Cultures Precolombines

Noms: Laura Coll

Siham El Hafiane

Jose Luís Fernandez

Esther Ramos

Curs: Aula Oberta

Data: 13/06/2012

2

INDEX

1. Introducció.....................................................................................pag. 3

2. Per cultura maia entenem............................................................ pag. 5

2.1 L’origen dels maies........................................................... pag. 5

2.2 Història.............................................................................. pag. 6

2.3 La conquesta dels espanyols............................................ pag. 7

3. Els trets físics............................................................................... pag. 9

4. La vestimenta............................................................................... pag. 10

5. Menjar.......................................................................................... pag. 11

6. Construccions.............................................................................. pag. 14

7. Costums....................................................................................... pag. 15

8. Religio.......................................................................................... pag. 16

9. Profecia maia............................................................................... pag. 18

10. Que entenem per cultura inca.................................................... pag. 22

10.1 L’origen dels inques......................................................... pag. 22

10.2 Història............................................................................. pag. 23

10.3 Conquesta dels espanyols............................................... pag. 24

11. Els trets físics.............................................................................. pag. 24

12. La vestimenta.............................................................................. pag. 25

13. Menjar......................................................................................... pag. 27

14. Construccions............................................................................. pag. 29

15. Costums...................................................................................... pag. 30

16. Religió......................................................................................... pag. 31

16.1. Creences dels inques....................................................... pag. 33

17. Conclusió.................................................................................... pag. 35

18. Bibliografia.................................................................................. pag. 36

3

Introducció

Ens hem interessat per aquest tema perquè potser estem massa acostumats a

la nostra cultura i en sabem poc de les altres, ens van agradar per treballar-les

les cultures precolombines. En aquest dossier es parla sobre dues cultures

precolombines, la maia i la inca, de on provenen, com són, la roba que porten,

que mengen, com són les cases que construeixen, la seva historia com va

passar tot , que és el que entenem per les dues cultures, la religió, la conclusió

de totes dues i on hem cercat la informació.

4

Maies

5

Per cultura Maia entenem…..

El seu significa és “el sediment” és com es tradueix a la paraula (Maya). El seu

idioma és el maya.

L’origen dels maies

El seu origen és de Mèxic i Guatemala. Es poden trobar a les penínsules

Yucatán a la regió de mesoamèrica: Mèxic, Guatemala, Hundures, Nicaragua,

Belize i El Salvador.

El nombre d’habitants és 2.31.602 aproximadament. La seva terra és

pedregosa, te molta vegetació i bastantes muntanyes. La península de Yucatán

s'estén, entre el nord i Sud-amèrica. Hi han serralades d'origen volcànic (la

Muntanya Tajumulco, amb 4,210 m, és la mes alta). El terreny es caracteritza

per valls profundes i muntanyes vorejades de pins. En els vessants occidentals

hi ha massa sequedat i les orientals són humides en gran cantitat. En aquesta

zona alta els maies es proveïen de la pedra volcànica per fabricar els metalls

en què molien el blat de moro. Les selves de les terres baixes creixen en

altiplans i són molt fèrtils, produint arbres i plantes molt útils en el comerç maia

com per exemple vendre fusta i intercanviar-la amb altres productes. En les

selves abundaven aus i animals, les selves tropicals desapareixen poc a poc

fins a acabar sent massa petites.

Mèxic

Guatemala Hondures

Belize

El Salvador

Les zones de color verd son totes les

zones que tenen vegetació però això

anirà desapareixen mes endavant.

6

Història

La seva caiguda com una cosa diferent a la resta de les cultures

mesoamericanes es produeix poc a poc durant prop de cinc segles —entre

l’any 200 a .d.C i el 250 de la nostra era—. En el 250 de la nostra era s’inicia el

període preclàssic, que coincideix amb l’aparició del calendari i de l’escriptura,

va arriba fins l’any 600. A partir de l’any 600 comença el període clàssic tardà;

en aquesta època la organització social estava molt perfeccionada, i els

sacerdots dirigien la política i les ciències.

El període preclàssic també anomenat Període Agrícola,començà en l'any

1000 a. C. i acaba al 320 dC. Durant aquest període es desenvolupa

l’idioma maia. El poble maia és un grup homogeni es a dir d’un mateix lloc que

ocupa gairebé sempre el mateix lloc durant milers d’anys. No van formar ningun

imperi sinó que eren *ciutats estats* (es a dir que dominaven certs territoris i

que podien associar-se en la seva lluita contra altres) No van tardar molt en

estendre’s en altres poblacions i arriba a la zona de Champoton, en la llacuna

de Carmen. Poc després van fundar la ciutat de Maiapán, que estava sota la

sobirania d’una família d’invasors que es deia Cocom.

Davant l’oposició d’aquella zona les tres ciutats, Chichén-Itzán, Uxmal i

Maiapán, es van unir mitjançant un pacte, que es deia lliga de Maiapán, amb el

que van aconseguir el ple domini de la península de Yucatán. L’aliança va ser

trencada quan el sobirà de Maiapán, Hunoc ceel, va fer arribar al seu país

mercenaris que va abatre el poder dels Itzaes.

Victoriosa Maiapán, va dominar durant el període de 1200 a 1450 tot el nort de

Yucatán i va constituir un petit imperi. A mitjans del segle XV l’antic poble maia,

cansat del domini del Cocomes i dels seus mercenaris es va revelar i Maiapán

va ser saquejat i destruït.

Període tarda

Representa una de les moltes

piràmides que construïen.

Període Preclàssic

Representa un avanç en el sentit

arquitectònic.

