Ciutadans del món. Per un civisme de la globalitat, de Ricard Lobo i Gil.

Ricard Lobo i GilCIUTADANS DEL MÓN. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

Ricard Lobo i Gil

CIUTADANS DEL MÓNPER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

Direcció editorial: Miquel Osset HernándezDisseny editorial: Ana Varela

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del «copyright», sota les sancions establer-tes a la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i eltractament informàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: març 2009

© Ricard Lobo i Gil© Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal:ISBN: 978-84-936999-4-9

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S.A. - Capellades

AQUESTA OBRA HA ESTAT GUARDONADA AMB EL XXVI PREMI SERRA I MORET (2007), PER AOBRES I TREBALLS SOBRE CIVISME, EN LA MODALITAT D’ASSAIG, QUE CONVOCA EL DEPARTA-MENT DE GOVERNACIÓ I ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA.

ÍNDEX

Introducció................................................................................................................................11

1. Les grans motivacions i interrogacions de l’ésser humà.......................................................17

Déu, els origens i el destí (p. 18) — La presència inquietant del malfísic i moral (p. 21) — Podem ser feliços? (p. 23) — La incògnita delfutur (p. 31)

2. De la ciutadania al civisme global........................................................................................39

Polis, civitas, urbs i ciutadania (p. 40) — Ciutadans del món i civismeglobal (p. 43) — Àfrica com a paradigma d’incivisme global (p. 49) —Tots hem estat emigrants (p. 56) — Sobre drets i deures (p. 67) — Del’hecatombe als Drets humans (p. 77)

3. Educar en i per al món global...............................................................................................89

Conèixer en quin món i societat vivim (p. 89) — La globalització inosaltres (p. 93) — El ciutadà davant de la política (p. 96) — De la llarfamiliar a les aules (p. 100) — La qualitat humana (p. 108)

4. Tenir cura del Planeta.........................................................................................................115

5. Cloenda...............................................................................................................................121

ANNEX. DOCUMENTS

A. Declaració de Drets del bon poble de Virginia (1776)........................................................129

B. Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (1789)........................................................133

C. Carta de les Nacions Unides (1945)....................................................................................139

D. Declaració Universal dels Drets Humans (1948)................................................................143

E. Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals (1966)........................................153

F. Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics (1966)..........................................................169

G. Segon Protocol Facultatiu del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics destinata abolir la pena de mort (1989).............................................................................................197

H. Declaració sobre els Drets dels Pobles Indígenes (2007)...................................................203

I. Carta de la Terra...................................................................................................................221

Bibliografia.............................................................................................................................233

11

Introducció

El civisme entè s en el seu sentit més habitual i genè ric, il’incivisme transgressor corresponent, és objecte de notablepreocupació i interrogació en la nostra societat per part defamílies, educadors, servidors públics i polítics. No sols per-què és un dels termòmetres de la maduresa i qualitat d’unasocietat i d’un país. Sinó tambe perquè del grau de civilitatdels ciutadans en depenen un cert benestar i fruï ció de lavida privada i pública. Per això el tema del civisme i de lesseves transgressions ha estat un tema rellevant i recorrentamb aproximacions teòriques i/o didàctiques cap a temescolaterals que formen part de l’entramat de la vida ciuda-dana i comunitària més pròxima i immediata del nostre diaa dia. I això, tant si es tracta de la convivè ncia i supervivè n-cia en el marc veïnal, en el de la ciutat o la població, del paíson vivim, com del món en general.

No és estrany, doncs, que d’una manera o altra en elsdarrers anys s’hagin anat produint materials i aportacionsde diversa naturalesa per ajudar a reflexionar i a actuar d’a-cord amb uns valors que la modernitat no pot ni deu arre-conar o menystenir, com si es tractés d’una antigalla «bur-gesa» a substituir pel gaudi de l’espontaneï tat, de la grescasense miraments, o de la primacia de la pròpia comoditatper damunt de qualsevol altra consideració.

El propòsit d’aquest assaig no és pas elaborar una mena demanual de civisme i, menys encara, un tractat de caràcter aca-

dè mic o sistemàtic sobre els valors, cosa ja existent en labibliografia sobre el tema. Més aviat es tracta d’incidir enaspectes que considero d’especial rellevància en l’actualitat engeneral i a Catalunya en concret, com és el de la relació entreciutadà i comunitat global, veritable marc i òptica a partir delsquals cal plantejar les relacions i activitats humanes des queha emergit el fenomen de la globalització amb tota la sevapotè ncia.

Per bé que el centre d’aquest assaig és el civisme, la per-sona humana n’és el seu protagonista. I tinc la impressió queno sempre es pren prou en consideració quina és la sevanaturalesa i les seves dimensions, motivacions i interroga-cions més profundes, que no són pas alienes a la vida sociali política de tota persona. Per això m‘ha semblat d’interésobrir la nostra reflexió destacant-les, ja que l’ésser humà noés un habitant més del planeta, sinó l’únic dotat de cons-ciè ncia, d’esperit i d’inquietud, l’únic capaç de donar o cer-car sentit a l’existè ncia reflexionant sobre sí mateix i sobreel món en el que vivim.

Fetes aquestes observacions inicials, i contrastant les con-sideracions clàsssiques del civisme amb nous fets que inter-pel· len la nostra responsabilitat personal i social, m’ha sem-blat que allò que generalment s’ha entè s per «civisme», se’nsha quedat estret. I fins i tot segurament desbordat per la rea-litat del que està passant en l’únic món que tenim per viure-hi: el planeta Terra com un tot global físic, social, econòmic,polític i comunicatiu. I no és pas que el civisme en el sentitmés tradicional estigui passat de moda, o bé superat per uninvent o pirueta mental que el faci inservible o inútil. Mésaviat es tracta de considerar que aquells valors o dimensionsque funden i orienten una bona relació de convivè ncia entreles persones en els àmbits privats i públics, o que expliquenla realitat i problemàtica actual, cal fer-los extensius a unatemàtica més àmplia.

M’estic referint, primerament, a les conseqüè ncies deri-

12 CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

vades de noves realitats i sensibilitats que cal contemplar iintegrar en el nostre discurs cívic, si entenem el civisme nosols com a relació personal i social responsable i satisfactòriaen el marc de la vida ciudadana més a prop de pell, sinótambé en l’àmbit de la nostra comunitat nacional i de lacomunitat global que abasta la Humanitat sencera. Si avuija parlem més de globalització que d’internacionalització(terme aquest que potser es va concretant en l’àmbit mésrelacionat amb l’economia, amb els intercanvis comercials oles relacions internacionals oficials), és perquè no sols tenimdavant nostre un paisatge on les fronteres cauen o es fan méstransparents (al menys a Europa) i les distàncies menys deter-minants, sinó que és també per la facilitat d’accedir a laimmensitat d’informació que circula per la xarxa que està ala nostra disposició i a la immediatesa de comunicació i d’in-tercanvis. S’han abatut barreres i s’han obert enormes ipotents facilitats de comunicació amb fluxes d’informacióen una nova era en què també la imatge ens permet fins itot una visió ocular immediata de casa estant, del Planetasencer, amb els seus hemisferis, continents i fins a les méspetites poblacions amb els seus carrers, habitatges, terrats,jardins, i instal· lacions domè stiques, amb aproximacionsde vistes des de satè l· lit que fan perceptibles fins i tot lespersones que s’hi mouen i el tragí de les grans ciutats delmón.

