Título: Daguerreotips d’igualtat. Gènere i imatge fotogràfica com a recurs educatiu de ciutadania crítica Temática de trabajo: Formación para la ciudadanía crítica Autors: Jordi Luengo López, jluengol@upo.es Universidad Pablo de Olavide de Sevilla, Departamento de Filología y Traducción, ctra. Utrera Km.1, 41013 Sevilla Tlf . 954 977 630

Paloma Palau Pellicer, ppalau@edu.uji.es Universitat Jaume I de Castelló, Àrea de Didàctica de l'Expressió Plàstica Departament d' Educació, Facultat de Ciències Humanes i Socials, Av. Vicent Sos Baynat, s/n 12071 Castelló de la Plana Tlf . 964 729 772

1

Daguerreotips d’igualtat. Gènere i imatge fotogràfica com a recurs educatiu de ciutadania crítica

Jordi Luengo López Universidad Pablo de Olavide de Sevilla

jluengol@upo.es

Paloma Palau Pellicer Universitat Jaume I de Castelló

ppalau@edu.uji.es

Resum: L’ideal de l’esfera pública de la ciutadania ha d’entendre’s com expressió d’una voluntat general, més enllà dels interessos particulars, des de la qual es puga potenciar l’acció política a través d’iniciatives pedagògiques que ens permetin reafirmar els valors propis d’un Estat democràtic i on cap grup quedi exclòs, no només per raó del seu sexe, sinó tampoc per raó del seu gènere. Recursos educatius com l’anàlisi de les imatges en l’esdevenir històric ens permeten elaborar un nou enfocament en la docència al dur-la a una dimensió de necessària acció política i pedagògica, doncs ens ajuden entendre que encara vivim fora d’una enyorada ciutadania plena.

Paraules clau: Gènere, Ciutadania crítica, Imatges fotogràfiques, Recurs educatiu, Ciutadania plena, Sororitat, «Sexualització» dels objectes, Masculinitats.

1. - INTRODUCCIÓ

La nostra actualitat ve marcada per un nou paradigma que reflecteix d’una manera

molt més nítida el nou estadi canviant de les relacions socials, des d’on es postulen

diferents acords que ens ajuden a continuar avançant políticament, èticament i

estèticament. La denominada Transmodernitat ha imbricat la teoria feminista en el seu

projecte crític de coneixement amb l’objecte de superar les deficiències que es van

generar en les etapes que la van precedir, sense oblidar, per això, els reptes que van

abanderar el seu dinamisme conceptual, com van ser l’emancipació, la igualtat, la

llibertat o la justícia. Aquest fenomen, alhora, també ha donat peu al fet que es

reconsideren des d’una encara qüestionada «perspectiva de gènere» els distints

successos que han tingut lloc al llarg de la Modernitat. Així, des d’aquest actual marc

teòric s’insisteix en la necessitat de deconstruir les velles categories dicotòmiques, entre

les quals es troben l’escissió espacial entre allò públic i allò privat, i la seua conseqüent

distribució funcional en relació amb el sexe. Hem de fugir llavors de tota divisió

conceptual que obliga a col·locar les dones –i tot individu en general– en un lloc o un

altre, en l’acceptable o en allò que s’ha prohibit, segons s’adeqüen o no als dictàmens

2

establits per un banal discurs que tendeix a aferrar-se a la incoherent bipolaritat

biològica del sexe, lluny del que ha de ser un projecte de ciutadania crítica.

Encara continuen doncs presents en la ritualitat visual dels nostres dies, massa

tòpics, mites i, usos i abusos d’una realitat que no respon de cap manera a la seua

autèntica, i necessàriament constant construcció identitària. Al planjetar l’ànalisi de les

fotografies com a un recurs educatiu, pretenem reflexionar al voltant de la manera en

que l’organigrama patriarcal ha anat imbricant en l’imaginari col·lectiu la seua

particular visió de la realitat, amb l’objecte de resignificar-la des d’un pla

d’interpretació molt més coincident amb la vivacitat, llibertat i bellesa que resideix dins

d’aquesta. Hem d’aprendre a dotar a les imatges d’un alé de vida que pose en dubte les

categories estàtiques de l’heterorealitat, trencant així la tradició consuetudinària, per a

transformar-les en altres distintes que partisquen del respecte cap a tot allò ambigu, la

diferència sexual i l’alteritat humana. D’aquesta manera, les imatges relataran el seu

propi discurs igualitari des del qual es generaran nous i innovadors reptes i dilemes que

s’han d’afrontar en el llindar de la Transmodernitat dins d’una nova ciutadania.

Iris Marion Young (1996, 102-103) afegix que malgrat que la ciutadania s’ha

definit com una expressió de la universalitat de la vida humana, un espai de racionalitat

i llibertat com quelcom oposat al domini de les necessitats, desitjos i interessos

particulars, els qui van idear aquesta expressió d’universal, alhora, van excloure

conscientment a algunes persones, ja que consideraven que no s’adaptarien a aquest

punt de vista general o tal volta perquè la seua inclusió dispersaria i, dividiria els

individus i els assumptes públics en els quals estiguessin immersos. És important, per

tant, veure a través de les fotografies com aquest fet es constatable i l’evolució dels

individus dins del context social i polític en que s’ha definit el concepte de ciutadania

per a assolir una visió molt més justa i igualitària. Només així podrem accedir a un estat

complet de ciutadania plena.

