PICO della MIRANDOLADe la dignitat de l´home

JOAN LLUÍS VIVESFaula de l´home

DELOS

m

PICO della MIRANDOLA

DE LA DIGNITATDE L’HOME

JOAN LLUÍS VIVES

FAULA DE L’HOME

Edició i traducció a càrrec de ANDREU GRAU

Col·lecció DELOS: Clàssics de l’Ètica

PROTEUS

m

Direcció editorial: Miquel Osset HernándezDirecció de la col·lecció: Alicia García RuizDisseny gràfic de la col·lecció: CanalGràfic

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del«copyright», sota les sancions establertes a la llei, la reproducció total o parciald’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractamentinformàtic i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públics.

Primera edició: Novembre 2008

©Traducció i pròleg: Andreu Grau i Arauper aquesta edició: Editorial Proteus

c/ Rossinyol, 408445 Cànoves i Samalúswww.editorialproteus.com

Dipòsit legal:ISBN: 978-84-936319-4-9

Imprès a Espanya - Printed in SpainRomanyà Valls S.A. - Capellades

©

Pico della MirandolaDe la dignitat de l´home

Joan Lluís VivesFaula de l´home

m

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ, PER ANDREU GRAU . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

El Renaixement . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

L´humanisme italià del segle XV . . . . . . . . . . . . . . . . . . .15

Pico della Mirandola (1463-1494) . . . . . . . . . . . . . . . . . .18

La Oratio de hominis dignitate . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25

L´humanisme del segle XVI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

Joan Lluís Vives (1492-1540) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31

Faula de l´home . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

Edicions de l´Oratio de hominis dignitate de Giovanni

Pico della Mirandola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

Estudis sobre Giovanni Pico della Mirandola . . . . . . . . .42

Edicions de la Fabula de homine de Lluís Vives . . . . . . . . 42

Estudis sobre Joan Lluís Vives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

DE LA DIGNITAT DE L´HOME . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

FAULA DE L´HOME . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

m

INTRODUCCIÓ

Andreu Grau

m

EL RENAIXEMENT

El Renaixement es presenta com una reacció delque es fa i es pensa en l’època anterior: l’Edat Mit-jana, en els diversos ordres de la vida humana i social.La ruptura de la unitat eclesiàstica que es va produiramb el Cisma d’Occident (1378-1417) no va estarmancada de conseqüències socials i culturals, com sónara la debilitació del poder del Papa, una certa libera-litat en els costums a causa del trontoll de l’autoritat ide la decadència de la teologia escolàstica. La caigudade Constantinoble en mans dels turcs otomans el1453 deixarà l’Occident cristià intranquil. El desco-briment d'Amèrica el 1492, a més de confirmar hipò-tesis geogràfiques i de constatar l’expansió marítima iel perfeccionament en la tècnica naval, suposaràl’ampliació del món conegut.El Renaixement és una època de gran activitat, en

la qual la tradició escolàstica es resisteix a sucum-bir i els corrents humanistes fan el possible perimposar-se. Tanmateix, com molt bé sosté UmbertoEco, «no hem de pensar que el pas de l’Edat Mitjanaal Renaixement fos una ruptura brusca i un canviradical de paradigma.» Més que per la racionalitat

13

crítica de l’home i pel seu esperit laic, l'època renai-xentista es caracteritza pel seu ànim de llibertat i demundanitat, difícil de trobar explícitament enl'àmbit del pensament medieval, almenys enl’anterior al segle XIV.La producció renaixentista és un assaig per conèi-

xer i dominar la natura amb plena autonomia respectedels prejudicis religiosos i dels principis teològics. Elscorrents naturalistes no amagaran el seu fervor per lesteories materialistes de l’antiguitat i pels enfocamentsantropològics. El teocentrisme defensat pels grans sis-temes teològics medievals anirà perdent força davantde les tendències espiritualistes, místiques i cristocèn-triques que començaran a manifestar-se en la BaixaEdat Mitjana, i de l’antropocentrisme que acabaranimposant els humanistes. Aquest canvi ideològic, però,no afectarà la visió de Déu i dels seus atributs, ja quese seguirà presentant-lo com el Creador i el Conser-vador de l’univers.S’intentarà recuperar la grandesa humana dels ideals

del món clàssic, però també es farà el possible per supe-rar, segons Eco, el racionalisme medieval amb formesde fideisme molt més apassionades 1. L’obra espiritual imaterial dels homes de l’antiguitat és el que es preténrecuperar, especialment la dels monarques, savis, heroisi profetes. Moisès, Sòcrates, Alexandre o Jesús en seran

14

ANDREU GRAU

1 Per a les dues cites d’Umberto Eco, vegeu Art i bellesa en l’estètica medieval,Barcelona, Edicions Destino, 1990, p. 211.

Introducció

15

un exemple. S’admira el seu caràcter moral i la sevapostura personal davant del món, els quals es recullenen la literatura o s’expressen en les formes artístiques;però, sobretot, s’exalta la força o la virtut de la sevapersonalitat. Sobre la base de la moral cristiana, es valo-ren uns ideals humans del món clàssic que es mirad’acordar amb aquell sentiment de la individualitatimpulsat pel nominalisme de la Baixa Edat Mitjana iencertadament representat en les obres artístiques deLeonardo da Vinci (1452-1519), Miquel Àngel (1475-1564) i Rafael (1483-1520). El renaixentista, ambimatges i relats, mirarà d’exposar aspectes de la vidahumana censurats o silenciats a causa de la fèrria con-cepció teocràtica de l’existència i de l’austera pietat cris-tiana de l’època anterior.

