Comentari Text

463

Uns dels problemes més greus que planteja l’alumnat actual és la dificultatde comprendre textos escrits. Segons els estudis de PISA, el programa del’OCDE que té com a objectiu mesurar les capacitats dels alumnes delspaïsos membres d’aquesta organització a l’edat de 15 anys, a Espanya el21 % de l’alumnat no passa del nivell 1 dels 5 que ha establert l’organitza-ció. Això vol dir que 1 de cada 5 alumnes espanyols no comprèn el temaprincipal d’un text corrent, i tampoc no detecta les idees principals senzi-lles que hi estiguin explícitament formulades.

Però això no vol dir que l’altre 79 % no tingui limitacions. Segons la nostraexperiència, la majoria dels alumnes no tenen un vocabulari ric, i per aixòno entenen moltes paraules que es fan servir a la premsa, en la literatura oen un text científic; no són capaços d’adonar-se dels matisos i de les idees irelacions que hi ha implícites en el text, i no entenen el significat de lesmetàfores i d’altres figures literàries.

L’origen d’aquestes dificultats no és cap misteri: l’alumnat llegeix poc. Ésper això que el Ministeri d’Educació recomana que es dediqui mitja hora ala setmana en totes les àrees a fer activitats relacionades amb la lectura detextos i la comprensió lectora. L’objectiu d’aquesta proposta és proporcio-nar una selecció de lectures que serveixi tant de suport a les explicacionsdonades a classe com per dedicar-les a aquesta mitja hora de lectura.

En aquesta selecció s’han seguit quatre criteris:

• La relació amb el temari del curs. D’aquesta manera, aquest «tempsde lectura» no és una activitat aïllada de la dinàmica de la classe. L’a-lumnat millorarà, llegint, la seva capacitat lectora i reforçarà el que haestudiat a classe.

• La varietat. S’han seleccionat textos periodístics, literaris, científics...Es tracta de convertir els alumnes en persones competents en la lecturade tot tipus de textos i, alhora, que prenguin consciència que podenaprendre història i geografia a través de mitjans escrits variats: premsa,revistes de divulgació, enciclopèdies, novel·les, etc.

• La longitud adequada. S’ha fugit de textos massa curts, que descontex-tualitzen les idees i impedeixen als lectors seguir l’argumentació de l’au-tor, així com de textos massa llargs, que no es puguin llegir i treballar enuna classe en un màxim de trenta minuts.

• La presència real. No són textos escrits expressament per a nens i jo-ves. Són textos corrents, que tot alumne ha d’aprendre a desxifrar perarribar a ser un adult competent. Això afegeix dificultat a la lectura, so-bretot en els cursos més baixos, però creiem que és l’única manera depreparar l’alumnat per enfrontar-se amb els textos que es trobaran a lavida real.

TEM

PS D

E LE

CTU

RA

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 463

464 ! GEOGRAFIA 3r ESO ! MATERIAL FOTOCOPIABLE © GRUP PROMOTOR / SANTILLANA EDUCACIÓN S. L. !

Les maresmes espanyolesLectura

1

Les maresmes espanyoles més grans i conegudes pels escriptors són les delGuadalquivir. Si el lector contempla un mapa d’Espanya, observarà al BaixGuadalquivir una extensa comarca desproveïda de noms de pobles, etc. Desde Lebrija, a l’est, fins a Almonte, a l’oest, i des de l’Atlàntic fins molt a propde Sevilla, el mapa és buit. Aquesta àrea enorme és, en realitat, un desert i al’hivern una gran part es converteix en una trista extensió d’aigua. Llegua rerellegua, a mesura que s’avança per aquesta terrible desolació, la vista noméses pot aturar a les aigües, unes aigües apagades que atrapen l’horitzó en to-tes les direccions. El Guadalquivir travessa la maresma, i el seu triple canalestà separat per bancs baixos de fang de les aigües poc profundes i les pla-nures adjacents. L’aigua de la maresma és dolça, o gairebé dolça, i força po-table; la seva profunditat és molt regular, oscil·la entre un o dos peus, segonsl’estació de l’any, al llarg de grans extensions. Les lleugeres elevacions delseu llit fangós, escampades, formen unes illes de poca alçada amb una ex-tensió que pot ser d’unes quantes iardes a milers. Aquestes illes estan cober-tes de pastura, cards i vegetació de maresma que constitueixen el refugi d’in-nombrables aus aquàtiques. A la primavera, les aigües s’evaporen per lacalor i la maresma queda convertida en una planura coberta de fang sec, to-rrat i esquerdat per l’ardent sol estiuenc. La pastura hi brota ufanosa i, entorndels pous d’aigua que no s’eixuguen, les altes canyes i el canyís s’hi vinclen.

A. CHAPMAN i W. J. BUCK, Espanya agresta, 1893

La nit queia ràpidament sobre la maresma i els arbres ara semblaven aigua-forts negres, retallats contra el cel. Vaig tornar caminant a poc a poc pel carrilsilenciós. L’endemà tornaria a Anglaterra en un avió turbopropulsat del seglevint, al tumult de la superpoblada Londres, als llums de neó, els telèfons iels implacables rellotges, al soroll constant i a la pudor dels fums de les ga-solines, als diaris, les crisis recurrents i la xerrameca sobre les bombes d’hi-drogen. L’endemà, les meves passes en el carril del Martinazo es comença-rien a esborrar. En pocs dies o setmanes cap traç de la nostra expedicióseria visible. La pluja de l’hivern arribaria per omplir l’esquerdada maresma ila sorra assedegada s’empassaria l’aigua profundament, fins al fons del sub-sòl, per defensar-se del sol abrasador de l’estiu. La majoria de les aus quehavíem vist partirien i, a l’hivern, les multituds alades del nord es vessarienal Coto per substituir-les. Les dunes continuarien arrossegant-se sigil·loses.Avançant des de l’oest, un a un, cada gra de sorra cauria pel costerut frontdunar per, lentament, anar tapant els pins, fins a asfixiar-los finalment. I tot iaixí, abans que cada pi mori, un vent juganer potser arrossegarà un pinyód’un pinya oberta i el farà girar en el seu si fins a acomodar-lo en un furgallde porc senglar lluny de la sorra amenaçadora. Allà germinarà i, finalment,brotarà un pi nen, verd i vigorós, que substituirà el seu pare i continuarà l’i-nacabable cicle de la vida, la mort i la regeneració. A sobre, les àliguesavançaran cridant, triomfants en el seu domini del cel i, amb el temps, arri-baran a construir els nius a les seves branques vigoroses. Sota la seva om-bra, un dia abrasador, les perdius buscaran recer per als seus perdigons i ala nit el linx rondador ensumarà els seus rastres menuts i els buscarà en latenebra. Al bosc blanc, cada matí de primavera portarà un milió de flors

Flamencs a la maresma del Guadalquivir.

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 464

465! GEOGRAFIA 3r ESO ! MATERIAL FOTOCOPIABLE © GRUP PROMOTOR / SANTILLANA EDUCACIÓN S. L. !

TEM

PS D

E LE

CTU

RA

d’esteperola, que el sol marcirà al migdia i seran reemplaçades per un altremilió amb la pròxima albada. Vindran les estacions i se n’aniran, però la nos-tra estimada terra salvatge, el Coto de Doñana, dormirà en els anys venidorsen la seva solitud i bellesa, Déu ho vulgui!, immaculades.

G. MOUNTFORT, Retrat d’una terra salvatge. La història de les expedicions al Coto de Doñana, 1958

1. Conceptes.• Què és una maresma? Com es forma?

• Busca el significat de les paraules següents:iarda, canyís, vinclar, aiguafort, neó, furgall,perdigó i esteperola.

• En què consisteix el cicle de la vida, segons el text?

2. Idees principals.• On es troben i quines són les maresmes

espanyoles més grans?

• El paisatge de les maresmes varia amb lesdiferents estacions?

• Quins animals es refugien primordialment a lesmaresmes? Per què?

3. Interpretació.• Per què es diu que en un sector determinat

el mapa sembla buit de poblacions?

• Les dunes es mouen?

• Què els crida l’atenció de les maresmes, a Chapamn i Buck? Quins sentimentsdesperten en Mountfort?

4. Reflexió.• Coneixes cap paisatge de maresma?

• Creus que la valoració d’un paisatge determinatper part de l’ésser humà pot variar amb el temps?

Comprenc el que llegeixo

Llacuna del Coto de Doñana.

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 465


1. Conceptes.• Què és l’anomenat

«Tercer Món»? Quinstrets comparteixen els països que se’nconsideren part?

• Explica la diferènciaentre la dependència i lairrellevància d’un país.

• A què es refereix l’autor quan diu que aquests països es«descartografien»?

2. Idees principals.• Quina és la regió més

exclosa del món? Quinssón els problemesprincipals?

3. Interpretació.• Quins drames humans

creus que es viuen enaquestes zones?

• Tenint en compte la informació que dónael text, per què etsembla que aquestspaïsos ja no interessenni per ser explicats?

4. Reflexió.• Busca en un mapa

un país de l’Àfrica, unaltre de l’Amèrica delSud i un altre de l’Àsia dels quals no hagissentit a parlar mai.Intenta documentar-tesobre la situació actual.Són regions oblidades?Pertanyen, segons lateva opinió, al TercerMón?


De les dependència a la irrellevància

Lectura2

En els últims anys [...] molts territoris i fins i tot països sencers del Tercermón estan passant de la dependència a la irrellevància. Sigui pel l’escassetatdels seus recursos naturals, per l’analfabetisme i el baix nivell d’instrucciódels habitants, per les llargues conteses bèl·liques sense rastre de solucióque hi ha en alguns d’aquests països, el cert és que, efectivament, aquestsespais han deixat de ser útils al sistema econòmic i polític internacional. Són,senzillament, irrellevants. No tenen cap importància ni interessen a ningú, sino és algun periodista que, de tant en tant, aconsegueix recordar a l’opiniópública que existeixen, o alguna organització humanitària que no hagi estat jaforagitada de la zona. Són territoris –i persones- desconnectats i marginatsd’un sistema món cada vegada més segmentat en estrats espacials absoluta-ment distanciats uns dels altres, en tots els sentits. [...]

Ens trobem davant de les noves terrae incognitae del Tercer Món, davantd’uns espais que ja no serveixen, que ja no interessen ni per ser explorats. Elmapa de l’Àfrica, d’algunes regions de l’Àsia, del Caucas, de moltes illes delPacífic i de l’Índic o d’algunes regions del subcontinent indi, entre altres zo-nes del planeta, s’han omplert de nou de taques blanques, de terres desco-negudes. Si se’ns permet el símil, és com si una gran part de les terres explo-rades pels expedicionaris europeus del segle XVIII i XIX haguessin tornat a laseva situació anterior. Molts territoris explorats, cartografiats, fotografiats enl’últim segle i mig s’han tornat, una altra vegada, inexplorats, inaccessibles,desconeguts, insegurs, misteriosos, hostils a qualsevol penetració exterior.Són regions que s’allunen, que s’aparten del món, que es descartografien.Els drames humans que s’hi viuen amb prou feines són coneguts a la restadel món. [...]

L’aparició d’aquestes terres incògnites respon a l’exclusió dels fluxos de ri-quesa i informació i al nul interès polític i geoestratègic, mostra cada vegadamés gran de la polarització del món contemporani en termes de distribucióde la riquesa i el benestar social. [...]

Si hi ha una regió que es veu exclosa de manera notòria dels fluxos de rique-sa i informació i dels beneficis de la globalització és, sens dubte, l’Àfrica sub-sahariana. És on es concentren els pitjors indicadors, els índexs més extremsde pobresa i marginació. [...] Malgrat tot, no es tracta només d’un deteriora-ment radical de la seva situació econòmica. La pobresa i misèria a què s’haarribat està acompanyada de la desintegració dels estats, de la fragmentacióde les societats, de la sempre fràgil base nacional i idea de nació dels estatsafricans sorgits de la descolonització (incapaços de superar sota un projectecomú les tensions interètniques), de les guerres civils, dels èxodes massius i,fins i tot, de les epidèmies. [...] La corrupció generalitzada i, en especial, ladels grups que ocupen el poder ha agreujat una situació ja crítica en si, querelata de manera molt vívida el periodista polonès Ryszard Kapuscinski en elseu últim llibre, Ébano (2000).

J. NOGUÉ FONT i J. VICENTE RUFÍ, Geopolítica, identitat i globalització, 2001. Adaptació

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 466


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• El text esmenta Kant.

Busca en unaenciclopèdia qui va ser.

• Què significa l’expressió«ADN políticd’Occident»?

• Què és per tu «laprimacia dels dretsindividuals»?

2. Idees principals.• Per què el text comença

amb la destrucció delWorld Trade Center?Com i quan es vaproduir? Què té a veureamb la resta del text?

• Quines guerres esmental’autor, quan es vanproduir i en què esdiferencien?

• Segons l’autor, en quèha canviat la nostra ideadels morts i ladestrucció causada per la guerra respectede les generacionsanteriors?

3. Interpretació.• Quin és «el miracle

de la nostra època»? És realment un miracle o l’autor ho diu ambironia?

• Comparteixes la ideaque «la pau és l’estatnatural de les coses»?

4. Reflexió.• Reflexiona sobre les

diferències entre laguerra i el terrorisme.


Les guerres d’abans i les guerres d’ara

Independentment del fet que la destrucció del World Trade Center fos xocanti terrible i malgrat la insistència de l’Administració de Bush que els EstatsUnits estaven en guerra, amb prou feines es podia considerar així si tenim encompte el sentit en què els nostres avantpassats entenien aquesta paraula.Per als que van arribar a la majoria d’edat en la primera meitat del segle XX, laguerra no era un atac únic que acabava amb la vida de tres mil persones delseu bàndol, seguit d’una campanya militar en què es pressuposava que mo-ririen un nombre molt menor de soldats d’aquest mateix bàndol. La pèrduade milers de vides s’hauria considerat el resultat previsible de qualsevol bata-lla de rellevància. A més, per als nivells de l’Europa Occidental, tot i que noper als dels nord-americans, aquesta pèrdua s’hauria valorat com a relativa-ment reduïda. Qui dubti d’aquest fet només ha de recordar que el 1916, a labatalla de Verdun, van perir gairebé un milió de soldats alemanys i francesos,i que en la Segona Guerra Mundial van morir vint milions de russos. Pel quefa a la destrucció d’edificis, per als nostres avis i besavis l’ensorrament dedues torres no era destrucció, per tràgic que pugui semblar aquest fet; ho erala ruïna de ciutats senceres. Pensem en Coventry i Rotterdam, així com enLondres durant els bombardejos alemanys, i pensem en Dresde, on, en unasola nit, la del 13 de febrer de 1945, van morir un mínim de vint-i-cinc milpersones i gairebé tota la ciutat va quedar arrasada. Pensem, sobretot, si hopodem suportar, en Hiroshima i Nagasaki.

El miracle de la nostra època, un miracle el valor del qual probablement no-més els més vells de nosaltres podem apreciar, és que a l’Europa Occidentali l’Amèrica del Nord aquells horrors semblen haver-se convertit en quelcomliteralment inconcebible. Els que viuen en països d’aquelles zones habiten enun minúscul reducte del planeta en què realitats vitals com la guerra, la fam ila por s’han convertit –o s’estan convertint amb rapidesa, a mesura que ensdeixa la generació que va viure la Segona Guerra Mundial– en esdevenimentsque només coneixem pels llibres. En aquest sentit, el somni d’EmmanuelKant d’un món compost per estats sobre els quals regni la pau perpètua s’haconvertit en part de l’ADN polític d’Occident, encara que no sigui així per a laresta del planeta. Així doncs, s’eixampla l’escletxa entre, per una banda,aquest món occidental, en què es dóna per feta la primacia dels drets indivi-duals i en què es pressuposa que la pau és l’estat natural de les coses (tot ique qualsevol que hagi llegit una mica sap que en el transcurs de la històriala norma per als éssers vius no ha estat la pau, sinó la guerra), i, per una altrabanda, aquesta enorme parcel·la del món on la guerra és una realitat quoti-diana o una amenaça constant.

