. Per què la seva im-portància en la pregària?

a.- En relació al temps de santa Teresa,

apunta dos motius ben diferents. Un ex-tern: l’atac de l’ambient social i religiós en

què viu l’orant. Des d’allò del què diran fins a les raons teològiques. I això convida a deixar la pregària. L’altre motiu és intern: la

feblesa de la voluntat, les decisions a mit-ges, la superficialitat, la precarietat. La san-

ta diu a l’orant: «I el que ell (el diable) co-negui per mudadís, inestable en el bé i in-

constant, no el deixarà nit i dia, ni cessarà

d’atemorir-lo i de posar-li inconveni-

ents.» (C 23,4). I a l’inrevés, el qui està de-terminat «lluita amb més coratge. Ja sap

que, passi el que passi, no ha de retrocedir. És com el qui es troba en una batalla i sap

que, si el vencen, no li perdonaran la vida i que, si no hi mor, morirà després: lluita amb més decisió i, com diuen, la vol vendre

cara...» (C 23,5).

b.- Per a nosaltres i per al nostre temps

també ens poden servir aquests dos motius de la santa. La nostra temptació d’orientar la vida cap a fora i fer-la girar al voltant de

coses incompatibles amb la pregària és pro-bablement diferent de la temptació descrita

per Teresa, però no menys forta ni menys realista. De totes maneres, en el nostre

cas, la falta de determinació té una altra arrel més interior. Ens costa molt prendre opcions fonamentals i decisions «per sem-

pre». La nostra societat pateix la síndrome del canvi. I també la pateix la nostra interi-

oritat. Ens costa ser persones de principis i conviccions. Ens és més fàcil el pragmatis-

me: aspirar a metes fàcils, constatables. Preferim «fer proves» «tastar»: tastar-ho tot i veure si surt bé. Si enfoquem així la

pregària, és molt probable que no surti mai bé. La pregària és una cosa molt seriosa.

No s’assoleix fent proves.

c.- Per això la doble afirmació teresiana: necessitem «conviccions fermes»,

«pensaments elevats». I necessitem una «determinada determinació» de no abando-

nar la pregària passi el que passi.

Butlletí CC - 26

El viatge

Divendres, 8 de juliol de 2016. A les 8 del matí, en Cinto, l’Argia, l’Anna Ma. Pons i un servidor sor-tim dels frares amb tres cotxes i cinc maletes. Por-tem 60 kg de medicaments, 35 kg entre material escolar, d’higiene i roba, a més les bosses de mà i les motxilles. A l’aeroport facturem sense proble-mes les maletes al límit de pes, esmorzem tot junts i després ens acomiadem i volem amb Air France. L’enllaç de París, perfecte, igual que tot el vol fins l’Havana; passem el control de passaports i espe-rem les maletes, que triguen molt a sortir, primer tres i al cap d’una estona les altres dues. Oh, mira-cle! De les cinc, només una de marcada; jo amago una mica la cinta de la que està marcada, passem el control i cap a la sortida. Aquest miracle és degut en part a tota la gent que ha estat pregant, incloses les carmelites de Tiana. Ens esperen el P. Miguel Ángel, la Sarah i en Juan Fredys. Abraçades emotives de retrobament, tots a la furgoneta i cap a Matanzas, on arribem a les dotze hora cubana, cansats i cap a dormir.

Compartir

L’endemà dissabte al matí ens retrobament amb la comunitat de frares: el P. Miguel Ángel i el P. Lu-ciano que ja fa temps que hi són, i el P. Rubén Darío que hi porta només cinc mesos. Tots tres són de la República Dominicana, esmorzem i ens posem a obrir maletes. El P. Miguel Ángel separa el que és d’higiene i de material escolar, els medicaments els deixem a les maletes i la doctora Lourdes, responsa-ble de distribuir els medicaments a les persones que els necessiten, els anirà agafant i classificant. Anem a la missa de les 6 de la tarda, ens presentem, i en acabar pugem a l’altar. Parlem tots una mica i ens retrobament amb gent de la comunitat: la Deisy, el doctor Jesús, l’Hermes, la Ma. Elena, la Magalis i molta altra gent de qui no recordem el nom però que reconeixem d’altres viatges; també saludem a dues monges Siervas de María, sor Ida i sor Judis, que col·laboren molt amb la parròquia, i que són encantadores, alegres i molt properes. Diumenge al matí a la missa de 9, el mateix: presentació, etc.

