COOPERACIÓ I DESENVOLUPAMENTcentredestudisafricans.org/wp-content/uploads/2011/05/co... ·...

COOPERACIÓ I DESENVOLUPAMENT NOVES VISIONS CRÍTIQUES

CENTRE D’ESTUDIS AFRICANS Redactor: Gustau Nerín Abad

Desembre 2005

Introducció ......................................................................................................................... 4

1. Temps difícils per a la cooperació ................................................................................. 5

1.1. Un nou món ............................................................................................................ 5

1.1.1. Canvis locals .................................................................................................... 5

1.1.2. Canvis internacionals ....................................................................................... 5

1.2 Nous enfocaments de la cooperació ........................................................................ 5

1.2.1. Nou enfocament dels donants .......................................................................... 6

1.2.2. Nou enfocament dels receptors........................................................................ 6

1.2.3. Nou enfocament en els estudis ........................................................................ 6

1.3. El cansament de la cooperació................................................................................ 6

1.3.1. Els rendiments decreixents .............................................................................. 7

1.3.2. Manca de sostenibilitat .................................................................................... 7

1.3.3. Manca d’un model de desenvolupament ......................................................... 7

1.3.4. Desenvolupament sense cooperació ................................................................ 7

1.3.5. El cansament dels receptors ............................................................................. 8

2. Noves propostes polítiques per al Sud ........................................................................... 9

2.1. El pla Blair .............................................................................................................. 9

2.2. EL NEPAD ............................................................................................................. 9

2.3. Cap a un impost universal .................................................................................... 10

3. Crítiques als agents de cooperació............................................................................... 11

3.1. Crítiques a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament .................................................. 11

3.1.1. El Sud, sotmès ............................................................................................... 11

3.1.2. L’AOD, eina neocolonial .............................................................................. 12

3.1.3. Entre la condicionalitat i l’abús ..................................................................... 14

3.1.4. AOD: cara i incompetent ............................................................................... 15

3.1.5. Una ajuda insuficient ..................................................................................... 16

3.1.6. Propostes de millora ...................................................................................... 16

3.2. Crítiques a les ONGs ............................................................................................ 17

3.2.1. La veu del Sud o les veus del Nord? ............................................................. 17

3.2.2. Democratitzadores però poc democràtiques .................................................. 19

3.2.3. Les ONGs, burocratitzades ............................................................................ 20

3.2.4. No-governamentals o governamentals?......................................................... 21

3.2.5. Més, o menys incompetència? ....................................................................... 22


3.3. Crítiques a les consultories ................................................................................... 23

3.3.1. Autocrítica inexistent ..................................................................................... 23

3.3.2. Escassa reflexió intel·lectual ......................................................................... 24

3.3.3. Un discurs del Nord per al Nord .................................................................... 25


4. Crítiques al model de desenvolupament ...................................................................... 27

4.1. Desenvolupament sense reforma mundial? .......................................................... 27

4.1.1. Projectes de cooperació sense canvis estructurals? ....................................... 27

4.1.2. Beneficiaris o receptors de l’ajuda? .............................................................. 28

4.1.3. Contra les revolucions al Sud ....................................................................... 29

4.1.4. Propostes de millora ..................................................................................... 30

4.2. La cooperació, eina de propaganda ...................................................................... 31

4.2.1. Propaganda al Nord ....................................................................................... 31

4.2.2. Propaganda al Sud ......................................................................................... 32


5. Crítiques al desenvolupament ...................................................................................... 34

5.1. Cooperació sense desenvolupament? ................................................................... 34

5.2. Ni cooperació, ni desenvolupament...................................................................... 34

5.3. Propostes de millora ............................................................................................. 35

6. Altres formes de solidaritat? ........................................................................................ 36

6.1. Sensibilització i denúncia política ........................................................................ 36

6.1.1. Informar o escandalitzar ................................................................................ 36

6.1.2. Aportacions i limitacions de les campanyes populars ................................... 37

6.2. Cap a unes relacions internacionals més justes .................................................... 37

6.2.1. Denúncia activa ............................................................................................. 38

6.2.2. Aportacions i limitacions de les campanyes de denúncia ............................. 39

6.3. Noves vies per a la cooperació? ........................................................................... 39

6.3.1. Nous agents de cooperació ............................................................................ 39

6.3.2. Foment dels microcrèdits .............................................................................. 40

6.3.3. Cap a una gestió comuna dels béns comuns .................................................. 40

Introducció En aquest apartat de l’estudi, es farà una anàlisi sobre les noves visions crítiques de la cooperació, que estan guanyant influència a Catalunya i al conjunt del món. La tria dels materials a incloure en aquesta anàlisi s’ha realitzat en base a diversos criteris:

1. Esperit crític: No s’han inclòs les teories propugnades pels organismes internacionals, ja que, de fet, aquestes són la base per a la majoria d’estudis sobre la cooperació. 2. Novetat: S’han elegit publicacions aparegudes en els darrers 5 anys, excepte algunes que per la seva rellevància mereixien ser incloses. 3. Referències a la cooperació al desenvolupament: Per qüestions d’espai, no s’han inclòs els múltiples estudis sobre el desenvolupament econòmic del Sud, sino tan sols a aquells que fan èmfasi en el paper de la cooperació internacional. Tampoc s’han inclòs els anàlisis dedicats exclusivament a l’ajuda d’emergència. 4. Èmfasi en els problemes del Sud: No s’han inclòs aquelles publicacions que tan sols es refereixen a la cooperació com una eina política dels estats del Nord. 5. Respecte a les realitats del Sud: S’han valorat especialment aquells textos que pretenen mantenir la diversitat de les cultures del sud. 6. Prioritat en l’Àfrica: S’han triat, preferentment, els estudis relatius a l’Àfrica.

Aquest anàlisi pretén recopilar diverses teories diferents. Les crítiques a la cooperació no formen un conjunt homogeni i coherent, sino que procedeixen de camps diferents i reverteixen en propostes ben diverses. Hi ha qui només vol modificar alguns comportaments dels organismes de cooperació, d’altres qüestionen l’essència mateixa del desenvolupament... En aquest informe, sense renunciar a presentar el punt de vista del redactor, oferirà una visió de conjunt de les diferents teories. Aquest informe es divideix en 6 capítols. Els dos primers són introductoris: es refereixen a la situació actual de la cooperació i a les noves iniciatives polítiques en aquest àmbit. El cos central de l’estudi ocupa 3 capítols, en els que es recopilen els punts de vista crítics sobre la cooperació. En el capítol 3 s’hi analitzen els discursos que qüestionen els agents de la cooperació sense qüestionar l’essència mateixa d’aquesta. En el capítol 4, s’hi inclouen les teories que exigeixen un canvi de model de cooperació. Les tesis més radicals, aquelles que rebutgen el paradigma del desenvolupament es recullen en el capítol 5. En el capítol final, el número 6, s’hi analitzen les modalitats de cooperació que es presenten com alternatives, per veure si presenten els inconvenients de les formes clàssiques de cooperació i si poden contribuir al desenvolupament.

1. Temps difícils per a la cooperació L’apreciació de la cooperació, en els últims anys, ha sofert alguns canvis substancials, tant al nostre país com al conjunt del món. L’optimisme generalitzat que despertava la cooperació fa uns anys ha deixat pas a alguns interrogants, a clares suspicàcies, o fins i tot al pessimisme més absolut.

1 Avui en dia és molt comú parlar de “reinventar” l’ajuda internacional,

2 o de

“redissenyar-la”, “revitalitzar-la”... Es planteja la necessitat que les ONGs “canviïn les seves pràctiques”, “reorientin la seva missió”,

3 “es redefineixin”,

4 “s’autocontrolin” o es “reinventin”...

5

1.1. Un nou món Aquestes dinàmiques recents responen a diversos motius: a un canvi en l’escenari internacional, a la pròpia evolució de la cooperació a casa nostra, i al “cansament” generat per cinc dècades de cooperació.

1.1.1. Canvis locals _ A Catalunya, la cooperació és un fenomen molt recent, que va néixer amb un gran impuls i va generar moltes expectatives.

6 No ha estat capaç de respondre a les esperances excessives

que s’hi van dipositar. _ La campanya en favor del 0,7 % de 1994 va ser un èxit de mobilització, però no va aconseguir canviar les polítiques de cooperació.

7

1.1.2. Canvis internacionals _ Després de l’11 de setembre, i sobretot amb la impopular invasió de l’Iraq, es va fer patent que les grans potències usaven la cooperació en combinació amb les seves estratègies polítiques i militars encaminades al domini del Sud. Això va fer que certs sectors del món de la solidaritat es qüestionessin la seva missió i les seves relacions amb els Estats del Nord.

8

_ Durant els anys noranta es va fer evident que la fi de la guerra freda no afavoriria el desenvolupament del Sud.

9

_ El Nord ha imposat als organismes internacionals les tesis neoliberals. Molts sectors del Nord creuen que no cal la cooperació, sino que el desenvolupament vindrà amb l’estricta aplicació de les lleis de mercat.

10

1.2 Nous enfocaments de la cooperació Aquests canvis de l’escenari mundial i de l’escenari local, ha derivat en canvis substancials de l’actitud dels donants i dels beneficiaris de l’ajuda, però sobretot ha suposat un canvi radical en el plantejament dels estudiosos del tema.

1 Unzeta, s.d.

2 Olivier, 2004.

3 Eade – Ligteringen, 2004: 13.

4 Serrano, 2002: 93.

5 Saxby, 1998: 95.

6 Martínez, 1997: 52-53; Pereda, 1999: 128.

7 Rodríguez, 2001: 117.

8 Cortés, 2004: 24; Sáenz de Miera, 2004; García, 2003: 233-247; González Bustelo, 2004: 5.

9 Rist, 2004: 181.

10 Picas, 2001: 39.

1.2.1. Nou enfocament dels donants _ A Catalunya, des de la campanya pro 0,7 % del 1994, la popularitat de la cooperació s’ha estabilitzat o a disminuït.

11 El nombre de voluntaris és molt baix, i hi ha molt poc coneixement

real sobre què són la cooperació i el desenvolupament.12

_ Hi ha una creixent tendència a l’autocrítica per part de membres i ex membres d’organismes de solidaritat.

13 Les ONGs pateixen una crisi de legitimitat, però també d’eficàcia.

14

_ En l’actualitat pràcticament tots els tècnics reconeixen que la cooperació pot no funcionar i que pot tenir resultats negatius per als receptors.

15

_ Hi una crisi de confiança entre les poblacions del Nord envers l’eficiència de l’ajuda, i fins i tot envers la seva credibilitat.

16

_ La manca d’esperances respecte a la cooperació generen cinisme i disminueix el respecte envers les poblacions del Sud.

17

1.2.2. Nou enfocament dels receptors _ Des del Sud es fan crítiques molt dures a la recolonització que suposa la cooperació, tant per part d’intel·lectuals, com de polítics.

18

_ En alguns països, sobretot islàmics, la cooperació és vista amb reticència per bona part de la població, per les seves implicacions polítiques.

19

_ Per primera vegada hi ha hagut manifestacions a l’Àfrica en contra de la cooperació al desenvolupament (amb recents protestes a Kampala i a Líbia).

1.2.3. Nou enfocament en els estudis _ S’incrementa substanciosament, a Catalunya i al conjunt del món, la publicació d’estudis crítics sobre cooperació i desenvolupament.

20

_ Aquests estudis crítics guanyen projecció acadèmica i influència social, i comencen a prendre l’hegemonia en el camp intel·lectual. _ Des del 1990 es comencen a qüestionar les dades macroeconòmiques i s’estudia més l’impacte real de les pràctiques de cooperació sobre les comunitats del Sud.

21

1.3. El cansament de la cooperació Sens dubte, un dels principals factors del pessimisme imperant en els estudis sobre la cooperació al desenvolupament, és la modèstia dels resultats obtinguts, en relació amb els esforços esmerçats durant els darrers 50 anys.

22 Les consecucions han estat escasses, fos

quina fos l’estratègia triada: el socialisme africà, els microprojectes, l’ajustament estructural...23

Ni el Sud s’allibera del subdesenvolupament, ni s’aconsegueix acabar amb la pobresa (especialment, a l’Àfrica, on no s’han tornat a repetir els índex de creixement dels anys seixanta).

24 Alguns parlen, obertament, de fracàs.

25 I hi ha qui anuncia la fi del

desenvolupament i l’inici de l’era del post-desenvolupament.26

El “cansament de la cooperació”

11

Baiges, 1996. 12

Picas, 2001: 259 i 365. 13

Mende, 1975; Picas, 2001: 488; Wolfe, 1996: 1. 14

Sampedro – Jerez – López, 2002: 273. 15

Edwards, 2003: 45. 16

Saxby, 1998: 68; Pereda, 1999: 109. 17

Sogge, 2004: 232. 18

Tandom, 1998: 251; Traoré, 2004: 19. 19

González Bustelo, 2004: 5. 20

Sogge, 2004: 16. 21

Arce – Long, 2000: 1. 22

Develtere – Fonteneau – Pollet, 2004: 809. 23

Hyden, s.d. 24

Mosley, 2003: 149; Santamaría, 1999: 151. 25

González Parada, 2001: 54. 26

Rist – Rahnema – Esteva, 1992.

ha provocat que les ajudes del Nord arribessin al seu punt més baix a l’any 200027

(tot i que actualment hi ha una clara tendència a la recuperació).

1.3.1. Els rendiments decreixents Alguns teòrics mostren molta preocupació, perquè amb la cooperació no s’aconsegueix desenvolupar cap zona, per més diners que s’hi inverteixin. Fa alguns anys es pensava que la cooperació tan sols tenia un problema quantitatiu: faltaven diners (era la lògica de la campanya del 0,7 %).

28 Avui en dia se sap que no és tan senzill: inclús els més ferms defensors de la

cooperació pensen que no només calen més recursos, sino que també s’han de gastar de forma diferent.

29

El problema és que, segons alguns estudis, l’ajuda és eficaç quan representa un petit percentatge del producte interior brut (PIB) d’un país, però resulta problemàtica quan aquest percentatge és molt alt (com succeeix a tot el continent africà).

30 Per més que es s’incrementi la

despesa en cooperació, als països més pobres, el nivell de la vida de la població no millora, i hi ha el perill de crear una forta dependència i de bloquejar les estructures locals.

31 El pla

Marshall, que molts cops es posa com model de desenvolupament reeixit, era en realitat un pla de reconstrucció, i va suposar un màxim d’un 2 % del PIB dels països afectats (mentre que la cooperació supera el 20 % del PIB a molts Estat africans).

32

1.3.2. Manca de sostenibilitat Hi ha un ampli consens respecte a que el Sud no necessita ajudes puntuals, sino que cal que assoleixi un desenvolupament sostenible. Però la cooperació ha tingut molta més eficàcia com a organisme de distribució de caritat que com a facilitador d’un creixement estable. Les teories del desenvolupament sostenible són hegemòniques al món de la cooperació, però la sostenibilitat continua essent una assignatura pendent.

33 Si aquest model es manté, malgrat

totes les evidències, és perquè no s’han trobat alternatives.34

1.3.3. Manca d’un model de desenvolupament Els donants del Nord han aconseguit consensuar un model de cooperació internacional que, amb lleugeres variacions, s’aplica a tot el Sud. En canvi no hi ha consens sobre quin desenvolupament hauria de produir aquesta cooperació.

1.3.4. Desenvolupament sense cooperació Alguns dels casos més rellevants de desenvolupament econòmic dels darrers anys no han anat acompanyats d’una presència massiva d’ajuda internacional (és el cas de la Xina, dels “tigres” asiàtics o d’Illa Maurici). De fet, com resalta un científic africà, no hi ha cap país que s’hagi desenvolupat mitjançant projectes.

35 En canvi, tot i que en alguns països hi hagin nombrosos

projecte qualificats d’exitosos, aquests no contribueixen substancialment al seu desenvolupament.

36 Alguns teòrics consideren que la creença en què la cooperació solucionarà

tots els problemes del desenvolupament no és res més que un mite.37

27

Alonso, 2003: 153. 28

Baiges, 1996: 119. 29

Martínez, 1196: 38. 30

Sogge, 2004: 212. 31

Sogge, 2004: 204. 32

Gabas, 2003: 18. 33

Rist, 2004: 35. 34

Escobar, 1995: 212. 35

Edwards, 2003: 150. 36

Nerín, 2003: 113. 37

Gabas, 2003: 138.

1.3.5. El cansament dels receptors El fracàs de nombrosos projectes de cooperació fa que les poblacions i les institucions del Sud rebin amb molt d’escepticisme les noves propostes de projecte.

38

38

Olivier, 1995.

2. Noves propostes polítiques per al Sud Hi ha un ampli consens sobre les limitacions de les polítiques de cooperació dels estats del Nord. Tal i com es gestiona actualment, l’ajuda internacional és incapaç de desenvolupar àmplies regions del Sud, que cada cop estan en una situació pitjor. Aquesta inquietud ha portat a formular polítiques alternatives.

2.1. El pla Blair El pla Blair consisteix en una proposta d’augmentar substancialment l’ajuda destinada pels països del Nord a l’Àfrica. La seva proposta, amb modificacions, ha obtingut el suport del G-8, de la Unió Europea, i fins i tot del govern dels Estats Units. Entre els seus objectius hi ha: doblar l’ajuda a l’Àfrica en un breu període de temps; concentrar la cooperació en la sanitat i en l’educació; alleujar el deute dels països menys avançats; millorar la governabilitat de l’Àfrica; i incrementar la qualitat de l’ajuda. Avantatges: * Va associat a una reducció del deute (tot i que insuficient).

* S’incrementa substancialment el volum de l’ajuda. * S’intenta coordinar als agents de la cooperació. Desavantatges:

* No es qüestiona el model de cooperació i s’insisteix en vies que han fracassat fins ara. * No s’actua sobre les causes de fons del desenvolupament, perquè no altera les relacions internacionals. * Tot i que l’ajuda assoleixi el volum previst, encara és molt petit en relació a les necessitats del continent africà. * Es pretén incrementar la condicionalitat, amb el que encara es limitarà més la sobirania dels estats africans. * La cooperació es posa al servei dels interessos geopolítics del Nord.

Valoració: El pla Blair neix desfasat. La seva proposta és positiva pel que fa a la reducció del deute, però les iniciatives relacionades amb la cooperació suposen perseverar en iniciatives que són en una via morta.

2.2. EL NEPAD El NEPAD (Nou Partenariat per al Desenvolupament d’Àfrica) és un pla aprovat per la Unió Africana, que es basa en tres iniciatives diferents impulsades per l’ONU i pels presidents de Sud-àfrica, Nigèria, Algèria i Senegal. El NEPAD parteix de l’acceptació, per part dels països africans, de les directrius sobre desenvolupament del Fons Monetari Internacional i de les agències de l’ONU. La UA exigeix una major capacitat de decisió dels africans sobre les ajudes, i a canvi es compromet a respectar els criteris dels donants: millora de la governabilitat, èmfasi en el desenvolupament humà, respecte al medi ambient i als drets humans...

39

Avantatges: * És una de les úniques iniciatives que ha sorgit de l’Àfrica. * És una estratègia comuna de tots els països africans. * Compta amb un cert suport al Nord, i per això és viable. * Pot atreure més ajudes i nous inversors privats . Desavantatges: * La UA ha incomplert la major part dels seus compromisos anteriors.

39

Kabunda, 2005.

* No compta amb suport popular a la mateixa Àfrica. * Assumeix l’ordre neoliberal dictat pel Nord. * No suposa cap replantejament a les vies de cooperació que han fracassat. Valoració: El NEPAD suposa la completa acceptació de la globalització per part dels països africans. A més, suposa una aposta pels mecanismes de cooperació actuals, justament quan aquests són més qüestionats. El NEPAD està condemnat a perpetuar el subdesenvolupament, perquè implica la renúncia a qualsevol modificació de l’estructura sociopolítica de l’Àfrica.

