conte compartit 5è
-
Upload
carme-galobardes -
Category
Documents
-
view
232 -
download
2
description
Transcript of conte compartit 5è
De què fem olor?
INICI: Elvira Safont
NUS: Classe de 6è del CEIP La Garalda(Pallejà)
DESENLLAÇ: Classe de 5è B Escola Joan Juncadella (Sant Vicenç dels Horts)
El meu amic Joan té un do especial, sap ensumar molt bé. De gran vol ser
enòleg, que és una paraula estranya que el meu pare em va ajudar a trobar al diccionari: assessor tècnic responsable de dirigir el procés d’elaboració del vi i d’estudiar cadascun dels seus components.
- Però si a tu no t’agrada el vi! –vaig dir-li jo.
Però, vés, ell distingeix tant bé totes les aromes que diu que el seu nas serà perfecte per fer aquesta feina. Només de passejar la punta del nas per la barana d’una copa diu que podrà saber si els raïms van tocar la terra, o si el vent portava aromes de romaní i farigola. I a mi no m’estranyaria gens que ho pogués fer perquè un dia va dir que la Núria –que s’asseu a classe a prop nostre- feia olor de vainilla.
- Com ha de fer tuf de vainilla una nena?
- Molt fàcil, per què no l’olores amb els ulls tancats? –va contestar el Joan.
I és veritat, la Núria desprèn olor de vainilla. La seva mare li ha comprat un xampú amb perfum perquè li agraden molts els gelats d’aquest gust.
Al nas del Joan no se li escapa res (si no està refredat, és clar). Abans de treure el meu entrepà de la motxilla per anar al pati, ell m’apunta amb el dit i crida “de tonyina!”, o “de truita!”. Quan porto llonganissa s’emprenya perquè de lluny no ho pot encertar.
Diu que la seva àvia els diumenges fa oloreta de paella, i de ben segur que és així. El seu pare treballa en un taller mecànic i fa pudor de greix de cotxe, i la seva mare fa olor de magdalenes i cafè amb llet. Només les coses no emanen res, diu Joan quan vol fer-se el saberut.
Jo no seré enòleg perquè el meu nas no és especial, però sé que la meva mare porta fragància de roses, i també puc endevinar quan hi ha pollastre amb patates fregides al menjador de l’escola, però això ho sabem tota la classe quan cap a les dotze del matí entra la flaire per la finestra.
Ara fa una setmana que Joan està molt ensopit, i preocupat. S’ha enamorat d’una nena de la classe del costat: la Marta. Res no l’anima, ja no vol ni jugar a futbol a la placeta de sota casa.
I jo no sé com puc ajudar-lo. Perquè té un gran motiu per estar trist: la Marta no fa cap olor.
La Marta, si feia olor, però en Joan no l'olorava, ja que aquesta feia tuf a
llonganissa.
Quan l’Àlex, el millor amic del Joan, va assabentar-se d'això, se li va ocórrer
una gran idea: com que faltava poc per a l’aniversari de la Marta, li regalaria un
perfum de Coco, per a què el seu amic la pogués olorar.
Així que la Marta va començar a desprendre una fragància tropical. Però el Joan
continuava sense ensumar-la. Tothom olorava a la seva estimada menys ell.
Aleshores l'Àlex va decidir ajudar al seu amic fent-se entrenador personal nasal.
Li va fer inhalar mitjons, roses, les seves aixelles, “donuts”, cafè, diferents
tipus de formatges (de cabra, roquefort...) però res de res, en Joan seguia
sense olorar. Cada cop estava més trist perquè pensava que estava perdent el
seu do especial “l'olfacte”.
El Joan i el seu amic Àlex van anar al metge i aquest, després de fer-li una
revisió li va detectar un refredat, així que li donar un xarop i un
descongestionant nasal i li va dir que tenia que veure molta aigua. Els dos
amics es van posar molt contents, solament era un refredat!.
Però al cap d’una setmana el Joan continuava sense percebre algunes olors.
