d’octubre de 2010 PÀGINES 4 i 5 Dominical · 2010. 10. 9. · Els nens i nenes ja se saben el...

Reportatge Seguir la llum Un nou sistema per aprendre a escriure. PÀGI NES 2 i 3 Entrevista José Antonio Pagola «Jesús és unrepte massa perillós per a l’Església actual». PÀ GINES 6 i 7 Reportatge Estalvi mecànic PÀGINA 8 Entrevista Jordi Mitjà PÀGINA 9

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Dom

inic

alDiumenge 10d’octubre de 2010

Diari de Girona Gironins al mónAl cor del tangoDani Arbós, d’Olot,

fa gairebé cinc anys que viua Buenos Aires i toca el

bandoneó amb dos quintetslocals de tango. PÀGINES 4 i 5

Primícia a Girona: Ford presenta a la ciutat la nova fornada del monovolum compacte Focus C-Max. PÀGINA 20�SUPLEMENT

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: EL MÚSIC OLOTÍ DANI ARBÓSTOCANT EL BANDONEÓ EN UN CONCERT AL’ARGENTINA.

10 d’octubre de 2010

4 i 5 Gironins al mónAl cor del tangoDani Arbós és un músic d’Olotde 36 anys que en fa 5 que viua Buenos Aires, on toca elbandoneó en quintets de tango.

6 i 7 EntrevistaJosé Antonio PagolaEl teòleg basc, combatut perla jerarquia eclesiàstica, sostéque «Jesús és un repte massaperillós per a l’Església actual».

8 ReportatgeEstalvi mecànicEls experts recomanen a lesempreses que inverteixinen robots per poder afrontarla crisi en millors condicions.

9 EntrevistaJordi MitjàL’artista empordanès presentaal Museu de l’Empordà unaexposició que pretén mostraruna visió poètica de Figueres.

10 ReportatgeTemps d’espies

SUMARI

La mestra Maria Àngels Arnau té prepara-da la pissarra de vidre per mostrar als seusalumnes de P-5 com s’escriuen la lletra b

i el número 5. Els nens i nenes ja se saben elritual, i això tot just és una demostració. Ar-nau es prepara amb el boli lluminós, de colorvermell, per començar a fer el traç de la b. Lab i el 5 estan escrits amb rotolador en un sim-ple foli que la mestra ha enganxat amb cintaadhesiva al vidre. Ella té plantat el bolígraf dar-rere el traç de la b i adverteix: «la llumeta estàpreparada per començar». L’objectiu és que elsalumnes facin atenció perquè memoritzin vi-sualment el recorregut per traçar la lletra. Undels que està atent s’exclama: «La llum fa unviatge molt llarg!». Quan és a punt d’acabar elviatge del boli lluminós tot el grup de classecrida unànimement: «^Para!». És el senyal peravisar a la mestra que la llum ja ha completatel seu camí i que la b ja ha estat dibuixada.

Ara és l’hora de comprovar si els alumneshan estat atents. Maria Àngels Arnau crida laLaia perquè surti a la pissarra. Té com a guiauna b que la mestra ja ha escrit amb guix i tam-bé un puntet vermell com a referència per on

ha de començar. La Laia agafa el guix i re-produeix fidelment el llarg viatge que ha fetla llum, amb la pujada, la baixada i que altrecop torna a pujar per acabar amb un cargol.Com que la Laia ha anat tan ràpid que gaire-bé no hi ha hagut temps per fer cap foto, laprofessora ara crida la Núria, que també sapimitar perfectament la llumeta.

Un cop la b ja està escrita a la pissarra devidre, cal traslladar-hi també el 5. Arnau pre-gunta: «La llumeta surt un cop o dos? Fixem-nos-hi bé!». I es disposa a resseguir el traçatdel 5 amb el boli lluminós darrere la pissarrade vidre. En aquest cas, la llum es posicionaal vèrtex del 5, i fa primer el traçat cap avalli acaba amb el ganxo. Després es torna a si-tuar al vèrtex i fa la tapa superior. Qui s’hi hafixat bé? En Daniel demostra a la pissarra deguix que, després de veure el recorregut delboli lluminós, no li costa gens escriure el 5.

Aquesta és la tècnica que utilitza Arnau per-què els seus alumnes memoritzin els traçats perescriure lletres i números. També utilitza la tau-leta, sobretot quan ha d’ensenyar a escriure elnom a cada nen individualment, ja que així

Seguirla llum

Una mestra de Manresa ha desevolupat una tècnica amb unbolígraf lluminós que afavoreix l’aprenentatge de l’escriptura

TEXT: PEPA MAÑÉ FOTOGRAFIA: MIREIA ARSO

2 DominicalDiumenge 10d’octubre de 2010

1

«La llum fa un viatge molt llarg!»

SUPORTamb un vidreque permetitraspassar lallum. El mestre ressegueix amb

el bolígraf lluminós des dedarrera el vidre el camícorrecte del traç en una lle-tra ja escrita sobre un foli.LLUM

VERMELLAEl mestre fa ser-vir unbolígraf dellum.

1

L’alumne es fixa en el movi-ment que fa la llum perpoder escriure la lletracorrectament a posteriori.

LA LLUM AJUDA A RECORDARMILLOR EL MOVIMENT

2

Reportatge


aprenen la mecànica del mètode i, després,quan treballa en grup totes les lletres i númerosamb la pissarra ja coneixen el funcionament.

EL MÈTODEMaria Àngels Arnau, psicopedagoga i mestrad’educació infantil a l’escola pública Bages deManresa, ha creat una tècnica per ensenyar aescriure els seus alumnes que es basa en la me-mòria visual i que utilitza un bolígraf lluminós.Amb aquesta tècnica ensenya a escriure alsseus alumnes quan fan P-3 i P-4 (amb lletrade pal) i quan fan P-5 amb lletra lligada. Peraplicar el mètode, que Arnau ha registrat i ti-tulat La comprensió del grafisme per la imat-ge visual, es parteix d’un boli que projecta unallum vermella. A través d’una superfície trans-parent, es mostra als alumnes el traçat que calseguir per escriure una lletra. Els nens i nenesretenen aquesta imatge i, després, són capa-ços de reproduir el seu recorregut, de mane-ra que escriuen la lletra correctament. La psi-copedagoga, nascuda a Cardona, afirma que«el mètode s’apropa a l’actualitat, perquè laimatge visual forma part de la vida quotidia-

na i el moviment visual atrau més al nen».Arnau va voler experimentar amb els seus

alumnes de P-3, que el curs passat van aca-bat P-5, el resultat del mètode ja que, fins lla-vors, el començava a aplicar a P-4. Un matí vadonar un foli a cada nen amb el seu nom es-crit amb lletra de pal, que el menut havia d’es-criure a sota. La mestra li deia: «Aquest és elteu nom, ara posa’l tu». Cada nen va escriureel seu nom segons el que ell interpretava perescriptura; uns van fer un gargot, altres palets,altres un dibuix, altres rodonetes... Segons ella,això donava a entendre que «el nen no sap quèha de fer per escriure el seu nom perquè noté comprensió de com s’ha realitzat aquell gra-fisme». A la tarda va agafar uns altres folis enels quals també havia escrit els noms dels nensi nenes de la classe. D’un en un els va fer seu-re en un pupitre amb la superfície de vidre ihi van anar col·locant els folis amb el nom decadascun. I a tots els va anar demanant: «Fesel que fa la llumeta». I mentre ella anava res-seguint amb el boli lluminós els traços de leslletres dels noms dels nens, els petits els ana-ven imitant amb el llapis a sota: que si ara puja,

que si ara baixa... Dels gargots del matí es vapassar a unes lletres perfectament reconeixi-bles a la tarda. Arnau guarda la seva prova; unmunt de folis que s’amunteguen sobre la tau-la i que reflecteixen l’eficiència del mètode ila validesa, si més no parcial, de la teoria ex-posada per Arnau.

«Amb aquesta experiència he observat quehi ha nens que no saben escriure perquè noentenen el procés que ha de fer la mà per es-criure una lletra o un número. El mètode volajudar a facilitar aquesta comprensió. Això novol dir que s’hagi d’avançar l’aprenentatge del’escriptura; sempre s’ha de respectar l’evolu-ció madurativa de cada nen», apunta la mes-tra de l’escola Bages.

LA LLUM HA DE SER VERMELLAA l’hora de buscar un mètode per ajudar a fercomprensible quin és el mecanisme del gra-fisme i ajudar a fer entendre que les lletres sur-ten d’uns moviments concrets, va arribar a laconclusió que havia de ser amb un elementmotivador, que ajudés a la memòria visual. Peraixò va pensar en la llum. I va tenir clar quehavia de ser vermella «perquè la vista retéaquest color amb molta facilitat».

La seva recerca va començar empesa per lacuriositat que sentia de saber per què els nensi nenes «no entenen el procés a seguir per ferlletres i números, però, en canvi, els surten es-pontàniament quan fan gargots». L’interès esva incrementar quan va tenir a classe en Gui-llem, un nen de 5 anys amb paràlisi cerebral(la mobilitat motriu descontrolada, problemesde vista, dificultat d’atenció...). Va ser el pri-mer amb qui va experimentar el mètode i aqui va dir: «Has de seguir la llumeta». I el nen,amb el llapis, va imitar el recorregut del seunom. La prova es va fer amb la porta de vi-dre de la classe, i va propiciar que la mestraencarregués un pupitre amb la superfície trans-parent. Després, per facilitar l’aprenentatge del’escriptura a tot el grup de classe, va encar-regar una pissarra amb el vidre transparent.Des d’aquest principi, ja fa quinze anys, ha en-senyat a escriure amb el mètode del boli llu-minós a desenes d’escolars.

Fotos:1Maria Àngels Arnau(asseguda sobre lataula amb la pissarrade vidre al davant)aplega els alumnesde P-5 perquè esfixin en el traçat delbolígraf lluminós2La Laia surt a la pis-sarra a escriure lalletra b després deveure-ho fer a laseva professora.Arnau ensenya indi-vidualment a enJoan a escriure elseu nom amb la tau-leta de vidre i el bolí-graf.3Amb el boli, resse-gueix des de darreredel vidre les corbesde la lletra b.4Arnau ensenya indi-vidualment a enJoan a escriure elseu nom amb la tau-leta de vidre i el bolí-graf.5Ara els alumnes deP-5 ja saben escriu-re amb lletra lligada.6La professora del’escola Bages mos-tra les proves fetesamb alumnes de P-3abans i després deser sotmesos almètode del boli dellum vermella.7En Roger, de 18anys i amb microen-cefàlia, ha escrit elnom per primer cop.

El mètode que ha desenvolupat la mes-tra manresana Maria Àngels Arnau en-senya a escriure per mitjà de la me-

mòria visual, després que els alumnes se-gueixin la formació de les lletres a travésdel traçat que en fa un bolígraf lluminós decolor vermell. Aquest sistema permet a més,segons la seva creadora, detectar proble-mes dels alumnes «de vista, de lateralitat osituació en l’espai, d’atenció...». «Els alum-nes que van tenir problemes des de les pri-meres vegades era perquè giraven els ulls,perquè no sabien distingir entre dreta i es-querra o a dalt i a baix...», afegeix Arnau apartir de la seva experiència.

Ara que ha donat a conèixer el seu mè-

tode, Maria Àngels Arnau ha volgut recu-perar el contacte amb en Guillem, l’alum-ne amb paràlisi cerebral amb qui el va ex-perimentar per primer cop. «La seva marem’ha confirmat que continua escrivint elnom fent el traç exactament igual com el vaaprendre amb la llumeta».

També l’han anat a trobar famílies ambfills autistes o amb altres discapacitats queestan interessades en el sistema del «boli llu-minós». Ha fet una prova amb un noi de 18anys que pateix microcefàlia, en Roger, queno havia escrit mai el seu nom. «Vam que-dar parats de veure que amb el guiatge eracapaç d’escriure i, a la vegada, es petava deriure!», comenta. P. M.

Per a infants i adults

2

765

4

3

DANI Arbós Nascut a Olot fa 36 anys, viu a Buenos Aires

Dani Arbós va viatjar a l’Argentina a buscar un bandoneó i hi va trobar una nova vida. Desprésde gairebé cinc anys de residir a Buenos Aires, aquest músic d’Olot està casat amb una ballarinaprofessional de tangos i toca el bandoneó, l’ànima d’aquesta música, amb dos quintets locals.

Acasa seva sempre s’hi ha viscut un am-bient musical: el seu avi, Joan Daró, vacompondre més de seixanta sardanes i

va tocar amb l’Orquestra Meravella, Setson i al-tres conjunts; el seu pare, Eduard Arbós, ha to-cat de sempre la guitarra tot i no dedicar-s’hiprofessionalment. Ningú no es va estranyar,per tant, quan Dani Arbós va començar a to-car el piano als quatre anys, ni quan més tardva comunicar a la família que es volia dedicarprofessionalment a la música. Nascut a Olot fa36 anys, Dani Arbós va estudiar la carrera depiano (es va diplomar amb 22 ays al Conser-vatori de Girona), a més de composició i har-monia. El seu pare recorda una anècdota d’a-quell temps que, al seu parer, demostra la granpassió que el seu fill sempre ha sentit per lamúsica: «Quan estudiava harmonia va voler re-petir un examen perquè “només” li havien po-sat un 8; va fer de nou l’examen i li van tornara posar un 8. Quan es va anar a queixar al pro-fessor, aquest li va dir que “en harmonia noposaríem més nota ni a Beethoven”».