40

2.3. Cap a un impost universal En els darrers anys s’ha vingut fent la proposta d’establir un impost universal, que s’hagués de pagar a tot el planeta i que servís per a accions de col·laboració amb els països del Sud.

41 El

govern francès ha donat suport a aquesta proposta, que també ha gaudit del suport de nombrosos organismes de cooperació. Hi ha qui suggereix, en lloc d’impulsar aquest impost, crear un fons, amb aportacions governamentals i privades, que permeti doblar el volum de la cooperació. I alguns proposen una taxa sobre els moviments especulatius de capitals i sobre el tràfic d’armes per enriquir aquest fons.

42 Malgrat tot, hi ha fortes resistències a aquestes

iniciatives, i sembla poc viable a curt termini; a més, no replanteja les bases de la cooperació, que cada cop són més qüestionades. Avantatges: * Un impost suposaria una mesura obligatòria, i no optativa com fins ara és la cooperació. * S’incrementarien substancialment els fons per a ajudar al Sud. Desavantatges: * Si no es milloren els sistemes de participació en la comunitat internacional, el Sud podria patir encara majors imposicions del Nord que ara, amb l’impost. * No s’ha plantejat què es pot fer amb els fons recaptats; amb les estratègies de cooperació actuals no serviran per desenvolupar el Sud. Valoració: Aquesta improbable iniciativa hauria d’anar acompanyada d’una major capacitat de decisió del Sud a l’ONU i als organismes internacionals. I els fons destinats haurien de ser canalitzats de forma adequada per a què serveixin per alguna cosa.

40

Traoré, 2004: 56. 41

Alonso, 2003: 173. 42

Olivier, 2004: 115.

3. Crítiques als agents de cooperació Les crítiques més freqüents a la cooperació al desenvolupament no ataquen al fonaments d’aquest fenomen, sino que tan sols qüestionen l’eficàcia i la legitimitat dels agents de desenvolupament (les institucions internacionals, els governs del Nord, les ONGs, els “experts”...). Aquests autors no creuen necessària una reforma del model de cooperació, ni dels seus objectius, sino tan sols un canvi en els actors implicats en l’ajuda internacional. Però aquesta reforma no serà gens fàcil. Amb els ingents fons dedicats a la cooperació, en els darrers 50 anys s’ha creat una autèntica “indústria del desenvolupament”.

43 Es detecta

una forta competència entre els agents de cooperació per accedir al “mercat de la beneficència”.

44 En molts casos, els organismes de cooperació han crescut de tal forma que els

seus objectius principals ja han variat: ja no treballen bàsicament per desenvolupar els països del Sud, sino que acaben donant prioritat al seu propi creixement.

3.1. Crítiques a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament L’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) ha acumulat moltíssimes crítiques. Les poblacions del Nord i del Sud cada cop tenen una pitjor percepció dels organismes internacionals que planifiquen la cooperació; de fet, tant el Banc Mundial com el G-8 i l’OCDE s’han de protegir per impressionants barreres policials cada cop que es reuneixen.

Són molts els defensors de l’ajuda internacional que s’oposen radicalment a les polítiques de cooperació dels països del Nord i dels organismes internacionals. Malgrat tot, avui en dia la major part d’ajudes del Nord es canalitzen a través de l’AOD. És més: les ONGs estan sotmeses a les directrius de l’AOD. Espanya, com a país involucrat recentment en la cooperació, ha copiat les polítiques de cooperació d’altres països de l’UE,

45 i per tant té unes

polítiques molt similars a les d’aquests.46

3.1.1. El Sud, sotmès La relació entre els països donants i els receptors és absolutament desigual, com reconeixen implícitament molts dels responsables de cooperació dels governs del Nord.

47 La capacitat de

decisió dels països del Sud, en els afers relatius al desenvolupament, és pràcticament nul·la. Els receptors de l’ajuda són a l’extrem inferior d’una llarguíssima cadena de decisió (se’ls exigeix que “s’apropiïn” d’uns projectes dissenyat per d’altres).

48

La cooperació no consisteix només en l’entrega per part dels països donants d’uns béns i serveis. Els països rics, a canvi de les seves ajudes, exigeixen als pobres que se sotmetin a les directrius econòmiques i polítiques que els “recomanen”. Els països que s’aparten de les línies polítiques considerades “correctes” pel Nord, veuen retallat d’immediat el flux d’ajudes(i, en ocasions, aquest es pot arribar a tallar).

49 D’aquesta forma, la sobirania dels

països del Sud queda substancialment reduïda.50

Els plans de cooperació dissenyats des del Nord responen a les lògiques dels donants i no a les dels receptors. Es considera que hi ha una forma correcta de realitzar les coses, l’occidental, que ha de ser adoptada pels països del Sud que tenen estructures “primitives” o errònies. La màxima expressió d’aquest autoritarisme la trobem en els projectes sanitaris, que consideren la biomedicina com l’única via vàlida de millora de la salut, i rebutgen els recursos sanitaris de bona part del planeta com “supersticions”.

51

A més, l’AOD acostuma a actuar amb una mínima coordinació amb el país receptor. I quan aquesta coordinació existeix, és tan sols aparent, perquè el donant acostuma a imposar

43

Rist, 2004: 285. 44

Sogge, 2004: 30. 45

CAD, 2003: 87. 46

AECI, 2003: 30. 47

AECI, 2003: 9. 48

Sogge, 2004: 92. 49

Sogge, 2004: 148; González Alonso, 1998: 331. 50

Traoré, 2004: 135. 51

De Kadt, 1993: 171; Nerín, 2003.

els seus criteris als agents locals.52

Ni tan sols hi ha una coordinació eficaç entre els donants.53

La tendència a la descentralització de l’ajuda, als estats del Nord, no ha fet més que agreujar els problemes de coordinació.

54 D’aquesta forma, les institucions del Sud han de multiplicar els

seus esforços de gestió per adaptar-se als cronogrames, les prioritats i les mecàniques de les diferents contraparts.

55 La volubilitat dels donants (que poden canviar d’idea quan volen)

genera incertesa al Sud. A més, els Estats del Sud, han d’assumir la costosa gestió de molts projectes iniciats des del Nord, sense consulta.

56 En alguns casos, això fins i tot és intencionat:

és freqüent que els estats del Nord imposin als del Sud grans infraestructures, de molt difícil manteniment, perquè d’aquesta forma, els estats del Sud s’endeuten i estan més sotmesos.

57

3.1.2. L’AOD, eina neocolonial Les ajudes oficials dels països del Nord estan sotmesos als interessos polítics dels “donants”. Molts cops la cooperació es posa al servei de la raó d’Estat,

58 i això pot arribar a ser molt

perjudicial per als països del Sud que, com més ajudes reben, més estan sotmesos a la tutela del Nord.

59 El 63 % de l’AOD mundial parteix de només 4 donants, Estats Units, Japó,

Alemanya i França, i són aquests quatre Estats els que dicten les directrius mundials de cooperació.

60

La cooperació multilateral sovint es posa al servei dels Estats més influents.61

El FMI i el Banc Mundial, els organismes que més pes tenen en la planificació del desenvolupament i de la cooperació,

62 són dirigit pels membres que tenen més capital i per això serveix,

bàsicament, als interessos de la gran banca i del govern dels Estats Units (i no als dels països del Sud).

63 També el Comitè d’Ajut al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per la

Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) segueix les directrius ideològiques de l’executiu nord-americà.

64 I la cooperació de l’Estat espanyol es sotmet a les directrius de

l’OCDE, de la UE i de l’ONU.65

Els donants, a l’hora de cooperar, prioritzen a aquells països que estan dins de la seva esfera d’influència, els més productius, o els que els resulten d’interès geoestratègic.

66 Alguns

Estats, com Egipte, han obtingut una important contribució econòmica a causa de la seva aliança estratègica amb Occident.

67 Per això, tot i que en teoria els donants haurien de reduir el

flux de cooperació als països corruptes o als que no respecten els drets humans, les ajudes han seguit afluint a certs estats autocràtics i corruptes.

68 En alguns casos, la cooperació

internacional ha reforçat dictadures.69

En alguns casos, els estats del Nord ni tan sols han tingut escrúpols en comptabilitzar com “cooperació” la seva ajuda militar. És particularment escandalós, per exemple, el cas francès, en que part dels fons d’ajuda s’han gastat en contribuir militarment al sosteniment de règims despòtics.

70

En els darrers anys, dins les polítiques de cooperació occidental, s’hi han començat a incloure les operacions militars designades com “accions humanitàries”. Aquestes, tot i que empren el pretext dels drets humans, reforcen la capacitat d’ingerència dels occidentals sobre

52

Sidibé, 2004: 156. 53

Sogge, 2004: 88. 54

CAD, 2003: 72. 55

Torres, 2001: 62. 56

Torres, 2001: 72-73. 57


AECI, 2003: 10. 59

Santamaría, 1999: 157. 60

Gabas, 2003:33. 61

Vernières, 1998: 34; Sogge, 2004: 75; Santamaría, 1999: 130; González Alonso, 1998: 311. 62

Traoré, 2004: 60. 63

Sogge, 2004: 75; Santamaría, 1999: 156. 64

Sogge, 2004: 80. 65

AECI, 2003: 10. 66

AECI, 2003: 8. 67

Maneu – Casellas, 1998: 10. 68

Sogge, 2004: 147; González Bustelo, 2004: 12; Martínez, 1996: 530; Torres, 2001: 36. 69

Sogge, 2004: 152. 70

Olivier, 2004: 80.

les poblacions del Sud.71

Són les grans potències les que decideixen on cal actuar i què cal fer (la seva actuació és molt qüestionada des del punt de vista del dret internacional).

72 I, sovint,

actuen amb l’anomenada política de baixes zero, que comporta greus danys per a les poblacions civils implicades.

73

Les antigues potències colonials utilitzen l’AOD com un mitjà per refermar els seus vincles amb les seves ex colònies, i per garantir que preserven la seva “influència” (o, dit d’una altra manera, el seu domini neocolonial).

74 Part de la despesa en AOD no es destina realment a

fomentar el desenvolupament, sino a reforçar les relacions bilaterals (n’és un clar exemple la despesa milionària de França en la promoció de la Francofonia o el quantiós percentatge destinat per l’AECI a cultura i beques).

75 Les prioritats polítiques poden entorpir la cooperació.

Espanya, tot i que no destina gaires recursos a cooperació, la dispersa entre un gran nombre de països, bàsicament llatinoamericans, i aquesta dispersió va en contra de la seva eficàcia.

76

Un dels objectius de l’AOD és contribuir a la seguretat dels estats del Nord. Quan les grans potències detecten greus situacions de pobresa en llocs on poden generar inestabilitat, mobilitzen la cooperació internacional per evitar que la situació acabi comprometent l’equilibri geoestratègic.

77 En aquest sentit, moltes vegades les seves polítiques no tenen com prioritat

desenvolupar les poblacions del Sud, sinó tan sols apaivagar-les momentàniament. L’AOD no només està al servei de la raó d’Estat en l’àmbit polític, sino també en l’econòmic (se l’ha arribat a qualificar de “mercadeig de la solidaritat”).

78 Els països del Nord

prioritzen, en les seves ajudes, a aquelles zones del Sud on els interessa invertir. La cooperació es considera com a una contrapartida a avantatges comercials o a facilitats per a les inversions de l’estat “donant”. A l’Estat espanyol es diu que la cooperació és una “eina de relacions prioritàries”, és a dir, un instrument per promoure les exportacions. Al 1999, el Ministeri d’Economia espanyol va bloquejar l’esborrany de llei de cooperació que havia preparat el Ministeri d’Afers Estrangers, perquè va considerar que no protegia prou els interessos espanyols. I l’AECI exigeix a les ONGs que expliquin con beneficien els seus projectes a l’economia espanyola (i la majoria de les ONGs accepten aquestes condicions).

79

D’aquesta forma, tot i que en teoria les institucions internacionals consideren prioritaris als països menys avançats (PMA) en el repartiment d’ajudes, la major part d’aquestes es destinen als països de desenvolupament mitjà, que són els que ofereixen millors perspectives per als inversors occidentals.

80 Alguns dels PMA han anat veient com la cooperació s’anava

reduint, a mesura que continuaven empobrint-se.81

La cooperació oficial de l’Estat espanyol, per exemple, no va destinada als països més pobres, sino que es concentra en uns pocs estats de nivell mig en els que hi ha moltes inversions hispanes.

82 L’Àfrica Negra, teòricament la zona

més necessitada de cooperació, tan sols rep un 11,7 % de les ajudes de la Cooperació Espanyola.

83 Un dels principals beneficiaris de les ajudes financeres del Ministeri d’Economia,

durant anys, va ser la Xina, un país teòricament no prioritari.84

L’objectiu principal de l’AOD, moltes vegades, és oferir beneficis al país “donant”; per això la majoria dels seus projectes no es destina a la lluita contra la pobresa, un sector on és difícil obtenir beneficis, sinó en d’altres àmbits més rendibles, com la construcció d’infraestructures. Per això hi ha molt poca AOD que es destini a les zones rurals, i encara menys que reverteixi en les classes socials baixes. D’aquesta forma, la injecció de capitals de l’AOD pot revertir en un augment dels desequilibris socials.

85 Els països del Nord, desitjosos

d’obtenir beneficis ràpids de la seva cooperació, ofereixen més capitals als bancs de

71

Sánchez Rubio, 2004: 36 i 58. 72

Sánchez Rubio, 2004: 22; Guevara, 2004: 70. 73

Tirman, 2002: 160. 74

Sogge, 2004: 11. 75

Olivier, 2004: 79; CAD, 2003: 18. 76

CAD, 2003: 15; Martínez, 1996: 463. 77

Cortés, 2004: 60; Duffield, 2004: 58. 78


Romero, 2002: 47. 80

Torres, 2001: 34; Vernières, 1998: 34; Mende, 1975: 91; Gabas, 2003: 43; Sogge, 2004: 54. 81

Sidibé, 2004: 150. 82

Martínez, 1996: 414; CAD, 2003: 15. 83

Picas, 2003: 428; CAD, 2003: 34. 84

Martínez, 1996: 514. 85

Torres, 2001: 74.

desenvolupament (que ofereixen rendiments) que no pas a les agències de l’ONU.86

Els Estats del Nord han obtingut ingents beneficis econòmics de l’ajuda que han “ofert” al Sud; de tal forma hi ha qui opina que el Sud ha ajudat a desenvolupar al Nord, mentre el Nord subdesenvolupava el Sud.

87

En alguns casos d’aquestes ajudes arriben a ser escandaloses (els comportaments immorals poden ser quantiosos, perquè hi ha molta opacitat respecte a les actuacions de l’AOD).

88 L’ajuda alimentària contribueix a fer que els pobles del Sud depenguin d’aliments que

ells no produeixen, vulnera les lleis locals de molts països i ajuda a l’empobriment de molts pagesos.

89 Un percentatge substancial de les ajudes oficials franceses és desviat cap a

empreses amb relacions privilegiades amb l’administració gal·la, o cap a socis d’empreses franceses establerts als països receptors.

90 Bona part de les ajudes nord-americanes per a la

lluita contra la SIDA beneficien a empreses farmacèutiques dels Estats Units.91

També han estat molt criticats els crèdits FAD, que concentren un alt percentatge dels diners invertits en cooperació a l’Europa comunitària. Els crèdits FAD reverteixen, principalment, en mans d’algunes empreses europees que inverteixen al Sud.

92 Els països del Sud que contracten

obres o serveis mitjançant els crèdits FAD paguen entre un 15 i un 50 % més del preu de mercat habitual. Molts cops, quantitats milionàries van a parar a mans d’intermediaris, amb comptes a paradisos fiscals.

93 Els beneficis reals per al Sud, doncs, són més aviat minsos,

perquè els FAD contribueixen a incrementar el seu deute.94

En realitat, no acompleixen els requisits oficials per ser considerats AOD, però malgrat tot es computen dins d’aquesta.

95 A

més, en molts casos les concessions vulneren la normativa legal, i alguns crèdits es destinen a la venda d’armes.

96 La manca de transparència en la concessió d’aquests crèdits ha estat

constant, tal i com han reconegut en alguns casos inspeccions oficials, tant espanyoles com de la Unió Europea.

97 Espanya, a més, pràcticament no destina crèdits FAD als països africans,

teòricament els més necessitats d’ajuts.98

La cooperació no és només una eina de domini neocolonial dels Estats del Nord, sinó també de les seves empreses. El Nord no vol renunciar als beneficis que pot aportar-li la “indústria del desenvolupament”. El president del Banc Mundial va afirmar que “El Banc Mundial ha de liderar el negoci del desenvolupament”. Les empreses del Nord cada cop estan més implicades en la cooperació, i ja han aconseguit ser considerades “agents socials” per diversos organismes gestors de l’AOD (tot i que no treballen per desenvolupar el Sud, sinó per obtenir beneficis). L’ONU ha arribat a proposar el Contracte Global (The Global Compact), en el que es demana la contribució de les empreses a les estratègies de cooperació. Moltes empreses tracten de millorar la seva imatge col·laborant amb l’ONU (és l’anomenat “rentat blau”); això ha arribat a qüestionar la independència de l’organisme internacional.

99

3.1.3. Entre la condicionalitat i l’abús La cooperació imposa als països del Sud condicions draconianes (tot i que pot oferir

clàusules més favorables als països aliats al donant).100

Als Estats del Sud més propers socialment a Occident, des del Nord se’ls donen ajuts pressupostaris; però als Estats més llunyans, considerats “menys fiables” tan sols se’ls ofereix ajuda mitjançant projectes, que

86

Sogge, 2004: 102. 87

Rodríguez, 2001: 83. 88

Sogge, 2004: 79. 89

Picas, 2001: 163; Sogge, 2004: 150; Shiva, 2004: 94. 90

Olivier, 2004: 88. 91

Tirman, 2004: 173. 92


Bruna, 1997: 213-216; Martínez, 1996: 520. 94


Bruna, 1997: 204; Mateu – Casellas, 1998: 30. 96

Martínez, 1996: 509. 97

Romero, 2003: 56; Bruna, 1997: 38, 210 i 217; Maneu – Casellas, 1998: 16-17, 55 i 136;

Martínez, 1996: 503; Olivier, 2004: 60. 98


Romero, 2002: 29-36. 100

Sogge, 2004: 89.

garantitza un major control del donant.101

I com més febles són els Estats del Sud, més els hipoteca la cooperació i menys capacitat de negociació tenen amb els grans organismes d’ajuda.

102 Els líders africans han de respondre, prioritàriament, davant dels donants i només

secundàriament davant dels seus conciutadans. En realitat, la influència de les institucions responsables de la cooperació sobre les decisions dels governs del Sud no és proporcional amb la seva aportació econòmica. A algunes zones d’Àfrica, com Somàlia, les remeses de diners dels emigrants són majors que les ajudes internacionals.

103

Una de les imposicions més greus sobre els països del Sud va ser forçar-los a l’aplicació d’uns plans d’ajustament estructural (PAE), que van tenir uns elevadíssims costos socials.

104 Durant els anys vuitanta i bona part dels noranta, els organismes internacionals van

obligar a un desmantellament dels Estats del Sud, que va resultar molt negatiu, especialment per les poblacions africanes.