7

La conquesta dels espanyols

En 1527 al 1687 van arribar els espanyols i van conquerir-ho tot el territori. En

1527, uns anys després que Francisco Hernández de Còrdova descobrís

Yucatán, Francisco de Montejo (l'Avançat) va arribar amb els seus soldats a

l'illa de Cozumel. Van ser ben rebuts pel cap de la tribu NaumPat, i això els va

motivar per creuar terra ferma, i prop de Xel-há van fundar una vila anomenada

Salamanca en memòria de la ciutat de l'antic regne de Lleó on l'Avançat havia

nascut. Però les dificultats van aparèixer. Els queviures van començar a

escassejar i una epidèmia va atacar al seu exèrcit. La desesperació va

augmentar per l’hostilitat dels maies cansats per les exigències espanyoles.

Montejo, ferm en la seva decisió de conquistar Yucatán, va destruir les naus

per evitar la deserció. A partir d'aquest moment va iniciar el seu recorregut

invasor per la part nord-est de la península. L'expedició espanyola va marxar a

Polé, on novament una epidèmia va causar estralls entre l'exèrcit. Una vintena

de soldats es va quedar en aquest lloc, i els altres van continuar el seu

recorregut fins arribar a Xaman-há. Allà novament es van trobar amb NaumPat,

qui els va oferir provisions i mediació davant els cacics de terra ferma. En el

seu recorregut van passar pels pobles de Mochi i Belmar. Després d'un

descans, van continuar la marxa fins arribar a Conil, on es van proveir per

seguir a l'oest i arribar a Cachi i Sinsimato.Durant aquest recorregut l'expedició

no va trobar resistència fins Chauac-há, en on va ser atacada pels maies, però

els espanyols van aconseguir dispersar-los. Els conqueridors van continuar cap

al sud-oest i en arribar al poble de Dzonotaké va tenir lloc l'enfrontament més

important d'aquest primer intent de conquesta. La victòria sobre els maies va

aconseguir un canvi en l'actitud dels indígenes de la regió, hi ha partir d'aquest

moment van evitar a la força invasora. Conclòs el recorregut de la part nord-est

de la península, Montejo va tornar a Salamanca, sis mesos després d'haver

partit.A Salamanca va trobar a 12 companys supervivents, ja que els maies de

Xelhá i Zama els havien donat d'aliments. Però els que es van quedar a Polé

no van córrer amb la mateixa sort. Van morir en mans dels indígenes. Desde

Salamanca, l'Avançat va decidir dirigir-se al sud. Va dividir l'expedició. Un grup,

al comandament d'Alonso de Dávila, va partir a peu amb destinació a

Chetumal. L'altre, encapçalat per ell, el va realitzar per mar. Va explorar la

Badia de l'Ascensió i va arribar a Chetumal on va rebre la noticia de la mort de

Dávila i l'extermini de la seva tropa. Aquesta notícia era una mentida inventada

per Gonzalo Guerrero, nàufrag espanyol que va lluitar al costat dels maies

contra els invasors. La mateixa notícia va ser rebuda per Dávila respecte de

Montejo.En aquest moment Dávila va tornar a Salamanca, i com va considerar

que les condicions on es trobava no eren propícies la va traslladar al lloc de

Xaman-há. Poc temps desprès Montejo va navegar cap a Hondures, fins a la

regió poblada del riu Ulúa, i va retornar a Xel-há. Però en no trobar cap senyal

continuar la seva rumb fins Cozumel, on es va assabentar de la nova situació.

8

Per a l'estiu de 1528 l'expedició delmada per les malalties, la manca de

bastiments, cansada de les guerres i sense pertrets de combat, va abandonar

Yucatán.Van voler reconquistar per segona vegada, a finals de 1530 o principis

de 1531 l'Avançat novament va emprendre la conquesta dels maies. En

aquesta ocasió va entrar al territori peninsular per la costa occidental. Per a

això Francisco de Montejo, el fill, primer va fundar en 1529 Salamanca de

Xicalango. D'allà van partir els soldats amb destinació a Acalán, hi ha mitjans

de 1530 Alonso de Dávila va establir Salamanca d'Acalán, en territori dels

maies chontales, com a punt des del qual emprendre la conquesta de Yucatán.

No obstant això, com no es trobava estratègicament situada, la va abandonar i

es va dirigir a Champotón on va arribar a finals de 1530. Assabentat l'Avançat

d'aquest moviment, es va traslladar a aquest port; posteriorment el va seguir el

seu fill. En aquesta ocasió la presència espanyola es va allargar prop de cinc

anys. Les aliances de l'Avançat amb els senyors maies no van tenir els

resultats esperats, ja que els pactes van ser més ficticis que reals. Per

descomptat, el clima, la geografia càlcica i la manca d'aigua van ser causes

que van conspirar en contra de l'èxit espanyol. Y finalment va averi una ultima

conquesta a aquest poble l'Avançat no va desistir en els seus afanys

conqueridors i amb les lliçons apreses, anys més tard va intentar per tercera

ocasió sotmetre els maies. En aquesta ocasió ell va desenvolupar un pla militar

consistent a sotmetre a un conjunt de províncies indígenes, fundar un poblat

espanyol i organitzar el seu capítol, i així successivament fins a abastar tota la

península. A partir de 1537 el seu fill, qui governava Tabasco, va enviar un grup

de soldats des del Usumacinta a Champotón, on va establir una base, i va

convertir a Xicalango en centre de suport i proveïment. Per aquests anys

l'Avançat ja no comptava amb Alonso Dávila, doncs havia mort a Mèxic el 1538.

