CIÈNCIA

Els pinsos industrials: seguretat o risc? (1a part)Primera part de la conferència pronunciada el 14 de desembre de 2005 enla jornada «Ciència i tecnologia dels aliments al començament del segle XXI»,organitzada per l’ACCA i celebrada a l’IEC, a Barcelona.

RESUM: L’evolució històrica, en l’era moderna, dels coneixements científics de lanutrició, tant humana com animal, és un seguit de propostes, dades experimentals i descobriments de les funcions de components dels aliments, com les vitamines i lesproteïnes. Gran part dels avenços són el resultat de l’experimentació amb animals,i després les conclusions han tingut aplicació als humans.

El coneixement de l’aportació energètica dels aliments, dels processosd’assimilació dels aminoàcids i dels minerals com Ca i P ha estat referènciafonamental per al disseny dels pinsos, que en les últimes dècades ha millorat amb el suport de la informàtica i els programes lineals de formulació.

L’aportació de la química per explicar els mecanismes de l’assimilació o no delsnutrients dóna lloc, al darrer quart del segle xx, a la recerca d’additius alimentaris,antibiòtics, hormones i beta-agonistes, aplicats amb resultats tan espectaculars comconflictiva n’és l’acceptació, i que fins i tot han estat prohibits, després decampanyes mediàtiques molt poc científiques.

SUMMARY: Historical progress in modern age on scientific knowledge of nutrition,both human and animal, is a strain of proposals, experimental data and findingsabout the functions of food components, such as vitamins and proteins. Mostadvances have resulted from experimentation on animals, which conclusions had been applied to humans.

The knowledge of the food contribution to the body energy, the assimilationprocesses of amino acid and minerals, such as Ca and P, have been essentialreferences for the design of livestock feed, which in the last decades has beenimproved by means of Informatics and linear software applied to its formulation.

The contribution of Chemistry to explain mechanisms of assimilation ofnutrients, paced in the last quarter of xx century, the research of applied foodadditives, antibiotics, hormones and beta-antagonists, with outstanding results,but with so much controversial than even had been forbidden after mass mediacampaigns with poor scientific treatment.

PARAULES CLAU: pinsos, nutrició animal.

8 • TECA [Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació], núm. 11 (setembre 2007), p. 8-14 DOI: 10.2436/20.2005.01.2

FRANCESC PUCHAL MAS

Facultat de Veterinària. UniversitatAutònoma de Barcelona

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 8

profundint en els aspectescientífics i històrics de lanutrició, sabem que coma ciència, la nutrició, tant

humana com animal, no neix fins afinals del segle XVIII, quan ja moltesaltres manifestacions del saberhumà eren conegudes pels estu-diosos. Si bé avui hom consideraAntoine Lavoisier (1743-1794) coma pare i fundador de la ciència de lanutrició, arran dels seus estudissobre la respiració, que el van por-tar a la seva definició de la vida, veri-tablement polèmica en el seu temps—«La vie est une fonction chimi-que»—, i que va acabar amb la teoria del «phlogiston» de Stahl iSenac, creences que havien perdu-rat durant gairebé dos-cents anys,no va ser fins a la primera meitat delsegle XIX que varen destacar amb totala seva esplendor un grup de cientí-fics, als quals realment devem elsfonaments de les ciències nutricio-nals tal com les entenem avui dia.

Va ser durant aquest període detemps, és a dir, durant el segle XIX,quan sorgeixen els veritables paresde la ciència de la nutrició, com arael francès François Magendie (1786-1855), que el 1817 estableix per pri-mera vegada el concepte de alimentsrics en nitrogen i la seva importàn-cia alimentària; el també francèsBoussingault (1802-1873), que el1844 defineix el concepte de diges-tibilitat amb els seus estudis sobreingesta i excreta; l’alemany Justusvon Liebig (1803-1873), que el 1860divideix els aliments en «plàstics» i«respiratoris», seguint les ensenyan-ces de Magendie; Carl von Voit(1831-1908), a qui devem el con-cepte de metabolisme, i poc més tardRubner (1854-1932), que estableixels principis de la calorimetria, etc.

