EDITORIAL: Els trobadors a la …

1314

RESSENYES

TRIA DE NOVETATS

16NOTICIARI

(D’HISTÒRIA LOCAL

174

PLECS)2019 JULIOL/AGOST 1

Directors: Ramon Arnabat (URV), Josep Santesmases (CCEPC)Producció: L’AvençDisseny original: CanseixantaTria de novetats: Pineda Vaquer (IRMU)Dipòsit legal: B. 47.520-76ISSN 1130-5150

CONTINGUTS

1258

11

TEMES 1: Alfons I (1162 – 1196) …

TEMES 2: Les Corts Catalanes …

PATRIMONI: Un mapa de les Corts…

TEMES 3: L’arribada dels cançoners…

SUP

LEM

ENT

GR

ATU

ÏT D

E LA

REV

ISTA

L’A

VEN

Ç n

úm. 4

59

Plecs d’Història Local és una revista trimestral que publica articles originals derecerca i reflexió sobre història local i comarcal i en divulga la producció editorial iles activitats en l’àmbit territorial de les terres de parla catalana.

MIRIAM CABRÉ. ILCC – Universitat de Girona

ELS TROBADORS A LA CORONA D’ARAGÓ

es corts catalanes formen part de la xarxa pro-motora d’un dels fenòmens més importants del’Europa medieval: la cultura dels trobadors. LaCorona d’Aragó, i moltespecialment Catalunya,

es va integrar en aquesta tradiciópoètica i ideològica, originada a l’en -torn de Guilhem, IX duc d’Aquitàniai VII comte de Peitieu, cap a finalsdel segle XI, i que durant els seglesa venir va marcar les pautes de la lírica, de l’expressió de l’amor o deles imatges ideals de la cort, de ladama i del cavaller. Sense els troba-dors el nostre llegat literari seria moltdiferent, així com la nostra identitat,social i individual, el nostre imaginaricomú i les notícies que tenim sobreels cercles de poder.L’època d’Alfons el Trobador, besnétdel duc Guilhem, quan la presènciatrobadoresca pren volada a Catalu -nya, és un dels moments més ben estudiats, però tot i això requereixfor ça precisions. Ho palesa IsabelGrifoll quan analitza l’evolució poè-tica de la lluita de Guillem de Ber -guedà contra la centralització reial il’hegemonia cultural de la cúria lla-tina i religiosa per sobre del podervernacle i laic.Des del projecte Trob-Eu (www-trob-eu.net), hem volgut sobretot fixar-nos en les dues vies de circulació dels trobadorsa Catalunya: les corts i els manuscrits. Un dels resultats

d’aquest enfocament és el mapa digital i interactiu que presentaAlbert Reixach, on queden plasmats, en noves plantilles his-tòriques dels territoris i de les corts catalanes, la presència

dels trobadors i el mecenatge delsmagnats. Hi resulta ben evident quela contribució catalana al món delstrobadors no va ser passiva, ni la recepció unidireccional, com de ve-gades s’ha tendit a pensar. La com-pilació de manuscrits monogràficsper recollir la lírica dels trobadorsrepresenta un mitjà de circulació d’a-questa cultura, la consolidació d’uncànon i l’elevació dels trobadors aautoritats. Com subratllen MiriamCabré i Sadurní Marti, cal integraraquests cançoners en la recerca his-tòrica sobre les corts que els pro -mocionaven. Igualment rellevant per a la culturacatalana, i un aspecte encara mésdesatès, és la recuperació dels tro-badors com a models poètics i ob-jecte d’estudi els segles XIX-XX. En l’exposició El noble esforç: l’he-rència dels trobadors a Catalunya(www. bnc.cat/Exposicions/El-no-ble-esforc/Continguts) vam pro curardibuixar-ne les grans línies i aquíAnna Guda yol en concreta un ele-

ment important: el recorregut del cançoner Vega-Aguiló i altres manuscrits fonamentals abans d’arribar a la Bi -blioteca de Catalunya i l’interès que aquests còdexs des-pertaven.

L El rei Alfons el Trobador - París, BnF, français 854, f.

2

temes-1)ISABEL GRIFOLL. Universitat de Lleida

ALFONS I (1162-1196) I ELS TROBADORS

L’expansió occitana de Catalunya i lapoesia trobadorescaEls orígens dels comtats catalans a la Gallia Narbonensis de-terminen durant segles l’orientació ultrapirinenca de Barcelona,Besalú-Cerdanya, Urgell o Pallars. Des de mitjan segle X, unapolítica d’enllaços matrimonials reforça els lligams amb lli-natges comtals i vescomtals del Llenguadoc i l’Alvèrnia. Lacompra de Carcassona i Rasés per part de Ramon BerenguerI i Almodis de la Marca (1067-1070) permet fer un gir versl’expansió sobre l’espai llenguadocià i provençal. El matrimonide Ramon Berenguer III amb la comtessa Dolça de Provença(1112/1113) aporta el comtat de Provença, el de Gavaldà, elvescomtat de Carlat i diverses possessions a la Roergue. Esconsolida gradualment un marc comú de referència, polític,econòmic, lingüístic i cultural.En morir Ramon Berenguer III de Provença (†1166), AlfonsI de Catalunya-Aragó (1162–1196) rep l’herència provençaldel seu cosí i s’intitula «marquès de Provença». Un ampliespai occità d’influència catalana es vincula directament a lapersona del rei. La seva sobirania, tanmateix, no hi serà unà-

nimement acceptada, en particular per Ramon V de Tolosa(1148–1194). Els conflictes entre Barcelona i Tolosa per l’he-gemonia al baix Llenguadoc i a la Provença interior i marítimasón constants. Alfons I fa llargues estades en terres occitanesper afermar els seus dominis. La cort catalanoaragonesa entraen contacte directe amb els trobadors. La poesia trobadoresca forma part de la festa senyorial. Ésentreteniment i diversió (solatz), i exponent del dispendi i la generositat (largueza) del senyor, que acull i gratifica tro-badors i joglars, els quals, al seu torn, enalteixen el prestigisocial de la cort. Alfons I promociona la poesia trobadorescai es converteix en un dels grans mecenes del moment. Girautde Bornelh, Folquet de Marselha, Arnaut de Maruelh, PeireRaimon de Tolosa o Peire Vidal es vinculen a la seva cort ol’homenatgen en les seves composicions. Arnaut Daniel,Aimeric de Peguilhan o Raimbaut de Vaqueiras l’elogien delluny o hi mantenen relacions esporàdiques.Els trobadors al servei d’Alfons I elaboren una imatge idealdel monarca, que n’exalça els valors cortesos i cavallerescos,i en vindica la sobirania legítima i positiva en l’espai occità.La potestas s’assegura amb l’auctoritas que atorga la moralcortesa. Quan es divulguen, aquestes composicions actuencom a arma de propaganda política i de combat per erosionarles causes d’aquells qui, com el comte de Tolosa, disputen elpoder del rei, o contra aquells vassalls que s’hi alcen en rebel -lia. El mecenatge trobadoresc d’Alfons I pot ser entès, doncs,com un programa polític deliberat de legitimació monàrquicaen l’espai occità, alhora que la cultura cortesa opera, a travésde la figura del rei, com un factor de cohesió territorial. És del tot rellevant que el rei fos compositor de poesia. N’hemconservat una canso (Per mantas guizas m’es datz) i una tenso(‘debat’) compartida amb Giraut de Bornelh (Be me plairia,senh’En reis) sobre el tema de l’amor del ric om (‘home po-derós’). Alfons I el Cast ha passat també a la història amb elsobrenom «el Trobador».Per altra banda, Bertran de Born o Giraut del Luc, trobadorshostils al rei, l’ataquen deformant aquesta imatge ideal o cap-girant-ne els valors cortesos, la qual cosa prova l’impacte po-lític i propagandista que aconseguí el programa poètic. El reies comporta com un fals aman (ha prenyat les religioses delmonestir de Vallbona de les Monges) o és un protector gasiuque, en lloc de remunerar els joglars, els manlleva diners queno els torna (inversió de la largueza cortesa) i, sobretot, és unIs

abel

Gri

foll.

Alf

ons

I (11

62 –

119

6) i

els

trob

ador

s

Alfons I, rei d’Aragó (miniatura del Liber feudorum maior)

rei apostitz (‘postís’, ‘fals’, ‘usurpador’), en referència a l’a-parició del fals Alfons el Bataller (c. 1174), un cas d’imposturapolítica que, tanmateix, havia qüestionat amb contundènciala legitimitat d’Alfons I a la corona aragonesa.