Joan Manel Prat

“El que més valorem és poder compartir aquests dies plegats, el seu acolliment i la seva generositat, donant-nos el poc que tenen”

Butlletí CC - 27

Durant la setmana, tenint en compte que és estiu, i com també passa aquí, els diferents grups de la comunitat estan de vacances. Tot i així, la tin-drem ben farcida d’activitats. Ens reunim amb el usuaris del menjador social, que atén unes 60 per-sones, gent gran sense recursos, tres vegades per setmana. Uns mengen al convent mateix i d’altres els porten el menjar a casa; també visitem malalts i gent gran de la comunitat que no es pot desplaçar, i altres als quals proporcionem periòdicament els medicaments que allà no troben i necessiten de per vida. Gairebé cada dia dinem o sopem convidats a casa de famílies de la comunitat, que ens volen ob-sequiar així i demostrar l’agraïment per tot el que fem per ells, malgrat el gran esforç que han de fer aquell dia per les dificultats que tenen per anar subsistint durant tot l’any. I no comparteixen no-més la part material, també totes les seves inquie-tuds. Veritablement, són la nostra segona família.

Com en cada viatge, ens porten a visitar algun lloc. En aquesta ocasió anem a Trinidad. Amb un sol de justícia comencem a caminar pels carrers empe-drats. És una ciutat molt bonica, amb cases típiques colonials de la segona meitat del segle XVIII i tot el XIX, tot molt ben conservat. Va ser una regió molt rica per la indústria del sucre. A prop hi ha el Valle de los Ingenios. Al matí visitem el Museu de l’Ar-

quitectura i l’Església. Ha estat una sortida molt bonica.

Festa del Carme

Un dels objectius d’aquest viatge era passar el dia de la Mare de Déu del Carme a Matanzas per viure’l amb la comunitat . A les sis del matí, Rosari de l’Aurora. A les set entra a l'església un grup de “Mariachis” cantant “Las Mañanitas” (és el segon any que el P. Miguel Ángel lloga aquest grup de Matanzas) que s’instal·len al presbiteri i enceten tot un repertori de ranxeres clàssiques. L’església és plena de gom a gom; la gent coreja i canta, s’ho passa de allò més bé. A mitja actuació, com que el dia 13 va ser el meu aniversari, a instàncies del P .Miguel Ángel em fan pujar i cantar amb ells “Yo soy el Rey”, imagineu-vos la vergonya que vaig pas-sar. Després li va tocar a en Cinto per ser el més veterà, ja porta dotze viatges. Ell té més taules i va ballar i tot, la veritat és que tot va quedar molt sim-pàtic.

L’acte central va ser a la tarda, amb la processó i la missa solemne. La processó va des del Parque René Fraga fins al Carme (una distància com des de Dalt la Vila fins a la Rambla), la Mare de Déu l’han pujada abans amb un camió. De mica en mica es va congregant la gent, hi ha un aparell de megafonia,

Processó de la Mare de Déu del Carme pels carrers de Matanzas

Butlletí CC - 28

també hi són sor Ida i sor Judis. Comencen a assajar els cants, arriba la banda de música, tot és a punt per començar la processó. Primer els escolans amb la creu, les banderes cubana i la de l’orde, després la del Vaticà i la Dominicana, i la darrera és una es-telada que ha portat l’Argia. Tot seguit, la Mare de Déu del Carme, portada en andes per quatre ho-mes, els frares i monges, i tota la gent que s’hi va afegint a mesura que passa la processó. Es fan qua-tre parades per llegir unes reflexions molt maques, la gent surt als terrats i a les portes de les cases, treuen els cel·lulars i fan fotos i vídeos. T’adones que molta gent de més de 60 anys fa el senyal de la creu, ells van viure la religiositat d’aquell país abans de la revolució que va prohibir tot el religiós. Arri-bem a l’església. La gent entra i s’-acomoda, i al final entra la Mare de Déu, que és aclamada, el temple és ple a vessar.

