CoberiContraTdF98 tr.fh11 29/6/10 22:58 P�gina 1

Composici�n

C M Y CM MY CY CMY K

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA2 EDITORIAL

ESTISORESMiguel Estaña

Potser el lector se sorprendrà amb l’inexorablepas del temps, però ja ha passat un lustre d’ençàla mort de l’escriptor aragonès de nació catalanaJesús Moncada i Estruga. Cinc anys en què la fi-gura i l’obra de l’escriptor mequinensà s’han man-tingut en vigència sobretot gràcies a l’interès mos-trat per familiars, amics i admiradors catalans i ara-gonesos –part de l’anomenada societat civil– pertal de difondre la seua obra total. En un altre puntd’aquest número de TdF se’n fa un detallat repàs,d’aquelles actuacions sobre l’obra de Moncada quehan tingut més ressò públic.

Deixant de banda l’Ajuntament de Mequinen-sa –que, amb el suport incondicional dels mequi-nensans, de sempre s’ha mostrat compromèsamb la persona i l’obra del seu fill més il·lustre (ipredilecte)–, han estat algunes institucions de l’ad-ministració catalana (més en concret la Diputacióde Tarragona, la Institució de les Lletres Catala-nes... i, especialment l’Ajuntament i la Universi-tat de Lleida) les que més s’han ocupat en aquestsdarrers cinc anys en difondre l’obra moncadiana.

Si bé en uns primers moments també l’admi-nistració aragonesa s’esforçà per donar a conèixer–i reconèixer– públicament l’obra d’un dels mésdestacats escriptors del segle XX nascuts a l’Ara-gó, un escriptor que ha fet de diferents espais ara-gonesos l’escenari principal de la seua obra –cosaque, afortunadament, se li va saber reconèixer envida de l’escriptor en atorgar-li el 2001 la Meda-lla de Santa Isabel de Portugal de la Diputació Pro-vincial de Saragossa i el 2005 el Premi de les Lle-tres Aragoneses del Govern d’Aragó–, sembla quea hores d’ara el tinguen instal·lat en el purgatori que,gairebé inevitablement, han de passar escriptors i

artistes els primers anys de la seua desaparició físi-ca. Volem dir que més enllà d’algunes persones moltconcretes –bàsicament uns pocs periodistes, editorsi crítics residents en la capital d’Aragó–, la societataragonesa en general –i més en concret l’administracióautonòmica i, sobretot, la de la capital d’Aragó i dela província on s’inscriu Mequinensa– no s’estan mos-trant gaire interessades per difondre l’obra de JesúsMoncada. Dit d’una altra manera, ens demanem hicet nunc per a quan una exposició de l’obra plàsticade Jesús Moncada a la capital d’Aragó? O sobre laseua obra literària en la ciutat en què transcorreguébona part de la seua adolescència i joventut?

Però, esclar, una cosa semblant es pot dir de l’ac-titud de l’administració de la capital de Catalunya,localitat en què l’escriptor mequinensà hi va residirmés anys, quasi la meitat de sa vida. Malgrat que en1989 Camí de Sirga va rebre el premi Ciutat de Bar-celona encara està pendent l’organització d’una ex-posició sobre l’obra plàstica de Jesús Moncada talcom es demanava en lloc significatiu de la pàgina 2del diari barceloní La Vanguardia del passat 25 d’a-bril, poques setmanes abans de complir-se el cinquèaniversari del seu traspàs en la ciutat comtal. Per aquan, ens demanem ara i aquí, una extensa exposi-ció sobre el món creatiu i personal de Moncada enun punt destacat de la capital de Catalunya, la seuaciutat?

Sort en tenim de l’Ajuntament de Mequinensa –idels mequinensans– que, sempre amatent en ressaltarl’obra i la figura de Jesús Moncada, està iniciant unparell de projectes –un dels quals en realització moltavançada– on recollir i difondre el llegat de JesúsMoncada. Cal esperar que en pocs mesos en tinguemnovetats.

Un escriptor inexistent?EDITA:

C/ Pla, 4, 44610 Calaceit, Tel. 978 85 15 21

Associació Cultural del MatarranyaConsells Locals de la FranjaInstitut d’Estudis del Baix Cinca-IEACentre d’Estudis Ribagorçans (CeRib)

DIRECTOR: Màrio Sasotmsasote@yahoo.es

GESTIÓ I ADMINISTRACIÓ:Cèlia Badet

CAP DE REDACCIÓ IMAQUETACIÓ GRÀFICA:Isabel Calaf • T. 661 470 457tempsdefranja@telefonica.net

CONSELL DE REDACCIÓ:Antoni Bengochea, José MiguelGràcia, Marta Momblant, ArturQuintana, Lluís Rajadell i CarlesSancho (el Matarranya). Rosa Arqué,Susanna Barquín, Marta Canales,Jaume Casas, Pep Labat i CarmeTarragó (el Baix Cinca). CarlesBarrull, Glòria Francino i JosefinaMotis (la Llitera i la Ribagorça). Carme Messeguer (PPCC).

FOTOGRAFIA:Pep Labat i Sigrid Schmidt Von der Twer.

OPINIÓ:Susana Antolí, Susanna Barquín,Esteve Betrià, Tomàs Bosque, JosepA. Carrégalo, Miquel Estaña, QuimGibert, Merxe Llop, Marc Martí,Vicent de Melchor, Juli Micolau,Joaquim Montclús, Ramón Mur,Francesc Ricart, Carles Sancho,Ramon Sistac, Natxo Sorolla, Carles Terès i Joaquim Torrent.

SUBSCRIPCIONS I PUBLICITAT: 978 85 15 21

IMPRESSIÓ i PRODUCCIÓ:Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.comDISSENY: Maqueta interior: Ricard SolanaCoberta: Carles Terès

DIPÒSIT LEGAL: TE-88/2000ISSN: 1695-7709EN VENDA A:Albelda Estanc ConchitaCalaceitPapereria AbàsEl TorricóLlibreria PilarínFragaLlibreria Badia i Llibreria CabreraGironaLlibreria Les VoltesLleidaLlibreria de la GeneralitatMequinensa Papereria GonzálezReusLlibreria GaudíSaidí Llibreria Panadés i Llibreria SorollaSaragossaPapelería Germinal. C/ Sepulcro, 21TamaritEstanc PatritoTortosaLlibreria El TempleVall-de-roures Llibreria Serret

ESTISORESMiguel Estaña

EnglishRibagorça

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 3

s u m a r i salutació del directorLa cultura i literatura catalanes a l’Aragó no és un tema “prio-

ritari” per al govern d’Aragó. No ho sospito ni m’ho invento jo.No parlo d’una impressió personal o col·lectiva. Està escrit, ne-gre sobre blanc, en el BOA del 6-6-2010 en la resolució d’ajutsa associacions per a realitzar activitats culturals.

ASCUMA va presentar un projecte el 2009, força documentat, treballat i exhaustiu, per a di-fondre la poesia de Desideri Lombarte, als vint anys de la seua mort, per biblioteques i pobles,mitjançant conferències, concerts i recitals poètics, exposicions, etc. I la Direcció General de Cul-tura, ha exclòs aquesta proposta del programa d’ajuts qualificant-la com a “no prioritària”.

No sé –ni vull saber– res de l’entitat i qualitat dels altres projectes presentats i aprovats, que se-gurament tindran tots els mèrits necessaris per a obtenir les subvencions adjudicades.

Però si en un moment en que s’ha aprovat la Llei de Llengües i quan encara està en dubte, perla crisi, la possibilitat de crear-se partides especials per al finançament i desenvolupament de laLlei, tal com aquesta prescriu, no s’aprofiten les partides pressupostàries actuals per a recolzarun mínim d’activitats en favor d’aquiestes llengües, apaga y vámonos.

Màrio Sasot

CARTES CREUADES

cartes dels lectorsEditorial

Salutació del directorCartes dels lectors

El Matarranya

El Baix Cinca

Reportatge2005-2010: cinc anys

ambsense Jesús Moncada

Cultura

La Ribagorça

Aragó

Gent de Franja

Països Catalans

Opinió: «I also love xapurreau» I… a propòsit dels fets

de la Codonyera

2

3

4

7

10

13

16

17

Trenquem bombolles

Ja he escrit sobre la bombolla que cada un denosaltres tenim amb els nostres criteris segonsles nostres vivències.

Donant per descomptat el valor del Sr. ArturQuintana, en una carta anterior qüestiona un co-mentari de Eliseu Trenc, també amb una tra-jectòria brillant.

No te per què, el que diu un, ser contrari al quepensa l’altre. Hem de reconèixer que tots dos te-nen raó. De víctimes i botxins n’hi ha a totes lesbandes. L’ètica dels que ho comenten, inqües-tionable.

És veritat que durant moltíssim anys, el Ca-talà va ser deixat de banda i menyspreat, vícti-ma d’un règim centralista. Els catalanoparlantsno podien ni aprendre a escriure’l. I encara ara,en aquesta zona de la Franja hi ha víctimes dedistorsions i males intencions al voltant de la llen-gua que es parla.

Paral·lelament, a Catalunya fa uns quants anysque algunes persones menyspreaven el castellài els castellans de la resta de l’Estat Espanyol.De fet, ara per ara, hi ha manifestacions i men-talitats que presumeixen d’això entre algunsgrups minoritaris.

Per altra banda –ja dic, algunes persones–, ac-ceptaven malament el nostre Català diferent. Totaixò ha millorat molt, però no esta superat deltot. Per més que vulguin negar-ho, és una rea-litat viscuda a la nostra pell en el dia a dia delcarrer.

Estant en contra de la tensió entre CCAA i del’enfrontament entre les maneres de parlar,hem de començar per reconèixer, a més del queha viscut cadascun de nosaltres, també el que han

viscut els altres. La realitat no es això O allò, sinóaixò I allò.

Josefina Motis

M’han dit…

Un amic d’Àger (Montsec d’Ares) m’ha dit–que li han dit–, que les diputacions d’Osca iLleida han arribat a un acord per unir els dos cos-tats del congost de Montrebei (Portell del Mont-sec) amb una passera. Això seria fantàstic!

Algú pot fer-me arribiar, mitjançant TdF si aixòés cert? I també si se sap el punt on es farà. Nooblidem que el congost fa aproximadament 8 km.de llarg i amb espadats que fan ben bé 500 m.d’alçada, i s’acosten a la verticalitat total al cos-tat dret.

Quilis GuartEstopanyà

12

18

SUBSCRIU–T’HI978 85 15 21

tempsdefranja@telefonica.net

19

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA4 EL MATARRANYAL’E

SM

OLE

T

Defensors de lallibertat (o de lamandra?)

És curiós com la paraula “lli-bertat” ha acabat sent ensenyade partits i mitjans de dreta. Ami em fa l’efecte que, enaquest context conservador,s’equipara llibertat amb man-dra. Mandra d’entendre a l’al-tre, de renunciar a cap privile-gi, d’adquirir una mica de co-neixement. Aplicat a la nostracircumstància lingüística, lacosa assoleix nivells grotescos.Fa unes setmanes vaig enviarun missatge a Ciutadans, persaber perquè s’havien posi-cionat contra la pàl·lida Llei deLlengües aragonesa. No emquadrava la seua defensa de lallibertat lingüística individuala Catalunya amb l’oposició aun text que tot just reconeixiael fet que a l’Aragó es parlatambé català i aragonès. Des-prés d’un intercanvi de mis-satges amb Koldo Blanco“Subsecretario de Acción Po-lítica de C’s”, vaig constatar–hauria de dir-ne corroborar–que l’únic que els interessa ésque tothom parli castellà obli-gatòriament. I si es vol xerrara més a més català, no passares, però que no s’imposi a nin-gú. En les llargues argumen-tacions no em va dir gairebéres d’Aragó. Suposo que des-coneixia el tema, inclosa la lleia la qual s’oposen. Només esqueixava de Catalunya. Els famal que en un territori espan-yol hi hagi una llengua quegaudeixi d’un estatus tan im-portant. Per això invoquen lallibertat d’aquells a qui els famandra d’adaptar-s’hi. Peraixò els fa por que en un lloccom l’Aragó pugui alçar el capuna llengua pròpia no caste-llana. La llibertat, per ells, ésque tot continuï com ho vandeixar les dècades de dictadu-ra i uns quants segles de Decretde Nova Planta.

Carles Terès

Ràdio Matarranya estrena podcastMarc Martí

<http://www.ivoox.com/es-cuchar-audios-radio-matarra-nya_al_22333_1.html>, desdel que es poden escoltar elsprogrames de la nova emisso-ra de la comarca terolenca aqualsevol hora del dia i sensenecessitat de transistor.

L’emissora, en poques set-manes de vida, s’ha convertiten el mitjà de comunicació dereferència de la zona. Les seuesemissions són seguides, a mésde pels propis veïns, per gentdel Matarranya que viu a altresllocs i que poden connectar endirecte les seues emissions perinternet, al que es suma ara elservei de ràdio a la carta.

Ressò per tot arreu El fet de ser la primera emis-

sora en emetre en català desd’Aragó ha estat un dels motiusque han portat a Ràdio Matar-ranya a aparèixer en nombro-ses revistes i premsa especia-litzada. Media.cat, observato-ri crític dels mitjans apuntavarecentment que «La iniciativaés de l’empresa Masmut Pro-duccions, que forma part delGrup de Comunicacions delsPorts, on hi participen mésd’un centenar de socis. Fran-cesc Puig, un dels seus res-

ponsables, explica a Media.catque tant Ràdio Matarranyacom la resta de projectes delgrup –entre els quals destacaNord Televisió, Els Ports Ràdioo el digital comarquesnord.cat–tenen un «funcionament co-mercial i un objectiu social».«Són iniciatives de comuni-cació que volen recolzar el de-senvolupament social i culturalde comarques com els Ports i elMatarranya» afegeix. En aquestsentit els beneficis es reinver-teixen per poder continuar am-pliant la xarxa de mitjans».

TV3, la televisió autonòmi-ca catalana, ha destacat en el

Telenotícies Comarques la cre-ació de la primera ràdio d’A-ragó en utilitzar la nostra llen-gua. “Un exemple per al de-senvolupament de la llei dellengües” del govern aragonèssegons la presentadora.

En el reportatge es podenveure els nous estudis de la rà-dio municipal, ubicada a Cala-ceit i que dóna servei “a una co-marca, el Matarranya, espe-cialment dinàmica en l’àmbitcultural”, diu la periodista.“Una cultura que les fronteresno la divideixen”, apunta An-gel Ferré, tinent alcalde de la lo-calitat.