La cort d’Alfons I i els trobadors catalansBerenguer de Palol (c. 1164), natural del Rosselló, és el primertrobador català amb obra conservada. Compon cançons d’amord’expressió senzilla (trobar leu) amb notes de tristesa i nos-tàlgia. Hi adapta el llenguatge jurídic feudal, per bé que esmanté allunyat de les polèmiques sobre l’amor i la noblesaque ocupen els grans trobadors del moment (Raimbautd’Aurenga o Bernart de Ventadorn). La tradició manuscritan’ha preservat la notació musical, cosa que permet deduir quefou estimat com a músic. En una poesia (S’ieu sabi’aver guiardo), s’adreça a Jofre III del Rosselló (†1164), darrercomte privatiu del Rosselló, en qualitat de senher (‘senyor’).Això no obstant, res no impedeix de fer-lo contemporani dePonç de la Guàrdia. Els cançoners respectius comparteixenforça característiques comunes.Ponç de la Guàrdia (c. 1154 – c. 1188), autor també de cançonsamoroses, fou fadristern dels Saguàrdia o la Guàrdia, llinatgeoriginari de les valls del Ripollès. Formà part de la mainadad’Alfons I, amb qui participà en la campanya militar contraTolosa (1175-1176), en el setge de Conca (1177) i en l’expe-dició punitiva contra Roger II Trencavell, vescomte de Besiers,quan aquest intentà sostreure’s al vassallatge al rei i passar albàndol de Tolosa (1179). La ira regis contra el vassall rebelfou implacable, com palesen els documents del Liber feudorummaior (núm. 854-861) que hi fan referència. Roger II Tren -cavell fou obligat a reconèixer Alfons I com a senyor deCarcassona i Besiers, i els seus castlans a prestar-li homenatgeper nombrosos castells. Ponç de la Guàrdia, en canvi, es la-mentava (Tant soi apessatz) per la manca de cortesia del seguicireial envers la comtessa de Burlatz (Adelaida de Tolosa),muller del vescomte, semblantment a com ho feia Peire Vidalo ho recordaria una razo d’Arnaut de Maruelh i, anys méstard, criticaria agrament Guillem de Berguedà (Reis s’ancnuill temps foz francs ni larcs donaire, 1192-1193). Llenguatgepolític (administratiu feudal) i llenguatge sentimental són in-tercanviables en el sistema cultural cortès. La veu mordaç i sarcàstica de Guillem de Berguedà (c. 1138 –c. 1192), fill primogènit del vescomte de Berguedà, semblaapa rentment marginal al sistema. Els anys 1170-1175, componatacs virulents ad personam contra Pere Berga, Ramon Folcde Cardona, Arnau de Preixens, bisbe d’Urgell, o Ponç deMataplana, amb qui el movia l’animadversió personal o estavaen conflicte feudal. El trobador se serveix de tècniques deri-

vades de les formes ad vituperium de la tradició retòrica, demotius de la sàtira antiga, però també d’humorades joglares-ques i de fórmules populars de maldiença i escarni, que com-bina amb un enginy i un estil molt personals. El catàlegd’improperis va des de ridiculitzar trets físics —nas tort, dentsde bou— dels enemics (Ponç de Mataplana), fins a envanir-se d’haver jagut amb les seves mullers (Pere de Berga, RamonFolc de Cardona), i a l’ultratge i la ignomínia més colpidors,com és l’inventari de perversions atribuït al bisbe d’Urgell(priapisme, violacions d’homes i dones, etc.). Guillem deBerguedà divulga aquestes caricatures enverinades a travésdels joglars que té al seu servei, que les cantaran arreu del

país, perquè més enllà del riure de l’auditori el trobador preténsembrar la confusió i el caos general, i atiar els sectors des-contents de la noblesa a la revolta contra la cort i contra elrei. Ramon Folc de Cardona, a qui el trobador assassina a traïció (1175), fou un personatge influent a la cort reial. Arnaude Preixens, bisbe d’Urgell (1167-1195), fou un home de con-fiança d’Alfons I i dels comtes d’Urgell, contra els quals es-tigué en rebel·lia el vescomte Arnau de Castellbò, bon amicdel trobador. Fins i tot no s’està d’implicar en les calúmnieshomes importants del regne, com Guerau de Jorba, el granconseller d’Alfons I, a qui converteix en «testimoni» de lesperversions del bisbe d’Urgell, mentre Guillem adopta l’actituddel bon cristià indignat i escandalitzat davant tanta perversióde la jerarquia eclesiàstica.

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 3

131416

1258

11

Isab

el G

rifo

ll. A

lfon

s I (

1162

– 1

196)

i el

s tr

obad

ors

Guillem de Berguedà (miniatura del cançoner trobadoresc A)

temes-1)4

Les composicions de Guillem de Berguedà estan al serveid’un programa «antipacifista», que s’alça contra les reformesempreses per la curia regis, que pretenien centralitzar en lapersona del rei les funcions normatives i coercitives del poderen contra de les prerrogatives aristocràtiques: la justícia reialcom a garantia de la pau pública, amb la transformació del’antiga Pau i Treva diocesana en instrument de l’administracióreial (estatuts de Fondarella, 1173); la promoció de la llei de la schola jurídica de la catedral de Barcelona a llei deCatalunya; la reforma de la vegueria (1173-1178), que des-bancava els antics llinatges i encomanava el control militari administratiu del territori a ministerials subordinats al rei;la reorganització de les tinences dels castells, o l’ordenaciófiscal.Veu de la discòrdia i llavor de zitzània, això no impedeix aGuillem de Berguedà ser present a la mainada reial de formaintermitent, en particular durant la dècada dels vuitanta. Els

anys noranta, el trobador torna a prendre les ar-mes poètiques a favor de la revolta vescomtal,encapçalada per Ponç III de Cabrera (1192-1193).Les caricatures grotesques deixen pas a la formade sirventes emmotllada per Bertran de Born.Guillem de Berguedà crida els nobles del país ala insurrecció (Be·m volria q’om saupes dir) i,sobretot, blasma el rei d’Aragó (Reis, s’anc nuilltemps foz francs), a qui acusa de manca de lar-gueza, de practicar la fina amors únicament perinterès econòmic i d’envilir les dames. El rei ésla negació del paradigma cortès, d’aquell modelcultural que Alfons I havia patrocinat per legiti-mar la seva sobirania, però també el critica perno seguir el guiatge dels antecessors, del pareRamon Berenguer IV, que conduïa els barons ala guerra d’expansió contra els musulmans. Lacontinuïtat del llinatge i el retrat dels comtes deBarcelona en lluita armada contra els musulmanseren els eixos de la memòria històrica que con-temporàniament passava a l’escrit (Gesta comi-tum Barchinonensium).

Una cultura d’expressió en llengua vulgar (occità), confiadaa valors laics i cortesos (trobadors), conflueix amb una altra,d’expressió escrita (en llatí), que de la schola desembarca ala curia, perquè les causes polítiques es guanyen tant a travésdel cant i la literatura com, fonamentalment, per la via de lalletra i el document (Liber feudorum maior, Gesta comitumBarchinonensium). Totes dues, cadascuna amb les seves tèc-niques, deixen enrere la contingència de pràctiques regla-mentades per la comunicació oral (local) i eleven sistemesde comunicació que es volen compartits, amb funcions pràc-tiques, orientats a l’acció i, en particular, al domini d’homesi territori; en definitiva, a l’exercici del poder. Amb el temps,tanmateix, permetran als cavallers i cortesans l’accés a lacultura, car no es tracta tant de saber llegir per escriure sinó,amb la bella expressió d’Armando Petrucci, de scrivere perleggere.

Isab

el G

rifo

ll. A

lfon

s I (

1162

– 1

196)

i el

s tr

obad

ors

Bibliografia

István FRANK (ed.), «Pons de la Guardia, troubadour catalan duXIIe siècle», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras deBarcelona, XXII, 1949, p. 229-327.Martín de RIQUER, «La littérature provençale à la cour d’AlphonseII d’Aragon», Cahiers de Civilisation Médiévale, II, 1959, p. 177-201.

Martín de RIQUER (ed.), Les poesies del trobador Guillem deBerguedà. Barcelona: Quaderns Crema, 1996. Margherita Beretta SPAMPINATO (ed.), Berenguer de Palol.Mòdena: S.T.E.M.–Mucchi, 1978.

Les corts catalanes medievals formaven part d’una xarxa d’aliances i vincles tant amb cases peninsulars com occitanes:són ben coneguts els interessos de la Casa de Barcelona aProvença, a Montpeller i altres territoris. No és estrany, doncs,que entre els segles XII i XIV fossin també terra de trobadors icontribuïssin de manera decisiva a la producció i difusió tro-badoresques. En una estimació con-servadora, 121 trobadors van estarrelacionats d’alguna manera amb lacort reial catalano aragonesa, ambbranques laterals de la casa reial oamb la noblesa catalana. Seguintaquesta mateixa estimació, 25 se -nyors catalans van tenir relació di-recta amb la producció i difusió dela cultura trobadoresca, com a recep-tors o com a promotors.Dins d’aquesta xarxa, la lírica i, perextensió, la cultura dels trobadors vaconvertir-se en una marca de dis -tinció, transmissora d’un sistema devalors en el qual la noblesa i la mo-narquia s’emmirallaven i del qualaprofitaven el prestigi. És una líricaque formula en clau amorosa aquestsistema de valors cortesans, però quetambé reflecteix conflictes polítics,s’esforça a projectar la imatge desit-jada pels poderosos (o contrarestarla dels enemics) i ressegueix els vin-cles canviants entre els diversos cen-tres de poder. És, en definitiva, unfactor essencial per definir la cultura d’aquest període a Catalu nya, alhoraque un reflex de la realitat coetània,passada pel filtre de la creació lite-rària, que ens hauria d’ajudar a perfilar, per exemple, el con-cepte i la naturalesa de la cort, així com la manera com esjustifiquen alguns esdeveniments i tensions. En el cas català,a més, la continuïtat d’aquesta associació ideològica, del con-reu líric en aquests cercles i del model trobadoresc va esde-

venir durant tota l’edat mitjana un tret definidor de les ini-ciatives reials i del perfil de la noblesa.A Catalunya, les corts reials són un motor fonamental per a ladifusió d’aquesta cultura. Convé no oblidar, però, la importànciai el poder efectiu, també en el terreny cultural, de les cases delsinfants i d’algunes famílies comtals i vescomtals. Desgracia -

