Concert núm. 6

Elena Copons, sopranoFrancisco Poyato, piano

Elena Copons, sopranoFrancisco Poyato, piano

DimARTS, 5 DE mAiG DE 2015 — 20.30 h Intèrprets Catalans — Petit Palau

Programa

Elena Copons, sopranoFrancisco Poyato, piano

IEduard Toldrà (1895-1962)FesteigPlatxèriaRecançaCamins de fada

Frederic Mompou (1893-1987)Combat del somni

Damunt de tu només les florsAquesta nit un mateix ventJo et pressentia com la marFes-me la vida transparentAra no sé si et veig encar

Enric Granados (1867-1916)La maja y el ruiseñorEl tra la la y el punteadoEl majo discreto

IIAmadeu Vives (1871-1932)Canciones epigramáticas (selecció)

¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan!Que soy niña y tengo miedoEl retrato de IsabelaMadre, la mi madreEl amor y los ojosLa presumida¡Alza, hola!

Joaquim Serra (1907-1957)Cançons líriques i amoroses

L’elegia d’una rosaCançó volubleCançóCamp de fajolEl sonet dels llavis

40’

35’

Catalunya Música enregistra aquest concert. Per tornar-lo a escoltar, consulteu la programació a www.catmusica.cat

Comentari

La cançó culta d’autor a l’estil del lied alemany no es va començar a cultivar a Espanya fins a l’últim terç del segle XIX. Felip Pedrell, referent del nacionalisme musical, en va ser el proselitista més acèrrim, per bé que no va ser fins a la segona dècada del segle XX que el seu propòsit va reeixir gràcies als compositors catalans. El concert d’aquest vespre és una mostra de la millor cançó de concert creada pels compositors catalans modernistes i noucentistes.

Eduard Toldrà s’erigeix en el creador del lied català. Les seves cançons, de gran sensibilitat, configuren una antologia de la millor poesia catalana del moment. Festeig (1915), sobre un poema de Joan Maragall, és una de les primeres que va escriure i va ser estrenada per Emili Vendrell al Palau de la Música Catalana el 21 de desembre de 1919. Vendrell també va estrenar al Palau Recança (1926) i Platxèria (1927). El mateix Toldrà va acompanyar al piano la soprano Conxita Badia en l’estrena, també al Palau, de Camins de fada (1926).

Contemporani dels noucentistes, Frederic Mompou és, però, un compositor d’influència francesa. Combat del somni (1942-1951) és un cicle de cinc cançons sobre poemes de Josep Janés de gran lirisme i intensitat dramàtica. Originàriament constava de tres cançons: “Damunt de tu, només les flors” (1942), que inclou una de les melodies més delicades i encisadores de Mompou, “Aquesta nit un mateix vent” (1946) i “Jo et pressentia com la mar” (1948). El 1951 el compositor va afegir-hi “Fes-me la vida transparent”. La cinquena cançó, “Ara no sé si et veig encar” (1950), va romandre inèdita i anys més tard en va fer servir part de la música per a “Le vin perdu”, de les Cinc melodies sobre textos de Paul Valéry, per la qual cosa no la va publicar.

Els compositors modernistes Enric Granados i Amadeu Vives, aquest cofundador amb Lluís Millet de l’Orfeó Català, posen en pràctica en els seus cicles Canciones amatorias (1915) i Canciones epigramáticas (1915) les teories de Pedrell sobre el lied nacional i ho fan recorrent a la poesia del Segle d’Or espanyol. Conxita Badia va estrenar Canciones amatorias el 7 d’abril de 1915 a la Sala Granados de Barcelona, que estava a l’avinguda del Tibidabo, i també va estrenar, en aquest cas al Palau de la Música, Canciones epigramáticas, que Vives li havia dedicat.

Joaquim Serra és un compositor popular entre els sardanistes, però la seva obra per a veu i piano, d’estètica plenament noucentista i ressonàncies que el fan pròxim a Toldrà, és poc coneguda. Les seves cançons líriques i amoroses ens descobreixen un compositor seduït per la poesia de Carner, Joan Maria Guasch i Carme Monturiol.

