DANIEL ROBLES I UNES ALTRES POESIES. Francesc Xavier Parera Gutiérrez.

DANIEL ROBLES CANT PRIMER Apartat de la contradictòria societat, la qual, sempre el tractà amb incomprensible maldat, Daniel Robles es deixà envoltar de la seva gran soledad i, pel Destí de la vida, es convertí en aqueix trist viatger qui, malenconiosament, desembarcà, com a amarg aventurer, a les càlides platges i abruptes costes africanes, i s’endinsà en selves espesses i llunyanes, on, per a un ric terratinent caçà lleons i elefants, feres sempre desconfiades i distants. En perduts i bel.licosos poblats, els seus habitants ferotges i oblidats acolliren al desterrat estranger, aqueix preat i famós aventurer. Entre la salvatge i viva vegetació, destacava una orgullosa civilització i, en la seva ensorrada i abandonada ciutat, dominada per la indicible soledad, governava una emperadriu de gran bellesa i bondad, Zaila era el seu nom i tenia la pell negre i ulls brillants com els que arroseguen als cecs amants. Durant unes setmanes el viatger va conèixer la seva passió, aqueix ardent desig que no té compassió i que sempre mostra el desitjat camí de l’amor amb els seus deguts plaers, dubtes i temor. Ah! Els seus cors s’ompliren d’un agradable rubor... Però Daniel Robles amb la seva habitual tristesa deixà el lloc, arribà a un port i accidentalment s’embarcà en un transatlàntic

luxós.] En un fred vespre, els passatgers patiren un naufragi espantós, el vaixell havia xocat de proa amb un escull paorós, arrosegat per un corrent traïdor i misteriós. En un bot salvavides sortosament fou recollit però la tragèdia restava entre els homes i dones aquella nit. Hores després, moriren de sed i fam els seus ocupants i només ell arribà dèbil i esgotat a unes costes orientals per ser agafat per uns guerrers de mirades mortals.

CANT SEGON En Ak-Nassur, Daniel Robles havia descansat i, pel moment, en aquella maleïda ciutat es va veure envoltat de verinoses enveges i constant rivalitat. Als frondosos jardins passejava neguitós com si l’esperés la preada arribada d’una possible i sincera estimada. I xiu-xiuejà del palau una dolça donzella: “L’amor sempre t’espera com un bonic somni de primavera.” Aleshores els xiprers la contestaren amargament: “La tomba i els jardins somrients oh, noia! aviat et clamaran impacients.” En un palau resplendent i fastuós, Abdel-Hassar IV, el seu monarca intrigant i envejós, escoltà de Daniel Robles, les seves llargues narracions sobre Africa, Turquia i Arabia... En les seves darreres incursions! I el rei va voler que la pacífica i honrada Sakmet, brillant ciutat, fos definitivament assetjada amb sang i cruedad perquè així acabaria un mil.lenària rivalitat. En els jardins d’Ak-Nassur, l’abundant vegetació cantava la seva balada amb laments i desesperació: “Avançava l’orgullós soldat amb la seva armadura i casc daurat mentre plorava la seva donzella en un lloc apartat. I entre crits de guerra, la sang tacava els murs i la terra. Espases, escuts, atacs, llances... sempre regnen en les llargues matances. Governen la Mort i la Desolació que, per al vostre monarca, seran la seva fidel diversió.” Irene, l’amable donzella, era ja per a Robles la seva esposa i estimada, mentre contemplava als soldats, en una superbiosa desfilada, eren llargues i interminables fileres d’homes abatuts i esgotats en l’Avinguda de les Esfinxes i estàtues de Guerrers Argentats. Fou una celebració a la llotja d’un triomfal rei i un estranger. Una nit, davant d’una seriosa i desconfiada mirada, en una luxosa festa, la donzella fou enverinada... Es preguntava Daniel furiosament: “-Per què volien la seva vida tan

preada?”] Aquell trist dia sabia que ell havia d’escriure,

ja que ara havia de tornar a viure. Després de un cerimoniós enterrament, Robles no tenia en Ak-Nassur cap sentiment i abandonà la majestuosa i sinistra capital que, mesos abans, l’acollí com a general triomfal. I prosseguí el seu infatigable viatge amb el dolor com a fidel passatge. CANT TERCER A la jungla de l’Índia Daniel Robles arribà i, després de llargues setmanes, una vall perduda el clamà. Al centre, un cabdalós riu i unes edificacions d’aspecte romà... Els seus misteriosos habitants havien arraconat el seu origen extingit i el preguntà el seu monarca, un vell ensopit, si encara manava Tiberi, l’emperador, o un altre sever i corrupte governador. Robles mirà la gent de la immensa cambra i parlà bocabadat davant d’un poble ancorat en el passat: “-Fa segles, molts segles, Roma ja deixà d’existir i ara hi ha uns altres poderosos homes que ens fan patir amb injusts decrets, falses promeses i poques solucions.” -contestà ell fredament, sense contemplacions. Tàcitus, el seu rei, parlà sobre el seu poble, una colònia apartada que s’aillà de l’imperi i es va perdre per Orient, era una gent oblidada i, tot seguit, el mostrà el seu palau, el Circus Maximus amb curses de

quàdriques,] manades per valents i seriosos aurigues. A la sorra de l’enorme Amfiteatre, els furiosos gladiadors alçaven les seves espases i defensaven la seva vida amb desesperats

ardors.] I un vespre d’insistent pluja, al palau, una formosa noia romana, ajeguda com un gat sobre una allargada otomana, entonà per conquerir el cor de l’estranger la seva cançó, uns malenconiosos versos d’estima i comprensió: “El teu sincer i afectuós somriure ara em dóna desigs de viure, i la teva honestedat parla sempre d’un amor fracassat. però, un cop més, et demano que no pensis en el passat perquè finalment has trobat el meu cor amagat.” I el record de la invencible tristesa