Arnolfini, a Calaceit

El passat 24 d’abril Arnolfiniva fer el Taller de FronTVeres, TVparticipativa, a l’Escola de Ca-laceit finançat pel Projecte d’A-nimació Cultural Jesús Moncadai l’Ajuntament de Calaceit.

Els xiquets van fer un docu-mental del poble, entrevistes al ti-nent d’alcalde, Ángel RamónFerré i una fictícia a la Reinad’Espanya, presentació de víde-os sobre activitats i festes fetes alCRA Matarranya i la represen-tació d’una llegenda de Maella.

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 5EL MATARRANYA

Ens roben la veu

La vida als pobles ésmenys agradable del quesembla. Aquests dies ha plo-gut amb freqüència i forçaabundància al Baix Aragó.Dissabte passat, 12 de juny,passades les deu de la nit,ens vam quedar sense comu-nicació telefònica a tot el ter-me municipal de Bellmunt.Pensàvem que, com en altresocasions, la línia havia que-dat tallada com a conseqüèn-cia de la tempesta. Un malllamp ens havia tret la parau-la. Si més no, la paraulatelefònica.

Però no. Des de la com-panyia telefònica em vaninformar al dia següent queens havien robat la veu queutilitzem per parlar pel telè-fon fix convencional. Hanentès bé el que han llegit.Ens van tallar la veu perquèens l’havien robat. Semblaque ja ha passat altres vega-des. En zones despoblades iamb carreteres poc concorre-gudes, els lladres aprofiten lafoscor de la nit per robarcable de la línia telefònicaamb el propòsit d’aprofitardel coure que conté.

Total, que en aquestspobles on la televisió s’inte-rromp a totes hores amb elrètol de “no hi ha senyal”,ara ens quedem sense veuper parlar per telèfon perquèens roben el coure de la línia.Sembla un acudit. Però és larealitat del món rural espan-yol que potser no estiguilluny de necessitar un nouregeneracionisme com el definals del segle XIX.

Ramon Mur

LO

RA

SPA

LL

El passat 20 de maig hi va te-nir lloc a la vila de Gràcia deBarcelona una conferència acàrrec del Dr. Artur Quintanai Font sobre «L’obra de JoanBodon i la seva recepció aCatalunya», organitzada pelCercle d’Agermananent Occi-tano-Català (CAOC).

En primer lloc parlà de labiografia de Joan Bodon, desdel seu naixement en 1920 aCrespin (Llanguedoc) –família,estudis i treballs–, fins la seuamort el 1975, a Arbàtaix, unbarri de l’Alger.

El Dr. Quintana no deixàd’explicar i glosar cap de lesobres de Bodon, totes ellesgairebé autobiogràfiques ensentit ampli o producte de lesseues vivències: els Contesdel meu ostal, els Contes delsBalssàs, els Contes de Viaur,els Contes del Drac, i les no-vel·les La grava sul camin, LaSanta Estèla del Centenari,Lo libre dels Gran Jorns, Lo li-

bre de Catoia, les històriquesLa Quimera i la inacabadaLas Damisèlas; sense oblidarels seus treballs poètics.

La documentada i completaexposició del Dr. Quintanaben bé podria ser publicada enformat de quadern en algunacol·lecció, incloent-hi les fo-tografies que en van projectardurant la intervenció.

En 1976, el «Club dels no-vel·listes» va publicar Lo librede Catoia, traduït al català perArtur Quitana, sota el títolCatoia l’enfarinat. I l’any pas-sat, la mateixa editorial, l’ha re-

editat amb un nou pròleg d’Ar-tur Quintana.

No vull deixar de dir que enun futur pròxim es publicaranen català la novel·la La gravasul camin i Les contes delsBalssàs, segons traducció deJaume Figueras –aquest ambArtur Quintana són els únicstraductors al català de Joan Bo-don. I a més, i com a comple-ment de l’obra de Joan Bodon,l’editorial «Club dels Novel·lis-tes/Edicions del 1984»publi-carà Le verdugo d’Honoré deBalzac, traduït per Artur Quin-tana.

Vida i obra de l’occità Joan BodonJosé Miguel Gràcia

L’avisat lector dels cresolsrecordarà que, a la meva pas-sada contribució a aquesta rú-brica del dia 13 de febrer d’en-guany, vaig parlar de “Catoia,una gran novel·la occitana”. Ives per on, tot ha estat publi-car aqueix article, que l’ajun-tament d’Alcanyís ha deciditde dedicar un carrer a Bodon,l’autor de la citada novel·la. Sipassegeu pel vell Alcanyístrobareu un carreró que va delcarrer del Carmen al de Cal-dereros i que porta efectiva-ment el nom de Callizo Bodon,i escrit així, no pas en castellà,que fóra Bodón, i molt menysen l’horrible grafia patoisantedels francesos, Boudou, no, enperfecte occità, que no és poc:Bodon. I per si no n’hi haviaprou a costat mateix d’aquestcarreró n’hi ha un altre amb un

nom gloriosament occità: Ca-llizo Genzor, on no us heu dedeixar irritar per la grafia ar-caïtzant, gensor és un del motsclaus de l’amor cortès, de lescorts d’amor medievals occi-tanes. La dama que té gensorés amable, graciosa, bella,dolça i font de tota gentilesa.Qui ha triat aquests noms perals dos carrerons no ho podiahaver fet més bé: per una partha escollit el nom del màximautor de la literatura occitanacontemporània, Bodon, i perl’altra un mot esplèndid de lamés alta lírica europea me-dieval, d’on vénen totes les al-tres, italiana, francesa, gallega,alemanya i evidentment cata-lana: gensor. I és que tampocqueda gaire lluny d’ací la ciu-tat de Barbastre on quan l’efí-mera conquesta croada, feta en

gran part amb tropes occitanes,l’any 1064, un nombre consi-derable de dames musulmanes,expertes en el cant i en la mú-sica instrumental, foren de-portades a Occitània, i allícontribuïren decididament, se-gons sembla, a l’aparició de laprimera poesia trobadoresca.En Guilhem IX d’Aquitània, elprimer trobador de qui tenimnotícia, i autor ja d’una poesiade gran perfecció, va poderconèixer, o si més no, rebre elressò artístic d’aquelles da-mes musulmanes de Barbastre.Com veieu, doncs, els destinsde l’Aragó i d’Occitània sovinthan anat junts. I evidentmentaquests exemples no en sónpas els únics. Algun dia usn’escriuré d’altres.

Artur Quintana

L’ALCANYÍS OCCITÀ

SIG

RID

SC

HIM

DT

VON

DER

TW

ER

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA6 EL MATARRANYA

L’IET dóna la cara i publica unacol·lecció de llibres en català

Lluís Rajadell

AN

TON

IO G

AR

CÍA

/HER

ALD

O D

E A

RA

GÓ

N.

Els dos primers títols de lacol·lecció ‘Lo Trinquet’ de li-teratura en català que acaba deposar en marxa l’Insitut d’Es-tudis Terolencs (IET) han rebutuna bona acollida del públic, iaixò que encara no s’han pre-sentat públicament. L’organismeeditor es planteja ja la possibi-litat d’ampliar la tirada de lespròximes obres de la sèrie, que,de moment, ha llançat al carreruna antologia de la poesia escritaen català per autors nascuts ovinculats a la província de Te-rol des de l’Edat Mitjana fins al’actualitat i una obra teatral:Roda la mola, a cura del filòlegde la Codonyera Artur Quinta-na, i Fora de temps, fora de lloc,de la escriptora resident a BeseitMarta Momblant.

La col·lecció vol promoure, se-gons explica la directora de l’IET,Montserrat Martínez, la utilitza-ció literària del català, la llenguaparlada a la comarca del Matar-ranya i a part del Baix Aragó.

El secretari de l’IET –entitatfilial de la Diputació Provincialde Terol–, Javier Sáenz, afegeixque esta institució “sempre” hatingut molt clar que una part dela província és catalanoparlant.De fet, l’IET va col·laboraramb un ajut econòmic a la ex-tensa i intensa recopilació de laliteratura oral en català Lo Mo-linar, i a la seua posterior pu-blicació.

La nova col·lecció ha eixit almercat amb una insòlita discre-ció, quan l’habitual és donar aestes iniciatives la màxima di-fussió, tant per motius econò-mics –a més promoció més ven-des– com culturals. Tant la DPTcom l’IET argumenten motiusd’agenda per a justificar estaomissió.

Sáenz avança, no obstant,que, previsiblement, la presen-tació oficial dels dos primers nú-meros de ‘Lo Trinquet’ –elscorresponents a 2009– es faràabans d’acabar l’estiu de 2010,perquè, si no, reconeix, s’ajun-taran els dos titols publicatsamb els dos previstos per a2010: Pasqual Andreu, Lo Flo-rit, de José Miguel Gràcia; i Lesaventures d’en Roc d’Arça, deDesideri Lombarte.

Degut a la bona acceptaciódels dos primers llibres, la tira-da prevista inicialment, de 750exemplars, podria ampliar-se.Del primer títol, Roda la mola,se’n van imprimir excepcional-ment 1.000 exemplars, al trac-tar-se de l’obra inaugural de lacol·lecció, però de la segona,Fora de temps, fora de lloc no-més se’n van tirar 750.

Javier Sáenz comenta que,encara que escrits per autors dela província de Terol, els temesabordats als llibres de la col·lec-ció, poden interessar als lectorsde qualsevol territori de l’àmbit

catalanoparlant. Fora de temps,fora de lloc, per exemple, podriarepresentar-se a un teatre deBarcelona o de qualsevol lloc deparla catalana perquè les rela-cions humanes que mostra estaobra dramàtica son universals.

El primer llibre publicat re-passa la poesia escrita en catalàper autors de la província de Te-rol. Amb una excepció, l’ini-ciador del gènere, el religiós deMaella (Saragossa) al segle XVGuillem Nicolau. A continuacióhi apareixen textos de totes lesèpoques, encara que el gruix delcontingut és el segle XX, quan,després cents d’anys de postra-ció, n’hi ha una autèntica flo-ració d’autors, entre els quedestaquen Desideri Lombarte,Juli Micolau, Tomàs Bosque,Teresa Jassà, Susanna Antolí,José Miguel Gràcia, Marc Mar-tí o Aurèlia Lombarte. El volumes tanca amb la producció poè-tica dels grups de rock que es-tan proliferant actualment pelMatarranya i Baix Aragó, comLos Draps, Azero, Txirigol oTemps al temps. Entre les notesexòtiques de la recopilació, fi-gura de Llorenç Vilella, notaride la Codonyera del segle XVIque va escriure en vers un curióspamflet difamatori contra elcapellà del poble.

El segon volum, Fora detemps, fora de lloc, de MartaMomblant, és una obra teatralque gira al voltant de les rela-cions sentimentals entre elsquatre personatges protagonis-tes. Encara que el marc geo-gràfic de l’obra és Barcelona,sovintegen les al·lusions a Be-seit, el poble del Matarranyad’on provenen la major partdels personatges. Esta diversitatd’orígens també provoca una di-versitat de registres lingüístics,i els trets orientals es barregenamb els occidentals o, més con-cretament, beseitans.

Presentació de la col·lecció El Trinquet a l’Instituto de Estudios Turolenses

LO

ME

U G

ÈN

IT

Senyor Ricart

Senyor Francesc Ricart, an’aquesta revista jo no emvull apuntar res, vull nomésdeixar constància de la difi-cultat de sentir-se aragone-sa i que els mateixos arago-nesos et reconeguin lo par-lar, i per altra banda,defensar una llengua men-tre “los entesos” te tirencòdols al cap. Mons paressón de Beseit, tots monsiaios també, al rebesiaioBelet (1886-1981) lo vaigescoltar fins als catorzeanys i ben preciós que par-lave, ma iaia en farà noran-ta-set i em penso que tambéparle prou bé, i crec de totcor que deixar eixa llenguaaixí és fer-li més favor quedonar-li a la iaia el PompeuFabra i dir-li que paraulaque no hi trobo que no ladigue. En lo referent a quèpenso que es pot fer perdeixar-la “com l’heretat” lirespondré que les memòriesde ma iaia han segut l’únicapublicació en català delCESBA, que treballo elcatalà a la guarderia deBeseit des de fa vint anys,que com encarregada de labiblioteca del meu poblepromoc la llengua gràcies adonacions de llibres encatalà aconseguides perqüenta pròpia, a més treba-llo al projecte Jesús Monca-da d’animació a les aules enlo meu poemari guanyadordel Guillem Nicolau. Sen-zillament, dono el meu puntde vista sobre moltes con-tradiccions en les quesovint em topeto. Deixisestar de “rollos” freudians.

Susanna Antolí

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 7EL BAIX CINCA

Més de 120 palistes de totesles categories pertanyents anou clubs participaren al Cam-pionat d’Aragó de Slalom, laprimera prova oficial que acullel Canalet del Cinca, una in-fraestructura executada perl’Ajuntament de Fraga i elClub Caiac Baix Cinca que varebre el passat 17 d’abril dinsels actes de la fira Mercoequipseu bateig durant un entrena-ment en què van participaruna dotzena de palistes localsi que va ser presidit per l’al-

cia de Joan Crespo, de l’ADSantiagotarrak d’Irun, que vaobtenir una medalla de bronzeen categoria patrulles en elCampionat del Món de Pira-güisme en Aigües Braves cele-brat el 2009 a la Seu d’Urgell.L’organització de la prova, enquè col·laboren l’Ajuntament deFraga, el Caiac Baix Cinca i laFederació Aragonesa de Pira-güisme, espera que més de 500persones segueixin un campio-nat. «És una prova de nivell, laprimera del seu tipus que se ce-lebra a Fraga i esperem a commés gent millor», assenyalaJosé Antonio Cuchí, presidentdel Caiac Baix Cinca.

El Canalet és una infraes-tructura finançada per l’Ajun-tament de Fraga amb una par-tida de 15.000 euros que es vacomençar a executar a mitjansde març i implica la recol·lo-cació d’una sèrie de pedres enel tram del marge esquerra delriu Cinca comprès entre l’es-tació d’aforament i el parc flu-vial inundable de Fraga. Amés, s’han instal·lat una sèriede cordinos de tres mil·límetresde secció suspesos quatre me-tres per sobre de la làminad’aigua i dels que pengen lescinc portes que el Caiac BaixCinca ha estimat necessàriesper a la correcta pràctica del’eslàlom.