Lourdes Morgades, periodista especialitzada en música

Diumenge, 17.05.15 — 18:00 h — SALA DE CONCERTS—

25è aniversari. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana

MusicapertaCorrado Bolsi, concertinoJordi Casas i Bayer, director

C. Monteverdi: Madrigali & Scherzi Musicali

Recança (poema de Josep Carner [1884–1970])

Qui sentís, renovellat per la bruixa entesa, aquell gust precipitat de la jovenesa,

pluja i vent arremorat,i l’acàcia en tot esclati deixant per l’empedratflorida estesa!

Ah, l’anar sota l’aiguatcom fent-li escomesa,d’un sonet, mig començat,en l’embriaguesa,i amb paraigua foradat,i la lluna pel forati rient al meu costatuna noia encesa!

Camins de fada (poema de Tomàs Garcés [1901-1993])

Amor, faré una passera damunt de la mar. La pedra llisca lleugera damunt de la mar.

Mon braç, la tornava alada. Vola, que l’ombra morada no sigui xarxa parada damunt de la mar.

Si la gavina s’acosta, fes via, brunzent. Pedra, si és roja la posta, fes via, brunzent.

No et torbi l’escull, esquiva l’abraçada fugitiva del dofí. Sageta viva, fes via, brunzent.

El mar té camins de fada, blanc i rosa, Amor. Els feia la pedra alada, blanc i rosa, Amor.

Vés-hi, peu nu, rosa vera. Oreig damunt la passera, amb la teva mà lleugera cull l’estel, Amor.

EDUARD TOLDRÀ

Festeig (poema de Joan Maragall [1860-1911])

Sota les estrelles, d’espatlles al maruna galta humida, fresca de serena,una galta suau i plenaés ben dolça de besar.

Entre dos silencis, bes silenciós,com vares deixar-nos tremolant tots dosdins la nit quieta, amb deixos ardentsde la migdiada i dels terrals vents.

El reberes silenciosa.Mos llavis, dolços encar,te van preguntâ una cosai tu no vas contestar.

Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el besi que se sentia la plena mar alta.Tu, tota caiguda, semblaves malalta...Oh, no hi tornaré mai més!

Prô la flonja galta ruixada amb serena,sota de ma boca, d’espatlles al mar;prô la xafogosa nit d’agost serena,ai, com la podré oblidar?

Platxèria(poema de Joan Salvat-Papasseit [1894-1924])

Dolça amigueta, juguem a fet, o a corretgeta, o a bell indret.

Dolça amigueta, no tinguis por:ni he d’allunyar-me, ni en cap racófer-te malícies, o bé el distretsi acàs et cremes o ets a l’indreton he amagada la teva flor;si tu ets manyaga, jo seré bo.

Dolça amigueta, tornem al joc;la teva escala farà de toc.Si tu m’atrapes, no et besaré;si jo t’atrapo, perdonaréque no m’estimis. Ja em somriuràs.Si et cau la trena, jo et faré el llaç

Textos i traduccions

FREDERIC MOMPOU

Combat del somni (poemes de Josep Janés [1913-1959])

Damunt de tu, només les flors.Eren com una ofrena blanca:la llum que daven al teu cosmai més seria de la branca;

tota una vida de perfumamb el seu bes t’era donada.Tu resplendies de la llumper l’esguard clos atresorada.

Si hagués pogut ésser sospirde flor! Donar-me, com un llir,a tu, perquè la meva vida

s’anés marcint sobre el teu pit.I no saber mai més la nit,que al teu costat fóra esvaïda.

Aquesta nit un mateix venti una mateixa vela encesadevien dû el teu pensamenti el meu per mars on la tendresa

es torna música i cristall.El bes se’ns feia transparència—si tu eres l’aigua, jo el mirall—com si abracéssim una absència.

El nostre cel fóra, potser,un somni etern, així, de besosfets melodia, i un no serde cossos junts i d’ulls encesos

amb flames blanques, i un sospird’acariciar sedes de llir?

Jo et pressentia com la mari com el vent, immensa, lliure,alta, damunt de tot atzari tot destí. I en el meu viure,

com el respir. I ara que et tincveig com el somni et limitava.Tu no ets un nom, ni un gest. No vinca tu com a la imatge blava

d’un somni humà. Tu no ets la mar,que és presonera dins de platges,tu no ets el vent, pres en l’espai.