És interessant observar que men-tre els «científics» d’aquell temps(Lavoisier, Boussingault, etc.), per-sones que avui probablement ano-menaríem «bioquímics», aprofun-dien en les bases bioquímiques dela nutrició, un altre tipus de «cientí-fics», els que avui segurament conei-xeríem com a «nutricionistes expertsen nutrició animal», varen començara aplicar els coneixements que els

primers anaven generant, els trans-formaren en uns altres conceptesmés pràctics, com ara unitats nutri-cionals per a animals, conceptes d’a-limentació i racionament animal,etc., que més endavant donarien llocal concepte actual de pinso, etc.

De fet, la producció d’alimentsper a animals, els precursors del queavui denominem pinsos industrials,va ser possible gràcies a la divulga-ció dels treballs d’investigadors comEinhof, qui el 1800 publicà per pri-mera vegada una llista de matèrieso productes aptes per a alimentacióanimal, treball que fou seguit pocsanys després, el 1809, per la publi-cació de les primeres taules d’anà-lisi nutricional dels aliments, obrade l’alemany Albrecht Taher (1752-1828), que, a més d’unes taules ana-lítiques, avança un sistema de for-mulació rudimentari per a remu-gants. Aquestes primeres taulesforen ampliades uns quants anysmés tard per un altre alemany, H. Grouven, el 1858, que ja estableixi defineix els components alimenta-ris com a proteïnes, greixos i car-bohidrats, i foren seguides per unesaltres normes d’alimentació el 1896,obra de Wolf i Lehman.

Mentrestant, tot i que, pel quesembla aprofitant aquells coneixe-ments emergents del moment, estenen referències, ja el 1875, de laprimera fàbrica de pinsos, conegudaaleshores com a «molí de pinsos»,atribuïda a un tal John Barwell delsEstats Units, es considera que elspinsos tal com els coneixem avui diano apareixen fins a principis delsegle XX, de la mà dels investigadorsanteriors i molt particularment apartir de la publicació de les prime-res unitats nutricionals, conegudescom a unitats de midó (starch units)de Kellner, publicades el 1905 i ba-sades fonamentalment en el con-tingut de midó dels aliments, i les deFjord i Hansson, uns quants anysmés tard (1913), conegudes com aunitats escandinaves o alimentàries,en les quals el midó és substituït perl’ordi, i que esdevenen unes unitatsmés complexes que les de midó deKellner. Posteriorment apareguerenaltres unitats nutricionals, com ara

les unitats farratgeres franceses deLeroy, l’any 1954, i finalment els TDN(total digestible nutrients) ameri-cans, les unitats farratgeres carn i lletdels francesos, etc.

En el nostre país, les primeresreferències alimentàries animalsapareixen en la primera edició del’obra del professor Castelló, de laReial Escola d’Avicultura d’Arenys deMar, titulada Avicultura i publicadael 1898, amb normes alimentàries itaules d’anàlisi, ja ben definides enla tercera edició de la mateixa obra,del 1916, a les quals en seguirendiverses més, com les del professorCuenca de la Facultat de Veterinàriade Madrid, publicades el 1941, coma més representatives.

De fet, no fou fins a principisdel XX, que s’inicià una veritablecursa de descobriments nutricio-nals, realment espectacular, queocupa la primera meitat d’aquestsegle i que comença amb el desco-briment de la tiamina o vitamina B1i acaba cinquanta anys més tardamb el descobriment de la cobala-mina o vitamina B12. I és tambédurant aquest període de cinquantaanys, del 1900 al 1950, aproximada-ment, que els aliments per als ani-mals comencen a adquirir una per-sonalitat més científica i definida.

