1

IES Illa de Rodes

1r de batxilleratLiteraturaCurs acadèmic 2008-2009.

DOSSIER: El comentari de textos literaris

Aquest és un esquema-resum per a la realització de comentaris de text adequat per aprimer de batxillerat. Cal que te l’aprenguis i el sàpigues utilitzar a l’hora de fer l’anàlisidels textos d’aquest curs. Tingues en compte, però, que és únicament orientatiu, i queno l’hauràs d’aplicar sencer en tots els casos, sinó que hauràs de ser capaç de destriaraquella informació adequada al text que has d’analitzar en cada cas.

Part I. Esquema d’un comentari.

1. LECTURA ATENTA DEL TEXT

2. LOCALITZACIÓ I CONTEXTUALITZACIÓ

2.1. Dades bàsiques sobre l’autor.2.2. Període històric. Moviment literari de referència. Entroncament en la tradició,

precedents, etc., Projecció, influència en la literatura coetània i en les generacionsfutures.

3. ARGUMENT I ESTRUCTURA

3.1. Determinació del tema central i, optativament d’altres nuclis temàtics secundaris.3.2. Resum de l’argument o de les idees del text.3.3. Determinació de l’organització del text:

3.3.1. Interna: plantejament, nus i desenllaç; capítols; apartats i subapartats, etc.3.3.2. Externa: pròleg; dedicatòria; actes i escenes, etc.3.3.3. Progressió i clímax poètic.

3.4. Determinació dels personatges: principals i secundaris; trets físics i psicològics;coneixement directe o indirecte; tractament subjectiu o objectiu, etc.

3.5. Determinació de l’espai on es desenvolupa la història: Macroespai/microespai;Condició real, evocada o imaginària; descripció esquemàtica; càrrega simbòlica; etc.

3.6. Determinació del temps de la història:3.6.1. Època en què es desenvolupa3.6.2. Durada de la història.

4. ANÀLISI DEL TEXT

4.1. Gènere literari: Prosa, lírica, teatre.4.2. Forma d’expressió: Narració, descripció, diàleg, etc.4.3. Determinació del narrador: únic/múltiple; extern (omniscient, observador) o intern

(protagonista, secundari, testimoni)4.4. Determinació del punt de vista: Focalització objectiva/subjectiva.4.5. Mètrica: número de síl·labes; art major o menor; rima assonant o consonant, etc.4.6. Recursos estilístics:

4.6.1. Recursos fònics: al·literacions, rima, etc.4.6.2. Recursos morfosintàctics: anàfora, paral·lelisme, polisíndeton, asíndeton,

encavalcament, hipèrbaton, el·lipsi, etc.4.6.3. Recursos semàntics: Comparació, metàfora, hipèrbole, metonímia,

personificació, etc.

2

5. CONCLUSIÓ/OPINIÓ PERSONAL

5.1. Creativitat i originalitat de l’obra.5.2. Reflex dels trets més característics de l’autor.5.3. Grau de representativitat d’un corrent estètic i/o d’una època social5.4. Influència i/o projecció en altres autors i obres de la seva època o posteriors.

Part II. Model de comentari segons l’esquema.

LXVI

1 Algu no pot haver en si poder2 altre amar contra sa voluntat,3 ne ’n sser tan fort, ab tanta potestat,4 a desligar los nuus c’Amor sab fer.5 Qui es lo foll qui·m repte si no am?6 Qui es lo foll reptant me de amar?7 Tal passio negu la pot forçar;8 per que d’algu, si be no·m vol, no·m clam.

9 O ver’Amor!, tu invoch e reclam:10 puys m’as plagat, vulles m’abandonar11 aquell engüent que sol medecinar12 los pacients que per tu mal passam.13 No sia sols yo en ta desfavor!14 Ta piatat, mans juntes la requir;15 no·m dons merce, mas guardo del servir;16 tant am quant pot hom fer amar Amor.