El bisbe presideix la Missa So-lemne, concelebrada per la majoria de capellans i religiosos de Matan-zas. El bisbe, una persona molt sen-zilla i agradable, fa una homilia molt bonica. Acabada la missa tot-hom es queda pel pati fent-la petar. Al convent han preparat una recep-ció i un petit refrigeri per al bisbe, els celebrants i les monges. Ha es-tat molt enriquidor poder compar-tir el dia del Carme aquesta religio-sitat diferent a la nostra, però vis-cuda per ells amb molta fe.

Retorn

Diumenge 17, últim dia. Demà dilluns marxem cap a l’Havana per agafar l’avió. Assistim a la missa de 9 del matí i al final ens acomiadem de tothom, amb abraçades i desitjos de que tornem ben aviat. Dinem a les dotze per poder acompanyar el Padre Miguel Ángel a dir missa a dos pobles de l’interior. Primer a Guanamo, a les tres de la tarda, en una església molt petita i senzilla on hi ha molt poca

gent; després anem a Limonar, un poble una mica més important, aquí ja hi ha més gent. Acabada la missa. una família que col·labora molt amb aquesta parròquia ens convida a casa seva a un petit refri-geri. Després, tornem a Matanzas, acabem de fer les maletes, sopem d’hora i a dormir, que haurem de matinar.

Finalment, vull remarcar que cada vegada que hem viatjat a Matanzas —en Cinto dotze, jo sis, l’Argia dues i l’Anna una—, a part de l’ajuda, el que més valorem és poder compartir aquests dies ple-gats, el seu acolliment i la seva generositat, donant-nos el poc que tenen. Com sempre dic, rebem molt més del que nosaltres podem aportar. També cal

recalcar que he tingut uns companys i amics de viatge immillorables, hem rigut, ens hem emocio-nat junts, i ho hem passat molt bé.

Espero que algú dels que heu tingut la paciència de llegir aquest article us animeu i ens acompanyeu l’any vinent per poder viure aquesta formidable experiència

El projecte d’ajuda del Grup de Cuba té dues vessants complementàries:

-Ajuda material per a cobrir necessitats bàsiques com medicaments, material

escolar, material d’higiene i diners per finançar projectes.

-Suport humà mitjançant la nostra presència en grups d’adults i de joves, per

compartir experiències de fe i per desenvolupar activitats conjuntes.

Butlletí CC - 29

El curs de l'Esplai Cra-crac ja ha començat. Els monitors s'han passat el mes de setembre fent tot un se-guit de preparatius que van culminar amb una excursió a Montserrat. Allà van poder fer les darreres reunions, aprendre nous recursos i també te-nir moments de reflexió. Tot això, els ha donat la cohesió i l'energia necessàries per començar l'esplai amb les ganes i la bogeria de sem-pre.

El primer dissabte va ser tot un èxit i van venir molts infants de to-tes les edats que omplien totes les sales del primer pis de la comunitat. Però aquest esperat dia inaugural, tot i que va ser de 4 a 6 com sempre, va dedicar els minuts inicials a un petit especta-cle. Els monitors arribaven d'una suposada sabana mentre una música èpica ressonava per tot el carrer Sant Miquel. I després de trobar-se amb una carta del curiós Senyor dels Grups van aconseguir desxifrar a quin grup els tocava anar.

Ara, encaren tot el que queda de curs amb la mateixa força que l'han començat. Segur que els veureu pels passadissos de la comunitat divertint-se i treballant a tothora. Però sobretot, fent créixer i aprendre tots els nanos que, setmana rere setmana, vénen a l'Esplai Cra-crac.

