Text Original: Henrik Ibsen Música Original: Edvard Grieg Il·lustracions: Catalina Medici

Text i activitats: Alumnes 6è (2010-11)

INDEX

1. ARGUMENT I CONTEXT DE L’OBRA.

2. ELS SEUS CREADORS.

3. CONTE IL·LUSTRAT.

4. AGRAÏMENTS.

CCOONNTTEEXXTTUUAALLIITTZZAACCIIÓÓ DDEE LL’’OOBBRRAA

Peer Gynt és un drama musical, líric i satíric1, del escriptor Noruec Henrik Ibsen, amb un

caire molt fantàstic, i a on s’apleguen moltes de les costums, paisatges i històries

mitològiques nòrdiques. Va ser escrit el 1867, i interpretat per primera vegada a Oslo

(Noruega) el 24 de febrer de 1876, amb música incidental 2del compositor noruec Edvard

Grieg. Ibsen va escriure Peer Gynt a Ischia i Sorrento (Itàlia). Va ser publicat el 14 de

novembre de 1867, a Copenhaguen. La primera edició va comptar amb 1.250 còpies, que van

ser ampliades amb una reedició de 2.000 còpies més 14 dies després.

A diferencia dels altres treballs d’Ibsen, Peer Gynt està escrit en vers. Això és perquè

originalment volia ser un drama escrit, no per ser interpretat en teatre. Las dificultats per

canviar ràpidament d’escena (incloent un acte sencer a les fosques) van produir alguns

problemes en les representacions.

AARRGGUUMMEENNTT

Peer Gynt, un jove camperol, es presenta a la boda d’Ingrid a on coneix a Solveig, de la que

se enamora. Solveig el rebutja i Peer Gynt, furiós, rapta a Íngrid que se l’emporta a la

muntanya, abandonant-la poc després.

Una vegada mor la seva mare, Asse, Peer Gynt es dedica a recórrer el món protagonitzant

mil i una aventures. En una d’elles, es troba amb el rei de les muntanyes, que es també rei

dels esperits malvats, i que vol casar-lo amb la seva filla. Peer Gynt es nega i es veu obligat

a lluitar contra els esperits malvats; només pot fugir d’ells quan sona una campana que els

fa fugir. En una altra, viatjant pel desert d’Aràbia, coneix a la bonica Anitra, que balla per

ell i se l’emporta.

Després de moltes altres aventures, Peer Gynt torna al seu poble y mor feliç als braços de

Solveig que, encara que el va rebutjar en un principi, sempre l’ha estat esperant.

1 Satíric: Obra en què l’autor censura i ridiculitza els defectes dels homes. 2 Música incidental: És la música que acompanya una obra teatral, un programa, videojoc...i crea una clima per l’acció. Pot incloure obres que donin més interès al públic, per exemple l’obertura, o música que s’interpreti durant els canvis d’escena. També pot requerir músics que l’interpretin en viu a l’escenari.

EELLSS CCRREEAADDOORRSS DDEE LL’’OOBBRRAA

Peer Gynt, com qualsevol musical, ópera o drama musical, necessita de la fusió de

dues idees: la música i el text. En aquesta obra concretament, es van reunir dos

dels millors artistes noruecs de l’època: E. Grieg i H. Ibsen.

LLAA MMÚÚSSIICCAA

El creador de moments musicals tan inolvidables i irrepetibles com

“La matinada”, “La dansa d’Anitra ” o “La cova del rei de la

muntanya ” va nèixer a Bergen (Noruega) el 15 de juny de l'any

1843 i va morir a Troldhaugen (Noruega) el 4 de setembre de l'any 1907.

Grieg és considerat un compositor nacionalista que reflecteix la inspiració de la

música folklòrica noruega, tant que va inspirar la gran majoria de les seves obres

en la tradició, danses i cançons populars noruegues. A més va arribar a ser un gran

pianista i per aquesta raó el van anomenar el Chopin del Nord. Entre les seves

obres més conegudes trobem el “Concert per a Piano en La menor”, la “Suite

Holberg”, i deu volums de “Peces líriques per a piano”.

EELL TTEEXXTT

Al igual que que el seu compatriota, H.Ibsen va ser un dels grans

artistes de la seva època. Nascut a Skien el 20 de març de 1828

(Noruega) i mort a Oslo el 23 de maig de 1906, va ser el creador

d’obres de renom mundial i que encara avui es representen als millors teatres del

món.

Ibsen és considerat l’autor més important de teatre noruec de tots els temps.