L’HUMANISME ITALIÀ DEL SEGLE XV

Si bé el mot «humanista» (italià: «umanista») ja haviaestat emprat en el segle XV, el de «humanisme», encanvi, és de generació moderna. Es tracta d’un cul-tisme proposat pels historiadors alemanys a l’inici delsegle XIX. L’humanisme es pot tenir com un correntintel·lectual d’elit o com un component de pensamentque es dóna en el renaixement europeu. El seu origens’ha d’anar a cercar en dos grans escriptors italians delsegle XIV: Francesco Petrarca (1304-1374) i Giovanni

m

16

ANDREU GRAU

Boccaccio (1313-1375). El seu objectiu és l’estudi delssabers relatius a la humanitat, és a dir, el grup menorde les liberales artes: la dialèctica, la retòrica i la gra-màtica, i disciplines o coneixements com la història, lapoètica, l’ètica o la política.Parlem de dues generacions d’humanistes: la del

segle XV, que vol oferir una imatge de l’home comun ésser que tendeix a la divinització; i la del XVI,que mirarà de mostrar més la seva humanitat. Repre-sentants de la primera generació foren, entre altres,els italians Lorenzo Valla (1407-1457), MarsilioFicino (1433-1499), Pico della Mirandola (1463-1494), Pietro Pomponazzi (1462-1524) i AngeloPoliziano (1454-1494), l’holandès Rudolf Agricola(1443-1485) i el portuguès Lleó Hebreu (1460-1535). Les grans corts d’Europa veuran l’humanismeamb bons ulls i la burgesia el tindrà com una forçafavorable a la seva consolidació com a classe social.Papes, Reis, consellers, eclesiàstics, diplomàtics isecretaris defensaran les seves propostes; només hemde veure les actuacions de Coluccio Salutati, Leo-nardo Bruni, Llorenç el Magnífic o Ercole I d’Esteper adonar-nos de l’adhesió als nous ideals. Cosme deMedicis, tenint com a punt de referència l’escola dePlató, funda l’acadèmia de Florència el 1459. Al’expansió d’aquesta eufòria intel·lectual, hi contri-buirà, sens dubte, la invenció de la impremta el 1450pel part del ferrer alemany Johannes Gutenberg(1400-1468).

m

Una de les característiques culturals de l’humanismeés l’estudi enfervorit de l’antiguitat clàssica pagana enels àmbits de la literatura i de les belles arts, però, almateix temps, també ho és de la doctrina cristianaprimitiva. Calia aprendre llengües antigues (caldeu,hebreu, grec, llatí clàssic...) per poder estudiar elsmanuscrits d’èpoques passades. Florència s’havia posatal capdavant del moviment de restauració dels estu-dis grecs; es creia de debò que aquesta llengua eral’autèntica via per arribar a una forma de vida civilit-zada. Es fan també esforços per depurar el llatí, és a dir,per escriure’l amb la claredat i la bellesa pròpia de lesformes clàssiques. S’hi afegia, a aquests estudis, el delsoriginals de les Sagrades Escriptures, fet que obeïa unadoble raó: necessitat d'anar a cercar les fonts i els orí-gens del pensament cristià, i justificar una alternativaa la teologia tradicional. Aquest canvi, el refermaran elsestaments de l'Església, conscients de la necessitatd'una reforma. Aquestes activitats culturals i educati-ves tindran com a finalitat oferir una imatge nova ipositiva de l’home en tots els aspectes.Les crítiques dels humanistes menen a la necessitat

d’introduir canvis efectius que s’adaptin als nous tempsi als nous coneixements. De mica en mica, es van pro-duint transformacions en les tècniques educatives: elstextos mnemotècnics se substitueixen per uns de méscientífics i raonats, i es recorre als autors clàssics com aautoritats i com a exemples de bona lletra. Si l’escolàsticas’havia centrat només en un grup de clàssics que consi-

Introducció

17

18

ANDREU GRAU

derava apropiats o adaptables a la seva doctrina, elshumanistes tendiran a presentar un ampli marc d’obresclàssiques i a introduir comentaris bíblics de tradicionsno llatines. La filologia i la crítica literària seran unesbones armes contra tota interpretació que es vulgui ferdes d’una tradició autoritària. L’erudició serà garantia deveritat; la tradició, en canvi, resistència.En el seu afany objectiu per les particularitats del

passat, els humanistes fan minvar la unitat escolàstica.No és difícil, doncs, trobar canvis considerables enl’enfocament filosòfic, sobretot en matèries relaciona-des amb la metafísica i l’epistemologia, la qual cosa, avegades, ha estat motiu per menysprear-los com a filò-sofs o titllar-los de pensadors poc profunds. La sevapreocupació pel concret, per la bellesa i per la correc-ció no els ha privat de rebre els qualificatius de mersestetes o propagadors de la cultura.

PICO DELLA MIRANDOLA (1463-1494)

Al Castell de la Mirandola, neix el 1463 GiovanniPico della Mirandola, comte de la Mirandola i de laConcordia. En la seva formació intel·lectual, hi va influirnotablement la seva mare, Giulia Boiardo. De 1476 a1478, cursa estudis de dret canònic en la Universitat deBolonya, on també té els primers contactes amb huma-nistes i es dedica a observar els moviments celestes.

m

Florència i Ferrara seran els seus següents destins.En aquesta darrera ciutat, coneix el reformador domi-nic Girolamo Savonarola (1452-1498), el qual influirànotablement en la seva carrera intel·lectual. Posterior-ment, es dirigirà a Pàdua, on romandrà dos anys. Laseva universitat, ja des de finals del segle XIII, era laseu de l’aristotelisme averroista i lloc decisiu per al des-envolupament de les ciències empíriques naturals. Picohi romandrà dos anys per formar-se en el saber esco-làstic i en la filosofia àrab. Elia del Medigo, erudit igran coneixedor de llengües antigues, l’introduirà en lalectura d’Averrois i li oferirà indicacions precises sobreel pensament cabalístic.El 1484, torna a Florència i s’incorpora a la seva aca-

dèmia. Aprofitarà per comparar els ensenyamentsrebuts a Pàdua amb les noves investigacions en elterreny del platonisme; però Pico veu que les novesformes d’abordar el coneixement de la realitat no hande suposar el menyspreu ni l’anul·lació de les gransaportacions de l’escolàstica. Vol conèixer la realitat ama-gada en la natura, amb la qual cosa pensa que es potarribar a la veritat única. Pico demostra ésser un filòsofacadèmic, en el sentit platònic, i no d’universitat. Meto-dològicament, s’inscriu en el platonisme, generadord’una nova actitud intel·lectual, i deixa de bandal’aristotelisme de la universitat: tendència de l’escolàsticaconservadora i tradicional. Més lliure, la tendència aca-demicista, emmarcada en l’humanisme, dóna impor-tància a l’expressió creadora del subjecte humà.