Les piragües omplen el CanaletRedacció

Una de les proves celebrades al Canalet

LUIS

ÁN

GEL

PÉR

EZ

calde de Fraga José Luis Mo-ret i la regidora d’Acció Socialdel Ajuntament de Sort (Llei-da) Inma Gallardo. Avui, el Ca-nalet s’ha vestit de gala per con-vertir-se en seu de la seva pri-mera competició, presididaaquest matí pel regidor delegatd’Esports de l’Ajuntament deFraga Amadeu Sampietro i elpresident de la Federació Ara-gonesa de Piragüisme José Ma-ría Esteve. Tant un com l’altrehan destacat la importànciadel Canalet per promocionar el

piragüisme en una ciutat, Fra-ga, en què aquest esport comp-ta amb un important nombre depracticants. Esdevenimentscom el d’avui, ha apuntat Es-teban, «demostren l’afició aun esport minoritari però ambgran atractiu» i suposen un, hadit, «reconeixement definitiu»a Fraga tant «a l’esport decompetició com a la promociódel mateix». Amadeu Sampie-tro, el regidor delegat d’Esportsha mostrat la seva confiançaque el campionat que avui escelebra a el Canalet recali a Fra-ga també en properes edicions.«Avui es marca una fita.Agraïm al Caiac Baix Cincaseva col·laboració i estem se-gurs que, amb iniciatives comaquesta, el piragüisme estarà enauge molts anys. Avui tot sor-tirà de meravella i esperemque es repeteixi en el futur».

Els 120 palistes que van pren-dre part a la prova pertanyen aclubs com ara l’Atlètic Sant Se-bastià, l’AD Santiagotarrak d’I-run, el Club Nàutic Mig Segrede Ponts, el Sícoris Club deLleida, l’AE Pallars de Sort, elCadí Canoe Caiac, de la Seud’Urgell, el Caiac Baix Cinca iels clubs gallecs Val Miñor iClub Bayona, que prendranpart en la prova amb un palis-ta cada un d’ells. En la provadestaca especialment la presèn-

LUIS

ÁN

GEL

PÉR

EZ

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA8 EL BAIX CINCA

un restaurant com cal, ambtaules, estovalles, flors, plats…El “sopar” va consistir en la ex-plicació i “degustació” de lesactivitats portades a terme al’IES Bajo Cinca al llarg delcurs pel Projecte “Poesía parallevar”. Així, el menú va ser elsegüent:– Entrants: Presentació.– 1r plat: «Poesía para llevar».

PresidènciaFa anys vaig anar a un dels

últims actes de Jordi Pujolcom a President, a la inaugu-ració de l’exposició “Cata-lunya, terra d’acollida”, alMuseu d’Història de Cata-lunya. Més tard, també acom-panyàrem el President PasqualMaragall en l’obertura de lamostra “Qui és qui a les lletrescatalanes” al Palau Moja deBarcelona.

Fa uns mesos vaig assistir alPalau de la Generalitat a l’ac-te d’obertura de l’any Mara-gall 2010-2011 que comme-mora els cent cinquanta anysdel naixement del poeta i elscent anys de la seua mort. AlSaló Sant Jordi vam poderveure l’espectacle Com si en-trés en una pàtria, sobre po-emes i textos en prosa deJoan Maragall.

Desprès d’unes paraules del’alcalde de Barcelona i d’unparlament del President de laGeneralitat, va glossar la per-sona i obra del poeta la pro-fessora Glòria Casals del De-partament de Filologia Cata-lana de la Universitat de Bar-celona. Ha preparat l’ediciócrítica de la poesia de JoanMaragall i té en projecte l’e-dició i estudi de la corres-pondència amb el cercle d’a-mics més íntims i pròxims.

A l’eixida del Palau mos ob-sequiaren amb el llibre JoanMaragall. Beneita sies, tem-pestat passada, perquè fasalçar els ulls a la llum nova!,i una postal amb una cita delpoeta: Elogi del viure; es-forçat en la teva tasca com side cada detall que penses, decada mot que dius, de cadapeça que poses, de cada copdel teu martell, en depenguésla salvació de la humanitat.

Juli Micolau

L’A

RG

AD

ELL Sopar poètic a l’IES Baix Cinca

per a famílies, alumnes i professorsRosa Arqué

JULI

O M

OR

ENO

El 29 d’abril a les 20:30 de lanit i com a cloenda del Mes dela poesia, el Grup de Bibliotecade l’IES Bajo Cinca va organit-zar un “Sopar” poètic com a ac-tivitat de trobada entre alumnat,professorat i famílies, dins de lacampanya «Poesía para llevar-Leer juntos poesía».

Per a l’acte, el vestíbul del’Institut es va transformar en

– 2n plat: Poetes del mes.– 3r plat: «Poesía para traer».– Postres: Concurs de poesia.– Cafè: Homenatge a Miguel

Hernández.Els diferents plats del menú,

van consistir en una selecció depoemes de cada una de les ac-tivitats del curs, i van ser ser-vits per un eficient i uniformatequip de cambrers i cambreresd’alumnat voluntari i la “de-gustació” en la lectura vo-luntària del poemes per partdels assistents.

El “sopar” va comptar ambuna acurada amenització mu-sical en directe a càrrec del’“Orquestra simfònica” del’IES Bajo Cinca formada percinc alumnes del Centre.

Uns 40 assistents van parti-cipar amb interès en la lecturadels poemes i la Presidenta del’AMyPA, com a entitat patro-cinadora del Projecte, va tancarl’acte amb unes paraules i vaanimar a tots a llegir, en gene-ral, i a llegir poesia de forma es-pecial.

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 9EL BAIX CINCA

ESTAMPES RIBERENQUES

Al Castell del Poble fa 60 anys

Francisco Copons

A final dels anys 40 del segle passat, mos costava ben poc anaral castell del Poble perquè érem xiquets que més prompte parei-xíem cabres; o potser més ben dit, cabrits. Per pujar-hi hi havia uncamí –que nantres no empràvem–, que encara ara es coneix bé, queper a tots aquells que estem criats per allí, tenia –millor dit, queencara té– vuit tramades i set angles de 45 graus; dit d’una altramanera, lo camí ascendia fent ziga-zaga, encara que nantres en diemfent esses i jo més bé en diria fent zetes. A cada tram li diem “ca-rratera”: primer tram, primera “carratera”; segon tram, segona “ca-rratera”, etc. Ara ho veig clar: coses dels xiquets que érem.

Al darrer angle, que anava del penúltim al darrer tram, l’em-presa ENHER hi va fer una pedrera de pedra per a la reparaciódel castell als anys seixanta. També hi havia restes d’un assen-tament humà prou antiu ja que s’hi ha trobat ceràmica de cordó.Jo, d’arqueologia, n’entenc ben poc, però sé que l’època de la cerà-mica de cordó se situa de 800 o 1.000 anys abans de Crist; avuien dia encara s’hi coneix. D’allí eixia el darrer tram de camí queanava paral·lel a la muralla, era el més costerut i entrava al recintedel castell per la ranxeria. Vaig conèixer el castell en ruïnes, peròés que en poc temps va quedar destrossat: tots hi vam contribuird’una manera o d’una altra. Nantres, que érem criatures, des-trossàvem, si podíem, tot allò que estava xombat; però hi havia

persones grans, que estaven obrant al Poble Vell, que pujaven alcastell i se n’emportaven tot allò que podien, com ara teules o ra-joles massisses.

Los meus amiguets i jo buscàvem tresors –que no en vam tro-bar mai cap– i moixons. Dels moixons que hi havia, poques va-rietats però molt saragaters, sobretot en època de cria, hi viem locul blanc (Oenanthe leucura), lo covatxo (Oenanthe hispanica),l’esparver (Falco tinnunculus), lo solitari (Monticula solitarius),lo pardal roquer (Petronia petronia) i la corpeta (Corvus mone-dula). Estos eren, per damunt damunt, los que criaven en aquellstemps; xillaven –alguns més que d’altres– sobretot lo pardal ro-quer en època de cria espantant la parròquia amb un xellit con-tinu. Hau d’imaginar-us tal com estava el castell: tot en ruïnes alsbaixos, quartos sense llum, racons a l’escur... Al pardal roquer,que no parava de xillar, li has d’afegir el seu eco ressonant... Amés, quan menys t’ho esperaves, aguaitava una corpeta a qual-sevol finestra pegant un xellit i marxava: tot en conjunt resulta-va prou fantasmagòric. Alguna vegada, presos del pànic, fugiencorrents los meus amiguets dixant-me sol en algun que altre niui agarrat on podia. Quasi sempre era jo qui mirava els nius i diaals meus amiguets: mireu, si é una corpeta! Però ells, amb ullsesparverats, molt esfaraïts i amb molta por, no paraven de córrerde cara als carrers del Poble.

Los que mos quedàvem, estàvem tranquils perquè la porta noes podia tancar perquè estava mig oberta, ensorrada de pedres irunes. No fie massa temps que una altra quadrilleta de perillansmos havien gastat una broma en tancant-nos dins amb forrellat,fent que saltessa per una finestra –que avui en dia està diferent–:hi va haver llàgrimes i tot; de por, és clar. Avui en dia ho recor-des i t’esgarrifes en veure el que fíem: coses de poc coneixement.

El 28 de maig es van lliuraren el Palau Moncada, de Fra-ga, els Premis Nacionals de Bi-blioteques escolars de 2009als 27 centres de tota Espanyaguanyadors, dos dels quals sónde Saragossa capital: IES Tiem-pos Modernos i l’IES MedinaAlbaida. S’ha de destacar queés la primera vegada que aquestacte de lliurament es fa fora deMadrid i es va fer a Fragacom a reconeixement del caràc-ter pioner del Baix Cinca en bi-blioteques escolars a Espanya,com va ser explicat a l’acte.

En el mateix acte es va pre-sentar a nivell nacional el llibreBibliotecas escolares entre co-millas, coeditat entre el Minis-teri d’Educació i la Fundació

ne i una alumna de l’Institut vanactuar de presentadors del lliu-rament dels Premis.

Germán Sánchez Ruipérez, deSalamanca. El llibre és un es-tudi qualitatiu realitzat per amb-dues entitats sobre nou centresde tota Espanya que destaquenper les seves “buenas prácticas”en biblioteques escolars, delsquals dos són de Fraga: el CEIPMiguel Servet i l’IES BajoCinca, motiu pel qual el llibrees presentava a Fraga.

Els dos centres fragatins vanser convidats a mostrar a l’actedel Palau Montcada alguna deles seves activitats de difusió dela lectura. Així, el CEIP MiguelServet va realitzar una sessió decontacontes a càrrec del seuGrup de mares i l’IES BajoCinca va realitzar una versió re-sumida del seu Sopar poètic a

càrrec de l’alumnat de 1r i 3rd’ESO com a cambrers, músicsi lectors, a més a més, un alum-

Lliurament de premis de biblioteques escolars al Palau Moncada de Fraga

Julio Moreno

Entrega de premis a les Biblioteques Escolars al Palau Moncada de Fraga

LUIS

ÁN

GEL

PÉR

EZ

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA1010 REPORTATGE

El matí del dilluns 13 dejuny de fa just ara cinc anys mo-ria als 63 anys a la clínica Co-rachan de Barcelona JesúsMoncada. Tots els mitjans decomunicació catalans i arago-nesos se’n van fer ampli ressò.Davant de la mort de l’escrip-tor, l’Ajuntament de Mequi-nensa va celebrar el vespre deldia 14 un ple extraordinari enquè l’únic punt de l’ordre deldia fou nomenar Jesús Monca-da i Estruga fill predilecte delPoble. Alhora el consistori de-cretà tres dies de dol oficial.

Les restes de Jesús s’incine-raren encabat de la cerimònialaica que tingué lloc el 15 dejuny al tanatori de les Corts deBarcelona, una cerimònia enquè assistiren centenars d’a-mics i parents –molts delsquals venguts des del seu pobleo del seu barri barceloní deGràcia–, així com represen-tants del Govern de la Genera-litat de Catalunya encapçalatspel President Pasqual Maragalli el Conseller Primer JosepBargalló, del Govern d’Aragóamb la consellera de CulturaEva Almunia al capdavant, del’Ajuntament de Barcelona

amb el regidor de Cultura Fe-rran Mascarell, de l’alcaldessade Mequinensa, Magda Gò-dia,... Les cendres de l’escrip-tor s’escamparen dies més tard–en concret, el dissabte 9 de ju-liol en un primer acte populari alhora íntim i familiar– en elsolar de la casa mequinensanaon havia nascut Jesús l’u de de-sembre de 1941.

El 9 de setembre de 2005 seli va retre un nou homenatge po-pular i, ara, massiu, a Mequi-nensa durant l’acte de lliura-ment –en presència del Presi-dent d’Aragó Marcel·lí Iglésias–a la mare de l’escriptor, MariaEstruga, d’un pergamí amb elnomenament de Jesús Monca-da com a fill predilecte de la vilai de la insígnia d’or i brillantsdel municipi. Alhora s’inaugu-raren a Mequinensa dues ex-posicions en instal·lacions mu-nicipals, en una d’aquestes ex-posicions es recreava la seua fa-ceta com a escriptor mentreque en l’altra s’hi presentavauna part important de la seuaobra plàstica, una faceta del seumón creatiu que si bé feia gai-rebé vint-i-cinc anys que haviadeixat aparcada, ha estat la que

més s’ha difós en els darrerscincs anys; o, si més no, més hasorprès, atesa l’alta qualitat, aqui ha volgut acostar-se a l’o-bra i la intimitat creativa deMoncada.

Així la Diputació de Tarra-gona organitzà –amb col·labo-ració de l’Ajuntament de Me-quinensa i del Govern d’Aragó–del 4 al 27 de novembre d’a-quell mateix any 2005 una ex-posició al Museu d’Art Modernde Tarragona amb el títol ‘L’u-nivers creatiu de Jesús Monca-da’ amb seixanta obres (olis idibuixos), prou representati-ves dels diversos estils que vapracticar Moncada al llarg de laseua trajectòria artística. Enparal·lel es realitzà a Tarrago-na al llarg de quatre setmanesuna lectura pública de Camí desirga, amb la participació d’a-mics, parents, escriptors i per-sonatges de la cultura i la polí-tica com ara el president de laDiputació de Tarragona JoanAregio, la consellera de Cultu-ra del Govern d’Aragó EvaAlmunia o l’alcaldessa de Me-quinensa Magda Gòdia. D’a-leshores ençà l’obra plàstica deJesús Moncada s’ha exhibit,tant a l’Aragó com a Catalun-ya, en nombroses ocasions:Lleida (6-17 de febrer de 2006),Fraga (25 de març-16 d’abril de2006), Barbastre (26 de ge-ner-23 de febrer de 2007), Ca-latayud (9 de març-29 de marçde 2007), Terrassa (18 d’octu-bre-11 de novembre de 2007),Lleida (setembre de 2009), etc.