dament, manquen estudis monogràficsaprofundits sobre aquests entorns, queajudarien a passar pel sedàs moltes deles al·lusions històriques de les poesiesi de passada permetrien una interpre-tació més global. Com a mostra, po-dríem assenyalar que s’ha destacat elpaper de l’infant Pere d’Aragó com amecenes poètic, però havia passat permalla el fet que el seu germà RamonBerenguer també és destinatari de poe-sies en què es descriu la seva cort entermes elogiosos. En conjunt, cal ex-plorar les connexions entre senyors,corts i trobadors i l’impacte en la pro-ducció i difusió cultural de manera sis-temàtica i dins d’un marc geogràfic igeopolític ampli, tal com ens hem pro-posat com a direcció de recerca al projecte Trob-Eu (www.trob-eu.net) ia la base de dades Can çoners DB(candb.narpan.net; hi trobareu les lo-calitzacions actuals dels manuscritsque esmentem més endavant).Hem volgut afegir a aquesta anàli-si els cançoners, és a dir, els reculls manuscrits que actualment ens per -meten llegir la lírica dels trobadorsi que són testimoni de la importànciaque va rebre durant aquests segles i

més enllà, però que també donen claus precioses per definirla cultura dels centres comitents. Recordem que la còpia demanuscrits trobadorescos presenta un retard considerable res-pecte al conreu: si situem l’origen de la lírica dels trobadorsal pas del segle XI al XII, els primers manuscrits conservats

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 5

131416

1258

11

Mir

iam

Cab

ré i

Sadu

rní M

artí.

Les

Cor

ts C

atal

anes

i el

s m

anus

crit

s tr

obad

ores

cos

MIRIAM CABRÉ I SADURNÍ MARTÍ. ILCC-Universitat de Girona

LES CORTS CATALANES I ELS MANUSCRITSTROBADORESCOS

Dues poesies de Cerverí de Girona al f. 34v del CançonerGil o Sg (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 146,c.1360)

6

daten de mitjan segle XIII. Actualmentes conserven una quarantena de can-çoners trobadorescos copiats entre1250 i 1400, principalment al nordd’Itàlia, però també a França, Occi-tània i Cata lunya. En comparació ambel nombre de cançoners trobadorescosconfegits a Itàlia, la producció catalanasembla migrada, però cal tenir encompte la diferència de territori i denuclis de cultura, a més de la pèrduade testimonis. S’haurien d’estudiar, enaquest sentit, les fonts textuals de can-çoners copiats en altres territoris quedenoten seccions d’origen català, ambinteressos o amb substrats lingüísticsque apunten a fonts catalanes. Són in-dicis d’una tradició més complexa delque permeten considerar els manus-crits conservats i conviden a aprofun-dir l’anàlisi de les relacions ambcançoners d’altres procedències. Cal,finalment, un estudi històric més sis-temàtic de tots els cançoners i, en elcas dels catalans, dins de les limita-cions de nombre i de dades disponi-bles, de la relació amb les corts.Segons les dades que en tenim ac -tualment, podem oferir una breu caracterització dels cançonersde mà cata lana que han transmès l’obra dels trobadors. El mésantic podria ser el fragment conegut com a Mh que només con-serva 6 poemes, però que en podria haver transmès uns 50, re-lacionat amb la cancelleria de Jaume II els anys noranta delsegle XIII. O bé el cançoner V (170 poesies de 17 trobadors,més el Roman de las quatre vertutz cardenals de Daude dePradas), la mà principal del qual, d’identificació catalana, de-mana una datació molt semblant. Al tercer terç del segle XIV

es va copiar el cançoner Gil (Sg; 127 poesies de 10 trobadors,més una secció antològica de 40 poemes del segle XIV), confegitamb luxe, probablement per a Pere II d’Urgell, amb materialsprocedents de la cort del seu pare, el comte Jaume I. El segleXV diversos cançoners de poesia catalana encara copien tro-badors: el cançoner Vega-Aguiló (VeAg), per al qual s’ha pro-posat una datació de finals dels 1420, conté 26 poesies de 22trobadors, als quals cal sumar un cançoner de 3 poetes del XIV,una antologia lírica del XIV, una antologia francesa i una com-pilació de vers narratiu; el cançoner Aguiló (E) copia 3 frag-ments trobadorescos, més un fragment del poema narratiuFlamenca, dins d’una antologia de narrativa en vers i un tractat

gramatical; al cançoner K, en realitatun cançoner monogràfic d’AusiàsMarch, una segona mà afegeix al margeun debat entre Guillem de Berguedà iPeire Gauseran; i al cançoner L, queconté una antologia de Pere Torroellai l’inici d’una de March, també reculluna poesia de Raimbaut de Vaqueiras.Final ment, tenim dades molt sòlides so-bre l’existència a Girona d’un cançonerde finals del segle xv, avui perdut, quecombinava una antologia de trobadorsi de poetes lírics catalans del XIV i delxv (Beltran 2006).Estudis recents han començat a definirla tipologia, els criteris de compilaciói l’evolució cap a la tradició catalanaque es desprèn d’aquests reculls poè-tics. La transmissió manuscrita confir-ma dos elements importants per definirla cultura trobadoresca a Catalunya:d’una banda, la integració total en laxarxa trobadoresca, de manera que elsmanuscrits catalans no privilegien nidistingeixen els trobadors d’origen ca-talà (que de vegades ens han arribatnomés en manuscrits de tradició italia-na, per exemple); de l’altra, el fet que

els cançoners catalans sí que denoten una tendència a recollirels trobadors, de qualsevol origen, que havien estat relacionatsamb les corts catalanes. La transmissió catalana corrobora, amés, un conreu sostingut al llarg del temps, amb reculls queagreguen els trobadors a la producció lírica posterior. Pel que fa als centres de producció, el pes de la casa reial i de lesseves branques secundàries sembla, de moment, irrefutable.Les corts que contribueixen a produir aquests cançoners encaraestan poc estudiades. Estem lluny de poder localitzar el co-mitent del cançoner V, que copia una selecció de poetes engran part connectats amb Pere el Catòlic (Zamuner 2003), toti que la data del recull el situï més aviat a l’entorn de Pere elGran o els seus fills. Caldria aprofundir també en el paper delrei Jaume II, autor d’un poema conservat, amb connexió certaamb Jofre de Foixà, posseïdor de dos manuscrits de Cerveríde Girona i recipient de diverses dedicatòries. Per exemple,caldria estudiar les possibles pistes dels manuscrits relacionatsamb el seu mecenatge i les connexions amb la còpia del frag-ment Mh (Cabré i Boadas 2017).La cort d’Urgell té una presència destacada en l’obra dels tro-badors des dels seus orígens, però pel que fa a la còpia deM

iria

m C

abré

i Sa

durn

í Mar

tí. L

es C

orts

Cat

alan

es i

els

man

uscr

its

trob

ador

esco

s

Inici de Lo ferm voler d’Arnaut Daniel al f. 53r delCançoner Vega Aguiló (Barcelona, Biblioteca deCatalunya, ms. 7, c. 1430)

temes-2)

cançoners el seu paper és encara més prominent: s’ha identificat amb l’origendel cançoner Gil (Sg; Cabré i Martí 2010)i també del cançoner narratiu de laBiblioteca Nacional de Madrid, el Can -çoner dels comtes d’Urgell. Tan mateixsom lluny d’un quadre complet i articulat,que justifiqui aquesta quasi hegemoniasobre la cultura escrita trobadoresca, mal-grat el punt de partida esbossat perVelasco i Fité (2016). Pel que fa al me-cenatge poètic, s’ha estudiat al llarg del’edat mitjana, si més no de manera pre-liminar, pel que fa als Cardona (Rubió iBalaguer 1957), amb un paper conside-rable, però en canvi no hi ha notícies decap mecenatge escrit. La possible ex -cepció seria el suggeriment d’Anton Es -pa daler (1999) de relacionar la segonamuller de Pere d’Urgell, Beatriu de Car -do na, filla d’Hug Folc I i Blanca d’Em -púries, amb la tria de continguts delCançoner dels comtes d’Urgell.A tots aquests exemples de la primaciade la cort reial i de les seves ramificacionsprincipals caldria afegir-hi un manuscritno poètic (k), en gran part his toriogràfic,que ha transmès l’epístola èpica de Raimbaut de Vaqueiras, itambé els rastres trobadorescos en ambients notarials (comes detecta en documents procedents de Santa Pau, Olot i

Girona), i sobretot, pel que fa a lacontinuació d’una lírica de caràctertrobadoresc, els fulls de Sant Joande les Abadesses i les poesies deCastelló d’Empúries. És interessantla possibilitat d’una comparació ambaltres àmbits de còpia de cançonerstrobadorescos, especialment el norditalià, en què els cançoners s’han re-lacionat amb la cultura cittadina,amb les grans corts nobles o urbanes,plenes de protohumanistes i amb una cultura de l’escrit molt desenvo -lupada.Tot i que en el cas català la produc-ció sembla, de moment, molt méslligada a les corts nobles, cal estu-diar la interacció entre aquests altresàmbits (sense oblidar el monàstic)i sobretot anar destriant el rerefonshistòric dels poemes i dels canço-ners que els van copiar. Aquest con-junt de testimonis catalans no noméssón un exemple de la recepció delstrobadors i de la continuïtat del seupaper com a model en la culturaposterior sinó que també són una

baula important en la definició dels models de cultures localsi del panorama de la cultura escrita medieval a la Coronad’Aragó.