La importància d’aquests desco-briments nutricionals, tant referentsa vitamines com a minerals i ami-noàcids, des del punt de vista de lanutrició animal, rau no tan sols enel fet de la troballa en si, òbviamentprou important, sinó també en el fetque la majoria d’aquests nutrientsforen descoberts gràcies a la utilit-zació d’animals, que d’una manerao d’una altra han acompanyat sem-pre l’home com a font d’aliments, decompanyia o de serveis, des de larata al cavall (ja que amb l’espèciehumana no es podia experimentar),i aquest fet va permetre no sols posaren evidència la necessitat d’aquestsnutrients per a les diverses espèciesanimals, sinó també arribar a conèi-xer les necessitats nutricionals dià-ries de molts animals, molt abansque es coneguessin pel que fa al’espècie humana. Ja aleshores escomençaren a fixar uns límits diaris,

TECA / 11 • 9

A

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 9

mínims i/o màxims, per a cadanutrient i per a cada espècie animal.Podríem dir que fou una mena d’avançament al concepte actual de l’ADR (acceptable daily require-ment).

De fet, tot just descoberta la tia-mina l’any 1897 i establert el con-cepte de vitamina per Casimir Funk,el 1911, s’inicia una cursa de desco-briments, en certa manera promo-guda per les investigacions de Fre-derick Hopkins, qui ja el 1906 posaen relleu l’existència en els alimentsd’uns «factors essencials per a lavida», molts dels quals encara des-coneguts en el temps d’aquesta afir-mació, i junt amb Eijkman, desco-bridor de la tiamina, defineixen perprimera vegada el concepte demínim dietètic necessari, pel qualreben el Premi Nobel de Medicinal’any 1929.

L’excitació investigacional de laprimera meitat del segle XIX, vista desd’una perspectiva històrica, avui ensfa somriure, tot i que certamentd’una manera comprensiva. Tots elsinvestigadors d’aquell temps esta-

ven ansiosos per descobrir algunfactor desconegut. L’aparició delconcepte de les vitamines, els ami-noàcids i els minerals essencials i eldesconeixement dels factors quepodien existir en els aliments vanprovocar una cursa de recercadesenfrenada. La utilització del sis-tema alfabètic de les vitamines ho vaacabar de complicar, ja que va ferque moltes d’aquestes fossin publi-cades prematurament i els seusnoms, o més ben dit, les seves lletres,fossin reservades a l’espera de des-cobrir-ne la naturalesa. Així, varenfracassar moltes il·lusions. La vita-mina B4, reservada per un tal Rea-der (1930) per designar un suposatfactor de creixement, va resultar serla combinació d’altres factors; lesvitamines B11 i B12, també reserva-des per designar un factor de plo-matge i dermatitis de les aus, varenresultar ser, respectivament, l’àcidfòlic i la vitamina B12. Resultats sem-blants van fer desaparèixer nomsque s’havien reservat a priori, comla vitamina Bc, la vitamina T, la vita-mina F, la B13, B15, B17, etc.

Els descobriments de les vitami-nes, els minerals i els aminoàcids, osi més no de les seves funcions nutri-cionals, a principis del 1900, vanconduir, d’una manera natural, al’establiment del concepte de pinso,és a dir, aliment concebut per a l’a-limentació de les diverses espèciesanimals com una entitat tecnolò-gica, de base científica.

En arribar a aquest punt podríemdefinir el pinso industrial com: «Labarreja de diversos ingredients —cereals, farines d’oleaginoses,minerals i vitamines— degudamentmesurats, que contingui i aporti al’animal unes quantitats predeter-minades de tots els elements nutri-tius coneguts com a necessaris iindispensables per a la seva salut,benestar i productivitat.»

Des de la introducció dels con-ceptes de vitamines, aminoàcids,etc., la recerca i els estudis estricta-ment nutricionals seguiren la sevamarxa endavant. Aproximadamenta partir de la dècada del 1950 no esdescobriren més nutrients significa-tius, però el creixement del coneixe-ment nutricional va continuar i va conduir a la definició de moltsdels conceptes actuals en nutricióanimal i en l’alimentació de les dife-rents espècies. Avui podem afirmarque coneixem amb relativa exactitudels requeriments nutricionals de totesles espècies de producció, inclososels animals de companyia, en lesseves diverses fases de producció.Sabem exactament el que necessi-ten en néixer, en créixer i durant lesfases de producció i reproducció.