El concepte de ciutadania exigeix, per tant, una anàlisi des de la perspectiva de

gènere que reflecteixi el desigual accés, per part d’hòmens i dones a una sèrie de drets

fonamentals per a tots i totes; ja que, en última instància i independentment del seu

sexe, tot individu, com apunta Claus Offe (1984), és subjecte receptor de la política.

Així doncs, la base estructural d’aquest recurs resideix en estudiar, analitzar i revalorar

les diferents experiències de les dones –i també dels hòmens–, així com les activitats

socials en les quals exerceixen la participació política, valent-nos per a això d’un

exercici didàctic de reflexió al voltant d’imatges de temps enllà que ens permetrà definir

3

el concepte de ciutadania des de qualsevol àmbit en el qual les dones hagin delimitat les

seues metes de vida, siguin aquestes d’índole pública o privada.

Si no tenen presents aquests objectius, com augura María Teresa Vera Balança

(2005), es posarà en dubte la legitimitat dels sistemes democràtics, perquè els dèficits

existents de representació social, econòmica i política que tenen les dones en les

democràcies representatives de partits i la violència que es realitza contra elles –des de

la física i psicològica, fins a la social, econòmica i política– són fets d’extrema gravetat

que remeten directament a la desigualtat real entre els sexes, soscavant l’estat

democràtic des de la base i, en última instància, amb la complicitat de tots els individus.

Les dones no poden ser ciutadanes de segona categoria, no poden ser excloses de la

ciutadania plena, sinó ser reconegudes com iguals i donar-los el dret que se’ls ha negat

d’intervenir i decidir en els assumptes públics i polítics.

2. - LA SIMBOLOGIA FEMINISTA COM A RECURS DE INTERPRETACIÓ DE LES

IMATGES FOTOGRÀFIQUES

La simbologia que duen implícites les imatges, sens dubte, ens permet elaborar un

metadiscurs vinculat a diferents parcel·les de la realitat, les quals contribuïxen a

entendre molt millor l’esdevenir de l’acció impresa. Aquestes representacions, no

sempre sensorialment perceptibles, en el cas de les fotografies, ens fan advertir aquest

registre simbòlic en virtut a les escenes que recreen. Al mateix temps, en aquest procés

de resignificació de les imatges des d’una perspectiva feminista, creiem que es possible

utilitzar fotografies específiques de dones amb l’objectiu d’incardinar aquest element

metafòricament per a ficar «rostre» a conceptes que tenen mancança de les mateixes per

tractar-se de conceptes o idees abstractes. Així doncs, utilitzar metàfores per a

interpretar conceptes feministes es quelcom positiu, no només per a la teoria establerta

pel mateix moviment polític, sinó també com a un exercici intel·lectual que ens serveix

per a veure les fotografies des d’una altre perspectiva molt més en sintonia amb una

ciutadania crítica.

Un d’aquests conceptes provinents de la teoria feminista, fonamentals per a la

conformació d’aquesta ciutadania, es el de sororitat.

Entenem per sororitat a la germanor (del llatí soror, sororis, germana) de les

dones al tenir consciència comuna de la seua submissió dintre de l’estructura patriarcal.

És un terme que al·ludeix a una dimensió ètica, política i pràctica del feminisme

4

contemporani, doncs sols relacionar-se amb el de affidamento del Col·lectiu de la

Llibreria de Dones de Milà. Des de finals del segle XIX, i, fins i tot abans amb l’arribada

de la Il·lustració, en el si de la societat moderna s’ha anat gestant, des de diferents

corrents feministes, una

aliança de dones per a

canviar la vida i, el món

amb un sentit molt més just i

igualitari. Marcela Lagarde

descriu la sororitat com

«una experiència de les

dones que conduïx a la

recerca de les relacions

positives i l’aliança

existencial i política, cos a

cos, subjectivitat amb altres

dones, per a contribuir amb

accions específiques a

l’eliminació social de totes

les formes d’opressió i al

suport mutu per a assolir el

poder genèric de totes i

l’apoderament vital de cada

dona» (Lagarde, 2006, 3-4).

Emperò, en la proposta que

plantegem, al·ludim a la

sororitat en el sentit de ser la

contrarèplica a la «fraternitat

masculina», als sòlids llaços creats pel col·lectiu masculí, per a procurar conservar la

dinàmica pautada pel discurs patrimonial1. Pretenem, per tant, visibilitzar –encara que

sigui des d’un punt merament estètic– aquesta «comunió clandestina» que reunia a les

dones en un mateix prisma fotogràfic des del qual es feia palès la seua comuna dimensió

1 En aquest discurs, segons l’obra de Alain Corbin, les dones eren concebudes com propietat privada,

sobretot sota la concepció burgesa de la vida, la qual venia donada pel suport de l’Església, enclavament moral, però també polític i econòmic, a partir del qual es mantenia l’ordre social.

