Converses amb Don Melcior Rosselló i Simonet

Converses amb don Melcior Rosselló i Simonet (cat.)

Antoni Ramis Caldentey Palma. Mallorca. Illes Balears. 2004

Històries de Ca Nostra

Converses amb Don Melcior Rosselló i Simonet

Records, vivències, sentiments.

Antoni Ramis Caldentey Palma. Mallorca. Illes Balears. Any 2004

Capítols: 1 De com vaig conèixer i, posteriorment, recuperar la comunicació amb Don Melcior 2 El magisteri vocacional: Aprendre més que ensenyar. Carrera de Magisteri de Don Melcior. La professionalitat. 3 Dnya Marina, professora de música. Altres professors de la Normal. 4 El Pla professional de la República. Alumnes (Setembre 1931 a juny de 1936)



Records, vivències, sentiments. Any 2004

1 De com vaig conèixer i, posteriorment, recuperar la comunicació amb Don Melcior

Vaig conèixer a don Melcior l’octubre de 1967. Jo era alumne de la primera promoció

del Pla 67 i ell era regent de l’Escola Annexa de Magisteri i el nostre professor de

“Practiques”. En realitat jo ja l’havia “vist” en dues ocasions des del juny de 1965

quan jo m’examinava lliure (i suspenia) de l’assignatura que ell impartia al pla

anterior de magisteri: “cal·ligrafia”. Mentre feia la carrera, Don Melcior, juntament

amb mon pare, que també era professor de magisteri, Dnya Encarna Viñas, Dnya

Carme Eyaralar, Don Tòfol Serra i no record si algú més, era la persona, el professor,

que me va impactar més per la seva professionalitat, saber i humanisme.

Record que el primer dia de classe es dirigia ja a cada un de nosaltres amb el

tractament de Sr. (en aquell pla i temps encara teníem les classes separades els

alumnes de les alumnes) i pel nostre primer llinatge: “Miri, Sr. Amador”, “Escolti, Sr.

Ramis”. Jo havia tingut, abans, algun mestre o professor de memòria prodigiosa que,

desprès de prendre contacte amb cada alumne ja recordava sempre, durant el curs, el

seu nom, però mai cap que ja el sabés abans d’aquest primer contacte. Jo pensava

que era màgia això de Don Melcior.

Fa pocs dies, en una d’aquestes visites, que li faig ara, per anar recollint aquest

conjunt de records, me va donar l’explicació: “Jo, entre la matrícula i la primera

classe, anava a secretaria i estudiava i memoritzava totes les fitxes dels alumnes

nous, els seus noms i les fotografies de carnet, així abans del primer dia de classe ja

els coneixia a tots... i molt que m’havia costat aprendre a relacionar cada un (per la

fotografia de carnet) amb el seu nom”. I, per altre banda, era la primera vegada que

un professor ens tractava de Sr. i Vostè als alumnes. Fins aquell moment sempre els

alumnes havíem de tractar de Sr. i Vostè als professors, però mai passava a la

inversa.

En aquest sentit, record, quan jo tenia 10 anys, a l’Escola Graduada de Felanitx, haver

tingut un mestre extraordinari a la classe d’ingrés de batxillerat, Don Jaume Tomàs

Converses amb Don Melcior Rosselló i Simonet © Capítol 1. © arc46, grup de comunicació. Pàgina 1

(tot i haver més d’una escola que preparava per a l’ingrés, cada any eren alumnes de

Don Jaume Tomás qui se’n portaven les tres matricules d’honor que podia concedir

anualment l’Institut Laboral de Felanitx). Don Jaume Tomàs, a l’entrada i a la sortida

(quatre pics al dia, per que aquell temps la jornada era partida) es posava a la porta i

ens saludava a tots (“mocosetes” de 10 anys), un per un: “Buenos días” o “Buenas

tardes” (curiosament ens saludava en castellà, mentre que sempre que parlava amb

noltros a la classe ho feia en mallorquí) segons fos el cas. I cada un de nosaltres li

contestavem: “Buenos días tenga Usted” o “Buenas tardes tenga Usted”, també

segons el cas. A les sortides, quan ja estàvem un poc enfora de la porta, la majoria,

repetíem i afegíem: “Buenos días / Buenas tardes tenga Usted, que mañana no

vendré y pasado no lo sé”.

El fet d’acabar la carrera, el servei militar, de començar una altra carrera i exercir una

altra professió,... no sé que; la qüestió és que vaig perdre el contacte directe amb

Don Melcior, tot i que la seva vida i obra seguia molt present en el meu coneixement

a través de les moltes i llargues converses que jo tenia amb el meu pare (el meu

pare, com Don Melcior, era Director Escolar i, a més, director de l’Escola Santa Isabel,

a la que era mestra també molt bona, i molt apreciada, estimada i amiga, la dona de

Don Melcior, Dnya Esperança, que fa uns anys moria deixant un gran buit a l’ànima

del seu home i de molta gent que l’estimava molt).