CONCEPTES NUTRICIONALS MÉS IMPORTANTS

El coneixement energètic es va anardesenvolupant considerablement.Des de les primeres manifestacionsenergètiques de Rubner, el conceptecalòric s’ha posat en capçalera comuna de les restriccions més impor-tants i més cares en producció ani-mal. El coneixement de l’aportacióenergètica ha avançat i s’ha definitcada vegada amb més precisió. Avui,qualsevol especialista en pinsos

10 • TECA / 11

Podríem definir el pinso industrialcom: «La barreja de diversosingredients —cereals, farines

d’oleaginoses, minerals i vitamines— degudament

mesurats, que contingui i aporti a l’animal unes quantitats

predeterminades de tots elselements nutritius coneguts com

a necessaris i indispensables per a la seva salut, benestar

i productivitat»

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 10

coneix i utilitza amb fluïdesa els conceptes de energia bruta dels aliments, energia digestible, energiametabolitzable i energia neta, en lesseves diverses formes. Sabem quintipus d’energia és el més idoni performular les dietes per a les diferentsespècies: metabolitzable per a lesaus, digestible per als porcs, neta pera la producció de carn, llet i altresfuncions fisiològiques com la gesta-ció, en bestiar boví, etc. Les prime-res denominacions energètiquesconegudes, com les ja mencionadesunitats de midó de Kellner o escandi-naves de Fjord i Hansson, o les uni-tats farratgeres franceses de Leroy, oels TDN americans, etc., han passatals llibres d’història de la nutrició.

Actualment es pot analitzar i cal-cular amb considerable exactitud elcontingut calòric dels ingredientsalimentaris que formen els pinsos,començant per determinar l’energiabruta d’un ingredient, mitjançant labomba calorimètrica, i posterior-ment definir-la com a energia diges-tible, metabolitzable o neta, amb lesseves variants, gràcies a la disponibi-litat d’equacions extretes d’experièn-cies realitzades en les distintes es-pècies en cambres calorimètriques i expressades com a quilocalories ojoules, aquí ja segons les inclinacionso preferències del nutricionista.

El concepte de energia no tansols s’ha definit amb considerableexactitud, sinó que s’ha comple-mentat amb altres correlacionsnutricionals, com, per exemple, elconcepte de energia o caloria equi-librada, normalment emprat en lamajoria de formulacions de pinsos,que ens indica quins aminoàcids iminerals han d’acompanyar cada1.000 kcal de la dieta, i en quinesproporcions (%/mg/µg de cadanutrient per quilo de pinso i per1.000 calories), ben definides i dife-rents per a cada espècie i cada fasede producció de l’espècie de què estracti: lactació d’animals lactants,creixement en estructura òssia imuscular, engreix, producció de llet,finalització, és a dir, producció decarn, amb les proporcions adientsde greix, etc.

I encara hi ha més. Avui conei-

xem, encara amb relativa exactitudmalauradament, la influència de latemperatura ambiental en l’alimen-tació animal, molt en particular enallò referent a les necessitats calòri-ques o energètiques. Però malgrat larelativa inexactitud, sabem de quinamanera hem d’adaptar el contingutenergètic del pinso a la temperaturaambiental, a fi i efecte que els exces-sos de calories no repercuteixen enun engreixament desequilibrat i/oexagerat dels animals, i molt parti-cularment sabem com retocar lesràtios o quocients d’equilibri entreels aminoàcids de la dieta, per adap-tar-la a les condicions ambientals.

D’aquí podem passar al temaproteic i aminoacídic. Ja des delsestudis d’Osborne i Mendel, el 1914,sobre l’essencialitat dels aminoà-cids, el coneixement sobre nutricióproteica i aminoacídica va progres-sar espectacularment. El coneixe-ment de la digestibilitat dels ami-noàcids es va produir ben aviat, i jades de fa anys els conceptes de ami-noàcids totals i aminoàcids digesti-bles, tant basats en digestibilitat fecal o ileal, i referits a les diferentsespècies, és una pràctica corrent enformulació de pinsos. Una de lesdarreres contribucions a l’estudi de la nutrició proteica en animals deproducció és el concepte de proteïnaideal per a cada espècie i fase de producció. Partint dels estudis decomposició aminoacídica del cosdels animals i de les seves produc-cions, ja sigui teixit muscular en lafase de creixement, llet en la de lac-tació, en producció d’ous, etc., s’haarribat a conèixer quina és la distri-bució d’aminoàcids idònia peracomplir l’objectiu desitjat, senseque es produeixin desequilibris omalbaratament dels aminoàcidssobrants o endarreriment de la pro-ducció per la manca de determinatsaminoàcids indispensables.