Fot. 1: Germanes en l’estudi de J. Cazorla de Gandia, 1906. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

5

identitària. En l’anàlisi que a continuació oferim, no va a constatar-se aquesta

«consciència de gènere»2 que conduïx a les dones a l’apoderament i a la consecució de

nous objectius que les allunyi de l’etern rol secundari al que l’organigrama patriarcal les

ha relegat, però sí que s’entreveurà aquesta connexió entre diferents grups de dones pel

simple fet de ser-ho.

En les fotografies d’estudi, és curiós com algunes dones tendien a retratar-se

acompanyades de les seues germanes o amigues –en ocasions molt excepcionals– per a

continació, amb el temps, fer-ho elles en solitari, sent la seua estampa en un

començament de cos sencer i seguidament només del rostre, encara que no

necessàriament en aquest ordre. Aquest és el cas de l’estudi La Regente on veiem com

un grup de germanes són fotografiades en conjunt (fot. 1), al 1906, encara que dos anys

abans, ja ho havien fet cadascuna d’elles per separat, però en una mateixa sessió

fotogràfica. En aquesta ocasió, no hi ha un espaiat temporal significatiu entre les unes i

les altres preses, ja que en la primera, feta en 1904, totes elles posen amb el mateix

vestit, intercanviant-se’l per a l’esdeveniment, i en la mateixa postura, sentades fins i tot

d’igual manera sobre la cadira (fots. 2, 3 i 4). Una altre diferencia significativa és que,

tot i que les protagonistes són les mateixes, la primera està feta en Alzira, en l’estudi de

Saül Pascual, mentres que la segona en el de J. Cazorla de Gandía. En totes elles, a més

2 L’actitud que sorgeix del fet de posseir el coneixement exacte i reflexiu de la injusta situació

d’inferioritat a la qual s’ha relegat a les dones, així com de la imperiosa necessitat de reaccionar davant el discurs funcional establert pel patriarcat que condiciona tot esdeveniment, situació o fenomen per a mantenir i afermar la seva hegemonia.

Fots. 2, 3 i 4: Germanes en l’estudi de Saul Pascual d’Alzira, 1904. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

6

a més, l’element distintiu de la seua feminitat era un ventall, el qual facilitava la

«feminització» dels personatges, dotant a la fotografia d’un caire eminentment femení

(Luengo; Palau, 2010, 29).

3. - ENTRE LA «SEXUALITZACIÓ» DELS OBJECTES I LA CIVILITAT DELS SEXES

En els estants dels estudis fotogràfics, entre decorats de bucòlics exteriors i

màquines fotogràfiques que continuaven valent-se de procediments huitcentistes com el

daguerreotip o l’avançat calotip, solien haver-hi tota una sèrie d’objectes que

complementaven la fotografia en funció del sexe dels seus protagonistes. Des de molt

curta edat, als xiquets i a les xiquetes que es retrataven en els estudis de fotografia

artística, se’ls carregava d’instruments que reafirmaren el seu sexe. Així, veiem

estampes en què apareixen xiquets vestits d’«home», saludant amb un lleuger gest al

tocar-se la visera de la gorra amb la mà dreta, mentres empentaven un carro replet de

caixes, amb peluixos, trompetes i pneumàtics de bicicleta, com qui es troba amb un

vianant en un dia qualsevol de treball. Les xiquetes, al contrari, senzillament se’ls hi

donava un ram de flors i se’ls demanava un somriure (fot. 5).

Els atributs, virtuts i defectes, dels «gèneres», doncs, eren constatables en

reafirmar la qualitat estètica de la bellesa i l’entelèquia de la denominació de «sexe

dèbil», adornant les criatures per a l’ocasió. Malgrat tot això, al convertir-se en adults,

la serietat i el rigor de la

maduresa, exigien petits

objectes, claus, però no

massa aparatosos. Ja no es

podia carregar a les

persones com si fossin

menors d’edat, com si

d’un joc es tractara, atès

que calia ser més subtil per

a poder crear aquesta

associació entre l’ésser

animat i l’objecte inanimat que acabés d’emmelar l’obra fotogràfica. Cal recordar, a

més a més, que no tot el món podia permetre’s econòmicament fer-se una fotografia en

Fot. 5: Infància escenificada, 1915. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

7

un d’aquests estudis dedicats a aquest art, per la qual cosa el respecte devia ser mutu

entre client i artista3.

Aquest és el cas dels retrats de dones abillades amb vestits de confecció, on el

ventall era el distintiu que «complementaba el seu sexe». El ventall, alhora, s’havia

considerat un instrument femení des de feia segles, ja que portava implítit el llenguatge

propi de seducció i coqueteria. Així mateix, arran de l’anàlisi d’aquesta imatge, sembla

ser que l’ús del ventall en els estudis fotogràfics va estar tan ritualitzat que va arribar un

moment en que les dones que l’agafaven per a retratar-se, ho feien amb evident desídia,

sent conscients que no era més que el protocol a seguir per pertanyer al femení.