Tu no tens límits; no hi ha, encar,mots per a dir-te, ni paisatgesper sê el teu món —ni hi seran mai.

Fes-me la vida transparent Com els teus ulls, torna ben purala meva mà, i al pensamentduu-m’hi la pau.

Altra ventura no vull, sinó la de seguir l’estrella blanca que naixia dels teus camins.

I no llanguir per ser mirall d’uns ulls.Voldria ser com un riu oblidadísque es lliura al mar,les aigües pures de tota imatge, amb un anhel de blau.

I ser, llavors, feliçde viure lluny d’amors obscures,amb l’esperança del teu cel.

Ara no sé si et veig, encar.Els ulls et miren, i voldriaque això fos veure’t. Si sabiaque et veig i et sé, com fóra avar

de poder dir que cap miralldel món, ni l’aigua més serenano et saben dir; que sols alenaun pit que estimi el que el cristall

no veu ni diu! Si fos així!Que tu només fossis en mi!Lluny dels meus ulls, tan limitada,

tan reduïda a gest, a esguard,a imatge, a veu, que jo fos partde tu, vivent per ma mirada.

ENRIC GRANADOS(poemes de Fernando Periquet [1873-1949])

La maja y el ruiseñor

¿Por qué entre sombras el ruiseñorentona su armonioso cantar?¿Acaso el rey de día guarda rencor?¿Y de él quiere algún agravio vengar?Guarda quizás su pecho oculto tal dolor,que en la sombra espera alivio hallar,triste, entonando cantos de amor.Y, tal vez alguna flor,temblorosa del pudor de amar,es la esclava enamorada de su cantar.

AMADEU VIVES

Canciones epigramáticas (selecció)

¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan! (poema de Francisco de Trillo y Figueroa [1618-1680])

¡Válgame Dios, que los ánsares vuelan!¡Válgame Dios, que saben volar!Andando en el sueloVide un ánsar chico,Y alzando su picoVino a mí de vuelo.Diome un gran consueloDe verle alear.¡Válgame Dios, etc. !El ánsar graciosoComenzó a picarme,Y aun a enamorarmeSu pico amoroso;Mas, como alevosoVolviome a dejar.¡Válgame Dios, etc. !Era tan bonico,Que me dejó en calma,Dando gusto al almaSu agraciado pico,Pues era, aunque chicoGrande en el picar.¡Válgame Dios, etc. !Mas quisiera yoNunca haberle visto,Pues dulce le asistoY cruel huyó:Sólo me dejóQué sentir y amar.¡Válgame Dios, etc. !

Que soy niña y tengo miedo (anònim s. XVI)

Ten, Amor, el arco quedo,Que soy niña, y tengo miedo.

Dicen que amor ha vencidoA las deidades mayores,Y que de sus pasadores,Cielo y tierra está ofendido;Y habiendo aquesto sabidoNo es mucho temer su enredo,Que soy niña, y tengo miedo.

Unos dicen el estrago,Que en Píramo y Tisbe hiciste;

¡Misterioso es el cantarque entona envuelto en sombra el ruiseñor!¡Ah! son los amores como flora merced de la mar.¡Amor!¡Ah, no hay cantar sin amor!¡Ah! Ruiseñor: es tu cantarhimno de amor.

El tra la la y el punteado

Es en balde, majo mío, que sigas hablandoporque hay cosas que contesto yo siempre cantando:tra la la...Por más que preguntes tanto:tra la la...En mí no causas quebrantoni yo he de salir de mi canto:tra la la...

El majo discreto

Dicen que mi majo es feo.Es posible que sí que lo sea,que amor es deseoque ciega y marea.Ha tiempo que séque quien ama no ve.

Mas si no es mi majo un hombreque por lindo descuelle y asombre,en cambio es discretoy guarda un secretoque yo posé en élsabiendo que es fiel.

¿Cuál es el secreto que el majo guardó?Sería indiscreto contarlo yo.No poco trabajo costará sabersecretos de un majo con una mujer.Nació en Lavapiés.¡Eh, eh! ¡Esun majo, un majo es!

