l'origen del món i dels déus 54

Al començament dels temps, no existien ni

l'home ni els ocells, ni el sol ni els estels, ni la rosa

silvestre que embelleix la soledat silenciosa dels

camps, ni el cavall que atordeix el camí cavalcant al

galop. Tot estava aleshores barrejat dins el garbuix

descomunal del Caos, en el qual era impossible

distingir el dia de la nit i el foc de l'aigua. Les dunes

del desert i les onades del mar eren una sola cosa, i

l'amor i l'odi es mantenien units, ja que tot formava

un embull indesxifrable que era alhora sec i humit,

lleuger i pesat, fred com la gebrada i càlid com el bes,

rígid com la pedra i tou com l'escuma. Així van

seguir les coses fins que un déu de qui ignorem el

nom va decidir posar ordre al Caos. Il·luminà

l'univers, va separar la terra del mar, posà el sol i la

lluna a les altures, va donar forma als planetes que

giren en la nit i va crear les muntanyes coronades de

neu i els joncs que voregen el llac, i el tro que retrona

sobre la vall, i la rabiosa llengua de foc que llepa

l'arbre i crema la selva. Després, pensant que el món

havia d'estar habitat, va omplir les selves de bèsties,

els mars de peixos i el cel d'ocells que desafien el

vent. l a la fi, quan la Creació ja semblava completa,

es va decidir a posar sobre la Terra un ésser

conscient de si mateix que governés les altres

criatures, i per això engendrà l'home, i li va permetre

caminar dret perquè pogués alçar el cap a mitja nit i

veure el cel infinit curull d'estrelles.

la Terra i el Cel

Tot just finalitzada la Creació, un déu i una deessa

van quedar davant per davant. A sota hi havia Gea, la

Terra, un cos immens de pedra i argila que amagava

un ardent cor de foc. Al damunt hi havia Urà, el Cel,

la llar del sol que il·lumina els camps, refugi de la

lluna i dels vents, senyor dels estels que mai no

s'apaguen. Urà surava sobre la Terra com un mantell

infinit de seda blava, i contemplava meravellat el cos

plàcid i colossal de Gea. Admirà la sorra daurada del

seu coll, l'arbreda profunda dels seus braços, la

llarga serralada que li eriçava el pit, l'embull

d'esbarzers que li confonia el ventre ... Encès d'amor,

el Cel va anar descendint a poc a poc sobre la Terra, i

ella va acceptar de bon grat el contacte del seu pit,

l'ansietat de les seves mans, l'impuls de les seves

cuixes ... El Cel sencer es va fondre amb la Terra, i

una dolça foscor es va ensenyorir del món. Els estels

es van encendre, la llum de la lluna va emblanquir

els xiprers, i un profund silenci va embolcallar les

valls florides i les mars en calma. Acabava de

començar la primera nit del món.

Gea i Urà repetiren moltes vegades el seu ritual

d'amor. D'aquestes trobades en van néixer divuit

fills, tots descomunals, com havien de ser per força

els fills de la Terra i el Cel. Gea els adorava, però Urà

els va avorrir fins i tot abans de conèixer-los. Cada

vegada que la seva esposa donava a llum una

criatura, li ordenava sense contemplacions:

-Lliga-la de peus i mans i tanca-la altra vegada dins

les teves entranyes.

Gea plorava, protestava, gemegava, però tot era en

va. Urà estava decidit a desfer-se dels seus fills

perquè pensava que, si els deixava lliures, algun dia

li intentarien arrabassar el seu magnífic regne

d'estels.