Un dels exemples d’aquests estudis el tenim a la ciutat d’Alzira, i més

concretament en el estudi de Saül Pascual. En ell, no només s’utilitzava el ventall com

distintiu de la feminitat, sinó que també s’emprava altres tipus d’objectes relacionats

amb les dones entre els quals podríem trobar la bossa (Luengo; Palau, 2010, 30-31).

Òbviament, en l’estudi no haurien bosses de mà per a les senyoretes, és possible que sí

que n’hi haguessin de ventalls, potser fins i tot un mocador o d’altres complements que

veurem més endavant, però aquest complement

de la moda, solia ser de la mateixa jove que es

desplaçava fins al centre per a retratar-se. En la

imatge que a continuació oferim, podem veure un

decorat bucòlic de fons, adornat amb una planta

situada estratègicament per a enaltir l’efecte de

l’escenari, on una noia somriu mentre allarga la

corretja de la bossa (fot. 6). El vestit negre era

molt típic per aquell temps, no només per la

qüestió estètica, sinó per la seua utilitat ja que

podia servir per a anar a missa, estar de dol o

posar-se’l durant el temps de Pasqua.

Un altre distintiu eminentment femení

que veiem en els retrats d’estudi eren les flors, ja

3 Donem aquest qualificatiu als fotògrafs de principis de segle, no només perquè així era com

s’anunciaven ells mateixos, sinó perquè la impressió de la pròpia placa, fins i tot en els seus prolegòmens amb l’atribució dels objectes, en funció o no del sexe dels protagonistes de la imatge, era una tasca complicada carregada de creació i improvisació.

Fot. 6: Jugant amb la bossa, 1908. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

8

que les seues qualitats coincidien amb aquesta forma d’entendre la «feminitat

tradicional»: delicada, bella, fràgil, perfumada i senzilla. Tot i així, per a les classes

socials que tenien un alt nivell, els complements de la moda, lluny dels adorns florals,

eren un mitjà per a fer-se respectar davant la resta de la societat i molt especialment dels

del seu mateix cercle. Les nenes eren una excusa perfecta per a vestir-les amb els últims

models arribats de París o simplement comprats en les boutiques més cares de València,

amb l’objecte de retratar-les i, qui sap si amb posterioritat, mostrar-les durant les visites

o vetllades íntimes en la seua llar. Les filles es convertien en belles nines de decoració,

mentre que complien la mateixa funció d’adorn que les de debò. Per aquell temps, molts

teórics seguidors de les tendències de la puericultura, coincidien amb aquest argument

en considerar que la devoció per les nines era

la «tendència natural de les nenes»,

recomanaven alhora que es proveís a les

nenes de les nines que volgueren, tant a casa

com en l’escola, perquè, així, podrien

exercitar-se amb elles, sobretot, en qüestions

de vestit, encara que també en altres

menesters com seria la cura expressa

d’aquestes (Palacio, 2003, 100). Sense

importar massa la classe social a la qual es

pertanyés, que les nines fossin de porcellana

o un simple monyó de draps, la cura que les

nenes prestaven a aquestes joguines era un

sòlid fonament per a arribar a ser bones

mares i, fins i tot, adquirir certa elegància i

distinció en el món de la moda.

Un exemple d’això ho tenim en la

següent imatge, on la nena apareix ricament abillada, fins i tot amb un gran llaç en el

cap, mentre que el nen només duu un petit trage de mariner (fot. 7). Malgrat que

semblava que per a retratar als hòmens no feia falta tanta parafernàlia com ocorria amb

les dones, i la veritat és que, en realitat, abunden més les imatges d’hòmens sense no-res

en les mans en el moment del «flash» que el que passava amb les dones, per a les quals

sempre se’ls tenia guardat un ventall, un paraigües o un mocador. Un d’aquest casos és

Fot. 7: Nenes i nines, 1912. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

9

la imatge que a continuació reproduïm, en versió sípia i, en un blanc i negre prop del

blau, en la qual la sola presència de l’home, rotunda i categòrica, és bastant per a

constatar la seua identificació amb el sexe masculí. L’escenari és calcat als altres, com

si hagués un model fix a on és reproduïra una atmosfera bucòlica, amb jardins i motius

clàssics per tota arreu, sens dubte, per a inspirar un cert sentiment de tranquil·litat lligat

al passat i amb la serenitat del devenir incorrupte. Sols una cadira, tron eventual de la

masculinitat, ens fa evadir-nos del marc contextual on es troba el protagonista (fot. 8).

