EL NAUFRAGI DE L’ESQUERRA

José Ignacio González Faus

INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................

1. SIMPTOMATOLOGIA DE LA CRISI ................................................................................

2. IDENTITAT DE L’ESQUERRA ........................................................................................

3. ESQUERRES DE PLÀSTIC .............................................................................................

4. “CAMINANT ES FA CAMÍ” ..........................................................................................

5. CONCLUSIÓ ....................................................................................................................

NOTES ..................................................................................................................................

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ .....................................................................................

28

20

16

7

5

30

3

32

INTERNET: www.cristianismeijusticia.net • Dibuix de la portada: Roger Torres • Imprès enpaper i cartolina ecològics • Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: EdicionsRondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-282-6 • Dipòsit legal: B-37.741-2011 •Desembre 2011La Fundació Lluís Espinal li comunica que les vostres dades estan registrades a un fitxer de nom BDGACIJ, titu-laritat de la Fundació Lluís Espinal. Només es fan servir per a la gestió del servei que us proporcionem i per man-tenir-vos informat de les nostres activitats. Podeu exercir els drets d’accés, rectificació, cancel·lació i oposició diri-gint-vos per escrit a Barcelona, c/ Roger de Llúria 13.

José Ignacio González Faus, sj., és membre de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia.

«El carrusel de la política es mouria més aviat cap a l’esquerrasi girés segons la melodia de l’Evangeli»

(J.B. METZ, Más allá de la religión burguesa)

«Avui, un nen que mor de fam mor assassinat»(Jean ZIEGLER, El odio a Occidente)

«Sis milions de nens moren anualment de fam»(Agència EFE, 2004)

Aquest Quadern va ser redactat el març de 2011. Fetsposteriors l’han confirmat i han estat la causa que hi hagiafegit algunes postil·les. Destaco aquesta data inicialperquè demostra que aquells esdeveniments només sónconseqüència d’un procés que venia de molt abans.

El setembre de 2007 vaig publicar a LaVanguardia un “rèquiem per les esquer-res” del qual aquest Quadern en vol ser,alhora, confirmació i desenvolupament.Si parlo de naufragi (i no de crisi) no ésper cap evocació electoral, sinó en re-cord d’uns expressius versos de J. A.Valente: «escribo desde un naufragio /escribo desde el presente». Així està es-crit aquest Quadern: des d’un present enel qual l’esquerra no només es troba encrisi, sinó que ha naufragat estrepitosa-ment.

Interpretaré la paraula esquerra ensentit social i econòmic i no des de l’an-gle polític i cultural. Ambdós sentits dela paraula no coincideixen tot i que so-

vint vagin molt junts. Per això convéclarificar-los.

a) L’esquerra econòmica està preo-cupada per (i compromesa amb) la justí-cia social (la fi de la fam i de la misèria),i la supressió raonable de les iniqüesdesigualtats entre les persones. És a dir,tot allò que constitueix els drets prima-ris de l’ésser humà: alimentació, habi-tatge, salut i educació dignes. La dretaeconòmica no és sensible a aquests va-lors o, en tot cas, els subordina totalmenta l’eficiència. S’enganya defensant que,l’eficiència econòmica ja produirà me-cànicament la satisfacció d’aquestsdrets primaris, i si això no s’esdevin-gués seria per culpa de les víctimes. Per

3

INTRODUCCIÓ: ARA DIC BLAT, ARA DIC ORDI

Per què costa tant ser d’esquerres? No hauria de ser fàcil i normal queun ciutadà amant de la llibertat, de la igualtat d’oportunitats, de l’auto-determinació dels pobles, de la redistribució de la renda i de l’equitatmostrés una elemental simpatia pels governs que posen en vigoraquests valors elementals? No és cert que els valors de qualsevolsocietat decent són precisament els de l’esquerra i no uns altres? Elque és terrible és que no es pugui trobar cap resposta fàcil a aquestapregunta. (Salvador Giner en El Periódico, 6 de març de 2011)

això defensa fermament un sistema eco-nòmic tan eficient a l’hora de produir ri-queses immenses com a l’hora de llen-çar a la cuneta munions de pobres.

b) En canvi, en el camp cultural i po-lític, l’esquerra pot tenir altres sentits iplantejar reivindicacions que afectenmés els desitjos individuals propis queels drets aliens insatisfets (amb el risc deresultar a vegades lleugera o precipita-da). Quan aquest sentit polític i culturalsuplanta el significat econòmic, l’es-querra queda desfigurada en el que po-dríem anomenar pseudoesquerres o es-querres “de plàstic”.

La dreta política, en canvi, prestamés atenció a l’ordre i a l’esforç, tot ique molt sovint aquesta atenció no as-piri tant al bé dels individus com a laconsolidació del sistema econòmic delqual n’és beneficiària.

En síntesi, la dreta defensa la totalllibertat en economia i accepta el con-trol del poder en els àmbits polític i cul-tural. Mentre que l’esquerra reclama elcontrol socioeconòmic per part dels po-ders públics juntament amb una gran lli-bertat (a vegades descontrol) pel que faals aspectes polítics i culturals. Aquellaés més individualista en l’aspecte eco-nòmic i més social en l’aspecte polític.L’altra al revés. Algú podria objectarque, en aquest camp, és propi de l’es-querra la tolerància, enfront del to in-quisidor de les dretes que defensen lesseves pròpies seguretats. Però la histò-ria de les esquerres desmenteix aquestavisió, ja que la indignació ètica està ex-posada a la temptació de la violència

(com mostren els mateixos salms bí-blics).

Aquest aclariment terminològic per-met comprendre que, en el camp polítici cultural, esquerra i dreta es necessiteni han de dialogar; i aquí es podria parlard’un autèntic “centre” com la posiciómés ètica.1 En canvi, en el terreny so-cioeconòmic no hi ha lloc per aquestesconcessions, com no sigui per raonspossibilistes i transitòries, ja que qual-sevol concessió més enllà de retallar as-piracions personals afecta drets humansfonamentals. Per això, em sembla que laposició més ètica ha de ser la d’un cen-tre polític i una esquerra socioeconòmi-ca.

Així se’ns va perfilant l’estat de laqüestió: l’esquerra que ha entrat en cri-si és l’esquerra econòmica. Aquesta cri-si està molt relacionada amb el gir queha donat l’esquerra cap a posicions me-rament polítiques i culturals, mentre ac-ceptava les tesis de la dreta en el campeconòmic, si bé les suavitzava amb pe-tites reformes (que, més que transfor-mar, han contribuït a mantenir en peuaquesta dreta). Així, l’esquerra ha com-plert la cèlebre màxima del marquès deLampedusa: «canviar-ho tot perquè resno canviï».

Aquest Quadern intentarà: 1) unadescripció analítica d’aquesta crisi per,des d’aquesta, 2) tornar a les fonts d’i-dentitat d’allò que anomenem “esquer-ra” i així 3) desemmascarar falses iden-titats substitutives. Finalment, 4) buscarun indici, com a mínim, dels camins persortir d’aquesta crisi.

4

1.1. Un món sense remei?Ja abans del fracàs de la revolució rus-sa (que es podria justificar des de foraper la política armamentística delsEUA), hi va haver el de la revolució me-xicana, avui ja centenària. La Jornadade México descrivia la situació d’aquellpaís com «anàloga a la que prevalia a fi-nals de 1910: concentració de la rique-sa a nivells insultants i amplitud dels re-tards socials; distorsions de la voluntatpopular; negació de garanties bàsiquesper l’autoritat; claudicació de la sobira-nia davant els interessos internacionalsi un exèrcit oligàrquic, patrimonialista,tecnocràtic i insensible al poder polí-tic»3.

I no és només que hagi fallat “un sis-tema”, o que l’altre el fes caure, sinó quetampoc les revolucions no van produir

el cèlebre “home nou” proclamat perMarx o el Che Guevara. Així, un siste-ma de dretes establert sobre la cobdíciava generar una malaltia mortal en el pla-neta terra, sense que l’esquerra fes res.4

Mentre el sistema d’esquerres que voliaestar fundat sobre la superació de la cob-dícia només va produir repressió i ganesde rescabalar-se quan es presentés laprimera oportunitat.

Per això, la sensació de les esquerresavui no és que una determinada solucióera equivocada o s’apliqués malament,sinó que el món no té solució. I no la téen allò que era la reivindicació fona-mental de l’esquerra: fi de la pobresa,igualtat entre éssers humans, estructureseconòmiques que unissin llibertat ambjustícia i creació d’un món solidari.L’esquerra va pecar d’una ingenuïtat

5

1. SIMPTOMATOLOGIA DE LA CRISI

Punt de partida imprescindible per a comprendre la crisi de l’esquerraés un fet que resulta innegable: han fallat totes les revolucions. Siguiper culpa pròpia o aliena (com ara bloquejos, etc.), el fet és que sem-bla que només hagin produït PRIs2 i Aparatiks, o dictadures de multi-milionaris africans, és a dir, entitats més obsessionades en perpetuar-se al poder que en canviar la societat.

desesperant respecte al que anomenemcom a “pecat original” (o pecaminositatintrínseca a l’ésser humà). Un pecat quecom ja vaig dir fa anys, l’esquerra des-coneix i la dreta manipula en beneficipropi.

De totes aquelles ingenuïtats ha nas-cut, doncs, avui un gran escepticisme.

1.2. Passions grans per a causespetitesD’un panorama semblant en brollen eldesconcert, la retirada al propi egoisme,o la recerca de pseudoesquerres ambles quals consolar-se. La postmoderni-tat va proclamar la fi dels grans relats,la fi de les grans causes o paraules. Però,en contra del que hagués fet el mestreIl·luminat (el Buda), ningú ha procla-mat la fi de la cobdícia. Es van acabarels grans relats i les grans paraules, peròno les grans passions. Així es va gestantun ridícul al qual no deixem d’assistiravui: sonors tons èpics i proclamacionsdelirants (de triomf o de venjança) s’a-pliquen a petites causes gairebé domès-tiques: un error arbitral en un partit, o

una picabaralla lingüística a l’hora deretolar un anunci… I així, mentre la Mo-dernitat ens va portar el desengany, lapostmodernitat ens està portant al ridí-cul, sempre tan proper al que és sublim.No deixava de tenir raó J. Leclerq quanva escriure fa anys que l’ésser humà tépassions d’absolut que aplica a tot el queté a mà: ja sigui les mides del seu barreto el cafè de cada matí…

Enmig d’aquest desconcert l’esquer-ra va creure que havia trobat un camí pera subsistir abandonant la seva autènticaidentitat i buscant succedanis que dissi-mulessin la seva traïció.Aaixò vaig ano-menar-ho fa temps “esquerres de plàs-tic”: perquè potser les flors de plàsticalegrin la vista de qui no pot tenir les au-tèntiques, fins arribar a enganyar-lo; pe-rò certament el seu olfacte no enganya.I en el camp de l’esquerra ha succeïtquelcom de similar: hem mig aclucat elsulls enganyant-nos, però ha estat impos-sible enganyar alguns olfactes més fins.