és una gran feblesa, per tant el viatger continuà el seu recorregut desanimat i abatut. I, en acomiadar-me de vosaltres, amics poetes, en aquests instants, desitjaria escriure més aventures de Robles en nous versos i futurs cants. CANT QUART Abans d’iniciar aquest nou poema sobre aquest personatge em pregunteu per la seva ombríbol.la imatge. Se sentia marginat i jo havia de contar la seva història. Però ja n’hi ha prou! Ara Daniel hi era a la jungla de viva vegetació, on les mones cridaven i els felins rugeixen com una lamentació, on silenciosament es llisquen els freds caimans pel riu Amazones a la recerca d’humans. La selva es convertí en la seva gran llar i en una cabana una formosa noia va estimar. Dos anys! Sí, entre els arbres i lianes, fou una llarga estada. Mireu-lo! Cobert per una pell de jaguar treballada. Convivia als seus voltants per poblats bel.licosos, on els seus primitius indígenes es mostraven rancorosos. Per uns llocs sobresortien unes ciutats emmurallades, els seus altius edificis i cúpules estaven ensorrades i allí convivien cultures oblidades. I al nord s’extenia una amagada regió de pantans, habitada per Tyranosaurus i uns altres rèptils malsans. Robles m’explicava que en una calurosa nit escoltà uns vells càntics i un esgarrifós crit, i, punyal en mà, deixà la seva cabana per veure una comitiva d’encaputxats amb una esclava blanca i uns plors desesperats. Era portada a un temple? Era una immolació? Però ell entre les branques es llançà amb un furiós rugit, i els misteriosos homes fugiren amb l’ànim atemorit. Sandra es deia la noia i es mostrava agraïda, per a Daniel començava de nou l’amor i la vida. I aviat prosseguirien els seus nous viatges.

CANT CINQUÉ Daniel Robles, el nostre infatigable viatger, havia tornat -aquest cop- amb un ànim lleuger. I, amics, s’embarcà en un vaixell -un navili rovellat i vell-, on la seva fosca i sospitosa tripulació preparà una sinistra conspiració i, després de trets i una violenta confrontació, guanyà la bruta traició. Els supervivents -entre ells Daniel- anaren en un bot pel mar fins arribar (de nou) a les costes de Brasil. Només va sobreviure Robles amb ardor i un valent capità en un buc de vapor el portà a selves de misteris i por. Mataren uns salvatges guerrers al riu l’expedició i preneren a Daniel com a captiu. Una dama de raça blanca i una emmurallada ciutat reberen un aventurer neguitós i bocabadat. Soria, la seva reina, per a ell havia cantat una melangiosa balada d’amor desesperat. Però, després de mesos de passió, Robles abandonà aquella generosa civilització i es va perdre entre la immensa vegetació.

EL SOMNI DE KOROMATOS Mireu! Mireu, amics! En aquell negre illot des del seu argentat palau, governa Koromatos, el bruitxot. Però ara en una torre viu sol, tancat, des del seu tron de marbre un somni mai ha abandonat. Un dia les seves galeres de guerra conqueriran Atlàntida!

ELS DAURATS ÍDOLS DE EL-SAJIB. Fa segles, en una perduda illa del Mar Carib, s’amagà un tresor del mític pirata El-Sajib. I uns inquiets corsaris d’un galió garratipat ajudaren al seu capità, Esteve Masricart, i els canons rugiren contra vaixells per rivalitats. Desembarcaren en uns altius penya-segats i prengueren uns daurats ídols, entre sinistres ombres i udols. Envoltà el galió les onades del mar davant d’un ombríbol Masricart. Ara, en una bruta i sorollosa taverna, sota la calor del foc i allunyats d’una furiosa galerna, l’espadatxí ens ha contat que les espesses jungles d’Africa havia trepitjat. Una porta de cranis s’obrí, hi havia cúpules, una ciutat... davant dels negres súbdits, Sirela, la seva reina blanca confessà en un càntic que s’havien enamorat. Deixà Masricart les muralles... perquè era un desterrat!

L’ENVERINADOR DE SAKE Et saludo, Xina, país mil.lenari! En el sopar d’un restaurant, un luxós escenari, caigué en un instant un ric empresari. El seu sake havia estat enverinat i el món dels negocis es preguntà per l’assassinat. Per aquells dies el boxejador Wilson havia arribat. i allò era l’objectiu d’una xarxa contra Occident. I ell derrotà els enverinadors xinesos d’un dement.

LA TORRASSA DE LES DONZELLES Arrosegat per una estranya investigació, jo acompanyava una expedició. Escèptics arqueòlegs cercaven -per una maledicció- ruïnes d’una vella civilització. I caminàrem per gegantescs túnels sota la terra, on la freda foscor (sempre) s’aferra. Aleshores, d’una enorme volta, un llunyà càntic s’escolta: “Som dones que volem amor. Veniu, oh, estrangers, amb el vostre ardor! Quedeu-vos en aquest lloc amb el vostre foc.” Unes donzelles-serp es lliscaren per una torrassa... I com el malenconiós vespre d’estiu el meu sincer amor per elles ja reviu!

COLOMS DE LA MORT De la Llacuna Estigia m’espera el barquer, s’amics, ja m’avisà un colom missatger, són els grisos coloms de la Mort, quins decideixen finalment la nostra sort. Lianes, una regió pantanosa, vegetació... Em parlà una mulata formosa d’aquesta maledicció.

TULES, EMPERADOR DE KOSSETANIA Sobre el seu fastuós tron estava assegut Tules, emperador de Kossetània, sempre abatut. Regnar era la seva responsabilitat i lluitava, espasa en mà, contra intrigues i soledat. I unes entristides dames d’una perduda vall cantaren davant seu en un bonic ball, que trobaria la seva compensació, una formosa noia, presonera de la passió. En una tarda d’hivern, una desitjada profecia es complia per allargar una mil.lenària dinastia. A Sarutmes -província de gran rivalitat- entre nombrosos cortesans, Tules fou convidat. Al brillant palau es fixà en una donzella velada, que ballava com les flors d’una vall encantada. Als immensos jardins mostrà Naila el seu rostre de candor i aviat s’enamorà d’ella el seriós emperador. Tornava a Kossetània la comitiva reial amb una noia de sentiments lleials. I lluità contra conspiradors, els quals el volien assassinar en una desfilada.

L’ANY DELS GEGANTS. A Balkània es preparava de nou una freda conspiració, des de les tenebres uns bruixots guanyaren amb la traició. Uns gegants bessons! D’una necròpolis tornaren momificats... Els guerrers, dones i camperols quedaren bocabadats i prengueren el tron d’ivori els prínceps usurpadors davant de crits esferidors. Fugí -aleshores- el rei derrotat i a Kossetània arribà com a refugiat. Els disciplinats exèrcits de Tules, l’emperador, ajudaren a rebutjar (de moment) a l’invasor. I del palau sortiren soldats seriosos amb brillants armes i cavalls majestuosos. Des d’una torre, Naila, l’emperadriu, plorava i amb la seva arpa argentada dolçament cantava: “Cavalca, espòs meu, en un món de maldat! Per què regna sempre la crueltat? Però per al poble, entre crits, ets reclamat i les cròniques et recordaran com un heroi venerat mentre la teva muller plora en la soledat.” Així, entre grans batalles i ferotges incursions, caigueren sota el foc els prínceps bessons i Tules deixà al monarca al seu tron recuperat. Amb or i argent el rei l’havia compensat! Retornaren a Kossetània les tropes orgulloses entre clams de multituds sorolloses. I al palau Tules celebrà una festa mentre les trobadors cantaren la seva gesta. Un any després va nèixer l’hereu, un varó, que en el futur governaria amb saviesa i valor. Ah, kossetanis! Proclameu aquesta dinastia d’honor!