Així mateix avui disposem delsíndexs de proteïna ideal de la majo-ria d’espècies de producció i sabem,per exemple, que la proporció delisina, com també la relació d’altresaminoàcids amb la lisina, que ha detenir la dieta per cada 1.000 kcal d’in-gesta, en el cas d’un pollastre en

creixement, és superior a la que ésnecessària per a una gallina que hade pondre un ou diari, o la d’unpollet o garrinet que acaba de néi-xer, o una truja gestant. I això és prouimportant, ja que una proporcióadient de lisina, per exemple, en ladieta per a pollastres, permetrà notan sols un creixement òptim sinótambé una major producció de tei-xit muscular i, per tant, pollastresamb una més gran proporció decuixa o de pit, i no tan sols un pollas-tre qualsevol, molt eixerit si voleu,però tan sols pell i os.

Una vegada més ens preguntem:coneixem o arribarem a conèixer, ocal arribar a conèixer, quina és laproporció més adient d’aminoàcids,és a dir, l’índex de proteïna ideal delshumans, en les seves diferents fasesde creixement, maduresa, etc., a fi iefecte de proporcionar una dieta tanperfectament equilibrada en ami-noàcids com sigui possible, amb lafinalitat de rebaixar al màxim tant la necessitat energètica de la dietacom l’increment tèrmic resultant delcatabolisme dels aminoàcids so-brants de la dieta, en la mesura queels aminoàcids essencials puguinno estar degudament representatsi en conseqüència frenin el creixe-ment?

Donem ara un cop d’ull a lanutrició mineral. Les necessitats deCa i P estan ben definides per a lesdiferents espècies i per a cada unade les fases de producció, ja siguicarn, llet o ous. Tanmateix, a mésd’estudiar les ràtios de Ca/P corres-ponents per a cada fase de produc-ció, s’ha arribat al coneixement delscoeficients de digestibilitat de lesfonts de P, diferenciant-lo en fòsfortotal, i digestible o assimilable, ambevidents diferències de disponibili-tat biològica entre ambdues formesde P per a les diverses espècies, moltsignificatives des del punt de vistafuncional i econòmic, diferènciesque avui dia són fàcilment corregi-bles, per exemple, amb la utilitzacióde fitases, una de les noves incorpo-racions a l’arsenal d’additius fisiolò-gics actualment autoritzats.

De la mateixa manera que el Cai el P, sabem de les necessitats de Na,

TECA / 11 • 11

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 11

K, Cl i Mg i de les seves ràtios corres-ponents, com, per exemple, el cone-gut coeficient de Mongin, que defi-neix les proporcions desitjablesentre anions i cations que s’hand’observar acuradament si no volemprovocar problemes greus de diar-rees en la majoria d’espècies, quecomporten no tan sols pèrduesimportants de nutrients indigerits,sinó problemes de producció, eco-nòmicament prou importants, comsón la presència d’ous bruts en galli-nes ponedores, llagues en potes en pollastres, canibalisme en porcsi pollastres, etc.

L’aparició dels programes infor-màtics de formulació, els conegutsprogrames lineals de formulació, a ladècada del 1960, fou una nova einameravellosa per a la formulació iproducció de pinsos, ja que abansde la seva aparició tot s’havia de fermanualment, cosa que suposavauna gran quantitat d’hores de tre-ball. Avui, els sistemes han progres-sat tant que fins i tot es pot, gairebé,prescindir del nutricionista per for-mular un pinso. Només cal indicar a

l’ordinador la temperatura ambien-tal, òbviament del lloc o granja on es troben els animals, del dia que esformula i l’espècie animal a què vadestinat el pinso.