Introducció

19

20

ANDREU GRAU

L’abril de 1485, rep una carta d’Ermolao Barbaro, enla qual s’ataca els escolàstics com a «bàrbars» i es fauna apologia de la forma d’escriure dels humanistes.Home de gran cultura, Barbaro pertany als cercles flo-rentins propers a Coluccio Salutati. Pico li contestaràque el discurs filosòfic no s’ha de sotmetre a les formesliteràries, sinó que, al contrari, ha de mantenir la sevaautonomia. La filosofia és expressió de l’esperit lliurehumà i està més enllà de les pautes dictades perl’oratòria. Pico defensarà que allò que de debò importaen els discursos filosòfics no és la forma d’exposició,sinó els continguts.Marxa després Pico a París, on acabarà de formar-

se en els coneixements escolàstics. De Florència aParís: de la llibertat de l’esperit creador als debats ipugnes escolars improductius. El 1486, tornarà a Flo-rència.Pico sent curiositat per la càbala i comença la redac-

ció del que serà el seu programa o manifest huma-nista: l’Oratio de hominis dignitate. Es tracta d’un dis-curs de presentació de nou-centes tesis, les Conclusio-nes, que proposava discutir en la reunió de savis quehavia programat celebrar a Roma per a l’epifania de1487. Es veu, però, en aquesta breu obra, com hahagut de recórrer a les filosofies d’Heràclit, Empèdo-cles, Plató, Aristòtil, Avicenna, Averrois, a l’escolàstica,a la càbala i als corrents hermètics. El nostre pensa-dor cerca un saber universal que aglutini el saber ver-tader que es desprèn dels estudis científics, filosòfics i

m

teològics, i que rebutgi les arts falses. Amb l’afanypropi de l’humanista, esperava que, d’aquesta reunió,en sortís el reconeixement per part de tots els assis-tents de l’existència d’una única veritat, humana idivina, que no deixés de banda cap forma o manifes-tació de coneixement, des dels oracles caldeus al’escolàstica, passant per les filosofies de Plató i Aristòtili, per suposat, per la doctrina cristiana. Molt proba-blement, a Pàdua s’havia adonat del progressiu divorcientre les ciències naturals i la filosofia i es veia ambla necessitat de proposar el retorn a la unitat de lesciències. La seva intenció era discutir nou-centes tesissobre tots els coneixements del moment i arribar asíntesis acceptables entre les diverses doctrines, filo-sòfiques i teològiques. Fets com aquests van dur-lo aésser qualificat d’eclèctic.Les tesis que redacta són a partir d’un programa de

treball; però aquestes no foren acceptades en elsambients eclesiàstics després de la seva publicació el 7de desembre de 1486; tampoc no ho va ésser, pel quesembla, l’Oratio. Pico les imprimeix i les tramet a lesuniversitats europees, en un gest que, com molt bédiu Silvia Magnavacca, anticipa històricament el deLuter. 2 El 1487, el papa Innocenci VIII les fa exami-nar per una comissió de teòlegs i canonistes. Pico havia

Introducció

21

2 Silvia Magnavacca, «Contemplación de lo natural y acción humana en lamagia: San Agustín y Pico della Mirandola», Veritas. Revista de filosofía,n. 3, Porto Alegre, setembre 1999, p. 837.

22

ANDREU GRAU

dedicat vint-i-sis tesis al tema de la màgia, entenent-lacom la part pràctica de la ciència natural. De les nou-centes tesis in omni genere scientiarum, en les qualspodem veure un manifest de les idees humanistes,l’esmentat pontífex en va condemnar tretze. La dis-cussió es prohibeix perquè n’hi ha que parlen demàgia; però el que de debò es condemna és la sevatemptativa a la unitat de tot el coneixement i la pro-posta d’arribar a un irenisme radical, és a dir, a unapau filosòfica que garanteixi l’assoliment d’un conei-xement absolut. Si es volia celebrar la reunió de savisera perquè Pico estava convençut que, en el fons detots els sabers més diversos, hi ha quelcom d’universal.En aquest moment, davant d’aquesta sentència pon-tifícia, la vida de Pico serà objecte de persecucions ifugides. L’esmentat papa promulga la condemna per-què les tesis són escandaloses i herètiques, i semblenafavorir l’actitud jueva de rebuig al cristianisme. Picoprepararà la seva marxa cap a París el gener de 1488amb l’esperança de trobar recolzament de les sevespropostes entre els teòlegs de la Sorbona. El nostrehumanista és detingut a Lyon i empresonat en el cas-tell de Vincennes. El papa l’havia condemnat perheretgia. Per la intervenció del seu amic Llorenç elMagnífic, Pico podrà sortir de França i tornar de noua Florència. La bona voluntat que havia posat en lacelebració de l’assemblea de savis i en l’objectiu quese’n perseguia es van veure frustrats i, a més, castigats;el que podia haver estat una manifestació d’amistat

m

ara es convertia en un focus d’enemistats i descon-fiances. La seva Apología, obra de 1487, intenta ésseruna resposta a les acusacions, tot mostrant, perquè nohi hagi possibilitat de sospita, el seu respecte a la ins-titució eclesiàstica.El 1489, escoltarà els sermons de Savonarola. Sense

deixar de banda el seu ideal humanista, s’aproparà a lesconviccions religioses del dominic, que predicava unareforma radical de l’Església i dels seus costums, i quedemanava canvis polítics en la ciutat de Florència.Comença a escriure uns comentaris als Salms i alGènesi, el Heptaplus. Aquesta obra, de caràcter fona-mentalment religiós, suposarà el punt de partida dela seva actitud crítica davant del que es pot i el queno es pot considerar ciència. En una línia de pensa-ment més realista, considerarà que tot allò que nopugui ésser explicat a partir de les causes naturalss’haurà de rebutjar.Més endavant, el 1492, en l’opuscle De l’ens i de l’u,

confirmarà la seva tendència a establir sempre el diàlegentre tendències oposades, com són ara les filosofiesde Plató i d’Aristòtil. Resultat de la seva relació ambSavonarola, contrari a tots aquells que vulguin arribara conèixer l’obra de la creació per mitjans no compati-bles amb la doctrina de la fe, serà el distanciament de lesdoctrines màgiques, cabalístiques i astrològiques. Entre1493 i 1494, per iniciativa del Fratre, Pico escriurà elsdotze llibres de les Disputationes adversus astrologos, onatacarà l’astrologia com una pseudociència, contrària als