Otros cuán tirano fuisteCon la reina de Cartago;Y viendo que das tal pago,Atemorizada quedo,Que soy niña, y tengo miedo.

No es, Amor, mi condiciónPara sufrir tus temores,Tus engaños, tus terrores,Tus celos y compasión;Y en esta jurisdicciónNo me cogerás, si puedo,Que soy niña, y tengo miedo.

El retrato de Isabela (anònim s. XVII)

Óyeme tu retrato,Niña Isabela, Salvo ser justo, Salvo ser propio,Salvo que hiela.

Linda mata de peloPeina tu mano,Salvo ser poco,Salvo ser corto,Salvo ser cano.

Con la luz de tus ojosA todos pierdes,Salvo que lloran,Salvo ser bizcos,Salvo ser verdes.

Con tu boca preciosaNada compite,Salvo ser grande,Salvo ser belfa,Salvo que pide.

Es tu nariz floreroDe fino aroma,Salvo ser fea,Salvo ser ancha,Salvo ser roma.

Tus dientes son alhajasDe fino engarce,Salvo ser pocos,Salvo ser negros,Salvo ser grandes.

Tu cintura embelleceTu linda facha,Salvo que dobla,Salvo que tuerce,Salvo que agacha.

Y el amor que te tengoMe desconsuela,Porque eres falsa,Como tu madre,Como tu abuela.

Este es tu fiel retrato,Niña Isabela.

Madre, la mi madre (poema de Miguel de Cervantes de Saavedra [1547-1616])

Madre, la mi madre,Guardas me ponéis;Que si yo no me guardoNo me guardaréis.Dicen que está escrito,Y con gran razón,Ser la privaciónCausa de apetito;Crece en infinitoEncerrado amor;Por eso es mejorQue no me encerréis;Que si yo no me guardoNo me guardaréis.

Si la voluntadPor sí no se guarda,No la harán guardaMiedo o calidad:Romperá en verdadPor la misma muerte,Hasta hallar la suerteQue vos no entendéis;Que si yo no me guardoNo me guardaréis.

Quien tiene costumbreDe ser amorosa,Como mariposaSer irá tras su lumbre,Aunque muchedumbreDe guardas le pongan,Y aunque más proponganDe hacer lo que hacéis;Que si yo no me guardoNo me guardaréis.

Es de tal maneraLa fuerza amorosa,Que a la más hermosaLa vuelve en quimera,El pecho de cera

La presumida (poema de Sinesio Delgado [1859-1928])

Bautizada en San Andrés,Tanta sal el cura echó,Que del Rastro a LavapiésNadie campa más que yo.

Y por culpa de la salSe perdieron más de mil,Que no hay moza más cabalEn los bailes de candil.

Al majo más majoLe pincho y le rajo;Si es hembra de rumbo,La agarro y la tumbo,Y estando debajoLa azoto y la zumbo

Que ya saben por acáQue Bastiana es siempre así,Y contesta a un “¡alto allá!”Con un “¡qué se me da a mí!”

Mi cortejo quiere serUn usía muy formal,Que de mí pretende hacerUna dama principal.

Yo le doy conversación Y le engaño con el finDe tratar a un señorónCon la punta del chapín.

Que al ir por la calleLuciendo mi talle,Las capas se tienden,Los ojos se encienden,Y en estos madroñosLas almas se prenden.

Pero ¿quién me prenderáSi yo siempre me escurríContestando a un “¡alto allá!”Con un “¡qué se me da a mí!”?

¡Alza, hola! (poema de Manuel Bretón de los Herreros [1796-1873])

Ancha franja de velludoEn la terciada mantilla;Aire recio, gesto crudo;Soberana pantorrilla;Alma atroz; sal española...¡Alza, hola!Vale un mundo mi Manola.

De fuego la gana,Las manos de lana,De fieltro los pies;Que si yo no me guardoMal me guardaréis.

El amor y los ojos (lletra popular)

A la sala del crimenLlevé tus ojos,Porque son dos ladrones Facinerosos.Y cuando entraron,Se ha quejado el regenteQue lo robaron.

Con los ojos del almaTe estoy mirando;Y con los de la caraDisimulando.Que este es el modoDe que nuestro cariñoSe oculte a todos.