Amb qui no he perdut mai el contacte ha estat amb els meus amics d’una de les

primeres escoles a les que hi vaig exercir el magisteri i, posteriorment, l’orientació

educativa itinerant, l’actual CP Son Oliva. Això m’ha permès, entre altres moltíssimes

satisfaccions professionals i, sobretot, personals, conèixer a Catalina Felani, mestra

també extraordinària (perdonau la reiteració de l’adjectiu, però no n’hi ha d’altre tan

fidel a la realitat d’aquestes persones: persones fora mida del que és el normal o

ordinari), a més de mestra de la paraula, amb qui, gràcies als amics de Son Oliva, he

coincidit en moltes ocasions, una d’elles, la seva impressionant i emotiva jubilació.

Quan Catalina es va jubilar va entrar amb gran entusiasme, a la “Germandat de

mestres jubilats”, germandat amb la que fa uns pocs anys, vaig poder col·laborar en

muntar la seva primera WEB (actualment en tenen una altra molt millor) a

suggeriment de Catalina Felani. Sempre que, en qualsevol de les múltiples ocasions,

ens trobàvem Catalina i jo, parlàvem de la Germandat i moltes persones de la

mateixa i, en especial, de Don Melcior, tan admirat i estimat per Catalina com per jo.

Quan Catalina, un dia, em va dir que Don Melcior me recordava molt bé i que havia


apreciat molt a mon pare i també a ma mare, li vaig requerir adreces, telèfons i que li

demanàs si no el molestaria que el visitàs.

Quan vaig tenir la tranquil·litat de saber que seria benvingut a ca seva el vaig

telefonar i vàrem acordar la primera visita. Això va ser el curs passat. La visita, per a

mi, va ser entranyable. Era com recuperar un pare pedagògic, uns valors humans i

socials que compartia, però que, actualment, no es viuen massa a l’ambient general.

Jo ja havia parlat en vàries ocasions amb un company meu de promoció, eivissenc, en

Joan Torres, que m’havia dit que Don Melcior era el professor i la persona que, a ell,

li havia impactat més i que li havia donat més llums per el caminar diari. Ens vàrem

veure aquest dia al jardí de ca seva, i me’n vaig anar, al cap d’unes hores, amb

l’esperit ben carregat i amb el desig, acceptat, de continuar amb les nostres

converses. Aquest curs, abans de la tercera visita, em va cridar la meva amiga,

companyera de la mateixa promoció, Francesca Dolç i me va implicar, cosa que li

agraeixo, en l’organització d’un homenatge a Dnya Encarna Viñas. Va ser un altre

motiu per a una altra visita a Don Melcior i demanar-li que intervengués en aquest

acte. Apart de Dnya Encarna, Don Melcior va ser el protagonista principal de

l’homenatge, en el que ens va donar una emotiva lliçó d’història viva de l’educació,

sense cap paper escrit, tot i haver moltes altres persones d’un altíssim nivell en les

seves intervencions, lloant la figura de Dnya Encarna: Pere Carrió, Bartomeu

Domenge, Miquel Vives, Pere Bru, Miquel Sbert, Marita Camacho, Gabriel Janer

Manila,... Llàstima que no hi hagués manera d’enregistrar aquesta intervenció!

Igualment també seria molt interessant poder disposar de la de Gabriel Janer Manila,

ja que les altres, no menys meritòries, crec que estan totes transcrites a paper.

Al dia següent, 13 de febrer, Don Melcior se n’anava a Barcelona amb Francesca

Comas, jove professora d’educació de la UIB, que s’haurà convertit en la seva

biògrafa, a intervenir en un acte semblant en homenatge a Dnya Rosa Roig i Soler,

organitzat per l’Associació d’antics alumnes de l’Escola Normal de la Universitat de

Barcelona.

Les tres converses a ca Don Melcior, com he dit, m’havien proporcionat molts d’ànims

i molts de coneixements, però els coneixements els oblidava molt ràpidament (els

anys no me perdonen ni a mi mateix) i vaig pensar que era una pena únicament

aprofitar la meitat, els sentiments, del regal que em fa Don Melcior. Així li vaig dir:

“Don Melcior, moltes de les coses que em conta se m’obliden molt ràpidament, li


sabria greu que féssim les reunions amb camera fotogràfica i magnetòfon?” “Però,...

–va contestar amb la seva modèstia- bé, el que vulgui, si vol, pot dur magnetòfon, el

que vulgui, però...” “I, a més, m’agradaria, publicar aquestes converses a l’arc46,

grup de comunicació, per a que les pugui gaudir molta més gent que jo totsol”.

Don Melcior, amb la transcripció d’aquestes converses a les mans, i l’entrevistador,

mirant, tots dos, l’objectiu de la camera fotogràfica, amb un somriure.

Al proper capítol:

2 El magisteri vocacional: Aprendre més que ensenyar. Carrera de Magisteri de

Don Melcior. La professionalitat.

© Melsior Rosselló i Simonet

© Antoni Ramis Caldentey

© arc46, grup de comunicació.


http://www.mallorcaweb.net/arc46

http://www.arc46.com/



Records, vivències, sentiments. Any 2004

2 El magisteri vocacional: Aprendre més que ensenyar. Carrera de Magisteri de

Don Melcior. La professionalitat.