Tot això no és pas irrellevant o anecdòtic, perquè la visiódel món en imatge en temps real i a gran escala si es vol,també ens acara amb fenòmens tan greus i impactants comles immenses deforastacions, incendis aterridors o desglaçosgegantins en els pols. Hem accedit a visions espectacularsdel planeta Terra, inundat de llum en terres i oceans, acaro-nat pels núvols, regat per les pluges, sacsejat per les tempes-tes i amansit per les neus. I com si això no fos poc, el llan-çament d’estris interestel· lars ens ha permè s un cert conei-xement i visió dels planetes i estrelles situats a distàncies de

INTRODUCCIÓ 13

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT14

mareig. I comencem a veure’ns també com ciutadans i pot-ser únics admiradors solitaris de les immensitats de l’univers.

Així és com fins i tot físicament hom se sent de veritatciutadà del món, i el civisme ens situa en un marc amplís-sim de responsabilitats globals. No seríem conseqüents sicada un de nosaltres només se sentís implicat i responsable,educat, solidari i respectuósos amb les persones i el nostreentorn més proper, sense tenir en compte, per exemple, elsnombrosos paï sos sotragats per conflictes armats, o les per-sones que es troben clivellades per la fam o per malaltiescom la sida. Especialment a Àfrica, on conflueixen totsaquests desastres de manera més dramàtica i generalitzada.

Hem accedit, doncs, no sols a visions espectaculars delplaneta Terra, inundat de llum en terres i oceans, sinó tambéa escenes dramàtiques que ens ajuden a fer-nos cabal delmón en què vivim. Això representa un canvi substancialtambé en la consciè ncia de la Humanitat que, durant tantsi tants segles només coneixia visualment el petit món en quèes movia.

Per això en aquest assaig he optat també per relacionarels nostres drets i deures amb realitats punyents del món, elsdenominats Tercer i Quart món, amb el fenòmen de lesmigracions i poblacions desplaçades, i amb les grans heca-tombes del segle XX, closes afortudament amb la creació el1945 de les Nacions Unides, i amb la Declaració Universaldels Drets Humans el 1948 i els seus antecedents històrico-jurídics a l’altra banda de l’Atlàntic primer, i amb la Revo-lució Francesa després.

Tot aquest cabal que hem heretat del segle passat l’hemconfrontat amb les noves realitats del segle XXI i amb la vistai la ment posades en factors determinants per al futur de lanostra societat i societats globalitzades: la nova ciutadania,la família i l’educació en la societat-xarxa, el ciutadà davantla cultura i la política.

La relació entre civisme i política és una dimensió a con-

INTRODUCCIÓ 15

siderar molt rellevant, i reclama una especial atenció a Cata-lunya. Si en la política hi estan implicats els ciutadans i elsqui per elecció o delegació seva constitueixen poders que con-figuren l’Estat de dret democràtic, ningú pot quedar eximitde les responsabilitats civiques en ordre al bé comú i a les jus-tes aspiracions de llibertat i de respecte a la comunitat ambdrets que la democràcia ha de garantir i tutelar. Cal que elspoders públics i les persones que les exerceixen siguin cons-cients que els són exigibles no sols eficàcia i eficiè ncia, sinótambé exemplaritat en l’exercici de les seves funcions que afec-ten tots els ciutadans. També aquests són responsables ambel seu vot, i si és el cas amb la militància, de la bona marxade la societat exercint els drets i deures cívics. El prestigi dela política és a les mans d’uns i altres.

Acabarem finalment on tot comença: amb Gaia. No solsperquè depenem d’ella a totes totes, no sols perquè desprésde tants i tants mil· lenis d’oferir-nos la seva bellesa i la com-panyia de tanta flora i fauna espectacular fóra un crim dei-xar-la sola i inhòspita, sinó perquè allò que hem rebut delsnostres avantpassats ens cal anar-ho traspassant sense mal-tractar-ho a noves generacions per al seu gaudi.

Amb aquest proemi he volgut assenyalar algunes moti-vacions del present assaig que en els temps actuals són espe-cialment rellevants perquè responen a problemes d’abastplanetari que constatem també presents en el nostre entorneconòmic, sociopolític i cultural més immediat. Si partim,doncs, del fet que tots som ciutadans del món globalitzat queha anat emergint amb les transformacions dels darrers decen-nis del segle XX, i que els homes i dones del segle XXI tenimunes responsabilitats individuals i col.lectives que depassenel nostre entorn més immediat, deduïm que pot ser útil tra-çar algunes pistes de reflexió per al civisme de la globalitatque propugno.

Per a aquesta tasca, òbviament no partim pas de zero pelque fa a documents doctrinals i a instruments jurídics avui


assumits internacionalment, per bé que implantats a la pràc-tica de manera molt desigual, a voltes fins i tot violats impu-nement en les nostres societats, amb greus agressions a dretsi deures è tics fonamentals. M’estic referint a aquelles for-mulacions dels drets de les persones i dels pobles que des definals del segle XVIII amb la primera declaració de drets del’è poca moderna, la Declaració dels Drets del bon poble deVirginia del 1776, fins a la Declaració Universal dels DretsHumans de les Nacions Unides de l’any 1948, i la més recentDeclaració sobre els drets dels pobles indígenes de 2007 —percitar-ne aquí alguns dels més paradigmàtics—, constituei-xen un corpus que mai no serà prou divulgat, conegut isobretot aplicat. La rellevància actual d’aquests i d’altresdocuments internacionals i la utilitat de trobar-los aplegatsjustifica que els reproduïm en 9 Annexos que es tanquenamb la molt impactant Carta de la Terra.

17

1. Les grans motivacions i interrogacions de l’ésser humà

Qualsevol anàlisi o reflexió sobre la conducta humana (laresponsabilitat i la convivè ncia cívica ho són per antono-màsia) deriva, en siguem conscients o no, d’un marc deter-minat de pensament, de conviccions més o menys profun-des, de dubtes o hipótesis més o menys plausibles o, si mésno, de suposicions guardades al calaix de la memòria a l’es-pera de ser ratificades. L’esforç per penetrar en el més pro-fund de la condició humana per intentar escatir el sentit dela vida, avui se’ns ha fet més ardu. En un món turmentat iamenaçat per reptes de gran abast, l’escassetat de pensadorsd’encuny humanista i humanitzant, l’enlluernament pelconeixement científic en detriment del pensament filosòfic,i en general el culte gairebé idolàtric de les aparences méssuperficials amb efectes mediàtics, tendeixen més aviat agenerar encara més superficialitat que no pas cultiu del pen-sament i dels valors de l’esperit.