David RIEFF, Un llit per una nit. L’humanitarisme en crisi, 2003

Lectura3

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 467


1. Conceptes.• Les paraules doctrina

i ideologia les podem fer servir indistintament?

• Hi ha cap diferènciaentre religió i culte?

• Què vol dir banal?

• Quina és l’«omnipresentideologia de l’opinió»? de què parla el text?

2. Idees principals.• Quins són els dos pilars

fonamentals de lasocietat moderna,segons el text?

• Quines noves religió i ideologia han sorgitamb la revolució de la informàtica i de la comunicació?

• Per què la informàticaés tan importantactualment? Per què els mitjans decomunicació són tan poderosos?

3. Reflexió.• Creus que el

«pensament únic» potser perillós? Justifica la teva resposta.

• Quins avantatges i inconvenients tenen les noves tecnologies?

• Et sembla que Bill Gates és realment lapersona més influent del món? Justifica la teva resposta.


La doctrina del pensamentúnic

Lectura4

Un gran setmanari francès publicava recentment una enquesta entorn dels50 homes més influents del planeta. Ni un cap d’Estat o de Govern, ni un mi-nistre o diputat, de cap país, hi figurava. Un altre setmanari va dedicar faunes setmanes la primera pàgina a «l’home més influent del món». De qui estractava? Del senyor William Clinton [llavors president dels Estats Units]? Delpapa Joan Pau II? Del senyor Helmut Kohl [primer ministre alemany]? Delsenyor Borís Ieltsin [president de Rússia]? No. Senzillament, del senyor BillGates, patró de Microsoft, que domina els mercats estratègics de la comuni-cació i es disposa a controlar les autopistes de la informació.

La mundialització d’intercanvis de signes, en especial, s’ha vist accelerada demanera fabulosa gràcies a la revolució de la informàtica i la comunicació, lesquals han generat l’explosió de dos sectors, veritables columnes vertebrals dela societat moderna: els mercats financers i les xarxes d’informació.

La transmissió de dades a la velocitat de la llum (300.000 km per segon), lanumerització de textos, imatges i sons, el fet ja banal de recórrer als satèl·litsde telecomunicació, la revolució de la telefonia, la generalització de la infor-màtica en la majoria dels sectors de producció i de serveis, la miniaturitzaciódels ordinadors i la seva connexió en xarxes a escala planetària, a poc a pochan canviat de dalt a baix l’ordre del món.

Molt especialment el món de les finances, el qual reuneix quatre qualitatsque en fan un model perfectament adaptat al nou ordre tecnològic: és imma-terial, immediat, permanent i planetari. Atributs, per dir-ho d’alguna manera,divins i que, lògicament, donen lloc a un nou culte, una nova religió: la delmercat. S’intercanvien instantàniament, dia i nit, dades d’un extrem a un al-tre de la Terra. Les principals borses estan vinculades entre elles i funcionenen bucle. Sense interrupció. Mentrestant, a través del món, davant de les se-ves pantalles electròniques, milers de superdiplomats, superdotats, es pas-sen els dies penjats al telèfon. Són els experts de la nova ideologia dominant:el pensament únic. La que sempre té raó i davant la qual tot argument –ambmés motiu si és d’ordre social o humanitari–s’ha d’inclinar.

En les democràcies actuals, cada vegada més ciutadans lliures se senten en-fangats, atrapats per aquesta llefiscosa doctrina que, imperceptiblement, en-volta tot raonament rebel, l’inhibeix, el paralitza i l’acaba ofegant. HI ha unasola doctrina, la del pensament únic, autoritzada per una invisible i omnipre-sent policia de l’opinió.

Noam CHOMSKY i Ignacio RAMONET,Com ens venen la moto, 1995. Adaptació

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 468


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

469

1. Conceptes.• Quin és el significat de

«desequilibridemogràfic»?

• Què vol dir la concepciói la contracepció?

2. Idees principals.• Quin problema exposa el

text i en quins països esdóna principalment?

• Quins són els motiusprincipals pels quals lesfamílies prefereixen tenirun fill?

3. Interpretació.• Quin és, segons la teva

opinió, el problema que causa eldesequilibridemogràfic?

4. Reflexió.• Saps si al teu país

d’origen es produeixaquest fenomen? En casafirmatiu, quina és la causa?

• Creus que ladiscriminació de la donai el masclisme de lessocietats xinesa i índiainflueixen en aquestsassassinats selectius?

• Quines mesures set’acudeixen persolucionar el problema?I què creus que espodria fer per ajudar les nenes que sónabandonades desprésde néixer?


El desequilibri de gènere a l’Àsia

L’estat del sud de l’Índia de Tamil Nadu i, en particular, el districte de Salemsón notoris pels infanticidis de nenes, i un clar exponent del desequilibri de-mogràfic entre homes i dones que pateix l’Àsia. El problema és, des de faanys, objecte d’atenció per part del Governs i organismes internacionals, que,malgrat tot, han vist com els seus avenços en la reducció dels infanticidis haquedat contrarestat per l’alça, en les dues últimes dècades, dels avortamentsselectius de nenes. A milers de quilòmetres de distància, en un poblet delcentre de la Xina, a la província de Sichuan, una dona de 56 anys assenyalaun cubell de plàstic fet servir per a l’orina i comenta: «Abans eren de fusta.Les llevadores hi ofegaven les nenes acabades de néixer. Era molt comú a fi-nals del setanta i principis del vuitanta, perquè les famílies preferien tenir unnen. Al camp, és molt important treballar la terra, per conservar el cognom, iperquè quan els pares envelleixen depenen dels fills».

«Per raons biològiques, els nens i els homes tenen una taxa de mortalitat su-perior a la de les nenes i les dones al llarg de la vida. Això fa que a la majoriadels països hi hagi més dones que homes. Tot i això, en alguns països passaque el percentatge d’homes és molt superior», explica Siri Tellier, directoradel Fons de Població de les Nacions Unides (FPNU) a Pequín.

La raó del desequilibri a l’Àsia, segons Tellier, és que “en aquests països mol-tes famílies maten les nenes quan neixen, les descuiden o no els donen lamateixa atenció sanitària que als nens. Però la diferència es deu, principal-ment, al fet que el nombre d’avortaments selectius s’ha disparat pel fàcil ac-cés als equips d’ultrasons i altres mètodes d’identificació del sexe”, afirma. ElFons de la Població de les Nacions Unides va advertir l’octubre passat en uninforme que els avortaments selectius i els infanticidis estan conduint l’Índiaa un desequilibri de gènere de conseqüències socials alarmants; l’última ad-vertència ha sortit a la llum amb la publicació el gener passat d’un estudi a larevista mèdica britànica The Lancet que estima que en els últims 20 anys s’han fet al voltant de 10 milions d’avortaments de nenes al país, malgrat quela comunicació del sexe durant els exàmens mèdics i la interrupció de l’em-baràs per raons de gènere són il·legals des de 1994. Segons Tellier, a la Xinaes fan cada any entre 300.000 i 700.000 avortaments selectius. No obstantaixò, la pràctica més habitual, quan una parella no vol tenir una filla, és entre-gar-la a una altra família o abandonar-la perquè se’n facin càrrec les autoritats.També n’hi ha milers que són adoptades cada any per famílies estrangeres.

Pequín s’ha compromès a endurir les lleis i s’ha fixat com a objectiu posar fial desequilibri el 2010. Per fer-ho, potenciarà les campanyes de promociód’igualtat de sexes, i també estén per tot el país un programa per proporcio-nar un ajut econòmic anual a les famílies que han tingut dues filles. A l’Índia,el Govern té un pla, anomenat Nadons de bressol, mitjançant el qual les do-nes poden deixar el bebè acabat de néixer a l’hospital. «A més, hi ha un pro-grama pel qual el Govern diposita una quantitat de diners al banc per pagarel dot», afirma la ginecòloga Rashmi Rao.

J. REINOSO, «Nenes sense llum», El País, 26 de febrer de 2006.Adaptació

Lectura5

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 469


1. Conceptes.• Què és la paleografia?

• Què és l’Homo faber i enquè es diferencia del’Homo sapiens?

• Quina és «la singularitatgeogràfica» de l’ésserhumà?

2. Idees principals.• Segons el text, per què

l’ésser humà és capaçd’estendre’s pernombrosos territoris i adaptar-s’hi?

• Quines són lesconseqüènciesd’aquesta ubiqüitat?Afecta altres espècies?

3. Interpretació.• Estàs d’acord amb

la teoria exposada per Ortega y Gasset?

• Quins són els avantatgesi les dificultats de l’ésserhumà per sobreviure en comparació ambaltres animals?

4. Reflexió.• Creus que la capacitat

d’adaptació de l’ésserhumà a qualsevol espais’ha mantingut al llargde la història, o hadisminuït?

• Veus com una sort o com una desgràciaque l’ésser humà noestigui especialitzatfísicament?


La humanitat, o el do de la ubiqüitat

Els dos fets que sorprenen quan contemplem el mapa de la distribució de lapoblació i quan en reconstruïm la paleografia són la vasta i precoç difusió del’espècie humana, segons l’expressió utilitzada per Charles Darwin, i la dis-continuïtat i desigualtat en el repartiment regional dels efectius. Des de tempsprehistòrics, i abans que les glaceres quaternàries s’haguessin retirat definiti-vament, la humanitat, diu Vidal de la Blanche, ja havia fet un progrés queconstitueix una veritable singularitat geogràfica. Havia estès la seva àrea d’hàbitat en unes proporcions tals que la seva extensió equivalia gairebé a laubiqüitat, i d’aquest privilegi de la quasi ubiqüitat en va fer participar les es-pècies vegetals o animals criades i educades per ell per al seu servei i susten-tació en medis i horitzons nous.

Vegetals i animals deixats a la seva pròpia condició i naturalesa viuen i esmouen dins d’una àrea els límits de la qual no poden transferir sense l’ajudade l’home. L’expansió del blat cultivat, els orígens del qual es van localitzar al’Orient mediterrani, il·lustra la capacitat de l’home per fer participar el vegetalen els seus desplaçaments i ubiqüitat. La transferència d’espècies vegetals ianimals entre l’Antic i el Nou Món, i especialment el seu enriquiment biològiccom a resultat de la colonització espanyola, és, també, molt expressiu. Unaespècie cultivada procedent de l’Àsia amazònica, la canya de sucre, els àrabsla van portar a Espanya. Va passar d’aquí a les illes Canàries per continuar lanavegació rumb al continent americà i, seguint el camí obert a l’oceà pacífic,van ser les illes Filipines l’última meta de la seva gesta circumnavegadora.

El que Vidal de la Blanche anomena singularitat geogràfica de la humanitatprocedeix, en primer lloc, de la seva falta d’una especialització física per a l’exercici d’una activitat determinada. Si es considera el conjunt de les se-ves qualitats físiques, la humanitat seguiria confinada a la seva llar originà-ria, si és que hagués arribat a sobreviure. El seu únic privilegi és la condiciód’omnívor.

Aquesta criatura inerme, sense grapes, sense queixals ni cuirassa protectora,amb uns peus més lleugers que els d’altres animals i una agressivitat que po-sa en perill la seva vida, posseeix més capacitat i plasticitat per adaptar-se amedis geogràfics diferenciats.

Però aquesta capacitat i plasticitat és, fonamentalment, cultural i no biològi-ca. És animada per la seva condició d’ésser intel·ligent. Els dispositius biolò-gics amb què l’home respon a l’hostilitat del fred, la calor, la humitat, etc.,són d’un valor molt reduït en relació amb els d’ordre cultural.

Si la humanitat s’ha pogut adaptar a la major part de la terra i fer-ne el seuhàbitat, ha estat per la seva condició d’Homo sapiens i, com a derivat, a lad’Homo faber. «L’animal –diu Ortega–, quan no pot exercir l’activitat del seurepertori elemental per satisfer una necessitat, es deixa morir. L’home, encanvi, dispara una nova manera de fer que consisteix a produir el que no hiera, a la naturalesa».

Aquesta manera de fer és el que ha permès ampliar el límits del seu hàbitat iobtenir-hi, a dins, collites progressivament incrementades per assegurar elmanteniment i creixement de la seva espècie.

M. DE TERÁN, La població del món, 1971. Adaptació

Lectura6

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 470


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• A què es refereix l’autor

amb «informalització de les remeses»?

• En què consisteix el producte interior brut(PIB) d’un país? I la balança per comptecorrent? Quin dels dosindica la riquesa d’unpaís i quin la dels seushabitants?

2. Idees principals.• A partir de quina data

ha augmentat a Espanyala immigració procedentde l’Amèrica Llatina?

• Quins són, segonsl’autor, els avantatges i desavantatges per a les famílies de rebreremeses?

3. Interpretació.• Per què creus que

les remeses s’hanmultiplicat per 20 des de 1985?

4. Reflexió.• El text pertany al gènere

periodístic?

• Creus que el tema de la immigració i les remeses apareixamb freqüència alsmitjans? Et sembla un tema que preocupa o interessa alsespanyols? Creus queinflueix en l’economiaespanyola?


Efectes econòmics de la immigració

Les remeses d’immigrants s’han convertit en un pilar de diverses economiesllatinoamericanes, fins al punt de representar una cinquena part del PIB d’Haití, El Salvador o Nicaragua, i una mitjana del 2,5 % de l’economia delsubcontinent.

Segons l’Institut Elcano, que va presentar ahir el seu anuari de l’Amèrica Lla-tina 2004-2005, les remeses cap a l’Amèrica Llatina s’han multiplicat per 20des de 1985 i són «l’element més dinàmic» de la regió. El 2004, els immi-grants que vivien a Espanya van enviar 1.804 milions d’euros a l’Amèrica Lla-tina, el 52,6 % de totes les remeses enviades des del país. El que fa 20 anysera un fenomen gairebé exclusivament mexicà actualment s’ha generalitzat atot el subcontinent, sense comptar les excepcions de Xile i Veneçuela, duesde les economies americanes més dinàmiques. Íñigo Moré, que va estudiaraquest fenomen per a l’Institut Elcano, afirma que sense els diners que elsllatinoamericans reben dels familiars exiliats les balances per compte correntd’aquests països serien negatives.

Carlos Malamud, editor de l’Anuario Elcano América Latina, considera queencara s’ha de respondre a la pregunta de si aquestes quantitats de diners espoden concretar «en una palanca de desenvolupament». I apunta: «Depènde com es facin servir. D’un costat, permeten equilibrar el pressupost de lesfamílies; de l’altre, hi pot haver distorsions, com que les famílies deixin de tre-ballar en rebre diners».

L’investigador proposa que les institucions financeres internacionals incenti-vin l’ús d’aquests fons per a inversions productives i premiïn cada euro inver-tit amb un préstec pel mateix valor.

Els països que el 2004 van rebre més diners per part dels seus emigrants vanser Mèxic, Brasil i Colòmbia, però si es té en compte el que representenaquests imports en les economies locals, són Haití, El Salvador i Nicaraguaels estats que més depenen dels seus ciutadans que viuen a l’estranger. Enels tres últims casos, els diners rebuts superen el 18,5 % del seu producte in-terior brut.