Malgrat tot, no sempre era tan evident aquesta masculinitat latent en els hòmens

que decidien retratar-se en un estudi fotogràfic. Heus aquí el perquè podrem trobar

altres signes distintius de la masculinitat, clàssics i reiteratius com passava amb les

dones, amb els que solia fotografiar-se a aquells senyors que volien tindre la imatge

impresa. Al cap i a la fi, eren ells qui pagaven el servei, cosa que no ocorria amb les

Fot. 8: Masculinitat categòrica, 1900-1910. Fons fotogràfic de José i Carmen Pellicer España

10

dones, doncs el «feminisme econòmic»4 de Suceso Luengo encara tenia que estendre’s

per tota Espanya, sent la qüestió econòmica, inclús en la actualitat, un factor de

desigualtat social, de sexe i de gènere. Entre aquests accessoris hi trobarem el tabac,

normalment un cigarro, i tot seguit la premsa diària o fins i tot uns quants papers que

fessin l’efecte que es tractara d’una publicació per a reafirmar el caire intel·lectual del

senyor i senyorets de bona família, ben educats i amb estudis. Les dones, no se les solia

donar la premsa com a objecte distintiu del

seu sexe, ja que les possibilitats d’educar-se

en condicions d’igualtat amb els hòmens eren

molt reduïdes a finals del segle XIX i

començaments del XX.

Així, a la imatge anteriorment

esmentada, apareixia un l’home mostrant una

actitud autosuficient i confiada, fins a tal punt

que ni tan sols es necessitava reafirmar la seua

condició masculina amb cap objecte, però, en

aquest cas, el cigarro és el que, amb el seu

fum, atorga l’halo d’identitat de sexe d’aquest

senyor. El puro o el cigarro es podia

perfectament complementar amb la lectura del

diari, oferint així una imatge molt més

enlluernadora de la idealitat masculina. De

vegades, el periòdic es desplegava per a

mostrar el títol del mateix, com és el cas de la fotografia on es pot veure a un home

vestit d’uniforme, ben embotonat, fumant un puro, mentres que llegeix el setmanari

independent Patria Chica (fot. 9); d’altres la revista o el periòdic estava obert per la

meitat; i, finalment, en trobavem d’altres cops que el diari apareixia enrotllat, com a un

element de protocol per a fer-se la fotografia i sense massa interès manifest per part del

protagonista (Luengo; Palau, 2010, 33). En tots aquests exemples, la premsa apareix

com a un recurs al que només accedien els hòmens, fora pel nivell educatiu o 4 Va ser Suceso Luengo qui millor va saber explotar el discurs de l’emancipació femenina a través de la

independència econòmica, elaborant un «feminisme econòmic» les aspiracions del qual eren millorar i sustentar a la societat, coincidint «històricament amb l’ampliació del mercat de treball capitalista i la necessitat de cobrir llocs claus en l’estructura del sistema (burgesia, escoles), per a consolidar l’aparell ideològic i polític de l’Estat» (Badillo, 1996, 309-311).

Fot. 9: Puro i Patria Chica, 1915. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

11

simplement per l’econòmic, fent d’aquesta un element eminentment distintiu del seu

sexe.

Les dones, per contra, no se’ls donava cap emblema que fera directa al·lusió a

l’intel·lecte fins que arribaven a l’extrema vellesa, sent la saviesa dels anys viscuts

l’únic factor que la duia a merèixer eixa caracterització. Quan les dones centenàries o

gairebé centenàries es retrataven en els estudis artístics, no només el mocador negre i el

vestit del mateix color acompanyaven l’estampa en senyal de dol, sinó que el fotògraf li

donava un pergamí per a constatar la càrrega d’allò viscut (Luengo; Palau, 2010, 33-

34). Aquestes dones s’havien guanyat a pols, probablement després d’una àrdua vida

d’alterocentrisme, en trobar-se consagrada al benestar del marit, els fills i els néts, el

que un simple noi, en ocasions sense la menor educació, mereixia dur en el seu retrat

pel sol fet de ser home.

4. - MÉS ENLLÀ DE LA RAÓ I EL SENTIMENT. ELS ROLS DE LA MASCULINITAT

Hem de dir que no només a començaments del segle XX s’establia la pugna entre

raó i sentiment, amb equiparació amb el domini masculí i femení; sinó que, al llarg de

tota la història del pensament, i sobretot des del període de la Il·lustració, s’havia

procedit d’aquesta manera. Segons els textos periodístics i literaris, així com diverses

manifestacions artístiques –entre les que hi trobem les fotografies– la raó governava el

món diürn amb una lògica egoista que es manifesta dintre de l’esfera de tot allò

considerat com a públic.

La seua coherència determinava l’esdevenir de la humanitat i les decisions que

aquesta prenia tenien un caire masculí. La raó era llum i el col·lectiu masculí la seua

torxa, per això mateix se’ls hi podia confiar qualsevol assumpte ja que no es dubtava

que tots els seus membres intervindrien per consens, per lògica; el resultat de les seues

divagacions era sempre correcte, útil i bo. Per contra, el cor s’aliava de ple amb les

dones, cosa que feia que quedaren totes elles completament allunyades de la raó, es

resistien a complir allò que l’enteniment els hi manava i, en conseqüència,

desenvolupaven la intuïció, la imaginació i un alterocentrista actitud vers als altres en el

desconegut món de l’espai domèstic. El sentiment era tan confús que ningú, ni hòmens

ni dones, encertaven a definir-lo atès que els seus dominis eren foscos i, en ocasions,

fins i tot perversos. El dissens era el seu argument i el fracàs el seu resultat. El cor de les

dones estava desproveït de la «cuirassa de ferro» que l’enteniment dels barons posseïa,

12

per aquest motiu els seus sentiments estaven esgarriats, sense rumb fix, sense que les

seues opinions es prenguessin de debò, ja que no rebien cap mena d’atenció. El

feminisme, per tant, seguint aquest argument, era més un moviment guiat per un impuls

d’absoluta alienació mental que un ideari governat per la lògica. Tot això es devia al fet

que es considerava que els seus arguments no estaven dictats per la raó, sinó, més aviat,

conduïts pels bojos sentiments de la seua «condició femenil».