Pare del drama realista modern i antecedent del teatre simbòlic, va ser considerat

un artista escandalós a l’època. Era tan modern el seu estil que encara avui les

seves obres no han perdut vigència, i entre elles trobem “ Brand “, “ Casa de nines

“, “ Espectres “ o “ La dama del mar ” .

PPEEEERR GGYYNNTT

Hi havia una vegada, en un poble al cim d’una muntanya de

Noruega, un noi que somniava amb ser ric, famós, i el més

desitjat per les noies. El seu nom era Peer Gynt.(La matinada)

Tothom li deia que era un somniatruites i un bocamoll, però ell

sabia que la vida era això, sempre tenir somnis per cumplir.

Fins i tot la seva mare s’enfadava amb ell perquè es quedava

bocabadat i no l’ajudava gens.

Un bon dia, la mare del Peer va venir més enfadada del normal:

- Ep, tú, tarambana, desperta!!! Ja saps que la teva estimada

Ingrid es casarà aquesta mateixa tarda amb el noi més ric

del poble? – va dir l’Aase molt enfadada.

- Això no passarà mai. Ningú no se’n riu mai d’en Peer Gynt –

va respondre el noi mentres sortia corrent enfurismat en

direcció al poble.

Quan va arribar, tots estaven molt contents i feliços per la

boda. A més, aquell mateix dia arribaven unes persones noves

al poble. Entre aquestes hi havia una noia preciosa, el seu nom

era Solveig.

El Peer, en veure-la es va quedar enamorat i va decidir

presentar-se. Tots els del poble, per fer-li la guitza van

començar a molestar-lo i ell, enfadat com una mona, va agafar

l’Ingrid i, com tenia planejat, la va segrestar.

Tots els del poble es van quedar bocabadats i van decidir anar

a buscar-lo. Només la seva pobre mare, amb l’ajuda de la

Solveig, que també s’havia quedat enamorada d’en Peer, van

decidir intentar anar a salvar-lo de la gent del poble.

Després de córrer durant molta estona, l’Ingrid i el Peer van

arribar adalt de tot de la muntanya. Allà en Peer es va trobar

a unes noies tan boniques que el van fer oblidar-se de l’Ingrid.

- Com m’abandonis et juro que et faré la vida impossible a tu

i a tota la teva família – li va dir tota enfada l’Ingrid.

En Peer com sempre, despreocupat, ho va deixar passar i va

marxar caminant per la muntanya.

Camina que caminaràs, en Peer es va trobar a una noia molt

bonica vestida de verd.

- Que fas tu a les meves muntanyes? – li va preguntar la noia

de verd.

- Ves, és que sóc el príncep del riu – va respondre en Peer tot

rient.

- Doncs segueix-me, casem-nos, i així seràs tan ric com jo, la

princesa de la muntanya – va respondre molt seriosament la

noia de verd.

Ell, pensant que tot era una broma la va seguir a dins de la

cova.

Tot d’una es va trobar dins de la foscor més fosca. Allà no es

veia res i només es sentien sons extranys. En Peer va

començar a tenir por, però va dir-se a ell mateix que seguiria

endavant fins trobar una sortida. (Entrada a la cova)

Poc a poc, va començar a notar el so d’unes passes que el

perseguien.

De cop, una llum brillant es va encendre i es va trobar davant

seu a bruixes, trolls i éssers terrorífics que l’envoltaven i

l’amenaçaven. Just en el moment en el que estaven a punt de

menjar-se’l es va sentir una veu poderosa.

- Deixeu estar aquest noi, és el promés de la meva filla.

- Moltes gràcies senyor! Qui és vostè?

- Sóc Grosse, el rei de la muntanya.

El rei li va oferir seure al seu costat i gaudir d’un espectacle de

dansa. En Peer, content per haver salvat la vida, va seure i es va

preparar per a veure un bon ball.

Van començar a sortir al ritme de la música unes bruixes que

portaven llums de colors brillants. Al centre d’elles hi havia una

vestida de verd que no deixava de mirar-lo en tot moment.

(Dansa de les bruixes)

Quan es va acabar la dansa es va apropar la bruixa vestida de

verd per fer-li un petó.

- Però que fas bruixa fastigosa? – va dir en Peer.

- Què? – va cridar el rei de la muntanya molt enfadat.

- No res senyor, es que aquesta bruixa horrorosa em volia

fer un petó.

- Com pots dir això de la teva promesa?