Mitjançant programes auxiliars ibancs de dades, l’ordinador deter-minarà quina temperatura proba-blement farà quan el pinso arribi alsanimals als pocs dies de formular-la; en funció d’aquesta temperatura,fixarà el nombre de calories neces-sàries i, gràcies al programa de ca-lories equilibrades, establirà unsmínims d’aminoàcids, macromine-rals i fins i tot, si es vol, de vitaminesi microminerals. La funció del nu-tricionista queda relegada a com-provar que l’ordinador no s’hagiequivocat, cosa que succeeix moltpoques vegades, si les dades hanestat introduïdes correctament.

APARICIÓ DELS ADDITIUS ALIMENTARIS

Amb el pas dels anys, i molt parti-cularment a partir dels primers anys

del segle XX, la complexitat dels pin-sos va anar incrementant-se a me-sura que s’afegien a la llista nousnutrients i nous conceptes nutricio-nals que calia tenir en compte. A lavegada, el descobriment de les vita-mines, els aminoàcids i els mineralsva conduir d’una manera natural aallò que més endavant coneixeríemcom a additius alimentaris. L’eufò-ria que va seguir al descobriment dela majoria de nutrients, inicialmentconsiderats senzillament com a enti-tats químiques, desconeguts finsaleshores el seu vessant nutricionali la seva importància biològica, vaconduir a l’exaltació de la químicacom a clau per explicar-ho gairebétot. Recordem ara una altra vegadala definició de la vida, feta ara fa mésde dos-cents anys per Lavoisier: «Lavie est une fonction chimique». El descobriment posterior de laimportància nutricional de les vita-mines i els minerals, prèviament isenzillament coneguts com a enti-tats químiques, va posar en evidèn-cia la gran quantitat d’elements quí-mics que eren importants per a lavida, i va induir fins i tot a la utilit-zació d’eslògans publicitaris, durantla dècada del 1950, destinats a enal-tir la utilització de productes quí-mics, com a elements importantsper a la vida, sense excloure’n, evi-dentment, l’alimentació, tant lahumana com l’animal. Frases publi-citàries com «Better living throughchemistry» es feren populars enmolts aspectes de la vida quotidianaanglosaxona.

ANTIBIÒTICS

Si bé molts medicaments i substàn-cies químiques ja havien estatemprats amb anterioritat a l’adve-niment dels additius, com el sofre,per exemple, ja utilitzat l’any 1930en avicultura com a tractament dela coccidiosi, i tota la gamma de sul-famides que varen ser empradesposteriorment amb finalitats tera-pèutiques, no fou fins al descobri-ment de la vitamina B12 el 1948 i la seva introducció en el mercat de pinsos, que el concepte i la

12 • TECA / 11

Mitjançant programes auxiliarsi bancs de dades, l’ordinador

determinarà quina temperaturaprobablement farà quan el pinsoarribi als animals als pocs dies

de formular-la; en funciód’aquesta temperatura, fixarà el

nombre de calories necessàries i,gràcies al programa de calories

equilibrades, establirà unsmínims d’aminoàcids,

macrominerals i fins i tot, si esvol, de vitamines i microminerals

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 12

importància dels antibiòtics ennutrició animal quedaren plena-ment establerts. El descobrimentinesperat que determinades formescomercials de vitamina B12, obtin-gudes per fermentació, estimulavenel creixement i milloraven el nivellproductiu dels animals, a causa delsresidus d’antibiòtics, penicil·lina,aureomicina, etc., provinents delsmedis de cultiu emprats per a la pro-ducció de vitamina B12, en va ser elfactor determinant.

Si bé la penicil·lina i altres anti-biòtics ja es coneixien des d’unsquants anys enrere (Fleming, 1929),no fou fins als estudis publicats perStokstad i Jukes, el 1948, que es posàclarament en evidència el papermillorador de l’aureomicina i altresantibiòtics en la producció animal.Després es va anar comprovantaquest efecte sobre la sanitat animald’altres antibiòtics, i a partir de ladècada del 1950 van aparèixer la resta d’antibiòtics coneguts iemprats en nutrició animal, méstota una sèrie de fàrmacs de tipusterapèutic i coccidiostàtics.