Malgrat tot, els hòmens també tenien sentiments, també estimaven, ploraven i

sentien qualsevol patiment de la mateixa manera a com ho podien fer les dones, fins i

tot, hi podíem trobar quelcom d’alterocentrisme en la seua manera d’ésser. Aquest fet

ens ho demostra la fotografia que a continuació exposem, on un jove soldat, en la mili,

en fer-se la foto amb els seus companys, acompanyat dels «objectes sexualitzats»

d’estudi (com un mapa, les espases –emprades per a les imatges dels militars, sense

atribuir per això cap mena de identificació amb el fal·lus– i el clàssic cigarret, en aquest

cas enrotllant-lo), sobre el pit es fica una estampa dels éssers estimats, probablement

dels pares (fot. 10). Tot i així, aquestes actituds no es consideraven pròpies dels hòmens,

per la qual cosa, en molts casos, al exterioritzar els seus sentiments, es posava en

entredit la seua «masculinitat».

Fot. 10: Records per a la família des del sileci de la imatge, 1925. Fons fotogràfic de Conchín Alós Giner

13

5. - DISPOSICIÓ FOTOGRÁFICA EN FUNCIÓ DEL SEXE

En el món de la fotografia sempre hi ha hagut, i fins i tot avui dia amb les

càmeres digitals, un component artístic que ha dut als seus executors a buscar

l’enfocament més atractiu per a capturar la imatge desitjada. No obstant això, encara

sense saber-ho, o parant esment sense el menor

tipus de «malícia», existeixen certes pautes de

conducta incardinades en la conducta dels

fotògrafs, hòmens i dones, professionals o no,

que duen a que la disposició dels o de les

protagonistes de la imatge compleixi sempre amb

les prerrogatives establertes pel discurs patriarcal.

En algunes imatges dels anys trenta, veiem com,

en funció del sexe dels individus, aquests anaven

a situar-se d’una manera o d’una altra,

corroborant, amb la seua ubicació en el

daguerrotip, les desigualtats que hi havien entre

hòmens i dones.

En temps de la Segona República, els

estudis fotogràfics continuaven estant copats de

totes aquelles persones que volien retratar-se, Fots. 11 i 12: Geometries de sexe, 1934.

Fons fotogràfic de José i Carmen Pellicer España

14

emperò les possibilitats que oferien les càmeres portàtils, molt més assequibles durant

els anys trenta, encara que sense deixar d’ésser per això un article de luxe, eren d’allò

més singulars. L’afició per la fotografia va anar creixent i aviat grups de joves decidien

anar-se’n d’excursió, amb la càmera en la mà, per a improvisar estampes originals i

divertides per a immortalitzar el moment. Òbviament les dones mai anaven soles en

aquesta empresa, ni de bon tros se’ls hi deixava una càmera sota la seua responsabilitat,

sinó més aviat al contrari, es deixaven dur pels nois que constituïen la seua «colla».

Unes vegades es col·locaven de forma vertical (fot. 11), generalment estant les dones

agrupades entre elles o bé al costat del nuvi; unes altres apinyant-se uns damunt dels

altres, ajudats per la reixa o el mur d’algun camp de taronges de propietat privada (fot.

12); i, en altres ocasions, simplement figuraven tots els membres de la «colla» reservant

a les dones algun lloc especial com si es tractés d’una «guinda», com bé podria ser un

ventanal, per a endolcir així la imatge anhelada (Luengo; Palau, 2010, 76).

Altres exemples de la

«col·locació» del gènere dels individus

en les fotografies era en les fotos de

matrimoni, sobretot les realitzades en

els estudis artístics, on el fotògraf,

imbuït pel clàssic discurs patriarcal,

solia aconsellar les posicions que havien

de prendre els protagonistes de la seua

creació. Així doncs, veurem com en

ocasions els hòmens s’asseien en les

grans cadires, cedint-los les dones el

lloc, per molt paradoxal que pogués

resultar, donada la identificació que

d’aquestes havia amb la concepció de

«sexe feble» fortament arrelada entre

l’imaginari col·lectiu de l’època (Fot.

13). Pel que sembla, prevalia

l’alterocentrisme associat a les

mateixes, és a dir, la capacitat de donar-

se a la cura dels altres per sobre del Fot. 13: Preses alterocentristes, 1935.

Fons fotogràfic de José i Carmen Pellicer España

15

benestar de la seua pròpia persona.