- La meva promesa – va afirmar mig rient – perdoneu que us

corregeixi, però la meva promesa és una noia vestida igual

que aquesta bruixa, però molt més guapa i simpàtica.

- Això és normal – va afirmar el rei – els trolls i bruixes, quan

sortim de la muntanya ens transformem perquè no ens

reconeguin.

- Això no pot ser. Jo només vaig dir que l’estimava per ser ric

i famós. No vull saber res de bruixes o trolls.

Quan en Peer va dir això, el rei Grosse es va enfadar

moltíssim. Tant que va manar a trolls i bruixes que es

desfessin d’aquest humà. Els trolls van decidir menjar-se’l i les

bruixes tallar-lo a trossets per poder fer bones pocions.

En Peer va començar a espantar-se molt perquè veia que no

se’n podria sortir, però per sort, van sonar les campanes de

l’església que era l’única cosa que feia por a aquests monstres.

Una vegada es va lliurar de monstres i bruixes va decidir

marxar d’aquell poble on ningú se l’estimava. I així va ser com

va anar a buscar la Solveig, aquella noia que l’havia enamorat.

- Solveig, m’han passat tantes coses que no te les creuries,

però sé que l’únic que vull en aquesta vida és el teu amor.

- Peer, no puc marxar amb tu. La meva família em necessita

aquí amb ells. Però si tú m’estimes, tornaràs a buscar-me.

Jo sempre t’esperaré.

En Peer va prometre a la Solveig que tornaria i va anar a

buscar a la seva mare que estava molt malalta. (Cançó d’Aase)

- Peer, on t’havies ficat?

- Mare, he viscut coses horrores i haig de fugir d’aquest

poble per poder salvar la vida.

- Fill, jo no et podré seguir en aquesta aventura perquè estic

molt malalta, però vull que em prometis una cosa, faràs que

el nom de Peer Gynt sigui recordat per tothom en tot el

món.

- Així ho faré mare.

I així va ser com, després d’acomiadar-se de la seva mare en

Peer Gynt va començar el viatge per iniciar la seva nova vida.

En Peer, després de molts anys de viatjar i fer-se ric i famós,

va arribar a les costes del Marroc. Allà, amagat entre les

dunes del desert, va trobar un poblat on es veien venedors,

ballarines, gent parlant... i va decidir apropar-se per provar

sort. (Entrada al desert)

Anava tan ben vestit que tots pensaven que era l’emperador i

així, aprofitant-se d’això es va apropar al cap del desert.

- Habitants d’aquestes terres, teniu la sort de que hagi

arribat jo, l’emperador Gynt – va dir en to fanfarró i mirant

a una de les ballarines.

- I que podem fer per vostè senyor? Nosaltres no tenim res,

només la força de la nostra gent – va respondre el cap del

desert.

- Doncs mireu, si voleu que sigui generós, voldré que em feu

feliç.

- Voldríeu que us balléssim una dansa ben bonica? – va

preguntar la ballarina més bonica de totes, l’Anitra.

- Tu faràs que decideixi fins a quin punt puc ser generós.

L’Anitra, que s’havia adonat que no era l’emperador, va decidir

fer-li pagar aquella mentida. El va fer seure i va començar a

ballar al seu voltant. Mentrestant les altres ballarines li

portaven aigua, pa, dolços, fruites, i tot tipus de delícies.

(Dansa d’Anitra)

A cada volta que feia, en Peer es marejava una mica més. I

tantes voltes en va fer que el va deixar mig adormit. L’Anitra,

molt llestra, va aoprofitar aquell moment per distreure’l i

robar-li tot allò que portava.

Finalment, abans de robar-li l’última cosa que tenia, en Peer va

caure adormit completament com si d’un somni s’hagués

tractat.

Quan es va despertar es va adonar que estava estirat al bell

mig del desert i no hi havia ni res ni ningú.

- Què m’haurà passat? Com he arribat aquí? – va dir

estranyat – ja sé, aquella ballarina... i ara, què puc fer, no

tinc ni diners ni res.

Llavors va decidir caminar fins arribar allà on pogués trobar algú

que l’ajudés.

Caminant, caminant, va arribar al port d’on sortia un vaixell en

aquell moment.

- Ara que no mira ningú, saltaré a dins i començaré una nova

vida en el lloc més inesperat – va pensar tot plegat.

I dit i fet, va fer un salt i va amagar-se darrera d’uns sacs de

patates. Allà dormiria i somniaria amb la seva estimada Solveig

que sempre l’esperava.