17 O tu, qui est sobirana dolor,18 quant deseguals los volers fas unir!19 No·t veja tal, o m’atorga morir;20 dolça·m sera de la mort l’amargor.21 Mostra·m la lum de vera esperança,22 no pas aytal com de tu vana·m ve,

23 mas que raho la consenta prop sse.24 No·m vulles dar enganosa fiança.

25 Si co·l malalt de viure te fermança26 per alguns mals que familiars te,27 si algun mal d’altr’accident li ve,28 en por de mort l’imaginar lo lança,29 ne pren a me, que m’era ja no res30 lo mal d’Amor, vivint sobre aquell,31 e per mal nou, a morir vinch per ell,32 per no sser tal e com molt major es.

33 O tu, Amor, a qui Deus ha permes34 que de infant usar fas l’ome vell,35 e lo sabent d’ignoscent no s’apell36 puys que de tu ell no sia defes!:37 tu est aquell ayre molt pestilent38 portant al mon una plaga mortal;39 esser menys d’ulls, ans del colp, molt hi

val,40 mas al ferit mort sola ’s guariment.

41 Amor, Amor, lo jorn que l’Ignoscent42 per be de tots fon posat en lo pal,43 vos me feris, car yo·m guardava mal,44 penssant que·l jorn me fora deffenent.

[Localització]

El poema LXVI forma part del cicle dedicat a “Amor, Amor”, un dels més complexos d’AusiàsMarch per la diversitat de formes i de temes que en ell concorren. Els dotze poemes queformen el cicle foren escrits, amb tota certesa, en la vellesa del poeta i és gairebé segur queamb ells tancà la seva producció literària amorosa.

[Argument i estructura]

El tema principal s’insinua ja en els quatre primers versos del poema i s’identifica totalment a latornada. És, essencialment, la dependència absoluta de l’home respecte als dictàmens del’amor. L’home estima i no sap ben bé per què; la seva voluntat per a estimar o no estimar ésnul·la davant la força que té l’amor.

El motiu principal del poema és l’amor com a “mal”, dit amb aquest nom o amb tot de sinònims,imatges i metàfores que traspassen de dalt a baix tot el poema. Vegem aquest motiu estrofaper estrofa:

I Incapacitat de l’home per a desobeir els designis de l’amor.II Amor considerat com a plagaIII Amor com a dolor extrem. Desigualtat de sentiments entre els dos amants que

comporta la preferència de la mort abans de viure i estimar sense ser correspost.IV Amor com a mal inesperat. Altra vegada la mort.

3

V Amor com a destructor de l’home. Amor = “aire pestilent” i com a “plaga mortal”. Lamort com a única solució a la malaltia.

VI Amor implacable i ferm en el seu ofici: el de ferir els homes sense respectar ni tan solsla solemnitat de divendres sant.

En les cinc estrofes del poema es distingeixen clarament dos períodes que són, en certamanera, simètrics temàticament. En el primer, ens trobem amb l’exposició d’un fet general –quatre primers versos-; en el segon –quatre darrers versos-, el poeta analitza i particularitza elseu cas personal (funciona com a exemplificatio de la idea general).

[Anàlisi del text]

El poema consta de cinc estrofes de vuit versos i una tornada de quatre. Els quatre primersversos d’una estrofa repeteixen la rima dels quatre últims de l’anterior (ABBA, CDDC, CDDC,EFFE, EFFE, GHHG).

Els versos són decasíl·labs de 4+6, amb cesura a la quarta síl·laba. El primer hemistiqui acabasempre amb paraula aguda (rima masculina) i el segon també, a excepció de quatre casos queacaben amb paraula plana (rima femenina), vv. 21, 24, 25 i 28.

Pel que fa a la llengua, és una llengua culta que supera la dels seus predecessors per laprecisió lèxica i per l’abandó definitiu de la llengua provençal.

