CARRER139 març 2016 CARRERS 29

ignASi FRAnCh

'HVSUpV� GH� VLJQDU� GXHV� ELRJUDÀHV�de pallassos, l’especialista Ramon Bech i Batlle ha signat un assaig es-pecialment ambiciós sobre el tema en què s’ha especialitzat: el circ. Amb La història del circ a Barce-lona (Viena Edicions, 2015), pretén oferir una panoràmica completa d’aquestes arts escèniques a la nostra ciutat. La proposta és inte-gral pel que fa a les matèries (in-clou pinzellades d’urbanisme i ar-quitectura) i també integradora de públics lectors, perquè l’erudició de l’autor pren forma d’una prosa divulgativa i amena. La inclusió de PpV�GH�GRV�FHQWHQDUV�GH�IRWRJUDÀ-

es i cartells, provinents de diversos arxius públics i privats, és un altre dels atractius del volum.

L’autor comença el seu repàs amb entreteniments medievals, amb pantomimes i acrobàcies que entretenien la ciutat emmurallada sota el permís recelós de les auto-ritats. A mesura que avança el lli-bre, Bech va mostrant les diferents disciplines del teatre modern, res-

seguint l’arribada i implantació de les tendències més innovadores. Pel camí, apareixen artistes de fama internacional, com els pa-llassos Tony Grice o Charlie Rivel, i

visites pintoresques com la del circ de Buffalo Bill.

Bech projecta admiració per algunes de les heroïcitats dels di-versos artistes: acròbates i funam-

EXOLVWHV� TXH� GHVDÀDYHQ� HO� SHULOO� L�la gravetat, faquirs que posaven a prova els límits del seu cos... L’abundant citació de notícies i ressenyes periodístiques, relatives a cadascuna de les èpoques tracta-des, ajuda a donar color històric a les explicacions. I també una certa dimensió coral, perquè hi aparei-xen cròniques entusiastes i també demolidores, textos que traspuen amor pel circ... i atacs frontals a DVSHFWHV�HVSHFtÀFV�GHO�IHQRPHQ�R�a la seva totalitat. Entre els autors citats, trobem plomes referencials com les de Sebastià Gasch o Lluís Permanyer.

L’encaix amb la ciutat

A La història del circ a Barcelona, circ i ciutat dialoguen de manera constant. Les ubicacions de barra-ques i veles, les transformacions de l’urbs, serveixen d’element estructural en l’organització del UHODW�� +R� H[HPSOLÀFD� HO� WtWRO� GHO�quart capítol, “El creixement ur-banístic dibuixa nous espais per al circ”, en què Bech aborda el des-plaçament de l’oci popular cap a la zona del Paral·lel, amb fets desta-cats com la construcció del Teatre Circ Olympia.

Amb el temps, van quedar fora de lloc espais precaris com el Teatre de la Mercè, o altres equipaments efímers però més ben dissenyats, com el Teatre Circ Barcelonès. Però el dinamisme dels empresaris i la permissivitat institucional havien

contribuït a difuminar fronteres: un barracó com el Pavelló Soriano va convertir-se en el Teatre Vic-tòria, i una estructura provisional com el Circo Ecuestre Barcelonés va esdevenir l’avantguarda del circ a la ciutat durant més d’una dèca-da. El “més difícil encara” no sola-ment tenia lloc a la pista sinó fora d’aquesta, en forma de renovacions de permisos temporals i d’adequa-ció imaginativa (o temerària) de les instal·lacions a les necessitats dels artistes i del públic.

Aquestes implantacions precà-ries facilitaven que es produïssin accidents o incendis. La dels focs accidentals va ser una realitat recurrent: més d’un espai va de-VDSDUqL[HU� DEUXSWDPHQW�� ÀQV� EHQ�entrat el segle XX, a causa de les ÁDPHV��(UD�XQD�DOWUD�IDFHWD�GH�OD�inestabilitat d’aquestes arts, que en ocasions entraven en el terreny del periodisme de successos. Per-TXq� HO� GHVDÀDPHQW� FRQVWDQW� GHOV�límits de la destresa i el valor (o la sensatesa), encara que sovint es dugués a terme en entorns contro-lats i en ocasions amb petits trucs, implicava riscos ben reals. No pot sorprendre, doncs, que es recullin històries de pilots de globus aeros-tàtic que van desaparèixer sense deixar rastre, de funambulistes morts, d’accidents amb feres i d’escenes de pànic. Són algunes de les anècdotes sinistres d’un en-treteniment amb llums encegado-res i zones molt fosques.

A través d’un relat de destreses, accidents

i urbanisme informal, La història del circ

a Barcelona relata la implantació

de les arts circenses a la ciutat

Els debats sobre els usos de l’espai públic han

existit des de molt abans de les acampades del

15M, o de la instal·lació d’una pista de gel al

centre de la ciutat durant el mandat de Xavier

Trias. El llunyà any 1888, La Vanguardia

publicava: “Tampoco queremos insistir mucho

en la imprevisión con que se ha concedido

autorización para establecer esta multitud de

barracones y estorbos que han convertido la

hermosa y despejada plaza de Catalunya en

un callejón estrecho”. La instal·lació de circs

provisionals en aquella zona va ser motiu

de polèmiques periodístiques. Malgrat els

rumors periòdics d’intervenció municipal,

el popular Circo Ecuestre Barcelonés va

PDQWHQLU�VH�HQ�SHX�GHV�GH�O·DQ\������ÀQV�HO�1895. Durant aquest temps, es va convertir

en espai referencial. La demanda d’espais

permanents de circ xocava amb els recels que

causava l’ocupació de la plaça Catalunya.

Un incendi esdevingut l’any 1893 no va tenir

conseqüències greus, però va evidenciar un

problema de seguretat. Dos anys després, el

consistori va enderrocar aquells barracons i el

Circo Ecuestre Barcelonés es reinventaria al

Teatre Tívoli.

L’ús controvertit de la plaça de Catalunya

OEl ‘més didícil encara’ també tenia lloc fora de la pista, en forma de permisos o adequació d’instal·lacions

Programes de mà del Teatre Circ

Olympia (temporada d’hivern de

1931-1932) i del Tívoli (1905)

Portada del llibre La

Història del circ a

Barcelona. Del segle

XVIII a l’any 1979.

Edicions Viena,

448 pàgines, 35€

Crònica d’un

entreteniment popular

joSEP VinyES/ARxiu RAMon bEChEstada del Cirque Pinder a la plaça de toros de Las Arenas (1950)

MAyMó/ARxiu FotogRàFiC dE bARCElonA)HVWLYDO�LQIDQWLO�RUJDQLW]DW�SHU�O·HPLVRUD�($-�5DGLR�$VRFLDFLyQ�HO�����