Així va ser com vaig recuperar la comunicació verbal i afectiva amb Don Melcior (“Al

cervell es graven junts els records dels fets i els sentiments que anaven associats als

fets que recordam” Thomas A. Harris a l’obra de l’Anàlisi conciliatori o transaccional:

“Jo estic bé, tu estàs bé” que, en realitat, s’hauria de llegir: “Jo sols puc estar bé si tu

estàs bé” i s’hauria d’aplicar a tots els conflictes interns i internacionals per a evitar

tanta agressió i violència que ens ofereixen els dirigents de la postura: “Atès que tu

me fas estar malament jo te faré estar malament a tu”. A aquesta afirmació hi arriba

Harris d’acord amb les informacions donades pels experiments de Penfield,

neurocirurgià, que estimulava el cervell dels operats per a veure què experimentaven,

i les seves respostes).

Així començam amb les primeres visites i converses enregistrades. La primera pot

donar, ella tota sola, per a tres o quatre capítols (o inclús més), tot i haver estat una

visita controlada en el temps, una hora i mitja:

Arc Bé, don Melcior, el primer que li he de dir, abans de començar, és que a les sis i

mitja ho haurem de deixar ja que a les set he de donar una classe particular a una

nineta que ho necessita.

MRS Bé, idò, si vol podem cercar altres dies que li vagin millor.

Arc No, si aquest dia de la setmana és un dels que me va millor, però és que m’he

embolicat en tantíssimes coses que... Resulta que una amiga meva que treballa una

feina molt vàlida, però no qualificada, i poc valorada socialment, un dia, a principis de

curs, es va dirigir a mi, compungida: “resulta que la meva filla de vuit anys ho

suspèn, quasi tot, i algunes de les altres mares, que, a més, me recorden la meva

feina i que elles, moltes, tenen professions universitàries, o bé duen els seus fills a

classes particulars o bé me fan insinuacions de que la meva filla no podrà arribar molt

enfora. I jo me conformaria en que pogués fer un Cicle de Grau Mitjà, no necessit que


vagi a la Universitat, però, al menys que no hagi d’acabar fent la mateixa feina que

faig jo”. (aquesta família, amb un criteri erroni, però molt estès socialment, va voler

escolaritzar a la seva filla a un col·legi privat concertat, per creure que seria millor que

un públic). Jo li vaig dir: “No se preocupi, vostè sap que jo soc professor i a més

professor amb formació per a poder ajudar a nins i nines a qui els hi costa aprendre.

Si vol, podem intentar d’ajudar a la seva filla dos pics per setmana i mirarem com es

poden millorar aquests resultats” . Així vaig començar aquestes classes particulars a

aquesta nineta.

MRS Probablement vos ensenyarà més a vos que a ella aquesta feina que feis (ja he

pogut constatar que, efectivament, així és). Jo vaig tenir també una nineta, un poc

deficitària, quan jo tenia l’escola en es Coll de’n Rabassa..., que hi passava tot lo dia

totsolet allà, me’n duia es dinar amb una bicicleta, i llavors anava a aquesta classe. I

a poc a poc en vaig tenir dues o tres més, però les vaig deixar i només me vaig deixar

aquesta per que era la que més m’agradava. Era sa que em donaven menys, però era

una meravella de nina tan extraordinària com jo no he vist una altra cosa. M’ensenyà

molt, molt, aquesta nineta. Llavors son pare va haver de fugir corrensos cap a Alger,

que molts se n’anaven quan els negocis no els hi anaven bé, i la se’n va en dur i allò

es va acabar, i me sap molt de greu.

No, a jo me pareixen molt bé aquestes inquietuds. S’altre dia sa meva filla me diu:

“Papà, hem de xerrar tu i jo”. Uep i que passa, ara? “Mira, és que tenia un parell

d’amics a Artà i això, molts d’ells naturals d’allà, i sobretot un que té un negoci de

coses de turisme, però té sa mare, - i sa meva filla la coneix, i és una doneta vella,

amb es capet..., i problemes, per que no tenen cap al·lota a sa família, i li han hagut

de cercar una boliviana, i aquesta boliviana va dur sa filla, i sa filla, de tot d’una, tenia

moltes dificultats a s’Institut, quan va poder anar allà, però l’han empesa, s’inglès li

anava malament, sa meva filla li cercà un que li ajudàs, i ara va molt bé i un dels

principals d’allà que sempre anava amb n’Arnau?, DG amb en Damià (l’anterior

Conseller d’educació) -, i estam molt contents, per que ara va molt bé aquesta nina,

des de fa dos anys, i hem pensat en Jaume, que és aquest amic meu, i jo li pagarem

una carrera a Palma”. Dic, Uey... això ho hem d’aclarir, això s’ha de tenir..., dic, tu no

tens molta cosa, en Jaume, el teu amic té un negoci que ha muntat a força d’esforços,

però,... avant, avant, si te fa falta alguna cosa jo te podré ajudar, però jo tampoc...,

sempre he anat molt curt, no n’he sabut guanyar molts mai”...