En el camp del coneixement, la comprovació empíricagenera «veritat» després de passar pel sedaç de la «falsació»(per dir-ho en termes de Karl Popper).També es denunciala impostura intel· lectual que, com han explicat Jean Bric-mont i Alan Sokal, consisteix en importar sense justificaciónocions de les ciè ncies exactes al que s’anomenen ciè ncieshumanes. Sigui com sigui, en l’è poca actual més aviat s’hananat diluint suposades certeses que no pas se n’han desco-bert de noves. S’han incrementat les conjectures des del

CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

moment que, sobretot en el món occidental, la religió hadeixat de ser una fortalesa de seguretats al marge de la ciè n-cia, la qual com més avança amb nous coneixements, mészones fosques apareixen a l’horitzó, com afirmava el granfísic R. J. Oppenheimer.

En l’inventari de les interrogacions profondes de l’homei la dona d’avui n’hi ha que poden ser contestades per la filo-sofia. I d’altres per la ciè ncia. Però les que són més decisi-ves probablement mai no obtindran una resposta certa, defi-nitiva i vàlida per al comú del gè nere humà. Potser preci-sament per això, les religions han aportat un bagatge doc-trinal considerable, però amb massa facilitat qualificat com«la veritat» o corpus de «veritats», assumibles només pels res-pectius creients que adoptin acríticament el seu llegat doc-trinal transmè s al llarg dels segles. Però tots sabem que elsllegats tradicionals de les religions que es presenten comdipositàries d’una «revelació» o d’una doctrina de mestresde vida, ni poden situar-se totes al mateix nivell de credibi-litat, ni aquells llegats poden ser assumits al marge delmè tode històrico-crític que contempli els llenguatges lite-raris utilitzats en cada è poca, el seu entorn cultural i histò-ric, i les motivacions que els han generat. En tot cas hom espregunta si la fe i/o l’adhesió personal al mestre o al llegatliterari corresponent poden justificar la recepció i adopciódoctrinal de cada religió.

Déu, els origens i el destí

L’existè ncia o no de Déu és una de les més pregones de lesinterrogacions que es poden plantejar els humans. I ho ésperquè la resposta a aquesta interrogació condiciona la nos-tra visió del món i de l’ésser humà. D’altra banda, no és indi-ferent pel que fa a la trascendè ncia dels nostres actes. Peròsi bé la creença en Déu hauria de tenir conseqüè ncies en el

18

grau de rectitud moral, d’exemplaritat cívica i de compro-mís social de les persones, tots podem conè ixer ciutadanscreients però incívics, i ciutadans agnòstics o ateus que sónal mateix temps actors de la bona convivè ncia cívica i d’e-xemplaritat moral. Totes les religions i ateï smes combatiushan conegut aberracions filosòfiques i fanatismes perversosque han generat trasbalsos polítics i socials, però a partir d’a-quests fets no és lícit desqualificar sistemàticament tota cre-ença en Déu o tota forma d’ateisme, perquè efectivamenthi ha raons per creure i n’hi ha per no creure, encara que nototes les religions són igualment creï bles ni tots els ateismesigualment assumibles.

Per bé que la religiositat o la consciè ncia religiosa enmolts casos ha mogut i donat sentit ja sigui a la militànciacívica, ja sigui a actituds positives pel que fa a les relacionsentre els ciutadans, el civisme no ve pas justificat necessà-riament per la creença en Déu o per la religiositat, sinó perconviccions i sensibilitats respectuoses de la dignitat de lapersona, del bé comú de la societat local i global i per quegeneren conductes constructives i humanament satisfactò-ries. D’altra banda, el menor protagonisme que la religió téactualment en l’espai públic i en les conviccions personals,han fet que religió i civilitat no apareguin vinculades comho eren en altres temps, sobretot en els nombrosos movi-ments juvenils que sota el guiatge de l’Església catòlica rela-cionava estretament religió i servei a la societat, especial-ment en àmbits socials especialment precaris. Actualment,considerant aquest fet des de l’òptica estrictament laica, sem-bla que el que s’ha perdut per un costat pot haver-se guan-yat per un altre, en el sentit que el voluntariat organitzatsembla que és força més potent que fa alguns decennis.

Dit això, s’observa que la pè rdua d’influx social i de pre-sè ncia pública de la religió, ha repercutit negativament enalgun aspecte no pas irrellevant. M’estic referint a un empo-briment general de la dimensió espiritual de la persona. La

LES GRANS MOTIVACIONS I INTERROGACIONS DE L’ESSER HUMÀ 19


paraula «esperit» no necessàriament cal relacionar-la amb lareligió en sentit estricte. La laï citat de la nostra societat haconduï t en cert grau al laï cisme, de manera que en algunscasos un rubor acomplexat ha relegat tots els derivats de laparaula i concepte «esperit» a la cambra de l’oblit o, si mésno, de la intimitat personal. És així com aquelles dimen-sions profundes que l’ésser humà no comparteix amb capmés ésser de la Terra, i potser de l’Univers, han estat oblida-des o menystingudes o amagades. Es tracta d’aquella forçamisteriosa que amb el substrat físic en el cervell humà, s’o-bre a la trascendè ncia i al que anomenem «valors de l’espe-rit». No sembla pas que aquests, en el món occidental, adiferè ncia de l’oriental, ocupin un lloc privilegiat ni desta-cat ni siguin objecte d´especial atenció en l’educació delsjoves i en el cultiu dels adults com en altres è poques. Peraquest biaix, és possible que es vagi produint un notableempobriment de la nostra mirada sobre el món, sobre lasocietat, sobre les persones i fins i tot sobre la natura.

Després d’aquestes consideracions sobre Déu i la reli-gió, constatem que la Humanitat sempre s’ha interrogatsobre l’origen de l’Univers. En els nostres temps la ciè nciaen cerca el secret i la resposta sobre la base suposada de quel’Univers efectivament ha tingut un inici, cosa que no éscap evidè ncia. No en va Aristòtil, un dels grans mestres dela filosofia del món occidental, i el mateix sant Tomàs d’A-quino, (condemnat primer per la jerarquia de l’Església catò-lica i més tard rehabilitat fins a ser l’exponent màxim de laciè ncia teològica occidental), admetien des de la filosofiaque la raó podia acceptar sense caure en l’absurd la possi-bilitat de l’existè ncia de l’univers sense un inici en el temps.És a dir, l’Univers podria ser etern com el mateix Déu. Sila ciè ncia arribés a concloure que efectivament es produíun «big bang» originari de tota la matè ria existent, queda-ria per explicar com es passa del no-res a alguna cosa.