Però no només ha estat l’obraplàstica de Jesús Moncada laque s’ha donat a conèixer ambcreixent intensitat en els darrerscinc anys, sinó que han estatmúltiples les reedicions de lesseues obres així com l’aparicióde noves traduccions d’aques-tes mateixes obres. També hanestat diverses les manifesta-cions públiques celebrades al

voltant de l’obra i la persona del’escriptor –i ara també pintor–mequinensà, actes i publica-cions que ara i aquí no puc –ono sé– detallar in extenso. Ambtot no puc, ni que sia breument,deixar d’assenyalar-ne cinc,d’aquelles publicacions i actesd’homenatge que al meu en-tendre han tengut una més granrepercussió o una especial sig-nificació pública. El primer,cronològicament, fou l’edicióen setembre de 2005 –en elmarc de l’homenatge mequi-nensà del dia nou d’aquell mes–del volum recopilatori de críti-ques literàries, entrevistes i res-senyes Jesús Moncada. Su uni-verso literario a càrrec del Go-vern d’Aragó i l’Ajuntament deMequinensa, publicació a laqual seguiren l’edició del dos-sier “Jesús Moncada, camí delrecord” dins el número (550)d’octubre de 2005 de la revis-ta Serra d’Or, i del número 21(2006) de la revista literàriaURC editada per l’Institut Mu-nicipal d’Acció Cultural del’Ajuntament de Lleida; un se-gon acte a destacar fou l’ho-menatge organitzat per la Ins-titució de les Lletres Catalanesa l’Espai de Dansa i Música deBarcelona el 26 d’octubre de2005 en què una vintena d’a-mics i familiars recordaren Je-sús Moncada llegint fragmentsde la seua obra i glossant la seuapersonalitat; el tercer ha estat ladefensa pública a la Universi-té de Montpellier III-Paul Va-léry per part de Sandrine Ribesde l’extensa tesi doctoral L’ouv-re de Jesús Moncada: Quandl’écriture devient mémoire; elquart, l’estrena a Terrassa l’oc-tubre del 2007 de L’aigua,adaptació teatral de les narra-cions curtes de l’escriptor me-quinensà a càrrec de la com-panyia Les Antonietes (i lesposteriors representacions pertot el territori); i el darrer –però

Hèctor Moret durant la presentació del web jesusmoncada.cat

2005-2010: Cinc anys a

ÒSC

AR

BA

GU

R

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 11REPORTATGE

no per això menys important–:la Trobada de traductors del’obra de Jesús Moncada cele-brada a Mequinensa el darrercap de setmana del setembre del2008, trobada que comptà ambla presència d’una trentenad’investigadors i traductors d’a-rreu del món.

I bé, potser ara també pu-guem afegir a aquesta llista lapresentació (o potser hauria dedir inauguració oficial) del webEspais Literaris Jesús Monca-da; però això, entenc, ja ésuna altra història, una històriaque, tanmateix, ens ha convo-cat en aquesta ciutat de Lleidai en les vigílies del cinquè ani-versari d’ambsense Jesús Mon-cada.

(Text llegit el 9 de juny amb mo-tiu de la presentació del web

http://www.jesusmoncada.cat)Hèctor Moret

mbsense Jesús Moncada

Si una imatge val més que 1.000 paraules poc podrem fer persuperar tot allò que us podran explicar les més de 250 imatgesque il·lustren el magnífic lloc web sobre Jesús Moncada(www.jesusmoncada.cat) que el passat 9 de juny va ser presentaten societat en la Biblioteca Pública de Lleida.

Una llaütada de mequinensans, professores de català i sim-patitzants diversos de la prosa moncadiana ens vam congregaren una acollidora sala d’actes delerosos de veure en format ci-nematogràfic les pàgines que, de ben segur, tothom havíem re-corregut des de la petita pantalla dels nostres ordinadors personals.

La iniciativa de construir un «web d’espais literaris» en laxarxa va partir dels Serveis Territorials a Lleida del Departa-ment de Cultura de la Generalitat de Catalunya i de seguida s’hivan sumar l’Institut d’Estudis Ilerdencs i la Delegació a Llei-da de l’Institut d’Estudis Catalans: es volia escollir un autor querepresentés «el territori» (un territori innominat sobre el qualtothom va passar de puntetes) i Moncada complia la doble con-dició de procedir d’un territori molt determinat que, a més, ha-via convertit en el seu tema literari.

La coordinació del projecte es va encarregar al professor Mi-quel Viladegut, que ha comptat amb el suport de l’equip tèc-nic de Quadratí per elaborar un completíssim web de dissenynet i atractiu. El cos central del projecte, com va explicar el ma-teix Miquel Viladegut, són els «Espais literaris», fragments es-collits dels relats de Moncada seleccionats en col·laboració ambla Mercè Biosca i l’Hèctor Moret. Aquests «Espais literaris»estan organitzats com un itinerari en deu etapes que, partint de

Lleida, arriba al poble, on es deté en àmbits com el castell, lamineria, la navegació fluvial, els carrers de la vila, la vida so-cial, etc. Els més de cent textos apareixen il·lustrats amb fo-tografies de l’època, en ocasions inèdites, i es poden sentir lle-gits per una selecció de veus mequinensanes vinculades al tea-tre o als grups de lectura.

Al voltant dels «Espais literaris» hi ha el detall de la biografiai de l’obra de Moncada i un apartat en què es recopilen dife-rents vídeos d’entrevistes al nostre autor, així com altres en quèexpliquen la seua experiència com a traductors de Moncada di-versos especialistes que es van aplegar el setembre de 2008 aMequinensa en la trobada de traductors de l’obra del mequi-nensà. El web Jesús Moncada: espais literaris confereix unaatenció especial a les traduccions dels escrits de Moncada, Camíde sirga en especial, ja que sovint els fragments seleccionatsapareixen traduïts a més d’una llengua (a vegades en versionsinèdites encarregades per a l’ocasió) i llegits, fins i tot, pels ma-teixos traductors. Cal recordar que Moncada va excel·lir tam-bé com a traductor del francès.

Completen aquests «Espais literaris» i les seues múltiples ver-sions (visuals, sonores i escrites a altres llengües) els «Àlbums»fotogràfics monogràfics de la vida de Moncada, dels «espaisliteraris» esmentats (a mode de recopilació), de la vida en lavila vella i de l’obra pictòrica de Moncada, que es va donar aconèixer al gran públic amb motiu dels diversos homenatgesque se li van retre després del seu traspàs.

Carme Messeguer

ESPAIS LITERARIS EN XARXA

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA1212 COMUNICACIÓ

Ilergets

El dimarts, 25 de maig, al’Aula Magna de l’Institutd’Estudis Ilerdencs, hi va ha-ver un debat, sota el títol,Lleida i la Franja de Ponent iamb la participació de QuimGibert, Joaquim Montclús,Ramon Sistac, Natxo Sorollai com a moderador Josep Ma-ria Prim.

Durant el debat, entre d’al-tres temes, es va parlar de ladisputa que mantenen els bis-bats de Lleida i Barbastre perla possessió de l’art sacre de laFranja i del començament deltraspàs, ara fa exactament quin-ze anys, de les 113 parròquiesde la diòcesi de Lleida a la deBarbastre. En arribar a aquesttema es va parlar dels ibers iconcretament de les tribus delsilercavons i dels ilergets. Els lí-mits d’aquestes tribus, per lapart de ponent, amb molt po-ques variacions corresponenttambé amb la restauració delslímits eclesiàstics, després dela conquesta cristiana. Durantmolts anys, aquest va ser el pa-rer dels principals arqueòlegsaragonesos i catalans que se’nvan ocupar del tema. Entred’altres, Bosch i Gimpera,Martín Almagro, Miquel Ta-rradell, etc.. Ara, coincidintamb la problemàtica dels límitseclesiàstics, estant apareixenalguns arqueòlegs aragonesosque intenten fitxar els límits deles tribus dels ilercavons i iler-gets amb els actuals límitseclesiàstics, una volta produï-da la segregació.

En un principi, els ilergetss’estenien per tota la Franja.Tot sembla indicar que elsilercavons, amb Tortosa coma centre de referència, forenuna escissió dels ilergets, Elslímits, a la zona nord i per lapart de ponent, s’estenien mésenllà del riu Cinca i al sud,com a mínim, fins al riu Gua-dalop. Afirmar el contrari,sense proves, és mentir.

Joaquim Montclús

DE

SP

ER

TA

FE

RR

O

Un centenar de professionalsdel sector editorial, comunica-tiu, publicitari i docent va con-gregar-se el dissabte, dia 29 demaig, a Les Borges Blanques(Les Garrigues), en el contextde la 5a Convenció de la Prem-sa Comarcal i Local, la reuniómés important de premsa depagament comarcal i local queté lloc anualment a Catalunya.En els darrers anys, la con-venció s’ha convertit en una re-ferència en l’àmbit editorialtant a nivell nacional com es-tatal.

La 5a Convenció de la Prem-sa Comarcal i Local, organit-zada per Premsa Comarcal/ACPC i el quinzenal de LesBorges Blanques Som Garri-gues, ha posat de relleu les in-quietuds i les necessitats delsector de la premsa de proxi-mitat, que travessa uns dels mo-ments més difícils de la sevahistòria, per la confluència dela crisi econòmica.

Joan Manuel Tresserras, con-seller de Cultura i Mitjans de

Les Borges Blanques es convertiren en la capital de la Premsa Comarcal

Laura Clavijo

Comunicació de la Generalitat,va assistir a l’acte. El consellerva assegurar que el governcontinuarà donant el seu suport,“malgrat que venen temps derecursos escassos”. Tresserrasha destacat la funció dinamit-zadora de l’associació en el sec-tor i ha recordat la importànciade potenciar els instruments degestió com els estudis i elBaròmetre de la Comunicaciói la Cultura.

També va assistir a l’acteCristina Coll, directora generald’Innovació i Cooperació ambels Mitjans de Comunicació,que va estar l’encarregada del’obertura de la 5a Convenció dela Premsa Comarcal i Local, ensubstitució del conseller Tres-serras, que va arribar després dela reunió en sessió extraor-dinària del consell de govern.

En el decurs de la convenció,va presentar-se el Llibre Blanc2010 de la Premsa Comarcal iLocal una radiografia única,fins ara, del sector que vol bus-car solucions per a sobreviure a

l’actual conjuntura de pèrduad’ingressos publicitaris, reduc-ció de despeses i d’ajuts públics.El Llibre Blanc 2010 de laPremsa Comarcal, encarregatper la Fundació Catalana de laPremsa Comarcal i elaborat perla consultora Marketing MediaEurope, amb la col·laboració deMedia Hotline i la UniversitatPompeu Fabra, inclou dadesdel volum d’ingressos per pu-blicitat, xifres de vendes, mar-ges de benefici, indicadors deconsum, costos per lloc de tre-ball, rendiments per exemplarvenut i altres ràtios d’interès. ElLlibre Blanc de la Premsa Co-marcal i Local compta amb elsuport de la Generalitat de Ca-talunya i el patrocini de LaCaixa.

En matèria d’investigació, vadonar-se a conèixer el treballguanyador del 5è premi deRecerca Universitària de laPremsa Comarcal: El públicjove front a la premsa comar-cal i local: diagnòstic i pro-postes d’actuació, presentatper la Universitat Jaume I deCastelló, coordinat per An-dreu Casero, amb la col·labo-ració dels professors HugoDoménech i Pablo López.L’entrega del premi va comp-tar amb la presència de SaülGordillo, director de l’AgènciaCatalana de Notícies (ACN),l’entitat patrocinadora.

Jaume Barrull, vicerector dela Universitat de Lleida, en re-presentació de la Xarxa Vivesd’Universitats, va tancar laconvenció, que ha finalitzatamb la presentació del nouweb de Premsa Comarcal, quedonarà aixopluc a totes les pu-blicacions associades que nodisposen de pàgina pròpia, pertal que s’incorporin a la xarxa,i també la presentació del nouweb del quinzenal de Les Bor-ges Som Garrigues.

El conseller Tresserras, a l’acte de les Borges BlanquesP

REM

SA C

OM

AR

CA

L

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 13LA RIBAGORÇA

TOT ENSENYANT LES DENTS

Menja maduixes l’àvia abans de Sant Joan;Per més frescor, les vol collides d’un infant.

A la bellesa formal i el lirisme dels versos de Josep Carner (Elsfruits saborosos, 1906), gosaria contraposar-hi imatges molt mésprosaiques però altament èpiques. Per exemple, la de les classespopulars, com una onada sense aturador, fent saltar les reixes i lesportes del Palau d’Hivern. O la del poble de París, amb les piquesalçades, assaltant la Bastilla. Tot plegat perquè el cicle estacionalfinalment ha acabat amb la tirania de les taronges (contre nous dela tyrannie, l’étendard sanglant est levé!...). Després de tants me-sos menjant so que cítrics (taronges, sucoses elles; mandarines, cadaany que passa més insípides...) i alguna que altra fruita sense substàn-cia a causa dels mesos passats en cambra frigorífica o per haverestat collida verdíssima en algun país exòtic de l’altre hemisferi,ens arriba tot d’un patac la fruita de primavera.

La primavera, amb el ball de les hormones (provocat pel cant delsexe i la música de la reproducció, rèmora humana de l’evolucióde les espècies), ens porta generosa les alteracions de caràcter, lesdepressions i, a causa del consum desmesurat d’eixos fruits sabo-rosos, algun que altre trastorn intestinal. A mi, que tinc encara ticsd’adolescent no prou acabat de pastar, m’ixen a més grans pertotarreu, i una borradura a la cara que m’obliga a posar-m’hi més cre-mes i ungüents dels que en sa vida arribarà a gastar Sophia Loren.

Els fruits saborosos

Ramon Sistac

I, tanmateix, el sacrifici paga la pena. La maduixa és la que m’a-fecta més, i procuro restringir la seua ingesta al màxim consumint-ne només les autòctones, de la terra, acabades de collir i molt mésaromàtiques que els maduixots o fresons, de producció gairebé in-dustrial. La nespra o nespla, dita del Japó (per diferenciar-la del’autòctona, que és fruit de tardaó), i també anomenada nespre, nes-pro o nispro (al poble de la meua dona en diuen micaco), se’m posade meravella, amb el seu regust entre àcid i dolç i els seus pinyolstan lluents; per no parlar de les prunes, amb una gradació de co-lors que enamora, de les peretes “castell” o de Sant Joan, dels pri-mers préssecs i nectarines... Però, és clar, la reina de la fruita detemporada és la cirera. Tot i que sol plaure més que a ningú a lacanalla, confesso que a mi m’ha agradat més de gran. Això sí: depetit les esperava amb candeletes per tal de fer-me’n arracades. Iem passejava així, orgullós, com aquelles cares fruitades que pin-tava Giuseppe Arcinboldo. Ja sé que açò no és gens original, i quetots heu fet el mateix, però m’agrada recordar-ho (serà perquè emtoca ja contemplar, impàvid, com s’escola el meu temps en el món,a mesura que se’m passa l’arròs?). Avui per avui, amb les cireres,m’haig de refrenar per a no prendre-hi mal, de tant que m’agraden.I em fa gràcia de resseguir el trànsit de la primavera a l’estiu a tra-vés de les diferents varietats: burlat, garrofal, picota...