Malamud insisteix en la importància de les remeses que procedeixen d’Es-panya, un fenomen molt nou, si tenim en compte que amb prou feines fa 40 anys «eren els exiliats espanyols els que enviaven diners al país».

Una altra dada nova és l’anomenada informalització de les remeses; és a dir,que molts immigrants eviten els bancs i prefereixen pagar a Espanya electro-domèstics que seran entregats a les seves famílies als països de residència.

M. DE TARLLAC, El País, 31 de gener de 2006. Adaptació

Lectura7

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 471


1. Idees principals.• Quines idees principals

exposa l’autor?

• Segons el text, per quèla natalitat ha caigut en picat a Espanya?

• El text assenyala queEspanya va assolir lataxa de natalitat mésbaixa del món. Quina?

• Creus que és unindicador positiu o negatiu per a un país?Per què? Et sembla queés propi de païsospobres o rics?

• Quina relació veus entrela natalitat i laimmigració?

• Què proposa l’autor del text per augmentarla natalitat a Espanya?

2. Interpretació.• El text assenyala com

un dels factors de la baixa natalitat el repartiment desigual de les tasques de la llar.Què vol dir això? Hi estàs d’acord?

• Saps si els joves tenencap ajut dels seus pareso l’Estat quan marxen decasa?

3. Reflexió.• A quina edat van

tenir els teus avis elsteus pares? I els teuspares a tu? Què hapassat?


La fecunditat a EspanyaLectura

8

No s’havia parlat mai tant a Espanya de demografia ni havien arribat mai alsdiaris les variacions del nombre de naixements anuals o les previsions delsgrups d’edat. En les dues últimes dècades, mentre que en molts països euro-peus la disminució de la fecunditat s’havia aturat, a Espanya la natalitat queiaen picat, fins arribar, amb 1,2 fills per dona, el nivell més baix del món, pro-per al d’altres països del sud de la Unió Europea. S’està produint un impor-tant retard dels naixements, conseqüència de l’emancipació tardana dels jo-ves, que viuen a la llar paterna molt més temps, i de la dificultat de lesparelles joves, en què tots dos treballen fora de casa, per fer compatibles elsfills amb l’activitat professional. En molts altres països hi ha polítiques quecontribueixen a alleugerir el cost, en temps i diners, dels fills, però Espanyano és tan sols el país amb la fecunditat més baixa de la Unió Europea, sinótambé el que menys recursos dedica al suport a les famílies. El problema escomplica pel repartiment desigual de les tasques de la llar, que fa recauregairebé tota la càrrega dels fills en les mares. Per mantenir-se en el mercatde treball, algunes dones renuncien a tenir fills. L’escassa fecunditat a Es-panya també és inquietant per les seves conseqüències, entre les quals des-taca l’amenaça a llarg termini d’un major envelliment de la població, que afec-tarà, entre altres, els sistemes de pensions. En els últims cinc anys s’han jubi-lat, sobretot, les generacions nascudes durant els anys trenta, i s’han incor-porat a la població activa un nombre important de dones i immigrants, cosaque ha incidit favorablement en l’equilibri del sistema de pensions. En el fu-tur, arribaran a la jubilació generacions més nombroses, nascudes entre1954 i 1975, que a més es beneficiaran d’un allargament considerable del’esperança de vida. Per assolir aquest equilibri, aquest augment de la càrre-ga exigiria un increment de l’ocupació que, si admetem que l’economia hopermet, es veurà obstaculitzat per l’escassetat de joves (ara comencen a arri-bar al mercat laboral els nascuts després de 1975) i per la previsible dificultatd’incorporar més dones, si no s’adopten mesures que permetin compaginarl’atenció a la família i la feina.

El 1999 i 2000, el nombre de naixements ha crescut a Espanya. S’ha trencat,doncs, una llarga evolució, iniciada el 1976. Entre les causes d’aquest aug-ment s’ha d’assenyalar el major nombre de naixements de les famílies immi-grants i l’augment de la fecunditat de les dones d’entre 30 i 40 anys. Perquèaquest canvi de tendència ens acabi acostant a nivells d’altres països euro-peus, és necessari que afecti el grup jove, entre 20 i 30 anys. Les condicionsperquè això passi en un futur pròxim són favorables, ja que l’escassetat rela-tiva de joves farà que en millori la situació en el mercat de treball i, si això s’acompanya de més estabilitat laboral, es poden produir efectes positius. Esmantenen, però, altres obstacles que expliquen que, segons totes les en-questes, el nombre de fills desitjats sigui superior al que efectivament tenenles parelles espanyoles. A curt termini, s’hauria de facilitar l’accés al primerhabitatge i, a mitjà i llarg termini, serà clau resoldre el problema de la compa-tibilitat entre l’àmbit domèstic i el professional. Les famílies hauran de dispo-sar de serveis adequats a baix cost i les empreses hauran de tenir en compteles circumstàncies familiars dels treballadors.

J. A. FERNÁNDEZ CORDÓN, «La situació de la població espanyola»,Anuari El País 2002. Adaptció

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 472


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Consulta el significat

d’«exiliat». És el mateixque «emigrant»? En casnegatiu, quina ésla diferència?

2. Idees principals.• Què recomana fer l’autor

amb la immigració querep actualmentEspanya?

• Al principi del textapareixenconseqüències de signenegatiu i positiuassociades a lesmigracions. Busca-les i recull-les. Mira deposar un exemple de cadascuna.

3. Interpretació.• El text esmenta dues

emigracions espanyolesdel segle XX. Saps enquines dècades es vanproduir? A quins païsosvan emigrar?

• Quines altresmigracions,a més de lesmencionades per l’autor,coneixes de la història d’Espanya?

4. Reflexió.• Per què creus que

Espanya ha passat deser un país d’emigracióa un d’immigració?

• Creus que el fenomende la immigraciócontinuarà?


Moviments migratoris a Espanya, ahir i avui

És un fet enorme de la història universal el tràfec de pobles en totes les direc-cions que anomenem migració. Un dels factors del canvi històric, de la mobi-litat de les grans fraccions d’humanitat, de barreges, xocs, fecundacions mú-tues, comunicació de civilitzacions, esquinçaments i coneixements mutus.Des de les èpoques més remotes i en tots els continents s’han produït migra-cions el resultat de les quals és el món actual.

En el nostre segle i en relació amb Espanya hi ha hagut migracions de signe isignificat diferents. Una d’elles a conseqüència de la guerra civil, que va des-plaçar fora d’Espanya molts milers de persones, repartides desigualment en-tre Europa, els Estats Units i l’Amèrica hispànica. La porció més gran va seraquesta última, la qual cosa significa que va ser dins de la mateixa casa his-tòrica i especialment dins de la llengua espanyola. Aquest fet va facilitar lacomunicació, l’establiment de relacions fecundes entre el poble receptor i elsespanyols emigrats. La segona migració va ser principalment econòmica, enels anys de les dificultats internes espanyoles i la difusió de la prosperitat eu-ropea. Això va imposar canvis importants d’ambients, llengües, usos socials, iva exigir adaptacions que van requerir esforços considerables i van reduir elnombre d’espanyols establerts en altres països. Aquesta migració preteniaser transitòria, tot i que en alguns casos va ser molt duradora i, per ventura,permanent.

L’actual, la que està ara en curs a un ritme accelerat, és en sentit contrari: laimmigració a Espanya de nombres molt alts de persones nascudes a fora. Caldistingir dues porcions ben diferents: la procedent de països molt diversos,aliens completament al fet espanyol, sense cap arrel a Espanya, sovint ambdesconeixement total, d’origen africà la majoria; i una part procedent de l’A-mèrica hispànica.

Aquesta immigració és molt important; planteja dificultats i problemes pelnombre, però té una gran significació històrica i pot ser de fecunditat excep-cional.

[...]

Seria preciós i necessari estudiar i tractar amb rigor i perspicàcia aquesta im-migració recent en curs, evitar possibles errors i ensopegades, extreure d’a-quest fenomen els beneficis que podrien ser tan decisius per a tants immi-grants i per a Espanya, país receptor d’aquelles onades que podrien serexcepcionalment útils i creadores si es fan de manera intel·ligent i, per ferservir una paraula de l’avior antic, mesurada.

Les coses humanes d’abast històric no es poden fer de qualsevol manera. S’han de fer com Déu mana, com les condicions reals requereixen. I, per aaixò, s’ha de pensar amb deteniment, a fons i amb esperit d’amor i concòr-dia. No hi ha cap altra manera que les empreses humanes puguin tenir con-seqüències favorables i no desastroses.

J. MARÍAS, «Migracions», ABC, 3 de maig de 2001. Adaptació

Lectura9

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 473


1. Conceptes.• Què significa l’expressió

«mercat autoregulat»?

• En què consisteixl’especulació? Busca’ntres exemples.

• Entens què vol dir «els excessoscorporatius locals»?

2. Idees principals.• Què és la globalització?

Quan va començaraquest fenomen?

• Quins són, segonsl’autor, els avantatges de la globalització?

• En els text tambés’esmenten moltsinconvenients. Busca’ls i tracta decomprendre’ls.

3. Interpretació.• Quina és la

responsabilitat delspaïsos desenvolupats en el procés deglobalització?I què han de fer aquests països endesenvolupament?

4. Reflexió.• A quin gènere creus que

pertany el text? Et sembla que estàescrit per un expert o per un periodista?

• Penses que laglobalització influeix en la vida quotidiana?


Pros i contres de la globalització

Actualment la globalització es desafia a tot el món. Hi ha malestar amb la glo-balització, i amb motius més que suficients. La globalització pot ser una forçabenigna: la globalització de les idees sobre la democràcia i la societat civilhan canviat la manera de pensar de la gent, i el moviments polítics globalshan portat a l’alleujament del deute i al tractat de les mines terrestres. La glo-balització ha ajudat centenars de milions de persones a assolir nivells de vidamés alts del que elles mateixes, o la majoria dels economistes, consideravenimaginable fa poc temps. La globalització de l’economia ha beneficiat els paï-sos que han aprofitat aquesta oportunitat per obrir nous mercats per a les ex-portacions i han donat la benvinguda a la inversió estrangera. Però els païsosque més s’han beneficiat han estat els que es van fer càrrec del seu destí ivan reconèixer el paper que pot complir l’Estat en el desenvolupament, senseconfiar en la noció d’un mercat autoregulat que resol els seus problemes.

Ara bé, per a milions de persones, la globalització no ha funcionat. De fet, lasituació de moltes ha empitjorat, i han vist com els seus llocs de treball erendestruïts i les seves vides es tornaven més insegures. S’han sentit cada vega-da més impotents davant les forces més enllà del seu control.

Si la globalització es continua portant com fins ara, si continuem senseaprendre dels nostres errors, la globalització no només fracassarà en la pro-moció del desenvolupament, sinó que seguirà generant pobresa i inestabili-tat. Si no hi ha reformes, la reacció, que ja ha començat, s’estendrà i el ma-lestar per la globalització augmentarà. Això seria una tragèdia per a tots, iespecialment per als milers de milions que se’n podrien beneficiar en unesaltres circumstàncies. Tot i que econòmicament el que més hi perdrà serà elmón en desenvolupament, hi haurà ramificacions polítiques més àmplies queafectaran també el món desenvolupat.

És clar que l’estratègia de reforma ha de tenir moltes puntes. Una d’elles ésla que fa referència a la reforma dels acords econòmics internacionals. És peraixò que la segons punta s’ha d’orientar a estimular les reformes que cadapaís pot emprendre per ell mateix. Els països desenvolupats tenen una res-ponsabilitat especial, per exemple, la de practicar el que prediquen i eliminarles seves barreres al comerç. Però, encara que la responsabilitat dels païsosen desenvolupament sigui gran, els seus incentius són dèbils. Per tant, elspaïsos en desenvolupament han de poder assumir la responsabilitat del seubenestar; administrar els pressupostos de manera que aconsegueixin viuredels seus mitjans, i eliminar les barreres proteccionistes que donen copiososbeneficis per a uns quants però forcen els consumidors a pagar preus alts; iimposar estrictes regulacions per protegir-se dels especuladors forans o delsexcessos corporatius locals. I el més important: els països en desenvolupa-ment necessiten estats eficaços, amb un poder judicial fort i independent,responsabilitat democràtica, obertura i transparència i quedar lliures de la cor-rupció que ha asfixiat l’eficàcia del sector públic i el creixement privat.

Si les reformes necessàries es prenen seriosament, llavors existeix l’esperan-ça que un procés més humà de globalització constitueixi una poderosa forçaper al bé, i que una àmplia majoria dels que viuen en els països en desenvo-lupament se’n beneficiïn i li donin la benvinguda.

J. E. STIEGLITZ, El malestar de la globalització, 2002. Adaptació

Lectura10

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 474


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Què vol dir el substantiu

«monotonia»?

• A què es refereix l’autoramb «l’originalitatcultural» dels països?

• Consulta en unaenciclopèdia qui va serRathenau. En funció de les seves dates denaixement i mort,dedueix a quina guerraes refereix l’autor.

2. Idees principals.• De quin país procedeix

la uniformitat? Quinesmodes, costums...s’imiten?

3. Interpretació.• Creus que la visió

de l’autor del procésd’uniformitat del món és positiva o negativa?

• A què es refereix Zweigquan parla de la«mecanització del’existència»? Creus queho valora positivament o negativament?

4. Reflexió.• El text està escrit al

1925. Creus que el quepensa l’autor es potaplicar a la societatactual? Per què?

• L’autor destaca la modacom una de les cosesque més s’han unificat.Et sembla que això es manté ara?


El procés uniformador del món

La impressió espiritual que més es nota en tots els viatges dels últims anysés, malgrat totes les satisfaccions particulars, aquesta: la d’un suau crepus-cle que precedeix aquella caiguda del món en la monotonia. Tot, en les for-mes de vida exterior, es monotonitza, tot s’anivella en un esquema culturalhomogeni. Es desgasten les peculiaritats dels pobles en el terreny dels cos-tums, s’uniforma la indumentària, s’internacionalitzen els usos. Els païsossemblen cada vegada més imbricats uns en altres, els homes actuen i viuend’acord amb un mateix esquema, i en el seu aspecte exterior les ciutats esvan assemblant més i més. Tres quartes parts de París estan americanitza-des i Viena, budapestitzada: el delicat aroma de l’originalitat cultural s’enfos-queix cada vegada més, els colors s’escrostonen amb rapidesa progressiva i,sota les capes de vernís despreses, s’ofereix a la vista l’èmbol d’acer de l’activitat mecànica, la moderna màquina del món.

Aquest procés està en marxa des de fa temps: ja abans de la guerra, Rathe-nau va anunciar profèticament aquesta mecanització de l’existència, la pre-ponderància de la tècnica com la manifestació més important de la nostraèpoca; però aquesta caiguda vertical en la uniformitat de les formes exter-nes de vida no va ser mai tan ràpida ni capritxosa com en aquests últimsanys. Probablement és el fenomen més candent i decisiu del nostre temps.

Símptomes: per explicar el problema se’n podrien enumerar centenars. Peròem limito a escollir-ne a l’atzar uns quants dels més comuns, presents en to-thom, per mostrar fins a quin punt s’han uniformat i esterilitzat els usos icostums en els últims decennis.