Una altra interrogació inquietant per a la majoria d’hu-


mans, és saber quin és el nostre destí, què ens espera des-prés de la mort, si és que realment ens espera alguna cosa oalgú. És cert que per a molta gent creient, el més-enllà haexercit una considerable força motivadora de compromíssocial i cívic, a l’espera d’una remuneració per a l’eternitat.Aquesta pot ser una fal· làcia de les religions que han pre-tè s sustentar les bones pràctiques en un més enllà gloriósen comptes de col· laborar al convenciment de la bondadde la recta conducta per ella mateixa en relació amb la comu-nitat propera o més llunyana. La creença i la religió podenaportar un plus de convenciment i de determini en el com-promís cívic i en la militància social. Però el veritable fona-ment moral de l’activitat humana rau en quelcom absolu-tament universal i anterior a l’adoctrinament o vivè ncia reli-giosa: és el principi «cal fer el bé i evitar el mal», principiinscrit en la conciè ncia de tots els humans i desenvolupatper l’è tica en els diversos àmbits de la vida humana.

La presència inquietant del mal físic i moral

Més inquietant encara és la presè ncia inevitable del malentre nosaltres. Quin sentit té, ens preguntem? Per què elmal està tan arrelat en el món i en la societat? Per què hi haéssers humans destinats a sofrir intensament en el seu cos,en la seva psicologia, en les seves relacions personals amb elsaltres, en el seu treball o en les seves necessitats més elemen-tals? Per què el sofriment físic o moral, a més, està repartitde manera tan desigual i sense cap relació amb la bondad ola maldat de les persones? Tots hem comprovat com aquestapresè ncia del mal i del sofriment no és pas irrellevant en lavida de les famílies, en la vida comunitària i en la convivè n-cia. Si bé és cert que les bones pràctiques cíviques podenrepercutir en la disminució del mal i del sofriment aliè ,també ho és que no depè n pas d’això que desapareguin total-


ment de les nostres vides, la qual cosa pot induir a situar-nos en la indiferè ncia davant del mal dels altres, consideratinevitable en la vida col· lectiva. Un cop més, l’exigè nciaè tica del bé i el convenciment que el bé és factor de felici-tat i de plenitud, ha de ser un incentiu contra la indiferè n-cia i l’eventual fatalisme dels qui es pleguen o s’inhibeixendavant la presè ncia del mal físic o moral.

Quan parlem del mal que ens aclapara i ens interpel· la,cal distinguir entre el mal físic en general i el mal moral enconcret. No tota mena de mal que qualifiquem a l’engróscom mal «físic» deriva necessàriament d’una acció humanavolguda, com és el cas dels més grans mals inevitables de lahumanitat: els fenòmens naturals catastròfics amb destruc-ció i pè rdua de vides humanes i sofriment, les malalties detota mena, la vellesa, la mort... Aquesta presè ncia torba-dora del dolor i del sofriment i del mal físic en general és elque ja en el temps de la Il· lustració i del Racionalisme vaportar a la negació de Déu per part de molts intel· lectuals.Era un ateisme que Sartre va explicar i interpretar com un«refús a la blasfè mia», perquè si existia el mal no podia serque existís un Déu bondadós que ho permetia o ocasionava.Si s’afirmava l’existè ncia de Déu se’l feia responsable delmal com a ésser omnipotent que podia evitar-lo. Equivaliaa afirmar un Déu malvat o justicier, absolutament contra-dictori amb la bondat infinita inherent a la idea de Déu.Doncs bé: aquesta realitat de la presè ncia del mal inevita-ble sempre serà una de les grans interrogacions de la Huma-nitat.

Aquesta afirmació es vàlida també davant de la presè n-cia del mal moral. La tradició judeocristiana l’ha anomenat«pecat», dotant el mal moral d’una dimensió religiosa coma ofensa a Déu, idea que és refusada per molts en la socie-tat actual allunyada de la creença o discrepant de la inter-pretació catòlica atè s que es considera que Déu no pot serafectat per les accions dels homes. Però el mal moral persis-

teix present en les consciè ncies i es vist igualment com amaldat contrari al bé, a la bondat i a la rectitud de les con-ductes, amb una incidè ncia evident en la relació entre lespersones i en la bona marxa d’una societat convivencial. Ésper això que la relació entre bé moral i el que avui entenemper civisme és prou evident.

Totes aquestes interrogacions que difícilment pot eludirqualsevol persona mínimament reflexiva quan es planteja elsentit de la pròpia vida i la seva relació amb el món i la socie-tat, estan estretament relacionades amb el desig de la felici-tat, segurament la més universal de les aspiracions humanes.

Podem ser feliços?

L’aspiració i la recerca de la felicitat és una de les forces mésdistintives i més imperioses dels éssers humans. Tots la per-seguim i pocs l’aconsegueixen, o pensen aconseguir-la: pot-ser perquè es cerca allà on no hi és? O hi és només de formafugissera, com un tast de la veritable felicitat? La seva recerca,emperò, acompanya a totes les persones al llarg de seva vidai en tots els temps.

Paradoxalment, la felicitat ha estat percebuda des de l’an-tigor com la que més inquietud genera en tota personahumana. La inquietud, la precocupació o l’ansietat no és pasquelcom episòdic, circumstancial o puntual en la vida delséssers humans, sinó que forma part de la constitució del seupsiquisme. Així ho va expressar de manera eloqüent i moltgràfica aquesta faula de l’antiga Grè cia:

Una vegada mentre Inquietud (Cura) travessava un riu, parà esmenten el fang. I en prengué un grapat tota consirosa i començà a donar-li forma. Mentre contemplava la seva obra, intervingué Júpiter, iInquietud li pregà que li infongués l’esperit. Júpiter accedí de bongrat. Però en el moment que Inquietud anava a imposar-li el seupropi nom, Júpiter li ho prohibí dient que era el seu nom el que li


CIUTADANS DEL MON. PER UN CIVISME DE LA GLOBALITAT

havia d’imposar. Mentre ho discutien, intervingué Terra (Tellus)expressant el desig que portés el seu nom, ja que era ella qui li haviadonat el cos. Tots plegats prengueren Saturn (Temps) per jutge, elqual sentencià amb raó: «Tu, Júpiter, ja que li has donat l’esperit,rebràs el seu esperit quan mori; tu, Terra, rebràs el seu cos ja que etsel qui li has donat. Però atè s que la primera en plasmar aquest ésserha estat Inquietud, que ella el posseeixi mentre visqui. I pel que faa la vostra discussió sobre el nom, que s’anomeni Home, perquè haestat fet de l’”humus”» (Terra).Aquest text és d’un autor grec desconegut que ens ha arri-

bat només en versió llatina i inventariat entre les faules d’Hi-gini (s. I a. C.). Per les similituds que té amb la narracióbíblica del Gè nesi sobre l’origen de la Humanitat, repre-senta una coincidè ncia molt significativa. A més, amb unespoques ratlles aquest text relliga magistralment a partir dela mitologia, una sè rie d’elements constitutius o descriptiusdels éssers humans: el seu suposat origen diví (per obra deldiví Júpiter); la seva matè ria constitutiva (l’humus orgànicde la Terra); el seu nom rebut de Saturn, «home», perquèprové de l’humus; la seva essè ncia que el distingeix de totsels altres éssers terrenals (l’esperit rebut de Júpiter i a qui hade retornar); la principal coordenada del seu esdevenir (elTemps); el seu destí i fi natural amb el retorn a la Terra (laMort); i la insatisfacció constitutiva per les seves limitacionsi inseguretats (la Inquietud o preocupació).