Després analitzarem aquestes pseu-doesquerres. Abans convé analitzar unamica més el que aquest pessimisme hafet perdre a l’esquerra.

6

2.1. Pressupòsit: “homesde poca fe”En els evangelis, quan Jesús diu «la te-va fe t’ha salvat», no es refereix a unafe en dogmes religiosos, sinó a la fe enquè les coses poden canviar. Aquesta feque reclamava Jesús mereix que avui si-gui comentada per a nosaltres.

Si preguntéssim a persones cristia-nes quina és la paraula més esquerrano-sa de la Bíblia, probablement recorre-rien a frases famoses i molt dures delsprofetes d’Israel, o de la carta de Jau-me: «No són els rics els qui us oprimei-xen i us porten als tribunals? No sónells els qui injurien aquell bell nom queva ser invocat sobre vosaltres?... I vos-

altres, els rics, ploreu i gemegueu perles desgràcies que us cauran al damunt!Les vostres riqueses són podrides,s’han arnat els vostres vestits. El jornalque escatimàveu als qui us segaven elscamps clama al cel, i el clam dels sega-dors ha arribat fins a les orelles del Se-nyor de l’univers» (2,5.6 i 5,1-4).

Doncs bé, segons la meva modestaopinió, molt més esquerranoses queaquestes frases tan radicals són unes al-tres del sermó de la muntanya que sonend’una ingenuïtat tan poètica com imper-tinent: «no us preocupeu pel menjar nipel vestit; mireu els ocells del cel comel vostre Pare celestial els alimenta, imireu les flors del camp que ni Salomó

7

2. IDENTITAT DE L’ESQUERRA

És fals i inhumà el convenciment que ens han injectat que “no hi ha resa fer”. Davant aquest escepticisme postmodern convé proclamar quesempre hi ha coses a fer; no sabem fins on arribaran però es poden fer.Moltes veus avisen que la indiferència és avui el més gran dels nostrescrims i la més hipòcrita de les nostres excuses. Stéphane Hessel, llui-tador de la resistència francesa, presoner a Buchenwald i únic supervi-vent dels que van redactar la Declaració dels drets humans el 1948,argumenta que, d’haver pensat així, encara estaríem sota el nazismeT.

en tota la seva magnificència, no anavavestit com cap d’elles» (Mt 6,25ss).

Avui en dia ningú es creu aquestesfrases. I amb raó. Però el seu poder in-terpel·lador no resideix en la seva credi-bilitat actual, sinó en què ens obliguen apreguntar si Jesús era un ignorant. Po-dem buscar distincions lingüístiques noinútils però sí insuficients: com ara queJesús no diu que no ens ocupem delmenjar i del vestit sinó que no ens enpreocupem. Però el problema és queper a la majoria de persones aquests te-mes constitueixen no una sana ocupa-ció sinó una aclaparadora i inevitablepreocupació. La resposta, doncs, es que-da curta.

Per una altra banda, la sensaciód’inviabilitat que produeixen els con-sells despreocupats de Jesús, contrastaamb aquestes altres dades:

– La terra pot produir per a susten-tar uns dotze mil milions de perso-nes, segons dades de Nacions Uni-des. Avui la poblen una mica més desis mil milions.– La terra, com deia Gandhi, pot sa-tisfer les necessitats dels homes pe-rò mai no podrà satisfer tots els seuscapricis.– Cada any es destrueixen tones d’a-liments, mantega, fruites, etc. Esdestrueixen per raons “de mercat” ide preus, mentre milions d’éssershumans moren de fam cada any. Norevela aquest contrast que quelcommolt seriós falla en la gestió de casanostra?5 I a més un economista mésaviat conservador com Keynes de-fensava que la nostra obsessió per laseguretat en el futur és la que priva

els altres de béns necessaris per aviure el present.

Què signifiquen, doncs, les paraulesde Jesús en aquest context de contras-tos?

Intencionadament, Mateu ha em-marcat aquestes paraules de Jesús entredues frases que els altres evangelistesconserven en altres contextos. Les intro-dueix amb l’advertiment que no es potservir incondicionalment dos senyors i,per tant, no es pot adorar Déu i el diner.I les tanca amb aquesta altra frase:«Busqueu primer el Regne de Déu i lajustícia de Déu, i la resta de coses se usdonarà de més a més» (Mt 6,33).

Tot recordant el sentit del culte en elcristianisme primitiu com ho va expres-sar Ireneu de Lió («la glòria de Déu ésque l’home visqui»), podem parafrase-jar la primera frase de Jesús d’aquestaforma tan accessible també als no cre-ients: «no podeu servir l’home i el di-ner». Què significa, doncs, posar la fra-se sobre els lliris entre aquestes duesreferències al servei de Déu i la sevajustícia? Simplement: que si els homesadoren el Diner en comptes de Déu, ino busquen en primer lloc la justícia deDéu, resultarà impossible no obsessio-nar-se pel menjar o el vestit.

Déu va fer la terra fecunda per a totsels homes; això volen dir les paraulescitades de Jesús. Però l’obra de Déusempre queda encomanada a l’ésser hu-mà, i aquesta administració humana ésla que ha fet ridícules les paraules delMestre. Els homes han servit el Dineren comptes de servir Déu (a qui nomésse serveix ajudant l’home), han buscatles seves pròpies cobdícies abans que la

8

justícia de Déu i, així, han convertit laterra en inhabitable. Fent una compara-ció que empraven els pares de l’Esglé-sia: si en un teatre hi ha localitats per atothom, però després vénen dos o tresambiciosos i compren totes les locali-tats sense deixar entrar ningú, no es potdir que el culpable d’aquesta falta delloc sigui l’arquitecte…

Per tant, les paraules de Jesús posenen evidència que el sistema com gestio-nem la nostra casa comuna mereix sersubvertit de dalt a baix.

2.2. Irrenunciables per a unaesquerra vertadera

Des d’aquesta convicció (que la terra, sila sabem tractar, és prou generosa ijusta a l’hora de donar, i que som elshomes els injustos per cobdiciosos),brolla una sèrie de demandes que dibui-xen el perfil d’una esquerra vertadera.

2.2.1. La sensibilitat davantles víctimesAquest és el primer identificador del’esquerra. Una sensibilitat en tres pas-sos:

a) Més de la meitat d’habitants delplaneta desnodrits, milions de morts defam a l’any, milions de nens i de donesesclaus laboralment o sexualment, nenssoldat o víctimes de les mines o del trà-fic d’armes… en un planeta amb proumitjans perquè això no succeeixi, cons-titueixen una crida prèvia a tota reflexióposterior, en un món on tals dramesserien evitables i on els privilegiats estranquil·litzen pensant que les víctimesho són per culpa seva.6

b) Aquesta situació de les víctimesdel planeta sempre té un factor econò-mic important. Potser no serà l’únic pe-rò sempre estarà present. Per això, lasensibilitat ètica que qualla en la de-manda de “justícia per a les víctimes”ha d’atendre inevitablement les estruc-tures econòmiques del planeta, senseacontentar-se amb gestos assistencialscom si les víctimes fossin conseqüènciad’una catàstrofe natural: una sequera alSahel o una central nuclear danyada perun terratrèmol… (i fins i tot en aquestscasos, també hi ha un factor econòmic al’origen).

c) Per això no es pot plantejar elproblema de la justícia al món des delpressupòsit teòric d’una societat sensevíctimes (com fan Rawls per una bandai Habermas per una altra). Una sensibi-litat d’esquerres només pot pensar desde l’existència de mitja humanitat vic-timitzada.7 Per això la tendència a laigualtat entre tots els éssers humans esconverteix avui en bandera d’una es-querra vertadera. No n’hi ha prou ambuna declaració teòrica d’igualtat dedrets si no s’hi afegeix un afany de sufi-ciència econòmica per a satisfer aquestsdrets, que tenen un component econò-mic essencial. Acontentar-se amb unamera igualtat en la llibertat, sense aten-dre els mitjans materials que possibili-ten aquesta llibertat, és com col·locardos homes en una cursa dient-los queambdós parteixen del mateix lloc, hande recórrer la mateixa distància i tenenel mateix sòl sota els seus peus; peròsense dir-los que un d’ells haurà de feraquesta carrera amb una bola al peu oamb les mans lligades. El guanyadorestà cantat abans de començar.

9

Haver abandonat aquest ideal és pera mi la causa del naufragi de l’esquerra.Tot i que hàgim de cedir en el fet que laplena igualtat econòmica no sigui pos-sible, ni potser tampoc desitjable perquèsempre intervenen en la praxi humanaaltres factors com mèrits i qualitat deserveis, és una meta que cal buscarasimptòticament perquè, si no és així,les desigualtats no pararan de créixer.La desigualtat no és immòbil: si no escontrau, s’expandeix.

I aquest tret central arrossega una sè-rie de conseqüències que enumerarem.

2.2.2. La fi no pot justificar els mitjansEn economia, la fi mai no pot justificarels mitjans. Això seria servir el déuDiner, que, segons Jesús, fa impossibleservir l’home. La pregunta decisiva pera un sistema econòmic no és com d’efi-cient resulta sinó amb quins mitjansaconsegueix aquesta eficiència. Contraels qui pretenen que els arguments ètics“no són consideracions econòmiques”,Amartya Sen va sostenir que l’ètica éstambé un factor econòmic. L’esquerrava acabar per acceptar aquesta inversióde valors, esperant temps millors per arealitzar els seus ideals, com abans ha-via acceptat la violència com a mitjà peraconseguir una societat en pau, oblidantque la violència només engendra vio-lència. Ja l’any 1930, J. Keynes escriviaaquestes paraules increïbles:

«Encara no ha arribat el temps depreferir el que és bo al que és útil…Durant uns cent anys haurem de fin-gir… que just és dolent i dolent ésjust: perquè el que és dolent és útil iel que és just no l’és. L’avarícia, la

cobdícia i la cautela han de ser elsnostres déus encara durant una micamés de temps, ja que només aques-tes ens poden treure del túnel de lanecessitat i dur-nos a la llum deldia.»8

Sorprenen aquestes paraules per laseva ingenuïtat. Vuitanta anys després...estem igual o pitjor!, i seguirem aixíd’aquí a cent anys, perquè les nostresnecessitats no tenen límit. Millor psicò-leg va ser Voltaire quan va escriure a LeMondain que «no hi ha res més neces-sari que el que és superflu». Keynes vaparlar com els nens, la ingenuïtat delsquals els permet dir el que nosaltres jano ens atrevim a dir: que el nostre siste-ma econòmic s’assenta sobre la cobdí-cia i la injustícia; i les seves grans pa-raules ètiques (servir el país, crear llocsde treball...) són només “anomenar justal dolent”. Això és el que va oblidarl’esquerra.