Guillem Carreras

Butlletí CC - 30

Tal com explica la mateixa santa, i vam co-mentar en el butlletí anterior, quatre o cinc mesos abans de la fundació a Malagón, Teresa va conèixer un jove que li va oferir una casa amb un hort molt gran i molt bo. Aquest jove, Bernardino de Mendoza, era germà del bisbe d’Àvila. Ella va acceptar, però no estava molt decidida ja que aquesta casa estava als afores de la ciutat, amb els inconvenients que això comportava.

Va deixar un temps apartada aquesta funda-ció a Valladolid. Però tal com ho explica ella mateixa, aquest jove “es va posar malalt , es va quedar sense veu i no es podia confessar... avi-at va morir. El Senyor em digué que la seva sal-vació havia estat en perill, i que havia tingut misericòrdia d’ell pel servei que havia fet a la seva Mare en aquella casa que havia donat per fer-hi un monestir del seu orde i que no sortiria del purgatori fins que no s’hi digués la primera missa” (F. 10,1-2). La pressa es va apoderar de la santa. Va deixar per més endavant la funda-ció a Toledo. Marxa de Malagón una vegada instal·lada la comunitat, passa un mes a Àvila (“ben cansada”), passa per un llogarret anome-nat Duruelo, per poder fundar una casa per als frares (idea que portava al cap), va a Medina

del Campo per afers de la comunitat, encara que el que més la preocupa és la fundació dels frares... però rep un nou avís del Senyor empe-nyent-la a fundar a Valladolid: “Un dia a la pre-gària em va dir que m’hi afanyés, que aquella ànima patia molt” (F. 10,3).

Més presses: el dia 10 d’agost (festa de sant Llorenç) arriba al lloc on hi ha la casa, Río Ol-mos, a dos quilòmetres de la ciutat. Hi arriba amb 6 monges i una postulant, i amb el sacer-dot Julián de Ávila i fra Joan de la Creu, el que havia de ser el primer frare carmelita descalç, que així va anar coneixent l’esperit que la santa infonia en la vida del Carmel. A la santa no li va agradar el lloc: “Quan vaig veure la casa em vaig angoixar molt, perquè vaig adonar-me que seria un disbarat que les monges visques-sin... havia de ser un lloc malsà per força, per-què era al costat del riu”. (F.10,3). Entre dos rius, el Olmo i el Pisuerga, el lloc era excessiva-ment humit i malsà. Però quan va rebre la comunió, explica ella, “al costat del sacerdot se’m va representar el cavaller que he dit, amb la cara resplendent i alegre... i em va agrair tot el que havia fet perquè ell sortís del purgatori i anés al cel”. (F. 10,5). Ben aviat els pressenti-ments de la santa es van fer realitat: el paludis-

Xavier Miró

-4-

La narració de la fundació d’aquesta casa a la ciutat de Valladolid, escrita l’any 1574 a Segòvia, la trobem en el

capítol X del llibre de Les Fundacions

Butlletí CC - 31

me apareix i totes les religioses es posen malal-tes.

Aleshores, la germana de Bernardino, Dª Ma-ria de Mendoza, procura que les religioses tro-bin una casa més d’acord amb els desitjos de la santa. Després de passar uns mesos en el seu palau i poder així tenir preparat el nou mones-tir, s’hi traslladen el dia 3 de febrer, sant Blai, i prenen possessió del convent definitiu. (F. 10,7)

Afegim altres dades d’aquesta fundació: la primera superiora fou Maria Bautista, neboda de la santa, que havia suggerit la idea de refor-mar la vida carmelitana quan estaven en el mo-nestir de l’Encarnació d’Àvila. També en aquest monestir de Valladolid va professar i viure Casil-da de Padilla, de vida exemplar i densa ( la santa li dedica la segona part d’aquest capítol 10 i tot el capítol 11). Durant els segles XVI i XVII en aquest monestir va sorgir tota una generació de religioses humanistes; lectores del llatí, del grec i de l’hebreu; coneixedores de la Bíblia; i consu-mades poetesses... També aquí és a on va anar a parar la segona còpia del Camí de Perfecció… I també en aquest monestir es conserven moltes Cartes de la Santa (més de 50), cosa que mani-

festa la cura que van tenir les religioses de con-servar la correspondència de Teresa. També hi ha escultures de Gregorio Fernández i de Juan de Juni a l’església del monestir.