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 7

131416

1258

11

Mir

iam

Cab

ré i

Sadu

rní M

artí.

Les

Cor

ts C

atal

anes

i el

s m

anus

crit

s tr

obad

ores

cos

Bibliografia

Vicenç BELTRAN, «El cançoner perdut de Girona: els Mayans il’occitanisme il·lustrat», en Vicenç BELTRAN; Meritxell SIMÓ;Elena ROIG (eds.), Trobadors a la península Ibèrica. Homenatgeal Dr. Martí de Riquer. Barcelona: PAM, 2006, p. 91-120.Miriam CABRÉ; Sadurní MARTÍ, «Le Chansonnier Sg au carrefourOccitano-Catalan», Romania 128, 2010, p. 92-134.Miriam CABRÉ; Sònia BOADAS, «El fragment trobadoresc catalàde Madrid (Mh)», Cultura neolatina, 77, 2017, p. 227-297.Miriam CABRÉ, «La recepció dels trobadors a Catalunya i la trans-missió manuscrita», en Meritxell SIMÓ; Annalisa MIRIZIO; VirginiaTRUEBAEN (eds.), Los trovadores: creación, recepción y críticaen la edad media y en la edad contemporánea. Kassel: Reichenberger,2018, p. 41-58.

Anton M. ESPADALER, «Un cançoner a la cort dels comtesd’Urgell», en F. SABATE ; J. FARRE (eds.), El cançoner dels comtesd’Urgell. Lleida: IEL, 1999, p. 7-19.Jordi. RUBIÓ I BALAGUER, Els Cardona i les lletres. Barcelona:Reial Academia de Bones Lletres, 1957.Albert VELASCO; Francesc FITÉ, «Els llibres del comte Pere IId’Urgell», en O rei o res: La fi del comtat d’Urgell. Museu de laNoguera – Ajuntament de Balaguer, 2016, p. 96-107.Ilaria ZAMUNER, Intavulare. Tavole di canzonieri romanzi, I.Canzonieri provenzali, 3. Venezia, Biblioteca Nazionale MarcianaV (Str. App. 11 = 278). Mòdena: Mucchi, 2003.

Una segona mà afegeix, en un espai que havia quedat en blanc, l’intercanvi de cobles entre Guillemde Berguedà i Peire Gauseran, al f. 134 del Cançonercatalà K (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, ms. 10)

8

temes-3)ANNA GUDAYOL. Biblioteca de Catalunya

L’ARRIBADA DELS CANÇONERS VEGA A LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA

La transmissió de la cultura i la poesia trobadoresques no hauriaestat possible sense els cançoners. Ara bé, a partir del Re -naixement a molts d’aquests volums se’ls va perdre la pistafins que, a finals del segle XVIII, foren redescoberts gràcies al’interès dels erudits il·lustrats per la història literària, que elsdugué a recuperar manuscrits per a les seves biblioteques i co-mentar-los. Entre aquests erudits cal destacar el cerverí Josepde Vega i Sentmenat (1754-1831), que arribà a constituir unacol·lecció particularment reconeguda en el seu temps. Entreels volums que la componien hi havia un conjunt remarcablede cançoners, que es troben sens dubte a la base del discurssobre els trobadors que pronuncià el 1778 a la Reial Acadè -mia de Bones Lletres de Barcelona. A la seva mort, es perdéla pista d’aquests volums fins que el 1876 Milà i Fontanalsedità tres textos inèdits conservats en un cançoner fins aleshoresdesconegut pels investigadors; en una noteta al final de l’ediciól’erudit ens indica: «Ces ms. avaient appartenu au savant D.José de la Vega, résidant à Cervera: M. de Amat, qui les areçus par héritage il y a peu d’années, eut l’amabilité de nousles prêter. Maintenant ils fons partie des précieuses collectionsde D. Mariano Aguiló, qui les acheta de M. de Amat».1

Ara bé, resta saber qui era M. d’Amat, i què va passar ambaquests manuscrits entre la mort de Josep Vega i la seva compraper Aguiló. La genealogia veguiana i la documentació d’Aguilópoden ajudar a escatir-ho.

La transmissió de la biblioteca de Josepde VegaJosep de Vega s’havia casat amb Gertrudis d’Amat i de Cor -tada. Entroncava així amb una de les grans famílies deBarcelona, els Amat, que havien donat noms tan il·lustrescom el virrei Amat, oncle de Gertrudis; el seu germà Rafaelera el baró de Maldà, autor de la insuperable crònica de lavida barcelonina del tombant de segle que és el Calaix de sas-tre. L’única filla, Josefa (anomenada familiarment Poneta) esva casar l’11 de desembre de 1798 amb el seu cosí, Rafaeld’Amat i d’Amat, fill del memorialista i segon baró de Maldà.Malauradament, Josefa de Vega morí molt jove i sense haverdonat un hereu; el seu marit tornà a casar-se, però moriria poctemps després, el 1819, igualment sense descendència.

El 26 d’agost de 1831 moria a Cervera Josep de Vega, tresdies després d’haver fet testament; un mes després, el 24 desetembre, es dreçava l’inventari dels seus béns, on s’establia,sumàriament, que posseïa una biblioteca de 3.320 volums(sense esmentar-ne, però, ni les característiques ni tan sols elstítols de les peces més destacades).2 Morta la seva filla, i sensegermans barons, el camí successori seguí necessàriament lavia femenina. Segons indica Rafael Carreras i de Bulbena en la nota bio-gràfica escrita per a l’Acadèmia de Bones Lletres, Vega deixàcom a hereu el seu nebot Faust de Vallés i Ferrer de Plegamans(1804-1863), XIII baró de la Pobla Tornesa, a Castelló. Mésque nebot, Faust era el seu renebot, ja que era el net de la sevagermanastra, Manuela de Vega i de Vilalba (1741-1779). Elseu pare, Faust de Vallés i de Vega, coetani de Josep de Vega,era com ell un il·lustrat, interessat sobretot en la història naturali l’astronomia; no és, per tant, estrany que la rica bibliotecade Vega s’unís a la del seu nebot, que possiblement pel seuvessant acadèmic devia estar ben nodrida. No sabem, però,si en el testament de Josep de Vega hi havia alguna clàusulaparticular relativa al destí de la biblioteca, o si es va utilitzarcom a moneda de canvi per a algun tipus de compensació. Elcas és que, a la mort del XIII baró de la Pobla, la bibliotecano fou heretada pel seu fill, sinó que passà a mans d’un altredels nebots de Vega, aquesta vegada per part de la família po-lítica. En efecte, Josep d’Amat i Desvalls (1800 - post 1873) era fillde Felip d’Amat i de Cortada, diplomàtic, membre de la ReialAcadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i germà tant delbaró de Maldà com de la dona de Josep de Vega, Gertrudis.Per part materna era net d’un altre científic il·lustrat, JoanAntoni Desvalls, VII marquès de Llupià. Aquesta ascendènciamarcada per l’interès científic podria haver estat una raó su-plementària per la qual, en morir el baró de la Pobla, Josepd’Amat n’heretés la biblioteca, que incloïa possiblement elsllibres d’història natural de Faust de Vallés, a més de la il·lustrebiblioteca del seu ancestre comú Josep de Vega (del qual nil’un ni l’altre duien ja el cognom). Com molts nobles de l’èpo -ca, Amat havia abraçat la carrera militar. El 1835, en el momentde la desamortització, era capità d’artilleria a Barcelona (Gaietàde Barraquer i Roviralta l’esmenta sovint en el seu relat sobreA

nna

Gud

ayol

. L’a

rrib

ada

dels

can

çone

rs V

ega

a la

Bib

liote

ca d

e C

atal

unya

la història dels convents de Barcelona en aquell període), peròposteriorment sembla que fou destinat a Menorca; el 1865 hiva casar el seu fill Joaquim amb la filla del baró de Lluriach,el títol més antic de Ciutadella. I és allí on Marià Aguiló re-trobaria la col·lecció.