TATIANA (A INGA R.) A una sumptuosa festa, a la Cort del Tsar, vaig conèixer a Tatiana, una dona per estimar. Ens miràvem mentre ballàvem un vals brillant i per les nits vaig ser el seu fidel amant. Era famosa per la seva cultura i bellesa. Era una enriquida comtesa! Vaig canviar el joc per la vida tranquil.la, a la seva majestuosa vila.

EL VIATGE DELS SOMNIS En boirosos i oblidats somnis de soledat, el jove Marc recordaca Saryan, una antiga ciutat. Manaven allí els seus retallats murs i palaus, per als homes i dones, daurats caus. Arribà el noi al seu brut port, on fou rebut pel seguici de la Cort. En una galera va fer el viatge perllongat, entre amargats remers i un càntic cansat, i ell -també- se sentí fatigat. En un passeig per altius congosts, saludà els espantosos cavalls-ocell, els Sosts, i als frondosos i abandonats boscs, caminà amb els silenciosos vampirs, els Yoscs.

LES FILLES DE KORAT-SHAN Escolteu ara, pacients amics, els udols de les angoixoses nits i escolteu -també- aquest poema amagat ja que em considero un home acabat. Al nord de Xina, en una abrupta serralada, d’uns bandits fugia una noia desesperada. I d’un ombríbol monestir de murs retallats sorgí una misteriosa comitiva de monjos encaputxats, ella fou agafada i els propis lladres marxaren espantats. Passaren mesos llargs, i jo, un poeta de versos amargs, vaig estimar una donzella en la nit. Després em digué amb el seu esbufegat pit: “Per Korat-Shan i uns antics rituals, practicats per uns monjos orientals, som salvatges dones-llop i no fugiràs del meu amor, perquè et trobaré en qualsevol lloc.”

LILIANA I Estrany camí és el sentiment, pero això el Destí creà un fals alicient. Liliana es deia ella. I en el futur fou la meva esposa. Com us la descriuria? Era... molt formosa. Venia com a turista de la Rússia decadent, una nació que (ara) anuncia l’ensorrament. A Kiev era una coneguda actriu. Però... Qui no fingeix quan viu? En Arts i Ciències tenia alts coneixements, i cercava amb petons els meu sentiments. II La meva fortuna reconstruí una abadia abandonada, per aïllar-me amb la meva estimada. Em digué després d’una nit d’amor, quan encara resta la suor: “Aviat sabràs quines grans mentides són l’afecte i les nostres vides.” Liliana es trobà feble un dia, els millors metges no entenien la seva malaltia i uns altres l’anomenaven... Melangia! Morí una tarda de tempesta i l’enterràrem al jardí de l’abadia. III Liliana! Liliana! No podia viure, aquests versos no podia escriure. Arribaren (de nou) unes nits de tempesta, semblaven en la foscor com la Pesta d’èpoques antigues,

escassos amics i amigues. Davant d’una finestra aparegué un espectre... Era Liliana amb un macabre aspecte! I m’esplicà el significat d’aquelles paraules... Semblaven les ensenyances de velles faules! “Amb tu vaig ser cruel i infidel. Per això són grans mentides les passions a les nostres vides.”

AGATHA Agatha es deia la meva estimada. Qui parlava de la seva bellesa preada? D’Arts i Ciències tenia coneixements, però jo (només) cercava els sentiments. Per aïllar-nos de la societat, la mentida i la maldat, la meva fortuna reconstruí una vella abadia, on no regnà mai l’alegria. Però ella patia -feia temps- una estranya malaltia, els metges l’anomenaven melangia i morí un amarg dia. Agatha! Això no podia escriure... Per amor no podia viure!

LA VELLA CASA Mireu! Allí, a la vora del riu, un majestuós fantasma viu. Era una casa abandonada, on manava una llegenda oblidada. Es tancà en ella un compositor seriós, s’aillà d’un món poc generós. Per a una noia preparà una simfonia, plena d’esperança i melangia. I encara per la nit se sent la melodia, entre els murs desolats, davant d’un piano, un polsegós teclat. Era la vella casa de l’Art!

RECORDS EN LA BOIRINA

Boirina del temps passat... Amics! Jo era un soldat desterrat! I a l’antiga Mèxic, el meu galió havia naufragat! Els indis azteques m’acolliren seriosos en les seves esglaonades piràmides i palaus majestuosos. I vaig estimar a Flor d’Hivern, una nadiva formosa, i el mateix Moctezuma ens casà en una cerimònia pomposa. Arribaren Cortés i els conqueridors i la meva esposa i jo patírem els seus horrors.

A UNA NOIA ANDALUSA. A Andalucía per a les nits, amics, regna l’alegria. Qui no se sent seduit? I en un “tablao” molt nomenat una noia balla sevillanes. El públic queda bocabadat. Porta ella un vestit vermell I, en acabar la seva actuació, del seu espès cabell, -cabell negre i arrissat- em llança un clavell. Poderosa és la seva atracció!

ANY 2100. S’alcen gegantins gratacels… Les naus volen als voltants per la nit, entre llums parpadellants. Enormes pantalles de televisió Retransmeteixen un discurs del President europeu De nou hi haurà una guerra contra Orient. Està cansada la gent! Però després emeteixen un concurs morbós. Intimitats de parelles! Vergonyós! Aleshores calla el poble somrient. I a l’estació del Metro, abans de pujar als vells vagons, hi ha un tiroteig. La policia ha matat un possible disident…

LA CANÇÓ DEL VIKING. Rigueu! Beveu cervesa! Canteu, fills del mar ! Per a Odín es feu estimar ja que la vida us tracta amb rudesa. No regna la broma temuda i aquesta nit a una cabana se celebra una festa ja que un viking demà es casa. Però la seva núvia, entristida, és una formosa presonera. Eslava és! El seu nom, Alera. I viurà sempre amb aquesta ferida. Jo sóc un poeta molt nomenat però els seus ulls grisos em deixan bocabadat. Em serveix cervesa escumosa Helga, bonica cambrera. Per a ella el meu amor no espera. i em llança una mirada generosa. Després de les noces, guerrer, els altius “drakkars” s’endinsaran al mar per atacar a tremolosos mercaders.

