Contes de Por deL'Escola del Mar

ELS EXTRATERRESTRES DEL MONT NEGRE

ELS EXTRATERRESTRES DEL MONT NEGRE

Un conte de Josep Manel Ferro

Il·lustracions de Isabel Ferro

Hola, sóc l'Albert i aquests són els meus amics

en aquesta aventura espacial

Hola, jo sóc l'Alex Hola, jo sóc la Mónica

ELS EXTRATERRESTRES DEL MONT NEGRE

M’agrada contemplar el cel a la nit i veure els estels. Els Reis em

vam portar un telescopi, però segur que és de joguina, perquè no hi

puc veure res amb ell. Doncs aquest any els hi escriuré que vull un

altre, però un de debò!

Sé trobar El Carro, la constel·lació que els grans anomenen l’Ossa

Major (i això que és pastada a un carro, oi?). La meva germana

sempre vol ensenyar-me el cinturó d’Orió, el gegant, però jo no sé

veure’l. Llavors li demano al pare: “Pare, com feien els antics per

veure figures al cel i posar-lis noms?”, i ell fa: “No sé.” I és que el

meu pare moltes vegades no sap res.

A on es millor es veuen els estels és al camp. Bé, també a les

pelis, com ara a “La Guerra de les Galàxies”, i als videojocs del

espai. Però les hi han pintades, amb l’ordinador, així que no s’hi val.

Aquesta Setmana Santa, amb l'Àlex i la Mònica, vam veure els

estels com mai. De fet, vam estar a punt de veure’ls de ben a prop!

Havíem anat de vacances a Zújar, el poble dels meus avis, a

Granada. Granada és un lloc molt xulo que és a Andalusia, ho dic

per si no ho sabeu. Al costat del poble hi ha un pantà súper- gran i

també uns banys d’aigua calenta per llogar-hi cadires. Al pantà

també t’hi pots banyar, però a mi el que més m’agradava era anar

amb el meu pare a explorar per la vora del pantà, vestits amb el

banyador, les xancles i un pal fent de llança, com si fóssim homes

primitius.

Davant del poble hi ha el Cerro Jabalcón. És una muntanya molt

grossa. A dalt hi ha unes grans antenes per al telèfon i perquè es

pugui veure la tele al poble. I a dalt de tot, una església petita que

es diu ermita. “Jabalcón” es un nom àrab, de quan els àrabs vivien

a Espanya, fa tant de temps. I un home que escrivia un llibre sobre

l’antic Zújar li explicà al meu pare que Jabalcón volia dir Mont

Negre, perquè abans hi creixien molts arbres, que feien que de

lluny es veies ben negre.

Tot això us ho explico perquè veieu que n’és de xulo i bufó el meu

poble. I per explicar-vos també com el Miquel, la Mònica i jo ens

vam ficar, sense voler, en una aventura espacial increïble.

El que va pasar és que una nit, havent sopat, al meu pare se li va

acudir d’anar al cementiri de Zújar. Li agraden molt, els cementiris.

És una miqueta somiatruites el meu pare, això ja us ho he dit altres

cops. Doncs va convèncer al pare de la Mònica per anar-hi tots

plegats, amb l’excusa que des d’allà es veien molt bé els estels i la

Via Làctia.

A nosaltres no ens havia de

convèncer pas, es clar; però és que, a

més a més, ens digué que ens

explicaria un conte de por. Quina

passada!

Les mares, que són molt intel·ligents,

es van quedar a casa xerrant, i nosaltres sis vam anar pujant cap el

“camposanto”, que és com li diuen a Zújar al cementiri, per uns

carrerons costeruts, estrets i plens de silenci.

Vam arribar a la porta, una reixa de ferro tota negra i, quina sort!,

només era tancada amb una corda. El meu pare desféu el nus i ens

hi vam ficar. Un gos cridaner bordava pels voltants.

Si cap de vosaltres ha estat mai de nit dins un cementiri a on no

n’hi ha res de llum no sap el que es perd. És súper emocionant!

Això sí, amb la condició de no anar-hi sol; i que al babau de ton

pare no se li acudeixi de cercar la tomba de l’avi de la teva mare,

sense llanterna i una nit sense lluna! De seguida li ho vaig dir:

- Pare, que no volíem veure els estels?

- I és clar que sí, Albert! –va dir i enlairà els ulls cap el cel-. Mita-

la, l’Ossa Major. A veure qui de vosaltres la veu primer.

I seguí caminant amb el pare de la Mònica, tot enraonant d’un

concert d’uns que s’anomenaven “The Rolling Stones”, que volien

anar a veure a l’estiu.

Nosaltres vam pujar a sobre d’una tomba, i l'Àlex i jo vam

començar a fer el xuleta: A que la veig jo el primer? A que no? Però

va ser la Mònica la que la va veure de seguida i ens la ensenyà.

També ens va ensenyar Orió, encara que a mi em va costar veure-la

molt i molt. Ara que aquesta, quan ja la veus, mai més se t’oblida. I

també ens va ensenyar una constel·lació que era una lletra, la “M”

de Cassiopea.