Malgrat que les fotografies van contribuir a democratitzar el retrat, ja que abans

de la seua aparició només les famílies adinerades podien permetre’s fer-se un (pagant,

és clar, a algun artista de renom), durant els anys trenta seguien sent prou cares. En

efecte, com hem vist en les imatges recollides per a aquesta proposta teòrica, els estudis

fotogràfics oferien retrats de cos sencer, mig cos i bust, i també de nuvis, matrimonis i

famílies, a preus cada vegada més econòmics, encara que el muntatge de la fotografia,

accessoris i el procés per a assolir una imatge perfecta (com el maneig de la llum, el

maquillatge dels models o retocar posteriorment amb diferents productes químics el

resultat obtingut), sens dubte encarien la presa. Aquest últim fenomen podem veure’l en

el rostre d’ambdós components del matrimoni, provocant l’efecte, en una d’elles, de ser

un dibuix més del fons artístic de l’estudi.

Tot i així, hem d’assenyalar que aquest estar assegut o en peu en les fotografies

de matrimoni, en realitat hi havia prou variants, així doncs veurem com quan el

casament acabava de cristal·litzar, tots dos es retrataven drets, o quan ho feien per

separat, aleshores, qui es quedava dret era l’home i la dona sempre asseguda, en molts

casos, amb el ventall a la mà.

6. - CONCLUSIÓ

La teoria política feminista opta per aquesta postura, ja que significa l’ampliació

dels contorns de la ciutadania, de tal manera que així es recullen les diferents

experiències de les dones i és possible la reformulació del seu marc conceptual. Les

dones necessiten, per a fer de la subjectivitat i ciutadania formal una subjectivitat i

ciutadania real, ser reconegudes com subjectes racionals, i amb autoritat, no només en la

forma jurídica, sinó també en la política. El col·lectiu femení ha de situar-se en el

context d’una política resignificada on la ciutadania pugui desenvolupar-se a partir d’un

Estat en democràcia. Ha de forjar-se, per tant, un model de ciutadania on la vida no

quedi exclosa de la política, ni les dones del grup dels subjectes racionals. Dit d’una

altra manera, és necessari resignificar el principi d’igualtat, i, per tant el de la ciutadania

política i social, a través del principi de paritat, ja que la democràcia paritària integra a

les dones com subjectes amb veu pròpia en el pacte originari, en el poder constituent i,

en última instància, en el de la política. El compromís amb la democràcia paritària

comporta un projecte de presència i acció, el qual no deu esgotar-se en el dret, sinó que

16

en ell ha d’imposar-se el deure de participació, corresponsabilitat en la presa de

decisions i, en l’accés als riscos i recompenses que aquesta implica.

Partint d’aquesta consideració, apunta Ana Rubio Castro (2006, 62) que no

podem deixar-nos encegar pel vel de la igualtat que creen les actuals polítiques

d’igualtat d’oportunitats, mentre que si així procedim estarem permetent que amb

aquesta «participació equilibrada» s’incrementi l’opressió contra les dones. En

conseqüència, cal anar més enllà i reivindicar, actuar, resignificar des de la teoria

feminista conceptes com el de ciutadania, per a poder difondre en les aules –i en tota la

realitat cívica– una nova forma d’entendre la vida en termes d’igualtat representativa,

tant en l’àmbit públic com privat, però des d’una altra base conceptual. Aquesta idea la

plasma Rubio Castro en insistir en el fet que les dones sempre han estat acceptades en la

ciutadania d’una manera incompleta, han cregut aquestes haver assolit la panacea, quan,

en realitat, se’ls estava privant de disfrutar lliurement, sense cap trava, dels drets que

gaudien els hòmens completament.

Perquè les dones aconsegueixin la ciutadania plena, abans, deuen ser conscients

d’aquesta realitat i això requereix passar per un procés de «legitimizació subjectiva» en

el qual es desprenguin del model de feminitat per al qual se’ls ha estat educant durant

segles. Això significa que les dones han d’aprendre a legitimar els seus propis interessos

sense sentir-se per això malament, sense haver de donar comptes a una voluntat aliena

que li recorda quins rols són els ideats per a ella en funció del seu sexe – generalment

cristal·litzada en el discurs patriarcal. Ciutadania i vida quotidiana són dos aspectes

d’un mateix corpus existencial, «la realitat de la convivència i aquesta convivència

transcorre en un laberint d’intercanvis humans que posa necessàriament en joc les

diferències d’opcions, desitjos, interessos, necessitats, il·lusions, projectes, ideals,

ambicions, etc.» (Coria, 2005, 225); encara que, tot ha de dir-se, el fil conductor que

marca l’adreça conductual dels que dins d’ell s’endinsen, no és sinó aquell que

dictamina el discurs patriarcal i, sota el qual, poc poder de decisió té Ariadna.