Introducció

23

24

ANDREU GRAU

vertaders estudis astronòmics. Defensarà que l’homeés lliure i que el seu destí no està, en absolut, imposatpel curs dels astres. Deixarà clar que l’astrologia judi-ciària no té base científica, que és inútil per al conei-xement i que està plena d’argumentacions falses, i que,per tant, aquells que la practiquen mai no podran mos-trar-nos prediccions conseqüents. En la línia inauguradaen el Heptaplus de cercar causes naturals, Pico, mésenllà de les consideracions sobre la màgia, exigirà deles disciplines que siguin de debò ciències; si homespera trobar alguna validesa en l’astrologia serà en tantque es correspon amb la màgia natural. 3

Pico mor jove: el novembre de 1494. Ha estat unhome savi: coneixedor de l’obra de pagans i de cris-tians, i de les disciplines filosòfiques i teològiques. Hademostrat, a més, posseir una capacitat especial perclassificar i sintetitzar teories diverses. En les sevesrevolucionàries tesis, es veu clarament que coneix latradició i que la té en compte; i respectant-la, per fide-litat a la veritat, mostra el seu caràcter innovador. Comhavia estat la seva voluntat, és sepultat a l’Església deSant Marc el 17 d’aquell mes, estant fora de Florènciales tropes de Carles VIII de França per fer-se amb laciutat. Un any abans, el papa Alexandre VI li haviaconcedit el perdó de l’Església en un breu paper signati dos anys després, el 1496, a Bolonya, el seu nebotGian Francesco, publicarà l’Heptaplus, l’Apologia, el

3 Cfr. Magnavacca, loc. cit., p. 840.

Tractatus de Ente et Uno, les Disputationes adversusastrologos, l’Oratio i les seves cartes.

L’ORATIO DE HOMINIS DIGNITATE

L’Oratio mostra les preocupacions de l’humanismede la segona meitat del segle XV, la característica prin-cipal del qual és la ubicació de l’home en l’ordre de lacreació. L’home és el punt de partença i el tema prin-cipal del discurs. Pico es dirigeix a un públic elevatsocialment i intel·lectual, i ho fa amb l’expressió: «Pareshonorabilíssims», tracte que va repetint al llarg del’obra per marcar els punts d’interès o per avivar laseva atenció davant de la importància del missatge.Malgrat que la seva finalitat fos introduir les Conclu-sions, l’Oratio, sintetitzant intel·ligentment la forma iels continguts, és també una invitació a participar enuna disputa sobre aspectes diversos del saber.El Discurs és el gran paradigma de l’antropologia

pròpia de la primera generació d’humanistes: aque-lla que representava els ideals antropocèntrics del pri-mer humanisme. Al començament de la Oratio és diumolt clarament que l’home és un gran miracle,l’interstici entre el món etern i el temporal. Comensenyava Marsilio Ficino, l’home és qui domina lanatura enfront dels influxos deterministes dels astres.També és un un manifest de la nova filosofia, de la

Introducció

25

26

ANDREU GRAU

nova concepció d’entendre la naturalesa humana.Tracta temes diversos i des de diferents perspectives: lagrandesa de l’home; el camí per assolir la perfeccióhumana; la pau, entesa més com un consens i no comla manca d’enfrontaments; l’amor; la filosofia; la dis-tinció entre la màgia natural i la diabòlica; l’origende la càbala...Malgrat els entrebancs que puguin sorgir al llarg de

la seva existència, l’home està en camí d’arribar a unavida perfecta gràcies a las grans aportacions de la filo-sofia moral, de la filosofia natural i de la teologia. Estracta d’un ascens vers la unitat divina, entesa com apura contemplació intel·lectual i com a conquesta dela pau interior. Deixarà clar Pico que tancar-se en unaescola és signe de ment estreta. Ell no havia prestatjurament sobre les paraules de ningú, havia acudit atots els mestres de filosofia i havia examinat els seuspapers i conegut tots els corrents. Amb aquesta con-fessió, declarava la seva independència i les seves ganesd’arribar a la veritat pels seus propis recursos.Gràcies a la filosofia moral, no som considerats ni

profans ni impurs. La moral té la funció de netejartot allò que impedeix arribar a la felicitat final queens ofereix la teologia. Ara bé, aquesta filosofia es fona-menta en una teoria de l’home, en una antropologia;així, no es podrà parlar de l’activitat o de l’acció huma-nes si, abans, no es defineix l’home en la seva essència.Per a Pico, hi ha d’haver una mena de pacte entre lacarn i l’esperit, el qual permeti superar els dualismes

m

que tant han empobrit la imatge de l’home. Desprésde la reconciliació de cadascú amb el seu interior, hau-rem de cercar aquella unitat en les ciències i en lasocietat. Amb la ciència moral, frenem els impulsospassionals i fem fora les apetències dels plaers super-flus; aleshores, la nostra ànima resta purificada. Picososté que cal cercar les mesures justes que defineixenles pròpies virtuts. La dialèctica serà l’encarregada defer que la raó no caigui en la imprudència i enscol·loqui en el camí equivocat. Només seguint aquestcamí, l’ésser humà assolirà l’excel·lència d’estar al cos-tat de Déu.Segueix el nostre autor la tradició naturalista sobre

la màgia de l’escola florentina. Des d’un principi, dis-tingeix entre màgia diabòlica o goeteia i màgia natural:bona màgia i màgia maligna, respectivament. La pri-mera és totalment rebutjada perquè és a les mans delsenemics de la veritat; la segona, en canvi, a més d’ésserlegítima, és el camí que ens ha de dur a un coneixe-ment efectiu de la naturalesa. Des d’un punt de vistafilosòfic, religiós i jurídic, aquesta màgia ha d’ésserdefensada per les seves notables aportacions.Pico recorre als mites de l’antiguitat per explicar i

comentar les seves tesis i les seves crítiques. No és, però,el seu discurs una apologia de l’home independent del’acció divina, sinó d’un ésser subordinat als seus desig-nis que mostra el seu lloc preeminent en l’obra delCreador. La seva dignitat rau en la seva perfecció dinsla creació; ell mateix ha d’arribar, per les seves forces, al