A més del piano, Dani Arbós (que a Gironahavia tocat entre d’altres amb el grup de folkCluricaun, amb el qual va enregistrar un parellde discos) va aprendre a tocar l’acordió, i aixòli va despertar l’interès pel bandoneó, unamena d’acordió que és l’ànima de la música detango. Disposat a aconseguir un bandoneó (uninstrument cada cop més difícil de trobar) i algúque li n’ensenyés alguna cosa més, i tambéamb ganes de conèixer l’Argentina, ara fa apro-ximadament cinc anys va viatjar per primer copa aquell país, sense tenir clar quant temps s’hiestaria. I encara no n’ha tornat (del tot), ni pre-veu fer-ho de manera immediata: viu a BuenosAires casat amb Natalia Almada, ballarina pro-fessional de tango, toca amb dos quintets lo-cals de tangos i altres músiques populars ar-gentines (Quinteto Negro La Boca i De Calle-jón) i està cursant la carrera de tango i folclo-re al Conservatori de la capital argentina.

«Vaig arribar a l’Argentina per motius lúdics,doncs la meva intenció bàsica era conèixer elpaís –explica el mateix Dani Arbós–. Però unavegada aquí vaig descobrir de veritat el tangoi el bandoneó i va ser un amor a primera vis-

ta. Vaig sentir la necessitat i les ganes d’apren-dre més sobre el gènere i l’instrument, i aixòva comportar que em plantegés quedar-me aviure a Buenos Aires i introduir-me en aquestmón. La meva formació anterior en la músicava ajudar-me a adaptar-me prou bé al dia a diadel tango, i a entendre el per què del sentimentque provoca el gènere, aquí i a fora d’aquí».

Els primers temps a l’Argentina, Arbós es vaallotjar en albergs, la qual cosa li va permetre«conèixer moltíssima gent d’arreu del món».Més tard, «vaig conèixer la que després seria lameva dona, una molt bona ballarina de tango,que ja estava vivint al pis on vivim actualment».

Li va resultar més complicat trobar feina, uncop decidit a quedar-se més temps a l’Argen-ti na: «Com que encara no tocava el bandoneó,ha hagut de passar un temps abans no he acon-seguit entrar una mica en aquest món. Ara,però, no em puc queixar, perquè de feina n’hiha més de la que es pot fer. Estic tocant en dosquintets de tango i en un duo de bandoneó iguitarra (Tango sin maldón), a més de fer di-ferents feinetes que van sortint en col.labora-cions tant per a algun concert com per a algu-na gravació». A més, amb Quinteto Negro LaBoca han enregistrat el seu primer disc, Tan-go contaminado, que darrerament estan pre-sentant en nombrosos concerts.

Fa aproximadament dos anys, Dani Arbós i

Natalia Almada van passar uns mesos a Olot(on es van casar) per aconseguir, fent altres fei-nes, uns diners extra que els permetessin afron-tar amb més tranquil.litat els seus projectes al’Argentina. I ara Dani Arbós no es planteja siel seu retorn a Buenos Aires és definitiu o pro-visional: «De moment estic aquí treballant i gau-

dint del què faig. Estic obert a totes les possi-bilitats però m’ajuda el fet de que el bandoneóés un instrument tocat per “poca” gent, i elsins trumentistes de bandoneó, sortosament, es-tem molt buscats i tenim molta feina. A més,el procés d’aprenentatge del tango entenc ques’ha de fer aquí, perquè és on es viu i se sent.

del tangoAl cor

TEXT: ALFONS PETIT


Fotos:1Dani Arbós i la sevadona, la ballarinaargentina de tangosNatalia Almada.2Amb la seva dona iel seu pare, EduardArbós, a punt depujar al Gra deFajol, durant l’últimaestada de DaniArbós a Olot, fa unparell d’anys.3A Tierra del Fuego.4Dani Arbós, el tercerper l’esquerra, enple concert amb elquintet De Callejón.5Contraportada i por-tada del primer discdel Quinteto NegroLa Boca, Tango con-taminado.6El músic olotí tocantel bandoneó.7Al Canal de Beagle.8Dani Arbós i altresalumnes del Con -servatori de BuenosAires amb LilianSaba (a dalt, la se -gona per l’esquerra),considerada un refe-rent pianistic en elfolklore d’Argentina.

1

2

3

Amb la col·laboració de

Buenos AiresARGENTINA

DISTÀNCIA DE GIRONA:10.543 quilòmetres.

SUPERFÍCIE:202 km2.POBLACIÓ:

3.050.728 habitants(2001).DENSITAT:

14.826 hab/km2.MONEDA:

Peso argentí(1 euro = 5,5 pesos).

IDIOMA OFICIAL:Espanyol.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS LI HAAGRADAT DE BUENOS AIRES

A DANI ARBÓS:De Buenos Aires s’ha dedestacar l’alt nivell cultu-ral que hi ha i les possibi-litats enormes d’evolució(sempre que hi hagi les

ganes i la voluntat neces-sàries). El tango i tambéel folklore en general. Lapassió i la curiositat de lagent, els nens jugant a lapilota al carrer, l’asado, elmate... S’ha de destacartambé, tot i que per la

feina no tinc el temps perpoder-m’hi dedicar, quel’Argentina en general ésun país molt gran i moltbonic i que val molt la

pena de visitar i conèixer.I una altra cosa: la carn,

quina carn!

I EL QUE MENYS:No vull crear polèmica,

però em sobta moltíssimel caos polític i socialque predomina en lasocietat argentina. És

una visió molt personal,tenint en compte que

vinc d’una societat queestà plantejada diferent,cosa que no significa

que sigui millor o pitjor.

QUÈ ÉS EL QUE MÉS TROBAA FALTAR DE GIRONA:

Bàsicament la família ials amics... Els menjarsde la mare i les horescompartides amb lafamília, jugar amb la

música amb el pare, elgermà... I bé, la Costa

Brava, el Pirineu, lacalma dels llocs petits, elverd i molt important, el

silenci, que estant aBuenos Aires no tinc lapossibilitat de disfrutar.

I EL QUE MENYS:No sabria què dir.

Gironinsal món


La gent canta tango al carrer, s’escolta per laràdio i es toca i es viu a cada cantonada». Enaquest sentit, també està especialment satisfetd’«haver pogut ingressar com a alumne al Con-servatori de Buenos Aires, on estic cursant lacarrera de tango i folclore amb alguns dels mi-llors músics del gènere: Pablo Mainetti, Nico-lás Ledesma, Juan Falú... Ells m’han ajudat es-pecialment per poder-me introduir en el cer-cle musical i cultural del tango i amb algunsmantinc una relació molt estreta amb l’objec-tiu de professionalitzar-me el màxim possible».

Els assajos, les classes, els concerts... fan queDani Arbós estigui força ocupat a Buenos Ai-res, i l’ajuden també a no tenir una vida ruti-nària: «En general tots els dies toco diversos ho-res, però varia segons el dia. Em combino leshores d’estudi segons el que tingui, tres o qua-tre assajos i dues o tres clases per setmana. Amés després hi ha les actuacions, que segonsles setmanes també poden ser diverses, i ha-bitualment a la nit. Acostumo a anar una micaadormit, sobretot quan vaig a dormir tard i ales deu del matí tinc un assaig». Aquesta vidaintensa i la immensitat del país fan que DaniArbós no pugui dedicar els caps de setmana aconèixer millor l’Argentina: «A vegades coinci-dim amb la dona, que és dificil, i tenim tots dosfesta, i anem a algun museu, o a passejar, o aalgun concert. I sí que procurem fer una esca-padeta algun cop a l’any cap a Córdoba o a laPatagònia, al sud del país, on tenim família».

Sí que va voltar per l’Argentina en els inicisde la seva estada al país, quan tot plegat eraun viatge lúdic, i el que va veure el va im-pressionar: «És un país que val molt la pena, imolt variat. Des de la Patagònia, al sud, ambextensions de territoris deserts on només hibufa el vent, els seus glaciars i muntanyes (elsAndes magestuosos); el mar, a l’oest, immens;la pampa o tota la zona del nord, Salta, Jujuy,Misiones...». D’aquesta època és una anècdotaque recorda el seu pare: «En Dani portava mésde cinc hores caminant per una carretera de lapampa sense creuar-se amb ningú quan va pas-sar una camioneta, que es va aturar al seu cos-

tat. El conductor es va oferir a portar-lo, i enDani va dir que sí. Anaven parlant, i l’home liva demanar al meu fill d’on era. “D’Olot, a propde Barcelona”, va respondre, tot això en cas-tellà, és clar. L’home, sorprès, va respondre: “Josóc de Barcelona”. I llavors en Dani li va pre-guntar si no seria tal persona. L’home va tor-nar a quedar sorprès, perquè ho era, i és queel meu fill, mentre preparava el viatge, haviallegit que en aquella zona de la pampa hi vi-via un català que tenia una hacienda...».

Malgrat no poder viatjar massa pel país, DaniArbós sí que coneix prou bé la vida argentina,després de cinc anys a la capital. I creu que hiha moltes coses que podrien interessar els gi-ronins: «És un país molt “europeu” pel que faa costums i caràcter i s’ha de tenir en compteque la gran majoria d’habitants són immigrantsi fills i néts d’aquests. Hi ha per exemple mol-tíssima presència italiana i espanyola. Pel quefa a les tradicions, és molt interes sant veurecom la cultura autòctona es manté bastant fer-ma, amb les festes de la Pachamama, o els Car-navals. I també la cultura del gaucho, la vidadel camp...». També hi ha una gran riquesa mu-sical, a l’Argentina, que Dani Arbós coneix proubé: «La música sona com és el lloc d’on és. Lesmilongues camperes, de la Pampa, del gaucho,són pausades, transmeten verd, calma, espai...El chamamé de Corrientes, Misiones, EntreRíos, és l’aigua dels rius Paraná i Uruguai, quepassen per aquestes províncies. El tango és

Buenos Aires, sona com estar passejant una nitper la ciutat, com estar en una milonga, comla pluja que et mulla de l’aigua del Río de laPlata». La varietat de paisatges i climes i el cos-tum de prendre mate són altres trets caracte-rístics de l’Argentina, un país que també té co-ses criticables: «Les desigualtats socials, la bru-tícia, el soroll, la contaminació... Són coses quetambé les tenim a Girona i a Europa i que a totarreu resulten molestes».

Per alguns d’aquests problemes a Dani Ar-bós se li va fer una mica complicada l’aclima-tació a Buenos Aires: «La ciutat és molt grossai caòtica, però ara la conec més que alguns

amics meus nascuts aquí». En canvi, «les rela-cions amb la gent sempre han estat molt fàcilsi en la part laboral tampoc no puc queixar-me». Al principi, això, sí, «em va costar una micaque entenguessin que jo era català i no “galle-go”, però tot el procès ha estat força divertit.Cal dir que el meu espanyol fa bastanta grà-cia». I és que no hi ha massa coneixement so-bre Catalunya, a l’Argentina: «En general somtots espanyols; després et pregunten on és Ca-talunya. Però sí que hi ha qui sap i qui està in-teressat en saber. Crec que tota la gent que emconeix sap que sóc “el catalán”. Després hi hael Barça, que ajuda molt».

Dani Arbós no s’ha plantejat de moment tor-nar a Girona: «Penso molt en el dia a dia. Tam-bé sé que tot i que ara és el moment d’estar in-tegrat a Buenos Aires, m’agradaria a la llargapoder viure en un lloc més tranquil. Si serà Gi-rona no ho sé, conec molt llocs preciosos perviure-hi, però s’han de tenir en compte altrescoses a part de la bellesa dels llocs per que-dar-s’hi». Tampoc no es penedeix, al contrari,d’haver marxat: «Estic molt content d’haver arri-bat aquí, i de poder treballar fent el que sem-pre he desitjat fer, que és tocar música i viurefent de músic. És molt gratificant estar dalt d’unescenari i veure que la gent que escolta el queestàs tocant disfruta tant com tu, i t’ho agraeix».

Sí que admet que hi ha coses que troba a fal-tar de Girona, i planteja una reflexió sobre l’en-yorament: «Quan ets fora d’on has nascut per-

ceps més intensament la relació que t’ha unitdurant tant anys amb la teva terra. Hi ha unesarrels que mai podran tallar-se i un amor pla-tònic cap al teu lloc d’origen. Des d’aquí, lameva terra es veu més bonica fins i tot del queja és». El vincle el manté sobretot a través de laseva família, amb la qual es comunica «gaire-bé setmanalment, via Skype i correu electro-nic». Pel que fa als amics, «espero que no esti-guin gaire enfadats, perquè sóc un xic descui-dat. Ho fem via mail, però sóc molt mandrós ino escric gaire. Per sort tinc molt bons amics ies recorden de mi i de tant en tant rebo algu-na atrucada que em fa una il.lusió increïble».

4

5 6

7

87

El sacerdot basc José Antonio Pagola, el jacèlebre autor de Jesús. Aproximació histò-rica, encarna la visió contemporània i més

radical de Jesucrist. El número dos de José Ma-ría Setién a la diòcesi de Sant Sebastià va vendre40.000 exemplars del seu llibre en només dosmesos, abans que la Conferència Episcopal esmobilitzés i l’obra fos retirada de les llibrerieseclesiàstiques i diocesanes per la mateixa edito-rial catòlica que l’havia publicat. Professor de te-ologia, considera que l’Església dista de seguir elmissatge del seu fundador.

Es considera vostè una víctima, per les re-accions en contra seu que ha propiciat Je-sús. Aproximació històrica? No. En el meullibre sobre Jesús el presento com «conflictiu i pe-rillós». Ara he pogut comprovar en la meva prò-pia carn que ho va ser i ho serà sempre. Quanes coneixen les seves paraules de foc, la seva lli-bertat per defensar les persones, el seu projected’una societat al servei dels últims o la seva crí-tica a una religió buida de compassió. Jesús ge-nera reaccions enfrontades d’atracció o de re-buig. Crec que, en bona part, el meu llibre hasuscitat inquietud quan s’ha captat que Jesús potser un repte perillós per a l’Església actual, talcom d’ordinari l’entenem, la vivim i l’organitzemavui.