No és estrany que aquesta faula mítica fes fortuna seglesmés tard quan Heidegger la va utilitzar en el seu Sein undZeit (L’Ésser i el Temps) per explicar l’estructura ontològicafonamental de l’ésser humà: la inquietud o preocupació exis-tencial (Cura en llatí, Sorge en alemany) que no el deixaràmentre l’esperit animi el seu cos en aquest món d’incertesa.

Si l’ésser humà té inscrita en la seva naturalesa aquestainquietud vital, és perquè a diferè ncia de l’animal irracio-nal que és dut necessàriament per l’instint a satisfer les sevesnecessitats tendint així vers el seu bé natural sense que hopugui evitar, els humans a més de la força dels instints que

24


podem controlar mitjançant la raó i les virtuts aristoteli-ques anomenades cardinals (prudè ncia, justícia, fortalesai temperança), som moguts per un desig profund vers larecerca de la felicitat, que no és el mateix que la satisfaccióde l’instint.

No en va des de l’antigor, els relats mítics dels orígens ila reflexió filosòfica —tan l’antiga com l’actual—, han plan-tejat el tema de la felicitat com el vector més determinantde la conducta humana. Per que és un fet que la nostra cons-ciè ncia no pot deixar de considerar la felicitat com el bémés preuat al qual es condicionen tots els altres. No és pascasualitat que aquest sigui un tema tractat no sols pels filò-sofs, sinó també pels científics i els literats, com ho demos-tra l’àmplia bibliografia existent en la tasca d’escatir i expli-car l’entramat del concepte i de la realitat ambigua de la feli-citat: sigui des d’una perspectiva filosòfica, com pot ser lad’André Comte-Sponville, o des d’una experiè ncia espiri-tual-budista com és la de Matthieu Ricard, o des de l’apro-ximació científica d’Eduard Punset, per citar-ne nomésalguns exemples, entre molts d’altres.

Des dels grans mestres de vida de l’antic Orient fins alsfilòsofs grecs, tots van considerar la felicitat com el darrerestadi i objectiu final dels humans, sobre el qual calia ensi-nistrar a joves i a grans per ajudar-los a assolir-lo. Filòsofscom Sòcrates, Plató, Epicur o Aristòtil vincularen estreta-ment filosofia i felicitat, ensenyant que per aconseguir-hocalia el domini dels instints (el més epidè rmic) sota el con-trol de la raó (el més profund). Fins que Aristòtil bastí laseva Ètica en funció de l’assoliment de la felicitat (en grec«eudaimonia»: de «eu», bo; i «daimon», fat, destí). Era con-cebuda com la culminació, el punt més elevat, el destí finalpossible de la persona ja en aquesta vida. Una altra cosa ésque tothom pugués arribar a assolir-lo plenament.

Segons estudis recents sobre la felicitat vista i viscuda perjoves de tot l’Estat espanyol entre els 15 i els 29 anys, el 88’6%


considera que «ser feliç consisteix en saber disfrutar de lavida i passar-s’ho bé». Aquets primera asserció denota unaconsiderable vaguetat i superficialitat en la vivè ncia de la«felicitat» juvenil i primera edad adulta. Probablement lamateixa enquesta adreçada a persones de més edad obtin-dria un bon nombre de respostes semblants, respostes queposen en relleu factors epidè rmics d’una societat estressadaque situa en l’oci i la diversió l’escenari de la seva felicitat.D’altra banda, Néstor Luján escrivia amb ironia que en unaenquesta —difosa en un setmanari francè s— realitzadasobre una selecció de personalitats conegudes, el públic haviaescollit com a símbols i encarnació de la felicitat («bonheur»)el cantant Georges Brassens com a primer classificat (homemés aviat misàntrop i malhumorat, rebé la notícia amb unrenec!), seguit del príncep Ranier de Mònaco (la felicitat lifou fugissera per les desgràcies que acumulà), i en desè llocapareixia el president francè s Jacques Chirac (malgrat l’a-fectació del seu prestigi personal i polític per presumptesafers tè rbols en l’è poca de l’enquesta). I és que el perill per-manent de la condició humana és confondre la felicitat ambbéns intermitjos (qui sap si arrabassats al proï sme o a lasocietat), fugissers (com tot el que és material) i provinentsde l’entorn exterior (no pas de la interioritat on neix la feli-citat serena, l’equilibri i la lucidesa).

Feta aquesta breu incursió en l’epidermis de la idea defelicitat, preguntem-nos: ¿ com es pot accedir a la felicitaten una societat que la cerca en béns tan volàtils com són ladiversió, el plaer, el diner, la fama o el poder econòmic, percitar-ne només alguns? Com és que allò que hauria de ser laculminació de la vida dels humans, és un bé tan escàs? Quinaés la relació entre una vida honesta i cívicament correcta ila felicitat?

Eduard Punset, en el seu gairebé inquietant Viatge a lafelicitat, —una mena de navegació pels viaranys del cervellhumà, de la psicologia i de la sociologia—, analitza entre


d’altres temes, el que ell anomena «els grans mites dels con-dicionaments externs de la felicitat»: la feina, la salut, la famí-lia, els diners, l’educació i el grup è tnic. I el balanç és queen aquesta matè ria dominen encara els tòpics, les investiga-cions al respecte són encara pobres, i els resultats són mésaviat decebedors. Segons ell, la felicitat es regeix pel «prin-cipi dels sistemes complexos.» I conclou: «Quina falta d’hu-militat pretendre que podem culpar un únic factor externde l’absè ncia de felicitat…!». I jo afegeixo: o atribuir la feli-citat a un sol factor extern!

Segurament pot ser que la felicitat, abordada molt rande terra, es regeixi pel principi dels sistemes complexos, peròaventuro la idea que en aquesta matè ria, com en tantes d’al-tres, la filosofia i el que coneixem com a «savieses» (no pasideologies), més que no pas la sociologia o les ciè ncies físi-cobiològiques, tenen un especial protagonisme. Ja Epicur iAristòtil van establir una estreta vinculació entre filosofia,saviesa i felicitat. Comte-Sponville ho ha sintetitzat en uncalc amb aquesta definició: «la Filosofia és una pràctica dis-cursiva que té la vida com objecte, la raó com a mitjà i lafelicitat com objectiu.»

En tot el que antecedeix he anat discorrent a partir d’unacertesa i d’una sospita. La certesa és que tots els humansvolem i cerquem la felicitat d’una manera o altra. I la sus-pita és que la majoria o té una idea més o menys vaga delque és la felicitat, o bé la situa en béns intermitjos, parcials,equívocs, enganyosos o netament erronis. Per això em temoque el parer de la majoria no ens portaria en la bona direc-ció. O, si més no, ens podria deixar contents i enganyats.