Introducció

27

28

ANDREU GRAU

que li pertoca; per això, clama constantment la neces-sitat dels coneixements de les filosofies natural, dialèc-tica i moral com a vies per a la seva perfecció.L’amor és el més elevat. En aquest món, aquest sen-

timent ens permet entendre l’existència d’una reali-tat superior i fa possible que organitzem la nostra rea-litat humana; només per ell podrem esdevenir éssersplens de divinitat. Com els altres filòsofs platònics ineoplatònics de l’època, Pico creu que l’amor preservala unitat moral de l’home i guia l’aspiració humanavers la divinitat.Pel que fa a la pau, el seu futur està en un consens

entre totes les formes o corrents de coneixement;només seguint aquesta postura, s’arribarà a assolir unapau autèntica. L’home necessita assolir un estat de pauinterior, espiritual, i un d’exterior, social. Cal arribar auna nova civilització basada en la pau i en la concòr-dia que obri una nova època en la història.

L’HUMANISME DEL SEGLE XVI

L’humanisme del segle XV es va centrar, fonamen-talment, en els estudis filològics i literaris, i va inten-tar oferir una imatge positiva de l’home en tots elsaspectes; el del XVI, en canvi, va fixar-se més en ladivisió i organització dels sabers i a meditar el paperde l’home en uns temps hostils a causa de les gue-

m

rres i de les divisions religioses. Aquesta segona gene-ració d’humanistes, com molt bé assenyala EusebiColomer, està marcada per l’esclat de la Reforma,moment en què es veu com «l’esqueixament religiósde la cristiandat i els conflictes socials i polítics quese’n seguiren» havien «imprès en l’Humanisme unaire de seriositat que abans no tenia. Com llançar-sealegrement a ordir nous elogis de l’home, mentrepels camps ensangonats d’Europa els homess’esbocinen entre ells com llops? L’Humanisme prenun caire realista i ètic i esdevé, potser per això, méshumà. És també una generació universalista méseuropea que italiana.» 4Les preocupacions d’ambduesgeneracions respecte als temps passats eren distintes:els del XV van voler recuperar la vida de l’antiga Ate-nes, mentre que els del XVI ho van voler fer de lacristiandat primitiva.L’humanista del XVI es mou en un ambient acadè-

mic i intel·lectual en el qual es percep amb més viva-citat el contrast entre el seu mètode de coneixement iel que encara resta sotmès a l’escolàstica o a les estruc-tures de pensament medievals. La Universitat de Paríshavia guanyat en prestigi al llarg de la Baixa Edat Mit-jana; a finals del segle XV, però, va començar a veurela caiguda d’aquells grans sistemes que s’havien con-

Introducció

29

4 Eusebi Colomer, El pensament als Països Catalans durant l’Edat Mitjana iel Renaixement, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans. Publicacions del’Abadia de Montserrat, 1997, ps. 279-280.

30

ANDREU GRAU

solidat en el seu interior. El nominalisme havia deixatd’ésser aquell moviment innovador i provocador delsegle XIV per passar a ser un simple terminisme. Totapuntava a una reforma. No només calia reestructurarla institució universitària, sinó també els programeseducatius i els continguts de les matèries. A aquellesdivagacions buides, a aquells discursos limitats a pràc-tiques de regles lògiques, hom havia d’enfrontar unadialèctica ferma en principis i vàlida per a tots elssabers i per a qualsevol circumstància.Des de la mentalitat renaixentista i reformadora que

anava emergint en aquesta universitat, els sistemesescolàstics —tomisme, escotisme i nominalisme— esveien com a construccions estèrils. Tasca dels huma-nistes del XVI fou denunciar les desfetes produïdesper aquestes escolàstiques. Les lluites entre immobi-listes i innovadors va acréixer; la presència de profes-sors protestants va anar en augment; i, de mica enmica, les idees reformades es van introduir en elsambients acadèmics. Tot i que els humanistes tingue-ren com un valor intel·lectual important l’ús de lallengua llatina, les llengües vulgars arriben a la sevamaduresa i arriben a ésser emprades com a expressiód’arts i ciències.S’ha dit que, en el Renaixement, l’escolàstica i l’aris-

totelisme van entrar en crisi. El que de debò entra encrisi és l’autoritarisme, sempre aliè, que s’atribueix al’autoritat. Una cosa és clara: la fama no ha de fixar elmestratge de l’autoritat ni l’autoritat del mestratge.

m

Una honesta filantropia es confon amb una novaforma econòmica del caràcter burgès. La grandesad’aquests humanistes serà demostrar que el coneixe-ment té com finalitat una educació de profit per a lavida. Joan Lluís Vives fou un dels seus grans repre-sentants.

JOAN LLUÍS VIVES (1492-1540)

De família de judeoconversos mercaders, Joan LluísVives va néixer a València el 1492 i va morir a Brugesel 1540. «Per a Joan Lluís Vives —escriu Angelina—, els primers anys d’infància, el pas per les escoles de laciutat, tampoc no degueren ser massa estables. El seuentorn familiar estava de nou immers en greus pro-blemes i l’enfrontament amb el Sant Ofici no ajudavaa mantenir un clima de pau i de repòs.» 5 Segonsaquesta investigadora, els anys de València de Vivessón foscos i «amb punts de referència lluny de la veri-tat documental»; tot el que l’envolta és el misteri i lainseguretat. «Sens dubte —apunta la professora Gar-cía—, el pare va enviar el futur humanista a estudiara París, perquè era la millor mesura profilàctica quepodria triar. Li evitava que, com a hereu, tingués pro-