No obstant això, el seu nebot, anomenat també Francisco de Montejo, es va

adherir a les forces conqueridores i va prendre el comandament de la nova

població de Sant Pere de Champotón, més tard nomenada Salamanca. L'any

1544 la presència espanyola era encara precària. El dia seleccionat va ser el 5

CIMI (mort) 19 Xul (fi), data que es pot interpretar com a mort l'espanyol i fi del

domini colonial, corresponent al 9 de novembre de 1546. Els espanyols

capturats van ser crucificats i col•locats com a blanc per a les fletxes o rostits

en els encensers per copal o sacrificat traient-los el cor. A més, com a símbol

de victòria, els maies enviaven les extremitats dels cadàvers a altres pobles per

incitar-los a unir-se a la revolta. Van matar als animals i van destruir les plantes

importades d'Europa, i els indígenes servents dels ordinaris van ser

assassinats per considerar traïdors als seus costums i déus. Durant quatre

mesos els espanyols van lluitar desesperadament fins que finalment al març de

1547 aplacar a l'últim poble rebel. Els cacics i sacerdots dirigents van ser

executats o cremats. Una vegada derrotats molts maies es van dispersar i van

fugir al sud. Uns es van establir en els pobles de la regió del Dzuluinicoob

mentre altres ho van fer amb els itzaes del Petén.

9

Els trets físics

Principalment tenen el cap gros però varia segons d’on siguin poden tenir-lo

ample o estret, llarg o alt , el nas com el bec d’una àliga, quan eren mes grans

es deformaven les dents i es posaven pedres, el cabell negre i molt llis, les

galtes sortides, el front també ample amb el contrast del cap i els ulls amb

forma d’ametlla, i per acabar tenen el coll curt i les espatlles també molt

amples.

10

La vestimenta maia

Els materials bàsics eren el cotó i la llana, en les diderents maneras de cosir el

teixit, alpaca i vicunya.

Els homes comuns utilitzaven un espècie de ponxo anomenat onka que,

normalment, era teixit en alpaca. A sobre d'aquesta peça, i en els dies de fred,

usaven una capa, també teixida, que es deia yacolla, s’afegia un drapet, el

wara cicoy, entre les cames. Per a les classes altes tenia un significació

especial, els homes també portaven accessoris, que variaven segons el rang i

l'ocasió en què eren usats: pintes elaborats amb espines, fusta, orelleres i

agulles de coure, plata i or.

Les dones vestien de manera senzilla. Se les podia diferenciar segons la seva

classe, com pot ser la qualitat dels gèneres amb que estaven fabricats els

vestits. La roba típica era una túnica rectangular que es col·locava pel cap,

ampla, que se cenyia a la cintura amb un llaç i l'extensió arribava fins als

turmells. Sobre el vestit, portaven una capa teixida d'alpaca. Les dames de la

noblesa tenien el privilegi de portar teles més sofisticades i acolorides, com així

també capes de vicunya. Quant al pentinat, les dones es feien amb una ratlla al

mig i molt llarga. La roba no només tenia caràcter funcional.

El cabell també feia saver estats particulars de la persona: durant el duel es

portava més curt, representava un signe de bellesa.

Els pentinats anaven coberts amb un petit mantell anomenat nyanyaca o

pancpacuna.

Els inques feien sandàlies amb cuir del coll de la flama. En altres regions, les

sandàlies eren de llana o, de fibra. En algunes tombes peruanes antigues s'han

descobert ponxos finament teixits embolicant mòmies.

11

Menjar

Bé, els principals aliments que solen fer servir per menjars i que cultiven ells

mateixos són els següents:

-Prunes -Mamei -Xile

-Papaies -Pinya -Fesols

-Tomàquet -Guaiaba -Carbassa

-Alvocat -Cacau -Síndria

-Moniatos -Blat -Mango

-Palmeres -Iuca -Plàtan

-Meló blanc -Camote

I aquests són alguns plats que fan ells i es componen de:

Salbutes i Panotxos

Es compon de ceba, vinagre, llimona,

frèjols, all i truita.

Dzotobichay

Esta compost de massa de blat de moro,

amb sal i mantega de porc.

Papadzul

Consisteix en truites de blat de moro

remullades en salsa de pipetes de carbassa i

omplerta de ou bullit.

12

Formatge farcit

El formatge farcit es fa servir per

diversos pans dolços diferents.

Sopa de Lima

Es compon de llimes, taronja,

pomelo, cebes, alls, caldo,

tomàquets, i truita.

Poc Chuc

Esta fet de carn de porc, taronges, all,

cebes, tomàquet, coriandre, sal i la

salsa.

Frèjol amb porc

Es porc, ceba picada, all picant,

pessic, fesols negres i puré de

tomàquet.

Escabetx de gall d’indi

Es compon de gall d’indi tallat a daus,

ceba, all, llorer, pebre, sal, farigola, oli,

vinagre i aigua.

13

Hi ha molts ingredients d’aquests plats que els obtenim nosaltres també com

les prunes, el meló blanc, el blat i el cacau.

Mukbil pollastre

Es compon de un pollastre, carn de

llom de porc, alls, sal i aigua.

14

Les construccions

Existien cases unifamiliars, vivien els pares, els fills, qui adoptaven a membres

vells o joves de la família o fora (Tulum). També havien edificis multi familiars

habitades per persones de la mateixa sang (Kohunlinch). Dormien sobre unes

plataformes baixes arrambades als murs on col·locaven matalassos farcits de

cotó. (Les hamaques van ser una adaptació de les reixes de pesca que va ser

un invent dels indígenes de l’Haití. Encara existeixen però molt més resistents

amb ciment, morter i algunes parts de fusta.