LA CLINICA DE LA POR I Haig d’afegir sortosament que un incendi piatós cremà aquell edifici misteriós d’indecible patiment. La llarga sentència del metge... No perdonava al pacient desesperat. I jo em recuperava aclaparat d’una malaltia las ossos i fetge. Arribava el vespre dolorós i lent. Sempre! Amb injeccions! Provocaven nervis i al.lucinacions. Estrany tractament! II Però a aquell vell hospital regnava, entre sales i unes altres habitacions persones amb dolentes reputacions, I regnava el Mal. En Medicina, la jove promesa, el boig doctor Farnós, preparava algún experiment espantós amb morts congelats en espera. Tancaven un cadàver poc demacrat en cabines allargades, com càpsules metal.litzades Criogenesi! Era l’experiment tan nomenat! III No sé si fou una visió d’un al.lienat!

D’un quiròfan sortí trontollant un home decapitat. Em vaig desmaiar. Tremolant! Sobre el llit, al matí següent, vaig despertar davant d’una infermera. “No és res, un malson que desespera” deia la noia somrient. Jo havia estat un testimoni d’aquell espectre. Al.legà el Dr. Farnós mal aspecte i vaig ser tancat. IV Però un dia hi hagué explosions a les cambres dels expereriments. No, no eren al.lucinacions. I vaig fugir entre dements. Ningú vol comentar res de les flames paoroses. Metges bojos i infermeres enganyoses moriren a l’accident. Ara vol oblidar la gent!

LA CASA DE FRONTENAC

I

Encara veig les ruïnes de la mansió. Murmuren que fou un incendi, senyors, però no seré jo un dels delators perquè no foren les flames la perdició.

II Era l’amo Monsieur de Frontenac, la seva casa d’espectacles, prop del llac. Idíl.lic i recordat paisatge... Vosaltres, com la resta. Pagueu un peatge!

III Sí, amics. La vida porta la factura, davant del plaer queiem com a fruta madura. No espereu res sense pagar, no es pot ningú amagar.

IV Jo era abans el comptable de l’establiment. Entraven astuts empresaris, honests treballadors, ebris estudiants i indecisos somiadors. Les taules s’omplien de molta gent.

V

No sé si era un legal Administrador, però em vaig convertir -també- en observador. Ballaven com a serps les boniques noies del local. Els seus somriures m’arrosegaven pel Mal.

VI

Mireu! Avui hi ha una actuació. Entre els homes regna l’emoció. Surt a l’escenari una noia de negra cabellera. Ah! Tibant és l’espera.

VII És mexicana i Selina és el seu nom. No em pregunteu pel seu cognom. Només recordo les seves corves voluptuoses, i -també- lascives i perilloses.

VIII Baixa de l’escenari ella, somrient i deixa amb suor al client. acarona dolçament a qualsevol... A veure! Ara... Qui la vol?

IX La casa de Frontenac té habitacions, als homes adinerats es desperten passions. Si ho sabessin les seves dones serioses, vindrien baralles sorolloses.

X

Criden els que semblen honrats: “En aquesta masió mana el vici, no us deixeu portar pel desfici.” I després apareixen ells tots plegats.

XI

Entre les famoses personalitats acudeixen empresaris adinerats. Són senyors de negocis corrumputs. També hi ha d’amagat polítics astuts.

XII

Però estan ben pagats a la casa els seus empleats. Sempre hem de callar. Ara... A riure, beure i ballar!

XIII Una nit arriba d’una petita ciutat un batlle vell i greixós. Sembla un cavaller educat. Res! Es com nosaltres, un luxuriós.

XIV

Té amb uns altres propietaris, amb quantiosos i no declarats salaris una companyia de pel.lícules taquilleres. Molts les lloguen com a feres!

XV El batlle Monsieur Ricot Dupont -encara recordem els seus casos a Le Monde-, per a la filmació propera cerca noves actrius i no s’espera.

XVI

Un viatge a una illa caribenca, a més a més en una estació estiuenca. Comença a una selva el rodatge Acció! So i imatge!

XVII

Escenes a platges i luxosos apartaments, petons i amors sense sentiments. Ara passejo entre la vegetació amb Selina, la meva secreta passió.

XVIII

Part de l’equip tornà a París. Jo em quedava amb els productors arreglava uns papers com a Administrador i la meva amiga semblava marxar uns dies al seu país.

XIX Deixarem els respectius treballs, Selina, els seus lascius balls i jo, la comptabilitat, ja sabeu, la meva debilitat.

XX Iniciarem a la propera ciutat una nova vida de felicitat. Però el batlle misteriós té un altre plan fastigós.

XXI

A l’aeroport de París he tornat, i allí una mala notícia m’han donat. Selina fou cruelment apallissada i moria sense ser venjada.

XXII Proves i sospites contra homes poderosos. De sobte els diners bruts tornen als advocats més corrumputs en éssers silenciosos.

XXIII

Comencen a París rivalitats, certs personatges queden esquitxats, El batlle i Frontenac tenen por. Lògic. Es tancava el cercle amb rancor.

XXIV Una nit arriba el desitjat final per al conegut local. De gasolina els seus murs queden ruixats i els cremen uns homes amagats.

XXV França he abandonat, al meu país torno desenganyat i sempre recordaré a Selina, la meva estimada, era ella la meva felicitat amagada.

ELS GENETS ERRANTS Cavalqueu en la nit, Genets Errants! Sou els cinc descendents d’una poderosa raça de bruixes i nigromants. Per la màgia vau deixar esposes i amants! Veniu de regnes diferents... dels vermells deserts d’Orient, de les càlides jungles del Sud, i dels sinistres temples de Maud. Clap! Clap! Clap! Avancen els vostres cavalls negres i superbiosos i els camperols es queden tremolosos. a l’Avinguda dels Xiprers. Aneu vosaltres amb caputxes coberts, i les vostres armes són els foscos rituals. Fins i tot, a Sarjania, (extensa nació) on només governen els lladres i la corrupció, els emperadors temen els vostres Mals. Convoqueu monstres, invoqueu malalties... Recordeu, prínceps i dames, la Pesta Daurada? Moriren reis i guerrers en una ciutat assetjada! I en el poble presoner, els gemecs d’agonia per a ells eren una dolça melodia. Davant del vostre pas, les muralles tremolen, abominables càntics s’escolten, i (de vegades) altives cúpules s’ensorren. Clap! Clap! Clap! Cavalqueu en la nit, oh, Genets Errants!