¿Sabes qué es lo que quieroMás que a mi vida?Pues son tus ojos negrosQue me asesinan.He de mirarte,Y con tal que me miresAunque me mates,

No me mires, que miranQue nos miramos;Miremos la maneraDe no mirarnos.No nos miremos,Y cuando no nos mirenNos miraremos.

Si mis ojos te ofenden,Yo te prometo,Por que no te molesten,Amarte ciego.Mas te suplico,Que en tal lance me sirvasDe lazarillo.

Fuego y nieve despidenTus negros ojos;Fuego para quien amas,Nieve a los otros.Y yo te ruegoQue aunque me hagas cenizas,Me arrojen fuego.

De basilisco es su vista;Cada mirada es un rayo;No hay alma que la resista;Y si mira de soslayoY pavonea la cola...

Si algún galán abejorroBabeando tras ella va,Se revuelve, tuerce el morroY le responde: ¡arre allá!,Que no gusto de parola.

Sobre el suelo, en una esquinaElla en rábanos entiende,Y en naranjas de la China.Todo es fresco lo que vende...Quedando aparte ella sola.

JOAQUIM SERRA Cançons líriques i amoroses

L’elegia d’una rosa (poema de Josep Carner)

Quina cosa, Déu meu, quina cosa!És la cosa més trista d’enguanyse m’ha mort una rosa, la rosa;se m’ha mort sense pena ni plany.

Ni la pluja ni el vent li han fet nosani ha mirat de collir-la l’estrany.Se m’ha mort una rosa, la rosa,que potser ni tenia averany.

Ni la bella il·lusió l’ha desclosa,ni ses ulles puní el desengany.Se m’ha mort una rosa, la rosa;se m’ha mort tota sola en el tany.

Cançó voluble (poema de Josep Carner)

Vos, a penes sou desclosa ja estimeu d’ací, d’allí;una rosa mai reposa entre l’aura del matí.Decanteu-vos com la rosa,ara a un altre i ara a mi.

Un amor de mai finirus dura massa nosa;una rosa en un jardí,

si no es mou, és trista cosa.Ara a una altre i ara a mi,decanteu-vos com la rosa.

Rossinyol, canta la glosa d’una pena sense fi.Més la rosa no s’hi exposa,massa és bella per morir!Decanteu-vos com la rosa,ara a una altre i ara a mi.

Cançó (poema de Carme Monturiol [1892-1966])

Suaument i augusta, va lliscant la barcaper les aigües tranquil·les del port.Jove mariner qui la nau governabru de mans i cara m’ha robat el cor.

La vela llatina és gavina blanca de vol majestàtic i a l’ensems ardit.Jove mariner qui mena la barcaté el gest ample i gràcil d’un amor antic.

La barca lleugera obre en la mar blava,com arada nova, profund solc de llum.Jove mariner, de mirada clara,encén en mon ànima un estrany perfum.

La tarda és daurada, flamegen les velesi tot s’harmonitza dins d’un to suau.Jove mariner canta amb veu molt dolça,i s’eleva el càntic en el dia blau.

Suaument i augusta va lliscant la barcas’allunya de pressa no és sinó un punt d’or.Jove mariner, qui la nau governaal lluny se n’emporta el meu pobre cor.

Camp de fajol (poema de Joan Maria Guasch [1878-1961])

Què hi fas aquí tot sol, camp de fajol?

Virginitat sagrada, no t’ha tocat ningú?Floreixes regalada i solament per tu?

Què en fas de la bellesa d’aqueixa gran blancor?Vius lliure i ta nuesaNo sap què és un petó.

Què hi fas aquí tot sol,Camp de fajol?

El sonet dels llavis (poema de Josep Carner)

Seguidament els llavis cantariaamb què em persuadeixes i m’arbores.Tos llavis són metzines temptadores,ires de voluptat i de follia;

Saben paraules embriagadores,i el dolç segell que l’esperit desnia;besen de nit amb flaires dormidoresi criden clars en aixecar-se el dia.