15

Costums maies

Els maies tenien costums molt especials, una d’elles es l'assignació del nom

en néixer, era tot un fet, ja que el veritable nom només el coneixien els millors

amics. Una de les costums era que cada maia tenia 4 noms:

El primer era el nom normal que triaven els seus pares o PaalKaba. Si era

home li anteposaven "Ah" i si era dona, li anteposaven al nom "Ix". Després

portaven el seu cognom o el del pare. El tercer nom era el naal Kaba( que vol

dir una combinació del nom del seu pare i de la seva mare o dels noms de la

família del pare i de la mare). L'últim era el coco Kaba, que era el sobrenom

que els posaven. Després del naixement, els sacerdots consultaven un

horòscop que havien elaborat per indicar el moment oportú del bateig, no es

podia fer qualsevol dia perquè havien de fixar-se en la posició dels planetes, el

dia que la mare havia quedat embarassada i si aquest dia, havia estat bo o

dolent per a ells. Les famílies maies, generalment tenien entre set i nou fills,

encara que difícilment tots sobrevivien. Tenien una idea molt especial de la

bellesa del cos, quan un nen o una nena naixia li deformaven el crani col·locant

en el seu front una taula perquè se li fes completament plana. També li

penjaven objectes davant dels ulls o els penjaven dels bressols, perquè es

quedessin "guenyos"(es una afecció de la vista que o be es pot provocar o es

neix,) i per si fos poc, les mares els carregaven col·locant sobre el seu maluc

perquè les seves cames es fessin en forma d’arc, a aquesta postura se

l'anomenava hetzmek . Les costums giren al voltant del part per que el nen era

modificats per tots llocs amb tot tipus d’instruments desprès d’això el dia a dia

era resar, caçar per a menjar i poca cosa mes.

16

La religió maia

La religió maia és una religió precolombina que estava fermament unida a la

ideologia regnant, de manera que més que dedicar aquesta a la veneració dels

déus, la religió es preocupava d'entendre el perquè de les coses, el que ens

porta a definir-la com una espècie de filosofia precursora de la ciència

moderna. Així doncs, no es poden concebre per separat els descobriments

científics maies, la ideologia, i la religió, ja que totes tenen, encara que sigui en

un inici, el seu origen en la fe i la creença.

Aquets son alguns dels deus maies:

Hunab Ku

És director d'El Déu Maia, "Déu U", considerat el

centre de la galàxia, ja La seva vegada, el cor i la

ment del creador.

Kukulkán

És un important déu en la mitologia maia: k'u

uk'ulkan, ploma i serp Mukú-Leh-chan (serp amb

plomes) entre els maia-chontales de Tabasco,

també és conegut com Gucumatz en la mitologia

quiché.

Tepeu

En la mitologia maia, va ser déu del cel i un dels déus

creadors que va participar en els tres intents de crear

la humanitat.

17

Itzam Ná

Déu creador, una deïtat en forma de rèptil, i la seva

dona, Ix'Chel, la deessa de la lluna i el Arc de Sant

Martí.

Chaac o Chaak

Déu dels núvols. El culte a aquesta deïtat de l'aigua,

documentada des del preclàssic, està vigent entre els

camperols de la península de Yucatán.

Yum Kaax

És el Déu maia de l'agricultura i la vida. Se li

representava com un jove amb una panotxa de blat

de moro en les 2 mans.

18

Profecies maies

Els antics maies, van ser els primers en usar la paraula “segle” per indicar un

període de temps de cent anys, amb unes curioses profecies, producte de les

seves investigacions i dels estudis científics, profecies que assenyalen que, en

aquests precisos moments, la humanitat es troba a les acaballes d’una era

realment penosa, desastrosa, i que és a punt d’encertar-ne una altra, en què no

hi haurà caos ni destrucció, sinó pau i bona harmonia entre la gent.

Els vells maies prediren com a mals que assotarien el món actual, cosa que

s’està complint, que hi hauria guerres petroli, terrorisme a dojo, erupcions

volcàniques i una pol·lució generada per la tecnologia que seria d’allò més

alarmant. A més, que s’afebliria la capa d’ozó, que protegeix els humans de les

radiacions del Sol; que s’arribaria a contaminar el nostre planeta amb els

residus industrials i les escombraries; que la devastació dels recursos naturals

estaria acabant amb les fonts d’aigua i amb l’aire que respirem; que el clima de

la Terra canviaria radicalment, etcètera.

Tot això i més coses són les que els maies van predir que passaria, però la

profecia que més es parla avui en dia és la fi del món al desembre de 2012,

tots parlen d'un possible final de la humanitat en aquest any, segons el

calendari maia la gran majoria de coses que van predir avui en dia s'estan

complint. Els experts afirmen que el món no acaba al 2012, que els hi maies

tenien en el seu calendari fins a aquesta data, però no té perquè acabar-se el

món.

Els maies van ser grans mesuradors del temps, disposaven de 3 calendaris, el

calendari Tzoolkin de 260 dies, el Haab de 365 dies, exactament igual al nostre

calendari gregorià, i el calendari maia del compte llarg com era. A través dels

seus calendaris, els maies amb increïble precisió van establir el final del seu

calendari del compte llarg el divendres 21 de desembre del 2012, sent aquesta

la base de les diverses interpretacions sobre la fi del món i el 2012.

Els maies van fer 7 profecies importants en les quals algunes d'aquestes parlen

ara tothom.