105 I, a la llarga, es va veure que els PAE no tenien efectes positius

sobre la reducció de la pobresa.106

Les condicions per a obtenir ajuda poden ser extremadament abusives: les grans

potències poden exigir als països del Sud que votin a favor seu a l’ONU (com ho fa Xina amb referència al tema de Taiwan);

107 algunes potències, com França, exigeixen la compra de

material militar al seu país a canvi de la seva cooperació; Espanya i França, a l’Àfrica, han pressionat amb la cooperació per obligar als Estats a adaptar determinades polítiques lingüístiques; els països del Sud són obligats a acceptar tractats internacionals sense cap reserva...

3.1.4. AOD: cara i incompetent L’AOD, en principi, treballa de la mateixa forma que una administració pública, amb funcionaris, estructures molt complexes i molt extenses... Això suposa uns costos molt alts, i una escassa flexibilitat, que va en detriment de l’eficàcia de la cooperació.

108 El percentatge de l’AOD que

es destina als salaris de tècnics i a l’adquisició de béns per als cooperants és molt alta i va en detriment dels fons destinats realment al desenvolupament del Sud

109 (en alguns projectes, el

50 % del pressupost és per als salaris dels “experts”).110

L’ajuda tècnica (la tramesa “d’experts”) constitueix una de les principals vies de cooperació d’Estats com França, però la seva eficàcia ha estat molt qüestionada des del Sud...

111

Alguns governs amb tendències neoliberals han reconegut que l’AOD era massa cara; per això deriven molts projectes cap a les ONGs, que acostumen a treballar amb sous i estructures més econòmiques.

112 L’AOD no només resulta cara per als països del Nord, sinó

també per als del Sud. Allà s’hi generen “burocràcies nacionals” que depenen de l’ajuda i que resulten per als seus països encara més costoses que les elits d’experts occidentals.

113 A

aquestes elits tan els fa, que els projectes tinguin èxit o no, l’únic realment important és que es mantingui el volum de cooperació (i els seus beneficis personals).

114 Els governs del Sud, amb

la cooperació, poden acabar per incrementar el seu deute envers els donants. En canvi, al Nord tots els projectes finançats es computen com ajuda efectivament atorgada al desenvolupament del Sud, fins i tot aquells projectes que s’han reconegut com un fracàs.

115

Una altra acusació molt freqüent contra l’AOD es refereix a la seva manca d’eficiència. Els organismes oficials d’ajuda, en les seves estadístiques, presenten un alt nombre de projectes reeixits, però tots aquests projectes no han repercutit en un desenvolupament dels

101

Picas, 2001: 20. 102

Negrao, 2004: 143; Traoré, 2004: 49. 103

Sogge, 2004: 56, 104

Santamaría, 1999: 151. 105

Sogge, 2004: 158; Traoré, 2004: 47. 106

Sogge, 2004: 204; Santamaría, 1999: 151. 107

Gabas, 2003: 69. 108

Pereda, 1999: 135. 109

Martínez, 1996: 455; Torres, 2001: 113. 110

Sogge, 2004: 111. 111

Sidibé, 2004: 153. 112

Rodríguez, 2001: 90. 113

Sogge, 2004: 102. 114

Sogge, 2004: 152. 115

Rodríguez, 2001: 85.

països on s’han implementat.116

Hi ha qui parla d’una “bombolla” que rodeja el món de l’AOD i que la desconnecta del món real.

117 L’ajuda no sempre té efectes positius. En algunes

ocasions, provoca problemes de caràcter macroeconòmic. En lloc de dinamitzar les economies locals, la cooperació internacional pot augmentar la inflació, deteriorar la taxa de canvi de la moneda local, augmentar les desigualtats socials o disparar la corrupció...

118 En poques

ocasions l’AOD recorre als avaluadors externs, per la qual cosa no es pot saber amb exactitud els seus resultats (hi ha tendència a maximitzar les seves realitzacions als informes oficials).

119

La cooperació del govern espanyol ha estat especialment criticada per la seva escassa professionalitat i per la manca de coordinació amb la resta de donants.

120

L’AOD en les últimes dècades ha liderat les polítiques de desenvolupament de la majoria de països del Sud. En aquest sentit, l’AOD és responsable del fracàs del desenvolupament a molts Estats, que van ser obligats pels donants a adoptar unes mesures que no servien per a res. Malgrat tot, els responsables de la planificació i de la cooperació mai no són qüestionats pels resultats dels seus projectes. Els fracassos de les polítiques que ells han dissenyat sempre són atribuïts als governs del Sud.

3.1.5. Una ajuda insuficient Inclús molts dels partidaris de l’AOD consideren que l’ajuda que les institucions del Nord destinen al Sud és absolutament insuficient (de fet, els propis líders d’aquests països ho han reconegut en donar suport a la Iniciativa per Àfrica de Tony Blair). El percentatge del PIB occidental destinat a cooperació és molt menor al destinat a d’altres prioritats. En cap cas l’ajuda constitueix una prioritat per a Occident. I en realitat, l’AOD molts cops és menor del que oficialment és computa, perquè hi ha moltes despeses que es comptabilitzen com aportacions al desenvolupament i que en realitat no s’orienten amb aquest sentit: sous de cooperants, centres culturals al Sud, beques per a estudiants del Nord...

3.1.6. Propostes de millora Els qui consideren que l’AOD presenta els problemes anteriorment exposats, proposen algunes actuacions per millorar-ne l’eficàcia: * Col·laborar amb les ONGs.

Però, com veurem a continuació, les ONGs presenten alguns problemes d’eficàcia, i en alguns casos la vinculació AOD-ONGs ha anat en detriment del prestigi d’aquestes últimes.

* Millorar la participació del Sud en els programes d’ajuda. Evidentment, seria una mesura apreciable, però és difícil que es dugui a terme, ja que la relació dels actors de la cooperació del Nord i del Sud està condicionada per l’hegemonia occidental.

* Millorar el control de les poblacions del Nord sobre l’AOD. Suposaria un reforçament del control de les ajudes que evitaria manipulacions. Però cal destacar que les poblacions del Nord no són els receptors, que són els que realment haurien de tenir el protagonisme en aquesta qüestió.

* Millorar la representació del Sud en els organismes internacionals. Òbviament, seria una de les mesures més eficaces, però es ben difícil que els països del Nord renunciïn als privilegis adquirits.

* Incrementar el pressupost de l’AOD. Molts dels problemes que es detecten amb l’ajuda no són de caràcter quantitatiu, sino també qualitatiu. Un augment dels diners destinats a cooperació fins i tot podrien agreujar alguns dels problemes detectats.

116

Torres, 2001: 25. 117

Gabas, 2003: 103. 118

Torres, 2001: 81. 119

Rodríguez, 2001: 85. 120

Rodríguez, 2001: 92.

3.2. Crítiques a les ONGs Les ONGs es presenten com una alternativa a l’AOD, i demanen part dels fons que canalitza aquesta. Malgrat tot, no sempre han demostrat estar més capacitades que la cooperació oficial.

121 Les ONGs han estat, fins fa poc temps, els agents de cooperació millor percebuts per

la població.122

Se les valora positivament perquè es pressuposa que són més eficients i més econòmiques que l’AOD, però sobretot s’elogia el seu voluntarisme, i això els permet de defugir moltes crítiques. Però en els darrers anys, les ONGs han patit una crisi de legitimitat; inclús els propis membres es qüestionen a qui representen i qui les representa... S’ha iniciat un qüestionament en profunditat dels seus objectius, de la seva eficàcia, i del seu impacte, al Sud i al Nord.

123 Alguns escàndols de corrupció han posat de relleu que aquestes institucions poden

presentar tants problemes com l’AOD.124

Inclús els FMI i el BM, que durant molt de temps van potenciar les ONGs, en molts dels seus informes, actualment, qüestionen la seva representativitat i la seva eficàcia. L’AOD és bastant homogènia, perquè a tots els països occidentals segueix les directrius del FMI, de l’OCDE i de les agències de Nacions Unides; en canvi, les ONGs són molt més diverses. N’hi ha de diferents orígens: algunes són confessionals, d’altres polítiques, d’altres independents... N’hi ha que han sorgit al país, i d’altres que han arribat de l’estranger...

125 Inclús en el sí de cada ONG hi ha postures força diferents: entre els finançadors

i els gestors, entre els voluntaris que són sobre el terreny i la cúpula...126

Malgrat aquesta diversitat, hi ha prou elements comuns entre les ONGs per fer una anàlisi conjunta sobre els seus problemes, ja que el seu paper, en el marc internacional, tendeix a homogeneitzar-se.

3.2.1. La veu del Sud o les veus del Nord? Les ONGs del Nord es presenten als seus països com les defensores de les poblacions del Sud front a les agressions procedents tant del Nord com del Sud. Però en realitat, ningú els ha atorgat cap representativitat;

127 aquesta tan sols es deriva de la bona voluntat que es

pressuposa a aquests organismes. Al Nord les ONGs pretenen representar al Sud, però les poblacions del Sud no tenen cap dubte que les ONGs, tant les del Nord com les del Sud, representen al Nord. Les ONGs són finançades pel Nord, i els béns que reparteixen procedeixen del Nord, per això són identificades amb el Nord.

128 No s’equivoquen; les ONGs del Sud, per obtenir finançament, han

d’adaptar-se a les preferències dels donants i dels governs del Nord. Qualsevol actitud contrària a les prioritats dels seus finançadors pot comportar un tall del flux d’ajudes, i per tant pot portar a la desaparició de l’entitat.

129 És més, per a moltes societats del Sud, que basen la

seva economia en la reciprocitat, el fet de rebre un do de les ONGs suposa assumir un deute envers ella, i atorga als donants una posició d’autoritat sobre els receptors.

130

De fet, bona part de les ONGs del Sud han aparegut a causa de l’afluència de diners del Nord. Des que els organismes internacionals van designar les ONGs com instruments de les seves polítiques, en van sorgir moltes de noves a molts països del Sud.

131 A alguns països,

com Moçambic, l’aparició de les “multinacionals de la caritat” (les grans ONGs del Nord) va repercutir en la creació de nombroses ONGs locals amb escassa representativitat social.

132 Les

ONGs del Nord actuen com a filtre entre els finançadors dels projectes i les ONGs del Sud, perquè tan sols donen suport a les entitats i els projectes que els seus finançadors consideren prioritaris

133 (els projectes no responen a la voluntat de la població local, sinó que segueixen els

121

Rodríguez, 2001: 93. 122

Ballesteros, 2002: 105. 123

Sampedro – Jerez – López, 2002: 273; Howell – Pearce, 2001: 91. 124

Gómez, 2005: 138 i 154. 125

Romero, 2002: 31. 126

Picas, 2001: 242. 127

Díez, 2002: 156. 128

Temple, 1988: 100; Negrao, 2004: 143. 129

Sogge, 1998b. 130

Temple, 1998: 95-100. 131

Arellano – Petras, 1994: 556. 132

Negrao, 2004: 139. 133

Martínez, 1997: 37,

criteris dels “tècnics” de les ONGs del Nord).134

Els donants exclouen a determinats grups del Sud amb molta popularitat (com els islamistes, o els de base familiar o clànica) per recolzar a aquells que s’adapten més a les seves necessitats, i a la mentalitat que volen difondre.

135 En

realitat, bona part dels projectes del nord s’imposen en base a models abstractes, i es destinen molts pocs esforços a consultar a la població receptora.

136

Moltes ONGs del Sud s’han constituït amb un sol objectiu: recaptar diners del Nord. La seva prioritat no és tenir èxit en projectes que més tard funcionin per sí mateixos, sinó obtenir continus projectes amb finançament exterior amb els que lucrar-se. D’aquesta forma, aquestes iniciatives van en contra de la sostenibilitat. A més, això provoca un desviament de les prioritats de les poblacions del Sud

137 (moltes ONGs, per exemple, amplien el seu àmbit d’actuació o

“inflen” els seus projectes per tal de recaptar més subvencions).138

Algunes ONGs del Sud, de base popular, han perdut representativitat al rebre finançament exterior.

139 Les cúpules han

decidit adaptar els seus objectius i les seves pràctiques en base a les prioritats dels donants i han convertit les seves entitats en empreses de serveis, que ni tan sols són rentables.

140

Els organismes de cooperació tenen l’estructura que els exigeixen els seus donants.141

Fins i tot s’han constituït ONGs, amb una inoperant estructura de president, vocals... en societats igualitàries, com els pigmeus.

142 I si els donants no troben entitats que s’adaptin a les

seves necessitats, inicien projectes de “dinamització comunitària”, amb la finalitat de crear contraparts “adequades”. Aquest tipus d’iniciatives, que es podrien definir com d’enginyeria social, són molt comunes a l’Àfrica.

143 D’aquesta forma, la cooperació intenta adaptar les

societats del Sud a les seves dinàmiques burocràtiques, en lloc d’adaptar els projectes i els mecanismes d’ajuda a les necessitats i les realitats de les societats del Sud. En algunes ocasions, les ONGs del Nord creuen que les ONGs del Sud no són prou competents, i per evitar el bloqueig de les iniciatives de cooperació acaben assumint tot el procés de pressa de decisions.

144

Les poblacions d’algunes zones del Sud no mostren excessiu entusiasme per les ONGs. Alguns governs del Sud tampoc les accepten, però les toleren perquè són promogudes per la cooperació internacional.

145 De fet, les ONGs són entitats de lliure adscripció, a les què

hom s’hi apunta voluntàriament, però que teòricament defensen interessos col·lectius. Això no és ben vist a moltes societats del Sud, de base comunitarista, en les què només la comunitat pot defensar interessos col·lectius (ningú té dret a lucrar-se amb la defensa d’aquests). D’aquí que l’afluència de projectes, en algunes zones, hagi provocat greus conflictes socials. Com les ONGs responen a les decisions d’Occident, es guien per les prioritats de les societats del Nord.

146 El món de la cooperació es basa en les tendències ideològiques

occidentals, al marge del que creguin prioritari les poblacions del Sud; d’aquesta forma l’ajuda va prenent diverses formes: cristianització, socialisme, ecologisme, feminisme, laïcisme... De fet, molts tècnics d’ONGs tenen forts xocs en arribar sobre el terreny, i es senten frustrats perquè les poblacions no actuen com ells ho havien previst.

147 El seu objectiu de fons es

difondre les ideologies occidentals, considerades superiors, al Sud; d’aquesta forma arriben a constituir un “cavall de Troia”, que alguns autors consideren etnocida.

148 De fet, el mateix

concepte de “societat civil” i d’ONG, respon a un model occidental d’organització social, però és aliè a la major part de societats del món, ja que parteix d’un fonament individualista i antiestatalista.

149

134

Cortés, 2004: 88; Saxby, 1998: 85. 135

Negrao, 2004: 146; Howell – Pearce, 2001: 25 i 185. 136

Sogge, 2004: 119. 137

Howell – Pearce, 2001: 177. 138

Halley, 2004: 207; Sogge, 2004: 118. 139

Arellano – Petras, 1994: 552; Jaime, 2004: 195. 140

Sogge, 2004: 127. 141

Sogge, 2004: 125. 142

Howell – Pearce, 2001: 187. 143

Hyden, s.d.: 314; Howell – Pearce, 2001: 102. 144

Sogge, 2004: 98 i 119; Sadek, 1998: 52. 145

Arellano – López, 1994: 553. 146

Sogge, 2004: 108. 147

Olivier, 1995. 148

Temple, 1988: 97. 149

Howell – Pearce, 2001:2-5 i 39.

3.2.2. Democratitzadores però poc democràtiques Les ONGs del Nord, en els darrers anys, s’han proposat impulsar la democràcia als països del Sud. Creuen que una millora dels governs del Sud repercutirà amb un desenvolupament dels seus països. Malgrat tot, en el seu sí es detecten greus dèficits democràtics. En primer lloc, les ONGs treballen en benefici de les poblacions del Sud, però els receptors de l’ajuda tenen molt poca capacitat de decisió sobre allò que es fa, i no disposen de mitjans per controlar les ONGs que diuen treballar en nom seu.

150 Els pobles del Sud no

supervisen ni les ajudes ni les entitats que fan de pont amb els finançadors. Aquesta manca de transparència ha facilitat l’aparició d’alguns escàndols de corrupció (hi ha ONGs que han obtingut subvencions per a projectes inexistents, o que han rebut múltiples ajudes per a projectes de cost molt baix). Les ONGs del Nord solen ser molt exigents a l’hora d’exigir democràcia interna a les seves contraparts del Sud: els demanen la integració de dones als organismes directius, que hi hagi mecanismes de participació, que la cúpula no respongui a xarxes familiars i clàniques... Però les pròpies ONGs del Nord molts cops no assoleixen aquests nivells de participació

151 i no

tenen comportaments democràtics.152

Hi ha molt poca transparència pel que fa a les seves operacions financeres, i les ONGs són reticents a sotmetre’s a consultories externes.

153 Alguns

sectors conservadors del Nord es neguen a que s’incrementin els diners destinats a les ONGs mentre es mantingui aquesta seva opacitat, i la seva desconfiança sembla lògica.

154

El paper dels socis sovint queda amagat pel protagonisme de la junta directiva. Els nivells de participació dels donants en la presa de decisions de les ONGs tendeix a disminuir.

155

Tot i que el discurs oficial presenta les ONGs com un canal de participació dels ciutadans, en realitat aquests ciutadans esdevenen simples consumidors de “béns no governamentals”.

156 Ni

tan sols els tècnics que treballen sobre el terreny tenen gran influència: les grans línies de treball les dicten les cúpules de les associacions.

157 I la tendència a transformar les ONGs en

fundacions agreuja aquesta manca de democràcia interna, ja que les fundacions tenen un funcionament bàsicament autoritari.

158 Les bones intencions d’aquest tipus d’associacions fan

que els donants pressuposin una actitud ètica dels seus directius, suposició que no sempre es confirma.

159 Els tècnics i els directius de les ONGs fan de pont entre els donants i els receptors,

però la relació entre aquests dos grups és inexistent, la qual cosa situa als “experts” en una situació de privilegi.

160

A Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol, aquest problema és especialment greu, perquè el teixit associatiu de les ONGs és més aviat dèbil, ja que el seu creixement ha sigut molt ràpid i promogut per les institucions.

161 La cultura participativa, entre els donants i els

voluntaris és molt escassa.162

Hi ha ONGs que tenen més treballadors que socis.163

Les ONGs tendeixen a substituir la participació dels socis per campanyes publicitàries (i han aconseguit molt ressò mediàtic, a desgrat de que representen un sector minoritari de la societat).

164 Aquest

pot ser un dels motius de la minva de prestigi de les ONGs com organitzacions de participació popular.

165 A més, l’opinió pública és molt voluble en temes de solidaritat internacional, perquè

hi ha un absolutament desconeixement dels problemes del Sud. D’aquí que sigui més popular

150

Traoré, 2004: 123. 151

Saxby, 1998: 70. 152

Revilla, 2002: 33. 153

Picas, 2001: 452. 154

Revilla, 2002: 61; Develtere – Fonteneau – Pollet, 2004: 801. 155

Rodríguez Gil, 2002: 16; Gómez, 2005: 51. 156

Revilla, 2002: 43 i 64. 157

Picas, 2001: 244. 158

Rodríguez Gil, 2002: 16; Gómez, 2005: 57. 159

Ballesteros, 2002; Carmona, 2002: 17. 160

Revilla, 2002: 9. 161

Revilla, 2002: 27; Díez Rodríguez, 2001: 206. 162

Picas, 2001: 245. 163

Gómez, 2005: 53. 164

Gómez, 2005: 169. 165

Montes – Martínez, 2003: 51.

l’ajuda d’emergència o l’ajuda assistencial que la cooperació que realment pretèn acabar amb el subdesenvolupament.

166

3.2.3. Les ONGs, burocratitzades Moltes ONGs, per créixer, han adoptat un model empresarial (és el cas de totes les grans ONGs).

167 De fet, la professionalització es gairebé un imperatiu per a la seva supervivència,

perquè cada cop són més complexes les exigències burocràtiques vinculades a la petició i justificació de subvencions.