Què pot ser, finalment, la felicitat? Davant d’aquestapregunta, la majoria de gent podria respondre de manerasimilar a com ho feien els enquestats que he citat: gaudirde bona salut, la diversió, el sexe… Altres dirien: viure enuna bona o acceptable situació econòmica, ben acompan-yat, i gaudint dels béns materials que ofereix el món d’a-


vui. En definitiva un cúmul de «coses» i «situacions» pergaudir de la vida. Però els fets són tossuts: hi ha personesque tenen tot això i no són felices. I d’altres que no les pos-seeixen i, en canvi, es consideren raonablement satisfets ifins i tot instal· lats en un cert grau de felicitat.

Aristòtil ja constatava en la seva è poca (384-322 a. C.)que «sobre la naturalesa de la felicitat finalment no hi haentesa, i entre les explicacions dels savis i les de la gent, nohi ha coincidè ncia». Ell, per la seva banda, (un dels més gransavis de la filosofia occidental), va concloure que la felicitatera el bé summe de la persona, allò que és recercat per símateix (i no pas per a una altra cosa), perquè és el fi últimde la vida humana. Com a tal, havia de ser resultat d’unaactivitat específicament humana, no dels sentits, sensacionso funcions vegetatives, que compartim amb els animals irra-cionals i sotmeses a les contingè ncies del dia a dia. Aquestafacultat suprema de l’home és l’esperit o la intel· ligè ncia,on resideix la consciè ncia de plenitud, la pau de l’esperit,l’equilibri psicològic, des d’on es projecta la mirada serenasobre l’entorn material que ens envolta amb els seus alts ibaixos. Per això molts consideren que la felicitat és una expe-riè ncia profunda, de maduresa aconseguida i que brolla dela pau interior. Però la felicitat pot ser sotregada per un dis-gust, per una desgràcia o per un fracàs, però sense que enfonsinecessàriament en la desesperació, torturi en l’acritud, cor-sequi en el ressentiment. Dependrà del grau de maduresa idel bagatge virtuós que la persona ha estat capaç d’heretar oadquirir al llarg de la vida.

Matthieu Ricard, científic investigador en genè ticacel· lular, esdevingut monjo budista en un monestir delNepal, ha dedicat una llarga i àmplia incursió en el tema dela felicitat, intentant destriar el gra de la palla. Contradintel seu compatriota i filòsof Henri Bergson, per al qual la feli-citat és quelcom tan complex i confús que la Humanitat hapreferit deixar-ho en la vaguetat, Ricard afirma que la feli-


citat no és pas un sentiment fugaç i sense conseqüè ncies,sinó que «es tracta d’una manera de ser que determina laqualitat de la nostra vida». I no pas en moments o experiè n-cies puntuals, gratificants i concrets de la vida, sinó que estracta d’una qualitat de plenitud de la vida en el seu conjunt,d’un substrat vital que pot ser sotregat en determinatsmoments per contradiccions, sofriment o disgust, però senseque s’arribi a destarotar el nostre psiquisme. En definitiva,la felicitat seria aquell estat interior de serenitat i fortalesaque permet afrontar els episodis puntuals punyents o des-agradables, als que estem sotmesos adesiara, sense quecol· lapsin o esgotin la plenitud interior.

L’experiè ncia d’una llarga història de la Humanitat, i lamés curta del nostre cicle vital, ens ha anat dotant del rea-lisme necessari per comprendre per què la felicitat és un béescàs: perquè no tothom pot gaudir d’un psiquisme sa iequilibrat (sense el qual la felicitat pot ser una quimera); nitothom ha pogut rebre una formació i educació adequadessabent distingir els mitjans i els objectius en la vida perso-nal i col· lectiva; ni tothom ha pogut superar situacions dra-màtiques susceptibles de desvallestar tota una vida; nitothom arriba a descobrir i saber que la felicitat es generadins de nosaltres, no pas fora de nosaltres.

Una de les paradoxes més punyents de l’ésser humà ésque la intel· ligè ncia, malgrat ser l’òrgan rector de la nostravida pràctica i espiritual, no controla ni ho decideix tot: elsfenòmens més decisius de la vida no estan subjectes a la deci-sió de la persona, sinó que o resulten del pur atzar, o béd’una causa externa a la pròpia voluntat o, segons determi-nades formes de creença, tot brollaria d’un pla divíinapel· lable. El fet és que ningú ens ha demanat permís pernéixer; som el que som per l’atzar de la penetració d’unespermatozou determinat, entre centenars de milions,en unòvul concret; si ens hem enamorat d’una persona concretaper compartir tota una vida, ha estat sempre per una tro-


bada fortuï ta; i en general ens tocarà deixar aquest món perfactors externs gens previstos ni controlables per la nostravoluntat. Però malgrat aquesta realitat atzarosa i inquietantde la vida dels humans, un grau de felicitat és possible si lapersona es deixa guiar per la raó en l’elecció dels objectius;per la prudè ncia que moderi els nostres actes, i per un bonadosi d’altruisme o de generositat sense els quals la personaesdevé un ésser esquifit i tancat, incapaç de poder-se sentiren pau amb ell mateix.

I la felicitat plena i estable? Per dir-ho resseguint els enun-ciats que han ressonat al llarg dels segles: serà un recorregutque culmina en el Nirvana budista? O la beatitud contem-plativa de la veritat per l’intel· lecte, formulada per Aristòtil?O per la pràctica estoica de la virtut amb total refús i indife-rè ncia envers els béns sensibles i el plaer, com ensenyà l’es-toicisme? O la benhaurança en un més enllà anunciada pelmissatge evangè lic? Del més enllà poc en sabem. Del mésençà podem assegurar que la felicitat és una aspiració univer-sal, però en el seu sentit ple, dificilment assolible per la mateixanaturalesa del subjecte humà. En tot cas es pot convenir queel cultiu de la intel· ligè ncia i la preponderància del’intel· lecte en distingir i ordenar els mitjans i els objectiusen general; el foment de la sensibilitat en la captació i el gaudide la bellesa i el plaer raonable dels sentits; i la relació satis-factòria amb l’entorn social en el sentit més immediat i mésampli, tot això plegat és susceptible de generar allò que méses troba en la direcció de la felicitat plena i universalment des-itjada.

Potser el lector es preguntarà perquè tractant aquestassaig sobre el «civisme global» he introduï t el tema de lafelicitat. Primerament perquè aquest és un tema-clau molttrivialitzat, essent, en canvi, l’aspiració fonamental de totapersona humana, subjecte i objecte del civisme global. Ensegon lloc, perquè sense la implicació personal en les res-ponsabilitats col· lectives i globals no es pot donar una


autè ntica felicitat. Finalment, perquè essent la felicitat unaaspiració tan inherent a la naturalesa humana, en canvi se’nveuen excloses tants i tants milions de persones —no obli-déssim que actualment es calcula que uns mil milions sónvíctimes de la pobresa més extrema arreu del món— i quedificilment podran fer compatible fam amb felicitat…

La felicitat i el civisme global tenen un enemic comú: l’e-gocentrisme. I han de coincidir també en un componentbàsic: la qualitat humana, a la que em referiré ulteriormentper la seva rellevància en l’objectiu d’aquest assaig.