La gran imatge que acosta l’home enamorat a l’home malalt i, per consegüent, la utilitzaciód’imatges de caire mèdic omple tota l’estrofa segona i deriva encara en les següents. Destacala metàfora de la mort com a “engüent”, que se sol donar a malalts d’amor. És interessant elcas de paranomàsia (ús de mots de sons semblants) del v. 16: “tant am quant pot hom fer amaramor”, així com la més senzilla al·literació (repetició d’un mateix so). El vers pot considerar-sehiperbòlic. En el vers 20 hi ha un cas d’oxímoron (contrast de dues idees que s’exclouen):“dolça em serà de la mort l’amargor”. L’estrofa quarta és tota ella una comparació, els dosmembres de la qual estan units pel motiu de la mort com a remei. Hi ha jocs d’opòsits: “infant” /“vell”; “sabent” / “ignocent”. L’estrofa sisena o tornada conté una gran paràfrasis: divendres santés, per a March, “lo jorn en que l’Ignocent / per bé de tots fon posat en lo pal”.

[Conclusió]

El poeta, que s’enamora un divendres sant en no estar en guàrdia “contra amor”, s’adona comla passió amorosa és involuntària i com l’home no pot fer res en contra d’ella. Comparantl’home enamorat amb l’home malalt suplica a Amor que li doni el remei que el guareixi. Ell, elpoeta, acostumat com estava a “lo mal d’amor” (v. 30), es troba indefens i perdut davant d’unnou amor molt més profund que els anteriors. La mort és l’única solució que veu per a resoldreel conflicte d’un amor no correspost.

Part III. Repàs de mètrica, rima i versificació.

RIMA

A l'hora d'analitzar la forma d'un poema ens hem de fixar en el nombre de síl·labes de cadavers i en les relacions de tot tipus que s'estableixen entre els versos (en aquestes nocionsbàsiques deixarem de banda el concepte de ritme). Comencem pel concepte de rima.Consisteix en la repetició de sons, normalment al final d'un conjunt de versos. Observeu queparlem de sons, no de grafies. La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rimaassonant.

Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons dedeterminats versos. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes és costum anar escrivint unalletra (seguint l'ordre alfabètic) a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura quecoincideixen els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica que la rima és femenina(més avall s'explica el concepte). La rima consonant és la preferida, i pràcticament única, quefeien servir els trobadors. Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon

4

a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a12 síl·labes).

En ma terra del Vallès atres turons fan una serra, b'

quatre pins, un bosc espès, acinc quarteres, massa terra. b'Com el Vallès no hi ha res. a

(Pere Quart)

En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i així, unalectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d'unexemple de rima consonant.

Ens banyarem de frac: Som a l'introit. ADel son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A

J. V. Foix

Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.

Si s'allunya i no et mira, a'si t'és advers l'instant, b

de plorar què en trauries? a'Si et sent, neci, riurà. b

Sense rima. Malgrat que en l'exemple de més avall aparentment (grafies) hi ha forçacoincidència, ni els sons vocàlics ni els consonàntics coincideixen en la seva totalitat a partir dela darrera vocal tònica. Se suposa que mai no hauríem de trobar versos com els següents:

M'agrada la noia rossadels llavis pètals de rosa

Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador, etc.

Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: noia,ànima, etc.

Rima falsa. S'anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens hifixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o es tractanomés d'una rima visual.

ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners

Rima fàcil o pobra. És la basada en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa paraulaamb igual significat, etc.

porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber

Rima equívoca. És la formada per mots que sonen igual, però s'escriuen diferent (homògrafs) obé mots que s'escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent significat (no s'ha deconfondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap(testa)-cap (verb cabre).

Jo no el vull sabertot el teu saber

Rima interna. La que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.

Salvem esculls entre cants i reüllsSón una rosa que els meus ulls han desclosa

5

Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no presentencap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos lliures). Entre els mésconeguts hi ha els estramps: versos sense rima, decasíl·labs, acabats en paraula plana.

Versos esparsos. Els qui dintre d'un conjunt de versos rimats no tenen rima.

Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular.

La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes. Les més freqüents són lescreuades (rima creuada) -abba- i les encadenades (rima encadenada) -abab-; la rima caudada-ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes modalitats podenproduir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-,etc.

NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS

Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general podem feruna divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferentnombre.

Mètrica isosil·làbica. Tots els versostenen el mateix nombre de síl·labes.