LA MALDAT DE MORTALLAN I Sabeu vosaltres, oh trobadors, fins on s’amaguen els nostres rancors? Ara us parlaré de Sarjania, regne mític, quan governaven aquells sanguinaris emperadors... Les sotmeses províncies del Sud demanaren a Orient l’ajut. I es rebel.laren en la nit! Hi hagué matances tot seguit! Columnes d’insurrectes caminaren i les torres i muralles tremolaren. Aleshores aparegué Mortallan, sever general, conegut per les seves cruels campanyes, on s’extenia el Mal. Les seves tropes disciplinades rebutjaren la primera invasió, els rebels perderen la nova il.usió, i foren les seves fileres expulsades. Però el seu exèrcit demolidor no s’aturà fins assetjar els murs. Començaven per al Sud temps durs! I Mortallan regnà allí amb el terror. La darrera ciutat per conquerir: Saiyuk. I lentament, com un cuc, instal.len tendes, artefactes bèl.lics... i llancen projectils. Constants enfrontaments. Es mumurva que -també- els Genets Errants, -poderosos màgics sense sentiments- esclafaren aquella civilització, la qual mai parlà abans de rendició. II Però Mortallan va escollir dos camins: les espases i l’atac de la inanició, un fidel aliat.

En la seva fastuosa tenda, l’home amargat cridà una formosa meuca de campanya. I després del plaer parlá ell tristement amb aquella dolça muller de feble sentiment; “No volia dirigir aquesta estúpìda ofensiva, no volia ser el malvat general, però només em quedava un camí fatal.” La dona escoltava amb ulls brillants... Mortallan no era com els seus fastigsos amants! Mai explicà l’estrany motiu que l’havia convertit -també- en un captiu. Per als insurrectes arribaren els darres matins. Les tropes avancen, sonen les trompetes i clarins, armes, crits i passes s’escolten. Per la nit torres i murs són una torxa altiva, els nombrosos presoners ja no estan segurs. A la capital resplandeix la victoriosa comitiva, llargues fileres de víctimes per als temples, Sarjania és venjativa amb els súbdits febles i encara els seus fantasmes reclamen justícia en les fosques ruïnes.

A UNA NOIA GO-GO Et vaig veure ballar una nit a aquell local. El meu cor parlava d’estimar... Ja era presoner del Mal! Et mous com les serps, dels homes quantiosos diners reps. Miren el teu cos lasciu, sempre provocatiu. Em captiva la teva pell de banús... Ets la meva ferida viva! Uns diuen que actues per diners, un altres fan murmuracions sobres les teves secretes passions. Vine amb mi! No cerques nous plaers?

FERRANDO VAL

I Escolteu, senyors, dames i cavallers, fidels lectors i crítics grollers...

II

Sóc ara el narrador! Al món medieval seria un trobador amb un ideal.

III

Escric sempre poesies, retrato la realitat d’aquests grisos dies amb la seva falsetat.

IV No canto sobre l’amor, ni històries d’amants, explico amb horror què passa als voltants.

V

Invoco a les meves muses, ara són actrius X, voluptuoses, deixen les ments confuses.

No són meravelloses?

VI I en aquest cas somio amb Anita Dark, una noia molt particular, estimar-la és un fracàs.

VII

Vivim una època nova, sense cap sentiment. El Destí ens prova, és el pitjor pagament.

VIII Han arribat els humans a l’esglaó més alt, però bufen vents malsans en un món malalt.

IX Un altre segle! Ja hi som! I espantoses imatges han estat vistes per tothom. No parlo d’agradables viatges.

X Avions amb pilots suïcides es llancen contra gratacels altius. No respecten les vides. Quins eren el motius?

XI

Es parla d’una amenaça. Els àrabs! Antiga raça. S’apropen les invasions, Morts i polsegoses visions.

XII Es la III Guerra Mundial! El camp de batalla, Occident... Estem grillats. Què ens passa realment ?

XIII Gegantines ciutats es converteixen en ferros retorçats. Són ruïnes desolades en regions abandonades.

XIV I aquí irrompeix el nostre heroi, un guerriller, ferotge i groller. Ja! Mai cedeix.

XV Sota el seu fusell cauen els àrabs traïdors, supliquen abans de ser morts, mentre actua implacable ell.

XVI

El nom: Ferrando Val, el venjatiu. Poc sabem del seu passat. Cabell negre, altiu i sembla una mica amargat.

XVII Abans de l’enfrontament era un funcionari. Ara sense cap sentiment és un mercenari.

XVIII És el mateix, senyors, uns van amb documents com a detractors, i els altres parlen d’afusellaments.

XIX Així va l’Administració. Voldria ser un guerriller per participar a la invasió, malgrat sigui feble i seré.

XX Hi som a l’estació, entre soldats. Regna l’exasperació. Esperen uns vagons rovellats.

XXI

Aniran a un front arraconat

d’un país, ja oblidat. Edificis i jungles espesses governen com antigues deesses.

XXII

Es produeixen acomiadaments en núvies i amants, notem els difícils moments. Seriositat, homes errants!

XXIII Poseu a Ferrando d’exemple. Una estàtua de pedra, sembla. Sense cap malaltia o febre!

XXIV A l’enorme estació hi ha grans pantalles. Es la nova televisió. Mostren constants batalles.

XXV Convencen els joves reclutats. Es un sutil mitjà, no fa cap mal al pobles barallats.

XXVI Encara repeteixen imatges del segle. El començament... Les Torres Bessones! L’ensorrament! Després, una guerra amb salvatges.

XXVII

Ara, discurs del President, tothom queda convençut, anima pacientment i ningú queda decebut.

XXVIII Tot seguit, en directe, un concurs de màxima audiència. No hi ha cap diferència. Sempre fa efecte!

XXIX A la resta de la ciutat, entre edificis desafiants, hi ha més pantalles gegants. Es la patètica realitat!

XXX Compte, amics! Atac suïcida! Àrabs amb explosius! Perilla la nostra vida Són fanàtics i captius.

XXXI Volen acabar amb els soldats, i no hi ha reaccions. Estan bocabadats! Ferrando pren decisions...

XXXII

Parla el seu fusell, contra els atacants, No s’accepta cap consell. Trets. Mort en breus instants.

XXXIII Són osamites o seguidors d’un mític líder. Què hem de fer? Recordeu Bin Laden i els horrors?

XXXIV Retiren els morts. menys enemics, fidels amics. Hem tingut avui bona sort.

XXXV Se senten crits entre els ferits. Però arriba a l’estació el tren sense dilació.

XXXVI I pugen els soldats. Apa! Ara ve la policia! Tothom recordarà aquest dia. I marxem espantats.