168 L’eficàcia comença a ser considerada un fi amb sí mateix, i no un

mitjà per assolir un objectiu.169

Davant les crítiques d’alguns sectors del Nord i del Sud a l’amateurisme de les ONGs, n’hi ha algunes que centren la seva publicitat en la seva eficàcia des d’un punt de vista de gestió (no en la seva incidència sobre el desenvolupament del Sud).

170 Amb la professionalització, les ONGs incrementen la seva eficàcia, però es veuen

afectades pels problemes propis de l’empresa privada: jerarquització, prioritat centrada en el creixement, precarietat laboral, sobreexplotació dels treballadors... Hi ha qui acusa a aquestes entitats d’haver esdevingut un simple negoci.

171 De fet, a l’Estat espanyol les ONGs no es

diferencien clarament de les empreses, i hi ha empreses que han constituït les seves pròpies ONGs per fer negocis al Sud.

172

Les ONGs competeixen per introduir-se en el “mercat de l’ajuda”.173

Com a associacions regides per un lògica de creixement continu, tendeixen a cercar tot tipus de donacions,

174 i això repercuteix en que cada cop es qüestioni menys la utilitat dels projectes.

175

Els fons destinats a cooperació són limitats i totes les ONGs pretenen obtindre’n la màxima quantitat, per això la col·laboració entre elles és difícil.

176 La lògica del benefici ha portat

algunes ONGs de l’Estat espanyol a comportaments dubtosament ètics: col·laboració amb empreses vulnerant el codi deontològic de les ONGs, tècniques enganyoses de captació de fons, publicitat abusiva o ofensiva per als receptors), inversions il·lícites (cas Gescartera)...

177

La professionalització ha dut a consolidar, al Nord i al Sud, una elit de “tècnics” de la cooperació, que gaudeixen d’un bon nivell de vida i que volen mantindre’l. Aquests “experts” empren les ONGs com un mitjà per satisfer les seves ambicions personals. Fins i tot al Sud s’ha incrementat el nombre de “tècnics” en cooperació, tant als governs com a les ONGs, als organismes internacionals, a les consultores o als “bureau” d’estudis.

178 Aquesta “burocràcia de

l’ajuda”, que existeix al Sud i al Nord, està interessada en donar curs a qualsevol projecte, viable o inviable, perquè tots ells contribueixen a consolidar la seva posició.

179 Alguns “experts”

destinats al Sud renoven contínuament els “seus” projectes, sense donar-los mai per tancats, per tal de perpetuar-se en el seu post.

180

La “burocràcia de l’ajuda” tendeix a centrar els seus esforços en consolidar els mecanismes de cooperació existents, i destinen molt poques energies a la reflexió i a l’autocrítica, i cauen inevitablement en un fals triomfalisme destinat a defensar la seva posició personal i la de l’entitat que els ocupa.

181

´ Avui en dia les ONGs seleccionen el personal en base al seu currículum, i no a la seva militància, de forma que cada cop és menor el compromís dels treballadors de l’organització amb el desenvolupament del Sud.

182 Així, aquestes associacions tendeixen a desideologitzar-

166

Pereda, 1999: 102. 167

Dauvin, 2004: 828. 168

Cortés, 2004: 83. 169

Freyss, 2004: 770. 170

Dauvin, 2004: 826. 171

Cortés, 2004: 14. 172

Gómez, 2005: 122. 173

Olivier, 1995. 174

Sogge, 2004: 98. 175

Picas, 2001: 310; Rodríguez, 2002: 17. 176

Picas, 2001: 371. 177

Picas, 2001: 450; Rodríguez Gil, 2002: 18-27; Ballesteros, 2002: 96. 178


Torres. 2001: 128. 180

Torres, 2001: 123. 181

Naëlon, 2004. 182

Serrano, 2002: 83; Díez, 2002: 168; Montes – Martínez, 2003: 54.

se i a presentar-se com organismes professionals de caràcter apolític,183

que intenten ignorar la dimensió política del subdesenvolupament i de la cooperació.

En realitat, el nombre de voluntaris de les ONGs és molt baix. Bona part de les tasques que es comptabilitzen com “voluntariat” en realitat són tasques professionals precàries i mal retribuïdes. Molts “voluntaris” d’ONGs cerquen, a la llarga, professionalitzar-se (i molts, de fet, passen de ser voluntaris a ser assalariats).

184 Les ONGs s’han especialitzat en donar treball a

tècnics amb problemes en el seu camp professional.185

El manteniment dels posts de treball de les ONGs i la millora de les condicions laborals dels seus membres ha esdevingut una de les prioritats d’aquestes associacions, i arriba a condicionar totes les seves dinàmiques.

186

Per altra banda, la lògica dels voluntaris no sempre és la millor en el món de la solidaritat. La base del voluntariat és el distanciament entre el donant i l’objecte de l’ajuda

187 (el

voluntariat es fa per obtenir satisfacció per la feina realitzada); d’aquesta forma el receptor no té capacitat de retorn de l’ajuda rebuda. Això agreuja la marginació del donant, ja que aguditza la desigualtat.

188 Però tampoc són idonis els “experts”, en molts projectes, la seva actitud és

prepotent,189

perquè no s’identifiquen amb els receptors.190

3.2.4. No-governamentals o governamentals? En bona part, el prestigi de que han gaudit les ONGs procedia de la seva naturalesa “no-governamental”, que els donava una certa pàtina d’independència, però en realitat, aquestes entitats tenen una creixent vinculació a les institucions (de fet, a l’Estat espanyol es van multiplicar gràcies al suport de les institucions).

191

La pràctica totalitat de les ONGs depèn per al seu finançament de les institucions públiques (i en menor mesura, dels partits o de les esglésies). Per obtenir recursos cal que s’adapti a les prioritats institucionals (tan sols unes poques ONGs s’autofinancen).

192 Per

aconseguir subvencions, s’han de presentar projectes que s’adeqüin a les directrius oficials. Algunes ONGs han anat més lluny: les que treballen per a l’Oficina Humanitària de la UE han d’estar disposades a anar allà on la UE els mani, ho considerin adequat o no.

193 A molts països

del Nord (com Espanya) hi ha una creixement tendència a concentrar les ajudes en un limitat nombre d’ONGs; d’aquesta forma les institucions les controlen millor.

194 Amb el temps les

ONGs han tendit a convertir-se en simples prestatàries de serveis per a les institucions, sense cap poder de decisió sobre allò que es fa.

195 A algunes d’elles, després de l’11 de setembre de

2001, els va faltar temps per oferir-se a les institucions del Nord per arribar on aquestes no poden arribar.

196 A la fi, els Estats del Nord han emprat les ONGs per incrementar la seva

influència política al Sud amb un mínim cost.197

L’agenda del desenvolupament és regida, cada cop de forma més fèrria, per l’ONU i pel

Fons Monetari Internacional.198

En teoria, algunes ONGs han estat convidades a participar en alguns fòrums internacionals, però en realitat, en aquestes institucions, la seva capacitat de decisió és mínima, i tan sols poden legitimar polítiques prèviament dissenyades.

199 De fet, cada

cop és més obvi que moltes ONGs estan sotmeses a les estratègies polítiques i militars de les

183

Revilla, 2002: 17. 184

Montes – Martínez, 2003: 56; Naëlon, 2004: 790. 185

Bejar, 2001: 125. 186

Rodríguez, 2002: 17. 187

Freyss, 2004: 837. 188

Bejar, 2001: 58. 189

Martín, 1999: 137; Picas, 2001: 471. 190

Freyss, 2004: 831. 191

Picas, 2001: 415; Cortés, 2004: 14; Gómez, 2005: 26-32; Sogge, 2004: 124. 192

Rodríguez, 2002: 17; Montes – Martínez, 2003: 59. 193

Rizzardini, 2002: 327; Cortés, 2004: 506. 194

Cortés, 2004: 298; AECI, 2003: 17; Gómez, 2005: 89. 195

Picas, 2001: 417; Cortés, 2004: 580; Sogge, 2004: 122. 196

Sáenz, 2004: 18. 197

Cortés, 2004: 14; Sogge, 2004:122. 198

Rist, 1994: 49; Traoré, 2004: 30. 199

Sogge, 1998b: 236; Tandon, 2004: 68.

grans potències, i que les seves actuacions serveixen per dur endavant la “guerra contra el terrorisme” a l’Iraq, a l’Afganistan o a Somàlia.

200

Les ONGs que intentaven distanciar-se del poder han anat perdent força. Els finançadors han marginat progressivament a les ONGs més inconformistes i han potenciat a les ONGs assistencials, que solen resultar menys conflictives.

201 Amb la fi de la guerra freda, les

ONGs han perdut la capacitat ideològica de plantejar un model de desenvolupament alternatiu, i s’han mostrat més dòcils davant les institucions del Nord.

202 Aquestes han aconseguit que les

ONGs s’autocensuressin i que dediquessin menys esforços a la denúncia social.203

Les actuacions de les ONGs del Sud respon sovint al model neoliberal de les grans potències, que aposten per una mínima participació de l’Estat en la gestió dels afers socials. Aquest és el model que el Nord vol exportar al món sencer.

204 Potenciar a les ONGs respon a

un intent de reduir el paper de les institucions públiques i de derivar els serveis en “quangos” (quasi ONGs).

205 Oferir serveis mitjançant ONGs és una opció molt còmoda per als Estats,

perquè d’aquesta forma poden gastar pressupost ràpidament, però sense necessitat de cap compromís futur.

206 I poden alleujar els costos socials dels plans d’ajustament estructural que

ells mateixos auspicien207

(algú ha parlat de les ONGs com els “bombers de la pobresa”).208

Malgrat tot, hi ha ONGs que segueixen col·laborant amb els moviments socials del Sud i que no accepten de fer de simples prestatàries de serveis per compte dels donants del Nord.

209

Les institucions del Nord utilitzen les ONGs per legitimar-se, ja que la cooperació permet als governs de presentar-se com a promotors d’activitats positives. En el repartiment de subvencions es pot prioritzar la influència de les ONGs sobre les seves actuacions sobre el terreny.

210 D’aquí que es subvencionin algunes activitats que no són viables, però que són

promogudes per associacions properes ideològicament al govern,211

i que molts partits i sindicats del Nord s’hagin afanyat a crear les seves pròpies ONGs.

212 Algunes ONGs del Nord

han esdevingut un còmode trampolí per a les ambicions polítiques d’alguns.213

3.2.5. Més, o menys incompetència? Les ONGs treballen amb salaris més baixos que els Estats, gràcies en bona part a la precarietat laboral dels seus membres. Però en alguns casos, la tasca de les ONGs pot resultar també molt cara (tot i que moltes s’hagin especialitzat en combinacions burocràtiques que permeten disfressar les despeses).

214 En realitat, les ONGs gasten més que els Estats del Sud:

les 10 primeres ONGs del món, conjuntament, tenen un pressupost anual superior al PIB dels 65 països més pobres del planeta.

215 Algunes ONGs dediquen un alt pressupost en campanyes

de premsa, imprescindibles per obtenir contribucions dels donants i subvencions de les institucions. Això pot encarir molt els projectes (a l’igual que els complexos tràmits de sol·licitud i justificació de subvencions).

216 Per altra banda, el treball a petita escala de les ONGs

acostuma a encarir els proveïments i fins i tot les tasques tècniques. I moltes associacions destinen un alt percentatge del seu pressupost global a tasques burocràtiques (un percentatge que, a més, tendeix a créixer).

217

200



Picas, 2001: 185. 203

Cortés, 2004: 14; Ballesteros, 2002: 93. 204

Duffield, 2001: 29; Cortés, 2004: 103. 205

Picas, 2001: 183; Revilla, 2002: 31. 206

Sogge – Zadek, 1998: 124. 207


Cortés, 2004: 612. 209

Revilla, 2002: 54. 210

Gómez, 2005: 107. 211

Baiges, 1996: 178. 212

Montes – Martínez, 2003: 60. 213

Rizzardini, 2002: 328. 214

Sogge – Zadek, 1998: 134. 215

Gómez, 2005: 146. 216

Sogge, 2004: 131. 217

Sogge – Zader, 1998: 104.

També hi ha dubtes respecte a què les ONGs siguin realment més eficaces que l’AOD

218 (les ONGs africanes han estat especialment criticades per la seva incompetència, fins

i tot per part d’ONGs europees i llatinoamericanes).219

Les ONGs solen treballar en projectes curts, perquè el seu finançament sol ser a curt termini, i això acostuma a hipotecar la sostenibilitat de les seves iniciatives. Per altra banda, les seves iniciatives són molt puntuals, i rarament depassen el nivell local, quan molts problemes del Sud requereixen una solució, com a mínim, regional o estatal.

220 L’ajuda no oficial, en dispersar-se en una munió de petits

projectes, presenta problemes de coordinació encara més greus que l’AOD. Moltes ONGs treballen amb voluntaris de curta durada, amb escassa formació i experiència; aquests voluntaris generen moltes despeses, i en realitat els beneficis que aporten són molt minsos, perquè no arriben a conèixer el terreny i perquè no garantitzen la continuïtat de les seves iniciatives. La cooperació té tendència a dotar-se d’objectius secundaris (medi ambient, gènere, dinamització comunitària, la sensibilització...), en bona part, per ocultar al fracàs del seu objectiu principal: el desenvolupament.

221

3.2.6. Propostes de millora Els qui consideren que les ONGs presenten els problemes anteriorment exposats, proposen algunes actuacions per millorar-ne l’eficàcia: * Desvincular-se dels Estats.

Això implicaria una disminució del volum de les seves activitats, i sembla difícil que moltes ONGs ho acceptin, especialment ara, que s’incrementaran els fons per a la cooperació.

* Millorar la participació del Sud en els programes d’ajuda. Caldria buscar mecanismes mitjançant els quals els receptors tinguessin real capacitat de decisió sobre els projectes que els afecten.

* Millorar el control dels socis sobre les directives.222

Les ONGs han de ser més participatives i s’han de reforçar els mètodes de control popular sobre les directives.

* Establir mecanismes d’autorregulació de les ONGs.223

Els organismes corporatius del món de les ONGs podrien sancionar a aquelles entitats que vulneren el codi deontològic (però aquest és vulnerat per algunes de les ONGs més influents, que formen part de la cúpula de la Federació).

* Recuperar les iniciatives de denúncia. Les ONGs han d’ampliar les seves accions de sensibilització, sense renunciar mai a la denúncia, ja que el seu silenci pot fer-les còmplices dels abusos de les institucions del Nord.

3.3. Crítiques a les consultories L’eficàcia dels projectes de les ONGs i de l’AOD, en teoria, és garantida per tot un seguit de processos de selecció, preparació, seguiment i avaluació extremadament complexos.

224 La

gestió de la cooperació fins i tot té una creixent presència al món acadèmic català. Però a desgrat del gran esforç intel·lectual, la cooperació no arriba a funcionar com es planifica. Cal verificar si les teories del desenvolupament, i els mecanismes que estan associades amb elles, no tenen també el seu paper en el fracàs de la cooperació.

218

Picas, 2001: 181; Cortés, 2004: 14. 219

Negrao, 2004: 152. 220

Martínez, 1997: 38-43. 221

Sogge, 200: 106. 222

Saxby, 1998: 90. 223

Gómez, 2005: 180. 224

Naëlon, 2004:784.

3.3.1. Autocrítica inexistent Quan es parla de la cooperació es sol ometre els aspectes més negatius d’aquesta per

no ofendre ni desanimar les “bones voluntats”; aquesta actitud sovint és contrària a l’objectivitat necessària per a qualsevol anàlisis.

225 Ni tan sols els mitjans de comunicació solen ser gaire

objectius, ja que donen més importància a la propaganda de la cooperació que a les valoracions objectives dels projectes.

226 Molts estudis sobre la cooperació contribueixen més a

la legitimació de l’ajuda que a la comprensió del desenvolupament del Sud.227

Les ONGs tenen tendència a minimitzar les autocrítiques, ja que podrien fer perillar el seu finançament.

228

D’aquesta forma, la propaganda de la cooperació sol ser triomfalista, com si el desenvolupament del Sud estigués realment en marxa (quan les valoracions dels tècnics sobre el terreny és molt menys optimista). Els tècnics en cooperació no solen tenir capacitat per fer crítiques gaire exigents, ja que les entitats que els financen els exigeixen de sotmetre’s al paradigma de la cooperació.

En els darrers anys, els “experts” han esdevingut un veritable lobby, amb un alt nivell de vida, que aconsegueix mantenir el seu estatus gràcies a les seves suposades realitzacions (per això és ben difícil que es mostrin crítics públicament).

229 Les universitats i el món acadèmic

han trobat en la cooperació una font de recursos suplementaris, especialment als països del Sud, i això ha limitat extraordinàriament la seva capacitat de crítica (la major part d’estudis sobre l’ajuda internacional no són finançats per organismes de recerca sinó per institucions especialitzades en cooperació).

230 Els finançadors exigeixen que als seus informes les

apreciacions negatives siguin contrapesades amb aspectes positius.231

Paradoxalment, tot i que tothom reconeix que els projectes de desenvolupament no han assolit els seus objectius al Sud, hi ha molts pocs experts que hagin reconegut la seva responsabilitat en aquests fracassos.

232

3.3.2. Escassa reflexió intel·lectual El debat sobre la cooperació és molt complex, però les seves premisses intel·lectuals són extremadament fràgils.

233 El mateix terme “desenvolupament” no té cap base científica, i les

definicions que se solen emprar són plenes de llacunes intel·lectuals234

(el mateix es podria dir del concepte de “necessitats”, amb fortes connotacions morals, o dels termes “Sud”, o “Tercer Món”, basats tan sols en les diferències respecte a Occident).

235 El complex “llenguatge

projecte” no sol tenir cap relació amb les realitats locals, i no respon a les necessitats de les poblacions del Sud

236 (probablement, aquest és el motiu del baix nombre d’aportacions

africanes a les teories de la cooperació).237

L’aparell teòric d’avaluació de projectes també és extremadament fràgil.

238 De fet, els acadèmics que treballen en cooperació solen haver-se de

plegar a instruments metodològics elaborats per polítics, amb una escassa solidesa.239

Les simplistes enquestes estandarditzades de coneixement de terreny no serien acceptades per cap científic social en una recerca acadèmica.

240 De fet, els tècnics en cooperació no han

consensuat un model de desenvolupament al que aspirar, però malgrat tot segueixen defenent unes pautes d’actuació determinades.

225

Rist, 2004: 15. 226

Sáenz de Miera, 2004: 119. 227

Sogge, 2004: 191. 228

Baiges, 1996: 137. 229

Waal, 1997: 65; Sogge, 2004: 205. 230

Van Roy, 2004: 23; Sogge, 2004: 192. 231

Bruna, 1997: 144. 232

Gabas, 2004: 45. 233

Fairhead, 2000: 100. 234

Rist, 2004: 20; Unzeta, s.d. 235

Olivier, 1995; Hyden, s.d.: 311; Picas, 2001: 22. 236

Picas, 2001: 488. 237

Hyden, s.d.: 309. 238

Sogge, 2004: 206. 239

Hyden, s.d.: 308. 240

Freyss, 2004: 764.

Els “tècnics” de cooperació, en base als seus fràgils coneixements, es veuen capaços d’elaborar “receptes” que poden obligar a milions de persones a canviar els seus comportaments. Al Sud s’arriba a imposar una veritable “dictadura dels experts”.

241 Els

“experts” del Nord rara vegada tenen en compte que hi ha gent al Sud que té prioritats diferents a les seves i, a més, pressuposen que les tècniques occidentals han de ser vàlides en contextos completament diferents (una teoria que ha desmentit l’experiència).