Arc (aquí record tanta gent que necessita tants i tants de bens materials que no mira

prim amb la manera d’aconseguirlos, que són molt més pobres que Don Melcior,

encara que hagin aconseguit, de forma neta o bruta, milions d’euros. No record de qui

és la cita, totalment vera: "No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita; no és

més pobre qui menys té, sinó qui més ambiciona")

MRS ... I també, estar ara amb això es una bona senya. És un bon símptoma per que

se va perdre s’il·lusió dels mestres...

Jo lo que més m’aplanà, si ho de dir, és que jo per a començar a estudiar de mestre

(Don Melcior va fer la carrera de magisteri, pel Pla Professional de la República, entre

el curs 1933-34 i 1935-36. La tercera promoció d’aquest Pla. La va acabar mig mes

abans d’esclatar la guerra civil) primer vaig haver d’acabar es batxiller, també es vera

que el vaig acabar en els setze anys... , llavors vaig haver de fer un examen que era

molt difícil, sobretot de preparació, que va ser per a ingressar en es Pla, ens

examinàvem devers 47 o 48 i n’aprovarem 9 només, i llavors tres cursos que varen

ser molt intensos i difícil, per que les assignatures eren un poc noves, professors molt

il·lusionats, molta intensitat, totes ses Càtedres cobertes, i sobretot que dos

suspensos feien perdre es curs, no hi havia exàmens es setembre i si tornaves

suspendre me pareix que perdies tots els drets, no ho vull assegurar, però crec que

era així, i, clar, jo, de tot d’una, ja començava amb una, sa musica, suspesa, he estat

un home que no he sabut viure sense musica, però l’assignatura de música no

m’anava bé, no sabia distingir un Fa d’un Sol,... I lo gros va ser que allò que ens

havia costat tant i ens havia donat un cert prestigi, això amb la guerra, va pegar un

batut tan gros que hi va haver uns mestres que es feren mestres en tres mesos. I és

mèrit des Pla Professional, no sé si això s’hagués acabat, va ser las’il·lusió tan grossa

que ens va posar a noltros. Noltros creiem que en sortir i anar a una escola, i en

varem ésser així, per que jo vaig anar a s’escola i no vaig tenir cap dificultat per

dominar sa classe, per que sabíem ensenyar i els al·lots... jo encara no fa molts

d’anys, un dia que me passejava pes Molinar, que qualque dematí ens hi anàvem sa

meva dona Esperança i passejavem un poc per allà..., i un dia, d’enfora veig un

senyor que me mira i me mira i me mira, i se’n ve amb sos braços oberts, i va ser un

alumne de Sa Graduada meva de quan jo vaig estar aquests setze anys a Sa

Graduda,... “Don Melchor i jo... - i va començar a xerrar i me diu – Jo, sap que

esperava? Esperava, amb una il·lusió, quan vosté, devers les quatre (clar, sortiem a

les cinc) mos contava sa lliçó de s’història, es dia que tocava – diu – jo, aquelles

explicacions...”. Jo li vaig dir: Ja fa una partida d’anys. I llavors dic, és que,


vertaderament, un que ha après com ensenyar-los i com... Aquell al·lot recordava

aquella ensenyança com si l’hagués viscut, i jo passava tant de gust o més que ells. I

veure en que va acabar tot allò, mestres en tres mesos, sense cap preparació... Això

és el que més me va aplanar.

Al proper capítol:

3 Dnya Marina i les classes de música.

© Melsior Rosselló i Simonet

© Antoni Ramis Caldentey

© arc46, grup de comunicació.