XXXVII

Mai s’atura la roda. L’època és dura i no és cap moda.

XXXVIII S’inicia el viatge. Els homes resten callats i es queden tancats. Camps desolats és el paisatge.

XXXIX I a un compartiment greixós, destaca una noia altiva. Qui és el fastigós que la captiva?

XL Mina es diu la guerrillera, cames llargues, rosa. Pits exuberants, formosa. Nena! El combat espera.

XLI Abans treballava a un local. Strip-tease, noies ballant... M’arrosego pel Mal, ella sembla una fogosa amant.

XLII

Però sóc el narrador, no sóc un soldat, ni un enamorat. No es parla de l’amor.

XLIII Ferrando i Mina. Distanciament. Vides diferents... Però, amics, ara s’ho dic:

XLIV Els farà el Destí avançar pel mateix camí, Eh! Se senten canons i trets als bruts vagons.

XLV Soroll d’explosions. Al ferrocarril hi ha infriltats, cauen entre bales soldats. No! Seguixen les detonacions.

XLVI Han pres les planures. Els àrabs guanyen terreny. Tenen seny. Ens amaguen jornades dures.

XLVII

S’apropen els guerrers, però jo ara descansaré. Reunirá la resta de papers i aquest poema aviat acabaré.

XLVIII Perdoni el lector els irònics comentaris, només sóc un cantautor i voldria ser com els mercenaris.

INVOCACIONS A KRAR Als abismes de la terra i el mar, regnen criatures viscoses, com ombres sorolloses. Governa el deforme deu Krar! La seva secreta ciutat de murs negres i altius, on serveixen simiescs guerrers i esclaus és el seu darrer cau de maldat. I a pobles costaners se senten estranyes invocacions. I a llogarrets miners, es passegen espectres amb cruels intencions.

EL MISTERI DE VALROGES Valroges fou al segle passat un important poble miner. Ara el territori està abandonat. És la maledicció d’un bruixot vell? Diuen que a les galeries silencioses, entre vagons i rails rovellats, caminen éssers deformats. Són fantasmes i criatures relliscoses. Perquè encara conserva un misteri. En la nit creients encaputxats es deixen emportar per un encanteri. Dediquen oracions a Krar, maleïda deïtat.

L’ODISSEA D’HÉCTOR

CANT PRIMER

I És Héctor el nostre famós personatge. D’aspecte musculós i boxejador de professió. Entre exuberants noies despertava la passió i feia veritable por al ring.Quina imatge!

II Amb escassos diners es traslladà a Andalusia, on es celebrava un torneig a un important poliesportiu. Visitava una terra de bon vi i alegria. Ja ho deia el poeta Lord Byron, el molt viu.

III Indomable doner era el nostre lluitador. Aquest cop Carmen Montesinos era la seva amant voraç. Coneguda cordovesa, baillarina a un local provocador. A l’escalfat llit, sempre carícies i el fogós abraç.

IV Però... Ay! Al barri s’assabentà el marit furiós de la problemàtica infidelitat, motiu de rialles i comentaris a la ciutat. I a un carrer esperava un delinqüent famós.

V

En la nit, s’escoltà un crit esgarrifós. Cops... El rival pagat caigué sobre la borera humida.

Com una estàtua s’alçà Héctor orgullós, però no es recreà amb la victòria renyida.

VI Zalpava al port de Càdis un vaixell mercant. Queia de nou la nit i dormia amagat a coberta un boxejador. Arribá l’alba amb el mar xiuxiuejant i el cansat fugitiu encara no es despertà.

VII Entre velles caixes i cordes fou descobert i l’enfadat capità el deixarà al primer port. Rugí en la tarda una forta tempesta al mar obert. Per als mariners era el sinònim de mort.

VIII Aleshores es convertí el buc rovellat en una petita burla. Era esferidor! i, entre onades, un cop d’aigua, traidor i malvat, llançà per la bora al boxejador.

IX Lluità el noste anguniós protagonista. Foscor. Llampecs. Presoner del caótic onatge, no observava cap vaixell a la vista. De sobte llancen un salvavides. Dolça imatge!

X Es trobà al “Manila”, nabili de delinqüentes I després d’una accelerada recuperació formà part de la sinistra tripulació, anava amb por ja que alguns semblaven dements.

XI

Nit tancada. A coberta feia ell una passejada. Escoltà aleshores uns perllongats gemecs i un brut mariner explicà el motiu d’aquells precs. D’un altre naufragi recolliren una presonera desitjada.

XII Era el seu nom Deborah Mirror, cotitzada actriu de pel.lícules taquilleres, per suposat per a solitaris i parelles. Comprenen vostès? Es veien amb veritable furor.

XIII

Demanà un quantiós rescat l’egoísta capità amb l’ajuda d’un important nordamericà. Però abans es detindrien a un illot mític, que no figurava als mapes de l’Atlàntic.

XIV

L’alba. Freguen la sorra els bots. Daurades platges, palmeres, abundant vegetació... Per a ells era un lloc meravellós, després de llargues setmanes de mar i desolació.

XV Mentre els cansats i distraiguts tripulants en la selva cercaven aigua i menjar, aconseguiren fugir Héctor i Deborah com uns amants. S’esvairen entre matolls. Massa tard!

XVI Anuncia la lluna el seu poderós fulgor, i iluminà l’estel.la del buc amb serenor. Abandonà la illa i des de penya-segats altius observaren la marxa una parella de fugitius.

XVII De nou a la jungla amb dies calurosos! Uns fruits devoraven sempre el boxejador i l’actriu Després de l’esmorzar.. Se sentiren uns udols paorosos! Regnà el pànic. La vegetació semblava un ser viu.

XVIII Aparegueren uns indígenes semidespullats. Les armes apuntaven uns cors atemorits. Lligats de mans, per un camí foren conduits fins a unes cabanes. Arribaren a uns poblats.

XIX Quedaren tancats a una barracó tètric, on compartirien companyia amb una altra gent. D’un naufragi eren supervivents. S’enfonsà el Hans Sachs, luxós transatlàntic.

XX

Així ho contà el contramestre amb esgotament. Un reduït grup de passatgers en un bot van entreveure aquell immens illot, mentre ignoraven les causes de l’enfonsament.

XXI

Però... Què importa ara, amics? Els liunga, ferotges canníbals, els tenien presoners. I en una orgiàstica nit de sang i sacrificis fatídics fugiren els espantats passatgers.

XXII Començà aleshores entre boscos espessos una agònica persecució. El grup se separà, se sentiren crits esquinçadors i per un costat la parella s’internà en uns penya-segats sospitosos.