L’adquisició del fons per Marià AguilóEl mallorquí Marià Aguiló (1825-1897) havia ingressat benjove al cos de bibliotecaris de l’estat, feina que li acordavauna certa –encara que minsa– seguretat econòmica i li facilitaval’accés a arxius i manuscrits necessaris per als seus interessosintel·lectuals, centrats en el cançoner popular i en l’estudi dela història de la llengua i la literatura catalanes. Aguiló duguéa terme una tasca ingent de recollida de material folklòric, al-hora que recopilava volums que li permetrien arribar a redactarla primera bibliografia d’obres impreses en llengua catalana,premiada el 1860 per la Biblioteca Nacional de Madrid.3

L’interès d’Aguiló per la literatura catalana el dugué a seguirperseguint totes aquelles obres que li semblaven essencialsper poder-ne traçar la història, inclosos els manuscrits mésantics. Amb aquest objectiu cercava biblioteques de particular

rellevància, que intentava comprar, en la mesura del possible,en la seva integritat. Fou així com arribà a la biblioteca de Vega. Aguiló havia com-prat al baró de la Pobla un conjunt de material relatiu al can-çoner popular de Catalunya. És segur, per tant, que coneixial’existència dels volums que havia heretat de Josep de Vega,tot i que no sabem si va poder-li fer alguna oferta. En tot cas,a la mort del baró és molt probable que seguís la pista de labiblioteca i que, ara sí, s’interessés vivament per la seva ad-quisició; entre els papers de l’erudit es troba un conjunt decorrespondència relativa a la transacció, que no fou gens fàcil. Un esborrany de carta de Marià Aguiló, aleshores bibliotecaria la Universitat de Barcelona, adreçada a Cayetano Rosell, elseu superior jeràrquic, fa entreveure que les negociacions pera la compra de la biblioteca de Josep d’Amat estaven ben en-cetades, i que la intenció era que la col·lecció s’integrés a laBiblioteca de la Universitat: «Seguro del españolismo y desu acreditado amor a nuestro ramo debo noticiarle que en me-dio de mis apuros todavía he intentado y logrado detener laventa en el estrangero de la preciosa librería de Dn José deVega y Sentmanat, que descubrí hace años y de la cual bastadecirle que, amen de muchos libros de la mayor rareza, hay

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 9

131416

1258

11

Ann

a G

uday

ol. L

’arr

ibad

a de

ls c

anço

ners

Veg

a a

la B

iblio

teca

de

Cat

alun

ya

10

temes-3)incunables de este país hasta ahora desconocidos, y tres can-cioneros MSS. en folio de trobadores lemosinos del siglo XIV

y primera mitad del XV, mucho más importantes que el famosoCancionero de Obras enamoradas de París, cuyas composi-ciones también contienen».4

La negociació amb Amat va ser àrdua, ies va perllongar durant els anys 1872-1873. El preu inicialment acordat ambAmat havia estat de 600 duros, rebaixatsdesprés, de comú acord, fins a 560. Arabé, després d’un primer pagament efectuatper valor de 300 duros, i d’un segon de200, Aguiló –mogut segurament per lesdificultats pressupostàries que avançavaa Rosell– va voler renegociar el preu. Lesraons que al·legava eren coherents: deiaque només havia pogut fer una primerainspecció ràpida i que, en obrir les capsesi veure l’estat dels llibres, en molts ca-sos fets malbé (el cançoner principal, per exemple, presentava importants tracesd’humitat), i la incompletesa de moltesde les obres en diversos volums, consi-derava que el preu no es corresponia ambla realitat de la col·lecció. Amat va serin flexible i va amenaçar-lo amb un pleta través del seu advocat. D’una manerao altra la compra, en tot cas, va arribar abon port, ja que com hem vist el 1876 els volums eren ja en possessió de l’erudit mallorquí.

El testament d’Aguiló i l’ingrés a la Biblioteca de CatalunyaAguiló, convençut de la importància del conjunt, havia avançatels diners malgrat les dificultats pressupostàries; ara bé, semblaque aquests diners –que ell havia comptat, probablement, com

un avenç– no van ser assumits per l’estat. Així doncs, va con-servar la biblioteca, que engruixí la seva col·lecció privada.A mitjans dels anys vuitanta, en un text colpidor intitulat«Testament», Aguiló parla així de la seva biblioteca: «Si l’amor

a la llengua materna no m’engaña y lallibreria material surt com la vetx o tenchdins el cap, la biblioteca catalana quevull fer i casi puch dir que tench feta noés per un particular. [...] Gràcies a Déuper les sorts qu’e tengut, que no són poques, per adquirir molt a la vegada (posar en nota la llista de les adquisicionsgrosses, v.g. els llibres de D. Roch Olzi -nelles, monjo arxiver del monestir deRipoll, tots els llibres catalans de D. An -toni Pro hens (que tenia de la cartoxa deMallor ca), les tres llibrerietes de Valènciay la llibreria d’en Vega y Sentmenat [...])Aquesta resurrecció de llibres avorrits odescuidats després de tres segles de fer-se malbé &c&c no serà vanitat repetirel mot de que casi és un monument?».5

Aguiló era perfectament conscient delvalor de la col·lecció que havia adquirit,i també que era pràcticament tot el quepodia llegar al seu fill Àngel, aleshoresencara infant. Aquesta consideració demonument nacional va sens dubte influir

perquè deu anys després de la seva mort, en el moment de lacreació de l’Institut d’Estudis Catalans, Àngel Aguiló en pro-posés la venda per formar la biblioteca de la nova institució.La compra va ser l’objecte del primer ple de l’Institut, per unpreu, en aquell moment elevadíssim, de 100.000 pessetes.6

En l’estimació d’aquest preu hi pesaren en gran part els can-çoners que pertanyien a aquella biblioteca que tant havia costatadquirir, i que són actualment un dels tresors més preuats del’actual Biblioteca de Catalunya.

Ann

a G

uday

ol. L

’arr

ibad

a de

ls c

anço

ners

Veg

a a

la B

iblio

teca

de

Cat

alun

ya

(pat

Notes

1.Manuel MILA I FONTANALS, Poëtes catalans: les noves rimades– la codolada. Montpeller: Société pour l’étude des langues romanes,1876, nota 4, p. 39.2. Josep CARRERAS I BULBENA, «Estudis biogràfichs d’algunsbenemèrits patricis: Doctor Joseph de Vega y de Sentmenat, senyorde les Olujes Altes, de Santa Maria de la Ràpita y de Torres de Fluvià(4 de maig)», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras deBarcelona XIII (1928), p. 288-292.

3.Marià AGUILÓ, Catálogo de obras en lengua catalana impresasdesde 1474 hasta 1860. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1923.4. Marià AGUILÓ, Carta a Cayetano Rosell, Barcelona, 26 de de-sembre de 1872 (Fons Maria Aguiló, c. 52/4, cam. 6, doc. 2).5.Marià AGUILÓ,«Testament» (Fons Marià Aguiló, c. 54/5, doc. 2).6. Dictamen-acord de l’Institut d’Estudis Catalans proposant a laExcma. Diputació provincial l’adquisició de la Biblioteca Aguiló.Barcelona: l’Institut, 1908.

Retrat de Marià Aguilo-(Galeria de catalansil·lustres, Centre Excusionista de Catalunya )

UN MAPA DE LES CORTSTROBADORESQUES

En un aforisme que ha inspirat reflexions posteriors, AlfredKorzybski, filòsof polonès mort el 1950, advertia que el mapano és el territori que representa. El polèmic escriptor MichelHouellebecq va unes quantes passes més enllà en la novel·laLa carte et le territoire. El protagonista, un artista que assoleixun èxit inesperat amb simples imatges dels mapes de carreteresMichelin, titula l’exposició fotogràfica amb una afirmació ca-tegòrica: «El mapa és més interessant que el territori». De segurque molts geògrafs i investigadors en ciències humanes i socialsalgun cop s’han plantejat aquesta possibilitat o, si més no, con-sideren imprescindibles les representacions cartogràfiques pera l’estudi de les societats i cultures del passat i del present.Conscients d’això, autors de referència en l’estudi de la líricatrobadoresca ja inclogueren mapes de la seva difusió en obresclàssiques aparegudes a les dècades centrals del segle XX.Destaca per l’impacte que ha tingut a casa nostra el de Martíde Riquer en l’antologia Los trovadores (1975), encara quealtres filòlegs coetanis, com L. T. Topsfield o R T. Hill i T. G.Bergin, també assajaren representacions del món dels trobadorsen els seus treballs. Aquesta tendència té una explicació simple:

la geografia ocupa un lloc destacat en la poesia trobadorescatant des del punt de vista dels autors i promotors com de lescomposicions. Molts trobadors s’identifiquen amb cognomsd’origen toponímic lligats a localitats o regions concretes.Alhora, les vidas, petites introduccions medievals de la líricaque ens ocupa, molt sovint posen l’èmfasi en el lloc en què nas-queren, es formaren o transcorregueren etapes importants delseu periple. Com se sap, a més, el cultiu de la lírica occitanaes produí en el marc de les corts o entorns de reis i altres mag-nats, és a dir, en institucions amb una dimensió territorial evident.Pel que fa, finalment, a les composicions, malgrat la varietatde temes resulten bastant habituals les mencions geogràfiquesrelacionades amb els protagonistes o destinataris o, fins i tot,els escenaris reals o imaginats de les accions que es comenten.D’altra banda, una comparació entre els mapes esmentats posade manifest la importància de les decisions preses a l’hora dedissenyar-los. Algun autor optà per cenyir-se als límits lin -güístics de l’occità (i ometre espais clau en moltes etapes, comla Corona d’Aragó i les corts nord-italianes); d’altres evitarenplasmar entitats polítiques concretes i es valgueren de refe-rències geogràfiques vagues; en general, cap no es plantejàuna qüestió essencial com són els importants canvis històricsregistrats al llarg del període de difusió de la poesia trobado-resca, que va des de finals del segle XI fins a inicis del XIV.Amb aquests precedents i atès l’interès de la qüestió, dins delprojecte «Troubadours and European Identity: The Role ofCatalan Courts» (www.trob-eu.net), hem elaborat un mapa digital i interactiu de les corts trobadoresques, centrat priori-tàriament en els dominis de la Corona d’Aragó. Volíem benefi -ciar-nos dels nous instruments sorgits en el camp dels Sistemesd’Informació Geogràfica (SIG), i dels avantatges que ofereixenrespecte de la cartografia tradicional en paper: la capacitat desituar amb precisió (georeferenciar) qualsevol punt, d’articularla informació en diferents capes, de fer visible la representacióen una pantalla que l’usuari pot ajustar i de connectar-la ambuna base de dades que es pot anar actualitzant.L’objectiu principal ha estat recollir de la manera més adequadal’evolució cronològica dels territoris on es conreà la lírica tro-badoresca, així com de la xarxa de corts que la promogueren iacolliren. Això duia implícit atorgar un protagonisme especialals dominis dels reis d’Aragó, un espai massa sovint negligito, de forma injusta, considerat perifèric per estudis clàssicssobre el fenomen.Dos treballs previs resultaren imprescindibles: un cens exhaustiudels trobadors vinculats a les corts catalanes i unes bases carto-