Històries de Ca Nostra Conversacions amb Don Melcior Rosselló. Any 2004 3 Dnya Marina, professora de música. Altres professors de la Normal MRS …. ens examinarem devers quaranta i n’aprovarem 9 només. Només hi havia 9 places. I llavors tres cursos que varen ser molt intensos. I era difícil per què… assignatures un poc noves, professors molt il·lusionats, molta intensitat, totes ses càtedres cobertes, i, sobretot, que dos suspensos feien perdre el curs. No hi havia exàmens el setembre. Dues assignatures suspeses suspenies el curs i l’havies de tornar a fer ho tot (tot íntegre) i si tornaves a suspendre ho havies de deixar, me pens, no ho vull assegurar a això. I jo, de tot d’una, tenia la música suspesa. He estat un home que no he sabut viure sense música, però jo no sé distingir un Fa d’un Sol, i… ARC I la professora de música…? MRS Era una gran professora, jo ho he de reconèixer que era una dona excepcional. Quan Dnya Marina era professora de música a Sa Normal, tots els nins de Mallorca sabien un caramull de cançons populars, del País Basc, d’Astúries, gallegues, d’Andalusia,… de tot. D. Joan Capó (reconegut Inspector del temps de la República de qui du el seu nom el C.P. de Felanitx i un de Son Gotleu, així com el carrer de l’IES Francesc de Borja Moll que, abans va ser “Sa Normal”) anava a les colònies o a les escoles i deia als nins: “Mem, veniu -els feia posar al pati- quina cançó sabeu?” i sempre sabien un munt de cançons… I l’home encantat. Per que ara tots els nins tenen flautes però no n’hi ha ni un que la sàpiga tocar. A totes les cases, dins els calaixos hi ha flautes però ni les saben tocar… ARC I Dnya Marina va ser professora fins que va venir Marisa Arnica, no és vera? Per que jo tenc alguns companys un poc majors que jo que me diuen que la seva professora de música era Dnya Marina MRS Exacte. Dnya Marina va poder superar la depuració i no la llevaren, per que una professora de música… i va seguir després i… amb el mateix ímpetu i… Jo me’n record el dia que va venir a Sa Normal (a aquest temps “Sa Normal” era el que ara és l’IES Joan Alcover) el bisbe D. Enciso, que en aquell temps (després de la Guerra Civil) era… era lo fonamental. Va venir el bisbe Enciso, que era un home… (per l’expressió no sé si volia dir “molt ampulós”). Procedia de Ciudad Rodrigo. Ciudad Rodrigo és una ciutat castellana, salmantina molt interessant, amb unes murades que… Jo hi vaig estar i eren encantadors. I va venir aquí i es va trobar dins una ciutat i… però prest li va prendre el pols i el dia que va venir n’Enciso a Sa Normal, Don Pedro Amorós (era el capellà de Sa Normal, professor de religió, que també en va ser el Director, no sé si a aquest temps) diu: “Ho hem de fer bé, i … i tal”. “Bé, no pasi pena” I tots allà, ajudant-li i Dnya Marina va fer posar els al·lots i les al·lotes a l’escala (qui coneixeu l’escala principal de l’IES Joan Alcover, vos podeu imaginar l’ambient d’aquell acte) des d’adalt a baix. Va entrar n’Enciso per l’entrada i els al·lots romperen a cantar amb Dnya Marina que des d’adalt ho dirigia i va ser una cosa apoteòsica. I aquell home va quedar… I l’altra, no direm qui va ser la que va venir després, un dia va començar un concertet de no res al saló d’actes de la Normal, allà on ens reunirem l’altre dia per fer l’homenatge a n’Encarna Viñas, els al·lots partiren a cantar, un per aquí i un per allà… No va dominar “s’asunto”, va tancar el piano, se varen acabar els concerts de tota la seva carrera. No hi va haver un altre concert del al·lots, en canvi Dnya Marina cada punt anava…


Me’n record que vaig conèixer D. Gabriel Viñas (professor de pedagogia, pare de Encarna i Cèlia Viñas, persona molt admirada, que tornarà a sortir en moltes ocasions a aquestes converses), jo encara no el coneixia, per un concert que va donar el “coro” de l’Escola Normal al Casal Català i Dnya Marina tocava el piano, els alumnes damunt l’escenari i Don Gabriel Viñas diu “jo faré avui aquí la feina de girar la fulla, per que això…” I a cada cançó que acabaven ell girava i deia una cosa. Jo no he vist una cosa tan graciosa i tan acertada com aquelles… aquelles deu paraules que deia cada vegada que girava la fulla. Jo vaig quedar com excisat. Per ses cançons i per allò que deia D. Gabriel. I tenien una il·lusió… una cosa grossa. I aquesta il·lusió es va perdre després de “sa Guerra”. ARC Però allò que m’ha contat del bisbe Enciso devia ser després de la Guerra… MRS Clar que si. Dnya Marina va agontar. Va ser, diria jo, per ventura, la única catedràtica que no va afluixar gens per que els altres després de sa guerra no varen ser els mateixos… Dnya Catalina Vives i Don Josep (José Maria) Eyaralar MRS … Dnya Catalina (ARC: Catalina Vives, casada amb Don Josep Eyaralar, mare de Dnya Carme Eyaralar que va ser professora meva de dibuix a Sa Normal i Padrina de Carme Eyaralar, una amiga molt entrenyable) l’home tancat a Can Mir, l’home mort, Jo he vist, molts de pics, a Dnya Catalina amb sa (senalleta) du es dinar a s’homo per que ell estava molt malalt de l’estómac… I quan va sortir va viure tres mesos i llests… I ja no va ser la mateixa dona, no, no, no, no, i es que, clar… Dnya Catalina va ser la primera Dra. en ciències d’Espanya. La filla, na Carmeta (per a nosaltres, Dnya Carme, professora de dibuix i filla de Don Josep i Dnya Catalina Vives) era, i és, una meravella de nina. Tots ells (ARC: tota la família. Me parlava també d’un net de D. Pep i Dnya Catalina, germà de la meva amiga, molt bo treballant en informàtica) eren uns “fenomenos”. N’Eyaralar (Don Josep: José Maria Eyaralar) era home, una cosa…, jo crec que era el

més intel·ligent de tota Sa Normal. Lo que era un home un poc… però era.. una

cosa...

ARC I també era de professor de Pedagogia?