[...] Segon exemple: la moda que no ha conegut mai en cap país una iguala-ció tan fulgurant com en la nostra època. Abans, la moda de París tardavaanys a passar a la resta de capitals, i uns quants més a arribar al camp i,fins i tot, hi havia determinades fronteres del poble i el costum que es tanca-ven hermèticament a les seves tiràniques exigències. Avui dia la seva dicta-dura es fa universal en el que triga el cor a fer un batec. Nova York dicta ales dones la moda dels cabells curts, i en l’interval d’un mes cauen, com se-gades per una sola dalla, cinquanta o cent milions de cabelleres femenines.Cap cèsar ni khan de la història del món va posseir un poder anàleg, no esva difondre cap precepte d’índole espiritual a una velocitat semblant. El cris-tianisme, el socialisme han necessitat segles i decennis per conquerir prosè-lits i per fer efectius els seus preceptes sobre tants homes com avui dia unmodista parisenc tarda vuit dies a sotmetre’ls a la seva voluntat.

[...] Aquest símptoma es podria multiplicar fins a l’infinit i es multiplica perell mateix dia rere dia. El sentit de la independència en el goig desborda l’època. Ja es fa més difícil enumerar les peculiaritats de les nacions.

[...] I d’on procedeix aquesta onada terrible que amenaça tot el que té colori vida pròpia i s’ho emporta en el seu corrent? Tots els que hi han estat hosaben: d’Amèrica. [...] Aquella terrible onada d’uniformitat, que atorga elmateix a tots els homes, els mateixos «monos» de treball, el mateix llibre ales mans, la mateixa estilogràfica entre els dits, la mateixa conversa als llavisi el mateix automòbil en lloc dels peus, vénen dels Estats Units.

S. ZWEIG, El procés d’uniformitat del món, 1925. Adaptació

Lectura11

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 475


1. Conceptes.• En què consisteix el

conreu en «andenes»?

• Quines són les raonsprincipals que es doniaquest tipus de conreu ?

2. Idees principals.• Quins són els tipus

fonamentals de conreu en els «andenes»?

• Es tracta d’una forma de conreu actual o primitiva?

• Cal fer servir gairemaquinària agrícola per al manteniment i desenvolupament de l’activitat agrícola en aquest lloc?

• Com ho fa l’ésser humàper aprofitar el recurs de l’aigua?

3. Interpretació.• Què creus que vol dir

l’autor amb la frase:«Allà, una gota d’aiguaera un cabalrespectable»?

4. Reflexió.• Que et sembla aquesta

forma de conreu?

• Creus que és unaintervenció excessiva de les persones a la natura?

• Et sembla interessantque actualment perduriuna forma de conreu tan antiga?


Conreus en zones difícilsLectura12

Els andenes incaics són una cosa notable. Essencialment, no difereixen deles feixes mediterrànies o de qualsevol terrassa agrícola inscrita en un ves-sant abrupte. Són fills de l’enginy i de la necessitat, característics de llocssense sòl pla disponible, perquè a ningú no se li acut de bastir una graonadasemblant, si no és que la fam l’empeny. Suposen una forma agrícola inimagi-nable, una inversió paisatgística de grans proporcions, incompatible amb lesmodernes expressions de l’agricultura mecanitzada. I el cas és que conti-nuen operatius en molts llocs del món, sigui perquè la pobresa hi obliga, siguiperquè singulars valors comercials afegits justifiquen l’esforç (cas de les fa-moses vinyes de Banyuls, del Priorat o del Rin, per exemple). Al sud-est asià-tic, les feixes presenten la particular característica d’estar consagrades alconreu de l’arròs i de ser, per tant, camps inundables, cintes d’aigua dispo-sades en grades fascinants. Ben al contrari que els andenes andins, esglaonsd’aridesa contrariada. Com les feixes mediterrànies, subjecten el sòl mitjan-çant petits marges de pedra seca, una obra colossal pel seu quilometratge,que empetiteix els immediats grans monuments tan celebrats.

El 1991, de la mà de l’antropòloga xilena Milka Castro, vaig recórrer els ande-nes encara actius de Socoroma, a l’alta vall del Lluta, al costat mateix de lareserva de biosfera de Lauca. Era impressionant veure el partit que, a uns3.000 metres d’altitud, es treia d’aquelles terrasses que a penes tenen unscinc pams d’amplada, irrigades amb un filet d’aigua encaminada mitjançantminisolcs dibuixats a terra amb un simple bastonet. Allà, una gota d’aigua erauna cabal respectable.

Una altra vall potser encara més impressionant és la de l’Urubamba o del Vil-canota, que ve a ser la seva capçalera. Fou la vall sagrada dels inques, nimés ni menys, un rosari d’indrets literalment fantàstics: Pisaq, Chinchero,Ollantaytambo, Llactapata i, sobretot, la perla de la vall, la meravella de Ma-chu-Picchu.

Ja m’he referit al tren que, amb penes i treballs, porta des de Cuzco fins aAguas Calientes, al peu mateix de Machu-Picchu. El tren arriba a la vall a l’al-tura d’Ollantaytambo, de manera que Pisaq o Chinchero queden aigüesamunt. Són tots uns llocs meravellosos, amb els seus andenes enfilant-serostos amunt i amb el que encara queda dels seus temples i construccions.

Però no n’hi ha cap com Machu-Picchu, per descomptat, que deu ser undels espectacles més emocionants que un hom pot admirar arreu del món.Des de la part alta de l’andenería, amb el pitó del Huayna Picchu per teló defons, la ciutat o santuari incaic es desplega pel relleu amb una inigualableelegància. Ho confesso: vaig passar molta estona amb la pell de gallina i con-templant aquell escampall de petits murs, aquell treball de pedra feta blonda.

R. FOLCH, El vici de mirar. Passions i paisatges d’un ecòleg, 2000

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 476


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Què és la

transhumància? Saps on n’hi ha actualment?

• Què és una carrerada?N’hi ha avui dia?

2. Idees principals.• En quins mesos es fa

la transhumància?

• Quins animalss’acostuma a veure al costat dels ramats i els pastors? Amb quina finalitat els acompanyen?

3. Interpretació.• Què vol dir la frase:

«Aquí la bossa del muntanyenc pateixuna altra sagnia»?

• A què fa referèncial’expressió «cenyir els justacossos»?

4. Reflexió.• Tenint en compte

els mitjans actuals, et sembla adequatmantenir latranshumància?

• Actualment hi hamètodes d’esquilarelèctrics que faciliten la feina; no obstant això,s’està tornant al’esquilada tradicionalperquè es danya menysl’animal i el producte.Què et sembla la idea de tornar als mètodestradicionals?


El pastor transhumantHi ha unes quantes carrerades assenyalades per als ramats, que no són mésque uns camins destinats exclusivament a aquesta finalitat. Qualsevol d’ellsofereix als mesos d’abril i maig escenes molt animades i moviment continu.Un núvol de pols i el so dels esquellerincs que es comença a sentir des demolt lluny anuncien l’arribada de les merines, i al cap de poca estona s’acos-tuma a presentar el rabadà dels marrans o moltons pares al capdavant delseu ramat, envoltat dels seus mansos, que amb l’ham del pa que reben deles seves mans amb prou feines se n’aparten, i de seguida desfila tot el ramatamb dos pastors a la rereguarda acompanyats dels gossos. Després passen, isempre amb el mateix ordre, els ramats de les ovelles i, per últim, les euguesfarcelleres, anomenades així perquè porten les provisions i els estris de cui-na, amb els seus poltres que vagaregen gen a la vora del camí, algun pastoretmassa tendre per a la fatiga del viatge assegut sobre la càrrega i alguna bès-tia que s’ha desgraciat en la marxa colgada. Aquells homes, que amb tots elsseus mitjans i riqueses es traslladen d’una província a una altra, recorden in-voluntàriament la vida dels patriarques o les tribus errants que vagaregend’oasi en oasi a la recerca de pastura i de frescor.

Tot i que no són pas poques les cabanyes que fan l’esquilada a Extremadura,unes quantes més executen pel camí aquesta operació, en què si bé els pas-tors no fan més que apartar els animals i presentar-los lligats al temut esqui-lador, no per això els deixa d’arribar un escreix de feina que compensen enles alegres i bullicioses escenes que acostumen a acompanyar aquesta feina.

Amb estímuls com aquests, i sobretot amb el poderós d’arribar aviat a les se-ves estimades muntanyes, travessen amb bon ànim les àrides planures de laManxa, i els no pas menys eixuts indrets de Campos. Allà, la bossa del mun-tanyenc pateix una altra sagnia, ja que la compra de mocadors, les agulles icordons o, com diuen les eixerides, «gordones» per cenyir els justacossos éstan de llei en passar per Ríoseco de Medina com la de les lligues a la Manxa.A Roda, a més, s’acostumen a proveir d’una gran bota, que, com veuremmés endavant, no deixa de fer un paper important. És una llàstima, per cert,que les ovelles en facin un gra massa de tant en tant, i els guàrdies del campestiguin tan a punt per advertir-los de com n’estan de malcriats i a llançar elscordons de la seva bossa que, si no fos per això, serien poques les males es-tones que aigualirien l’alegria de la peregrinació.

Per fi, després de quaranta-cinc dies, gastats en esquilar i caminar, travessala cabanya els frescos contorns de Lleó, i el nostre pastor ja és a molt poquespastures del campanar del seu poble. La Babia és un país trist i rigorós a l’hi-vern, perquè ocupa la plana de les muntanyes, i la neu i les ventades hi du-ren molt de temps; però en l’època que arriben els pastors, l’escena ha can-viat del tot, ja que, malgrat que la nuesa dels pujols sempre entristeix unamica, els prats que verdegen per les planures, les aigües abundants, l’alinea-ció gairebé simètrica de les muntanyes i els vapors que alça dels prats humitsel sol de l’estiu li donen un aspecte suau i vague, semblant al que distingeixalguns paisatges del nord.

E. GIL Y CARRASCO, Els espanyols pintats per ells mateixos,1843-1844. Adaptació

Lectura13

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 477


1. Conceptes.• Què és l’almadrava?

Es tracta d’una tècnicanova o primitiva?

2. Idees principals.• De què es lamenta

en Bernat, el pescadorde l’almadrava?

• Quines són lesquantitats de tonyinaque s’han extret els últims anys? Quinaevolució s’observa?

• On és especialmentapreciada la carn de la tonyina vermella?

3. Interpretació.• Gran part de la reducció

del nombre de tonyineses deu a l’acció delsvaixells d’encerclament.Com ho fan, aquestsvaixells, per atreure les tonyines a les seves«granges»?

• Quin paper hi juguen les avionetes, segonsl’organització ecologistaVWF/Adena, en lacaptura de la tonyina?

• Et sembla que potoscil·lar gaire la mida de les tonyines? Per què?

4. Reflexió.• Què en penses,

d’aquesta tècnica de pesca?

• Se t’acut alguna altramanera de titular el text?


Tècniques de pesca:l’almadrava

Lectura14

Hi ha poques coses més espectaculars que la pesca amb almadrava. Unaxarxa surt de la platja i s’endinsa a l’Estret fins als 23 metres de profundi-tat. L’apreciada tonyina vermella, exemplars de diversos quilos que enaquell moment migren cap al Mediterrani per fresar, queda allà enredada.Quan en tenen prou, els vaixells envolten la xarxa, l’alcen i els pescadorsaixequen les tonyines gairebé a mà. Així ho han fet durant 3.000 anys elspescadors de Barbate, Zhara de los Atunes, Tarifa i Conil, a Cadis.I aquella era la intenció d’en Bernat des que va començar l’almadrava a fi-nals d’abril. Però, a punt d’acabar la temporada de la migració cap al Me-diterrani, el resultat és decebedor: «Això és un desastre. Porto 20 anys al’almadrava del cap de la Plata i no havia vist mai això. Amb prou feineshem tret tonyines». Les dades de l’Organització de Productors Pesquersd’Almadrava confirmen que el 2006 és el pitjor any. Fins ara han tret1.786 tonyines; el 2005 en van treure 4.190; el 2000, 8.390, i el 1997,15.178. La temporada acaba a principis de juny, però els 600 pescadorsque s’hi dediquen no esperen un miracle que salvi la campanya.La gerent de l’Organització de Productors Pesquers d’Almadrava, MartaCrespo, atribueix la reducció «als vaixells d’encerclament que, ajudats peravionetes, pesquen milers d’exemplars de cop al Mediterrani per engrei-xar-los en granges al mar». Segons denuncia també l’organització ecolo-gista VWF/Adena, les avionetes observen la mola –la massa del peix– i avi-sen els vaixells d’encerclament, que tanquen les tonyines i les crien engranges al Mediterrani. La tonyina vermella és especialment apreciada aÀsia, i els vaixells frigorífics provinents del Japó carreguen a Barbate oMúrcia per emportar-se’ls directament. De la tonyina se n’aprofita tot i,malgrat que està permesa la pesca d’exemplars de més de 6,4 quilos, potarribar a pesar-ne 400.

El País, 23 de maig de 2006

Pesca de la tonyina.

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 478


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Busca el significat de:

mal·leable, corrosió,especulació, moneda de canvi i reservesoficials.

• Què és un metallpreciós? Quins altresmetalls preciososconeixes, a part dels esmentats en el text?

• Observa el títol del llibred’on està extret el text. N’entens el significat?

2. Idees principals.• Des de quan es

coneixen i es fan servir l’or i la plata?Continuen tenint utilitat?

• Quines característiquestenen?

• Què es fa ambaquests metallsactualment?

3. Interpretació.• Per què l’or i la plata

són metalls especials?

• En varia el preu?

4. Reflexió.• Quant temps creus

que l’ésser humàcontinuarà fent servir aquests metalls?


Or i plata

L’or i la plata són els metalls preciosos més coneguts i utilitzats des de tempsimmemorables. L’or és tou i mal·leable, però també durador i resistent a lacorrosió, fins al punt que el 85 % de tot l’or extret al llarg de la història conti-nua en ús. La quantitat total d’or extret fins ara a tot el món s’acosta a les100.000 tones –equivalent a un cub de 17 metres de costat–. Les reservesoficials emmagatzemades als bancs centrals dels diferents països sumenunes 35.000 tones, mentre que la resta està en mans privades, en forma delingots, monedes i joies.La raresa de l’or i la seva durabilitat el van convertir de seguida en una mone-da de canvi, que ha arribat a ser una mesura acceptada i valorada internacio-nalment. Això no obstant, avui dia prop de la meitat de l’or que s’extreu es faservir en productes electrònics, aplicacions aeroespacials, aliatges especials i peces dentals.Durant molts anys, la plata es va fer servir també com a sistema de canvi, so-bretot després que els romans la convertissin en matèria primera de les sevesmonedes. La major part de la producció actual de la plata es dedica única-ment a dues finalitats. La seva resistència a l’electricitat és la més baixa d’en-tre tots els metalls, per això un 25 % de la producció es dedica a la indústriaelectrònica. També és molt sensible a la llum, per aquest motiu prop del50 % de la producció de plata es consumeix en la indústria fotogràfica.L’or i la plata són metalls molt especials, ja que el seu preu oscil·la al ritmede l’especulació, tendència que va començar després que el dòlar deixés dedependre del preu de l’or, el 1967. A pesar d’això, les reserves d’or no handescendit després del període de guerres, i de fet l’any 2000 es va arribar ala xifra màxima, amb trenta-dos anys de consum, tot i que la producció s’haduplicat en els últims cinquanta anys. Passa una cosa semblant amb la pla-ta, les reserves de la qual s’estimen en vint-i-set anys de consum, però s’es-pera que en descendeixi la demanda considerablement a mesura que es va-gi imposant la fotografia digital i ocupi gran part del mercat fotogràfic.

B. LOMBORG, L’ecologista escèptic, , 2003

Lectura15

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 479


Les salinesLectura16

1. Conceptes.• Esbrina el significat

de les paraules «sedàs» i «halièutica».