Art menor (versoscurts). Fins a 8 síl·labes

Normalmentsense cesura

Art major (v. llargs).Tenen de 9 a 12síl·labes

Normalment ambcesura

Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

Cal tenir en compte que en català (i en provençal) es compta únicament fins la darrera síl·labatònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al final, si acaba en paraulaplana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba enparaula esdrúixola. Els exemples de més avall us mostraran aquesta pràctica. A l'hora decomptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·labamètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i una dama..."),elisions (supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola:"la dama és" - "la damés"). Quan es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraulapot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enllocd'e/mo/ci/ó, en el segons cas. I encara es podria parlar d'altres conceptes; de totes maneres,una lectura atenta hauria de permetre no pensar gaire en aquests conceptes i resoldreperfectament l'anàlisi sil·làbica. Per altra banda, en cas de dubtes es pot començar per comptaraquells versos que no ofereixen possibilitats de sinalefes, elisions, etc., per exemple, els quatreprimers versos en el poema de més amunt de Pere Quart, i així podríem concloure, amb moltpoques probabilitats d'error, que el cinquè vers també és heptasíl·lab.

En la lírica trobadoresca els versos podien tenir de quatre a dotze síl·labes; no es consideravacorrecte que fossin més curts, encara que, excepcionalment se'n podien trobar de una síl·laba itambé de catorze.

Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs,tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs, decasíl·labs,hendecasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs). Els versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüentsen la poesia popular; en canvi, la poesia amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs;mentre que els alexandrins es reserven normalment per a la poesia narrativa (èpica). Dintredels versos d'art major, els menys utilitzats en català són els enneasíl·labs i elshendecasíl·labs.

Com ja hem vist, els versos llargs tenen habitualment cesura. La cesura és una pausa mètrica,que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el vers en dues (o

6

més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de síl·labes es faràcom si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si l'hemistiqui acaba en paraulaaguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba ...Subratllades teniu marcades les síl·labes que no s'han de contar en els finals dels hemistiquisdels exemples de més avall.

En els versos decasíl·labs la cesura produeix els models següents:

4+6 (decasíl·lab català)M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)

6+4 (decasíl·lab èpic o francès)Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,

davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)

5+5 (decasíl·lab castellà)Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)

En canvi els alexandrins gairebé estan formats sempre per dos hemistiquis de 6+6 síl·labes:

Brots de migrades fulles/ coronen el bocíobert i sense entranyes/ que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festaal cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)

Rarament la cesura en els alexandrins ocupa altres posicions, com en aquests casos:

4+8: Crien les monges/ una gentil sotabarbeta (Carner)

4+4+4 (vers trimembre): Re no em distreu;/ dubte no m'heu;/ desig no em crida (Carner)

Finalment, els octosíl·labs de vegades tenen una cesura al mig (4+4):

Sé que és un somni/ la vida entera.Tràfec, pensades,/ fugiu d'ací.Embriagar-se:/ la gran carrera.

Jeure tot dia/ sota l'ombrí. (Carner)

Quant a les estrofes, i fent una simplificació, es poden establir les següents combinacionssegons el nombre de versos que les formen: apariat (rodolí) (o dístic), tercet, quartet (quarteta,si l'estrofa és d'art menor), quintet-a, sextet-a, de set versos, octava, de nou versos, dècima.Segons determinades combinacions de nombre de síl·labes i/o rimes podem parlar d'altresdenominacions. Podem recordar que dos quartets i dos tercets formen un sonet ...

EL VERS I LA SEVA MESURA

Un vers és una sèrie de paraules que estan en una mateixa línia determinades per un nombrede síl·labes, accents o altres elements.

La manera de comptar les síl·labes és diferent en segons quins llocs; en castellà o en italiàprenen el model del vers acabat en paraula plana (abundància de paraules planes en aquestesllengües), en canvi en català, provençal i francès parteixen com a model el vers acabat enparaula aguda.