2.2.3. Eficiència econòmicai repartiment equitatiuUrgeix buscar una gestió de la nostra“casa comuna” que equipari l’eficièn-cia econòmica amb el repartiment equi-tatiu de la riquesa produïda. De no fer-ho, només produirem «rics cada vegadamés rics a costa de pobres cada vegadamés pobres» (Joan Pau II). El que estàfent el neoliberalisme imperant, éscomparable al “camell” que adultera ladroga que ven, per poder vendre’n mési guanyar més en menys temps: sap quela seva acció pot costar la vida a mésd’un consumidor; però pot argüir que“aquestes no són consideracions econò-miques”.

10

S’objecta a tot això que –per la teo-ria de “les engrunes”– quan s’aconse-gueix que les taules dels rics estiguinplenes a vessar, alguna cosa cau per alspobres. Però aquesta teoria no passa deser un manual de primers auxilis, quedeixa greument ferida la possibilitatmaterial de la llibertat. Una cosa és queels canvis cal fer-los a poc a poc i unaaltra que només podem canviar poc. Nohi pot haver vertadera llibertat en unmón amb diferències creixents entre elsque tenen més i els que tenen menys.9

Ni en països en els quals les diferènciesentre els ingressos més baixos i més altssuperen les dues-centes vegades.

A més, les crisis econòmiques ser-veixen per a fer més grans aquestes di-ferències, mentre que l’esquerra s’enga-nya pensant que “quan passi la crisipodrem tornar a ser socialistes”. Doncsno, quan passi la crisi, les dosis de justí-cia social que càpiguen dins del sistemaseran inferiors a les que cabien abans.

(I notem: això mateix s’hagués pro-duït després de la crisi del 29, de nohaver estat per l’horror de la segonaguerra mundial que ens va deixar estre-mits i disposats a portar-nos millor. Toti que aquesta “bona conducta” no va seruniversal ni en el temps ni en els seusdestinataris. Necessitarem avui una al-tra tercera hecatombe mundial per a de-cidir-nos a ser una mica millors?)

2.2.4. Dret a un treball digneSegons la Declaració de drets humansde 1948 (n. 23), tot ésser humà té dret aun treball digne. Per tant, si un sistemaeconòmic és intrínsecament incapaç desatisfer aquest dret tan primari, cal con-

cloure o que el sistema és injust o queaquella Declaració manca de vigència, inomés va ser escrita per a invocar-lasegons conveniències. És urgent optaren aquest dilema, ara que el treball esconverteix en material de promeseselectorals il·lusòries, que el considerenmés com un regal que no com un dret.És doncs comprensible que AmartyaSen critiqui que mesurem l’índex dedesenvolupament per “ingressos” i noper “satisfacció de drets”.

2.2.5. L’adoració del diner no dónala felicitatPer si no n’hi hagués prou, l’adoraciódel diner tampoc no ha donat la felicitatals qui el tenen. El diner dóna satisfac-cions als dos instints més forts de l’és-ser humà (el de la seguretat i el de serconsiderat). Però la frase “dels rics tam-bé ploren” no hauria de sonar noméscom una defensa del status quo econò-mic sinó com una posada en evidènciaque el diner no aconsegueix realitzarhumanament els qui el gaudeixen: elsintrodueix en una carrera esgotadorad’obsessions i de guerres i els embotahumanament, amenaçant-los en con-vertir-los en inhumans. No faltava pe-netració humana a Teresa d’Àvila quanva escriure que «als rics, els seus fetsels tenen encegats»10.

2.2.6. La guerra de tots contra totsL’esquerra ha de saber que un sistemaeconòmic establert en exclusiva sobrela competitivitat acaba portant a la guer-ra de tots contra tots, i convertint l’ho-me en “un llop per a l’home”. Aquestaés una de les raons que fan infeliços els

11

mateixos que en gaudeixen. La compe-titivitat és doncs un excel·lent condi-ment per amanir una tasca comuna; pe-rò com tots els condiments n’hi ha prouamb una dosi reduïda que dóna gust al’aliment, però no el substitueix. Privi-legiar la competitivitat és com alimen-tar-se només de sal, en comptes d’usar-la només per assaonar els aliments.

2.2.7. L’esquerra és intrínsecamentuniversalFinalment, l’esquerra és intrínsecamentuniversal: els éssers humans valen peréssers humans i no per ser “dels meus”.Tot i que la mateixa eficàcia demanaparcialitzar les gestions (igual que cadamembre del cos humà té la seva tasca),aquesta localització no pot oblidar niagredir el tot. Pretendre el desenvolupa-ment i la prosperitat només per a mi iels meus, al marge (o fins i tot a costa)dels altres, és profundament reacciona-ri. El principi “pensar globalment i ac-tuar localment” és essencial per a l’es-querra.

2.3. Conclusió: Economia i ÈticaVista la vinculació entre ambdós con-ceptes, afegim ara que es tracta d’unaètica tant personal com estructural.

2.3.1. Ètica personalEn dos camps:

a) Sobrietat. Vaig dir fa temps que eldesviament de l’esquerra va començarquan l’esposa d’un ministre socialistava afirmar que «també els socialistestenim dret a estiuejar a Marbella». Cap

socialista no té aquest dret mentre hihagi un sol ésser humà que no pugui es-tiuejar enlloc. Acceptar això pot no sereficaç econòmicament, però és eficaçhumanament.

A vegades s’insisteix en què els po-lítics d’esquerres no són polítics per in-terès de carrera personal sinó de serveisocial. Però, en plena crisi econòmica,vam veure també com parlamentariseuropeus “d’esquerra” es negaven adeixar de viatjar com a VIPs.

b) Responsabilitat ciutadana. Si ensconsiderem consumidors i no ciuta-dans, la cosa pública s’enfonsarà en laseva gran amenaça: l’abús tant per partdels qui la gestionen com per part delsqui la gaudeixen. Aquesta consciènciaimplica una seriosa educació que elnostre país és incapaç d’aconseguir, di-vidit entre els qui volen educació per auns pocs però de gran qualitat, i educa-ció per a tothom però que resulta serd’escassa qualitat. Quina manca de res-ponsabilitat ciutadana!

Finalment, aquesta mateixa èticapersonal i humana condueix a buscaruna:

2.3.2. Ètica estructuralMarx va cometre força errors sobretoten les seves prediccions. Però va encer-tar en algunes anàlisis, per exemple,que sense unes estructures econòmi-ques adequades, ni els oprimits es po-den redimir ni els benestants podenmantenir la seva ètica personal. És in-concebible que els seus successors hohagin oblidat. Amb la millor voluntathem arribat a tenir governs o “socialis-mes almoiners” que, en temps de bo-

12

nança, donen almoines de quatre-centseuros o xecs-bebè, sense disminuir lesdiferències abismals entre els que tenenmés i els que tenen menys. I és queaquestes diferències són consideradesessencials en el nostre sistema, perquètot rutlli. La qual cosa el torna a posaren evidència.

A l’arrel d’aquest oblit hi trobem lafe ingènua que l’esquerra tenia a mà larecepta per a un món millor, sense sot-metre-la a l’anàlisi i al rigor. I aquestarecepta no era tal: la mera planificaciócentral no pot funcionar en sistemes degrans dimensiones, ja que, tot i que esfaci amb bona voluntat distributiva,manca de mil informacions i ofega unagamma immensa d’iniciatives.

Cuba ha acabat reconeixent que elseu sistema “no funciona”. Calen lesiniciatives privades, ja que enriqueixenles possibilitats d’acció; però han de serreglamentades perquè si l’espontaneis-me és arriscat i enriquidor, és també ir-responsable, autodestructor i cruel. Mè-rit de l’Església és haver proclamat elprincipi de subsidiarietat,11 tot i que tin-gui el demèrit de no aplicar-se’l (d’aquíla seva crisi actual). Joan Pau II, a laLaborem Exercens, va insinuar la viad’una planificació però descentralitza-da i amb “autonomies”12: de forma queels ciutadans puguin participar en lagestió de la despesa pública.

L’estat pot recórrer a la iniciativaprivada, evidentment! Però a una ini-ciativa que no busqui un enriquimentdesmesurat, sinó el que ella mateixaproclama quan s’autojustifica: servir elpaís i crear llocs de treball. Si buscaaixò acceptarà que l’estat imposi limi-tacions als seus beneficis, per atendre

de debò les altres dues finalitats procla-mades (servei al país i dret al treball).Keynes, que no era cap socialista, exi-gia polítiques estatals que limitessin lacobdícia individual com a únic camíd’evitar crisis. Qui no accepti aquestescondicions, qui promogui una iniciativa“privada i predatòria”, millor que renun-ciï a aquestes pretensions i deixi espaiper a altres a l’hora de servir el bé pú-blic. La desigualtat ha de ser combatu-da, perquè el mal repartiment econòmicporta a arbitrarietats en els altres camps.

Com a exemple d’això, mirem elcamp penal. Bona part dels qui poblenles nostres presons hi estan no per haverdelinquit sinó per delinquir sent pobres.El noi que, sense ser drogoaddicte, vaacceptar passar droga perquè necessita-va diners i va ser enxampat, pot afron-tar anys de presó per un delicte “contrala salut pública” (que és la salut delsmés rics) i degradar-se així en una pre-só que rara vegada habiten els que sóncauses últimes de la injustícia. Presonsque van abandonar el seu primer intentregenerador (més que venjador) senseque s’hagués obert encara la possibilitatde substituir algunes d’aquestes penesabsurdes de presó per serveis en be-nefici de la comunitat.