Una dona de bona voluntat i un frare: - Ja hi ha homes carmelites? Quina benedicció! Quan i qui els va fundar? - (...)(És en aquests moments quan, malgrat ser-hi des del principi, te n’adones que les monges han treballat més i millor)

* * * - I ets carmelita, com les monges? - Sí, és clar - Sí, ara que ho dius, amb aquesta capa blanca t’asse-mbles a santa Teresina! - (Terra traga’m!!)

Del web carmelitas.org

Butlletí CC - 32

El cuiner conventual

Inspirats en la frase de la mare Teresa de Je-sús: "...también entre pucheros anda el Señor" amb la qual volia demostrar a les seves filles que qualse-vol tasca és tan digna com una altra, si es fa per a servir Déu, en aquest escrit reivindiquem la figura del cuiner conventual, càrrec que era rotatiu en els convents, però que en ser una tasca contínua, era exercit per un germà llec o algun novici amb quali-tats per aquest servei, encara que també ho podia fer un frare ordenat.

Per ajudar-nos en aquest comentari, hem es-collit el llibre: "Instrucció breu i útil per los cuiners principiants segons lo estil dels carmelites descal-ços" de Francesc del Santíssim Sagrament, frare carmelita que va viure a finals del segle XVIII i pri-mers del segle XIX. Va néixer a Reus on havia con-vent de carmelites i allà deuria entrar en contacte amb l'espiritualitat carmelitana i va exercir de cui-ner a Barcelona (noviciat), Lleida (professió) i Ma-taró on va morir.

Aquest llibre del qual parlem, consta d'un prò-leg i nou capítols. És una guia d'orientacions, nor-mes i receptes culinàries, originàries de la cuina carmelitana. Potser perquè la pobresa conventual no s'adiu amb la fastuositat i la riquesa de les men-ges contingudes en altres escrits de la seva època. D'altra banda, l'abstinència perpètua dels frares carmelites només permetia incloure receptes sense carn.

En el pròleg del llibre, l'autor recomana tenir en compte les despeses en viandes i altres aprovi-sionaments per a la cuina. Equilibrar el pressupost entre els dies de diari i els d'extraordinari és un ministeri humil i baix però essencial per a la comu-nitat.

El primer capítol conté onze advertiments que ha de tenir present el cuiner per desenvolupar el seu ofici: van des de fer menjars que agradin a la

majoria de frares; no posar totes les espècies alho-ra, reservant una quantitat de menjar sense res, per si hi ha algú que no li agrada l'allioli o les espè-cies; extremar la neteja de la cuina; tenir sempre una bona quantitat de draps nets; la vaixella i la coberteria suficient per a tots; calcular les quanti-tats per les racions; trucs per aigualir alguns plats, etc.

En el segon capítol parla de l'elaboració dels "platillos", la majoria són verdures: cóm coure-les ; posant-hi sempre molt tomàquet; el safrà és omni-present com a colorant; l'all i el julivert sempre per-tot i en les salses no hi pot faltar la picada de pi-nyons i el rovell d'ou. La cocció dels aliments con-sistia en bullir, fregir i guisar. Gairebé mai es feien plats al forn, excepte el dia que es coïa el pa; si s'havia de gratinar alguna menja es posaven brases a sobre la cobertora de la cassola.

Bé, fins aquí aquest primer referent del cuiner d'un convent carmelità descalç. Seguirem comen-tant aquest text en pròxims exemplars del butlletí.