En català només s'ha de comptar fins l'última vocal tònica, d'aquesta manera en el vers agut lessíl·labes mètriques coincideixen amb les gramaticals, en un vers pla s'ha de restar una síl·labagramatical i en un vers esdrúixol s'han de restar dues síl·labes gramaticals. Però també hi haalgunes excepcions en alguns mots amb diftong esdrúixols moltes vegades són consideratspoèticament mots plans com (família, repugnància...).

7

També s'han de tenir en compte alguns fenòmens fonètics que alteren les síl·labes del vers ique són resultat del contacte entre la vocal final d'un mot i la vocal següent del mot següent.Són tres:

-hiat: pronunciació separada de dues vocals en contacte. Ex:Ab hom qui haja lo bec groc.

-sinalefa: pronunciació en una sola síl·laba de dues vocals en contacte.

-elisió: suprimir una de les dues vocals en contacte.

També hi ha altres fenòmens poètics que alteren també el nombre de síl·labes:

-dièresi: que consisteix a pronunciar com dues síl·labes les vocals d'un diftong.

-sinèresi: és el contrari a l'anterior, que consisteix a forçar dues vocals que no formen diftong(pietat).

ELS VERSOS CATALANS

Podem diferenciar dos tipus de versos, segons el seu nombre de síl·labes amb cesura o sense(pausa que divideix el vers en dos hemistiquis).

Els d'art menor que consten de quatre a vuit síl·labes i els d'art major que poden ser entre nou idotze síl·labes. Els versos d'art menor poden ser:

-tetrasíl·lab o quadrisíl·lab: és dels més curts de la poesia catalana, usat per Jaume Roig al'Espill.

-pentasíl·lab: aquest vers no ha estat gaire conreat per la poesia medieval catalana.

-hexasíl·lab: aquest vers sí que ha estat molt emprat en la nostra història literària, molt usat enla poesia popular.

-heptasíl·lab: aquest és un dels més utilitzats en totes les èpoques.

-octosíl·lab: aquest vers també és molt usat en la poesia catalana.

Els versos d'art major:

-decasíl·lab: és de deu síl·labes que poden ser amb cesura o sense. Hi ha tres modalitatsdiferents:-4+6 és el model més clàssic de la poesia catalana antiga, exemple:

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,penatge blanc he vista una garsa,

-6+4 és d'origen francès, exemple:

Voleu oir la gesta del pros Bernat,comte de Ribagorça i de Pallars,

que tingué braç de ferre ab cor lleal?

-5+5 és de procedència castellana, exemple:

Te vull sobre el pit com una corassa,te vull sobre el cor com místic segell.

El decasíl·lab sense cesura té un accent predominant a la sisena síl·laba o bé a la quarta i lavuitena. Es tracta d'una adaptació a l'endacasillabo italià. Exemple:

8

-L'Aurora tem de riure i es preservaEl llamp, el tro, la majestat revelen

-alexandrí és el vers de dotze síl·labes (6+6) és el vers rimat més llarg que utilitza la poesiacatalana.

-eneasíl·lab i hendecasíl·lab són molt poc usats.

LA RIMA

La rima és la total o parcial repetició de fonemes al final dels versos, a partir de la darrera vocalaccentuada. Pot ser de dos tipus:

Consonant: apareix quan la repetició dels fonemes és total.

Assonant: es produeix quan la repetició només és en les vocals.

Pot ser també masculina femenina o esdrúixola, és masculina quan l'accent recau en unaparaula aguda, és femenina quan l'accent recau sobre una paraula plana, és esdrúixola quanrecau sobre una d'esdrúixola.

Pot ser també interna que n'hi ha de diversos tipus, com la lleonina que rima el final del primerhemistiqui amb el final del segon. També pot rimar el primer hemistiqui d'un vers amb el primerdel vers següent, el primer hemistiqui amb el segon del següent vers, etc.

Rimes fàcil i rimes riques. Les rimes fàcils són considerades rimes amb molta pobresa poèticaja que s'usen molts mots de la mateixa categoria gramatical, (exemple: tornarà-trobarà, glòria-victòria...), s'usen també mots homòfons com baca-vaca...

Rimes falses: Són rimes que només rimen en segons quins indrets de Catalunya on la parla delcatalà és diferent.