• Quina diferència hi haentre la sal de mar i la sal gemma?

• Què és una salina?

2. Idees principals.• Quines condicions s’han

de donar per poderexplotar una salina?

• En quines zones del planeta predominenles salines? Posa’n unsquants exemplesconcrets.

• Quines diferències hi haentre les salinestradicionals i lesindustrials?

3. Interpretació.• Per què es diu que

les salines són unaforma d’agricultura del mar?

• Creus que les salinessón un invent recent?Raona la resposta.

• Et sembla que la sal ésimportant actualment? I antigament?

• Per què es diu que el paisatge de les salinesés geomètric?

4. Reflexió.• Has vist alguna vegada

una salina? Com són?

• De quin tipus de text es tracta?

Comprenc el que llegeixoConstitueixen la forma més antiga d’«agricultura» al mar. Agricultura en elsentit que hi intervenen la naturalesa del sòl (fa falta una «taula» de terra ar-gilosa, però també lleugerament sorrenca), el clima (hores de sol, vents, du-rada de l’estació més seca) i les possibles calamitats (pluja, ciclons...), a mésde la presència d’una mà d’obra complementària en el moment de larecol·lecció. En certa mesura la distribució de les salines és zonal (combina-ció de calor i estació seca, que es dóna en alguns climes tropicals i en els detipus mediterrani, inclosos Califòrnia i Xile). Les antigues formes d’explotació,tenint en compte les exigències d’ubicació, es trobaven bastant fragmentadesi disperses, sobre una base familiar. L’oest francès, la Sicília occidental, lescostes del Líban o de l’Amèrica tropical, han mantingut aquest aspecte.

Construïdes entre !1 i !3,2 metres per sobre del nivell mitjà del mar, prote-gides de les grans marees per mitjà de dics, les àrees salines presenten undisseny geomètric i una successió de dipòsits i canals de sortida retallats permitjà de petits dics en ziga-zaga, en compartiments on el mar va penetrantsuccessivament. Tot l’art resideix a saber aprofitar els vents del nord-oest, elsol, a saber dosificar les partides d’aigua, recollir a temps la sal formada iconservar el producte d’aquesta feina.

Les salines mediterrànies es veuen afavorides pels estius càlids i secs i per si-tuacions beneficioses (vores pantanoses dels deltes), cosa que proporcionauna sal de gran qualitat. Les antigues salines artesanals han deixat pas a unaproducció industrial: la sal és recollida amb pales mecàniques, transportadamitjançant vagonetes al llarg dels dics, abocada després de rentar-la per unacadena de catúfols, i apilada en piles de més de 10 metres d’altura! Sedassosdistribueixen els grans d’acord amb els diferents destins: alimentació, salaó,peixateria... Així es treballa en les grans salines. La de Saint-de-Giraud, a l’estdel delta del Roine, s’orienta bàsicament a sals industrials; la d’Aigues-Mor-tes treballa fonamentalment per a la indústria de l’alimentació, de la mateixamanera que la d’Aude. N’hi ha moltes altres, també importants, pe exemple aEspanya (costes de València, de Cadis, de les Balears), a Portugal (Algarve),a Itàlia (Adriàtic, Abulia, Sardenya). La costa d’Esmirna, a Turquia, i el deltadel Nil es tecnifiquen. Als Estats Units i a Mèxic el clima mediterrai de Califòr-nia permet la localització de grans salines litorals. A les Antilles les salines eslocalitzen en els sectors a sotavent i cadascun dels països sud-americans dis-posa d’instal·lacions per satisfer les necessitats del seu mercat intern.

A la zona seca existeixen regions d’explotació industrial: Eritrea, Adén, a mésde petites explotacions al golf Pèrsic. Però la importància de la seva necessi-tat es manifesta sobretot a l’Àsia dels monsons, tan densament poblada. Noés estrany, per tant, que trobem explotacions de sal marina a gairebé tots elspaïsos riberencs del Pacífic.

En funció dels països, a vegades domina la producció de les salines, o és ex-clusiva; altres vegades és secundària i predomina clarament la sal gemma.En qualsevol cas, la sal marina ha produït o mantingut una circulació maríti-ma, ha sostingut la producció halièutica i se segueix mantenint, tot i que enmenys proporció, integrada a la vida de les costes.

H. NONN, Geografia dels litorals, 1972

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 480


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Què és un combustible?

• Què vol dir fòssil?

• Quins tipus d’energiaconeixes?

• Esbrina el significat del’expressió «emportar-sela part del lleó».

• Què s’anomena en el text «civilitzacióindustrial»?

• Què és el querosè?

2. Idees principals.• Quina transcendència

tenen els combustiblesen la història recent de la humanitat?

• Quin ús s’ha donat als combustibles fòssilsal llarg de la història?

• Se n’ha incrementat l’úso ha disminuït al llargdel temps? Per què?

3. Interpretació.• Per què es diu en el

text que «el petroli ésuna de les substànciesmés versàtils que espoden trobar a lanaturalesa»?

4. Reflexió.• T’imagines com seria

el món actual sensel’existència delscombustibles fòssils?

• Quins problemes pot implicar l’úsindiscriminat decombustibles fòssils?


L’ era dels combustibles fòssils

Si eliminéssim els combustibles fòssils de l’equació humana, la civilització in-dustrial moderna deixaria d’existir. Escalfem les nostres llars amb combustiblesfòssils, mantenim en funcionament les nostres fàbriques i els nostres sistemesde transport amb combustibles fòssils, il·luminem les nostres ciutats i ens co-muniquem a distància amb electricitat generada a partir de combustibles fòs-sils, cultivem els nostres aliments amb l’ajuda de combustibles fòssils, cons-truïm els nostres edificis amb materials fets amb combustibles fòssils, tractemles nostres malalties amb medicaments derivats de combustibles fòssils, em-magatzemem els nostres excedents amb contenidors de plàstic fets de com-bustibles fòssils i manufacturem la nostra roba i els aparells domèstics amb l’a-juda de productes petroquímics. Pràcticament tots els aspectes de la vidamoderna extreuen l’energia dels combustibles fòssils, en deriven materialment ien reben la influència.

A principis del segle XX, el petroli va avançar el carbó en la llista de combusti-bles fòssils utilitzats com a fonts energètiques als Estats Units i altres països in-dustrialitzats. Els vehicles de motor s’enduien la part del lleó en el consum depetroli, al voltant d’un terç del consum anual total. Actualment hi ha 520 mi-lions d’automòbils al món. D’aquests, 132 milions són als Estats Units, on elparc mòbil inclou també 1,9 milions de camions, 715.000 autobusos i 21.000locomotores. A tot el món hi ha 11.000 avions comercials, 28.000 vaixells i 1,2 milions de vaixells de pesca, tots impulsats per petroli.

La indústria és el segon principal consumidor de petroli als Estats Units, amb el23 % del total. Més d’una quarta part del petroli industrial es fa servir com amatèria primera en la indústria química. Els productes petroquímics serveixenper elaborar milers d’articles. El 6 % del petroli es fa servir per a la calefacció i el4 %, per generar electricitat en les centrals nord-americanes. El petroli és unade les substàncies més versàtils. [...]

El pas a una civilització basada en els combustibles fòssils va ser més ràpid quequalsevol altre canvi de règim energètic. Fa tan sols cent trenta anys, les tresquartes parts del combustible utilitzat als Estats Units era en forma de fusta,que es feia servir no només en la calefacció, sinó també com a combustible pera ferrocarrils i vaixells de vapor. Bona part de la indústria de l’època depeniaencara dels molins de vent i aigua. El 1890 es produïen menys de 9 milions detones de petroli a tot el món, la majoria en forma de querosè per a la il·lumina-ció. A principis del segle XX el petroli encara generava menys del 4 % de l’ener-gia mundial. Quan hi va haver la crisi del petroli dels anys setanta, es consu-mien anualment 2.270 milions de tones de petroli, és a dir, 200 vegades mésdel que es consumia setanta anys abans. Actualment, els combustibles fòssilscobreixen més del 85 % de les necessitats energètiques del món: el 40 % co-rrespon al petroli; el 22 %, al carbó, i el 22 %, al gas natural. L’energia nuclear ila hidroelèctrica aporten un 7 % addicional cadascuna, i les energies geotèrmi-ca, solar i eòlica, així com la fusta i els residus sòlids, no arriben ni a l’1 %. El consum mundial d’energia és setanta vegades més important ara que al co-mençament de l’era dels combustibles fòssils.

J. RIFKIN, L’economia de l’hidrogen. La creació de la xarxa energètica mundial i la distribució del poder a la Terra, 2000

Lectura17

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 481


El miracle de l’electricitatLectura18

El primer ús que es va fer de l’electricitat va ser per a l’enllumenat. El 1877 esvan instal·lar 80 llums d’arc voltaic en uns grans magatzems parisencs; aquellmateix any es va il·luminar un edifici de Londres. Les làmpades d’arc voltaicfeien molta llum, però per motius tècnics eren més adequades per a gransinstal·lacions. A més, es feien servir molt per a l’enllumenat del carrer (per pri-mera vegada a Cleveland) i els bulevards de París van seguir il·luminats d’a-questa manera durant uns quants anys.

El gran avenç, pel que fa a la il·luminació domèstica, va arribar quan ThomasEdison i Joseph Swan, que treballaven per separat als Estats Units i Anglater-ra, van produir les primeres bombetes de filament de carboni. El 1882, Edisonva construir un generador a la zona de Wall Street de Nova York i, per mitjàd’una xarxa de distribució de cables subterranis, va portar energia a una zonade 2,5 quilòmetres quadrats. Cinc mil làmpades Edison s’encenien a les casesde més de 200 homes de negocis, entre ells el financer J. Pierpont Morgan.

Els llums de gas havien trigat més de cinquanta anys a aconseguir l’accepta-ció del públic; l’electricitat va avançar molt més ràpid. En un termini de dosanys, la central d’energia d’Edison prestava servei a 500 subscriptors, entreells la Borsa de Nova York. Van seguir més instal·lacions als Estats Units, i Edi-son també va subministrar les dinamos per a la primera central generadoraeuropea, la de Milà. Després d’algunes disputes jurídiques, Swan i ell van for-mar una societat i es van posar a construir centrals elèctriques a tot Anglater-ra. Pocs anys després de la gran innovació de Lord Armstrong a Cragside, unsquants edificis públics, entre ells la Cambra dels Comuns i el Museu Britànic,s’il·luminaven amb electricitat, i poc després l’electricitat ja no es feia servirnomés a les grans mansions dels rics. Van sorgir companyies elèctriques aNova York, Londres i totes les grans ciutats d’Europa.

Pels volts del 1900, l’enllumenat elèctric era un fet acceptat en la vida urbana.El primer ús a gran escala, i de fet l’únic ús de l’electricitat, era l’enllumenat.Als generadors d’Edison se’ls anomenava «estacions de llum elèctrica» i, de lamateixa manera que la tecnologia del gas es va edificar sobre l’aranya de gas,també la proliferació de la tecnologia elèctrica es va basar en la bombeta in-candescent. La superioritat de l’electricitat sobre el gas resultava evident. Eramés lluminosa, més segura i més neta; significava el final dels vapors nocius,del sutge, i de la necessitat de ventiladors especials a sobre de cada aparell dellum.

La primera aplicació de l’electricitat per a què funcionés una màquina de quètenim constància va ser el 1883. En una botiga d’alimentació de Nova York,on es va fer servir un motor elèctric per a un molinet de cafè. Isaac Singer vaadvertir de les possibilitats que oferia l’electricitat i ja va introduir un model demàquina de cosir el 1889. Aquell mateix any, Nikola Tesla, immigrant croat,va patentar el motor elèctric eficient multifase i, dos anys després, associatamb George Westinghouse, va produir un petit ventilador elèctric. La primeraaspiradora elèctrica es va patentar el 1901, i el 1917 les aspiradores eren tanpopulars que se’n podien demanar pel catàleg de Motgomery Ward. Aquellmateix any, es van començar a fabricar a gran escala les neveres elèctriques aFrança i els Estats Units. La rentadora elèctrica Thor es va començar a produirel 1909, i el rentavaixella elèctric Walker es va començar a vendre el 1918; enel decenni de 1920 tots dos es comercialitzaven a gran escala [...].

W. RYBCZYNSKI, La casa. Història d’una idea, 1986. Adaptació

1. Conceptes.• Què és una aranya

de gas? I un arc voltaic?I el sutge? I un bulevard?

2. Idees principals.• Per a què es va fer servir

per primera vegadal’electricitat?Quan i on va succeir?

• Qui va ser el principalresponsable de la sevaposada enfuncionament?

• Com es va difondre?Quant temps va trigar a fer-se servir ambnormalitat?

3. Interpretació.• Quins avantatges oferia

l’electricitat respecte als tipus d’energiapreexistents?

• Cita algunes de lesaplicacions del’electricitat en l’àmbitdomèstic i en quinesdates es vandesenvolupar.

4. Reflexió.• Hi ha hagut mai una

apagada a casa teva?Com et va canviar la vida?

• Saps en quina època de l’any es consumeixmés electricitat a Espanya? Per què?

• Quina et sembla queserà l’energia del futur?


831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 482

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex

Alex


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

El carbó a EspanyaL’hulla i el seu futur (1828)El veritable or i plata d’Espanya, les veritables minesque hem de beneficiar si volem tenir or i plata, i la granpalanca a la qual hem d’aplicar la mà, si volem moured’un impuls totes les branques principals de la indús-tria, és el negre, lleig, menyspreat però preciosíssim mi-neral que anomenem carbó de pedra. Carbó, carbó isempre carbó és el que sempre necessitem, ara.Aquest combustible ha de ser l’element de la nostra fe-licitat, la base de la nostra indústria i la taula de la nos-tra salvació política. Qui ho havia de dir, que el carbó depedra suposaria tants béns en un, tenint en compteque és una substància fràgil, fastigosa i menyspreable,com molts creiem!

G. GONZÁLEZ AZAOLA, Carbó de pedra i ferro,París, 10 novembre 1828, a Juan B. Vilar i María

José Vilar, La primera revolució industrialespanyola (1812-1875)

Els riscos de la dependència del carbó anglès importat (1860)El carbó de pedra, aquella matèria que amb notòria pun-tualitat ha estat anomenada or negre del nostre segle,aquell pa de la indústria sense el qual el vapor no s’ali-menta, que és l’agent de la fabricació i de la locomocióterrestre i marítima, ens ve d’Anglaterra com un articleque no té competència en el mercat.

Fins fa molt pocs anys ningú no s’havia adonat que unpoble que no exploti fàcilment carbons propis estàmancat de la independència necessària per assegurar-se la vida industrial i el comerç. El dia que la nació queens assorteix d’aquest mineral preciós s’indisposi ambEspanya o no es pugui desprendre com ara de l’exce-dent de la seva riquesa carbonífera, les nostres fàbri-ques hauran de paralitzar la feina, els nostres vaixellses veuran obligats a romandre als ports, i milers de fa-mílies es veuran en la pitjor de les misèries, i tot aixòamenaçarà la nació amb un d’aquells cataclismes terri-bles promoguts per la necessitat irremeiable de pa i defeina. [...]

M. ANGELÓN, Isabel II. Història de la reina d’Espanya. Per D. (…). Barcelona, 1860,

a Juan B. Vilar i María José Vilar, La primera revolució industrial espanyola (1812-1875)

1. Conceptes.• Explica el significat de: mercat, locomoció,

notori, importació i cataclisme.

• Què és el carbó? Saps com es forma?

2. Idees principals.• A quina època corresponen els textos? Què hi

passava, en aquells moments, a Espanya?