Jesucrist era més home que Déu? Probable-ment ningú ha exercit un poder tan gran sobreels cors com Jesús, ningú ha expressat com ellles inquietuds i interrogants de l’ésser humà, nin-gú ha despertat tantes esperances. Encara avui,quan les ideologies i religions experimenten unacrisi profunda, Jesús continua alimentant la fe demilions d’homes i dones. Per què? On és el se-cret d’aquest poder d’atracció? Els cristians pen-sem que Jesús és tan plenament humà que no éscom nosaltres. Leonardo Boff deia que «tan humànomés pot ser Déu». Nosaltres creiem que enaquest home, en les seves paraules, en els seusgestos i en la seva vida sencera ens estem tro-bant amb Déu com en cap altre lloc. Per a mi,Jesús és Déu parlant-nos, acompanyant-nos i sal-vant-nos des d’aquest home entranyable.

El nomenament del bisbe José Ignacio Mu-nilla al capdavant de la seva diòcesi de SantSebastià constitueix un desafiament de Rou-co a l’Església nacional basca? Segurament, enaquest tipus de nomenaments sempre es tindranen compte els aspectes polítics. Però és un erroranalitzar el que ha passat a Sant Sebastià des d’u-nes claus exclusivament polítiques. Penso, mésaviat, que el que es viu en la meva diòcesi és,sobretot, un conflicte eclesial que s’està produinttambé en altres parts, com a conseqüència d’u-na confrontació entre dos models d’Església odues sensibilitats sobre el contingut i significatdel Vaticà II o sobre el quefer de l’Església en lasocietat secularitzada. El fet lamentable és que,

en general, les nostres mútues desqualificacionsno ens estan conduint cap a una Església més fi-del a Jesús i al seu projecte.

Llegirà el llibre de Stephen Hawking, per re-batre l’opinió del científic sobre Déu? No.Sempre m’han interessat els treballs de Hawkingsobre astronomia, però no les seves conjectures

sobre Déu. El que ha afirmat Hawking no és capnovetat. Entre els experts en el diàleg fe-ciènciala posició més generalitzada és que ni les reli-gions poden provar l’existència de Déu, ni lesciències poden provar la seva no-existència. Da-vant del misteri últim de la realitat només és pos-sible una actitud de fe positiva o negativa. Elscreients creuen que hi ha Déu però no ho po-

“Jesús és un reptemassa perillós pera l’Església actual”

TEXT: MATÍAS VALLÉS


«El conflicte alPaís Basc nodesapareixerànomés ambla dissoluciód’ETA»

– ETA ja no existeix?– No només existeixETA. Existeix al PaísBasc un conflicte queno desapareixerà no-més amb la dissolu-ció d’ETA. Es neces-sitarà els anys vinentstot un procés intel·li-gent de reconciliació,promovent la renún-cia a polítiques de ca-ràcter dogmàtic, lacura de ferides dolo-roses, la recerca ho-nesta del bé comú, elreconeixement a lesvíctimes.– A Euskadi tambées buiden de fidelsles esglésies?– Sí. Aquest és un fe-nomen general a Eu-ropa. No obstant això,conec i tracto bas-tants homes i donesque, sense ser practi-cants habituals, bus-quen en Jesús un re-ferent per a la sevaconducta ètica i unaesperança per a laseva existència. Nos’acontenten d’aban-donar les pràctiquesreligioses, sinó queviuen buscant unamanera diferent decreure. M’ajuden a re-pensar la meva fe.– Quina serà la imat-ge de José María Se-tién quan passin unparell de dècades?– No ho sé. Però, sis’estudia la seva ac-tuació i el seu magis-teri amb objectivitat, is’aconsegueix resca-tar la seva verdaderapersonalitat de tantainformació distorsio-nada que s’ha abocatsobre ell, es trobaranamb un home honest,lúcid i valent, uncreient convençut, unbisbe que s’ha esfor-çat sempre per il·lu-minar des de l’èticaels conflictes i injustí-cies, buscant semprela defensa de la per-sona i una convivèn-cia pacífica basadaen la justícia. Un cris-tià que mai ha perdutla pau, ni ha reaccio-nat amb agressivitatdavant les campa -nyes i els atacs injus-tos a la seva persona.

JOSÉ ANTONIO Pagola Teòleg basc combatut per la jerarquia eclesiàstica

Nascut a Guipúscoa fa 73 anys i líder del clero basc, es va llicenciar en Teologia a la UniversitatGregoriana de Roma i en Ciències Bíbliques a Roma i Jerusalem. Vicari general de José María Setién,va aconseguir un èxit editorial sense precedents amb «Jesús. Aproximació històrica» (publicat en caste-llà el 2007 i posteriorment traduït al català), un llibre interceptat per la jerarquia eclesiàstica.

Entrevista


den provar, els ateus creuen que no n’hi ha peròtampoc no ho poden provar. A vegades semblaque l’home modern ha decidit que el que l’ésserhumà no pot provar científicament, no existeix.No obstant això, aquesta conclusió no pot serprovada científicament.

Déu cal? Déu no cal per guanyar diners, adqui-rir poder o aconseguir benestar. Tampoc per dis-pensar-nos del mal, del sofriment o les desgrà-cies de la vida. Déu ens serveix als creients perenfrontar-nos amb una llum, un estímul i un ho-ritzó nou a la duresa de la vida i al misteri de lamort. El Déu revelat en Jesús em serveix a mi perviure, estimar i treballar per una vida més hu-mana, per intentar ser humà com Jesús, per de-fensar la meva llibertat i no acabar esclau de qual-sevol ídol, per seguir buscant la veritat última dela vida, per no perdre l’esperança en l’ésser humà,per no viure a mitges, per no sentir-me mai solo incomprès, per sentir-me perdonat i renovat in-teriorment, per tenir paciència amb mi mateix.

No són aquells temps massa foscos per par-lar amb propietat d’una «aproximació his-tòrica» a la vida de Jesús? No és possible es-criure una biografia de Jesús en el sentit modernd’aquesta paraula. No obstant això, la investiga-ció desenvolupada en l’època moderna –en pa-pirologia, crítica textual, anàlisi de gèneres lite-raris, excavacions i descobriments arqueològics,aplicació de les ciències socials, antropologia cul-tural– ens permeten aproximar-nos al perfil dela seva persona, els trets bàsics de la seva actua-

ció, les línies de força i el contingut essencial delseu missatge, l’atracció que va despertar en elsseus seguidors i l’hostilitat que va generar entreels dirigents religiosos. Si excloem Pau de Tars iFlavi Josep, Jesús és la figura jueva millor cone-guda del seu temps.

Li agradaria mantenir un debat obert amb el

Papa Benet XVI sobre els continguts del seullibre? M’agradaria que a Roma s’escoltessin elsdiversos corrents teològics existents avui en el side l’Església –no només a Europa– però, sobre-tot, m’alegraria que la jerarquia s’atrevís a liderarun moviment de conversió a Jesucrist i al seu pro-jecte del regne de Déu. No hi ha res més urgentque això a l’Església d’avui.

Davant la dona, prendria Jesús les mateixesdecisions que els seus successors vaticans?Jesús critica una societat patriarcal que estableixel domini i el poder de l’home sobre la dona, Déuno beneeix estructures que generen superioritatde l’home i submissió de la dona. Jesús concepel seu moviment de seguidors i seguidores com«un espai sense dominació masculina». Aquestaactuació de Jesús ens està exigint avui una revi-sió profunda de la situació injusta de la dona al’Església i a la societat, una presa de conscièn-cia més viva de la nostra infidelitat a Jesús i unprocés valent de renovació orientat que la donapugui gaudir de la seva dignitat, els seus drets iel seu protagonisme, sense ser menysvalorada niexclosa per la seva condició de dona.

Jesucrist va acabar en una fossa comuna,com els desapareguts de la guerra civil es-panyola? No. Històricament és molt poc proba-ble. Aquesta hipòtesi del nord-americà John Do-minic Crossan no troba a penes acceptació entreels especialistes.

Fins i tot els seus crítics més aferrissats

s’han rendit davant el brillant estil literari deJesús. Aproximació històrica. No ho sé. Elque a mi m’omple d’alegria és comprovar quemoltes persones que llegeixen el meu llibre sen-ten Jesús més viu i pròxim, descobreixen Déu demanera nova, troben un sentit diferent a la sevavida, se’ls desperta el desig d’una vida més hu-mana. Aquests lectors troben en el meu llibre al-

guna cosa que jo no hi he posat. Crec senzilla-ment que Jesús està viu i que continua actuanten els cors.

Va pensar alguna vegada que es convertiriaen un supervendes? Mai. D’ordinari, l’èxit d’unllibre es mesura en aquesta societat pel nombred’exemplars venuts. Jo no ho crec així. D’El codiDa Vinci de Dan Brown se n’han venut milionsde còpies, però jo el considero un fracàs, ja queno introdueix veritat ni esperança, no acosta almisteri de Jesús, no ajuda a viure de manera méshumana.

Abunden les contradiccions en el discursque es posa en llavis de Jesús en els quatreevangelis? Els evangelis no són relats biogràficsredactats per oferir informació precisa de caràc-ter històric. Són relats en els quals, de manera va-riada i matisada per cada evangelista, es recull la«memòria de Jesús» tal com era recordat ambamor i amb fe pels que van estar més a prop seu.Per aproximar-nos al contingut històric que con-serven sobre Jesús cal contrastar-los, analitzar elsgèneres literaris que utilitzen, els procedimentsnarratius, el vocabulari propi de cada evangelis-ta, el context en el qual es redacta cada evange-li.

Jesucrist expulsaria els mercaders del Vati-cà? No cal esperar que torni Jesús. Des dels mi-lions de famolencs i desnodrits de la terra, desdels pobres oblidats per les religions, des de lesdones humiliades en tots els pobles, Jesús ensestà cridant ara mateix als dirigents del Vaticà i atots els qui ens diem cristians que expulsem del’Església riqueses, poders, grandeses o interes-sos que oculten el seu missatge d’esperança.Aquests obstacles ens impedeixen treballar perun món en el qual els últims comencin a ser elsprimers en la nostra atenció.

Es pot seguir Jesús sense seguir la seva Es-glésia? En aquests moments jo no trobo una al-tra manera millor de seguir a Jesús que vivint enaquesta Església, però no de qualsevol manera,sinó esforçant-me per convertir-me jo mateix al’Evangeli i treballant per encoratjar en ella unclima de conversió a Jesús.

La crisi econòmica que tant ens ocupa pro-vocarà un renaixement de l’espiritualitat? Noho sé. En aquests moments, observo que el desigd’espiritualitat es desperta sobretot en personesque experimenten amb força el buit existencial,el sense sentit de la seva vida, l’afartament de be-nestar. No és fàcil viure una vida que no apuntaa cap meta, i tampoc n’hi ha prou de passar-s’hobé.

Què treu un no creient de la lectura del seullibre? He rebut molts centenars de cartes i es-crits de lectors no creients. La majoria em diuenque s’han trobat amb un Jesús que ni tan sols sos-pitaven. Alguns s’han sentit cridats a replantejar-se la seva vida amb més veritat i honestedat. Bas-tants s’han sentit alliberats de pors i fantasmes re-ligiosos que els han fet patir molt, malgrat haver-se distanciat de l’Església. Sobretot m’agraeixenque si Déu és tal com apareix a Jesús. Aproxi-mació històrica, potser els comprengui a ells.Bastants queden commoguts per un Déu amicque estima amb amor increïble i immerescut atots els seus fills. Alguns diuen: «Tant de bo exis-teixi aquest Déu». Bastants s’animen a treballarper un món més humà i just. En moltes cartes esdiu: «Per què no vaig poder jo conèixer aquestJesús fa anys? Segurament, la meva vida hauriaestat diferent».

L’Islam també és la religió veritable? L’Islamés el camí a través del qual els nostres germansmusulmans busquen trobar-se amb el misteri deDéu. Els cristians podem descobrir en ells valorsque ens poden estimular a viure amb més fide-litat el seguiment a Jesús. Entre els més destacats,ens aporten la compassió, l’hospitalitat, l’acolli-da.

Vostè va estudiar a Jerusalem. Quina creu queés la solució per al conflicte a l’Orient Mitjà?Segurament, la solució tècnica per a una convi-vència pacífica i estable entre Israel i el poble pa-lestí és en mans dels Estats Units. Però crec ques’ha de promoure una intensa política educativai d’opinió, per desactivar el fanatisme dels sec-tors més radicals i per fer creïble la convivènciaentre tots dos.

“El que afirmaHawking no

és novetat; niles religions

poden provarl’existència

de Déu, ni lesciències

poden provarla seva noexistència.

“Els lectorsno creients

m’agraeixenque si Déués tal comapareix almeu llibre,potser els

comprenguia ells.

“No és fàcil

viure una vidaque noapunta

a cap meta,i tampoc n’hiha prou de passar-s’ho

bé.

“Jesús criticauna societat

patriarcal queestableix eldomini i elpoder de

l’home sobrela dona.

“

“

“

“

Els països forts en robòtica estan en millorscondicions per ser competitius, especial-ment en el present, quan als mercats oc-

cidentals proliferen els productes de baix costelaborats en economies emergents, el plante-jament comercial de les quals descansa sobreuna mà d’obra barata i dòcil.