Una reflexió: si tenim en compte les mancan-

ces d'aquell temps, els estris i atuells de cuina, el

fet de no tenir frigorífics ni congeladors, que tot es

feia manualment i s'utilitzava carbó i llenya per a

cuinar... Què voleu que us digui? Encara que tin-

guessin uns quants ajudants, donar de menjar en

cada àpat a seixanta persones o més, per molt fru-

gal que fos la manduca... ¡Deuen haver pujat molts

cuiners al cel!

M. Pilar Serra

Butlletí CC - 33

- Aquest estiu ens ha deixat en Xavi Guitart, espòs de la Núria Lleal, activistes del nostre Esplai Mar Blau. El nostre condol a la Núria, a la família Lleal Serra, a seva la mare i a tots els familiars i amics d’en Xavi.

- En Joan Antoja i l’Eva Giró, ex monitors del nostre esplai, han vist créixer la seva família amb el naixement del seu segon fill, en aquest cas una nena que es diu Laia.

- En Josep Francesc Cahner i la Paquita Gallástegui i en Marcel·lí Canals i la Teresa Pérez, han ce-lebrat aquests dies d’octubre les seves Noces d’Or matrimonials. Desitgen a les dues parelles molts més anys de felicitat!

- «Sabem que molts de vosaltres voleu saber com estem. Confesso que no tinc valor per escriu-re; pateixo una “crisi epistolar” davant la situació tan enredada, confusa i dolorosa que vivim des de fa dies. Les noticies són molt contradictòries i no sabem què està passant realment, només que la sang corre sense parar i la gent està cada vegada més desesperada…». Són les paraules que encapçalen una carta de la germana Anne-Françoise de la Nativitat, del monestir de les car-melites descalces d’Alep, escrita el mes d’agost en plena batalla pel control de la ciutat entre les forces rivals de la guerra de Síria. Tinguem-les ben pre-sents en les nostres pregàries per la pau.

- El passat mes d’agost, al monestir del Desert de les Pal-mes de Benicàssim, van prendre l'hàbit carmelità els nos-tres germans Miguel de Reinosa i Ignacio (Nacho) d'Os-ca. Els dos s'han estat preparant durant dos anys de pos-tulantat i ara comencen junts aquesta nova etapa de novi-ciat. L’endemà, al mateix lloc, Luis Carlos d'Àvila i Eoin d'Irlanda van professar com a nous germans del Carmel teresià després de viure el seu novi-ciat seguint l'estil de vida propi de les nostres comunitats, a més de rebre formació per a la vida religiosa. Moltes felicitats als quatre des d’aquests pàgines.

- Una coneguda empresa editorial acaba de posar en circulació una sèrie de 60 fascicles titulada “La aventura de la historia”. Juntament amb cada exemplar s’entrega una figura de joguina rela-cionada amb algun personatge històric. Però sembla que cap dona s’ha merescut aquest honor perquè tot són figures masculines. Una web (Mujeres conciencia) ha aixecat la llebre i ha fet una llista de dones que haurien pogut formar part de la col·lecció. Entre elles, no s’han oblidat la nostra santa Teresa de Jesús.

- Ja tenim portera. La porteria de la casa, que ha estat una colla d’anys ben coberta per en Carles Perarnau fins al darrer moment de la seva vida, ha passat a mans de la nostra amiga de la comu-nitat Meritxell. Desitgem a la nova recepcionista el millor en aquesta nova etapa de servei que ara comença.

- Si us agrada aprofundir en temes culturals i històrics relacionats amb el Carmel teresià a Cata-lunya seguiu al Facebook la pàgina “Arxiu dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears” que manté la historiadora Mercè Gras.

- Als frares de Barcelona se’ls han corcat els confessionaris. No transmeten malalties a l'home i, per tant, no són considerats com plaga sanitària. Tot i això, les larves són l'hoste d'un paràsit, l’Escleroderma domestica, que pot produir picadures doloroses en les persones. Per als objectes i construccions de fusta són una amenaça considerable. Així és que els confessionaris no podien tenir altre destí que la deixalleria.

Butlletí CC - 34