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 11

131416

1258

11 ALBERT REIXACH SALA. Universitat de Girona

rimoni

Mapa de coberta interior Martí de Riquer, Los trovadores,Barcelona: Planeta, 1975

12

patrimoni)(regràfiques centrades en quatre moments del llarg període apuntat,que vam confegir de bell nou, tot creuant dades de diferentsatles històrics en paper i bibliografia diversa. Així doncs, hem elaborat quatre «instantànies» d’aproximadament els anys1150, 1200, 1250 i 1300, amb capes en què s’indiquen les corts principesques o nobiliàries a què estigueren vinculats elsautors catalans i també els nombrosos trobadors originaris d’al-tres indrets que es relacionaren amb els reis d’Aragó o vassallsseus. Per a cada cort de la qual es disposava d’informació su-ficient, s’han indicat els territoris que es trobaven sota el seudomini i, per tant, per on es desplaçava de forma habitual.Sobre aquesta base hem plasmat els vincles (i també l’origen)dels trobadors, així com el conjunt dels esments a la toponímiade la Corona d’Aragó dins del corpus líric trobadoresc. Totesles capes s’han allotjat en un servidor webgis, amb enllaços ales fitxes corresponents de la base de dades Cançoners DB(http://canconers.narpan.net/) sobre els autors i les corts.Les possibilitats que ofereixen els sistemes d’informació geo-gràfica són enormes. Malgrat això, l’experiència adquiridaen la preparació del mapa digital ha permès entreveure algundels reptes en què s’haurà de seguir insistint si es vol queocupin un lloc central en les anomenades humanitats digitals.En essència, com en qualsevol representació cartogràfica d’elements històrics, es topa amb la dificultat de situar en unmateix pla les variables espai i temps. Dit d’una altra manera,com que el passat consistiria, al capdavall, en una sèrie infinitade mapes per a cadascun dels moments que el componen, elprogramari s’hauria d’orientar millor a la construcció de se-qüències i, per tant, desenvolupar molt més els instrumentsque ofereixen profunditat cronològica, com a mínim al mateixnivell amb què ara ja es pot desplegar la dimensió espacial.També és cert que, a l’hora de traslladar una realitat complexacom el fenomen literari dels trobadors a un mapa, els condi-cionants no tenen només a veure amb la cartografia. De fet,

ordenant la informació i intentant prendre decisions sobre comrepresentar-la queden en evidència les limitacions de les dadesdisponibles. D’aquí que el disseny d’un mapa obligui, d’en-trada, a valorar-ne el grau de fiabilitat i exhaustivitat, i convidia explorar si hi ha marge per millorar la investigació. En elcas que ens ocupa, tot indica que n’hi ha força, per exemple,a propòsit de les corts entre els segles XII i XIII, el funcionamentd’aquestes institucions i les xarxes de parentiu sobre les qualss’articularen. Per a això serien necessàries més recerques in-tegrades sobre la documentació històrica i les peces literàries.Tornant a l’inici, podem concloure el següent. Comprovemque, per descomptat, el mapa que hem presentat no és el móndels trobadors. Tan sols aspira a esdevenir-ne una primera re-presentació aproximada a partir de les oportunitats que ofereixl’entorn digital. Així mateix, estem convençuts que el nostreterritori, el de les corts trobadoresques, continua sent més in-teressant que no pas el mapa. Ben mirat, confiem precisamentque el mapa contribueixi a fer-lo encara més atractiu.

Bibliografia

Miriam CABRÉ; Sadurní MARTÍ; Albert REIXACH SALA (2019en premsa), «Un nou projecte digital sobre l’aportació de les cortsmedievals al llegat trobadoresc: el cas catalano-aragonès», XIICongrès de l’AIEO (Albi 2017).Miriam CABRÉ; Albert REIXACH SALA (en premsa), «Para unmapa de las cortes trovadorescas: el caso catalano-aragonés»,en Isabella TOMASSETTI (coord.) et al., Avatares y perspectivasdel Medievalismo ibérico. San Millán de la Cogolla: Cilengua,2019, vol. II, p. 1589-1600.

Raymond Thompson HILL; Thomas G. BERGIN (1973), Anthologyof the Provençal Troubadours. New Haven-Londres: Yale UniversityPress, 2a ed., 2 vols.Martí de RIQUER (1975), Los trovadores, 3 vols. Barcelona:Planeta.Leslie T. TOPSFIELD (1975), Troubadours and Love. Cambridge:Cambridge UP.

Mapa dels territoris trobadorescos ca. 1200. (www.trob-eu.net)

La commemoració de la fundació de la impremta Ramoni Vidales (1892) ha culminat amb l’edició de l’estudi inèdit(1985) de l’historiador Manuel Bofarull Terrades (1923-2009). Es tracta, doncs, d’una obra que serveix de triplereconeixement: a l’erudit i onomasiòleg, a la trajectòriadels germans Jaume i Ramon i Vidales i a la rotativa al·lu-dida, exemple fefaent de l’evolució cultural i política delVendrell contemporani.La recerca recuperada i actualitzada concreta les biografiesd’ambdós activistes culturals i polítics, que viuen la des-closa de la darreria del vuit-cents i, en el cas de RamonRamon i Vidales (1857-1916), els inicis del segle XX. Lesvides paral·leles de Jaume i Ramon, en el marc d’un vilatgerural comerciant, n’expliquen el pòsit republicà catalanista,més polític en el cas de Jaume Ramon (1846-1900), notari,dramaturg, articulista i erudit (com mostra l’estudi Vendrellhistòric). L’obra de Bofarull, en conseqüència, és del totútil per reflectir l’evolució de la Renaixença literària queporta al primer catalanisme polític comarcal del BaixPenedès, fet que explica, al seu torn, les relacions dels ger-mans Ramon amb nuclis intel·lectuals de la resta del país(per exemple amb Àngel Guimerà, que va viure al Vendrell,i Ubach i Vinyeta).La divisió de l’estudi esclareix el context polític i periodísticvendrellenc. N’explica la tradició d’impressors, vinculadaa l’estampa de premsa literària i política, que pels germansRamon anà d’El Vendrellense-Lo Vendre llench a El BaixPenadès. El moment fundacional de la Impremta Ramoncal vincular-lo, doncs, a la sensibilitat intel·lectual dels dosgermans i al batec associatiu de la vila (La Lira).És una obra que cal tenir en compte a l’hora de confegirun balanç historiogràfic que maldi per detallar els circuitsde connexió entre territoris –amb una certa afinitat econò-mica, associativa i política– a fi de comparar, internamenti externa, la formació i primera evolució del moviment deconstrucció nacional (i de la resta de cultures polítiques).

XAVIER FERRÉ TRILL. Historiador

Biografia del pintor montblanquí Maties Palau Ferré (1921-2000) escrita pel seu renebot amb una prosa clara i vocaciódivulgativa. L’interès de l’obra rau a poder-ne copsar latrajectòria personal i artística, així com la concepció èticaque serà determinant en alguns períodes de la seva vida.L’autor sap transcendir sempre el marc personal estrictede Palau Ferré per situar el context de l’espai i el tempsen què va transcórrer la seva vida. Comença pels orígens al Montblanc familiar, veïnal i deformació per anar recorrent altres períodes com l’anada aBarcelona, ja a la postguerra, on compaginarà els estudisa l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi amb una feinaa l’Institut Nacional de Previsió. Els anys 1950 seran elsque comportaran l’inici de la participació en exposicions,primer col·lectives a Barcelona i a Madrid i a partir de1956 ja individuals, també a Barcelona i Madrid. El 1957exposa a Londres, juntament amb obres de Miró, Tàpies,Cuixart, Joan Ponç i Ramon Rogent. A partir d’aquí iniciauna etapa important per la seva formació a París, instal·lata la Cité Internacionale Universitaire gràcies a unes bequesdel govern francès. L’any 1963 retorna definitivament aCatalunya i s’instal·la a Montblanc. Palau Farré s’ha con-solidat com artista i construeix a la seva vila nadiua unestudi on desenvoluparà la seva creativitat.Sense entrar en la seva fecunda trajectòria com a pintor,ceramista i escultor, hem de referenciar un període con-flictiu que marcarà la seva vida. A principis dels anys se-tanta signa un contracte amb un home de negocis pel qualqueda obligat a entregar durant anys molts metres quadratsde teles a un preu de mercat baix per la consideració dela seva obra. Palau Ferré cau en una trampa perversa. Quanfinalitzi el compromís contractual no deixarà de pintar,però tot seguit cremarà els seus quadres. La història, tan-mateix, continua…

JOSEP SANTESMASES I OLLÉ. Coordinadora deCentres d’Estudis de Parla catalana

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 13

131416

1258

11

essenyesM. BOFARULL TERRADES;N. CASTEJÓN DOMÈNECH;P. FERRANDO ROMEU; J.SOLÉ BORDESVida i obra dels germansRamon i Vidales, una famí-lia d’impressors del VendrellEl Vendrell: Generalitat de Catalunyai Consell Comarcal del BaixPenedès, 2018. 236 p.