2.3.3. Estructura de pecatLa recerca d’una justícia estructural noes fa per raons tècniques, sinó perquèexisteixen “Estructures de pecat” (JoanPau II). Aquesta manca d’ètica en lesestructures econòmiques és la matriudel nostre sistema i això semblen haver-ho oblidat les esquerres, que van acabaracceptant espolis i desigualtats a canvi

13

de mínims suficients per a la majoria.Vivim en una economia violenta, la in-negable i espectacular eficiència de laqual es funda en la reducció al màximdels anomenats “costos laborals” (sala-ris injustos, acomiadament barat, segu-retats mínimes…): el que D. Cohen haanomenat acertadament «la prosperitatdel mal»13. El sistema necessita reduiral mínim els llocs de treball i crear un“exèrcit de reserva” que permeti dir al’hora del contracte: “això és el que hiha, si no t’agrada tinc uns quants cente-nars esperant…”. Els costos laboralssón inversament proporcionals als pati-ments “personals” i això no ho volveure el sistema, que mira cap a unaaltra banda. Fa més de cent anys queLleó XIII va qualificar aquestes formesd’actuar com «una violència contra laqual la justícia protesta»14.

L’ambició del sistema és insaciable.I, després d’aquesta primera victòria,busca no ja reduir al màxim sinó supri-mir del tot els costos laborals, fent queel diner produeixi riquesa per si sol,sense cap col·laboració del treball. Simai es compleix el refrany que “l’ava-rícia trenca el sac” (com va succeir ambles hipoteques escombraria i els NIN-JAS), qui “sargiran” el sac estripat noseran els beneficiaris del sistema sinóles seves víctimes: el diner públic evita-rà que s’enfonsi la barca dels qui la vansobrecarregar amb diner privat… Unaaltra violència contra la qual la justíciaprotesta.15

I és que el diner pot ser ocasió deriquesa però no pot ser causa d’ella comsi fos fecund per si sol. El diner és comla finestra que, en obrir-la, deixa entrar

la llum del sol; però de cap manera és elsol que il·lumina.16

2.4. Apèndix: per què?

Tant la fe en el canvi possible, amb queobríem aquest capítol, com l’ètica delcanvi, necessiten un fonament que l’es-querra no sembla tenir. Abans predomi-nava la convicció que el canvi del siste-ma era imminent i estava garantit perles mateixes estructures de la matèria.Va ser la gran superstició de K. Marxque va cegar molts dels seus seguidorsi que ja no se sosté. Avui cal lluitarsense saber què se n’espera, però cre-ient que la causa té valor per si mateixa,que la meta és el camí, igual que la uto-pia consisteix en caminar cap a la uto-pia. Esperant que la batalla sigui fecun-da, però acceptant que aquesta fecundi-tat nosaltres no l’arribarem a veure.17

Tot això em porta a buscar on es fo-namenta aquesta actitud. Habermas, elgran “guru” del moment, suggereix desde fa temps, que sense Déu a l’esquerrali manca el punt de suport per a moureel món: perquè pretendre «mantenir unsentit incondicional sense Déu, és cosavana»18. No diem això com un avantat-ge per als creients, sinó com una res-ponsabilitat més gran: perquè Jesúsdeclarava que el que és important no ésdir “Senyor, Senyor”, sinó “complir lavoluntat del Pare”. I no és el mateix unapersona sense Déu que una culturasense Déu, ja que tot i que, lògicament,la cultura ambiental condiciona les con-ductes personals, també és cert que lespersones acostumen a ser millors que laseva cultura i poden intuir a nivell pràc-

14

tic la validesa de determinades conduc-tes per a les quals potser la seva culturano subministra motius teòrics. Per això,sovint n’hi ha prou amb exposar-seseriosament a l’impacte de les víctimes,que és precisament el que Habermas noaconsegueix fer. L’escena evangèlicadel judici final (Mt 25,31ss) mostra queels que van obrar bé no coneixien Déu.

Malgrat tot, cal reconèixer queHabermas no està sol en la seva tesi.Gairebé més forta és l’afirmació de M.Horkheimer (agnòstic també): «la polí-tica [i si diguéssim l’economia?] que nocontingui teologia, tot i que sigui demanera molt poc conscient, no deixaràde ser a fi de comptes un negoci, permolt hàbil que aquest sigui»19. Abansd’ell, W. Benjamin o T. Adorno, amb laseva necessitat de pensar les coses“messiànicament” o “des de la redemp-ció”, i, entre nosaltres, J. Muguerza,amb la seva insistència en la necessitatdel que ell s’atreveix a anomenar «unasuperstició humanitària»20, marquen uncamí decisiu per a la identitat de l’es-querra, el naufragi de la qual no es déupròpiament a la pèrdua de fe religiosasinó a la pèrdua d’aquella fe “messiàni-ca” (malgrat els riscos i matisos que elsmateixos evangelis introdueixen en laidea de messianisme).

Per això convé distingir entre “fun-cionaments” i “fonaments”: els éssershumans sovint actuem desbordant elsfonaments racionals que tindríem per alnostre actuar, precisament perquè nosom només raó.

En conclusió, aquesta identitat del’esquerra, juntament amb l’amenaçaecològica evocada al final del Quadern,permeten comprendre la raó d’IgnacioEllacuría quan parlava d’una “civilitza-ció de la pobresa” com a única sortidaper al nostre món. Acostumo a endolciraquesta expressió parlant d’una civilit-zació “de la sobrietat compartida”. Peròen qualsevol cas, ser d’esquerres avuisuposa acceptar que el nostre món des-envolupat ha de baixar dels seus nivellsde riquesa (que no són realment nivells“de vida”). No acceptar-ho és l’arrel deldesconcert i la crisi de l’esquerra. Peraixò em permeto recordar que, a la Bí-blia, l’abundància és un do de Déu no-més quan és abundància per a tothom:així la frase del profeta Isaïes (25,6)«En aquesta muntanya, el Senyor del’univers oferirà a tots els pobles unbanquet de plats gustosos i de vinsselectes», en què hi fa constar expressa-ment que es tracta d’un oferiment «atots els pobles». Mentre que la riquesa(com a abundància privatitzada) és unamaledicció de Déu.

15

3.1. “Dones a punt... ¡d’un atacde sous!”Lloable l’afany de Zapatero per la igual-tat d’homes i dones en els càrrecs polí-tics. Però discutible l’acontentar-se ambaixò, és a dir, posant tot el seu afany enuna paritat matemàtica (que nomésafectarà unes poques dones), sense le-gislar sobre la igualtat de salaris per aambdós gèneres la qual cosa n’afectariaa moltes més (les diferències arribenfins al 25%!). És dolent que un símboligualitari freni la vertadera igualtat encomptes de promoure-la. Seria mésd’esquerres reduir la desigualtat entre elbanquer amb un bo de 25 milions d’eu-

ros i el pobre aturat al qual se li acabenfins i tot els 450 euros.

3.2. Fonamentalismes laïcistes

«Quan l’esquerra perd el nord, no potresistir la temptació de menjar cape-llans», escrivia a La Vanguardia (19d’agost de 2011) el “seny” il·lustratd’Antoni Puigverd. Descuidant les tas-ques més importants delineades en elsegon capítol, moltes esquerres semblenconsolar-se tractant d’acabar amb totvestigi religiós en l’estructuració de lasocietat, amb un ímpetu digne de millorcausa. Amb això potser eliminin “la re-

16

3. ESQUERRES DE PLÀSTIC

El lector es pot saltar aquest capítol. Però voldria evocar, amb to d’hu-mor, reposat i d’entreacte, algunes disfresses amb les quals l’esquerrabusca tranquil·litzar-se a la vegada que es traeix. No desautoritzo totsels punts de l’enumeració que segueix; alguns són legítims i altresimportants. Només sostinc que, o no són d’esquerres, o pertanyen alque abans he qualificat com a “esquerra barata” (parodiant l’expressióde Bonhoeffer sobre “la gràcia barata”), ja que efectuen un desplaça-ment del que en la introducció qualificàvem com a “esquerra econòmi-ca” cap a altres camps menys clars.

ligiositat” però no acabaran amb la su-perstició a la qual tan proclius som elséssers humans, i que només troba l’an-tídot en una fe autèntica.

Evidentment, les religions han fallatsovint i tenen una part criminal en laseva història. Però van ser precisamenthomes creients (com Jesús o Pau deTars) els qui es van mostrar més lúcidsen la denúncia d’aquesta temptació deles religions. Temptació no exclusivad’aquestes sinó pròpia de l’ésser humàquan desitja viure per a alguna causaque valgui la pena.

No qüestionem ara les culpes o elserrors de l’Església, sinó la reacciódavant aquests errors. Perquè algunslaïcismes per la seva forma de compor-tar-se es posen a l’alçada del pitjor del’Església: com aquelles dretes que,apel·lant l’estalinisme, satanitzaven to-ta pretensió socialista.

3.3. “L’aprenent de bruixot”

Així es titula una breu peça musical deP. Dukas. Basada en una narració deGoethe, l’autor francès aconsegueixconvertir la melodia en amenaça, pelseu caràcter insistent i accelerat ambnotes que acaben formant una espèciede bucle del qual semblen no poderescapar. En aquest sentit vaig parlar del’“imperatiu tecnològic” com un delsgrans embolics de la nostra civilització:allò que és pot fer, es converteix enobligatori, ha de fer-se a qualsevolpreu, sense atendre altres considera-cions humanes.21

La tècnica, que hauria d’estar al ser-vei de l’home, acaba posant l’home al

seu servei, originant la tecnocràcia que,unida a la pseudocràcia (o poder de lafalsedat) típica dels mostres mitjans decomunicació, amenacen seriosament lesnostres democràcies. La tècnica devoratots els valors: uns els “tecnifica”, altresels elimina.22

Aconseguiran les xarxes socials,Twiter, Facebook i altres, obrir un foraten aquesta nova dictadura, com el vanobrir a moltes dictadures islàmiques?Tant de bo. Aquí només importa asse-nyalar que la tècnica tampoc no és in-trínsecament d’esquerres i que l’esquer-ra ha caigut també majoritàriament enaquesta “tecnolatria”, erigint el progréstècnic en única forma possible de pro-grés a la qual ha sacrificat les granscauses humanes de la fam, la misèria, lasanitat universal i la justícia social. Ésdestacable la poca atenció dedicada perles esquerres a profetes com JacquesEllul que ha sigut, dins de l’esquerra,un dels grans debel·ladors de l’esclavi-tud de l’home al sistema tècnic.23

Tot això no desmereix la gran esti-ma que tenim per la tècnica: nomésreivindiquem que hi ha valors supe-riors. La tècnica ha d’estar al servei deles necessitats més primàries de l’homei no al servei del refinament i de la sevapròpia pressa. Dretes i esquerres hancaigut aquí en la mateixa rendició inhu-mana.