MRS Era de matemàtiques. Tenia un llibre de matemàtiques que es deia “Metodología

de las matemáticas” editat a l’editorial Reus de Madrid, que era una meravella, que

deien que era un llibre excepcional. Lo que llavors, quan unificaren les dues normals,

Sa Republica va unificar ses dues Normals, abans de sa Republica hi havia femenina i

masculina, sa masculina estava allà mateix on es varen unificar (el que ara és l’IES

Joan Alcover), i quan es va unificar, l’edifici de la Normal masculina, aquest edifici on

jo vaig estar de regent, es va fer exactament igual a dalt que a baix. A dalt era

“Escuela Práctica de Niñas” i la primera planta era: “Escuela Práctica de niños” (i

llavors Sa Normal d’homes s’unificà, i ses dones quedaren molt dolgudes d’això, per


que varen haver de quedar a “Sa Graduada” amb Dnya Rosario, que era sa Regenta.

Dnya Rosario era llesta i era viva, era una granaina..., així com Dnya Bel Ferretjans,

que desprès va venir ja no era lo mateix, però Dnya Rosario era un nirvi i un domini i

no havia...) I se varen ajuntar les dues Normals i, clar, se varen trobar que sa Normal

femenina estava al “Consolat de la Mar”, nada menos, per que al Consolat de la Mar hi

havia, a dalt, Sa Normal femenina, i, a baix, es Museu Pedagògic, vol dir, imagini,

quina importància que donaven a això en aquell temps... Ara és la seu des Govern de

les Illes Balears.

I es trobaren que havien d’encaixar es professorat i hi va haver casos que va anar bé. Per exemple Don Pep Eyaralar, era de Matemàtiques, però a ses dones hi havia Dnya Mercedes Usúa que també era catedràtica de matemàtiques. Catalana, també, catalana, però devia ser d’origen castellà, per que sempre parlava es castellà, no li vaig sentir mai una paraula en català. I Don Pep Eyaralar, galante, va dir que sa dona havia de triar primer i n’Usúa va triar Matemàtiques... i Don Pep va haver de dedicar-se a Física i Química, que no era lo seu, pero seguia escrivint coses de matemàtiques i a mi me va contar (per que jo desprès de la guerra hi anava a visitar-lo i mos contàvem ses penes, per que, en realitat, aquesta gent, lo mateix que jo, en aquest aspecte, no som més que uns vençuts, i fora cuentos), idò, me contava que n’Eyaralar tenia una relació amb aquesta editorial que li he dit de Madrid, editorial Reus, i aquest Reus d’aquesta editorial era un Reus que havia tingut alguna cosa que veure amb es Liceu Ripoll de Palma, en es llibres de Pedagogia ho trobarà, a més, en Miquel Deià en parla, me pens que per que hi va anar, llavors hi va haver el Liceu Espanyol, el Liceo Esapñol, però va ser una altra cosa, i no l’hi havien pagat es dret des llibre a n’Eyaralar i es trobà, desprès de la guerra, que aquests senyors de Madrid, unes bellísimes persones, i me va dir n’Eyaralar: “Ahora vivimos de lo que me van pagando de los derechos del libro”. Dnya Rosa Roig Aquí hon hi va haver discusions i fortes per a poder fer venir bé això (la unificació de les dues Normals), va ser entre els dos professors d’història. Una era Dnya Rosa Roig, per a mi la gran figura, per ventura, científicament, no superava a Dnya Catalina Vives en ciències, ni al seu home, Don Pep Eyaralar en matemàtiques, però tenia una bondat..., una manera d’ensenyar, una influència tan directa damunt els alumnes que... jo la vaig trobar, sempre, com una figura excepcional (jo no anava mai a Barcelona, mentre ella vivia, que no anàs a veure-la). I estava sancionada i... per que en es llibre que ha escrit na Francisca Comes sobre Dnya Rosa, que va ser empesa per jo, gràcies a Deu, a més ella ho ha reconegut en es llibre, deia, sabent tot això, i... jo duia un embull per que jo me deia: Què li deu passar a aquesta dona. I, a lo vist, és que va tenir tres processos, ni feren un, el va superar, ni feren un altre, li posaren una pena de trasllat i no sé que, d’això i d’allò, i, bé, tot arreglat, però això va anar a mans d’un altre jutge i aquest va dir: “oh i això és molt poc..., tornem a començar”. I trona’m hi torna-hi, torna a començar per tercera vegada. ARC I això va passar a Palma? MRS No, això era a Barcelona, l’estiu del 36 Dnya Rosa se’n va anar a passar l’estiu a Barcelona i... Si hagués quedat a Palma, l’estiu del 36 no sé que hagués passat. Tot això era a Barcelona.


ARC I això que vostè me conta de la unificació de les Normals va coincidir amb quan vostè era alumne de Sa Normal? (Ho dic per que sembla que coneix molt bé tot el que va passar a tots els professors). MRS Noooo. Això... Sa República va començar l’abril del 31, i tot d’una varen unificar les Normals (i jo no vaig començar fins el setembre del 33, dos anys desprès) i va passar aquest fet que jo li contava. Me deixi acabar que li conti... es lío d’Història. A Història es trobaren Dnya Rosa, amb tot el seu prestigi, i un professoret jove que havia aprovat una de ses darreres oposicions a Història, que també era sa càtedra d’Història, per que era mallorquí, que era Don Pep Ensenyat, que vostè deu conèixer... I Don Pep S’ecapirrotà que ell era mallorquí, que ell era home, que primer eren els homes que ses dones... i quasi, quasi hi va haver un “estimperi”... Menos mal que la cosa se suavitzà i Don Pep passà a Filosofia i Dnya Rosa, gràcies a Deu, quedà d’història.