Com a conseqüència dels resul-tats positius d’aquelles experièn-cies, la utilització d’antibiòtics enalimentació animal va créixer sig-nificativament durant els darrersanys del segle passat, amb resultatsespectaculars sobre la sanitat ani-mal, que van permetre l’obtencióde taxes de creixement i producti-vitat molt superiors a les habitualsfins a aquell moment. Tot i que esva demostrar que l’acció d’aquestsantibiòtics no afectava la qualitatbromatològica de la carn i altresproductes obtinguts i en canvi síque incrementava molt significati-vament la productivitat (més qui-los a un cost menor), i molt parti-cularment, la sanitat, tant per alsanimals com per a l’home consu-midor dels seus productes, ja quefeien desaparèixer la major part deles malalties que afectaven la criad’aquests animals (colibacil·losi,bronquitis, parasitosi, etc.), la sevautilització va començar a ser qües-tionada.

El creixent temor que l’ús d’anti-biòtics incrementés la resistència de

determinats microorganismes aaquests mateixos antibiòtics enpatologia humana, malgrat dosisd’utilització baixíssimes, va conduiral decret de prohibició (pràctica-ment de tots ells) cap a finals de ladècada del 1990, tot i que el seu úsha continuat, si bé amb mesures decontrol molt rígides, i només com amedicament amb recepta en tera-pèutica veterinària.

HORMONES

Mentrestant, els espectaculars resul-tats obtinguts amb els antibiòticsvaren estimular la recerca d’altresproductes que milloressin la pro-ductivitat dels nostres animals degranja. Així, pocs anys més tard, enla dècada del 1960, apareixen elsproductes hormonals, inicialmentamb el dietilestilbestrol als EstatsUnits, molt emprat en l’espèciebovina a causa dels resultats obtin-guts. Més i millor producció de carnen vedells mascles i també, poc des-prés, en femelles (amb testosteronai derivats). Els efectes d’aquesteshormones eren molt similars als dela castració. El vedell mascle es femi-nitzava, el cos s’arrodonia i es pro-duïa una carn de millor qualitatnutricional amb més greix infiltrat.En la vedella, és a dir, en la femella,en rebre hormones masculines (tes-tosterona) el seu cos es masculinit-zava, desenvolupava més massamuscular i tenia un creixement mésràpid. Al dietilestilbestrol, el segui-ren altres productes hormonals, tantde tipus natural (estradiol, testoste-rona, progesterona, etc.) com xeno-biòtics (hexestrol, dienestrol, etc.).Seguint l’èxit inicial del dietilestil-bestrol en bovins, es descobrirenaltres hormones d’aplicació pràc-tica, com ara la somatotropina ohormona del creixement, amb resul-tats realment espectaculars en laproducció de llet.

És curiós destacar que les hor-mones, la utilització de les quals vagenerar situacions veritablementconflictives (recordem la denomi-nada guerra de les hormones entreEuropa i els Estats Units, on encara

segueixen sent utilitzades), es varenprovar, i es va comprovar que nofuncionaven ni en els porcs ni en lesaus, ja que engreixaven massa elsanimals o en frenaven el creixement.En conseqüència, el seu ús enaquestes espècies no va prosperarmai. Malgrat aquest fet, fàcilmentcomprovable en la literatura tècnica,la imatgeria popular es va centrar endeterminades espècies, com és elpollastre, i li adjudicaren tota menade problemes derivats del seu con-sum, com ara el creixement dels pitsen els homes, l’increment de pilosi-tat en les dones, l’increment de l’ho-mosexualitat, etc., creences quemalauradament encara subsisteixenen determinats nivells d’assistènciasanitària.

A causa de l’inici de la por sociali malgrat els esforços per evitar elnom de hormona, com fou el cas del’hormona del creixement, que ja vaaparèixer com a somatotropina, lapor a l’ús d’aquestes substàncies enpinsos es va estendre ràpidament.Tot el que sonés o recordés la pa-raula hormona va ser dimonitzat perla societat, amb proclames histriò-niques. Consegüentment, es prohi-biren totalment les hormones a laUnió Europea, si bé segueixen, igualque molts antibiòtics, autoritzadesals Estats Units.