I encara més: les darreres, ben negres i madures, són ideals peral clafoutis, autèntic requisit del Llemosí. Ompliu-ne el fons d’unmotllo (però amb pinyol, que altrament suquegen, es disgusten itot plegat agafa mala color) i cobriu-ho amb una mescla fina desucre, farina, llevat, mantega, ous i llet. Al forn i... a córrer! Hade quedar quallat però tendre, i millor tebi que fred. Diví amb unacopeta de vi moscat de Ribesaltes, fresquet però mai gelat. I arasí que podeu anar començant a fer odes a la primavera!

L’ESPURNEGALL

Natxo Sorolla

Ja s’ha triat a dos terços delsmembres del Consell Superiorde les Llengües d’Aragó. El PPha refusat triar-ne, i és peraixò que el PSOE compta ambdos representants. L’únic cata-lanoparlant és Alberto Mora-grega, alcalde de Beseit(PSOE), conseller a la Comar-ca del Matarranya i ha estatmembre de la junta de l’Asso-ciació Cultural del Matarra-nya. El PSOE també ha triatMarta Marín, regidora pels so-cialistes a Echo, periodista iprofessora d’aragonès. Ha ade-quant publicacions infantils ales varietats locals, i té una cla-ra preocupació per la pèrdua del’aragonès entre els infants.

CHA ha triat José IgnacioLópez Susín, membre de pri-mera línia del partit i del Con-sello d’a Fabla Aragonesa. És

llicenciat en dret i té algunes pu-blicacions sobre l’estatus jurí-dic del multilingüisme a Aragó.

El PAR ha triat Enrique Ba-día. És alcalde del municipi deFonz i membre la Comarca delCinca Mitjà (PAR). Tot i els cà-rrecs, no se li coneix cap tipusd’activitat per a la normalitza-ció de l’aragonès. Té relacióamb la Sociedat de Lingüisti-ca Aragonesa (SLA), que pro-mou una normativa de l’ara-gonès diferenciada. Ha parti-cipat animadament en jornadesamb les joventuts del PAR i laFACAO, i ha estat un dels cà-rrecs que teatralitzà a finals de2005 una rebel·lió contra la di-recció del partit, gestada per laFACAO, que havia de legitimarel canvi de rumb dels regiona-listes en els acords de governpresos en tema de llengües.

Esquerra Unida va triar Chu-sé Raúl Usón, propietari deXordica Editorial i escriptor enaragonès. Tot i que en els seusorigens formà part de candi-datures autonòmiques de CHAi coordinà el Ligallo de Fa-blans, actualment hi està des-vinculat i es troba en la primeralínia de la Sociedat de Lin-güistica Aragonesa (SLA). Ésl’únic membre que no té lli-gams clars amb el partit quel’ha nomenat.

Així, les propostes dels par-tits a les Corts s’han inclinatper uns perfils molt polititzatsi ben imbricats en el partit, peral seu control. Dels deu mem-bres ja triats, només dos tenenperfils relacionats amb la llen-gua catalana, mentre que cinctenen la seua font en l’ara-gonès. De tots ells, són sis que

no s’oposen al reconeixementde les llengües pròpies, peròBadia s’oposaria al reconei-xement del català i Martín Zo-rraquino s’oposaria al reco-neixement de l’aragonès. Esdesconeix la posició dels dosrestants (Beltrán i Frutos).Siga com siga, els equilibris esdesdibuixen, ja que els rumorsapunten tres de les propostesallunyades del català i l’ara-gonès no haurien acceptat elcàrrec: Martín Zorraquino,Beltrán i Frutos.

Núm. 97. Juny de 2010 TEMPS DE FRANJA1414 LA RIBAGORÇA

Que no s’esveri ningú, aquesttítol no pretén rebuscar en elpassat alguna arrel britànica deles terres o costums ribagorçans,encara que la gaita (lo bot),l’instrument musical autòctonper excel·lència és d’un clar ori-gen celta.

Al gra: el títol només vol re-cordar una època en què en partde la citada comarca es con-duïa... per l’esquerra! Això vacomençar cap als anys cin-quanta quan tota la comarca eraun riu d’activitat constructora.L’ENHER havia perforat, es-ventrat o paredat serres, tossalsi congostos de cap a cap del riu,i així que van tenir enllestidesun parell d’obres –les gransvan trigar molts anys– es vanapressar a invitar a Su Exc. ElGeneralísimo perquè les inau-gurés, al temps que li regalavenla residència de la Farga a la partcatalana de la comarca, quecom el seu nom indica s’haviaconstruït aprofitant els fona-ments d’una vella farga piri-nenca. Lligats ja tots els detallsd’horaris i protocol, només que-dava el problema –no petit a l’è-poca– de les comunicacions. DeBenavarri cap amunt no erapas fàcil trobar un lloc a la voradel riu, on pogués aterrar ambun mínim de seguretat un he-licòpter. O potser en aquellsanys no en tenien ni un d’a-

questos aparells. No s’ha d’o-blidar que eren temps d’autar-quia, racionament i misèria. Osigui, el dictador es veié obligata anar-hi per terra. I mai mésben dit, perquè la majoria de lescarreteres de l’època noméseren polsoses pistes de gravaplenes de clots. D’enquitrana-des tot just hi havia les rutes ra-dials amb eix a Madrid, les queunien capitals de província ipoca cosa més.

El jovent d’ara, acostumat atransitar per autopista, ni espot imaginar el que era la N-230de l’època. Només hi circulavenanimals de bast i algun carro. Iquan ho feia el “cotxe de línia”Lleida-Areny ho havia de ferlentament perquè degut als sots,ni ocupants ni vehicles haurienresistit gaires quilòmetres unavelocitat mitjana, dins auto-cars convertits en cocteleres.Això sí, cada X quilòmetres hihavia una mena de funcionarisd’obres públiques, dit “peó ca-mioner”, que tenien a càrrec unsquants quilòmetres. I amb unaaixada i un cartró intentaven ta-par els clots i xaragalls que esgeneraven a cada ruixat. Lasolució va ser portar uns ca-mions plens d’homes amb picsi pales (potser presoners?) elsquals anaven traslladant així quehavien apariat un tros de ca-rretera. Però algun funcionari

murri va tenir una idea “genial”,ni que fos per anar de pressa ireduir costos i aneu a saber siper aprofitar-se d’alguna manerade l’estalvi. El brillant acudit(amb els dos significats) va serlimitar la reparació a la meitatde la carretera. La meitat per onhavia de passar el Generalísimo,el qual va pujar per Tremp i laPobla, i va baixar per Benava-rri cap a Lleida.

Tot això, encara que al prin-cipi li va costar d’entendre, hova comprovar sorprès en Jepetun cop atesa la carretera, aquelldia que va anar a vendre garrinsa Benavarri. Venuts els anima-lons se’n va anar a fer un mosa La Buena de Dios, el vell hos-tal benavarrí. Un cop assegut ala llarga taula coberta amb unhule amb sis comensals més–quatre de casa i dos forasters–,Jepet s’adonà que aquests da-rrers portaven camisa blava ique al penjador hi havia dues ja-quetes de negra i lluenta pell.

La mossa que li va portar elmenjar va preguntar-li pels seusparents de Serressac, cosa queva aprofitar un dels forasters peresbroncar-los de mala manera

Monestir d’Alaó a Sopeira

Pista de Sopeira a Llastarri

English RibagorçaJosep Mauri

dient-los: Qué coño habláis,de ahora en adelante que yo osentienda, Entendido! I va co-mençar a fer-li preguntes, ambun poc dissimulat interrogato-ri: ¿Usted no es de Benabarre?,¿De dónde es?, ¿Qué ha veni-do a hacer aquí?, ¿Cuándo semarcha? I a la darrera pregun-ta quan Jepet va contestar encuando acabe de comer, els fo-rasters van quedar un momenten silenci, i en acabat, un d’ellsva fer una altra pregunta, tot par-lant lentament i fent una mica depausa entre paraula i paraula: ¿Yno se queda usted a ver al cau-dillo? Entre el to donat a la pre-gunta i la mirada inquisidorad’aquell home a en Jepet, unaesgarrifança li va recórrer l’es-pinada al temps que se li feia unbuit a la boca de l’estómac, i elsrecords d’una maleïda nit es vantornar a ensenyorir del seu cap.Va reaccionar com va poder in-tentant donar aparença de tran-quil·litat preguntant: ¿Franco enBenabarre? Entonces claro queme quedo. La conversa finsaquell moment intranscendent,es va allargar una estona finsque un dels forasters va dir: Va-

GLÒ

RIA

FR

AN

CIN

O

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 15LA RIBAGORÇA

mos a ver como va todo. El todoen què estaven interessatsaquells homes era l’Arco Triun-fal que vuit o deu homes, diri-gits per Trivana –el fuster delpoble–, aixecaven a la rectaque feia la carretera al mig dela vila. L’havien fet amb unesllates a la base i canyissos a lapart alta que ja acabaven de re-vestir amb boixos i branqui-llons. Hem de convenir que uncop acabat i amb l’afegit d’unsllençols a la part alta on hi ha-via pintat “Franco, Franco,Franco”, “Arriba España”, feiaforça patxoca.

L’esdeveniment estava pro-gramat per a les cinc i molta es-tona abans, convocada amb unpregó, tota la població es vaanar concentrant als voltants del’Arco, a tocar del qual hi haviauna tarima amb cadires, que vaocupar una mudada corporaciómunicipal al complet, amb l’a-fegit del mossèn, metge i mes-tre, el qual de tant en tant havia

Venga, que todo el mundo echeuna mano! I en pocs minuts lla-tes, boixos i canyissos van de-saparèixer de la vista entaforatsals carrerons i badívols laterals.Els cotxes aturats van engegar,i a gran velocitat van travessarel poble sense aturar-se. Men-tre la dona de l’alcalde branda-va enlaire un ram de flors.

I finalment el poble va anarrecobrant la normalitat, tot i queals seus habitants els va quedarun difús sentiment, com defrustració col·lectiva. Però persentiment, i en aquest cas gensdifús, el que els va quedar a lacorporació municipal en ple, hopodríem qualificar “d’acollo-niment”. I en Jepet va tornar aagafar el llarg camí cap a casa,poc o molt intranquil encara iamb un rau-rau rosegant-lo perdintre se sentia som si tornés areviure una maleïda nit, a lesacaballes de la guerra... Però hodeixarem aquí, perquè de fet,això ja és una altra història.

de fer un crit a la canalla, tam-bé concentrada allí al costat.

Finalment es va sentir roncarde motors i la gent va començara cridar: Ja vénen!, Ja vénen! Iaixí que va traure el nas el pri-mer vehicle, els aplaudimentsvan començar a ressonar ambforça. Falsa alarma, eren ca-mions carregats de guàrdies ci-vils i soldats, els quals anavendeixant d’un en un cada cente-nar de metres, ara a la dreta, araa l’esquerra de la carretera coma mesura de seguretat. Méstard es va repetir l’escena quanvan aparèixer dos motoristes,que es van limitar a parlar ambels forasters que havien dinatamb en Jepet, i a girar cua peron havien vingut. Finalment, ipotser per allò que a la tercerava la vençuda, van aparèixercinc esplèndids cotxes negresenvoltats per motoristes armats.Els vehicles, de l’un a l’altredeixaven una distància d’uns se-tanta metres. De nou els aplau-

diments i crits van ressonaramb força. I ja hi vam ser!Com que bufava poc o molt ventde port, o potser el primer cot-xe anava massa ràpid, el cas ésque l’Arco Triunfal –no oblidemque fet a corre-cuita– va co-mençar a trontollar, primer len-tament com indecís, es va in-clinar una mica, cosa que vapermetre a la gent apartar-se atemps, i es va esfondrar aixecantpolseguera i cridòria entre elspresents i no va atrapar perpoc un dels motoristes, el qualva retrocedir passant per sobrede boixos i canyissos i va atu-rar la columna motoritzada.

Mentrestant els coneguts d’enJepet, autoerigits en directorsd’aquell sainet, esbroncavenles autoritats locals que, pràc-ticament tenien en posició defirmes! al rectangle de les ca-dires, tot dient-los: Se van aacordar de esto, se lo juro, ytengan en cuenta que somos de“la social”. I també van afegir:

Sopeira nevat el desembre de 2008

GLÒ

RIA

FR

AN

CIN

O

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA16 ARAGÓ

Safo

Safo era de l’illa de Lesbia,de la ciutat de Mitilene, de fi-nals del segle VII a.C. Les cir-cumstàncies de la vida i difu-sió de l’obra de Safo sónenigmàtiques. Les notícies so-bre la vida d’una dona quetrencava amb la tradició crea-dora masculina són frag-mentàries. Es coneix que teniatres germans i va tenir una fi-lla anomenada Cleis com laseua mare. Els fragments con-servats de la seua obra consti-tueixen la primera poesia líri-ca europea; poesia que ellacantava.

Sabem que la poesia de“Desena Musa” es va conver-tir, des de Grècia, en una re-ferència d’autoritat indiscuti-ble per a la literatura creada perdones i estudiosos de tots elstemps: Plató, Càtul. VirginiaWolf, Marguerite Yourcenar,etc. Al voltant de la figura deSafo s’ha creat una llegenda apartir de les imatges dels seusversos com: Himne a Afrodi-ta, El que una estima, les Mu-ses, La violència d’Eros, D’u-na amiga.

Va escriure nou llibres depoesia lírica, va ser la creado-ra del pectis, el to apassionatque van imitar els poetes trà-gics.

També va escriure, entred’altres, epigrames i elegies.Amb la lira mostrà l’amor a labellesa, els seus versos estanconsagrats a Afrodita i a l’A-mor.

Càtul diu d’ella : «Una jovemés culta que la Musa sàfica»,i Plató: «Diuen que nou són lesMuses. Quina negligència.Que sapigueu que la desena ésSafo, la de Lesbos».

Merxe Llop

Ramón Mur obrí la SemanaCultural a Biscarrués

Redacció

El Periodista bellmuntí Ra-món Mur Gimeno intervinguéel primer dia de la SetmanaCultural de Biscarrués (Hoyad’Osca) davant un interessatpúblic que va omplir la salaamb la xerrada “Sis Campe-rols de Lletres al Baix Aragó(Segles XVIII, XIX i primerterç del XX)“.