Bona part de les bases de la teoria del desenvolupament no tenen cap fonament científic, sinó que parteixen de principis polítics (compartits només per una petita part de la humanitat). La col·laboració entre científics socials i organismes de cooperació és molt complexa, perquè les institucions d’ajuda exigeixen als científics socials que renunciïn als seus principis teòrics per plegar-se a les dinàmiques existents

242 Això és particularment clar en el cas

dels antropòlegs, que han de renunciar a bona part del bagatge teòric de l’Antropologia per treballar en projectes

243 (sovint tan és una eina del donant per transformar la societat local). Les

teories del desenvolupament tendeixen a considerar que tot allò que queda fora de la seva realitat no és viable ni real.

244

Els finançadors solen fiscalitzar l’ús que es dóna a les subvencions. Però la valoració de la comptabilitat dels projectes no es completa amb una valoració dels resultats d’aquests sobre el desenvolupament de la zona (ja que seria una valoració més difícil i probablement més negativa).

245 El peritatge tècnic té com objectiu amagar el debat.

246 A més, com que cada

recerca és finançada per un donant diferent, i no hi ha coordinació entre ells, es segueixen recolzant projectes que han donat resultats pèssims anteriorment.

247 La cooperació s’ha

mostrat incapaç d’acumular saviesa en les seves experiències; projectes que han constituït fracassos sonats (com la campanya “USA for Africa”), segueixen essent considerats un model a seguir. Els estudis de cooperació han assolit una alta sofisticació en l’anàlisi de projecte. Però hi ha molt pocs estudis que avaluïn realment l’impacte dels projectes en un temps llarg i en un marc macro. Probablement els resultats, en aquest àmbit, no serien gaire positius.

3.3.3. Un discurs del Nord per al Nord El discurs “tècnic” de la cooperació es presenta com un discurs universalment vàlid. Però, òbviament, com qualsevol discurs, canalitza unes creences i uns valors determinats: els occidentals (i els principis de la cooperació varien en funció dels canvis ideològics d’Occident).

248 La simple idea de “desenvolupament” en porta associades moltes d’altres:

individualisme, economicisme, igualitarisme... (aquests elements es volen presentar com parts “naturals” de les “bones societats”, però en realitat, són el producte d’un procés històric determinat).

249 I són els laboratoris d’idees occidentals els que produeixen els canvis en les

grans línies de la cooperació.250

Els tècnics del Sud d’alt nivell es desplacen al Nord per “aprendre” com analitzar les seves societats.

251

El discurs de la cooperació argumenta que hi ha certes premisses tècniques universalment vàlides que servirien per tothom, tot i que l’evidència històrica demostra que hi ha vies prou diferents de desenvolupament. En base als principis de la teoria del desenvolupament, els “experts” exigeixen a la població que canviï les seves pràctiques per adaptar-ne d’altres més “vàlides”.

252 El mateix llenguatge de la cooperació està al servei del Nord. Es parla de “beneficiaris” de l’ajuda, i no de receptors, tot fent entendre que la cooperació sempre té efectes positius (quan se sap que no és així). Es parla de “participació” de les poblacions (per exemple, en els

241

Latouche, 1993: 83; Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 103. 242

Develtere – Fonteneau – Pollet, 2004: 820. 243

Kilani, 1993: 15; Arce – Long, 2000: 4. 244

Díez, 2002: 170. 245

Develtere – Fonteneau – Pollet, 2004: 819; Montes – Martínez, 2003: 64. 246

Gabas, 2003: 45; CAD, 2003: 13. 247

Gabas, 2003: 93. 248

Hobart, 2003: 3; Seabrook, 1993: 8. 249

Rist, 2004: 20. 250

Mende, 1975: 31. 251

Sogge, 2004: 108. 252

Wolfe, 1996: 118; Arce, 2000: 38; Hyden, s.d.: 319.

projectes sanitaris), per no parlar de pagament... Aquesta mistificació de la realitat omple de deshonestedat les relacions entre els diferents actors de la cooperació.

253

3.3.4. Propostes de millora Per millorar tècnicament la cooperació, hi ha diverses propostes: * Incrementar la independència dels responsables de les anàlisis.

Mentre els donants dictin les condicions de les anàlisis aquestes difícilment podran ser objectives.

* Ampliar l’àmbit de les avaluacions. Els anàlisis de projecte són insuficients per apreciar el fenomen del desenvolupament. Cal estudis a llarg termini i d’abast regional o estatal, de caràcter interdisciplinari, per estudiar els efectes reals de l’ajuda.

* Qüestionar els principis del desenvolupament. Mentre els estudis assumeixin com inqüestionables els principis de la cooperació tan sols podran proposar reformes mínimes als mecanismes actuals.

* Implicar actors del Sud en l’anàlisi del desenvolupament Els receptors haurien de ser més valorats que els “tècnics”. Els interlocutors del Sud en els projectes haurien de ser representatius i caldria que gaudissin d’independència per defensar realment les seves opinions.

253

Waal, 1993: 8.

4. Crítiques al model de desenvolupament Cada cop hi ha més autors que consideren que la pervivència dels problemes de desenvolupament, al Sud, no prové tan sols d’una deficiència en els agents de cooperació, sino que té una base estructural. Ja no es tracta de modificar l’AOD, les ONGs i els “experts”, cal anar més lluny: s’ha de qüestionar el model de desenvolupament proposat per la majoria d’organismes de cooperació. El president del Banc Mundial, en una ocasió, va afirmar que “No calen més anàlisis suplementaris. Saben què cal fer”, però en realitat la seva taxativa afirmació és cada cop més qüestionada. Cada cop són més els autors que estan convençuts que ajuda i desenvolupament són coses diferents, i no sempre complementàries.

254

4.1. Desenvolupament sense reforma mundial?

Des dels anys seixanta, hi ha un cert consens acadèmic sobre les causes del subdesenvolupament: no es tracta d’un procés endogen, propi dels països del Sud, sinó que la situació es produeix a causa de la interacció del Nord i del Sud. Si el subdesenvolupament ha estat condicionat per factors geoestratègics, és de suposar que el desenvolupament també ha d’anar acompanyat per canvis en el sistema internacional, i no només per canvis en el Sud. La cooperació obvia aquests fets i tendeix a exigir canvis a les societats del Sud, però sense plantejar-se transformacions en el marc internacional. Això no és casual: les grans línies teòriques del desenvolupament són dissenyades pel FMI, i tenen el suport del Banc Mundial, de l’OCDE i de la UE, tots ells organismes interessats en el manteniment del status quo internacional. És tan hegemònic aquest projecte, que ni tan sols els canvis d’orientació dels diferents governs del Nord repercuteixen en canvis sensibles en la política de cooperació.

255

Les grans línies teòriques del FMI i de les agències de l’ONU no són qüestionades, ni per les ONGs, ni per la cooperació descentralitzada, ni tan sols pels governs del Sud.

256

4.1.1. Projectes de cooperació sense canvis estructurals?

El principal problema de la cooperació és que depèn per complet de la voluntat dels donants. La solidaritat constitueix una opció, i no una obligació.

257 Els donants destinen al Sud els seus

excedents de temps i diners, en funció del seu estat d’ànim.258

Ningú ha de renunciar a res, si no vol

259 (de fet, a l’Estat espanyol molta gent col·labora amb els agents de cooperació per

sentir-se bé, i no pas per oferir beneficis al Sud).260

Són els països del Nord els que fixen quant, com i on destinar l’ajuda.

261

Amb aquestes premisses, la cooperació no té com finalitat principal una reforma substancial de les relacions internacionals, sinó tan sols alleujar la pobresa al Sud; es prima l’assistència sobre el desenvolupament.

262 De fet, les ONGs, a l’Estat espanyol, tenen la seva

màxima expansió en un moment de crisi de les ideologies progressistes.263

Molts agents del món de la cooperació reconeixen que l’ajuda no és una solució, sinó tan sols una acció menor;

264 d’altres rebutgen qüestionar-se les causes del desenvolupament.

265 Hi ha organismes

que consideren que al Sud hi ha persones a salvar, d’aquesta forma desvinculen als individus de la seva realitat: no hi ha societats articulades sinó individus aïllats que cal protegir.

266 Així,

254

Sogge, 2004: 38. 255

Cortés, 2004: 582. 256

Cortés, 2004: 586-596; Santamaría, 1999: 144. 257

Ballesteros, 2002: 112; Sogge, 2004: 10. 258

Díez Rodríguez, 2001: 206; Picas, 2001: 190; Romero, 2002: 55. 259

Picas, 2001: 190. 260


Martínez, 1997: 38. 262

Cortés, 2004: 14. 263

Montes – Martínez, 2003: 56. 264

Baiges, 1996: 87. 265

Maneu – Casellas, 1998: 19; Sogge, 2004: 199. 266

Freyss, 2004: 751.

l’ajuda internacional, rere un discurs innovador i tecnocràtic, encaixa perfectament amb la vella tradició caritativa occidental.

267

Algunes organitzacions d’ajuda, no només no tracten de transformar el marc internacional, sinó que, a més, aspiren a intensificar la presència del capitalisme als països del Sud.

268 Els països del Sud més avançats en la implantació del capitalisme són privilegiats en la

concessió d’ajudes del Nord.269

Alguns “experts” creuen que el futur del Sud passa per incrementar “l’esperit emprenedor” i aposten per incrementar la jerarquització social, fent que les elits siguin “moltes i no poques”.

270 I són molts els organismes d’ajuda que han apostat per

desenvolupar empreses populars (sobretot a l’Amèrica Llatina).271

Els microcrèdits tenen com funció, sovint, l’expansió de l’esperit capitalista (identificat amb el “desenvolupisme”).

272 Malgrat

tot, molts estudis apunten a que el mercat és, justament, el responsable d’alguns dels problemes del Sud (per exemple, la gana), ja que la pobresa és generada estructuralment pel capitalisme.

273

El model de cooperació impulsat per l’FMI, a més, tendeix a debilitar l’Estat; però bona part dels problemes del Sud no són de caràcter local i conjuntural, sinó estructural, i cal iniciatives decidides, que només poden partir de les institucions.

274 Amb el model de cooperació

proposat per l’FMI és molt difícil d’emprendre polítiques capaces d’atacar en profunditat el subdesenvolupament (com més ajuda reben els Estats febles, més s’afebleixen).

275 Sovint des

dels organismes de cooperació es sol elogiar el sector informal, que si bé pot resoldre alguns problemes puntuals, contribueix a generar precarietat.

276 Hi ha qui considera que la cooperació

està condemnada al fracàs, perquè mai no arriba a dinamitzar les economies locals.277

La cooperació tendeix a reforçar els vincles bilaterals entre Sud i Nord, i debilita les solidaritats entre els Estats del Sud. I el retall de les solidaritats Sud-Sud contribueix decisivament a mantenir la discriminació del Sud. Algunes entitats de cooperació han tractat de contrarestar aquests efectes amb la participació en fòrums internacionals antiglobalització. Però els països africans tenen una representació ben minsa en aquests organismes: de 16.000 participants al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, tan sols n’hi havia 40 d’africans.

278

4.1.2. Beneficiaris o receptors de l’ajuda?

Les poblacions del Sud no tenen cap poder de decisió sobre un element que se suposa vital per al seu futur. De fet, tot i que als organismes de cooperació els agrada parlar de “solidaritat” internacional, en realitat sovint les seves lògiques es corresponen més a la caritat, ja que el donant no s’identifica amb el receptor, i aquest ha d’acceptar passivament allò que li ofereix el donant

279 (en la solidaritat hi ha identificació entre els dos agents i hi ha protagonisme

d’ambdós). En alguns casos l’ajuda es basa en la compassió, en d’altres, encara més greus, es fonamenta en la por a una “invasió” immigratòria

280 (no es coopera per solidaritat, sinó per

insolidaritat). Les pràctiques de la cooperació van modificant-se amb el pas del temps, per adaptar-

se a l’evolució ideològica occidental.281

En realitat, els projectes, en els darrers anys, tendeixen a homogeneïtzar-se, ja que s’imposa un model tecnocràtic unificat. Les organitzacions de cooperació solen ignorar les estructures locals preexistents quan aquestes no s’adapten al seu

267

Nieto, 2001: 47; Picas, 2001: 509. 268

Cortés, 2004: 606; Serrano, 2002: 78. 269

Gabas, 2003: 42. 270

Vereda, 2004: 16. 271

Cortés, 2004: 612. 272

Díez, 2002: 152. 273

Tortosa, 1993. 274

Sidibé, 2004: 166; Ba, 2004. 275

Sogge, 2004: 28. 276

Vereda, 2004: 24. 277

Torres, 2001: 31. 278

Traoré, 2004: 131. 279

Picas, 2001: 188-190. 280

Gabas, 2003: 59; AECI, 2003: 10. 281

Olivier, 1995.

model teòric.282

Les possibilitats d’èxit de la cooperació, segons alguns autors, és nul·la, justament perquè no parteix d’iniciatives dels receptors.

283 A més, el model de

desenvolupament proposat per la cooperació no pot ser sostenible, com a mínim a l’Àfrica Negra, perquè no s’adapta a les realitats locals, ni en l’aspecte econòmic, ni en el tècnic, ni en el social.

284 S’ha demostrat que els projectes, quan no estan dissenyats pels receptors, tenen

una alta taxa de fracàs, i a bona part de l’Àfrica se segueixen iniciatives de l’exterior.285

Els donants tendeixen a apropiar-se d’alguns sectors de la societat receptora (els nens,

les dones, els invàlids...), als que apadrina, produint una humiliació en el conjunt de la societat, que és considerada incompetent.

286 Alguns experts s’embranquen en una lluita “contra” la

societat receptora, a la que volen forçar a acceptar determinats canvis, cosa que és viscuda com una agressió pels receptors.

287

4.1.3. Contra les revolucions al Sud

La majoria dels teòrics de l’ajuda neguen l’existència de conflicte al món (ni tan sols reconeixen que alguns es beneficien del subdesenvolupament del Sud). D’aquesta forma presenten la possibilitat de superar el subdesenvolupament de forma no traumàtica (o fins i tot no política).

288 La base de la major part dels projectes de cooperació és considerar que els

occidentals tenen uns coneixements que manquen als pobles del Sud, als que se’ls ha d’ensenyar.

289 Un autor espanyol assegurava que la cooperació constituïa la “revolución

posible, que libera sin armas, con imaginación y práctica, a todas y cada una de las personas”.

290 Aquesta proclama “naïf” entra en contradicció amb totes les evidències,

291 però

en el fons és present a molts missatges dels organismes de cooperació internacional. L’aposta de moltes ONGs pels “petits projectes” simbòlics és una clara estratègia per defugir les connotacions polítiques del subdesenvolupament.

292 D’altres actors de la cooperació aposten

per la col·laboració entre els diferents agents socials per fer front als problemes del Sud (negant, doncs, la responsabilitat de ningú en el subdesenvolupament).

293

En general, des de la cooperació hi ha la tendència a criminalitzar tots els conflictes socials del Sud.

294 No es plantegen com lluites d’alliberament, sinó com crisis incomprensibles

o com actes criminals (“desafiaments a l’ordre mundial”).295

Els pobles del Sud són presentats tan sols com “víctimes” dels conflictes i no com protagonistes d’aquests.

296 Però en molts casos

la violència no és sinó un mitjà de reordenar una situació injusta i millorar les situacions de les poblacions.

297 La violència exercida pel Nord és vista com un fenomen “ordenador”, l’exercida

pel Sud com un fenomen “desordenador”. Amb aquesta visió, molts organismes de cooperació denuncien la venda d’armes al Sud (considerant, implícitament, que el Nord està més preparat per a usar-les que el Sud). D’aquesta forma contribueixen a consolidar l’hegemonia militar de les grans potències front a un Sud desarmat.

298 Les intervencions armades sota pretext

humanitari han tingut escàs èxit, i després de grans operacions militars han resorgit els conflictes a la mateixa zona.

299

L’ajuda contribueix a mantenir el status quo als països del Sud. Els governs obtenen recursos suplementaris per oferir uns serveis mínims a la població; moltes vegades, a més, les

282

Nerín, 2003: 112; Martín, 1999: 19. 283

Waal, 1997: 214. 284

Nerín, 2003: 112. 285

Sogge, 2004: 126. 286

Carr, 1998: 200; Ballesteros, 2002: 114. 287

Wolfe, 1996: 6 i 92; Carr, 1998: 199; Ba, 2004: 121. 288

Fairhead, 2000: 100. 289

Olivier, 1995. 290

Vereda, 2004: 13. 291

Waal, 1997: 221. 292

Traoré, 2004: 130. 293

Sáenz, 2004: 89. 294

Duffield, 2004: 162; González Bustelo, 2004: 3. 295

Tirman, 2004: 166. 296

Duffield, 2004: 172; Picas, 2001: 195. 297

Mbah – Gariwey, 2000: 158. 298

Duffield, 2004: 219. 299

Tirman, 2004: 174.

elits polítiques presenten la cooperació com un do ofert per elles mateixes, i així incrementen el seu prestigi sense redistribuir la seva riquesa.

300 En alguns casos, les ajudes de la cooperació

han permès a alguns Estats d’impulsar utopies autoritàries (com l’agrupació de pagesos a Moçambic).

301 La condicionalitat no soluciona això, ja que alguns Estats del Sud tenen

tendència falsificar les dades de la cooperació, i els agents de cooperació solen acceptar aquests fraus.

302 Com les elits del Sud són les que controlen, no tan sols el capital financer,

sinó també el capital relacional, són elles les que majors beneficis obtenen de la cooperació. D’aquesta forma, l’ajuda internacional pot contribuir a reforçar les elits dominants i pot agreujar l’estratificació social.

303 A més, en alguns casos, i especialment a l’Àfrica Negra, la cooperació

aposta per programes de “reforçament institucional”, que sovint consoliden governs autoritaris i debiliten la capacitat de resposta de les societats locals.

304

Les ONGs, al Sud, tendeixen a responsabilitzar als pobres dels seus problemes.305

Moltes aposten per la “dinamització” sobre la reivindicació; els pobres no han d’aconseguir una reforma de les polítiques socials, sino trobar noves estratègies econòmiques. No han de canviar el seu marc, sino “autoajudar-se”.

306 En conseqüència, la cooperació pot tenir un gran

poder de desmobilització i pot tenir un efecte negatiu sobre els moviments socials.307

Les associacions subvencionades per l’exterior tenen tendència a desplaçar les organitzacions sorgides de dinàmiques internes. De fet, alguns organismes d’ajuda internacional han usat premeditadament les ONGs per frenar els moviments populars d’esquerres al Sud.

308 En alguns

casos, mitjançant donacions, els donants han aconseguit convertir moviments reivindicatius en ONGs sense cap voluntat de reforma social, molt fàcils de manipular.

309

4.1.4. Propostes de millora

* Incrementar la participació dels agents del Sud en la presa de decisions. Els organismes del Nord són molt reticents a veure minvat el seu poder. * Crear un òrgan multilateral per controlar l’ajuda.

310

Els organismes internacionals actuals no han mostrat capacitat per controlar aquests problemes. Una nova institució potser agreujaria encara els problemes burocràtics sense resoldre res, ja que els donants es resisteixen a ser controlats.

* Col·laborar amb els moviments socials del Sud. No sempre és fàcil treballar amb grups socials amb ideologies i costums ben diferents. I a molts països africans, els “moviments socials” són tan manipulats pels donants com les ONGs.

* Reforçar la cooperació Sud-Sud.311

La cooperació Sud-Sud podria resoldre alguns problemes d’aquesta regió, però la iniciativa, per no ser viciada, hauria de sorgir dels propis interessats.

* Renovar ideològicament el món de la cooperació. És imprescindible analitzar, sense autocomplaença, les accions de cooperació i vincular-les amb l’evolució política del món actual. Les ONGs i altres agents de cooperació han d’augmentar el seu nivell de reflexió.