• Quina visió ofereixen del carbó tots dos textos?Justifica la resposta i posa’n exemples.

• Per què es relaciona en els textos el carbó ambla indústria? Justifica la resposta.

3. Interpretació.• Quin paper se li designa al vapor? Per què?

• Què vol dir en el text la frase: «un poble que no exploti fàcilment carbons propis està mancat de la independència necessàriaper assegurar-se la vida industrial i el comerç»?

• Què es pretén dir en un dels textos quans’anomena el carbó «el veritable or i platad’Espanya»?

4. Reflexió.• Hi ha gaire carbó a Espanya? Esbrina

en quines zones n’hi ha més.

• A Espanya hi ha una tradició per la qual el carbó és famós entre els nens. Et sembla quecondiciona d’alguna manera la imatge que tenim del carbó?


Lectura19

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 483


La mecanització del treballLectura20

Qualsevol perfeccionament mecànic llança obrers al carrer i, com més impor-tant és la millora, més nombrosa és la categoria reduïda a l’aturada forçosa;cadascuna té, per tant, l’efecte d’una crisi econòmica i engendra misèria, pe-núria i delinqüència. Citem-ne uns quants exemples. Com que ja la primeramàquina inventada, la Jenny, la portava un sol obrer i produïa en el mateixtemps sis vegades més que un torn per filar, cada Jenny nova desplaçava cincobrers. La Throstle, que, al seu torn, produïa molt més que la Jenny i requeriatambé un sol treballador, va ocasionar encara més desplaçaments. La Mule,que pel que fa a producció exigeix encara menys obrers, ha tingut el mateixefecte, i cada perfeccionament de la Mule, és a dir, cada augment del nombrede cilindres, redueix el nombre d’obrers necessaris. Aquest augment del nom-bre de cilindres és tan important que, com a conseqüència, multitud d’obrerses queden sense feina; perquè, si bé abans un filador podia, amb l’ajudad’uns quants nens (piecers), accionar 600 cilindres, d’ara endavant en potatendre de 1.400 a 2.000 en dues Mules, amb el resultat que dos filadorsadults, i uns quants piecers dels que treballen per a ells, es queden sense fei-na. I des que, en un nombre important de filadores Mules s’hi han introduït lesself-actors, el paper del filador ha desaparegut completament i és la màquinala que treballa.

Tinc al meu davant un llibre l’autor del qual és el cap reconegut dels cartistesde Manchester, James Leach. Aquest home ha treballat durant anys en diver-ses branques industrials i en mines de carbó. Gràcies a la seva posició en elpartit, tenia a la seva disposició les dades més exactes sobre diferents fàbri-ques, i publica en el seu llibre quadres en què ressalta que, el 1828 hi havia,en 35 fàbriques, 1.083 filadors de la Mule més que el 1841, mentre que elnombre de cilindres a les 35 fàbriques havia augmentat en 99.429. Esmentacinc fàbriques on ja no hi ha un sol filador, ja que fan servir self-actors. Mentreque el nombre de cilindres augmentava un 10 %, el de filadors disminuïa un60 %. I Leach afegeix que s’han aconseguit tants perfeccionaments des de1841 per la duplicació de files de cilindres i altres procediments que en les fà-briques de què parlàvem la meitat del filadors han estat acomiadats; en unafàbrica on fins fa poc encara hi havia 80 filadors no en queden més de 20.

S’han fet perfeccionaments anàlegs a les màquines de cardar, i això ha deixatla meitat dels treballadors sense feina. En una fàbrica, s’han posat en serveimàquines de tòrcer que han deixat sense feina 4 obrers de cada 8 i, a més amés, l’industrial ha rebaixat el salari als altres quatre de 8 a 7 xílings. El mateixha passat pel que fa a la teixidura. El teler mecànic ha conquerit successiva-ment tots els sectors del teixit manual, com que produeix molt més que telar amà i un sol treballador pot atendre dos telers mecànics, també aquí nombro-sos treballadors han quedat aturats. Les resposta habitual de la burgesia ésque els perfeccionaments introduïts en les màquines, com que redueixen lesdespeses de producció, fan que els productes acabats siguin més barats, ique gràcies a la baixada del preu augmenta el consum, de manera que els tre-balladors aturats aviat trobaran feina a les fàbriques que es creen. Evident-ment, la burgesia té raó quan afirma que, en certes condicions favorables deldesenvolupament industrial, qualsevol baixada del preu d’una mercaderia quetingui una matèria primera poc costosa n’incrementa molt el consum i fa quees creïn moltes fàbriques noves; a part d’això, però, la resta de paraules d’a-questa afirmació són falòrnies.

F. ENGELS, La situació de la classe obrera a Anglaterra, 1845.Adaptació

1. Conceptes.• Quina mena de

màquines són la Jenny,la Throstle, la Mule...?

• Esbrina amb undiccionari o unaenciclopèdia què són uncilindre, un torn per filari un filador. Creus queexisteixen actualment?

2. Idees principals.• Descriu l’evolució de les

màquines de filar i elstreballadors quenecessitaven.

• Quina és l’opinió de laburgesia sobre lamecanització del treball?Creus que és la mateixaque la dels obrers?

3. Interpretació.• Has sentit a parlar mai

de la revolucióindustrial? Mirad’esbrinar en què vaconsistir i quan es va produir.

• Assabenta’t de qui va serEngels. T’ajuda, aquestainformació, a entendre el text? Per què?

4. Reflexió.• El text relaciona els

avenços tècnics ambl’augment de l’atur dels treballadors. Hiestàs d’acord, ambaquesta idea? És actual,encara?

• En el text apareixl’expressió «feines de nens». Que potsertreballaven, els nens, en la primera meitat del segle XIX?


831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 484


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Què és el capitalisme?

• Què és unamultinacional?

• Quines són lescaracterístiquesde l’Estat del Benestar?

• Saps què signifiquen les sigles R !D !I?

2. Idees principals.• Quina relació hi ha entre

globalitzaciói deslocalització?

• Quins avantatges i inconvenients té la deslocalització?

• Segons el text, com had’actuar l’Estat perresoldre els problemesderivats de ladeslocalització?

3. Interpretació.• Quin canvi fonamental

hi ha hagut últimamenten la deslocalització de les empresesespanyoles? Quines en poden ser les causes?

4. Reflexió.• Què en penses, de la

deslocalització? Etsembla un encert o un error?

• A l’article s’explica el cas de l’empresaBraun. Busca a lapremsa algun altreexemple recent de deslocalització.


La deslocalització a EspanyaLa deslocalització és un efecte directe de la globalització realment existent,centrada en el lliure moviment de capitals, béns i mercaderies. Moltes em-preses canvien de lloc per guanyar més diners o per perdre’n menys, en unaespècie de mesura defensiva. Cada vegada que una societat tanca lesinstal·lacions per allunyar-se a altres terres amb costos laborals, fiscals o eco-lògics més barats, l’alarma social s’apodera amb justícia de la regió que esdespobla d’activitat econòmica.

És el que va passar la setmana passada a Espanya, on per enèsima vegadauna empresa (aquesta vegada Braun, del sector del petit electrodomèstic) vaanunciar el tancament de les instal·lacions i el trasllat a la Xina. Amb aquestadecisió, Braun, propietat de la multinacional Procte & Gamble, desapareix deCatalunya i acaba una història de gairebé mig segle. Quasi 800 empleats per-dran el lloc de treball. Braun ha tancat els últims exercicis amb beneficis, toti que sembla que no són suficients. [...]

Durant molts anys, Espanya ha estat una zona beneficiària neta de la deslo-calització d’empreses multinacionals, atretes pels costos baixos. Aquest mo-del s’ha exhaurit perquè, afortunadament, el nostre país s’ha convertit en unanació desenvolupada, amb salaris, impostos, protecció social i preus cohe-rents amb aquesta condició. El nou model de creixement que fa falta –i quetant present era en el programa electoral amb què els socialistes van guanyarles eleccions– ha de tenir en compte aquesta circumstància central. Empre-ses espanyoles que fa anys es van deslocalitzar al nord de l’Àfrica han iniciatuna segona deslocalització i han sortit del Marroc o Tunísia per anar cap a laXina o l’Índia. L’ampliació cap a l’est de la Unió Europea també ens afectarà.No tan sols perquè alguns dels nostres socis tenen unes tecnologies mésavançades que les espanyoles, sinó per la comparació de costos. Segonsl’Eurostat, aquests són alguns dels sous industrials nets dels països que te-nim a prop, expressats en euros a l’any: República Txeca, (5.016); Letònia,(2.069); Lituània, (2.299); Hongria, (3.082); Bulgària, (1.176). Aquest mateixsou a Espanya, de 13.009 euros, és astronòmic en relació amb els països an-teriors, encara que sigui el tercer més baix de la UE de 15 membres.

Quan una empresa es deslocalitza redueix costos, abaixa els preus dels pro-ductes i es fa més competitiva, incrementa la demanda d’aquests béns, i se-gueix invertint i augmentant l’ocupació i la producció en altres llocs. Peròdeixa un rastre de dolor i atur al seu voltant. El problema dels perdedors s’hade resoldre amb els instruments de l’Estat nació o de l’Estat del Benestar(desocupació, pensions...), que aquí sí que hi té molt a dir. Fa falta la inter-venció de l’Estat per reconstruir homes i territoris: amb qualificació de màd’obra, inversions en infraestructures de comunicació i transport, inversió(pública i privada) en R !D !I, una política industrial que aposti pels sectorsde futur i acompanyi la sortida dels que estan en declivi... Cap d’aquestesmesures s’improvisa de la nit al dia. Ara és quan observem amb més nitidesael temps perdut en l’última dècada, quan únicament sobresortíem en l’equili-bri pressupostari en temps de tipus d’interès baixos. I el que encara es potmalgastar en el futur si no es reacciona amb audàcia i sense ceguesa.

J. ESTEFANÍA, El País, 22 de maig de 2006. Adaptació

Lectura21

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 485


Catalunya, centre deldesenvolupament espanyol al segle XIX

Lectura22

A Espanya, la paraula indústria ens porta a la memòria infal·liblement la pa-raula Catalunya. El Principat és, sens dubte, el nucli de la força i riquesa in-dustrial de la Península. Barcelona és anomenada per autòctons i forans laManchester de la nostra estimada pàtria. S’ha d’haver conegut Barcelona favint-i-cinc anys, haver visitat Catalunya llavors, per apreciar com cal la trans-formació que ha experimentat aquesta porció d’Espanya [...].

Probablement, no hi ha cap indústria que no tingui a Catalunya la represen-tació, i no en petita escala, sinó en vastes proporcions. Els filats i teixits de co-tó, els estampats, els teixits de seda i llana en múltiples qualitats, domassos,velluts, tissús, brodats, màquines, paper, tot es fabrica a l’antic Principat. Elsestabliments de l’Espanya industrial, extramurs de Barcelona; a Barcelona,els senyors Juncadella, Achon, Escuder, Serra, la Maquinista, el Vulcano i al-tres de la mateixa importància, no són més que alguns dels molts que, dins ifora de la capital, fan famosa la ciutat dels comtes. Sabadell i Terrassa hanavançat tan considerablement en la fabricació de llaneries, que els seus arte-factes ja han cridat l’atenció en exposicions nacionals i estrangeres. No haprogressat pas menys la ciutat de Reus en la indústria de teixir la seda, demanera que els seus domassos són, potser, els més estimats de tota la fabri-cació europea.

Girona elabora en grans quantitats paper continu per escriure i imprimir [...].Capellanes és encara més cèlebre en l’elaboració del paper anomenat de mà.

Les poblacions de Gràcia, Sants, Sant Martí, Sant Andreu de Palomar, Hortai Badalona, que contemplades a vista d’ocell semblen simplement barris an-nexos a la capital del Principat, són també poblacions fabrils, on la indústriaestà tan avançada com a la metròpoli mateixa. I el mateix podem dir de mol-tes altres viles que exploten aquesta riquesa, especialment a les vores del Ter.

La fabricació de taps de suro està tan avançada a la província de Girona queels seus productes en aquest gènere són els més estimats en tots els mercatsdel món. Del port de Barcelona al de Blanes es troben en construcció nom-broses embarcacions i han demostrat tanta experiència que en poquíssimesdrassanes estrangeres es llancen al mar vaixells més rics i de més qualitat,assajades, les embarcacions catalanes, en els llargs i difícils viatges a lesAmèriques, empresos en totes les estacions pels nostres intrèpids mariners[...].

A les províncies de Tarragona i Lleida s’han fet notables les fabricacions d’olii d’aiguardent, i se n’exporten grans quantitats de caldos contínuament, per aEspanya i per a fora.

Finalment, [...] Barcelona pot presumir d’haver fabricat als seus tallers tot ti-pus de màquines, per complicat que n’hagi estat el mecanisme, per gran quehagi estat la potència necessària, sense excloure’n les de vapor terrestre imarítim, d’on han sortit amb moltíssim èxit, vaixells de l’Estat i de particulars,establiments fabrils i empreses per a l’explotació de vies fèrries.

M. ANGELÓN, Isabel II. Història de la reina d’Espanya. Per D. (…). Barcelona, 1860, a Juan B. Vilar i María José Vilar:

La primera revolució industrial espanyola (1812-1875). Adaptació

1. Conceptes.• En el text Barcelona

s’esmenta com a ciutatdels comtes i com acapital del Principat.Sabries dir per què?

• Fes una llista amb els diferents tipusd’indústries que esmencionen en el text.

2. Idees principals.• Quins productes

industrials s’elaboren aCatalunya en el períodede què parla el text?

• Situa en un mapa lesciutats les ciutats que esmencionen. Et semblaque la localitzaciógeogràfica de lesindústries és casual?

3. Interpretació.• Quines conseqüències

va tenir per a Catalunyael desenvolupamentindustrial? Creus que vaser positiu o negatiu?

4. Reflexió.• Et sembla que el

desenvolupamentindustrial està lligat al desenvolupamentsocial? Quina relació hiha entre tots dosprocessos?

• Com ha evolucionat la indústria a Catalunya?Quines són lesindústries mésimportants, ara?


831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 486


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• Quina diferència

hi ha entre un hotel i un motel?

• Per què es parla de la crisi del petroli?N’hi ha hagut caprecentment?

• Què vol dir l’adjectiu«proverbial» aplicat a unvehicle? Quines altresaccepcions té aquestadjectiu?

2. Idees principals.• Per què als EUA el cotxe

privat és el mitjà de transport mésimportant?

• Per a què es fa servirl’automòbil als EstatsUnits?

• Quins canvis ha introduïtel cotxe en la forma de vida dels nord-americans?

3. Interpretació.• El cotxe és més que

un mitjà de transport per als nord-americans?

4. Reflexió.• Et sembla que és

ecològic viure en el cotxe?

• T’ha sorprès res del queexplica el text?

• La indústriaautomobilística ésimportant en l’economiadels països?