En aquest sentit, la sororitat, com a experiència comú de les dones, contribueix

de manera significativa a la recerca de les relacions positives i l’aliança existencial i

política, per a construir accions específiques a l’eliminació social de totes les formes

d’opressió i al suport mutu per a assolir el poder genèric de totes i l’apoderament vital

de cada dona. Mitjançant aquesta, cal que les dones deconstrueixin l’ideal de feminitat

que se’ls ha atribuït, l’única expressió de la qual esdevé dintre de la llar domèstica, i es

vegin com ciutadanes subjectes de drets, capaces de decidir sobre el seu propi cos i la

17

seua vida, i ésser per tant subjectes polítics la praxi dels quals pugui també esdevenir

dins de l’esfera tot allò públic. Només d’aquesta manera, en l’àmbit de la llar, de la

comunitat i de l’Estat, la ciutadania podrà incloure la seua capacitat de representació

d’interessos i demandes, la construcció d’aliances, de pactes de solidaritat i l’exercici

ple dels seus drets individuals i col·lectius. No hem d’oblidar que la ciutadania plena de

les dones és una noble ambició que no pot estar desvinculada d’un projecte polític i

d’una actitud crítica que assenyali els límits institucionals actuals i les necessitats de

transformació en el sistema i en la cultura.

L’ideal de l’esfera pública de la ciutadania ha d’entendre’s, per tant, com

expressió d’una voluntat general, més enllà dels interessos particulars, coincident en un

únic punt de vista i que transcendeixi les seues diferències, homogeneïtzant a tots els

individus en un mateix marc conceptual i pràctic en el qual es tendeix al bé comú, a

l’homogeneïtat entre els subjectes polítics i estructurals de ciutadania. La construcció

d’una ciutadania plena suposa potenciar l’acció política popular a través d’accions

pedagògiques que ens permetin reafirmar els valors propis d’un Estat democràtic, on

cap grup quedi exclòs, no ja només per raó del seu sexe, sinó tampoc per raó del seu

gènere. En actuar d’aquesta manera, aconseguim resignificar el concepte de ciutadania,

transformant-lo d’estat parcial i incomplet a altre acabat, es creen garanties plenes per a

l’exercici dels drets polítics, i s’assoleix superar les condicions que donen origen a les

inequidats socials (Díaz, 2004, 16). Per altra banda, aquesta acció política i pedagògica

ha de basar-se en la difusió de la necessitat de ser conscients que el concepte de

ciutadania –com molts altres formats des de l’òptica patriarcal– ha de deconstruirse,

desestructurar-se i finalment resignificarse en un altre molt més just, i construir nous

valors i propostes viables. Això comporta un esforç que no només ha de recaure en el

personal docent i el seu alumnat, sinó també en tot individu que valori aquesta nova

forma d’entendre la ciutadania, valent-se de la teoria feminista i de la seua metodologia

pràctica, per a resignificar tots aquells elements que afermen l’hegemonia del discurs

patriarcal.

BIBLIOGRAFÍA

BADILLO, R. M. (1996). «El “feminismo económico” de Suceso Luengo de la

Figuera: aportación teórica para la contemplación de la mujer burguesa como fuerza

productiva en los comienzos del siglo XX», en MATILLA, M. J. i ORTEGA, M.

18

(1996). VI Jornadas de Investigación Interdisciplinar sobre la Mujer. El trabajo de las

mujeres: siglos XVI-XX, 301-312. Madrid: Seminario de Estudios sobre la Mujer.

Universidad Autónoma de Madrid.

CORIA, C. (2005). «Incidencia del género en las negociaciones cotidianas y

obstáculos subjetivos que obturan el acceso a una ciudadanía plena. ¿El género mujer

condiciona una ciudadanía fantasma?», en AA. VV. (2005). Mujeres: ciudadanas. La

identidad de género en la construcción de la nueva ciudadanía, 223-230. Córdoba:

Instituto de Estudios Transnacionales (INET).

DÍAZ, C. (2004). «Ciudadanas concretas, visibles y notables ¿Un sueño

posible?», en GARCÍA, A. (2004). Género y ciudadanía. Un debate, 11-18. Barcelona:

Icaria.

LAGARDE, M. (2006). «Pacto entre mujeres. Sororidad», en CELEM.

Coordinadora española para el lobby europeo de mujeres, 1-12. Madrid: CELEM.

LUENGO, J. y PALAU, P. (2010). Imatges d’Alzira. Cent anys d’anàlisi

fotogràfic i resignificació visual per a un recurs des de la perspectiva de gèner i

ciutadania. Germanía: Alzira (València).

OFFE, C. (1984). Contradictions of the Welface State. London: John Keane

Hutchinson.

PALACIO, I. (2003). Mujeres ignorantes: madres culpables. Adoctrinamiento y

Divulgación materno-infantil en la primera mitad del siglo XX. Valencia: Universitat de

València.

RUBIO, A. (2006). «Ciudadanía y sociedad civil: avanzar en la igualdad desde

la política», en SIERRA, A. y HERRERA, J. (2006). Campoamor. Lo Público y lo

Privado en el contexto de la Globalización, 23-66. Instituto Andaluz de la Mujer.

Consejería para la Igualdad y Bienestar Social.

YOUNG, I. M. (1996). «Vida política y diferencia de grupo: una crítica del ideal

de ciudadanía universal», en CASTELLS, C. (Comp.). Perspectivas feministas en teoría

política, 99-146. Barcelona: Paidós.