Tot d’una va sentir un fort llampec que el va fer despertar del

seu somni meravellós on es trobava novament amb la Solveig.

- Què passa? Què són aquests sorolls? – va dir tot

trasbalssat.

Estava al mig d’una tempesta al mar i va pensar que no se’n

sortiria mai. El vaixell pujava i baixava com si fos de paper. Les

onades eren tan grans que a cada instant el mullaven i llençaven

pel terra. Però ell es va agafar ben fort d’un tros de fusta. En

aquell moment el vaixell es va trencar per la meitat i en Peer,

nedant ben agafat d’aquell tros de fusta, va poder arribar a la

costa. (Tempesta Vaixell)

Quan es va despertar estava molt marejat, amb la roba molt

trencada i mig ofegat.

- Com pot ser? He naufragat? Però, aquest lloc em sona.

Sembla com si....

En Peer es va adonar que havia tornat al seu país. Allà on la

Solveig sempre l’esperaria i va començar a caminar cap a la

muntanya on recordava que tenia la seva llar.

En arribar al costat del riu, va sentir una veu que cantava. Era

una veu dolça que li era molt familiar. Aquesta noia es va apropar

amb ell però no el reconeixia. Però es va aturar un segons, se’l va

quedar mirant fixament als ulls.

- Peer, ets tu? – va preguntar emocionada.

- Sí, sóc jo, et vaig prometre que tornaria i aquí estic.

La Solveig, sense dir res, el va abraçar i li va seguir cantant

aquella cançó tan bonica que estava cantant.

- Ara sé, de ben segur, que la felicitat es troba, no amb fama

ni amb diners, sinó en sentir-se estimat. (Cançó de Solveig)

AAGGRRAAÏÏMMEENNTTSS

El projecte de Peer Gynt, que s’ha dut a terme el curs 2010-11, va començar a principis de curs

quan, després de parlar amb els alumnes, va sorgir la idea de representar una història teatral

amb música.

Al principi tot era buscar informació sobre musicals, obres que es poguessin representar i idees

sense ànima, però amb el transcurs dels mesos la idea va anant agafant forma. Primer el més

important, escollir el musical. Existien moltes opcions, però la més votada va ser Peer Gynt.

Segurament pel seu exotisme, per la seva música més que coneguda, o per la història mateixa,

els nois i noies van començar a dissenyar allò que seria més que un projecte.

No era fàcil, havíem de distribuir totes les tasques que comportava una obra d’aquesta

envergadura. Primer fer els equips de treball i veure qui podia aportar més en cadascun dels

grups. Després buscar informació sobre l’obra i plasmar-ho en format digital. Seguidament

coordinar els equips de coreografia, maquillatge, disseny de vestuari, guionistes, atrezzistes,

tècnics... Semblava un cim impossible d’aconseguir, però hi vam posar tan d’esforç i energies que

tot va anant avançant. Quan ja ho teníem tot, era el moment de distribuir els personatges i

posar-ho en escena.

Després de mesos i mesos d’assaigs, nervis i molts somriures compartits, hem arribat al final del

nostre projecte. I aquest final serà la representació de l’obra. Sabem que hi hauran errors, que

oblidarem alguna frase i que fins i tot ens equivocarem en alguna coreografia, però sabem

valorar la feina que hem fet i el que ens ha costat arribar allà on som i això és el que més ens

omple de satisfacció.

Igualment, quan un arriba al final d’un trajecte ha de recordar a tots aquells que ens han ajudat.

I la llista és molt i molt llarga: començant per la Conxa que ens va assessorar i ajudar en la

creació de l’escenografia que, no hauria estat possible sense el material aportat per l’avi de la

Irene; las mares que ens van ajudar amb el vestuari; el Pep que ens va aportar les idees, hores i

material per fer algunes escenes més espectaculars, l’Albert que ens va ajudar amb idees per la

il·luminació i so de l’espectacle, els mestres de l’escola que ens va deixar espais per poder

assajar, i l’equip directiu del centre que ens va recolzar en tot moment amb aquest projecte

compartit de tots els nens i nenes de 6è.

En definitiva, aquest és el nostre projecte que dediquem a tots els alumnes de l’escola, a totes

les famílies de 6è, i en definitiva a tot l’equip que ens ha ajudat.

¡Qué cosa tan extraña es la felicidad! Nadie sabe por dónde ni cómo ni cuándo llega, y llega

por caminos invisibles, a veces cuando ya no se le aguarda. H. Johan Ibsen