Mur repassà detalls de lavida i l’obra de sis homes de

lletres del Baix Aragó “que novan ser clergues, com passa-va fins al segle XX en el medirural, i que tenen en comúl’haver cursat carreres uni-versitàries, la qual cosa, però,no els va impedir viure forta-ment arrelats a la terra en quèvan néixer i compromesosamb ella”.

Aquests “homes de lletresque no van deixar de ser cam-

perols” eren Andrés PiquerArrufat (1711-1772) i BraulioFoz Burgos (1791-1865), totsdos nascuts a Fórnols; elsfarmacèutics José Pardo Sas-trón (1822-1909) i FranciscoLoscos Bernal (1823-1886) iels advocats i humanistesJuan Pío Membrado Ejeri-que (Bellmunt, 1851-1923) iSantiago Vidiella Jassà (Ca-laceit, 1860-1928).

DO

NE

S

L’escriptora i directora escè-nica barcelonina resident a Be-seit, Marta Momblant, va rebreel Premi “Guillem Nicolau” deliteratura aragonesa en llenguaCatalana el proppassat 4 de junyen el marc de la celebració de laFira del Llibre de Saragossa.

L’acte de lliurament, cele-brat a la carpa oficial de La Fira,va estar presidit pel viceconse-ller de Cultura del govern ara-gonès, Juan José Vázquez.

Marta Momblant rep el premi«Guillem Nicolau» 2009

Màrio Sasot

Marta Momblant, guanya-dora del guardó amb la seuaobra narrativa La venta del’Hereva, va agrair la publica-ció del llibre “a tots els parlantsde la Llengua Catalana que. enqualsevol de les seves variantsi mirant més enllà del gargotque l’home, amb la seva mà, fadesdibuixar la terra, no es dei-xen empetitir vora les llindes iopten en la seva polifònica ri-quesa per fer proclama d’un

mateix cant”.En el mateix acte van ser lliu-

rats els premis “Arnal Cavero”de literatura en Llengua Ara-gonesa, que guanyà el sara-gossà Santiago Paricio Martínamb la seua novel·la Fillos dasluengas, i el “Miguel Laborde-ta” de poesia en Llengua Cas-tellana, que va ser atorgat a l’ex-tremeny Santos DomínguezRamos pel poemari Nueve Lu-nas.

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 17GENT DE FRANJA

RETRATS ENTALLATS A PARAULES

Terfeza claveryi iPicoa juniperi

Esteve Betrià

En la crònica tagarina ‘Tomata, pataca i panís’ del passat abril,m’expressava esperançat que enguany, amb un hivern plujós i ne-vós com el que hem patit/tengut, seria abundant la fructificació detrufes (blanques i negres) als erms del Baix Cinca i del Matarra-nya. Malauradament al Baix Cinca, si més no, no ha estat així; sibé no han faltat les múrgules –el fong primaveral per antonomà-sia– als recs de la Plana i Dellà-Segre, les trufes en les terres semi-àrides del Poble han estat més aviat escasses. Tanmateix les po-ques trufes recol·lectades, m’he animat per redactar aquesta crò-nica per tal de procurar aclarir de què parlo quan parlo de trufesal terme del Poble.

En el primer text en què en aquestes pàgines em vaig referir ex-plícitament i extensa a les trufes mequinensanes fou en la crònica ‘Terfè-zia arenària’ del número 68 (juliol-agost de 2007, just ara fa tres anys),un text descriptiu i divulgatiu sobre les característiques generals deles terfèzies i en el qual afirmava –ara sé que de manera temerària–que les trufes del Poble eren fongs hipogeus de l’espècie Terfezia are-naria. Prèviament en les cròniques dels dos mesos anteriors m’hi ha-via referit, tot de passada, a l’excel·lència de la truita de trufes de Me-quinensa, però sense aprofundir en les característiques, més enllà dela gastronomia, de les terfèzies.

Gairebé dos anys més tard, en la crònica ‘Bolets de primavera i tar-dagó’ d’abril de 2009, ja expressava els meus dubtes sobre la preci-

pitada identificació que havia fet dos anys abans de les trufes me-quinensanes amb la popular –si més no a Extremadura i Andalusia–terfèzia arenària, és a dir les ‘criadillas de tierra’ del sud-oest peninsular,o les ‘turmes’ del sud-est. Uns dubtes que he desfet –provisionalment–aquesta primavera després de resseguir l’escassa bibliografia que hesabut localitzar a propòsit de la Terfezia claveryi i de la Picoa juni-peri, espècies descrites en el breu treball ‘Aportació a l’estudi del com-ponent fúngic de l’àrea semiestèpica de la timoneda d’Alfés (Segrià)‘de Carles Cortès et alteri publicat al número 27 (2005) de la Revis-ta Catalana de Micologia; i a la visita, amb exemplars de trufes ban-ques i trufes negres a les butxaques, a la seu barcelonina de la So-cietat Catalana de Micologia, on em certificaren, amb paciència i ob-servacions microscòpiques de les espores, que la trufa blanca me-quinensana és coneguda, científicament, com a Terfezia claveryi, ila trufa negra mequinensana –‘negrilló’ en el parlar de Nonasp– coma Picoa juniperi (espècie del gènere Picoa que, per cert, encara noestà prou clar que siga diferent de l’espècie Picoa lefebvrei). En re-sum, la T. claveryi i la P. juniperi són espècies de fongs hipogeus demaduració primaveral coneguts al Poble, respectivament, com a tru-fa blanca i trufa negra.

En fi, després de nombroses i feixugues indagacions bi-bliogràfiques i telemàtiques, crec que puc afirmar –ara sí de ma-nera fefaent– que les trufes blanques i negres recol·lectades el dis-sabte passat en terres mequinensanes que he sopat aquesta nit –17de maig– acompanyades d’un parell de pams de salsitxa de ca laMuteta, eren exemplars (ailas!, no gaire llustrosos) de les espèciesTerfezia claveryi i Picoa juniperi, i que en ambdòs casos l’apari-ció d’aquests dos fongs hipogeus, que comparteixen hàbitat i èpo-ca de maduració, està associada directament a les arrels de l’her-ba trufera, a plantes del gènere Helianthemum.

CRÒNIQUES TAGARINES

Rafael Albesa Gil

Un jutge de pau i harmoniaMarta Momblant Ribas

Per a ser nomenat Jutge de Paucal: 1r: Que no hagis matat a nin-gú; 2n: Que no siguis un delin-qüent; 3r: Que sàpigues llegir iescriure. Aquests son tres dels re-quisits públics que, per qui hovulgui, comptant que pugui acre-ditar les esmenes anteriors, cadaquatre anys pot presentar-se pera exercir la judicatura del seu po-ble. Ara bé, el que no es fa pú-blic però que segurament és elmés imprescindible, és el re-quisit de ser una persona gene-rosa de cor, d’energia i de paraulacom ho és el peixater de Vall-de-roures, en Rafael Albesa Gil ique als seus cinquanta-nou anysesta executant la seva segona le-gislatura. I és que sovint delque es tracte, és de fer de mit-jancer entre ambdues parts, pas

previ a una denuncia... Però, i siel bon jutge, casualment, no tin-gués gaires bones puces amb unade les parts...? Quin problema...!Per tant, a banda de posseir unconsensuat i equilibrat sentitcomú per les coses de la vida–tasca no gens senzilla, altra-ment– cal també tenir aquell ta-rannà tocat per la gràcia –jom’atreviria a dir que divina– ique ben poquíssimes personesposseeixen, de no tenir trifurquesamb ningú... Mai.

En Rafael reconeix que li agra-da fer favors i lluny de fer-se dir:Lo Senyor Jutge, tot i que el jut-jat de primera instància d’Al-canyís ha arribat a delegar-li unjudici amb tota la llei, amb totesles parts declarant senyoriaamunt, senyoria avall, la gent pot

anar a trobar-lo a casa seva: Pri-mer escolta els arguments del’un: «Que si el veí m’ha malmèsla propietat amb el seu bestiar» o«Que si no em volen pagar el llo-guer que em deuen»; desprésse’n va a cercar l’altra part, a laque també escoltarà: «Veiguesque ell a mi m’ha esberlat l’oli-vera» o «Veigues, és que el pro-pietari m’ha pujat la quota i a mino em va gens bé...» I en Rafael,ha de ser prou convincent per so-lucionar-ho aconseguint que lasang no arribi al riu.

El càrrec comporta també unmunt de paperassa que ha d’en-llestir entre irregularitats de ca-dastres, documents oficials, fesde vida dels múltiples immi-grants de post guerra civil que re-tornats per fi al caliu de casa, co-

bren l’usdefruit d’haver estat, perla força, cotitzant a l’altra ban-da dels Pirineus tota una vida la-boral... I per fi, els grans actes depresència, com els casaments enels que, un cop superada amb va-lentia la impressió de la prime-ra vegada, els celebra amb il·lu-sió i després de llança’ls-hi alsnuvis tota la retòrica normativamatrimonial constitucional, enRafael, els fa el seu regal per-sonal fent lectura d’una Oda al’Amor.

Núm. 98. Juliol-agost de 2010 TEMPS DE FRANJA1818 PAÏSOS CATALANS

M’ha agradat l’entrevista de l’últim TdF amb l’alcalde de So-peira. Glòria Francino ens presenta les vivències d’un muni-cipi del Pre-pirineu que s’esforça per reeixir en aquest segle XXI.Ariño Palacín recorda el problema demogràfic i es refereix ala participació de Sopeira en l’Organització de la RibagorçaRomànica, amb la seu al Pont de Suert. Després deixa anar co-ses com allò: “No som catalans, però l’enraonem”...

Tanmateix, altres alcaldes, com el de Perpinyà, ha declaratel català llengua oficial del municipi, amb el determini de ga-rantir la pervivència i la transmissió de la llengua a la CatalunyaNord (Avui, 12-06). Ha estat un acord pres per unanimitat detots els partits polítics. I no és poca cosa, si tenim present el“grau d’adversitat” de l’estat francès i el procés secular de fran-cesització d’aquelles terres catalanes. A Morella, el municipide la comarca dels Ports, el català ha estat motiu, un altre camí,de reivindicació: la gent s’ha mobilitzat perquè els tallen la re-cepció de TV3. El Ple municipal ha aprovat per unanimitat unamoció en què insta les Administracions competents a perme-tre la recepció de TV3 a la tota la comarca.

Hi ha un alcalde, però, que s’emporta la grossa, el headli-

ne més cridaner, el premi: l’alcalde de Fraga s’ha apuntat, ambaltres municipis, a presentar recurs d’inconstitucionalitatcontra la Llei de llengües de l’Aragó. D’aquesta manera, l’A-juntament de Fraga, la ciutat més gran de la Franja, que hau-ria d’assumir lideratges en tants camps, entre els quals la de-fensa de la llengua dels fragatins, es posa al capdavant d’unaoperació castradora (capadora) de la identitat catalana de la Fran-ja. Les raons, diuen els del recurs, són de manca de recursosper complir la llei, una llei (i ací els cou) que fa entrar per laporta del darrere l’oficialitat del català (ecs!) a casa, vull dira la casa consistorial. És curiós i dolorós que, si les notíciesdels municipis apuntades més amunt tenien en comú l’espe-rança i la reivindicació pel català als seus territoris, aquesta no-tícia emmascara i carrega de fel el moment que es viu a la Fran-ja, on tot fa pensar que els anticatalans no pararan fins a ferpreterir la Llei, fent-ne un albat.

Lamento haver d’emprar aquest llenguatge carregat de ne-gativitat, per això, per intentar remuntar, vull acabar recordantel discurs de Jaume Cabré, en l’acte de la concessió del Premid’honor de les Lletres Catalanes d’enguany d’Òmnium Cultu-ral. Si no l’heu llegit, feu-ho, i agraireu formar part delcol·lectiu dels qui parlem i enraonem català, una llengua per laqual val la pena treballar, com diu amb solemnitat el gran no-vel·lista: “treballar per la pervivència de la llengua és fer-ho perla independència”. Per quina pervivència deuen treballar els al-caldes com el de Fraga?

Alcaldes i municipis

Francesc Ricart

OPINIÓ

Lo proppassat 7 de maigvam anar de recital poètic a Ri-besaltes a Catalunya Nord. Enarribar em dirigí cap al MuseuMárechal Jofre per fer temps,però estava tancat. Pels carrersno s’escolten mots catalans.Com encara faltaven cinc horesper a l’actuació, me’n vaiganar a veure el poble del cos-tat, Espira de l’Agly; el primercarrer dedicat a Geoges Bras-sens i un altre a Bernard deCastelló amb un escut de lesquatre barres catalanes. Visitola part exterior de l’església i elsseus murs monumentals dedi-cats a Sta. Maria de l’Agly delsegle XII. Escric i retorno capa Ribesaltes on només s’es-colten, per ara, paraules en ca-talà a Catalunya Ràdio. Lallengua de Charles Baudelaireés omnipresent arreu. No vullpensar que han perdut del tot lallengua, però he de confessarque pels carrers estava absent.Potser parlen català en la inti-

Des de la Franja Sud a la Catalunya NordJuli Micolau

mitat... com he pogut com-provar de primera mà.

En arribar al Teatre HautesRives vaig deixar tríptics d’AS-CUMA i un parell d’exemplarsde la nostra revista TdF i la gents’ho va mirar encuriosida iamb força interès.

Es va fer l’hora d’assistir a la5a Nit de Poesia que l’amic Ra-mon Faura i els seus com-panys i amigues organitzenamb beneplàcit dels «Angeletsde la Terra» dins dels actes dela Setmana per la Llengua quees fa en diferents llocs: Ribe-saltes, Salses, Perpinyà...

Va començar la roda màgical’escriptor Joan-Daniel Bez-sonoff, a manera de benedicció,recitant un poema en occità itraduint-lo al català.Vam anareixint; el gran rapsode valenciàAndreu Galan; la força de labarcelonina Núria MartínezVernis; l’espectacular EduardCarmona i la fraternal CintaMulet de les Terres de l’Ebre;

el sensacional Albert Ubach, deSant Cugat del Vallès; l’im-pressionant Gerard Jacquet i latendresa de Colette Planas (Ca-talunya Nord); un poeta àrabque no puc recordar el seunom; l’inquiet Jordi PrenafetaPàmpols; uns músics estel·larsi un modest servidor. Lo caliud’un públic entregat va crear unclima de difícil superació.

Vet aquí un fragment de lameua breu intervenció: «Ben-volguts amics de la CatalunyaNord, aquesta trobada literàriad’avui serveix per donar aconèixer els nostres versos i laseua procedència, poetes vin-guts des de diferents territorisde parla catalana. És un puntd’eixida i d’arribada per oferir-nos la concòrdia, l’amistat, endefinitiva, la germanor. I aixòcommou».