Introducció

31

5 Angelina García, Els Vives: una familia de jueus valencians, València, Edi-cions Tres i Quatre, 1987, p. 169.

32

ANDREU GRAU

blemes i hagués de seguir els camins inquisitorials peron anava tota la família. Sabia clarament que unapragmàtica donada pels Reis Catòlics en 1501 prohi-bia, als fills i néts de penitenciats per la Inquisició peldelicte d’heretgia, exercir cap ofici en audiències ocancelleries; ni podien ser secretaris, alcaldes, algut-zirs, comptadors, escrivans o altres càrrecs. Quinespossibilitats podia tenir, doncs, Joan Lluís Vives a laseva ciutat natal, sent besnét, nét i fill d’heretges?» 6

La possibilitat d’entrar en l’administració o de poderlliurement dedicar-se a alguna activitat comercial liquedava vedada.Amb quinze anys, Vives marxa a estudiar a París:

deixa un món de persecucions i de morts. El seu caràc-ter pràctic el fa enfrontar-se als pseudo-dialèctics oterministes, molts dels quals provenien de la Penín-sula. Salva, però, el seu mestre Gaspar Lax, nascut aSariñena el 1487 i mort a Saragossa el 1560, autord'un gran nombre d'obres curtes dedicades bàsica-ment a la lògica, la matemàtica i la filosofia natural. Enel Col·legi de Montagut, Lax fou deixeble d'un delsúltims grans mestres del nominalisme: el britànic JohnMajor. Lax era home d'idees concises, clares i engin-yoses, cosa que, segons el testimoni d’una carta, erade gran valor per al nostre valencià; ara bé, opinavaque els continguts que explicava ja no interessaven alsjoves estudiants de l'època.

6 Ibídem, ps. 171-172.

El saber dels escolàstics i dels terministes rebia forçacrítiques i era desqualificat com a saber. Només enscal llegir el Adversus pseudodialecticos (1519) de Vivesper adonar-nos. En aquesta obra, l’humanista vol mos-trar que la lògica aristotèlico-escolàstica ja no és útil enesferes pràctiques, ni certa en la seva pròpia esfera teò-rica; a més, es queixa de l’excessiu temps que homdedica a l’ensenyament d’aquesta art respecte de lesaltres parts de la filosofia.Des de París, es va traslladar als Països Baixos. Va

viure a Bruges i a Lovaina. El 1522, la Universitatd’Alcalà li ofereix d’ocupar la càtedra d’Antonio deNebrija, però no l’accepta. El seu pare estava essentprocessat per la Santa Inquisició i tenia por de tornara una terra que li era hostil. El 1523, esdevé professora la Universitat d’Oxford, a Anglaterra. Vives va man-tenir una estreta relació d’amistat amb Erasme deRotterdam (1466-1536), amb Guillaume Budé(1468-1540) i amb Thomas More (1478-1535). Comla de molts humanistes, la seva postura filosòfica ésuna mena d’eclecticisme: sintetitza Plató, Aristòtil iAgustí, de qui escriu comentaris a les seves obres, ino sembla deixar de banda Sant Tomàs d’Aquino,malgrat la seva reacció contra l’escolàstica. José LuisAbellán el té com la gran figura filosòfica del Renai-xement i, més concretament, de l’erasmisme espanyol;en parlar d’aquest moviment, amb totes les seves con-notacions, positives o negatives, oficials o clandestines,obligatòriament ens hem de referir a les terres hispa-

Introducció

33

34

ANDREU GRAU

nes; àdhuc s’ha arribat a acceptar, comunament, quel’erasmisme, com a corrent de pensament, és fona-mentalment hispà. 7

Propi dels conversos, Vives predica l’amor cristià:amor fraternal al qual repugna tot tipus de discrimi-nació humana. 8 Contra la moral aristotèlica, dirà quecal assumir els principis de la doctrina cristiana percopsar i interpretar la realitat. Per a ell, l’ètica s’ha defonamentar tant en la moral dels evangelis com en laseva doctrina religiosa. Els preceptes de la moral cris-tiana es corresponen amb els de la moral natural.Segons la seva interpretació del Nou Testament, Crists’ha de tenir com l’objecte de la nostra vida i com elque duu a cercar l’autèntica naturalesa humana. PeròVives representarà també, com destaca Marcel Batai-llon en un article de 1952 titulat «Vives, reformadorde la beneficència», la mentalitat treballadora i puri-tana de la burgesia mercantil de Bruges. Defensa lapropietat privada com a dret, necessitat i fruit del tre-ball, però la rebutja com a possessió egoista que impe-deix assolir la felicitat col·lectiva. L’esforç humà en lavida i en el treball dignifiquen l’home. Cal cercar,però, alternatives a la caritat amb llocs de treball per alspobres. Ell és partidari de la beneficència organitzada,de la justícia social, com molt bé es pot percebre en el

7 Cfr. José Luis Abellán, El erasmismo español, Madrid, Espasa-Calpe,1982, ps. 147-148.

8 Cfr. ibídem, p. 152.

seu De subuentione pauperum; per això, considera que,per evitar mals socials, cal plantejar propostes efectivesi controlades.Com hem vist també en Pico i es pot comprovar

en l’obra d’altres humanistes, una de les obsessionsde Vives fou la pau entre les nacions i entre els pobles.És un defensor de la concòrdia contra la guerra, i con-tra l’ambició i l’afany de poder que la provoquen. 9 AVives, li preocupa Europa davant l’avançada turca i lipreocupa la divisió de la cristiandat per part dels pro-testants. En una temptativa de política democràtica ieuropeista, proposa el mutu acord i respecte entre lesnacions per damunt de la direcció de l'Església i del'Imperi. L’individu no compta tant com la societat; lapersona no es pot deslligar del bé social. Aquell Aris-tòtil que, de vegades, critica, en aquestes qüestions,resta salvat. La seva filosofia pràctica es fonamenta enl'excel·lència de l'home en l'amor i en la virtut. Noés estrany, doncs, que, en matèria política, es presenticom un pacifista admirador del Sèneca antibel·licistai consideri essencial l'acord entre les nacions per garan-tir la seguretat i el progrés.En la sortida de la ignorància i en l’apropament a les

lletres, Vives hi veu la realització humana. Per poderassolir una bona erudició, hom s’ha de fer amb elmètode principal: escriure bé i ràpidament. El nostrevalencià vol deixar clar que les pautes de la formació

Introducció

35

9 Cfr. ibídem, p. 151.

humana no han d’ésser establertes pel caprici d’unadeterminada classe social, sinó que ha d’ésser l’efected’un imperatiu que imposa la dignitat pròpia de l’ésserhumà. La noblesa s’adquireix amb la dedicació del’esperit a les arts formatives.