El Libro Blanco de la Robótica, impulsat pelComité Español de Automática, exposava fa unparell d’anys els avantatges d’aquesta aplicacióen àmbits tan sensibles com la flexibilitat, la se-guretat i la qualitat empresarial. Avui, la majo-ria de companyies sap que la seva supervi-vència depèn en bon grau de la independèn-cia i la innovació tecnològiques. Per això, fa-bri cants de tot tipus, de la metal·lúrgia i els ve-hicles als plàstics i els refrescs, es valen d’a-quest recurs. Cada vegada hi ha més robots al’Estat espanyol que manipulen, acoblen o des-munten peces i materials. De fet, el parc es-panyol de robots és el setè del món en quan-titat, amb unes 30.000 unitats.

A més, només dos països europeus, Ale-manya i Itàlia, ens superen en investigació enaquesta àrea. Cinc dels seixanta grups que es-tudien en profunditat la robòtica figuren entreels més rellevants del planeta, concretament elsprocedents de les universitats Carlos III (Ma-drid), Sevilla, Valladolid, Castelló i Politècnicade Catalunya (Barcelona).

RESULTATS SENSE ESFORÇPràcticament hi ha unanimitat entre els engin-yers i economistes a l’hora d’afirmar que les pe-tites i mitjanes empreses haurien d’entendre larobòtica com una eina profitosa per enfrontar-se a la crisi. Per exemple, les noves tècniquesd’automatització en els processos de la indús-tria alimentària així ho indiquen. Fins fa poc,el nombre d’empleats que envasaven, carrega-ven i transportaven articles d’aquest tipus eramolt elevat. Sense aportar valor afegit al pro-ducte, el pagament dels seus sous incrementa-va el cost. Els 2.000 robots que treballen enaquest camp estan contribuint a corregir aquestdesajust. La tendència és ferma: en els últimsexercicis, la seva implantació ha augmentat enun 30%.

Però els principals reptes es refereixen alcomportament de les màquines i a la seva po-pularització a màxima escala. I és que els cien-tífics estan aconseguint que els robots col·la-borin amb una certa normalitat amb els opera-ris humans mentre uns i altres exerceixen lesseves tasques. Igualment, les iniciatives mésambicioses en I+D+i per arribar més lluny quela domòtica, és a dir, per transcendir la inte-gració de la tecnologia en el disseny intel·ligentd’edificis i recintes, cristal·litzen a tot arreu, es-pecialment mitjançant l’ús de petits sistemes deconsum (gairebé) general.

A LA FEINA I TAMBÉ A CASADesprés d’un any i mig d’àrdues labors, la fir-ma catalana Pal Robotics, vinculada al potentRoyal Group dels Emirats Àrabs Units, ha cre-at Reem-H2, un androide concebut com a guiade museus, fires, centres comercials, hotels ohospitals, i que fins i tot podria ser preparatcom a guàrdia de seguretat.

La Federació Internacional de Robòtica ha-via previst que les vendes mundials de robotsde relacions públiques ascendirien a 760 ele-ments entre 2009 i 2012. La crisi l’ha obligat arebaixar les expectatives, no obstant això, l’op-timisme global es manté perquè el que es co-neix com a «robòtica de servei» està entrant ales llars. Processadors de menjar com el Ther-momix i aspiradors autònoms com la iRobotRoomba 555 han estat acollits amb entusiasmeen milers de domicilis d’ambdós hemisferis. Hiha qui assenyala amb solemnitat que desprésde les revolucions industrial i digital, ara arri-ba la revolució dels robots.

En les promeses per a un futur pròxim, for-mulades sobretot des del Japó, apareixen mà-quines programades per a l’entreteniment, l’e-ducació i la cura dels nens, els ancians i els dis-capacitats. Ja hi ha robots que desactiven ex-plosius i que lluiten contra incendis, però enbreu podrien arribar-los reforços en la medici-na quirúrgica o en la vigilància de fronteres.

Podria pensar-se que els robots són els tre-balladors perfectes: sempre són puntuals, maino cauen malalts, acaten les ordres sense quei-

xes, no s’absenten furtivament ni demanen diesde permís per a assumptes propis, els resultenindiferents les vacances, és impossible que re-clamin augments de sou i ignoren què és unavaga. No obstant això, els falta molt per con-vertir-se en perpetus empleats del mes. És evi-dent que encara han d’aprendre tant! En reali-tat, algunes accions i gestions únicament lespodran portar a terme a les pel·lícules de cièn-cia-ficció. Sens dubte això no és negatiu, sinóque hauria de tranquil·litzar-nos.

Reportatge


Estalvi mecànicTEXT: JOSEP LLUÍS MICÓ

Els experts recomanen a les empreses que inverteixin en robots per afrontar la crisi i assegurenque els països que són forts en aquesta àrea estan en millors condicions per ser competitius

Foto:Sobre aquestes lí -nies, l’androideReem H-2, creat perl’empresa catalanaPal Robotics.1Una nau de muntat-ge de cotxes com-pletament robotitza-da.2Investigadors dellaboratori de robòti-ca submarina posenamb algunes de lesseves creacions alParc Científic iTecnològic de laUdG, l’any 2005.3L’aspirador autònomiRobot Roomba 555.4El processador demenjar Thermomixha tingut un èxit mésque notable entre elsconsumidors.

3 4

2

1

Jordi Mitjà (Figueres, 1970) és un creadorque ha fet estades a Mèxic o Brasil (ara téuna mostra a Sao Paulo), ha visitat Cuba

amb un col·lectiu d’artistes gironins i intenta feruna obra plena de referències, des del cinemaa grans artistes de totes les èpoques. Té obraen col·leccions públiques com la Mediateca dela Fundació La Caixa o el Centro Galego dArtContemporani. Al Museu de l’Empordà mostrauna Figueres inspirada en artistes com MarcelDuchamp o Salvador Dalí, viatjant entre la cò-pia i la inspiració.

L’artista és un flâneur, o un voyeur? És unabarreja de les dues coses. És un flâneur quanés un turista romàntic, com els primers turistes,que arribaven i s’enamoraven de tot. Tots somuna mica voyeurs, aquí tens La finestra indis-creta de Hitchcock, o la televisió que ens do-nen, que et converteix en un voyeur de baixaqualitat. Perquè el voyeurisme té un punt po-sitiu, de reflexionar i entendre les coses.

Un Centre d’Art Contemporani a Girona se-ria positiu? Jo tinc 40 anys, però per als mésjoves segur que sí. Crec que hi ha una confu-sió entre un Centre d’Art, que aniria molt bé, ique grans capitals catalanes tenen, i el Museud’Art Contemporani. El primer posa en contacteartistes amb el públic, però no compra obra. Esbarregen les coses, per desinformació.

A l’exposició veiem una altra Figueres, comles grutes de l’interior de la ciutat. La sevaobra té una vessant poètica? Absolutament.En aquesta exposició torno a la poesia. És lleigque ho digui jo. Hi ha una peça on faig unapassejada des de Culubret, el barri dels gitanos,fins a la carretera de Llançà, i la travessa té unadimensió poètica. Com el pedestal de Montu-riol de la Rambla.

Una imatge preferida? Tinc una peça ambtres fotografies, on es veu com recullo una pe-dra de la riera, que fa de clavegueram dels fi-guerencs, i la converteixo en un article moltkitsch. En un objecte que brilla i és desitjable,en el lloc on defequen i pixen els figuerencs.Si hagués pogut, l’hagués cobert de diamants.Però el Museu de l’Empordà no és el MOMAde Nova York, i no té el seu pressupost. Trac-to de fer una exposició molt explicativa.

Què li cal a l’art actual perquè connecti mésamb la gent? Potser durant uns anys es va ferun art hermètic, que semblava que només en-tengués un superdotat. Però això ara és men-tida. Tota lectura requereix un esforç, però l’artactual té moltes capes de lectura. Si veus un Ca-ravaggio, i tens més informació, el disfrutaràsmés; perquè sabràs com pervertia les escenesque feia, i com s’enfrontava al clergat. Si no hosaps, també l’entens. Ara, per a l’art cal un es-forç de pensar. No tinc la solució pel proble-ma: ofereixo pistes. De fet, aquesta exposiciómostra com l’artista treballa les obres, es veu elprocés, cosa que no és comuna. Tot i que hi haartistes que ho fan, com l’Albert Serra.

Dalí és un referent seu, i li dedica un mirallde circulació de vehicles; per què? Home,és fill de Figueres! I recordo la impressió queem va fer el seu Museu de petit. Jo havia estatal Darder o al Museu de la Xocolata de la Torras.De Dalí m’atreu la seva forma d’escriure. Ellmateix diu que era millor escriptor que pintor.

Com li fa l’homenatge? Cada dia, per anar aLladó, trobava un mirall de carretera que s’ha-via enfosquit pel temps, i havia deixat de fer laseva funció. El cas és que vaig demanar a l’A-juntament poder-lo treure: es veu tot el procés,amb la instància. Jo havia estat a la casa de Dalí,a l’estudi de Portlligat, acompanyant al fotògrafJordi Puig, i vaig fer una sola foto: el seu mi-rall, de forma convexa, i que recordava el qua-dre del Matrimoni Arnolfini. La imatge és dinsdel mirall de Lladó. Els miralls apareixen a

Blade Runner. A Blade Runner hi ha Jan vanEyk.

Ha viscut a Mèxic i torna de Sao Paulo: l’ar-tista viatja ara més que abans, o és una ma-nera de viure gràcies a les beques? Crec queara l’artista viatja a llocs diferents. Abans era aRoma o Madrid, com Dalí amb la Residencia deEstudiantes. O Miró a París. Cal viatjar per en-riquir-se i despuntar. El 2002 vaig estar a Mè-xic amb una beca. Jo venia d’un poble de 500habitants, Lladó, i vaig acabar en un altre de 22milions d’habitants que és el Districte Federal.Hi ha mil maneres de viatjar, amb beques, in-tercanvis, gràcies a institucions. Jo presento elprojecte, me l’accepten i el cobro, com tantsd’altres professionals.

Pot fer arrels als llocs? Moltes. A Mèxic, hi

tinc una sego-na mare mexi-cana. A SaoPaulo no hapassat. Hi heestat bé, enuna habitacióoferta pel Mu-seu, i la rela-ció amb els ar-tistes del tallerha anat bé.Però a Mèxiche conegutmolta gent, ihi he tornatmoltes vega-des. A Cubano hi he tor-nat.

Ja no exis-teix la imat-ge de l’artistabohemi? Ésfalsa. És undels mites pertrencar. Els ar-tistes treba-llem. Jo he es-tat al Brasil, ila gent pensacoses que nosón. Vaig estardos mesos aSao Paulo, hihe estat a l’hi-vern, i allà lagent penca latira. Tothompensa en Rio isón dues ciu-tats molt dife-rents. La pri-

mera setmana se’t cauen tots els tòpics. Ara emcoincideixen vàries exposicions alhora.

Sembla que no nota la crisi. Si et parlés d’al-gunes galeries, ja veuries que el panorama noestà tan bé. Ara preparo un projecte per a laCiutadella de Roses. Tinc obra a Portbou, per-què el meu pare va ser el ferrer que va fer elmonument de Dani Karavan. I jo conservavauna figura alternativa que no es va fer. Estic enuna col·lectiva a Madrid i l’exposició de Brasil.Ara, els músics fan més bolos que nosaltres.Mira Quimi Portet.

Si no fos artista, què seria? Em dedicaria acuinar. Però no sé fer res més del que faig. Unade les meves frustracions és no saber tocar elpiano. De fet, aquestes activitats són molt creatives, i no hi ha gaire diferència entre elles.

Entrevista


JORDI Mitjà Artista empordanès, presenta exposició al Museu de l’Empordà

Fins al 28 de novembre poden trobar al Museu de l’Empordà de Figueres la seva exposició «F deflâneur», una visió de Figueres poètica que vol mostrar una ciutat que no acostumem a veure.Amb Mitjà parlem dels artistes actuals, que coneixen món i es formen.

“La imatge del’artista bohemiés un dels mites

per trencar”TEXT: MOISÊS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“Crec que hi

ha unaconfusió entre

un Centred’Art, que

aniria molt bé,i que grans

capitalscatalanestenen, i el

Museu d’ArtContempo -

rani. El primerposa encontacte

artistes ambel públic,però no

compra obra.Es barregenles coses,

per desinfor -mació.“

Ja han passat cinquanta anys des que aquelljove membre del servei secret britànic, Da-vid Cornwell, reclutat a Oxford pel MI6,

va inventar el seu pseudònim de John Le Carréi va començar a escriure sobre l’espionatge i lamentida. En conjunt, les seves 22 novel·les ofe-reixen una visió molt més aclaridora del mónd’ombres de la política exterior que la que qual-sevol historiador autoritzat pot aspirar a tenir.A partir del moment en què va abandonar el«Circus» del seu vell conegut Smiley, Cornwellva tenir clar que el subsòl de l’espionatge eraun material literari de primera i un perfecte es-cenari per abordar els problemes del nostretemps. El seu últim llibre, Un traïdor com elsnostres (que acaben d’editar Edicions 62 en ca-talà i Plaza & Janés en castellà), és una històriade cobdícia i corrupció que tanca una vegadamés l’obsessió permanent per la duplicitat, elsagents dobles i la doble vida, la qual que tam-bé li dóna peu a ironitzar sobre la dualitat delcomunisme soviètic, en un altre temps enemicde la classe dirigent del seu país i que ara bépodria interpretar-se com a capitalisme rus.

Torna el traïdor a les trames de Cornwell, undels seus malsons als anys del «Circus». Allà vaconèixer Kim Philby, el seu enemic, el dobleagent britànic que el va trair, així com a desenesde companys. Mai li va perdonar allò, ni quehagués intentat rentar la seva consciència en lacentrifugadora ideològica estalinista. El 1987, aLe Carré li van oferir, a través d’un intermedia-ri rus, la possibilitat d’una reunió i, per tant, sesuposa que d’una entrevista amb el traïdor. Pera un escriptor o periodista allò era una micacom tenir lord Lucan, Stalin i el Papa, tots enun, en un mateix plat: una oportunitat indiscu-tible. Però Le Carré va rebutjar la proposta, nova voler estrènyer la mà, ni escoltar les expli-cacions del malànima que el va trair. Algú li vapreguntar, anys després, per aquests fets. «Sim-plement, no podia fer-ho», va respondre. Va re-cordar amargament com Philby havia enviat ala mort més de 40 agents a Albània.