3.4. L’esquerra “de cintura capavall”El llibertinatge sexual tampoc no ésd’esquerres. Molt abans que l’esquerrael reivindiqués l’havien practicat mo-narques i fins i tot algun papa. No abor-

17

daria aquest punt si no impliqués eltema de l’avortament: es pot ser anti-avortista convençut, i no per això opo-sar-se a què un estat laic penalitzi oempresoni qualsevol dona que hagiavortat, ja que les circumstàncies de lavida són a vegades d’una complexitatenorme. Però això no significa quel’“avortament lliure i gratuït” sigui unautèntic crit d’esquerres, ja que nega eldret a ser persona als qui estan indefen-sament destinats a ser-ho.

3.5. “Una, gran i lliure?”Els nacionalismes pertanyen al campdels sentiments on és fàcil ferir, la qualcosa no voldria. Aquest camp es difícilregular-lo per la raó, ja que la nostraraó, malgrat la seva pretensió d’univer-salitat, està enormement situada i con-dicionada pel lloc on és. Cal apel·laraleshores a l’ètica i al respecte a l’altre.Però això dificulta encara més les co-ses.

Tornant al nostre tema, sembla inne-gable el caràcter profundament conser-vador del patriotisme hispànic. Als EUAel sentiment més nacionalista l’esgri-meix i l’utilitza l’anomenat Tea Party.A Anglaterra succeeix el mateix ambels conservadors, que són, alhora, elsmés hostils a la Unió Europea… Elsnacionalismes perifèrics poden pensarque això no els afecta. Però crec que éssimplement perquè no tenen estat. Ladefensa d’evidències com l’estat pales-tí i l’autodeterminació del Sàhara troba-rà més ressonància en ells. Però si tin-guessin estat i haguessin de pagar elspreus que això implica, la seva solidari-tat es refredaria.

L’única conclusió que intento treu-re de tot això és que no s’ha de tran-quil·litzar la consciència esquerranosaamb sentiments nacionalistes. Despréshi haurien altres reflexions que ja des-borden el nostre tema i van en aquestesdireccions.

– No oblidar l’avís de J. Nabert so-bre els patriotismes: la seva tendèn-cia irrefrenable a «utilitzar el nosal-tres com una forma d’engrandimentdel jo»24. És la nostra necessitat per-sonal de reconeixement i autoafir-mació la que tendeix a crear aquestsmites.– No oblidar un altre tret fonamen-tal de la psicologia humana: hi hapersones que tenen la virtut de tor-nar amable tot allò que estimen. Hiha altres que estimen les seves cosesde tal manera que tenen la desgràciade fer-les avorribles als altres.– Saber que només hi ha possibilitatd’entendre’s quan es pensa també enel patiment de l’altre (no quan se livol causar un patiment per merescutque ens sembli). És la lliçó del dra-ma iugoslau que no hauríem d’obli-dar: tothom va pensar només en elseu propi dolor no pas en el de l’al-tre.– Atrevir-se a examinar fredamentcom ens veuen els altres i preguntarper què, sense pressuposar que elque vegin de negatiu en nosaltres ésdegut al menyspreu que ens tenen.C. Jung explica que tots tenim un“personatge” (la imatge ideal queens fem de nosaltres mateixos i vol-dríem donar als altres); però a aquestpersonatge l’acompanya sempre una

18

“ombra” (el que no podem veure denosaltres mateixos i els altres sí queveuen). Això ens porta a sentir-nosvíctimes o incompresos de formafalsa o exagerada, i a incorporaraquesta condició al nostre personat-ge. La qual cosa crea una indignacióque ens permet ja creure’ns revolu-cionaris o d’esquerres. De tota ma-nera aquesta no és la indignació dels“indignats” del 15M.

En resum, sigui vostè nacionalista sivol, però no tranquil·litzi amb això laseva consciència d’esquerres.

3.6. El bon nom de l’esquerraEn un món on una empresa imposa alsseus treballadors deu hores de treballamb vuit a la cadena de muntatge sensemenjar i hores extraordinàries obligatò-ries, mentre el seu administrador gua-nya a l’any 4 milions d’euros (més quetots els treballadors junts), amén debeneficis en stock options i impostospagats a Suïssa i no al seu país,25 en unmón amb 900 milions de famolencs i1500 milions d’obesos… en un mónaixí no es pot substituir l’esquerra difí-cil i vertaderament important des del

punt de vista humà, per una sèrie desuccedanis. Tanmateix, alguna cosa po-dem aprendre dels anteriors intentsfallits: també pertany a l’autèntica es-querra el màxim possible de tolerànciai el mínim indispensable de violència26

per a defensar els altres. I en absènciad’aquests valors els extrems acaben pertocar-se: tant l’extrema dreta com l’ex-trema esquerra.

Acabo evocant que la designaciód’esquerres al·ludeix a la major dificul-tat de la meta: fer les coses amb la màdreta és el més fàcil (excepte si somesquerrans). Potser per això els grecsanomenen l’esquerra “bon nom” (eu-ônymos)27. Tanquem doncs aquest en-treacte subratllant l’horitzó fonamentald’una ètica d’esquerres (similar al do-ble primer manament de l’evangeli): es-timar les víctimes d’aquesta terra sobretotes les coses. Com evoquen aquestspreciosos versos d’una poetessa brasi-leira:

«Moro num lugar chamado globoterrestre / Onde se chora mais / Queo volumen das aguas denominadasmar / Para onde levam os ríos ou-tro tanto de lágrimas / Aqui se pa-sa fame. Aqui se odeia…»28

19

Fixeu-vos en la darrera frase. Davant unordre socioeconòmic que trepitja elsdrets humans i se n’amaga, i tot i saberamb realisme que «caminant es fa ca-mí», sembla que la tasca identificadorai vivificadora de l’esquerra consistiriaen intentar canviar la barbàrie del nos-tre món. Ja sigui per indignació (si ensqueda una miqueta d’humanitat) o sinó

almenys per por. Indignació i por seranel primer i l’últim punt dels passos queenumerarem.

4.1. “Indigneu-vos” (Hessel)Hi ha sensibilitats dignes de respecteque es posen malaltes quan miren labrutalitat del nostre món. Val la pena re-

20

4. “CAMINANT ES FA CAMÍ”

«Milers de persones van morir i la salut d’unes 100.000 encara enpateix les seqüeles. Tot i que els sobrevivents van intentar obtenir jus-tícia a través de tribunals de l’Índia i els EUA, un quart de segle des-prés les mesures de rehabilitació disten molt de ser adequades i en capmoment no s’han exigit responsabilitats a ningú per la fuga o les sevesconseqüènciesT Els intents de garantir justícia es malbaraten degut asistemes judicials ineficaços, manca d’accés a la informació, intromis-sió de les empreses en els sistemes reguladors i jurídics, corrupció i po-deroses aliances entre empreses i estats.»«Cal un esforç comparable [al de la Declaració dels drets de l’home]per a generar la mateixa energia dedicada a la creació de la Cort PenalInternacional i els mecanismes internacionals de justícia, en aquestaocasió destinada a incorporar més rendició de comptes en un ordreeconòmic i polític mundial que no té en compte els drets humans.»

Amnistia Internacional 2010,informe recordant el 25è aniversari de la catàstrofe

química de Union Carbide a Bhopal (Índia).

cordar-los la benaurança de l’evangelis-ta Mateu: «benaurats els qui reaccionenamb aflicció davant el dolor d’aquestmón». I recomanar-los que no tanquinels ulls davant aquests espectacles. Si famal, cal que intentin convertir la sevaafectació en indignació. Del contrari se-ran com la noia que volia ser infermeraper a ajudar els altres però, en no podersuportar la visió de la sang, va haverd’abandonar la carrera i la seva vocaciód’ajuda.

La indignació no és ni ira, ni odi, niviolència… És la reacció que sorgeixespontàniament quan t’apropes de corals exclosos de la terra i veus com sóntractats. Els qui pretenen que l’Esglésiaes dediqui només a la caritat i no a lalluita per la justícia, posen en evidènciauna notable manca de caritat, ja que lacaritat vertadera sempre condueix a lafam de justícia29. Si no tanquem els ullsdavant la barbàrie del nostre món, ales-hores la indignació i el dolor (i la indig-nació pel dolor) ens posaran alerta, i ensfaran comprendre que cal sortir d’allàcom sigui. És possible fer-ho si mante-nim una “fe indignada”, configurada perla solidaritat, que ens ajudarà a treballar“amb temor i tremolor” (com recoma-nava sant Pau) per no malmetre el nos-tre treball, però també amb obstinació iempenta. Sense buscar el cel a la terra,però tractant sempre de passar de l’hu-mà maltractat a allò que Paulo Freire vaanomenar “l’inèdit viable”.

Així anirem descobrint que aquestaforma de viure és la que més sentit i ple-nitud dóna a les nostres vides, malgratles ferides que ens imposa suportar. I enla mesura en què siguem molts els afli-gits i indignats, tot serà més fàcil.

Aquest va ser el significat del movi-ment del 15M. És comprensible que si-guin criticats per una dreta que se senttan còmoda amb la nostra “democràciairreal” com els franquistes ho estavenamb la democràcia orgànica del dicta-dor. I és també dubtós que les esquerrespuguin capitalitzar res del moviment,perquè també han estat severament cri-ticades per l’abdicació que han fet delsgrans valors democràtics en beneficipropi (cas de la llei electoral per exem-ple).

4.2. Mundialisme

Un dels motius més seriosos que tenimavui per a indignar-nos és la següent De-claració que va adoptar l’Assemblea Ge-neral de les Nacions Unides fa gairebéquaranta anys, i que no convé oblidar:

«Havent convocat un període extra-ordinari… per a estudiar i conside-rar les dificultats econòmiques ambquè s’enfronta la comunitat interna-cional, tenint present l’esperit, elspropòsits i els principis de la carta deles N.U. de promoure el progrés eco-nòmic i social de tots els pobles, pro-clamem solemnement la nostra de-terminació comuna de treballar amburgència per l’establiment d’un nouordre internacional basat en l’equi-tat, la igualtat, la sobirania, l’interèscomú i la cooperació de tots els es-tats…, que permeti corregir les desi-gualtats i reparar les injustícies actu-als, eliminar les disparitats entre elspaïsos desenvolupats i garantir a lesgeneracions presents i futures undesenvolupament econòmic i social

21

que es vagi accelerant en la pau i lajustícia.»