La febre de l’automòbil

A Europa el cotxe és una cosa i a Amèrica n’és una altra de molt diferent. Eltransport col·lectiu en metro o en autobús és una opció que no ha arrelat deltot als Estats Units. L’autobús és el transport col·lectiu del Tercer Món, elsmetro és el transport de les capitals europees, el cotxe privat és el vehicleproverbial als Estats Units. En l’últim terratrèmol de Califòrnia, i malgrat ladestrucció de vies que obligaven a desviar-se molt, només un 2 % dels con-ductors van abandonar els cotxes. Sense el cotxe quedaria aïllada gran partde la població i ni a adolescents ni a adults els fa res haver d’empassar-secentenars de quilòmetres per gaudir de l’oci, per veure unes quantes hores elmar o comprar als malls que actualment fan tant de botigues de queviurescom de centres de cinema.Les èpoques de més optimisme nacional s’associen estretament a l’esplen-dor de l’automòbil. Els joiosos models dels anys cinquanta i seixanta sóntestimoni de com s’inscriví a a la seva carrosseria l’estat d’ànim del país.Cotxes amplis, espectaculars, hiperdissenyats, meticulosament copiats de labellesa de la prosperitat. El Ford Mustang o el Thunderbird, el Chevrolet Cor-vette o Bel Air, l’Oldsmobil 98, l’Studebaker, el Cadillac Coupe De Ville, sóninsígnies en la història civil nord-americana. D’una banda estan units al pro-grés d’aquest país, i d’una altra, són icones de connotacions mítiques. Elcotxe va permetre als nord-americans mantenir i recobrar els grans espais,va sostenir la independència individual i la manera inestable d’acampar,d’estimar o de reunir-se.El motel el va inventar el 1925 un empresari de San Luis Obispo, Califòrnia,amb el propòsit d’atreure la gent que tenia cotxe i hi passava molt temps. Pa-ral·lelament, les cadenes d’hotels es van fer importants a finals dels cinquan-ta, quan els automòbils van poder gaudir de les autopistes i ser al cotxe es vaconvertir en una manera de descobrir la immensitat de la nació. El 1952 vancomençar a funcionar els Holidays Inn com una novetat que es va estendreen cadena des de la ciutat de Memphis, a Tennessee, i es va ampliar aviatamb els Days-Inn o els Ramada, dels quals avui n’hi ha milers.Amb el cotxe, sense baixar-ne, s’ha pogut fer gairebé de tot. Al llarg dels anysquaranta i cinquanta el gust per quedar-se dins del cotxe va impulsar un as-sortit de negocis que servien el client sense que fes falta que s’aixequés delseient. Els drive-in permetien prendre menjar o begudes, veure teatre o cine-ma, fer operacions bancàries, entregar i recollir roba de la bugaderia, assistirals oficis religiosos o, fins i tot, rebre les vacunes que recomanaven les cam-panyes de sanitat. Alguns d’aquests serveis van decaure amb la crisi del pe-troli a començaments dels anys setanta, però d’altres s’han perfeccionat pos-teriorment.

V. VERDÚ, El planeta americà, 1996

Lectura23

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 487


1. Conceptes.• Quina diferència hi ha

entre subconscient i inconscient?

• Què són les imatgessubliminals?

• Per a què serveix unsondeig? És el mateixque una enquesta?

2. Idees principals.• Quins mètodes fan servir

el màrqueting i la publicitat perconvèncer-nos quecomprem algunproducte?

• Realment necessitem totel que comprem?

3. Interpretació.• Per què creus que les

empreses es gastentants diners enpublicitat? Et semblaque els compensa?

4. Reflexió.• Creus que és fàcil

estalviar-se el«bombardeigpublicitari»? Algunavegada has comprat resque no et feia falta?

• Sabies que existienhipermercats laboratori?I que les empreses fanestudis de mercat? Quèn’opines, d’aquestespràctiques?

• Et sents identificat ambels gustos i necessitatsde la majoria?


La publicitatLectura24

Hi ha altres tècniques de persuasió que tenen com a objectiu permanent ladomesticació de les ments: la publicitat, els sondejos i el màrqueting. For-men part de la nostra vida familiar fins al punt (és propi de la ideologia domi-nant ser, literalment, invisible) que són poquíssimes les persones que s’ado-nen de la seva presència, els xoca i s’hi rebel·len.

Amb els mitjans més refinats i amb l’ajuda d’investigadors de totes les disci-plines, la publicitat intenta desxifrar els nostres desitjos més profunds. [...]Quan ha obtingut aquesta informació i amb el discurs publicitari elaborat, elciutadà es converteix en el blanc de la diana. El bombardegen una mitjanade 300.000 missatges a l’any. Com escapar-se’n? A França, per exemple, hiha instal·lats 400.000 panells per fixar-hi anuncis, 50.000 autobusos enpassegen als costats i a la part del darrere per totes les ciutats, 6.000 espaispublicitaris es difonen per les diferents cadenes de televisió i les sales de ci-nema, així com desenes de milers d’espais radiofònics, sense parlar d’unes3.200 revistes (i desenes de diaris) que posen publicitat a les seves pàgines.Com sortir-ne indemne, d’aquest bombardeig? Sobretot quan determinatsmètodes, com l’anomenat el de les imatges subliminals (normalment il·legal)es dirigeixen al nostre inconscient. Això pot tenir conseqüències greus per al’economia domèstica. [...]

Les tècniques de venda, fonamentades en estudis de mercat molt hàbils,pretenen ser gairebé una ciència. L’objectiu: manipular-nos, fer-nos consu-mir cada vegada més. En aquest sentit, les estratègies preparades en els hi-permercats per fer caure el consumidor són molt sorprenents. Fins i tot s’haconstruït un hipermercat laboratori a Saint Quentin-en-Yvelines, amb la fina-litat d’estudiar les conductes de compra. En aquests magatzems experimen-tals, un equip de sociòlegs i psicòlegs espia el comprador conill d’Índies i ensegueix tots els gestos a través de miralls; el seu recorregut, les parades quefa, els dubtes, s’analitzen minuciosament. Fins i tot es grava el camí que se-gueix la seva mirada per les prestatgeries amb l’Eye Movement Recorder,«un sistema que, mitjançant l’estudi de la refracció d’infrarojos a la retina,permet determinar quins productes d’un prestatge han estat observats enprimer lloc i durant quant temps...». Aquestes observacions i enquestes so-bre les motivacions de compra permetran modelar l’espai interior dels hiper-mercats per estimular el consum. Longitud dels passadissos, mida delsprestatges, ubicació dels productes, il·luminació, colors, tot està calculatperquè el client, a més de l’imprescindible, compri coses supèrflues.

Coadjuvants amb el discurs publicitari, els sondejos proporcionen informa-ció i arguments suplementaris sobre les necessitats dels ciutadans. El quebusquen els que fan sondejos [...] és, evidentment, el perquè dels nostresactes, amb la finalitat, si es pot, d’inclinar amb més seguretat la nostra elec-ció a favor seu. Defineixen així l’opinió pública que, la majoria de les vega-des, no és sinó el reflex amb prou feines deformat de la informació de mas-ses i la publicitat. [...] Els sondejos estableixen d’aquesta manera una novaforma de condicionament que ens influeix sense fer-se notar. En recordarconstantment el desig de la majoria, ens suggereixen que anem en la matei-xa direcció. Ja que, efectivament, els indecisos s’han d’alinear amb l’opinióde la majoria.

N. CHOMSKY i I. RAMONET, Com ens venen la moto, 1995. Adaptació

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 488


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

1. Conceptes.• L’adjectiu humanitari

es fa servir en moltesocasionsincorrectament.Podries posar unexemple d’un bon ús i d’un de dolent?

• Has sentit a parlar de tots els lloc queapareixen en el text?Sabries indicar on són?

• Saps què és un refugiat?I un exiliat?

• Què fa un reporter?

2. Idees principals.• Segons el text,

estem realmentinformats del que passa al món?

• És important la feinadels mitjans decomunicació quan hi ha una catàstrofe?

3. Interpretació.• Busca tres notícies

recents relacionadesamb el que explica el text. Comprens la situació del país?

4. Reflexió.• Acostumes a llegir

diaris, a mirartelenotícies o a escoltarles notícies per la ràdio?Consideres que estàsben informat del quepassa al món?


Estem veritablement informats?

Vostè és un ciutadà pròsper d’un país pròsper. Això, a la pràctica, vol dirque, gairebé amb tota seguretat, és ciutadà dels Estats Units, el Canadà, elJapó o un dels països membres de la Unió Europea. També vol dir que, desdel punt de vista global, vostè pertany a una minoria que, com a màxim, noconstitueix més d’una desena part de la població mundial i que, probable-ment, sigui força menor. Evidentment, és una minoria unida pel privilegi, noper l’opressió. Vostè o, per ser més exactes, nosaltres (jo també pertanyo aaquest grup) tenim el costum de dedicar almenys una part dels matins a lle-gir un diari seriós i, gairebé cada dia, una estona de l’última hora de la tardaa veure l’informatiu d’una televisió d’àmbit nacional. Per al panorama quepretenc descriure no té cap rellevància a quin diari o canal de televisió ensreferim. Al capdavall, vistes des de la perspectiva de l’Àfrica central, els ba-rris degradats de Rio de Janeiro, les selves del sud de les Filipines i les zo-nes muntanyoses de l’Afganistan, les diferències existents entre el New YorkTimes i Le Monde, la CNN i TVE, no són gaire importants. El que compte ésque el seu costum de llegir un diari i, sobretot, el de mirar les notícies a la te-levisió suposa almenys un contacte voluntari i regular amb algunes de lescoses més horribles que passen al món.

Si hi ha una riuada de refugiats a Burundi, fam a Somàlia o una guerra alsBalcans, el fet que vostè hagi estat assidu consumidor de notícies li perme-trà conèixer almenys el vessant minúscul d’aquests esdeveniments. És certque aquests contactes acostumen a ser fugaços i superficials, i que a qual-sevol que conegui un tema mitjanament a fons les notícies de la televisió lisemblaran petites dosis de realitat administrada amb comptagotes visual pera algú a qui se li suposa el grau d’atenció d’un mosquit. Això és el que pas-sa com en cap altre cas amb el que fa referència a la cobertura que rebenles crisis humanitàries, sobretot perquè no hi ha cap notícia tan indubtable-ment aliena entre les que aconsegueixen un espai en antena o atenció enels principals diaris. Somàlia, Rwanda, Bòsnia, Kosovo, Timor Oriental o l’Af-ganistan són països que només capten l’atenció del periodista general quanhi té lloc un desastre. No es tracta només del fet que els informatius de tele-visió tinguin un temps limitat per emetre les notícies que els semblen ur-gents, és que no en tenen cap per informar de les crisis humanitàries.Aquestes notícies, fins i tot en els millors diaris, s’acostumen a veure relega-des en algun espai amagat de les pàgines interiors. Els periodistes estanocupats amb les informacions que han arribat al punt d’ebullició. Normal-ment no tenen temps de seguir la pista de Birmània, Burundi, Angola i l’Af-ganistan abans que la situació hi sigui explosiva. De manera que, quan pas-sa una cosa realment atroç en un d’aquests països, alguna cosa que fins itot el director d’informatius més provincià sap que ha de cobrir, el reporterha d’intentar, en un període d’entre noranta segons i tres minuts, explicar-litota la història del país i la notícia concreta que l’ocupa a un espectador queprobablement escolta per primera vegada tots aquells noms. Si s’hi pensa,el més sorprenent no és que la gent gairebé no entengui res, sinó que en-tengui alguna cosa. És veritat que, gràcies a la televisió i a Internet, tenim unaccés sense precedents a la informació; però no ho és que això comportinecessàriament la comprensió del que veiem.

D. RIEFF, Un llit per a una nit. L’humanitarisme en crisi. Adaptació

Lectura25

831224 _ 0463-0494.qxd 7/8/07 13:37 Página 489

Els que, fa més de 40 anys, vam treballar com a mes-tres del Cos de Pau a les zones rurals de Malawi, enssentim plens de consternació cada vegada que hi tor-nem. Però ens quedem encara més horroritzats ambla majoria de les solucions proposades. No em referei-xo a l’ajuda humanitària, les tasques d’auxili en les ca-tàstrofes, l’educació contra la sida ni els fàrmacs asse-quibles. No estic parlant tampoc dels esforços a petitaescala i que són objecte d’un seguiment minuciós,com l’escola d’Oprah i el Poblat Infantil de Malawi. Emrefereixo a la plataforma Més Diners. Hi va haver untemps en què semblava la resposta, però ja no. No es-tic disposat a enviar diners privats a una organitzacióassistencial, ni ajuda exterior a un Govern, si no s’ex-plica en què es gasta cada dòlar que s’hi enviï, i aixòno passa mai.

Malawi té un nivell educatiu pitjor i està més assolatper les malalties i els serveis són més deficients quequan hi vaig viure i treballar, a principis dels seixanta,però no per falta d’ajuda exterior o diners de donants.És un país que ha disposat de la presència de milersde mestres i infermers estrangers i, malgrat això, hapassat de ser un país prometedor a un Estat fallit.

A principis i mitjans dels seixanta crèiem que Malawitindria aviat prou mestres autòctons. I hagués estat ai-xí si el Cos de Pau no hi hagués continuat enviantmestres durant dècades. El país els donava la benvin-guda perquè volia dir que els nord-americans ensen-yarien en les escoles de les zones rurals, cosa que ellsdetestaven i, en canvi, els ciutadans més preparatspodien emigrar. [...] Altres països hi van enviar forma-dors en medicina. Malawi va començar a tenir infer-mers diplomats, però se n’anaven a treballar a la GranBretanya, Austràlia o els Estats Units, de manera quefeien falta infermers estrangers per treballar al país.

Quan el ministre d’Educació de Malawi va robar mi-lions de dòlars, que eren el pressupost sencer del Mi-nisteri de l’any 2000, [...] què va passar? Que Bono ialtres personatges dels que simplifiquen els proble-mes africans van continuar exigint l’alleujament deldeute i l’augment de l’ajuda. [...]

Als països africans no els falta mà d’obra. Estan des-moralitzats per les males pràctiques dels seus governsi trastornats pels donants, les organitzacions d’ajuda,la urbanització descontrolada i el materialisme grollerdels món que els envaeix. Les muntanyes de robausada que s’hi envien cada Nadal han destruït la in-dústria tèxtil africana, i la misèria que cobren els afri-cans per les seves collites ha estat un desastre per al’agricultura.

En la meva època, Malawi era un país frondós i exu-berant, poblat per tres milions de persones. Ara és unterritori desforestat i erosionat en què n’hi viuen 12milions; els rius estan obstruïts pels sediments. Hihan talat els arbres per a combustible i per netejar ter-res d’on obtenir cultius de subsistència. En els seusprimers 40 anys, Malawi va tenir dos presidents: elprimer era un megalòman que s’anomenava ell ma-teix el messies, i el segon, un estafador que en el seuprimer acte va col·locar el seu rostre galtut a la mone-da. Fa dos anys, el nou president, Bingu wa Mutarika,va inaugurar el seu mandat anunciat que comprariauna flota de Maybach, un dels cotxes més cars delmón.

A l’Àfrica no li falta mà d’obra. El que li falta és fe enella mateixa i, en general, dirigents. [...]

P. THEROUX, «Àfrica, un desacord nadalenc ambBono», El País, 27 de desembre de 2005.

Adaptació

1. Conceptes.• Busca en un atles on és Malawi i mira de trobar

en l’enciclopèdia una mica més d’informaciósobre aquest país.

2. Idees principals.• Quines solucions proposades per la gent

als problemes de l’Àfrica rebutja l’autor i quinesaccepta?

• Per què pensa que enviar diners a l’Àfrica no soluciona res?

3. Interpretació.• Com assenyala l’autor, Malawi ha rebut

en els últims anys ajuda econòmica i moltsmestres i metges estrangers. Com s’explica que la situació no millorés, sinó que empitjorés?

• Per què l’autor critica Bono –el cantant d’U2–i la mateixa organització a què pertany, el Cos de Pau? Hi estàs d’acord, amb les crítiques?



No tota l’ajuda és bonaLectura26

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 490


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

El Quart MónLes terres incògnites [...] no eren només en el Tercer Món, sinó també en elspaïsos desenvolupats. Efectivament, en aquest tauler d’escacs a què cadavegada s’assembla més la geopolítica mundial, trobem també bosses de po-bresa, de misèria, i de marginació en els països rics, que denominem habi-tualment Quart Món.