La incògnita del futur

A fe que aquella sentè ncia i consell d’Horaci a Leucònoe,carpe diem, quam minimum credula postero (cull en el diad’avui, i no pensis gaire en el de demà) devia ser adequatpotser en uns temps de ritme lent i qui sap si pronunciadaal ritme de l’arada dels bous sota la xardor del sol del Laci.És cert que el tragí de la vida moderna i la preocupació deldia a dia, a la majoria dels mortals no els deixa massa tempsni ganes de pensar en el futur que avui molts pinten no solsincert, sinó també carregat d’amenaces de tota mena. Entred’altres podríem citar: inseguretat en l’evolució de l’econo-mia, que afecta tothom; crisi generalitzada dels valors abansindiscutits; provisionalitat dels models d’educació; grups depressió amb interessos insolidaris; amenaça de l’ús de la ciè n-cia i la tecnologia amb finalitats moralment dubtoses, coma mínim; emergè ncia d’una nova societat on els continguts,l’espai i el temps queden modificats pels fluxos continus dela informació en xarxa; previsions gens falagueres sobre ame-naces de la Terra maltractada i del canvi climàtic.

A banda de tot això, i pensant-ho bé, el futur, pel sol fetde ser una incògnita imprevisible, per sí sol i sense necessi-tat de més acompanyaments, genera inquietud i alimenta


pors. Si a això s’hi afegeixen dades de tota mena que ens vanservint els mitjans de comunicació i els qui tenen per oficifer projeccions vers horitzons temporals més o menys llun-yans, es comprè n que fins i tot s’insisteixi en recomanacionsde tipus psicològic pel que fa als infants, en el sentit de lanecessitat que tenen d’un clima familiar i escolar de majorseguretat i protecció.

No crec pas que ningú es preocupi massa pel fet que elsastrofísics quantifiquin l’edat actual de l’Univers en 15.000milions d’anys, i que en prevegin encara uns 20.000 milionsmés per anar tirant, encara que l’expectativa de vida de laHumanitat ningú s’atreveix a aventurar-la… Es troben laTerra i la vida en perill per obra i gràcia de la pròpia Huma-nitat a causa del maltracte que reben per part nostre? Si amés ensopeguem amb el tractament literari i mediàtic quees fa de la catàstrofe i del catastrofisme (del grec catastrofé,destrucció, trastorn, desenllaç dramàtic), ens preguntem sihi han fets reals i creï bles que avalin aquesta preocupació.I, efectivament, així és segons els informes que en els darrersanys s’han anat emetent, com veurem a la darrera part d’a-quest assaig. Però una cosa és l’alerta per prevenir la catàs-trofe i mobilitzar el civisme global, i una altra és el catastro-fisme amb efectes mediàtics.

L’any 1993 es van celebrar unes Jornades organitzades perla Generalitat de Catalunya i dirigides pel Dr. Ramon Paréssota el títol La catàstrofe i el catastrofisme. Es tractava d’ana-litzar l’origen i la percepció social de la catàstrofe en el s. XX.De fet, ja entrats en el segle XXI, sí que en té d’interè s quans’estan plantejant greus amenaces per a la vida dels humans.

El temor a que les coses vagin malament, sobretot en unaè poca de tantes novetats de la ciè ncia i de la tecnologia, noés d’estranyar. Fins i tot, per aconsolar-nos, pot tenir efectesbenè fics de previsió. Però també genera en el món actualuna certa atmosfera angoixant i una incipient tendè ncia alcatastrofisme i de retop, al pessimisme. Si hom es pregunta


sobre les causes, en trobaríem més d’una: la primera és lasensació d’inseguretat que la vida moderna genera, malgratque mai els humans havíem gaudit d’unes mitjans de pro-tecció com els que avui tenim. Una altra és l’allau d’infor-macions que diàriament ens cauen al damunt: estadística-ment, les males notícies superen àmpliament les bones. Final-ment, perquè els mitjans de comunicació tendeixen a pri-vilegiar el caràcter excepcional-negatiu de les notícies, i mésencara les que ens afecten més per la seva proximitat física iemocional. No cal dir que en relació a aquest tema, els pro-fessionals de la informació, i sobretot els que decideixen elquè i el com es trasmeten les informacions, poden procedirde maneres molt diferents segons es faci o no d’acord ambla deontologia professional corresponent, evitant l’impactedel tremendisme que sempre engreixa la curiositat i les ven-des.

Un exemple del catastrofisme tremendista el podem cons-tatar en les previsions que es feien en la segona meitat del segleXX sobre l’esgotament dels recursos petrolífers, que algunssituaven als inicis del segle XXI. Les previsions actuals nosón pas d’esgotament d’aquells recursos a curt termini, sinómés aviat de notable incremenrt de preus pels costos d’ex-tracció dels fons marins i del transport, i per la contamina-ció atmosfè rica que ocasionen.

El futur ignot ha tingut i té bàsicament tres tractamentscaracterístics segons les esmentades Jornades: el primer, el del’Escatologia (del compost grec esjaton últim, darreries; i logosraó, coneixement): és el coneixement dels fets relacionats ambla fi de l’home i del món, tractament de caràcter religiós i lli-gat especialment als escrits bíblics. Un altre seria el de la Futu-rologia, amb pretensions científiques, però en general consi-derat acientífic i poc rellevant. Finalment, el de la ciè nciaProspectiva, que presenta un especial interè s è tic i cívic.

L’any 1957 el filòsof Gaston Berger i un equip decol· laboradors van crear a França el primer Centre Interna-


cional de Prospectiva, la revista Prospective i tot un seguitd’estudis de diveses disciplines per endagar un corrent depensament, basat en una motivació humanista, fent de laProspectiva una actitud, una ciè ncia i una pragmàtica enordre a la presa de decisions davant dels conflictes previsi-bles. Es treballava amb un mè tode per prevenir el que lessocietats i la Humanitat sencera pot trobar-se al davant sino es prenen determinades mesures d’anticipació en elsdiversos camps de la vida humana comunitària. Aquestanova disciplina es va exportar ben aviat a d’altres paï sosd’Europa i també als Estats Units. També a Catalunya, onexisteixen centres que treballen amb aquest mè tode al ser-vei d’empreses i institucions. També en un nivell d’altarecerca, el sociòleg i investigador sobre la Societat de la infor-mació, Manuel Castells, en la seva obre L’era de la informa-ció efectua unes previsions amb mè tode prospectiu sobreles tendè ncies que poden configurar la societat en el segleXXI.

El fet és que els canvis que es produeixen cada cop mésaccelerats, a uns els reporten progrés i major benestar; a d’al-tres, sofrir major grau de dominació, fam, misè ria i malal-ties; i a tots, formes de suposat «progrés» que poden ser fatals.Ja Nicolau Maquiavel en el segle XV insistia que «no s’hande vigilar únicament els desordres del present, sinó tambéels que es presentaran, perquè si no es preveuen a temps, lamedicina arriba massa tard i la malatia ja és inguarible».