La por de les hormones, a part deprovocar la guerra de les hormonesentre els Estats Units i la Unió Euro-pea, ens va portar a la reflexió cien-tífica, tot sovint discutida, sobre elconcepte de valor «zero» referit a lapresència de residus d’hormones enels aliments, quelcom que és pràc-ticament impossible d’aconseguir,ja que és molt difícil de trobar un trosde carn que no contingui residusd’hormones naturals pròpies del’espècie. Un es pregunta, quinadiferència hi ha entre menjar carnd’un bou sense castrar, amb unacerta presència de residus de testos-terona natural en els seus teixits, od’una vedella molt femenina, ambelevades dosis d’estradiol en els seusdipòsits greixosos, i la carn d’un ani-mal al qual s’ha administrat petitís-simes dosis de les mateixes hormo-nes?

TECA / 11 • 13

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 13

14 • TECA / 11

ANABOLITZANTS

Seguint el curs de l’evolució cientí-fica en el camp dels additius, el pro-grés fou realment productiu i unsquants anys després, cap als setanta,apareixen els denominats additiusanabolitzants. El seu mecanismed’acció era el d’estimular la faseanabòlica del metabolisme, és a dir,la fase de síntesi i creixement tissu-lar, en contraposició amb la fasecatabòlica o de desnaturalització ieliminació de components nutritiusno necessaris. Els més coneguts d’a-quests productes foren el tiouracil,el metiltiouracil, el metimazole, etc.El seu mecanisme d’acció era sem-blant al que s’observa en casos d’hi-potiroïdisme natural, és a dir, pro-duïa un increment de la quantitat deteixit muscular, si bé augmentavatambé la proporció d’aigua d’aquestteixit, és a dir, de la carn. Encara quehi va haver arguments de tipus can-cerigen referits a la utilització d’a-nabolitzants, mai significativamentdemostrats, la principal objecció fou

l’excés d’aigua en la carn, la qualcosa es considerava un frau alimen-tari. Igual que en les hormones, tansols es varen utilitzar en bestiar boví,ja que ni en porcs ni en aus mai nos’aconseguiren resultats significatiusi el seu ús en aquestes espècies es vaabandonar de bon principi.

BETA-AGONISTES

Un dels darrers grups d’additius ali-mentaris en nutrició animal, apare-guts abans que es produís la grancrisi de prohibició d’additius ali-mentaris, foren els denominats beta-agonistes o agents de repartició.Aquests foren un dels darrers grupsdescoberts i el que més escàndolpúblic va generar. Els agents anabo-litzants de tipus beta-agonistes,entre els quals destacaven el cima-terol, el salbutamol, la ractopaminai, molt particularment, el clenbute-rol, indubtablement el més conegutde tots, actuaven desviant l’energianeta de la dieta cap al teixit muscu-

lar, la qual cosa n’incrementava elvolum, sense variar-ne ni la compo-sició, ni el contingut en aigua, i dis-minuïa a la vegada la proporció degreix del cos. Els seus resultats erensimplement un major desenvolupa-ment del teixit muscular (recordemel dopatge dels atletes, amb substàn-cies semblants) i una menor pro-porció de greix a la carn.

El grup dels beta-agonistes vademostrar més que cap altre la pos-sible existència d’efectes negatius,que foren determinants per a la sevaprohibició, ja que sembla que elsresidus d’alguns d’aquests produc-tes s’acumulaven en diversos teixits,particularment al miocardi, i podienarribar a provocar malalties cardio-vasculars. En aquest sentit, han estattotalment prohibits i, tret de casosexcepcionals, deguts a personessense escrúpols, que malaurada-ment sempre n’hi ha en totes lesprofessions i que poden escapar alcontrol de l’Administració, la sevautilització ha desaparegut per com-plet.

Museu de botelles d’aigua del Laboratori Doctor Oliver Rodés.

Capitulo 02 Teca 11 9/10/07 17:01 Página 14