4.2. La cooperació, eina de propaganda

La base de la cooperació és “ensenyar” al Sud com ha de transformar-se per obtenir una evolució positiva

312 (en una primera fase, l’ajuda internacional transferia diners, posteriorment

300

Sogge, 2004: 72; Ballesteros, 2002: 96. 301

Sogge, 2004: 152. 302

Sogge, 2004: 161. 303

Sogge, 2004: 215. 304

CAD, 2003: 46. 305

Picas, 2001: 469. 306

Picas, 2001: 115. 307

Sogge, 2004: 238; Cortés, 2004: 14; Serrano, 2002: 93; Arellano – Petras, 1994: 567. 308

Sogge, 2004: 115. 309

Arellano – Petras, 1994: 565; Serrano, 2002: 85. 310

Raffer – Singer, 1996: 202. 311

Sogge, 2004: 135.

va passar a transferir tècnics, ara pretén exportar un model social). Es creu que hi ha una “experiència tècnica” de validesa universal, que pot passar per sobre dels condicionants locals, als que neguen capacitat de transformació social.

313 Un dels fonaments de l’ajuda és

considerar-se amb dret a intervenir a tot el món en defensa d’uns suposats drets universals.314

D’aquesta forma, el Nord s’atribueix la via “correcta”, universalment aplicable (de fet, el Tribunal Internacional de Justícia es basa en “els principis generals del dret reconegut per les nacions civilitzades”, i ja se sap qui defineix la civilització).

315 Els efectes d’aquesta ideologia poden ser

terriblement perniciosos, tant al Sud com al Nord: al Sud les poblacions són coaccionades perquè rebutgin els seus costums i n’adaptin de nous, associats al neocolonialisme; i al Nord, les poblacions s’omplen d’un sentit de superioritat envers el Sud (d’aquesta forma, el discurs de la cooperació, enlloc d’introduir un element de crítica al sistema social, esdevé una eina de propaganda de la nostra realitat).

4.2.1. Propaganda al Nord

Els governs del Nord poden usar la cooperació com una eina de propaganda davant els seus votants.

316 Destinar recursos a ajudar al Sud pot ser una forma d’ampliar la seva base social al

Nord, però no sempre aquesta estratègia és coherent amb altres polítiques del mateix govern. Alguns governs del Nord, mentre impulsen ofensives militars contra països del Sud, impulsen ambiciosos programes de cooperació que són acompanyats d’espectaculars maniobres publicitàries.

Al Nord el discurs sobre la pobresa del Sud, en primer lloc té un efecte dissuasori sobre les reivindicacions de les classes subalternes. La pobresa és utilitzada políticament per demostrar que hi ha sectors socials que estan pitjor.

317 Els receptors de l’ajuda són

estigmatitzats, perquè es considera gent amb “necessitats” per resoldre, a diferència dels occidentals.

318 Quan es parla del problema “del Tercer Món”, no s’està qüestionant el sistema

mundial, sinó estigmatitzant al Sud, com si el problema tan sol fos seu.319

I quan l’ajuda no funciona, es culpabilitzar als receptors de no ser competents per gestionar la cooperació.

320

A més, la publicitat que acompanya a la majoria d’accions de cooperació va destinada a generar autosatisfacció entre els occidentals.

321 Es dóna més importància a la publicitat de

les accions de cooperació que als efectes d’aquestes sobre els receptors.322

Per això hi ha molts projectes que s’inicien, però es posa poc interès en la seva continuïtat (ja que resulta menys visible).

323 Moltes vegades es presenten les actuacions de les ONGs i de l’AOD com

una solució per al subdesenvolupament, de forma que l’espectador que no coneix el tema interpreta que la qüestió està en vies de solució gràcies a la solidaritat del Nord.

324 Els

cooperants que viuen al Sud són presentats com herois moderns, i fins i tot els exèrcits es presenten com el paradigma de la solidaritat.

325 Alhora es tendeix a deslegitimar els líders

polítics del Sud (com a incompetents i corruptes) i s’elogia als propis (com a solidaris i promotors de projectes).

326

La visió que acaba tenint el ciutadà del Nord és que la seva societat ajuda als “desgraciats” del Sud, i no pas que els explota (la qual cosa entronca perfectament amb el pensament colonial, basat en la idea de la “càrrega de l’home blanc”, responsable de dur la civilització als “salvatges”). Fins i tot s’arriba a considerar que el Nord és necessari per

312

Sáenz, 2004. 313

Tirman, 2004: 170; Picas, 2001: 151. 314


Abrisketa, 1999: 90. 316

Aguirre, 1999: 212. 317

Tortosa, 1993: 58. 318

Sogge, 2004: 229. 319

Rist, 2004: 288. 320

Sogge, 2004: 13. 321

Sogge, 2004: 48. 322

Sogge, 2004: 84. 323


Sogge, 2004: 203. 325

Béjar, 2001: 28. 326

Duffield, 2004: 171.

solventar els problemes del Sud.327

D’aquesta forma s’estableix un nou colonialisme sobre el Sud, cultural i econòmic, en el que l’ajuda hi juga un paper essencial.

328

Empreses espanyoles i catalanes amb un comportament molt poc ètic al Sud s’anuncien al Nord com a promotores de projectes de cooperació, netejant així la seva imatge.

329 El voluntariat, molt emprat en cooperació, contribueix a crear un estat d’opinió

d’autocomplaença entre àmplies bases socials.330

Aquest és un dels factors que dificulta l’anàlisi sociològic de la cooperació, ja que en el discurs dels agents de cooperació es barregen la bona voluntat, l’autocomplaença i l’apologia dels valors col·lectius d’Occident front als valors de “l’altre” (que ni tan sols mereixen la designació de “valors”). Tot i que el missatge “no governamental” es presenta com antioccidental, en el fons és clarament hegemònic i uniformitzador.

331

4.2.2. Propaganda al Sud

Al Sud l’ajuda internacional es utilitzada com a eina de propagada d’Occident, que es presenta davant la població com a donant i no com a explotador.

332 Les poblacions del Sud són

considerades passives, i se’ls desposseeix del poder de decidir el seu futur; són alienats, i s’arriba a agredir a aquells que no comparteixen l’ideari “modernitzador” de la cooperació (creients en medicines “tradicionals”, partidaris d’altres models familiars, pagesos “reaccionaris...).

333 Tot i que el discurs de la cooperació sovint va farcit de referències al

respecte als costums locals, en el fons parteix de la base de què hi ha alguns coneixements superiors del Nord (vàlids per tothom) que s’han de transferir al Sud (on, com a molt, hi ha costums locals vàlids per la realitat local).

334 Molts cooperants consideren als receptors de

l’ajuda com a gent ignorant i passiva que tan sols aspira a rebre coneixements del Nord335

(quan en molts estudis de camp s’ha comprovat que els coneixements locals poden ser molt més útils que el saber acadèmic).

336

Però les pràctiques culturals no són neutrals, sinó que tenen clares connotacions polítiques, ja que poden esdevenir una eina de resistència col·lectiva. En aquest cas, atacar determinats costums és erosionar les estratègies defensives d’una societat.

337 Hi ha un fort

debat sobre la intervenció sobre les cultures “indígenes” de l’Amèrica Llatina. Molts autors creuen que els projectes contribueixen a l’empobriment de la cultura autòctona;

338 en el cas de

l’Àfrica el problema encara seria més greu, perquè a l’Àfrica tots són “indígenes”, i encara hi funcionen sistemes polítics i econòmics alternatius a l’occidental. En alguns casos, les poblacions del Sud poden arribar a interioritzar el discurs paternalista de la cooperació, i poden arribar a sentir autoodi.

339 Moltes referències al mestissatge o a la multiculturalitat amaguen, en

realitat, un desig d’harmonitzar les cultures del Sud a un model dominant, dictat pel Nord.340

Fins i tot els discursos sobre la “llibertat” d’elecció dels ciutadans del Sud, usat amb

freqüència per organismes de cooperació, sol anar en detriment de la llibertat dels ciutadans del Sud per mantenir els seus antics models de vida.

341 És un missatge de caire clarament

individualista, que va en contra de les solidaritats en què es basen moltes cultures.342

El premi Nobel Amirtya Sen, antic alt càrrec del Banc Mundial, defensava que una societat és més desenvolupada quan més opcions d’elecció tenen els seus membres; en realitat, aquest valor, que Sen presenta com universal, no és compartit més que per una petita part de la

327

Béjar, 2001: 138. 328

Cortés, 2004: 600; Tandom, 1998: 248. 329

Rodríguez Gil, 2002: 13. 330

Díez Rodríguez, 2001: 223. 331

Carmona, 2002: 105. 332

Sogge, 2004: 66. 333

Fairhead, 2000: 101. 334

Picas, 2001: 479. 335

Hobart, 2003: 5. 336

Arditi, 2004: 844. 337

Perrot, 1993: 39. 338

Baiges, 1996: 165. 339

Seabrook, 1993: 11. 340

Perrot, 1993: 44. 341

Das, 1988: 126; Sánchez Rubio, 2004: 47. 342

Díez, 2002: 126.

humanitat.343

Associar desenvolupament amb llibertat d’elecció suposa acceptar el model liberal nord-americà. El continu elogi de la igualtat amaga l’explotació contínua a que sotmet el sistema econòmic actual als pobles del Sud.

344

També el discurs ecologista, que cada cop està més de moda al món de la cooperació, és utilitzat pels països del Nord per impedir que els Estats del Sud emprin la via que ells havien usat anteriorment per accedir al desenvolupament. Es pretén una ordenació del món sencer des del Nord.

345 De la mateixa forma ha estat usat el discurs “de gènere”; l’enfoc de les

“capacitats”, auspiciat per Sen, ha estat transferit al camp del gènere, donant per suposat que l’objectiu de tot ésser humà és l’ascens social (un missatge propi del liberalisme).

346 En molts

casos s’ha presentat a les dones islamistes com persones ignorants i sotmeses, a les que s’ha d’educar i alliberar, obviant el fet que en les files integristes islàmiques hi ha dones tan preparades com les occidentals.

347 Les ideologies “progressistes” han estat emprades per

reforçar la condicionalitat i minvar la sobirania dels pobles del Sud.348

4.2.3. Propostes de millora

*Analitzar els problemes del Sud des del punt de vista de la dependència.349

El discurs de la cooperació, en bona part, estigmatitza al Sud, al considerar-lo “necessitat” del Nord. Per això cal un nou discurs sobre les desigualtats mundials.

* Implicar els agents de cooperació en accions de denúncia. Cal que els partidaris de la solidaritat internacional dediquin molts esforços a la denúncia de la situació al Sud, per evitar que la cooperació esdevingui una eina de propaganda del Nord.

* Intensificar el control de la propaganda sobre cooperació. Cal que les ONGs intensifiquin la tasca d’autocontrol i que denunciïn algunes campanyes que donen una visió negativa del Sud i que reforcen el sentiment de superioritat del Nord.

* Controlar l’etnocentrisme. Cal que els agents de cooperació revisin els seus discursos i les seves pràctiques, per evitar les tendències etnocèntriques de bona part de la cooperació. Però això és ben difícil, perquè l’ajuda internacional se sol fonamentar en l’etnocentrisme.

343

Sen, 2000: 17; Nussbaum, 2002: 28. 344

Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 100. 345

Adams, 1995: 88-99; Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 27. 346

Nussbaum, 2002: 28-40. 347

Afshar, 2004: 429. 348

Bruna, 1999: 258; Martínez, 1996: 56. 349

Rizzardini, 2002: 326.

5. Crítiques al desenvolupament

Un petit sector dels autors que s’oposen a com s’efectua la cooperació amplia les crítiques anteriors. Ja no parlen només de problemes en la cooperació, sinó en el mateix concepte de desenvolupament (ja sigui el desenvolupament des d’un punt de vista tècnic, economicista, humà o sostenible).

350 Consideren que el subdesenvolupament és un invent recent del Nord per

estigmatitzar als pobles del Sud, que són diferents i no pas inferiors ni mancats de res.351

Rebutgen la validesa de valors teòricament universals, com els drets humans, i creuen que fins i tot si es comparteixen valors no hi ha perquè compartir prioritats.

352 Consideren que el

desenvolupament constitueix una agressió contra els pobles del Sud.353

Tan sols es podria desenvolupar el Sud amb l’assumpció per part de les seves poblacions dels valors del Nord (individualisme, esperit emprenedor, monopoli de la violència de l’Estat, supressió del clientelisme, família nuclear...).

354 Creuen que el temps ja s’ha encarregat de demostrar la

fal·làcia de les teories desenvolupistes, i parlen del “postdesenvolupament” (el temps actual).355

Afirmen que no s’ha de cerca una alternativa vàlida per tot el Sud, sinó respectar les diferents estratègies de les poblacions d’aquesta regió.

356

Per a aquests experts, els més radicals dels representats en aquest estudi, no n’hi ha prou amb replantejar la cooperació: cal articular noves respostes als problemes del Sud des d’un altre punt de vista. I no cal impulsar canvis al Sud, cal impulsar-los al Nord per crear un món més respectuós amb el Sud.

357

5.1. Cooperació sense desenvolupament?

Hi ha autors que creuen que el desenvolupament és una construcció cultural que és adaptada per les poblacions locals, que el converteixen en una cosa diferent del que pensaven els seus promotors; per això, aposten per “deconstruir” aquest concepte.

358 Hi ha múltiples

desenvolupaments, múltiples modernitzacions, i diversos usos de la cooperació.359

Tot i mostrar-se escèptics envers el concepte de desenvolupament, creuen que la

cooperació, en alguns casos (i no pas en tots) pot tenir efectes beneficiosos pels receptors. * Fomentar el coneixement entre els pobles.

El problema és que el donant sempre apareix en una posició hegemònica i el receptor en una posició determinada.

* Desviar recursos cap als més desfavorits. Els projectes no solen assolir aquest objectiu i, a més, poden tenir efectes nocius sobre les realitats locals.

5.2. Ni cooperació, ni desenvolupament

Hi ha autors que s’oposen radicalment al discurs del desenvolupament,360

argumenten que tot i que hi ha gent del Sud que l’utilitza, es tracta d’un concepte elaborat per l’hegemonia occidental i que vehicula etnocentrisme (el Sud necessitaria “uns nous valors”, que casualment són els nostres).

361 I que acaba desembocant en una utopia tremendament autoritària, basada en

l’humanitarisme.362

Interpretant el Sud en terme de problemes, es legitima la intervenció

350

Vachon, 1988: 6; Pereda, 1999: 23 i 31-36; Unzeta, s.d.; Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 83;

Rist, 2004: 222; Picas, s.d.: 44. 351

Escobar, 1995: 212; Perrot, 1988: 22 i 32; Arce – Long, 2000: 23 i 36; Rist – Rahnema –

Esteva, 1992: 42-43; Picas, s.d. 352

Panikkar, 1988a: 64; Sánchez Rubio, 2004: 21 i 31; Picas, 2001: 154. 353

Seabrook, 1993: VI; Latouche, 1994. 354

Nerín, 2003: 114. 355

Alvares, 1988: 51. 356

Panikkar, 1988b: 255; Hobart, 1993: 13; Rist, 2004: 76. 357

Vachon, 1988: 1-6. 358

Picas, s.d.: 58; Arce - Long, 2000: 24. 359

Arce – Long, 2000: 1. 360

Al-e Ahmad, 1988: 143. 361

Picas, 2001: 11 i 72; Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 8. 362

Freyss, 2004: 755.

occidental.363

I mitjançant el do, el Sud queda en deute respecte al Nord.364

Entre Nord i Sud no hi ha diàlegs en un pla d’igualtat: el Nord discuteix allò que passa al Sud, però el Sud no té capacitat d’intervenció al Nord.

365 Algú ha arribat a definir el desenvolupament com el modern

“opi del poble”.366

Aquests autors es posicionen radicalment en contra del discurs de les necessitats, de

base liberal; argumenten que no hi ha necessitats universals, i que les poblacions jerarquitzen de forma diferent quines són les seves necessitats bàsiques.

367 Creuen que la cooperació ha

fracassat, perquè partia de bases teòriques errònies i denuncien la manca de respecte dels experts per a les cultures del Sud.

368 Asseguren que molts projectes fracassen per la

resistència de les poblacions a la seva “modernització”.369

La capacitat de transformació del Sud ha de partir de les realitats locals, molt més complexes del que preveien els tècnics en cooperació.

370

Àfrica constitueix un marc especialment sòlid per als partidaris d’aquestes teories. Els qui no creuen en el desenvolupament però defensen la cooperació solen referir-se a comunitats indígenes, integrades a un Estat molt potent i sotmeses als seus dictats. Es tractaria d’una “estratègia dels derrotats”. Però el Nord no ha obtingut, encara, cap victòria definitiva sobre el Sud. Per exemple, la situació a l’Àfrica és radicalment diferent. Hi ha grans regions governades per models polítics diferents als occidentals i hi ha poblacions que no accepten el model hegemònic d’Occident.

371 En aquest sentit, es denuncia la idea del “llogarret global”, ja que es

creu que no es tracta d’una realitat, sinó d’un projecte polític, en el que s’aboliria la diversitat cultural encara existent.

372

Aquests autors aposten per combatre les injustícies en el marc internacional.373

Però sense ingerir-se en les realitats locals del Sud.

5.3. Propostes de millora

* Per als que creuen en els efectes positius de la cooperació : 1. Atorgar una major participació als agents del Sud en la presa de decisions. El Nord hauria de col·laborar amb les iniciatives del Sud, tot i que no s’adaptessin a les seves lògiques. Però si totes les accions són potencialment bones, i si no hi ha cap criteri per avaluar-les, no es pot decidir de subvencionar uns projectes i d’altres no. Tan sols a posteriori es podria avaluar el nivell de satisfacció de les poblacions. 2. Incorporar coneixements locals als projectes.

374 Els experts tenen tendència

a incorporar els coneixements locals dins les estructures mentals occidentals. A la fi, els projectes no respecten les peculiaritats locals. A més, els “coneixements locals” són tan universals (o tan poc) com els coneixements “universals”.

375

* Per als autors que no creuen positius els projectes de cooperació: Abolir tots els organismes de cooperació, que denuncien com alienants. D’altres autors els repliquen que això equivaldria a deixar el Sud en mans de les empreses del Nord;

376 però ells argumenten que la cooperació agreuja, i no

alleuja, els problemes del Sud.

363

Picas, 2001: 22. 364

Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 62-63. 365

Picas, 2001: 92; Vitebsky, 1993: 113. 366


Escobar, 1995: 225; Rist, 2004: 195. 368

Duffield, 2004: 163. 369


Rist, 1994: 64-68; Vitebsky, 1993; Rist – Rahnema – Esteva, 1992: 15. 371

Rist, 1994: 59. 372

Panikkar, 1988a: 64. 373

Traoré, 2004: 41. 374

Burghart, 1993: 30; Hobart, 2003: 18. 375

Richards, 1993: 61. 376

Arce – Long, 2000: 23.

6. Altres formes de solidaritat?

Molts experts reconeixen els problemes derivats dels projectes de cooperació. Malgrat tot, aposten per mantenir l’ajuda internacional, ja que consideren que no hi ha cap alternativa per posar en pràctica la solidaritat a nivell mundial.

377 Però alguns autors neguen cap possibilitat

d’èxit en la cooperació, mentre no es reformuli el discurs sobre l’ajuda.378

6.1. Sensibilització i denúncia política

Hi ha algunes ONGs que consideren que ha acabat el temps de limitar la seva actuació a l’execució de projectes.

379 Amb el temps, les ONGs han esdevingut un grup de pressió, amb

capacitat per influir sobre les polítiques dels governs del Nord i dels organismes internacionals.