Aquesta visió prospectiva de la història —Edward H. Carrva sentenciar que la veritable història és la del futur— res noté a veure amb la Futurologia, la qual només considera elfutur de manera neutra, i treballa sobre la suposició, sensemè tode científic. La Prospectiva, en canvi, és reforçada ambla visió retrospectiva, també d’encuny humanista, que con-sisteix no sols en analitzar els fenòmens evolutius i la sevadinàmica i el seu influx en l’actualitat, sinó també a mante-nir vius i operatius els coneixements, l’experiè ncia i les refle-


xions dels grans pensadors del passat, els més llunyans i elsmés recents. Es tracta de recuperar aquells valors que ja nosón només de temps periclitats o d’una generació passada,sinó que són un patrimoni de la Humanitat que tenim eldeure de transmetre als qui vindran, perquè no siguin fago-citats per la superficialitat, per la ignorància o simplementper l’oblit.

Hi ha escriptors, no molts per cert, que han dedicat nopoc esforç a la transmissió de l’experiè ncia i el pensamentd’altres escriptors, com ho ha fet per exemple, recentment,Josep M. Puigjaner amb Emmanuel Mounier, AlbertCamus, Pierre Teilhard de Chardin, Saint-Exupéry, JulienGreen, Gabriel Marcel, Edgar Morin i Karl Popper. Afor-tunadament podríem ampliar molt més el llistat d’huma-nistes desapareguts o vivents, també catalans, capaços d’ad-vertir-nos de les amenaces, suggerir-nos valors a fomentar,i fins i tot assenyalar indicis de retrocés en uns àmbits, i deprogrés en uns altres.

El tema i terme «progrés» no és pas un invent de la ciè n-cia i de la tecnologia actual, o de la sociologia o de la polí-tica dels nostres temps. És, però, un dels conceptes més equí-vocs que circulen tant pels camps de batalla de la política(«forces de progrés…»), de la ciè ncia («creació de vida sin-tè tica…»), com de la imaginació… Sigui com sigui, és unconcepte atractiu, perquè expressa dinamisme i avenç,encara que per sí mateix no diu cap on ens porta, ni té fullde ruta ni carta de garantia provada.

La idea de progrés neix en el segle XVIII engendrat perla Il· lustració per escatir quin és el sentit de la Història. Així,contra la interpretació religiosa i providencialista de l’ecle-siàstic francè s J. Bossuet, sorgeix el 1756 la rè plica virulentade J. A. Voltaire. Sota l’influx dels pares de la nova ciè ncia(Descartes, Newton, Locke), refusa tot dogmatisme i cons-trueix la seva Filosofia de la Història sobre les idees d’ordrei progrés. Es tracta de millorar l’existè ncia humana amb el


domini de la raó: així sorgirà el paradigna de l’home menysignorant, més racional, més feliç sota l’ordre que instaura lallei. Ens trobem, doncs, davant d’una concepció optimistadel progrés que s’expressa de manera encara més contun-dent a través del seu contemporani i enciclopedista M. J.Condorcet, primer sistematitzador teòric del progrés uni-versal. Aquestes tesis van alimentar els plantejaments de laRevolució Francesa sota el lema «llibertat, igualtat, fraterni-tat», obrint nous horitzons sociopolítics amb la Declaraciódels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789 i amb el naixe-ment de les democràcies parlamentàries i l’Estat de Dret.Aquest ja s’havia estrenat, poc abans i de manera incipientcom veurem més endavant, amb la «Declaració de Drets delbon poble de Virgínia» de 1776, la primera que conté uncatàleg de drets humans, i la «Declaració d’Independè nciadels Estats Units» del mateix any.

És conegut com i perquè aquest progrés sociopolític aEuropa amb la Revolució Francesa, es va enterbolir poc des-prés amb els abusos de poder, amb la guillotina i altrescorrupcions. I la Revolució Soviè tica del 1917, nascudatambé d’un clam per la llibertat i la justícia i contra l’explo-tació, es va convertir en una dictadura atroç sense que s’a-rribés a generar el veritable progrés material i moral de lasocietat soviè tica.

Què es pretén dir, amb tot això? D’entrada, que «pro-grés» és un concepte equívoc: es pot avançar en algun oalguns aspectes de la vida dels homes (ciè ncia, coneixement,condicions de treball, esperança de vida, reducció de lapobresa i de les guerres), i retrocedir en d’altres tan decisiusi fonamentals com són: valors morals, educació de qualitat,atenció a la vellesa, disponibilitat de temps d’oci per a gau-dir dels béns culturals, etc. En definitiva, un futur de pro-grés humà en la història només es dóna dins d’un marcsociopolític fonamentat en els respecte i promoció dels dretsde les persones i dels pobles, i amb la promoció i pràctica


dels valors morals i culturals. Mentre en el món hi hagimilions d’essers humans i paísos bastonejats per la fam, laignorància, per la violè ncia dels poderosos i les guerres, elprogrés humà no passarà de ser una vella i bella utopia.

Dit això, ens trobem on érem al principi d’aquest parà-graf. Davant del futur hi ha certament elements d’esperança.Però també molta incògnita, molt poques seguretats i unajustificada inquietud sobre el que ens espera. Hi ha qui pos-tula seguretats mitjançant la creença religiosa, mentre d’al-tres la veuen com un refugi anestesiant i conformista mésque no pas com dinamitzadora de voluntats i actuacions.Les religions mai no podran alliberar els humans de la incer-tesa, del dubte i de la inquietud davant un futur incert. Peròsí que en determinades circumstàncies històriques i en llocsdeterminats han estat i poden ser generadores d’humanitat,de major serenitat, de refús del catastrofisme, d’incitadoresal compromís i generadores d’esperança.

Malgrat que l’objecte d’aquest assaig no és pas el tractamenti l’anàlisi filosòfica de les grans preguntes que hem esbossataquí, aquestes no haurien d’estar absents de qualsevol refle-xió en què el subjecte humà es confronta amb sí mateix pelque fa a les seves motivacions i responsabilitats en la socie-tat i en el món. No són interrogacions conjunturals, sinóque responen a dimensions fonamentals i inquietuds pro-fondes de l’ésser humà com a tal que ens acompanyen en elnostre itinerari vital. Condueixen a un exercici d’humilitati a posar de relleu que a la grandesa de l’esperit humà dotatd’intel· ligè ncia, correspon també una condició de feblesai d’inseguretat de la condició humana. Saber compartir-hoamb persones del nostre entorn pot ser també una manerade fer-nos’en solidaris, una de les dimensions amables delcivisme global.

Ciutadans del món. Per un civisme de la globalitat, de Ricard Lobo i Gil.

Documents

Transcript of Ciutadans del món. Per un civisme de la globalitat, de Ricard Lobo i Gil.