FAULA DE L’HOME

Vives publica la Fabula de homine el 1518, aLovaina. Aquesta curta obra, la va escriure essent pre-ceptor de Guillem de Croÿ. Ens dirà Eusebi Colo-mer que «és una obra inspirada clarament enl’humanisme italià, concretament, en el pensamentplatonitzant i espiritualista de Ficino i en l’Oratio dehominis dignitate de Pico. Vives hi tracta, en formad’al·legoria de caràcter mitològic, un dels temes clàs-sics de l’Humanisme del quatre-cents: la dignitatquasi divina de l’home.» 10 Els déus es troben per cele-brar l’aniversari de Juno. Júpiter, el déu suprem, pre-senta una obra de teatre. L’home, emmascarat, és undels actors. La seva excel·lent capacitat d’imitar desdels éssers inanimats fins als mateixos déus fa queaquests, bocabadats, acceptin que ell, sense màscara,esperit pur, com els déus, participi en el convit. Pos-

36

ANDREU GRAU

10 Colomer, op. cit., p. 280.

Introducció

37

teriorment, pel seu important paper en la represen-tació, la seva màscara, símbol de la naturalesa carnal,també serà elogiada pels déus. Amb aquest dobleelogi, Vives vol fer una apologia de la creença cris-tiana de la resurrecció total de l’home, en cos i ànima,i, a més, intenta mostrar el reconeixement per partd’un món pagà de la realitat humana tal com l’enténla fe cristiana.Vives valorarà positivament les facultats i capacitats

humanes: la prudència, la saviesa i la raó, i indicarà elfavorable paper de la memòria i de la religió, en la sevavida. La religió es presentada com a quelcom propi del’home, com el més excel·lent que posseeix i com allòque demostra certament el parentiu que té amb la divi-nitat. L’optimisme que es desprèn d’aquesta obretacontrasta, però, amb la constant preocupació de Vivespels temes que mostren la desgràcia dels homes i deles societats, com ja hem indicat en el capítol anterior.Naturalesa, voluntat i educació són els principis

seriats que han de dur l’animal humà a fer-se home. Lafabula vol deixar clar que hi ha una naturalesa quediscrepa de la del brut; però la naturalesa, la potèncianatural que priva l’home d’ésser una bèstia no és sufi-cient; cal el consentiment per part de la voluntat: el«vull» que fa que l’home representi tots els papers i,aleshores, sigui l’admiració dels déus. Heus ací el quefa possible l’assoliment de l’acte de la humanitat, queés el mateix que dir la seva perfecció. Pico della Miran-dola havia insistit en el caràcter intermedi que té

m

38

ANDREU GRAU

l’home. No és el sublim, però tampoc no és l’ínfim, iaixò ho veiem constatat en l’escrit de Vives. El seulloc central el fa ésser àrbitre no només del que hi hamés enllà, del que té al seu voltant, sinó del que és ellmateix.

m

41

BIBLIOGRAFIA

Edicions de l’Oratio de hominis dignitate de G. Picodella Mirandola

Pico della Mirandola, G., Opera Omnia, premessa d’E.Garin, Edició facsímil, Torino, 1971.

Pico della Mirandola, G., Oración acerca de la dignidaddel hombre, traducció de J. M. Bulnes Aldunate, PuertoRico, Universidad de Río Piedras, 1963.

Pico della Mirandola, G., Discurso sobre la dignidad delhombre, traducció d’A. Ruiz Díaz, Mendoza, Universi-dad de Cuyo, 1972.

Pico della Mirandola, G., De la dignidad del hombre, edi-ció preparada per Luis Martínez Gómez, Madrid, EditoraNacional, 1984.

Pico della Mirandola, G., Discurso sobre la dignidad delhombre, edició escolar (introducció, traducció i notes deFrancisco Tauste), Barcelona, Institut de Ciències del’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona,1986.

Pico della Mirandola, G., «Discurso sobre la dignidaddel hombre», Humanismo y Renacimiento, selecció de P. R.Santidrián, Madrid, Alianza Editorial, 1986.

Pico della Mirandola, G., Discurs sobre la dignitat del’home. Nou-centes tesis, Barcelona, Edicions 62, 2001.

m

42

Pico della Mirandola, G., Discurso sobre la dignidad delhombre, traducció, introducció i notes de Pere J. Quetglas,Barcelona, PPU, 2002.

Pico della Mirandola, G., Discurs sobre la dignitat del’home, traducció d’Antoni Seva, València, Universitat deValència, 2004.

Estudis sobre Giovanni Pico della Mirandola

Cassirer, E., Individuo y cosmos en la filosofía del Renaci-miento, Buenos Aires, Emecé, 1951.

Colomer, E., De la Edad Media al Renacimiento. RamónLlull, Nicolás de Cusa, Juan Pico della Mirándola, Barce-lona, Editorial Herder, 1975.

Garin, E., La revolución cutural del Renacimiento, Barce-lona, Crítica, 1981.

Kristeller, P. O., El pensamiento renacentista y sus fuentes,México, Fondo de Cultura Económica, 1982.

Kristeller, P. O., El pensamiento renacentista y las artes,Madrid, Taurus, 1986.

Kristeller, P. O., Ocho filósofos del Renacimiento italiano,México, Fondo de Cultura Económica, 1970.

Edicions de la Fabula de homine de Lluís Vives

Vives, J. L., Opera Omnia, vol. IV, edició de G. Mayansy Siscar, Valencia, 1782-1790.

m

Vives J. L., Obras completas, 2 vols., edición de L. Riber,Madrid, Aguilar, 1947-1948.

