Conte de sensibilització mediambiental

QUAN EL BOSC PARLA

Hi havia una vegada una bonica muntanya, tota vestida de boscos, on convivien els porcs senglars, els esquirols, els rossinyols, les guineus, els ocells pica-soques, entre molts altres animals.

Pujant per la muntanya es creuaven dos camins que es

dividien en una estranya forma de i grega. Y. El camí de la dreta era una pendent molt forta amb una vegetació molt densa, i en el de l’esquerra dominava una vall de cirerers en flor.

Una part del camí, el que pujava, estava replè de tota classe de pedres, que formaven una catifa molt bonica i especial.

Qualsevol diria que aquestes pedres tenien vida pròpia, perquè si hom afinava molt bé l’oïda fins i tot podia sentir-les parlar.

Has vist? –va preguntar una pedra triangular a una altra hexagonal amb un to d’ofensa inaudita.

No, que ha passat? – va dir l’altra amb gairebé un badall, perquè feia molt de temps que ningú la canviava de lloc.

Han vingut uns humans i han deixat un escriptori de tres potes allà.

On?Allà, no el veus? En aquell barranc.Les demés pedres van prestar molta atenció també, i estirant-

se tot el que van poder, varen observar l’escriptori de tres potes. La pedra que havia donat la veu d’alarma, quasi es va haver de tapar les orelles, perquè totes les pedres del camí varen començar a comentar a la vegada, com a embogides, la gosadia de deixar allà mateix un moble. Com era possible allò? Al vell mig de pins centenaris i d’algun que altra roure quasi avi, restava un vell i destartalat escriptori, què li faltava una pota i que a més estava tot rallat per la caiguda.

Quina pena més gran, després de tant anys de servir, d’ensenyar, de donar tot de mi, aquí acaben els meus dies,... –s’anava queixant l’escriptori.

Eh! Què et passa?, Per què estàs ploriquejant com un nen petit.-va dir el roure on l’escriptori estava recolzat. A veure, deixa’m mirar-te bé, no sé perquè però em sones molt? No ens havíem vist abans?

L’escriptori amb una mica de timidesa, va intentar apartar-se del roure, però clar només tenia tres potes així que va caure de cap contra un altra col·lega encara que aquesta vegada va quedar potes enlaire.

Ah... No sé que fer, és molt difícil estar aquí, -es queixava l’escriptori. M’han abandonat per tenir només tres potes, a la meva quarta pota no l’han volgut reparar, deu estar per aquí tirada, perduda també. Els amos es van afartar de mi, així que m’han llançat, com un trasto vell . Però sabeu, jo també crec sentir quelcom especial aquí, encara que... no sé que és amb exactitud.

Jo sento que tu tens alguna cosa meva, -li va contestar un roure molt vell. Potser som parents i tot.

Apa, és veritat, la teva fusta és igual que

la meva, i mira aquí, la forma d’aquesta

veta s’assembla molt a la teva, encara que

ben mirat la teva és molt més petita.

–va dir l’escriptori.

Sí, tens raó!- va dir l’arbre tot content onejant

les seves fulles a l’aire.

 

Aquests dos van seguir parlant com si es coneguessin de feia anys, alhora uns metres més amunt es va començar a sentir:

Auxili, auxili, que algú posi el fre! –cridava tant com podia un vell neumàtic que queia rodant costa avall, rebotant contra tot el que es trobava pel camí.

 Tota una estela de murmuracions va deixar darrera seu el neumàtic, abans de caure rodó entre la l’esbarzer.

A no masses metres enllà, se sentia una altra veu lamentant-se:

Ah, quina cosa més repugnant! Amb lo delicada que sempre he estat, amb la cura amb que sempre m’han tractat, amb tants plaers que he brindat... Estar aquí no és just, tota aquesta pols, totes les formigues que pugen pels meus costats, i aquest ocellot que no deixa de mirar-me i intentar picotejar-me sense parar.

Escolti, una mica més de respecte que jo soc un senyor pica-soques, i vostè ha caigut aquí, sense demanar permís a ningú, per cert... quina classe d’objecte o cosa es vostè? Perquè per dir la veritat, és impossible fer un forat dels bonics com jo faig. –li va dir l’ocell pica-soques fregant-se el bec amb l’ala.

Ja, ja, ja , -es va riure. No sap qui sóc? Si sóc de lo més important i sobretot necessària, sóc una nevera, avariada, això si, però ningú no em podrà treure la meva condició de nevera de cinc estrelles. –va acabar dient la nevera ufana, com si s’estigués mirant les ungles acabades de pintar.

Com de costum, el neteja boscos, circulava amb el seu 4x4 quan en veure tot el que s’havia llençat pel camí va haver de parar el vehicle. Tot el bosc es va sentir agraït per la seva presència ja que ell, és l’únic que els cuidava i protegia . El Sr. Antoni, va atendre un moment, perquè sentia alguna cosa que no era gaire normal. Quan s’hi va apropar va veure un esquirol corrents dins d’una rentadora sense poder parar, tenia molta por quan va veure la mà de l’home però es va deixar salvar d’aquest martiri maratonià.

Ara corres més ràpid esquirol!, es nota que has estat entrenant molt dins la rentadora, ja, ja, ja. Oh mira, quin enrenou tenim avui. Han llançat de tot per tot arreu! Ai, Ai, Ai!.

  

El netejador de boscos pensava que s’estava creant una mala costum: quan els hi destorba alguna cosa o lis queda vell, no tenen millor lloc on anar a tirar-les que el bosc. Una a una, el Sr Antoni va recollir totes les coses que estaven escampades de mala manera pel bosc: l’escriptori, la nevera, la quarta pota de l’escriptori, el neumàtic i la rentadora, i ho carregà en el seu 4x4.

Tot seguit arrencà el cotxe direcció cap a la Deixalleria més propera. La Deixalleria o el punt verd és un equipament mediambiental proper als ciutadans que facilita la recuperació de materials de les deixalles domèstiques, a més de donar un millor destí a aquells residus que són potencialment perillosos per la nostra salut i la del medi ambient.

El Sr Antoni va descarregar la nevera, la rentadora i el neumàtic dipositant-los en el contenidor que els hi pertocava. Després es va tornar a pujar en el vehicle i cap casa que ja és de nit.

Al vespre després d’haver sopat, es mira l’escriptori que està reposant en un racó. El Sr Antoni deixa les eines , el martell, la llisadora, la cola, el cargol a un costat i se’n va a dormir .

Les eines una vegada estan soles comencen a parlar entre elles

- Soc el martell . Dirigint-se a l’escriptori.

D'un cop el va treure la senyora llisadora al·legant que és un pesat i sempre esta donant cops .

El cargol que encara no havia dit res es va queixar de la llisadora recriminant-li que era àspera al tracte i sempre tenia friccions amb els altres.

La llisadora es queixà del cargol ja que es tenien que donar-li moltes voltes perquè en sigues útil.

Va ser llavors quan la cola va agafar el torn de paraula i va explicar que tots tenien defectes però el Sr Antoni treballava amb les qualitats de cadascú d’ells i era per aquest motiu que tots eren valuosos.

Al matí després d’haver esmorzat, el Sr Antoni es mirà l’escriptori que reposava en un racó. Amb molt d'entusiasme agafa la pota trencada i amb una mica de cola la torna a fixar en el seu lloc. Després amb una llisadora, repara les ratllades de l’escriptori i finalment el pinta amb un vernís reparador.

Una vegada arreglat el situa en el seu despatx al costat de la finestra  i un moble trencat es va convertir en un moble recuperat.

Fi