XXIII En la llunyania desapareixia l’enemic, i els cansats protagonistes travessaren un fràgil pont, la columna vertebral d’un rèptil extingit. Sota... L’abisme i rugents aigües. La fi del món.

XXIV

Entraren a una cova amb certa precaució i descubriren que les muntanyes estaven buïdes, ja quedins s’allotjaven cases i palaus. Quina visió! Caminaven entre torres, salons i escales altives.

XXV Allí, entre les ombres regnants foren acollits per una antiga civilització. Descendents de camperols medievals eren els seus habitants que s’atreviren a creuar l’oceà amb preocupació.

XXVI “Fou durant la devastadora Pesta Negra, quan la vella Europa va trontollar i aquest illot el nostre gran navili trobà... -explicava Gottfried, un rei malalt de febre.

XXVII Brillaren els ulls del monarca ancià quan parlava al seu tron sumptuós de l’ancestral rivalitat d’un poble llunyà, nans i guerrers simiescs de l’abisme misteriós.

XXVIII Perquè a les sinistres profunditats de la terra i de mars bromosos també existeixen emmurallades ciutats, on manen amenaçants deus i éssers viscosos.

XXIX Són antigues creences. I neix la superstició. Així, a les retallades costes i determinats llogarrets sorgiexen petites ordres en respectuós secret que celebren un culte, com una abominació.

XXX Era l’origen aquella illa del Mal? Sense por, senyors. Qui no ha parlat de Valral? Petita ciutat de passat miner i molt temuda, perquè a galeries i pous camina una criatura desconeguda.

XXXI Però dominà un desagradable desfici i, per tant, els aventurers abandonaren el regne fosc, on vivia -en realitat- el sacrifici i abans d’arribar a les platges... Un altre bosc!

XXXII Construiren una gran bassa. Reuniren fustes. Uns altres afegiren més lianes i troncs pesats... S’havien retrobat amb els nàufrags. I aviart iniciaren la nova travessia, esperançats.

XXXIII Amb queviures i aigua recollits sobrevisqueren uns interminables dies sota un abrasador sol. I un matí un vaixell els salvà. Tornaren les somiades alegries.

XXXIV I m’acomidado de vostès, de moment. Imagino que escriuré més versos molt aviat però no m’ho permet el meu estat de cansament. I això, com l’aventura, en la roca del Destí està marcat.

CANT II

I

Ara, amics i poetes del col.lectiu, estic content, i agafo la ploma i paper. Penso que ja és el moment de reprendre el viage d’un aventurer.

II

Invoco per tant a les meves muses formoses -són actrius de cinema poc convencional-. A mí, senyors, no em fan cap mal No són meravelloses?

III Segueix la història d’Hèctor i la seva amiga Deborah, al mar. La cabina d’un vaixell és la nova llar. En un llit escalfat descansen ella i el boxejador.

IV Arriben a les costes de Brasil i al port la parella se separa amistosament. Deborah tornarà al seu país de moment I Héctor per viure no ho tindrà fácil.

V

En tavernes no guanya prou diners amb els combats llargs i sagnants contra perillosos mariners. Coneix morenes brasileres, per cert, bones amants.

VI

Aleshores arriba al port una expedició. Arqueòlegs, científics i estranys aparells... No se sap el motiu, no parlen cap d’ells. Cerquen homes forts per a la seva incursió.

VII

I Héctor decideix afegir-se com a voluntari. Ara no sabem si fou per viure riscs o per fugir de l’enamorada filla d’un empresari. Aquest boxejador no canviarà mai, amics!

VIII. Prenen uns petits avions, travessen una vall oblidada. Volen sobre muntanyes i altius turons i aterren prop de Los Andes, mítica serralada.

IX Comença un interminable camí entre congosts accidentats i estrets. Per la boirosa tarda se senten uns trets, Uns bandits els fan patir!

X

Estan atemorits els expedicionaris. Acorralats entre las roques desgastades, disparen i contraataquen Héctor i els voluntaris. Cauen alguns científics. Les dones estan desesperades.

XI Queda als rifles poca munició i el nombrós grup de bandits s’apropa amb silenci i precaució. De sobte, s’escolten uns esgarrifosos alarits.

XII

Fugen entre els cogosts els espantats saltejadors. Apareixen uns guerrers acuirassats. Amb espases i llances van armats. Són aquests els sinistres salvadors?

XIII

Són lligats com a presoners. Caminen durant hores per uns passadissos amagats sota muntanyes de cims nevats. Surten a una vall on esperen més guerrers.

XIV Entren a una orgullosa ciutat. Al centre brillen palaus i piràmides esglaonades. Avancen entre nadius d’estranyes mirades. Els arqueòlegs trobaren el que cercaven massa aviat.

XV Els rep a la Sala de l’Audiència el prim i altiu monarca Quatemoc VIII, el Despiatat amb visible impaciència. Els expedicionaris comproven la seva maldat.

XVI Són presoners dels azteques Fugí aquell poble de l’extermini de Cortés I preneren com a refugi, després, aquelles muntanyes inaccesibles.

XVII

Arriba la nit del sacrifici. Entre fileres de víctimes nombroses regna el desfici. I, amenaçats, pugen les piràmides majestuoses.

XVIII Esperen a dalt uns sacerdots greixosos. Amb un ganivet d’obsidiana i decisió esquincen els seus cossos entre agònics crits i confusió.

XIX Entre els presoners hi ha una baralla. Actuen els punys d’Héctor, el boxejador i els azteques coneixen l’antic furor de les seves primeres batalles.

XX Aconsegueix fugir l’aventurer. Només ell i l’instint de supervivència... Però sempre recordarà l’horrible experiència. I sota l’empar de la foscor, s’endinsa en un carrer.

XXI De nou arriba corrent al palau i es perd per cambres subterrànies i pasadissos. Per a les ombres també és un cau. Passen molts dies per túnels i abismes lliscosos

XXII

Surt el nostre heroi a la jungla espessa. No sap on hi és. D’un riu aigua beu. Però la incertessa no espera i se sent soroll de peus.

XXIII. Veu uns homes primitius, coberts de pells i armats amb destrals esmolades, Són els pacífics nadius d’aquelles selves condemnades.

XXIV

Conviu amb ells al petit poblat. Descansa per uns dies del perillós viatge. I d’una formosa noia se sent enamorat, Però aviat ha d’abandonar el tranquil paratge.

XXV I pren el camí de la civilització, el recorregut de la técnica i l’enveja constant. Potser després continuaré aquesta cançó, quan deixi els braços de la meva amant.