La primera profecia deia que el món d'odi i materialisme acabarà el dissabte 22

de desembre de l'any 2012 i amb això el final de la por, en aquest dia la

humanitat s'haurà d'escollir entre desaparèixer com a espècie pensant que

amenaça amb destruir el planeta o evolucionar cap a la integració harmònica

amb tot l'univers, comprenent i prenent consciència de tot aquesta viu i que

som part d'aquest tot i que podem existir en una nova era de llum.

19

En la segona profecia deia que tot el comportament de la humanitat canviaria

ràpidament a partir de l'eclipsi de sol del 11 d'agost de 1999, i aquell dia vam

veure com un anell de foc es retallava contra el cel, va ser un eclipsi sense

precedents en la història, per l'alineació en creu còsmica amb centre a la terra

de gairebé tots els planetes del sistema solar, es van posicionar en els quatre

signes del zodíac: Sant Mateu, Sant Marc, Sant Lluc i Sant Joan, que són els

signes dels quatre evangelistes, els quatre custodis del tron que protagonitzen

l'Apocalipsi de Sant Joan.

En la tercera profecia diu que una onada de calor augmentarà la temperatura

del planeta, produint canvis climatològics, geològics i socials en una magnitud

sense precedents, hi ha una velocitat sorprenent, els maies diuen que

l'augment de de la temperatura es donarà per diversos factors, un d'ells generat

per l'home que en la seva falta d'harmonia amb la natura només pot produir

processos d'auto destrucció, altres seran generats pel sol que en accelerar la

seva activitat per l'augment de vibració produeix més radiació, augmentant la

temperatura del planeta.

La quarta profecia diu que a conseqüència de l'augment de la temperatura

causat per la conducta antiecològica de l'home i una major activitat del sol, es

provocarà un desglaç en els pols. Si el sol augmenta els seus nivells d'activitat

per sobre del normal hi haurà una major producció de vent solar, més

erupcions massives des de la corona del sol, un augment en la irradiació i un

increment en la temperatura del planeta.

La cinquena profecia diu que tots els sistemes basats en la por sobre el que es

fonamenta la nostra civilització es transformaran simultàniament amb el planeta

i l'home per donar pas a una nova realitat d'harmonia, l'home està convençut

que l'univers existeix només per a ell, que la humanitat és l'única expressió de

vida intel·ligent, i per això actua com un depredador del que existeix.

La sisena profecia Maya diu que en els propers anys apareixerà un cometa la

trajectòria posarà en perill l'existència mateixa de l'home, els maies veien els

estels com a agents de canvi que venien a posar en moviment l'equilibri

existent perquè certes estructures es transformin permetent l'evolució de la

consciència col · lectiva, totes les coses tenen un lloc que els correspon en

totes les circumstàncies, encara les més adverses són perfectes per generar

comprensió sobre la vida per a desenvolupar consciència sobre la creació, per

això l'home s'ha enfrontat constantment a situacions inesperades que li

generen patiment, és una manera d'aconseguir que reflexioni sobre la seva

relació amb el món i amb els altres, així al llarg de moltes vides comprendrà les

lleis universals de la raó de la creació, per als Maies, Déu és la presència de la

vida que té totes les formes i la seva presència és infinita.

La setena profecia diu que en el sistema solar en el seu gir cíclic surt de la nit

per entrar en el alba de la galàxia, diu que els 13 anys que van des del 1999 al

20

2012 la llum emesa des de la galàxia sincronitza a tots els éssers vius i els

permet accedir voluntàriament a una transformació interna que produeix noves

realitats, que tots els éssers humans tenen l'oportunitat de canviar i trencar les

seves limitacions, rebent un nou sentit: la comunicació a través del pensament,

els homes que voluntàriament trobin el seu estat de pau interior , elevant la

seva energia vital, portant la seva freqüència de vibració interior de la por cap a

l'amor, podran captar i expressar-se a través del pensament i amb el florirà el

nou sentit.

21

Inques

22

Per cultura inca entenem.........

La paraula inca vol dir en el seu idioma que es Quechua“el principal” així

es com es tradueix el seu nom.

L’origen dels inques

Els inques van ser un imperi molt gran que van ocupar els territoris dels

països d'ara Perú, Brasil, Xile, Bolívia, Equador.

Van neixer de la conquesta i la unió de les cultures pre inques(que son:Cultura

Caral,Cultura Chavín,Cultura Paracas,Cultura Nazca,Cultura Mochica,Cultura

Huari,Cultura Tiahuanaco,Cultura Chimú,Cultura Huanca, Cultura Virú ) ara

actualment ancara existiexen. Es va formar l'imperi dels inques, que va creixer

des de 1438-1532.

23

Història

Els inques van ser els caps d'Estat de l'Imperi incaic, entitat que va existir en

l'occident d'Amèrica del Sud durant els segles XV i XVI. També eren utilitzats

els termes Cápac Inca (en Quechua “el Poderós Inca” ) i Çapa Inca (en

Quechua: “l'Inca, l'únic” ) el domini és va estendre al principi al curacazgo Inca i

després al Tahuantinsuyo. El primer sinchi cuzqueño va utilitzar el títol de inca

va ser Inca Roca, fundador de la dinastia Hanan Cuzco. L'últim inca al govern

va ser Atahualpa. Posteriorment el títol va ser utilitzat pels caps de la

resistència a la Conquesta del Perú, com Manco Inca o Túpac AmaruI,

coneguts com inques de Vilcabamba. La residència dels inques es trobava a

Cuzco. Els membres de la societat incaica consideraven que els seus

governants eren descendents i successors de Manco Cápac, heroi cultural que

va introduir la vida civilitzada i en el qual es recolzava la legitimitat del règim

polític incaic.