O llavis, de la cara en la blancorsón escarlates de cruel bellesa.O llavis, llavis, quina sang malmesa

De ferit us ha dada l’encesor?Quin cor xuclàreu, que teniu tebiord’alguna visa que va poc heu presa?

Biografies

Elena Copons, sopranoEstudià cant amb Dolors Aldea i al Konservotarium de Viena, on es graduà en les especialitats de cant solista, lied i oratori. El 2007 va obtenir el segon premi a l’Internationaler Lied Wettbewerb Hugo Wolf d’Stuttgart.

Enguany ha debutat al Holywell Music Room d’Oxford i al Kings Place de Londres, dintre de The Schubert Project, amb els pianistes S. Kynoch, D. Brenner i R. Vignoles, amb qui també ha actuat al Musikverein de Viena. També ha cantat a l’Arnold Schönberg Center, Bösendorfersaal, Liederhalle-Stuttgart, Festival de St. Gallen i al Ludwigsburger Schlossfestspiele. Ha ofert recitals a Catalunya amb Jordi Armengol i Francisco Poyato, al Palau de la Música Catalana i a l’Auditori de Barcelona, amb el programa de creació pròpia Cabaret!

Ha interpretat cançons d’Strauss amb l’Orquestra de la Ràdio de Viena, les Canciones negras de Montsalvatge amb la Münchner Symphoniker i La rosa als llavis de Toldrà amb l’OBC.

És habitual de les temporades del Liceu des del 2008 i ha estat convidada pel Teatro Real, Theater an der Wien, Stadttheater Klagenfurt i pels festivals Carinthischer Sommer i Opernfestspiele St. Margarethen, entre d’altres.

En el gènere concert, ha actuat al Musikverein, Konzerthaus i Radiokulturhaus de Viena, Theater an der Wien, Brucknerhaus de Linz, Festival St. Gallen, Festival Osterklang, Festival Pau Casals de Prada de Conflent i als Summerproms de Munic. Ha treballat amb directors com Sir N. Marriner, C. Scimone, M. Piollet, L. Hager, P. Daniel, R. Palumbo, E. Ortner, S. Weigle, H. Bicket, P. Daniel, S. Mas-Conde, A. Ros-Marbà i J. Pons.

Francisco Poyato, pianoCursà estudis superiors de piano, composició i direcció a Barcelona i Badalona. Va treballar l’especialitat de lied amb Hartmut Höll i Mitsuko Shirai a la Universität Mozarteum de Salzburg, a més d’estudiar pianoforte i interpretació històrica amb Anthony Spiri. Ha ampliat la formació pianística amb Frederic Gevers, Alain Motard i Dmitri Bashkirov, i de lied amb D. Fischer-Dieskau, Thomas Hampson i Robert Holl.

Del 1995 al 2001 va ser professor de repertori a la Universität Mozarteum de Salzburg i va ser convidat com a docent de l’Acadèmia d’Estiu d’aquest prestigiós centre. D’ençà de la creació de l’ESMUC l’any 2001, hi imparteix l’assignatura lied. També ha professat diversos cursos a la Sala Paper de Música de Capellades, Schubertíada de Vilabertran i a la Hochschule für Musik de Karlsruhe.

Treballa habitualment amb la soprano Assumpta Mateu i amb altres cantants, com Mitsuko Shirai, Ruth Ziesak, Liesbeth Devos, Lluís Vilamajó, Marta Mathéu o Christina Koch, entre d’altres. És responsable, amb Assumpta Mateu i Lluís Vilamajó, de la primera gravació integral de les cançons d’Eduard Toldrà, per a Columna Música.

Ha ofert concerts a Catalunya (Auditori de Barcelona, Schubertíades de Barcelona i Vilabertran, Auditori Pau Casals del Vendrell, Festival de Torroella de Montgrí), Espanya (La Maestranza de Sevilla, Festival Manuel de Falla de Granada), Àustria (Mozarteum de Salzburg, Linz), Alemanya (Baviera, Münster, Stuttgart), Croàcia, França i Portugal (Gulbelkian de Lisboa).

Ha enregistrat per a Catalunya Ràdio, Radio 2, Canal 33, la WDR alemanya i Ràdio Zagreb.

Amb la col·laboració de:

Troba’ns a:

www.palaumusica.cat