El dissabte 8, desprès d’es-morzar a casa d’un dels llinat-ges més antics del Principat, id’haver-nos sentit uns autèntics

hostes d’honor, vam fer turis-me a la capital nord-catalana:Castellet, casc antic, dinàremtots junts per continuar el tombper la catedral, etc. Segura-ment la majoria dels pobles dela Franja haurien de prendrenota i seguir l’exemple de laciutat de Perpinyà que mantéles formes en quan a retolacionsbilingües dels seus carrers, ésa dir, en francès-català. O els rè-tols de la Catedral també bi-lingües detalls de tolerànciaque els fa més lliures, fraternalsi igualitaris. De nit van poderxal·lar amb concerts a Salses...Fins la pròxima!

Núm. 98. Juliol-agost de 2010TEMPS DE FRANJA 19OPINIÓ

El terme i concepte de xapu-rriau és objecte de controvèrsiacreixent. Arran de l’aprovacióde la Llei de Lengües pareixque s’ha deslligat una cam-panya al Matarranya i el Mes-quí (fets de la Codonyera, pin-tades a Valljunquera, Vall-de-Roures...) per reivindicar estadenominació. En est article emproposo vindicar el seu ús a lavista de l’experiència i la lin-güística històrica, i de llevar-li,alhora, tot ús legítim de cairereaccionari. Sóc conscient queestos plantejaments no són po-líticament correctes, a la Fran-ja, avui, ni formen part delmain stream “procatalà”.

Antigament, al territori del’actual Franja, no devia haver-hi cap necessitat d’anomenar lallengua de cada dia. De fet a laresta de regions de l’àmbit lin-güistic català tampoc: la ma-teixa denominació i el terme decatalà han fluctuat molt al llargdels segles. Avui se sol accep-tar aquest nom perquè la llen-gua naixqué a Catalunya, que éson més es parla i on més vaarrelar la Renaixença. Ara: l’a-parició més antiga del nom dela llengua és només de 1358.Anteriorment, i durant algun se-gle més, havia estat conegudaamb diversos noms: plebeicussermo, vulgar, (lo nostre) ro-manç, catalanesc, pla (que per-viu a Menorca), cristianesc...Poc comencen les primeres de-nominacions localistes: llen-gua valenciana (1395) i vulgarmallorquí (c. 1450), etc. Algu-nes sense base geogràfica: apit-xat, xipella, salat, xapurriau.N’hi ha que han desaparegut de-finitivament, com llemosí, ambuna llarga història fins al segleXIX.

I què s’ha parlat, a la Franja,des de l’Edat Mijana? Òbvia-ment, el català, com certifi-quen la llengua actual i lin-güistes de dins i de fora. Els ca-talanoparlants aragonesos no

van deixar mai d’entendre’samb els veïns catalans i valen-cians, que en passar a tenir es-tructures estatals pròpies vancomençar a parlar de “català” i“valencià”, respectivament. Arabé: la llengua (catalana) d’A-ragó, probablement durant sissegles, no va rebre cap deno-nominació particular, sinó atot estirar noms genèrics que esretroben en altres parts delmón, com “parlar (en) lo nos-tre”, “a la nostra manera”,“com mosatros”, “(en) la nos-tra llengua” o similars. L’ano-nímia durà molt probablementfins al segle XIX, amb l’adve-niment a Espanya de l’estat li-beral. Desde llavors el cas-tellà,serà clarament la llengua“A”, és a dir, la llengua de l’es-tat i dels seus funcionaris: el no-tari, el mestres, els secretarismunicipals i els escrivents, eljutjat, l’exèrcit; i també d’altresnotables amb estudis: el metge,el farmacèutic, l’advocat, elvicari. L’assignació d’un nomper a la llengua degué ser el se-güent: Arribats a la Franja, elsfuncionaris de l’estat contem-porani es topen amb una llen-gua inesperada, desconeguda;es veuen en la necessitat d’a-nomenar aquesta nova realitat,i ho fan a la manera colonial,menyspreadora: chapurreado–una cosa així com quan elsgrecoromans usaven la parau-la bàrbar. (I el fenòmen no ésúnicament nostre: la distinta idistant llengua galaicoportu-guesa parlada en llocs d’Ex-tremadura i de León, rep idèn-tic epítet que la nostra.) A lanostra terra s’ajuntaren la fami les ganes de menjar. Si el po-ble usava una llengua sensenom, ara teníem que l’autoritatli’n conferia un. Això no és rar:molts noms de pobles, països ollengües provenen de l’exterior:Catalunya i català, d’Itàlia(Coromines); español, d’Oc-citània... Alguns, com esquimal,

berber o lapó, són modernamentrebutjats, almenys per les capesmés conscients de la població,a causa del seu origen pejora-tiu, i substituïts per d’altres,com inuit, amazic o sami (peròtambé és cert que la força del’ús fa que molts continuemusant els antics). Ací també: xa-purriau ve d’Espanya, la Fran-ja de Catalunya. Popularment sesol explicar la paraula xapu-rriau perquè la llengua és “unamescla” de llengües: català,valencià, aragonés, castellà; ifrancés, anglés... Ara, en termeslingüístics, les úniques llen-gües fruit d’una mescla sónels pidgins i els creoles ultra-marins. Altra explicació, tan-mateix, sembla més probable.Els funcionaris no devien sermolt fins en anàlisis lingüísti-ques, però en canvi sí que po-dien observar a diari que, quanun llaurador tractava de parlar-los tanmateix en castellà, donatel seu desconeixement del cas-tellà, tot seguit s’embarbussavai, en efecte, acabava parlant uncastellà mesclat amb el seu ca-talà: és a dir, “chapurreaba” –però al parlar castellà. El termedegué prendre volada sobretotdes de l’escola, i amb dos o tresgeneracions, arrelà. Avui endia n’hi ha que en fa bandera.

*Doctor en Filologia Catalana, Prof.titular d’universitat jubilat (UAB)

«I also love xapurriau» (I)… a propòsit dels fets de la Codonyera

Vicent de Melchor

Temps devacances

Juny anuncia la fi del cursescolar i, amb l’arribada deles vacances, finalitza unllarg període laboral que re-quereix per dret, un merescutrecés.

Desprendre’s del rellotgeper uns dies i abandonar-se aldescans. La relaxació de lesformes. La laxitud del cos.

Redescobrir als que tenima prop i de vegades s’allunyendesdibuixant-se en la voràgi-ne de la rutina.

Temps de velocitat lenta, detrobades grates i de momentsplàcids.

Tornada a la terrassa de laplaça, a la xerrada amb veïnsa la porta de les cases.

Els banys al riu, i el so deles fulles gronxades pel vent.

Les passejades agafats de lamà dels que vols, es percebenmés vius. Es gaudeixen.

Les migdiades d’estiu al re-cer d’uns gruixuts murs de pe-dra o sota el porxo, bressolatpel so d’insectes i ocells tra-ginant al nostre voltant.

Preparar un sopar sensepresses i menjar gaudint encada mossada. I en les postres,la tertúlia. Les converses i elsilenci, també el silenci.

Alguns asseguren que és unmiratge, una il·lusió.

Jo em declaro una il·lusa,càndida i somiadora. Prefe-reixo tenir aquest oasi al qualpuc tornar. Les vacances es-tan cada any per ajudar-me asentir-me una mica més jo peruns quants dies, i no penso re-nunciar a aquest plaer tancobejat com intens.

Teresa Serrano

LA

VID

A E

N C

ALM

A

Fa quinze anys, ambHèctor Moret, en unacomunicació a Franc-furt dels d’aleshoresdarrers vint anys de leslletres catalanes aAragó, escrivíem lesparaules que donentítol a aquests co-mentaris. I afegíemque això passavapossiblement per lamigradesa, per nodir inexistència, d’una infraestruc-tura teatral en catalàa l’Aragó. Avui la si-tuació ha canviat, iencara que poc, a fa-vor del català. A laFranja en aquests úl-tims anys s’han presentat, ocasionalment,espectacles teatrals d’altres territoris dellengua catalana, encara que més d’uncop, ja siga per malvolença, o el que és encara pit-jor, per ignorància d’uns i altres, les representa-cions, tot i que originàriament en català, s’han feten castellà. I als tres autors aragonesos de llenguacatalana que citàvem el 1994, el teatre de DesideriLombarte –El fantasma del molí; Pena-roja i Valli-bona, pobles germans; Representació commemorativad’una de les visites dels comanadors de Calatrava a lavila de Pena-roja; La bruixa i el frare; Canis lupus in-felix i Lo quic-quiri-quic– i el de les germanes An-dreseta i Pepeta Bean –Lo casòrio de Roque; Acon-sellant i vestint a la nòvia; É més bo que un pa de brescai Les dones quan encaixonen, canten, riuen i enraonen–,ara se n’hi han afegit quatre més: Josep AntonChauvell –Hereus de la casa cremada–; Agustí Larrè-gola –Solc dret–; Marta Momblant –Fora de temps,fora de lloc, veg. també ací p. 2-3– i Francesc Serés–Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig. Val a dir tambéque l’obra poètica i narrativa de molts altres fran-jatins demana a crits de fer-ne composicions te-atrals, i així ho ha entès Albert Roig amb el mun-tatge L’Aigua sobre narracions de Jesús Moncada

(veg. ací p. 4) o, encerta manera, elDuo Recapte ambun espectacle so-bre la poesia lom-bartiana. Tot i queencara no es potacomparar a la dela poesia o la na-rrativa, la pro-ducció teatral encatalà a l’Aragócomença a tenirun cert gruix.Em consta, amés, que algunsd’aquests autors,i Carlos Andreu,treballen noustextos teatrals.Però el pro-

blema del teatrerau en la representació, en lamanca de companyies, no ja

professionals, sinó tan sols ama-teurs, de les qual encara que n’hi ha unes quantes–a Pena-roja, La Freixneda, a Fraga, Estopanyà...–,unes de més o menys permanents, d’altres forma-des només per a representar una obra determi-nada, però tot amb tot, llevat de les representa-cions històriques lombartianes –ofertes noméscada tres o set anys–, i de les obres de les germanesBean, així com darrerament dels muntatges d’Al-bert Roig i del Duo Recapte, les restants obresencara s’han de representar o només ho han estatben poques vegades i sense continuïtat. Tot l’es-plèndid teatre lírico-eròtic de Lombarte segueixsense representar-se. Darrerament m’arriben no-tícies que Jaume Cros Gil, pena-rogí afincat aCartagena, dirigeix un grup teatral que represen-tarà en versió castellana de Juli Micolau La bruixai el frare desiderians, i Cros farà una tasca semblant,malgrat la distància, amb un grup pena-rogí, queen donarà la versió original catalana.

Artur Quintana

styli locusPublicació d’Iniciativa Cultural de la Franja: una eina d’intercanvi literari

estiu 2010

3

El gènere més desatès: el teatre

Publicació d’IniciativaCultural de la Franja

Direcció:Esteve Betrià

Consell de redacció:Pep EsplugaLoli Gimeno

Carme MesseguerHèctor B. MoretArtur Quintana

Màrio Sasot

Disseny:Esteve BetriàRicard Solana

RedaccióC/.Pla 4

44610 CALACEITtempsdefranja@telefonica.net

Impressió i produccióTerès & Antolín s.c.

info@teresantolin.com

Dipòsit legal: TE-57/2009

© S

IGR

ID S

CH

MID

T V

ON

DER

TW

ER

Styli3.qx7 7/7/10 10:25 Página 1

styli locus 2

Escena 13. (extracte)La Mare Aneguet.

PERSONATGES: Mestre de CerimòniesMare AneguetLes Dones de l’Hemicicle talment com Les Fúries tràgiques

A l’escenari, hi ha només la figura enorme de LaDona Desmuntada i escampades per tot el terra,les Cartes Impertinents de la Mª Aurèlia Cap-many.

MESTRA DE CERIMÒNIES.- (...) El que éscert, és que les dones d'avui han acon-seguit llocs de treball que les porten adesenvolupar nous papers a la nostre so-cietat...

Anirà a replegar una altra carta per a llegir-la alpúblic, quan l'interromprà la música característicadels espectacles de circ i l'entrada a l’escenari d'unseguit de dones en representació caricaturesca:Margareth Thatcher, Dyan Fossey, Bianca Cas-tafiore, Lara Croft, una escaladora, una boxeja-dora, una mossa d’esquadra, una dona bomber,la Dona executiva i la Dona Oficis, fins a for-mar entre totes un hemicicle.

DONA BOMBER.- (Desplaçant-se al mig del'escena) Tot això està molt bé... Però iquan ens arriba l’hora de ser mares,què? Jo us ho pregunto.

Totes Les Dones de l’Hemicicle, actuaran aracom en un cor de tragèdia grega però en clau deteatre de l’absurd. Quan parlaran, estrafaran lesseves veus que faran un cànon vox populi i queen les rèpliques individuals sonaran encadenadesles unes a les altres.

DONES DE L’HEMICICLE.- (Fent cor)¿Quèeeeeeeee????

DONA BOMBER.-A mi se’m va despertar elrellotge biològic. Així. De sobte. Al vol-tant dels trenta: Pam!: Riiiiiiiing,riiiiiiing!!!! Jo em creia una noia co-rrent, i em sentia plena amb tot el quefeia a la meva vida. Havia estudiat INEF,

vaig començar a treballar en un gimnàsi era voluntària al cos de bombers men-tre em preparava per passar les oposi-cions. I de cop i volta, tot se'm va cap-girar i vaig convèncer el meu companyper anar a buscar el nostre primer nadó.Un fill. I quin plaer vaig tenir en saberque havia estat concebuda...! Allò eraun fenomen. I em trencava els esque-mes. Portar un ésser viu dins meu...!Passejava pel carrer i ell hi era; treba-llava, i ho feia amb ell a dins; parlavaamb algú i el sentia com un còmplice,com un gran secret esglaiant-me d’ale-gria el cos sencer.

DONES DE L’HEMICICLE.- Quiquiri-quíiiiiiiiii!- Muuuuuuuuuuu!

DONA BOMBER.- Eh! Quin discurs mésfora d’òrbita als nostres dies, oi, em di-reu... Doncs no em sap greu dir-vos,senyores feministes meves, que és aixícom ho sentia i prescindiré de perdre eltemps en exposar-vos l’infinit plaer deveure’m engreixar fins a semblar unhipopòtam, perquè, per fer-vos-ho en-tendre, m’hauria de remuntar a la pre-història de l’essència mateixa de la vidai fer-vos tornar a néixer a vosaltrestambé. (Pausa) I després vaig parir. Quinorgasme...!