El Cuzco ocupa una vall situada a 3.400 metres sobre el nivel del

mar. S’atribueix al Inca Pachacutti (1438-1471) la reconstrucción del Cuzco

como una ciutat monumental. En Cuzco es van instalar grans almacens de

barris, un complex sistema de regs i depósits de tot tipus. Els temples i

els pucarás (construccions militars) van ocupar un lloc molt important en la

ciutat. La construcció de Machu Pichu va ser un clar exemple de ell. Va ser

construida al Cuzco a alçades gairebè inaccessibles, amb fi religios i militar.

Segons la llegenda van ser 4 germans els que van fundar la familia inca.

A Manco Capac considerat com heroi i un deu, va ser el fundador de Cuzco, la

ciutat capital del imperi Inca. A partir de Manco Capac es van succeir 13 inques

en el govern,l'últim va ser Atahualpa qui regnava cuan van arribar els

espanyols. Els inques van constituir un poderós imperi que va aconseguir

l'expansió territorial a l'època en què Colom iniciava el seu viatge cap tot lo

desconegut. Va abastar des de les serres de l'actual Colòmbia fins al nord de

Xile i de l'Argentina, i des de la costa de l'oceà Pacífic fins a l'est dels boscos

del riu Amazones. Els inques eren un poble originari de les serres y des de allí

van dominar, megjansant la guerra de conquesta, als pobles de les altres

zones. Van establir la capital del seu imperi a la ciutat de Cuzco, a la qual

consideraven el centre de l'univers. L'imperi, que ells anomenaven

Tahuantinsuyo - que vol dir les quatre parts del món -, estava dividit en quatre

regions, les quals, al seu torn, es subdividien en províncies. Al capdavant de

l'imperi estava l'Inca, i les zones conquerides estaven dirigides pels “curacas”

(governadors de província).

24

Conquesta dels espanyols als inques

Quan els espanyols van arribar, van trobar un imperi que estava ja un mica

debilitat degut a les guerres civils entre Atahualpa i Huascar per el dreta a ser

sobirà, al principi no van ser vist com enemics, però van fer-se sospitar entre

els generals de l’exèrcit de Atahualpa, desprès d’un breu estudi els espanyols

van veure que necessitaven atrapar al seu líder, aixì que van sol·licitar una

trobada en la plaça de Ayacuho, tots els soldats estaven amagats.

Quan a Atahualpa li van donar la bíblia, ell la va tirar al terra, doncs òbviament

no sàvia llegir, els espanyols van utilitzar com excusa per a capturar-los per

mentiders, tot els soldats van sortir. Atahualpa al veure l’obsessió dels

espanyols per l’or, lis va prometre una habitació d’or i dos de plata per el seu

rescat, els espanyols no ho van creure possible, però van esperar, durant

aquell temps Atahualpa va establir certa relació d’amistat amb Pizarro, però al

veure el poder que tenia Atahualpa (qui va poder complir amb el pagament del

rescat en molt poc temps) van decidir matar-lo. Va nombrar a un altre inca el

que van utilitzar com a titella polític, però aquet va ser assassinat en la

expedició dels espanyols cap a Cuzco, llavors van nombra a Maco Inca com

sobirà, al principi ell també va ser un dels titelles, però al donar-se compte de

les manipulacions dels espanyols, va aconseguir escapar, junta els seus

exèrcits i revelar-se, però la resistència no va ser suficient fort per a el

espanyols, qui anava guanyant territoris molt ràpidament i van aconseguir

eliminar a la resistència.

Les coses que van ajudar als espanyols guanya van ser:

- Les malalties que van portar des seus països.

- Les armes que eren mes potents, artilleria y vestimenta de protecció.

- El cavalls, que van ser de gran ajuda, els inques van arribar a pensar que

aquets eren part del cos del espanyol, que eren immortals, etc...

- El debilitament que havia patit l’imperi a causa de las guerres.

- Alguns inques ( principalment els opositors de Atahualpa) es van aliar als

espanyols.

Aquesta imatge representa a

un cap inca lluitant a sobre

d’un cavall en la conquesta

dels espanyols.

25

Trets físics

• Homes:

Eren de mitja alçada, tenien mans grans amb nines estretes, pit

desproporcionadament ampla (adaptat per respirar a les grans

altures), cames ben desenvolupades i peus amples. Tenen el cap

àmplia, pòmuls sortints i llarga nas aguilenc, els seus ulls són petits i ametllats,

tenen una inclinació mongòlica, produïda per un plec epistàtic sobre els ulls.

• Dones:

Són més petites i de físic més delicat, però són capaços de fer ardus

esforços físics.

La vestimenta inca

La vestimenta va servir per diferenciar les diferents ètnies i territoris, com així

també la classe social. De la mateixa manera, així com el tipus de roba

utilitzada determinava l'origen de l'inca, també existien un conjunt d'elements

que els unificava: el dret a portar chullu i altres

adorns que l’identificaven com a grup.

Aquesta metodologia es va conservar fins a

l'arribada dels espanyols, que van intentar unificar,

encara més, la vestimenta local, entenent que

aquesta era una sola al llarg i ample de tot l'imperi.

Els materials bàsics eren el cotó i la llana, en les

seves diferents variants, alpaca i vicunya

El vestuari inca es caracteritzava per especial cura

en el tocat, les classes més altes portaven la insígnia reial que consistia en

serrells agafats amb un cordó multicolor, adornat a la part superior amb

plomes d'aus.