380 En alguns casos, com en les campanyes contra la llet maternitzada, aquesta

influència ha tingut efectes beneficiosos pel Sud (tot i que en d’altres casos, els “experts” hagin pogut limitar-se a defensar interessos corporatius).

381 Malgrat tot, encara hi ha ONGs que

creuen que la sensibilització constitueix una pèrdua de recursos que s’haurien de destinar a ajudes materials per al Sud (tot i que els resultats d’aquestes ajudes siguin molt discutibles).

382

6.1.1. Informar o escandalitzar

Les poblacions del Nord tenen una idea molt distorsionada d’allò que passa al Sud.383

Algunes ONGs consideren que una de les seves prioritats és divulgar la realitat dels pobles del Sud, i denuncien que la comunicació mundial està controlada pel Nord.

384 D’aquesta forma, les ONGs

s’han embrancat en milionàries campanyes de propaganda i sensibilització, amb la col·laboració d’empreses de publicitat.

385 En realitat, en aquestes campanyes la informació

sobre el Sud pot acabar essent desplaçada per la simple publicitat de les ONGs.386

L’impacte publicitari sol anar en detriment de la qualitat de la informació.

387 A més, la informació de més

qualitat que subministren algunes ONGs es veu desplaçada per missatges impactants, molts d’ells relacionats amb emergències, que ofereixen una visió simplista i distorsionada del Sud.

388

Moltes d’aquestes imatges impactants tenen efectes bons per a les finances dels agents de cooperació, però contribueixen a donar una imatge negativa del Sud.

389

Com que moltes de les activitats de sensibilització s’orienten cap a la recaptació de fons, tenen tendència a oferir una visió excessivament positiva de la cooperació; d’aquesta forma, acaben tenint un efecte de desmotivació política. El qui rep els missatges pot pensar que ja es va pel bon camí per desenvolupar el Sud i que no calen reformes radicals en el sistema internacional

390 (les campanyes publicitàries solen presentar els donatius com una via

suficient per solventar els problemes del Sud). Molts espanyols estan disposats a donar diners per al Sud, però pocs pensen en reformes més radicals; són, simplement, “consumidors” de solidaritat.

391 A més, amb aquest tipus d’anuncis s’acaba percebent a les poblacions del Nord

com les realment solidàries, i a les del Sud com passives.392

La presència contínua, en la publicitat, de cooperants occidentals ajudant a les poblacions del Sud ajuda a percebre els blancs com els autèntics promotors del desenvolupament.

377

Vereda – Berrocal – Víudez, 2005: 74. 378


Serrano, 2002: 93. 380

Cortés, 2004: 608; Carmona, 2002: 104; Sogge, 1998b: 236. 381

Raffer – Singer, 1996: 145; Sogge, 1998b: 309. 382

Pereda, 1999: 129 i 156. 383

Picas, 2001: 364. 384

Rizzardini, 2002: 288-300. 385

Sogge – Zadek, 1998: 117. 386

Sogge, 1998b: 209; Sogge – Zadek, 1998: 129. 387

Ballesteros, 2002: 120; Picas, 2001: 280. 388

Rizzardini, 2002: 322; Pereda, 1999: 176. 389

Martínez, 1997: 183; Rodríguez, 2002: 20; Romero, 2002: 51. 390

Sogge, 1998: 22. 391

Ballesteros, 2002: 125-127; García Inda, 2002: 76. 392

Ballesteros, 2002: 104.

6.1.2. Aportacions i limitacions de les campanyes populars

La implicació dels agents de cooperació en activitats polítiques és essencial, ja que el subdesenvolupament té una base política i els projectes no són capaços d’actuar sobre aquesta. La informació sobre els problemes del Sud ha de ser una prioritat, més enllà de les campanyes de recaptació de fons. Les ONGs constitueixen un testimoni privilegiat dels problemes del Sud.

393 La pressió de les ONGs ha ajudat a què els mitjans de comunicació

espanyols guanyessin correcció en les seves referències a l’Àfrica.394

Malgrat tot, les accions de sensibilització i denúncia solen tenir uns efectes limitats, per diversos motius: * Dependència del govern.

Mentre les ONGs depenguin de les institucions per a finançar les seves activitats mai no podran efectuar crítiques radicals. En les subvencions i en els mitjans de comunicació es margina a les ONGs que tenen més voluntat de denúncia.

395

* Etnocentrisme de les poblacions del Nord. Les ONGs, inevitablement, vehiculen el pensament del Nord, i per tant poden dur una forta càrrega de prejudicis envers el Sud, que poden generar comportaments etnocèntrics.

* Interessos creats. Alguns agents de cooperació no volen denunciar la situació del Sud, perquè ells mateixos es beneficien de les injustícies internacionals.

396 I les poblacions

del Nord solen ser hostils a reformes socials que afectin els seus interessos.397

* Saturació de la sensibilitat.

398

La sensibilització respecte als diferents problemes del Sud provoca una competència entre els missatges dels diferents agents de cooperació i, a més, amb els missatges morals d’altres àmbits temàtics (trànsit, embarassos no desitjats, prevenció del tabaquisme...). Això contribueix a una certa banalització del tema.

* Manipulació.399

En alguns casos les ONGs han manipulat la informació sobre països del Sud per obtenir més recursos o han aprofitat el fons d’una campanya publicitària de gran impacte per finançar projectes que no tenen res a veure amb l’anunciat.

400

Però hi ha casos més greus, les campanyes mediàtiques han servit per legitimar intervencions militars del Nord al Sud (com en el cas de Somàlia).

* Frivolització.401

La cooperació cada cop s’integra més amb el muntatge mediàtic, amb concursos, telemaratons, recaptes de fons... L’excessiva relació governs – mitjans de comunicació – ONGs és perniciosa, perquè va en detriment de l’objectivitat de la manipulació.

6.2. Cap a unes relacions internacionals més justes

Els agents de cooperació són conscients de què la seva actuació té un impacte reduït al Sud. Moltes de les actuacions dels Estats del Nord i dels organismes internacionals resulten força pernicioses per a les poblacions del Sud, ja que contribueixen a la fuga de cervells, a les evasions de capitals, a les barreres comercials, a l’increment del deute i al deteriorament dels terminis d’intercanvi.

402 Algunes ONGs han començat a intervenir decisivament en aquest

camp. Consideren que una de les seves funcions és pressionar als governs perquè treballin per

393


López – Nerín, 1999: 84-88. 395

Sampedro – Jerez – López, 2002: 254. 396

Serrano, 2002: 93. 397


Rizzardini, 2002: 300; Béjar, 2001: 33. 399

Tirman, 2004: 157 i 168; Aguirre, 1999: 212. 400

García Inda, 2002: 70. 401

García Inda, 2002: 82. 402

Sogge, 2004: 58 i 237; Olivier, 2004: 114.

a la creació d’un món més just. En aquest sentit, les accions no es centren en el projecte, ni tan sols en la sensibilització, sinó en l’àmbit de la política.

403

6.2.1. Denúncia activa

El deute del Sud era un dels principals problemes del sistema internacional. Hi havia països del Sud que donaven més diners com a reemborsament dels préstecs, dels que rebien com ajudes internacionals.

404 Les campanyes en favor de la cancel·lació del deute extern dels països més

pobres han tingut molt ressò, i han forçat un canvi de les polítiques dels Estats del Nord. Aquesta reforma ha estat celebrada per les ONGs, ja que suposarà la injecció de molts diners per a projectes socials a través de les pròpies ONGs.

405 Malgrat tot, alguns observadors creuen

que el deute s’havia de cancel·lar per complet, perquè era immoral, abusiva, i en alguns casos fins i tot il·legal.

406 Les mesures preses fins avui en aquest àmbit, tot i que importants, són

encara ben insuficients. Les ONGs han entrat en d’altres vies. Una d’elles és la lluita contra el blanqueig de diners i la criminalitat financera (que en alguns casos compta amb el suport de les elits del Nord). L’altra és exigir a les multinacionals que evitin les vulneracions dels drets humans arreu on treballin. Ambdues tasques sovint superen els recursos de les ONGs.

407

Un camp especialment difícil ha estat el de demanda d’un mercat més just per als productes del Sud,

408 sobretot amb la supressió de les ajudes agrícoles als productors del

Nord, que fan la competència deslleial als del Sud. Algunes ONGs no s’hi han involucrat prou, potser perquè els suposaria un desgast davant els seus finançadors. Malgrat tot, els fòrums d’ONGs s’han posicionat en diverses ocasions en favor d’una reforma de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), en la que el Sud hi té un paper testimonial. A més, cada cop hi ha més consens en que cal abolir una sèrie de barreres no aranzelàries (sanitàries, de qualitat...) que, amb diversos pretextos, dificulten l’accés dels productes del Sud als mercats del Nord.

409

També el sistema de patents és negatiu pel Sud, i impedeix l’accés de molta gent a alguns productes, com els medicaments.

410

En el fons, les iniciatives de les ONGs en contra de determinades mesures del BM, del FMI i de l’OMC topen sistemàticament amb la negativa de les grans potències a perdre el control dels grans organismes internacionals.

411 I el sistema multilateral mai deixa de sustentar-

se sobre valors i prioritats de la societat occidental.412

En el món de la cooperació cada cop tenen més impuls les iniciatives de comerç just. Malgrat tot, el seu abast és molt limitat (tan sols afecta a uns pocs productes, que en la seva majoria no són de primera necessitat). Els seus efectes poden ser aptes com a denúncia política, però no són suficients com per reformar les relacions internacionals.

413

A l’Estat espanyol les denúncies de les ONGs han recaigut més sobre els fòrums internacionals que sobre les activitats del govern. Tot i això, la política oficial de cooperació és incoherent amb d’altres polítiques, lesives per als drets dels pobles del Sud (la política agrària, les polítiques comercials i pesqueres, les lleis d’immigració, la defensa dels drets humans...).

414

De fet, és freqüent que les institucions del Nord combinin propagandístiques polítiques de cooperació amb altres polítiques nocives per al Sud.

415

Hi ha algunes ONGs que han passat de la denúncia a la recompensa d’activitats positives. Han col·laborat amb la publicitat d’algunes empreses, a canvi de que aquestes els destinessin alguns fons. A més, han donat suport a algunes “inversions ètiques” o “socialment responsables”. Són productes que haurien d’evitar comportaments immorals (explotació

403

Van Roy, 2004: 34; Murphy, 2004: 112; Rist, 2004: 278. 404

Gabas, 2003: 34; Fitzgerald, 2003: 19; Duruflé, 1988: 15; Vernières, 1998: 55. 405

Vereda – Berrocal – Viúdez, 2005. 406

Heet, 2004: 306-328; Raffer, 2003: 67; Torres, 2001: 78. 407

Olivier, 2004: 122. 408

Mold, 2003: 124-125. 409

Mold, 2003: 126. 410


Olivier, 2004: 120. 412

Alonso, 2004: 127. 413

Rizzardini, 2002: 318. 414

Alonso, 2003b: 235-258; Stokke, 2003: 183. 415

Hoebnik, 2003: 203-221.

laboral, contaminació, publicitat negativa...) i que tendirien a beneficiar als més desfavorits. Part dels beneficis revertirien en el consumidor i una altra part en projectes de cooperació... En realitat, sota aquesta cobertura “ètica” es presenta una simple inversió, destinada a un públic determinat.

416 Grans empreses utilitzen els seus “fons ètics” com a cobertura publicitària mentre

segueixen invertint en activitats no “socialment responsables”.

6.2.2. Aportacions i limitacions de les campanyes de denúncia

* Manca d’efectes sobre els països del Nord. Un dels problemes d’aquest tipus de denúncies és que poden afectar als més febles, però no als més forts. Alguns grans Estats fins i tot han rebutjat d’adscriure’s al Tribunal Penal Internacional, per la qual cosa, a la pràctica, actuen amb absoluta impunitat.

417

* Manipulació. Les grans potències solen tenir un fort control sobre els mitjans de comunicació, i poden usar, de forma discriminatòria, les denúncies dels grups no governamentals per atacar als seus enemics polítics.

418 L’ofensiva mediàtica

pot ser un complement de la intervenció militar i econòmica. La condicionalitat és usada pels Estats del Nord només en casos puntuals, per pressionar a les institucions del Sud. Les denúncies de vulneració dels drets laborals també sol ser esgrimida pels productors del Nord per deslliurar-se de la competència dels productes del Sud.

* Manca de capacitat de les ONGs. Les ONGs no disposen de mitjans per controlar efectivament les grans multinacionals; els certificats de bones intencions expesos a algunes empreses no són realment vàlids.

419

* Legitimació del sistema.420

L’associació entre ONGs i empreses contribueix a donar una imatge positiva de la societat de consum; com més es consumeix, més diners es donen al Sud, i més solidaritat es vehicula...

421 Per la seva banda, els productes “socialment

responsables”, tot i que siguin avalats per ONGs, fan pensar al consumidor que existeix un capitalisme “ètic”, quan en realitat, la pobresa és consubstancial al sistema.

6.3. Noves vies per a la cooperació?

Alguns experts consideren que hi ha noves vies que caldria explorar, a més de les anteriorment exposades.

6.3.1. Nous agents de cooperació

Hi ha qui creu que els nous agents de cooperació podrien actuar de forma diferent als actors tradicionals. Alguns aposten per la cooperació descentralitzada, ja que els ajuntaments no tenen interessos en la política exterior, com els Estats (de fet, aquest tipus d’ajuda té tendència a créixer ràpidament). També hi ha qui aposta per potenciar els agermanaments entre municipis i regions, ja que aquest tipus d’accions facilita el contacte entre les bases del Nord i del Sud i redueix els intermediaris. O fins i tot hi ha qui aposta per enfocaments sectorials (per exemple, la cooperació entre hospitals del Nord i del Sud).

422

El problema és que els nous agents de cooperació, fins avui, no s’han mostrat capaços de trencar amb les dinàmiques hegemòniques de l’ajuda. Segueixen servint com una eina

416

Cuesta, 2003: 267-289. 417

Sánchez Rubio, 2004: 47. 418

Stokke, 2003: 183. 419

Rodríguez Gil, 2002: 24; Henderson, 2004: 155. 420

Rodríguez Gil, 2002: 18. 421

Picas, 2001: 218. 422

Sogge, 2004: 140-141.

d’hegemonia d’Occident i, a més, amb l’aparició de nous agents s’agreuja el problema de la coordinació de l’ajuda.

6.3.2. Foment dels microcrèdits

Els microcrèdits són vistos com alguns experts com una sortida al probable increment dels diners destinats a cooperació (tant a l’Estat espanyol com al conjunt del Nord). Els microcrèdits permeten gestionar una important quantitat de diners amb escassos esforços.

423 Amb aquesta

iniciativa s’incrementa el poder de decisió dels agents del Sud, i es consoliden sistemes d’estalvi i crèdit articulats amb la resta dels sectors econòmics. Malgrat tot, amb aquest tipus de projectes no s’arriba a combatre la pobresa: normalment consoliden les burgesies locals i no afecten als sectors més desfavorits (en el fons contribueixen a estendre el model capitalista). A més, poques ONGs tenen preparació suficient per gestionar els microcrèdits, més propis d’una entitat financera que d’una associació sense ànim de lucre.

424

6.3.3. Cap a una gestió comuna dels béns comuns

Alguns experts suggereixen que les ONGs haurien de reivindicar que determinats béns, com el medi ambient, la pau o l’aigua, fossin considerats d’interès comú de tota la humanitat (“béns públics universals”) i que fossin gestionats de forma comuna per tota la comunitat internacional.

425 D’aquesta forma, els països del Sud podrien evitar que les grans potències

dilapidessin aquests recursos. Malgrat tot, aquest tipus d’anàlisi seria del tot inoperant sense una reforma en profunditat de la comunitat internacional. En la situació actual, els Estats del Nord encara podrien aprofitar aquest argument per augmentar la pressió sobre les institucions del Sud.

423

Vereda – Berrocal – Viúdez, 2005. 424

Helan, 1994: 167. 425

Edwards, 2003: 327; Gabas, 2003: 116-126.

BIBLIOGRAFIA ABRISKETA, Joana 1999, “El derecho a la asistencia humanitaria: fundamentos y límites”a UNIDAD DE ESTUDIOS

HUMANITARIOS, Los desafíos de la acción humanitaria. Un balance. Barcelona, Icaria. ADAMS, W.M. 1995, “Green Development Theory? Environmentalism and sustenible development” a CRUSH, Jonathan, Power of Development. Londres, Routledge. AECI (AGENCIA ESPAÑOLA DE COOPERACIÓN INTERNACIONAL) 2003, Plan regional de la AECI para África Subsahariana (2003-2004). Madrid, AECI. AFSHAR, Haleh 2004, “Un milenio con géneros: la globalización de las mujeres” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. AGUIRRE 1999, “Los medios periodísticos y el espectáculo humanitario” a UNIDAD DE ESTUDIOS

HUMANITARIOS, Los desafíos de la acción humanitaria. Un balance. Barcelona, Icaria. AL-E-AHMAD, Djalâl 1988, L’occidentalité. París, L’Harmattan. ALONSO, José Antonio 2003a, “Globalización, desigualdades y eficacia de la ayuda” a ALONSO, J.A. – FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata. 2003b, “Coherencia de políticas y ayuda al desarrollo. El caso español” a ALONSO, J.A. –

FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata. 2004, “Globalización, sociedad civil y sistema multilateral” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. ALVARES, Claudio 1988, “Non au développement” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. ARCE, Alberto 2000, “Creationg or regulating development. Representing modernities throught language and discourses” a ARCE, Alberto – LONG, Norman, Anthropology, development and modernity; exploring discourses, counter-discourses and violence. Londres – Nova Yok, Routledge. ARCE, Alberto – LONG, Norman 2000, “Reconfiguring modernity and development from anthropological perspectiva” a ARCE, Alberto – LONG, Norman, Anthropology, development and modernity; exploring discourses, counter-discourses and violence. Londres – Nova York, Routledge. ARDITE, Claude 2004, “Des paysans plus professionels que les développeurs?” a Revue Tiers Monde n. 180. ARELLANO-LÓPEZ, Sonia – PETRAS, James 1994, “Non-Governamental Organisations and Poverty Alleviation in Bolivia” a Development and Change n. 25 (3). BA, Hassan

2004, “Conflictos en África: Los verdaderos desafíos de la acción humanitaria” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. BAIGES, Siscu et alii 1996, Las ONG de desarrollo en España. Barccelona, Flor del Viento. BALLESTEROS GARCÍA, Carlos 2002, “Supermercados de la solidaridad” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), La ética de las ONGD y la lógica mercantil. Barcelona, Icaria. BEJAR, Helena 2001, El mal samaritano: el altruismo en tiempos de escepticismos. Barcelona, Anagrama. BENDA-BECKMANN, Franz Von 1993, “Scapegoat and magic charm: law in development theory and practice” a HOBART, Mark (ed.), An Anthropological critique of developement: the growth of ignorance. Londres, Routledge. BRUNA, Fernando 1997, La encrucijada del desarrollo humano. Madrid, Los Libros de la Catarata. BURGHART, Richard 1993, “His lordship at the Cobblers’ well” a HOBART, Mark (ed.), An Anthropological critique of developement: the growth of ignorance. Londres, Routledge. CAD (COMITÉ DE AYUDA AL DESARROLLO) 2003, Examen de la cooperación española, 1999-2001: recomendaciones e informe de la Secretaría del CAD. Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores. CARMONA MAYA, Sergio León 2002, “De la retórica «no gubernamental» sobre la cultura a la «cultura no-gubernamental» a REVILLA BLANCO, María– SERRANO, Maite, Las ONG y la política. Madrid, Istmo. CARR, Stuart – MCAULIFFE, Eilish – MACLACHLAM, Malcolm 1998, Psychology of Aid. Londres, Routledge. CORTÉS LÁZARO, Mª Àngels 2004, Las Organizacions No Gubernamentales para el Desarrollo españolas y latinoamericanas: una historia para reescribir (1975-2000) [tesi doctoral]. Departament d’Antropologia Social, Història d’Amèrica i Història d’Àfrica, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. CUESTA GONZÁLEZ, Marta de la 2003, “Propostes de finançament alternatiu per a la cooperació al desenvolupament: les inversions ètiques” a AUTORS DIVERSOS, Globalització i desenvolupament: reflexions entorn de la cooperació internacional. Palma de Mallorca, Universitat de les Illes Balears. DAS, Kalpana 1988, “Développement et cooperation internationale” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. DAUVIN, Pascal 2004, “Être un professional de l’humanitaire ou comment composer avec le code imposé” a Revue Tiers Monde n. 180. DE KADT, Emanuel 1993, “L’enjeu culturel: les contraintes et les chances de la santé dans le contexte international” a RIST, Gilbert, La culture, otage du développement?. París, L’Harmattan.