El temps passà, i Gea va anar acumulant criatures al

seu ventre i rancor a la seva ànima. Els fills tancats

al fons del seu cos creixien sense parar, i es regiraven

com feres mirant d'alliberar-se. Gea sentia un dolor

tan insuportable que, un matí, d'amagat d'Urà, va

expulsar de cop els seus divuit fills. Va ser la primera

vegada que els va veure tots junts. Els sis titans i les

sis titànides eren bells com la llum de l'alba, i

transmetien una impressió agradable de serenitat i

força. En canvi, els sis fills grans tenien una aparença

monstruosa: els tres ciclops havien nascut amb un

sol ull, al mig del front, i els hecatonquirs

desconcertaven amb el moviment incessant de les

seves cent mans i els seus cinquanta caps. Gea va

llançar una mirada circular sobre els seus fills i va

declarar amb veu rotunda:

-Vull que em vengeu del vostre pare.

Tots alhora, igual que espigues gronxades per la

brisa, els divuit germans abaixaren el cap. 'Un terror

instintiu havia recobert les seves ànimes. Com

podien plantar cara a Urà? Que potser era possible

sortir ben parat d'una disputa amb el rei de

l'univers? Gea, en veure que els seus fills li defugien

la mirada, va tremolar d'indignació.

-- Ja veig que no mereixeu la llibertat que us acabo

de donar! -els va dir.

Va ser un retret oportú, ja que, en aquell mateix

instant, un dels titans va aixecar els ulls i va fer un

pas endavant. Era Saturn, el més jove i bell dels fills

de Gea. Semblava que hagués rebut de sobte el

coratge que la situació exigia, i la seva mirada

resplendia com un astre quan va dir:

-- No et preocupis, mare: jo et venjaré.

Júpiter destrona Saturn 55

Aquella nit, després de fer l'amor, Uràs'adormí als braços de Gea. Era el moment queSaturn esperava. Silenciós com un llop, va abandonarla cova on s'havia amagat i començà a caminar sotala llum de la lluna. Duia a la mà una falç de fullaesmolada que li havia donat Gea, i mirava demantenir-la arran de terra perquè no reflectís lallum dels astres. Saturn travessà muntanyes ideserts, selves i valls abans d'arribar al lloc onpensava venjar-se. Finalment, a l'alba, va trobar alcel allò que estava buscant. Envoltats de pàl·lidesestrelles, els immensos genitals d'Urà penjaven entreels seus engonals com un fruit madur. Saturn novacil·là. Amb pols ferm i ànim decidit, va enlairar lafalç i la va fer lliscar sense pietat per sota del ventred'Urà. Va ser un tall net de guerrer expert. Elstesticles van quedar segats de soca-rel, i el Cel vallançar un crit embogit que va estremir l'univers.Saturn va notar que el fruit ensangonat li bategava ala mà, i el va llançar tan lluny com va poder. Quan elstesticles van caure al mar, van formar una bruscaonada d'escuma groguenca i van provocar el mateixestrèpit que una violenta col·lisió de planetes.

Des d'aquell dia, Saturn va ser el nou rei del'univers. Gea se sentia immensament feliç: nonomés s'havia venjat del seu marit, sinó que haviarecobrat els seus fills. Però la seva alegria va durarpoc. De seguida que Saturn va ocupar el tron, vacomençar a obrar com un rei despietat. En lloc detenir cura dels seus germans, els va tornar a tancaral fons de la Terra per por que li prenguessin elpoder. I, quan va tenir fills amb la titànida Rea, els vadevorar sense compassió perquè no li poguessinprendre el regne.

Rea sofria fora mida. Fins a cinc cops, va veuredesaparèixer un dels seus fills dins de la boca deSaturn. Quan estava sola plorava de ràbia, peròdavant del seu marit, no gosava protestar. Tot vacanviar el dia que va néixer el petit Júpiter. Rea,cansada de, tantes frustracions, decidí salvar-lo aqualsevol preu, fins i tot recorrent a la traïció.Acabava de donar a llum quan es, va presentardavant Saturn amb els ulls amarats de llàgrimes

-Aquí tens el teu fill - li va anunciar, allargant-liun llençol que embolcallava alguna cosa-. Estàssegur que desitges matar-lo?