UN PRODUCTE D’UNA ÈPOCANascut el 1931, Le Carré és un producte d’unaèpoca. La funció pública al Regne Unit –comara la banca o el dret mercantil– era la carreraelegida per als que s’havien beneficiat d’unaeducació d’elit. Als anys seixanta i setanta, elscaps de l’espionatge i altres alts funcionaris deWhitehall eren la representació, a vegades gro-tesca, de l’«establishment» britànic. Les maneresi l’esnobisme de la classe governant de post -guerra estan encarnats en el cor fosc i l’esgarri-fosa fredor dels responsables de l’espionatgeque va retratar Le Carré en els seus llibres. Elsvells privilegis de classe hi afloren amb més na-turalitat que en els torys actuals, d’accent «cock-ney», o els «blairite» (aspirants a Blair, que tantdetesta l’escriptor). En canvi, George Smiley, undels seus personatges inoblidables, encarna elstons grisos que va interpretar les certeses de la«guerra freda». El mateix que, en gran mesura,li passava a Alec Leamas, protagonista d’una deles millors novel·les d’espionatge de la història,L’espia que tornava del fred.

Le Carré en el paper de Cornwell va treballarcom a espia per a la intel·ligència britànica enl’apogeu de la «guerra freda» en la dècada de1950 i començaments de 1960. Després, utilit-zaria la seva experiència per crear un món fic-tici, ple d’ambigüitat moral, de compromís pro-fessional i corrupció institucional que els lec-tors hem après a relacionar amb el real. La cla-redat de la seva prosa contrasta amb la foscordel món que descriuen les seves estupendesnovel·les. Alguns crítics li han qüestionat que elseu retrat del bloc soviètic i el dels aliats occi-

dentals fossin per a ell dues cares de la matei-xa bruta moneda. Le Carré va semblar abonaraquesta interpretació fa dos anys en una con-trovertida entrevista. Llavors va revelar quequan treballava en l’espionatge havia conside-rat la possibilitat de passar-se a l’altra banda del«teló d’acer». Després va aclarir que es tractavad’una malinterpretació i que el que simplementva voler dir era que en aquell moment havia fetl’esforç imaginatiu de posar-se en la pell de l’ad-versari. «A les seves sabates», segons les parau-les literals de l’escriptor.

El que està fora de tot dubte és que Le Carréva dependre d’una imaginació inventiva des denen. La seva mare va abandonar la família quanell tenia 5 anys i li van dir que havia mort. Nola va tornar a veure fins que, als 21, la va loca-litzar. El seu pare era un simpàtic estafador deDorset, faldiller en sèrie i veterà de la presó,que sempre va tenir com a objectiu que els seusdos fills fossin acceptats per les classes altes. «Elrespecte li importava més que els diners i quequalsevol altra cosa», va escriure una vegadal’autor d’El talp, que en una nova versió cine-matogràfica protagonitzaran Gary Oldman i Co-lin Firth. La família de Le Carré es va gronxarentre l’abundància i la fallida. Elseu pare recorria moltes vegadesa ell i al seu germà per eludir alscreditors. L’escriptor va recor-dar aquella educació senti-mental com «la supervivènciaclandestina». En una ocasió vadir que les persones que hantingut una infància feliç sónprou bones per inventar-se laseva pròpia història. El queva venir després amb l’ingrésal servei secret britànic va ferla resta.

CONTRA BLAIRI ELS ESTATS UNITSJonn Le Carré va reconèixerl’ús generalitzat de la torturaper l’espionatge a la Unió So-viètica. Per això resulta sorpre-nent que tantes vegades hagisuggerit en les seves novel·lesuna equivalència moral entrel’Est i l’Oest en la «guerra freda».A partir del col·lapse del comu-nisme, no obstant això, l’escrip-tor sembla haver anat més enllàde la culpa compartida al con-siderar els Estats Units pitjor queningú. Amb Tony Blair, al qualdetesta, no ha estat tampoc in-dulgent. El 2005 va declararque Gran Bretanya lliscavacap a un Estat feixista i, últi-mament, després d’anys de la-borisme, ha acabat votant elsliberals. Els seus posiciona-ments polítics són tan con-trovertits com ferms. Única-ment va admetre la possibi-litat d’haver-se equivocatdesprés de criticar de ma-nera furibunda Salman

Rushdie per la publicació d’Els versos satànics.Llavors va dir que ningú tenia dret a insultaramb impunitat una gran religió. Després es vapenedir de les seves paraules.

Darrerament ha negat que la seva obra ha-gués pres un camí més didàctic. Segons ell, estracta d’un pessimisme una mica més articulatsobre el món que l’envolta. Als seus gairebé 80anys, la vida, per exemple, li ha servit per co-nèixer Moscow Dima, el mafiós rus protago-nista de la seva última novel·la, una mena demonstre semblant a Telly Savalas, envoltat deperdonavides. Le Carré ha demostrat en la sevacarrera literària, a més d’un coneixement ma-gistral dels matisos, la psicologia de l’engany ila traïció, una perfecta habilitat per descriure elperfil monstruós de l’home. Sense aturar-se enels estereotips.

Com va dir d’ell un dels seus amics, TimothyGarton Ash, «ha vist homes de bé servir causesdolentes i homes dolents servint el bé». El pro-blema ve amb els homes dolents que serveixenal mal, tan freqüents en les seves últimes no-vel·les. Un problema que deixa de ser-ho en laficció quan un es capbussa en les entretingu-des trames de l’escriptor de Dorset.

Reportatge


Temps d’espiesTEXT: LUIS M. ALONSO

L’escriptor britànic John Le Carré explica a «Un traïdor com els nostres», la seva última novel·la,acabada de publicar, una història de cobdícia i corrupció que té com a principals protagonistes

un mafiós rus que vol desertar i una parella de joves; hi torna a evidenciar la seva capacitatper proporcionar una visió aclaridora del món d’ombres que envolta la política exterior

Foto:Sobre aquestes lí -nies, portada de l’e-dició catalana d’«Untraïdor com els nos-tres», l’última no -vel.la de John LeCarré, que acaba depublicar Edicions 62.

Rui Gomes (Matosinhos, Portugal, 1973)no té cap problema a l’hora de desmiti-ficar el periple vital que el va portar, ara

fa deu anys, de Porto a Girona: no van ser lesaigües escasses i semiestancades de l’Onyar–insignificants comparades amb les del majes-tuós Douro–, ni el fris de cases que s’hi emmi-rallen –poca cosa, també, al costat de la ma-jestuosa decadència de les seves Caves do Vin-ho–, sinó un afer sentimental, com a les no-vel·les del gran Eça de Queirós, allò que el vamoure en direcció a una ciutat que ni tan solshauria sabut situar en el mapa amb una míni-ma precisió. De fet, explica Rui Gomes, l’úni-ca cosa que el preocupava era la proximitat delmar: «Podria viure a qualsevol ciutat que esti-gués a prop del mar, és l’única condició. Mai aMadrid, per exemple...». I és que la saudadedels fados, lluny del desert atlàntic, pot con-vertir-se en un sentiment molt menys abstrac-te i poètic, capaç, pel que sembla, d’inutilitzara qui pateix el mal de la distància.

Posats a seguir desmitificant, Rui Gomes tam-poc viu al tematitzat Barri Vell de Girona sinóque va optar per convertir unes antigues ofici-nes de la cèntrica –i molt més contemporània–avinguda Jaume I en un espaiós domicili queés també el seu lloc de treball. La fórmula éspossible gràcies a la pulcritud i a la concentra -ció de la seva pintura: malgrat que els seus re-ferents inicials ens remeten a artistes de l’excéscom Jean-Michel Basquiat, o a mestres de lagestualitat pura com Cy Twombly, Gomes vadecidir fa temps fer seu un univers de regustinfantil que recorda, per exemple, al de KvétaPacovská: qui hagi tingut a les mans el Teatre

de mitjanit de la gran il·lustradora txeca sabrà,entre altres coses, que la frontera entre allò queanomenem art –més o menys seriós o inútilperò condicionat per un vector de transcendèn -cia– i la resta de disciplines com ara la il·lus-tració infantil, és tan difosa com imprecisa: l’ar-tista de Praga –com Gomes– ens demostra abastament que els grafismes essencials del seuunivers de personatges entranyables i precarissón, en el pitjor dels casos, un camí que enspermet explorar la mateixa condició humana iel seu desig de retrobament mitjançant allò queés simple i màximament expressiu. No hi hagrans discursos al darrere sinó més aviat tot elcontrari: es tracta de recuperar una mena depulsió infantil que no és altra que aquella quesap prescindir dels accidents superflus per cen-trar-se en el contorn emotiu de les coses.

Qui hagi tingut a les mans el Teatre de mit-janit de Pacovská –per continuar amb l’exem-ple– podrà mirar les pintures del portuguès RuiGomes des del lloc que els pot fer justícia: estracta d’acceptar el repte de despullar la mira-da a la recerca d’aquell esguard encara afectatper l’enlluernament que provoca la primera fas-cinació i viatjar per terres estranyes, per pai-satges poblats per ocellots impossibles, per ara-bescos convertits en heures formidables, perfragments d’històries protagonitzades per prin-ceses que amanyaguen el cel amb la seva va-reta màgica; els camps de color pur, els gargotsincomprensibles, la utilització del collage, elpur joc gràfic... Tots ells són recursos que nonomés no podem oblidar sinó que hem de rei-vindicar amb tota la ingenuïtat necessària.

Potser hi ha una forma d’aplaçament que ex-

plica millor que cap altra la personalitat del por-tuguès: enlloc de signar els seus quadres, optaper situar en algun indret, més o menys visible,un mig gat molt esquemàtic que, com un follettrapella, s’infiltra en la ficció pictòrica com

aquell qui no vol la cosa. Enemic, per tant, dela grandiloqüència, Gomes es conforma ambpintar només un quadre cada vegada: i és que,com els contes infantils, només és possible ex-plicar-ne un i, després, si s’escau, un al tre...

Noms i llocs del’art a Girona


Tots els contesRui Gomes va deixar fa deu anys el seu Portugal natal per instal·lar-se a Girona, una ciutat de laqual no en sabia gran cosa, però que tenia el mar a prop; aquí crea des de llavors la seva obra

EudaldCampsCrític d’art

EUD

ALD

CA

MPS

Establimentsantics


L’any 1885, Esteve Auladell, que havia nas-cut al Vallès Oriental, es va traslladar a Silsper treballar en les obres del ferrocarril.

Va obrir una botiga de venda de licors, peròcom que aquests van començar a pagar im-postos, Esteve Auladell va optar també per ven-dre vins a granel, que no tributaven, i, a més,el seu consum era molt superior al dels licors.El vi de bóta, aleshores, era la beguda més es-tesa, de manera que, a començaments del se-gle XX, tenia una gran sortida comercial.

Esteve Auladell va tenir quatre fills, però no-més un d’ells, Josep Auladell i Carreras, va con-tinuar amb el negoci, potenciant sobretot el via granel. Tenia una cartera de clients molt gran,que havia heretat del seu pare, i venia tambépartides de most a altres majoristes. El reparti-ment del producte es feia amb carruatges ones transportaven els bocois i bótes que despréses repartien per la comarca. També va comprarvagons-cisterna perquè, amb el ferrocarril, espodia arribar més lluny. Josep Auladell i Carre -ras estava casat amb Teresa Ciurana i Aragay.

DE LA BÓTA A L’EMBOTELLATDurant la Guerra Civil no van tancar les por-tes. A la postguerra treballaven a la casa els dosfills, Josep Maria i Esteve Auladell i Ciurana,però en jubilar-se el Josep Maria pare va ser elJosep Maria fill qui va agafar el relleu. Aquestes va casar amb Maria Teresa Soliva Candalé ijunts van crear una planta embotelladora, alsanys 1950/1960, amb la qual cosa es va pro-duir un canvi de producció i de feina, malgratque es va continuar amb el vi a granel. Aquestes venia amb garrafetes per a les cases o alsbars i restaurants. La gent estava acostumada abeure vi en els àpats i sobretot els restaurantsi tavernes tenien les seves «bótes del racó» perdonar als clients el «vi de la casa».

L’any 1970 es va ampliar la planta embote-lla dora i, per tant, el negoci. S’exportava el viarreu de Catalunya i Balears i es distribuia finsi tot a Màlaga. A les Illes, s’hi anava amb vai-xells fletats expressament, plens de caixes i bó-tes de vi. A l’empresa hi va treballar durant molttemps Teresa Ciurana i Aragay, que va por tarl’administració. Vins Auladell havia estat la pri-mera empresa de Sils a contractar dones.

Quan va morir Josep Maria Auladell Carre-ras el negoci va passar a mans de Josep MariaAuladell Ciurana i la seva dona, Maria TeresaSoliva, amb dues línies de negoci, granel i em-botelladora, malgrat que el 1970 es va traspa-sar la planta embotelladora i només va quedarla venda al major de vins. L’any 1990 es va ju-bilar Josep Maria Auladell Ciurana i el va suc-ceir el seu fill, Josep Maria Auladell i Soliva,que va donar un gir radical a l’empresa. Es va

introduir el dispensador de vi i l’envasat ambla implantació del «bag in box», que es la ver-sió moderna de l’antiga «bóta del racó». Així esvan potenciar molt les distribucions.