- Semblen uns pits! –vaig exclamar, i la Mònica es posà súper-

vermella.

Llavors l'Àlex va preguntar “Què és aquell llum que es mou? i jo

vaig respondre “Un avió!”. Però el llum es va anar fent més i més

gran, i es movia molt de pressa, i al final es va aturar a sobre el cim

del Jabalcón. Era talment com una pilota de llum molt grossa. De

sobte van sortir-li de dins unes boles de llum més petites i es van

escampar en totes direccions, com si fossin coets de Sant Joan,

només que sense fer cap soroll. Allò era una passada!

Ara bé, el gos que havia estat bordant tota l’estona va tornar-se

mut, i jo ja vaig veure que allò no podia ser res de bo. I la Mònica,

que mai xerra molt, deia “ui, ui ui!”… I és que una d’aquelles

pilotetes de llum volava cap al poble, i de primer va anar cap a un

cantó, després cap a l’altre i a la fi es va quedar just a sobre nostre.

- Ja ho sabia! –va fer l'Àlex.

Quin xuleta, jo també ho sabia! Aquella vegada portava també la

càmera de fer fotos de ma germana, i hi vaig disparar. Pot ser allò

va ser el que va fer que de la bola que flotava al cel sobre nostre

sortís un raig de llum ample com la torre d'un castell, que ens va

deixar ben enlluernats. Vam restar més quiets que el cavall del

dolent mort. Llavors, sense donar-nos temps a fugir, el llum ens

xuclà i ens vam enlairar com si anéssim dins d’un ascensor.

Finalment vam aturar-nos. Es va obrir una porta de llum i llavors

els vam veure: uns extraterrestres! Os ho juro!

- Ei, boca-bit –vaig dir, encara no sé perquè.

- Bit! Bit! –va fer un dels extraterrestres. Era pastat a un marcià

dels de les pelis, tot verd com un pèsol.

- Hola, terrícoles! –parlà l’altre alien, verd com la molsa del

pessebre -. Hem triat aquesta

forma perquè sabem que vosaltres

us penseu que els viatgers de

l’espai som així. I a més hem après

la vostra parla, perquè sigueu

capaços de col·laborar en els

nostres experiments.

- Experiments! –vaig somriure-. M’agraden els experiments, sobre

tot fer colònia.

Ens portaren per la seva nau, que era d’allò més estrafolària. Les

parets eren quadrats de llum i fins i tot el terra era una catifa de

llum. A la fi arribàrem a una mena de laboratori i llavors vam veure

una cosa que ens va espantar: xeringues per a injeccions!

- Acosta’t, petit –va dir-me un alien baixet i gros que semblava

una síndria.

- Jo no! –vaig xisclar.

- Jo tampoc! –cridà l'Àlex, adonant-se que el alien el guaitava.

- Porteu-los cap aquí! –ordenà el que semblava el cap.

Vam començar a córrer com si féssim una cursa de banderes de

l’Escola del Mar. Hi ha tres colors: els verds, els blancs i els blaus. Jo

sóc del color verd, però aquest cop els verds eren ells!

- Pare! Mare! –cridàvem.

Vam arribar davant d’una rodona de llum vermella que hi havia al

bell mig del terra, amb unes lletres extraterrestres escrites al

costat.

- Per ací, per ací! –cridà la Mònica.

Ens hi vam ficar i vam caure per una mena de tub de llum, tot

lliscant a les seves parets invisibles. Allò semblava el tobogan del

Castell del Terror del Tibidabo. Hi vam sortir cridant “Iupiiii!” i vam

caure sobre un terra dur com el ciment. Ai! Encara que era negra nit

vaig reconèixer el lloc: era l’ermita del Cerro Jabalcón.

- Correu! –vaig dir als amics-. Correu, sé a on amagar-nos.

Jo sabia, d’un altre vegada que havia pujat amb els pares, que

darrere l’ermita hi havia un aljub, sota terra. L’aljub era una cambra

subterrània per recollir l’aigua de pluja, i poder abeurar les ovelles

que pasturaven a l’estiu dalt del Cerro.

Al tombar la cantonada ens vam donar de morros amb una figura

sinistra. Era un home alt i amb cara de pomes agres, amb un

mocador al cap com si fos un pirata. La resplendor d’una petita

foguera l’enfocava des de baix.

- ¿Qué hacéiz aquí a estaz horaz, enanoz? –bramulà.

- Estem… estamos huyendo de los aliens –va explicar l'Àlex.

- ¿Alienz? Jo, jo, jo. ¿Y ezo qué ez?

Tots tres vam assenyalar sobre nostre i l’home, va ser veure la

bola de llum i posar-se a tremolar tot d’una.

- ¡Ozú! –va fer.

Vam començar a córrer un altre cop i aquell paio va venir darrere

nostre. En un segon estàvem davant la reixa de l’aljub, la vam obrir

i ens vam ficar dintre. L’aigua ens arribava fins als genolls i estava

plena de caquetes d’ovella surant.

- Puaj! –vam fer tots quatre.

- Oiga, ¿y usted quién es? –va demanar-li l'Àlex.

- ¡Zoy el famoso bandido Comezopaz!