Vives J. L., Diálogos y otros escritos, introducción, tra-ducción y notas de J. F. Alcina, Barcelona, Editorial Pla-neta, 1988.

Vives J. L., «La Fabula de homine (1518) de Joan LluísVives», traducció catalana de Martí Duran, a Duran, E. –Solervicens, J. (editors), Renaixement a la carta, Barcelona,Eumo, 1996.

Estudis sobre Joan Lluís Vives

Abellán, J. L., El erasmismo español, Madrid, Espasa-Calpe, 1982.

Batllori, M., Humanismo y Renacimiento. Estudios his-pano-europeos, Barcelona, Ariel, 1987.

Bonilla y San Martín, Luis Vives y la filosofía del Renaci-miento, 3 vol., Madrid, 1903.

Colomer, E., El pensament als Països Catalans durantl’Edat Mitjana i el Renaixement, Barcelona, Institutd’Estudis Catalans – Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, 1997.

García, A., Els Vives: una família de jueus valencians,València, Edicions Tres i Quatre, 1987.

Marañón, G., Españoles fuera de España, Madrid, Espasa-Calpe, 1979.

Monsegú, G., La filosofía del humanismo de J. L. Vives,

43

44

Madrid, C.S.I.C., 1961.

Noreña, C. G., Juan Luis Vives, Madrid, Ediciones Pau-linas, 1978.

Puigdollers, M., La filosofía española de Luis Vives, Bar-celona, Labor, 1940.

Urmeneta, F. de, La doctrina psicológica y pedagógica de L.Vives, Madrid, C.S.I.C., 1949.

Xirau, J., El pensamiento vivo de J. L. Vives, Buenos Aires,Editorial Losada, 1944.

m

Giovanni Pico della MirandolaDe la dignitat de l’home

m

He llegit, molt honorables pares, en obres àrabs,que el sarraí Abdalà 1, havent-li preguntat què es con-siderava més digne d’admiració en aquesta mena deteatre que és el món, havia respost que res no hi haviade més admirable que l’home. A aquesta opinió, s’hiafegeix aquella altra de Mercuri: «Gran miracle, ohAsclepi, és l’home.» 2En meditar el motiu d’aquestesdites, no em va satisfer tot allò que molts al·legavensobre l’excel·lència de la naturalesa humana: quel’home és l’intermediari entre les criatures, el serventde les superiors i el rei de les inferiors; intèrpret de lanaturalesa per la seva agudesa sensorial, per la sevaindagació racional i per la llum intel·lectual; intersticientre l’eternitat estable i el temps canviant, i —comdiuen els perses—, còpula del món o, millor, hime-neu; un xic inferior als àngels, segons David 3.Certament, tot això és important, però no és el

principal, és a dir, allò que, en justícia, reclama per aell el privilegi de l’admiració general. Per què, doncs,no admirem més els àngels i els beatíssims cors celes-

49

1 Molt probablement Pico es refereixi a Abd Allah ibn al-Muqaffa(718-775), pensador d’origen persa.

2 Asclepi I, 6.3 Salm 8, 5-7.

50

GIOVANNI PICO DELLA MIRANDOLA

tials? Finalment, em va semblar que havia entès perquè l’home era l’animal més feliç i, per tant, dignede tota admiració, i quina era, precisament, aquellacondició que havia obtingut per sort en l’orde delmón, envejada no només per les bèsties, sinó pelsastres i per les intel·ligències transcendents. Era unacosa increïble i admirable —per què no?—, ja que,també per això, justament, l’home es diu i es consi-dera un gran miracle i un animal admirable. Però,escolteu, Pares, quina és aquesta condició i considereubenignament, d’acord amb la vostra humanitat, lameva obra.Ja Déu Pare, Summe Arquitecte, havia construït

aquesta casa mundana que veiem, temple augustís-sim de la divinitat, amb les lleis de la secreta saviesa.Havia adornat la regió més elevada del cel amb lesintel·ligèn-cies; havia animat les esferes etèries ambles ànimes eternes; havia emplenat les parts brutes delmón inferior amb una multitud d’animals de totgènere; però, enllestida la feina, desitjava l’Artífex quehi hagués algú que apreciés la causa d’aquesta obra,estimés la seva bellesa i admirés la seva grandesa. Peraixò, havent fet ja totes les coses (com Moisès i Timeuafirmen), va pensar finalment de crear l’home 4. Peròja no hi havia model a partir del qual reproduir unanova raça, ni res entre els tresors per llegar en herèn-

4 Gènesi 1, 26-28; 2, 7. Plató, Timeu 41 b-d. Timeu de Locres, De l’ànimadel món, 99 d.

cia al nou fill, ni un lloc en els seients de tot l’orbe per-què aquest contemplador de l’univers es poguésasseure. Ja estava tot ple; tots els llocs s’havien distri-buït en els nivells superiors, mitjans i inferiors. Però noera propi del poder patern defallir al final de la pro-ducció, com si estigués esgotat; com tampoc no hoera de la saviesa dubtar per la mancança de consellen una obra necessària; ni de l’amor benèfic que quihagués de lloar la generositat divina fos obligat, enell mateix, a condemnar-la.Finalment, el suprem artífex va establir que aquell al

qual no es podia donar res de propi tingués en comúel que hi havia de particular en cadascun dels ésserscreats. Aleshores, va agafar l’home, obra d’imatge inde-finida 5, i, col·locat al centre de l’univers, li va parlar dela següent manera: «No et vam donar ni un lloc fix, niun aspecte propi, ni cap gràcia peculiar, oh, Adam!,perquè tinguis i posseeixis, pel teu desig i per la tevaintenció, aquell lloc, aquell aspecte i aquelles gràciesque tu mateix escullis. La naturalesa definida per alsaltres éssers es troba en els límits de les lleis que nosal-tres hem prescrit. Tu, no sotmès a cap limitació, defi-niràs la teva naturalesa pel teu poder de decisió, a lesmans del qual t’he posat. Et vaig col·locar al mig del’univers perquè, des d’aquell indret, examinessis méscòmodament el que hi ha en el món. No et vam ferceleste ni terrestre, ni mortal ni immortal, perquè,

De la dignitat de l’home

51

5 Gènesi 1, 26.