DONES DE L’HEMICICLE.- I ara, i aaaaaaa-raaaaaaaaaaa!

MARE ANEGUET.- I molt de seguida vaigtornar a dir: “Vull un altre fill i ha de serara, ara i ARA... No hem de patir perres, jo continuaré treballant al gimnàs atemps parcial i amb el teu sou aniremtirant... On en mengen dos, en mengentres...” I vam anar a buscar la segonacriatura; una nena ens va sortir aquestcop.

DONES DE L’HEMICICLE.- Maaaaaare Ane-guet, La Maaaaaare Aneguet, MaaaaaareAneguet...!

MARE ANEGUET.-Al cap d’un any, el desigde maternitat persistia, sense que haguésdecaigut ni una engruna, em sentia unamica més cansada, això sí. Però no hifeia res. L’estat de revelació que emprovocava pensar que podia tornar a ser

mare, era molt més poderós. Molt mésque res... I aleshores vaig voler anar abuscar el tercer... Tothom es va esvalotaral meu costat....

DONES DE L’HEMICICLE.- Ets boooooja,no podràaaaaas amb tooooot!”.

MARE ANEGUET.-Això si que ho vaig escol-tar bé. Aquesta vegada els havia de donarla raó: I va ser aleshores -crec que no vaigni parpellejar- quan de dins meu en sortíaquesta veu, alta i clara: “Deixaré de tre-ballar i em quedaré a casa per criar elsmeus fills”. (Pausa) Aquesta sentència vacaure com una llosa sobre tot el mónque m’envoltava...

DONES DE L’HEMICICLE.- (Parlaran enca-denant les frases una a una) Tens ideesde bomber! Si ja tens la parelleta, quèmés vols...?! Si deixes de treballar per-dràs el tren de la teva carrera, del teu fu-tur professional, tan prometedor, tanrealitzant....! Ara, vols tornar enrere, tu,i tornar-te una dona de sa casa, sensevida pròpia...? I sense minyona...! Onvas a parar? Però si ja no hi cabeu dinsels seixanta-set metres quadrats a laquadra que ara teniu! Els nens es tenen,es porten a l’escola bressol i tu te’n vasa treballar...!

MARE ANEGUET.- “Deixeu-me, –els deiajo– deixeu-me reivindicar el dret aquedar-me a casa per tenir cura delsfills”. (Pausa) Perquè resulta que hemguanyat el dret al treball però hem per-dut el dret a la renúncia d’ell. Avui, lesdones que decidim restar a la llar perprendre cura dels de casa som un ar-caisme, una espècie de prehistòric es-trany. Vosaltres, totes, heu triomfat, heuaconseguit el reconeixement que tantcercàveu! Mireu que lluny heu arribat!Ningú no ho pot negar això, però a labase de la piràmide, els fonaments con-tinuen enquistats, perquè encara ara,com sempre, ocupar-se de la casa d’unamateixa, és un voluntariat que no afe-geix mèrits a cap plaça pública! (Pausa)Com us deia, doncs, tothom m’ho voliafer treure del cap. Una amiga em vaaconsellar, també:

Resposta a Cartes Divertiment Autocrític de Re

(A partir de l’epistolari Cartes Impertinen

Styli3.qx7 7/7/10 10:26 Página 2

styli locus3

UNA DONA DE L’HEMICICLE.- (Estrafent laveu, donant-li un to melós i ridícul) Deixapassar aquestes ganes que tens de seguircriant..., distreu-te treballant... Jo tambévaig desitjar tenir un altre fill i en man-tenir-me ocupada en milers d’altres co-setes, se’m van acabar passant les ga-nes....

MARE ANEGUET.- I jo vaig pensar-ho unminut més, me la vaig mirar, i li vaigcontestar de dret i de front: -“És que jono vull que se’m passin les ganes. Jodesitjo seguir revivint aquesta expe-riència”. I, què voleu que en faci jo d’a-quest impuls? Perquè, no s’entén que laciència avanci a anys llum respecte del’essència de l’humanisme i que a l’eradels espais virtuals jo encara em senticom una Cromanyona orgullosa. Unestat que em va fer pensar que era elmeu estat natural de dona.

DONES DE L’HEMICICLE.- Oooooooooo-oooooh! SA-CRI-LE-GI!

MARE ANEGUET.- D’aquell embaràs ens vanéixer bessonada. (Pausa) Jo decidia queem quedava a casa per donar unacriança de més qualitat als meus quatreaneguets i aquesta satisfacció no me latreia ningú... Però ni tant sols em podiapagar tenir cap ajuda...

DONES DE L’HEMICICLE.- Diners, dinerets,dinerons....!

Mare Aneguet .- Va arribar un moment quehauria desitjat ser una dona Senegalesao Índia o Gitana per poder permetre’mseguir parint criatures fins que el cosem digués prou.

DONES DE L’HEMICICLE.- Oooooooooo-oooooh! PRO-FA-NA-CIÓ!

MARE ANEGUET.- Que irreverent us deusonar tot això que us dic! Oi...? Doncsalmenys aquestes altres dones, viuenencara en una cultura de maternitatque les deixa fruir d’aquest estat, mésbàsic, sí, però em pregunto, si no menyscontradictori, i si, en definitiva, els ésmés natural.

DONES DE L’HEMICICLE.- Natural. Natural.Natural. Natural. Natural. Natural.

MARE ANEGUET.- Jo, a l’altre extrem de

l’emancipació, estic sotmesa a les exi-gències dels càrrecs de consciència ambels que he estat educada i, he de teniren compte que haig de cobrir les ne-cessitats de la meva prole al món que elshaurà tocat de viure. (Pausa) Esgotada,vaig decidir que no podríem mantenirmés criatures i em vaig fer tancar l’ai-xeta jo mateixa. Sí senyores feministes,aquest és un dels comptats avantatges dela nova posició de la dona d’avui: ellasoleta pot avaluar. M’he fet lligar lestrompes. Ningú no m’hi ha posat capobjecció, és clar, ans al contrari vaig re-bre felicitacions per la meva sàvia deci-sió, per la dreta i per l’esquerra. (Pausa)La jornada de la intervenció vaig plorarvint-i-quatre hores seguides i sense pa-rar, en silenci. Ni un gemec, nomésdeixava anar llàgrimes, totes al mateixritme. El dolor, que no era físic, emsortia d’un pou remot, del gènesi. I elmés rellevant, el més patètic de tot ple-gat és que aquest dolor, no ha quedatcomprès per ningú.

DONES DE L’HEMICICLE.- (Es giraran donantl’esquena a la Dona bomber.)

MARE ANEGUET.-Volem parlar de la donai sembla que hàgim de dissociar la donadels fills... No, no, no. Escolteu! La dona,vulgueu o no vulgueu estar vinculadaals fills. Dona i fills és una mateixa cosa.Dona i maternitat és un mateix con-cepte. I el problema que vivim les do-nes en els nostres dies és aquest, haver-ho volgut dissoldre tant que ens hanobligat a entrar en pugna entre les duesparts d’una sola cosa que som nosaltres,una de sola. I no ens han preparat peraixò.

Les Dones de l’Hemicicle seguiran en silenci.

MARE ANEGUET.- (Farà una pausa i tornaràa donar reconeixement al seu casc de bom-ber.) Òbviament, havia perdut el tren dela meva carrera a costa d’aquest senti-ment de maternitat, que en acabat,també havia hagut de castrar. Què usdiré, la criança dels meus petits, és una

meravella. Una meravella que et dragatota l’energia. Ja fa temps que m’heperdut a mi mateixa entre bolquers,gemecs, mocs, i cridòries. També pe-tons. Molts petons. I això, s’ho val. Itant que s’ho val. Però hi ha una altrapart de mi, que també era jo, abans, iaquesta, per més que la busqui, sé queno la retrobaré. Perquè aquesta tascatan devota, a la que m’he vessat, no téreconeixement. Em sap greu dir-ho,però em miro el meu home, i ell, ell hoté tot. Jo, no. Perquè, tot, no ho podemfer. Em sento ben estafada amb aquestfeminisme que ens han volgut vendre...Ens volen fer creure que sí, que hohem de poder fer. Que tot s’ha de po-der fer. Feina que ens realitzi, fills, tempsde lleure, organització domèstica i vidaen parella. I jo us ho dic. M’he decebuti he hagut de tirar la tovallola. La reali-tat, és que si vols continuar senceraamb els teus cinc sentits fins al final, tot,tot, no ho podem fer. Creieu-me.

Ara sonarà la música del redoblament de tamborsde les pistes del circ per marcar l’atenció al triplesalt mortal i les Dones de l’Hemicicle s’anirangirant una a una tot presentant un cartell en elque es podrà llegir:

CULPABLE DE SER DONA

Les dones de l’Hemicicle esclataran en rialles es-tridents talment com Les Fúries tràgiques i sotaun efecte de llum tenebrós formaran una coreo-grafia en la que envoltaran la DonaBomber/Mare Aneguet, engolint-la. Així, pro-ferint inquietants i descabdellats riures, sortirande l’escenari deixant la Mestra de Cerimònies,immòbil i mirant-se el públic.

Marta Momblant Ribas

*La realització d’aquesta dramatúrgia ha estat

possible amb la subvenció de l’Entitat Autònoma

de Difusió Cultural 2008 del Departament de

Cultura i Mitjans de Comunicació de la Genera-

litat de Catalunya.

artes Impertinentsrític de Realitats Femenines* rtes Impertinents de Mª Aurèlia Capmany)

Styli3.qx7 7/7/10 10:26 Página 3

styli locus 4

Joaquín GuiralJoaquín Guiral, que en poesia signa Miguel Isidoro, va nàixer a Miralsot, a la riba dreta del Cinca,el 3 d’abril del 1937. Sacerdot per la diòcesi de Lleida i estudis de filosofia a Cali (Colòmbia).Allà i més tard a Barcelona va treballar especialment a la docència. Ara, jubilat, viu a la seua vilanatal. Quan escric en català -declara- només ho faig per a mi, perquè així em surt, i ho haigde fer en la meua llengua. No ho sabria fer en castellà. Poesia intimista és la seua, de recordsd’infantesa, de terra resseca, els freds de l’hivern -la cegallosa- i el temps que s’escola.

Artur Quintana

Jo sé una cançó(1 d’agost del 2008)

Jo sé una cançóDe fil de cotó,Jo me menjo la figaI tiro el peçó.

Així me la cantaven Quan jo era menutMon jaio i ma jaiaJo damunt lo ruquet.

Vaig ser un xiquet feliçEstimat per tothom,Vaig nàixer en temps difícils:Guerra, morts i dolors.

De figueres les figues,Figues negres o blanques.Tots ens alimentàvemDe les flors de les branques.

Sé menjar-me les figuesI tirar el peçó,Això és cosa sabuda,Com el món és redó.

De xiquet vaig aprendreAquesta tonadeta:Jo me menjo la figa Que tinc a la mà dreta,I tiro el peçó!Mentre vaig cap a l’era.

Escurina(16 de gener del 2008)

Toca fer fred,som al gener,però aquesta tardeuna densa escurinaregnava a la contrada:Cels foscos, bromes escurescom mai fins avui!

El cerç que les ha duttambé se les ha endut,al terra quatre gotes,la contrada resta com mai, assedegada!

Vent, cops de vent,bromes que se’n van,esperances fallides.Què li passa an aquesta terra meua?–Pluja, si us plau!

Pàmpols(19 de desembre del 2008)

Lo terra és ple de pàmpols,fullaraca... arrossegats pel vent del nord.Pàmpols groguencsde verds esmorteïts.Trepitjo les fulles mortes,ahir ombrívoles, joiadels nostres carrers.

A la cantonadapàmpols a dojo!

Davant la caseta hortanauna figuera, gegantina,aixoplugava la famíliade la calor del migdia.Una parra carregadad’anys oferia promesesentre els seus pàmpols verds.Família de pagesos.

Al peu de la figuerapàmpols a dojo!

Torna a la terraallò que és de la terra.Sota un pi pinyoners’amuntega la pinassa, llargues i punxoses tiges;

llavors ennegrides sóna l’abast del caminantamb los seus fruits carnosos.

Pàmpols, fullaraca, pinasssas’escampa arreu!

Plou(20 de febrer 2008)

Bromes baixes humitegen,gotims d’aigua frescacauen a terra, ma terra,assedegada i secamancada d’aiguaamb molt de sol i vents.

La cegallosa refrescavael terra dels campsperllongant l’agoniadels nostres camps,dels nostres matollsarrelats a la pardina,la nineta dels meus ulls.

Aquests darrers diesbromes abundants, humides,deixen anar les aigüesminses, suaus, fresques,estovant els campsi els nostres cors.Per astí plou suaument.

L’aigua retorna l’harmoniaentre els éssers viusd'aquestes terresdels monts de secà.Harmonia, equilibrique omple les mentsi tot allò que és natura.

L’Aigua

El 18 d’octubre del 2007 s’estre-nava al teatre L’Alegria de Te-rrassa l’espectacle L’Aigua fet so-bre textos narratius d’en JesúsMoncada. Després s’ha anat re-presentant a diverses localitats,entre elles Mequinensa a l’Aragó.El dramaturg de L’Aigua, AlbertRoig, escriu sobre aquest mun-tatge:

A mesura que l’obra avança elnarrador Jesús Moncada s’es-vaeix i deixa que els personatgesparlin i parlin seguts al pedrís decasa o en un cafè. Els personatgesens parlen del que han viscut,però també d’allò que saben perla família, coses com que les cau-ses de les discòrdies devien sermolt i molt greus, si bé ningú lesrecordava. Jo no llegeixo Calave-res atònites com un recull de con-tes, ans com una novel·la dramà-tica, com una novel·la coral ondiferents personatges ens expli-quen els fets de la vila.El Camí de sirga i altres novel·lesens serveixen en aquest cas mésde fons documental informatiuque no pas de material directeper a la dramatúrgia, que l’estemelaborant bàsicament amb ElCafè de la granota, Calaveres atòni-tes i Històries de la mà esquerra.Tota la seva obra pot ser llegidacom una gran ironia. Perquè elspersonatges ens parlen amagatssota l’aigua. I Moncada mateixsembla parlar-nos-hi ara també.Sota l’aigua dels siruls ens mira isomriu. Sap que hi deixa unmón clos i mític, intacte, benmort sota una mortalla de fang,rellotges aturats per sempre, l’ai-gua aturada als pedrissos de lavila vella de Mequinensa. Comem diu Xicu Massó, ara noméscal que els seguem davant nostre,en un teatre, i els deixem dir.

Styli3.qx7 7/7/10 10:26 Página 4