Saturn no es va molestar a contestar. Aquellnounat era una amenaça, i se'l va empassar sense

donar-hi més voltes. Va trigar anys a comprendreque havia caigut en una trampa. Allò que haviadevorat, embolcallat en un llençol, no era en realitatel petit Júpiter, sinó una simple roca recollida a lamuntanya. Abans de parlar amb Saturn, Rea haviaamagat el seu fill en una cova de Creta, on Júpiter vacréixer al costat d'una nimfa, alimentat amb llet decabra i dolça mel d'abelles.

Quan Júpiter va arribar a l'edat viril, va decidirdestronar el seu pare, perquè no podia tolerar quel'univers es trobés en mans d'un rei tan cruel. Júpiteres va presentar davant Saturn sense dir-li qui era i,emprant un ardit, li va fer ingerir una herba màgica.Tan bon punt la va haver tastat, Saturn va notar queli començava a rodar el cap i, de seguida, va vomitarels cinc fills que s'havia empassat, juntament amb laroca de la traïció. Des d'aquell dia, i durant deu anys,pare i fill s'enfrontaren en una guerra atroç que vasomoure fins el darrer racó de l'univers. Júpiter vaaconseguir que els seus dos germans baronsl'ajudessin, mentre que Saturn es va aliar amb elstitans. Damunt deserts de sorra i erms gelats, devegades entre els núvols i de vegades mar endins, elsdos bàndols lliuraren centenars de combats. Júpiterva alliberar els ciclops, que continuaven tancats a lesentranyes de la Terra, i ells li ho van agrair facilitant-li una arma devastadora: els llamps de tempesta quede llavors ençà utilitza. A l'últim, després de moltsofriment, Júpiter va aconseguir imposar-se. Saturn iels titans demanaren compassió, però van serllançats al Tàrtar, la part més profunda dels inferns,on es veurien obligats a passar tota l'eternitat.

Després, Júpiter i els seus germans es repartirenl'univers a la sort. A Neptú li va correspondre el mar,mentre que Plutó va rebre l'infern, el tenebrós mónsubterrani on van a parar les ànimes dels morts.'Júpiter, el més afortunat, es va quedar amb els cels, ies va convertir així en rei dels altres déus i en jutgesuprem de la vida dels homes. Va construir un palaual cim del mont Olimp, des d'on podia tocar els estelstan sols alçant una mà, i allí continua, exercint unpoder que ja no discuteix ningú. És clement amb quis'equivoca, però brutal amb qui el desafia. Tots al'univers el respecten, ja que tothom sap que Júpiterdispensa el bé i el mal, la felicitat i la desgràcia. Té unpoder tan gran que, algunes vegades, en té proud'agitar la seva gran barba nevada perquè la Terrasencera comenci a tremolar.

1.- Relacioneu els noms llatins i els noms grec dels següents déus

1 Zeus a Juno

2 Hera b Neptú

3 Posidó c Minerva

4 Demèter d Apol·lo

5 Hades e Bacus

6 Atena f Plutó

7 Apol·lo g Mart

8 Dionís h Venus

9 Àrtemis i Júpiter

10 Hermes j Diana

11 Afrodita k Mercuri

12 Ares l Ceres

13 Hefest m Vulcà

2.- Quin déu sóc?

nom grec nom romà

sóc la deessa de la lluna

l'òliba és el meu animal.

el meu regne és sota terra.

vetllo pel foc de la llar

m'agraden la música i les arts.

vetllo per les collites.

governo sobre les mars i les aigües.

l'àliga és el meu animal.

volo amb les meves sandàlies alades.

el paó és el meu animal.

sóc verge i tinc un germà bessó

tot i que sóc coix, la meva dona es la més bonica

el meu marit m'enganya molt sovint

vaig néixer de l'escuma

el meu germà va segrestar la meva filla

el meu símbol és el paó

vaig néixer del cap del meu pare

allibero l'home amb la meva beguda

sóc missatger dels déus

sóc una deessa olímpica, tot i que no sóc ni

germana, ni filla de Zeus.