FRANCESC MARCO-PALAUEl pintor quecremava els seusquadres.Assaig biogràfic deMaties Palau FerréMaçanet de la Selva: EditorialGregal, 2019.

14

trianovetats)DE

ASSOCIACIÓCATALANAD’EXPRESOSPOLÍTICS DELFRANQUISMECisquet, unmaqui olotíOlot: Patronat d’EstudisHistòrics d’Olot iComarca, 2018. 114 p.,10 €.

Després d’exiliar-se amb la seva família a França l’any 1939, Francesc Serrat iPujolar, Cisquet, va arribar a ser tinent de la resistència enfront de la invasiónazi a l’Arieja, i va participar en l’alliberament de Foix i en la incursió maqui dela vall d’Aran l’octubre de 1944. El final de la Segona Guerra Mundial, però, nova acabar amb la seva activitat guerrillera: el 1945 es va infiltrar de nou aCatalunya per organitzar-hi les bases de la lluita dels maquis, activitat que vaquedar aviat estroncada perquè aquell mateix any va ser detingut, torturat, jutjati afusellat al Camp de la Bota. En aquesta publicació es fa un repàs biogràfic dela figura de Cisquet, contextualitzant-la en la història de la guerrilla antifranquistaa Catalunya.

Llorenç FERRER IALÒSSant Benet deBages: Entendre unmonestirManresa: Centre d’Estudisdel Bages, 2018. 285 p., 18 €.

Des de la seva fundació el segle X fins a la compra de l’edifici per part de RamonCasas per establir-hi la seva casa d’estiueig, el monestir de Sant Benet deBages va passar per tot de vicissituds que l’historiador Llorenç Ferrer i Alòsanalitza en aquesta publicació. L’autor, doncs, explica el funcionament del mo -nes tir i la vida quotidiana dels monjos al llarg de diferents èpoques; la maneracom va arribar a acumular els terrenys del voltant; la decadència a causa de lapèrdua de rendes durant el segle XVI, que va desembocar en la pèrdua d’inde-pendència del monestir (que va quedar unit a Montserrat), i també la desamor-tització de Mendizábal, que l’any 1835 va obligar els monjos a abandonar elmonestir.

Maria LluïsaMUÑOZ ALTABERTEls comtes deBunyol (seglesXVI-XVII)València: InstitucióAlfons el Magnànim,2019. 375 p., 20 €.

Amb el nomenament el 1604 de Gaspar Mercader i Carròs com a comte deBunyol per part de Felip III, la família Mercader es converteix en un dels podersnobiliaris més importants del Regne de València. Amb aquest personatge coma eix central, l’autora du a terme un estudi diacrònic del llinatge, des de la sevaascendència durant l’edat mitjana fins a la consolidació durant el segle XVII,tenint en compte múltiples punts de vista –l’esfera familiar i econòmica, la se -nyorial, la política i la cultural– en una trajectòria molt marcada tant perl’expul sió dels moriscos com per les estratègies matrimonials amb la promo-ció social i política com a objectiu. Aquest estudi, doncs, s’emmarca dintre deles noves teories historiogràfiques dels estudis nobiliaris, que busquen unaperspectiva més global.

Adrià CASINOSMateu Orfila enel París del seutempsMaó: Institut Menorquíd’Estudis; Edicions de laUniversitat de Barcelona,2018. 173 p., 18 €.

Considerat el pare de la toxicologia moderna, Mateu Orfila té un lloc destacaten la història de la medicina i de la ciència en general. Adrià Casinos, en aquestestudi biogràfic, vol fer un repàs de la trajectòria del científic maonès al Parísde la primera meitat del segle XIX, on desenvolupa la seva carrera. Arribat a lacapital de França l’any 1807, Orfila aviat destaca tant en el vessant científic comen el social, ja que es converteix en un habitual dels salons parisencs més con-correguts. Així, aquesta doble habilitat el portarà a progressar socialment, finsa assolir càrrecs com el de catedràtic de Medicina Legal i de Química Mèdica ifins i tot el de degà de la Facultat de Medicina i de president de l’Acadèmia deMedicina.

Alexis SERRANOMÉNDEZ (coord.)Aigua. Recurs vital,social, cultural ieconòmic alMaresme XII Trobada d’Entitatsde Recerca Local iComarcal del MaresmeMataró: Arxiu Comarcal delMaresme, 2019. 332 p., 12 €.

Aquesta publicació recull les aportacions a la XII Trobada d’Entitats de RecercaLocal i Comarcal del Maresme, que va tenir lloc el 5 de maig de 2018 a Dosrius.Aquesta edició es va dedicar a l’aigua al Maresme i va comptar amb una vintenade comunicacions al voltant de qüestions com ara els molins hidràulics medie-vals del Baix Maresme, les mines d’aigua d’Argentona, els pous de glaç deDosrius, els aiguats i les sequeres al Maresme dels segles XVII i XVII, els recur-sos hídrics a les vinyes d’Alella, o els fons i documents relatius a la gestió delsrecursos hídrics conservats a l’Arxiu Comarcal del Maresme, entre altres.

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 15

131416

1258

11

Josep RECASENSLa repressiófranquista alTarragonèsLleida: Pagès editors, 2019.373 p., 23 €.

Josep Recasens continua la seva investigació que vol treure a la llum les vícti-mes de la dictadura franquista amb aquesta publicació que, després d’una breuintroducció dedicada als antecedents de la Guerra Civil i a la implantació delfranquisme com una forma de canvi, fa un recull exhaustiu de totes les perso-nes processades de la comarca del Tarragonès, agrupant-les per municipis idonant dades com la data i el lloc de naixement, l’edat d’entrada a la presó, lasentència i el número d’expedient. Recasens, a més, indica el nombre de per-sones processades de cada municipi, i dades com el sexe, l’origen, l’estat civil,la instrucció escolar o l’activitat econòmica a la qual es dedicaven.

Jordi CEBOLLA IMOR (coord.)El fons musicalde mossènIsidoro Iglesias iles cançons de laMaria del PeixArtesa de Lleida:Associació Cultural laFemosa, 2019. 304 p., 15€.

L’artesenca Maria Solé, la Maria del Peix, es caracteritzava per tenir una granmemòria per a les cançons. És per això que l’estiu de 1919 el llavors seminaristaIsidoro Iglesias, en escoltar-la, transcriu una seixantena d’aquestes cançons, enuna primera col·laboració que els anys 1930 repetirà amb Joan Amades i JoanTomàs de l’Obra del Cançoner Popular. Aquesta publicació recull les transcrip-cions musicals de les cançons de la Maria del Peix fetes per mossèn IsidoroIglesias, a més d’emmarcar-les històricament en l’Artesa de Segre de principisdel segle XX i de traçar un perfil biogràfic dels dos protagonistes.

Aida MARÍNYRIGARAY (coord.);Agnès TODA IBONET (ed.)Joan Roig i Solé,escultor reusenc(1835-1918)Reus: Centre de Lecturade Reus, 2018. 96 p., 30 €.

Historiadors i historiadores de l’art com Antonio Salcedo, Marc Ferran, M.Dolors Capdevila, Jaume Massó i Bernat Puigdollers aporten les seves visionsde l’escultor reusenc Joan Roig i Solé, recollides a partir de les jornades d’ho-menatge en el marc del centenari de la seva mort. A més d’una aproximacióbiogràfica de l’escultor, els autors emmarquen la trajectòria de Roig en el con-text reu senc de la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX, a i tambéanalitzen una de les seves obres principals, el bust de J. Anselm Clavé, i la sevapresència a les col·leccions del Museu de Montserrat.

Rosa SESER PÉREZ(coord.)Història imemòriaLa Guerra Civil aDéniaDénia: Arxiu Històric deDénia; Institut d’EstudisComarcals de la MarinaAlta, 2019. 319 p., 20 €.

Amb l’objectiu de donar a conèixer la Guerra Civil a Dénia des de diferents pers -pectives, aquesta publicació s’estructura al voltant de dos grans blocs. El primerrecull diferents estudis dedicats als bombardeigs, a la presència de les brigadesinternacionals i al batalló de voluntaris Juan Marco a la capital de la Marina Alta,entre altres qüestions. El segon, en canvi, està dedicat a la transcripció de diver-ses entrevistes de memòria oral, que donen testimoni de di ferents momentsclau de la Guerra Civil a Dénia, com la insurrecció militar, les col·lectivitzacions,l’acollida de nens refugiats a l’Hogar Sueco para Niños Espa ñoles, l’ajuda a laindústria de guerra o la repressió contra els vençuts.

Raimon MASDÉU ITÉRMENSEl monestirfemení de SantJoan de l’Erm(1228-1466)Sant Just Desvern:Ajuntament de Sant JustDesvern, 2019. 47 p., 10 €.

Tot i que el de Sant Joan de l’Erm, a Sant Just Desvern, va ser un dels monestirsde monges donades més importants del bisbat de Barcelona durant l’edat mit-jana, la seva activitat va cessar a mitjan segle XV. En aquesta monografia, Rai -mon Masdéu fa un repàs de la història d’aquest monestir, del qual actualmentno es conserva ni l’edifici, des de la fundació l’any 1228 a partir d’una donaciódel rector de Sant Just Desvern, fins a la desaparició durant la segona meitatdel segle XV. L’autor exposa diferents hipòtesis per explicar la fi de l’activitat reli-giosa, com la guerra civil entre Joan II i la Diputació del General o la situació delmonestir, bastant inhòspita.