Aleshores ell i el seu amic van tornar al metge i aquest després de fer-li una
exploració nasal els hi va explicar que havia perdut algunes cèl·lules olfactives i
per recuperar-les s'hauria d'operar. També els hi va comentar que si no
s’operava, mai tornaria a tenir aquell olfacte meravellós.
Però resulta que aquesta operació era perillosa, bastant cara, i necessitava el
consentiment dels seus pares. Aquests, després de rumiar-s’ho molt van decidir
no operar-lo.
El Joan tornava a estar trist fins que un bon dia, quan va arribar a l'escola va
percebre un perfum que li agradava molt i va anar seguint aquesta fragància
fins que va arribar a la Marta. Es va posar molt content perquè ja l'olorava, així
que va convidar-la a un gelat després de classe.
Aquella tarda van passejar i van explicar-se milers de coses, i van adonar-se
que tenien una cosa en comú, a tots dos els hi agradava el cinema. Així que un
dissabte a la tarda van quedar per veure una pel·lícula de por. Allà es van
donar el primer petó. Cada cop estaven més enamorats.
Tot anava d’allò més bé fins que van començar a anunciar a l'escola el concurs
anomenat “nas de tauró”, que consistia en olorar diverses coses amb els ulls
tapats i endevinar de que es tractava. En Joan sempre s'entusiasmava amb
aquest concurs, ja que sempre era el guanyador. Però aquest any no tenia
ganes de participar.
La Marta va decidir participar al concurs per animar al Joan. – Vinga
Joan! Ensumarem els menjars del concurs plegats, ens ho passarem molt bé!
Al Joan li feia por participar per si no guanyava i s’adonava de que mai podria
recuperar el seu olfacte. Però com que al Joan li agradava molt fer coses amb
la Marta, va decidir participar un any més.
El dia del concurs, el Joan es va llebar molt d’hora perquè estava molt
nerviós, li va dir a la seva mare que li preparés uns pots per olorar-los i
entrenar el seu nas. El primer pot desprenia una flaira de maduixa, que el Joan
va reconèixer a l’instant i es va tranquilitzar una mica, però el segon pot no feia
olor a res, el Joan es va preocupar fins que va veure que era un entrepà de
llonganissa.
Aleshores, en Joan, es va anar a vestir i va sentir l’olor del
suavitzant de la seva roba.- Mmmmm roses... Estava tan
animat com els anys anteriors, així que va trucar a la Marta
per quedar per anar junts al concurs.
De camí al
concurs, el Joan i la
Marta van anar
olorant flors dels
balcons, xiclets del
terra, l’esmozar dels
veïns... Van jugar a posar nom als perfums de la gent del carrer i s’ho van
passar d’allò més bé.
Quan van arribar al concurs van veure que aquest any s’havia presentat molta
gent i en Joan es va espantar una mica, però quan van començar a competir
se’n va adonar què encara que hagués perdut una mica d’olfacte continuava
sent dels millors.
En arribar a les semifinals només quedaven el Joan, la Marta i dos nens més,
que no van distingir l’olor d’una pizza de peperonni. Al final només quedaven la
Marta i en Joan. El Joan va ser el primer en olorar l’últim pot.
-
-No oloro a res! Llavors el pot és buit!! - El jutge del concurs va fer que no
amb el cap.
Era el torn de la Marta. La Marta que va ensumar una mica i va dir:
- Llonganissa!!- I es va menjar un tros.
- En Joan es va alegrar molt per la Marta, ella va decidir donar-li els diners
del premi per recuperar l’olfacte. Però com el premi només eren deu
euros, el Joan no va poder pagar l’operació.
Però en Joan no estava trist, perquè sabia que allò que ell no pogués olorar
ho oloraria la Marta.
El Joan i la Marta estaven tant contents i feliços de ser perfectes l’un per
l’altre que van decidir que, de grans, treballarien plegats, creant nous
perfums per la gent.