El Quart Món es localitza fonamentalment a la ciutat, a les grans àrees me-tropolitanes del món occidental. Això no vol dir que no es trobi també enles zones rurals, però en termes quantitatius té un pes molt inferior, gaire-bé irrellevant en comparació amb el que passa en l’àmbit urbà, l’espai ones concentren amb tota la intensitat les denominades noves formes de po-bresa.

Aquestes noves formes de pobresa apareixen com a resultat de l’aplicacióimplacable de polítiques econòmiques neoliberals, en el marc d’un procésmés general d’aprimament de l’Estat del Benestar. Hi entren els sectors so-cials exclosos del mercat de treball, els aturats de llarga durada, els treba-lladors poc qualificats i els afectats per la precarietat laboral i els salarisbaixos, els ancians no assistits i amb pensions miserables, els immigrantsno legalitzats i explicats per empresaris despietats, els grups ètnics tradicio-nalment marginats [...], així com certs col·lectius de joves marginals proce-dents, la majoria, de famílies desestructurades, amb clars dèficits educa-tius i seriosos problemes d’accés a una activitat laboral i a un habitatgepropi, en vista de l’encariment que ha experimentat i de l’absència gairebétotal d’habitatge social. [...]

Aquests processos d’empobriment i de marginació social de determinatssectors de la població urbana es donen en la majoria dels països occiden-tals, tot i que amb diferències notables entre ells. Els països europeus nòr-dics i centrals, per exemple, resisteixen millor l’envestida perquè han gau-dit durant anys d’un Estat del Benestar sòlid. En canvi, als Estats Unitsd’Amèrica, on la presència de l’Estat a la societat ha estat sempre molt me-nor, l’abisme entre les classes i sectors socials s’engrandeix cada vegadamés a mesura que avancen els processos de concentració del capital i laimplantació del capitalisme informacional. [...] Efectivament, ens trobemdavant d’una terrible paradoxa: en el país més ric del món hi ha més detrenta milions de persones que viuen en la pobresa i la meitat d’aquestes,en la misèria o la pobresa extrema, d’un total de 281 milions de d’habi-tants, segons el cens de 2000. [...] La nova economia no ha abolit, de capmanera, la pobresa. [...] El cert és que els rics es fan més rics i els pobres,més pobres. [...] Una de les expressions més visibles i extremes d’aquestanova pobresa nostra és la falta d’una llar. La població «sense sostre» (ho-meless) als Estats Units es va incrementar de manera extraordinària en ladècada dels vuitanta i noranta. [...] Es calcula que el nombre total de per-sones sense sostre a finals dels noranta se situava prop dels 9 milions. No-més a la ciutat de Nova York, unes 100.000 persones dormen cada dia alsasils municipals i als parcs, carrers i estacions de metro. [...]

Així doncs, el Quart Món existeix; d’això no n’hi ha cap dubte. A vegades finsi tot es veu, però gairebé mai es mira.

J. NOGUÉ FONT i J. VICENTE RUFÍ, Geopolítica, identitat i globalització, 2001. Adaptació

1. Conceptes.• Què coneixem com el

Tercer Món? I, segons eltext, pel Quart Món?

2. Idees principals.• On es localitza el Quart

Món?

• Quins sectors socialsentren a formar part delQuart Món?

3. Interpretació.• Explica amb les teves

paraules les frasessegüents:

a) «Efectivament, ens trobem davantd’una terribleparadoxa: en el paísmés ric del món hiha més de trentamilions de personesque viuen en lapobresa i la meitatd’aquestes, en lamisèria o la pobresaextrema».

b) «Així doncs, elQuart Món existeix;d’això no n’hi ha capdubte. A vegadesfins i tot es veu, perògairebé mai esmira.»

4. Reflexió.• Què en penses,

de les grans diferèncieseconòmiques de quèparla el text?

• Et sembla real el ques’hi explica?

• Creus que existeix un Quart Món a Espanya?


Lectura27

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 491


Lectura28

1. Conceptes.• Què és una convenció? Com n’explicaries

el significat, en aquest context?

• En què consisteix el Consell d’Europa? Quinesfuncions té?

• Què entens per «paisatge»? Coincideix amb la definició que apareix en el text? És el mateix«paisatge» que «naturalesa»?

• Què significa per a tu «conservació»? I «degradació»? Posa’n dos exemples aplicats a la naturalesa.

2. Idees principals.• Segons el text, en què es basa la Convenció

Europea del Paisatge?

• Quina importància té el paisatge, segons la Convenció?

• Com ha canviat la manera d’entendre el paisatge en els últims anys?

• Quina tendència paisatgística de l’actualitatrebutja la Convenció?

3. Interpretació.• Segons el que diu el text, el paisatge queda

protegit a la pràctica o només sobre el paper?

• Creus que l’autor està d’acord amb la creacióde la Convenció i la considera útil?

4. Reflexió.• Et sembla útil aquesta Convenció? L’hauria

de ratificar i complir, Espanya?

• Quin és el teu paisatge urbà preferit? I de la naturalesa? Et sembla que estanamenaçats i la Convenció els podria protegir?


El Consell d’Europa, organisme internacional compostper 44 països que reuneix gairebé 800 milions d’habi-tants, ha elaborat un acord entre estats que plantejaobertament el dret del paisatge. Aquesta nova exigènciaaprofundeix en una de les idees més ràpidament difo-ses durant les tres últimes dècades del segle XX, l’aspi-ració de viure en un medi digne i saludable. La Conven-ció Europea del Paisatge, firmada pels estats membresdel Consell el 20 d’octubre del 2000 a Florència, defi-neix el paisatge com «qualsevol part del territori tal comla perceben les poblacions, el caràcter de la qual resul-ta de l’acció de factors naturals i/o humans i de les se-ves interrelacions».

La idea central és que el paisatge forma part del medi il’entorn en què es viu; per tant, la qualitat de vida tam-bé en depèn. Aquesta apreciació és vàlida tant a lesciutats com als àmbits rurals, per als territoris ben con-servats i els degradats, ja que tots són escenaris quoti-dians per a les persones que hi habiten. A més, la Con-venció entén que el paisatge participa de maneraimportant en altres qüestions d’interès general, cultu-rals o socials, i el considera, també, un recurs econò-mic que pot contribuir al desenvolupament i a la crea-ció de llocs de treball.

Aquesta manera d’entendre el paisatge n’amplia enor-mement la valoració dominant prèvia com un aspectequalitatiu exclusiu dels espais singulars, o com un fetapreciable, només, per persones refinades. La Conven-ció representa, a més, un senyal d’alarma contra la ten-dència afermada en els últims anys de reservar o crearespais i paisatges de luxe per a elits poderoses i exclo-ents i, alhora, condemnar poblacions ingents a viure enmedis molt degradats.

La Convenció també és un compromís per conciliar elsaspectes naturals i culturals presents en tots els territo-ris i expressats per tots els paisatges, així com un mediútil per aprofundir la democràcia, ja que posa la respon-sabilitat del manteniment o la millora dels paisatges enmans de les autoritats locals i regionals (principalment) ifa responsable cada població de definir els seus objec-tius de qualitat paisatgística.

F. ZOIDO NARANJO, «Un nou horitzó per a la geografia en els estudis i aplicacions

sobre el paisatge», Banc de Bones Pràctiques en Geografia,

núm. 1, maig de 2003

La Convenció Europea del Paisatge

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 492


TEM

PS D

E LE

CTU

RA

El canvi climàtic

1. Conceptes.• Quines són les

emissions de CO2

(diòxid de carboni)? Qui o què les produeix? Per què sónperjudicials?

• Quines són les energiesrenovables? Busca’nalmenys tres que esfacin servir a Espanya.

2. Idees principals.• Segons l’article, quins

efectes pot tenirl’augment d’1ºC en la temperatura mitjanadel globus? I l’augmentde 3ºC?

• És possible que aquestaugment es doni en elspròxims anys?

3. Interpretació.• L’autor assenyala que el

canvi climàtic portaràfenòmens meteorològicsmés freqüents ivirulents. Quins? En quines zones del globus s’acostuma a donar? Se te n’acutcap cas dels últimsanys?

• Segons el text, hi hatecnologies que podrienfrenar el canvi climàtic.Quines són?

4. Reflexió.• Segons la teva opinió,

el canvi climàtic ens ha de preocupar i ens n’hem d’ocupar?

Comprenc el que llegeixoUn desgel massiu a Grenlàndia, fam a Rússia, desplaçaments massius a l’Àfri-ca... Els riscos que comporta el canvi climàtic són, en molts aspectes, més gransdel que es creia, segons un estudi elaborat per nombrosos científics i presentatahir a Londres. L’informe detalla els debats o aportacions de més de 200 cientí-fics de 30 països en la conferència organitzada el febrer passat per l’Oficina Me-teorològica del Regne Unit per estudiar la manera d’evitar els riscos del canvi cli-màtic. Tot i que les xifres d’escalfament amb què treballen els científics podensemblar banals per a un profà del tema, les seves conseqüències poden serenormes. Per exemple, un augment d’un grau centígrad en la temperatura mit-jana del globus pot beneficiar unes quantes regions situades a les zones altes,però perjudicaria multitud d’àrees a nivell del mar, augmentaria l’acidesa de lesaigües, afectaria tota la cadena alimentària marina i destrossaria els esculls co-ral·lins.

Actualment, el nivell del mar augmenta a raó d’1,8 centímetres cada 10 anys, id’aquí a 1.000 anys podria haver augmentat set metres.

Un increment de 2,7 graus en les temperatures locals –equivalent a 1,5 grausen el conjunt del globus- afectaria la capa de gel de Grenlàndia i, si superés elstres graus, podria desestabilitzar el gel antàrtic.

El problema és que aquests augments de temperatures es poden produir abansd’un segle, d’acord amb les projeccions actuals, que auguren un increment dela freqüència i la virulència dels fenòmens meteorològics.

SI la temperatura general augmentés tres graus centígrads, minvarien les collitesmundials, es triplicaria la fam a Europa i l’Àsia, l’Àfrica viuria un desplaçament agran escala de la població pel creixement dels deserts, 2.800 milions de perso-nes patirien problemes de falta d’aigua, desapareixeria el 97 % dels coralls ma-rins, s’extingirien els ossos polars i la malària s’estendria per l’Àfrica i l’Amèricadel Nord.

Els científics creuen que existeix la tecnologia per frenar el canvi climàtic, comles energies renovables i el carbó net, però admeten que la seva posada en mar-xa a gran escala topa amb enormes resistències per qüestions econòmiques,polítiques i de costums.

Els científics, que intentaven quantificar els límits suportables de l’escalfamentde la Terra i les mesures que s’haurien de prendre per reduir o pal·liar aquestproblema, consideren molt difícil que es pugui complir l’objectiu que s’ha fixat laUnió Europea d’estabilitzar les emissions de CO2 en 450 parts per milió (ppm)per evitar que el canvi climàtic augmenti més de dos graus la temperatura de laTerra. Actualment, l’atmosfera conté 380 ppm de diòxid de carboni, i sir DavidKing, cap dels assessors científics del Govern britànic, estima que en 10 anyss’arribarà a 440 ppm. «L’objectiu dels 450 és, em temo, impossible».

W. OPPENHEIMER, El País, 31 de gener de 2006

Lectura29

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 493


1. Conceptes.• Què són les posidònies?

D’on ve el nom?

2. Idees principals.• A què es deu

la importància de les posidònies?

• Per què estan en perill?Amb quina altraformació vegetal escompara i per què?

• Quant creixen lesposidònies i a quin ritmedesapareixen?

3. Interpretació.• Creus que l’autor té

l’esperança que lesposidònies sobrevisquin?Quina és la tevaconclusió?

• Et sembla que l’autorresponsabilitza lesautoritats del que estàpassant? Qui si no?

4. Reflexió.• Per què si els prats

de posidònies i la selvaamazònica són tanimportants per al planeta estandesapareixent? Creusque l’ésser humà n’és el culpable?

• En el text es destacaque el canvi climàtictambé afectarà les posidònies. Per què,malgrat això, aquestefecte gairebé no surtals mitjans?


Els boscos submergits en perill

És la posidònia oceànica, planta que no és una relíquia ni una simple curiosi-tat científica: els seus grans prats formen uns ecosistemes capitals per la bio-diversitat que acullen i generen. Aquests prats, símbol de la vida submarina ilitoral, que ocupen mig milió de quilòmetres quadrats al Mediterrani, estan encontínua regressió. Malgrat això, la seva pèrdua –irreversible– transcorre ambpocs testimonis mentre es multiplica la invasió humana de les costes i lesagressions directes. Les posidònies retrocedeixen cada any més ràpidamentque la selva de l’Amazones. No és gratuïta la identificació de l’univers subma-rí de les posidònies amb la famosa Amazònia, perquè els boscos submergitsguarden un gran capital, per les nombroses funcions que desenvolupen declaveguera de CO2, reciclatge de nutrients, prevenció de l’erosió i proteccióde la línia de costa, creació i sosteniment de les platges.

Sota el mirall marí, aquestes reines verdes anomenades posidònies de Posi-dó, el rei dels mars a la mitologia grega, han crescut de manera molt lenta(dos centímetres a l’any) durant mil·lennis, fins a constituir extensos mantellsentre 15 i 40 centímetres de profunditat. Aquest paisatge tan vistós per abanyistes i bussejadors pel poderós colorit que té està amenaçat per l’explo-tació urbanística residencial, les instal·lacions nàutiques i els vessaments ur-bans, agrícoles i industrials.

Les poblacions de posidònia al Mediterrani desapareixen a un ritme del 5%anual, quatre vegades superior al dels boscos tropicals. A la costa de Castelló(País Valencià) ja han desaparegut pels sediments de les aigües amb argilesque evacuen les factories de ceràmica. A la ribera de Catalunya amb prou fei-nes queden 40 quilòmetres quadrats de posidònia i es tem per les gransmasses que hi ha al cap de Gata (Almeria). El seu creixement lent i l’escassaproducció de llavors fan que les pèrdues siguin irreversibles, ja que la recu-peració d’un prat de posidònia requereix entre 200 i 400 anys. Queda fora del’escala humana.

Al voltant de les Balears subsisteixen els boscos submergits més importantsd’Espanya, amb una extensió de fins a 2.000 quilòmetres quadrats. Entre Ei-vissa i Formentera hi ha 100 milions de plantes, en una àrea de 700 quilòme-tres quadrats, la més gran del Mediterrani. És per això que la UNESCO, quanva declarar la ciutat d’Eivissa Patrimoni de la Humanitat, va estendre la pro-tecció al fons de posidònies.

Les posidònies generen cada any 200.000 tones de sorra i sostenen les plat-ges balears. En zones on s’ha construït a les dunes, la dinàmica de fluxos iaportacions es frustra i els prats submarins retrocedeixen. La supervivènciad’aquestes actives taques verdes submarines està condicionada per l’escalfa-ment de les aigües del planeta –hi ha indicis puntuals de tropicalització delMediterrani-, l’erosió del litoral, l’augment del nivell del mar i, especialment,l’alteració de les característiques naturals de la costa. Les plantes quedenarrasades, o desprotegides, cosa que els fa patir estrès fisiològic, fins quemoren.

A. MANRESA, «Incendi al bosc submergit», El País,23 de juliol de 2006. Adaptació

Lectura30

831224 _ 0463-0494.qxd 2/8/07 13:55 Página 494

Comentari Text

Documents

Transcript of Comentari Text