Versos sense rima: aquesta modalitat de versos són els versos blancs o versos lliures. Elsblancs no rimen però mantenen una regularitat mètrica, una variant d'aquest n'és el versestramp molt utilitzat en la nostra poesia. En canvi els versos lliures són els que no segueixencap regularitat mètrica, on pot existir una rima molt irregularment.

LES COMBINACIONS MÈTRIQUES

Una combinació mètrica és el conjunt de versos enllaçats per la rima, això s'anomena estrofa.Un poema està format per estrofes per un nombre determinat o indeterminat de estrofes. No ésuna estrofa fins que no hi ha com a mínim dos versos.

Apariat: és l'agrupació de dos versos que rimen en consonant. Té una gran difusió culta ipopular, es troba a l'auca, al rodolí, etc.

Tercet: és la combinació de tres versos,els més utilitzats els tercets encadenats (d'origen italiàde versos decasíl·labs sense cesura que segueixen el mode ABA BCB CDC... i que rimenconsonantment.

Quarteta: és la combinació de quatre versos n'hi a dues: la quarteta integrada per versos d'artmenor (heptasíl·labs), i el quartet integrat per versos d'art major, en els dos la rima ésconsonant i pot seguir un esquema creuat (ABBA) o encadenat (ABAB).

Quintet: és la combinació de cinc versos d'art menor o major enllaçats per rimes consonantsdiferents.

9

Sextet: és una combinació de sis versos,d'art major o menor que estan enllaçats per tres rimesconsonants diferents.

Comb.de set: són el resultat de fusió d'un quartet amb un tercet o al revés.

Octava: són la combinació de vuit versos que normalment són d'art major i decasíl·labs (4+6);tédiverses variants: la cobla que és la clàssica de la poesia culta medieval usat per caràcteramorós, l'octava reial d'origen italià amb un esquema ABAB ABCC i freqüentment consta deversos decasíl·labs.

Comb.de nou :és el resultat de fusió d'un quintet i un quartet o viceversa.

Dècima: hi diversos tipus però la més perfecta és la espinela composta de deu versosheptasíl·labs amb l'esquema abbaccddc.

Sonet: és d'origen italià,aquesta composició està formada per catorze versos decasíl·labsdistribuïts en dos quartets inicials i dos de finals. Aquets poden ser molt variats, pel que fa elsquartets la modalitat era encreuada o encadenada (mencionats anteriorment) en canvi en elstercets hi ha una multitud de variants. En alguns casos incorporen una rima consonant nova(ABBA ABBA CCA CCA).

Romanç: és una composició poètica d'un nombre indeterminat de versos, la rima és assonanten els versos parells, en els senars queden solts.

Part IV. Vocabulari de termes retòrics i estilístics.

Al·legoria: és una expressió paral·lela d'una sèrie d'idees reals i d'unes altres de figurades, quees refereixen a una mateixa cosa.

Al·literació: és la repetició d'un mateix so vocal o consonant dins una paraula o enunciat, quefins i tot pot arribar a sonar malament (cacofonia). Ex:

cops de tralla, llamps llamps llunyans (Pere Gimferrer)

Anàfora: és la repetició d'una o diverses paraules sintàcticament dominants al començament dedos enunciats successius. Ex:

Doneu-me una llanterna: -On és el cavall?Doneu-me carbons durs i guixos lluminosos,Doneu-me murs de nit a les ciutats lunars.

(J. V. Foix)

Antítesi: és el contrast de dues idees, expressions, o paraules de un significat oposat. Ex:

Riu que riu, me fa un petóque, sent de foc, va gelar-me.

(Miquel de Palol)

Antonomàsia: és l'ús d'un nom comú o cosa en lloc d'una persona o a la inversa.

Aposició: és la juxtaposició d'una o més paraules de la mateixa categoria gramatical quecompleix una funció explicativa.

Apòstrofe: és la invocació durant un discurs d'un esser imaginari o real amb finalitatinterpel·ladora.