- Aaah!

- Otra… un altra pregunta –va tornar a dir l'Àlex, adreçant-se a la

Mònica-: I tu com ho podies saber que hi posava “sortida” a la

rodona de llum vermella?

- No ho sabia. Ho vaig endevinar.

- Jo també vull preguntar una cosa –vaig dir-: Perquè no calleu

d’una vegada, que encara ens descobriran?

De sobte l’aljub es va omplir de llum: ens havien trobat!

Ens portaren cap a la nau un altre cop. Van agafar al bandit

Comesopas, el van deixar en calçotets i el van lligar a una paret

lluminosa amb unes anelles de llum al voltant dels canells i els

turmells. Per tractar-se d’un bandit feia una fila ben patètica,

talment com un pollastre sense plomes. Suplicava amb un fil de

veu: “¡Zocorro! ¡Zozocorro! ¡Zacarme de aquí, ayudarme!”. L’alien

síndria se li acostà amb una xeringa ben grossa. Llavors vaig

recordar-me d’un acudit molt dolent.

- Ei tu, boca-bit! M’hi jugo el que vulguis que no ets capaç de fer

una cosa que sé, per molt viatgers de l’espai que sigueu.

L’extraterrestre era un xuleta també, jo ja m’ho havia ensumat,

perquè es va posar a riure.

- He, he, he, he. A veure, nen, digues!

Llavors l'Àlex es va ficar pel mig.

- A que no pots travessar el Sol amb la teva nau?

- Noo, Àlex!

La bola de llum va començar a moure’s cada cop més de pressa.

Davant nostre es va obrir una finestra molt gran i ens vam adonar

com la nau deixava la Terra enrere i enfilava el camí cap a l’espai.

Mica en mica, el Sol va fer-se més i més gran, fins que va omplir

tota la finestra, amb una llum de foc. Encara que no feia gens de

calor suàvem com si fóssim a la platja a l’estiu. Llavors la nau

accelerà i el travessà.

- He, he, he! –Ens vam capgirar i vam veure el cap dels

extraterrestres, rient molt divertit.

- Bé, molt bé. Però oi que no podeu portar-nos el Titànic? –va dir

la Mònica abans que jo pogués ficar-hi cullerada. I és que havia vist

la pel·lícula feia poc, a la tele, i s’estava del Leonardo di Caprio,

com totes les nenes.

- L’altra, tu! –vaig esclatar. Però ja no hi havia remei.

La nau alien tornà a la Terra i es va enfonsar al mar. Era

al·lucinant! Va arribar fins al fons i allà era el vaixell. Os ho juro.

D’alguna manera ens vam ficar dintre i vam passejar-nos per les

cabines, pel menjador, pertot… i llavors el Titànic va ascendir i sortí

fora de l’aigua, amb tots nosaltres a dins.

- Bé, ja n’hi ha prou. Endavant amb l’experiment! –va manar el cap

verd pèsol, mentre el transatlàntic tornava cap a les profunditats

marines i la nau espacial s’enlairava.

- Un moment! –vaig cridar-. I jo?

- Au, ja veig: tres desitjos, com a totes les vostres històries, oi? –

L’alien em va fitar amb uns ulls brillants de foc verd-. D’acord,

marrec, però començarem per tu amb les injeccions, per llest.

- Aiaiai! –vaig fer-. Ei, però si no sou capaços de fer el que jo mani,

ens heu de deixar anar sans i estalvis a tots quatre. I marxar-vos

lluny de la Terra per sempre més.

- Molt bé –va respondre el cap. Els altres companys seus feien uns

gestos com si es morissin del riure-. Digues, què manes?

- Espera… només és… un… moment.

Vaig començar a estrènyer i a posar-me tot vermell, a pensar en

cigrons i llenties, i al final em vaig tirar un pet. Els extraterrestres

vam obrir uns ulls com taronges i els hi vaig dir:

- L’heu de lligar amb cadenes i pintar-ho de color groc llimona.

- ¡Ezo, ezo! –va somriure el Comesopas, que es veu que sí que

entenia el català.

Una estoneta després la bola de llum va aturar-se al cel, damunt

el cementiri de Zújar, i amb un raig ens va deixar suaument a sobre

una tomba. Després, de tots els racons del cel van arribar boles i

més boles de llum, que es van afegir a la primera. N’hi havia tanta,

de llum, que semblava que fos de dia. I de sobte el cel es va quedar

a les fosques. Només els estels hi brillaven. Milions i milions

d’estels. El bandit Comesopas, encara en calçotets, s’estava estirat

sobre la làpida, esguardant el cel nocturn, amb un somriure d’orella

a orella.

- Que li ha agradat l’acudit, Senyor Comesopas?

- Musho, chaval.

- Ei! On us havíeu ficat!? –va exclamar el pare de la Mònica,

sorgint en mig de les ombres, amb el meu pare darrere ell.

I aleshores… va ser boníssim!: el bandit Comesopas es va aixecar

de cop i volta, estirà la ma i digué:

- Buenaz nochez, caballeroz. ¡Zoy Juan Comezopaz!

I els pares es van desmaiar.

- FI -