Josep Maria Auladell i Solivas està casat ambMaria Àngels Ruiz i Dotras, que no treballa al’empresa. Tenen quatre fills i és molt proba-ble que algun d’ells es vulgui dedicar a dirigiruna empresa que ja compta amb 125 anys d’e-xitència ininterrompuda.

Vins Auladell SilsVa ser la primera empresa de Girona en la distribució de vins a

granel, primer en carro i després en vagons de tren; també vaser la primera de Sils a tenir dones treballant a les seves naus.

Història

D’una petita bo-tiga de vendade licors es vapassar a la dis-tribució de vinsa granel servitsen bota i bocois.Durant la GuerraCivil no van tan-car i a la postguerra vancrear una plantaembotelladora,però sense dei-xar la venda devins a granel. Laplanta embote-lladora es vatraspassar l’any1970 i la casanomés es vaquedar amb ladistribució devins. Actualments’ha introduït eldispensador devi i el «bag inbox».

Origen1885.FundadorsEsteve Auladell iEulàlia Carreras.Propietariactual Josep Maria Au-ladell i Solivas.TreballadorsRègim familiar idos.ActivitatComerç al majorde vins i distri-bució de vins icaves.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

La regió de Girona, de l’Empordà al Giro-nès, es caracteritza per la producció depomes de bona qualitat, que, per sort, ja

tenen un cert posicionament al mercat, tot i quehan de competir amb les importacions de Fran-ça, Itàlia, Xile, l’Argentina i fins i tot la Xina.Però a Girona mateix hi podem trobar diversesvarietas adaptades, de les Golden –les més con-sumides però que molt creiem que no són pasles millors–, les Starking –delicioses–, les Ro-yal Gala, les excel.lents Fuji i les precioses PinkLady (que s’exporten directament, per un temade patents i acords comercials, a la Gran Bre-tanya). Això té l’explicació en el fet que els paï-sos més «pomaires» –si es pot dir així–, que so-len ser els països freds del nord, centre, i oestd’Europa, se solen decantar per les varietatsque inclouen notes àcides. Per això hi ha mol-ta gent –entre els quals em compto– que ensdelim per les pomes Pink Lady, que conjumi-nen a la perfecció la part dolça amb les notesàcides i refrescants.

A Torroella de Montgrí i l’Estartit –la part del’Empordà clau en la presència de pomeres–organitzen cada any, a l’octubre –mes de lespomes, a Catalunya–, unes jornades culinàriesa partir d’aquest producte. Així, els restaurantsaplegats en aquesta mostra ens ofereixen platscom l’amanida tèbia de vieires i poma Golden;el mojito de cítrics amb perfum de jardí i cris-talls de poma Gala; el carpaccio de Red Deli-cious, foie d’oca, enciams i oli de vainilla; su-prema de llobarro salvatge amb tallarines de sí-pia, Grannmy Smith confitada i melmelada detomata; filet de porc ibèric amb poma Goldenconfitada al gingebre i salsa de tòfona; flor depoma de Torroella especiada, reposada sobrellit de genovesa amb crema anglesa i escatesde xocolata de Guinea; crep farcida de pomaReineta i crema de sucre; poma Golden cara-mel.litzada a l’estil Tatin amb iogurt grec, ma-duixes i toffee... Aquests plats salats o dolçosseran oferts als restaurants la Gaviota, MedesII, Mont Pla i Tr3nta nou, de l’Estartit; i Molí delMig, Palau Lo Mirador, Picasso i Porta de Mara Torroella de Montgrí.

I ELS PLATS TRADICIONALS?A parer meu, en aquests menús –que no dei-xen de ser interessants i segueixen estrictamentla moda (ús d’espècies «exòtiques», de melme-lada de tomàquet, de carpaccios, mojitos i cí-trics....)– hi trobo a faltar plats amb arrels, de latradició catalana, que, a més, correspondrienals nous (i antics) corrents que ja trobem arreu–pel que sembla, menys a Catalunya, on enca-ra volem ser «moderns»–: Slow Food, cuina delterritori i amb arrels. La cuina catalana –de totsels territoris– ofereix diversos plats o dolços abase de poma. Des de la carn rostida amb po-mes –de l’ànec a la vedella a l’aviram farcit–,les pomes al forn, les «pomes cuites» i, natural-ment, l’excels «relleno» o pomes farcides.

Josep Pla, l’avalador de «la nostra vella cuinafamiliar» a què em referia, va escriure el següent:«En l’últim curs del Ter, a l’Empordà Petit –queencara s’inunda fatídicament–, s’han plantatmolts fruiters. Sobretot pomeres. Les pomereshan anat molt bé». Més endavant afirma que«així hem arribat a la situació present, que estàcaracteritzada, a l’hivern, per una fabulosaquantitat de fruita: de pomes (generalment delpaís) i de taronges...» (Josep Pla, El que hemmenjat).

És incomprensible que hi hagi restaurants

que no incloguin la poma de Girona entre laseva oferta de postres, o que no potenciïn ladenominació –tot el contrari del que passa aItàlia, per exemple, on cada producte, a les car-tes, és esmentat amb la seva procedència, DO,IGP, etc...–. L’atre dia, al restaurant L’Hort delRector, de Monells, vaig demanar si tenien al-guna fruita de postres –del meló a la poma–i,

davant la meva sorpresa (i dels comensals dia-bètics, que no poden menjar pastisseria o co-ses amb sucre), no en tenien cap! Això, a partde la vulneració dels costums mediterranis, hotrobo una completa bestiesa. Animo els res-taurants gironins que incloguin en la seva car-ta de postres si més no la «Poma de Girona» ambla seva denominació.

La pomade Girona

Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Un dels plats tradicionals de la Festa Ma-jor són les pomes farcides (o una altrafruita, com préssecs o peres), dites

també «amb tap» o «de relleno», farcidesamb carn. Aquí us presentem una alternativamés actual a aquest dolç tradicional, que esfa a les cases i als restaurants.

ElaboracióAmb compte traieu el cor de les pomes, ambla punta d’un ganivet esmolat o amb un bui-dador especial. Poseu-les en una plata d’a-nar al forn amb l’aigua, la garnatxa, el sucre i

la canyella. Poseu-les al forn a temperaturamitjana, uns 30 minuts, o fins que veieu quesiguin cuites. Deixeu-les refredar i farciu-lesamb crema catalana.

NotesUn bon truc per evitar que les pomes s’es-patllin en coure-les és fer-hi un petit tall a lapela al seu entorn.– Al líquid de cocció hi podem posar, també,pela de llimona, panses o prunes seques, quehi donen gust i serviran de guarnició.– També ho podeu decorar amb guindes, pin-yons o ametlles picades.– Podeu canviar la garnatxa per un licor–Kirsch, Cointreau, ratafia...– i, si el voleu bensec, suggereixo un calvados (aiguardent depoma) o un Sagardoz basc.

Pomes farcides amb cremaLa recepta

A Torroella de Montgrí i l’Estartit se celebren fins a finals de mesles cinquenes jornades gastonòmiques «La poma a la cuina»

Ingredients

� 4 pomes (decarn ferma, tipusreineta).� 4 cullerades desucre. � Mig canó de

canyella.� Mig got de gar-natxa.� Mig got d’aigua.� Un bol decrema catalana(feta de la maneraacostumada).

AN

IOL R

ESCLO

SA

EEl vi negre Raimat, elaborat amb la varie-tat Cabernet Sauvignon, ens presenta en

aquesta collita 2007 un concepte molt allun-yat del model tradicional al qual ens tenia acos-tumats. Els enòlegs de la firma han aconseguitelaborar un vi modern, molt d’acord amb elsgustos actuals. Així, presenta menys astrigèn-cia i agressivitat, amb aromes i sabors méssuaus. De color roig intens, amb matisos vio-

lacis. Potencial aromàtic alt, amb notes de frui-ta roja com la cirera madura, grosella, vainillai xocolata. En boca, tanins avellutats, sensesensació de sequedat. Persistent, saborós i car-nós. Un gran vi per gaudir-lo sol, per assabo-rir una autèntica Cabernet Sauvignon domadai persistent. Fa un bon maridatge amb un filetde bou amb salsa de moixernons. Preu apro-ximat: 10 euros.

El celler elaborador:Raimat està situat a lafinca del mateix nom ala província de Lleida,dins de la Denomina-ció d’Origen Costersdel Segre, de la qual envan ser fundadors.Pertany actualment algrup Codorniu. L’any1978 va veure la llumla primera collita d’a-quest tipus de raïmque ara ens presentamodern i atractiu. Pera més informació:www.rai mat.es iwww.gi rovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col·leccionisme

En aquests darrers temps, quanla crisi econòmica afecta di-verses capes de la societat, i

quan hi ha qui ha de recórrer a ven-dre patrimoni basat en béns tangi-bles relacionats amb els metalls no-bles, pedres precioses, i d’altres, lescases de compravenda i les de sub-hastes sembla que estan vivint unabona època, amb un nivell detransaccions com poques vegadesen els últims anys s’havia vist. Pelque fa al col·leccionisme d’obresd’art, de peces prohibitives i d’arti-cles antics i rars, és evident que s’a-llunya de les possibilitats del granpúblic, que té això sí, al seu abastl’altre col·leccionisme, el que ano-menem popular, majoritàriamentrelacionat amb el paper imprès.

Però altres objectes confeccio-nats en minerals semipreciosos, enceràmica, en metall, en ivori, enfusta, entre d’altres, poden aplegarla triple atracció: col·leccionisme,ornamentació i inversió. Aquestpodria ser el cas de l’ivori, aquestsdies el present en nombroses subhastes a tra-vés de relleus, escultures, gravats, conjunts, jocsd’escacs i altres tècniques, amb una antiguitaten alguns casos que es remunta fins al segleXVI. Hi ha peces per a tots els gustos i butxa-ques, essent les més populars i barates aquellesanomenades «netsuques», de petit format i ambmotius orientals.

El col·leccionisme de figuretes d’ivori entrade ple en el terreny de l’ornamentació. Es po-dria afirmar que la gent aficionada ho fa per laseva bellesa plàstica més que per una altra cosa;per estar confeccionades en una base noble, iper gaudir d’una qualitat artística força evident.Malgrat la vigilància i la persecució per part dedeterminats països africans dels caçadors fur-tius d’elefants, que han arribat com és el cas deKenya a cremar públicament tones d’ullals aga-fades als depredadors humans, el cert és que elcomerç d’aquest material encara és vigent, es-pecialment a l’Extrem Orient, on els petits vo-ris han arribat en èpoques a ser objectes indis-pensables a l’hora de vestir, i de ser substitutsde les joies més cares.

D’altra banda, l’ivori és mundialment apreciat

per la seva bellesa i ductibilitat. De fet, totes lescivilitzacions antigues, fenicis, grecs, egipcis, ro-mans, bizantins…, el van tenir ben present. Elsullals dels elefants poden medir fins a dos me-tres, i la part més valuosa és la que va des delcentre a la punta de la peça, per ser més com-pacta i sòlida, mentre que el tram anterior ésbuit. En mans d’artistes experts, l’ivori es potconvertir en les més inversemblants figures, in’hi ha que són policromades i pintades, perressaltar la seva plasticitat.

Petites figures, de pocs centímetres i conse-güent preu assequible, es poden trobar en co-merços especialitzats en el col”leccionisme engeneral. Ja en altres nivells, a les cases de sub-hastes es pot aspirar a adquirir obres d’un ma-jor volum, laboriositat i antiguitat. Encara no fapas gaire anys que objectes relativament co-muns i d’utilitat diària fets amb ivori, com arales boles de billar, els obrecartes, les pintes, elsbotons i d’altres, ens eren ben familiars. Comha passat amb altres matèries primeres, com lafusta, el metall o el suro, els productes plàsticshan pres el relleu de manera inexorable als ma-terials més naturals i de tota la vida.

Figuretes

Els col·leccionistes d’aquestes peces, que sovint tenen un valoreconòmic molt alt, s’hi dediquen sobretot per la seva plasticitat

d’ivoriXavierRomero

Quan va veure Tarradellas al balcó, acla-mat per la gentada, va recordar el seu

germà. Quants, com ell, ploraven amb llà-grimes dels que ja no hi eren?

Joan Mon Bascós va néixer a Santa Colo-ma de Farners el 1868 i va estudiar Dret a laUniversitat de Barcelona. Quan tenia 28 anysva obrir despatx a la capital catalana i demica en mica es va anar forjant un prestigimés que rellevant. Mon Bascós era un homede profundes conviccions catalanistes i ca-tòliques. Això va fer que formés part de laUnió Catalanista, primer, i de la Lliga de Ca-talunya més tard. A més era membre de laLliga Espiritual de la Mare de Déu de Mont-serrat. Així mateix va col·laborar amb la pe-riòdic La Renaixença en diverses ocasions.

Joan Mon Bascós va morir el 1919 quantenia 51 anys. A partir d’aquell moment, elseu nebot, Joan Mon Pascual, es va fer càrrecdel bufet. També colomenc d’origen, havianascut el 1892. Des dels seus temps d’uni-versitari havia demostrat una enorme capa-citat de treball. Es va llicenciar en Dret i enFilosofia i Lletres; i el 1916 va doctorar-se enDret i Ciències Socials. Seguint el tarannà ca-talanista del seu oncle, es preocupà perqüestions del dret català i va esmerçar moltsesforços en la seva codificació, juntamentamb Guillem M. de Brocà i Francesc de P.Maspons i Anglasell, tots ells juristes de re-nom. Pel que fa a Mon Pascual, va publicardiversos assajos sobre la successió de béns,com ara Heretaments prelatius i El herada-miento universal. No obstant això, durant elfranquisme va decantar-se més cap a qües-tions vinculades al dret laboral, com ho de-mostra el fet que el 1957 va editar Legisla-ción de accidentes del trabajo i l’any següentLa nueva legislación de procedimiento la-boral. És més que possible que aquest can-vi d’orientació professional fos causat per larepressió de la dictadura, que ell va poderviure molt directament, ja que el seu germà,Lluís Mon Pascual, fou afusellat el 1939. Comexplica l’historiador Josep Clara a Giro na1939: quatre sentències de mort, les raonsd’aquesta execució eren inconsistents. Se l’a-cusava de re bel·lió mi-litar pel sol fet d’haverestat alcalde de SantaColoma en temps de laguerra i haver militat aEsquerra Republicana.Va ser una de les con-demnes a mort quemés va colpir la socie-tat de l’època.