El que indigna d’aquesta declaracióno és el seu contingut, naturalment, si-nó que, havent estat aprovada per centvint vots a favor i només sis en contra(més deu abstencions), no hagi servitabsolutament per a res. O pitjor, ha do-nat pas a un ordre econòmic literalmentcontrari al que proclamava, i que ridi-culitza “l’esperit i els propòsits de lacarta de les NN.UU.”.

La raó d’aquesta contradicció es per-cep de seguida: van votar en contra elsEstats Units, Alemanya (occidental), laGran Bretanya, Bèlgica, Dinamarca iLuxemburg. Es van abstenir Àustria,Canadà, Espanya, França, Holanda, Ir-landa, Israel, Itàlia, Japó i Noruega. Ésa dir, tot el món ric es va oposar a aques-ta resolució i, essent una minoria desta-cada, ha aconseguit impedir la seva po-sada en pràctica. Paradoxalment, aquestmateix món ric no es cansa d’apel·larl’autoritat de les Nacions Unides quan liinteressa envair un país per provar lesseves armes o assegurar el proveïmentdel seu petroli. Aleshores parla de “co-alició internacional” oblidant que moltmés internacional era la coalició que vavotar l’any 1974 la citada declaració. Ino és que siguem uns malvats: en gene-ral els éssers humans som més bonespersones que una altra cosa. Succeeixcom diu el refranyer castellà que «entreDéu i el Diner, el segon és el primer» (oentre l’home i el diner, si el lector no éscreient).

Més enllà de la nostra hipocresia, laimportància d’aquell decret deriva delcaràcter mundial del seu plantejament.

L’esquerra va oblidar massa aviat l’en-certada observació de K. Marx: és im-possible la revolució a un sol país. I enel nostre món globalitzat encara menys.Aquest oblit ha portat a simples reivin-dicacions particulars que converteixenles revolucions en un galliner de reivin-dicacions individuals i insolidàries.

Per això són urgents metes globals,sense les quals no és possible avançar:un món sense aquella OMS, que treba-lla només a favor de les companyies far-macèutiques, a costa de la butxaca i lasalut dels ciutadans menys afavorits (re-cordem el bluf de la grip A). Un mónsense una OMC que treballa només enfavor de les multinacionals i els païsosmés rics contra els camperols dels pa-ïsos més pobres. Un món sense l’FMI iel BM que treballen només en favor deles elits de cada país i de l’ultralibera-lisme més radical, condemnant gairebétota la població dels països pobres al’exclusió alimentària, sanitària i educa-tiva.30 Un món sense una Unió Europeaque posa com a obligatòries totes lespràctiques que afecten l’ortodòxia eco-nòmica, però només com a recomana-cions les que toquen la justícia social. Iun món amb una altra ONU sense vetodels poderosos, que no sigui una imat-ge “virtual”, o un lleó de paper per reg-nar en una selva d’autèntiques feres.

4.3. Informacions alternativesEls nostres Mitjans de Comunicació So-cial constitueixen el fre més important aaquesta indignació que hauria de serpunt de partida per al canvi. Convertitsen esclaus del diner, han perdut llibertati radicalitat: El País o La Razón són tots

22

dos diaris de dretes, que només diferei-xen (això sí de manera furibunda) en al-gunes qüestions relacionades amb elque abans he anomenat esquerres deplàstic. La fam, la justícia social, laigualtat… quasi no tenen cabuda en elsMCS, malgrat incidir en la vida de tan-tes persones; o la tenen a hores en quèdorm la immensa majoria de la pobla-ció. Els milers de morts de fam quoti-dians (nens entre ells) són molt menysnotícia que si un Casillas o un Piqué esveuen o no es veuen, s’ajunten o se se-paren, s’embarassen o es desembaras-sen amb les seves respectives parelles.Menys notícia que les qualificacionsd’agències incontrolades (pagades a ve-gades pels grans poders econòmics), lesquals poden enfonsar un país afirmantque “no és fiable”, quan havien declaratl’absoluta fiabilitat de Lehman Brothersdies abans que s’enfonsés.

Els MCS s’excusen al·legant que“això és el que vol el públic”. Maneraneta de dir que això proporciona guanysenormes. Obliden el vell ensenyamentde H. Marcusse: el públic necessita elque se li fa necessitar.31 Els nostres mit-jans actuen com si creguessin en aque-lla “majoria silenciosa” en la qual s’em-parava el president Nixon per ajustificar la seva pèssima política. Finsque una oportunitat, com la que Twittero Facebook va obrir fa poc a Tunísia oa Egipte, ens permet comprendre quemés que majories silencioses el queexisteix són majories silenciades.

Posats a somiar, em pregunto quèpassaria si un milió d’aturats es concen-tressin silenciosos davant l’edifici dePresidència del govern o davant les seusdels nostres grans bancs i les nostres pe-

tites multinacionals, i es quedessin allàdia rere dia sense més armes que unespancartes en les que es llegissin cosescom “no tenim ingressos”; “tenim dreta un treball digne” …

4.4. Investigació econòmica, nocrematísticaÉs a dir, posar en acció el que demana-va el decret citat de les Nacions Unides:«estudiar i considerar» no només per agestionar una economia injusta sinó pera sanar-la o canviar-la. «Hem examinatl’economia actual i l’hem trobada plenade vicis gravíssims» escrivia Pius XI jafa setanta anys.32 Tot i reconeixent que avegades els papes s’equivoquen, el pro-blema és que, quan encerten, se’ls fa en-cara menys cas.

Ja fa segles, Aristòtil va distingir en-tre economia i crematística: la primeraés l’art de gestionar el que hi ha i el quees pot produir (“administració de la ca-sa” és la traducció etimològica de la pa-raula economia); la segona és l’art d’en-riquir-se com sigui.33 Doncs bé, el ques’ensenya a quasi totes les nostres esco-les d’economia és en realitat crematísti-ca pura i dura. És el “vici gravíssim” quedenunciava Pius XI. «Les farmacèuti-ques no estan interessades en curar-losinó en treure-li els diners», deia a LaVanguardia el premi Nobel de medici-na Richard Roberts;34 com els bancs noestan interessats en promocionar-lo avostè sinó en treure-li els quartos. Unantic empleat d’una banca d’inversióexplica com un director administratiuatreia els possibles candidats amb la se-ductora promesa d’arribar a ser “ricscom porcs grunyidors”35… Ja Jesús de

23

Natzaret denunciava els escribes que noestaven interessats en resar per les ví-dues sinó en treure’ls els diners.

Si l’economia té una malaltia greu,s’imposa el que recomanava el citat de-cret de l’ONU: “treballar amb urgència”buscant mesures que puguin de mica enmica portar a una transició. Reconeixentel que ja s’ha treballat, que és més delque sembla, però reconeixent tambéque, per més que de tant en tant s’ator-gui un premi Nobel a algun dissident depaïsos de l’Est, hi ha tan poca probabi-litat que un dissident occidental (NoamChomsky, per exemple) s’emporti unNobel com que el Vaticà canonitziMonsenyor Romero…

Per maldat? No. Simplement per-què, com va escriure F. Engels, «no espensa el mateix des d’una cabana quedes d’un palau».Aquest advertiment valper a totes les ciències humanes i, pertant, també per a l’economia, que és unaciència humana i no un saber matemà-tic, per moltes matemàtiques que utilit-zi. Una economia feta “des de la caba-na”, o des de les víctimes del nostresistema, ens permetria captar les sevescontradiccions econòmiques (no nomésculturals). Com la contradicció què peruna banda ens prediquin austeritat men-tre, per una altra, ens diuen que hem deconsumir més per sortir de la crisi i ac-tivar l’economia. En què quedem?

Aquests límits de la nostra raó des-emmascaren l’engany tants cops latenten el mateix vocabulari de les cièncieseconòmiques. Per exemple, la famosa“mà invisible” del mercat, de la qualse’n diu que quan se la respecta ho aca-ba arreglant tot, sense necessitat de cap

intervenció. El botiguer del qual parla-va Adam Smith quan va encunyar aque-lla frase en un exemple ja famós, podiaser egoista i estava interessat en el meusdiners. Però, per les dimensions redu-ïdes d’una relació personal, sabia quenomés ho aconseguiria si em tractavamolt bé i s’esmerava en fer-ho. En can-vi, amb la universalització dels inter-canvis, les transaccions cobren una di-mensió inabastable i en aquestes lespersones concretes es converteixen enactors abstractes i impersonals on ja nohi ha cap contrapès personal que frenil’ambició. En un diàleg de tu a tu hi po-dia haver mà invisible perquè hi haviarostres visibles; però en la relació anò-nima només hi ha mà atracadora: comen els exemples citats de les farmacèu-tiques o dels bancs.

D’aquesta forma, el neoliberalismes’estructura sobre el pitjor de la nostrapasta humana. Per això, avui més quemai, no tot pot ser objecte de mercadeig.Ni la política pot ser una mera funció del’economia sinó exactament al revés:l’economia ha de ser una funció de lapolítica.

4.5. Lluita de classes?Gairebé de forma consecutiva (19 i 21de juny de 2011), el llavors president deGrècia va declarar que les mesures im-posades al seu país eren cruels i injus-tes, però necessàries. I el comissari eco-nòmic de la UE va declarar que Espanyaestava “fent els deures” però s’exposa-va a ser tractada injustament. Si pre-guntem qui imposa aquestes injustícieso aquests deures cruels, ens diuen: elsmercats.

24

Tal resposta és un reconeixement ex-prés d’allò que Marx va anomenar des-encertadament «lluita de classes». Des-encertadament perquè la paraula lluitasembla situar la violència en aquells quisón les seves víctimes i no els seusagents. El que existeix és una “agressió”fàcil d’explicar: entre els dos factors quedeterminen la producció –capital i tre-ball– no hi ha un repartiment equitatiude les càrregues sinó que el capital téprimacia sobre el treball quan en reali-tat hauria de ser al revés.36

Aquesta primacia del capital encaraes podia entendre quan el capital era laterra: perquè la terra és fecunda per na-turalesa, tot i que necessiti ser treballa-da. Però resulta injusta quan el capitalés el diner, perquè aquest no és fecundde per si, com ja hem dit abans.