Asíndeton: és l'omissió de conjuncions que fan canviar el ritme de la frase. Ex:

10

Indecisa, rara, novaara comença la rosa

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

Cacofonia: és el resultat de la repetició d'un so desagradable.

Comparació: és la presentació d'un element semblant a un altre de tal manera que s'enténmillor el significat del primer. Ex:

les noies amb descarats pits com llimones (Francesc Parcerisas)

Encavallament: és el desacord entre la pausa final d'un vers i la pausa sintàctica,de maneraque obliga a que la lectura del poema sigui molt més ràpid.

Enumeració: és la presentació continua d'idees que sempre fan referència a la mateixa cosa.

Epítet: és un adjectiu que diu la propietat d'una cosa, aquesta propietat és essencial de la cosaperò és diu per posar èmfasis a la frase, ex: la neu blanca, la nit fosca.

Equívoc: és una paraula que té doble sentit, d'aquesta manera es juga amb la interpretació dellector segons la manera que ho hagi entès.

Eufemisme: és la designació d'una cosa molt desagradable dit però molt amablement.

Exclamacions: expressen alegria, tristesa, dolor... Ex:

Germans, alcem els cors, que tot és bell, el verd i el vermell! (Joan Maragall)

Gradació: és l'enumeració d'estats,condicions maneres d'una cosa concreta de tal manera quees doni un sentit totalitzador de la cosa descrita.

Hipèrbaton: és l'alteració gramatical d'una frase posant els seus components de manerail·lògica. Ex:

l’enramellada flora,per cobrir de les illes la nuesa,nova catifa de verdor ha estesa

(Jacint Verdaguer)

Hipèrbole: és la deformació de la veritat mitjançant exageració.

Homofonia: és la pronunciació de paraules igual escrites però amb un significat diferent.

Imatge: és la identificació poètica de entre un element real i un de irreal i que els dos estan dinsun discurs literari.

Interrogació retòrica: és l'afirmació en forma de pregunta la qual s'obliga una resposta. Ex:

¿Serà així que, en el camí de la fosca,anirem a l’encontre de la llum?

(Francesc Parcerisas)

Joc de paraules: és la identitat fonètica parcial entre paraules situades en el mateix contextamb una finalitat de produir sorpresa.

Metàfora: és la identificació poètica entre un element real i un de irreal quan només el segon éspresent en el discurs literari. Ex:

11

La terra és una cambraon no penetra el vent

(Josep Sebastià Pons)

Metonímia: és la designació d'una cosa amb el nom d'una altra on tenen les dues unesrelacions de causa-efecte,matèria-objecte...

Onomatopeia: és la descripció de sons humans o no, representant amb conjunts de lletres elso. Ex:

Aquell rellotge era de nyigui-nyogui

Oxímoron: és la unió de paraules o idees que s'exclouen entre si.

Paradoxa: és la unió de paraules o idees aparentment contràries que presenten un enunciatveritable malgrat la inversemblança inicial,ex: és quan dormo que hi veig clar.

Paral·lelisme: és l'ordenació clara de parts de la frase o frases senceres. Ex:

té un revolar triomfal la vívida crinera,té un cos de semidéu l’intrèpid conductor.

(Gabriel Alomar)

Paronomàsia: és la col·locació pròxima dins de la frase de dues paraules semblants. Ex:

estel fix mirant-me fit (Joan Vinyoli)

Perífrasi: és la substitució d'una expressió per unes d'equivalents amb una finalitat d'ensenyar,humorístic...

Pleonasme: és la repetició d'una paraula o idea per tal de donar èmfasis a l'expressió.

Polisíndeton: és la intensificació de l'ús de conjuncions per reforçar l'expressió. Ex:

gran ciutat que talla i escala i serra,i abat les fites en el món poruc...

(Josep Carner)

Prosopopeia: és l'atribució de qualitats humanes a éssers inanimats,ex: l'escombra ballava....

Quiasme: és l'ordenació creuada de parts de la frase o de frases senceres.

Símbol: és la representació d'un concepte per un altre que pot ser evocat a l'analogia

Sinestèsia: és la combinació d'impressions sensorials, de tacte,oïda,olor...