Don Melcior, amb devoció, ens passa aquest sobre, l’original que té quasi 50 anys, un

poc romput,...

Don Melcior guarda, com un tresor, aquesta foto, dins el seu sobre original, dirigit a ell mateix, per part de Don Gabriel Viñas: D’esquerra a dreta, Donya Encarna Viñas, la seva mare i el seu pare, l’admirat Don Gabriel Viñas. El revers de la fotografia és un altre tresor històric i pedagògic

© Melsior Rosselló i Simonet © Antoni Ramis Caldentey © arc46, grup de comunicació. Al proper capítol: 4 El Pla professional de la República. Alumnes (Setembre 1931 a

juny de 1936).



Històries de Ca Nostra Conversacions amb Don Melcior Rosselló. Any 2004 4 El Pla professional de la República. Alumnes (Setembre 1931 a juny de 1936) Lo que hi va haver, aquestes coses que li he comentat de la unificació de les

dues normals..., lo que va anar molt bé, per que, entre una banda i s’altra,

no hi va haver buits.

Aposta, jo, els tres anys que vaig estudiar a sa Normal, no vaig tenir una hora de classe que no fos amb s’ho catedràtic. I, a més, amb una puntualitat... Ara hi ha que dir una cosa, podien ser puntuals, per que en aquell temps n’hi havia algun que sols tenia una hora de classe en es dia. Per que ja teníem homes i dones, ja tots junts. Per exemple Dnya Rosa venia i feia sa classe d’història... No era diària sa classe d’història, devia ser alterna. Ara, Dnya Rosa, llavors quedava, per que va ser la primera que va despertar els estudis de parvulistes aquí,... i ho feia per gust, llavors se va cuidar de catalogar tots els llibres de sa Normal. Llavors va venir “es Moviment” i la meitat se cremaren i els altres els tiraren. I, bé, però i qui ho podia sabre en això? I vivien sa vida d’allò. I Don Gabriel Viñas venia, feia ses seves classes i, llavors, tira a tira, davallava, i jo el sentia que davallava, i passava per davant es portal meu, qualque pic entrava i xerràvem (això devia ser bastant posteriorment, quan Don Gabriel, rehabilitat, seguia sent catedràtic de la Normal i Don Melcior ja era regent de l’Escola de Pràctiques –ambdues al mateix edifici, l’actual IES Joan Alcover, i me contava coses i... altres vegades no s’aturava. Per ventura s’aturava un pic cada vuit dies i... Això, lo curiós és que, Sa Normal (així) va començar a funcionar, amb Sa República el 31. La República va començar l’abril i el setembre ja va començar el primer curs (del nou Pla Professional) amb els primers alumnes. Entre l’abril i l’octubre ja havien fet la unificació de ses Normals, havien publicat el pla del Pla Professional de Magisteri que el secretari dels socialistes va ser el que el va fer, principalment, copiant-lo d’altres bandes d’Europa.. i varen fer les oposicions ja. En aquestes oposicions en varen aprovar sis o set només per que no n’hi anaren molts. Va ser, probablement la promoció que va tenir més bons alumnes, per que a aquesta promoció primera i va haver: En Pere Serra Pastor, que va ser un gran mestre, però llavors hi va haver els problemes de la guerra i... un desastre... N’Ataulfo del Hoyo, que era un gran home, n’Ataulfo del Hoyo, lo que era una cosa que... Na Barbara Bernat (ARC: jo vaig tenir l’oportunitat de tenir-la de Directora, devers l’any 1972, al col·legi públic Cecilio Metelo, actualment Eugenio López y López, el col·legi de la Plaça dels Patins, un dels meus primers destins professionals), una altra meravella... Na Rosa La Salle, una altra cosa extraordinària. En Gabriel Oliver que durant molts d’anys va ser mestre i director de primària del Col·legi Sant Josep Obrer (ARC: també vaig tenir l’ocasió de conèixer-lo i treballar molt prop d’ell, als voltants del 1965, a Sant Josep Obrer). I ell era mestre allà i...