Capital, treball o mercats són parau-les abstractes que dissimulen allò quedesignen: éssers humans concrets igualsen dignitat. El que es dóna en realitat ésun primacia dels capitalistes sobre elstreballadors i després (quan bona part del’economia és més financera que pro-ductiva) una agressió dels mercaders so-bre els ciutadans. Aquesta agressió és laque fa necessàries les crueltats que su-porten els grecs, i pot fer insuficients elssacrificis dels espanyols…

A això Marx ho hauria hagut d’ano-menar “agressió de classes”, no lluita.No ha de semblar que la culpa sigui d’a-quells que tracten de defensar-se d’unaagressió, presentant com a innocents elsagressors. Aquesta agressió injusta és laque fa immoral i cruel el nostre sistemaeconòmic, per molt que tot plegat tinguil’aparença d’una eficiència enlluerna-

dora. Com va poder l’esquerra oblidaraixò?

4.6. Topless de guanys?Dèiem en acabar la primera part que elnostre món desenvolupat ha de baixarels seus nivells de riquesa, que, sovint,són només nivells de desvergonyiment.No obstant això, sentim a vegades notí-cies sobre bonificacions de vint-i-cincmilions d’euros per al director d’unacaixa, o jubilacions de dos milions pera ex directors d’algun banc. Notíciesque es donen sense cap indignació, ambla mateixa neutralitat amb la qual es potdir que la grossa de la loteria ha caiguta… Alacant. Però són notícies d’autèn-tics crims morals tot i que no siguin de-lictes jurídics.

La doctrina ètica sobre la propietatprivada estableix que és un dret real pe-rò “secundari”, l’objectiu del qual és fa-cilitar el compliment d’un altre dret mésprimari que és el destí comú de tots elsbéns. En la mesura en què la propietatprivada no faciliti, sinó que impedeixi,aquest accés de tots a uns béns que sóncomuns, deixa de ser legítima i obliga arestitució. El caràcter progressional37

dels impostos es fonamenta en aquestprincipi moral, per més que es combatii es procuri eludir aquesta obligació fis-cal. I és destacat que en aquest debat nos’addueixin mai raons morals sinó no-més raons econòmiques, reconeixent ai-xí sense voler que el nostre sistema eco-nòmic és contrari a la moral. L’esquerrava conservar certa sensibilitat correctaperò tímida, en aquest punt; fins que livam sentir dir sense rubor que “baixarels impostos és d’esquerres”, mentre els

25

autors d’aquesta perla recorrien a l’aug-ment d’impostos indirectes que grabenper igual el multimilionari i el mendi-cant.

A més de combatre aquestes injustí-cies, l’esquerra hauria de treballar per-què no es parli només de salaris mínimssinó també de salaris “màxims”, legal-ment establerts. No es pot remunerarningú amb el que no és seu. A partir decerts límits, les grans fortunes han de sa-ber que s’han apropiat de quelcom queno els pertany i estan obligades a retor-nar. Per això parlen alguns d’“eradicarla riquesa” com a camí per a eradicar lapobresa. Si els pares de l’església deienque quan dones almoina no fas un actede caritat sinó de justícia, avui els cris-tians han de dir que quan el molt ric pa-ga impostos no “tributa” sinó que resti-tueix.

En establir aquests límits, la llei ci-vil serà força més laxa que la moral cris-tiana (perquè aquesta no ha de ser im-posada a tots en un estat laic). Noobstant, hauria de quedar clar que, tam-bé per a una ètica civil o laica, la pro-pietat no és el romà ius utendi et abu-tendi (dret d’usar i abusar), sinó un dretlimitat que apunta al compliment d’unaltre dret més primari. Però, qui entre lesavui anomenades esquerres s’atreveix aaixecar la veu en aquest sentit? Ja seriamolt que acabéssim amb la increïbleepidèmia de corrupció fàcil (per una in-formació, una requalificació, uns pres-supostos…) que infecta d’igual maneraa dretes i esquerres. Tant de bo que al-menys els cristians es distingissin per ai-xò!

Quan redacto aquestes línies ha es-clatat el conflicte entre els empleats de

la salut pública i el govern de CiU. Nodeixa de ser al·lucinant el contrast entreretallades a la sanitat pública o a la RMIper falta de diners... i la supressió del’impost de successions. El primer da-nyarà sobretot capes molt dèbils de lanostra societat, mentre que el segonbeneficiarà qui encara pugui heretar.Davant tal horror és inútil discutir siaquesta supressió era o no era eficaçeconòmicament. Encara que no ho fos,era profundament immoral.

4.7. Almenys la porLa nostra «germana, mare terra» (Fran-cesc d’Assís) està cada vegada més ma-lalta d’una espècie de càncer de pulmó.Les catàstrofes naturals han crescut enfreqüència i intensitat. Els polítics sónconscients d’aquesta malaltia, commostren les cimeres de Kioto, Copen-haguen, Durban, etc. Però són cada ve-gada més dèbils per enfrontar-s’hi, comho mostra el fracàs d’aquestes cimeres.

En el supòsit improbable què acon-seguíssim salvar el planeta, la teràpiaper sortir d’aquesta malaltia ens costa-ria més que els beneficis que vam obte-nir enverinant-lo. Per això no ens deci-dim a aplicar-la seriosament. A la Xina,després de les inundacions rècord de1998 a la vall del Iang-Tsé, provocadesper la tala massiva d’arbres, el governva constatar que «els arbres al bosc va-lien tres vegades més que els arbres ta-lats», i va cessar l’espoli del bosc.38 Peròallà es tractava de la casa pròpia. Nosucceirà el mateix a l’Amazònia perquèara els depredadors són companyies es-trangeres que diuen actuar en nom “delprogrés”, sense especificar que es trac-

26

ta del progrés dels seus comptes cor-rents i no del planeta.

A més de l’amenaça ecològica ensenvolta l’amenaça terrorista. Fa anysl’arquebisbe Helder Camara va clamar:«doneu els vostres anells abans no us ta-llin les mans». No se li va fer cas, i des-prés van succeir atrocitats com la de lestorres bessones a Nova York. Dono perdescomptat que, en el cas del terroris-me, la culpa és tota de criminals deses-perats i sense consciència, que recorrena tal salvatjada. Però vull afegir que noels hem de donar ocasió i el nostre ordreeconòmic els la subministra. Mentres-tant ens surt més car combatre el terro-risme del que ens hauria costat constru-ir un món més just.

4.8. Apèndix: Esquerra i EsglésiaResumim en to catequètic, “aquests ma-naments es condensen en dos”: civilit-zació de la sobrietat compartida i de-mocràcia econòmica. El llibre bíblic delDeuteronomi repeteix sovint una fraseque és vàlida per ambdós manaments:«et proposo d’escollir entre la vida i lamort; a tu et toca escollir». I la cita bí-blica ens duu a afegir una paraula per ales esglésies.

Les esglésies, que haurien de sercampiones de la justícia interhumana,són avui en aquest punt d’una tebior

preocupant. Sonen ben actuals les pa-raules d’Isaïes: «un ase coneix l’establedel seu amo, però a mi, Israel no em co-neix» (1,3). En efecte, mai no sentim enles veus oficials de l’Església frasescom aquestes: Teniu a casa allò que heurobat al pobre. Ai dels que afegeixen ca-ses a cases i ajunten camps amb camps!Venen el just per diners i el pobre per unparell d’hipoteques (de sandàlies diul’original). Practicar la justícia és conèi-xer Déu. El culte que Déu vol és quecomparteixis el teu pa amb el famo-lenc… Totes aquestes són frases bíbli-ques massa actuals. Però sembla com siel sant ofici les hagués incloses en algun“Índex de cites prohibides”…

En qualsevol cas, l’Església necessi-taria avui un nou Pere Nolasc (seglar icomerciant com ell) que, enfront delsmercenaris de l’avarícia, fundés unsnous “mercedaris” de la gratuïtat, quebusquessin capital per a invertir-lo enrescatar els captius dels “mercats” (quesón els “sarraïns” d’avui); que creessinllocs de treball dignes sense més guanysque els imprescindibles per mantenirl’empresa, i sense beneficis personals.Avegades també haurien d’estar disposatsa quedar-se com a captius-substituts siel tirà no accepta el rescat, «de la ma-teixa manera que Déu va enviar el seuFill per alliberar el gènere humà captiude la maldat»39.

27

En primer lloc, l’oblit de les víctimes ide les desigualtats humanes que estanen la base d’aquesta tragèdia. L’esquer-ra va acceptar que podria subsistir sensecanviar un sistema injust i inhumà, sua-vitzant-lo només i traient-ne avantatgesmaterials a base de pressions. Això pot-ser va ser possible mentre el comunis-me rus seguia en peu i espantava; peròuna vegada derrocat, seguir per aquellcamí és desconèixer fins a quin punt ésdogmàtic i cruel el nostre sistema eco-nòmic.

En segon lloc, adoptar la mateixanoció de progrés que les dretes, creientque el mer creixement material (tot ique creï desigualtats iniqües), portariamecànicament una transformació espi-

ritual i un desenvolupament humà delsindividus i que, per tant, l’ètica estavade més en l’economia. El vell Marx témolta culpa d’aquest segon error quecompartí i que havia extret de les prò-pies fonts de la Modernitat: el seu fona-mentalisme del progrés impedí que esvacunés contra aquest engany tan agra-dable. Així l’esquerra va oblidar que noens trobem només davant de proble-mes tècnics sinó davant de problemesètics.

Després de tot el que hem exposaten aquest Quadern crec que caben tresreaccions per a una sensibilitat d’es-querres.

a) L’esquerra infantil es consideramés radical en la mesura que dictamina

28

5. CONCLUSIÓ

En síntesi, crec que el naufragi de l’esquerra obeeix a dues causes,que tenen relació amb el que hem dit al principi sobre els diversos sig-nificats de l’esquerra, pel que fa a l’economia i als camps polític i cul-tural.

que tot està molt malament i que “totssón iguals”, fent-ne d’aquestes crítiquesuna excusa excel·lent per a desenten-dre’s de qualsevol esforç per caminarcap a un altre món possible.

b) L’esquerra optimista impenitentcreu que, malgrat tot, la humanitat pro-gressa, que apareixen fites irreversi-bles: declaracions com la dels Dretshumans, fets com l’arribada d’un presi-dent de color als Estats Units, o el femi-nisme, qualificat per Joan XXIII comun «signe dels temps»… Però la histò-ria progressa més a poc a poc que lanostra consciència individual; per aixòcal lluitar desinteressadament, tot i que,com en el cas del patriarca Moisès, noens toqui “entrar a la terra promesa”. Lahistòria mostra com les dretes acabenacceptant les reivindicacions de l’es-querra (estat social, sufragi universal,drets de la dona…).

c) Uns altres, sense ser tan optimis-tes i sense excloure que els homespuguem acabar destruint el nostre pla-neta, accepten que, nedant contra cor-rent, potser no aconseguirem avançarperò, com a mínim, evitarem que elcorrent ens porti a l’abisme. Perquè,vist el panorama, el que ens amenaça ésuna espècie de feixisme universal, delqual en semblen anar sorgint no ja brotsverds sinó brots “negres”. Allò queNaomi Klein anomena: «El capitalismedel desastre».