DEVELTERE, Patrick – FONTENEAU, Bénédicte – POLLET, Ignace 2004, “L’evaluation dans les ONG belgues: entre volonté et contrainte” a Revue Tiers Monde n. 180. DÍEZ, Fernando 2001, Utilidad, deseo y virtud. Barcelona, Península. DÍEZ RODRÍGUEZ, Ángeles 2001, “El modelo de participación de las ONG” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), Cooperación al desarrollo y ONG. Una visión crítica. Madrid, Los Libros de la Catarata. 2002, “Las ONG como campo de relaciones sociales” a REVILLA BLANCO, María – SERRANO, Maite, Las ONG y la política. Madrid, Istmo. DIOP, Momar-Coumba s.d., “L’aboutissement d’une si longue quête” a AUTORS DIVERSOS, Le Senegal Contemporain. París, Karthala. DUFFIELD, Mark 2004, Las nuevas guerras en el mundo global. La convergencia entre desarrollo y seguridad. Madrid, Los Libros de la Catarata. DURUFLÉ, Gilles 1988, L’ajustement structurel en Afrique: Sénégal, Côte d’Ivoire, Madagascar. París, Karthala. EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst 2004, “Las ONG y el futuro: hacer inventario, configurar los debates, cambiar las prácticas” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. EDWARDS, M. 2003, Un futuro en positivo. La cooperación internacional en el siglo XXI. Barcelona, Intermón – Oxfam. ESCOBAR, Arturo s.d., “El postdesarrollo como concepto y práctica social”. S.l., s.e. X1995, “Imagining a postdevelopment era” a CRUSH, Jonathan (ed), Power of Development. Londres, Routledge. FAIRHEAD, James 2000, “Development discurse and its subversion” a ARCE, Alberto – LONG, Norman, Anthropology, development and modernity; exploring discourses, counter-discourses and violence. Londres – Nova York, Routledge. FERGUSON, James W. 1990, The anti-politics machine. “Development”, depolicization and burocratic power in Lesotho. Cambridge – Nova York, Cambridge University Press. FITZGERALD, E.V.K. 2003, “Fallo en el mercado de capitales y países menos desarrollados” a ALONSO, J.A. –

FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata. FREYSS, Jean 2004, “La solidarité internationale, une profession” a Revue Tiers Monde n. 180. GABAS, Jean-Jacques 2003, Norte-Sur, ¿Una cooperación imposible? Barcelona, Bellaterra. GARCÍA, Juan Carmelo

2003, “Los atentados en USA y la cooperación al desarrollo” a MONTES DEL CASTILLO, Ángel (ed.), Debates en cooperación al desarrollo. Murcia, Universidad de Murcia. GARCÍA INDA, Andrés 2002, “Mirando a través del ojo de una cerradura” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), La ética de las ONGD y la lógica mercantil. Barcelona, Icaria. GONZÁLEZ ALONSO, Luis Norberto 1998, Política comercial y relaciones exteriores de la Unión Europea. Madrid, Tecnos. GONZÁLEZ BUSTELO, Mabel 2004, “Introducción” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. GONZÁLEZ GIL, Carlos 2005, Las ONG en España. De la apariencia a la realidad. Madrid, Los Libros de la Catarata. GONZÁLEZ PARADA, José Ramón 2001, “Enfoques de la ayuda al desarrollo” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), Cooperación al desarrollo y ONG. Una visión crítica. Madrid, Los Libros de la Catarata. GRZYBOWSKI, Cândido 2004, “Las ONG: una polémica forma de ser y de actuar” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. GUEVARA, Jean-Paul 2004, “América Latina, la agenda ocultaa de las intervenciones humanitarias” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. HAILEY, John 2004, “Indicadores de identidad: las ONG y el imperativo estratégico de determinar valores fundamentales” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. HELAN JAWORSKI, C. 1994, Hacia formas nuevas de relación con el Sur del mundo. Vitoria – Gasteiz, Gobierno Vasco. HENDERSON, Judy 2004, “Disonancia o diálogo: las relaciones con el sector empresarial están cambiando” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. HOBART, Mark 1993, “Introduction” a HOBART, Mark (ed.), An Anthropological critique of developement: the growth of ignorance. Londres, Routledge. HOEBINK, Paul 2003, “La lucha por el equilibrio: coherencia y políticas de desarrollo” a ALONSO, J.A. –

FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata. HOWELL, Jude – PEARCE, Jenny 2001, Civil society & development: a critical exploration. Boulder. HYDÉN, Göran s.d., “Changing ideological and theorical perspectives on development”. JAIME, Joseph A.

2004, “ONG, crisis y posibilidades” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. KABUNDA, Mbuyi 2005, “La Unión Africana y el NEPAD: mitos y realidades” a Nova Africa n. 16. KEET, Dot 2004, “La campaña internacional antideuda: una opinión de un activista del Sur para los activistas «del Norte...» y «del Sur...»” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. KILANI, Mondher 1994, “Anthropologie du développement au développement de l’Anthropologie? Quelques reflexions critiques” a RIST, Gilbert, La culture, otage du développement?. París, L’Harmattan. LATOUCHE, Serge 1994, “Modernité – développement – occidentalisation: les pièges d’une pseudo-universalité” a RIST, Gilbert, La culture, otage du développement?. París, L’Harmattan. LÓPEZ, Lola – NERÍN, Gustau 1999, La imatge de l’Àfrica negra en la televisió. Barcelona, Centre d’Estudis Africans – Consell de l’Audiovisual de Catalunya. MANEU, Salvador – CASELLAS, Pere 1998, Mercaders de la solidaritat. Apunts sobre els Fons d’Ajut al Desenvolupament – FAD. Barcelona, Mediterrània. MARTÍN BERISTAIN, Carlos 1999, Reconstruir el tejido social: un enfoque crítico de la cooperación internacional. Barcelona, Icaria. MARTÍNEZ GONZÁLEZ-TABLAS, Ángel 1996, Visión global de la cooperación para el desarrollo: la experiencia internacional y el caso español. Barcelona, Icaria. MARTÍNEZ SÁNCHEZ, José Luis 1998, La imagen de las ONG para el desarrollo (para ir dimensionando el Tercer Sector). Madrid, IEPALA. MBAH, Sam – IGARIWEY, I.G. 2000, África rebelde. Comunalismo y anarquismo en Nigeria. Barcelona, Alikornio. MENDE, Tibor 1975, De l’aide à la récolonisation. París, Seuil. MOLD, Andrew 2003, “Liberalización del comercio y acceso a los mercados: ¿Hacia una postura más coherente? Un análisis sobre la iniciativa EBA” a ALONSO, J.A. – FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata. MONTES DEL CASTILLO, Ángel 2003, “El debate social de la solidaridad” a MONTES DEL CASTILLO, Ángel (ed.) , Debates en cooperación al desarrollo. Murcia, Universidad de Murcia. MOSLEY, Paul 2003, “Ayuda, reducción de la pobreza y «nueva condicionalidad»” a ALONSO, J.A. –

FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata.

MOUSSA, Ali Zakaria 2004, “La acción humanitaria en Chad y Darfur: Alegato a favor de un enfoque preventivo” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. MURPHY, Brian K. 2004, “Las ONG internacionales y el desafío de la modernidad” a a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. NAËLOU, Anne Le 2004, “Pour comprandre la professionalisation dans les ONG: quelques apports d’une sociologie des professions” a Revue Tiers Monde n. 180. NEGRAO, Jose 2004, “Agentes humanitarios del Norte y sociedad civil en Mozambique” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. NERÍN, Gustau 2003, Impacte de la cooperació al desenvolupament sobre els serveis d’atenció a la salut a l’Àfrica. Estudi de cas del Camerun. Barcelona, Centre d’Estudis Africans – Generalitat de Catalunya. N’GAÏDE, Abderrahmane s.d., “Les marabouts face à la «modernité». Le dental de Madina Gounass à l’épreuve” a AUTORS DIVERSOS, Le Sénégal contemporain. París. NIETO PEREIRA, Luis 2001, “Aproximación a los orígenes y contextualización de la cooperación para el desarrollo” a NIETO PEREIRA, Luis (coord), Cooperación al desarrollo y ONG. Una visión crítica. Madrid, Los Libros de la Catarata. NUSSBAUM, M. 2002, Las mujeres y el desarrollo humano. El enfoque de las capacidades. Barcelona, Herder. OLIVIER, Guillaume 2004, L’aide publique au développement: un outil à reinventer. París, Ed. Charles Léopold Mayer. OLIVIER DE SARDAN, Jean-Pierre 1995, “Estereotipos, ideologías y representaciones” a OLIVER DE SARDAN, Jean-Pierre, Anthropologie et développement. París, Karthala. ORTEGA KLEIN, Andrés 2004, “Sociedad civil y sociedad incivil” a SAENZ DE MIERGA, Antonio (ed.), El impacto del 11-S en el sector filantrópico. Bilbao, Fundación BBVA. PANNIKAR, Raimundo 1988a, “Questionnements” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. 1988b, “Alternative (s)” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. PEREDO POMBO, José María 1999, Opinión pública y desarrollo: la respuesta social a las ayudas internacionales. Madrid, Los Libros de la Catarata. PERROT, Dominique

1988, “Pour une décentration et une centration culturelle” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. 1993, “A propos du multiculturalisme: du super-flou au superflu?” a RIST, Gilbert, La culture, otage du développement?. París, L’Harmattan. PICAS CONTRERAS, Joan 1999., “La construcción social del subdesarrollo y el discurso del desarrollo”, a BRETÓN, Víctor – GARCÍA, Francisco – ROCA, Albert, Los límites del desarrollo. Modelos “rotos” y modelos “por construir” en América Latina y África. Barcelona, Icaria. 2001, El papel de las ONGs y la crisis del desarrollo. Tesi Doctoral en Antropologia Social i Cultural, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona. RAFFER, Kuribert 2003, “Deuda externa y procedimiento de arbitraje internacional” a ALONSO, J.A. – FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata. RAFFER, Kuribert – SINGER, H.W. 1996, The Foreign Aid and Business. Economic Assistance and Development Cooperation. Cheltenham – Brookfilds, Edward Elgar. REVILLA BLANCO, Marisa 2002, “Zona peatonal. Las ONG como instrumento de participación política” a REVILLA BLANCO, Marisa – SERRANO, Maite, Las ONGs y la política. Madrid, Istmo. RICHARDS, Paul 1993, “Cultivation: knowledge o performation?” a HOBART, Mark (ed.), An Anthropological critique of developement: the growth of ignorance. Londres, Routledge. RIST, Gilbert 1994, “Des sphinx, des licornes et autres chimères” a RIST, Gilbert (ed.), La culture. Otage du développement?. París, L’Harmattan. 2002, El desarrollo: historia de una creencia colectiva. Madrid, Los Libros de la Catarata. RIST, Gilbert – RAHNEMA, Majid – ESTEVA, Gustavo 1992, Le Nord perdu. Repères pour l’après-développement. Yverdon-les-Bains (Suïssa), Editions d’en Bas. RIZZARDINI, Claudio 2002, “La producción de conocimientos y comunicación de las ONGD. Entre la ideología dominante y un imaginario social alternativo” a REVILLA BLANCO, Marisa – SERRANO, Maite, Las ONGs y la política. Madrid, Istmo. ROCA ÁLVAREZ, Albert 1999, “La corrupción o el «lado cultural» del desarrollo. El paradigma equívoco del África Negra”, a BRETÓN, Víctor – GARCÍA, Francisco – ROCA, Albert, Los límites del desarrollo. Modelos “rotos” y modelos “por construir” en América Latina y África. Barcelona, Icaria. RODRÍGUEZ GIL, Adolfo 2001, “La cooperación pública al desarrollo y el caso español” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), Cooperación al desarrollo y ONG. Una visión crítica. Madrid, Los Libros de la Catarata. 2002, “El dilema de las ONGD: o solidaridad o lógica comercial” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), La ética de las ONGD y la lógica mercantil. Barcelona, Icaria. ROMERO, Miguel 2002, “La «solidaridad» de mercado” a NIETO PEREIRA, Luis (coord.), La ética de las ONGD y la lógica mercantil. Barcelona, Icaria. SAENZ DE MIERGA, Antonio

2004, “Impacto del 11-S en el mundo de las fundaciones” a SAENZ DE MIERGA, Antonio (ed.), El impacto del 11-S en el sector filantrópico. Bilbao, Fundación BBVA. SALL, Ebrima 1992, Sénegambie: territoires, frontieres, espaces et rexeaux. Bordeu, CEAN. SAMPEDRO, Víctor – JEREZ NOVARA, Ariel – LÓPEZ REY, José 2002, “ONG, medios de comunicación y visibilidad pública. La ciudadanía ante la mediatización de los mensajes sociales” a REVILLA BLANCO, Marisa – SERRANO, Maite, Las ONGs y la política. Madrid, Istmo. SÁNCHEZ RUBIO, David 2004, “Reflexiones en torno a la intervención humanitaria y los derechos humanos” a AUTORS

DIVERSOS, ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. SANTAMARÍA PULIDO, Antonio 1999, “Relaciones euroafricanas y cooperación”, a BRETÓN, Víctor – GARCÍA, Francisco – ROCA, Albert, Los límites del desarrollo. Modelos “rotos” y modelos “por construir” en América Latina y África. Barcelona, Icaria. SAXBY, John 1998, “¿A quién pertenecen las organizaciones de cooperación no gubernamentales?” a SOGGE, David (ed.), Compasión y cálculo: un análisis crítico de la cooperación no gubernamental al desarrollo. Barcelona, Icaria. SEABROOK, Jeremy 1993, Victims of development: resistance and alternatives. Londres – Nova York, Verso. SEN, Amartya 2000, Desarrollo y libertad. Barcelona, Planeta. SERRANO OÑATE, Maite 2002, “Las ONGD en la encrucijada del Estado del bienestar a la franquicia del Estado” a REVILLA BLANCO, Marisa – SERRANO, Maite, Las ONGs y la política. Madrid, Istmo. SHIVA, Vandana 2004, “Hambrunas y alimentos modificados genéticamente: Una ayuda inhumana” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. SIDIBÉ, Saïdou 2004, “L’aide publique au développement au Niger” a OLIVIER, Guillaume, L’aide publique au développement: un outil à reinventer. París, Ed. Charles Léopold Mayer. SOGGE, David 1998a, “Escenario y elecciones” a SOGGE, David (ed), Compasión y cálculo: un análisis crítico de la cooperación no gubernamental al desarrollo. Barcelona, Icaria. 1998b, “Luces del Norte” a SOGGE, David (ed), Compasión y cálculo: un análisis crítico de la cooperación no gubernamental al desarrollo. Barcelona, Icaria. 2004, Dar y tomar ¿Qué ocurre con la ayuda internacional? Barcelona, Icaria. SOGGE, David – ZADEK, Simon 1998, “¿«Leyes» de mercado?” a SOGGE, David (ed), Compasión y cálculo: un análisis crítico de la cooperación no gubernamental al desarrollo. Barcelona, Icaria. STOKKE, Olav 2003, “Coherencia política en la cooperación al desarrollo: compromisos, obstáculos y oportunidades” a ALONSO, J.A. – FITZGERALD, Valéry (ed), Financiación del desarrollo y coherencia en las políticas de los donantes. Madrid, Los Libros de La Catarata.

TANDOR, Yash 1998, “Una perspectiva africana” a SOGGE, David (ed), Compasión y cálculo: un análisis crítico de la cooperación no gubernamental al desarrollo. Barcelona, Icaria. TANDON, Rajesh 2004, “En la cresta de la ola o cayendo en picado: las ONG de desarrollo en el nuevo milenio” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. TEIJO GARCÍA, Carlos 2002, “Redes transnacionales de participación ciudadana y ONG: alcance y sentido de la sociedad civil internacional” a REVILLA BLANCO, Marisa – SERRANO, Maite, Las ONGs y la política. Madrid, Istmo. TEMPLE, Dominique 1988, “Le rôle des ONG dans l’économicide” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. TIRMAN, John 2004, “El nuevo humanitarismo o cómo la intervención humanitaria se ha convertido en norma” a ¿Intervenciones humanitarias? Perspectivas del Sur (Alternativas Sur vol. III, n. 2). Madrid, CIP – Fundación Hogar del Empleado. TORRES, Antonio J. 2001, La ayuda oficial y el fracaso del desarrollo en África Subsahariana. València, Universitat Politècnica de València. TORTOSA, José María 1993, La pobreza capitalista: sociedad, empobrecimiento e intervención. Madrid, Tecnos. TRAORÉ, Aminata 2004, La violación del imaginario. Madrid, Viento del Sur – Sirius. UNCETA, Koldo s.d., “El hambre como fracaso del desarrollo” [mecan.]. VACHON, Robert 1988, “Pour une réorientation radicale des ONG” a DIVERSOS AUTORS, Alternatives au développement. Montréal, Centre interculturel Monchanin. VAN ROY, Alison 2004, “¡Buenas noticias! Quizá nos quedemos sin trabajo: reflexiones sobre los últimos y los próximos cincuenta años de las ONG del Norte” a EADE, Deborah – LIGTERINGEN, Ernst, El debate sobre el desarrollo y el futuro de las ONG. Barcelona, Intermón – Oxfam. VEREDA DEL ABRIL, Antonio 2004, Desarrollo desde abajo y desde adentro. Madrid, Fundación Iberoamericana para el Desarrollo. VEREDA DEL ABRIL, Antonio – BERROCAL, Luciano – VIUDEZ, Javier 2005, Deuda por desarrollo. Madrid, Fundación Iberoamericana para el Desarrollo. VERNIÈRES, Michel 1998, Norte y Sur: renovar la cooperación. Bilbao, Mensajero. VITEBSKY, Piers 1993, “Is death the same everywhere? Context of knowing and doubting” a HOBART, Mark (ed.), An Anthropological critique of developement: the growth of ignorance. Londres, Routledge.

WAAL, Alex de 1997, Famine Crimes. Oxford – Blomington, James Curley – Indiana University Press. WOLFE, Marshall 1996, Elusive Development. Londres – Nova Jersei, Zed Books. ZADEK, Simon 1998, “Interludio. Mirando atrás desde el 2010” a SOGGE, David (ed), Compasión y cálculo: un análisis crítico de la cooperación no gubernamental al desarrollo. Barcelona, Icaria.

COOPERACIÓ I DESENVOLUPAMENTcentredestudisafricans.org/wp-content/uploads/2011/05/co... ·...

Documents

Transcript of COOPERACIÓ I DESENVOLUPAMENTcentredestudisafricans.org/wp-content/uploads/2011/05/co... ·...