MONTMARTRE Tap, tap, tap! Camino en un barri silenciós, on (ara) per la nit reviu la por i la mort, Diuen que es passeja un home misteriós! Les meuques de Montmartre es lamenten d’això Porta fosques robes i un sinistre somriure... Què importa morir o viure? Tap, tap, tap! Regnen als estrets carrers -plens de borratxos grollers- la boira i la humitat. Regna -doncs- la maldat. A casa es tanquen els ciutadans atemorits, mentre de la víctima s’escolten crits. Així són les nits! Montmartre, un barri silenciós, mostra el seu horror tenebrós.

EL CAS DE WHITECHAPPEL

I Han passat deu anys… Però ho recordo amb paor. I jo, com a poeta escandalós, m’entrego al láudano generós per escriure versos sobre aquella sinistra tardor.

II

A Whitechappel, barri brut i perillós, on conviuen la meuca i el delinqüent, un esdeveniment misteriós sacseja a la seva desconfiada gent.

III Apareixen dones cruelment assassinades. Els atemorits londinencs s’acolpen de dia al voltant del cadáver. I la policia no sap qué fer davant de les víctimes assenyalades.

IV És l’inspector Abberline l’encarregat del cas. No tractem amb qualsevol dement, l’homicida és un home molt intel.ligent. Possibles pistes ens condueixen al fracàs.

V George Blake és un investigador privat. malament va el cos policial per capturar a l’astut criminal, quan per la mateixa reina Victoria és reclamat.

VI

A casa seva té el detectiu retalls de diaris, dibuixos i gravats. Ha treballat en casos més complicats. El seu despatx és en realitat un gegantí arxiu.

VII Però fins ell mateix coneix la por. El personatge no deixa cap emprenta i l’atemorida policia no té espenta mentre a Londres regna la Mort.

VIII Mary Ann Chapman, una altra dona dissortada. Escolleix el repugnant personatge patis tancats i foscos paratges per complir la seva tasca odiada.

IX L’arribada dels seus missatges és pitjor. Amb cura s’analitzen a la Comissaria. Són paperets amb filigrana. I es calla la policia! Són signats amb sang per Jack, el desbudellador.

X

“Ja, ja, ja. Agafeu-me si podeu!” I unes altres ximpleries escriu. Els londinencs sospiten del poble jueu, però veuen que el dement és retorçat i molt viu.

XI

En la seva difícil investigació Blake s’endinsà al barri de carrers estrets per parlar amb testimonis dels comentats fets. Ningú s’atreveix a donar una opinió.

XII Amigues de les víctimes nomenen el Mood Theater, edifici i escenari d’espectacles escabrosos. Allí hi seria Blake per interrogar clients morbosos. Coneix a Lord Herbert Hillwood, respectable cavaller.

XIII Dies després el detectiu seriós rep un paper de filigrana elegant. És una invitació a la seva vella mansió. Tanta amabilitat és intrigant!

XIV

Al teatre contemplen l’escenari grandiós. Dones formoses dansen... Actors i actrius representen obres d’humor grotesc i fastigós.

XV Malgrat les seguides nits de disbauxa, Blake no abandona el seu treball. I quan les noies acaben el ball l’investigador es tanca al seu despatx.

XVI

Aleshores als diaris una destacada notícia resta protagonisme al criminal. L’expedició del professor August Karl retorna de les seves excavacions a Hongria.

XVII

Al Museu Britànic hi ha molta expectació perquè porten un sarcòfag molt antic. Està content el seu director amb aquesta important troballa, amics.

XVIII Al taüt de pedra hi ha una mòmia hongaresa. La figura està rígida, acartronada, les benes i cara estan apergaminades. Però abans era una bonica princesa.

XIX Als seus braços va tenir a nombrosos amants Des d’humils copers i escuders, Fins orgullosos capitans.

XX Es tancà a un castell majestuós. Per uns envejosos cortesans fou enverinada, Així Tatiana fou momificada i enterrada en un acte fastuós.

XXI

La noia pertanyia a una secta perillosa, l’Estel Púrpura amb sàdics rituals. Els seus fanàtics seguidors eren criminals. Contra ells un rei inicià una persecució silenciosa.

XXII Es reprenen els assassinats sangnants. En carrers diferents, dues noies en una mateixa nit… I ningú ha sentit cap crit! Es tracta d’un fantasma o una ombra lliscant?

XXIII Mr. Blake escolta més declaracions i comentaris ”La vam veure amb un mariner, no, no, anava amb un simpàtic cavaller” deien testimonis solitaris.

XXIV

En la seva taula observa el detectiu aclaparat un enorme mapa del districte. Els llocs del crims, vuit punts inscrits... Sembla un estel... No és una casualitat...

XXV Mr. Blake veu una peça musical. L’obra obté un èxit clamorós. Al teatre assisteix Lord Hillwood, visiblement nerviós, com si fos el mateix criminal.

XXVI

Després de la magnífica actuació, l’aristòcrata alçà la seva copa de vell vi i mostrà a la seva mà un tatuatge petit... Un estel de vuit puntes! Estranya visió!

XXVII A l’antiga Hongria, els vampirs salvatges portaven a la mà aquest desagradable tatuatge. Un antic senyal que no era humà!

XXVIII Mary Jane Kelly, al barri la més formosa, és assassinada a la seva mateixa habitació. Destrossada como si fos atropellada per una carrossa. Allò torna a causar una forta commoció.

XXIX I després d’aquella terrible abominació, Sir Charles Warren, per la seva perfidia, presenta el mateix dia la seva fulminant dimissió.

XXX Però a Whitechappel regna la por perquè l’assassí segueix lliure. La gent no pot viure... És l’època de Jack el desbudellador!

XXXI

Una altra notícia surt al rotatiu més sagaç... El sarcòfag hongarés ha desaparegut! Han robat el pesat taüt! Qui ha estat el lladre agossarat!

XXXII Mr. Blake sospita de l’enigmàtic Lord i una nit visita la seva mansió. Als espessos jardins l’espera una macabra visió, una llarga cerimònia on mana –només- l’horror

XXXIII Sectaris de l’Estel envolten la noia del Mal Tatiana ha tornat formosa! Els crims eren part del ritual. I el aristòcrata –l’assassí- té a seva núvia joiosa.

XXXIV

En secret la reina rep a l’investigador. Després el Lord desapareix en un incendi a la casa. S’han vist les proves, Blake és el portador, però encara als carrers els sectaris són una amenaça.

LA NIT DEL PONT. Ningú travessa aquell pont. Us parlo del pont que comunica amb un bosc, misteriós i fosc. La nit cobreix la regió, on regna la desolació. Francesc Xavier Parera Gutiérrez