Josep Mon Pascualva morir quaranta anysmés tard que el seugermà, el 1979; l’anyque Catalunya va re-cuperar l’autonomiaperduda quatre dèca-des abans per la forçade les armes.

Joan MonBascós

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

RaimatCabernet Sauvignon 2007

Tendències


1Top estampat iamb incrusta-cions, Kookaï.2Camisolaestampada,Odd Molly.3Samarreta amblluentons,Armand Basi.4Vestit de flors,Mango.5Diadema,Accessorize.6Collaret,Accessorize.7Faldilla de plo-mes, Mango.8Faldilla ambbrocats, Mango.9Fermalls deforma animal,Accessorize.10Peep toes devellut ambpedres deSwarovski,UrsulaMascaró.11Charm,Escapulario.12Anell amb robíenvoltat de pavéde brillants irobins i anellamb turmalinacentral, brillants isafirs, Rabat.13Braçalet,Accessorize.

1 2 3

5

4

8

9

10

11

12

13

6

7

TEXT: ANA RODRÍGUEZ

En aquest cas, «menys no és més», al contrari: recupera el «look» de la MariaAntonieta de Sofia Coppola i envolta’t de brocats, teixits i detalls brillants,

plomes i estampats florals. Tot és vàlid per a una de les tendènciesque continuen més vives que mai i que reapareixen amb força per a la

temporada de tardor/hivern que acabem de començar. Visca el barroquisme!

Potser perquè s’acosta el canvi oficial dedècada i sempre ve gust posar-se apo-calíptic, però el cas és que Hollywood

torna a fixar-se en les invasions alienígenescom a reclam comercial. Mentre creixen elsrumors sobre una seqüela d’IndependenceDay, i a l’espera del que doni de si l’esperat(i enigmàtic) Super 8 de J.J. Abrams, ja correper Internet el tràiler d’una cinta fantàsticaque podria donar la campanada a la carte-llera del proper Nadal. Es tracta de Skyline,un relat de ciència-ficció que flirteja amb elcinema de terror i que documenta una es-tranya invasió a Los Angeles.

La cosa comença així: sense previ avís, unconjunt de nausespacials d’aspec-te molt barroc sesituen damunt dela ciutat i comen-cen a absorbir (li-teralment) elstranseünts. Unaabducció massivade terrestres que no sembla afectar tothomde la mateixa manera. Així, un grup de su-pervivents haurà d’iniciar una cursa a con-trarellotge per descobrir com es pot aturarl’atac, però la veritat els obligarà a acceptaralgunes coses d’ells mateixos que no els agra-daran.

Els directors de Skyline són els germansColin i Greg Strause, provinents del món delsefectes visuals (de fet, un altre títol similar aaquest, Battle: Los Angeles, els té com a as-

sessors en aquesta matèria) i realitzadors dela descafeïnada seqüela d’Alien vs. Predators.El més cridaner de la seva nova pel·lícula ésque, malgrat la vistositat del punt de partida,s’aposta per mantenir bona part de la tensiónarrativa en espais tancats. Després de mos-trar l’arribada de les naus, Skyline va deta-llant els esforços de diversos personatges perevitar l’abducció i esbrinar com fer fora elsinvasors. Aquesta opció farà que molt pro-bablement el film s’assembli més a un capí-tol d’Expediente X que no a les exhibicionsde pirotècnia de Roland Emmerich, la qualcosa no deixa de resultar més que lloable.

Un altre punt fort del film és que els ger-

mans Strause semblen haver renunciat vo-luntàriament a qualsevol estrella en el repar-timent i s’han decantat per intèrprets més mo-destos –però solvents, val a dir-ho– com EricBalfour (vist a la sèrie 24 i en pel·lícules in-dependents com Lie with me), Scottie Thomp-son, David Zayas, Donald Faison, BrittanyDaniel, Crystal Reed, Pam Levin, Phet Maha-thongdy, Tanya Newbould, J. Paul Boehmero Neil Hopkins. Skyline s’estrenarà al nostrepaís el proper mes de desembre.

El terror ve de

l’espaiHollywood torna a fixar-se en les invasions alienígines: ja

circula per Internet el tràiler de «Skyline», que relata l’arribadade naus que es dediquen a l’abducció massiva d’humans

TEXT: PEP PRIETO

Cinema

16 DominicalDiumenge 10 d’octubre de 2010

Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - [email protected]

Ara ens trobareu a

TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…

Sense estrellesEntre els actors solvents però poc coneguts

que han elegit els germans Strause, directorsdel film, hi ha Eric Balfour i Scottie Thompson

El equipo A

Director: Joe Carnahan.Intèrprets: Liam Neeson,Bradley Cooper.Distribuïdora: Fox.Durada: 117 minuts.Per més que davant d’unproducte com aquest sem-pre hi ha la temptació deriure’s del que no toca, laveritat és que es tracta d’unfilm d’acció molt digne, ben

rodat i millor muntat (atenció a la seqüència del’assalt a un comboi militar, realment esplèndida)que no busca altra cosa que distreure el personal.La cosa guanya, a més, si se la compara amb lasèrie que l’ha inspirat, entre d’altres coses perquèJoe Carnahan renuncia a sermons moralitzants iva directe al gra. Pel que fa al repartiment, el millorés Bradley Cooper, a qui se li nota que s’ho estàpassant tan bé com un nen. P. P.

El Super Canguro

Director: Brian Levant.Intèrprets: Jackie Chan,Billy Ray Cyrus.Distribuïdora: Aurum.Durada: 94 minuts.De la suma aproximada dePoli de guardería i Un can-guro superduro no en podiasortir altra cosa que aquestinfame vehicle de lluïment

per a Jackie Chan que fa vergonya aliena en mésd’una ocasió (diguem-ho clar: aquest home ja noestà per a grans coreografies d’arts marcials) i, asobre, execra un discurset sobre la unitat familiarque no figuraria ni en un full parroquial. Tot plegatno sorprèn venint de Levant, especialitzat a carre-gar-se bons materials de partida com Los Picapie-dra o Un padre en apuros. P. P.

Un funeral de muerte

Director: Neil LaBute.Intèrprets: Chris Rrock,Martin Lawrence.Distribuïdora: Sony.Durada: 92 minuts.Quin sentit té fer un «rema-ke» pràcticament literal dela magnífica comèdia deFrank Oz tres anys desprésde la seva estrena? Doncs

cap ni un. Però segurament el senyor Rock, tambéproductor, va pensar que el públic afroamericà liagrairia el gest. En qualsevol cas, tot i la seva àni-ma de fotocòpia, la cinta funciona per inèrcia, jaque l’original era tan bo que costaria molt d’espat-llar-lo. Esperem que el senyor LaBute ens expliquialgun dia com es va deixar entabanar d’aquestamanera. P.P.

El circo de los extraños

Director: Paul Weitz.Intèrprets: John C. Reilly,Josh Hutcherson.Distribuïdora: Universal.Durada: 109 minuts.L’actual onada actual defantàstic juvenil centrat envampirs i altres criatures lle-gendàries ha provocat la

saturació del mercat fins al punt que passen des-apercebuts els que menys s’ho mereixen. És elcas d’aquest notable relat iniciàtic sobre un ado-lescent que entra en contacte amb un circ ambu-lant i no triga a descobrir que és l’immortal hereud’un llinatge de vampirs. Més seriosa del que apa-renta i francament distreta, compta amb secunda-ris tan solvents com Salma Hayek. P.P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Luis MiguelLuis Miguel 2 � Para no verel final M-Clan3 � Going backPhil Collins 4 � BSO CampRock 2: The finaljam Diversos 5 = One loveDavid Guetta

REGNE UNIT

1 � Science &Faith The Script 2 � RecordCollection MarkRonson & TheBusiness Intl 3 � Going backPhil Collins4 � Reach forthe skies CentralBand of The RAF5 � Tiger suit KTTunstall

ESTATSUNITS

1 � You getwhat you giveZac Brown Band 2 � Hands allover Maroon 5 3 � A thousandsuns Linkin Park 4 � A yearwithout rainSelena Gomez &The Scene 5 � Guitar hea-ven: The grea-test guitar clas-sics of all timeSantana

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

MATALÀSANUK

encoixinat amb viscoelàstica

a partir de 240 €L’ART DEL DESCANS

La llegendàriaLiza Minnelli,que ha con-

quistat el mónamb les seves vi-brants interpreta-cions, mostra elseu costat més ín-tim a Confession,el seu nou disc, enel qual ha plasmatels seus temes pre-ferits acompanya-da pel seu insepa-rable pianista BillyStritch. L’àlbumestà compost perconeguts clàssicsnord-americanscom At last, que enla dècada de 1940van gravar estre-lles com Nat KingCole i que es va es-coltar durant el so-par d’inauguraciódel mandat delpre sident Barack Obama fa dos anys, i All theway, popularitzada per Frank Sinatra el 1957,així com altres menys coneguts.

«Són cançons que vaig aprendre a través dela meva vida i que jo estimava», ha dit la can-tant, de 64 anys, sobre el seu primer àlbum d’es-tudi en catorze anys, i que va gravar a princi-pis de 2010 mentre es recuperava d’una cirur-gia de genoll que la va obligar a cancel·lar pre-sentacions i a guardar repòs absolut. «Era tími-da de nena i les cançons deien el que jo no sa-bia dir», afegeix l’artista, que confessa que denena s’entretenia aprenent les lletres de les can-çons. «Era fascinant», assegura.

Algunes de les cançons es remunten a la sevainfància, quan, sent una nena, la llar dels seuspares, Vincent Minnelli i Judy Garland, era elpunt de trobada d’altres llegendàries figurescom els compositors Irving Berlin, Ira Gerwis-hin, que va ser el seu padrí, i Oscar Levant, quea més era actor. «Tothom anava a casa meva ijo no sabia que això era poc comú, eren visi-tes informals», comenta Minnelli sobre el seunou projecte musical, que també inclou temesque solia cantar amb amics en vetllades queacabaven al voltant d’un piano.

Minnelli, que ha descrit la seva forma de can-tar en aquest àlbum com «íntima i sexy», sostè

que no va ser difícil elegir els temes. «Són can-çons que estimo, que quan les sents recordesquan les vas escoltar la primera vegada i quèestaves fent», apunta la cantant.

Per a aquest àlbum, l’estrella de Cabaret,guanyadora de tots els grans premis de l’espec -tacle als Estats Units (un Oscar, un Emmy, unGrammy i un Tony), també ha elegit He’s atramp, que va escoltar a la pel·lícula de DisneyLa dama y el vagabundo, un tema que li en-canta i que en la història del film interpreta unagosseta pequinès. També I must have that man,que va escoltar cantar a la seva padrina, l’ac-triu, cantant i escriptora, Kay Thompson.

La icònica cantant admet que una part fona-mental en aquest projecte és el seu pianistaStritch, al qual la uneixen vint anys de feina encomú i que la va motivar a realitzar-lo. Minne-lli, que es veu encara molt temps sobre els es-cenaris, es manifesta encantada de la respostapositiva que ha trobat per al seu nou projectei apunta que al celebrar sis dècades als esce-naris potser el millor de la seva carrera no hoha fet encara. «Només faig el millor que puc»,diu la recordada Sally Bowles, personatge alqual va donar vida a Cabaret, al temps que as-segura que de la seva carrera li agrada «fer detot», però que estima «els espectacles en viu».

més íntimaLa LizaLa llegendària cantant nord-americana reuneix a «Confession»

algunes de les cançons que més li han agradat de sempre

Novetats

Linkin Park: «Thousand...»

La banda californiana Linkin Park celebra el desèaniversari de la seva carrera amb Thousandsuns, l’àlbum més experimental fins avui delsambaixadors del rapcore. «Ens vam plantejar feralguna cosa diferent, usar instruments diferents.Crec que el nostre anterior disc (Minutes to mid-night, 2007) va ser el principi d’aquesta explo-ració de nous sons i amb aquest ens vam pro-posar encara més fer coses fora del que estemacostumats», diu el bateria Rob Bourdon.

Maibell & The MisfiresLa música té un gran exemple del seu caràcterintegrador a Maibell & The Misfires, un grup fi-nès que ataca el rockabilly com si els seus qua-tre membres haguessin nascut a Memphis.«Som “rockers” de cap a peus. Els nostres he-rois són els paios que van inventar el so clàssic,Johnny Burnette, Elvis Presley o Gene Vincent.Però també ens agraden els artistes que van ferun pas endavant als 80, com Brian Setzer o Ro-bert Gordon», explica el guitarrista Kari Kunnas.

Rulo y la Contrabanda

Señales de humo és el títol del disc que Rulo yla Contrabanda han gravat per als amants delrock and roll. Són onze cançons que barregenrecords, amors, desamors, frivolitats i, sobretot,la passió per la música de l’exlíder del grup LaFuga. Rulo deixa enrere així culebrons per laseva sortida de La Fuga i un any sense parau-les. Un silenci del qual han sortit ara aquestesSeñales de humo amb les quals el cantant es-pera que els seus seguidors «se sentin bé».