Consell de redacció: Victòria Almuni (C.E. Seniencs), Joan Busqueta (UdL), Bernat Campins (Institut d'Estudis Baleàrics), Josep Camps (Centre d’Estudis del Baix Llobregat), DavidCao (P. Estudis Osonencs), Meritxell Ferré (Centre de Lectura de Reus), Narcís Figueras (UOC), Enric Garcia Domingo (M. Marítim Barcelona), Oscar Jané (UAB), M. Carme Jiménez(IRMU), Manuel Lopez Esteve (UdL), Joan-Lluis Mas (Terra dels Avis, Cat. Nord), Jordi Morell (Taller d’Història del Clot), Manuel Pastor (Institució Alfons el Magnànim), JaumePerarnau ( Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya) Antoni Planas (Institut d’Estudis Baleàrics), Joaquim M. Puigvert (UdG), Teresa Reyes (Oficina PatrimoniCultural - Diputació Barcelona), Enric Saguer (UdG), Carles Santacana (UB), Sebastià Serra (UIB), Ramon Ten (Fundació Bosch i Cardellach), Francesc Viso (CCEPC), Joan Yeguas(Centre de Recerques del Pla d’Urgell “Mascançà”)

Consell assessor: Agustí Alcoberro (MHC), Ferran Archilés (UV), Josep Casanovas (UVic-UCC), Montserrat Duch (URV), Enric Guinot (UV), Antonieta Jarne (UdL)), Antoni Mas Forners(C.E. Repoblació Mallorquina. UIB), Marina Miquel (MHC), Conxita Mir (UdL), Vicent Olmos (UV), Joan Peytaví (UPVD), Santi Ponce (UVic-UCC), Joan Santacana (UB), Josep M. SansTravé (ANC), Gemma Tribó (UB), Antoni Virgili (UAB). http://www.irmu.org/projects/plecs.

SUP

LEM

ENT

GR

ATU

ÏTD

E LA

REV

ISTA

L’A

VEN

Ç n

úm. 4

59

Revista editada per:

174PLECS D’HISTÒRIA LOCAL: juliol/agost 2019 16

1

Curs «La Guerra Civil Espanyola a Catalunya,1936-1939»OLOT, 4 I 5 DE JULIOL. ORGANITZA: PATRONATD’ESTUDIS HISTÒRICS D’OLOT I COMARCA.

XVIII Seminari de romànic. «El romànic en elcontext pirinenc, un viatge d’anada i tornada»BESALÚ, 6 I 7 DE JULIOL. ORGANITZA: AMICS DEBESALÚ I EL SEU COMTAT.

IX Jornada d’Estudis Històrics i Patrimonialsde la Vall d’Àger i l’Alta Noguera. «El bandole-risme al Prepirineu»ÀGER, JULIOL. ORGANITZA: FUNDACIÓ ARNAU MIR DETOST.

IV Jornada Trencant el Silenci GUIMERÀ, JULIOL. ORGANITZA: GRUP DE RECERQUESDE LES TERRES DE PONENT.

X Jornada Cultural Coneix la TerretaLA TORRE DE TAMÚRCIA, 2 I 3 D’AGOST. ORGANITZEN:ASSOCIACIÓ CULTURAL LA TERRETA I CENTRED’ESTUDIS RIBAGORÇANS.

32a Diada Andorrana a la XLX Universitat Cata-lana d’EstiuPRADA DE CONFLENT, 17 D’AGOST. ORGANITZA:SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES.

Jornada «La revolució de 1868 a Valls. Reper-cussions de l’altre 1 d’octubre»VALLS, 28 DE SETEMBRE. ORGANITZA: INSTITUTD’ESTUDIS VALLENCS.

VII Trobada de Centres d’Estudis del Camp deTarragona, la Conca de Barberà i el Priorat. «Laxarxa de comunicacions»L’HOSPITALET DE L’INFANT, 28 DE SETEMBRE.ORGANITZEN: CENTRE D’ESTUDIS DE L’HOSPITALET DEL’INFANT, COORDINADORA DE CENTRES D’ESTUDIS DEPARLA CATALANA I INSTITUT RAMON MUNTANER.

XI Jornada d’Estudis Locals i Territorials CarmelBiarnésASCÓ, 5 D’OCTUBRE. ORGANITZEN: ASSOCIACIÓCULTURAL LO LLAÜT I CENTRE D’ESTUDIS DE LARIBERA D’EBRE.

XIX Cap de Setmana IbèricCERDANYOLA DEL VALLÈS, 5 I 6 D’OCTUBRE.ORGANITZA: COL·LECTIU DE RECERQUESARQUEOLÒGIQUES DE CERDANYOLA (CRAC).

Jornades Europees de PatrimoniCATALUNYA, DE L’11 AL 13 D’OCTUBRE. COORDINA:DIRECCIÓ GENERAL DE PATRIMONI DEL DEPARTAMENTDE CULTURA DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA

Amb el suport de:

Noticiari 2

EL MNACTEC I L’IRMU CONVOQUEN EL NOU AJUT DE RECERCA FRANCESC SALVÀ I CAMPILLO 2019 L’Institut Ramon Muntaner (IRMU) i el MuseuNacional de la Ciència i de la Tècnica deCatalunya (mNACTEC), a partir del conveni decol·laboració en el marc del qual també s’hacreat la nova línia d’ajuts a projectes de patrimoniindustrial, han obert una nova convocatòria: l’ajutde recerca Francesc Salvà i Campillo 2019. És unajut únic dotat amb 4.000 euros al qual poden op-tar els treballs de recerca històrica o patrimonialsobre els diferents àmbits que configuren el pa-trimoni, la història i la cultura industrial, científicai tècnica de Catalunya.Els investigadors interessats a presentar unasol·licitud ho poden fer de manera individual ocol·lectiva fins al dia 15 de juliol de 2019, a la seude l’IRMU. Les bases d’aquesta convocatòria espoden consultar a l’enllaç www.irmu.org/irmu/call/207.

L’XI COL·LOQUI INTERNACIONAL D’ESTUDISTRANSPIRINENCS, DEDICAT ALS POBLES ABANDO-NATS ALS PIRINEUS Els dies 4, 5 i 6 d’octubre de 2019 se celebrarà ala Seu d’Urgell l’onzena edició del Col·loquiInternacional d’Estudis Transpirinencs.«Els pobles abandonats als Pirineus: causes iconseqüències» serà el títol d’aquesta edició, quese centrarà en l’anàlisi dels pobles abandonatscom a espais per a la reflexió sobre la configura-ció actual dels Pirineus, a través de l’estudi de lescauses que van provocar l’abandonament i de laincidència que ha tingut en el paisatge, la histò-ria, l’economia i la societat del conjunt d’aquestterritori. Fins al 15 de juliol es poden enviar propostesde comunicacions a l’adreça transpirinencs@irmu. org. El termini per inscriu-re-s’hi acaba el 27 de setembre. Per a més infor-mació: www.irmu.org/projects/ transpirinencs.

XII Trobada de Centres d’Estudis i Estudiososd’Eramprunyà. «Dones al territori d’Erampru-nyà»SANT CLIMENT DE LLOBREGAT, 19 D’OCTUBRE.ORGANITZEN: CENTRE D’ESTUDIS DE GAVÀ, CENTRESD’ESTUDIS BEGUETANS, GRUP DE RECERQUESHISTÒRIQUES EL TORREÓ DE CASTELLDEFELS, GRUPTRES TORRES DE VILADECANS I CENTRES D’ESTUDISDE L’ANTIC SENYORIU D’ERAMPRUNYÀ.

VII Festival Músiques en Terres de CruïllaLA SÉNIA, 25, 26 I 27 D’OCTUBRE. ORGANITZEN:CENTRE D’ESTUDIS SENIENCS, AGRUPACIÓ MUSICALSENIENCA I INSTITUT RAMON MUNTANER.

16es Trobades Culturals PirinenquesSANT ANDREU DE SUREDA, 26 D’OCTUBRE.ORGANITZEN: SOCIETAT ANDORRANA DE CIÈNCIES ICENTRES D’ESTUDIS DEL PIRINEU.

II JORNADA D’HISTORIOGRAFIA LOCAL I COMARCAL:ELS ORÍGENS DE L’ÈPOCA CONTEMPORÀNIA (PRIMERAMEITAT DEL SEGLE XIX) I HOMENATGE A JOSEP FONTANAEl 9 de novembre tindrà lloc a la seu de l’Institutd’Estudis Ilerdencs, a Lleida, la segona edició de laJornada d’Historiografia Local i Comarcal, organit-zada per la Coordinadora de Centres d’Estudis deParla Catalana, l’Institut d’Estudis Ilerdencs il’Institut Ramon Muntaner.En aquesta ocasió, la jornada es dedicarà als orí-gens de l’època contemporània, la primera meitatdel segle XIX, i servirà d’homenatge a l’historiadorJosep Fontana, traspassat l’any passat.Comptarà amb les intervencions d’historiadorscom Rafael Zurita, Josep Maria Pons, Jordi Roca,Enric Vicedo, Llorenç Ferrer, Mercè Renom i JoanaMaria Pujades.Per a més informació: ccepc@iec.cat.

131416

1258

11

Agenda

noticiari)