Ens toca escollir entre la sobrietatsolidària o el desastre. Però sense obli-dar, parodiant una altra frase bíblica,que «l’home no es justifica per ser d’es-querres». El judici sobre les personesno ens toca a nosaltres. Qui es creumillor per ser esquerranós no és pròpia-ment d’esquerres. És només un fariseude l’esquerra.

29

«Rebeldes al hogar o en su nostalgiatodavía avanzamos en la noche,

con el sello de Dios en nuestras frentescamino de la tierra presentida»

Pere CasaldáligaAntología personal

1. Veure «Manifiesto para una tolerancia impres-cindible», (El País, 3 de gener de 2005).

2. Partido Revolucionario Institucional, sorgitdesprés de la revolució mexicana i que es vamantenir setanta anys seguits en el poder ambuna orientació cada vegada més de dretes.

3. 20 de novembre de 2010. Citat a Le MondeDiplomatique, el desembre de 2010, pàg. 1.

4. Mortal per les persones com per la mateixa ter-ra: crisi ecològica i opressió humana tenen lamateixa causa.

5. Si traduís al grec l’expressió “gestió de la casa”hauria d’escriure eco-nomia…

6. Evidentment, les víctimes poden tenir la sevaculpa, però no són els únics ni els primers cul-pables de la seva situació: tenen fins i tot certdret a aquesta culpa com deia Vicente de Paül.

7. Així ho ha vist molt bé Reyes MATE en el seuesplèndid Tratado de la injusticia, Barcelona,Anthropos, 2011.

8. AEconomic possibilities for our grand children.Aquestes paraules van ser recordades crítica-ment per E. SCHUMACHER a Lo pequeño eshermoso, Madrid, Hermann Blume editores,pàg. 85 i més tard per L. GONZÁLEZ-CARVAJAL,El hombre roto por los demonios de la econo-mía, Madrid 2011, pàg. 29.

9. En els començaments del capitalisme se situa-ven entre 1 i 2 o 1 i 3, i en els últims cinquan-ta anys ha passat fins a 1/60 i últimament 1/90.

10. Libro de la vida, 38,3.11. Encíclica de Pío XI Quadragesimo anno n.79-

8012. Això sembla haver funcionat a nivells reduïts

(Mondragon, Marinaleda –únic poble d’Espa-nya sense atur i on tothom té habitatge– o elsprimers ajuntaments amb “pressupostos partici-patius” al sud de Brasil, regits pel PT)… El pro-blema és saber-ho traslladar a gran escala.

13. Daniel COHEN, La prosperidad del mal. Unaintroducción inquieta a la economía. Madrid,Taurus, 2010.

14. Encíclica Rerum Novarum n. 3215. «L’any posterior a les crisis de les hipoteques

escombraria, els governs han destinat més di-ners a mantenir els bancs i les institucions fi-nanceres que el que tot el món ha invertit en50 anys per ajudar els països pobres.» (citat enLe Monde Diplomatique, maig 2011, pàg. 28).

16. Per això Aristòtil (defensor de la propietat pri-vada) sosté que: «la usura no és conforme a lanaturalesa i és rebutjada amb tota raó: perquèen ella el guany procedeix dels mateixosdiners i no d’allò pel qual van ser creats. Elsdiners es van crear per a facilitar l’intercanvimentre que en la usura s’utilitzen per a engen-drar més diners… De forma que, de tots elsnegocis, aquest és el més antinatural».Política, llibre I, 1258 B. A l’Ètica a Nicòmacarriba a qualificar-la com «ofici indigne depersones lliures i propi d’alcavots i gent perl’estil».

17. Remeto al meu vell comentari al llibre Marx yla Biblia, del mexicà J. P. Miranda, qui prete-nia fer consistir la fe cristiana en la seguretatque el món té remei. (La teología de cada día,Salamanca 19772, pàg. 401-18).

18. Jürgen HABERMAS, Texte und Contexte, Frank-furt, Suhrkamp 1992, pàg. 125.

19. M. HORKHEIMER, Anhelo de justicia, Madrid,Trotta 2000, pàg. 169.

20. La frase rima amb la meva “distinció entre Fo-nament i funcionaments”: ja que per a un filò-sof no creient, i tan rigorós com Muguerza,poques coses semblaran més molestes que lasuperstició. I no obstant això el nostre autors’hi acull per raons humanes, que són les nos-tres raons més últimes.

30

NOTES

21. A l’obra de CRISTIANISME I JUSTÍCIA, ¿Mundia-lización o conquista?, Santander, Sal Terrae,2001, pàg 202-204.

22. Vegeu sinó, les nostres campanyes electoralson la política ja gairebé no compta gens i és latècnica mediàtica la que ho decideix tot.

23. Vegeu l’excel·lent exposició d’Albert FLOREN-SA, La vida humana en el medi tècnic. El pen-sament de J. Ellul, Barcelona, Claret, 2010.Del mateix autor: «L’ídol de la tecnociència».A Idolatries d’Occident, Barcelona, Cristia-nisme i Justícia, 2004, pàg. 61-80.

24. J. NABERT, Essai sur le mal, París 1955, pàg.109.

25. Dades de la fàbrica de FIAT a Mirafiori (cf. Lemonde diplomatique, març 2011, pàg. 3).

26. Estic pensant, per exemple, en l’atemptat con-tra Hitler.

27. Bromejant cal afegir que la descripció bíblicadel judici final (Mateo 25,31ss.) és ambigua sise la vol llegir com a valorativa: els condem-nats que el jutge posa a la seva esquerra sónels que des de l’òptica de l’espectador estan ala dreta, i viceversa.

28. Adelia PRADO, Poesia reunida, pàg. 260.29. L’arquebisbe Romero va començar a canviar

quan, sent bisbe d’una diòcesi rural, va veureque els recol·lectors de cafè no tenien on dor-mir i, per caritat, va decidir habilitar un espaidel bisbat perquè tinguessin un sostre. Gràciesa aquest contacte va poder conèixer detalls decom eren tractats, i va escriure sobre aquest feten una carta (privada, evidentment, perquèaleshores Romero no estava per a més) al pre-sident de la República. Ni tan sols va obtenirresposta. Quan després va ser nomenat arque-bisbe de San Salvador, aquests episodis jal’havien començat a convertir.

30. I a més sense eficàcia. L’antic ministre d’hi-senda argentí va recordar fa poc que les ordres

de l’FMI van enfonsar el seu país més en lacrisi. I que Argentina en va sortir quan va des-oir aquells consells.

31. A H. MARCUSSE, El hombre unidimensional,1967.

32. Encíclica de Pius XI Quadragesimo anno n.128.

33. Política, caps. 9 i 10. Per ampliar aquesta dis-tinció remeto al Pliego de Vida Nueva (24 demarç de 2009): «Recuperar la economía».Aristòtil sosté que la crematística “ho desna-turalitza tot”, i posa l’exemple de la medicinala finalitat de la qual és curar el malalt però, sies practica per enriquir-se, es desnaturalitza.

34. A «La Contra», La Vanguardia, divendres 27de juliol de 2007.

35. Veure C. LOWNEY, El liderazgo al estilo de losjesuitas, Barcelona 2001, pàg. 11. Es tracta dela Banca Morgan.

36. «Un principi ensenyat sempre per l’Església ésla prioritat del treball enfront del capital» per-què «el treball és sempre una causa eficientprimària, mentre el capital és només un instru-ment o causa instrumental» (LE 12).

37. El terme “progressional” es va encunyar peroposició a progressiu i significa que, tot i que«han de pagar més els que més tenen», això nosempre es pot fer amb percentatges fixos: per-què aleshores arribaria un moment en el qualels impostos es menjarien tota la fortuna delric (la qual cosa és injust). Per tant, tot i queels percentatges de la imposició creixen pro-gressivament, aquesta progressió no és cons-tant sinó decreixent.

38. Segons altres fonts, el cost era en realitat sisvegades més gran, si es comptaven les exter-nalitats. Però això poc importa ara. Vegeu elsarguments a A. FLORENSA, ob. cit., pàg. 210-11.

39. De les Constitucions de l’Orde de la Mercè.

31

32

QÜESTIONS PER A LA REFLEXIÓ

La cita de Salvador Giner que obre el Quadern posa l’accent en els valors del’esquerra. Les seves preguntes com ell mateix diu no tenen resposta fàcil. Comrespondries tu a aquella pregunta?

1. Comença el Quadern definint el que és l’esquerra. Una vegada que el con-cepte es clarifiqui en el camp econòmic, cultural i social. Enumera i justifica elsirrenunciables de l’esquerra? Creus que en falta o sobra algun?

Davant de l’escepticisme postmodern convé proclamar que sempre hi ha cosesa fer; no sabem fins a on arribaran però poden fer-se. Moltes veus avisen quela indiferència és avui el crim més gran i l’excusa més hipòcrita. No hi ha res afer?

2. Capítol 2. Els irrenunciables de la veritable esquerra, en oposició als de l’es-querra de plàstic (de manera semblant a com s’oposen les flors del camp a lesartificials), ens ajudaran a preguntar-nos: Quins són i cap a on ens porten elsnostres irrenunciables?

3. Capítol 3. Tot i que l’autor ho considera menys important intenta avisar sobrepossibles disfresses amb què tranquil·litzar la nostra consciència respecte alsvalors de l’esquerra. En el teu cas, funciona alguna d’aquestes disfresses ode semblants?

4. Capítol 4. Es fa ressò de les paraules de Jesús de Natzaret: «Feliços els quies compadeixen del dolor d’aquest món». La indignació no és ira ni odi ni vio-lència... És la reacció que sorgeix espontàniament quan t’apropes de cor als ex-closos de la terra i veus com són tractats. Hi ha en mi, a més a més d’indig-nació, una veritable aflicció per la sort de tantes víctimes d’aquesta terra?

Quina és la meva posició de les tres que enumera l’autor al final?

«No hi ha solució, tots són iguals»«Anem progressant...»«Hem de resistir»