Merche: «Acordes de mi...» La cantautora gaditana Mercedes Trujillo, Mer-che, publica el seu cinquè disc, Acordes de midiario, «una mena de dietari musical» amb elqual la cantant evoluciona cap a sons més prò-xims al «soul, arenbi i rhythm and blues». «Sónhistòries senzilles, quotidianes, que a tots enspoden passar en aquesta vida», comenta Mer-che. «Quant a l’estil, sempre intento oferir algu-na cosa nova, en aquest cas un petit gest decomplicitat al soul i al rhythm and blues».

TEXT: RUTH E. HERNÁNDEZ BELTRÁN FOTOGRAFIA: SETH BROWARNIK

10 d’octubre de 2010

La presentacióEl nou C-Max a GironaGirvisa ensenya en exclusiva el nou monovolum compacte de Ford, el Focus C-Max

La novetatEncara més ràpidEls Audi TT RS compten amb unnou canvi S tronic de 7 velocitatsque millora les prestacions

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

Amb l'arribada dels S 63 AMG i el CL 63 AMG, Mercedes-Benz ini-cia una nova etapa en l'estratègia de propulsors «AMG Perfor-mance 2015». Es tracta del pas endavant de la divisió més espor-tiva i radical de la firma alemanya, amb l’objectiu d'unir eficiència irespecte per al medi ambient en un entorn d'espectaculars pres-

tacions. Per a això han desenvolupat una innovadora motorització V8 des-tinada a aquests cupè i berlina, autèntics referents de la major exclusivitat

Mercedes-Benz.

Injecció directa i dos turbosEl nou motor V8, amb denominació interna M 157, és un exemple d'efi-ciència i impressiona amb una llarga sèrie de detalls tecnològics d'avant-guarda. El motor AMG V8 biturbo de 5,5 litres desenvolupa una potència

nominal de 544 CV i un parell motor màxim de 800 Nm. En combinació ambel paquet AMG Performance, aquests valors augmenten fins als 571 CV i

900 Nm.

LUXE I ESPORTIVITATTecnologia exclusiva AMG. A l'interior de l’S 63 AMGes troba un tauler de control AMG de nou dissenyamb una pantalla de grans dimensions almig.L'entapissat de sèrie és de cuir, un materialque es troba en diferents elements de l’interior;altres materials de primera qualitat que hidestaquen són la fibra de carboni. Un altre delsatractius elements de sèrie és el sistema de soBang & Olufsen BeoSound AMG.

Diari de Girona

Gràcies a aquest desmesurat potencial, tots dos models obtenen prestacions ex-cel·lents, al nivell d'un automòbil esportiu: els dos models V8 acceleren de 0 a 100 km/hen 4,5 segons, i la velocitat màxima està limitada en els dos casos per via electrònica a250 km/h. Amb el paquet AMG Performance, l'sprint fins a la cota dels 100 km/h acabaals 4,4 segons. La velocitat màxima -limitada per via electrónica- és de 300 km/h.

Amb un consum de combustible de 10,5 litres als 100 quilòmetres en el nou cicle nor-malitzat europeu (una xifra prou reduïda si es té en compte el potencial del bloc-, l’S 63AMG i el CL 63 AMG precisen 3,9 litres menys que els models antecessors amb motoratmosfèric AMG V8 de 6,3 litres. Aquests paràmetres exemplars de consum es deuenen bona part a la funció de parada i arrencada incorporada de sèrie.

La transmissió de força s'encomana en els dos models al canvi esportiu de doble em-bragatge de 7 velocitats Speedshift MCT AMG, utilitzat exclusivament per aquesta es-portiva divisió de la firma alemanya, i que ja van estrenar els SL 63 AMG i E 63 AMG.

Nova imatge per al CL 63 AMGEl nou disseny fa que el CL 63 AMG sembli més atlètic. El capó, els fars, la graella del

radiador, els pilots del darrere i el nou kit estètic AMG n’accentuen el dinamisme. Hi des-taca el frontal de forma de fletxa i la forma dinàmica dels fars, que inclouen ara de sè-rie l’Intelligent Light System, que inclou fars bixenó amb enllumenat actiu, fars de ca-rretera automàtics i fars diürns de díodes lluminosos. Al parafang davanter s’hi trobenels distintius «V8 Biturbo».

Un element nou del disseny són les llandes d'aliatge AMG de ràdios triples de colorgris titani i polides amb pneumàtics de mida 255/40 i 275/40 R 19. A l'interior hi desta-ca el volant esportiu AMG amb lleves de canvi d'alumini platejat. També és nova la pan-talla d'inici «AMG V8 Biturbo» a la taula de control AMG. També s’ofereix un nou equi-pament opcional, l’Splitview per al sistema multimèdia Comand.

L'equipament de sèrie del CL 63 AMG inclou amb efecte immediat en aquesta novaversió la direcció directa, Torque Vectoring Brake i funció d'estabilització enfront del ventlateral. La direcció directa amb desmultiplicació variable de l'engranatge en funció del'angle de gir del volant assegura una resposta més directa a l’hora de traçar un revolt:en poques paraules, més plaer de conducció i més seguretat a bord d'aquest exclusiuCL. DdG

Motor


de luxe

Mercedes-benz

Motor


Diari de Girona

De la mà de Girvisa, el públic gironí vapoder conèixer abans que ningú lesformes de la nova fornada del popu-lar monovolum compacte de Ford, elFocus C-Max. El mes passat, el con-

cessionari gironí va destinar un lloc preferenta les seves instal·lacions per a la presentaciódel vehicle i, alguns dels seus clients, van te-nir l’oportunitat de fer un primer tast en formade petites proves de conducció per la capitalde la província. Tota una novetat, ja que el noumodel de la firma nord-americana sortirà almercat a principies del mes que ve.

Dues configuracionsTot i que a Fornells de la Selva només es va

poder comprovar les línies d’una de les ver-sions –la de cinc plaçes–, el C-Max també ofe-rirà, amb la denominació Grand C-Max, unacarrosseria per a set ocupants.

Les seves línies no han canviat excessiva-ment respecte a les del model que encara estroba a la venda. A Ford han seguit apostantper la filosofia «Kinetic Design» i el resultat ésmolt semblant al prototip «Iosis Max» que esva mostrar al Saló de Barcelona 2009. En re-sum, en estil que actualment impregna tots elsmodels de la gamma i que aposta per unesformes punxegudes per a la carrosseria, enforma de falca, i unes línies de tensió molt mar-cades. El canvi més important es troba en elseu habitacle.

En les dues versions, el conductor es trobaenlairat, amb la qual cosa obté una bona vis-ta de la carretera; el canvi també s’ha enlairati així es troba més a prop del volant. Tots elselements de l’interior són nous i el taulell s’hadistribuit en forma d’ala, on destaca l’interfícieHMI de Sony. La capacitat del maleter, on nohi ha roda de recanvi ja que s’aposta per unkit per reparar les punxades, varia entre els432 i els 1.723 litres en el model més petit; ientre els 92 i els 1.742 en la versió Grand C-Max.

La seva variant més reduïda, que manté elspesos i les mides del seu predecessor, es po-drà adquirir amb dos motors de benzina: 1.6Ti-VCT de 105 CV (17.850 euros amb l’aca-

bat Trend) i 1.6 Ecoboost de 150 CV (21.900euros amb l’acabat Titanium).

Per als amants dels blocs dièsel, Ford tam-bé compta amb un catàleg força atractiu. Lallista comença amb l’1.6 TDCi de 95 CV (a par-tir de 19.950 euros), continua amb el 1.6 TDCide 115CV (20.950 euros) i acaba en el reco-negut motor dièsel 2.0 TDCi de 140 CV(23.700 euros amb l’acabat Titanium).

Pel que fa a la versió de 7 plaçes, el GrandC-Max té un preu mínim de 19.500 euros (motor benzina 1.6 de 105 CV i acabat Trend).Les motoritzacions més potents costen 22.300 euros (1.6 TDCi de 115 CV i acabat Trend),23.250 (1.6 Ecoboost de 150 CV i acabat Ti-tanium), 25.050 (2.0 TDCi de 140 CV). DdG

.

Citroën Xantia 1.8. AC DA TC Any 93 950 €Citroën Xsara 1.6 VTS. AC DA TC Any 01 2.000 €Hyundai Accent 5p 1.3 GLS. AC DA TC Any 97 1.600 €Peugeot 306 XS 1600. AC DA TC Any 96 1.700 €Seat Arosa 1.0. DA Any 99 1.500 €Volkswagen Polo 1400. DA Any 96 2.100 €Citröen Xsara VTS TD. AC DA TC Any 99 1.800 €Citroën ZX Diesel. AC DA TC Any 96 1.150 €Hyundai Lantra 1.9 D. DA AC TC Any 99 1.950 €Opel Astra 1.7 CDT DI 100 cv. AC DA TC ABS Any 03 5.500 €

Opel Kadet 1700 Diesel. Any 88 800 €Peugeot 306 1.9D Break. AC DA TC ABS Any 00 2.900 €Seat Cordoba 1.9 Diesel. DA TC Any 99 2.300 €Skoda Octavia TDI 110. Any 99 2.600 €Mitsubishi Pajero 2.5 TDI. AC DA TC Any 92 4.900 €Nissan Terrano II 5p TDI. AC DA TC ABS Any 02 9.500 €Renault Scenic RX4. Clima. DA TC ABS Any 00 6.000 €Suzuki Jimmy 1.3. DA AC Any 00 6.800 €Renault Kango 1.9 D. AC DA TC Any 04 4.500 € consultar

Peugeot Partner 1.9 D. AC DA Any 06 6.000 € consultar

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Primícia a Girona FORD FOCUS C-MAX

Diari de Girona

L’atractiva gamma d’Audi ha fet unpas endevant amb la incorpora-ció de la caixa de canvi S tronicde 7 velocitats en els TT RS Cupèi TT RS Roadster, disponibles fins

ara únicament amb canvi manual de sisvelocitats. La rapidesa de funcionamentde la caixa de canvis S tronic de doble em-bragatge emfatitza el rendiment dels TTRS, que ara són capaços d’accelerar mésrapidament i, la reducció de consum, per-metrà al TT RS baixar dels 200 gr/Km d'e-

missions de CO2, per la qual cosa en tri-butaran a un 9,75% en comptes de a un14,75% en concepte d'Impost de Matri-culació.

La caixa automàtica és un gran com-plement per al motor de 5 cilindres i 340CV, encara que aquesta ha hagut de serreforçada per suportar l’empenta delmotor 2.5 TFSI, que arriba a450 Nm de parell màxim.Amb una marxa mési desenvolupa-

ment final més llarg que a la caixa ma-nual, la nova caixa de canvis S tronic perals Audi TT RS combina dinamisme i efi-ciència. Bona prova d'això són els 4,3 se-gons que necessita l’TT RS Cupè per ac-celerar fins als 100 km/h sortint des de pa-rat (4,4 en el TT RS Roadster), fet que su-posa una espectacular rebaixa de 3 dè-

cimes respecte a la versió amb canvi ma-nual. La velocitat màxima està autolimi-tada electrònicament a 250 km/h, però elsclients poden sol·licitar una modificaciód'aquesta ampliació fins als 280 km/h. Lesxifres de consum per al Cupè S tronicquattro són de 8,5 l/100 km de mitjana (8,6l/100 km en el Roadster), rebaixant 0,7l/100 km el consum mitjà homologat en el

cas de la variant Cupè amb caixamanual. DdG

AUDITT RS

Motor


Eficiència automàtica

22 PublicitatDiumenge 10d’octubre de 2010

Opel Zafira 1.8Any 99Impecable. Llandes d’alumini,antiboira, A/A, A/E.

3.200 €

Opel Vectra SW 1.9 CDTIAny 05Llantes, antiboira, telèfon

9.200 €

Citroën Xsara Picasso 2.0 HDIAny 04climatitzador

5.700 €

Audi A4 2.0 TDI 140 cvAny 05Impecable. Full equip

16.800 €

Opel Zafira 1.9 CDTIAny 06Cosmo full equip. 70.000 km

14.300 €

Opel Agila Cosmo. 1.3 CDTI70cv. 5 portes.Any 06

6.000 €

Citröen C3 1.1 AudaceSensors pluja/llum, Kit elèctric,control de velocitat

7.500 €

Ford Focus C-Max 1.6 gasolinaAny 05Pocs quilòmetres, impecableEquipament elèctric

7.200 €

Peugeot 107 1.4 HDI 70 cvAny 08AA, EE, TC, CD, DA

7.900 €

Citröen Berlingo/Peugeot Part-ner. 1.9 D. 70cv. combi + porteslaterals. A/A, D/A.Any 07

7.300 €

Peugeot 406 2.0 SR. aut. 4 portes. Impecable. Full equip. Pocs Km. Any 03

4.800 €

Opel Frontera 2.2 DTI 120 cv.4x4, 5 portes, pellAC, DA, TC, AE, defenses,llandes, fars antiboira

9.500 €

Ford Fiesta 1.4 TDCIAmbient AC, AE, TCAny 07

7.200 €

Honda Accord 1.8 LS VTEC, 4 portesAny 02A/C, T/C, E/E

4.500 €

Citroën C4, 3 portes 1.6 HDI110cv. collection. Any 07

10.200 €

Seat Ibiza 1.4 TDIAny 065 portes, equipament elèctric

7.100 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

Publicitat 23 Diumenge 10

d’octubre de 2010

d’octubre de 2010 PÀGINES 4 i 5 Dominical · 2010. 10. 9. · Els nens i nenes ja se saben el...

Documents

Transcript of d’octubre de 2010 PÀGINES 4 i 5 Dominical · 2010. 10. 9. · Els nens i nenes ja se saben el...