Homes: Es posaven una espècie de ponxo anomenat onka que, normalment,

era teixit en alpaca. A sobre d'aquesta peça, i en els dies de fred, usaven una

capa, també teixida, que es deia yacolla. A aquesta indumentària es sumava un

drapet, el wara cicoy, entre les cames. Per a les classes altes cobrava especial

significació, els homes també portaven accessoris, que variaven segons el rang

i l'ocasió en què eren usats: pintes elaborats amb espines, fusta, orelleres i

26

agulles de coure, plata i or. Els homes peruans portaven una petita bossa sota

el mantell, penjada a l'espatlla. Hi duien fulles de coca per mastegar i amulets.

.

Dones: Vestien de manera senzilla. El que les diferenciava a una d'altra era

segons la seva classe, no era la complexitat en la confecció sinó la qualitat dels

gèneres amb que estaven fabricats els vestits. La roba típica era una túnica

rectangular que es col·locava pel cap, ampla, que se cenyia a la cintura amb un

llaç i l'extensió arribava fins als turmells. Sobre el vestit, portaven una capa

teixida d'alpaca.

Les dames de la noblesa tenien el privilegi de portar

teles més sofisticades i acolorides, com així també

capes de vicunya. Quant al pentinat, les dones ho

usaven amb una ratlla al mig i molt llarg. Igual que la

roba, que no només tenia caràcter funcional, el cabell

també connotava estats particulars de la persona:

durant el duel es portava més curt, com a signe de

bellesa representava una especial cura, etc. Els

pentinats anaven coberts amb un petit mantell

anomenat nyanyaca o pancpacuna.

Els inques feien sandàlies amb cuir del coll de la flama.

En altres regions, les sandàlies eren de llana o, de fibra.

27

El menjar

Grans com blat de moro, quinua, kiwicha i kanyiwa; Lleguminoses com tarwi,

fesol Nuna, pallar i pajuro; Tubercles com a papa, oca, olluco i mashua; Arrels

com achira, ajipa, maca, camote, yacón i arracacha; Cucurbitàcies com caigua i

zapallo ; condimenticias com ají i rocoto, i fruites com el aguaymanto, xirimoia,

papaia, lúcuma, cogombre, tomàquet i pacae, i moltes altres més de les que

hem de sentir orgullosos ja que conformen la nostra dieta alimentària.

Quinua

És un cereal de Perú o altres països de Sud

Amèrica

Yacón

Són arrels usades per calmar la set, abans

els missatgers portaven sempre a sobre

arrels d’aquest tipus per satisfer les seves

necessitats de beure.

Kanyiwa

És denomina amb altres cereals

andins, però en realitat es un gra,

parent de la quinua.

28

Tarwi

És una planta anual amb una alturo de 1 a

25 m.

Pajuro

És una llegum semblant a la mongeta que

utilitzem nosaltres.

29

Les construccions

Vivien en cases senzilles, moltes d'elles d'una sola habitació principal i molt poc

mobiliari. Les casa inques eren de pedra o de tova.

El tipus més corrent de casa inca, tant si era de tova com de pedra, era

rectangular, amb sostre de palla i normalment d'una sola habitació. A les cases

inques no hi havia mobiliari. Els blocs de pedres emprats en la construcció de

les cases estaven tallats de manera que encaixaven perfectament uns amb els

altres i no calia fer servir ciment.

A la regió andina podia reconèixer la posició d'una persona pel tipus de vas que

utilitzava per beure. Els camperols bevien en atuells de ceràmica. Algunes

persones acabalades bevien en atuells d'or o plata.

30

Costums

El nucli de la societat inca era l'Ayllu que era una mena de comunitat de

camperols units per vincles familiars, que tenien avantpassats en comú i

habitaven un mateix territori. L'Estat lliurava terres a cada comunitat per a la

seva subsistència. Anualment, un funcionari local assignava parcel·les a cada

família segons el nombre dels seus components. Però els camperols no eren

propietaris de les terres i aquestes parcel·les eren treballades col·lectivament

per tots els membres de la comunitat.

L'ayllu havia de lliurar forts tributs en productes i en treball a l'Estat i als

curacas. El cap de cada Ayllu era el curaca o nobles de província i era nomenat

pel·Inca, permetent així un millor control de les comunitats. La seva instrucció

es realitzava en el Cuzco. Eren els responsables de rebre els tributs dels ayllus,

que després lliuraven a l'Estat incaic. Les províncies s'agrupaven al seu torn

dins de cada un dels quatre Seus que existien. El governador de cada un

d'aquests quatre seus formava part del Consell Inca i eren generalment família

directa de l'Inca. A més d'aquesta organització social, hi havia la casta

sacerdotal dins de la noblesa i per descomptat la reialesa incaica. Entre els

costums socials de l'Imperi Incaic podem destacar que l'Inca posseïa una

esposa principal anomenada Coya era la seva germana o parenta més propera

amb la qual necessàriament havia de tenir descendents que asseguressin la

continuïtat de la noblesa i moltes concubines entre palles, aclles i nyustas. A

l'interior del poble inca pla la virginitat no tenia cap valor i les relacions diverses

eren considerades normals. No obstant això, el matrimoni dins del poble era

monògam i en les classes privilegiades era polígam. El matrimoni al poble

generalment es feia mitjançant l’anomena’t Servinacuy o matrimoni d'assaig en

què la parella convivia per veure si es portaven bé.

31

Religió

La religió Inca respectava les creences i costums de cada comarca, però també

exigia que se li rendís homenatge al Inti, Déu principal, i que es lliuraran els

deguts tributs. La imposició del Inti anava de la mà amb les conquestes

territorials. El més famós dels seus temples era el Coricancha, a Cuzco, que

brillava sobretot per tot l'or amb que estava adornat, encara que la seva

construcció estructural no presenta massa refinació: el pla era idèntic al que

presentaven les construccions de les cases familiars. En el seu jardí es

realitzava la festa de la sembra, quan l'emperador sembrava simbòlicament

espigues daurades de blat de moro, que van passar a formar part de l'inventari

del rescat d'Atahualpa, i que va donar origen a algunes llegendes que

afirmaven que tot en el jardí era d'or : arbres, herbes, flors i insectes.