Jo el vaig anar a cercar un dia a Gabriel, per a que fes una oposició a l’Annexa (l’Escola de Pràctiques de nins) i quedar-me’l i el tenia mig conquistat. També vaig anar a cercar a Don Bernat Amengual. Don Bernat Amengual que va ser el numero 1 de la seva promoció. I era un mestre excepcional. Lo que llavors se’n va haver d’anar a Amèrica i... ARC I vostè, Don Melcior, què, va ser de la tercera? MRS Sí, la tercera, que, en un sentit, va ser la millor, per que els professors ja havien entrat en el llibre del Pla nou, per que aquest pla nou els hi va venir un poc de sorpresa per que fins llavors, per exemple, d’història feien història i el darrer mes del curs feien “com ensenyar la història”, metodologia de la història; i, al nostre pla, la seva teoria era, “Han aprovat? (a aquell Pla Professional de la República del 31 les oposicions es feien per a accedir als estudis, no una vegada acabats els mateixos), idò ja basta, el que saben d’història ja basta. Ara que ho sàpiguen ensenyar”. I noltros no ferem més història, ni més matemàtiques, ni més física, ni més res d’aquestes matèries fonamentals. Férem Paidologia, férem psicologia infantil, i férem altres coses, però... de Geografia.. teníem “Geografia” d’en Chico Reyo, que encara tenc per allà a dalt... Idò aquests professors varen haver d’agafar llibres i començaren a sortir llibres, per exemple jo tenc el de Paidologia que l’emprat tota la vida, d’en Jaen i Peinado (dos professors, que un era Jaen de llinatge i l’altre era Peinado) i vaig arribar allà i era el tercer curs que aquests professors feien aquest Pla i, per lo tant, ja anaven molt bé. Jo vaig ingressar el 33, el 34 vaig començar el segon i el 35, acabant el 36, el tercer. Vol dir que vaig fer la carrera completa pel Pla Professional. ARC Si, però li va venir just. MRS Efectivament, jo vaig acabar el juny del 36 i un mes just desprès va esclatar el Moviment. Per que els altres alumnes de la promoció que venia darrera jo, el darrer curs, el feren... ARC Deu sap com. MRS Sí, jo ho sé com: De qualsevol manera. I lo gros va ser que, desprès que noltros, que havíem estudiat allò i ens havia donat un cert prestigi, i això va pegar un batut tan gros que hi va haver uns mestres que se feren mestres en tres mesos. ARC I això que vostè me conte d’aquests mestres que es feren mestres en tres mesos va ser una vegada acabada la guerra o durant la guerra? MRS No, això va ser una vegada acabada la guerra. Durant la guerra no hi va haver res. Les Normals varen quedar tancades totalment... Tot tancat. ARC I durant la guerra els nins i nines no anaven a Escola? MRS Els nins anaven a Escola amb els mestres que hi havia. Hi havia Escola, sí, sí, amb molts de canvis i molts de mestres depurats i llavors hi havia de posar interins, i... però con que hi havia el remanent dels mestres del Pla del 14 (Pla de magisteri anterior al Pla Professional del 31) que seguien abans d’estudiar el Pla de la República, amb aquests mestres tenien material humà de sobra per a poder cobrir les escoles. El contrari, hi va haver mestres que durant la guerra, sobre tot


dones, na Rosa Ordines que va haver d’anar a fer sa feina a Eivissa, la qual cosa era una bona preocupació per que, en temps de la guerra, haver-se’n d’anar a Eivissa era... I n’hi va haver un bon parell com ella. I, jo, per tot lo que li cont, jo crec que es mèrit més gros des Pla de la

República, va ser, tot i que això s’hagués acabat indiscutiblement, la il·lusió

tan grossa que ens va posar a noltros. Noltros creiem que en sortir i anar a

una Escola... En part va ser així, per que quan jo vaig acabar vaig anar a

l’escola i no vaig tenir cap dificultat amb els alumnes per a dominar la

classe. Tot d’una ja vaig tenir... per que sabiem ensenyar i els al·lots... Jo

encara no fa molts d’anys un dia, per devers es Molinar, que, qualque dia, si

feia un bon sol, me n’hi anava amb sa meva dona i passatjavem un poc per

allà, i un dia, d’enfora veig un senyor que me mira i me mira i me mira i se’n

ve amb els braços oberts i va ser un alumne de Sa Graduada meva de quan

jo vaig estar aquests setze anys a Sa Graduada: “Don Melchor, vostè, i jo...”

i començà a xerrar i me diu: “Jo, sap que esperava amb una il·lusió, quan

vostè s’horabaixa, devers les quatre i quart (sortíem a les cinc) ens contava

la lliçó de la història el dia que tocava”, i diu: “jo, aquelles explicacions...”

que jo vaig quedar com a empagait i és que, vertaderament, un que a après

com ensenyar-los i com a... Aquell al·lot recordava aquella ensenyança com

si fos... I jo passava tant de gust o més que ells.

Ara hi ha hagut un alumne meu de “Sa Graduada” que ha fet un treball sobre un curs de carrera..., no l’he deixat a ningú per que només en tenc un..., però si li he deixat a ell, un quadern de la visita d’Inspecció que me va fer en Blat Gimeno...

Don Melcior, a ca seva, mostrant, sobre un quadre, un camí recorregut, anunciat a “la Balanguera”, a Santa Maria del Camí, el seu poble natal.

© Melsior Rosselló i Simonet © Antoni Ramis Caldentey © arc46, grup de comunicació.



Converses amb Don Melcior Rosselló i Simonet

Documents

Transcript of Converses amb Don Melcior Rosselló i Simonet