Aquets són alguns dels deus inques:

Viracocha

Era el deu creador, el principal. Diuen que Viracocha va sorgir de les aigües i mes tard va crear el cel i la terra.

Pachacamac

Era un altre versió del deu Viracocha, era el deu dels terratrèmols y tremolors de terra, molt freqüents en la regió andina..

Inti

Era el deu del Sol i l’assistent de Viracocha, el seu pare. Inti era la divinitat més popular del panteons inques als que li van dedicar molts santuaris

32

Mama Quilla

Era la mare i la dona del deu Inti. Era la patrona del firmament.

Pacha Mama

Era la deessa mara de la terra. Patrona de la fertilitat dels camps. A ella se li feien ofrenes especials per obtindre una bona collita.

33

CREENCES DELS INCAS

Un dels molts focals dels seus ritus religiosos eren les edificacions sagrades, o

temples, dedicats als seus déus. A la regió andina tothom adorava a una

diversitat de santuaris i objectes i a les forces naturals associades a ells,

conegudes com huancas. En la religió oficial de l'estat inca, el déu més

important era el sol.

Era una força dominant i un símbol de prestigi i poder. Els inques adoraven al

sol fonamentalment perquè els proporcionés abundants collites.

Els principals temples inques dedicats al culte del sol van ser construïts pel

govern durant l'imperi inca. En Machu Picchu, hi ha una pedra que servia de

rellotge de sol i permetia a la gent calcular el solstici d'estiu (21 de juny) per

celebrar l'important festival del déu sol.La divinitat fonamental era Huiracocha

(Pachacamacen la costa), déu creador, etern, omnipotent i una mica allunyat: la

seva intervenció en els assumptes humans es produïa només

excepcionalment.

Aquesta intervenció va ser deixada, més aviat, a les deïtats menors,

representatives de les forces de la natura: les principals, el Sol (Inti) amb

especial dedicació a l'agricultura, que es representava com un disc auri amb

llamps, la Lluna (Quilla ), lligada al compte del temps i al calendari, primera

deïtat femenina.

D'aquest matrimoni descendien els inques. El Déu del Tro (Illapa), amo de

l'aigua per als cultius, la Terra (Pachamama) i el Mar (Mamacocha). Però

addicionalment, hi havia una religió animista. És a dir, se suposava que en una

multiplicitat d'objectes i llocs-les huascas-encoratjaven esperits i forces

sobrenaturals, capaços de beneficiar o danyar. Per tant, havia de temérseles i

honrárseles. Eren manifestacions de Huiracocha.

Una huaca característica va ser la apacheta, petit munt de pedres a la vora del

camí, en un lloc difícil. L'indi que passava afegia una pedra més, o una ofrena

diferent, al munt.

Hi havia un summe pontífex Uillac Umu, d'ell depenien els sacerdots.

Va ser comú la creença en la vida futura, després de la mort física. Eren

enterrats amb tota mena d'objectes que puguin ser d'utilitat. Mitjançant l'estudi

dels objectes trobats a les tombes, els còdexs prehispánics i els primitius

manuscrits colonials, els arqueòlegs poden deduir algunes de les seves

creences sobre la mort i l'altra vida.

34

En la societat andina es cuidaven les mòmies com si estiguessin vives. Els vius

consultaven sovint als seus difunts sobre temes importants. En ocasió de

festivals especials, les mòmies dels emperadors eren passejades pels

carrers.Com més objectes col·locaven en una tomba, més ric era l'individu.

En moltes tombes andines han trobat figuretes de fusta, que representen a

l'home. Però tombes plenes d'objectes d'or i en les que el cos del difunt havia

estat preparat amb més cura, indiquen que no tots eren iguals.

Quant al culte-complex i de creixent boato i misteri, va arribar a centrar-se en

Inti, el Sol, ia posar-se al servei de l'expansió de l'Imperi, i de la grandesa i

divinització del Sapa-Inca: el sacerdot suprem era germà d'aquell . Van existir

sacrificis humans, però únicament en circumstàncies excepcionals, era corrent

escanyar ritualment dones, o també la víctima era espellada viva.

També celebraven festivitats religioses tots els mesos de l'any. Aquestes són

les celebracions de setembre dedicades a diverses deesses. Aquesta festivitat

se celebra sota el patrocini dels déus del sol i de la lluna.

35

Conclusió

La conclusió és que els maies tenen moltes coses diferents i en comú amb els

inques, com per exemple tenen diferents Déus que els inques però tenen

alguns ingredients en el menjar que utilitzen també els inques. Les robes que

porten són potser semblants però les fan servir per diferents ocasions. Les

construccions també són diferents perquè uns utilitzen pedra i fusta i altres

pedra i palla. El que tenen bastant en comú són els trets físics, el nas i la forma

del cap són semblants però els ulls, els llavis són diferents. El que és totalment

diferent són els orígens, de on provenen, ni tan sols estan a prop un del altre i

les costums no són les mateixes fan diferents coses i per acabar la historia que

cada historia es totalment diferent a l’altra.

36

Biblografia

Llibres

- La Cultura Maya

- Maya

- Las cultures Precolombines

- Imperio Inca

Internet

- Google Webs

- Yahoo

- Wikipedia

- Viquipedia

- Google imatges